Dues mirades. Del carrer a l'habitació. Reda Faiz by Reda Faiz

DUES MIRADES DEL CARRER A L’HABITACIÓ

REDA FAIZ FAIZ UN CURS D’HABITATGE 2011/2012 PROFESSORS: Xavier Monteys Silvia Musquera

Índex Introducció

Pròleg

Carrer Com entrar a un edifici. (Casa Puig)

10 11

Escales La històra d’un peƟt “hall”. (Casa Gifre)

16 17

Distribuidor Per a què serveix un passadís? (Bloc Bech de Careda)

20 21

Habitació Reflexions d’un tot. (Casa Vila - Angelats)

26 27

Conclusions. El resultat de tot això.

Bibliografia

Introducció Aquest llibret és una síntesi dels projectes que s’han anat realitzant durant el curs de Projectes VII, de la carrera d’Arquitectura, a la universitat de Girona. Aquest any, l’assignatura ha agafat un caire molt diferent a les seves iguals que s’han realitzat en anys anteriors. Fins a dia d’avui, a l’assignatura de Projectes ens dedicàvem a pensar en la distribució d’edificis públics, molt ambiciosos i situats sobre un solar buit. Aquestes idees estan molt allunyades de la nostre actual pràcƟca professional, ja que, amb la que està caient, és més probable que ens dediquem a la peƟta reforma i a la rehabilitació de projectes ja construïts, principalment habitatges. Molt encertadament, els professors de l’assignatura han respost a aquesta realitat treballant sobre aquestes situacions esmentades que, curiosament, no s’havien treballat abans. També s’ha fet un apropament a la pràcƟca professional en la forma de distribuir el calendari del curs. A l’inici del curs, s’han proposat un seguit de projectes que s’han anat treballant simultàniament al llarg de tot el quadrimestre. Aquesta és la realitat de l’arquitecte que depèn de la demanda dels clients i aquests, mai són previsibles. D’aquesta manera, tots els projectes s’han anat estudiant, pensant i treballant al llarg del de la durada de l’assignatura, intentant respondre a les necessitats de cada un dels clients sense perjudicar als demés.

El llibret es Ɵtula “Dues mirades. Del carrer a l’habitació”, i amb aquest ơtol s’intenta donar una idea del que ens trobarem al llarg de la lectura. Per una banda, farem un recorregut a través dels diferents espais que uneixen una zona pública, com és el carrer, i la zona més ínƟma, que és l’habitació. Però, aquest viatge no el realitzarem sols, només fent una ullada al llibret, ens adonarem que algú ens acompanyarà en aquest viatge. Aquest fet determina la gran caracterísƟca composiƟva del llibre que respon a dos narracions: una narració ficơcia i una narració realista. D’aquesta manera Ɵndrem la possibilitat de contraposar dues mirades d’una sola cosa, un objecte o en aquest cas, un projecte. El moƟu pel qual apareix aquest personatge és déu al meu passat. Abans de començar la carrera, jo vivia despreocupat, contemplant els edificis que m’envoltaven, sense pensar en el què, en el com, ni el perquè de l’existència d’aquests, només desitjava dissenyarlos. Un cop començada la carrera, cada passejada es transforma en una aventura. Una infinitat de preguntes que intentes resoldre amb cada edifici que et trobes. Un munt de qüesƟons a les que busques resposta com si fossis un “peƟt detecƟu”. Aquest llibret em donava l’oportunitat de recrear tota aquella realitat despreocupada i en la que només atribueixes sensacions als espais, contraposada a una realitat més analíƟca i qüesƟonable.

La primera realitat es narra a través de les vivències d’un detecƟu privat. Personatge carismàƟc, intel•ligent, curiós i que es pot fixar en allò en què altres persones mai es fixarien. La segona realitat s’explica des de la veu d’un narrador omniscient que acompanya les vivències del nostre detecƟu. Per tant, només em queda donar pas al pròleg de presentació del senyor Frederic Casagran, detecƟu privat i a la vostra disposició al llarg d’aquesta aventura.

Pròleg Em dic Frederic Casagran i em dedico a la invesƟgació. La meva feina és la de detecƟu i, desgraciadament o agraïdament, sóc un dels detecƟus més reconeguts en tot l’estat. Abans em dedicava a la invesƟgació per l’estat, temes de prosƟtució, drogues, màfies, etcètera. Poc a poc vaig veure que no m’interessava estar capficat en aquests assumptes perquè implicava viure sempre d’amagat. Actualment em dedico al sector privat i, gràcies al meu renom, em puc permetre el luxe d’acceptar aquelles feines que considero més interessants. Ara em dedico a temes de caire més personal, desaparicions, segrests, assassinats i altres peƟtes coses que trobo interessants. Porto una vida bastant nòmada ja que les feines que em surten no entenen de lloc, ni temps. Per aquest moƟu, vaig decidir no lligar-me a res i viure seguint el rumb del vent, allà a on em porƟ algun misteri. Després d’aquesta “llarga” presentació que us he fet de mi mateix, anem al gra. Us preguntareu que feu aquí llegint aquestes memòries d’un detecƟu. La resposta és molt simple i la trobareu al llarg de les següents pàgines. No esperareu que ho expliqui tot a la primera pàgina, això només és una introducció a unes pàgines bastant selectes del meu diari. La vida d’un detecƟu sempre s’ha d’escriure en algun lloc. Som persones

molt curioses, que intentem no perdre absolutament cap detall de les coses que passen al nostre voltant. Prenem especial interès en allò que la gent sempre passa per alt, i no es poden retenir al cap totes aquestes informacions. Per aquest moƟu és molt interessant el diari d’un detecƟu. No obstant, remenant en pàgines anƟgues em vaig trobar amb aquesta curiositat; fragments que he anat recollint del meu diari, principalment, de la meva estada a Girona ara ja fa tres anys. Quan hi vaig arribar, pensava que l’eslògan de la ciutat era totalment sobredimensionat. La frase “Girona m’enamora” presidia algun dels cartells que vesƟen la ciutat i, al principi, no entenia el perquè de tant entusiasme. Només era una província més de Catalunya, una ciutat més dins del mapa. Però no va ser fins després d’una llarga estada en aquella ciutat quan hem vaig adonar dels seus encants. Realment, Girona enamora amb els seus peƟts grans detalls. D’aquests peƟts detalls és del que jo volia parlar avui, aquests peƟts detalls que poc a poc he anat recollint en el meu diari sense adonar-me’n. D’aquests peƟts detalls que descriuen una mil•lèsima part de la gran arquitectura que coexisteix amb Girona. Us deixo amb les meves vivències pels carrers i edificis d’aquesta meravellosa ciutat en la que cada racó, et donava un regal.

Carrer 17/12/2007 A les 22h acabava de rebre una nova trucada, la gent no entén de descansos personals. Era una clienta desesperada, necessitava ajuda. El seu marit havia desaparegut feia pocs dies i ja ho havia denunciat a la policia, però necessitava fer alguna cosa més, ja que la policia no va moure ni un sol dit. La senyora M. P. em va citar immediatament a casa seva. Semblava un cas interessant, una desaparició de la qual se’n sabia ben poc. Li vaig prometre que hi aniria després d’una bona dutxa per refrescar les idees. Sonaven les onze campanades de la Catedral de Girona mentre em dirigia a la casa de la senyora, situada al Carrer del Portal Nou. No coneixia tots aquells carrerons del Barri Vell de Girona, però havia consultat el mapa de la ciutat abans de sorƟr de casa i confiava cegament en la meva orientació. Feia una nit bastant fresca, sort que vaig agafar la meva bufanda de llana. La lluna era plena i banyava tota la ciutat. A aquella nit no li calien els fanals que il•luminaven els carrers, la lluna ja s’hagués encarregat d’il•luminar la ciutat sencera. El cartell de la Plaça Sant Josep indicava que ja em quedava bastant poc per arribar a la casa de la clienta. Només em queda una pujadeta i... Redimonis, quina pujadeta! El Carrer de la Llebre era un carrer tot ple d’escales. Mentre pujava

Fotografia façana Casa Puig.

intentava contar-les però era impossible ja que em distreia amb cada una de les façanes que composaven aquell carrer. No sabria com descriure’l, el Carrer de la Llebre era un tot, les escales formaven part de la façana i la façana formava part de les escales. El carrer en cap moment formava una façana recta, sinó que onejava obrint i tancant les visuals de la plaça en aquell carrer que a vegades t’estrenyia i d’altres et deixava respirar tranquil, res passava desapercebut.

Com entrar a un edifici. El que el nostre company detecƟu encara no sap, és que la façana de la Casa Puig no sempre ha estat igual. Anteriorment, aquesta façana no tenia aquestes dues obertures situades en el seu pla inferior. La Casa Puig va ser construïda per l’arquitecte Joan Roca Pinet entre el 1934-35. Fa un temps, una de les propietàries de la Casa Puig, resident en el mateix edifici, li va proposar a un arquitecte el fet de poder obrir alguna obertura a la façana per poder-hi situar un negoci. La clienta era amant de la ciència i la tecnologia i desitjava obrir una acadèmia per ajudar a totes aquelles persones que caminen coixes en aquests àmbits i que no estudien el que volen per por a aquests temaris.

IntuiƟu façana Casa Puig reformada.

L’arquitecte que va dissenyar l’obertura, va tenir la dura tasca d’ idear un sistema que respongués a la lògica de la façana i, per tant, també a la lògica del carrer. Qualsevol opció pensada el feia tornar enrere, ja que allò que funcionava en una direcció, quedava estroncat en un altre. És molt important entendre que una peƟta obertura per acollir-hi un establiment, vol dir fer una porta d’entrada. Aquesta porta d’entrada ha de recollir el carrer i introduir-lo dins del nostre projecte.

Maqueta façana Casa Puig reformada.

Gran part de l’èxit de qualsevol establiment es basa en el lloc on està situat i, l’altre gran part, en el reclam que uƟlitza per cridar l’atenció. En aquest cas, el ca-

Les portes responien a la lògica de l’escala, creant replans d’estada per entrar. En algun edifici, com a la Casa Puig, la mateixa escala respectava l’edifici, generant-li un replà de descans. I és en aquesta façana en la que em vaig quedar embadalit. La façana de la Casa Puig tenia molts elements que sobresorƟen del pla de façana. Ja havia vist elements amb aquesta funció però en edificis més barrocs en la que l’ornament era molt apreciat. La façana que tenia davant semblava massa regular per contenir aquests elements. No obstant, tot responia a una lògica composiƟva excepte aquella dissonància: hi havia dues peƟtes obertures situades en el pla més inferior de la façana que no responien a la lògica de la façana de la Casa Puig, sinó a la de la veïna. Una d’aquestes obertures era una finestra i l’altre era una xapa metàl•lica amb una curiosa línia en diagonal. No vaig entendre que era exactament. Mentre em preguntava aquestes qüesƟons, més pròpies d’un arquitecte que d’un detecƟu, van tocar les dotze campanades. Vaig despertar del meu estat d’embadaliment i em vaig dirigir ràpidament cap a la casa de la senyora ... 19/12/2007 Ja porto dos dies invesƟgant la desaparició d’aquell pobre home i no he descobert absolutament res. És estrany que després de seguir les possibles hipòtesis d’aquestes desaparicions no hi

hagi cap pista que em permeƟ conƟnuar invesƟgant. La veritat, mai m’havia trobat amb una desaparició tant diİcil de resoldre.

Les línies de les façanes, les línies que composen els graons del terra, l’alçada de cada graó, el pla d’entrada a l’establiment, afavorir els clients que baixen o els que pugen... DefiniƟvament, l’arquitecte va començar a ordenar totes aquestes idees que li havien anat passant pel cap per triar la idea composiƟva que considerava més escaient.

Façana Casa Puig. 1.250

Façana Casa Puig reformada. 1.250

rrer ja és especial per les seves caracterísƟques i, per tant, l’entrada d’aquest a l’establiment ha de respondre a aquestes.

El principal objecƟu que volia tenir molt present és el respecte per la façana existent. No volia que la seva aportació generés un reclam tan gran que eclipsés la relació entre carrer, façana i obertura. Havia de ser una cosa vistosa quan l’establiment esƟgués obert, però discreta quan esƟgués tancat. D’aquesta idea sorgeix el fet de pensar en una obertura abaƟble que permeƟ generar plans sobresorƟnt al pla de façana però que quan esƟgues tancada, quedés amagada. Pel que fa a la lògica composiƟva d’aquestes obertures, respon a la lògica de la façana veïna. No és gaire diİcil apreciar que hi ha elements composiƟus de les dues façanes que ja guarden certa relació. No era esbojarrat pensar que les obertures situades en el pla inferior respectessin la mateixa lògica que les diferents obertures que t’anaves trobant al llarg d’aquest tram de carrer. D’aquesta forma, aquestes obertures quedaven molt més relacionades amb finestres que no pas amb portes. A part de tota aquesta teoria, un altre tema que cal pensar és la cota d’entrada a l’establiment i si aquest guardava alguna relació amb l’entrada de l’habitatge.

Avui tenia marcat al calendari un altre visita amb la senyora M. P. Com puc tranquil•litzar-la si no se absolutament res del seu marit? Ja pensaré alguna cosa que encara queden unes hores per anar a casa de ...

Em dirigia un altre cop al Carrer del Portal Nou i no vaig dubtar ni un moment en tornar a passar pel Carrer de la Llebre. Recorria ràpidament els carrers per poder-me entretenir en aquelles escales. Ja estava a la Plaça Sant Josep i vaig enfilar cap a la dreta cap a aquell carrer tan curiós. Era impressionant com havia canviat tot el carrer degut a les ombres que es reflecƟen gràcies al meravellós sol que brillava aquell dia. Mentre pujava, la meva vista tornava a repeƟr totes aquelles sensacions que vaig experimentar aquella nit, però aquesta vegada parƟcipava el joc de llum i d’ombra del carrer. De cop i volta, una visera em va cridar molt l’atenció. Era un element que sobresorƟa molt més que la resta dels elements que sobresorƟen de la façana de la Casa Puig. Allò no hi era la nit anterior i, ara li donava un altre caire a aquesta façana. Em vaig acostar amb celeritat per veure que era aquell reclam i ràpidament vaig entendre allò que aquella nit no vaig poder entendre. La curiosa línia diagonal era una obertura abaƟble en verƟcal. Quan estava oberta, generava una visera i un replà d’entrada a un peƟt negoci. Quan estava

tancat, passava totalment desapercebut pel desconeixement d’allò existent. No vaig dubtar en interessar-me per l’interior d’aquella obertura darrera d’un cartell que posava Acadèmia CienƟficotècnica. A l’interior, una peƟta sala plena de llibres cienơfics i tècnics. No va trigar en aparèixer una noia jove a despatxarme i estranyament em vaig quedar en blanc. No vaig dubtar en dir-li la veritat: havia senƟt curiositat pel local, per això havia entrat. La noia, molt simpàƟca, em va explicar el perquè d’una Acadèmica d’aquest esƟl ...

L’arquitecte va intentar per tots els mitjans aconseguir alguna relació entre l’entrada de l’habitatge i l’establiment, però qualsevol relació, tant en façana com en planta, es converƟa en un seguit de complicacions degut a les constants diferències de nivell. Per aquest moƟu, al final es decideix que l’establiment sigui totalment independent de l’habitatge i situat en una cota inferior a la cota de l’habitatge. Va ser una sorpresa per a l’arquitecte descobrir que l’edifici veí era de la mateixa propietària i que, per tant, encara es jusƟficaven més les seves intervencions en façana en relació a l’edifici veí.

Planta distribució reforma Casa Puig. 1.200

La distribució en planta només respon a la funcionalitat que han de tenir aquests establiments i en l’aprofitament d’espai degut a les mides reduïdes de la planta. El projecte es divideix en dues sales: una primera sala de recepció, on es recullen principalment els llibres de consulta i venta sobre els temes indicats. La segona sala és un espai dedicat a la concentració, on es poden realitzar treballs o deures, i la pròpia dependenta ajuda a tots aquells que tenen problemes amb aquest Ɵpus de temari.

Detall secció obertura reforma Casa Puig. 1.100

En resum, la dificultat d’obrir aquest negoci es basava en el projecte de l’obertura i com es resolia la relació entre obertura – façana – escales. La distribució, es converteix en el resultat funcional d’aquesta obertura cap a l’exterior.

Escales 10/03/2008 Ja porto uns dies a la ciutat de Girona i no hi ha manera de tenir un dia de descans. El boca a boca entre la gent ha fet córrer la veu de que esƟc vivint aquí i no dubten en trucar-me per qualsevol tonteria. De totes les trucades que rebo, la meitat són per animals desapareguts. És evident que no vull dedicar-me a buscar gats i gossos extraviats a aquestes alçades de la meva vida ...

Acabo de rebre una trucada, aquesta sí que sembla interessant. El senyor A. P. necessita la meva ajuda. Aquest cop és un suïcidi. La dona del senyor s’ha suïcidat, tot i que la senyor de la casa sospita que l’han enverinat. L’autòpsia no mostra cap símptoma que es pugui relacionar amb un enverinament però, el senyor, tenia certes inquietuds sobre el tema que volia comparƟr amb mi.

Fotografia portal Casa Gifre.

El senyor A. P. vivia a la Travessía de l’Auriga número 8, i jo tornava a encomanar-me al meu mapa per tornar a mirar a aquells enrevessats carrers que composen el nucli anƟc de Girona. Ràpidament vaig enfilar cap a casa de la senyoreta A. B.

“hall”. M’esperava un nucli d’escales normal i corrent i, el que em vaig trobar no tenia res de “normal i corrent”. Un espai rectangular coronat per un preciós arc de ferradura engalardonat amb un fantàsƟc revesƟment que tenia tota la pinta de ser d’escaiola.

No va ser gens diİcil trobar l’edifici que buscava. Un gran portaló de fusta presidia l’entrada i no m’imaginava el que hi hauria darrera d’aquell portal. Quan vaig creuar el llindar del portal vaig entendre, per primera vegada, la paraula

Un espai ple de motllures que em recordava a l’arquitectura autòctona àrab. No obstant, la relació entre l’arc i les escales em recordava a les escales de la Biblioteca Laurenciana de Miquel Àngel, salvant les distàncies.

La història d’un peƟt “hall”. La casa en la que l’invesƟgador va entrar es diu Casa Gifre i va ser construïda pel mestre d’obres Francesc P. Marơ al 1884. Com bé descriu en Frederic, aquest edifici és molt anƟc i, per tant, respon a l’idea de que les famílies benestants es situaven a les plantes més pròximes al pla del carrer. Aquest és un dels moƟus pel qual la Casa Gifre gaudeix d’aquest fantàsƟc rebedor. La primera relació entre el carrer i l’habitatge plurifamiliar és el rebedor de la caixa d’escala. Aquest és el primer contacte amb un espai privat després de venir d’un pas públic. En el cas de la Casa Gifre, el mestre d’obres va voler generar una teatralitat en aquest espai per donar la benvinguda a l’habitatge. Aquest rebedor té la funció de comunicar l’exterior amb les escales que porten als diferents nivells. Per aquest moƟu, ha de ser un volum horitzontal comunicat amb un volum que s’extrusiona en verƟcal. Aquest fet, a la Casa Gifre, s’emfaƟtza amb la gran alçada que té el volum del “hall”. D’alguna manera fa perdre l’escala de vista i genera més interés en aquest espai que no pas en el volum extrusionat en verƟcal. Fins que no passes l’arc no tens consciència de l’alçada que agafa el nucli d’escales. Aquestes escales han estat estudiades i dibuixades per diferents estudiants al llarg de la seva història. Són unes escales que generen molt de joc i que cada persona que l’estudia emfaƟtza algun element que considera interessant. IntuiƟu plantes escales de la Casa Gifre.

Vaig estar una bona estona contemplant aquell rebedor que, realment feia la funció de rebedor. Havia estat en altres rebedors funcionals, però aquests eren d’edificis públics. Mai m’havia trobat un rebedor d’aquestes caracterísƟques en un edifici d’habitatge plurifamiliar. Vaig prosseguir la marxa. Un cop passat l’arc, que semblava delimitar l’espai de rebedor, em vaig trobar amb una escala “normal i corrent”. Una escala ơpica de l’època, que separava les classes socials. Els graons de la primera i segona planta eren de pedra, cosa que indicava on vivien les famílies més adinerades. Després de la segona planta, els graons es converƟen en graons d’obra rematats amb una peƟt llistó de fusta. Al final de tot, un llanternó que il•luminava l’escala amb llum zenital. L’escala responia a la realitat dels plans que s’anaven intersecant amb aquesta. Al llarg del recorregut de l’escala no hi vaig trobar cap tram igual. Tots els trams variaven en alguna cosa: l’alçada o l’amplada d’escaló, la relació entre la vivenda i el nucli d’escala, ... Vaig pujar molt encuriosit per veure què passava en cada un dels trams que pujava, fins que vaig arribar a la planta del senyor A. P. Vaig tocar el Ɵmbre ...

Fotografia de l’arrancada de tram d’escales de la Biblioteca Laurenciana de Míquel Àngel.

Fotografia arc de ferradura en hall de la Casa Gifre.

Fotografia de l’arrancada de tram d’escales de la Casa Gifre.

Axonometria escales de la Casa Gifre.

En aquest llibret inclourem el dibuix axonomètric d’un estudiant, on per sobre de la trama de l’escala, considera important la relació d’aquesta amb les entrades als habitatges, cadascun amb alçades relaƟves diferents. També ha volgut emfaƟtzar el treball manual i artesanal de la barana metàl•lica que és conƟnua en tots els seus trams agafant formes molt interessants. Per aconseguir aquesta axonometria, abans s’han hagut de dibuixar algunes plantes intuïƟves de com anirien situades aquestes escales en relació als volums i s’han intentat imaginar els plans que van composant la resta de l’edifici. És molt diİcil creure que realment s’ha encertat amb aquestes representacions i, per tant, no pretén ser una realitat indiscuƟble. El que sí que pretenen aquests dibuixos és imaginar alguna possible relació entre una part de l’edifici (hall + nucli d’escales) i el tot que composa. Una relació que s’ha de tenir sempre en compte en tots els projectes ja que és el primer pas d’entrada a un habitatge.

Distribuidor 22/05/2008 M’acabaven de trucar i vaig acceptar sense cap vacil•lació la feina que em proposaven. Tornava estar acƟu i ben ficat en un cas d’homicidi. Van trobar al marit de la senyora S. G. assassinat al passadís de casa seva. La primera sospitosa és la cònjuge de la vícƟma, però va ser ella mateixa la que em va trucar per demostrar la seva innocència. Vaig acceptar quedar amb ella ... 30/05/2008 Freqüentment passejàvem, la senyora S. G. i jo, pels carrers de Girona mentre l’interrogava. Era el meu únic contacte amb el principal sospitós i les seves reaccions a les meves preguntes mai indicaven cap símptoma de nerviosisme o angoixa. La senyora S. G. no era una assassina en sèrie i, per tant, qualsevol de les preguntes que li vaig realitzar l’haguessin escandalitzat. Potser aquella dona deia la veritat, potser ella no havia assassinat al seu marit, potser alguna cosa se’ns passava per alt i per això l’acusaven a ella. Després d’unes llargues sessions passejant per Girona, vaig decidir que era el moment d’anar a casa de la senyora ... 31/05/2008 Pujava les escales d’aquell edifici situat a la Gran Via Jaume I mentre em fixava en tot allò que podria significar alguna prova per aquest cas. Arribàvem a la porta d’entrada de l’habitatge i aques-

Fotografia façana Bloc Bech de Careda.

ta no tenia cap marca de que hagués estat forçada en algun moment. Dues voltes de clau, es va obrir la porta, i vam entrar. Després de creuar la porta hi havia un peƟt rebedor d’entrada que comunicava amb un fantàsƟc distribuïdor. SenƟa les paraules de la senyora com si fossin música de fons, ja que vaig quedar meravellat amb aquell espai. Les cames se’m movien directament cap aquell volum composat a parƟr de molts plans diagonals.

Per a què serveix un passadís? Aquesta historieta va transcórrer a l’edifici Bloc Bech de Careda, situat a la Gran Via Jaume I de la ciutat de Girona. L’edifici va ser construït l’any 1935, per l’arquitecte Josep Claret Rovira. La planta de cada pis disposa dos habitatges: un distribuït amb un passadís en “L” i un altres distribuït amb un passadís recte. Fa uns anys, que l’unitat familiar de la clienta del detecƟu Frederic va canviar. Els dos fills de la família es van independitzar i van quedar només el pare i la mare vivint en aquell habitatge. La parella va contractar a un arquitecte per a que es repensés la distribució del projecte i així poder-lo relacionar amb la nova unitat familiar. L’arquitecte va començar a recopilar informació sobre el projecte i va plantejar diferents idees sobre aquesta planta. Les seves primeres aportacions es basaven en el moviment dels envans que comparƟmentaven l’espai de l’habitatge. Principalment, es tractava de donar-li una forma més uniforme a l’espai de la cuina i dels banys. Aquesta reforma no convencia gaire als clients de l’habitatge els quals veien com un bonic espai distribuïdor es converƟa en un lloc de pas. A les festes que es fan en habitatges, la gent es sol col•locar a les entrades de les estances a xerrar, ja que és el lloc on més agust s’hi està. Amb aquesta realitat rondant pel cap, i el poc entusiasme dels clients respecte a les seves aportacions, l’arquitecte es va plantejar un canvi rotund de mentalitat.

Per molta modificació que fes de la comparƟmentació, no milloraria la qualitat del projecte ja que cada paret estava col•locada d’una forma concreta per respondre a una funció concreta. La resposta a aquesta peƟció dels clients exigia una reforma més volumètrica que no pas de comparƟmentació. Exigia donar-li un altre Ɵpus de qualitat a l’espai que ja estava ben comparƟmentat. Per aquest moƟu, l’arquitecte va triar altres estratègies per abordar aquesta problemàƟca. Per una banda, només realitzaria un peƟt canvi d’ús en una de les habitacions per a col•locar-hi un espai per a rentar i planxar la roba. A aquest espai li col•locaria un armari que es pogués obrir des de les dues bandes, permetent, d’aquesta manera, deixar la roba bruta i recollir la neta des d’un mateix punt. Per altre banda, els canvis més significaƟus es troben en l’espai del distribuïdor i en el fals sostre del passadís. El distribuïdor de l’edifici, es troba situat just després del rebedor i és un espai que dóna accés a tres estances. Un dels interessos de l’arquitecte era aconseguir donar vida a aquest espai a través de la seva volumetria. ConverƟr-lo en un lloc d’estada pròpiament dit sense ser-ho. Per aconseguir-ho, uƟlitza un volum sòlid que es va retranquejant oferint com a resultat, el seu negaƟu, és a dir l’espai buit. Aquest volum sòlid simula estar treballat com una feina de picapedrer que va esculpint les formes que vol a la pedra.

Era una peƟt distribuïdor que conduïa a tres habitacions adjacents i estava composat, mitjançant diferents plecs i orificis fets a la paret, per conformar un espai volumètric atracƟu. En un d’aquests forats, un sofà que no vaig trigar gens a uƟlitzar per seure i contemplar totes les motllures que acompanyaven les parets i el sostre. - Aquí el van matar... - Aquestes paraules de la clienta em van despertar del meu estat de letargia i em vaig aixecar ràpidament. El van matar en un d’aquells sofàs del distribuïdor mentre llegia un llibre ben acomodat. Era molt curiós que tenint una preciosa sala d’estar, l’home tries el distribuïdor com a espai per llegir un llibre.

Planta distribució Bloc Bech de Careda. 1.250

Vaig decidir donar un cop d’ull a tota la casa i em vaig fixar en el passadís. Era un passadís molt estret, amb una volumetria de sostre molt curiosa. No era un sostre conƟnu, ja que jugava amb trams alts i baixos. Era curiós veure com en els trams de sostre més alt, apareixia una llum que il•luminava unes lleixes que acompanyaven aquests trams del passadís ... 04/06/2008 Porto uns quants dies anant a casa de la senyora S. G. i hi ha una cosa que encara em roda pel cap. Hi ha alguna cosa que sol canviar en aquell habitatge i no se que és exactament. Avui no dubtaré a preguntar-li just quan entri per la porta de la casa.

Planta distribució primera reforma Bloc Bech de Careda. 1.250

El resultat d’això, és l’emfaƟtzació d’un espai volumètric molt caracterísƟc que, essent un espai de distribució a les sales conƟgües, aconsegueix donar un caràcter espacial diferent que et recull i permet estar-hi agust. Amb l’addició d’uns bancs “esculpits” en aquest distribuïdor, s’aconsegueix, finalment, la suma d’una funció més per a aquest distribuïdor, el pas i l’estar. El passadís és un espai que també té com a única funció el pas i es caracteritza per ser un espai llarg i estret. En aquest cas, l’arquitecte entén aquestes caracterísƟques que solen tenir els passadissos i, per millorar la seva qualitat, només intenta millorar-lo volumètricament. Per aconseguir-ho, només es pot jugar amb les parets que l’envolten, el sostre i el terra. L’arquitecte, en aquest cas, respecta la distribució i per tant, les parets no es toquen. Es podria pensar en alguna millora relacionada amb el paviment però, en aquest cas, no es modificaria volumètricament l’espai. No obstant, amb el sostre si que es pot jugar per aconseguir diferents volumetries. Per donar resposta a això, l’arquitecte s’imagina una volumetria canviable, que no fos permanent en el temps i que, alhora, permeƟ l’aparició de nous elements que puguin acompanyar la traça del passadís. Després de dies de reflexions i proves, s’inventa la idea de poder aconseguir un fals sostre abaƟble. La idea d’aquest fals sostre és aconseguir modificar el sostre del passadís donant-li

Vaig entrar a casa de la senyora, el meu orgull m’impedia preguntar-li, però alguna cosa havia tornat a canviar sense adonar-me’n. Em fixava en cada un dels detalls, en cada un dels elements i no hi havia manera d’entendre què passava en aquell habitatge. Va ser llavors, quan preocupat per la meva falta d’atenció a allò que m’envoltava, li vaig demanar a la senyora que m’expliques per què tenia la sensació de que l’habitatge canviava cada cop que entrava per la porta. La clienta es va a posar a riure, i amb un to burleta m’ho va explicar. Les lleixes del passadís eren les mateixes peces del fals sostre. Els llocs en el que el sostre era més alt, era perquè la lleixa havia quedat abatuda permetent un espai d’emmagatzematge. Aquestes lleixes es disposaven al llarg de part del fals sostre del passadís permetent obrir i tancar les parts que més t’interessaven. D’aquesta forma, modificaves la volumetria del sostre del passadís i alhora t’apareixia una lleixa.

Planta distribució úlƟma reforma Bloc Bech de Careda. 1.250

Tots els canvis que jo veia eren perquè la clienta tenia la costum de canviar les lleixes del sostre cada dia, seguint la ruƟna del seu difunt marit. No vaig poder evitar relacionar aquell fals sostre abatut amb la porta d’entrada en aquell comerç situat a la Casa Puig del Carrer de la Llebre ... Secció transversal Bloc Bech de Careda. 1.100

un joc de diferents alçades alternaƟves amb la possibilitat de moure-ho quan millor et convingui. D’aquesta manera s’aconseguia modificar volumètricament l’espai del passadís tal i com li convingui al client i, alhora, quan el fals sostre quedava abatut, generava una lleixa que acompanyava al passadís i que podia servir de lloc d’emmagatzematge. Aquestes van ser les aportacions que va realitzar l’arquitecte per a millorar qualitaƟvament el volum de l’espai interior del distribuïdor i del passadís d’aquest edifici. Sempre intentant respectar tot allò que ja funcionava en el interior d’aquest, com es la distribució dels diferents espais. IntuiƟu fals sostre abaƟble Bloc Bech de Careda.

Detall secció fals sostre abaƟble Bloc Bech de Careda. 1.100

Maquesta del passadís i distribuidor de Bloc Bech de Careda.

Habitació 17/07/2008 Aquest era un dels casos més diverƟts, comparat amb la resta de casos en els que m’havia involucrat, però tot i ser diverƟt, era un cas que m’exigia un nivell de concentració màxima. Portava un parell de setmanes vivint al Carrer Eiximenis número 21, justament en la cantonada amb la Gran Via Jaume I. Us preguntareu per què m’he canviat d’habitatge, doncs la resposta és molt senzilla, m’ho exigeix el cas en el què esƟc treballant. Feia setze dies que em van trucar les germanes F. Per a que les ajudés. Eren tres bessones russes, però només se’m van presentar dues. El problema era que sospitaven de la tercera germana. Les tres dones vivien i treballaven en el mateix edifici. Una es dedicava a la música, l’altre al tai-txi, i la tercera era intèrpret. Les dues germanes grans sospitaven que la germana peƟta aprofitava el seu despatx d’intèrpret per a subministrar estupefacients als clients que tenia i que, per tant, la seva pràcƟca no era legal. Per poder invesƟgar aquest cas més a fons, havia de conviure amb les tres germanes i aquí em teniu, fent de xicot de la germana gran per no aixecar cap Ɵpus de sospita. Em van cedir l’habitació que tenien al pis de dalt que uƟlitzaven com habitació de convidats, i allà vaig instal•lar el meu nou despatx. Normalment passava les hores a l’habitatge de les tres bessones, i no era fins l’hora de dormir que no marxava a la meva estança.

Fotografia façana Casa Vila - Angelats.

IntuiƟu de la coberta de la Casa Vila - Angelats.

Reflexions d’un tot. L’habitatge en què el nostre protagonista esta convivint, en realitat són dos edificis veïns projectats per l’arquitecte Josep Claret Rubira, la Casa Vila i la Casa Angelats. Cadascuna d’aquestes cases té la seva pròpia entrada i en realitat són independents. Cada una de les entrades a aquests edificis dóna accés a un habitatge per planta. Quan les tres germanes F. van arribar a Girona van inverƟr en la compra dels dos habitatges superiors de cada un d’aquests edificis i de la mateixa terrassa fent-se, d’aquesta manera, amb la propietat de la part superior dels dos edificis. Amb els diners que els hi sobrava van decidir contractar a un arquitecte i inverƟr en la reforma d’aquest habitatge intentant unificar els tres habitatges en un de sol per a les tres germanes. L’arquitecte es trobava davant d’un gran projecte en el qual hi havien moltes coses per reflexionar. No es tractava únicament d’un habitatge. Es tractava de la construcció d’un local on rebre clients, una distribució interior dels espais d’un habitatge i una relació pensada entre aquests dos usos diferenciats. Estudis prèvis a una distribució posteror de la Casa Vila - Angelats

Una de les primeres decisions de l’arquitecte va ser l’aprofitament dels dos accessos a l’habitatge, un d’ells per a situar-hi la zona de feina en un extrem de l’habitatge i l’altre per a situar l’accés a l’habitatge més com a tal. D’aquesta manera, una de les entrades es converƟa en un ús més comercial i d’accés de clients amb una peƟta recepció i la zona de treball de cada una de les germanes. I

Era un habitatge molt i molt gran i no m’estranya que el poguessin comparƟr entre tres germanes. A més a més, tenien la feina a la mateixa casa, però amb una altre entrada a l’edifici. Si poguéssim distribuir els espais de la casa, es podria parlar d’una primera zona situada en un extrem de l’habitatge, on hi ha la sala d’estar, el menjador i la cuina. Una segona zona composada per l’espai de treball situada en l’altre extrem. Per comunicar aquestes dues zones hi ha una tercera zona, composta per un llarg passadís que s’eixampla per donar un espai de repòs, de concentració dintre de la mateixa sala. Aquest eixamplament també li dóna una millor entrada a les habitacions parƟculars de les germanes situades en aquesta zona central. Em passava les hores en aquesta zona central de l’habitatge per dos moƟus: era el lloc de pas de les tres germanes, per anar de l’espai de treball a l’habitatge sempre havien de passar per allà. A més a més, era el lloc més agradable per estar-hi, la llum que entrava per les finestres era molt agradable i m’encantava estar rodejat per tants de llibres. Seia en una d’aquelles butaques amb el meu diari i escrivia fins que em cansava. Després llegia fins que em cansava. Tot això mentre veia passar a les germanes per la casa i anava prenent apunts sobre allò que creia més interessant pel meu cas. Un altre dels espais que considerava més interessants era l’habitació de cada germana. Eren unes sales que s’obrien amb doble porta, i quan entraves et tro-

Planta baixa distribució reforma Casa Vila - Angelats. 1.200

l’altre, era la que uƟlitzaven les tres germanes per entrar a l’habitatge. Un cop situades la zona d’habitatge i la zona de treball, era molt necessari pensar com seria el distribuïdor i la zona d’enllaç entre els dos espais. L’arquitecte tenia molt clar que aquest espai no podia ser únicament un passadís llarg i estret i havia de tenir altres funcions. D’aquesta manera, sorgeix la idea de generar un eixamplament del passadís englobant espais conƟgus ,sense tancar, que serveixin d’estada per a la relaxació i el descans dels habitants de la casa. Aquest espai, uƟlitzat principalment com a biblioteca, encara que es podria uƟlitzar per a molts altres usos, li dona una sensació d’espai i de claror diferent a aquest passadís al ser tot obert. A més a més, aquest espai tan diàfan dóna entrada a les estances més privades de tot l’habitatge, les habitacions. El fet d’imaginar l’habitació com un tot complet, li dóna a l’arquitecte eines per pensar en l’aprofitament de la planta coberta i treballar l’habitació com un dúplex. L’arquitecte estudia l’habitació com si fos una habitació satèl•lit de l’habitatge i per això tot ella està composada com un peƟt habitatge dins de l’habitatge. La porta de dos fulls de fusta dignifica l’entrada a l’habitació i el primer que ens trobem només entrar és una sala d’estar. Un lloc d’estada arrecerat i molt ínƟm. Cada una d’aquestes habitacions té les seves respecƟves escales que comuniquen amb la planta on es situaven les Planta primera distribució reforma Casa Vila - Angelats. 1.200

baves una peƟta sala d’estar. Un espai de recepció i estada privat. Cada germana tenia una peƟta saleta a on resguardarse i poder passar una estona sola sense pensar en el que estava passant a l’exterior. Uns sofàs, una tauleta, un escriptori i un parell d’armaris poblaven la sala amb allò necessari per no tenir que sorƟr de l’habitació. Cada habitació tenia la seva peƟta escala al pis superior, on hi havia el llit, un lavabo i un vesƟdor. Aquesta era la zona més ínƟma i privada de cada una d’elles. Era la part de la casa que menys els hi agradava ensenyar i, amb aquesta distribució, permeƟa que cada una de les germanes poguessin rebre visites a la seva habitació sense tenir que mostrar aquest espai tan privat. Mai m’havia plantejat la possibilitat de viure en una habitació en dúplex, però ràpidament vaig entendre la comoditat de poder deixar el llit sense fer sense que ningú se’n adonés de que ets un desendreçat ...

Secció habitació reforma Casa Vila - Angelats. 1.200

funcions més pròpies de les habitacions, el llit, un lavabo i un vesƟdor.

Detall distribució habitació planta baixa reforma Casa Vila - Angelats. 1.100

El fet de disposar suficients metres quadrats ha permès a l’arquitecte col•locar funcions, que moltes vegades poden semblar repeƟƟves però que en cap moment ho són. Si ens fixem en les plantes dels edificis dels rics, observarem l’aparició d’un munt d’habitacions que mai pensaríem d’incloure en un habitatge. En aquest projecte, era interessant que l’arquitecte s’aproximés a aquesta arquitectura més noble. Es podria posar l’exemple dels llocs d’estada que sembla que es repeteixin al llarg de tot el projecte. Per una banda, tenim una sala d’estar juntament amb el menjador i la cuina. Aquesta sala d’estar, segurament respondrà a funcions més comunitàries entre les tres germanes o en espais de recepció d’amistats. Per un altre banda, tenim la zona de descans situada enmig de l’habitatge. Aquest també és un lloc d’estada però més dedicat al repòs, a la lectura i a la concentració. Si que és veritat que també pot ser un bon lloc de reunió amb els amics però més dedicat a fer tertúlies literàries que no pas per explicar acudits.

Detall distribució habitació primera planta reforma Casa Vila - Angelats. 1.100

Finalment, la sala d’estar de cada habitació amb un caire totalment diferent a les altres dues. Aquest si que és un espai totalment privat i personal en el que només Ɵndrien accés aquelles persones més ínƟmes.

Conclusions El resultat de tot això. Un cop acabat tot aquest quadrimestre, arribo a certes respostes que potser mai m’havia plantejat abans de començar aquest curs. Tot allò que pensava que seria fàcil, s’ha converƟt en una dura feina. Projectar no només vol dir distribuir. Construir no només vol dir comparƟmentar. Més enllà de totes aquestes comparacions, hi han unes altres premisses molt més importants que mai s’havien tractat i que ens han anat acompanyat al llarg d’aquest curs. Aquestes premisses parteixen de la relació entre els espais que et van acompanyant des de la zona més pública (el carrer) fins a la zona més privada (l’habitació). Quan es plantejaven els treballs que es recorrerien al llarg del curs, mai m’havia parat a pensar en l’evolució del que estàvem fent. Tots els edificis em semblaven totalment independents, però això no es veritat. Tots quatre edificis guarden certes relacions espacials i és això el que he intentat reflecƟr en aquestes pàgines. He intentat explicar l’espai treballat en cada un d’aquest projectes i la seva relació amb la resta d’espais. El fet de treballar en diferents projectes alhora ha significat un canvi molt important en el nostre modus operandi però, no obstant, ha estat molt interessant. Si que és veritat que sempre ens repeƟen que el que no servia per un edifici, potser si que podria servir per un altre. També ens deien que el que fèiem

en un projecte, a vegades també podia servir per un altre que estàvem fent. De tot això en fas cas omís durant el curs però no és fins la redacció d’aquest llibret te’n adones d’aquestes peƟtes relacions entre cada cosa que has proposat. Em vaig sorprendre molơssim en adonar-me que el fals sostre abaƟble d’un projecte podia assemblar-se a la porta abaƟble de l’altre projecte. I encara més em vaig sorprendre quan se’m va passar pel cap fer unes escales abaƟbles en el tercer projecte, però en aquest ja no tenia gaire senƟt. En resum, crec que s’ha assolit de forma interessant la idea principal del curs, aconseguint una major reflexió en tot allò que abans no considerava important. Potser encara no Ɵnc totes les eines correctes per abordar tots aquests temes, però, com a mínim, ara prenc més atenció en aquells peƟts detalls de l’arquitectura que abans em semblaven insignificants.

Bibliografia - Xavier Monteys, Sílvia Musquera. Un curs d’habitatge. Projectes VII-VIII. UdG-EPS. - Alvar Aalto. De palabra y por escrito. Ed. El croquis, 2000. - COAC. Guia d’Arquitectura de Girona, àrea urbana. Ed. Triangle Postals, Barcelona, 2008. - Ignacio Paricio. La construcción de la Arquitectura. Ed. Triangle Postals, Barcelona, 2008. - Ignacio Paricio. Construccions para iniciar un siglo. Ed. ITeC, 2000. - Ludovico Quoroni. Proyectar un edificio, 8 lecciones de Arquitectura. Ed. Xarait.