EDUCACIÓ EMOCIONAL
Autoestima
Tret de la llicència retribuïda de Anna Carpena Habilitats socials i educació en valors des de l’acció tutorial
1. Concepte 2. Com es forma? 3. Conseqüències de tenir una alta autoestima 4. Conseqüències de la baixa autoestima 5. Paper del professorat en la formació de l’autoestima 6. Dóna, home i autoestima 7. Participació familiar
1. Concepte L’autoestima és una necessitat humana fonamental, és el factor central que fa créixer personalment. L’autoestima és l’avaluació que cadascú fa del concepte que té d’ell mateix. Hi intervenen factors biològics (el propi temperament), socials (la informació sobre nosaltres que rebem dels altres) i emocionals (com filtrem la informació que rebem). Tot això genera un ventall de sentiments sobre cadascú, que poden ser positius o negatius. Ningú neix amb aquests sentiments sinó que els anem construint en el transcurs de la nostra vida. La informació que es rep de les persones properes fa de mirall (jo em veig a mi mateix a través de tu). Les persones properes són els pares i el nucli familiar (s’entén aquelles persones de la família amb qui el nen manté una relació directa), mestres i companys. La relació amb els companys tindrà una importància rellevant a partir dels vuit o nou anys fins a l’adolescència quan el grup d’amistats pot arribar a reemplaçar totes les altres influències. Les persones properes informen el nen de com és, l’informen de com és valorat i de si és o no volgut. Aquestes apreciacions produiran satisfacció o bé frustració. També la informació que rep el nen li diu si està responent o no al que nosaltres esperem d’ell. Una vegada els nens han desenvolupat una imatge de qui són, seran capaços de comportar-se de forma conseqüent amb els seu autoconcepte, ja es vegi com a nen dolent, llest, dèbil, pallasso, etc. La percepció que es té d’un mateix pot entrar en discrepància amb els ideals que un s’ha format (allò que es voldria ser). Si la discrepància és molt gran ens trobarem front una baixa autoestima. Si hi ha discrepància però aquesta no és important farà de regulador d’autoestima, ja que servirà per anar marcant fites superables. Els ideals de cadascú depenen dels propis interessos. Les persones properes fan també marcar ideals. Es considera que, per als nens, una autoestima saludable és altament valuosa donat que dóna suport a la seva percepció de les experiències de la vida. En varis trastorns infantils s’hi detecta mancança d’autoestima. En són exemples el dèficit d’atenció, la impulsivitat o quadres d’ansietat. A nivell escolar condiciona l’aprenentatge i les relacions socials, fonamenta la responsabilitat, determina l’autonomia personal i recolza la creativitat. Fomentar l’autoestima és fomentar les pròpies capacitats de fer front a la vida. Ens proporciona l’habilitat necessària per prendre riscs, aprendre, a partir dels resultats, i a continuar endavant.
2. Com es forma? Es va formant en el dia a dia. Les eleccions que es fan, les opcions que es prenen al llarg de la vida van modelant l’autoestima. Podríem dir que una persona té un bon nivell d’autoestima quan té un sentiment de benestar amb ella mateixa. Per a què això passi s’han de donar les següents condicions: Vinculació: El sentiment de “pertànyer”. De pertànyer, amb vincles, a un grup, familiar, d’amics, de persones amb interessos comuns, culturals, esportius, humanitaris, etc. És una de les respostes humanes a la condició d’ésser gregari. És una mesura de seguretat. Singularitat: Acceptació de la identitat personal, de les pròpies característiques físiques, intel·lectuals, culturals. Respecte per la pròpia singularitat que fa de cadascú un ésser únic. Conscienciació de que tots som iguals i diferents a l’hora. Capacitat d’actuar: No s’obté de forma passiva sinó de l’experiència d’anar comprovant com les pròpies accions són el resultat de la pròpia experiència i com els desitjos es tradueixen en accions. És la capacitat de canviar la pròpia vida, per donar forma a les pròpies percepcions i aconseguir que les coses funcionin a favor i no en contra d’un mateix. Tenir models: Persones amb qui contrastar-se i uns valors i unes normes que donin sentit a la pròpia actuació així com anar disposant d’esquemes propis de pensament i conducta. Totes aquestes condicions estan interrelacionades: El fet de pertànyer a un grup ja pressuposa estar en contacte amb les idees, amb els valors que el configuren. En el poder d’actuar es generen esquemes propis . El fet de tenir esquemes propis condiciona l’autonomia, etc. Un vuit en una o vàries d’aquestes condicions comporta una mancança d’autoestima. Existeixen distorsions cognitives que afecten el nostre pensament i l’avaluació de l’autoconcepte. Aquestes distorsions són:
Extreure conclusions sense tenir suficients dades.
Magnificar els esdeveniments negatius.
Minimitzar els esdeveniments positius.
Pensament de tot o res.
3. Conseqüències de tenir una alta autoestima Es considera que tenir un bon nivell d’autoestima significa tenir una visió saludable d’un mateix. Correspon a aquelles persones que coneixen i accepten les seves capacitats i limitacions, les seves virtuts i els seus defectes, prenent una postura crítica constructiva vers un mateix. Les característiques que millor defineixen les persones amb alta autoestima són: La confiança en un mateix i amb els altres, són persones decidides, positives i convenientment assertives. Quan la persona es valora positivament s’implica en el propi creixement personal. Una autoestima elevada fa possible que es prenguin decisions lliures i responsables i que es defensin les pròpies idees i conviccions. Només es comprometen les persones que tenen confiança en elles mateixes, les que creuen en la seva aptitud. Hi ha una correlació entre l’assoliment i el control de les pròpies fites i la pròpia autoestima i això reverteix en el seu reforç. Però no podem ser tan incauts com per afirmar que a la vida d’aquestes persones tot seran flors i violes, però sí que es pot afirmar que una persona amb alta autoestima se’n surt més exitosament de les situacions difícils que una amb baixa autoestima ja que té més capacitat de sobreposar-se trobant recursos per superar les dificultats. Hi ha una estreta relació entre l’autoconcepte positiu, la capacitat de regular la pròpia conducta i el ser suficientment autònoms com per no sucumbir a les pressions externes. És més fàcil apreciar-se un mateix de manera positiva si es tenen interessos, projectes i habilitats que les persones del propi medi aprecien, però si no es té tot això és difícil i hi ha molta més feina a fer.
4. Conseqüències de tenir baixa autoestima Una persona amb baixa autoestima és, essencialment, una persona que no sap trobar aspectes d’ella mateixa dels que sentir-se orgullosa. El domini o la retirada són, en general, les dues conductes conseqüència d’ una baixa autoestima. Actituds davant la vida: - Actitud d’expansió dominant. “Aquí estic jo”. Amb sentiments d’odi i menyspreu. És una actitud que, per les seves característiques, sovint és titllada d’excés d’autoestima. - “La vida és una porqueria. No cal esforçar-s’hi”. Juntament amb sentiments de tristesa o indiferència.
- Tendència a la desaparició i al submissió. Respecte i admiració vers la persona a la que se sotmet per una banda i por i vergonya per una altra són els sentiments que acompanyen les persones així emplaçades davant la vida. Actituds davant d’un mateix i dels altres: - Autoacceptació acompanyada de rebuig vers els altres. - Rebuig per a un mateix i pels altres. - Acceptació de l’altre però rebuig cap a un mateix. Actituds davant dels problemes: - Culpabilització adreçada als altres. - Autoculpabilització. Una persona amb baixa autoestima pot mostrar també una actitud positiva fictícia, tot intentant demostrar als altres i a ella mateixa que és una persona apropiada. La baixa autoestima està citada com a factor de risc per a la depressió. Una persona deprimida normalment se sent inútil, i algú que es veu a ell mateix com a inferior i inadequat es propens a deprimir-se. De fet, baixa autoestima i depressió es troben en un cercle viciós, de tal manera que com menys s’agrada un mateix, més deprimit se sent i com més deprimit se sent, menys s’agrada un mateix. La dona, pel fet de pertànyer a un gènere força devaluat a la nostra societat, és particularment propensa a veure’s atrapada en aquest cercle viciós.
5. Paper del professorat en la formació de l’autoestima. Un entorn familiar, escolar i social saludable estimula l’autoestima. L’escola no pot pas contrarestar del tot els altres ambients que viuen els alumnes, però sí que pot contribuir a acabar de malmetre-la. Les educadores i els educadors incidim directament en la formació de la imatge que cada infant té d’ell mateix. L’acceptació dels infants tal com són, per part dels adults, facilita l’acceptació d’un mateix i això facilita l’avaluació personal des del moment en què es fan menys necessaris els mecanismes de defensa. Sovint els educadors i educadores enunciem les mancances dels alumnes com si el simple fet d’anunciar-ho ho resolgués, en comptes de posar mitjans per superar els dèficits. Retrats com “aquest nen no sap escoltar” no resol res si es queda només en lamentació, però sí que convencem el nen de la seva incapacitat, en comptes d’ensenyar-li a superar-la.
És necessari que cada infant sigui tractat amb dignitat. Cal no etiquetar ni deixar que s’etiqueti. No deixarem que els nostres alumnes adoptin papers ofensius cap els altres ni cap a un mateix. Quan diem “Ja està, ja tenim el pallasso aquí” estem ratificant el nen en aquest paper ja que entén que és això el que esperem d’ell. Si l’educador, que als ulls del nen és qui hi entén, defineix “aquest nen és impossible”, el nen que ha de fer sinó creure-s’ho? No hauríem de posar noms o adjectius als comportaments no positius. Tampoc hauríem de caure en la temptació d’utilitzar els “mai” o els ”sempre”, ni dir-ho ni creure’nsho ja que, si és el que pensem, ho transmetem inconscientment. El professorat ens hem de fixar més en les possibilitats que en les limitacions. Tenim la responsabilitat de saber de què són capaços el nostre alumnat per posar-los fites atançables i no permetre que vagin de fracàs en fracàs. No hauríem de fer a tots el mateix treball, en el mateix moment, donant a tothom el mateix temps per fer-ho i a més pretendre que tots ho facin bé. Quins sentiments s’originen, en aquestes condicions, en els que són lents? I en els que no estan al nivell del que se’ls demana? Hauríem d’assegurar que tots tinguin algun tipus d’èxit. Hauríem de procurar que cap alumne en acabar l’escola li quedi el record d’un lloc on s’ha soscavat la seva autoestima. Un mestre sensibilitzat ha de ser capaç de reconèixer com cada alumne es veu a ell mateix i el perquè. Hem de parlar amb els nens de com són, ajudant-los a veure’s amb objectivitat, de com voldrien ser i com fer-ho per aconseguir-ho. Cal fer-los adonar de que existeixen diferents ritmes d’aprenentatge sense que això hagi de ser desqualificador per a ningú. Hem d’oferir a cadascú “pistes” del que pot fer per canviar, donant estratègies de canvi. Quan els mestres practiquem l’elogi, no només comuniquem la nostra aprovació, el que té valor per a nosaltres, sinó que donem quelcom que l’alumne es queda i del que se’n pot sentir orgullós. No obstant l’elogi excessiu incomoda. Els elogis excessius poden empènyer a sentir-se pressionat a destacar. Amb això ens hi trobem, algunes vegades, quan comuniquem elogis dels seus fills als pares. Tan bon punt aquella nena o aquell nen ho sap farà el contrari del que ha provocat l’elogi. Hauria d’anar desapareixent la figura de mestre autoritari. L’autoritarisme en tot procés d’ensenyament aprenentatge tendeix més a centrar-se en les debilitats dels alumnes i no en les característiques positives. Els mestres autoritaris transmeten un enfocament extern de l’autoestima en lloc d’un enfocament intern: el què s’aparenta en contra del que s’és o es pot ser. Des de l’autoritarisme s’ensenya a viure sota la pressió de la por a equivocar-se en comptes d’oferir recursos per a ser amo del propis actes. En establir límits
rígids, en no donar marge d’operació, fomenten la dependència en comptes de l’autonomia: els alumnes d’aquest tipus de mestres no s’atreveixen a experimentar les pròpies possibilitats, no gosaran mai fer res pel seu compte per por a equivocar-se, necessitaran sempre ser pautats. Cal evitar el paper de culpabilitzadors. El sentiment de culpa és un sentiment sovint inútil que bloqueja i minva l’autoestima. Sentir-se culpable serveix de ben poc sinó és per ajudar-nos a canviar. Moltes vegades aquest sentiment és destructiu cap a un mateix, crea sentiments de ràbia cap els altres i es reacciona traspassant la culpa als altres. El que cal és ensenyar a enfrontar-se al problema i reparar l’equivocació en una línia ètica i honesta. Està demostrada la correlació negativa que hi ha entre la capacitat de fer amics durant la infància i l’adolescència i els problemes de relació quan s’és adult. El professorat no podem constatar la incompetència social d’alguns dels nostres alumnes sense intervenir-hi. És tasca nostra, doncs, desenvolupar estratègies a nivell de dinàmica de grups i d’adquisició d’habilitats socials. La pròpia autoestima del professorat és molt important per a la formació de la dels alumnes ja que si una persona no s’accepta ella mateixa, no podrà comunicar amb èxit l’autoacceptació. Qui que té por de l’autoafirmació no podrà motivar un altre per a que s’autoafirmi.
6. Dona, home i autoestima Als EEUU es va fer, entre altres, el següent experiment adreçat a l’estudi del desenvolupament de l’autoestima: Es va demanar a un grup format pel mateix nombre de nens i nenes que resolguessin uns problemes matemàtics de nul·la solució o bé massa difícils per al seu nivell. Després d’una intensa sessió intentant resoldre els problemes la resposta dels nois va ser: “Per què hem de fer aquesta porqueria? “ o uns altres: “Això no té solució!”. Mentre que les respostes de les noies van anar totes pel camí de : “Es que jo no sóc bona en matemàtiques”. Aquest exemple és il·lustratiu de com pot ser de diferent l’autoestima, entre nois i noies. Es denota, en la resposta d’aquestes nenes, la tendència a l’autoculpabilització i al retraïment mentre que en la dels nens es percep la capacitat de sortir amb èxit de les situacions difícils. La formació d’alumnes autònoms, autosuficients, segurs, amb capacitat de prendre decisions, que s’acceptin, que trobin la pròpia identitat, són objectius
principals en la nostra acció educativa. Aquests objectius són més difícils d’aconseguir, però, per a les dones. És un fet socialment definit el que reforça el rol de l’acció per a l’home i de retirada per a la dona. Des de ben petits tots rebem el missatge de què s’espera de nosaltres. Socialment, es fomenta la capacitat d’actuar dels nens i dels homes, el que repercuteix en la seva autoavaluació positiva. Cap a la dona no hi ha uns valors socials que indiquin que se l’ha de preparar per a l’acció. Sovint l’autoestima de les mares és baixa i les filles s’hi identifiquen. En general, l’autoestima dels pares és alta i els nens s’hi identifiquen. Als Centres d’Assistència Primària s’atenen més problemes de depressió en dones que en homes. Els trets fonamentals que posen en perill l’estabilitat de la dona són la tendència a la submissió i a desaparèixer, no de manera volguda, sinó per manca de capacitat d’acció, i la gran discrepància entre el que es voldria ser i el que s’és. En el Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (text de referència per als psiquiatres de tot el món) s’estableix la proporció d’homes i dones que tenen un episodi de depressió major alguna vegada a la seva vida. Les xifres són les següents: Dones:
del 9 al 26%
Homes:
del 5 al 12%
No obstant, tot i que des de tots els àmbits, l’autoestima masculina es veu reforçada, hi ha problemes, fonamentalment masculins, com l’alcoholisme i diferents sociopaties, atribuïts a la manca d’autoestima. Generalment, quan tenim alumnes distorsionadors a classe invertim grans esforços per solucionar els problemes que se’n deriven, tant a nivell de grup com a nivell personal de l’individu conflictiu. I quan alguns alumnes ens ofereixen el seu bon comportament (normalment la nena representa aquest paper) gairebé els ho agraïm sense adonar-nos que amb aquesta nostra actitud estem reforçant aquest rol. Això no vol dir que no haguem d’acceptar-lo però sí que hauríem d’anar més enllà. Què hi ha al darrera de cada “bona nena” de cada “bon nen”? Està seguint un rol només per agradar? Només cal saber si és el fruit d’una alta o baixa autoestima per saber si hem d’intervenir-hi. No se’ns hauria d’escapar aquest alumnat que passa desapercebut, amb tendència a desaparèixer, hem de conèixer causes. Moltes vegades amb la nostra actitud no deixem que surtin problemes de singularitat (acceptació de les pròpies característiques) i fomentem la no capacitat d’actuar.
7. Participació familiar Hem de fer arribar a la família (entesa com a les persones que tenen cura de l’alumne) com treballem en la línia d’aconseguir una autoimatge positiva. Ho podem transmetre a les reunions de nivell. Els casos en els que es necessiti una intervenció individualitzada, clara i específica, els tractarem conjuntament amb la família. Explicarem què treballem i el perquè i demanarem la seva col·laboració. Ens podem trobar que no s’entengui el que exposem, però si aconseguim una mínima comprensió, encara que pot ser no trobem tot el recolzament necessari, sí que podem trobar canvis d’actitud per la sensibilització de que el seu fill té problemes i cal ajudar-lo. És molt important conèixer el tracte que reben els nens a casa ja que pot explicar moltes de les conductes que percebem a l’escola. Els farem saber que esperem d’ells i els podem proposar les següents orientacions: 1.
Definir normes de conducta i convivència clares, no arbitràries, el que no vol dir que no es puguin negociar. 2. Donar un tracte sempre respectuós. Malgrat se l’hagi de renyar, cal fer-ho amb mirament. Si per corregir conductes es fa atacant o menysvalorant, pot ser que els infants no es mostrin receptius, o que no tinguin ganes de canviar. 3. Escoltar i atendre els problemes que presentin els seus fills. 4. Valorar positivament les característiques diferencials que fan del seu fill un ésser únic, encara que puguin ser rares o incòmodes. 5. Controlar el judici negatiu. Les objeccions poden arribar a immobilitzar, poden arribar a crear el sentiment de que “faci el que faci ho faré malament, no me’n sortiré”. 6. Practicar l’elogi sincer i precís. Celebrar tots els petits exits fruit de l’esforç. 7. No ser sobreprotectors i fomentar l’autonomia. Deixar que facin tot allò de què són capaços. Superar el temor de que el fill creixi. 8. Compartir responsabilitats domèstiques. 9. D’entrada deixar que facin les coses a la seva manera. Amb temps anarne parlant de com es podria millorar el que fan. 10. Procurar donar bons models. No presentar models de dominants i dominats. És important que el nen vegi bons nivells d’autoestima tant en el pare com en la mare. 11. Cal parlar com a iguals amb els fills, compartint temes d’interès i interessant-se per les seves coses, tenint present que encara que es puguin compartir temes “com a iguals” mai s’igualaran. Els pares tenen, i han de tenir, autoritat.
BIBLIOGRAFIA - ALCÁNTARA, J. A. (1995): Como educar la autoestima. Barcelona. Ceac. - ASHER, J. (1981): Learning another Language through Actions. Teacher`s Guidebook. Los Gatos (California). Sky Oaks Productions. - BLEICHMAR, E. (1991): La depresión en la mujer. Madrid. Ediciones TH. - CARPENA, A.; AGUILERA, I. (1998): Una experiència en habilitats socials. Barcelona. Federació de Moviments de Renovació Pedagògica. - DIEZ DE ULZURRUN, A.; MASEGOSA, A. (1996): La dinàmica de grups en l’acció tutorial. Barcelona. Graó. - MARTÍNEZ, E. (1988): Cachorros de nadie. Madrid. Editorial Popular. - MCKAY, M.; FANNING, P. (1991): Autoestima. Avaluación y mejora. - NOGUER, C. (1994): “Dinàmica de grup. Experiència a l’aula” Guix, núm.195. Barcelona. - POPE, A. W.; MCHALE, S. M.; CRIGHEAD, W. E. (1988): Mejora de la autoestima: Técnicas para niños y adolescentes. Barcelona. Martínez Roca. - PUIG, J. M,; MARTÍN, X; ESCARDÍBUL, S. (1997): Com fomentar la participació a l’escota. Barcelona. Graó. - MARTÍNEZ, E. (1988): Cachorros de nadie. Madrid. Editorial Popular. - SAVATER, F. (1997): El valor de educar. Barcelona. Ariel. - SIMON, S.; HOWE, L.; KIRSCHENBAUM, H. (1978): Vatues crarification. New York. A & W Visual Library.