SUPLEMENT LI 146-octubre 2016
Criminalitzaciรณ i lluita obrera
Secciรณ de la Uniรณ Internacional de Treballadors - Quarta Internacional (UIT-CI)
1
Andrés Bódalo (SA T) (SAT)
Més de sis mesos a la presó per lluitar! Des del Grup de Suport a Andrés Bódalo del Prat seguim treballant per denunciar la situació del sindicalista andalús, que porta més de sis mesos a la presó. El proper 19 de novembre realitzarem un acte solidari per ajudar econòmicament a la seva família i al SAT i per seguir denunciant la situació de l’Andrés i l’increment de la repressió sindical. El dia 1 d’octubre vam llegir al festival Marea de Marees que es va celebrar al Parc Nou (El Prat) la següent carta de la seva filla, Lorena Bódalo:
En primer lloc vull enviar-vos una salutació i agrair-vos tot el vostre suport, moltíssimes gràcies de tot cor. Pel meu pare Andrés Bódalo i la seva família, la gent solidària com vosaltres ens dóna força i motius per no rendir-nos, ens doneu veu i esperança.
22
El dia 30 de Setembre va fer ja 6 mesos que el meu pare va entrar a la presó. Alguns el coneixereu i altres segurament heu sentit parlar d’ell. Però per als que no el conegueu, el meu pare és una persona humil que va començar a treballar amb només 8 anys a causa de la necessitat. Mentre creixia i es feia més gran, va començar a veure les injustícies que l’envoltaven i es va adonar que ell no podia estar callat, que havia de fer alguna cosa perquè les coses canviessin, perquè fossin justes. Per això, fa uns 20 anys, es va afiliar al SAT, on ell sentia que podia començar a canviar les coses, i des de llavors sempre ha estat al carrer pacíficament, i remarco pacíficament per les mentides que han dit d’ell. El meu pare sempre ha estat amb les causes justes, impedint desnonaments, dormint amb immigrants al carrer per així aconseguir que els donessin un lloc digne per dormir, protestant contra l’atur, contra la pobresa, protestant per una educació i sanitat dignes, sempre ha estat on el necessitaven i la veritat és que mai ha demanat
res per a ell, sempre pel poble, pels que ho necessitaven. Malauradament, a finals de l’any passat va ser condemnat a 3 anys i mig de presó per una acusació falsa, va ser acusat d’agredir un regidor de Jódar a l’any 2012, i malgrat haver-hi proves que demostraven que ell no va agredir ningú i testificacions de la Guàrdia Civil dient que ell no va fer res, va ser condemnat, perquè la testificació del regidor tenia més validesa que la dels altres. Aquesta acusació que va fer el regidor, va ser arran d’una concentració organitzada per demanar la baixada de les peonades per un 80% del poble que quan s’acaba la campanya d’oliva, ha de viure de l’atur, al no trobar una altra feina. Doncs en aquesta concentració a l’ajuntament, en la qual es trobaven 70 persones i que es va descontrolar, hi va haver una agressió a l’esmentat regidor. ¿Però quin va ser el delicte del meu pare? El meu pare portava el megàfon, era el cap visible de la concentració i quan es va descontrolar, tot i que el meu pare cridés a la calma amb el megàfon com va testificar la Guàrdia civil i que no va proferir cap agressió, l’ajuntament de Jódar va considerar oportú culpar-lo a ell d’una agressió que mai va existir, al seu delicte va ser organitzar aquesta concentració reivindicant els drets dels seus veïns, per això l’ajuntament de Jódar va voler treure-se’l del mig. A més de tot això, i per sumar-ho a aquest sense
sentit, en intentar revocar aquesta sentència mitjançant el recurs de cassació al Tribunal Suprem, la procuradora que havia de lliurar els papers, no els va lliurar a temps i va quedar totalment desemparat, sense el seu dret a revocació (cosa que encara no he arribat a entendre). Arran de tot això, va arribar aquell maleït dia, aquell 30 de març que ens va marcar la vida per sempre i va destrossar a una família sencera. Ja són 6 mesos de patiment cada vegada que anem a aquesta maleïda presó i veiem aquests ulls apagats, tristos, plens de dolor, perquè li han tret una cosa que mai valorem, la llibertat. Haver de veure’l a través d’un vidre, estant tan a prop i alhora tan lluny. Ell està destrossat, però resistint i amb la ment ben forta perquè mai se li podran posar murs al mar. El van voler callar, però han aconseguit tot el contrari perquè el que no et mata, et fa més fort i més, han despertat la consciència de persones com jo, que vivia en la ignorància i ara m’he adonat de com funciona la vida. Ells juguen amb la nostra por, amb la por de la gent, ens tracten de violents, que les nostres idees porten la ruïna, però si hi ha alguna cosa més forta que la por i sempre n’hi ha hagut, és l’esperança. Hem de contagiar-nos a nosaltres mateixos que es pot, encomanar a
la gent d’aquesta esperança, explicar-los amb pedagogia que nosaltres no som violents, que els violents són ells, perquè ens reprimeixen, ens enganyen, ens manipulen i a més ens empresonen, i tot per acovardir-nos i que ens amaguem en el silenci i la passivitat. Però no ho aconseguiran perquè nosaltres no tenim por, perquè no ens amaguem davant de les injustícies socials, perquè el nostre sentiment és de dignitat, és d’orgull per defensar allò en què creiem, és d’esperança pels que ens necessiten i esperança perquè el temps ens recordi com els vencedors i a ells com els vençuts. Em sento molt orgullosa del meu pare, perquè el meu pare és la Llibertat, la Justícia, la Solidaritat, la NO LA VIOLÈNCIA ... És una gran persona, tothom qui ha tingut la sort de coneixe’l ho sap perquè una de les coses que el fa gran és la seva sinceritat i que mai abandonaria a cap dels seus, és aquesta persona que sempre hi és quan la necessites, incondicionalment, i de manera altruista. Per això l’han tancat, no volen ni donar-li el tercer grau perquè diuen que quan surti seguirà fent el mateix: DEFENSAR ELS DRETS DELS TREBALLADORS. No hi ha dret a tot això, no hi ha dret a ficar a una persona innocent a la presó i que hi hagi tant de lladre solt i cada dia haguem de veure a la televisió l’injusta que és la Justícia (si així se la pot anomenar), no hi ha dret a destrossar-li la vida així a les persones, que dos nens amb 13 i 7 anys hagin d’estar patint el no entendre per què el seu pare i avi està en un lloc on hi ha els dolents, si ell és bo i ajuda a les persones. Que una mare amb 80 anys i malalta hagi de viure plena de dolor dia a dia pensant en si tornarà a veure el seu fill i abraçar-lo. Estic vivint la pitjor experiència de la meva vida, però si alguna cosa he après del meu pare és que mai cal rendir-se, per això seguim forts i disposats a tot perquè ell hagués fet fins a l’impossible per qualsevol de nosaltres. Per això us demano a tots i totes que no ens abandoneu, que ens ajudeu a que li tornin la seva Llibertat, perquè si tots junts lluitem podrem perdre, però si no lluitem estem perduts. Per això us animo a que us uniu a nosaltres per així ser més forts. Perquè gràcies a tot el vostre afecte i solidaritat, som més forts. Finalment torno a donar-vos les gràcies a tots pel vostre suport, i en especial al Grup de Suport a Bódalo. Si alguna cosa he hagut d’aprendre de tota aquesta història, ha estat una lliçó molt valuosa que val la pena mostrar-vos, i és que la solidaritat de la mateixa manera que l’egoisme, és una cosa contagiosa, una cosa que contagiem de persona a persona i que s’acaba imitant . Per això sentir-vos orgullosos avui de compartir solidaritat, i us demano que no deixeu de compartir-la, no només amb mi, sinó amb les causes i les persones que també la necessiten, com a veïns, germans, estrangers, desconeguts, fins i tot a aquells que no la mereixen, perquè tots junts ens contagiem i gota a gota formem quelcom difícil d’aturar, una cosa difícil d’aturar fins i tot per a aquells que pretenen fer por, que pretenen aturar-nos, aquells que comparteixen egoisme. Per això els ensenyarem un mar de persones imparable, una onada que no retrocedirà fins a arribar a la seva meta, fins a la vorera.
Vaga estatal del sector de telemàrqueting
Per un conveni just! Es tracta d’un sector al qual les empreses registren importants beneficis en ser meres intermediàries entre les grans companyies i els seus clients, el negoci està en esprémer al màxim als seus treballadors: tot el que cedeixin aquests es tradueix en majors guanys per a les empreses. El sector es posa en vaga després de 20 mesos de negociació del conveni i una postura de la patronal que no veu més sortida que les retallades i la contenció salarial. Pràcticament, les condicions salarials estan congelades des dels últims 3 convenis, les fórmules d’acomiadaments barats sense subrogació contemplada i la falta de seguretat i estabilitat caracteritzen a un sector que s’ha convertit, en els últims anys, en la rebotiga d’empreses gegants com Telefónica o Endesa. Els informes de l’impacte de la jornada de vaga a tot el sector, a nivell estatal, és del 70% de seguiment: una dada molt significativa del grau de rebot per part dels qui no volen ser esclaus i reivindiquen el dret a unes condicions de treball millors. Com a dada curiosa, crida l’atenció que una de les companyies més castigades recentment tant per un acomiadament col·lectiu com per un degoteig intens d’acomiadaments disciplinaris, és Endesa, i en canvi ha estat a una de les quals menys impacte ha tingut la vaga. L’exemple més clar de política de la por, tan utilitzada per les empreses.
M. Mar García Solidaritat Obrera a Atento Va ser membre del comitè de vaga d’Eulen
LLIBER ARE, PER ALFON (un noi de 25 anys LLIBERT PARE, TAT PEL MEU P que també està tancat injustament) I PER A TOTS ELS PREPAÍS. SOS POLÍTICS QUE HI HA AL NOSTRE P AÍS. FINS A LA VICTÒRIA. Lorena Bódalo. 3
SP ARK IBERICA de L’Hospitalet, SPARK de la multinacional VINCI ENERGIES
No a la repressió sindical! Readmissió del delegat Jordi Celdrán! Els dies 4 i 8 d’octubre vàrem estar a la nau de SPARK, al Polígon Pedrosa a les concentracions contra “l’acomiadament” de Jordi Celdrán, delegat de CCOO. El dia 4 acompanyàvem al regidor de CUP-PA de L’Hospitalet. La CUP-PA va enviar l’endemà un comunicat demanat la readmissió als directius de l’empresa i a la resta de grups municipals de L’Hospitalet. LI: Ens ho expliques? Jordi: El 29 d’agost, en anar a treballar al tornar de vacances, a un edifici de la Generalitat (Centre
44
de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Generalitat de Catalunya (CTTI) , ja hi havia algú de l’altra empresa al meu lloc de treball. Jo hi havia estat treballant 4 anys. Quan vaig trucar a la meva empresa, em van dir que ja no féiem aquella feina. A mi no se m’havia informat durant les vacances. El dia 30 em van citar al despatx de recursos humans i em van donar una carta de subrogació. Soc el delegat LOLS de CCOO, i no s’havia informat al comitè, ni a mi, ni a l’altra empresa tampoc. Va ser dantesc. Varem anar a Inspecció de treball. La inspectora va trucar a l’altra
empresa, ELECNOR, que era l’empresa a la qual jo m’havia de subrogar, que tampoc sabia res. L’endemà van citar a les tres parts. ELECNOR diu que no em subroga doncs el contracte no s’acull a l’article 33 del conveni del metall de Barcelona. L’article 33 indica els supòsits en els quals els contractes i treballadors són subrogables. Aquest cas no s’hi adapta, però l’empresa s’agafa a una interpretació interessada, sap que el tema es dilataria. Jo tenia diversos assumptes judicials amb l’empresa, que s’estaven resolent al meu favor. Soc un delegat sindical actiu, no estic per passar el
temps, i han aprofitat que s’acabava aquest contracte per ficar-me en aquesta subrogació/ merder i intentar que la solució judicial que m’hauria d’arribar sigui el més tard possible i al cap i a la fi que jo m’acabi cansant i piqui a la porta i foti el camp per quatre duros. Com que aquesta situació provoca que jo no puc ni cobrar l’atur ni treballar a cap empresa, ja que no estic acomiadat, estic subrogat, però com que l’altra empresa no em vol subrogar fins que no ho resolgui un jutge, estem en aquest impàs.
LI: Fa 3 anys la teva empresa va fer el mateix amb 17 treballadors, oi? Jordi: aquests eren 17 treballadors que treballaven a Lleida, però que molts d’ells tenien contracte a la seu de L’Hospitalet i va passar una cosa similar. Hi treballaven, així com jo, no a plena dedicació. La meva empresa va perdre aquella feina i va iniciar un procés de subrogació a 17 persones, tot i saber que al conveni del metall de Lleida no existeix la subrogació, així com a Barcelona sí que existeix, en tres casos, a Lleida ni existeix. Tot i això els va portar a un llimb judicial que en aquell cas va durar 22 mesos. El jutge va resoldre a favor d’ells. L’empresa va haver d’indemnitzar a 14, pagant salaris de tràmit, doncs econòmicament els interessava; a 3 els va readmetre il·legalment, en un lloc i categoria que no eren els seus i finalment el jutge els va fer pagar tota la indemnització. LI: Quines accions s’han realitzat per tirar enrere l’acomiadament? Jordi: com t’he dit abans, el dia 30 vàrem anar a Inspecció de Treball, que fa una setmana ha emès un informe, però no s’ha mullat. Ha recollit els fets, i ens adreça als Jutjats del social. Com que hi ha hagut 4 dies de vaga, hi ha hagut 2 mediacions de vaga a la Generalitat, en les quals tampoc s’ha arribat a cap tipus d’acord. L’empresa no ha volgut tirar enrere. Ens aboca a la via judicial. No ofereix cap solució. Dimarts 11 a les 9:00 hores tenim el CEMAC (mediació), al carrer Albareda de Barcelona, i tret d’això, el que tenim des del primer moment és la pressió, protestes, seguiment... però l’empresa ens aboca a la via judicial. L’empresa vol que jo em cansi i que finalment vagi i els digui que no aguanto més. Pensa que fins que no s’acabi això, jo no cobraré cap sou, d’enlloc. Amb la resolució del CEMAC intentaré anar al SEPE (INEM) que em tramitin l’atur, però de moment estic sense cap ingrés. A l’empresa li és
igual. Al CEMAC hi ha concentració a les 8:30 hores. LI: CCOO ha demanat la implicació de tots els grups de l’Ajuntament L ’Hospitalet. L’Hospitalet. Jordi: Sí, el proper ple de l’Ajuntament, el 25 d’octubre. Nosaltres farem una intervenció, una pregunta o un relat dels fets. LI: V ols afegir alguna cosa? Vols Jordi: Jo lluitaré fins el final per la meva readmissió, per exercir el meu dret de representació dels treballadors. L’empresa ha intentat oferir-nos pactes, com sempre, perquè marxi. No els interessem els delegats actius i els he dit que amb mi s’han equivocat, jo lluitaré fins el final.
Salut i força en la lluita!
Repr essió a Eulen (T elemàr queting). Repressió (Telemàr elemàrqueting). Segueix la campanya
Readmissió de Luisa Luque! Segueix la campanya per la readmissió de Luisa Luque. En aquest moment s’han enviat a RRHH d’Eulen 295 signatures, hi ha un change.org obert que en porta 546, i el més important, les Seccions Sindicals de STC i SO del Comitè d’empresa d’Eulen han lliurat en mà a l’empresa la mateixa exigència. I comencen a sumar-s’hi d’altres seccions sindicals –com ja les de SO, CGT, CCOO i STC d’Atento, CGT-Ajuntament de Barcelona...- , comitès, organitzacions socials, sindicals i polítiques. Si encara no ho has fet, signa a https://www.change.org/p/ represi%C3%B3n-s%C3%ADndical-eulen o impulsa-ho a la teva organització i fes-nos-la arribar. Per a conèixer tot el procés des de la vaga d'Eulen: Supl LI 142 i article LI 145. http://luchainternacionalista.org/spip.php?article2861
1971. Assassinat per la policía Antonio Ruiz, tr eballador de SEA T treballador SEAT
Company, segueixes viu a les lluites obreres! Antonio Ruiz Villalba va ser assassinat per les bales de la policia franquista, durant l’ocupació de la fàbrica pels treballadors, en defensa dels drets sindicals, el 18 d’octubre 1971. Els treballadors van ocupar les instal·lacions com a protesta per l’empresonament de 23 vaguistes, inclosos 9 enllaços sindicals. El 18 d’octubre, el governador civil va ordenar a la policia que desallotgés l’empresa situada en la Zona Franca. La policia franquista ho va fer brutalment amb cavalls, pistoles, gasos i metralladores. Desenes de treballadors van ser ferits, centenars van ser detinguts i a conseqüència dels trets va morir el treballador del taller 4, Antonio Ruiz Villalba. Es compleixen 45 anys del seu assassinat, i el Memorial de Treballadors de la SEAT, no només realitza l’ofrena floral de cada any, sinó que ha aconseguit que l’Ajuntament posi el nom d’Antonio a un dels carrers del barri de la SEAT de Zona Franca. Les entitats del barri a més, no volen que el seu record quedi només com una qüestió històrica, sinó lligarlo a la repressió que segueixen patint els lluitadors obrers en concret en empreses de Zona Franca, per la qual cosa han convidat a que entre d’altres, Luisa, expliqui la seva lluita i la resposta de la patronal. Un exemple en tots els sentits: per la memòria, la tenacitat i la continuïtat de la lluita.
5
Presentació del llibre
Panrico: la vaga més llarga Una setantena de persones ens reunien a la presentació de l llibre “Panrico la vaga més llarga” a Barcelona. Llibres de lluites obreres fa anys que no se’n fan. Per això cal agrair aquest treball a tots i totes que el van fer possible i a la Isa Benítez i l’Homera Rosetti, les seves autores, per abundància d’opinions i documentació de primera mà. Imprescindible recollir les experiències de lluita, perquè és a partir d’elles, amb els encerts i les errades, que es pot aprendre de l’experiència i construir el futur de noves lluites obreres. La vaga de Panrico i les que van ser contemporànies, com la dels escombriaires de Madrid, la de Teneco a Xixón, la de Coca-Cola, més tard la de Movistar o amb un altre objectiu els mestres de les Illes van ser intents de fer un gir en la manera d’encarar els acomiadaments i destrossa dels drets laborals que havien colpejat brutalment la classe obrera entre 2009 i 2013. Era la lluita sense renúncies, el 0 acomiadaments, 0 retallades. S’escapava del guió que acostumaven a escriure les direccions sindicals , aquell “no hi ha res a fer”, “cal ser realistes” i acceptar l’ERO per a minimitzar els plans patronals, que van deixar centenars de milers de nous aturats/ades. Aquell 2013 a Catalunya hi va haver un auge en el nombre de
Jornades de vaga a Catalunya
66
jornades de vaga i Panrico va ser una de les claus. I si aquesta tendència no ha continuat ha estat perquè patronal, governs i direccions sindicals majoritàries van aconseguir especialment a Panrico aïllar la lluita per imposar una brutal severitat no només al conjunt de la fàbrica sinó especialment als i les treballadores mes combatives. Això ha arribat fins a la insultant sentència del Suprem, el juliol, que dóna la raó a l’empresa perquè es nega a veure l’evidència: que el mercat català va estar ben abastit de productes Panrico durant la vaga, cosa que és una flagrant vulneració d’un dret fonamental. Els primers judicis dels acomiadaments també s’han resolt com a procedents. La patronal, l’estat, les direccions sindicals volen que traiem un únic balanç: aquesta lluita que ha suposat tant de patiment no ha servit per a res. Fora dels seus plans i de la direcció de la burocràcia sindical estem perduts i ho paguem car. Però el veritable balanç dels 8 mesos de vaga dels treballadors/es de Panrico està per fer, i no es farà en un paper. Desenes de milers de treballadors i treballadores van mirar aquesta heroica lluita entre la incredulitat i l’emoció, i tenen gravat al seu cap aquella pregunta que es repetia a tots els actes: “i com heu aguantat?” i la resposta està als 8 mesos de vaga: es pot! La tasca de l’esquerra és que perduri aquesta memòria, que no s’esborri. Una d’aquestes treballadores, la Puri en un acte de solidaritat amb la lluita havia de marxar i em va deixar un escrit per si el podia llegir al torn d’intervencions, deia així: Gràcies a les treballadores de Panrico perquè
heu fet que tornés a sentir la paraula solidaritat. H e u recuperat l’esperit i l a capacitat de lluita de la c l a s s e treballadora. Hem estat orgulloses de poder fer caixa de resistència amb vosaltres. Feia molt de temps que aquesta pràctica bàsica per aguantar una vaga no es feia servir. Heu fet que tornés a ser viu aquell Vallès anticapitalista que va ser... i que tornarem a ser. La LLUITA CONTINUA! I que més enllà de reflexions -que també calen-, els i les treballadores aniran altre cop a la vaga indefinida quan la situació no els i les deixi cap altre camí, com diu Vidal Aragonès en el pròleg “El conflicte sorgeix
quant els rics ens volen treure el pa” i aleshores tots aquests mesos de lluita, amb les debilitats i fortaleses seran essencials per millorar les noves lluites, com ho van ser Laforsa o La Roca per les dels anys 70. Totes les lluites bevien de l’experiència d’aquests referents. I Panrico he entrat per mèrits propis en aquesta categoria.
Josep Lluís del Alcázar
300 anys per als 27 de la UAB
Absolució sense càrrecs per als 27! Arran de l'ocupació del rectorat de la UAB a 2013, es planteja ara el judici contra 27 estudiants, professors i PAS que acumulen més de 300 anys. Entrevistem a un dels acusats, Ermengol Gassiot, professor de la UAB i Secretari General de la CGT de Catalunya al que, a més, li van cremar la seva furgoneta. ens imputen per participar en una roda de premsa. I ens demanen més d’11 anys de presó
Lluita Internacionalista- Pots fer cinc cèntims del perquè de l’ocupació del rectorat de la UAB a 2013 que porta a la causa contra els 27? De què se t’acusa concretament a tu i a l’altre treballador encausat del CAU? Ermengol Gasssiot- L’abril del 2013 ens trobàvem en ple cicle de mobilitzacions contra les retallades a les universitats que, en gran mesura, són l’expressió d’una intensa política de privatització de l’educació superior. Com a part d’aquestes mobilitzacions, els estudiants es van tancar al rectorat el dia 17 d’abril. Una setmana més tard, des de la Plataforma per la Universitat Pública de la UAB, que agrupada sindicats i assemblees d’estudiants i de treballadors/es, decidim afegirnos-hi. Era lògic. Feia mesos que havíem estat lluitant plegades i els objectius de l’acció eren compartits: fer que el rectorat acatés un seguit de resolucions del Claustre de la UAB. No ho van fer i ens van acabar denunciant. En el relat que construeix el rectorat, i que compra fil per randa el fiscal, els 27 participàvem d’un entramat que volia fer caure la institució. La realitat és que només ens poden assignar fets com ser portantveus, ser negociadors, etc. En el cas de l’altre treballador, a dos estudiants i a mi
LI.- Amb el canvi de l’equip de la UAB es va retirar la demanda, però ja la fiscalia havia assumit l’argumentari per mantenir l’acusació: quina és i com la fonamenten? EG.- L’actual equip de govern representava la candidatura progressista a les eleccions que hi va haver a la primavera. En campanya van dir que retirarien l’acusació particular que havia presentat la UAB. Unes setmanes després de guanyar, curiosament l’endemà que féssim públiques les peticions del fiscal, van enretirar la demanda penal. Ho van fer sense un pronunciament públic on sol·licitessin al fiscal que desistís en les actuacions, com els demanàvem nosaltres per tal que quedés clar que estaven contra el judici. I de moment mantenen la petició de 388.000 euros de responsabilitat civil. Mentre, el fiscal manté la seva acusació que, com ja he dit, es basa més en la militància dels imputats que en la imputació a cadascú de nosaltres, de fets concrets. En el meu cas,
diuen que juntament amb alguns estudiants, desenvolupava tasques dirigents de l’entramat, com demostraria que sóc de la CGT i la participació en una roda de premsa. LI.- Què ha passat amb la demanda penal que va fer Sílvia Carrasco, vicerectora de la UAB a 2013, i militant d’ICV? L ’ha rreeL’ha tirada, es manté? EG.- Fa pocs dies que l’ha retirada, no sense carregar durament contra les persones imputades. En escrits que ha publicat, parla de desacord amb peticions desproporcionades de fiscalia. Però en cap cas planteja que és una aberració que es responguin a mobilitzacions sindicals de treballadors i estudiants tractant-les con si només fossin qüestions d’ordre públic i construint denúncies a la policia que porten a judicis penals. Juntament amb el rectorat anterior de la UAB, del qual ella n’era part, la Sílvia Carrasco va ser una peça clau del procés que ha portat a que ara militants de diverses organitzacions socials i sindicals puguem anar a la presó. LI.- El 15 de setembre va tenir
7
lloc la manifestació sorpresa de la CGT i en el tancament es va inscriure l’acusació contra tu dins la criminalització de sindicalistes de CGT (cas Expert, Mercader de TMB, Laura i Eva…). Aquell mateix dia es coneixia la sentència dels vaguistes del 14-N a Girona. Com definiries el marc general en què ens estem movent i per què? EG.- Ens estem movent en un marc on les lluites polítiques que tenen lloc fora de les institucions es tracten com temes d’ordre públic. I, per tant, es normalitza que si hi ha mediació sigui amb la policia (i, per tant, mai és una mediació política), que puguin acabar amb denúncies i, fins i tot, en judicis penals. Ara en veiem els primers casos i, el preocupant, és que poc a poc això ho anem veient com una cosa habitual. LI.- El 18 a la nit et van cremar la furgoneta. Com ho relaciones amb tot plegat? Hi ha algun indici de qui ha estat?
EG.- Qui ho ha fet tenia accés a les dades del meu domicili (només feia 15 dies que hi vivia i que m’hi havia empadronat) i a la matrícula de la furgoneta. Seria preocupant que realment darrera hi hagués qui té a l’abast aquest tipus de registres. El motiu? Potser intimidar un militant d’una organització, la CGT, ben present a molts dels actuals conflictes socials, que un dia abans havia posat, per sorpresa, molta gent al carrer, etc? LI.- Encara està obert el verkami per recollir fons per la teva furgoneta –que aviat va superar l’objectiu amb escreix- ampliat per finançar la Causa dels 27. En algun moment has dit que ara s’estudiava donar una resposta a nivell estatal i hi ha un seguit d’accions a diferents punts de Catalunya. Com valores la resposta fins ara i quines són les propostes pel futur? EG.- El verkami va ser una iniciativa de companys i no sé com està, tret del fet que pràcticament ha doblat el que buscava inicialment. De fet, els diners per una nova furgoneta es van aconseguir en poc més de 3 hores. La veritat és que va ser emocionant, no tant pels diners, sinó per la resposta solidària de molta gent, de molt companys: no només posant diners al verkami
Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.
88
o a un compte de CGT, sinó oferint ajuda, deixant-nos cotxes, etc. Realment, va ser una bona oportunitat per notar en pell pròpia el que significa la solidaritat i el suport mutu, una de les potes del sindicalisme obrer.
Nota de l'editor l'editor.. Si encara no ho has fet, col·labora amb el verkami que ja ha cobert la furgoneta i s'utilitzarà en la defensa dels 27 encausats (queden 14 dies): https://www.verkami.com/projects/ 15938-furgoneta-solidaria
Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista