Catalunya un sol poble

CATALUNYA, UN SOL POBLE PROJECTE CONJUNT DE L’INSTITUT EL CASTELL D’ESPARREGUERA I EL SERVEI LOCAL DE CATALÀ, DEL CONSORCI PER A LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

Homenatge al 50è. aniversari d’Els nous catalans, de Francisco Candel Curs 2014-2015

Projecte Catalunya, un sol poble

Institut El Castell i Servei Local de Català d’Esparreguera

PRESENTACIÓ

L’any 1964 veu la llum la primera edició d’Els altres catalans, de Francesc Candel. En aquest assaig periodístic, el seu autor dóna una visió lúcida i gairebé radiogràfica de la situació de la Catalunya d’aleshores. Un país d’acollida d’immigració que veu com, a mitjan anys quaranta del passat segle, en plena dictadura franquista –amb tot el que aquest terme significa- va passar de tenir 2.890.974 d’habitants el 1940, a comptar amb més cinc milions i mig el 1974.

Aquesta població nouvinguda era majoritàriament gent jove que buscava noves oportunitats, per tant, la piràmide de població va experimentar un creixement en el nombre de joves menors de 15 anys, fins a situar-se en el 25% del conjunt de la població el 1974.

Ara, des de l’atalaia que ens atorga ser ciutadans del segle XXI, volem tombar la mirada una mica enrere (només una mica) per retre un homenatge a tots aquells que van decidir deixar la seva terra per instal·lar-se a Catalunya, construir una vida nova, arrelar-se i conviure.

Amb aquest objectiu, que pren com a referent l’experiència més propera, els alumnes de 3r. d’ESO de l’Institut El

Castell d’Esparreguera han reconstruït

aquesta part de la seva pròpia història, una peça del trencaclosques del qual tots formem part.

Projecte Catalunya, un sol poble

Institut El Castell i Servei Local de Català d’Esparreguera

EL PROCÉS 1a. fase: PRESENTACIÓ En aquesta sessió vam introduir la figura de Francesc Candel als alumnes explicant la seva trajectòria i importància dins el procés de formació, integració i construcció d’una societat tan complexa com la catalana.

Ho vam fer mitjançant alguns dels textos extrets del seu llibre Els altres catalans i amb materials extrets del web de la Fundació Candel, així com amb una petita presentació 2a. fase: CANDEL A L’AULA El mes de novembre de 2014 vam rebre la visita de Marc Piera, responsable del Servei Local de Català d’Esparreguera, del Consorci per a la Normalització Lingüística, i de José Luis Hurtado, alumne dels cursos de català per a adults i voluntari per la llengua.

El primer ens va aportar les dades tècniques que dibuixaven la situació de Catalunya en diferents moments històrics, amb relació al procés migratori.

La veu de l’experiència va arribar de la mà d’en José Luis Hurtado, que ens va explicar com, quan i per què va arribar a Catalunya l’any 1970.

3a fase: ENTREVISTA FAMILIAR Tenint com a referència algunes qüestions proposades a classe, els alumnes van dur a terme una petita entrevista a un familiar triat per ells. La consigna era que l’entrevistat en algun moment de la seva vida hagués arribat a Catalunya des de qualsevol altre lloc. Aquest guió recollia observacions per part del familiar sobre diferents aspectes, com ara el fet migratori, l’arribada a Catalunya o la relació amb la llengua 4a. fase: PRODUCTE FINAL Amb les dades que els alumnes van recollir, van elaborar un retrat o biografia sobre el seu familiar. Val a dir que cada un dels textos resultants són molt heterogenis en tots els sentits, però precisament aquesta és la riquesa que la diversitat de la nostra societat ens ofereix.

Projecte Catalunya, un sol poble

Institut El Castell i Servei Local de Català d’Esparreguera

A continuació teniu els retrats que els nostres alumnes van elaborar partint de les dades recollides, tot i que el primer d’ells correspon al text que va escriure el nostre convidat, en José Luis Hurtado, explicant la seva experiència

Projecte Catalunya, un sol poble

Institut El Castell i Servei Local de Català d’Esparreguera

ELS RETRATS

Mai no és tard Fidel era un nen nascut l’any 1950, anys molt difícils per a tots els espanyols, però molt més per a les famílies andaluses que no tenien feina per a poder-se guanyar la vida. Quart de nou germans, va començar el col·legi amb cinc anys, els que permetia o manava el govern, just l'edat amb la qual ells creien que els adolescents podien començar a cantar els himnes de l'època, i resar el rosari. És amb el que els picaven el cervell. Si no cantaven o resaven, no tenien dret a llapis, quaderns o llibres. Per nassos havien d'aprendre el que els manaven: el Cara al sol, el Vamos niños al sagrario, resar el rosari i algunes cançons més dels “fletxes”.

La veritat és que Fidel no era gaire bon estudiant d'aquests temes i sempre estava castigat.

Ni sabia cantar, ni resava, ni els diumenges anava a missa, que era obligatori. Fins que un dia el professor i el capellà li van dir que, si no feia el mateix que la resta de companys, no li donarien llet en pols ni aprendria a llegir i escriure.

Per això, Fidel no va tenir més remei que aprendre les cançons, encara que no li agradessin, però ell volia aprendre a llegir i escriure com els seus companys.

Quan un matí Fidel donava de menjar als animals del corral de casa, es va posar a cantar.

Fidel cantava i cantava les cançons "aconsellades", però el seu pare, que dormia, perquè havia tingut torn de nit, es va despertar i es va llevar: ─Fidel, ja saps cantar─ va dir el pare amb veu greu i posat molt seriós. ─Sí, pare, i de memòria! ─Doncs, com que ja cantes molt bé, no cal que segueixes estudiant. Demà aniràs a treballar, així no hauràs de cantar més.

Fidel no tenia vuit anys encara, però sí molta il·lusió perquè el seu pare li havia dit que li ensenyarien a llegir i a escriure i fer comptes. A partir de llavors la vida de Fidel va ser tan agitada que no tenia temps per a jugar; a les vuit del mati començava la feina fins a la una, i de dos quarts de tres fins a les sis, que plegava; després, a estudiar fins a les nou del vespre.

Així cada dia de l’any, menys el Divendres Sant, que estava prohibit; fins que el Fidel va poder, per fi, examinar-se per obtenir el certificat d'estudis primaris.

Fidel seguia treballant com sempre, i ara, amb les tardes lliures, podia jugar amb els seus amics a futbol, però no el volien en cap dels seus equips, perquè deien que era molt

maldestre. Però, en canvi, els agradava que estigués entre ells, s'ho passaven genial. Es divertien molt dins de les seves possibilitats, sobretot els diumenges, quan feien els guateques als corrals. Cada setmana era en una casa diferent i, com que eren tants i es coneixien de tota la vida, els seus pares no posaven impediments, ja que d’aquesta manera els tenien controlats. De vegades també s'ajuntaven per ballar amb els seus fills; sempre deien que l'important era gaudir del moment.

Però, és clar, el temps passa per a tothom, i un dia Fidel es va adonar que era impossible seguir al poble, no per falta de feina, sinó perquè ell era i és una persona inquieta, i sempre en desacord amb els governants de torn. Fidel deia que la seva bandera era la tricolor, i que “la del gall dindi” li feia fàstic. Per això, un dia li van aconsellar que callés o, si no, tindria problemes. Aquest consell l'hi va donar un policia nacional pare d'un amic. Aquesta mateixa persona va parlar amb el pare de Fidel perquè el convencés.

A partir d'aquí Fidel es va replantejar que el millor seria deixar el poble per evitar problemes. Això sí, mai no canviaria d'opinió respecte els governants. I el temps li està donant la raó al murri... Se n’està sortint amb la seva.

Avui te gairebé seixanta-cinc anys, prejubilat, sense haver cobrat mai l'atur, havent treballant des dels vuit anys i, des que va arribar a Barcelona, sempre en empreses catalanes, algunes de les quals ja no existeixen i d'altres, com l'última en què va treballar, l’any 1979, que segueix activa i amb molt bona salut.

Un cop jubilat, Fidel no sabia què fer per passar el temps. El bar no li desagrada per prendre una cervesa o una copa de vi, però tot el dia al bar embruteix les persones; passejar pel camp és agradable, però cada dia i molt de temps seguit és avorrit; i tot el dia dins de casa estirat al sofà no és bo per a la salut.

Fidel li donava voltes i voltes, i no trobava una sortida útil a la seva situació. Fins que un dia una trucada telefònica va canviar la seva vida: la seva filla li trucava per veure si podia recollir la seva neta al col·legi , ja que ella no tenia temps d'arribar a l'hora per problemes de trànsit. La filla del Fidel li va demanar que li portés un entrepà i un suc, perquè, un cop

fora de l'escola, s'ho mengés al parc juntament amb les seves amigues. I així ho va fer Fidel.

El que aquest home no s'esperava era que la seva néta de tres anys sortiria del col·legi parlant-li en català. Mai no ho hauria imaginat. Quan la néta li va demanar el berenar, Fidel es va quedar en blanc, no sabia què li demanava. I així una vegada, dues vegades, i a la tercera vegada ho va fer cridant. ─Iaio, què em portes per berenar, que tinc gana?

I Fidel molt seriós va respondre: ─No me grites, toma el bocadillo y cómetelo, si no nos iremos para casa sin que juegues con tus amigas.

I Alexandra la néta va respondre amb molt geni: ─Pero, yayo, si es lo que te estoy pidiendo, que no te enteres, yayo, ¡tú no te enteras!

Fidel va mirar al seu voltant i es va adonar que els pares dels altres nens somreien, sense maldat en les seves mirades, però somreien.

Això va ser el que va fer pensar a Fidel que la jubilació no era un càstig per tenir certa edat, i que podia recuperar el temps que en la seva infantesa l’hi van treure. I no ho va pensar dues vegades, i en una reunió familiar els va comunicar que volia estudiar.

Tots es van sorprendre, i més quan els va dir que estudiaria català, ja que el volia poder parlar amb la seva néta en el seu mateix idioma. Així ho va fer Fidel, el que li van negar de petit, gràcies a la seva néta, ho està fent després de jubilat: aprendre sense l'obligació de cantar himnes indesitjables.

José Luis Hurtado Esparreguera, 2014, Any Candel

Joel Cobos

CATALUNYA, UN SOL POBLE L'avi patern: Francisco Cobos El Paco, com li agrada que li diguin, va venir a Catalunya l'any 1975, quan tenia uns 40 anys. Va arribar des de Granada, on sempre havia viscut.

Ell, ja havia abandonat la seva terra durant un temps per treballar a Alemanya, però llavors la deixava per sempre.

El Paco feia temps que havia trobat feina a Catalunya, i amb la seva família (cinc fills, dona i mare) es va disposar a creuar el país durant 14 hores en un autobús. Havia començat a treballar al camp amb només 13 anys, i a partir de llavors es va dedicar a la construcció en una empresa de Martorell. Va treballar en el mateix lloc i prosperant fins la seva jubilació.

En arribar, ell i la seva família es van establir a Cornellà de Llobregat, (destaca que aquesta ciutat ha canviat moltíssim i gairebé no la reconeix; Ell recorda els camps i el riu als afores). Concretament, van viure al barri de Sant Ildefons, en un bloc de pisos molt humil. Allà hi vivien només persones en la mateixa situació, sobretot immigrants d'Andalusia, per això va fer bones relacions i es va adaptar molt ràpidament. D'aquella època recorda principalment esforç i sacrifici, ja que a més d'ell, el fill gran va començar a treballar en la mateixa empresa que el meu avi. A poc a poc va aconseguir tirar endavant la família.

Respecte el català, el va anar aprenent molt a poc a poc, però va aconseguir entendre'l perfectament i fins i tot ara s'atreveix a mantenir petites converses. Encara que amb la seva família i relacions sempre ha parlat castellà, també va tenir l'oportunitat que els seus fills aprenguessin el català i recorda que molts catalans l'han ajudat desinteressadament a adaptars'hi.

Joel Cobos

El Paco i la seva família no es consideren catalans purs, sinó que es consideren catalans d'origen andalús, ja que encara que han viscut molt de temps a Catalunya, a més d'adaptar-se i conèixer l'idioma, per ells, té un pes important la terra que van deixar fa temps per tirar endavant la família.

El Paco a l'actualitat (80 anys)

La Meva àvia: Paquita García La meva avia va arribar a Catalunya el 1964, amb 20 anys.

Ella va venir d’Andalusia acompanyada de la seva família en un autobús molt estret. Van venir perquè allà no hi havia treball. En un principi es van instal·lar a Badalona a casa d’una tieta, però a aquella casa hi havia molta humitat i la meva àvia portava crosses des de els 5 anys.

A Badalona va treballar en un taller de cosir. Allà va sentir parlar Català a la seva cap, però no va entendre res i com a aquella època hi havia el franquisme, no ho va poder aprendre. La meva àvia se sent catalana perquè ha sigut molt feliç aquí amb el seu marit i amb la seva família.

Catalunya, un sol poble (Jieni Lin) La meva mare és una de les persones immigrades a Catalunya. Va arribar aquí amb l'objectiu de trobar treball, l'any 1994, amb els seus 21 anys, procendent de la Xina. La primera parada va ser

Sitges, a casa d'un familiar que tenia un

restaurant on hi va treballar durant un temps de cambrera i on va coneixer el primer català: un dels clients. El viatge el va fer sola amb avió, aquí l'esperava el meu pare, que treballava en el mateix lloc que ella.

El barri on va viure era un barri normal, no pas els que van fer enfocats als estranjers i immigrants. L'habitatge on vivia era una casa situada en una zona residencial de Sitges.

No guarda cap record negatiu dels primers moments en què va arribar a aquest país, ja que es va integrar amb facilitat. Mai s'ha arribat a sentir rebutjada. Però, sí que es va sentir lluny de casa, lluny de la família, lluny de tot el que li era conegut.

Va passar uns mesos estudiant castellà, però no el català. Per això no ha sabut mai parlar aquesta llengua, i tampoc l'ha arribat a entendre, però això no li ha suposat cap problema ni a l'hora de treballar ni a l'hora de relacionar-se amb les persones.

Ella, és una altra catalana, una catalana provinent de la Xina.

Gerard Jiménez

La vida del meu besavi

El meu besavi va arribar aquí Catalunya amb 19 anys. Va venir d’ Almeria, acompanyat per la seva dona. EL viatge del seu poble fins a Catalunya va ser molt llarg, 23 hores dins d’un autobús.

Van decidir venir aquí pel tema del treball ja que allà estaven passant una època molt dura i no en tenien.

A l’arribar aquí on es van allotjar va ser a Sants, en un pis molt petit. I va venir un temps a veure si trobaven treball, si no se’n tornarien. El meu besavi va ser el primer a trobar treball, va ser guàrdia urbà.

A ell, venir aquí li va costar molt, ja que era molt tímid i li va costar bastant relacionarse.

De mica en mica va anar fent amics del barri, i així es va anar introduint a Catalunya. Ell es sentia de català però també andalús, el català també l’entenia, ell sempre deia que Catalunya era la seva pàtria.

El meu avi: Francisco Gabriel Fernández El meu avi es diu Francisco Gabriel Fernández va néixer a Almeria en la població de Adra l’any 1931 es adir que va viure la dictadura de Franco.

Va tindre una infància dura perquè en aquell temps no hi havia molts diner així que quan tenia 24 anys l’any 1955 encara vivia amb els seus pares, va decidir anar-se a viure a Catalunya a veure si així podia trobar feina. No s´ho va pensar, va agafar totes les seves coses va pujar a un autobús i es va vindre tot sol cap aquí.

Al arribar a Barcelona, es va instal·lar en un pis de la zona dels pescadors a Badalona en aquest barri va conèixer a la meva avia.

Les primeres persones que va sentir parlar català va ser als homes del lloc on treballava, als pescadors, no ho entenia tot pero algunes paraules veia que tenien semblança el castellà i més o menys els entenia.

Va decidir treballar en la mar perquè en Almeria ell ja havia tingut relació amb la pesca per això va voler continuar amb el ofici al arribar va tindre la sort de trobar un lloc de treball.

Després de 15 anys vivint allà va tornar al lloc on va néixer, Almeria i tot y que va viure temps allà avui dia no sap parlar el català.

David Fuentes

3rC LA MEVA ÀVIA

La meva avia vivia a Granada, i amb 21 anys va venir a Catalunya, a l’any 1957. Ella venia de la província de Granada i va néixer a un “cortijo”.

Quan va venir a Catalunya, va arribar en tren, venia acompanyada pels seus pares i una germana. Van prendre aquesta decisió perquè els seus pares allà no tenien treball i el de la meva àvia estava mal pagat.

Quan van arribar aquí a Catalunya, es van establir a Cornellà, al carrer Almeria a una casa molt petita i vivien 10 persones.

Ella recorda que en el tren per arribar fins aquí van trigar 3 dies i 2 nit.

Mai es va sentir menystinguda perquè en el barri on es van instal·lar eren tots emigrants d’altres parts d’Andalusia.

La primera persona que va escoltar parlar català va ser un botiguer, i no va entendre res. Quan va arribar va començar a treballar a una fàbrica que es deia La Plàsmica, però la van fer fora al cap de 3 mesos.

Encara que visques a Catalunya, va trigar molt a escoltar parlar el català per la dictadura de Franco, però quan el va escoltar li semblava estrany, com el xinès perquè no entenia res.

Ella no parla català perquè no és la seva llengua materna i mai s’ha posat

a

estudiar-lo,

també

es

veritat que a la nostra família es parla el castellà ja que cap dels meus avis és català.

Els sentiments que té la meva àvia sobre Catalunya són bons, ja que aquí va poder trobar treball i fer bona vida, però ella no se sent catalana.

Daniel Camacho

Manolo Camacho Sánchez El meu avi Manolo va néixer en un poble de Màlaga. Va arribar ha Catalunya amb 21 anys, l’any 1959.

Al meu avi el van obligar a anar a Catalunya a fer el servei militar. Va arribar en tren amb uns companys que també anaven a la mili.

Quan va arribar a Catalunya es va establir en el Poblenou, a Barcelona on vivia el seu germà. S’hi va quedar úns 2 dies per descansar i després anar a la mili. El barri on està situat era industrial i vivia en un pis... El seu millor record de aquells temps van ser que va anar al cinema a veure una pel·lícula que acabava de sortir, però entre més però no se’n recorda però eren molt bons.

Les primeres persones que va conèixer catalanes va se uns companys de la mili que s’estaven insultant. La seva primera feina després del servei militar fou la de paleta.

El meu avi entén una mica el català, però no el parla mai i mai el parlarà perquè al llarg de la seva vida no li ha fet falta. Per ell Catalunya solament li ha significat el treball que hi havia abans. Per això es va quedar, peró igualment no se sent català.

CATALUNYA, UN SOL POBLE

La meva àvia es diu Dolores. Ella va néixer a Lorca, a l’any 1935.

Per començar, ella va vindre a viure a Catalunya a l’any 1940, quan tenia 5 anys.

Va vindre amb tren des de Lorca fins aquí a Catalunya. El motiu per el qual va vindre va ser pel treball dels seus pares.

La primera vegada que va venir a Catalunya, va viure a Monistrol de Montserrat, concretament a la Colònia Gomis, on treballava el seu pare. Ella no te bons records d’aquell temps, però mai es va sentir rebutjada per ser de fora, sinó què va ser justament al contrari.

La primera feina que ella va trobar va ser cuidant els fills d’una família rica.

No sol parlar en català, de fet gairebé no el sap parlar, però sÍ que l’entén una mica. Ella no parla el català perquè a la seva família sempre han parlat el castellà.

Per finalitzar, diu que no canviaria de lloc per viure, ja que Catalunya ha sigut el lloc on ella s’ha criat, i per tant té un vincle sentimental.

CATALUNYA UN SOL POBLE

El meu avi va arribar a Catalunya amb 20 anys. Va vindre amb la seva germana i van arribar en tren. Va decidir venir per treball i perquè tenia família aquí. En un primer moment es va establir a casa d'una tieta seva. Tenia molts bons records i en cap moment es va sentir rebutjat. A l’arribar la primera feina que va tenir va ser en una fàbrica. Ell entenia una mica el català però mai el va arribar a parlar.

CATALUNYA, UN SOL POBLE

(Àngel Fdez)

FERNANDO FERNÁNDEZ FERNÁNDEZ El Fernando va néixer l’any 1963, a Zamora (Castella i Lleó). Quan només tenia un any, per motius de treball del seu pare, va emigrar a França.

Va estar uns tretze anys allà, després va tornar a Castella, la seva terra. Ha treballat de camioner (transportista) durant tota la seva vida.

Fent ruta per Espanya va arribar a Catalunya, i va instal•lar-s’hi formant una família.Seguidament el Fernando va entrar en una empresa madrilenya, anomenada Boyacá, en una delegació que tenen aquí, a Catalunya. En aquesta empresa, va començar a parlar català, sobretot a l’hora d’anar a repartir i conduir amb el camió. Amb la primera persona que va parlar català va ser el seu company de treball, amic seu.

En el moment que va començar a parlar l’idioma, no li va costar tant com a altres persones, perquè venia de França, i el francès és bastant semblant al català. A partir d’aquell moment, va començar a entendre bé el català, i un parell d’anys després ja se sentia una persona, més o menys, catalana.

Ara mateix, la seva relació amb el català és bona, l’entén totalment.

Actualment, a l’hora de parlar amb la família, ell parla castellà, però a l’hora del treball parla bastant català, que predomina a l’empresa que treballa.

Per al meu pare, Catalunya és tan significativa per a ell, com França o Castella, ja que és un lloc important, perquè aquí va trobar treball i va formar la seva família.

Arnau Sánchez

Catalunya, un sol poble La meva àvia Pietat, va néixer l’any 1941 i actualment viu a Igualada. Va arribar a Catalunya l’any 1942, amb 9 mesos d’edat.

Venia des de Mediana d’Aragó,(Saragossa), en tren amb els seus germans i els seus pares. Va haver de venir amb la seva família a Llorenç del Penedès, Tarragona, perquè el seu pare era guàrdia civil i vivien en una caserna militar, i el van traslladar a aquesta caserna. Allà, ella era l’única persona que parlava català i a partir de 1950-1951 va treballar com l’única traductora de la caserna, i cada cop que detenien algú que parlava català ella el traduïa. Mai es va sentir rebutjada, ningú la discriminava de mala manera per parlar català com a llengua principal, era molt feliç i va fer moltes amigues allà. No recorda qui va ser la primera persona catalana que va conèixer, a la seva escola les seves companyes parlaven català. Va treballar a l’empresa tèxtil Esteve Aguilera una bona part de la seva vida fins que es va casar. Parlava català amb els seus germans i amigues i castellà amb els seus pares. Entén perfectament el català i el parla habitualment i se sent catalana al cent per cent , per a ella Catalunya és la seva pàtria.

Gerardo González Beatriz Per Arnau González El meu pare va arribar a Catalunya l’any 1967 quan tenia 13 anys. Va venir sol des de Lugo amb autocar, perquè volia canviar de treball donat que vivia en un petit poblet.

El seu primer establiment va ser a la Verneda, a un pis on vivia amb el seus tiets al districte de Sant Martí. Ell mai es va sentir rebutjat donat que al seu barri gairebé tothom parlava castellà.

La primera persona catalana que va conèixer va ser un pastisser per al qual treballava fent brioixeria industrial. En aquella època ell pensava que el català era molt diferent del castellà, però ara encara que no el parli, l’entén.

Amb els seus germans parla gallec i amb nosaltres castellà.

Després de 47 anys vivint aquí ell es sent català.

Ariadna Xairó Núñez

3ESO E

La trajectòria de la meva iaia Maria Aquest relat és producte de les explicacions de la meva mare i de familiars als quals he preguntat ja que la meva iaia Maria va morir fa tres anys . “ Vaig néixer a Las Hortichuelas al 1936, un petit poble de la comarca de Níjar a la província d’Almeria, un lloc preciós on es troba el Parc Natural de Cabo de Gata-Níjar, envoltada de petits pobles pesquers i camps de conreu, en aquells anys poc conreats ja que els latifundis oprimien el desenvolupament econòmic, això vol dir que la terra era propietat d’uns quants i la majoria es morien de pena, en feines molt dures com la mineria i la pesca. Així el meu pare, amb tan sols 22 anys, va morir a les mines d’or de Rodalquilar quan jo tan sols tindria 8 anys i el meu germà no arribava a dos. La meva mare es va quedar vídua amb 21 anys i dos nens petits, sense cap retribució per aquest fet. El meu germà petit, segons em va explicar la meva mare, es va morir al poc de la mort del meu pare, segons ella de pena, ja que no volia menjar perquè trobava a faltar molt al pare. En aquella època no hi havia els medicaments que tenim ara i no sé ben bé que deuria passar.

Per tant, la mare va decidir marxar cap a Barcelona per busca de feina, deixant-me a mi amb la meva àvia paterna i uns tiets que em vam cuidar com si fos la seva filla. Em mimaven i tenia aliments ja que vivien en un cortijo i tenien cabres i altres animals que ens permetia tenir menjar en aquell temps de postguerra i dictadura franquista.

La mare s’instal·la a Barcelona i comença a treballar a una casa rica on havia de fer de cuinera i altres tasques domèstiques. Explicava que li feien posar guants i còfia per servir el menjar. Ben aviat ,la mare m’envia diners perquè marxi amb ella cap a Barcelona i als 12 anys viatjo en tren cap allà, acompanyada d’uns parents que també hi anaven. El viatge va ser tota una experiència! Vaig arribar a l’estació ,on la mare m’estava esperant, negra, tota negra! El carbonet que desprenia la màquina del tren i jo que era molt curiosa mirant per la finestra em va anar omplint cabells, cara i vestit, solament se’m veien uns ulls grans i brillants que no es volien perdre tot el que estava vivint una nena de tan sols dotze anys.

La mare havia de treballar i no em podia cuidar, per tant, vaig haver d’anar a una escola interna de monges on havíem de resar sovint i recordo un tracte molt cruel per part de monges i capellans, a més el menjar era dolent i escàs. Com trobava a faltar el menjar del poble, de la iaia! Quan venia la mare m’atipava amb coses que em portava i estava molt contenta poder passejar amb ella. No sentia parlar en català ja que era temps de dictadura i monges i frares ens parlaven en castellà.

Vaig poder marxar de l’internat quan ma mare es va tornar a casar amb un senyor de Barcelona i vam poder viure plegats.

De tota manera ,seguia tenint moltes ganes de tornar al poble d’Almeria amb la meva família, però ella havia de treballar a Barcelona, així que en unes vacances vaig tornar al poble i allà vaig conèixer a qui seria el meu marit.

Al cap del temps, vaig tornar a viure a Barcelona per buscar feina i vaig marxar amb el meu home .Vam anar a viure al barri de Poble Nou, compartint vivenda amb uns familiars. Vaig començar a treballar en un taller tèxtil i allà vaig començar a sentir més

Ariadna Xairó Núñez

3ESO E

el català, m’agradava aquesta nova llengua i aprendre-la també, encara que parlar-la em feia vergonya.

Quan vam anar a viure a Olesa de Montserrat, on vivien dos tiets, germans del meu pare, amb les seves famílies, vaig començar a sentir més el català a les botigues, entre el veïnat, més que d’on venia de barris de Barcelona on es concentrava molta gent castellano-parlant de diferents parts d’Espanya.

En general no m’he sentit mai rebutjada però una vegada recordo amb indignació un comentari d’una botiguera olesana a la qual vaig anar a demanar feina i sense saber que era allà va dir amb despreci “ aquesta xarnega a qui espera” i quan va sortir de dins ja no em va trobar, era pobre però orgullosa i això ho recordo encara . Mira com és la vida que temps després vaig muntar la meva pròpia botiga de comestibles al barri on vivíem.

Catalunya m’ha donat molt i tots els que vam arribar de fora en aquells temps tan difícils vam ajudar a fer fort el país que és ara, he pogut formar una gran família i a les meves filles sempre els he animat a participar de la cultura catalana i a estudiar el català, ja que jo no vaig poder saber escriure’l però sí que finalment el parlava amb el veïnat, amigues i amb els meus néts i nétes.

No he deixat de sentir-me mai andalusa però també catalana, crec que la suma de les dues cultures ens ha fet més grans i forts.

EL MEU AVI A CATALUNYA (Andrea Jiménez) El meu avi es diu José, té 82 anys i ara viu a Barcelona. Abans de viure a Barcelona, vivia a Granada, Andalusia.

Quan el meu avi va decidir venir a Barcelona era l’any 1968 i tenia 36 anys. Ell els va dir a la seva dona i a les seves quatre filles que se n’anaven a Catalunyaa viure per treball i perquè el seu germà ja estava allà. Havia trobat treball d’encofrador. Tots sis van arribar a Catalunya en tren.

Quan van arribar a Barcelona se’n van anar a viure a un barri de treballador on no hi havien gaires catalans, la majoria de gent parlava castellà, així que es podia relacionar amb tothom. Es van establir a un pis petit amb tres habitacions.

En els primers dies ells mai es van sentir rebutjat, al contrari, tothom els ajudava i els ensenyaven el barri.

La primera vegada que el meu avi va sentir parlar català va ser el dia que van arribar d’Andalusia, van agafar un taxi i el taxista els va preguntar on anaven, però cap d’ells l’entenia.

El meu avi encara no parla català ja que amb la seva família parla castellà, però entén una mica el català.

Ell diu que encara que no parli català se sent català, ja que Catalunya li ha donat una segona oportunitat perquè quan van arribar a Barcelona van tenir quatre fills més o també una altra oportunitat va ser el treball.

Actualment, està molt content perquè els seus amics son catalans i el porten a veure llocs de Catalunya on mai havia estat.

CATALUNYA, UN SOL POBLE Àvia materna La meva àvia Antònia ja té gairebé 71 anys, va arribar a Catalunya l’any 1962, quan ella només tenia 18 anys, amb el seu marit, la seva filla, la seva germana i el seu cunyat, tots a un tren. Va venir d’un poble se Sevilla que es diu Villanueva del Rio y Minas. Van venir per problemes de treball, el meu avi no tenia feina a Sevilla i va arribar aquí a treballar a la construcció.

Els meus avis van venir a Cornellà, al barri de Sant Ildefons. Vivien en un pis de tres habitacions, cuina, bany i menjador, d’uns 70m2 més o menys. El seu bloc de pisos era tot de gent d’altres llocs d’Espanya, amb els quals hi tenia molta relació. Els seus records d’aquella època són bons encara que van passar gana. Recordava sovint la seva terra i l’enyorava, però es va sentir acollida i això l’ajudava.

Ella sempre ha treballat de mestressa de casa, una de les poques feines que hi havia per a les dones. És una persona molt treballadora, que mai ha deixat de treballar, ja que encara que està jubilada no para d’esforçar-se a casa.

Una del les primeres persones catalanes que va conèixer va ser la seva veïna Natividad. Ella va ser la primera persona a la que va escoltar parlar català, en concret un dia que va arribar i es va presentar en la seva llengua. La meva àvia ja sabia que havia vingut a Catalunya i sabia que aquí existia el català i era el normal.

Ella el català l’entén però no és capaç de parlar-lo ja que sempre ha viscut entre persones de parla castellana, veïns i familiars.És molt sociable, sobretot amb gent que parla la seva mateixa llengua, amb gent de llengua catalana no sol relacionar-se.

La meva àvia porta 53 anys a Catalunya i, per tant, se sent catalana.

Àlex Martínez Alcalà 3rC

El meu avi

L’ AVI CRESENCIO El meu avi Cresencio, era un noble ramader cordovès. A la seva família eren 7 germans.

Un bon dia, el meu avi, va fer la mili, a Girona, i com que acabava de finalitzar la guerra civil, es va adonar que a Catalunya tenia un àpat cada dia.

Va tenir el valor de venir a Barcelona per treure la seva família endavant treballant de paleta. A poc a poc va anar portant tots els membres de la seva família a Catalunya.

I així van prosperar.

Alejandro Nevado Moreno 3rD

14-12-2014

El meu pare es diu César Nevado Díaz i té 46 anys. Va arribar a Catalunya junt amb els seus pares i germans l’any 1985 amb 16 anys. Van arribar amb un Seat 1430 que conduïa el meu avi. Van venir d’un poble de Madrid anomentat San Sebastián de los Reyes. Els meus avis van decidir venir a Catalunya per motius laborals; el meu avi Lluís començava a treballar a la SEAT de Martorell.

El meu pare i la seva família es van establir a Esparreguera, al barri de la Plana. Durant els primers mesos van viure en un pis de dues plantes. Aquest pis tenia tres habitacions, un lavabo, una cuina, un menjador i una terrassa.

El meu pare m’explica que es van sentir molt ben acollit per la gent del barri.

A més a més és un barri que tenia bons servei; escola, botigues i un bon accés per anar al centre del poble. Per aquestes raons els meus avis van decidir comprar una casa i establir-se definitivament a la Plana.

El meu pare és una persona molt sociable, per això va fer amics de seguida.

Ell va fer la seva colla d’amics que eren en Gabi, el Lombardo, Manolo, Juanito, Pepe Pachón, Juanjo, Santi... Mai es va sentir rebutjat, al contrari té records bonics d’aquella época i actualment encara té contacte i una bona relació amb tots ells. També, reconeix que ha tingut moments d’enyorança perquè la seva infantesa la va viure a Madrid i allà va deixar amics, amb els quals en l’actualitat ja no té relació.

Les primeres persones catalanes que va conèixer van ser el forner i el sabater del barri i és quan va sentir per primera vegada parlar el català. El meu pare m’explica que un dia va anar al forn a comprar una barra de pa. Ell a la fornera li va demanar “una pistola” (significa una barra de pa a Madrid).

En un primer moment no es van entendre, però de seguida es va aclarir la situació. En cap moment la llengua ha estat un problema per comunicar-se.

En aquests moments el meu pare entén perfectament el català, el parla algunes vegades i quan ho fa s’esforça moltíssim. En la nostra família parlem habitualment el castellà, però el català també forma part de les nostres relacions socials i laborals.

Després d’estar tres mesos a Catalunya, el meu pare va tornar a Madrid per treballar en un restaurant. Però quan tenia 19 anys va tornar perquè enyorava

molt la seva família. De seguida va trobar feina a Can Amat Paradís, un restaurant de San Esteve de Sesrovires. Després ha treballat en diferents empreses: SEAT, CAMAC....

El meu pare està integrat a Catalunya. Se sent català i madrileny. Estima aquesta terra perquè sempre s’ha sentit respectat i és on ell ha format una família i una casa.

Catalunya, un sol poble (Albert Segués) La meva àvia va néixer a Catalunya, a Barcelona. Va estar amb els meus pares tota la meva infància. Va decidir quedar-se perquè tenien treball i casa.

Estava vivint a Barcelona, en una casa rural a la vora de la ciutat.

Eren temps durs per a la gent que hi arribava i no tenien sort amb el treball. Ella es sentia bé, ja que tenia la sort de poder viure en una casa i menjar. No es va sentir rebutjada mai.

Les primeres persones catalanes que ella va conèixer van ser els seus pares i alguns amics. Va aconseguir la seva primera feina en una fàbrica tèxtil.

La primera vegada que va escoltar parlar català va ser als seus pares, ja que sempre han parlat català a casa.

Ella entén el català i és l’idioma que parla a la seva vida quotidiana. El català el parla entre la família i uns quants coneguts, però es veritat que hi ha uns quants als quals hi parla en castellà.

Catalunya significa molt per a ella, ja que és on va néixer i on voldrà morir.

Marta Garcia Fisas

Catalunya, un sol poble La meva àvia es diu Mariana i va néixer al 1946 a Sevilla, Andalusia.

Una vegada va acabar la Guerra Civil, que va durar des del 1936 fins al 1939, a Espanya la gent passava gana perquè hi havia poca feina, sobretot als pobles.

Per això, moltes persones emigraven a Catalunya per busca feina. La meva àvia va venir a Catalunya per aquesta raó.

La seva mare va morir quan ella tenia 3 anys, així que va ser criada pels seus tiets. Al 1950, quan tenia només 4 anys, van decidir venir a Catalunya a viure.

Van arribar amb tren. Ella no té gaires records d’aquella època, però per coses que li van anar explicant els seus tiets quan ja va ser més gran, té una petita idea de com va arribar aquí i perquè.

Un cop van arribar a Catalunya es van establir a Viladecans. I hi va estar vivint fins que es va casar i se’n va anar a viure amb el meu avi a Serra Alta.

La meva àvia vivia en un barri que avui en dia encara existeix que es diu “Barri de Sales”. Es van instal.lar en la planta baixa d’un pis.

Ella el descriu com un barri normal i corrent com d’altres barris del municipi. Hi havia cases, pisos, botigues i algun bar en el qual la gent es reunia per prendre alguna cosa i parlar.

Mai no es va sentir rebutjada per ser de fora de Catalunya ja que va arribar quan era molt petita i,per a ella, era com si hagués nascut aquí ,a Catalunya. A més, va anar a l’escola des dels 5 anys i se sentia igual que els altres nens catalans.

Ni a l’escola ni amb la família (els seus tiets) parlava català perquè no

en sabien, però la meva àvia es va fer amiga d’un matrimoni català que vivia davant seu. L’home era dentista i la dona li va anar ensenyant a parlar català. La meva àvia li feia companyia quan el marit estava treballant; anaven a comprar el pa juntes i fins i tot havien passat unes vacances d’estiu junts. Va tenir molta amistat amb el matrimoni fins que la dona es morí a causa d’una malaltia.

En acabar l’escola, quan tenia aproximadament uns catorze anys va trobar feina per primera vegada a una fàbrica de teixits que s’encarregava de fer llençols, roba i teles que utilitzarien altres fàbriques o persones per fer vestits. Al cap d’un any d’estar treballant en aquella fàbrica va haver de deixar la feina per problemes que tenia a la vista, que no li permetien realitzar el seu treball a la perfecció i va trobar feina en una altra fàbrica que fabricava peces de llum. Va estar treballant allà fins que es va casar amb el meu avi,que era paleta, i va deixar de treballar per poder tenir cura de la casa i dels fills que van tenir.

Com que era molt petita quan va arribar aquí a Catalunya ella no es recorda de la primera vegada que va sentir a algú parlant el català, però pensa que devia ser en entrar en alguna botiga amb la seva tieta o pel carrer, quan va sentir la conversa de dos catalans.

Actualment ,el català l’entén perfectament però no el parla sovint, ja que parla en castellà amb el meu avi i els meus tiets perquè és la seva llengua materna. En canvi als meus germans, als meus cosins i a mi sempre ens parla en català.

La meva àvia se sent molt catalana perquè pràcticament ha viscut tota la seva vida a Catalunya i és aquí on té tots els seus records. Aquí s’ha criat, ha crescut, ha fet la comunió, s’ha casat, ha tingut fills, etc. I per aquests motius se sent catalana tot i que no va néixer aquí.

Xavier Oller

CATALUNYA, UN SOL POBLE La meva àvia, Ascensión va néixer l’any 1940 en un petit poble anomenat Tíjola, a la província d’Almeria.

Al seu poble vivia amb els seus sis germans i els seus pares en una casacova, que són cases que es van construir durant la guerra dins d’unes coves. Aquestes tenien un menjador, una cuina i algunes habitacions. A dintre no hi havia lavabos i els seus habitants havien de fer les seves necessitats als corrals, on hi havia les gallines i els porcs.

Al poble, la meva àvia treballava netejant a casa de la gent rica, que eren els que tenien les terres de correu. Allà, a aquestes persones, els deien “los señoritos”. El meu avi també treballava al camp per aquesta gent.

El meu avi va emigrar per trobar feina amb el seu germà un parell d’anys abans que la meva àvia. Va decidir venir aquí perquè tenia un amic que ja havia emigrat i li havia explicat que ,al poble d’Esparreguera, hi havia molta feina. Durant uns dies va viure a casa del seu amic fins que va començar a treballar descarregant camions de sorra per a l’obra. Poc després va començar a treballar com a paleta a diferents obres.

El meu avi Antonio junt al seu germà Amador

Quan va aconseguir diners va anar a buscar a les seves germanes i a la seva mare i se les va emportar cap a terres catalanes. Finalment va arribar a Catalunya la meva àvia, amb el meu tiet, Antonio, l’any 1961, quan ella teia 21 anys i el meu tiet encara era un nadó. El trajecte des del sud fins al nord-est d’Espanya el van fer en tren. La durada va ser de prop de vint-i-quatre hores.

Quan va arribar es va establir a Esparreguera, a casa de la seva sogra, al barri de la font del Vidal, on vivien la majoria d’immigrants. Vivien en un pis molt petit junt als germans del meu avi. Amb al meu tiet, dormien els tres en una mateixa habitació i al mateix llit, perquè no tenien més espai. Amb el pas del temps els germans del meu avi es van anar casant

Xavier Oller i es van independitzar. La meva besàvia també es va canviar de pis i va deixar aquell per als meus avis.

Més tard com van tenir vuit fills, van vendre el pis de la font del Vidal i es van comprar un pis més gran al barri font, on actualment viu la meva àvia amb el meu tiet Martín.

Cada estiu tornaven tots al poble amb la furgoneta de la feina del meu avi i amb la furgoneta-taxi d’un dels cosins del meu pare.

Trigaven en arribar-hi unes tretze hores perquè no hi havia tantes carreteres com ara.

El meu avi i la meva àvia junt amb

Al poble continuaven vivint a la casa-cova fins tres dels meus tiets i embarassada que el meu besavi va construir una casa més gran del meu pare amb moltes habitacions perquè als estius hi anaven tots els néts. Tot i que alguns néts que encara dormien a la cova.

El primer cop que la meva àvia va sentir parlar el català va ser quan va anar a comprar el pa. Mai no el va haver de parlar perquè no ho necessitava ni per a la seva vida quotidiana, ni per treballar perquè era mestressa de casa. Menys l’Antonio, tots els meus tiets són catalans però tots l’entenen però no el parlen.

Actualment hi ha un carrer a Esparreguera que s’anomena Tíjola, ja que molts dels immigrants eren d’aquell poble d’Almeria.

Dani Donoso

Català 3E

El meu avi El meu avi va néixer a la ciutat de Lorca l’any 1935, un any abans que comencés la “Guerra Civil Espanyola”. Als cinc anys, la família( els seus pares i ell mateix)

van

pujar

a

un

tren

de

mercaderies i va anar fins a Catalunya.

Es va instal.lar al Prat de Llobregat. Els germans

petits

ja

van

néixer

a

Catalunya.

Van venir en un tren de mercaderies, en la caseta on anava l’home que baixava del tren per canviar les agulles de les vies. Van decidir venir a Catalunya perquè els jornals no eren bons a Múrcia i un no es podia guanyar la vida. A més, també patien gana i no guanyaven prou diners per sobreviure. És per això que van decidir que el seu futur lloc de residència seria Catalunya ja que el pare del meu avi tenia una germana que ja hi vivia.

En arribar al Prat de Llobregat van llogar un antic pis on van estar vivint fins que el meu besavi va poder comprar una casa amb molt d’esforç i sacrifici.

Aquell pis era antic i no gaire gran.

Les primeres relacions socials, el meu avi les va establir amb els amics de classe ja que, acabat d’arribar, no coneixia gaire bé la llengua i no coneixia ningú.

D’aquella època manté viu en la memòria el record del primer dia d’escola i de la seva primera comunió, molt significantiu per a ell. Recorda, també, quan anava a cuidar el bestiar d’un pagès durant les vacances. Ell mai no es va sentir rebutjat pels catalans, va ser molt bon acollit i de seguida va fer amics.

Ell va conèixer persones catalanes molt ràpidament, ja que la majoria dels seus companys a l’escola eren catalans, parlaven el català però el meu avi fins que va passar bastant de temps no el va aprendre. Quan va sentir parlar el català per primera vegada va pensar que li agradaria molt aprendre’l.

Dani Donoso

Català 3E

El meu avi ha treballat a molts llocs, fins i tot fora d’Espanya. Va treballar a: El forn de vidre del Prat amb 14 anys, a la paperera del Prat amb 16 anys; amb 18 anys, va anar de voluntari a la mili, on va entrar a la marina; amb 26 anys, va anar a Suïssa per treballar en una metal·lúrgica i, finalment, amb 28 anys va tornar de Suïssa i es va posar a treballar a Terlenca, una empresa tèxtil, on després de molts anys es va jubilar per una invalidesa a causa d’ una malaltia de llarg termini ( una angina de pit).

Actualment el meu avi parla perfectament el català, també l’entén molt bé. El parla molt sovint encara que amb la família sempre parla el castellà. Tot i que que prové de Múrcia, ell sent que Catalunya sempre ha estat la seva terra (i casa seva). Encara que sempre tindrà la seva part murciana.

Antonio Garcia

(per David G.)

El meu avi va arribar a Catalunya l’any 1965 amb l’edat de 30 anys. Venia d’Osca però va néixer a Ciutat Real. No va venir sol, venia amb la seva dona, ara ja difunta. La seva decisió de venir a aquí a Catalunya va ser per treball.

Quan van arribar es van establir en un barri castellà a l’Hospitalet, allà no només coneixia gent castellana sinó també gent catalana. Allà se sentia bé i no se sentia rebutjat per ningú. Els primers catalans que va conèixer van ser amics seus. Quan va venir va començar a treballar en a la Seat.

Quan va arribar i va anar a una botiga li van començar a parlar català i no l’entenia. Ell no el parla i només entén alguna frase. No va aprendre català, perquè allà on vivia no el necessitava.

Ell mateix no es considera català sinó que es considera castellà ja que diu que Catalunya és un territori de l’estat espanyol com qualsevol altre.

MANEL LÓPEZ 3r E

-Fet migratori El dia 22 de desembre de l’any 1967, la meva àvia Maria Angustias va arribar a Catalunya a l’edat de 23 anys a la vila d’Esparreguera, juntament amb el seu marit Manolo i el seu fill Toni de 2 anys i mig. Tots tres provenien d’Andalusia, d’un poble prop de Granada, anomenat Alcázar. La professió del seu marit va motivar la seva arribada al Principat:en Manolo era camioner, i viatjava per molts estats. Tenia uns amics a Catalunya i un dia els va venir a visitar.

El poble li va encantar i va convèncer la seva dona de quedar-s’hi a viure, i així ho van fer.

-Arribada a Catalunya En arribar a Esparreguera, van buscar una casa, ja construïda i habitable, al carrer Mestre Feliu Monné. Era un pis bastant petit. Era una primera planta, devia tenir com uns 30m2, amb tres habitacions, un lavabo, una cuina i un menjador. La casa era petita, però molt acollidora. El barri no s’assemblava gens a com és ara. Segons ella, abans era la meitat de petit, hi havia molt poques cases i persones, però tothom era molt simpàtic amb els nous veïns. Ella, al principi, no coneixia a ningú, però gràcies a la seva facilitat per relacionar-se amb gent va fer moltes amistats, alhora que va trobar la seva primera feina en una tenda d‘arbres, la qual més tard va deixar per fer-se pastissera.

MANEL LÓPEZ 3r E -En relació a la llegenda El primer cop que la meva àvia va sentir parlar català, no se li va fer gens estrany, ja que es trobava en un indret on l’havia de sentir sempre. Però les primeres persones que li van parlar en català varen ser els primers amics que va fer aquí, com poden ser la senyora Teresa i el senyor Lluis, a casa seva, en un sopar que van organitzar.

La llengua materna a la seva família és el castellà. Tot i portar més de la meitat de la seva vida aquí, no domina el català perfectament, és a dir, l’entén però no el parla. Però tot i això, ella sent que la seva terra és Catalunya.

EL MEU PARE: SAID ACHOUIRIF El meu pare va arribar a Catalunya quan tenia 30 anys al 2003. Ell va néixer al Marroc, i va decidir venir a Catalunya per treballar, s’ho va pensar molt perquè no volia deixar a la seva mare sola, ja que era la única que tenia perquè el seu pare es va morir quan ell tenia 13 anys . Però va dir que era lo millor per a la seva família.

Ell va venir amb el seu germà en una furgoneta ,amb mes gent que no coneixien.

El primer lloc on es va establir va ser a Cornella en una casa molt petita, el barri on vivia hi havia poques cases y molts horts. Ell no te un mal record d’aquell temps però tampoc bo perquè es sentia sol sense la seva família. Es sentia apartat quan encara

no

sabia

parlar

i

no

es

La primera persona que va conèixer catalana

comunicava

amb

la

gent.

va ser un pagès que treballava amb

ell, després va treballar de manteniment en un gimnàs.

Quan va sentir a el seu superior parlar en català amb els altres treballadors pensava que parlaven de ell, però també no sabia quin idioma era i que mai podria parlar-lo. Ell el català

l’entén perfectament però li costa parlar-lo. A casa

habitualment amb la família es parla el castellà i el àrab. A Catalunya es sent com a casa perquè es on treballa, on viu i on es guanya la seva vida.

CATALUNYA, UN SOL POBLE El meu avi matern es diu Daniel Aparicio Mendoza i ara té 71 anys. Ell va arribar a Catalunya amb 18 anys, l’any 1962. Venia d’un poblet que es diu Monroy, de la província de Càceres.

Quan ell va arribar a Catalunya, concretament Esparreguera, va venir tot sol amb tren. Va venir a Catalunya només per buscar feina perquè en aquella època deien que hi havia molts llocs per treballar.

Com he dit abans, el meu avi es va establir a Esparreguera, a la Casa dels Mestres, que es troba al Carrer Hospital.

Els records que ell té d’aquells primers temps són bons. Em va explicar que s’havia sentit sol quan va arribar però, de mica en mica, va anar fent amics, però mai no s’ha sentit rebutjat per la gent del poble.

Les primeres persones que va conèixer va ser la gent de la residència on va establir-se, i els nois de la seva primera feina com a repartidor de gasoses. Després va treballar de fresador i, per últim, va aconseguir un treball fix va ser en una empresa de la Renault de l’automòbil. Hi va treballar fins que es va jubilar als 60 anys.

La primera vegada que el meu avi va sentir parlar el català no va notar gairebé la diferència d’idioma, entenia la major part del que sentia.

Actualment, entén perfectament el català. No el parla gaire, però el pot sap parlar sense dificultats. Si el parla, és algunes vegades però no sempre. Jo li parlo en català i ell, a mi, en castellà.

El meu avi parla habitualment a la seva família en castellà: amb el meu pare, la meva mare i la meva àvia. Amb mi i el meu germà depèn, unes vegades ens parla en català i altres, en castellà.

Al meu avi, Catalunya no li sembla ni bé ni malament. Com que ell ve d’ un poble espanyol no té sentiment per Catalunya i, sobretot, està molt en contra de la independènci: ell se sent català i espanyol.

RETRAT (Sara Royo) La meva àvia va néixer a Andalusia. Va venir amb 10 anys, juntament amb la seva germana i la mare en tren.

Van decidir venir perquè allà no es podia viure, (el seu pare havia mort d'un vessament cerebral quan ella tenia 2 anys. En canvi, aquí, a Catalunya hi havia molta feina així que van decidir venir. Quan van arribar, van instal·lar-se en una gran casa, els van llogar una habitació.

Les primeres persones que va conèixer que fossin catalanes van ser els d'aquella casa: una parella i la mare d'ella. Aquesta senyora va ensenyar la meva àvia parlar català. En canvi, la seva germana mai va arribar a aprendre'l.

La primera feina que va trobar va ser a una estètica de sostenidors davant la Sagrada família.

Amb la família sempre a parlat català, ja que és la llengua de tots.

Ella se sent tan catalana com espanyola. Esta molt agraïda a Catalunya, ja que li ha donat tot.

Sara Royo.

Com va arribar el meu pare a Catalunya (Sara Crespo)

El meu pare va néixer a Extremadura, concretament a Badajoz. Va venir juntamentamb els seus 12 germans i amb els seus pares en tren.

Van decidir venir aquí perquè hi havia treball i al meu avi el van contractar. Quan van arribar van decidir viure a Sant Joan Despí, en una casa a les Planes.

Recorda que se sentia estrany, ja que al poble on vivia només hi havia cases, i aquí hi havia edificis i blocs de pisos.

La primera persona catalana que va conèixer va ser el seu veí, un home gran de 73 anys. La primera feina que va trobar va ser per decarregar camions amb 13 anys. Va estar treballant més o menys dos anys. Després va començar de repartidor.

La seva relació amb el català és millorable, ja que l’entén una mica, però no el parla mai ja que no en sap. Ella mb la família parla el castellà, és la llengua que parlem gairebé tots.

No se sent català, ja que no ha nascut aquí, ell se sent espanyol.

Robert Gómez

28-01-2015

El meu avi Quan el meu avi va començar a viure a Catalunya es va sorprendre al veure que era molt gran, ja que venia de un petit poble de Salamanca. Va començar a viure en un pis on l’hi va costar acostumar-se perquè no havia viscut mai en un lloc tan alt, ell sempre havia viscut en una casa d’una planta. En general va tenir bones impressions al vindre.

Aquest país li va donar moltes oportunitats de cara al treball, va treballar en empreses, va sortir en un parell d’anuncis televisius i va arribar a ser entrenador en un equip important, això va fer que viatgés per diferents nacions.

Pel que fa a l’idioma, fins ara li costa una mica, sap algunes paraules soltes, però a penes és capaç de mantenir una conversació amb una persona en català. Però cada vegada s’esforça més a aprendre’l i està fent poemes en català i traduint-los.

No va tenir problemes a relacionar-se, i en menys d’un mes havia conegut molta gent.

Li va agradar molt viure en aquest país.

Retrat de la meva àvia La meva àvia es diu Carmen Luna Arévalo. La persona de qui escric aquestes línies sempre ha estat un referent per a mi, ja que una part de la meva curta vida l’ he passat amb ella, sobretot quan era petita i em cuidava.

L’àvia va arribar a Catalunya l’any 1965 amb 18 anys, acompanyada dels seus altres cinc germans grans. Ella va néixer a Puente Genil, un petit poblet a la província de Còrdova. Allà passà part de la seva infantesa. Per motius de feina del seu pare va haver de traslladar-se a viure a Catalunya, diguéssim que va migrar, acompanyada de la seva família(un noi i quatre noies). Per arribar al seu destí va pujar a un tren al qual abans anomenaven “el sevillano” segons el que em va explicar era un tren antic fet de fusta, com ella li deia: un tren de tablas.

En arribar a Catalunya va establir-se en un primer moment al barri de Santa Eulàlia a L’Hospitalet de Llobregat, on encara viuen una part dels seus germans que no han mort. Segons la seva descripció jo he interpretat que era un barri més aviat tranquil en el qual no se sentia soroll quasi mai. Era un barri mixt, és a dir, després que Franco separés els seus espanyols en barris allunyats de la població principal (el centre), els barris van començar a poblar-se també de catalans. Va ser un dels projectes que no va aconseguir i, per tant, catalans, cordovesos, andalusos, gallecs... convivien junts i sense la necessitat de parlar el català entre ells. Convivien tots junts i sense separació per la llengua. La seva família va llogar un pis on ,de moment, vivien tots els fills amb els pares. Ella mai no es va sentir rebutjada en aquell temps. Recorda que el metro i l’església (on posteriorment es va casar amb el meu avi) eren a prop de casa, se sentia feliç.

Per tal d’ajudar la família, primerament, va trobar feina en una fàbrica de fer taps de cervesa. Més tard, en una empresa de televisors d’una marca que ja no es coneguda i que ara mateix ella no se’n recorda. Posteriorment va aconseguir la seva última feina a la SEAT (apartat d’entapissat dels seients del cotxe). Allà va ser quan es va adonar que la gent parlava la seva llengua, el català. Per tant, les primeres persones catalanes que va conèixer van ser companys de feina que tornaven a parlar, ja que fins llavors ella no l’havia sentit mai. En aquells temps, després d’un llarg temps sense parlar-lo, la gent el va tornar a adoptar, abans d’això, no se sentia ni al carrer, tampoc entre persones nascudes aquí, que en teoria el sabien. Ella que es pensava que el català era llengua morta, es va endur una gran sorpresa en saber que no era.

La seva relació actual amb el català és bastant bona. Encara que no el parla gaire(és a dir, molt poc) sap dir algunes paraules i l’entén una mica. L’altre dia em va dir que si no el parlava era perquè no havia tingut la necessitat de fer-ho, per tant no el va aprendre. Segons ella, també va influir molt el fet que la gent no el parlés quan ella va arribar. En no poder sentir-lo, no el va assimilar ni estudiar.

Per tant, la llengua de la seva família, com de la meva actualment, és el castellà. Tots els seus familiars, que encara són a la terra, s’expressen en la seva llengua materna i no parlen en català. Només, i com a excepció, una germana seva que viu a Esparreguera.

Per a ella, Catalunya és la seva terra, és la que l’ha vist fer-se gran i créixer com a persona. Ella se sent 50% catalana i 50% espanyola. Segurament, del seu poble de petita, en té un bon record i també la va fer feliç, per tant creu que tenir el cor sentimentalment dividit en dos i li sembla molt bé.

Matthew Wilkinson Walker

3rE

CATALUNYA, UN SOL POBLE

El meu pare va néixer a Palma de Mallorca, i va venir amb els seus pares i germans cap a Catalunya quan ell tenia l’edat de 2 anys. Van arribar en vaixell, el motiu de la que es van establir a Catalunya va ser perquè el meu avi va trobar un ofici a Castelldefels.

Es van establir en un apartament, a prop del mar, la raó perquè van escollir aquesta localització de Catalunya va ser perquè els tiets i els seus avis tenien un apartament a Castelldefels.

El meu pare recorda moments molt feliços de Catalunya, mai no es va sentir rebutjat. Les primeres persones catalanes que va conèixer van ser el forner del poble i l’home del quiosc que sempre li donava llaminadures.

El primer ofici que va trobar el meu pare a Catalunya va ser d’informàtic a la botiga d’ordinadors dels meus avis, més tard va treballar en una pastisseria fent dònuts i també en una pizzeria.

A la primera persona que va sentir parlar català va ser la seva mare, ella li va ensenyar a parlar-lo. La relació actual amb el català i el meu pare és bastant bona, el parla habitualment i l’entén perfectament.

La llengua que es parla amb més freqüència a la família de part de el meu pare és el castellà. El meu pare se sent català perquè viu a Catalunya, però abans de sentir-se català ,se sent espanyol.

Maria Jané Duxans

Català

15/12/2014

La meva tieta La meva tieta, la dona del meu tiet, es diu Sueli Spolidoro Galisse. Va néixer a Rosario, i es va mudar a Suia (Brasil), quan era petita. Allà va tenir una filla. Amb 27 anys, l’any 2007 va decidir venir a Europa, ella sola i va deixar la seva filla amb la seva àvia. Primer va estar a Suïssa, després va decidir anar en tren a Espanya a visitar una amiga seva durant uns dies. Quan va arribar li va agradar molt la ciutat de Barcelona i el seu clima, i va decidir quedar-s’hi. Va anar a viure durant molt poc temps a Sant Andreu on treballava de cambrera.

Més endavant, quan va conèixer el meu tiet va anar a viure a Esparreguera. Un cop estaberta aquí, la seva filla va venir del Brasil i es va quedar amb la seva mare. Al cap del temps van anar a viure amb el meu tiet i es van casar.

Ella, durant tot aquest temps, ha treballat de cambrera en un bar, després va estar en una residència, de cambrera en un hotel. Un temps després, va estar estudiant i ara treballa en una clínica dental, és higienista. Ella va sentir per primer cop el català, en la residència en la qual va treballar, va entendre algunes frases ja que el seu idioma és el portuguès i s’assembla bastant al català. Ella parla poc el català, però l’entén perfectament. No el parla per comoditat, però a vegades amb el seu marit sí que el parla. És a

Maria Jané Duxans

Català

15/12/2014

dir, a casa seva parla en castellà, portuguès i català. Com el seu caràcter és molt explosiu i extravertit no s’ha sentit mai rebutjada. Per a ella ,el català és una part de la seva vida, però no se sent catalana, sinó que se sent catalana, espanyola i brasilenya.

Paula Ilundain Mañeru

14/01/15

VIDA D'UNA BASCA A CATALUNYA Eloisa, la mare del novio de la meva mare, de nacionalitat basca, va néixer a Sant Sebastià.

El seu marit Pere, de Barcelona, va anar amb els seus companys de treball, un estiu al poble d'ella. Es van conèixer en una festa, que ella explica que els dos van sentir allò que diuen: amor a primera vista. Van passar uns dies i ell va haver de tornar. Durant dos anys van viure distanciats.

Ell va tornar cap a Sant Sebastià per casar-se amb ella, es van casar el 14 d'agost del 1964. Van passar cinc dies, quan ella va decidir marxar amb ell passés el que passés, perquè estava enamorada, i per això va decidir, deixar la seva feina. Van utilitzar el mitjà de transport: tren, perquè en aquells temps cap dels dos tenia cotxe. No tenien diners.

Ells estaven vivint amb els pares del Pere un pis als afores de Barcelona on tots eren catalans menys ella. Es sentia rebutjada perquè els pares d'ell no l'acceptaven perquè ja li havien destinat una dona. Tambè, a l'Elo li deien la “senyorita” perquè tenia molts coneixements educatius i tambè per això la mare del Pere no la volia perquè sabia més que ella.

L'Eloisa va començar a sentir el català quan va començar a treballar a una empresa catalana de neteja al Palau Robert. Tots els seus companys de treball li parlaven en català perquè ella els ho va demanar perquè ja que vivia a Catalunya volia aprendre'n.

Van passar els anys y va decidir apuntar-se a una escola per aprendre català i així ho va fer. Després de tres anys d'aprenentatge, ella diu que es sent catalana perquè s'ha casat amb un català i s'ha adaptat a aquesta vida ja que al començament no pensava el mateix.

Pablo Juárez

Catalunya, un sol poble

La meva mare va venir amb el meu pare l’any 1988 a Esparreguera. En concret van venir a un petit barri que es diu La Plana. És un barri molt tranquil sense molt de xivarri.

Quan la meva mare va arribar es senti diferent sense gent que conèixer i va tenir que acostumar-se poc a poc.

La gent que hi ha són molt amables i es fan bastants amics ràpidament.

Com que la meva família parla castellà, tothom parlem castellà a casa.

Ella diu que Catalunya s’està molt bé. Hi ha una mica de treball, que això es el que importa, som de família castellana i a Catalunya ens sentim bé, però només a casa parlem pocs el català perquè la meva mare encara no ho sap, però te intenció de aprendre’l.

OT GARCIA

3rE

CATALUNYA, UN SOL POBLE Quasi el 100% de la meva família és catalana, però jo conservo els dos cognoms dels dos únics parents que han vingut de fora, els meus besavis, en Juan Trujillo García i en Salvador García López. Tant un com l’altre van arribar a Catalunya de molt petits i per tant consideraven Catalunya com el seu país natal i no van tenir cap mena de problema per aprendre català, és més, pràcticament sempre el parlaven. A continuació us explicaré la història d’un d’ells.

El meu besavi es deia Juan Trujillo García, va néixer a Purchena, Almeria, i es va establir a Esparreguera l’any 1915, ara fa 99 anys. Va arribar en ple esclat del moviment noucentista a l’edat de nou anys quan la burgesia catalana encapçalava la revolució industrial construint colònies tèxtils al costat dels rius. La família Trujillo, en arribar al municipi d’Esparreguera, es van instal·lar en un piset de la colònia Sedó, per treballar als telers. La colònia els oferia tots els béns necessaris a canvi de treballar-hi. Allà hi va viure fins que va conèixer a la meva besàvia, la Cecília Vergés Abeyà, una bona dona collbatonina. Seguidament es van establir al Carrer Francesc Macià. Aprofitant el canvi de residència també va decidir canviar d’ofici i va començar a treballar d’encofrador. Al 1932 van tenir el primer fill, el Valentí i al 1937 finalment va néixer el Feliu, el meu avi.

Malauradament, el Valentí va deixar la seva vida a la carretera fent el que més li agradava, anar amb moto, era el provador oficial de les marques Aleu Monfort i Bultaco. Els meus avis van acollir els meus besavis a la seva antiga casa per tal de poder tenir un habitatge amb més comoditats i de ser més a prop els uns dels altres.

Era un persona senzilla, un apassionat de l’esport, concretament del futbol, ja que quan era jove solia jugar-hi. Una altre de les seves passions eren els animals, sempre anava acompanyat d’un gos. També gaudia molt ballant. Una de les coses que el va impressionar més va ser la dimensió de la ciutat de Barcelona.

Malgrat això tenia bastant mal geni, quan s’enfadava arrencava a renegar en castellà tot i que sempre parlava en català. Els insults que utilitzava normalment eren: “¡Bandido, mal hijo, ojalà cayeran rayos de punta!”.

Encara que provenia de l’àmbit rural, era una persona molt presumida que sempre anava vestida de vint-i-un botons. Era alt, prim i sec i vestia un barret i un abric llarg amb elegància, quan l’ocasió ho requeria. Durant l’hivern lluïa una boina de color negre i el seu fidel basto o “Callao”. Als estius però, sempre portava una gorra blau marí.

La mateixa setmana en la que va arribar a Esparreguera mentre ell era a la plaça de l’església un senyor va cridar: “Canalla, canalla sortiu d’aquí!” i ell com que no l’entenia va interpretar que l’estaven insultant, és a dir, que li deien que era un canalla.

OT GARCIA

3rE

CATALUNYA, UN SOL POBLE

Juana He fet l’entrevista amb la meva àvia. Es diu Juana, és nascuda a Andalusia i va venir a Catalunya al 1952 amb onze anys. Ella venia de Córdoba i va venir aquí amb els seus pares i les seves dos germanes amb tren.

Va decidir venir a Catalunya perquè les condicions en què vivien a Córdoba no eren bones. Una altra raó va ser pel treball. Al seu poble, el seu pare es va quedar sense treball i com que la seva mare no treballava, van venir aquí per treballar. Quan van arribar a Catalunya es van establir a Barcelona a l’Hospitalet de Llobregat, a un barri anomenat Torrent Gornal. La seva primera casa a Catalunya va ser una planta baixa amb dues habitacions, per a cinc persones.

Ella m’explicava que els únics records que tenia era que sempre es quedava a casa perquè no anava al col·legi. Em va explicar que mai es va sentir rebutjada, encara que, sovint una mica diferent, perquè ella venia del camp i la gent de Barcelona vestia diferent.

Quan la meva àvia tenia dotze anys va començar a treballar a una sastreria, cosint, per tant la primera persona catalana que va conèixer i va parlar amb ella va ser el sastre de la botiga.

La primera vegada que va sentir el català no sabia de què parlaven i no entenia res. Com que treballava, i el seu cap era català, va haver d’aprendre a parlar-lo perquè sinó la despatxarien i no tindria feina.

Com que no anava a l’escola el va aprendre practicant del que escoltava a la gent, i així cada vegada sabia més.

Avui en dia la meva àvia entén perfectament el català, el parla habitualment i molt bé. No parla amb tothom català però si li parlen en català ella contesta amb català. Habitualment a la meva família de part de mare es parlen amb castellà entre ells. Però a mi la meva mare en parla amb català.

Per la meva àvia, Catalunya significa les seves arrels perquè va venir de molt petita i des que va aprendre el català es sent catalana, encara que la seva llengua materna sigui el castellà.

Catalunya un sol poble (Nil Mariages) Catarina De Sousa Catarina De Sousa, la meva Besàvia, va néixer l’any 1899 i va arribar a Catalunya amb 31 anys, l’any 1930. Va néixer a Santa Cruz, Funchal, Madeira, Portugal; va venir a Catalunya amb avió.

Va venir a Catalunya perquè era monja i va renunciar-hi.

Es va establir a Pedralbes on mai es va sentir rebutjada, allà va treballar de serventa, a casa de dos marquesos i va aprendre a parlar català de seguida, però el parlava malament, parlava l’idioma a casa amb els seus fills i marit, i també amb els amics i els coneguts del barri. Se sentia catalana ja que la van acollir i tractar molt bé. Va tenir quatre fills, el més gran, L’Ignasi, que va néixer l’any 1930, després va venir la meva àvia, Montserrat, més coneguda com a Montse, que va néixer l’any 1932, el tercer en venir va ser en Ramon, que va néixer l’any 1934 i finalment en Lluís, que va néixer l’any 1939. A l’esclat de la Guerra Civil, la van separar dels seus fills, ja que els van enviar a camps de concentració diferents. No va trobar els seus fills fins 2 anys després. Va ser una època molt dura per a ella ja que els estimava molt. Després va treballar en una granja i va ser molt feliç fins l’any 1958, que va morir a l’edat dels 59 anys, A Barcelona.

CATALUNYA, UN SOL POBLE (Mireya Pérez) El meu avi Antonio va néixer a un poblet de la Manga del Mar Menor, a Cartagena. Va immigrar cap a Catalunya quan només tenia 6 anys, és a dir, el 1940. Anava acompanyat dels seus pares; tots junts van arribar en tren. Van voler venir a viure aquí per guanyar-se millor la vida, ja que allà en aquella època l'únic treball que hi havia era a les mines.

De personalitat, era una persona amb un caràcter fort. Gairebé sempre volia tenir la raó, era molt tossut. Això sí, tenia un cor que no li cabia en el pit. Es portava molt bé amb la gent, era una persona molt pacífica i molt treballadora. Es feia estimar.

Quan va arribar a Catalunya, es van establir a Badalona, en un barri d'immigrants. El carrer es deia “Carrer Tortosa” i allà només hi havia gent que havia vingut de fora.

Vivien a la casa del seu tiet, el qual els va deixar la casa perquè poguessin viure tranquil·lament. Aquesta casa era d'una sola planta, però estava en molt bon estat.

Com que només eren persones que venien d'altres llocs, parlaven tots el castellà, així que no es va sentir mai rebutjat. Una vegada, va estar molt malalt, i va ser quan va conèixer la seva tieta Teresa, ja que era la que li portava el menjar i les medicines.

Ella era molt catalana i treballava de pagesa, així que el meu avi va haver d'aprendre a parlar el català, ja que només l'entenia.

Es va començar a fer gran i va treballar en una fàbrica de vidre. Anys després va entrar a la Seat d'El Prat i aquest va ser el seu treball definitiu. A la feina li deien que era l'únic catalanoparlant de Catalunya, ja que sempre el parlava amb els companys de feina.

Entenia perfectament el català, i quan va conèixer la meva àvia, amb la qual es va casar, és quan va saber parlar-lo perfectament. Des d'aleshores el meu avi parlava sempre el català amb la família, i jo quan era petita vaig aprendre a parlar-lo gràcies a ell, ja que quan li parlava en castellà ell em feia parlar-li en català.

El meu avi, quan tornava a Cartagena sempre deia: “Aquí he nascut jo?”, com si no estigués orgullós d'haver nascut en una ciutat on es parla el castellà. Ell sempre ha defensat els drets catalans, perquè ell se sentia català de veritat.

LA MEVA MARE: LÍDIA DÍAZ La meva mare, la Lidia Díaz va néixer a San Pedro de Olleros, Castella i Lleó, l’any 1963.

Va decidir venir a Catalunya l’any 1982, quan tenia 19 anys perquè al poble on vivia no hi havia gaire treball. A més, tenia dues germanes treballant i vivint a Catalunya, i li van aconseguir treball a una casa de Pedralbes, a Barcelona. Davant aquesta possibilitat, va aprofitar un dels viatges que la seva germana feia al poble per venir amb ella amb el cotxe.

En arribar, es va instal·lar a la casa on començaria a treballar a partir d’aquell moment, tenint cura de dues senyores grans (netejava, servia...). Descriu la casa com un lloc molt gran, decorat amb molt de gust i amb un gran jardí. Ella recorda Pedralbes com un lloc molt bonic i elegant per viure, ple de gent amable i disposada a ajudar. Al principi es relacionava amb les seves germanes i amigues que havien vingut del mateix poble que ella, però aviat es va començar a relacionar amb gent de Barcelona. Tot i així, les primeres persones catalanes que va conèixer van ser les dues senyores per a les quals treballava.

Durant els primers mesos es va sentir sola. En cap moment va ser rebutjada, però tot i així trobava a faltar la gent del seu poble.

En relació al català, en un principi va tenir dificultats per comunicar-se ja que a les botigues la gent li parlava en català i ella no l’entenia. A dia d’avui, entén el català però no el parla perquè considera que no el necessita per a l’ús diari, a més de sentir certa inseguretat en parlar-ho.

Alhora, el seu marit és de Cuevas del Vecerro, Murcia i, conseqüentment, la llengua familiar sempre ha estat el castellà.

Ara la seva vida i el seu lloc és a Catalunya, però tot i així, troba a faltar a la seva família de Lleó.

Marta Alarcón Moreno

3A

15/1/15

FAUSTINO El meu avi Faustino va arribar a Catalunya amb el tren i sense companyia quan tenia 25 anys. Venia d’ Extremadura, concretament de Casar de Cáceres.

A l’ arribar a Catalunya, en un primer moment es va establir a casa del seu germà gran que ja portava aquí un any. El primer lloc de residència va ser en el centre del poble, al carrer Cavallers, quan ja estava casat amb la meva àvia Julia. Ell mai es va sentir rebutjat per ningú, se sentia molt a gust aquí. Les primeres persones que va conèixer van ser pagesos i la primera feina que va trobar va ser en un restaurant, però també va treballar en una fàbrica.

El meu avi no parla el català perquè li fa vergonya i perquè sent que esta traint el seu poble. La llengua que parlava i segueix parlant amb la seva família, siguin fills o néts, és el Castellà.

Ell no sent res per Catalunya. Va arribar aquí per treball i perquè volia que la seva família tingues futur, i així ha sigut. Està satisfet i vol el mateix pels seus nets.

LA MEVA ÀVIA (MARIO CAMBA) La meva entrevista va ser a la meva àvia materna.

Ella va néixer a Zamora, la seva llengua materna és el castellà. Va arribar a Catalunya als 20 anys a l’any 1961 i venia de Zamora acompanyada per una amiga. Per venir aquí van haver d’agafar el tren.

Va venir a Catalunya per treballar. Va començar a treballar a una casa, on dormia allà: Un gran pis ,al carrer Rosselló de Barcelona. De seguida que va arribar, va conèixer les primeres persones que parlaven català. En concret, van ser els propietaris de la casa i va pensar que també havia d’aprendre’l Li vaig fer una mena d’enquesta sobre si entenia l’ idioma i si el parlava.

Segons ella, l’entén molt bé i el parla habitualment.

En resum,per a ella, Catalunya ha significat molta felicitat a la seva vida. I a més, diu que se sent catalana.

PEDRO MORENO VERA (Mar Giménez) Fa uns anys, exactament 80 el meu avi va arribar a Catalunya, va arribar quan tenia dos anys i va venir acompanyat dels seus pares en tren. Venien des de França, per buscar treball.

Per primer cop es van establir a Barcelona a uns pisos molt barats, eren uns pisos petits, a un barri on la gent parlava castellà, se sentia estrany. Quan va arribar encara era petit i estava sempre a casa amb la mare. Parlava poc amb l’altra gent del barri, però quan va créixer una mica va poder fer amics.

La primera vegada que va sortir de casa els nens el miraven com un nen normal, ell no coneixia ningú, però a poc a poc va anar fent amics a l’escola, al carrer...

La primera persona que va conèixer va ser el botiguer, on anava gairebé cada dia acompanyant a la seva mare.

Al cap d’uns anys després d’haver anat el poc que havia pogut a l’escola va començar a treballar a una fabrica de ciment i anys després a un banc.

La primera vegada que va sentir parlar el català li va semblar una mica estrany, tenia paraules que s’assemblaven al castellà,però encara així no l’acabava d’entendre.El va sentir parlar a la seva dona.Ell no el practicava gaire,ja que les filles parlaven català als nens es va sentir obligat a aprendre català per parlar amb els seus néts.

Abans de morirentenia perfectament el català i el parlava perfectament també. Amb les filles parlava castellà ja que és la llengua que han parlat des de sempre, però amb els seus néts parlava català.

El meu avi se sentia català, però també espanyol.

Catalunya era per a ell un lloc important ja que va passar gairebé tota la seva vida aquí .

Manel Galindo 3rC

Catalunya, un sol poble Paco Candel

El meu avi va néixer al Marroc ( Al-Hoceimas), allà va viuere fins als 20 anys, desprès es va translladar a Màlaga per agafar el tren per anar a Barcelona, que era una terra que li agrdava molt, i tenia més possibilitats per trobar treball.

Va arribar a l’Hospitalet de Llobregat amb el seus tiets i els seus pares. Va començar a traballar com a mà d’obra. Al principi de la seva època a Catalunya, el meu avi sentia enyorança de la seva terra, i sobretot trobava tot molt estrany per la gran diferència de la forma de vida que tenia ell amb la seva antiga terra respecte la nova. Però també una de les coses que trobava molt estrany era la llengua que es parlava a Catalunya. Però gràcies a la seva família, companys de treball etc… es va sentir en pocs anys com si estigués a casa.

Ara el meu avi viu a Sant Boi de Llobregat amb la meva àvia procedent de Jaén. Fins i tot el meu avi estima tant Catalunya que li agradaria que fos un estat independent.

Retrat del meu avi El meu avi va arribar a Catalunya quan tenia només tretze anys, l’any 1953. Va venir amb els seus dos cosins, que es deien Pepe i Rogelio. El motiu de la seva arribada a Catalunya es deu a que tenien beques per estudiar al col·legi de Sant Joan de Tortosa. Ell va aconseguir la beca perquè mentre estudiava treballava al camp.

Un cop van arribar al col·legi, els ven separar per cursos i classes. Al meu avi no li va costar adaptar-se perquè hi havia gent de tot arreu d’Espanya i li era molt fàcil fer amics. En el seu grup hi havia només un noi que fos català, un noi d’ Horta de Sant Joan. Aquest noi va ser una de les primeres persones catalanes que el meu avi va conèixer.

Quan sortia al carrer, al meu avi no li costava gens entendre el que deia la gent, ja que parlaven en català o, com ells deien, tortosí, que es un català molt semblant al valencià, que era la llengua materna del meu avi.

Va entrar a la UB ( Universitat de Barcelona) i treballava fent forats als cartrons que antigament necessitaven les ràdios per pagar-se les classes. Desprès, va trobar feina de monitor en un alberg i la va mantenir fins que va marxar a estudiar a Salamanca.

Va començar a treballar de professor en un institut de Castelló. Més tard, va anar a treballar a Bellcaire i, per últim, va fer de professor a Balaguer, on es va jubilar.

Actualment, el meu avi no té cap problema per entendre el català. Ell parla valencià perquè diu que no li cal aprendre cap altra modalitat del català si parlant la seva llengua materna ja l’entenen. Ell mateix diu que se sent valencià, català i fins i tot castellà, perquè no creu que la gent hagi de sentirse només d’un lloc.

Laura García QÜESTIONARI A UN FAMILIAR. La meva madrastra és de Galícia va arribar al 2010 amb avió, però va vindre sola. Va vindre a Barcelona perqué va conéixer al meu pare per una xarxa social.

Només arribar a Catalunya va vindre a Esaparreguera, a un pis al c/Sant Joan. Ella m’ha dit que al principi sí que es va sentir rebuitjada, apartada de la gent sobretot el primer any que va estar aquí. La primera persona que que es va trobar catalana a part del meu pare i la seva família va ser un botiguer d’un supermercat.

Encara que li va costar el seu primer treball aqui va ser cambrera en un hotel i després va seguir amb treballs de neteja general.

A la meva mare no li agrada molt el català però encara i així va haver de fer un curs de perquè sino sería més difícil trobar treball. Una de les primeres persones que va escoltar parlar català va ser a la meva àvia (la mare del meu pare).

Com la meva mare és de Galícia, la seva família parla Castellà i Galleg, encara que la meva mare no es d’aqui diu que es sent una mica catalana degut a que una part dels seus fills (el meu germà i jo) som catalans.

UN Aragonès S’INSTAL·LA A CATALUNYA (Laia mengot)

El meu avi Josep va néixer a Peralta de la Sal un petit poble a Osca, Aragó. Va viure allà fins als 21 anys. Amb aquesta edat li van oferir treball en una fàbrica de Catalunya. Com que ja portava temps buscant feina va decidir acceptar-la. El trajecte de vinguda cap a Catalunya el va fer ell sol des de Peralta fins a Binèfar en autobús i de Binèfar a Barcelona en tren.

En la seva estada a Catalunya es va establir amb una senyora, que cobrava per allotjar-lo a casa seva. Aquesta dona vivia al Poble Nou, a Barcelona, en un pis molt antic. Després va anar a viure a casa dels seus tiets, també a Barcelona. Quan vivia allà treballava moltes hores, estudiava i s’examinava a l’Escola Industrial. Mai va ser rebutjat, per això se sentia molt bé a Catalunya. Els primers catalans que va conèixer van ser els estudiants amb els qui anava, els treballadors de la fàbrica i la seva dona.

El primer cop que va sentir parlar el català no va ser pas a Catalunya perquè quan vivia a Aragó ja el

parlava

(“chapurreao”),

per

això

entén

perfectament el català, però no el parla sempre perquè amb la seva dona que és amb qui viu i amb dos dels seus fills parla el castellà. En Josep se sent un 70% català i un 30% aragonès.

LA MEVA AVIA La meva àvia es diu Maria Rodríguez Fernàndez i va néixer a un poble d’Andalusia a la província de Granada, que es diu Albuñol.

Es va casar amb el meu avi als vint-i-sis anys, però ell va haver d’anar a buscar feina a Catalunya. A al cap d’uns mesos, la meva avia també hi va anar. Va arribar a Catalunya amb 27 anys, l’any 1970, acompanyada del seu germà, que se’n va tornar. El trajecte en cotxe va ser de deu hores.

Ella va decidir venir a Catalunya perquè tan sols feia un any que s’havia casat i no podia estar a Andalusia mentre el meu avi estava a Barcelona. Quan va arribar a Barcelona es va establir al carrer Carder ,on estava el meu avi ja vivint. Era un pis petit, de dues habitacions. Al principi ella se sentia perduda, quan anava al mercat sortia per la mateixa porta per la que havia entrat per no perdre’s i així també als carrers. Se sentia sola perquè no coneixia ningú i el seu marit sempre treballava , des de les sis del mati fins a les sis de la tarda. Ella anava voltant per Barcelona tota sola per conèixer una mica la ciutat .

Mai s’ha sentit rebutjada per venir de fora, perquè quan li han parlat en català, ella contestava en castellà i ja li parlaven en castellà. La primera persona catalana que va conèixer va ser el cambrer d’un bar. Va ser el primer dia que va arribar a Barcelona i van anar a prendre’s una cervesa.

Ella mai ha treballat fora de casa perquè quan va ser a Catalunya, el meu avi no volia que treballés , així que mai ho ha fet .La primera vegada que va escoltar parlar català va ser a la mainadera de la casa en la que es va instal·lar el primer dia, ella no la va entendre així que la va mirar esperant a que li parlés en castellà .

Actualment la meva àvia, entén una mica el català, però mai el parla i mai l’ha parlat, ella diu que no li agrada i com no ha tingut mai la necessitat de parlar-lo, no l’ha aprés. Amb la família sempre parla castellà , encara que ella diu que parla Andalús, però com es una variant del castellà, a casa es parla castellà. La meva àvia sentimentalment no se sent catalana però li agrada molt viure aquí i diu que aquí se sent bé .

Judith Fernández 3rC

CATALUNYA, UN SOL POBLE

El meu avi va néixer a Navarra, va arribar a Catalunya a l’edat de 32 anys, el 1952. Va venir en tren i tot sol. Va decidir venir a Catalunya per la seva situació laboral. Quan va arribar, va establir-se de rellogat en un pis de Barcelona. Allà va viure en una habitació molt petita on va poder establir relació amb un noi alemany, que va convertir-se en el seu amic. Els seus records sobre aquells temps són que eren temps molt durs, que per guanyar-se la vida calia fer moltes hores, però amb el sentiment de voler tirar endavant amb aquella nova vida. També cal dir que mai es va sentir rebutjat per ningú.

Les primeres persones catalanes que va conèixer van ser els seus caps de la feina i la mestressa de la casa on vivia. A part, la primera feina que va trobar va ser de camioner, i després ja va ser policia i taxista. Les primeres persones a les quals va sentir parlar català van ser també la mestressa que abans he dit i els caps de la feina.

Ell venia d’una zona on els pastors parlaven basc, per tant no li va resultar res estrany aquell nou idioma.

El català l’entén perfectament, però només el parla algunes vegades. No el sol parlar perquè viu en un barri on tothom parla castellà, però igualment, amb la família també parla castellà. Per a ell Catalunya, sense oblidar mai on va néixer, és la seva terra, ja que aquí se li ha donat de menjar, se l’ha acollit molt bé i ha format la seva família.

LA MEVA ÀVIA

La meva àvia va arribar amb 37 anys a Catalunya, l’any 1960. Va néixer a Puertollano i va venir a amb tren, amb la meva mare i dos dels meus tiets.

Van marxar del seu poble perquè on vivien no hi havia treball. Al principi es van establir a L’Hospitalet en un pis de lloguer de tres habitacions, amb menjador i cuina, on vivien deu persones. El seu barri era Santa Eulàlia. Es van adaptar mol bé al barri on vivien. Tot i així, el primer any la meva àvia se sentia malament perquè la seva família es volia aprofitar del que guanyaven els seus fills. Després es va independitzar i es va dedicar als seus fills i el seu marit. No es va sentir mai rebutjada per la gent del seu voltat. La primera persona catalana que va conèixer, va ser el cambrer d’un bar que estava al costat del seu pis.

Va començar a treballar a una fàbrica d’ injecció de plàstic que es deia AGOS S.A. Per a ella Catalunya és on la seva família s’ha format, perquè tenien treball, així els fills petits van poder anar al col·legi…

Ella no s’havia sentit catalana mai, però respectava i estava agraïda a Catalunya.

Jose Luís Moya Jiménez

Catalunya un sol poble El meu avi Eusebio, va nèixer a Castilla La Mancha al 1953.

Com que a la seva terra no hi havia treball, van anar els seus pares a Catalunya.Una vegada ells estan integrats, ell, amb 8 anys i els seus germans van anar i van viure a casa seva. Ell era feliç, mai ha sigut un home avorrit o depressiu, sempre anava amb familiars allà on estigués.

Va treballar en obres, granges, el que sortís, però després va anar a treballar a la Seat, i era superfeliç, però va tenir un accident, tota la mandíbula inferior es va trencar, i la van arreglar.

La primera vegada que va sentir parlar en català van ser uns amics dels familiars, no es va preocupar gaire, ell és un home que es fa o que fa que els altres s’adaptin a ell.

Després d’estar un temps aquí ja sabia perfectament català, es va casar amb la meva àvia, i van tenir 4 fills, 2 dels quals van morir, i els altres tenen 39 i 44 anys.

La meva àvia als 36 anys va trovar el meu avia amb una altra dona, i es van separar. Els seus fills van anar a viure amb els tiets.

Se’n va anar a Castilla La Mancha i no va tornar, però quan anem el meu pare i joe ns regala alguna cosa.

Ell no sent res en especial per Catalunya, únicament va vindre per treballar i guanyar diners, se’n va sortir.

Avui en dia, té un gos, que es diu Lucero, i viu a Villamanrique, on també viu el seu germà, van a passejar amb el gos, i altres avis, també va amb els seus amics Aurelio i Chema a negociar amb cabres, ovelles…(Ell no les cuida, ho fan els altres).

Joel Fernandez

Catalunya, Un Sol Poble

La meva àvia es diu Maria Lucía i va arribar a Catalunya l'any 1971, quan tenia 14 anys.

Va venir de Constantina,un poble de Sevilla, amb els seus pares i els seus germans amb cotxe.

Van vindre a Catalunya perquè una germana del seu pare, li va dir que aqui trobarian un treball millor.

Van viure a un pis al carrer Ferran Puig, d'una mida més aviat mitjana. Van trobar persones que vivien davant que eren del seu mateix poble de Sevilla, que no parlaven català. Es trobava bé a Esparreguera.

La primera persona que li va parlar català era la mestressa de la botiga que anava la seva mare.

Despres d'uns anys va començar a treballar a una fabrica que es deia “Pastas Gallo”, allà es va relacionar amb molta gent catalana amb la qual es trobava la meva altra avia.

Va coneixer el meu avi. El seu pare volia tornar a Constantina, perquè li agradava més la vida al camp, així que la meva avia va haver de casar-se jove per no haver de tornar ja que li agradava viure a Catalunya

Retrat de la meva àvia Antonia Robles Martínez és la meva àvia. Va arribar a Catalunya amb 20 anys, a l´any 1966. Venia de Múrcia ,d´un poble anomenat Caravaca de la Cruz.

Es va traslladar acompanyada de la seva família: el promès (actualment el seu marit),els germans,els pares i la cunyada d´un dels seus germans. El motiu pel qual van venir a Catalunya va ser la malatia de la seva cunyada.

Necessitava un metge que només es trobava en aquestes terres. Un cop restablerta la noia, van prendre la decisió de quedar-se a Catalunya. Encara que tenien feina a Múrcia, van tornar allà per vendre les cases que tenien i establir-se definitivament a Catalunya.

En arribar, va comprar una casa per a tota la família a Esparreguera. Era gran però vella, tot i així, molt confortable per viure-hi. El pare de la meva àvia, que era constructor, va fer un bloc de pisos situat al Barri Font exclusivament per a ells. Cadascú en un pis, la resta van ser llogats per altres persones. Per últim, van acabar vivint en una casa pròpia quan es va començar a construir el Barri de la Plana. La meva àvia explica que hi havia moltes cases velles i era tot molt tranquil quan ella va arribar al Barri Font. Les dones eren a casa i els homes anaven a treballar, hi havia molts catalans i poquíssima gent de fora.

Ella recorda que, quan anava a comprar pa, hi havia dues noies que li parlaven en català. Una, que sabia parlar castellà, sempre l´atenia, perquè , a la meva àvia, li costava bastant entendre el que li deien.

Se sentia una estranya ja que aquí no coneixia a ningú, però tant li feia. No es va sentir mai rebutjada per la gent, a més a més, diu que tenia la seva família que li feia costat. Les primeres persones catalanes que va conèixer van ser els seus veïns, la seva proximitat afavoria la seva relació. També, va fer amistat amb molts botiguers d´Esparreguera, ja que la meva àvia sempre anava amunt i avall, per comprar tot allò que li calia.

La primera vegada que la meva àvia va treballar va ser teixint jerseis. Just davant de casa seva, hi havia una dona que feia roba. En assabentar-se’n, va anar a preguntar si necessitaven ajuda i li van donar feina a ella i a la seva germana.

El primer cop que va sentir parlar el català va ser a casa seva. Un home gran va entrar per l´hort i va demanar qui eren. Això va passar dos dies després d’ instal·lar-se en la seva primera residència. No els va sobtar, ja que ja sabien que aquí es parlava català i haurien d’intentar entendre aquesta llengua desconeguda per a tots ells. La meva àvia entén perfectament el català tot i que el parla molt poc. Això és degut al fet que mai no l´ha necessitat en la seva vida quotidiana: només li calia entendre´l i, al llarg del temps, ho ha aconseguit. A la seva família habitualment es parla el castellà i el català.Tots els seus fills han nascut aquí i parlen perfectament el català. Ella afirma que se sent catalana tot i que no hagi nascut aquí. Catalunya l´ha acollit molt bé i ara se sent fenomenal.

AUTOAVALUACIÓ Tot projecte va acompanyat d’una autoavaluació. A continuació es troben algunes de les reflexions fetes pels nostres alumnes un cop finalitzat el projecte. En aquest cas, tot i que aquestes idees tenen nom i cognoms, creiem que el més adient és que s’exposin de forma anònima pel seu caràcter representatiu.

Reflexions: QUÈ HEM APRÈS? “Aquest projecte m’ha ajudat a comprendre el que van haver de passar els meus avis per venir a Catalunya” “He conegut millor al meu avi i he après que no és tan fàcil anar d’un lloc a un altre” “Amb aquest treball he après a través de les paraules i els sentiments, les circumstàncies dels altres catalans” “Aquest projecte m’ha fet pensar que les nostres famílies han hagut d’esforçar-se per aconseguir una vida millor” “M’ha agradat molt aquest projecte perquè he pogut aprendre moltes coses sobre la meva família i altres persones com el Jose Luis” “He après mol sobre la meva besàvia i com gent com ella fa autèntics esforços per millorar la seva vida” “He après que siguis d’on siguis, vinguis d0on vinguis, el més important és que ens hem de respectar” “He sabut que tinc més familiars fora de Catalunya i que , sense esperança, no es pot aconseguir res” “Amb aquest projecte he descobert la meva àvia” “Quan he preguntat, he descobert coses que no sabia del meu avi”

“He après que un lloc no defineix com ets” “He après com es vivia anys enrere des de la perspectiva de la gent que venia de fora” “He après moltes coses sobre l’emigració” “He descobert el passat, per a mi desconegut, d’alguns dels meus avantpassats” “He pogut saber tot el que va passar la meva àvia per arribar a Catalunya” “He après que la vida abans era molt dura i que la gent patia molt” “He parlat sobre el passat i he descobert secrets que no sabia” “He descobert perquè la meva tieta va deixar el seu país per començar una vida nova” “He sabut coses sobre el passat de Catalunya” “Aquest projecte ha estat molt positiu perquè hem descobert el passat dels nostres avis i l’esforç que van haver de fer per tirar endavant la família” “Aquest projecte ha sigut divertit perquè he conegut algunes anècdotes del meu pare” Aquest projecte m’ha ajudat a veure la gent gran d’una altra manera”

PROJECTE CONJUNT DE L’INSTITUT EL CASTELL D’ESPARREGUERA I EL SERVEI LOCAL DE CATALÀ, DEL CONSORCI PER A LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA