SUPLEMENT LI 147-nov/des2016
AlAssad i Putin intenten trencar l'Alep rebel
Sup d'ur lement gèn cia
Després de setmanes d’intensos bombardejos i de mesos d’un setge total que impedeix l’entrada d’aliments i equips mèdics, l’ofensiva del règim de Baixar al-Assad i els seus aliats (sobretot la Rússia de Putin i l’Iran de Rouhani) se centra en dividir els barris rebels de l’Est de la ciutat. El 26 de novembre va començar el desplaçament intern de població civil que fuig horroritzada de l’avanç terrestre de les tropes lleials al règim buscant refugi en altres zones alliberades, on la situació també és desesperada. Hi ha famílies que han optat per fer fugir les seves filles, conscients que des els anys 80 les forces de seguretat sirianes han fet servir sistemàticament la violació de dones i nenes com a arma de guerra contra l’oposició. Davant la complicitat dels Estats Units i les potències europees, i les regionals, l’Alep rebel es dessagna. Els activistes que fa sis anys que informen sobre el terreny diuen que ja no poden fer balanços de víctimes perquè la gent està cansada de comptar morts. Hospitals i escoles han quedat fora de servei. Les imatges que arriben demostren que l’aviació russa utilitza Alep com a camp d’experimentació de nou armament. “El que entenc del silenci de la comunitat internacional és que el que més els horroritza és la llibertat per la qual el poble de Síria ha lluitat tant i és massacrat. Estan intentant ensenyar una lliçó a la resta de pobles oprimits d’arreu de món perquè no reclamin també llibertat”, diu Abdulkhafi Alhamdo, mestre d’Alep.
Secció de la Unió Suplement Internacional de Treballadors - Quarta Internacional (UIT-QI) del Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016 1
Cartes a Alep A mitjans d’ octubre, a proposta de professors i mestres d’Alep, engegàvem la campanya amb els extractes de la presentació que reproduïm. L’arribada de la primera carta des de Síria va ser emocionant i la resposta dels i de les alumnes d’escoles i instituts de Badalona, El Prat de Llobregat, Barcelona, Gavà, Viladecans o Cornellà va ser immediata. I a pesar que a Alep van haver de suspendre les classes després dels atacs a escoles i hospitals, el professorat implicat es va acostar a casa d’una alumna, Joudi d’11 anys, perquè respongués amb una segona carta que reproduïm també. La situació és desesperant, però mentre ells segueixin resistint, des d’aquí no els podem fallar ja hi ha massa silencis còmplices- i continuarem la campanya fins que ells indiquin el contrari.
nal” sobre els barris de l’Est d’Alep, on viuen entre 250.000 i 300.000 persones, sotmeses a un estricte setge. L’aviació russa i la siriana estan fent servir tot tipus d’armament prohibit contra població civil: bombes anti-búnker, de
A banda de sortir al carrer per exigir que s’aturi la massacre i que s’acabi el setge que impedeix l’accés d’aliments, material mèdic i altra ajuda humanitària bàsica, volem fer-los saber que no estan sols.
L’1 d’octubre començava el curs escolar a Alep. Estem en contacte amb mestres d’Alep que ens han demanat impulsar un intercanvi de cartes en anglès entre alumnes de 7 a 15 anys de diverses escoles de la ciutat. Us enviem una petita explicació i material per si decidiu fer aquest intercanvi. Com sabreu, a mitjans de setembre el règim de Baixar alAssad va anunciar una “ofensiva fi-
Abdulkafi amb la seva classe a octubre. (Reportatge de la BBC)
fragmentació, gas clor...Colpegen tot el que és imprescindible per a la supervivència de la població civil: els hospitals, les depuradores d’aigua, els mercats, les escoles...
Abdulkafi, el professor impulsor de la iniciativa, amb la seva filla de 18 mesos, en un reportatge de la BBC: http://www.bbc.com/news/ world-middle-east-37779478
Els 80.000 nens i nenes que viuen a la zona són víctimes directes del conflicte. Malgrat totes les dificultats, les escoles van tornar a començar el curs l’1 d’octubre. Com també són objectiu de guerra s’han instal·lat en soterranis i plantes baixes. Només l’esforç d’alumnes, professorat i famílies permet mantenir l’ensenyament.
22 Suplement del Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
Mitjançant les cartes els nens i nenes, nois i noies podran compartir els seus sentiments i pensaments i comunicar-se amb l’exterior, per fer més suportable la difícil situació que pateixen. Però de ben segur que l’experiència encara serà més profitosa per als alumnes de casa nostra: les cartes poden ser una eina molt important per descobrir les atrocitats de la guerra i trobar una eina ben senzilla i directa per solidaritzar-se amb els qui la pateixen. Amb elles també prendrà una dimensió molt diferent el debat sobre l’arribada de refugiats a Europa. (va a pàg 8)
Les nostres criatures tenen el dret a viure i estudiar en pau A l’Assemblea General de Nacions Unides Al Secretari general de l’ONU Als Estats Membres del consell de seguretat A l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans Al Consell de Drets Humans A Save the Children UNESCO OCI Unió Europea Enviat especial de l’ONU a Síria Sr. Staffan de Mistura
El món s’ha commocionat davant l’assassinat de criatures a les escoles. Morts provocades pels brutals, deliberats i sistemàtics bombardejos de les forces aèries siriana i russa, indiferents i sense pietat ni compassió. Això succeeix davant la mirada de tots els activistes de Drets Humans, governs al voltant del món, Nacions Unides, Estats Membres del Consell de Seguretat i d¡organitzacions de Drets Humans. El crim de l’atac a l’escola municipal de Hass, a la zona rural d’Idlib dimecres 26 d’octubre de 2016 per atacs aeris sirians i russos, va ser un dels pitjors crims de guerra de la nostra era. Com a resultat d’aquest atroç crim, més de 30 alumnes de l’escola i 7 professors van ser assassinats, així com un metge que estava assistint als ferits. El balanç final pot ser pitjor, perquè hi ha un centenar més ferits, la majoria dels quals han patit amputacions. Aquest crim és un de desenes, i un exemple d’injustificat bombardejos aeris deliberats sobre escoles, en zones lluny del front i sense presència de grups armats. Aquest crim és considerat, en tots els sentits, un crim de guerra contra la humanitat i contra la infància. Des del començament de la revolució siriana, les forces aèries del règim han marcat com a objectiu militar les escoles, destruint-les sobre els caps d’alumnes i docents. Més de 5.000 escoles han estat danyades per atacs aeris, assassinant al voltant de 10.000 nens en aquests centres (5.023 d’ells són menors de 10 anys) juntament amb més de 500 mestres i professors. En total, la xifra de menors assassinats pels atacs aeris sirians i russos ha arribat als 50.000. El silenci de la comunitat internacional sobre el bombardeig a civils, escoles, centres educatius i sanitaris, el fet que no s’obligui el règim sirià i els seus aliats (representats per Rússia i Iran) a evitar els civils i escoles, es converteixen en una llum verda de la comunitat internacional al règim sirià per assassinar a més criatures. Per tant, i sent organitzacions de drets humans i activistes civils que presencien aquests crims, posem a la comunitat internacional sobre les seves responsabilitats històriques. Sol·licitem urgentment que s’activi el codi de protecció civil, la qual cosa és un absolut principi humà. Les nostres demandes urgents podrien ser prioritzades de la següent manera: 1- Formar un comitè internacional per investigar la massacre de l’escola de Hass. Aquest comitè podria investigar tots els atacs aeris contra escoles i remetre aquests arxius a al Tribunal Penal internacional. 2- Emetre una decisió internacional vinculant sobre la necessitat d’evitar civils i protegir escoles i les criatures a Síria. 3- Aturar els atacs aeris diaris contra la població civil siriana. 4- Demanar als països europeus que treballen sota els principis de la justícia universal, que comencin a investigar els crims de guerra contra la humanitat comesos per oficials sirians i russos, i remetre’ls a judicis per crims de guerra. 5- Assegurar que les escoles i els nens tenen un bon suport material i moral, i dotar de protecció les escoles de les zones alliberades de Síria. 6- Fer responsables a totes les parts implicades en el conflicte sirià dels atacs contra civils i escoles Amb tot el respecte Declaració signada per 524 mestres, professors i activistes de la regió d’Alep 15 d’octubre de 2016
Suplement del Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
3
Hussam al Ahmad, jove revolucionari sirià refugiat a Barcelona
“Els bombardejos internacionals
sobre Raqqa només maten civils, no Daesh” Abans de l’esclat de la revolució a Síria estudiava Educació Física a la universitat de Hama. Quan van començar les protestes va haver de deixar els estudis perquè no podia anar a classe des de la seva ciutat, Raqqa, a causa dels controls. Tenia 22 anys. Ara viu refugiat a Barcelona en una situació molt precària i és un testimoni excepcional de primera mà sobre la revolució i com el règim i l’Estat Islàmic han intentat ofegar-la. LI.- Com van ser els primers mesos de la revolució? Hussan al Ahmad.- Vam sentir el que passava a Daraa i a Homs i tota la meva família estava impactada. Jo era molt jove i no tenia cap experiència política i no sabia ni què era una revolució. Ni tan sols m’imaginava que la gent podia sortir al carrer a lluitar per la llibertat i la democràcia. Nosaltres sortíem al carrer sense tenir les idees molt clares, i els pares també s’hi van implicar però ells tenien molta
por que hi hagués una altra massacre com la de Hama els anys 801. Els joves ens preguntàvem per què no podíem fer com els egipcis o els tunisians. Personalment també havia tingut la meva pròpia experiència amb el règim: el 2008 un amic meu que cantava Rap em va demanar que pugés la seva cançó a Youtube. Parlava d’una baralla per una noia al Parc del 7 d’abril, que és el dia del partit Baath, el partit del règim. La cançó no tenia cap significat polític però els censors van interpretar-ho com una crítica i ens van detenir a tots dos. Jo tenia 17 i no entenia res. Ens van pegar pallisses i ens van acabar deixant anar després que les nostres famílies paguessin diners als funcionaris. També m’adonava que, tot i que jugava molt bé a bàdminton, no em deixaven participar a les competicions internacionals i només permetien viatjar als fills de funcionaris del partit i als alauites (no em refereixo a aquest grup per la seva religió, sinó pel seu lligam al règim). Un cop fins i tot em van fer baixar de l’avió. Jo
44 Suplement del Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
no entenia perquè hi havia gent amb tants privilegis. LI.- El teu par e era opositor pare opositor.. HA.- Sí però mai parlava de política a casa, per protegir-nos. Jo no tenia cap formació política abans de la revolució. Va ser quan tot va es va inicar que vaig començar a buscar escrits polítics per entendre millor què passava i què podíem fer. Vaig decidir-me a participar a la segona manifestació que es va convocar a Raqqa. Vaig començar a entendre coses, a estudiar, a entendre el llenguatge polític, la història, el present... llegia els escrits dels intel·lectuals, dels partits comunistes... I vaig decidir que estaria amb la revolució fins al final. LI.- Què recordes d’aquells mesos? HA.- [Somriu] Érem una colla de joves, nois i noies, que tots veníem de famílies opositores. Ens reuníem cada setmana en una casa diferent. Estudiàvem els barris com convocaríem les protestes, marcàvem la data però no
l’anunciàvem fins a l’últim moment, i preparàvem les pancartes, les consignes i les cançons. I quan arribava l’hora sortíem tots al carrer. Ens repartíem la feina: portar el megàfon, els cartells, vigilar, gravar la protesta en vídeos... Portàvem les banderes de la revolució i mocadors palestins amagats a sota la jaqueta que quan començàvem la marxa ens tapaven al cara. La policia arribava molt de pressa i ens dispersàvem. Primer disparaven a l’aire però aviat van començar a obrir foc contra els manifestants. LI.- Era una revolució del jovent? HA.- Sí, tant nois com noies. Perquè nosaltres no teníem por. La gent gran ens veia passar i ens aplaudia i n’hi havia que ploraven, però no gosaven unir-s’hi... a més s’havia de poder sortir corrents. La majoria érem estudiants universitaris, de classes mitjanes i populars. El meu pare era enginyer en una empresa petroliera. LI.- Raqqa va ser alliberada per l’Exèrcit Sirià Lliure. HA.- Sí. El 4 de març de 2013 vam aconseguir fer fora el règim de la ciutat. Els grups armats eren la mateixa gent del poble, els nostres veïns, els nostres familiars. També activistes de les protestes que s’havien passat a la lluita armada per defensar-nos. Són la mateixa gent que després s’ha enfrontat a Daesh [acrònim àrab d’Estat Islàmic]. Van ser quatre dies de combats entre el règim i els revolucionaris, fins que van aconseguir ocupar la comissaria de policia i altres edificis oficials. La gent va agafar les armes que tenia a casa: escopetes de caça, el que fos. Tothom tenia armes i la gent del règim va negociar la seva rendició. Raqqa va ser la primera gran ciutat alliberada a Síria: la vam anomenar “capital de l’alliberament” i n’estàvem molt orgullosos. Encara que hi havia moltes dificultats aquells primers mesos van ser els millors de la meva vida. LI.- Com funcionava la ciutat sense el règim? HA.- La seguretat es garanteix amb grups de control a cada barri per impedir robatoris o assalts a les institucions. L’administració funciona amb un consell popular local per ocupar-se de l’aigua, l’electricitat,
la neteja, la sanitat.... Els hospitals, les escoles i l’ajuntament estan gestionats per aquest consell. L’anomenàvem la ciutat alliberada perquè de fet es va organitzar una administració fora del control del règim. Al consell hi havia representants de l’Exèrcit Sirià Lliure i joves activistes: eren 600 membres. També dones, i de totes les classes socials: treballadors, camperols, metges, enginyers. Hi va haver eleccions per escollir els responsables d’educació, sanitat, infraestructures... i tots els que volien podien participar al comitè. Es van formar quatre consells més al districte. El consell es reunia dos cops al mes. S’havia de gestionar una ciutat de 400.000 persones.
molt menys que en altres llocs, hi havia aigua corrent, es van reobrir 104 escoles, els carrers estaven nets. Pensàvem que Raqqa seria un exemple de les ciutats de Síria per al futur. Jo vaig decidir documentar-ho tot amb fotos i vídeos. LI.- Com va reaccionar el règim després de l’alliberament? HA.- S’havia retirat però van començar els bombardejos amb avions i míssils de llarg abast. Cada dia hi havia morts. Feien servir tota mena d’armes. No hi havia combats directes perquè només es dedicaven a bombardejar-nos des de lluny. LI.- I què va passar després? HA.- Després van començar a
Forn de pa a Raqqa 2013, sota control dels comitès i de l'ESL.
LI.- Fins quan va funcionar? H A . - El consell va funcionar durant 7 mesos, entre març i octubre de 2013. A més del consell hi havia una agrupació de joves que treballava per mantenir les coses en ordre. Fins i tot es garantia la distribució d’aliments entre la població. S’organitzaven conreus de grans extensions de terreny per després recollir la collita i repartir-la entre les famílies. Hi havia també un grup que es dedicava només a explicar políticament com exercir els drets democràtics. Teníem dos grans objectius: educar la població políticament sobre la democràcia i el dret al vot i mantenir les institucions en marxa. La ciutat funcionava: els talls d’electricitat només duraven dues hores al dia,
intervenir les forces reaccionàries, criticant la democràcia i les llibertats. Grups armats de Daesh es presentaven quan hi havia activitats a boicotejar-les i dir que allò era una ingerència estrangera. Van començar a detenir activistes. Gairebé tots havien vingut de fora: eren saudites, iraquians, turcs, europeus... hi havia molt pocs sirians. Hi va haver diverses manifestacions contra Daesh per les detencions, els maltractaments i el seu comportament a la ciutat. La població hi estava en contra, perquè van començar a fer-nos la vida impossible. Segrestaven activistes, obligaven la gent a canviar la seva conducta (les dones havien de portar hijab), la gent es manifestava en contra d’ells i ja
Suplement del Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
5
tallen la llum. I les ciutats que ocupen mai no són bombardejades pel règim. També hi ha la qüestió dels presoners: quan el front Al-Nusra va sortir de Raqqa, els activistes que tenien presos van passar a mans de Daesh, i després van acabar a Damasc, en mans del règim. Algun dia se sabrà com van passar d’unes mans a les altres. Això demostraria moltes coses.
Raqqa 2014 ocupada per Daesh
no aguantava més. L’Exèrcit Sirià Lliure s’hi va enfrontar responent a aquesta demanda. Els de Daesh em van detenir només per fer fotos. Em van lligar i maltractar perquè deien que ajudava “els qui maten la nostra gent a Mali”. I jo no entenia res, pensava “què tinc jo a veure amb Mali?” i després em van dir que m’havien vist amb uns periodistes francesos... LI.- L ’1 de gener de 2014 Daesh L’1 ocupa Raqqa. HA.- Era una ciutat estratègica, autosuficient (aigua, llum, terra, petroli) i era un exemple de que la revolució podia vèncer. No van venir per casualitat: volien Raqqa
perquè sabien tot això. També sabien que la defensa de la ciutat era vulnerable. Per això van venir. Jo vaig marxar i vaig fugir cap a Turquia. Em vaig quedar tres anys allà. I després Grècia i d’allà a Barcelona. LI.- Creus que hi ha alguna relació entre el règim de Baixar alAssad i Daesh? HA.- Tot el petroli de Raqqa, controlat per Daesh, va a parar a mans del règim. Em faig responsable d’aquestes paraules i puc demostrar-les. Les ciutats controlades pel règim reben el subministrament d’electricitat directament de Daesh: a ells no els
Raqqa 2016. Sota els bombardejos internacionals
66 Suplement del Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
LI.- Què penses del Front Al Nusra? HA.- Nusra és part d’Al-Qaida. La majoria dels seus combatents són sirians. Políticament no té res a veure amb els objectius de la revolució. A Raqqa van detenir revolucionaris, activistes, només per aixecar la bandera de la revolució. LI.- Com és ara la vida a Raqqa? H A . - A través dels meus companys del grup “Raqqa està sent assassinada en silenci”, es pot trobar molta informació. Les dones han de sortir al carrer tapades. Les banderes negres cobreixen la ciutat. Tothom ha de
Raqqa novembre 2016.
portar barba. Es veu a la cara de la gent la por i la desesperació. La meva família té por de comunicarse amb mi perquè diuen que jo no soc musulmà. Els preus s’han disparat. En tot el districte hi viuen un milió de persones: qualsevol atemptat que hi hagi en qualsevol lloc del món reivindicat per Daesh suposa una pluja de bombes contra la nostra gent. Cada cop que
hi ha un atemptat allà la gent es prepara per als bombardejos. Les forces internacionals es distreuen amb nosaltres: només maten civils. No m’agrada el terrorisme, però qui paguem les conseqüències som els civils. Som els danys col·laterals. És molt fàcil saber on és Daesh dins la ciutat però el que fan és atacar civils. Si volen acabar amb Daesh no ens han de matar a nosaltres: haurien de donar suport a la gent que sempre els hem combatut.
LI.- Ara hi ha en marxa una ofensiva per alliberar Raqqa. HA.- PKK, PYD o YPG. Sortirà un criminal i n’entrarà un altre. No els tractaran amb integrisme religiós però sí amb racisme i obligaran la població a marxar. LI.- Com veus el futur? HA.- Racionalment penso que la realitat de Síria és dura, però el meu desig és que demà serà millor i un dia tornarem a reconstruir el país. Aquesta és la meva esperança. Tenim una cançó que diu “continuarem i continuarem i seguirem endavant”. Espero que un dia podré tornar a casa meva i contribuir a construir un futur millor.
Notes 1
El febrer de 1982 el règim de Hafez Al-Assad, pare de l’actual president sirià, Baixar al-Assad va ordenar reprimir una protesta encapçalada pels Germans Musulmans. L’exèrcit sirià va imposar una política de terra cremada, que va deixar entre 10.000 i 40.000 morts. La massacre va ser silenciada.
.El 4 de novembre, les Forces Democràtiques de Síria van anunciar l'ofensiva sobre Raqqa. Mapa d'agost 2016
Suplement del Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016
7
(ve de pàg 2)
La idea és que les primeres cartes arribin des d’Alep (per via electrònica, és clar) i que des d’aquí puguem treballar una primera resposta dins d’aquest trimestre. A partir d’aquí cada centre valorarà si vol continuar i com.
Traducció de la carta de Joudi: 22/11/2016 Hola Albert, Paula, Iris, Matías i tots els altres. Com esteu? Estic contenta de llegir la vostra carta. No esperava parlar amb Espanya. Jo vull ser doctora perquè la meva mare és doctora i el meu pare un químic. És bonic que vulgueu ser bombers, torres?, policies. Vosaltres perquè? La meva mestra i el seu fill van morir ahir pels bombardejos de Bashar Al-Assad. Jo els estimava. Ella ens estimava a nosaltres i al seu fill. Era bona. Odio Bashar. Està tirant barrils-bombes sobre civils. No vaig a escola aquests dies perquè els avions estan incendiant Alep. La gent pateix pels bombardejos i pel setge. El meu número de telèfon és ....... M’agradaria que parléssiu amb mi. #Alep està morint#
Pots subscriure't a la nostra revista mensual (a escollir vesió en castellà o en català) enviant les teves dades a l'apartat de correu i fent l'ingrés per un any al compte corrent: ES64 2100 3459 3821 0022 0515 (25 euros si te l'hem d'enviar per correu dins de l'Estat espanyol). La subscripció de lliurament en mà és de 17 euros i la podeu fer posant-vos en contacte amb qualsevol militant del grup. Publicació mensual de Lluita Internacionalista. Dip. legal B-48673-2001 Lluita Internacionalista no es fa responsable de l'opinió expressada en els articles signats.
Aquí ens trobaràs Ap. Correus 206 CP- 17080 de Girona Ap. Correus 92 CP-28320 de Madrid e-mail: luchaint@telefonica.net htpp://www.lluitainternacionalista.org facebook: lluitainternacionalista
88 Suplement del Lluita Internacionalista 147, novembre/desembre 2016