El conte

© Bayard Presse—J’aime lire 525—Conte: François Asin; il·lustracions: Marie Spénale—octobre 2020. Text català: Xavier Basora Rovira.

La Cèlia Cebuló vol ser inventora com els seus pares, però no la deixen entrar al laboratori… Tot i això, ella està decidida a fer alguna trapelleria!

1capítol

Una missió per a la Cèlia

Em dic Cèlia Cebuló Cargols. Els pares són dos superinventors. Els estimo molt, però hi ha un problema: gairebé sempre estan molt enfeinats. Sobretot, la mare: de vegades passen dies sense que ens veiem!

No para de treballar i de fer soroll al seu laboratori, a vessar d’aparells estranys, de cables i de pantalles brillants.

Però la mare és la millor! Per exemple, ha inventat el gronxador automàtic. I, gràcies a ella, els pares ja no hauran d’empènyer els fills.

El pare és químic. Barreja un munt de productes de colors en provetes. Alguna vegada, la barreja explota i els veïns es queixen a l’inspector Closqueta, que amenaça els pares de tancar-los el laboratori.

El meu germà Juli i jo no podem entrar al laboratori per culpa de l’escàner, una càmera que analitza els ulls per controlar qui vulgui entrar-hi. Està programat per obrir la porta només als pares perquè, tal com diuen, «el laboratori és massa perillós per als nens».

Ho entenc en el cas del meu germà: només té sis anys. Però jo ja soc a tercer i, tanmateix, els pares creuen que encara no soc «prou assenyada». A més, jo, quan sigui gran, també vull ser inventora. I, per aprendre l’ofici, he d’experimentar, fer algunes provatures!

Aquests dies, la mare està una mica estressada. Demà, el pare i ella han d’assistir a un congrés molt important on un munt de savis presentaran els seus nous invents. Però, segons el que m’ha semblat entendre, aquesta vegada la mare no té res per presentar-hi.

Ahir al vespre, quan estava amagada a l’escala amb en Juli, vaig sentir que la mare li explicava al pare: —Ai! El meu làser antigravetat no funciona de cap manera! Què faré demà a la meva demostració? Ja imagino el professor Trompet ridiculitzant-me davant de tothom!

En Juli va xiuxiuejar: —Qui és aquest Trompet?

Li vaig explicar: —El professor Trompet és el gran rival de la mare. Es detesten! —I què és un làser antigravetat? —va preguntar el meu germà.

Vaig rumiar una mica i li vaig contestar: —Doncs… m’imagino que és un raig que inverteix la gravetat. Ja saps que la gravetat és el que ens atreu cap a terra. Aquest raig serà un invent increïble!

Tota la nit que dono voltes al problema de la mare. I, de sobte, se m’acut la solució! En aquests moments, estic construint un patinet de reacció. La mare podria presentar-lo davant els altres inventors! Només em falta enllestir-lo i, per fer-ho, he d’entrar al laboratori.

La Cèlia està decidida a ajudar la mare en el gran congrés d’inventors. Per a això, ha d’aconseguir entrar al laboratori. capítol 2

El laboratori prohibit

Aquest matí, els pares se n’han anat al congrés. La mare ha de fer la seva presentació a les quatre de la tarda. L’àvia Pepa s’encarrega de cuidar-nos a casa. Després de dinar, abans de fer la seva migdiada, l’àvia ens diu: —Cèlia, faré una mica de mitja a la sala. Si voleu sortir a jugar a fora, aviseu-me!

Li contesto amb el meu somriure més innocent: —Sí, àvia Pepa.

La conec: es quedarà adormida en cinc mi nuts. De totes maneres, no tinc pensat sortir, i en Juli ha pujat a jugar a l’habitació.

Ha arribat l’hora d’entrar en acció! Faig una última ullada a la sala: l’àvia és a la butaca, davant del televisor. Ronca suaument mentre fan el programa Qui l’encerta l’endevina.

Vaig corrent a buscar les eines per reprogramar l’escàner que controla l’entrada al laboratori. Segur que sabré fer-ho, perquè m’he estudiat el manual d’instruccions, que era a la taula de la mare. He d’aconseguir com sigui que l’escàner m’obri la porta!

En arribar a l’entrada del laboratori, obro la caixa de l’escàner i concentro la meva atenció en el munt de cables. Tallo un cable, el connecto amb un altre, manipulo el circuit… i llestos! Ho reviso tot. Crec que hauria de funcionar.

De sobte, l’aparell s’encén: —Bip, bip, bip! Apropeu un ull per a nova autorització!

Visca! Apropo l’ull dret a la càmera i l’obro tant com puc. Un llumet vermell comença a fer pampallugues. L’escàner espurneja: —A-pr-apropeu… Grrrrz.

L’aparell llança un fum negre, i la porta metàl·lica llisca lentament per la paret i deixa veure una habitació fosca. El pare i la mare s’empiparan molt. Què hi farem! Per ara, ja he entrat al laboratori, que és el principal.

Quin munt de coses! Estic envoltada per totes bandes d’aparells que parpellegen, pantalles lluminoses i provetes fumejants. I hi ha un munt d’eines, moltes més que a la meva capseta. Genial!

Ara, a treballar! Mentre poso a punt els mo tors coet, els enganxo al patinet i acoblo els engranatges, gairebé no noto passar el temps. Però, quan ja estic caragolant el manillar del superpatinet, sento de sobte una veu a l’es quena que em pregunta: —Què hi fas, aquí?

M’espanto i… quina catàstrofe! Sense voler, vesso un got de llimonada que hi havia damunt de la taula. El líquid inunda els aparells de la mare.

El meu germà m’ha seguit i està dret davant la porta oberta. M’he espantat tant que gairebé em ve un atac de cor!

Abans que li digui que no es fiqui on no el demanen, sento un estrany espurneig. El soroll ve d’una mena de caixa metàl·lica amb una palanca. Està amarada de llimonada i ha començat a vibrar. Mal senyal…

M’empipo amb en Juli: —Mira el que he fet per culpa teva! No tens dret a ser al laboratori! —I tu tampoc! —em respon ben decidit—. Està prohibit entrar-hi. Ho xerraré als pares… tret que m’ensenyis el que estàs fent.

Quina ràbia! El meu germà m’ha enxampat. Li dic sospirant: —Entesos… d’acord. Però, si us plau, no toquis res!

Obro per un costat l’estranya caixa de la palanca, plena de llimonada: no està en gaire bon estat. Algunes peces s’han cremat, cal canviar-les. Per sort, al costat, veig una altra caixa amb un munt de peces semblants. Fet! Sense pensar-m’ho dos cops, recol·loco la palanca novament i la poso en la posició 3, la més potent. Aleshores, una resplendor blava m’enlluerna: zzzzzm!

La Cèlia entra al laboratori, però el seu germà la descobreix! Amb l’ensurt, la Cèlia fa malbé una palanca i tracta d’arreglar-la. capítol 3

Tot al revés

A causa de la resplendor blava, estic una mica marejada i em costa obrir els ulls! Quan finalment ho aconsegueixo, m’adono que soc a terra, puah! En aixecar-me, veig que hi ha una bombeta encesa als peus. Això no és gaire normal, una bombeta a terra… On m’ha enviat la maleïda palanca?

En mirar cap amunt, veig que tots els aparells, els mobles i fins i tot el meu germà són… per sobre meu! A més, els veig al revés! —Cèlia! —crida el meu germà amb una veueta angoixada—. Què hi fas, aquí dalt?

La casa no està al revés. Soc jo qui és al sostre del laboratori! A veure, conservem la calma… Espantar-se no serveix per a res.

De sobte, una idea em ve al cap i exclamo: —Aquesta palanca deu ser el famós làser de la mare! El que inverteix la gravetat!

Però llavors… això significa que ara el seu invent funciona! He de portar-lo immediatament al congrés perquè el presenti i el professor Trompet no se’n rigui.

Li pregunto a en Juli: —Pots apuntar cap a mi amb l’aparell?

Amb posat seriós, el meu germà respon: —Ho intentaré.

Li explico: —Mou la palanca cap avall i ves amb compte d’apuntar-me només a mi!

En Juli apunta l’aparell cap a mi, pica un ullet fent ganyotes i… zzzzzm! Un raig em toca i em fa caure de cop damunt les fredes rajoles.

—Funciona! Funciona! —crida el meu germà. L’abraço i el felicito: —Molt bé, Juli!

Després li dic somrient: —No em venia gens de gust quedar-me al sostre envoltada de teranyines. Sobretot, perquè hem d’anar a la ciutat… —Per a què? —pregunta en Juli.

Li explico que hem de portar el làser antigravetat a la mare abans que digui a tots els col·legues que el seu invent no ha funcionat. Però hem de fer-ho de manera que l’àvia Pepa no se n’assabenti. No vull que descobreixi que he aprofitat la seva migdiada per colar-me al laboratori…

Travessem en silenci la casa mentre l’àvia continua dormint.

Miro el rellotge de la sala: ja són les tres! Li dic a en Juli en veu baixa: —Ens hem d’afanyar! La mare ha de fer la presentació d’aquí a una hora.

Desem el làser antigravetat en una motxilla i sortim corrent.

El làser antigravetat ja funciona! La Cèlia i en Juli han de portar-lo a la mare abans que quedi en ridícul davant els altres inventors. capítol 4

Cursa de persecució

El congrés se celebra a l’altra punta de la ciutat. És lluny, però ara tinc el patinet de reacció!

Li dono un casc a en Juli, que posa mala cara i rondina: —Si anem amb el teu patinet, no hi arribarem a temps!

Per demostrar-li que està equivocat, hi pujo i encenc els motors: llancen flames, i el patinet s’enlaira. Faig la volta a l’illa en un tres i no res davant la mirada del meu germà, que està bocabadat. Em faig la perdonavides: —Doncs, sí, l’he millorat una mica!

Aparco al seu costat i afegeixo: —Vinga, puja-hi! No tenim gaire temps.

El camí és completament recte, sembla un trajecte fàcil. Per desgràcia, un patinet de reacció no passa desapercebut… De sobte, sona una sirena: uuu, uuu, uuu!

Ben agafat a mi, el meu germà em crida a cau d’orella: —És l’inspector Closqueta!

Vaja! El que ens faltava… El policia diu amb un megàfon: —El vostre vehicle no és reglamentari! Atureu-vos a un costat de la carretera!

Ni parlar-ne! Ara no tenim temps de donar explicacions a l’inspector. Giro a tot drap per un carreró de la dreta, accelero el patinet i continuo per un camí que passa entre jardins i ens torna a la carretera.

El meu germà canta victòria: —L’hem despistat!

Però, de cop, sento que el so de la sirena s’acosta! Dono un xiclet a en Juli i li demano que el mastegui. Després li mano: —Fes una bombolla amb el xiclet!

El meu germà rondina, però jo li repeteixo: —Fes-la, de pressa!

En Juli obeeix i comença a bufar a plens pulmons. Com que és un xiclet especial que he inventat amb el pare, es forma una bombolla gegant.

El meu germà bufa una última vegada per deixar anar la bombolla, que explota sobre el cotxe de l’inspector Closqueta. El vehicle es queda enganxat a terra. En Juli exclama: —Ha, ha, ha! Has vist quin posat feia?

Riem per les butxaques fins que sona una sirena un altre cop. Oh, no! Els companys de l’inspector també ens empaiten!

Demano a en Juli que s’agafi bé i activo el turbo. El patinet fa un salt abans de llançar-se a tot drap sacsejant-nos amb violència. Subjecto el manillar amb força. Noto que la motxilla s’obre per culpa de les sacsejades. Quin desastre, el làser antigravetat està a punt de caure!

Crido a en Juli: —Compte, el làser! Agafa’l, de pressa!

El meu germà l’atrapa just a temps però, en subjectar-lo, empeny la palanca sense voler.

Zzzzzm! Un raig blau rebota a terra i toca el cotxe de policia que ens persegueix. El cotxe s’eleva uns metres i es mou lentament cap a un costat de la carretera, fins a posar-se a la copa d’un gran roure.

Miro el làser i sospiro alleujada: —Encara sort que la palanca era en la posició 2! El raig era més feble. Si arriba a ser en la 3, el cotxe s’hauria enlairat com un coet i, ara, estaria en òrbita!*

Després accelero i dic al meu germà: —Ja els ajudarem a baixar després. Som-hi, tenim una feina urgent!

*Estar en òrbita: girar al voltant d’un astre.

El viatge amb patinet és bastant mogut… El làser antigravetat envia un cotxe de policia a la copa d’un arbre! capítol 5

Entrada de socors

Finalment, aparco el patinet de reacció davant un edifici tot de vidre en què posa «Congrés d’inventors». Només queda un quart d’hora perquè la mare prengui la paraula davant tots els participants!

L’immens vestíbul de l’edifici és tan impressionant com el guarda que està situat al costat de la porta de la sala d’actes. M’hi apropo ben decidida: —Bon dia, he de donar-li una cosa molt important a la mare, que és a la sala.

El guarda em contesta: —Impossible! La reunió ha començat ja i la porta és tancada per dins. Haureu d’esperar a la pausa.

En Juli mira el guarda amb cara d’entremaliat i em xiuxiueja: —Cèlia, i si l’enviem al sostre amb el raig antigravetat?

La seva idea em fa somriure, però responc: —No, això no ens serviria de res si no podem obrir la porta… Hem d’intentar trobar una altra solució.

Veig una reixeta de ventilació al sostre, en un racó del vestíbul. Segur que el conducte comunica amb la sala d’actes! Intentaré ficarm’hi amb l’ajuda del làser de la mare… Explico el pla al meu germà i rondino: —El problema és que tothom ens veurà!

En Juli es grata el cap i exclama: —Cèlia, tu encarrega’t de la reixeta! Tinc una idea!

S’allunya una mica i es tira bruscament a terra gemegant: —Ai! Aaaiii!

La veritat és que en Juli exagera una mica, però funciona! Un munt de gent l’envolta a l’instant i se senten veus de preocupació: —De pressa, truquin a una ambulància!

Mentrestant, moc la palanca del làser antigravetat a la posició 1 per tenir un raig amb poca força i apunto als meus peus. Continc la respiració. Zzzzzm! La resplendor blava m’embolcalla.

Començo a surar en l’aire i m’elevo al llarg de la paret fins a arribar a la reixeta del conducte de ventilació.

M’asseguro que ningú em mira, obro una mica la reixeta i m’hi colo. En Juli, que em vigila de reüll, s’aixeca d’un salt i, davant la sorpresa dels qui l’envolten, diu: —Ja estic millor, moltes gràcies!

De vegades ens barallem, però no canviaria el meu germanet per res del món!

En Juli i la Cèlia posen en pràctica un superplà. Gràcies al làser antigravetat, la Cèlia flota i es fica al conducte de l’aire. capítol 6

El millor de l’espectacle

Suro pel conducte d’aire i avanço fregant-ne les parets. Quina sensació tan estranya! Al cap d’uns metres, el conducte es divideix en dos. Escolto amb molta atenció i sento ressonar la veu de la mare pel conducte de la dreta: —Les investigacions sobre l’antigravetat són complicades i…

És la seva veu dels mals moments. Em llanço en aquesta direcció abans que la mare anunciï que el seu invent no ha funcionat!

Per fi arribo a la reixeta de ventilació que és al damunt de la sala d’actes. Per sota meu veig un home que riu en un to burlaner i diu al veí: —Aquest raig antigravetat és una estafa. És impossible aconseguir-ho!

Segur que és el professor Trompet! Dono un bon cop de peu a la reixeta, que cau fent molt soroll, i surto del conducte. En Trompet calla de cop i gairebé s’ennuega de l’ensurt.

Els altres participants exclamen: —Mireu allà dalt!

En veure’m sortir del conducte, alguns criden alarmats: —Que caurà!

Veig el pare, que està a punt de desmaiar-se. I la mare, que també crida: —Compte, Cèlia!

Aleshores, faig una cabriola en l’aire per demostrar que no estic enganxada a res i dic amb un gran somriure: —La mare, Alícia Cargols, ha inventat el raig antigravetat!

Es fa un gran silenci… I, a l’instant, esclata una pluja d’aplaudiments. Això és el que es diu una entrada en escena espectacular! En Trompet està furiós.

Després del congrés, la mare aconsegueix descobrir per què el seu làser ha començat a funcionar. M’explica: —Has aconseguit inserir-hi un transformador que ha retingut la càrrega iònica gràcies a l’acidesa de la llimonada! És fantàstic! Se m’hauria d’haver acudit a mi!

Confesso que no he entès ni una paraula. Encara em queden moltes coses interessants per aprendre abans de ser una gran inventora!

Al cap d’una estona, truca l’àvia Pepa, que comença a amoïnar-se. Acaba d’adonar-se que en Juli i jo hem desaparegut.

En el camí de tornada a casa, passem pel gran roure. L’inspector Closqueta ha trucat a una grua per baixar els seus companys. Els pares els han demanat disculpes, però hauran de pagar una multa! Encara sort que, després del gran èxit de la mare, tots dos estan de molt bon humor.

A la mare li dediquen un article a El Diari dels Inventors, la famosa revista científica. A la foto, hi surto jo amb la mare i el meu germà. L’article explica la bogeria de dia: la llimonada vessada, el cotxe de policia volador i tota la resta. El millor d’aquesta història és que el periodista em va fer un munt de preguntes sobre el meu superpatinet. Els pares ja no tenen cap excusa per prohibir-me treballar amb ells al laboratori!