SUPLEMENT LI 145-septembre 16
Turquia després del cop i la intervenció a Síria 1
Secció de la Unió Internacional de Treballadors - Quarta Internacional (UIT-QI)
Declaració en rebuig al cop militar.
Anàlisi
El fallit co
Publicada al matí següent. 16/7/2016 Hem estat testimonis d’un intent de cop militar que ahir a la nit es va fer visible. Els militars van prendre el control de llocs importants com la prefectura de l’exèrcit i el Comandament de la Gendarmeria. Un cop fallit davant els ulls de Turquia. Mentre centenars de persones han mort en els xocs, al voltant de 1.400 membres de les forces armades han estat detinguts. L’Assemblea Nacional ha estat bombardejada per primera vegada en la història de Turquia. Mentre el conflicte continua en alguns punts, l’intent de cop ja ha estat pràcticament derrotat. Com a Partit de la Democràcia Obrera, estem fèrriament en contra del cop militar. Si el cop – per més que es presentés com a suposada iniciativa per aconseguir “restaurar la democràcia, els drets humans i la supremacia de les lleis”hagués triomfat, hauria significat l’eliminació de tots els drets i llibertats democràtiques que ja han estat atacades pel règim “del palau” d’Erdogan. No hem d’oblidar mai que els militars són una pota fonamental de l’actual règim repressiu. Al mateix temps, aquest intent de cop militar marca el final d’una profunda crisi del règim a Turquia. La base tangible d’aquest intent de cop
22
es va construir sobre les polítiques repressives que ha dut a terme el règim. El fet que Erdogan sigui l’objectiu d’aquest cop no ha d’esborrar la seva responsabilitat d’haver portat el país a un pas del col·lapse. Estar en contra del cop sota cap circumstància significa donar suport al règim repressiu d’Erdogan. Amb les repercussions d’aquest intent de cop existeix una preocupació a importants sectors de la societat que sigui utilitzat per augmentar la repressió del règim. L’única solució real, tant contra les dictadures com la repressió del règim, és la mobilització de les masses treballadores, de la joventut i les dones, els kurds i tots els sectors reprimits i explotats contra la repressió i les polítiques de saqueig al costat dels esforços del poble en l’exigència de drets i llibertats democràtiques. 16 de Juliol de 2016
Partit de la Democràcia Obrera (IDP), secció turca de la UIT-QI (Unitat Internacional dels Treballadors-Quarta Internacional).
IDP a la manifestació contra el cop del 25 d'agost.
“ Turquia ha tornat de la vora d’un precipici, i això gràcies al meu poble que s’ha posat davant dels tancs” , comentava el President Tayyip Erdogan en arribar a Istanbul des de la seva residència a Marmaris on passava les seves vacances i també on volien eliminar-lo els colpistes. Tan de bo haguessin estat les masses civils les que haguessin salvat el govern constitucional en el país. Si fos així Turquia estaria avui celebrant una festa dels drets democràtics. Però de moment el que regna és una repressió fèrria del govern sobre gairebé tots els sectors de la població i sobretot sobre les institucions estatals. De moment hi ha més de 18.000 persones sota custòdia, 10.192 d’elles detingudes (853 oficials de l’exèrcit, 157 generals –més de la meitat del total-, 898 soldats rasos, 751 policies) en l’administració, les empreses públiques i les universitats; i de desenes de milers de funcionaris i empleats retirats dels seus llocs de treball (60 mil), esperant possibles detencions i judicis, per pertànyer, segons el Govern, al que el President i els jutges anomenen FETO (Organització terrorista de Fetullah Gulen). En realitat el que primer que va fer punxar i després va condemnar a la derrota el cop ha estat la “traïció” dels generals nacionalistes laics de l’exèrcit. Encara que l’islamista Moviment de Servei 1 és la confraria més gran de Turquia, els seus partidaris militars formen una minoria gairebé insignificant dins de les Forces Armades, tenint en compte l’enorme
op d'estat a Turquia grandària del segon exèrcit més poderós de l’OTAN (650 mil efectius). I de fet preparaven el cop per a setembre d’aquest any amb l’esperança d’acumular més forces contra el govern. No obstant això, van rebre la informació de les llistes per a purgues que el govern havia confeccionat i que començarien les detencions a partir del dia 16 de juliol. Per això van decidir avançar el seu projecte i treure les tancs als carrers a les ciutats principals. Van detenir al cap de l’estat major i diversos generals que no volien participar en l’aventura, però ni van
amb el govern d’Erdogan -i gairebé va dirigir a través dels seus fiscals i jutges islamistes afins- una altra purga, amb el judici i càstig de centenars de militars nacionalistes kemalistes2 que van passar anys a la presó. Quan Erdogan va trencar amb Gulen declarant que l’havia “enganyat” sobre les intencions colpistes d’aquests militars, la justícia va deixar en llibertat als empresonats i els va absoldre dels seus càrrecs. Cap d’ells va poder tornar a la seva carrera militar, però els seus col·legues es van venjar sobre els partidaris de Gulen per la
Erdogan i Gulen
aconseguir el suport dels nacionalistes, ni capturar al President que va ser informat de l’intent de cop i va fugir una hora abans que arribessin a buscar-los les tropes colpistes. Després que el President es dirigís al país des del seu mòbil i cridés la gent a sortir al carrer, i sobretot després de les crides dels alts comandaments militars nocolpistes a les tropes perquè es retiressin a les seves casernes, la temptativa va fracassar. Per què els nacionalistes anti-Erdogan no van participar en el cop? Per diverses raons. Primer, perquè va ser el propi Fettullah Gulen, qui a 2007 va col·laborar
seva col·laboració en la repressió del sector kemalista. Una altra raó és que els nacionalistes possiblement van calcular que un govern militar dirigit pels islamistes del Moviment de Servei seria molt més anti-laic i extremista que el de l’AKP3 . Per què la ruptura entre els islamistes? El més curiós és que fos un sector del moviment islamista (la confraria de Gulen) qui portes a terme l’intent de cop sobre un altre sector del mateix signe, el de Tayyip Erdogan i el govern de l’AKP. De fet els dos sectors islamistes van ser fins fa 8 anys aliats inseparables contra els poders econòmics i
financers tradicionals. Aquests últims, la burgesia laica, creada i protegida per la burocràcia kemalista sempre es va alimentar de les polítiques del capitalisme d’estat. Però quan l’economia centralista, a finals dels 70, va entrar en un procés de crisi estructural i ja no li quedava més remei que integrar-se al mercat globalitzat, la feble burgesia islamista va trobar noves possibilitats d’aconseguir recursos de crèdit (saudites, qatarians, etc.) i mercats al Pròxim Orient i l’Àsia. Així que no només es va enfortir econòmicament (convertint-se en els anomenats Tigres d’Anatòlia), sinó també políticament per disputar el poder. Encara que la burgesia laica s’agafés als militars kemalistes que van castigar diverses vegades els corrents islamistes, finalment el partit de Tayyip Erdogan, el Partit de Justícia i Desenvolupament (AKP) va arribar al poder a 2003, amb el suport del corrent de Gulen, i un discurs de democràcia i llibertat contra un “estat botxí”. Gulen, sempre sense cap càrrec oficial, també va animar Erdogan a limitar els poders de l’exèrcit dins el règim. Canviant la proporció del tot poderós Consell de Seguretat Nacional a favor dels membres del govern contra els comandaments militars, elevant el rang dels comandants més religiosos i jubilant-ne d’altres, etc. I a 2007 va col·laborar amb el govern d’Erdogan (a través dels seus fiscals i jutges islamistes afins) en la purga, el judici i càstig de centenars de militars nacionalistes suposadament colpistes. El Moviment de Servei controla centenars d’empreses, algunes d’elles multinacionals, té inversions financeres i industrials tant dins del país com a l’estranger, és hegemònica a diversos mercats dins i fora, posseeix una gran xarxa d’escoles i universitats a tot lel Pròxim Orient i l’Àfrica (més de 2.000 escoles a 120 països, la meitat però a Turquia), dirigeix diversos mitjans de comunicació (45 diaris, 16 canals de TV, 29
3
editorials), etc. D’altra banda, els nous rics de l’AKP es beneficien de les inversions estatals, les privatitzacions, les adjudicacions de les grans obres públiques, tenen accés al crèdit barat de la banca turca i volen ocupar un lloc millor en la borsa. Però això no és un repartiment ni pacífic ni sempre “just” per a ells. Les contradiccions entre la confraria major i la confederació de societats islamistes al voltant de Tayyip Erdogan van tibar les relacions ja fa temps i més encara amb els bons resultats del creixement econòmic. I la ruptura va venir quan els dos sectors van intentar imposar-se en les institucions estatals i sobretot amb els enregistraments que van difondre els de Gulen al desembre de 2013, que demostraven la corrupció de diversos membres del govern i fins al mateix primer ministre d’aleshores, Erdogan.
intent de sindicalització, qualsevol vaga o resistència, o fins i tot l’acció de treballadors democràtics, com una extensió del terrorisme del FETO o com a defensors del cop. En aquest sentit el bonapartisme ha enfortint els seus arguments polítics i ideològics, i els seus dispositius administratius i deixa clar que si això últim segueix sent insuficient, podrien mobilitzar-se poders favorables a la llei de la Sharia. Per exemple, el govern, davant el temor de la insuficiència de les seves forces de policia, ja havia expressat la seva intenció de reduir els requisits de
tractant d’establir el seu propi ordre als barris i ciutats. El que cal ara és la direcció de la classe obrera. Els treballadors no necessiten fronts democràtics de caràcter indefinit. En canvi, necessiten una direcció sòlida, decidida i valenta, que pugui mobilitzar les masses, que impulsi una revolució política i un govern resultant dels treballadors. Aquestes són les úniques condicions per a l’establiment de veritables llibertats democràtiques a Turquia. Alhora, que s’és conscient, que aquest objectiu només pot construir-se dins
control d’armes que permeten a civils portar-les amb llicència. El procés en curs és clarament un conflicte de classes. Alguns sectors de la burgesia recolzen el “terror constitucional” amb l’esperança de compartir una part del botí. Aquells que s’han integrat en l’economia mundial, encara que diguin sentir-se avergonyits per l’estat de la democràcia turca davant la UE i els EUA, s’encongeixen de por i tracten de gestionar les seves empreses en les condicions actuals. Els sectors de la petita burgesia, que van entrar en un frenesí de ràbia amb els efectes de la crisi i que ara tenen una oportunitat real d’obtenir posicions i fer-se rics, estan llestos per purgar qualsevol treballador per sota d’ells, qualsevol progressista laic, qualsevol socialista o revolucionari, i qualsevol organització revolucionària i democràtica incloent els sindicats. Aquests sectors tenen un líder i tot el que necessiten és un senyal seu. Alguns ni tan sols esperen aquest senyal i ja han estat
i des de les mobilitzacions de masses. Els socialistes han de treballar sense parar cap a aquest objectiu.
Ara, què?
44
I ara els vencedors volen, segons les seves paraules, “extirpar el càncer des de la seva arrel” amb purgues i detencions de milers de suposats partidaris de Gulen. No obstant això, els partits de l’oposició, les ONG’s, els sindicats i fins les organitzacions empresarials temen la possible extensió de la repressió cap a sectors democràtics. L’estat d’excepció declarat en tot el país, que autoritza el govern a funcionar a cop de decret, enforteix aquest recel. I tot això evidentment crea una atmosfera d’inestabilitat en la vida no només política sinó també econòmica. El preu del dòlar va pujar de menys de 2,90 lires turques a més de 3 en tres dies. La borsa va perdre més del 6%, cosa que assenyala la sortida del capital estranger de curt termini per la desconfiança en les inversions malgrat les declaracions tranquil·litzadores del director del Banc Central turc. S&P va baixar la nota de Turquia del BB+ al BB. I per descomptat, després dels atemptats terroristes, els colpistes van rematar el ja feble turisme. Seria ingenu esperar que aquest reguerol de pólvora no cremi a la classe obrera. És una oportunitat caiguda del cel per a la burgesia agrupada entorn de l’AKP, que vol netejar el que queda del moviment obrer independent. Queda aplanat el camí per caracteritzar qualsevol
30.07.2016 Muhittin Karkin Notes 1 Moviment de Servei: confraria de Gulen, el clergue que resideix a Pennsylvania, EUA 2 Kemalistes: del nom de Mustafa Kemal Ataturk, el líder laic i nacionalista que va fundar la república turca en el 1923 3 AKP: Partit de Justícia i Desenvolupament, el partit del president de la república, Tayyip Erdogan, actualment en el poder
Inter venció ter e tur ca terrr estr estre turca
El setge s’estreny sobre la resistència popular a Síria Fa més de cinc anys el poble s’aixecava a Síria contra el règim de Baixar Al-Assad exigint llibertat i justícia social, com havia passat a Tunísia i a Egipte. La força del moviment popular era tan incontrolable, tan profund el seu potencial de canvi en el cor de Pròxim Orient, tan perillós per a l’estabilitat de la regió, que des del primer minut totes les potències regionals i internacionals van prendre posicions per mantenir el procés sota control. L’Aràbia Saudita i Qatar van finançar brigades islamistes, Turquia i els Estats Units van encoratjar una oposició burgesa en l’exili que no tenia resa veure amb la realitat de l’interior i que només buscava la seva part del pastís a la nova Síria. Això va fraccionar i va debilitar a l’oposició sobre terreny, l’autèntica direcció del procés revolucionari, a la qual mai, ningú, va tenir en compte i l’única que en realitat va patir l’embargament d’armes imposat pels Estats Units i la UE. A l’altra banda, Rússia i l’Iran, els dos aliats estratègics de Damasc, van sortir en ajuda del dictador per preservar els seus propis interessos a la zona. Israel declarava que preferia la continuïtat del règim que el caos a la seva frontera nord. El règim va convertir una onada de protestes populars massives en una carnisseria i va aconseguir mantenir-se al poder manu militari, perquè va poder contenir les dissidències dins de l’exèrcit, que a Síria funciona com una autèntica guàrdia pretoriana del clan AlAssad. Quan semblava que les seves hores estaven comptades, la intervenció militar primer de Teheran i després de Moscou va resultar decisiva. Mentre Al-Assad comptava amb un pont aeri de combatents i material militar de Hezbollah (la milícia xiïta libanesa), d’Iran i les milícies xiïtes iraquianes i
de Putin, l’oposició era descomposta en faccions que rebien armes lleugeres a canvi de radicalització o racions de menjar preparat i ulleres de visió nocturna per part de l’imperialisme nordamericà. Mai es va permetre el subministrament de míssils antiaeris per defensar la població dels bombardejos de l’aviació siriana i després russa. El règim domina l’aire i cap dels 18 països que intervenen militarment a Síria qüestiona aquest domini: el martiri del poble sirià cau del cel i la principal causa de l’elevat nombre de morts, refugiats i del creixement del jihadisme és la pluja de barrils explosius i bombes sobre els pobles i les ciutats rebels. Així és com sobreviu el règim: assassinant a milers des de l’aire, gràcies al suport militar primer iranià i quan aquest no va ser suficient, de l’aviació
encoratjar als elements més reaccionaris per pretendre que no s’enfrontava a un aixecament popular, sinó a un complot islamistaperquè va obrir un nou front contra els rebels i contra els kurds, que van aprofitar la debilitat de Damasc per proclamar la seva autonomia al nord del país. Per a Turquia perquè tampoc estava disposada a permetre que el partit germà del PKK tingués un pseudo-estat a l’altre costat de la frontera. Per als Estats Units per legitimar una nova intervenció a la zona, tot i que la prioritat d’Obama no era entrar a Síria sinó defensar el règim de postocupació a l’Iraq. Per a Putin perquè li permetia intervenir més directament en favor de Damasc, amb el vist i plau d’Israel i dels Estats Units. A Síria tots diuen lluitar contra el “terrorisme”: però sota aquest paraigua Al-Assad i Putin es
russa. Així, la revolució es va convertir en guerra i la guerra va ser cada dia més dels interessos geopolítics que dels sirians, que quan podien tornaven a sortir al carrer per exigir la caiguda del règim. L’aparició de Daesh (autoanomenat Estat Islàmic) a l’Iraq el 2012 va ser útil per a totes les forces de la reacció. Per al règim -que des del principi va
refereixen als rebels, Hezbollah als sunnites, Erdogan als kurds i Estats Units als que combaten el govern titella i corrupte de Bagdad. I com que Daesh era funcional per a tots, es va convertir en una excusa útil que va créixer fins a proporcions insospitades, assassinant, extorsionant i sotmetent a centenars de milers de sirians i iraquians que -no ho oblidem- han
5
estat les principals víctimes de la seva barbàrie. I així arribem als esdeveniments d’aquest estiu, quan tots semblen haver-se posat d’acord en apuntalar a un dictador que només pot mantenir-se al poder amb el suport exterior. Alep, la Gernika del segle XXI Alep és la capital econòmica de Síria i un bastió de la revolució des dels primers mesos. La ciutat vella i els barris de l’Est de la ciutat, on es calcula que encara viuen entre 250.000 i 300.000 persones, estan fora de control del règim, que a principis de juliol va aconseguir tancar el setge al seu voltant. Era el resultat de setmanes d’intensos bombardejos conjunts de l’aviació siriana i russa que massacraven cada nit edificis d’habitatges,
66
escoles i hospitals. Ja fa temps que les escoles funcionen en subterranis i els hospitals es denominen en codi per evitar més atacs. Només queden vuit centres mèdics operatius a la zona Est, amb poques desenes de llits i tots han estat bombardejats. La perspectiva per als barris rebels tancats després que el règim controlés la carretera del Castello, eren els setges de la fam que ja hem vist en poblacions com Homs, Madaya, Moauadamiya i altres desenes de pobles i ciutats de Síria. Putin va oferir “corredors humanitaris” pels que ni civils ni combatents es van atrevir a escapar. Però contra tot pronòstic, una
ofensiva en què va participar també el Front Al-Nusra des de l’exterior de la ciutat va aconseguir obrir un pas pel sud a finals de juliol. No obstant això, la victòria era sobretot simbòlica, ja que no permetia obrir una nova ruta de proveïment. La imatge del petit Omrane Daqnesh, ensangonat i ple de pols en una ambulància, després que avions Sujoy-24 de fabricació russa bombardegessin casa seva Alep a l’hora d’anar a dormir, es va convertir en un nou símbol del desastre sirià. Un altre cop, carn de portada, sense que els mitjans assenyalessin als responsables: la imatge d’una violència irracional, cega, desproveïda de significat polític. Ja va passar amb la foto del petit Aylan ofegat en una platja de Turquia. Tanta espectacularització com ocultació dels culpables del crim. Cap reacció, cap condemna a Al-Assad.
Turquia fa la seva guerra a Síria El segon fet important d’aquest estiu ha estat la intervenció terrestre de Turquia a la frontera de Jarablus. Després del cop d’estat fallit i el seu contraatac triomfant, Erdogan s’ha vist amb les mans lliures per a intervenir més directament a Síria. El seu primer objectiu és frenar l’avanç dels kurds de Rojava, que amb suport aeri nord-americà en la seva lluita contra Daesh, havien aconseguit posicions importants al nord de Síria. Però a mitjans d’agost les anomenades Forces Democràtiques de Síria (controlades
militarment pel PYD kurd però en la qual participen també grups àrabs) van començar a sortir-se del guió i en lloc de continuar el seu avanç cap a Raqqa, l’anomenada capital de Daesh, es van aturar per obrir a l’oest un corredor que connectés les zones ja alliberades a l’est amb el cantó de Afrin, a l’oest. Això hauria suposat, a la pràctica, el domini kurd sobre tota la frontera amb Turquia. Una cosa inacceptable per Erdogan. La intervenció turca s’anunciava com una campanya contra els “terroristes”, el sac en el qual Turquia posa Daesh i el PKK, però la veritat és que, a l’hora de tancar aquest article, està colpejant molt més als kurds que a els jihadistes, que, per cert, van fugir en desbandada sense oposar resistència. Cosa que demostra una vegada més que si acabar amb Daesh fos una de veritat una prioritat per a Ankara, Washington, Moscou, Teheran i Damasc, els escombrarien en qüestió de setmanes. Amb l’entrada de tancs turcs a Síria Erdogan aconseguia a dos objectius més. D’una banda realinear les seves aliances internacionals. Putin va ser dels primers caps d’estat que va trucar a Erdogan la nit del cop i li va demostrar que era més fiable que els seus aliats europeus i nord-americà de l’OTAN. Després de la seva reunió a Moscou a principis d’agost, Erdogan i Putin van segellar un acord en el qual, si bé no van resoldre totes les seves diferències a Síria, sí que es van posar d’acord en la cuestió principal: ofegar els kurds i aconseguir una entesa política amb Al- Assad. No és casual que per primera vegada el primer ministre turc parlés de reconèixer el paper d’Al-Assad a la sortida a la crisi siriana ni tampoc la visita a Damasc dels serveis d’intel·ligència. El tercer objectiu d’Erdogan és intern: demostra qui mana en l’exèrcit després de les purgues per l’intent colpista i s’embranca en una operació a la qual els generals, ara morts o empresonats, s’havien oposat. La contrapartida l’hem vista a Hassakeh, on per primera vegada el règim sirià bombardejava posicions kurdes. Al-Assad li demostrava a Erdogan que també està disposat a combatre als kurds si d’aquesta manera Turquia talla
l’abastiment a l’oposició. Que és precisament el que ja estem veient a Alep. Erdogan sembla no tenir cap problema en deixar caure la ciutat si a canvi tots deixen de donar suport als kurds. Estats Units també se suma a l’operació i dóna suport aeri a la
encara al preu d’afeblir la lluita contra Daesh. Després d’anys aprofitant-se de les contradiccions entre uns i altres, en què els kurds s’han mogut amb suport dels Estats Units i també de Rússia sense implicar-se en la lluita contra Al-Assad i enfrontant-se a
règim com a Turquia, que ara envia grups àrabs sirians a combatre sota la seva protecció contra als kurds. Cal aconseguir d’una vegada el reconeixement mutu, basat en el dret d’autodeterminació dels kurds i la lluita coordinada contra el règim d’Al-Assad i el rebuig a la ingerència turca, perquè asi no els uns i els altres estan perduts. Les forces de la revolució i les de la reacció
intervenció turca mentre ordena públicament als kurds que retrocedeixin al costat aquest de l’Eufrates, com exigeix Ankara. L’imperialisme tampoc té cap problema a abandonar els kurds, que fins ara ha fet servir com a força de xoc contra Daesh per la seva pròpia debilitat, perquè Obama no està en condicions d’ordenar un altre nou desembarcament a l’Orient Mitjà. Davant els avenços de Nusra a Alep, l’imperialisme calla davant la massacre de la ciutat a mans de Putin i cedeix també amb els kurds,
Daesh, la direcció kurda ha recuperat el vell lema de “els nostres únics amics són les muntanyes”. Atacats en tots els fronts, es poden arribar a veure aviat tan aïllats com la resistència contra Al-Assad. És vital ara resoldre un problema que ha debilitat a la revolució des del primer dia: la incapacitat de la direcció àrab de reconèixer la qüestió kurda i la negativa del PYD a enfrontar-se amb totes les conseqüències al règim d’Al-Assad. La manca de col·laboració ha beneficiat tant al
Estem assistint doncs a una convergència de totes les forces reaccionàries per sufocar el moviment popular a Síria i imposar la pau dels cementiris preservant intacte el règim. Mai els Estats Units, Turquia, l’Aràbia Saudita ni Qatar han estat al costat de la revolució siriana. Però hi havia tensions amb el règim, Rússia i Iran que els obligaven a mínim a declarar-se contra Al-Assad. Avui s’està formant un front de tots per apuntalar a Al-Assad amb l’objectiu d’enterrar el que més temien: aquell somni de llibertat i justícia social que va portar a milions de sirians als carrers i pel qual han pagat tan elevat preu. Tot apunta que s’obrirà una nova ronda de negociacions sobre Síria sense els sirians per blanquejar un règim que ha assassinat i torturat a centenars de milers i que ha deixat sense llar a la meitat de la població siriana. Més greu és la responsabilitat de l’esquerra internacional que quan no
S'intensifica el conflicte al Kurdistan turc En l’últim any el govern d’Erdogan ha utilitzat la guerra contra els kurds com el centre de la seva política de “unitat nacional” amb els nacionalistes turcs per mantenir i reforçar el seu poder. Al Kurdistan turc han estat assetjades ciutats senceres i hi ha hagut una onada de detencions d’activistes kurds a més d’una forta censura sobre la repressió dels kurds en la resta del país. Després de l’inici de la intervenció turca a Síria, els xocs entre el PKK i l’exèrcit turc s’han intensificat, amb desenes de morts a banda i banda. La direcció del PKK ha declarat que continuarà les seves accions mentre Turquia ataqui els kurds a Síria, i el govern turc ha tancat diaris i ha detingut periodistes kurds i membres del HDP, el partit pro-kurd que agrupa també organitzacions de l’esquerra kurda i que l’any passat li va impedir aconseguir la majoria absoluta. L’objectiu del govern és anul·lar aquest moviment, que constitueix la primera força d’oposició i prodemocràtica al país.
Cizîr ovíncia de Sir nak. Kur dist an tur c Cizîr,, pr província Sirnak. Kurdist dista turc
7
calla sobre Síria directament defensa al tirà. El deure de qui vulgui merèixer dir-se revolucionari és estar al costat dels pobles i la seva lluita per la llibertat i la justícia en lloc de sacrificar-los a l’altar de malintencionats pretextos geopolítics.
04/09/2016
Esquer ra Unida Esquerra visita a Al-Assad L’11 de juliol Javier Couso Permuy, d’Esquerra Unida, anunciava orgullós a Twitter que havia viatjat a Damasc per reunir-se amb el dictador sirià Bashar al-Assad.
Layla Nassar.
L’ONU finança a Al-Assad Una investigació recent del diari britànic ‘The Guardian’ ha revelat el que era un secret a crits: el finançament milionari de l’ONU al clan Al-Assad en concepte d’ajuda humanitària. Els documents proven centenars de milers de dòlars del programa d’ajuda inter nacional a Syria Trust, l’organització benèfica fundada per Asma Al-Assad, esposa del dictador, o Al Bustan, que pertany a l’empresari Rami Makhlouf, un dels seus més rics i destacats col·laboradors, que controla també diverses milícies favorables al règim. A més l’ONU va pagar 11,5 milons d’euros directament al govern sirià per fomentar l’agricultura i l’OMS va pagar més de 4,4 milions d’euros al departament de Defensa sirià per finançar el banc de sang. L’ONU no ho nega i s’ha limitat a dir que només pot realitzar la seva tasca amb el petit nombre d’organitzacions que compten amb el suport del règim.
L’acompanyaven Tatjana •danoka, eurodiputada letona del Grup dels Verds / Aliança Lliure Europea, i Yana Toom, del Partit del Centre d’Estònia. No són els únics suports amb què compta el carnisser de Damasc a Europa: ja ha rebut a representants de Les Republicains, el partit de Nicolas Sarkozy, que en la seva visita van aprofitar per fotografiar-se amb el grup d’extrema dreta SOS Chrétiens d’Orient. També el Front Nacional francès ha reiterat el seu suport al règim. Com escriuen Leyla Nachawatti i Joey Ayoub en un article que recomanem (http://www.eldiario.es/tribunaabierta/Izquierda-Unida-Asad-internacionalismoeuropeo_6_539006122.html) “Com diu Alba Rico, s’ha tornat cada vegada més difícil distingir entre la dreta que celebrava la invasió de l’Iraq el 2003, i l’esquerra que celebra cada victòria russa o iraniana. Oposada a aquesta visió del món en dos eixos, queda la solidaritat dels que continuen desafiant les visions dogmàtiques del món, els que donen suport al dret legítim d’autodeterminació dels pobles i la seva llibertat davant la repressió, ja vingui en forma d’invasions estrangeres o de tiranies domèstiques “.
Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.
88
Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista