ABENCERRAJES - CAPITAN 1995 by MUSEU ALCOIÀ DE LA FESTA ALCOY

INSTITUCIONAL i CÀRRECS

COL·LABORACIONS

Salutació 1 er Tró

San Jorge y el arquetipo de héroe

Julio Richart

Presentació del Capità

Luis Mataix

45 46

Aportación de los Abencerrajes a la

Jordi Botella

Carta del Capità

Fiesta de Alcoy Julio Berenguer Barceló

Santiago Guillem Mataix

Poema "Al Capità dels Abencerrajes 1995"

Algunas personalidades destacadas de los Abencerrajes

Ernest Valor Calatayud

San Jordiet

Julio Berenguer Barceló

La Festa en un Xip

S.B.C L'Endemà

Amàlia Garrigós Hernàndez

Acariciant el temps vençut

Paco Payà Martí

J. Sou

Invocació de l'Atzúvia Jordi Botella

OPINIÓ

L'Historicisme a les festes de Moros i Cristians

Relació Càrrecs Històrics

Armiñaña

Junta Directiva

ANUNCIS

La Festa Interactiva Pep Jordà

140 Anys d'un gènere Jordi Botella

Archivo

Imprime 37

"A les cinc, el Capità en la Plaça" Josep Mª Segura i Martí

Edita Comparsa Abencerratges

Fotos 34

Música, Festera, Alcoiana Àngel Lluís Ferrando Morales

Relación de socios simpatizantes y

La Ideologia de les Ambaixades Miquel Santamaría

protectores

La Necessitat d'una Història Social de la Festa Josep Torró - Lluís Torró

Listado de Individuos de la Filà por orden de antigüedad

d'Alcoi Ricardo Baho i

LLISTES

Gràficas BORMAC, S.L. Tel. (96) 238 24 50 - Fax (96) 238 70 48 Carrer de la Trama, 4 - 46870 Ontinyent (Valencià) Depósito Legal: V-1293-1995

He d'agrair l'oportunitat que em dóna aquesta revista de Capitania Abencerratge per analitzar la important repercussió del càrrec de Capità a aquesta filà, Una volta havent passat un Alteris i Sant Jordiet amb grans logres estètics i d'una emotivitat difícilment alcançable, Hem d'afrontar la Capitania com un repte quant a superació i risc, sense oblidar altres facetes, com ressaltar la unió dels Abencerratges pels treballs desenvolupats a la Capitania, per tal de donar-li màxim lluïment. El nostre Capità, Santiago Guillem, persona estimada per tots amb una llarga i important trajectòria com a fester Abencerratge. Serà la cimera de la nostra unió, També, la Capitania, ens brinda l'ocasió d'ésser més coneguts pel món fester i pel poble d'Alcoi, a través de les nostres activitats. Aquestes transmiteixen la nostra forma d'ésser i entendre la festa, que ha sigut des de la nostra fundació, una contínua aposta pel desenvolupament de noves formes estètiques i musicals. Hem soportat els riscos que açò porta. sempre amb la fi de mantindré les nostres tradicions al màxim de la seua vitalitat les nostres

tradicions les sentim i treballem dia a dia, creant així una peculiar forma de relació social entre els alcoians. Aquestes tradicions s'han adaptat històricament als successius canvis socials i formes de pensar del nostre poble. Gràcies a açò. Hem heretat dels nostres avantpassats una festa vital i plena d'energies, que és important a l'entramat social d'Alcoi. Les nostres festes es distingeixen principalment per la seua projecció al futur, no siguent només una mirada al passat, que produiria sacralització i immobilisme i separaria la festa de la realitat vivencial de la gent, caent en una litúrgia repetitiva més o menys estètica. Aquesta revista, que és el preludi de la nostra Capitania, esta orientada per expressar les diferents i contrastades formes de pensar dels Abencerratges sobre la Nostra festa. Els Abencerratges, liderats pel seu Capità. Santiago Guillem, passarem al record de la gent d'Alcoi i de la Crònica de Festes, sentint-nos part en tot moment del nostre Capità com a màxim personatge Moro de 1995 i orgullosos per oferir tot el millor de nosaltres, per Alcoi i per Sant Jordi. Julio Richart

PRESENTACIÓ SANTIAGO GUILLEM CAPITÀ ABENCERRATGE 1995 La història dels abencerratges és la història de la lleialtat a uns principis. Per això, en els temps crítics que els tocà viure foren fidels al seu rei fins perdre la vida. I per això foren capaços de fer de l'amor i l'honor una sola cosa. Segles més tard, ara fa cosa de noranta anys, un grup d'alcoians arreplegaren aquest esperit romàntic i l'aportaren a la festa de moros i cristians des d'una Societat com "Apolo" defensora d'uns ideals altruistes basats en la difusió de la' cultura i en el conreu d'un elevat esperit cívic. Quasi bé un segle després, els abencerratges de hui ens sentim deutors d'aquest ànim generós que inspirà els nostres avantpassats a crear la filà. Continuador d'aquesta filosofia filantròpica fa un any el nostre Alferes Paco Payà va assumir un càrrec caracteritzat pel seu contingut obert i innovador. Ara el Capità Abencerratge, Santiago Guillem, reprèn aquest missatge que ens vincula al món modern i alhora als nostres orígens. D'ahí que el protagonisme de Santiago Guillem simbolitze enguany un missatge que els abencerratges segellaren amb la seua sang cinc segles arrere, i que ha quedat en la història a través del Romancer Vell i la novel·la de Chateaubriand. Una preceptiva moral fonamentada en la lleialtat, la convivència amb les altres religions i el respecte per totes les cultures. Observant una època tan convulsa com la del XV l'exemple dels abencerratges ens ha d'encoratjar per acarar molts conflictes del món actual resultants de la intolerància i el dogmatisme. Santiago Guillem encarnarà aquest espe-

rit que busca el diàleg i no la imposició, el respecte i no els autos de fe, la veritat i mai la traïció. I així al voltant del nostre Capità els Abencerratges llançarem a través de la festa un missatge universal que ha sobreviscut als segles, les batalles i les fronteres: el d'una convivència fruit del diàleg i el pacte. Qualificats com a "família" els abencerratges per l'homogeneïtat i l'esperit de grup que els caracteritzava, xifren en la seua etimologia "Ibn sarrach": "fill de qui fa selles de muntar a cavall"- el significat últim d'aquesta Capitania Mora: fer possible que els "altres" -festers i ciutadans- pugen al "Cavall de la Festa" en allò que té de germanor i sentiment col·lectiu. Santiago Guillem, home que amb la seua biografia ja ha donat proves de ponderació i treball laboriós, és l'home idoni per a conduir aquest "Cavall de la Festa" sobre el qual hem cavalcat els alcoians a través dels segles. Estigau segurs, doncs, amics, moros i cristians, que, com a bon abencerratge, Santiago Guillem tindrà la prudència del millor genet, la mà esquerra del més noble negociant, i el coratge del més valent adversari. Tres qualitats que han fet del "Cavall de la Festa" un signe d'identitat per als alcoians. Tres qualitats que expliquen el nostre passat com a poble, ens ajuden a viure el temps present i ens obrin les portes del futur. Jordi Botella

SALUDA DEL CAPITÀ Desde que mi Filá, dicho se sin ánimo posesivo, tuvo la delicadeza de otorgarme el cargo de Capitán, no ha pasado ni un minuto que no pensara si tengo o no el suficiente mérito de ostentar tan singular menester, no obstante, lo que si sé es que pondré todo el empeño posible, dentro de mis posibilidades; para que, vuelvo a repetir mi Filá, salga airosa de tan difícil y a la vez honorable trance que nos depara la regla cronológica festera. AL CAPITÀ DELS ABENCERRAJES 1995 Por supuesto que, al decir que pondré todo mi empeño posible debo pluralizar en lugar de singularizar, por la sencilla razón de que estoy seguro de que todos los componentes de mi Filá harán lo propio para que la Trilogía Festera de este año sea recordada por todos los alcoyanos y personas que nos visiten, con el grato sabor artístico, lúdico y fraternal del que siempre tan a gala tenemos y que han demostrado nuestros antepasados conciudadanos. Sin ánimo de ser reiterativo os digo amigos Abencerrajes que estoy seguro que arroparéis esta Capitanía, con todo el calor que os caracteriza, para que raye a la máxima altura, al igual que hacéis cuando se trata de cualquier proyección altruista.

S onar de clarins, posa en peu a la gent. A I punt de quatre i mija, arranca l'ENTRÀ. N i un nuvolet amenaça l'ambient. T otes les miraes, a tu van, CAPITÀ. I en un tronar de banderes onejant, A vança el boato voltat d'ostentació. G ojosa fruïció d'odalisques dansant. 0 mplin els carrers de primors abundo. G loria i grandea, ABENCERRAJE distinguit. U nanim es l'aplauso, Alcoy s'ha rendit. I nvicte CAPITÀ: el meu vers, es incens. L a musica vella, acompanyante va.

No quiero terminar este saluda sin antes decir que me siento muy dichoso al pensar que estamos en los albores de esos días maravillosos en que todos somos iguales por indiosincracia, no sabemos de ninguna barrera que nos separa de la índole que fuese y por cuya sencilla razón, mira por donde, nos sentimos hermanos, ojalá fuera así siempre. Me despido pues con la convicción de que todo saldrá aceptable porque cuento con la inestimable ayuda de Nuestro Patrón. "VIXCA SANT JORDI" Santiago Guillém Mataix

L 'entrà dels moros contrapunt posa ya, E n una vesprà que s'ha parat el temps. M iliunanits sensuals cautiven l'inmens. M iran-te SANTIAGO, yo estic desllumbrat. A I Azraq revixcut; caudill afamat. T ot Sant Nicolauet vibra d'emoció. A deu CAPITÀ, quedarà memòria. I el teu càrrec tindrà un lloc en l'historia. X ixanta Cavallers et fan sumissió. Ernest Valor Calatayud

Capità MORO 1995 Santiago Guillém Mataix Filà Abencerratges

SANT JORDIET

A Jorge Tirillas de cuero fomantusSANDALIAS bordadodeplata llevas en tu capa. -Sonrie la ma単ana-Alcoy se levamaBa単o de claveles de aroma y color caricia en los ojos. Beso de minadas, SUSURRO de vocesr Latido de Palmas... Campanas que Ta単en, que hablan, que llaman: 臓SamtJordiet,amigo... ven a nuestra casa! S.B.C.

JORGE BALAGUER C ATALÀ SANT JORDI 1994 Queridos amigos Abencerrajes: Deseo saludaros y recordar los acontecimientos que más me ilusionaron el pasado año 1994, Sobre todo el día de San Jorge cuando recibí mi Primera Comunión. El Obispo, D. Rafael Sanus, me llamó a su lado en la homilía y me preguntó, fuera de protocolo, qué cosas pediría en esa ocasión tan señalada. Yo le contesté enseguida: "Pido por nuestro pueblo de Alcoy, por todas las familias para que tengan trabajo y por la paz del mundo". Lo mismo que deseo en este momento. No sé por qué se pusieron todos tan nerviosos. Yo sabía lo que decía, tal vez porque me ayudó un poco San Jorge. Como desde ahora pido que nos guie y nos ilumine con su ejemplo a todos desde el cielo. Será un buen regalo que recibiremos con alegría. Convencido de que nos acompañará siempre como buen amigo de los alcoyanos, me despido con un abrazo muy cariñoso. ¡Visca Sant Jordi!

L'ENDEMÀ

Hubo en Granada un linaje de Caballeros que llamaban los Abencerrajes, que eran la flor de todo aquel Reino.

quins rentansse de confetti pel camió de l'Ajuntament, la paraeta de regalisia, les cadires parades en la seua etiqueta passàda, el llençol blanc en la creu rotja, el castell, la posada d'agulletes, el piropo, el descaro, l'aplaudiment, el colpet de café, el fester queferós, el trabuc, les campanes, el bullici, el soroll...

Sense la poesia i la música per peana mai haguera pogut representar la imatge del càrrec d'Alferes Moro 1994.

Tot està mut. Són les nou del matí. El sol voldria acaronar les cares de les persones, però les persones no hi són. Els carrers estan buits de gent. On serà la gent? Es pregunta el sol.

A tu, bon amic i estimat Santiago, et desitge de tot cor que la teua Capitania et faça raspar el cel com a mi. Jo ho puc dir perquè ja l'he vixcut, i perquè he tingut la fortuna de ser Càrrec d'una gran Filà: La teua.

La gent, de cert ben cansada, està encara dormint, i mentre, somiant; però sobre tot, fent esforços per a no despertar, ja que obrir els ulls es acceptar que hui ja es l'endemà.

L'Endemà

Són les nou del mati, i totes aquestes reflexions les vaig pensant camí de ma casa, ja amb roba de paixà.

Són les nou del mati. El cel està coronat per un relluent sol que sembla estar celós perquè ningú li fa cas.

La camisa, el sueter i el pantaló vaquer et freguen el cos i et sents estrany. Ja res t'apreta, no t'estira l'arnés, ni et degolla els ferros de la pitrera. Alces els braços i notes com si portares plomes a les ombreres... Que còmode m'hi trobe i malgrat tot això, quant note a faltar la caricia d'eixa túnica, l'encorsetament del peto de pell, el petit soroll dels metalls, la dolçor de la capa, les cuscanelletes que de quan en quan et feien damunt de les celles els penjollets de metall del turbant que semblaven llagrimetes.

En la falta que ens fea tres dies abans i arà ningú alça els ulls cap a dalt per a dir-li "gràcies", És ben cert que enguany hem gojat d'un temps fenomenal, i que, de segur, hauran ajudat a fer de trenca tronaes les dotzenes d'ous que, de tradició, s'envien a les mongetes agustines per a què no ploga en festes, i que, per cert, aquestes dotzenes són de frare, es a dir, setze ous.

Però ni.ha força de coses o moments que han quedat darrere que et fan a l'ànima altre tipus de cuscanelles, i no sols pej que acabe de viure els propassats tres dies, sinó de dies i dies, i setmanes, i mesos...

Gràcies sol per no haver-nos jugat ninguna mala passada. Gràcies, a la fi, Sant Jordi, perquè a més, tu estaves ahí atent prop de Sant Pere influint per a què no menejara els mobles de lloc i ens enviarà una tronà.

Si em pose a rebobinar en el record, tot comença en un nou de gener de 1993, quan li envie una nota al Primer Tro de la Filà solicitant.li, per Alcoi i per Sant Jordi, l'assumir el proper Càrrec d'Alferes Moro Abencerratge.

Ara tot està mut. La fresqueta de les matinades, l'herberet, "L"enramà", els penjolls de serpentines, els ado-

Aquest fou el principi, com si d'una

declaració amorosa es tractarà, i des d'aci ja tot seria un embolic d'idees i pensaments que em sucgería el rneu cor per congraciar a la nòvia, la qual no es altra que l'esperit de la festa, dels seus homens, i del poble que l'abraça.

* I no pot haver una rendició, si abans no n'hi ha un abraç del guanyador.

que sé.

Ben fàcil es pot compendre doncs, que, amb aquesta convicció havia de nàixer el més delicat regal de boda:

Sol ocórrer que quan sents l'inici d'una melodia, et ve a la ment records nostàlgics de moments passats de la teua vida. Doncs bé, per a mi, apretar el "play" i escoltar "Any d'Alferes", "Dansada", "Per Uzul", "Invocació a l'Alferis", o bé La Simfonia de Bacarisse, m'atorrollen l'ànima de goig perquè em fan reviure eixa pàgina d'or que ha quedat escrita en la meua vida, i què, cuant més temps pasa, més fresc hi mantenc el seu record.

La invocació de l'Atzúvia, on festa, poesia i música havien de donar-se la ma per expresar un desig de compartició ecumènica de sentiments entre cultures i races. Portat a efecte a l'Alqueria de L'Atzúvia, en LA VALL D'ALCALÀ, al lloc mateix on va ser, fa més de set-cents anys visir d'aquelles terres el propit cabdill AL-AÇRAC. I tot això, gràcies a la càlida ploma de Jordi Botella, a la inspiració musical de Gori Casasempere, i digam-ho també, a la sinuosa màgia en que va ornar aquest bell poema la dansa d'Anà Calvo, on pareixia que al seu ritme anaven despertant cadascuna d'aquelles pedres centenàries, com si d'un pas de pols d'estrelles es tractarà.

Per concloure, es de noblesa el confessar que tot aquest capdell de bogeries és impossible el realitzar-les si no tens el suport d'un equip humà que et fa cas, t'espenta i t'ajuda. D'aní la meua declaració d'insolvent en gratitud perquè mai quedaré en pau per la feina que han fet els homens de Junta Directiva, els meus Cavallers, tota la meua Filà, la meua pròpia familia, sense oblidar tot el poble d'Alcoi que m'ha rebut amb els braços oberts.

No menys sentit, fou l'acte de nomenament dels meus CAVALLERS o EMIRS, precisament ací, al voltant d'aquelles pedres històriques, on no pas blandit cap arma, sinó possant les meus mans damunt dels seus muscles, dotze homens ben amics i ben festers del tallatge de Rafael Andrés, Ximo Balaguer, Indalecio Carbonell, Vicent Corbí, Antoni Donoso, Casto Fuentes, Xavier Garcia, Joan Garcia, Jordi Jordà, Pablo Payà, Rafael Ponsoda, i Antoni Sirvent, acceptaven ser la meua guàrdia.

Com anomenar ací a més persones o institucions seria ben cansat, sols em queda el regust d'enviar a tots vosaltres, amics o conciudadans, el més preciat dels misatges que he tractat de transmetre com a signe de ternura i de solidaritat entre els homens: Vos envie a cadascú una Coloma

Blanca.

Paco Payà Martí Alferes Moro Abencerratge 1994 Alcoi.

Tant es eixí, que no entenc que puga haver un després si no exjsteix un abans, i aquest, t'enlaira molt més si està ben farcit de sommis i pors, d'ilusions i dificulats.

que,

Eixa i no altra és la meua festa. L'única

ja dintre de la Trilogia, tampoc entenc

* No pot haver unes entrades, si abans no n'hi ha eixe ave marià matinera i una arrancà de Diana. * No pot haver una entrà de Cristians o de Moros, si abans no n'hi ha una vestida, una rebolica, uns nervis i un "avant l'entrà". * No pot haver un elefant, ni una carrossa, ni un càrrec damunt, si abans no n'hi ha una garbera d'ulls mig plorosos al seu pas. * No pot haver un fester, si al costat no té un músic. * No pot haver un músic, si al costat no té un fester. * No pot haver una procesó, si abans no n'hi ha el voler a un Patró. * No pot haver una pólvora, si abans no n'hi ha un esperit de conquesta.

Que mai ningú te dret sobre cap terra Si no la llaura, rega i respecta Com a sa mare. Abans de nosaltres Ací vivien altres pobles. 3 molts més anys arrere encara més pobles, Ara som fills de tots aquells Que ens precediren: com les roderes Bel temps es superposen en el cor D'un tronc serrat.

Fa molts anys, sobre aquestes terres S'alçava una alqueria Que junt amb altres set formava El Senyoriu d''Al-Açrac. Cabdill de Xare Al-Andalus. "L'Atzuvia" era el seu nom: "El colf" on pasturaven les cabres Y rodava l'almàssera. Del castell Estant, alt llindar de la Gallinera, Veia tot el seu terme, bancals. servs, i ramats, terres que els seus avis havien cultivat fins enriquir EI secà amb civada, ametla i oliva.

Els nostres pares Ens educaren a viure, estimar 3 heure el millor profit de les coses. Férem de l'aigua un ferrament bell i útil que restava esforç a l'home Omplint humils catufols de les sínies. Daurant amb màgics sons els silencis. Férem de l'alcohol una metzina, Be la pólvora un joc, i de l'amor Una filosofia.

Després vingueren temps de guerra. Jaume el Conqueridor i els seus colons Repartiren la terra, imposaren Llengua i religió. Estaven units, Eren forts i la nostra cultura Ho barrà el pas a les seues armes. I les nostres aixades no pogueren Aïmb les seues espases. La perfecta Construcció dels bancals no fou muralla Perquè els havíem fet per al profit De la gent i no fruit de l'estratègia.

Si envaírem Països, assetjàrem ciutats 3 posseïrem quasi l'orb sencer Fou la rauxa per fer arribar A. tot el món la ferma creença En un món millor on el progrés 3 la cultura foren una cosa -Feta déu- destinada al bé de l'home...

Per això en evocar el passat nostre Evoque allò que mai ens sostragueren: La pau i el somni d'una pàtria lliure. Ho sotmesa a la creu cristiana Hi a cap poder.

Fa molts anys sobre aquestes pedres S'alçava un país que féu de la mescla una bandera i del respecte un himne... huí. després de tants anys, aquest país Perviu en cadascú de nosaltres Si front a l'arbitrària barbàrie. La intolerància i imposició Be raça, costum o litúrgia.

Ací entre les muntanyes Vam viure, treballar i tindre fills, hui st--cents anys més tard som fidels A aquells que ens precediren i ensenyaren Lliçons de valentia amb l'invasor. 3 amable convivència amb els colons Que baixaren del Nord per garantir El Pa de llurs famílies.

Si front a la ignorància Brandem l'espasa de la ciència Que trau la boira dels nostres cervells 3 ens allibera de falses quimeres. Si front al rígid dogma Que ens aboca a l'exili i l'holocaust Enlairem el coltell del lliure dubte 3 la creença que no ni ha cap frontera Hi signe en la pell o bandera Que diferencie un home de l'altre. Car tots estem fets d'aigua i sang. Somnis i pors, desig i fang.

Educats En el respecte a l'altre, la natura I els bons costums foranis: educats A apendre dels estranys la ciència Per ensenyar-la als pobles ignorants. De ben menuts sabérem que el país D'un home és allí on naix, viu i treballa. Els avantpassats nostres vingueren D'altres llocs dient-nos sempre

Jordi Botella 14

L'HISTORICISME A LES FESTES DE MOROS I CRISTIANS D'ALCOI En record del meu avi Antonio Arminana Abad, Abencerratge d'Honor.

tents, d'altres "fum de canyot", i encara se'n faran més, però crec que cap sobre el rigor històric que deuen tindré.

Encara que ho comprenc, cada volta menys, mai no estaré d'acord en qui hagen temes "tabú" en les nostres Festes de Moros i Cristians, i menys que no s'accepten crítiques. A voltes fa vergonya aliena sentir opinions sobre determinats actes festers tractant de justificar l'injustificable. Un d'aquest temes "maldits" gira en torn al rigor històric en que es celebren les nostres Festes Majors, ja que una opinió no ortodoxa equival a ser considerat més o menys com un empestat. És evident que les Festes de Moros i Cristians són importants en la vida alcoiana, però Alcoi és quelcom més que les Festes de Moros i Cristians. Aquestes emboliquen gran nombre d'alcoians però hem de ser conscients que també a gran nombre no els en diu res, i per això no deixen de sentir-se alcoians. Crec que cal trencar molts tòpics que giren al voltant de la festivitat centrada en sant Jordi. És evident que sobre les nostres Festes de Moros i Cristians s'han fet molts estudis, alguns d'ells molt seriosos i compe-

La ideologia de dites festes es basa en un fet històric, la lluita entre musulmans i cristians al segle XIII al Regne de València, presentat d'una manera religiosa-hagiogràfica: els musulmans capitanejats per Al Azraq va ser vençuts davant de les muralles d'Alcoi gràcies a la intercessió de sant Jordi, o siga, amb les nostres festes commemoren una victòria cristiana esdevinguda en l'any 1276. Tanmateix, el rigor històric mostra d'una manera més que patent que de victòria res, més bé va ser una derrota amb totes les de la llei dels cristians a mans dels musulmans, que sí van perdre al seu cap Al Azraq, a la Canal;

"Entra deis moros" 1925.

alguns alcoians moriren-hi i d'altres van romandre presoners algun temps i el seu alliberament va costar diners. Degut a açò hem de canviar l'esquema de les nostres festes, o preguntat d'altra manera, s'ha d'imposar la història, la realitat, sobre la tradició? Evidentment que no, la justificació de la intervenció divina, sant Jordi, en ajut dels cristians forma part de la història de les mentalitats de l'Edat Mitjana. És tractaria de justificar l'injustificable, l'expulsió dels musulmans, alcoians de sempre o de feia molt de temps, recorrent a la religió. Les nostres Festes de Moros i Cristians tenen per tant una base històrica des del punt de vista de la ideologia o de les mentalitats o de l'etnologia, però sense perdre de vista esta realitat. I des d'aquest punt de vista un historiador com jo, perdó per la pretensió, ho veig i les justifique així.

en el bàndol cristià i totes les filaes mores excepte Abencerratges i Marrasqueschs -pel que respecta a la dicotomia faldilla versus pantaló. Respecte a la primera filà, els Maseros, és evident que el vestit oficial no és el representatiu de l'agricultor alcoià, sinó més bé del que l'Horta de València, d'Alacant o de Múrcia, zones més càlides que les nostres. Pense que en aquest cas també caldria decidir alguna mesura. Però el cas més cridaner, se n'ha parlat alguna volta ja, és el cas dels Contrabandistes, per altra banda la filà més antiga del bàndol cristià. El seu vestit és més bé de finals del segle XVIII que no del XIII. Però és clar que al segle XVIII les Festes de Moros i Cristians adopten l'estructura actual i, ja ho he dit, la filà més antiga és la de Contrabandistes, i per tant el seu deganat seria una raó per a la seua conservació. D'altra cosa seria autoritzar hui en dia una filà amb vestit especialment anacrònic. Pel que respecta a la dualitat faldilla-pantalon apuntada més amunt, cal dir en defensa d'aquesta segona vestimenta el mateix que respecte a l'Alardó: al segle XVI, segle del naixement de les nostres Festes de Moros i Cristians, el perill musulmà provenia del nord d'Africà, part i peons de l'Imperi Turc, on la vestimenta sí que era en pantalon. Per tant encara que la faldilla estiga més justificada històricament no per això el pantalon està injustificat. Si que caldria, en el cas de que s'aprovaren nous dissenys de filaes mores evitar l'excessiu colorit en la confecció de les vestimentes.

Un altre possible anacronisme, aquest més cridaner, seria la celebració del tercer dia, l'Alardó. Lògicament en 1276 no existien les armes de foc i per tant des d'un punt de vista rigorosament historicista aquest acte deuria de desaparèixer. Però no deu ser així. L'ús de la pólvora té un justificant històric: al segle XVI, quan encara la Festa no tenia l'estructura actual però ja començava a marxar, el dia de sant Jordi s'acompanyava al patró durant la processó fent alardó, o siga, disparant salves de pólvora. Els participants en aquest alardó semblen ser les milícies urbanes alcoianes que "s'entrenaven" alguns dies a l'any en l'ús de les armes de foc per a estar preparats en cas de que foren cridats per les poblacions de la Marina atacades pels pirates berberiscs: un enfrontament cristià-moro posterior al segle XIII, però enfrontament històric a la fi.

I deixe per al final, encara que podríem parlar d'altres molts aspectes historicistes, un tema molt volgut: la denominació de les filaes. Responen aquestes a la història? En parlarem una a una, fent notar, però, que al bàndol moro hi trobem més anacronismes que no en el cristià:

L'assumpte de les Ambaixades per a mi n'és una altra qüestió. El text, del segle XIX, és poc representatiu i, sobretot, poc rigorós, tant històrica com religiosament. L'únic al seu favor és que fa més de 150 anys que es declama però l'antigor, relativa per altra banda, no és causa a tindré en compte, d'altres actes amb més "vellea" han estat suprimits. I més indefendible és que siga recitat en castellà. La seua qualitat literària tampoc és massa destacable. Opine que sobre aquest assumpte sí caldria parlar i discutir i veure la possibilitat de variar alguna cosa.

- Llana: Denominació que res té a veure amb la història. Fa al·lusió a la matèria primera de la seua vestimenta. - Jueus (Judios): El poble jueu sota els musulmans, a l'Edat Mitjana, van gaudir d'una total llibertat (n'era un poble, com els cristians considerat com del Llibre), mentre que sota els cristians no. Per tant denominació justificada històricament. - Domingo Miques: Denominació totalment i clarament anacrònic.

També s'ha parlat alguna que altra volta sobre la historicitat de la vestimenta festera, seria el cas dels Maseros i, sobretot, Contrabandistes

- Xano: El mateix en podem dir.

1976 Glòria Centenària. Abencerratge, disseny antic.

de la zona de la que són naturals els Moros. Es evident que alguns d'ells serien de la zona de Marrakesch. Justificada la denominació històricament.

- Verds: Fa al·lusió la seua denominació al color del pantaló, res a veure amb la història. - Magenta: El mateix que l'anterior.

- Realistes: El seu norn primitiu Cavalleria de Moros està totalment justificat històricament. L'actual res a veure amb la història a no ser que la paraula "realista" la considerem com part de l'exèrcit del rei de Granada, en aquest cas Muhammad II.

- Cordón: Sembla que la seua denominació fa referència al seu fundador i res a raons històriques. - Ligeros: Denominació anacrònica. - Mudèjars: La denominació fa referència als musulmans que vivien sota el domini cristià. Els alcoians, musulmans tots ells, d'abans de Jaume I, seran, els pocs que hi hauran, després del 1245 mudèjars. Per tant denominació totalment justificada històricament.

- Berberiscos: Habitants del nord d'Africà, Berberia, per tant dins de la denominació Moro. Denominació històrica. - Benimerins: Imperi musulmà d'Africà que al segle XIII van ajudar a Al Azraq a revoltar els musulmans del Regne de València. Per tant molts d'ells atacarien Alcoi en 1276 i seguidament derrotarien els alcoians a la Canal. Des del punt de vista de la Tradició víctimes de sant Jordi.

- Abencerratges: Família àrab que va dominar part de la vida política del Regne de Granada als segles XIII-XIV. Denominació històrica. - Marrakesch: Ciutat de Marroc, o siga de part

- Andalusos: Denominació no històrica. Els habitants de la Hispània musulmana, Al Andalús, s'anomenaven andalusís. L'apel.latiu amb que són coneguts, Contrabandistes, prové de que a Andalucia a principis del segle XIX era endèmic i la comparació andalús igual a contrabandista, ajudat per la seua peculiar vestimenta, van contribuir a aquesta denominació popular.

- Croats (Cruzados): Denominació històrica. Alguns consideraven la lluita contra els musulmans al Regne de València com a una veritable Croada i alguns historiadors (Burns sobretot) així pensen. - Alcodians: Habitants d'Alcoi quan Al Azraq l'ataca. Aquests alcoians van substituir els anteriors de religió musulmana. Denominació històrica però errònia, el correcte és "alcoians".

-Asturians: Denominació històrica. - Cids: Sinònim de valent i ossat. La figura del Cid ha estat malt utilitzada popularment i per alguns historiadors, d'heroi cristià res. Denominació no històrica.

- Aragonesos: La denominació més històrica de totes les cristianes. Després dels catalans el grup més nombrós en la conquista, fundació i població del Regne de València hi pertanyia.

- Llauradors (Maseros): Denominació genèrica d'un sector econòmic molt nombrós en el segle XIII i per tant històrica però de concreció vaporosa.

Així i tot en el cas que s'autoritzarà una nova filà cristiana caldria ser rigurós en la seua denominació, rebutjant aquelles no històriques. Crida l'atenció que no hi hoja una filà anomenada Catalans, sent així que aquest grup era el més nombrós en la població del Regne de València i a ells els devem, entre d'altres factors, la llengua.

- Gusmans: Li podem aplicar a aquesta denominació el mateix que el referit a la filà Cids.

Resumint podem dir que les nostres Festes de Moros i Cristians no són una Tesi Doctoral d'Història i per tant no cal ser radical en aquest aspecte. Jo almenys, i crec haver-ho demostrat en el present treball, però no hem de baixar la guàrdia, la seriositat i el rigor que caracteritzen les nostres Festes quedaria malmesa sino ho tingueren en compte, si la Festa fora sols lúdica i sense cap ideologia rigorosa seria una carnaval. I des d'ací faig un prec, seria la conclusió del treball, a l'Associació de sant Jordi, aquesta compta en el seu si amb algunes assessories però cap de caire històric que evite la introducció d'elements estranys i anacrònics en la Festa; seria convenient, doncs, la creació de dita Assessoria que filtre tots els elements de les nostres Festes des d'ara mateix a l'igual que passa amb altres elements festers. Pense que és necessària la creació de dita Assessoria Històrica.

- Vascos: Denominació històrica. - Mossàrabs: Esta denominació fa referència als cristians que viuen sota el domini musulmà. Generalment van ser ben tractats. Al Regne de València al segle XIII eren pràcticament inexistents. Un segle abans el rei Alfons el Batallador d'Aragó va fer una incursió per Al Andalús i en retirar-se se'n va portar amb ell molts d'aquests, que ja n'eren poc nombrosos, i els va utilitzar per a repoblar la part sud d'Aragó, l'actual província de Terol. Denominació històrica. - Almogàvers: Denominació històrica, fa referència a la gent que a l'Edat Mitjana es dedicava a la guerra com a ofici. - Navarresos (Navarros): Denominació històrica. Sembla ser un grup nombrós el de navarresos que van intervindre en la conquista del Regne de València i després s'hi instal·laren.

Ricard Baño i Arminana

- Tomasines: Denominació no històrica. Fa referència a la jaqueta del vestuari que tenia abans la filà (la de la cançó de Ja baixen les Tomasines...). - Muntanyesos: Denominació massa genèrica per a referir-se a un grup en concret.

LA NECESSITAT D'UNA HISTÒRIA SOCIAL DE LA FESTA veritablement exhaustius, sobre l'origen i desenvolupament de la festa d'Alcoi. Els autors reconeixen, en la seua totalitat, l'evolució constant de la festa, la seua vinculació al moment històric, però sols en allò relatiu a les manifestacions externes: canvis d'itineraris, d'indumentària, aparició i desaparició d'actes, etc. Aquest estudi descriptiu pot ser un reflex de la concepció esmentada abans, tot i que, al mateix temps, contribueix a reforçar aqueixa forma d'entendre la festa. L'explicació tendeix a ser idealista i espiritual, sense tenir massa en compte els vincles estrets de les manifestacions festeres a l'entorn social que les crea. Ateses les dimensions que la festa assoleix i la forta implicació social que representa en l'àmbit d'una població com Alcoi, considerem necessari un esforç per abordar el seu estudi des de perspectives racionalitzadores, que permeten la seua comprensió com a producte social.

Abencerratges: Banda El Romeral, 1925.

Totes les tradicions són invencions. La festa d'Alcoi és una tradició i, per tant, el resultat d'una superposició d'invencions produïdes al llarg del temps, No es tracta, és clar, de creacions arbitràries, sinò de manifestacions concebudes per persones que actuen en funció d'interessos i pensaments marcats per les circumstàncies històriques pròpies del moment en què viuen. No volem dir que la gent no siga conscient, d'alguna manera, que la festa ha canviat molt en el temps. Però aquesta consciència es limita als aspectes formals, ja què la festa també és percebuda amb un fort grau de mistificació, com una cosa immutable i atemporal que ens ha arribat no se sap ben bé com.

Potser el símptoma més evident de l'estat de coses al què estem referint-nos el trobem en què, fins la data, ningú no sembla haver-se adonat que la cristal.lització de les estructures formals de la festa coincideix exactament amb el

Actualment disposem de treballs rigorosos, 20

desenvolupament inicial del procés d'industrialització d'Alcoi (finals del segle XVIII i inicis del XIX). No s'ha reflexionat el suficient sobre el fet que els nuclis d'agrupament festers, de les característiques amb què es desenvolupen a Alcoi, sols poden sorgir i reproduir-se en el marc d'una societat industrial, ja què responen plenament a les seues particulars formes de sociabilitat. I, a més, no ha existit la més mínima preocupació per situar i avaluar l'extracció social dels participants, actius i passius, en l'espectacle. L'estudi social de la festa pot proporcionar constatacions insospitades. De revelació força sorprenent podem qualificar la imatge que els sainets del segle XIX, analitzats per Jordi Botella, ens mostren: el cos bàsic dels figurants són treballadors industrials i, el que és més important, l'alta burgesia local roman com a espectadora als seus balcons. Aquest fet té dues lectures. D'una banda ens informa de les actituds recíproques de les classes socials presents i de les seues concepcions envers l'expansió lúdica. D'una altra, ens forneix el context que permet comprendre perquè les festes tenien la forma que tenien: precarietat, anacronisme, irregularitat, etc. Les filaes del segle XIX tenien molts pocs mitjans i la capacitat de participació dels seus membres estava totalment condicionada pels cicles industrials. Un any de crisi podia comportar la defecció de molts festers i la desaparició o suspensió de les filaes menys nombroses. La Quinta de Lana era coneguda popularment com a Tapiadors; la dada és interessant perquè suggereix que es tracta d'un grup de treballadors de la construc-

ció (les cases de veïns a Alcoi es feien de tàpia) i, a més, sabem que eren pocs: la seua desaparició no pot estranyar-nos, doncs. Amb aquestes consideracions pretenem ressaltar la necessitat d'engegar una nova forma d'abordar l'estudi de la festa. No cal dir que el principal escull es trobarà en les fonts a utilitzar. La festa no és el resultat d'un procediment administratiu i, per tant, les informacions d'arxiu -i les escrites en general- són força minses i esbiaixades. Els recursos més adients per a l'anàlisi social de la festa els trobarem a unes fonts dissortadament molt poc sovintejades pels historiadors: la fotografia i, sobretot, els testimonis orals. Açò marca una limitació cronològica evident -no podem aspirar a anar més enllà del final del segle XIX-, però podria ser subsanada amb una relectura acurada de les fonts literàries i l'avaluació d'indicadors com ara la presència i dimensió de les bandes de música. Malgrat aquestes insuficiències, a hores d'ara, ja es poden avançar algunes hipòtesis fonamentades sobre el que hauria estat l'evolució de la festa des del punt de vista social. Com que el treball està per fer encara, ens limitarem a descriure sumàriament allò que considerem les línies generals d'aqueixa evolució. Les filaes naixen cap a 1800 (de 1804 és la primera referència, relativa als anomenats Capas Coloradas). La data és significativa perquè correspon a un moment en què els gremis, les principals unitats d'enquadrament social a la vila, deixen d'existir com a tals. L'evolució de la festa, des de la seua reinstauració el 1741, i a través de les interrupcions subsegüents, sembla respondre a una progressiva "popularització". Des d'una organització més aviat rígida, controlada per la Junta d'Electes i la participació de les dues companyies preceptives (la dels arcabussers moros i la dels cristians), creades des de dalt -des d'instàncies externes als grups- i indiferenciades internament, es passarà a un panorama de major espontaneïtat i autonomia en el que sorgeixen les filaes pròpiament dites.

Nicolau i membre de la 4ª de Lana, era el membre més capacitat de la seua filà per representar-la com a primer tro i exercir de capità en els anys 1840.

Diana, 1958.

El fet que els membres de la primera filà coneguda volgueren anar-se'n pel seu compte a prendre part en les festes de Beniatjar pot ser un símptoma significatiu, com ho és el mateix nom del grup, les Capas Coloradas, alié a la jerarquització clàssica posterior (1ª de Lana, 2ª de Lana, etc.). L'aparició dels grups festers, tanmateix, es sotmetria a control posteriorment amb la conformació d'una assemblea o concòrdia en 1825 i, sobretot, la superposició d'una junta directòria estable que marcava les jerarquies i l'ordre, creava reglaments etc., fet que es consolida el 1839 amb l'aprovació dels primers estatuts escrits. És ara quan veiem la jerarquització esmentada de la Llana i la Seda al bàndol moro. Ens trobem ja, doncs, davant una organització madura, canalitzadora de la formació i l'activitat de les filaes. És molt probable que aquesta organització descansarà en membres de l'artesanat independent i la petita burgesia, amb certa instrucció i vinculats a la xarxa seglar de l'església. La hipòtesi pot sostenir-se, també, per exclusió: la massa de treballadors industrials no té temps, ni formació, ni gaudeix d'una presència adequada per a la representació i les formalitats eclesiàstiques de la festa; tampoc eren, com sabem, grans burgesos. Potser la figura d'Antonio Cordón siga representativa d'aquest grup: barber, veí del carrer Sant

La transformació més decisiva en la història de la festa vindrà donada per la incorporació de l'alta burgesia alcoiana -si més no una part d'ella- als actes. Els primers en vestirse seran el grup de joves amics, socis del Casino Alcoyano que faran la seua cavalcada particular, acompanyats no res més que de 133 músics (en uns moments en què diverses filaes encara ixen amb cornetes i tabals) com els quaranta cavallers del rei Jaume. Però açò sols és un precedent, on ja advertim unes característiques claus que aportarà la implicació burgesa en la festa: la renovació estètica des de pautes historicistes i la valorització del paper de la música. Aquesta tendència desembocarà en la creació de les primeres filaes "burgeses": els Marraquesch (1902), els Abencerrajes (1904) i els Gusmans (1907). A través d'elles, els membres de les classes benestants de la ciutat participen en la festa i introdueixen el gust per la nova indumentària i denominacions, pretesament medievals, i el fast de l'atrezzo fester. A més, propicien la maduració de les composicions musicals específiques per a fester i, en especial, d'un tipus d'obra molt adequat a la magnificència i port amb què podien veure's més inclinats a eixir al carrer: la marxa mora. Crearan un model que les altres filaes tendiran a imitar i que, en bona mesura, segueix vigent en l'actualitat.

La diferenciació entre filaes populars i burgeses -ben palesa i conflictiva en els anys de la República- tendirà a esvair-se en la posguerra. A partir dels anys '40 hi haurà una forta penetració de personatges adinerats al si del conjunt sencer de filaes aprofitant les dificultats econòmiques de l'època. D'aquesta manera s'introduïen a l'interior dels grups festers unes pautes de comportament que acabaran per trencar definitivament el contingut popular que conformava la seua identitat i funcionament. La situació política, a més, contribuirà a accentuar la vessant jeràrquica de l'entramat organitzatiu de la festa. Així mateix,

s'anirà configurant, poc a poc, una nova manera d'entendre-la més procliu a la magnificació i mistificació. Josep Torró - Lluís Torró

LA IDEOLOGIA DE LES AMBAIXADES

Embaixades 1968 - Capità Abencerratges Jorge Mira Rovira - Alférez

Com quasi tots els elements que formen part de la Festa de Moros i Cristians d'Alcoi, les Ambaixades han estat tractades sovint tant pel que fa al seu contingut teatral -indubtable-, com a la posada en escena -molt acurada, incloenthi un excepcional escenari com és la Plaça i el Castell-, i la mateixa forma literària del text, Recentment, també, ha hagut diverses aportacions sobre la seua probable paternitat. Les Ambaixades, a hores d'ara, són centre d'atenció repetida.

Hi ha un altre factor, però, que poques voltes hem vist tractat als fòrums habituals dels debats "festers": el contingut ideològic i, diguem-ho clarament, polític del text que, any rere any, es constitueix en l'argument oficial de la FestaRepresentació, Simptomàticament, hi ha una tendència del sector més tradicional dels autors alcoians per tal de parlar de la Festa com a "auto sacramental" i, de moment, poques veus, de les moltes possibles, han posat les coses al seu lloc.

I el cas és que les Ambaixades són una de les referències més importants per a la imatge pública de la Festa, fixen el seu contingut i les justifiquen, en certa manera, tintant-ho amb un vernís historicista -que no històric, com veurem després-.

moment on podien començar a apuntar-se algunes renaixences culturals (i qui sap també si polítiques), que no s'avenien massa amb les visions imperials. Ja sabem des de fa temps que tots els recursos són bons per combatre els desviaments ideològics.

L'Ambaixada, per exemple, va representar la Festa d'Alcoi a València, quan allò del 750 Aniversari de la fundació del Regne, i van ser declamades des de les Torres dels Serrans. Molt més a prop en el temps, el 1994 va estar declarat per la UNDEF l'Any de les Ambaixades de Festes de Moros i Cristians. És cert que Alcoi no és membre de la UNDEF però, casualment, un dels ponents principals del congrés celebrat a Villena pel desembre passat, era alcoià i teòric assenyalat de la Festa. Veiem, doncs, que cal ser conscients del que es declama cada 24 d'abril, i pensar alhora en que el públic -foraster o alcoià- pren l'acte com la quintaessència de la ideologia festera, sense plantejar-se ni la crítica que tan fàcilment podria fer-se en altres circumstàncies, ni la dutxa ideològica que li cau des dels merlets del castell.

Per arrodonir el panorama, la tradició anti-islàmica, sorgida de les predicacions del primer barroc i per les obsessions espanyolistes castellanitzants de molts erudits, ha fet d'ells enemics estrangers i perillosos, cosa a la qual han contribuït també les successives guerres d'Àfrica. Al llarg del segle XX, per altra banda, quan es configura definitivament la Festa tal i com la coneixem ara, poques seran les oportunitats en què podrà optar-se al canvi dels factors ideològics, Potser la Segona República va ser un d'eixos moments fugissers, però allò se'n va anar en orris i no cal parlar com va ser de dura la reacció durant les quatre dècades que vingueren després. A partir de 1978 (a nivell estatal) i 1979 (pel que fa a Alcoi), encetava una nova etapa que, de moment, ha aportat ben pocs canvis en l'estat de la qüestió.

Allà per l'any 1962, (i pensem quant han canviat les coses d'allà a ací) Joan Fuster es decantava per una definició de la Festa que, a la vista dels alcoians ortodoxes, podia ser quasi ofensiva: "En conjunt resulta com un carnaval magnífic, exultant i lleugerament piadós". La distància geogràfica i ideològica li permetien l'atreviment i el de Sueca, com sabem, no tenia pèls en la llengua. Algú, a casa nostra, es va ocupar de maleir l'assagista de per vida i l'afer encara es recordava amb motiu de la seua visita a Alcoi (divuit anys després!) per inaugurar la Mostra Cultural del País Valencià.

Veiem, doncs, com estan les coses en la primera font que tenim per conèixer les Ambaixades: el mateix text de l'acte. De la primera lectura, assossegada, se'n desprenen els fonaments ideològics, poc dissimulats, de l'argument: els seus versos són una contínua declamació de propaganda nacional-catòlica, esquitxada fins i tot de xenofòbia, que conta la versió de la història que més interessava a la ideologia oficial del temps on va sorgir o a les circumstàncies polítiques que la mantenen sense canvis parlant, com a últim recurs, del text de les Ambaixades com a "tradicional". Més tradicional era, fins fa menys de dos segles, el drac del Sant Jordi, i ja veiem on ha anat la tradició.

Deixem-nos, però, de polèmiques viscerals i parlem de l'acte i del contingut de l'Ambaixada. Evidentment, ens trobem davant d'un fet teatral, com es diu ara. La teatralització, és ben cert, no pot considerar-se com a factor negatiu en una festa de les característiques de la nostra, sempre que hom siga conscient dels seus límits. Però pel mateix motiu també és perillosa pel poder que té en crear imatges "pre-elaborades" que fàcilment s'assumeixen com a "la versió que cal acceptar". Qui ho va inventar, no ho dubtem, ho sabia i les seues intencions eren clares, Al segle XIX, després de les guerres napoleòniques, i en el context del reforçament dels estats unitaris arreu d'Europa, els romanticismes ideològics es decantaven cap a opcions ben clares. També era un

Les Ambaixades presenten la clàssica divisió de la península entre bons (els cristians, hereus de totes les bones accions i defensors de la seua terra), contra l'enemic extern, el negre, el moro, usurpador de terres i bens, traïdor i mentider, ambiciós i, finalment, justament castigat per la gosadia d'atacar a Déu (el vertader, és clar, el nostre) i a Espanya (l'Espanya eterna, la nostra), I la història la conten els que guanyen, o siga, nosaltres. I, amb això, ja sabem que guanyarem sempre, perquè estem protegits i son invulnerables i tenim la raó, totes les raons. El plantejament general és, doncs, d'una gran

confrontació entre dues nacions. Primera pífia. Els cavallers enviats com a socors des de Xàtiva per Jaume I, tenim entès, eren 7. Comptant amb tot el seguici que es vulga, la indicació de les proporcions de la batalla és clara.

va salvar tot el món que era captiu de l'horrible opressió del seu pecat..." "va vèncer Lucifer, també la mort..." "el pèrfid Alcora, secta malvada..."

Aquest enfrontament, a més, es fa en el context de guerra religiosa entre dos móns: l'islam i ei cristianisme, suposadament irreconciliables i contraposats. No hi ha referència al tercer gran component religiós medieval -el jueu- oportunament eliminat per la intolerància espanyola al segle XV. Pel que fa a aquest punt, sabem que era normal el transvasament de mercenaris d'un bàndol a l'altre. El famós Cid, posava la seua espasa al servei del moro de Saragossa, que era qui li pagava millor. El rei moro de València, havia aconseguit la trona gràcies a les tropes castellanes arribades de Toledo, ciutat que els havia rendit poc abans. En la presa de Morella, el noble aragonès Balasc d'Alagó s'ajuda dels reis moros de València per fer-se amb aquest famós castell. Els exemples són abundosos: el mateix Jaume I pactava amb qui li venia de gust, cristià o no, per aconseguir els seus propòsits. I precisament un dels enfrontaments constants del seu regnat era amb els cristianíssims castellans. I, pel que fa a l'argument concret, la representació fa prendre el castell als moros per poder després recuperar-lo els cristians amb la intervenció de Sant Jordi. Això, potser, seria disculpable considerat com a recurs de l'argument teatral. Cap cosa es diu, no obstant, sobre el vertader enfrontament -el del Barranc de la Batalla- que, curiosament, va ser una gran derrota cristiana. Pensem que no cal insistir massa per aquest camí, perquè és vergonyosament fàcil de desmuntar un bastiment tan feble com aquest. Per això, potser, val més fer la reflexió des de la pura i dura lectura del text (versió de Joan Valls), del qual n'hem extret algunes de les frases més cridaneres, tot i que moltes altres serien un exemple igualment expressiu. I recordem que no parlem de "neteja ètnica", ni som a Bòsnia: Així es parla de la superioritat moral dels cristians, adobada d'un discurs teològic digne del Concili de Trento: Ambaixador Cristià:

Dels moros, allò millor que se'n desprèn és que són guerrers conquistadors i ambiciosos: Ambaixador Moro "nostres armes ditxoses per vós ja son triomfals, altívoles i ufanes, de l'infeliç i pobrissó cristià". Abaixador Cristià: "l'ambició i la cobdícia que vos cega per voler ocupar nostres villatges, i opine que les vostres ambicions vos costaran al fi cares, molt cares". Són cruels: Ambaixador Moro: "La bèl·lica fúria dels meus soldats esclatarà cruel, sense medir ningún escull d'estat, edat ni sexe..." Són falsos i traïdors: Ambaixador Cristià: "ja conec la teua astúcia, puix quan vosaltres tracteu al cristià amb delicadesa és que vos mou l'interès" Són estrangers (granadins-africans): Ambaixador Moro: "El complit Alarmar, rei granadí (...) m'ha encarregat (...) i així el dic en son nom..." Ambaixador Cristià "Les africanes hostes vore espere alternant amb la queixa i el sospir"...

"et diria que en mi obra una força superior..." "en forma de triomf sacramental,

Els moros odien els cristians i no creuen en Jesucrist com a profeta:

presenten els cristians. Abans que res, la seua identitat nacional: el rei Jaume és aragonès, tant se fa que parlés català i hagués nascut a Montpeller: Ambaixador Moro: "i oblides eixe rei aragonès que es creu que este bell regne ha dominat;" Ambaixador Cristià: "feliç aragonès d'excelsa fama, les victòries del qual justes s'igualen..." En la mateixa línia de referència constant al regne d'Aragó, oblida que els repobladors d'Alcoi eren, quasi tots, catalans: Ambaixador Cristià: "Alcoians! Per Sant Jordi i Aragó! A defensar la fe de Jesucrist!"

Ambaixador Moro "Sobre vosaltres, cristians maleïts, caurà l'odi del meu rei i senyor" (i referint-se a Jesucrist): "Es un profeta fals!" I ara, per contraposició, observem com es

No sabem si açò té alguna cosa a veure en que no haja pogut quallar una filà amb el nom de "Catalans". I una pregunta a l'aire: ¿Es cert que la darrera refundació dels Aragonesos, en 1962, anava per aquest camí fins que "algú" ho va desbaratar? De totes maneres, per si de cas, no va mal un reforçament del sentiment unitari espanyol: Ambaixador Cristià: "En els cims intrincats de Covadonga un petit grup d'asturs vos arrasaren"...

Ambaixador Moro:

es fan i es desfan en terres valencianes i també fora del país. Les excepcions poden comptar-se amb els dits de les orelles.

"Don Pelayo i el gran cid pregueu al cel que renasquen; invoca a eixe sant quimèric, invoca a Fernan Gonzàlez"...

Després, i ara ja pel que toca a Alcoi, plantejar d'una vegada per totes la definitiva valencianització del recitat del text. A hores d'ara no hi ha excusa possible. El fet d'haver admès en valencià l'oració del cristià, prèvia a l'ambaixada de la vesprada, com reconeix la mateixa bíblia festera, Nostra Festa, només es justifica perquè "por características y significada...". Es a dir, com que és una reflexió íntima, d'anar per casa, li val el valencià, Però per les coses importants, el castellà. Ningú trau ací l'alcoiana ni la fidelitat històrica -"per favor, a l'entrada no porteu ulleres de sol...", "les dones no, perquè no hi havia guerreres...". Com diem a Alcoi, tot romanços. O és que els moros parlaven castellà?. I si d'internacionalisme va la cosa, preguntem als andalusos si pensen cantar les saetes en anglès...

Això sí, que no hi haja dubte, Alcoi és la terra dels cristians des de sempre, No hi fa res que els seus habitants hagen vingut del nord fa menys vint anys, ni que les seues intencions foren de traure els anteriors pobladors (descendents, en bona manera, dels ibers de la Serreta). Però, ai! en aquest moment, eren de cultura musulmana, tenien terres i alguna riquesa i, sobretot, una organització social que no es basava en la guerra com el feudalisme cristià. Ambaixador Cristià: "Esta Vila que esteu ara ocupant és ma pàtria, senyor, és, sí, ma mare"...

I per concloure, ressaltar una nota positiva que ens fa pensar en una possible evolució que obrirà les portes als nous vents. Així podria interpretar-se l'acte extraordinari celebrat a l'Atzúvia pels Abencerratges en 1994, constituït en intent seriós, noble i convincent de compensació històrica, d'acord amb l'esperit de la concòrdia que, pensem, ha de ser consubstancial a la Festa.

"Sepulcre dels meus pares i els meus avis, els ossos d'ells en pau ací descansen".., "A la vora del Serpis, riu tranquil que Alcoi, ma pàtria, generosament banya".., "Pensatiu l'alcoià plora febril del funest desconsol sa pena estranya, i mil llàgrimes tristes ha vessat en vore's del seu poble desterrat."

Miquel Santamaría

"En contemplar sa pàtria, dolça amada, en poder del cruel mahometà; la mitja lluna ufana i exaltada, posseint els seus bens tan inhumà:" També és curiosa la por, vista des dels segles posteriors, de què els cristians restaren en poder dels musulmans, quan l'autor del text sap, com tots, que van ser els moros els esclavitzats després fins la seua expulsió final en 1609: Ambaixador Cristià: "I veja's l'alcoià lliure i en pau de l'enemic que vol tornar-lo esclau". Davant d'un text tan explícit, sobren més paraules. Només farem tres matisacions finals: En primer lloc, que tot el que hem exposat pot extrapolar-se, corregit i augmentat, a les ambaixades de totes les festes de moros í cristians, que

LA FESTA INTERACTIVA La festa es participació, cerimònia col·lectiva que es realitza en memòria d'un fet per divertiment de la gent. El teatre, en canvi, és representació, execució pública d'una acció o un text amb l'objectiu de distreure la gent. Festa i teatre tenen molt en comú: afavoreixen una espècie de catarsi emocional, permeten una descàrrega dels sentiments i canalitzen les inquietuds culturals d'un determinat conjunt d'individus. Festa i teatre, també, mantenen entre sí grans diferències -sobretot pel que fa al paper del públic-. En la festa el públic és audiència i a la volta actor, mentre que en el teatre el públic és només espectador. Potser per això caldria preguntar-se si la nostra festa, la que escrivim en majúscules, la celebració per antonomàsia a la ciutat no faria millor d'anomenar-se teatre de moros i cristians. Ja que des de fa molt de temps, gairebé des dels seus orígens, va decidir renunciar a la seua vessant ritual i lúdica per a convertir-se en una representació -més o menys fidel- d'un fet històric puntual. Tot va començar a mitjans del segle XVII quan algunes de les companyies de soldadesca que participaven en la festa dedicada a Sant Jordi van caracteritzar-se com a Christianos Moros i com a Cathólicos Christianos. Es aleshores quan s'inicia el camí sense retorn que acabarà transformant la commemoració íntima, local i popular en un espectacle escènic d'interès turístic internacional. La identificació dels soldats com a personatges d'època, anirà acompanyada d'una sèrie d'aportacions i canvis que incidiran en l'aspecte teatral de la festa i que arribaran fins al segle XX. En primer lloc es procedirà a situar l'acció narrativa en el temps de la Reconquesta -inicialment barrejada amb episodis de la societat morisca-. Més tard es fixarà l'argument de l'obra -entrades, processons i alardo-, tot i que, durant molt de temps diverses escenes -la cucafera, la conversió del moro, la cavalcada històrica del Rei En Jaume- aniran afegint-se o despenjant-se de la trama, deixant ben manifest que l'argument de la festa, encara és un text

obert. Acte seguit s'iniciarà la construcció de l'escenografia -en 1741 ja es té noticia d'una fortalesa envoltada de cases que s'anomena Aduar el Puche- i de tota una sèrie d'objectes ornamentals -columna de Sant Jordi, draperia, fanalets- encarregats de delimitar l'espai escènic. Pel que fa als actors, és en esta època quan comencen a agrupar-se en companyies o filaes, quan inicien la seua especialització en moros i cristians i quan estrenen la identificació amb el paper que representen. Amb actors, escenari, argument i decorats ja podríem parlar de la festa com a teatre si no fos per que el públic encara no té massa assumit el seu paper d'audiència. A banda d'unes poques tarimes que acullen els càrrecs polítics i militars, i deixant de costat els balcons particulars i el de l'Ajuntament -amb un aforo molt reduït- no hi ha cap altre lloc des d'on assistir als actes. Així les coses el poble alcoià ha d'amuntegarse dempeus al llarg dels itineraris, participant, de tant en tant, en l'acció i donant-li un aspecte a la festa més semblant a les representacions dels joglars o dels corrals de comèdies que al gran espectacle de masses cap a on ja apuntava. A primers del segle vint, la divulgació del cinematògraf començarà a desplaçar al teatre com a medi de distracció popular. Això no alterarà en el més mínim la vessant dramàtica de la festa que ràpidament sabrà reaccionar i adaptar les seues estructures a tan curiós invent. En primer lloc es replantejarà l'espai escènic adaptant-lo a les necessitats del cel·luloide i els distints elements decoratius dispersos per la ciutat es concretaran en la construcció de la primera enramada. Seguint la moda imposada pel cinema els actors-festers esdevindran en primes donnes, copsant tot el protagonisme i canalitzant per mig de la festa la seua concepció burgesa del món. La identificació amb les grans estrelles de Hollywood arribarà a tal punt, que gairebé tots els festers desfilaran amb ulleres de sol com si d'uns Rodolfos Valentinos d'anar per casa es tractarà.

També el públic haurà de sofrir les conseqüències d'aquest pas endavant de la festa. En 1912 es col·loquen cadires a la Plaça en benefici dels ferits de la guerra de Melilla, i a partir dels anys vint -amb la modificació i prolongació dels itineraris- gran nombre de cadires i taulons ompliran

el recorregut de l'entrada, amb l'excepció de la plaça de Ramon y Cajal i la Bandeja, que seran potestat de l'Associació de Sant Jordi. Aleshores, i encara que tímidament, el públic comença a acceptar ja el seu paper d'espectador en les festes. I tot i que un important sector resisteix

dempeus el pas de les desfilades, el camí pres per les festes apunta a que eixe públic-actor té les hores contades. Subratllant la dimensió cinematogràfica que, a estes altures, la festa havia assolit resta la proposta feta per la Twenty Century Fox -responsable de títols com Cleopatra, Laura o La Guerra de les Galàxies- per rodar una pel·lícula sobre els moros i cristians d'Alcoi. El projecte que finalment no es va dur a terme, potser pels fets polítics ocorreguts poc abans de la celebració de la trilogia -abdicació d'Alfons XIII i proclamació de la República- va servir, no obstant, per avalar la decisió pressa per la nostra festa de convertir-se en un espectacle de primera magnitud. A principis dels anys cinquanta assistim a l'època daurada del cine. L'aparició del color, la invenció del cinemascope i les millores tècniques per a la reproducció del so converteixen el cinematògraf en el medi d'evació més acceptat popularment. Curiosament la festa també coneixerà, durant esta època, la seua etapa de consolidació -fins ara- definitiva. En primer lloc es fixaran els itineraris i les escenes del guió. Més tard, i basant-se en les grans superproduccions hollywodienses, es procedirà a una normalització estètica amb cert aire carnavalesc. Acte seguit i per arrodonir la part escenogràfica es construirà una nova enramada inspirada en l'Alhambra. Finalment, la banda sonora, fins eixe moment tan sols integrada per pas-dobles i marxes mores, vora augmentades les seues prestacions amb l'aparició de la primera marxa cristiana -Aleluya (1958)-. També els actors assistiran en esta època a la seua estabilització definitiva, i des de l'any 1962, amb la incorporació dels Aragonesos i a falta de la colorista aportació dels Benimerins, el quadre artístic de la pel·lícula es mantindrà sense variacions. Paral·lelament a la configuració de les festes en llarg metratge assistim a l'acceptació total del públic del seu paper com a espectador. Al temps que s'ordena l'aforo en: general, tribuna i galliner o, dit d'altra manera: cadires, balcons, i arbres o qualsevol altre objecte susceptible de deixar-se pujar, s'estableix una entrada. A partir d'ara la gent haurà de pagar per vore l'espectacle. Esborrant d'esta manera i d'una forma definitiva qualsevol possibilitat de participació del poble en la nostra festa. Este fet, curiosament, no provocarà cap tipus de reaccions per part de l'audiència que des d'eixe moment es prendrà la

festa com una estrena cinematogràfica, assistint a les projeccions amb gran provisió d'entrepans i refrescos i transformant el carrer Sant Nicolau en una prolongació dels cines Avenida o Monterrey. La popularització, a finals dels anys seixanta, de la televisió comportarà nous canvis per a la festa. Estos canvis que no alteraran, gens ni mica, ni els seus propòsits ni la seua estructura; modificaran notablement el seu àmbit d'actuació i d'influència atorgant-li unes connotacions d'universalitat i perdurabilitat, fins eixe moment, desconegudes. En primer lloc, la televisió traurà les festes d'Alcoi -cosa que només havia aconseguit Fontilles-. Conseqüència immediata d'aquest fet serà l'aparició d'una quantitat notable de nous espectadors via ones hertzianes. Espectadors que, bocabadats per la visió insinuada en la pantalla, abans o després, acudiran a Alcoi per verificar in situ la magnificència del succés. Este increment d'audiència deixarà al descobert greus mancances d'infrastructures. Plantejant a la volta qüestions candents per pal·liar el problema i que, encara hui continuen sense solució, com l'allargament dels itineraris o dels dies de festa. Als espectadors vinguts de fora s'afegirà un altre col·lectiu compost pels visitants d'excepció que volen participar com actors en l'espectacle. La presència d'estes estrelles invitades -personatges polítics i culturals de major o menor relleuaugmentarà el caràcter de telefilm d'èxit que, en eixe temps, manté la celebració dels moros i cristians. I si be la seua actuació, de tant en tant, crearà problemes amb els actors secundaris, les facilitats que els invitats atorgaran per a la producció i distribució de la nostra festa faran recomanable la seua inclusió en els rètols de crèdit. Una dècada després l'abaratiment de magnestocopis, cameres i projectors contribuirà a la difusió i popularització del vídeo. Si amb la televisió les festes van ultrapassar els estrets límits del carrer Sant Nicolau per esdevindre en internacionals, amb el vídeo abandonaran la seua adscripció a unes dates concretes del mes d'Abril. I oportunament enllaunades -en forma VHS o Beta- es convertiran en punt d'encontre en qualsevol època de l'any. Aleshores al públic present en les representacions i al televisiu -que assisteix en la distància però en directe als actes- se'ls afegirà un altre: el vídeo- addicte. Este últim grup, que a banda dels espectadors purs també contarà entre els seus

membres amb festers-actors, convertits ocasionalment en audiència, iniciarà una tímida reacció encaminada a prendre el paper protagonista que, històricament, li havia negat la nostra festa. Este públic, en la intimitat de la seua llar, serà qui decidesca quin dia s'ha de celebrar l'homenatge al Patró i quin les Entrades, quina durada ha de tenir un boato o si mereix o no mereix la pena escoltar determinada melodia. Ell pujarà o baixarà el color del vestit de la favorita i ometrà o estudiarà amb detall, l'arrencada del sergent en la Diana. A banda de la recuperació del paper actiu del públic en la festa, el vídeo també propiciarà l'aparició d'especialistes en el tema, doctors en estètica i llicenciats en moros i cristians que amb el pas del temps provocaran una revisió historicista de les línies mestres de l'espectacle, A l'empar del públic, en esta època, un nou col·lectiu farà la seua aparició en els moros i cristians: els tècnics encarregats de gravar la representació. L'allau d'operadors, auxiliars i enginyers de so -treballant per captar les imatges de festa que el públic demanda- s'enfrontarà a tot tipus d'obstacles de l'Associació, que incapaços de trobar una solució al problema es conformaran amb dificultar la seua faena. Per contra les retransmissions ofertes per la televisió valenciana gaudiran de tot tipus de facilitats tot i que per a la seua realització haurà de transformar-se l'escenari de les festes en un vistós plató televisiu. I així arribem al nostres dies, amb unes festes originalment lúdiques i populars convertides en un gran espectacle multimèdia. On el poble, origen i destí de la celebració, només es audiència i on els festers tan sols son actors que no poder sortir-se, ni una coma, del guió. Una superproducció que augmenta la seua durada any rera any i que amenaça amb mossegar-se la cua. Una estrena teatral que cada nova edició veu incrementat el nombre de figurants -única possibilitat de participació-. Un espectacle itinerant amb greus discriminacions -incorporació de la dona a la festa- i amb greus deficiències d'infrastructura -manca d'aforo-. Un parc juràssic massa anquilosat per reaccionar a temps i massa lent quan decideix fer-ho. Però, vés per on, la tecnologia una volta més serà qui oferesca la solució als problemes de la festa sin ella, com ho a fet al llarg de la seua història, decideix continuar caminant de la mà

dels avanços tècnics. Si no ens enganya Bill Gates -patró i cervell de Microsoft- s'apropa una revolució que per mig dels ordinadors trasbalsarà el món de la comunicació. Si a això afegim els últims èxits obtinguts en el camp de la realitat virtual vorem que el futur de nostra festa passa per la seua informatització. A no ser que l'Associació ho veja d'un altra manera i s'opose a donar este proper i definitiu pas endavant cap a la popularització, democratització i modernització de les nostres festes. La incorporació de la microinformàtica als moros i cristians, permetrà en primer lloc el manteniment per saecula saeculorum de l'essència més íntima de la festa adaptant-la, això si, a les necessitats actuals. Es podran instal·lar pantalles d'alta definició en qualsevol lloc de la ciutat incloent els barris perifèrics i els habitatges particulars-, i solucionar d'esta manera la manca actual de cadires per als espectadors. Pel que fa a la incorporació de la dona, l'augment de participants en els boatos i fins i tot la creació de noves filaes, tampoc açò suposarà major problema. Per mig d'un senzill PC i connectats a un modern artefacte capaç de reproduir realitat virtual, tothom podrà vore's integrat en el lloc de l'entrada que més li agrade, ja siga de rodella, de favorita o de capità. O reprogramar les esquadres per què entre els seus membres tan sols apareguen elements femenins. O agafar un bon guitarró sense moure's de la saleta d'estar. O fins i tot, canviar el desenllaç de la batalla i, permetre que algun any guanyen els moros en compte dels cristians. Com es veu les possibilitats son gairebé il·limitades i ens agrade o no el nostre futur passarà per l'assimilació d'eixa tecnologia. Seria cosa estranya que la festa de moros i cristians aconseguirà escapar a la seua influència. Més encara quan l'esmentada tecnologia, promet tornar-li al públic el paper d'actiu protagonista que històricament li ha correspost en la celebració de moros i cristians, i al que fa molt temps i per capritxos d'altres modernitats hui desfasades, va haver de renunciar. Ja ho diu la dita: Festa que li parla a l'ordinador abraça-la sense por. Pep Jordà.

140 ANYS D'UN GÈNERE Des que l'any 1855 apareixen editats els dos primers sainets festers -"Mentres passa la diana" i "La nit que venen els músics"...fins hui, 1995, pot dir-se que el gènere ha tingut un recorregut suficientment llarg com per gaudir d'una vida pròpia. Al llarg d'aquests cent quaranta anys el sainet fester ha anat perfilant-se com a gènere teatral fins el punt de tindré unes línies d'evolució que han permès que el sainet dispose d'unes característiques particulars, d'uns canvis i d'una existència, al capdavall, rica i irregular. Aquesta "irregularitat", producte de la seua vitalitat, justifica que en aquest segle i mig es produïxquen èpoques d'una gran efervescència, i èpoques en les què el sainet es fa fonedís per tornar a eixir al cap del anys injectat per les aportacions de nous autors. Ara bé, en fer un balanç de la seua trajectòria, malgrat totes les possibles variables, a hores d'ara sí que pot dir-se que hi ha unes constants sobre les què es fonamenten la gran majoria de les peces. En principi tindrem el costumisme, en tant en quant les obres serviran de reflex d'una societat, com és l'alcoiana, dinàmica. Des d'aspectes com la lluita de classes prèvia a la "Revolució del Petrolio" de 1873, fins la "Transició Democràtica" de 1975, els trobarem reflectits en aquestes obres. De la mateixa manera, tot un costumari palès en cançons, gastronomia, personatges populars, licors, anècdotes... tindrà un paper rellevant. Al voltant de la festa es concre-

tarà, doncs, un univers amb un esquema habitualment construït sobre un grup de persones i les seues relacions amb i'entorn a través de la pròpia festa. Sobre aquesta base tan simple, quasi sempre ubicada en l'àmbit domèstic i fester, una "anècdota" vinculada per un "personatge estrany" (músic, patrono, masero, turista, fantasma, extraterrestre..,) desencadenarà una sèrie d'embolics que justificaran l'interès de la trama. Lògicament aquesta espina dorsal va renovant-se al llarg dels anys i adaptant-se a les inquietuds de l'època. Haurem d'esperar als anys seixanta del present segle per a què de la mà de Joan Valls i Armando Santacreu, sobretot aquest últim, se li dote al gènere d'un component ideològic específic, que sota la denominació "alcoiania" otorgue al sainet un caràcter emblemàtic. "L'alcoiania" podria definir-se com una mena de fervor cec per la ciutat que es manifesta a través d'un orgull visceral molt pròxim al xovinisme. Si en "La nit que venen els músics", 1855, en boca de "El Tió Chuan" ja s'insinua ("Alcoi.,, és una ciutat que ha lograt ser /l'admiració

d'Espanya..."), haurem d'esperar a Santacreu per a que consolide aquest esperit. Auspiciada per l'amor a la festa, la devoció al patró i a la ciutat, i l'enyorança envers un temps mític, quasibé idíl·lic, que es situa sempre en un "abans" al què solen referir-se els personatges, "l'alcoiania" actuarà sempre signe d'identitat i punt de concergència entre tots.

Com s'ha pogut comprovar, doncs, el sainet fester és un gènere viu, mòbil, que respon sempre a les expectatives del seu temps i s'adapta a les noves situacions i noves sensibilitats. Aquests cent quaranta anys lògicament tindran diferents períodes. Seguint la bibliografia de què disposem podríem parlar de quatre grans èpoques. Una primera l'anomenem "Fundacional" i abarca de 1855 a 1871, anys on apareixen primerament editades en un mateix volum "La nit que venen els músics" i "Mentres pasa la diana", d'autor anònim, i posteriorment "Tona y Toni o la Festa de Sen Chordi" de Juan Bautista Llorens, Després d'aquests sainets es produirà un gran buit de cinquanta anys. Entrem en una segona època encapçalada amb el lema de "Supervivència". En 1928 s'edita l'obra guanyadora del "Concurs de sainets de Lo Rat Penat" de 1927, "La nit de Panches-buides", de Vicent Caro Adam i Chaume Ferer Vercher. Un conegut actor, Enrique Valls estrena i edita l'any 1932 un "Matí de Glòria" i en 1944, sota el patrocini de

Falange Espatïola, ix al carrer "Estampas festeras", un breu opuscle coordinat per Rafael Coloma i on s'inclouen "Una costum popular alcoyana" de José Llorca Pascual, 1916, "Camí de la Plasa", de Gonzalo Cantó, 1929, "El dia de la Diana", 1934, i "El pregó del Tió Graella", 1944, del propi Rafael Coloma. L'any 1963 significa l'inici d'una etapa que a hores d'ara podria ser coneguda per "Edat d'or". Simultàniament, dos autors, Joan Valls i Armando Santacreu, estrenen "El Primer Tro" i "Primer la festa que els mobles". Aquesta fita significa el punt d'arranc de vint anys de generosa creativitat. No sols aquets dos autors dignificaran el sainet, Camilo Bito i Ernest Valor vindran a enriquir aquest panorama teatral que amb els "Festivals" del mes d'abril i del "Mig Any", octubre, arribaren a estrenar alhora dos sainets en una mateixa funció. La dècada dels vuitanta representa un parèntesi motivat per una transició deguda a la pèrdua de vigor dels dos autors-insígnia, Valls i Santacreu. Amb un bon olfacte per a resoldre aquesta situació, l'Associació de Sant Jordi convoca el "Concurs de Teatre" en 1976. Si els principis foren irregulars, en la seua tercera edició, 1991, un jove autor, Ximo Llorens, amb "El fantasma de Jordà", aconsegueix un èxit que desperta les esperances sobre un canvi generacional en la creació del sainet fester. Les següents edicions ho confirmen. "La Nova se'n va a l'Orà" d'Adriàn Espí Valdés, 1992, "Les xiques del boato", de Ramon Climent Vaello, 1993, i "Un

extraterrestre en la Plaça de dins" de Miquel Peidro, 1994, demostren que pot parlar-se d'una nova etapa en la història del sainet, la de les "Expectatives".

En conclusió, podem afirmar que el sainet fester és un gènere teatral -o un subgènere, tant faque d'una forma cíclica va renovant-se ell mateix. Gràcies a la seua permeabilitat va enriquint-se del seu entorn i dels costums canviants, No és mai un teatre fossilitzat que només trobe sentit en les referències al passat. Més aïna la seua força rau en la capacitat per connectar amb les sensibilitats del seu temps. Les seues aportacions són d'un valor incalculable no sols pel que fa a una informació, diríem, merament antropològica o social. Com a llenguatge teatral gaudeix d'una personalitat que l'enllaça amb la millor tradició del teatre còmic costumista i alhora, tanmateix, el fa reeixir, posseïdor d'unes claus pròpies per damunt del tradicional "sainet valencià". Pel que fa al valor lingüístic el testimoni del sainet fester és de gran importància a l'hora de conèixer quin era l'estat de l'idioma en èpoques encara molt allunyades de qualsevol mena de codificació. Sorprèn, sobretot en les obres del segle XIX, l'ús acurat del català, ateses les limitacions que suposa l'absència de normativa a l'abast, i també la notícia al respecte dels inci-

pients conflictes lingüístics que comencen a sorgir a mesura que, gràcies a l'empenta de la indústria, la societat alcoiana s'obri més i tendeix a imitar models socials de l'exterior. En aquest sentit s'haurà d'assenyalar també com cent anys després, els dos autors emblemàtics, Valls i Santacreu, opten per posicionaments ben distints respecte a l'ús acurat de la llengua. Mentre Valls adopta una normativa escaient, tot adaptant-la als modismes i locucions alcoianes, sorprèn com Santacreu menysprea qualsevol millora idiomàtica. Per últim, si analitzem el sainet com a text literari, no seria agosarat dir que fins l'obra poètica de Joan Valls i la narrativa del seu coetani Jordi Valor i Serra, l'aportació alcoiana al gruix de la literatua catalana estiga protagonitzada per aquest teatre fester. El motiu és clar: fins els dos autors abans esmentats tota la producció catalana local haurà estat escadussera, relacionada amb la lírica popular, d'exaltació festera o religiosa, però mai ens haurem trobat amb cap voluntat de construir una "obra" amb un valor afegit, a més, com és el de la seua projecció popular a través de les representacions i de les edicions. Jordi Botella

MUSICA, FESTERA, ALCOIANA L'evolució de la festa des dels seus inicis és una cosa ben evident per a tothom. No tenen res a veure els primers actes de festa -de caire eminentment militar- al desenvolupament d'una entrada com la coneixem hui. L'evolució no és tant sols una conseqüència del transcórrer del temps, sinó una realitat donada per la conjunció de voluntats i esdeveniments històrics i socials. Es per tant inevitable í alhora necessària.

seu voltant comencen a ésser més importants. De totes maneres, coneixem ben poc del que es feia, encara que pareix cert que es tractava d'acompanyaments musicals amb formacions molt ximples: dolçaines, tabals i potser alguns instruments de metall. La música que s'interpretava -lògicament determinada per la formació instrumental- hauria de ser de caràcter popular i formalment molt variada.

La música com a expressió de l'home està present a la gran majoria de les manifestacions de caràcter festívol, tal volta en totes. No concebem determinades activitats lúdiques sense la intervenció d'aquesta manifestació artística. Es element indispensable per a expressar tot allò que comporta la paraula festa.

Poc més coneixem fins a la consolidació de les bandes a la nostra ciutat l'any 1830, però és a partir d'aquest moment quan canvia sensiblement la situació, encetant-se la darrera etapa de la nostra festa i per tant de la seua música, una música que evolucionarà dintre del marc en el que està inmersa: una situació general d'estancament on la formació musical és prou deficient.

Si observem els nostres origes, la trobem com una de les primeres formes d'expressió i comunicació. Al llarg dels segles evoluciona paral·lelament al gènere humà, i es posa al seu servei creant una ferma relació entre tots dos. Música de tota mena i funció, es desenvolupa conjuntament en el temps fins a l'actualitat. En el camp de la música festera alcoiana i abans de passar avant, hem de precisar que com el seu nom indica en primer lloc és música, desprès festera, i per últim alcoiana. Dir açò que podria parèixer una ximpleria, no ho és tant si analitzem que la nostra música festera no és una cosa apart, sinó un cúmul de circumstàncies que l'han feta evolucionar d'una determinada manera. No podem parlar, per tant, d'un fenomen únic i alié a l'evolució de la música feta per a la festa, ni tan sols a la de la música en general. Es sabut que des de la gènesi de la festa d'Alcoi hi ha música, en un principi per als actes religiosos i desprès per als pròpiament festers quan la figura de Sant Jordi i la festa que gira al

La música espanyola permaneix molt aïllada de les corrents estètiques Europees -on està triomfant el Romanticisme- i segueix repetint els esquemes heretats dels segles precedents, que no presenten massa innovacions des del segle XVI, el vertader segle d'or de la música espanyola. La música religiosa continua essent el pilar on es recolza la gran part de la producció musical. (1) En quant a la música utilitzada per a la nostra festa és de caràcter divers, on s'amalgamen tot tipus de formacions instrumentals i formes: pasdobles militars, música popular (des de dances fins a zarzuela), ballables, etc. Poc desprès, no obstant, ja tenim documentació escrita on se'ns parla de la ràpida acceptació que te la "nova" formació instrumental. A l'any 1840 totes les filaes disposen ja d'una banda "bien uniformada" per als actes de carrer. (2) Aquest fet ens fa pensar en la importància que comencen a tenir determinats actes festers i ens indica el començ d'una evolució en el món fester més pròxim a nosaltres.

S E

G T A R R E

C E B A S L

E ´ D

A X I

L G A R

La major presència en la vida social de la burgesia industrial alcoiana junt amb el floriment del moviment Nacionalista, (3) influeix en la tasca creadora dels nostres compositors que als darrers anys del passat segle acaricien la idea de fer música pensada per a la major funcionalitat en la festa de Moros i Cristians. En un primer moment es tracta de composicions (generalment pasdobles) que no presenten novetats importants. El propi Mahomet, del que tant s'ha parlat, sols aporta com a nou el seu títol. No obstant, la necessitat d'una major adequació musical per a determinats actes i el propi creiximent de la festa, desencadenaran el que la música festera vaja transformant-se, tant temàtica com formalment, fins trobar la forma definitiva. Aquesta transformació gradual al llarg del primer terç del nostre segle, unida a l'ampliació que va fent-se en tot l'estat espanyol del panorama musical ens porta al punt culminant de la música per a la festa. La formació i informació exterior (4) dels nostres compositors unit al

moment de creixement de la festa (fins la guerra civil) afavoreix el que es cònjuge qualitat i quantitat. Un dels aspectes més importants d'aquest moment és el descens del tempo (5), que de forma paulatina va introduint-se en la interpretació de la música festera. Creem que aquesta adequació als actes festers (encara poc nombrosos) compleix una finalitat enimentment funcional, ja que de fet en la major part de les partitures no apareix una estricta indicació de la velocitat i quan apareix una xifra metronòmica és encara elevada, (ó) Per tot l'exposat abans, assistim a la creació de la marxa mora, de la que temin les primeres noticies al primers anys del segle XX. La marxa mora era necessària en primer lloc per al desenvolupament de la seua entrada, i d'altra banda per a donar un major espai d'acció i creació als compositors, que en aquell moment es fan ressò d'un cert regust historicista, amb una forta càrrega orientalista, que impregna els cercles d'intel.lectuals i artistes a la nostra ciutat,

La guerra civil, pel que afecta a la música, no és una separació tant clara com pareix en un principi. Els músics no fan música diferent a la que feien abans del 36, una vegada acabada la guerra. I tots, a la fi, fan música que va quedar definida als anys 20, i que anirà evolucionant fins els 50. Pel que respecta als compositors, cal

assenyalar que trobem un grup de músics que escriuen la major part de la seua producció després de la guerra, però que sintetitzen totes les influències de corrents estètiques anteriors. No obstant, es fan aportacions molt importants en el tractament harmònic i rítmic, aportant-se noves sonoritats amb clares influències impressionistes i

postromàntiques en el llenguatge i la forma (música programàtica, descriptiva) o en la mateixa denominació de les obres (poema simfònic, estampa, escena, etc). A més es consoliden els temps com els coneixem a l'actualitat, encara que en aquest moment el llenguatge de cada compositor serà molt lliure i presentarà característiques personals en tots els àmbits. En aquest marc, i per les mateixes raons anteriorment esmentades, apareix la marxa cristiana com a element nou i indispensable per a l'evolució de la festa i la seua música. Els darrers anys son de tots coneguts, d'una banda la producció musical ja no guarda l'equilibri entre qualitat í quantitat, i per altra part el món de la música festera té més vincles d'unió amb altres llocs on també es fa festa de moros i cristians. Tot açò fa el que hi haja molta diversitat en quant a música es refereix, diversitat reflexada en varietat d'estils, formes, temes i tempis. Menció apart mereix la aparició d'un altra forma diferent de fer música pensada per a la festa: les composicions per als boatos. Era necesari plasmar musicalment el desenvolupament que els acompanyaments dels càrrecs han tingut en els darrers déu anys. La seua aparició ha seguit les mateixes pautes que la de les altres formes, d'una part la funcionalitat i d'un altra la recerca d'innovació, originalitat i personalitat pròpia en la creació. Es encara prompte per fer valoracions d'aquest darrer període, però el que està ben clar és que estem en un,moment de transició i el desenvolupament (tal vegada excessiu) de determinats moments de la festa han de caminar cap a un lloc que ben aviat vorem tots. Àngel Lluís Ferrando Morales

NOTES 1. Des de un primer moment les bandes creen al seu si una formació instrumental específica per a l'interpretació de la música religiosa: la capella. 2. Guia del forastera en Alcoy de José Martí. Imprenta de Martí. Alcoi 1864. 3. Anomenem Nacionalisme al retrobament d'unes arrels (generalment al folklore) d'una conciencia i música pròpia. S'enceta en l'últim terç del segle XIX i s'extendrà fins la mitat del XX. 4. En aquest moment hi ha un gran moviment d'avanç en el terreny musical. Es creen societats filarmòniques, orquestres i als conservatoris hi ha una activitat compositiva important. Així mateix el públic comença a conèixer compositors essencials com Debussy, Ravel o Stravinsky i la proximitat de França ens acosta l'altra gran corrent artística del segle XX: l'impresionisme. 5. Quan parlem de tempo es referim a la velocitat de la música. Aquesta indicació ve donada per una xifra metronòmica o un matís que, col·locat a l'inici de la partitura, ens dona una referència del moviment que ha de tenir en la seua execució. 6. "Tac-tac-tac" d'Àngel l·luís Ferrando. Article publicat a la revista de la filà Aragonesos amb motiu de l'alferecia. Alcoi 1994.

"A LES CINC, EL CAPITÀ EN LA PLAÇA" Evolució d'horaris i itineraris en l'Entrada de Moros. Encara que la majoria dels actes de la Festa alcoiana es mostren quasi inalterables davant els nostres ulls (almenys per als dels més joves), i fins i tot semblen estar estructurats amb precisió matemàtica, és cert que molts d'aquest actes han sofert -i seguiexen sofrint- constants variacions, tant pel que fa a la seua estructura original com respecte dels horaris i itineraris. Els motius d'aquests canvis tal volta haja que buscar-los en l'evolució dels propis actes -els quals han anat acomodant-se als nous temps- directament condicionats al model de participació de les filaes. També caldria analitzar el "factor" del públic alcoià (sempre tan exigent), així com els criteris dels organitzadors (temerosos que es produesca un tall, o que es perllongue excessivament l'acte). L'Entrada de Moros de les Festes d'Alcoi s'anuncia actualment en el Guió d'Actes com "Fantasia de sumptuositat oriental que evoca les formacions morunes del cabdill Al-Azraq que assetjaren la vila". Aquesta sumptuositat ha anat creixent any rere any, per motiu de l'elevada participació de festers i per la incorporació de boatos, tal volta massa ostentosos, que inclouen una nombrosa participació de grups. També, si ho comparem amb les Entrades de Moros de fa un segle, el ritme

actual s'ha ralentitzat i és més cadenciós que el del matí, per motiu del ritme que impose la marxa mora. Al segle passat i a principis d'aquest l'Entrada de Moros anuncia el seu inici a les 2 de la vesprada (1). Tingam en compte que la Diana començava a les 5 del matí, i que els cristians feien la seua Entrada a partir de les 10 hores. En finalitzar els moros tenia lloc l'acte del Passeig General, el qual s'escomençava a les 16'30 h., i on prenien part ambdós bàndols. El programa de l'any 1918 indica que l'acte s'iniciarà una hora més tard que la prevista, per motiu d'un canvi d'horari respecte del solar,

doncs sembla que en tot l'Estat havien adelantat l'hora oficial i els alcoians van voler seguir regintse per l'horari solar, tal i com es veu en el programa de 1919 en què s'anuncia l'Entrada de Moros a les 15 h. L'any 1920 el programa indica que l'acte començarà a les 14'30 hores, i a partir de les festes de 1917 (que per cert es van celebrar al mes de maig) es consolida l'horari d'eixida a les 15'30 hores, fins quen en els anys 1930 a 1932 tornarà a ser a les 14'30, per canviar a les 15 h. en 19331935 (anys en què es va suprimir el Passeig). (2) Després del parèntesi de la Guerra Civil, la Festa de l'any 1940 assenyala l'hora d'inici de

l'Entrada de Moros a les 14'30 hores, però a partir de 1941 i fins l'any 1964 els moros arrancaran a les 15'30 h., exceptuant-ne l'any 1961 en què s'anuncia a les 16 h. De 1965 a 1974 l'hora d'inici de l'acte queda fixada a les 16 h., i a partir de 1975 a les 16'30 h., tal i com segueix fent-se actualment. L'única excepció en l'aplicació d'aquest nou horari va tindré lloc l'any del Vllè Centenari (1976), en què les festes es van allargar al mes de maig, i les Entrades -tan la de Cristians com la de Moros- es van iniciar a les 5 de la vesprada dels dies 27 i 28 de maig, respectivament. Respecte dels itineraris, l'Entrada de Moros s'ha mantes fidel al trajecte tradicional, almenys en el punt d'inici de l'acte (el Partidor, anteriorment anomenat Porta del Molinar) (3), així com en el recorregut pel carrer de Sant Nicolau i la Plaça. A partir d'aquest punt l'itinerari ha canviat en moltes ocasions, doncs antigament finalitzava en la placeta del Fossar; posteriorment davant de l'Ajuntament; en 1942 les Entrades finalitzen davant l'església de Sant Jordi i en 1962 s'allarga el recorregut pel carrer de Sant Llorenç i l'actual avinguda del País Valencià. (4) Un precedent de l'itinerari actual -encara que ocasional per motiu de la inauguració del ferrocarril Alcoi-Gandía-, va ser el que es realitzà l'any 1893 a sol·licitud dels veïns dels carrers del Mercat (actualment el tram inicial de Sant Llorenç), Sant Llorenç i Sant Cristòfol (inici de l'avinguda del País Valencià), els quals demanaren que a l'arribada de l'Entrada de Moros a la Plaça continuarà pels carrers esmentats. L'expressió "A les cinc, el Capità en la Plaça", tan coneguda en l'argot fester, es refereix a la norma preceptiva que obliga al Capità Moro es realitzar el recorregut entre el Partidor i la Plaça en el temps d'un hora (5). La norma -segurament establida per controlar l'horari- segueix actualment en vigència però adaptada a l'hora de l'arrancada (les 16'30 hores), encara que determina l'arribada a la Plaça a les 17'25 h. per recuperar cinc minuts que, de segur, ompliran els grups de boato que actualment s'hi incorporen darrere del càrrec. Josep Mª Segura i Martí Cronista de l'Associació de Sant Jordi

NOTES 1. El llibre d'Actes (Tomo I, 1839-1870), que es conserva a l'Associació de Sant Jordi, inclou els Capítulos formados para el buen orden y régimen de la fiesta del Patrón de esta villa, S. Jorge Màrtir y Actas de las sesiones celebrades por la Junta General desde 1839. El capítol ó es refereix a ... que el Sargento cristiano tenga obligación de asistir el 22 de abril a las 9 ó 10 de la manana al sitio que se le designarà parte que las comparsas de los cristianos hagan su entrada en esta villa. Y lo mismo ejecutará el de Moros de una a las dos de la tarde del mismo dia 22. 2. El Passeig tornaria a fer-se fins que l'any 1961 es va suprimir del programa, 3. La Guia del Forastera... (1864, pàg. 212), descriu l'itinerari següent: Por la tarde à las 2 hacen también su entrada todos los moros en igual órden, desde la puerta del Molinar por la calle de S. Nicolàs y plaza S. Agustín, haciendo descanso en la del Fosar. 4. Per a conèixer més informació veure: SEGURA MARTÍ, J. M. Evolució d'horaris i itineraris en l'Entrada de Cristians. Filà Muntanyesos, rev. Capità, 1992. 5. Aquesta expressió tal i com la coneixem, "A les cinc, .,.", es gestoria entre 1965 i 1974, anys en els quals l'Entrada de Moros començà a les 4 de la vesprada. La norna està inclosa a l'annex "La Fiesta de Moros y Cristianos en 1965" que arreplega l'edició de l'Estatuto de la Asociación de San Jorge (1965, pàg. 110),

V,k A

SAN JORGE Y EL ARQUETIPO DEL HÉROE Deseo iniciar respetuosamente este acercamiento a nuestro Santo Patrón desde un punto de vista extríctamente psicológico. El nivel religioso ya ha sido ampliamente analizado por personas mucho mejor preparadas que el que suscribe.

se denomina "Insconsciente Colectivo" (2) al nivel más profundo de la psique y es común a todos los seres humanos de cualquier cultura o período histórico, Este Inconsciente Colectivo está formado por Arquetipos (3) (Tipos arcaicos) que forman las unidades básicas de nuestro psiquismo. Son como los cimientos de la personalidad. No pueden verse pero sí podemos detectar su presencia a través de las imágenes arquetipales que crean. Se parecen a moldes a través de los cuáles fluye la energía psíquica tomando diferentes formas.

Para la Psicología actual, las imágenes y leyendas atribuidas a Son Jorge son verdades psíquicas, existen en la realidad. No son invenciones. Pero ¿Qué es una verdad psíquica?

Estos Arquetipos se corresponden con los instintos biológicos pudiéndose decir que cada Arquetipo es el aspecto psíquico de cada uno de ellos. Así, por ejemplo, en el niño al nacer, el instinto básico del hambre se corresponde con el Arquetipo de la Madre nutricia y constela (4) todo el mundo de la comida y bebida. En este terreno se sitúa la participación tradicional de la mujer alcoyana en la Fiesta.

San jorge es algo más que un Guerrero típico de la Edad Media, la afirmación de sí mismo, su testimonio y presencia, lo elevan al nivel de Héroe universal. Sobre el Santo, Consuelo Seco nos habla de "ese ALGO, algo sublime que ha movido a los hombres..." (1) En el nivel psíquico humano podemos distinguir dos estratos muy diferentes: el nivel del Yo Consciente y el nivel del Inconsciente ya sea personal o colectivo.

Existen muchos instintos vitales con sus correspondientes Arquetipos psíquicos pero en este pequeño escrito sólo voy referirme a unos pocos. El instinto de Seguridad necesario para la supervivencia lleva aparejado el Arquetipo de Defensa del territorio y la lucha contra el invasor.

Efectivamente: Por debajo del Yo-Consciente muchos filósofos y psicólogos descubrieron elementos psíquicos que escapaban al control de la mente consciente. Freud, Adler y Jung fueron los pioneros en investigar, en el Siglo XX, este "sótano" de nuestra psique.

El instinto Sexual se corresponde con el Arquetipo de la Relación, de la Unión, de la Fusión, de la Comunicación en último término,

Dentro de la tópica metapsicología Jungiana,

El instinto de Reflexión tiene su equivalente en

la búsqueda de Sentido de la vida, el desarrollo del pensamiento, las ideas, conceptos y valores que cada uno tiene respecto a la vida. En razón del mismo nos preguntamos "¿Cuál es la naturaleza del Universo?, ¿Cuál es nuestra posición en él? ¿Cuál es su propósito? ¿Quienes somos y cuál es el significado de nuestras vidas?. (5) El instinto de movimiento que Aristóteles lo elevó a ley universal al hablar en su "Física" de un "impulso a la actividad en todo en universo", se traduce en el Arquetipo de la Acción. Heráclito diría "No hay nada permanente excepto el cambio". La Psique está en constante desarrollo y evolución. Los arquetipos nos ayudan a hacernos con nuestro poder y a afirmar nuestra identidad en el mundo. Cada Arquetipo tiene su propia energía psíquica en estado latente; esta energía se activa espontáneamente cuando las circunstancias exteriores o interiores lo requieren, Sin embargo, pueden ser activados por el Yo consciente mediante la invocación por palabras, ritos, etc. que podemos encontrar en todas las culturas conocidas a través de la historia. De la integridad con uno mismo dependerá el resultado de la invocación. Quizá el Arquetipo que más nos interesa señalar con respecto a San Jorge es el del Héroe que se manifiesta a través del Yo. Podríamos describirlo de una forma somera como la persona que con la primera ayuda de la Madre Nutricia se afirma a sí mismo, defiende su territorio y lucha en defensa de sus ideas. Vemos, pues, que el Arquetipo del Héroe constela o activa varios arquetipos. El Arquetipo del Héroe lo llevamos todos dentro de nuestra psique, formando parte de nuestra vida cotidiana y en resumen, la vida de cada ser humano puede ser definida como heroica. Podemos observar que en el aspecto psíquico de San Jorge se reúnen estas características típicas del Héroe. Según la hagiografía (6) nos indica, la nutrición espiritual la recibió de su madre, es decir la transmitió el Sentido de la vida, su filosofía y forma de pensar. Posteriormente se afirmó en sí

mismo de acuerdo con sus pensamientos e ideas y luchó para defenderlas hasta la muerte, (la resistencia es una forma legítima de lucha). Cuando las personas tienen el coraje de luchar por sí mismas, pueden cambiar el mundo. Para Miguel Julia, San Jorge "Representa la serenidad, el valor de las convicciones, la firmeza hasta el sacrificio de lo que más estima el hombre: la propia vida". (7) He aquí a San Jorge manifestando los valores arquetipales del Héroe, que repito, reside dentro de cada uno de nosotros, activando numerosos arquetipos colaterales. Nuestro Joan Valls dijo "A San Jorge lo llevamos en la masa de la sangre". De esta riqueza arquetipal se deriva la enorme difusión que S. Jorge tuvo en toda la Europa Medieval tan dada a las luchas caballerescas. Cuando una constelación de arquetipos se activa dentro de nosotros se nota una fuerza interior y una gran confianza en nosotros mismos. Enrique Luis Sanus lo expresa muy bien cuando escribe "Por ello, cada vez que te invocamos nos sentimos más unidos, más fuertes, más esperanzados". (8) La forma de activar al Arquetipo del Héroe San Jorge varía según las personas; unos prefieren la oración, otros la procesión. Muchos prefieren usar una sóla palabra com ¡Walí! ¡Walí! o ¡Firam!¡Firam! o sencillamente exclamar ¡Visca S. Jordi y el seu Capitá de Abencerrajes!. Luis Mataix NOTAS (1) Consuelo Seco. Revista de Fiestas, Las mayúsculas son de la autora. (2) "Arquetipo e Inconsciente Colectivo", C. G. Jung. Ed Paidós. (3) Ibid, (4) Constelar es una palabra derivada de la astronomía y significa el hecho de que varias estrellas se reúnan o las reunamos para formar una constelación astral. (5) "El Héroe interior" Carol S. Pearson. Ed. Mirach. (6) "Acta Sanctorum" Juan Bolando. Amberes. (7) Miguel Julia. Revista de Fiestas, 1932. (8) Enrique Luis Sanus, Revista de Fiestas.

APORTACIÓN DE LOS ABENCERRAJES A LA FIESTA DE ALCOY

Es curioso que el nombre de nuestra entidad apareciera en 1870, en una croniquilla que 'El Parte Diario' inserta: "Diez y nueve son las músicas o bandas de esta ciudad y pueblos de las provincias de Alicante y Valencia que, aparte de muchos clarines y atabales, han tomado parte en las fiestas. Creemos satisfacer la curiosidad de nuestros lectores citándoles los puntos de procedencia de las mismas y comparsas a que pertenecen". En dicha referencia, antes de las caballerías moras, leemos las denominaciones: "Tunecinos, atabales; Cegríes, Música de Sella; Abencerrajes, Bocairente..." Tal relación no concuerda con las listas de las Actas de la Asociación; posiblemente eran apelativos más o menos fugaces, pues los Abencerrajes no constan en ningún expediente oficial hasta su auténtica creación a principios del siglo XX.

Fue en la reglamentaria reunión del 11 de mayo de 1902, cuando se Inscribe: "Terminada la renovación de la Junta Directiva procedióse á la presentación de diseños para formar nuevas comparsas, siendo aprobados los siguientes: Núm. 1 Moros Abencerrajes, presentado por D. Remigio Valor Peidro, Núm. 2 Moros Elegantes por D. Francisco Cabrera. Núm. 3 Arcabuceros por D. Salvador Peiró. Los dos primeros pertenecen al bando moro y el último al cristiano habiendo abonado los tres Sres. que los presentaron 25 pesetas por derechos de aprobación". Los Abencerrajes, con un precioso diseño de Rafael Peidro Peidro, que rompía moldes por la audacia de su túnica amarilla, aportaban, con los Marrakesch, vida nueva a la estética de la fiesta. Ambas filadas Iban a remover los formatos al uso, Introduciendo un ajustado sabor árabe que rápidamente acabaría con el monótono e Ingenuo esquema turco que matizó toda la anterior centuria. No obstante lo dicho, el óleo de los Abencerrajes tuvo que ratificarse al año siguiente, el 25 de abril, quedando definitivamente admitido en la junta general del 24 de mayo de 1903.

La nueva corporación mora traía otra peculiaridad: era fruto de la simbiosis entre los socios de Apolo y la banda Primitiva; y en la Gloria de 1904 Santiago López Satorre vestía el original atuendo, que con su alba capa, turbante con casquete metálico, almalafa amarilla, y lanza, marcaba una revolución en el vestuario del gran espectáculo abrileño. Y siguió la comparsa transfundiendo vitalidad. En la junta del 7 de abril de 1904, los Abencerrajes imprimen un cambio radical a la manera de desfilar: "Por la comparsa Abencerrajes -reza el documento- se dio cuenta que en el acto de la entrada se proponían modificar la formación que se observa en cada comparsa, prescindiendo de la escuadra de gastadores y optando por otra distinta, en la que sus individuos vayan en lanzas y rodelas y en el centro uno de ellos vestido de santón árabe montado sobre una caballería, colocando detrás de esta figura un palanquín conducido por esclavos en el que serán llevadas algunas niñas vestidas con la propiedad que requiere el acto. La Directiva, dispuesta siempre a dar la mayor brillantez a las fiestas, aprobó lo propuesto por dicha comparsa así como también habiendo indicado que pensaban uniformar la música, si bien no igual al parecido de la misma, se acordó concederles la pensión de 100 pesetas". El lujo, la sorpresa, la dignificación de la entrada de moros, había sido obra de los inquietos socios de Apolo. En 1906 otra importante incidencia. Como bien explica Ernesto Valor Calatayud, lo propio de aquellos tiempos era desfilar en la entrada de moros al son de un pasodoble, "hasta que el maestro Antonio Pérez Verdú, notable compositor y director a la sazón de la banda Primitiva, escribe y dedica Abencerraje, la primera marcha mora de que se tiene noticia, con acompañamiento de atabales pequeños y redoblantes en forma de bombo, batiendo a dos mazas". La marcha de "Tónico la

Guapa", tal era el sobrenombre del inspirado Pérez Verdú, "aparte de constituir la novedad del siglo -insiste Valor- obtuvo un ruidoso éxito". Los Abencerrajes y sus melodías señalaban para siempre el moderno andamiaje de la onírica tarde primaveral. Ligeras rozaduras internas obligaron a una fugaz ruptura, y en la trilogía de 1912 los Abencerrajes contratan a la banda "Beneficencia de Alicante", aunque pronto volverían a su maridaje con La Vella. En 1915, por no haber tomado parte en el programa del primer día los Marrakesch, pasan delante los Abencerrajes, ganando un puesto en el orden de antigüedad. Llegado 1921, aprovechando las fiestas de San Jorge, Alcoy decide conmemorar las del tercer centenario de San Mauro. Con tal coincidencia -fueron huéspedes de honor el Nuncio (Monseñor Ragonesi), el cardenal Benlloch, y el general Primo de Rivera- la Asociación abre un concurso de faroles-guía para la Retreta. Los Abencerrajes, siempre en vanguardia, ingeniaron una magnífica carroza iluminada, como insignia, impulsando así aquel acto, que ya empezaba a decaer por lo simple de los farolillos. Pero su acucia, su diligencia por enaltecer la Retreta fue en vano, ya que el 5 de mayo el jurado no premió el mérito de los de Apolo, excusándose en que el simbólico vehículo no se ceñía al pensamiento anunciado. Únicamente se otorgó a los Abencerrajes una medalla especial. El disgusto fue

proyecto. "Hizo uso de la palabra -escribe el secretario- el Sr. Sanz, representante de la Comparsa de Abencerrajes, oponiéndose a los cuatro días de fiesta, haciendo constar lo pesado que resultaría para los festeros", y "en vista del aspecto que había tomado la discusión la presidencia propuso y fue aprobado la continuación de los festejos de Moros y Cristianos en tres días". Llegado abril, remarca el periódico 'La Voz del Pueblo' el acierto conseguido con "la reforma del alumbrado arqueado de la plaza de la Constitución". Correspondió el capitán a los Abencerrajes, que, otra vez más, pusieron una nota de originalidad: Compartieron el traje de jerarca moro, costeado por los fondos de la comparsa, José Sanz Herrero en la entrada, Francisco Satorre Miralles en la procesión de la mañana, Simeón Pastor Espí en la de la tarde, Agustín Colomer Tomás en la Retreta, y Rafael Pascual Aznar en el disparo. Un alarde de pomposidad sarracena ofrecieron los Abencerrajes, con vistosísima escuadra de bereberes de diferente confección cromática. Se estrenó el pasodoble de Camilo Pérez Monllor 'Els tres capitans', alusivo a Sanz, Pascual y Pastor, y una tonadilla que iba de boca en boca:

mayúsculo: En la Junta Directiva del 14 de diciembre "se leyó una comunicación de la Comparsa de Abencerrajes con la que devolvían la medalla de oro y diploma que se les concedió... por no estar conformes con el fallo del Jurado". Airado, el asesor, don Fernando Cabrera, amenaza con la dimisión, lo mismo que el presidente, don Miguel Payá, ante lo cual se convocó una junta general extraordinaria el 18 de diciembre. En la misma, el responsable de los Abencerrajes manifestó que, aunque consideraban que no debió ser excluido su colosal farol, no querían ser causa de disensiones, dándose por satisfechos y rogando por todo volviera a sus cauces. Nombróse, entonces, una comisión, para visitar a los señores Cabrera y Payá y hacerles desistir de su inflexible renuncia. El 7 de enero de 1923 se propuso, por don Camilo Badía Grau, el prolongar en adelante a cuatro jornadas la ejecución de las fiestas. Se dejó a la consideración y reflexión de la asamblea. Esta, convocada el día 14, demenuzó el

'Tenim tres capitans en diferent estat; en tenim uno viudo, uno fadrí i ú casat. Aixina es que, xiquetes reballeu el ullet, i a vore si peíxqueu a Sans, qu'es el viudet". La jocosa trova la alternaban los Abencerrajes con otra, algo más incisiva, irónica protesta a la poca estima que se tuvo en 1921 de su vigorosa ilusión por dignificar el mortecino desfile del día del Patrono: "Tenim el Capità; gran derroche farem; pero pa la retreta farol no em traurem. Pues l'añ qu'el vaem traure varem quedar escarmentats, perqué guañantse el premit no mos el varen donar. Pero en cara podem dir que mos va pareixer be; pues aíxó els Abencerrajes no hu tenim que menester".

Tal costumbre de recorrer las calles con festivas jácaras fue, pues, obra de los Abencerrajes, que contaban con el apoyo de la agrupación de cuerda La Infantil, nacida de entre sus componentes, que más tarde sería núcleo de la notable Armónica Alcoyana. Y lo que en reciente acuerdo fue establecido, la "roda", también se originó por una moción de los Abencerrajes. En la general ordinaria del 24 de mayo de 1925, nuestro portavoz Insinuó "modificar el turno de Comparsas, haciéndolo variar alternativamente cada año, pasando al último lugar a medida que fuesen desempeñando la obligación del Empleado, para que de este modo ocupando cada año diferente puesto perdieran el derecho de ir siempre delante las que lo tienen adquirido por antigüedad; fundando dicha petición en que el día del alardo, particularmente el bando Moro que es más numeroso, las últimas Comparsas no salen del Castillo en el simulacro de la batalla, por lo que no pueden tomar parte en dicho acto, y estableciendo el turno en la forma solicitada no recaería tal perjuicio siempre en los mismos..." No se vio con buenos ojos el planteamiento, pues el primer tro de la Lana y el señor Doménech Aura adujeron que la rueda no convenía porque es saludable el sacrificio que la antigüedad impone y merma los abusos que se cometerían en el incumplimiento de horarios. La cuestión se removió en la asamblea del 8 de febrero de 1931: "El Jefe de Abencerrajes haciendo uso de

la palabra sostuvo su primitivo criterio por ser autor de la proposición", pero "el vocal Sr. Coderch terminó la discusión, después de hacer constar varios inconvenientes que el caso ofrecía, pasándose a votación nominal que dio un resultado de veintiséis votos en contra por nueve en favor de la proposición, por lo que quedó desechada". Allí, no obstante, quedó el germen de la "roda"; los Abencerrajes habían sembrado una opinión que con el tiempo -tardó bastantese reglamentó y así se viene haciendo. Tras la guerra civil, los Abencerrajes continúan con su empuje fiel a la fiesta; los años de alférez y capitán se vivieron con muy decoroso resultado; aunque también sufrieron la incomprensión de la autoridad: La general de mayo de 1944 trajo a la mesa movido debate en torno al castigo impuesto a la escuadra de los Abencerrajes, que en la entrada de moros, en la calle de San Nicolás fue hecha retirar, pidiendo Indalecio Carbonell que se le dieran las oportunas explicaciones: "El Sr. Coderch indicó al Sr. Carbonell, según se le denunció, el que la escuadra de la Comparsa Abencerrajes había Interrumpido la marcha en la entrada durante tres veces desde la puerta de La Glorieta hasta la casa señalada por casa de Bray... El Sr. Castañer, D. Manuel, deja y pregunta a la consideración de la Presidencia, qué habría pasado caso de una negativa por parte de la escuadra de Abencerrajes a las indicaciones hechas por el Sr. Coderch para disolverse..." La buena voluntad y la mediación de los reunidos valió para que los comentarios se

cortasen y acabara la junta a satisfacción de todos.

dejar constancia de la continuada preocupación de la filá por los temas artísticos y literarios.

Fue una lástima que el aguacero estropeara la tarde del 22 de abril de 1954. Nuestra filá contrató para su alférez un auténtico camello, y la comitiva, hermosísima, según plasma en su memoria don Francisco Boronat, soportó, con admirable estoicismo, el inclemente diluvio que llegó a reblandecer la tersa piel de los timbales que percutía Gregorio Casasempere Juan. Música inconfundible, inclusión de animales exóticos, cohesión ejemplar de sus componentes, revelaban la gran influencia que sobre la fiesta han ejercido siempre los Abencerrajes.

Debemos terminar, pues no caben en un artículo-ráfaga las referencias sobre lo que los Abencerrajes han aportado a la fiesta. Si acaso apuntar la transformación lograda en la alferecía mora de 1980. Dice el cronista oficial: "Mucho se había especulado sobre la entrada y el boato del alférez -Luis Mataix Arañó-, y, la verdad sea dicha, la filá Abencerrajes causa impacto en el público en general, en los entendidos y en los que no lo son tanto. Usando una terminología teatral -y lo creemos justo, puesto que la gran compañía de La Cazuela forma parte de todo el show-, su puesta en escena ha sido inusitada, todo lo más lejos de la costumbre e incluso de la tradición. Los percusionistas, perfectamente ensayados y en su papel; los nobles y enlutados caballeros, un tanto tartáricos, y la presencia del propio alférez sobre una carreta tirada por una yunta de bueyes, causó sorpresa. Estéticamente no puede pedirse más. El alférez, ataviado como un nómada del desierto, y la escuadra especial con túnica talar y un aparatoso yelmo, causa, igualmente, desconcierto. Para los tradicionalistas la idea está falta de color, para otro sector de público todo forma una hilazón desde el principio al fin". Fue como un panorama -añadimos nosotros- de delicada rareza, que impuso cánones atrevidos en las siguientes exhibiciones de los cargos festeros.

De su seno surgió también el joven compositor Amando Blanquer Ponsoda, que con su marcha árabe 'Abencerrajes-Tarde de Abril' (1957) enalteció la participación del colectivo de la Sociedad Apolo. Diez años después, la singular vestidura del alférez, Pepito Sanz, incidió en la estética de la alcoyana fiesta, y de emocionante y único en los anales de la localidad puede calificarse el hecho de que, tras la Aparición, el alférez, en señal de vasallaje y respeto, llevó las riendas del caballito de verdad que retornaba a su domicilio al niño Sant Jordiet, Guillermito Berenguer. De estos días fue un proyecto innovador que propugnó el primer tro Abencerraje, Rafael Bou: que unos cuantos festeros, desde el castillo, tras las almenas, dispararan sus arcabuces para dar más realidad a la escena; tal vez el peligro que ello conllevaría, determinó que la exposición del sr. Bou cayera en saco roto. En el mundo cultural ha descollado ampliamente la producción de muchos Abencerrajes. Músicos eximidos, como Amando Blanquer y Gregorio Casasempere Gisbert, en época actual; escritores, como Ernesto Valor, a quien se deben varios saínetes populares y serios estudios sobre distintas facetas; Julio Berenguer, autor de la 'Historia de los Moros y Cristianos' y de la primera 'Historia de Alcoy'; Juan Belda, que editó su interesante 'Llibret del coto'; Josep Sou, sólido poeta que ha introducido en la Revista anual la comezón por la poesía visual; Francisco Payá y Julio Cornelia Richart, promotores de apretadas relaciones con el rescoldo islámico de Granada. En la plástica, el gran pintor Ramón Castañer, el colorista Gonzalo Matarredona, y el dibujante a plumilla Pedro Estevan. La enumeración se haría extensísima; valgan estos pocos nombres para

Julio Berenguer Barceló

ALGUNAS PERSONALIDADES DESTACADAS DE LOS ABENCERRAJES

"Si por ventura -escribe, en 1954, Ángel Llopis Pérez- Aben Hamet, el último Abencerraje que salió de Granada, hubiese sido infiel a su religión para merecer la mano de doña Blanca de Vivar, a cuya doncella amó más que a su gloria y menos que al honor, y hubiese recibido su fe y su amor al pie del altar de los cristianos, a buen seguro que al paso de los siglos algún varón de la descendencia de ambos, habría optado, al conocerlas, por departir las fiestas alcoyanas con quienes tomaron el nombre de la poderosa familia de los Abencerrajes". Y bien se merece esta filà el elogio transcrito, por su trayectoria his-

tórica y buen hacer en el conjunto de la fiesta de San Jorge. Citar el sinnúmero de personajes relevantes que han nutrido la agrupación es tarea ímproba, pero sí queremos resaltar en esta página el nombre de algunos destacados miembros, empezando por la relación de los fundadores, a comienzos de siglo: José Miralles Pastor, Isidro Moltó Ortiz, Tomás Marzal, Francisco Payá, Pedro Pujol, José Sanz Herrero, Enrique Tur Vicedo, Joaquín Carbonell Santonja, Rodolfo Terol Pastor, Santiago Blanes Santos, Camilo

Beneyto Pastor, Remigido Valor Peidro, José Carbonell Monerris, Enrique Ripoll, Antonio Pérez, Manuel García Falcó, Enrique Miralles, Eduardo Candela, Jorge Gisbert Botella, y Santiago López Satorre, De entre ellos, nos detenemos en José Sanz Herrero (1884-1939). Fue un buen político, y habiendo crecido entre obreros, se afanó siempre por el bienestar social, procurando la mejora económica y cristiana de la clase popular. Concejal en dos ocasiones, ocupó el sillón de la alcaldía desde el 27 de marzo de 1935 hasta el 5 de febrero de 1936. Y, aficionado a la música, fue uno de los fundadores, en 1915 del conjunto de púa La Infantil. Como festero, era cordial, ocurrente y muy caballero. Llevó el traje de alférez en 1910, y el de capitán en 1923. Gustaba de escribir sencillas rimas, y únicamente guardó su túnica amarilla cuando, durante la segunda República, el malentendido sobre la figura de San Jorge hizo zozobrar la secular tradición. Su descendiente, José Sanz Llopis -Pepito Sanz-, siguió los pasos del padre. Fue presidente de Apolo, primer tro de la filá, y presidente de la

Asamblea de la Cruz Roja. Festero visceral, representó el alférez en 1967, con una vestimenta innovadora que resaltó, apoyado en su lanza, sobre artística carroza. Ahora, sus hijos, Jorge y José Antonio, ingenieros titulados, nos recuerdan la estirpe de sus mayores. Otro fundador subrayable: José Carbonell Monerris, "El Kacique", que en 1905 y 1906 ejerció de Embajador cristiano; ocupando, luego, la presidencia de La Infantil (1917) y del Centro Instructivo Apolo (1920). Un hijo suyo, Indalecio, dirigió la comparsa de 1940 a 1949, y dícese de él que era uno de los mejores cabos de escuadra. En 1919 el compositor José Pareja le dedica el pasodoble "Els Acacauats", y Gonzalo Blanes, en 1947, hizo lo propio con la partitura de la marcha muslime "Abencerrajes y Cegríes". Una admirable saga, continuada por Indalecio Carbonell Llopis -queridísimo compañero y modélico empresario- que rigió la Sociedad Apolo entre 1978 y 1984, y perteneció, como Mayoral, a la Asociación de San Jorge. Dos de sus hijos, Indalecio -presidente actual de Apolo-, y Vicente Licenciado en Derecho, secretario de la asamblea general 1985-1989-, caminan por el mismo surco de sus predecesores.

Por su afamada fábrica de licores era conocido de todos Francisco Pérez Torres, SOU, alférez y capitán en el bienio 1941-42. Su hijo, Abelardo, ha llevado igualmente el traje con gran dignidad, dejando semilla, hoy ya fructífera, en sus vastagos Abelardo y Josep, ambos catedráticos, y este último -que hace poco fue nuestro gloriero- creador envidiable de inspiradísimas poesías. Jorge Mira Rovira (nacido en 1907), especializado en la confección de géneros de punto, secretario en 1939 de la Cruz roja, fue capitán de los Abencerrajes en 1968, acompañándole un grupo de damas de Petrel, que él invitó, ataviadas con lujosísimos detalles moriscos. Jorge Silvestre Andrés, hoy todavía adscrito a la filá, llegó a ser presidente de la Asociación de San Jorge, Alcalde de la ciudad, y Presidente de la Diputación Provincial. Querido de todos fue Francisco Satorre Miralles (1887-1963), de probada habilidad como carpintero. Acudía por las noches al local social para jugar a cotos, animando siempre la tertulia con sus anédotas; se le conocía por "El Ricachón", pues, a pesar de su modesta economía, obtenía del Banco de España billetes taladrados, y llenándose los bolsillos con recortes de los mismos, iba regalándolos en el Paseo General, alcanzando ente el público el rimbombante adjetivo ante tamaño "dispendio". Ya en la posguerra, fue alma de los Abencerrajes Manuel Castañer Abad, primer tro 19501955, que además fue regidor municipal de fiestas, padre del famoso pintor y Abencerraje Ramón Castañer Segura, realizador del nuevo boceto cuando en el diseño se cambió la hechura de la faja, y colaborador constante en todas las manifestaciones plásticas llevadas a cabo en Apolo. Por esta época exhibió nuestro traje el que era alcalde de Alcoy, Enrique Oltra Moltó, después gobernador civil de Valencia, quien, muchos años, robando unos días a su quehacer oficial, retornaba con nosotros para salir a la fiesta. Enamorado de la misma, y sostén de la Armónica Alcoyana, fue Joaquín Martí Borras, experto fabricante de correas. Consignemos, además, el honor que supone el que varios coroneles de la plaza -recordemos a Guillermo Prieto Madassú, a Joaquín Pacheco Santana, y a Carlos Valero Coll (que gozaba de lo lindo con las partidas de cotos)- vistieran nuestros colores, derrochando camaradería y aprecio hacia todos. Igual que en reciente edición, en que el alcalde, José Sanus Tormo, y el presidente de la asociación, Octavio Rico Jover, formaron en la Diana a los acordes del marchoso pasodoble 'El Desgavellat'.

Teniente alcalde de fiestas fue Santiago Mataix Pastor, y, años más tarde, Julio Berenguer Barceló, que publicó la primera 'Historia de los Moros y Cristianos'. Tesorero, casi perpetuo, fue Rafael Botella Sempere, quien, trabajador incansable por todo lo que significase fiesta, alegró continuamente las reuniones con sus coplillas. A vía de ejemplo, he aquí dos de ellas: " De totes les comparses que a festes eixirán son els Abencerrajes els que mes lluirán, Perqué sentim la festa amb molt gran il.lusió, ¡ tenim gran carínyo per Sant Jordi el Patró. " " La filá els Abencerrajes sempre dins de la bona amistad, ha fet unes cançonetes mig en broma, míg en verítat. Si alguna no els agrada m'hos ho diuen i la retirem, perqué son pa cantarles en testes i volem qu'estiguen tots contents." A ambas seguían los inacabables estribillos, que reflejaban con graciosa chanza determinados momentos o actitudes. En la pléyada musical, copiosísima, queremos mencionar a Amando Blanquer Ponsoda, que en ocasiones se indumento para desfilar en la entrada de moros, y a Gregorio Casasempere Gisbert, actual director de la banda Primitiva, que cada año remueve la fibra cordial de los espectadores con sus concertados arreglos de vibrante percusión. En 1956 y 1971 tuvo las riendas de la comparsa Jorge Pérez Pérez, comerciante en maderas, presidente que fue de Apolo. Su carácter bondadosísimo, su afabilidad, hiciéronle una especie de patriarca de aquellos lustros. Semejantes cualidades heredaron sus hijos Jorge y Antonio. Ya en la década de los sesenta, debemos citar la impar labor como primer tro de José Botella Vilaplana, hoy número 1 de la lista de antigüedad. José Botella repitió de nuevo su mandato en 1977, y encumbró, ayudado por su hermano Antonio, todas las facetas culturales y de recreo, consiguiendo atraer muchos simpatizantes para engrosar las filas, un tanto mermadas. Su hijo, Jorge Botella Miró, profesor y escritor, es cronista de la filá.

De 1965 a 1970 fue primer tro Rafael Bou Aparicio, más tarde vocal de la Junta Directiva de la Asociación. Por entonces animaban el colectivo los abogados Enrique Bosch Olcina, José Pascual Alfonso, y Carlos Company Muntó; el arquitecto Antonio Doménech Pastor; los médicos Ignacio Albalá Rodríguez, Antonio Cantó Ridaura y Juan Sirvent Brotons; los ingenieros Rafael Romá Ripoll y Alejandro Giménez Boronat; el contable Germán Gisbert Mullor; el dibujante a plumilla Pedro Estevan Juan, y el perito químico Rafael Pérez Santonja. Presidente de Apolo y simpatiquísimo festero fue -y aún milita como numerario- el industrial Eugenio Raduán Boronat, a quien siguió el infatigable promotor Francisco Blanes Gisbert, que logró el traslado el magnífico edificio de la calle la Cordeta, arreglando sus locales bajo la dirección de los profesionales Luis García y Francisco Picó. En 1980 representó el alférez Luís Mataix Arañó, de conocidísima familia, ofreciendo su boato una inusitada formación que iniciaba osadas innovaciones. Al siguiente año, Gonzalo Matarredona Llopis, deslumbre el paisanaje en su capitanía. Por cierto, de Matarredona han sido muchísimos bocetos de la fiesta, pues no en vano mereció en su día el primer premio del concurso de carteles.

Nuevas promociones: Vicente Corbí Soler (primer tro), Enrique Rodes Payá, Rafael Moya Bernabeu, Antonio Sirvent Mira, Jorge Jordá Payá, Félix Pascual Ferrándiz, Rafael Bou Pérez, Jorge Terol Cervera, Alberto Pérez Pascual, Francisco Aznar Jordá, Rafael Andrés Cortell, Enrique Berdisa Cátala, José Sempere Carbonell, Jorge Salvat, y el inconmensurable Francisco Payá Martí (primer tro 1982) que con su inefable personalidad imprimió un sello de paz y majestad haciendo de alférez en 1994. En la Gloria de esa efemérides, salieron Javier García Gisbert y José Antonio Pérez García, signados de campechanía y festerismo probado. Este año será capitán Santiago Guillem Mataix, inquebrantable defensor del progreso textil alcoyano, quien desde siempre ha movido las cenas y veladas del día de San Jorge, llegando incluso a cantar melodiosos boleros ante el improvisado micrófono. Toda la familia, su cuñado Camilo Ferrándiz Soler, y sobre todo, sus hijos están cooperando para que la oriental parada de la tarde del 22 sea un completo éxito. Así viene apoyándolo el actual primer tro, Julio Cornelia Richart Martínez, ingeniero técnico industrial, que se desvive por conjuntar los mil detalles que absorben sus horas al frente de los Abencerrajes. Julio Berenguer Barceló

LA FESTA

EN UN XIP Quan més a prop de nosaltres és produeix una notícia, més ens interessa. Segons aquesta teoria, primer volem saber el que passa a la nostra finca, després al barri, al poble, a la comarca, al país... I així anem ampliant el cercle. Es per això que els alcoians i alcoianes som els qui més valorem les nostres festes i que, el periòdic d'Alcoi "Ciudad" (des del seu primer número el 1953) i Ràdio Alcoi són els que més i millor tracten el tema de la festa. Tots sabem que Alcoi té una gran tradició periodística. Cada any s'edita la revista de l'Associació de Sant Jordi, es fan concursos de cartells, de redaccions, s'escriuen guions radiofònics, es publiquen suplements extraordinaris... Una volta eixim de la nostra "olleta", la Festa té gran incidència en els periòdics provincials "Información" i "La Verdad" i en altres de la Comunitat com "Las Provincias" i "Levante el Mercantil Valenciana". Fora de les nostres fronteres els mitjans de comunicació estan dominats per l'actualitat estatal i internacional. La Festa queda relegada a ressenyes d'oci, espais de cultura o reportatges molt concrets com els que sol publicar "El Pais". No obstant això, la Festa ha sigut en alguna ocasió portada d'ABC i YA. Fins ací molt bé. Però no cal menysprear les revistes turístiques ni els follets de propaganda. Fa uns anys viatjava en avió cap a Londres i va caure en les meues mans una d'aquestes revistes. Els ulls se me posaren com a plats quan vaig vore un monogràfic de quatre pàgines a tot color dels moros i cristians d'Alcoi. Una volta creuat el "xarco" els meus amics anglesos alemanys i japonesos coneixien la Festa. Com potser? El teòric de la comunicació Marshall Me Luhan ja ho predia en els anys 60: la televisió traspassaria totes les fronteres i el món es convertiria així en una "aldea global". S'haurien figurat els germans Lumière la trascendència de la imatge en moviment? Doncs, ací estem, en l'era

de la imatge, celebrant el primer segle de vida del cinema. Fa cinc anys va nàixer Canal Nou TVV. Fins eixe moment era TVE a través del centre regional Aitana que transmetia alguna entrada i informava de la Festa. Canal Nou, des del seu primer any d'existència emet en directe les entrades; elabora reportatges en programes com DOSSIERS; entrevistes en magazines com ENTRE SETMANA i dona informació diària des del diumentge de Glòria. Ràdio Nou dedica tota la seua programació un dia sencer (cada 23 d'abril) a la Festa, en viu i en directe des de la Plaça de Dins per tal que tots els alcoians i alcoianes hi participen. Però com deia Mario Silvestre en un article, "les nostres festes no són només les desfilades de les comparses. En cada fester (en cada alcoià) hi ha mil arguments capaços de convertir-se en documental cinematogràfic". I n'estic d'acord. La informació de les festes és massa fragmentada. Hi ha massa paraules solemnes i veus engolades i falta sentiment. Els mitjans de comunicació han avançat molt en la tasca de divulgar la Festa. Ja queda molt llunyana aquella primera pel·lícula (1923) sobre els moros i cristians d'Alcoi feta amb una camera fixa des del Cantó del Pinyó, pel·lícula rescatada pel cinèfil Enrique Llorens. Les primeres imatges d'aquesta cinta corresponen als capitans dels abencerratges (va ser l'any dels tres capitans). Enguany tindrem un capità que val per tres. Santiago Guillem serà un dels protagonistes que acapararà l'atenció dels mitjans de comunicació. La nostra Festa comptarà amb un gran desplegament de cameres en moviment. Però que la tècnica no es menge l'ànima de cada alcoià i alcoiana, festers o no. Amàlia Garrigàs Hernàndez Periodista

ACARICIANT EL TEMPS VENÇUT Si escorcollem dins l'entrellat d'aquest temps pretèrit que encara ens escalfa la vida trobarem, al si de la petita història de la nostra filà, fets que substancien el discurs lògic de la nostra aspiració d'ésser vivents arreu les possibilitats que se'ns presenten al davant. Avui faré referència d'aquells dies que visquérem aplegats amb Jordi Manuel Sempere quan, després d'haver-hi guanyat el privilegi de conduir els xiquets "gloriers", encentava camí des del Partidor i cap a la plaça. Un temps, com dèiem, si més no, per a l'enyor i per als records... què també conformen, amb les fórmules de la compilació, un bon cabdal per fer el camí que ens correspon de travessar. Si diposite l'esguard damunt les imatges que pengen de les parets del renovellat local de la filà, la del xiquet que enlaira els braços amb la voluntat de suportar les veïnes, em corprèn per diverses raons, La primera d'elles -i puc dir-ho amb la impudícia de l'afecte i de la tendresaperquè em retorna el moment d'encetar en l'any de 1986 la Glòria Infantil al Partidor (casa gran del nostre pàlpit col·lectiu) i, també, l'emoció que ens comunicà a tots els que hi érem reblerts d'esperança de que allò anava a quallar en èxit assegurat. No sols els diminuts filaments -ornat de la llança- tremolaven per la delicada brisa abrilenca, també la sensibilitat de tots nosaltres amb la menuda esquadra i el seu feliç comandament. I, segur, veiem l'eficaç consell al darrere, i la mà per al bon guiatge del pare. El pasdoble que creix en la proposta i el somrís, i les mans, i la vida que se'ns surt pels porus com un fuet que crida a xiscles. Doncs, és clar, la volem la "nostra festa". La segona de les raons per les què em commou l'esguard amatent d'aquest retall d'abril és per l'oportuna col·locació al si del marc general de la paret. Veïna com és de tantes altres memòries -tan nostres- les mans que en llur viatge cap al cel, transporten un grapat d'amics i d'estreta història compartida, són les penyores de la generositat. Mai no un tot sol, ans al contrari, història íntimament viscuda per

Sargent Infantil. Jorge Manuel Sempere Gosalbez 1986-87-88.

a fer-la rendible d'esperances plurals, I la darrea gentilesa que em propicia aquest fotograma, si fa no fa, viu pròxima a la seguretat, en veure'l envoltat d'arguments sòlids de la tradició, de que la festa mai no deixarà de tibar fort del nostre comú sentiment. Avui Jordi Sempere és un xic gran, amb il·lusions i, segurament, imatges encastades a foc de la seua recent infantesa, i com un espill ens reflecteix la nostra, la pròpia, en mirar-se'l recrescut per la vena infinita del carrer Sant Nicolau fent via cap a la complicitat de l'alegria en la Festa. J. Sou

LLISTES

RELACIÓ CÀRRECS HISTÒRICS PRIMER TRO José Miralles Pastor

CAPITÀ 1904

Ricardo Miralles Pastor

Enrique Solbes García

1911

José Sanz Herrero (Entrada)

1923

Francisco Miralles Pastor

1921-1922

Francisco Satorre Miralles (Procesion Mahaha)

Manuel Llacer Julià

1923-1925

Simeón Pastor Espí (Procesion Tarde)

Rafael Pascual Aznar

1926-1931

Agustín Colomer Tomàs (Retreta) Federico Moltó Ortiz (Embajada)

Indalecio Carbonell Pastor

1940-1949

Rafael Pascual Aznar (Alardo)

Manuel Castatïer Abad

1950-1954

Francisco Pérez Torres

1942

Remigio Cremades Domènech

1955

Francisco Satorre Miralles

1955

Jorge Pérez Pérez

1956-1959

Jorge Mira Rovira

1968

José Botella Vilaplana

1960-1964

Gonzalo Matarredona Llopis

1981

Rafael Bou Aparicio

1965-1970

Santiago Guillem Mataix

1995

Jorge Pérez Pérez

1971-1976

José Botella Vilaplana

1977-1981

GLORIERO

Francisco Payà Martí

1982-1986

GLÒRIA CENTENÀRIA

Vicente Corbí Soler

1987-1989

Filà Abencerrajes - José Botella Vilaplana

Julio Cornelio Richart Martínez

1990

Filà Vizcaínos - Francisco Blanes Gisbert

SANT JORDIET

CABO GLÒRIA INFANTIL

Francisco Gisbert Gosàlbez

1963

Guillermo Berenguer Jordà

1967

Jorge Balaguer Català

1994

ALFÉREZ José Sanz Herrero

Luis Mataix Arahó

1910 1922 1941 1954 1967 1980

Francisco Payà Martí

1994

Isidro Moltó Ortiz Francisco Pérez Torres José Payà Pérez José Sanz Llopis

Jorge Manuel Sempere Gosàlbez

1976

1986-1987-1988

OFICIAL

INFANTIL

Santiago López Satorre

1904

Rafael Bou Aparicio

1956

Camilo Albors Cantó

1960

Julio Berenguer Barceló

1961

Joaquín Martí Borras

1963

Jordi Botella Miró

1965

Antonio Pérez Climent

1966

Jordi Botella Miró

1966

Andrés Cátala Barceló

1967

Antonio Botella Mira

1967

José Sanz Llopis

1968

Rafael Llopis Miró

1968

Rafael Romá Ripoll

1969

José Ignacio Sirvent Mira

1969

Julio Berenguer Barceló

1970

Gonzalo Matarredona Terol

1970

Jorge Mira Esteban

1971

Vicente Albors Botella

1971

Ignacio Albalá Rodríguez

1972

Rafael Romá Ferré

1972

Juan Sirvent Brotons

1973

Miguel Romá Ferré

1973

Camilo Albors Cantó

1974

Gabriel Romá Ferré

1974

Carlos Company Muntó

1975

Camilo Albors Botella

1975

Francisco Payá Martí

1976

Pablo Payá Guillem

1976

José Sempere Carbonell

1977

Jaime Sirvent Mira

1977

Alejandro Jiménez Boronat

1978

Miguel Ángel Tejedor Belda

1978

Indalecio Carbonell Pastor

1979

Oswaldo Bordera Vidal

1979

Salvador Esteban Esteban

1980

Francisco Blanes Nules

1980

José Botella Vilaplana

1981

Eduardo Blanes Nules

1981

Luis Sainz Raduán

1982

Jorge Mira Boronat

1982

Alberto Pérez Pascual

1983

Enrique J. Bardisa Trelis

1983

Germán Gisbert Mullor

1984

Joaquín Sanz Silvestre

1984

Enrique Bardisa Carato

1985

Javier García Colón de Carvajal

1985

Rafael Moltó Llorens

1986

Jorge Sanz Silvestre

1986

Enrique García Abad

1987

Ignacio García Colón de Carvajal

1987

Jordi Botella Miró

1988

Miguel Pérez Jordá

1988

Vicente Carbonell Pastor

1989

Francisco J. Payá Guillem

1989

Jusep Pérez Tomás

1990

Indalecio Carbonell Pascual

1990

Julio Cornelia Richart Martínez

1991

Mauro Sanz Silvestre

1991

Vicente Corbí Soler

1992

Mario Mira Boronat

1992

Javier García Gisbert

1993

Abel Andrés Guillem

1993

Enrique Rodes Payá

1994

Adrián Soler Muiña

1994

José Pérez Tomás Gonzalo Matarredona Llopis

LISTADO DE INDIVIDUOS DE LA FILA POR ORDEN DE ANTIGÜEDAD. Los no clasificados corresponden a "Individuos adultos", Juvenil es ambivalente: InfantilAlevín-Juvenil F.A.F.: Fecha alta Filà

Josep Pérez i Tomás 77 Julio Richart Martínez 77 Indalecio Carbonell Pastor 1,3.78 Luis Sainz Raduán Asimilado 78 Alberto Pérez Pascual 78 Guillermo Berenguer Jordá 78 Enrique Rodes Payá 78 Francisco Aznar Jordá 78 Vicente Corbí Soler 78 José Luis Bordera Gil 79 Damián Pascual Boixader 79 Santiago Guillem Picó 79 Gonzalo Matarredona Terol 79 Francisco Blanes Nules 79 Rafael Romá Ferré 79 Antonio Sirvest Mira 79 Miguel Pascual Boixader 79 Julio Berenguer Jordá 79 Eduardo Blanes Nules 79 Fernando Garcia Cantó 79 Miguel Romá Ferré 79 Miguel Ballbé Calatayud 79 Antonio Guillem Picó 79 Jorge Mira Boronat 79 Gabriel Romá Ferré 79 Jorge Blanes Nules 79 Carlos Company Navarro 79 Jorge Company Navarro 79 Fernando Raduán Reig 79 Pablo Payá Guillem 79 Luis Rafael Sainz Llin 79 Juan Antonio Ferrándiz Guillem 79 Juan Sirvent Mira 79 Víctor Mira Boronat Juvenil 79 Rafael Cáscales Pascual 79 Alejandro García Raduán Juvenil 1.6.79 Jorge M. Sempere Gosálbez Juvenil 1.6.79 Ricardo Amorós Bernabeu 15.7.80

F.A.F. José Botella Vilaplana Rafael Bou Aparicio Abelardo Pérez Pascual Julio Berenguer Barceló Carlos Company Muntó Santiago Guillem Mataix Jorge Pérez Climent Indalecio Carbonell Llopis Antonio Botella Vilaplana Rafael Romá Ripoll Ángel Soler Colomer Rafael Pérez Santonja Pedro Estevan Juan Antonio Pérez Climent Francisco Blanes Gisbert Francisco Payá Martí Eugenio Raduán Boronat Alejandro Giménez Boronat Rafael Moya Bernabeu Jorge Sanz Payá José Antonio Sanz Payá Jorge Jordá Payá Salvador Estevan Estevan Germán Gisbert Mullor Camilo Ferrándiz Soler José J. Sempere Carbonell Enrique Bardisa Cátala Jaime Bordera Gil Rafael Moltó Lloréns Enrique García Abad Jorge Botella Miró Vicente Carbonell Pastor

Jubilado Jubilado

Asimilado

Jubilado

43 51 51 51 57 58 58 59 60 60 60 62 64 64

2.6.69

Jubilado

71 72 72 72 73 73 73 75 75 75

1.6.76 1.6.76 76 76 77 77 77

Rafael Andrés Cortell Juan Belda Miró Agustín Soler Bou Abelardo Pérez Climent Pedro Luis Esteban Hernández Víctor Gomls Hernández Miguel Pérez Jordá Jaime Slrvent Mira Eduardo Botella Poveda Jorge Richart Pastor Ximo Sanz Silvestre Jorge Sanz Silvestre Mauro Sanz Silvestre Félix Pascual Ferrandiz Jorge Terol Cervera Francisco Jorge Paya Guillem Indalecio Carbonell Pascual Francisco Orts Maiquez José Luis Matarredona Cátala Abelardo Pérez Tomás José Jorge Diaz Tomás Juan Jorge Cuesta Soto Francisco Cuesta Soto Guillermo Cuesta Soto Enrique Llorens Msiá Francisco Miró Climent Tobías Pía Ferrando Juan Antonio Fernandez Guelser Javier García Gisbert Javier García Colón de Carvajal Ignacio García Colón de Carvajal Ernesto Gabriel Gómez Orts Ignacio Francisco Gómez Orts Mario Mira Boronat Abel José Andrés Guillem Mauro Jorge Aznar Cloquell Joaquín Balaguer Faus Julián Pareja García Gabriel Lucas Bernabeu Jorge Raduan Gandía Ignacio Miró Quilez Santiago Ubeda Soler José Luis Masanet Masanet Pedro Luis Esteban Moltó Jorge Balaguer Cátala Juan Balañá Raduan Jorge Balañá Raduan Iván Pareja Aura Cristian Pareja Aura Adrián Soler Moiña Juan Carlos Garcís Llorens Francisco Masía Esteve Virgilio Tomás Barceló José Vicente Juan Pérez Jorge Manuel Arenas Jiménez Ramón Gisbert Abad

15.7.80 30.7.80 80 Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil

Juvenil Juvenil Juvenil

Juvenil Juvenil

Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil

Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil

Juvenil Juvenil

Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil

80 80 80 81 81 81 81 81 81 81 81 81 81

21.1.82 82 82 82 82 82 82 82 83 83 83 83 83 83 83 83 83 83 83 83 84 84 84 84 84 85 85 85 85 85 85 85 85 85 86 86 86 86 86 86

José Sanz Ferrandiz Jorge Gomís Hernández Carlos Carbonell Pascual Jorge Jordá Hernández Jorge Corbí Tormo Francisco Orts Bernabeu Gonzalo Matarredona Roldan Roberto Cátala Doménech Vicente Soriano Chinchilla José Antonio Pérez García Carlos Amorós Chinchilla Juan Amorós Chinchilla Jorge Andrés Guillem Juan Balaguer Masiá Francisco Picó Silvestre Carlos Pérez Ferré Manuel Marcos Sancho Elíseo Calabuig Cortell José Jordá Monllor Juan Bosco Valor Vicent Alfonso Valor Vicent Rafael Vicedo Meliá Ximo Cardenal Monllor Sergio Bernal Valor Ignacio Vicedo Jordá Francisco José Rodes Gisbert Rafael Bou Pérez Francisco Javier Miró Verdú Marcelo Bengochea Cantos José Antonio Rubio Fuentes José Luis Blanquer Marset José Jordá López Pablo M. Marcos Sancho Francisco Javier Soler Jordá Alfonso Carbonell Gisbert Jorge Carbonell Gisbert Ignacio Miró Estruch Pablo Bou Mira Marcelo Bengochea Anón Alejandro Bengochea Anón Miguel Cátala Ramírez Ángel Llopís Giménez Pablo Marcos Ferré Joaquín Sanz Ferrandíz Luis R. Verdú Míralles Roberto Armada Jordá Santiago Guillem Reig Adrián Albero Martínez Jorge Esteban Hernández Remigio Sorolla Codert Francisco Javier Jordá Hernández Javier Jordá Sempere Jorge Jordá Sempere Mauro Serrano Penadés José Ignacio Robles Miró Roberto Bravo Mompó

Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil

Juvenil Juvenil Juvenil

15.4,86 1.6.86 19.11.86 86 86 86

3.2.87 1,5,87 1.11.87 1,12.87 1.12.87 1.12.87 1.1,88 1.1.88 1.4.88 88 88 88 88 88 88 88 88

Juvenil Juvenil Juvenil

1.10,88 15.11.88

Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil

89 89 89 89 89 89 89 89 89 89 89 89 89 89 89 89 89 89 89 89 89 89 89 89

Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil

1.4.90 1.4.90 10.4.90 10.4.90 25.4.90 1.5,90 1.5.90

Miguel Sarrión Pérez Carlos Ferrandiz Pastor Luis Francisco García Poveda Evaristo Grau Alario David Sarrión Gómez Guillermo Berenguer Jover Mauro Calabuig Valor Javier Diaz Tomás Andrés Pascual Ortiz Fernando Guillem Ferrandiz Javier Jorge Simó Bás Juan Bordera Roma Luis Mataix Arañó Jorge Bravo Estruch Juan José Doménech Bravo Estelio Pons Mataix Gabril Aznar Cloquell Francisco Navarro Botella Salvador Castelló Pérez Octavio Raduan Vera Mauro Garcia Alzina Gabriel Doménech Bardisa José Doménech Bardisa José Vicente Arques Tobar Osear Sorolla Ferrero Juan Antonio Blanquer Vanó Jorge Ramón Sanchis López Juan José Espinosa López Jorge Salvat Calvo Francisco Masiá Martínez José Miguel Masiá Bernabé Luis Jacobo García García Bruno García García Enrique Sanus Tormo Alejandro Llopis Giménez Alberto Andrea Saldoval Gerardo Andreo Saldoval José Doménech Bardisa Andrés Balaguer Romeu Salvador Estevan Pascual Jorge E. Moltó Samper Enrique Rodes Gisbert Mauro Sirvent Mengual Daniel López Slazar Carlos Alborch Sandoval Javier Grau Martínez Lisardo Catalina Salas Jorge Juan Ripoll José María Vicedo Conca Francisco Rodes Carbonell Carlos Paya Ferri Fernando Mayor Vitoria M. J. García Cardenal Salvador Arevalo Cortizo Rafael Ortiz Jordá

Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil

Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil Juvenil

1.5.90 1.5.90 1.5.90 1.5.90 1.5.90 20.5.90 25.5.90 11.6.90 4.10.90 1.1.91 20.3.91 1.4,91 1.4.91 15,4.91 15.4.91 22.4.91 15.6.91 1.10.91 1.10.91 1,10.91 2.11.91 14.1.92 14.1.92 1.2,92 5.2.92 2.3.92 2.3.92 11.5.92 1.11.92 11.12.92 12.12,92 18.12.92 18.12.92 22.1.93 22.1.93 1.2.93 1.2.93 1.2.93 7.3.93 8.3.93 15.4.93 12.5.93 29.5.93 1.10.93 9.12.93 11.12.93 1.3.94 24.3.94 21.4.94 18.6.94 23.9.94 11.10.94 17.1.95 5.2.95 23.2.95

METODOLOGÍA EMPLEADA PARA LA CONFECCIÓN DE ESTAS LISTAS.

1.- En los primeros números se han seguido los listados clasicos. 2.- Para el resto de números se ha procedido del siguiente modo: a) el mismo año de alta, los nombres que se conoce día y mes van delante del resto. En todo caso los adultos delante de los juveniles para el mismo año. b) en el caso de los juveniles, para la misma fecha de alta va primero el de mayor edad. Si no conoce la edad prevalece el orden alfabético.

Fuentes.Registro de Socios años 69-72-74-76-77-78-7980-81 Cartas de regularización del año 89. Informes particulares de Individuos históricos de la Filá. Fichas de alta que se dispone. Resolución Acta Asamblea de Marzo del 78 en vigor año 79. Reglamentos Estatutos Octubre del 83 y Noviembre del 91. (*) "En el momento de su inscripción en la Filá, se les otorgará un número que corresponde a la antigüedad general de individuos". Art. 14 párrafo 3e Estatutos 8.11.91. Copia del informe Belda de Diciembre de 1991 actualizado en Febrero del 95.

RELACIÓN DE SOCIOS SIMPATIZANTES Y PROTECTORES Blanquer Ponsoda, Amando

Penadés Navarro, Miguel

Peidro Quiles, José Cipriano

Tejedor Escribano, Ángel

Corbí Castelló, Emilio

Molina Prats, Pablo

Jordá Paya, Teobaldo

Ballbé Abad, Domingo

Más Bosque, Isidro

Botella Vi/aplana, Demetrio

Peris Richart, Manuel

Corbí Castelló, Casimiro

Molina Martínez, Sergio

Donoso Sánchez, Antonio

Femando Morales, Ángel

Jordá Terol, Javier

Carbonell Peris, Ricardo

Mestre Ortega, José

Castañer Segura, Ramón

Andreo Hernández, Luis Alberto

García Soez, Antonio

Gutiérrez Ruiz, Cosme

Linares Nacher, Hermelando

Gisbert Beltrán, Jorge

Ochando Tejedor, Fermín

Moltó Llorens, Francisco

Rico Jover, Octavio

Payá Roque, José María

Casasempere Gisbert, Gregorio

Masiá Pérez, José Miguel

Ferrando Morales, Jaime Jorge

Navarro Verdejo, Francisco

Alarcom Orts, Alfonso

Cabello Carmona, Rafael

Boronat Marín, Antonio

Salvador Arévalo, Indalecio

Cardenal Casanova, Ximo

Sirvent Jiménez, Luís

Cuesta Berenguer, Juan

Jordá Pérez, Teobaldo

Doménech Pastor, Luis

Matarredona Terol, Jaime

Jordá Pérez, Jorge Antonio

Masiá Pastor, Ramón

Miró Rodríguez, Francisco

Sanz Agulló, Joaquín

FUNCIONES Y RESPONSABILIDADES PARA LOS ANOS DE CARGO ORGANIGRAMA COORDINACIÓN PRIMERT TRÓ Darrer Tró ROBA

TICKETS

MENÚS

CONSEJEROS

ADMINISTRACION

BOATO

PROTOCOLO

CULTURALES

REVISTA

Eliseo A. Valor X. Balaguer

E. Rodes R. Ortiz

Julio R.

Pepe Botella Rafael Bou Germàn Gisbert Paco Payà

Enrique Rodes Pepe Jordà Bosco Valor Rafael Andrés Juan Belda

Pepe Sempere

Vicente Corbí Antonio Sirvent

Vicente Corbí Jordi Botella

Jordi Botella Antonio Sirvent Juan Belda

Santiago Guillem Paco Payà (Por razón del cargo)

DESARROLLO DEL NOMENCLÀTOR ADMINISTRACION: CONSEJEROS:

CULTURALES:

PROTOCOLO:

Funciones propias de Secretaria y Tesorería. Opiniones y/o consultas de los históricos de la filà y conexión con la Asociación de San Jorge. Actividades no conectadas directamente con la "Festa". Concursos, exposiciones, torneos, etc. En este caso, corresponde a los formalismos en los actos que desarrolle la filà. Invitaciones oficiales, saludas, distintives entraetes, obsequios, etc.

EL RESTO DE FUNCIONES SE DEFINEN POR SI MISMAS.

NEGRES ALFÉREZ: Paco Picó Paco Rodes

PABELLON FESTERO Ximo Balaguer Indalecio Carbonell Paco Picó Luis García

CABALLEROS: Juan Sirvent MÚSICA: Paco Payà Gregorio Casasempere CARROZAS: Enrique Rodes CHICAS: Juan Bosco Valor

NEGRES CAPITÀ: Luis Sainz Los cuadros se integran por miembros de Junta y Colaboradores

Informe Belda

de calidad.

)l natural e inconfundible sabor de la naranja contribuye a conseguir un licor original, para paladares exquisitos.

}/ mejor café seleccionado es el ingrediente que hace posible nuestros famosos Aperitivos de Café: Cerol, Sancho y Olcina, así como la Crema de Café y el Caliblan.

)a maceración y el destilado de la mejor canda de Ceyián posibilitan la obtención del exótico Ijcor de Canela.

5/ destilado de las mejores avellanas de España nos proporciona un licor de sabor intenso y suave.

I más universal de los sabores silvestres posibilita la obtención de nuestro inconfundible Licor de Mora.

5 / cantueso es la planta silvestre que, por maceración y posterior destilación, permite la obtención del licor de su mismo nombre.

inojo, salvia, manzanilla, poleo-menta, y otras plantas autóctonas, posibilitan la elaboración de nuestro Licor de Hierbas.

d0 wi

Sit

(7)

O£JM maceración de los mejores melocotones de la región y su destilación con alcoholes de primerísima calidad permite la obtención de nuestro suave Licor de Melocotón.

¡ a mezcla de sabores frescos y tropicales de varias frutas, permite obtener un licor original e inigualable.

)as mejores variedades de nísperos de Callosa dEnsarria, mediante su maceración y posterior destilado, dan como resultado un suave licor de aroma natural.

}l aroma y la suavidad natural de la reina de las frutas queda patente en nuestro Licor de Manzana.

Williams nos permite conseguir un licor de aroma natural y sabor ligero y agradable.

i manzana -verde proporciona un sabor intenso y penetrante, además de un aroma delicado y natural.

} I melón posibilita la obtención de un licor de sabor suave y delicado, con un aroma inconfundible y natural.

rr>

cjf^jas mejores variedades de cerezas de la Montaña de Alicante dan como multado un Licor de Cerezas de una calidad inigualable.

=X id

rt° LICORES SINC, S.A.

POLÍG. INDUSTRIAL COTES BAIXES • Calle C, parcela ne 3 • 03800 ALCOY (ALICANTE) Tels. 96 / 533 05 60 - 533 09 44 • Fax. 96 / 533 55 62

MUTUA VALENCIANA LEVANTE MUTUA DE ACCIDENTES DE TRABAJO Y ENFERMEDADES PROFESIONALES DE LA SEGURIDAD SOCIAL N815

• -

•Mí

•F

FUNDITUBO CONSTRUCCIÓN

Sistema SUPER METALLIT • Resistencia al fuego • No emisión humos tóxicos • Insonoridad • Dilatación mínima • Flexibilidad en movimientos sísmicos • Resistencia al impacto • Durabilidad • Montaje fácil • Sistema de cierre «clip» de gran seguridad • Manguito de elástomero antideslizante • Ensamblaje en 30 segundos • Par de apriete: 8 Newt. x m.

[SuperMétallit] TUBERÍA Y ACCESORIOS DE FUNDICIÓN PARA EVACUACIÓN DE ABUAS PLUVIALES, NEGRAS Y FECALES.

DISTRIBUCIÓN PARA LEVANTE. MURCIA Y ALBACETE

TECNOLOGÍA

APLICADA

AGUA

DAB&S

Emficío APOLO

a España, 16 o 3801

5546713 55H2359

VINALOPO GRUPO TELEFÓNICA

EQUIPOS Y SERVICIOS TELEFÓNICOS

Plaza Mayor, n.9 2 Bajo A - Teléfono (96) 538 02 03 • Fax (96) 538 02 70 • 03600 ELDA (Alicante)

SERVICIOS DE TELEFÓNICA QUE PUEDEN SOLICITAR EN ESTE CAVEX • ALTAS, CAMBIOS, AMPLIACIONES DE LINEAS Y SERVICIOS. • CENTRALES Y TELEFONOS. ANALÓGICOS Y DIGITALES. PRODUCTOS • CENTRALES, TELÉFONOS, EQUIPOS DE CONTROL Y TARIFICACIÓN. •TELEFONOS MÓVILES "TMA" MOVILINE • INSTALACIONES, SERVICIOS POSVENTA, MANTENIMIENTOS, ETC.

ALCOY GRUPO TELEFÓNICA

EQUIPOS Y SERVICIOS TELEFÓNICOS

CENTRO DE ATENCIÓN POSVENTA "C A P", y DISTRIBUCIÓN OFICIAL DE TELEINFORMATICA Y COMUNICACIONES, S.A. "TELYCO1 C/de Alzamora, 37

Tel. 96.5525720

Fax 96.552 5725

03802 ALCOY

LIBRETA CENTRAL HISPANO A . • rt

¿AUN , :-

En menos de un año la Libreta Central Hispano ha repartido más de 20.000 premios entre sus clientes: Chalets, apartamentos, brillantes, premios de un millón de pesetas. ...Y usted ¿aún no la tiene? Sus ahorros merecen el máximo interés y todos los meses hay sorteo millonario. Infórmese en la sucursal más próxima del Banco Central Hispano.

Central Hispano EL B A N C O DE C A D A UNO

COMPAÑÍA ESPAÑOLA DE SEGUROS DE

CRÉDITO Y CAUCIÓN

AGENCIA PARA ALCOY Y C O M A R C A JOSÉ A. SAN PAYA Lauria, 2 - Puerta accesoria - Apdo. Correos, 57 Teléfonos 96 - 554 27 88 y 554 06 33 Telex: 66020 - ausan-e

Vamos de fiesta, In el Banco Sabadelf estamos vamos de fiesta. Para celebrarlo con la tradiciĂłn, estamos con la juntos y disfrutar de unos dĂas cultora y con el saber popular, Y inolvidables. tambiĂŠn sabemos que esto es Vamos donde usted vaya, muy importante para usted. Por eso en estos momentos Vamos de fiesta.

Banco Sabadell

T E J I D O S

S I N

T E J E R

JUAN ENRIQUE MIRALLES JORDA LICENCIADO EN CIENCIAS EMPRESARIALES

CARRET. BENAMER, S/N. - APARTADO, 19 TELEFONO (96) 553 02 11 - FAX (96) 651 62 36 03830 MURO DEL ALCOY (ALICANTE) ,i

JQtR

FRANCISCO JOVER, S.A. - Autovía Alcoy-Cocentaina Km. 797 - Tel. (96) 559 05 07 - Fax: (96) 650 04 02 - apdo. 84 - 03800 ALCOY

Sociedad Anónima de Seguros y Reaseguros Fundada en 1877 MEDALLA DE ORO AL MÉRITO EN EL SEGURO

RAMOS: MULTIRRIESGOS:

RESPONSABILIDAD CIVIL

COMBINADO HOGAR ALTA PROTECCIÓN

INCENDIOS ROBO

MULTI-H06AR

TRANSPORTES

MERCANTIL

INDIVIDUAL MULTI-COMERCIO

CRISTALES

COMUNIDAD PROPIETARIOS

CAZADORES AUTOMÓVILES PÉRDIDA BENEFICIOS AVERÍA MAQUINARIA

ASISTENCIA EN VIAJE

DOMICILIO SOCIAL: Gonzalo Barrachina, 4 03801 ALCOY Teléfono *554 00 99 (6 líneas) Fax: 554 06 89

PEQUEÑA Y MEDIANA EMPRESA

exulto. S.D. FABRICA

TEJIDOS

Calle D, PQ 8 (PolĂgono Industrial Cotes Baixes)

Tels. (96) 533 10 72 y 552 19 50 Fax: (96) 552 01 12 - Apartado 203 03804 ALCOY

VIATEX,S.A.

Carretera de Alcudia, 13 Tel. (96)5591325 Fax: (96) 559 11 12 03829 COCENTAINA

(Alicante) - Espa単a

SUCESORES DE JOAQUÍN HERRERO, S. L, FÁBRICA DE GÉNEROS DE PUNTO

San Lorenzo, s/n Tels: (96) 551 70 50 - 551 70 51 • Fax (96) 551 72 88 03810 BENILLOBA (ALICANTE)

limen V.^1 REPRESENTACIONES

Suc. P茅rez Castell贸 DIALMEN, S.L. CIRA. MURO - PEGO, KM. 3 TELS (96) 651 60 02 - 651 60 04 FAX (96) 553 16 07 - ARDO. 1 03830 MURO DEL ALCOY (ALICANTE)

A l C O I T f N .

S A N T 5 5 4

L l O R E N g O 9

1 0

J/¡/atut*í ¿W<» -?• &

Alcudia, 192 - Ptda. Jovadas Tels. (96) 559 24 54 - 559 21 02 Telefax (96) 559 21 02 03820 COCENTAINA (Alicante) Spain

Construcciünes'ffilbañilería *,**

JOAQUÍN f"

ER FAUS

Avda. País Valenciano, 18 - Teléfono: 554 28 04 03800 A L C O Y (Alicante) -

, % ^v Í_JQ¿_ r*s> >or.. r*1-!

"VIXCA SANT JORDI" _JÉ

Santiago Guillem Sempere (SUCESOR)

*••••%

jmmmmm

••*•**« tmmmmmm •«••*• ••••» «•••t i » » « » >••** •••» *•••*•••

Ctra. Valencia, 83 - Teléfono 33 11 47

A L C O Y

TEJIDOS DE ALTA DECORACIÓN PARA EL HOGAR

Avinguda Xátiva 24 - Teléf, 96 / 650 03 48 03820 COCENTAINA (ALICANTE)

MATERIALES PARA INSTALACIONES DE FONTANERÍA DE LA CONSTRUCCIÓN,

INDUSTRIA Y AGRICULTURA

Na Saurina de Entenza, 33 Teléfono 96 - 533 34 42 - Fax 96 - 552 19 05 03800 ALCOY

£> IÍ.LL) A para oficinas o

Papelería B E L D A tanto monta...

„• s

Banco Atlántico A

TODA

Avinguda del País Valencia, 66 Tinos. 55434 11 -55435 11

VELA ALCOY

(Alicante)

MUTUALIDAD DE LEVANTE ENTIDAD DE SEGUROS A PRIMA FIJA SEGUROS DE AUTOMÓVILES ACCIDENTES PERSONALES INCENDIOS MULTIRRIESGO PEQUEÑA Y MEDIANA EMPRESA COMBINADO DEL HOGAR CAZADOR RESPONSABILIDAD CIVIL Domicilio social: ROGER DE LLURIA 8 • Tel.: 96/55412 11 - 55413 77 • Telefax: 96/55413 94 - 03801 ALCOY

CENTRO INSTRUCTIVO MUSICAL

A P O L O lili,

CORPORACIÓN MUSICAL PRIMITIVA ALCOY Correr La Cordeta, 10 - Teléfono 554 54 18 03801 ALCOY

clínica Veterinaria ENTENZA, 85 - TELF. 652 00 30 - 03803 ALCOY VIRGEN DEL PILAR, 4 - TELF. 559 10 12 - 03820 COCENTAINA VILLENA, 5 - TELF. 656 77 80 - 03450 BAÑERES

VETERINARIOS: JUAN SIRVENT MIRA Y W CANDELAS ESCODA VALERO

ASESORÍA FISCAL, CONTABLE Y LABORAL

SANTA ANNA, 1 - TEL. 96-554 30 33 (4 líneas) - FAX 96-554 16 10 - 03800 ALCOY Alicante

BANCO

ALICANTE ARGENTARÍA

LUIS HERNÁNDEZ LÓPEZ, S.A. FABRICA DE TEJIDOS PARA EL HOGAR C/. INDUSTRIA, 11 TEL. (96) 559 11 65 - FAX: (96) 559 12 26 03820 COCENTAINA (ALICANTE-SPAIN)

Escultor Peresejo, 30 - Tel. y Fax: 552 50 49 03802 ALCOI (Alacanr)

•<•»

**i

BAR ISABEL LA CATÓLICA, 39 TEL. 652 07 26 ALCOY SOMBRERERÍA

HISPANIA

Plaza Pintor Gisbert, 10 Teléfono 54 47 87

ALCOY

MOLTO Y MASÍA, S.L. Casa Fundada en el año 1946 TEJIDOS PARA LA DECORACIÓN Paseo Viaducto, 10 y 12 Tel. y Fax. (96) 554 05 06 - Tel. Móvil. 908 07 30 29 03801 ALCOY (ESPAÑA)

kflLLITOR aw, d 4*¿ de cada día C/. San Juan Bosco, s/n. Tel.; (96) 552 25 08 - 552 05 09 - Fax: (96) 552 25 08 03800 ALCOY (Alicante)

PARKING DEL RACÓ JAVIER JORDATEROL S E R V I C I O DE L A V A D O Y E N G R A S E

Gonzalo Barrachina, 2 - Teléfono 554 31 06 03800 A L C O Y

ALCOY

PICAJE DE CARTONES PARA TEJIDOS LABRADOS

ISABEL LA CATÓLICA, 38 (Chaflán C/. Perú) TELEFONO 533 15 35

03800 ALCOY

D íí 10 LLDo LLDc

TRANSPORTES INTERNACIONALES

CALEFACCIÓN ELÉCTRICA POR ACUMULACIÓN DE CALOR

C/. Industria, 4y6 Tels. (96)5591378-5591452

Fax: (96) 559 26 42

C./Anselm Aracil, 5

Telex71789GISB-E

Tel.: (96) 552 50 80 ALCOI

03820 COCENTAINA (Alicante) ••

O fl N HAT flUTOMRTISMOS POftfl PUCRTflS

DISTRIBUIDOR

RRTICUIOS D€ PI€L BOLSOS BILL€T€ROS EXPOSICIÓN Y TALLER: RECONQUESTA, 4

CA SAN NICOLÁS, 115 Tel. 55411 71

ALCOY (ALICANTE)

fc*>

TELÉFONO Y FAX: (96) 533 81 49 03803 ALCOI (Alicante)

REGEX, S.A

PROMOCIÓN Y CONSTRUCCIÓN DE

HILADOS-TEJIDOS

VIVIENDAS EN ALCOY: Residencial Clot de Collao Viviendas de V.P.O. en C/Caballero Merita

TRAFALGAR,4,12.'

08010 BARCELONA

PAN IBI SANTA ROSA, 9 - ALCOY SABADELL 19-ALCOY

BISCOY SI. i Tels. 555 11 9 6 - 9 0 8 7 6 1 7 9 4

Donem les gracies a les persones que han colaborat material i intelectualment a la realitzaci贸 d'aquesta revista. La Junta.

BlfiflOS EXÍGEOS RESPÜESIflS. Te damos la solución para ganar más con tu nómina.

SOLUCIONES PDRfl

* Cfllfl Caja de Ahorros del Mediterráneo