EDUCACIÓ EMOCIONAL
Habilitats socials
Què són les habilitats socials? Les habilitats socials són un conjunt de competències conductuals que possibiliten que la persona mantingui relacions socials positives amb els altres i que afronti, de manera efectiva i adaptativa, les demandes del seu entorn social, aspectes que contribueixen significativament, per una part, a l’acceptació per part dels companys i, per altra, a un ajut i adaptació social adequat.
Components de les habilitats socials Les habilitats socials són comportaments complexos en què intervenen tots els elements implicats en qualsevol altre acte comunicatiu, entrellaçats els uns amb els altres: 1. Components motors. Conformen la major part de l’habilitat. Es poden diferenciar tres subgrups: Els components verbals: fan referència fonamentalment a la parla, a la conversa, que és l'eina principal que utilitzem les persones per interactuar amb els altres. Alguns dels components verbals serien la duració de la conversa, la retroalimentació, les preguntes, la parla… Els components no verbals: conflueixen molts i diversos components com la mirada, l'expressió facial, el somriure, la postura corporal, els gestos, la distància… Els components paralingüístics: són aspectes que acompanyen la parla, i que contribueixen a modular el missatge, dels quals la persona normalment no és conscient. Alguns d'aquests components són el volum, el to, la fluïdesa de la parla i la velocitat de parla. 2. Components cognitius. Són aquells que condicionen la manera com la persona s’enfronta a la situació. 3. Components afectivoemocionals. El comportament de la persona en les relacions socials depèn tant de les capacitats, coneixements, estraLes habilitats socials
Pàgina 2
tègies i destreses cognitives com de la disposició, la intenció i la motivació de la persona. Dins dels components motors no verbals podem destacar:
La mirada: un element determinat de les interaccions entre les persones és la mirada recíproca. La mirada dóna informació sobre l'actitud de l'interlocutor (hostilitat, interès…) però sobretot serveix de suport al missatge oral. L’expressió facial: el rostre és una de les parts del cos més expressives i complexes de la comunicació no verbal. S'hi reflecteixen les expressions emocionals per mitjà dels moviments de la boca, dels ulls, de les celles i d'altres components. El front, les celles/ulls/parpelles i la part inferior de la cara són les tres zones facials on s'ubiquen fonamentalment les expressions emocionals.
El somriure: el somriure està considerat com un indicador fiable d'habilitat social. És un component clau per iniciar una interacció, ja que posa de manifest una actitud favorable de la persona, propicia un bon clima. També intervé en la retroalimentació necessària per mantenir la conversa i és un component important també per finalitzar de manera òptima una conversa.
La postura corporal: la postura que adoptem davant l'interlocutor transmet determinades actituds i sentiments i estats psicofisiològics (angoixa, cansament…). També la postura pot determinar el tipus de relació que els interlocutors tenen i que determina la comunicació (submissió, per exemple). La taula.1 us ho mostra.
Taula 1. Relació entre la postura adoptada i el que significa
Gestos: els gestos es localitzen fonamentalment en les mans, i amb menys importància, en el cap i en els peus. Són accions amb un important component cultural, depenen en gran mesura del context social. Tenen un objectiu bàsicament informatiu.
Les habilitats socials
Pàgina 3
Proximitat/distància: el grau de proximitat indica el nivell de relació entre els interlocutors, i varia segons el context, determinada pel context cultural. De totes maneres, cada persona necessita un espai personal mínim (bombolla personal). Aparença personal: la cara, el cabell, les mans i la roba són els principals aspectes en els quals es basen els judicis relatius a l'atractiu físic. L'aparença física és un indicador de com ens veiem a nosaltres mateixos i té una important influència en la conducta de l'interlocutor a l'inici de la interacció, tot i que després va perdent importància a mesura que avança la relació.
Dins dels components cognitius, que condicionen la manera com cada persona s’enfronta a la situació comunicativa o d'interacció, podem destacar:
Competències cognitives: fan referència a la capacitat de la persona per transformar i utilitzar la informació, tant la relativa al repertori de conductes com als senyals de l'entorn que les condicionen.
Estratègies de codificació i constructes personals: tenen relació amb la percepció, interpretació i experimentació de la realitat que fa cada persona, i com aquests elements condicionen la seva posició en la interacció.
Expectatives davant la situació: la persona construeix pronòstics sobre l'autoeficàcia pròpia (seguretat que té una persona de la seva capacitat per tenir una conducta concreta) i també expectatives sobre el resultat de la interacció, que condicionen la realització posterior.
Preferències i valors subjectius: cada persona dóna valor a un tipus d'estimulació o altre, i també dóna un valor determinat a les conseqüències de la conducta pròpia . Així, en funció de l'escala de valors, cada persona triarà una conducta determinada per a una situació determinada, i valorarà la resposta de l'interlocutor també en funció dels valors propis.
Sistemes i plans de regulació: fan referència a la capacitat de la persona per actuar sobre la situació en la qual es produeix la interacció per tal d'adequar-la als objectius que s'ha proposat. Alguns mecanismes de regulació són les autoinstruccions, les autoobservacions i les autoavaluacions.
Finalment, dins dels components afectivoemocionals relacionats amb les expectatives d'autoeficàcia que motiven la persona a interaccionar amb d'altres. Per tal que una persona mostri unes habilitats socials adequades no és suficient que disposi d'aquestes habilitats en el seu repertori conductual, sinó que també cal que tingui unes expectatives positives d'autoeficàcia en les interaccions, que li generaran la disposició, la intenció i la motivació per relacionar-se amb els altres.
Les habilitats socials
Pàgina 4
Per manifestar determinades habilitats socials és imprescindible saber i poder fer-ho, però, a més a més, és necessari voler fer-ho. L'autoestima i l'autoconcepte de la persona determinen les expectatives d'autoeficàcia que té la persona, de manera que aquesta se sent un agent actiu en la regulació del comportament propi. Una bona expectativa d'autoeficàcia motiva la persona a actuar, a interaccionar amb els altres.
Classificació de les habilitats socials Malgrat que tothom podria enumerar algunes habilitats socials, hores d'ara no hi ha una única classificació d'aquestes, en part per les característiques pròpies de les habilitats socials: han d'estar orientades pels objectius i les regles de la situació. En el programa d’aprenentatge estructurat d’habilitats socials per a adolescents, Goldstein, Sprafkin, Gershaw i Klein, 1980, proposen la següent classificació:
Taula 2. Relació d’habilitats treballades en el Programa d’aprenentatge estructurat d'habilitats socials per a adolescents de Goldstein
Les habilitats socials
Pàgina 5
Inés Monjas Casares dins el programa PEHIS (Programa d'ensenyament d'habilitats d'interacció social), proposa la següent classificació:
Taula 3. Àrees i habilitats socials del Programa d'habilitats d'interacció social (PEHIS)
Segons Nerea Babarro Rodríguez, les HHSS més importants per poder mantenir relaciones interpersonals sanes i de qualitat són les següents:
Empatia: és la capacitat per entendre allò que els succeeix a altres persones (posar-se a la pell dels altres).
Assertivitat: és la capacitat per poder expressar les pròpies opinions i pensaments basant-se en el respecte i defensant els propis drets.
Respecte: és la capacitat de tolerar les persones, les seves opinions, els seus pensaments i els seus actes, encara que no es comparteixen.
Escolta activa: és la capacitat d’escoltar detingudament les altres persones.als altres, demostrant-los que estan sent escoltades.
Negociació: és la capacitat per negociar amb altres persones sobre diferents interessos o beneficis concrets, a fi i efecte que totes les parts de la negociació surtin beneficiades.
Comunicació i habilitats expressives: és la capacitat per comunicar-se i expressar els sentiments propis en relació a situacions determinades. A més a més la comunicació també inclou la capacitat d’escoltar als altres, establint converses satisfactòries.
Comprensió: és la capacitat per entendre les situacions socials i personals i respondre de forma assertiva.
Autocontrol: és la capacitat per comprendre i interpretar sentiments privats i respondre controlant els propis impulsos.
Resolució de conflictes: és la capacitat per comprendre la realitat d’un conflicte i cercar alternatives per a solucionar-lo, fugint de l’agressivitat. Les habilitats socials
Pàgina 6