Catálogo MCM 2022 by Ajuntament de Manises

P. 2-3

P. 8-9

Operaris de la fàbrica de ceràmica dels Apòstols, dita així perquè tenia dotze propietaris. Fotografia feta entre els anys 1926 i 1936. Autor desconegut. Coŀlecció de Rosario Serra Royo.

Carro tirat per cavalls carregat de cabassos de ceràmica per a la venda. Manises c. 1920. Autor desconegut. Arxiu Municipal de Manises. Coŀlecció de Carlos Sanchis.

Operarios de la fábrica de cerámica de los Apóstoles, llamada de ese modo porque eran doce sus propietarios. Fotografía realizada entre los años 1926 y 1936. Autor desconocido. Colección de Rosario Serra Royo.

Carro tirado por caballos cargado de capazos de cerámica para la venta. Manises c. 1920. Autor desconocido. Archivo Municipal de Manises. Colección de Carlos Sanchis.

Workers at the «Apostles» ceramic factory, so called because it had twelve owners. Photograph taken between 1926 and 1936. Photographer unknown. Rosario Serra Royo collection. P. 4-5 Pintador de la fàbrica El Arte. Fotografia feta al voltant de l’any 1925. Autor desconegut. Coŀlecció de José Royo Vilar. Pintador de la fábrica El Arte. Fotografía realizada alrededor del año 1925. Autor desconocido. Colección de José Royo Vilar Pintador (painting room) at the El Arte factory. Photograph taken around 1925. Photographer unknown. José Royo Vilar collection. P. 6-7 Descarregant els feixos de llenya de bosc baix («fornilla»), usats com a combustible per a alimentar els forns de ceràmica dels obradors de Manises. 1929. Autor desconegut. Arxiu Municipal de Manises. Coŀlecció de Carlos Sanchis. Descargando los haces de leña de monte bajo «fornilla», usados como combustible para alimentar los hornos de cerámica de los obradores de Manises. 1929. Autor desconocido. Archivo Municipal de Manises. Colección de Carlos Sanchis. Unloading the bundles of scrub known as fornilla (kindling), used as fuel to fire the ceramic kilns in the workshops of Manises. 1929. Photographer unknown. Manises Municipal Archive, Carlos Sanchis collection.

Horse-drawn cart loaded with baskets of ceramics to be sold. Manises, c. 1920. Photographer unknown. Manises Municipal Archive, Carlos Sanchis collection. P. 10-11 Venent ceràmica de Manises a Calataiud. Foto de l’any c. 1920. Autor desconegut. Coŀlecció de José Royo Vilar. Vendiendo cerámica de Manises en Calatayud. Foto del año c. 1920. Autor desconocido. Colección de José Royo Vilar. Selling Manises ceramics in Calatayud. Photograph taken c. 1920. Photographer unknown. José Royo Vilar collection. P. 12-13 Vista d’un carrer del barri d’Obradors. Autor: Luis Montesinos García, Manises, 1957. Coŀlecció dels germans Montesinos Barberá. Vista de una calle del barrio de Obradors. Autor: Luis Montesinos García, Manises, 1957. Colección de los hermanos Montesinos Barberá. View of a street in the Barri dels Obradors (ceramic workshop district). Photographer: Luis Montesinos García, Manises, 1957. Montesinos Barberá brothers collection.

Museu de Ceràmica de Manises

DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA El president Antoni Gaspar Ramos Diputat Àrea de Cultura Xavier Rius i Torres Director de L’ETNO Francesc Tamarit Llop Coordinador Diputació Joan Seguí AJUNTAMENT DE MANISES

RESTAURACIÓ Ceràmica: Museu de Ceràmica de Manises. Restauradora: Sara Blanes Ibáñez Coŀlaboració en actuacions puntuals: Departament de Restauració de la Facultat de Belles Arts Sant Carles, Universitat Politècnica de València Metall: Restauradores Proart, S.L.U. Isabel Espinosa Roselló, Andrés Ballesteros Labrado Vidre: Universitat Politècnica de València. Departament de Conservació i Restauració de Béns Culturals. Coordinadora: Dra. Elvira Aura Castro

Alcalde Jesús María Borràs i Sanchis Regidor de Cultura Xavier Morant Verdejo

FOTOGRAFIA CATÀLEG Sara Blanes Ibáñez

MUSEU DE CERÀMICA DE MANISES

TRACTAMENT D’IMATGE Elena M. Clemente Montero Sara Blanes Ibáñez

Directora Sara Blanes Ibáñez COORDINACIÓ Ignacio Hortelano Uceda ORGANITZACIÓ EXECUTIVA Sara Blanes Ibáñez TEXTOS Víctor Algarra Pardo Paloma Berrocal Ruíz Sara Blanes Ibáñez Romà de la Calle Jaume Coll Conesa Fernando Cotino Villa Ana García Palacios Ignacio Hortelano Uceda FITXES SBI. Sara Blanes Ibáñez JCC. Jaume Coll Conesa IHU. Ignacio Hortelano Uceda MUSEU DE CERÀMICA DE MANISES CATÀLEG Sara Blanes Ibáñez Ignacio Hortelano Uceda IĿLUSTRACIONS Xavi Katalà sobre idea original d’Ignacio Hortelano Uceda TRADUCCIÓ Anglés: Lambe&Nieto Valencià: Serveis municipals de traducció al valencià

IMATGES D’ARXIU Ajuntament de Manises, arxiu municipal (fons de José Gadea Luján, coŀlecció de Carlos Sanchis García, colecció de José María Moreno Royo) Ajuntament de Manises, arxiu del Museu de Ceràmica de Manises Luis A. Montesinos García (coŀlecció dels germans Montesinos Barberà) Memòria gràfica de Manises (Josep Maria Catalá i Gimeno, Vicent Ferris i Soler, José Moreno Royo i Lluís Montesinos i Barberà) Reflejos de Manises (CIFESA, Alfredo Fraile) DISSENY I MAQUETACIÓ Eugenio Simó Muñoz COĿLABOREN EN EL PROJECTE Teresa León Vilches Matilde Pérez Benlloch Dolores Viaplana Taberner AGRAÏMENTS Tato Baeza Vicente i María José Gimeno Peris Carme Lahuerta Serra EDICIÓ Diputació de València ISBN: 978-84-7795-890-1 DEPÒSIT LEGAL DEPÓSITO LEGAL V-2678-2021

IMPRIMEIX Impremta Diputació de València © dels textos, els autors © de les traduccions, els traductors © de les imatges, els autors o qui en té els drets © de l’edició, Diputació de València

Índex / Índice

Dades foto portada i contraportada. Taulell. S. XX. 2,4 × 2,8 × 0,5 cm, Excavació, MCM Inv. 5627 Azulejo. S. XX. 2,4 × 2,8 × 0,5 cm. Excavación, MCM Inv. 5627 Tile. 20th century. 2.4 × 2.8 × 0.5 cm Excavation. MCM Inv. 5627

A manera de proemi A manera de proemio Romà de la Calle

28 L’origen del MCM El origen del MCM Ana García Palacios 36 Entre l’horta i el secà: el paisatge rural de Manises i la seua evolució Entre la huerta y el secano: el paisaje rural de Manises y su evolución Fernando Cotino Villa 42 Manises, de vila medieval a ciutat industrial: la formació d’una ciutat ceramista Manises, de villa medieval a ciudad industrial: la formación de una ciudad ceramista Víctor Algarra Pardo 58 L’habitatge tradicional La vivienda tradicional Ignacio Hortelano Uceda 66 Els obradors de ceràmica i la seua organització Los obradores de cerámica y su organización Paloma Berrocal Ruíz 74 Condicions de treball als obradors de Manises a partir del registre arqueològic Condiciones de trabajo en los obradores de Manises a partir del registro arqueológico Fernando Cotino Villa

80 Els paisatges religiosos Los paisajes religiosos Paloma Berrocal Ruíz 88 Més de set segles creant ceràmica Más de siete siglos creando cerámica Jaume Coll Conesa 102 Restauració i conservació del patrimoni en el MCM Restauración y conservación del patrimonio en el MCM Sara Blanes Ibáñez 109 Informe procés restauració Informe proceso restauración (SBI) 122 Bibliografia Bibliografía 124 Manises, una ciutat nascuda de l’Horta Manises, una ciudad nacida de l’Horta (IHU) 128 La formació d’una ciutat ceramista La formación de una ciudad alfarera (IHU) 132 Un habitatge tradicional Una vivienda tradicional (IHU)

136 Un obrador ceràmic tradicional Un obrador cerámico tradicional (IHU) 140 La maqbara de Manises La maqbara de Manises (IHU) 144 Un forn morú Un horno moruno (IHU) 146 Forn de reflex metàŀlic. Fornet de daurar Horno de reflejo metálico. Fornet de daurar (JCC) 148 Roda o torn de fer a l’aire Rueda de alfarero (JCC) 150 L’aixovar ceràmic domèstic El ajuar cerámico doméstico (IHU) 154 La ceràmica de Manises: una producció universal La cerámica de Manises: una producción universal (IHU) 160 Catàleg Catálogo (SBI i IHU) 321 English texts

Romà de la Calle Universitat de València Estudi General

A manera de proemi

A manera de proemio

Dii facientes adiuvant. M. Terentius Varro R.R. 1,1, 4.

El fet de ser amablement convidat a prologar el destacat i oportú projecte bifront que ha suposat dur a terme de manera coŀlectiva, durant anys d’estudi i investigació, la rigorosa planificació i posada a punt de la seua estructura funcional prèvia i publicar, per part d’un grup d’especialistes, amb el necessari suport institucional, un acurat i imprescindible Catàleg dels fons del Museu de Ceràmica de Manises, ha suposat per a mi compensatòriament, ho he de confessar, en aquests difícils moments de dura pandèmia, d’una banda, un estímul impagable d’actualitzada coŀlaboració, i, d’una altra, la satisfacció constatada de veure, per fi, materialitzat i amb plenes garanties d’èxit, un objectiu destacat ja fa temps, somiat públicament i posposat inexplicablement, per raons atzaroses i complexes, hui, feliçment, superades. Es tracta d’una sòlida publicació que marcarà, sens dubte, la memòria coŀlectiva del plural quefer ceràmic, instaurat en una dilatada i eficaç diacronia de set segles, partint dels obradors de Manises, atenent puntualment l’arrelament sistemàtic del seu marc antropològic i etnogràfic, així com també la seua efervescent història i la seua consolidació funcional urbana. Un treball, el que ara em pertoca presentar satisfactòriament, elaborat, amb plena coherència, entre les investigacions històrica i empírica legitimants, la minuciosa contextualització pedagògica, el rigor de la sistematització patrimonial d’uns valuosos fons i la conseqüent, imprescindible i paraŀlela suma de passos basics exigits (restauració, conservació, interpretació i difusió); des del com-

El hecho de ser amablemente invitado a prologar el destacado y oportuno proyecto bifronte, que ha supuesto llevar colectivamente a cabo, durante años de estudio e investigación, la rigorosa planificación y puesta a punto de su estructura funcional previa y publicar, por parte de un grupo de especialistas, con el necesario respaldo institucional, un cuidado e imprescindible Catálogo de los fondos del Museo de Cerámica de Manises, he de confesar que ha supuesto, para mí, compensatoriamente, en estos difíciles momentos de dura pandemia, por una parte, un estímulo impagable de actualizada colaboración y, por otra, la satisfacción constatada de ver, por fin, materializado y con plenas garantías de exitoso logro, un destacado objetivo hace ya tiempo públicamente soñado e inexplicablemente pospuesto, por azarosas y complejas razones, hoy, felizmente, al fin, superadas. Se trata de una sólida publicación, que marcará, sin duda, la memoria colectiva del plural quehacer cerámico, instaurado en una dilatada y eficaz diacronía de siete siglos, ya en los obradores de Manises, atendiendo puntualmente al enraizamiento sistemático de su marco antropológico y etnográfico, así como también a su efervescente historia y a su consolidación funcional urbana. Un trabajo, el que ahora me cabe satisfactoriamente presentar, elaborado, con plena coherencia, entre las investigaciones histórica y empírica legitimantes, la minuciosa contextualización pedagógica, el rigor de la sistematización patrimonial de unos valiosos fondos y la consecuente, imprescindible y paralela suma de pasos básicos exigidos (restauración, conservación, interpretación y difusión),

partit esforç que, per descomptat, implica i comporta l’exercici sostingut i exigent de la mirada especialitzada i transversal, conjunta. Aquesta resolutiva tasca mancomunada —fundada entre la pràctica i la teoria, entre la diacronia revisada i l’experimentació actualitzada, s’ha anat movent, francament, entre la museologia i els estudis d’antropologia aplicada, fent servir, alhora, recursos propis de l’etnologia industrial, així com recorrent a les exigències sociogeogràfiques— mai, de fet, ha deixat de bussejar en el dilatat passat, per definició complex i revulsiu, del marc socioindustrial i comercial de la ciutat de Manises; emfatitzant i rastrejant, pas a pas, les seues determinants arrels ceràmiques, alhora que s’ha anat obrint el camí necessari, en paraŀlel, cap a les claus del seu esdevenir, sotmés, és ben cert, als avatars, els interrogants i les possibilitats diversificadores que dicta el futur. De fet, l’existència del mateix Museu de Ceràmica de Manises, amb la seua dinàmica i particular trajectòria, sempre efectiva, ha funcionat, aquesta vegada, com el millor catalitzador a l’hora d’apostar, amb decisió i eficàcia, a favor de l’estratègica meta comentada; comptant, com hem apuntat, amb un equip investigador solvent i dedicat plenament al seu plural i ampli objectiu. Disposar d’un catàleg exigent i alhora didàctic, relatiu als fons d’un museu actualitzat, no sols és un útil vademècum per a l’estudiós, el visitant i el ciutadà implicat directament en la seua societat canviant. També es transforma, així mateix, per exigències metodològiques, en un fons organitzat de memòria versàtil, en un arxiu obert i fonamentat, imprescindible per a funcionar com a pont entre els especialistes de l’ahir, els seguidors de les diverses opcions del complex present i, a més, justament necessari per al conjunt dels interdisciplinaris aprenents del demà. Per aquest motiu, després d’aquestes obligades reflexions prèvies, que no han deixat d’assaltar-me una vegada i una altra en fullejar els minuciosos materials de documentació que, amb

A MANERA DE PROEMI

desde el compartido esfuerzo que, por supuesto, implica y conlleva el ejercicio sostenido y exigente de la mirada especializada y transversal, conjunta. Tal resolutiva tarea mancomunada —fundada entre la práctica y la teoría, entre la diacronía revisada y la experimentación actualizada, se ha venido moviendo, a decir verdad, entre la museología y los estudios de antropología aplicada, barajando, a la par, recursos propios de la etnología industrial, así como recurriendo a las exigencias sociogeográficas— nunca, de hecho, ha dejado de bucear en el dilatado pasado, por definición complejo y revulsivo, del marco socioindustrial y comercial de la ciudad de Manises, enfatizando y rastreando, paso a paso, sus determinantes raíces cerámicas, a la vez que se ha ido abriendo el necesario camino, en paralelo, hacia las claves de su devenir, sometido, bien es cierto, a los avatares, interrogantes y posibilidades diversificadoras, que dicta el futuro. De hecho, la existencia del propio Museo de Cerámica de Manises, con su dinámica y particular trayectoria, siempre efectiva, ha funcionado, en esta ocasión, como el mejor catalizador, a la hora de apostar, con decisión y eficacia, en favor de la estratégica meta comentada, contando, como hemos apuntado, con un equipo investigador solvente y plenamente volcado a su plural y abarcante objetivo. Disponer de un catálogo exigente y a la vez didáctico, relativo a los fondos de un museo actualizado, no solo es un útil vademecum para el estudioso, el visitante y el ciudadano directamente implicado en su cambiante Sociedad. También se transforma, asimismo, por exigencias metodológicas, en un organizado fondo de memoria versátil, en un archivo abierto y fundamentado, imprescindible para funcionar como puente entre los especialistas del ayer, los seguidores de las diversas opciones del complejo presente y, además, justamente necesario para el conjunto de los interdisciplinares aprendices del mañana. De ahí que, tras estas obligadas reflexiones previas, que no han dejado de asaltarme, una y otra vez, al hojear los minuciosos materiales de documentación que, con ejemplar diligencia, me han sido facilitados, en cada momento, en torno al ambicioso

A MANERA DE PROEMIO

exemplar diligència, m’han estat facilitats en cada moment al voltant de l’ambiciós projecte emprés, m’he anat convencent i omplint de satisfacció per la significació efectiva/afectiva de la feina global, desenvolupada gràcies a la coordinació transversal de l’arqueòleg Ignació Hortelano i a l’estratègica consistència, posada en valor, des de la direcció del Museu de Ceràmica de Manises —Sara Blanes—; sense que, per descomptat, faltara en cap moment la pertinença del suport polític adequat, legitimat socioculturalment, per la seua decidida involucració en la tasca conjunta dissenyada. De fet, el Museu de Ceràmica de Manises ha funcionat, des de la seua creació (1967) i posterior consolidació (1983), com a frontissa omnipresent entre la realitat històrica acumulada i la sostinguda educació artística de l’entorn ciutadà. En la seua trajectòria singular es barregen, indistintament, llegats i donacions, depòsits i excavacions, restauracions i mostres, compres i guardons en una singladura històrica exemplar; fins a haver aconseguit posar en marxa un renovat programa museogràfic i una hàbil i oberta reconsideració museològica com a palanca estratègica d’estudi i projecció. En realitat, amb el pas del temps, l’evident manca constatada de la urgent existència d’un fonamental catàleg —rigorós, atractiu i versàtil, contextualitzant, accessible i raonat, manejable, explicatiu i analític— s’ha convertit, desiderativament, en el pas determinant de la seua consensuada exigència, imprescindible per a donar a conéixer els valuosos fons de la seua coŀlecció (hi ha registrades més de 5. 500 peces). Al mateix temps, esdevindrà un testimoni necessari, de cara a mostrar de forma argumentada la verdadera i incansable dinàmica institucional del Museu, ancorat directament en tots els detalls antropològics de l’àmplia cultura ceràmica de la ciutat de Manises, així com de la diversificada producció artística especialitzada. Tampoc poden marginar-se en cap moment, així mateix, les seues admirables i meritòries iniciatives. Primer, la posada en marxa del Concurs

A MANERA DE PROEMI

proyecto emprendido, me haya ido convenciendo y llenando de satisfacción, por la significación efectiva / afectiva del trabajo global, desarrollado, gracias a la coordinación transversal del arqueólogo Ignacio Hortelano y a la estratégica consistencia, puesta en valor, desde la dirección del Museo de Cerámica de Manises —Sara Blanes— sin que, por supuesto, faltase en ningún momento la pertinencia del adecuado respaldo político, legitimado socioculturalmente, por su decidida involucración en la diseñada tarea conjunta. De hecho, el Museo de Cerámica de Manises ha funcionado, desde su creación (1967) y posterior consolidación (1983), como charnela omnipresente entre la realidad histórica acumulada y la sostenida educación artística del entorno ciudadano. En su singular trayectoria, se barajan, indistintamente, legados y donaciones, depósitos y excavaciones, restauraciones y muestras, compras y galardones, en una ejemplar singladura histórica, hasta haber logrado poner en marcha un renovado programa museográfico y una hábil y abierta reconsideración museológica, como palanca estratégica de estudio y proyectación. A decir verdad, con el paso del tiempo, la evidente falta constatada de la urgente existencia de un fundamental catálogo —riguroso, atractivo y versátil, contextualizante, accesible y razonado, manejable, explicativo y analítico— se ha convertido, desiderativamente, en el paso determinante de su consensuada exigencia, imprescindible para dar a conocer los valiosos fondos de su colección (se hallan registradas más de 5.500 piezas). A la vez, devendrá en testimonio necesario, de cara a mostrar argumentadamente la verdadera e incansable dinámica institucional del Museo, anclado directamente en los entresĳos antropológicos de la amplia cultura cerámica de la ciudad de Manises, así como de la diversificada producción artística especializada. Tampoco, en ningún momento, pueden marginarse, asimismo, sus admirables y meritorias iniciativas, primero, la puesta en marcha del Concurso Nacional Cerámico (1972), convertido, luego, oportunamente, en la conocida y prestigiosa Biennal Internacional

A MANERA DE PROEMI

Nacional de Ceràmica (1972), convertit després, oportunament, en la coneguda i prestigiosa Biennal Internacional de Ceràmica (1993). En tots dos casos em congratule personalment, a més, d’haver participat, amb entrega i coŀlaboració, en les seues convocatòries; conscient, sens dubte, de les importants activitats posades en pràctica, respectivament, amb un sosteniment institucional destacat i reforçador. D’altra banda, en la meua atenta relectura contextual, el Museu de Manises i l’Escola de Ceràmica (1916) s’han convertit, mutatis mutandis, en els dos engranatges determinants de la formació professional, del potencial innovador i del ressorgiment creatiu especialitzat; bàsics, així mateix, per al seguiment empíric i investigador de la història del teixit industrial, econòmic i social de la ciutat. Si en l’EASC hem celebrat, recentment, el primer segle ja transcorregut, per mitjà dels seus registres docents, a l’MCM també hem participat en la constatació històrica de les seues cinc dècades d’existència implicada, directament, en la voluntat de servei de cara al ciutadà, conservant/ restaurant, estudiant/investigant i divulgant de forma sostinguda els seus fons, amb l’emprenedoria extensiva necessària que tot això implica i, en efecte, suposa. Imatges i textos es van teixint i s’articulen hàbilment, doncs, en la publicació didàctica, convertida en catàleg del Museu, que ara celebrem, unes vegades anant dels textos a les imatges i d’altres decididament al revés; alhora que, amb això, entre diagrames funcionals i fitxes formatives es reforça, amb rotunditat pedagògica, el doble caràcter hermenèutic i/o investigador dels seus resultats exceŀlents. Posar en valor, doncs, els mèrits i les aspiracions del catàleg que presentem s’ha convertit en la meta propedèutica obligada de les nostres paraules prèvies, celebrant els èxits de l’ampli equip investigador, que ha sabut teixir, amb l’estratègia adequada, els enllaços interdisciplinaris entre el museu, com a institució, i els especialistes im-

de Cerámica (1993). En ambos casos, me congratulo, personalmente, además, de haber participado, con entrega y colaboración, en sus convocatorias, consciente, sin duda, de las importantes actividades puestas en práctica, respectivamente, con su destacado y reforzante sostenimiento institucional. Por otra parte, en mi atenta relectura contextual, el Museo de Manises y la Escuela de Cerámica (1916) se han convertido, mutatis mutandis, en los dos engranajes determinantes de la formación profesional, del potencial innovador y de la resurgencia creativa especializada, básicos, asimismo, para el seguimiento empírico e investigador de la historia del tejido industrial, económico y social de la ciudad. Si en la EASC hemos celebrado, recientemente, el primer siglo ya transcurrido, a través de sus registros docentes, en el MCM también hemos participado en la constatación histórica de sus cinco décadas de existencia implicada, directamente, en la voluntad de servicio de cara al ciudadano, conservando / restaurando, estudiando / investigando y divulgando sostenidamente sus fondos, con el necesario emprendimiento extensivo, que todo ello implica y, en efecto, supone. Imágenes y textos se enhebran y articulan hábilmente, pues, en la publicación didáctica, convertida en Catálogo del Museo que ahora celebramos, unas veces yendo de los textos a las imágenes y otras decididamente a la inversa, a la vez que, con ello, entre diagramas funcionales y fichas formativas se refuerza, con rotundidad pedagógica, el doble carácter hermenéutico y / o investigador de sus excelentes resultados. Poner en valor, pues, los méritos y aspiraciones del catálogo que presentamos se ha convertido en la obligada meta propedéutica de nuestras palabras previas, celebrando los logros del amplio equipo investigador, que ha sabido tejer, con adecuada estrategia, los enlaces interdisciplinares, entre el museo, como institución, y los especialistas implicados en esta tarea corporativa y, a la vez, siempre personalizada, por sus respectivos autores intervinientes. Tarea que, de cara al futuro, sigue disponible, en sus resultados, y se postula, por cierto, como necesaria y

Interior del Museu de Ceràmica de Manises. Autora: Sara Blanes Ibáñez, Manises 2021. Interior del Museo de Cerámica de Manises. Autora: Sara Blanes Ibáñez, Manises 2021. Interior of the Manises Museum of Ceramics. Photographer: Sara Blanes Ibáñez, Manises, 2021.

A MANERA DE PROEMI

plicats en aquesta tasca corporativa i, al mateix temps, sempre personalitzada, pels seus respectius actors intervinents. Tasca que, de cara al futur, continua disponible, en els seus resultats, i es postula, per cert, com a necessària i exemplaritzant. En aquest sentit, cal citar ací, justament, la resta de noms destacats —arqueòlegs, historiadors, ceramistes, titulats en belles arts i directors de museus— que han aportat, conjuntament, la solidesa dels seus treballs a l’aventura comuna: Jaume Coll, Paloma Berrocal, Fernando Cotino, Ana Garcia Palacios i Víctor Algarra, juntament amb els esmentats més amunt. No en va —com recollíem, amb intenció explícita, en el motto inicial, suggerit històricament per Terenci, que determinava, des d’un principi, l’abast de les nostres paraules; sempre, per cert, carregades d’entusiasme— volem ratificar que «els déus ajuden precisament els qui s’impliquen i actuen». Celebrem-ho, doncs, degudament —malgrat les dificultats normals i lògiques, tan inesperades com sobrevingudes, però afortunadament superades—; gràcies, especialment, als esforços i la constància del solvent i destacat equip, que ha fet viable el resultat que ara tenim a les mans, juntament amb el suport institucional sostingut i imprescindible.

ejemplarizante. En este sentido, cabe citar, aquí, justamente, al resto de nombres destacados —arqueólogos, historiadores, ceramistas, titulados en bellas artes y directores de museos— que han aportado, conjuntamente, la solidez de sus trabajos, a la aventura común: Jaume Coll, Paloma Berrocal, Fernando Cotino y Víctor Algarra, junto a los anteriormente ya citados. No en vano —como recogíamos, con explícita intención, en el motto inicial, sugerido históricamente por Terencio, que determinaba, desde un principio, el alcance de nuestras palabras, siempre, por cierto, cargadas de entusiasmo— queremos ratificar que «Los dioses ayudan precisamente a quienes se implican y actúan». Celebrémoslo, pues, debidamente —a pesar de las normales y lógicas dificultades, tan inesperadas como sobrevenidas, pero afortunadamente superadas— gracias, en especial, a los esfuerzos y constancia del solvente y destacado equipo, que ha hecho viable el resultado, que ahora tenemos entre las manos, junto al sostenido e imprescindible respaldo institucional. Otoño, 2020 / primavera 2021.

Tardor, 2020/primavera 2021. P. 21

↑

Façana del Museu de Ceràmica de Manises. Autora: Sara Blanes Ibáñez, Manises 2021.

Vista parcial de Manises feta des del campanar de l’església de Sant Joan Baptista. Al fons i a la dreta, el Museu de Ceràmica de Manises, Manises, 1953. Fotògraf: José M. Gadea Luján. Coŀlecció de la FMCJ de Manises. Fons de José M. Gadea Luján.

Fachada del Museo de Cerámica de Manises. Autora: Sara Blanes Ibáñez, Manises 2021. Façade of the Manises Museum of Ceramics. Photographer: Sara Blanes Ibáñez, Manises, 2021.

Vista parcial de Manises realizada desde el campanario de la Iglesia de San Juan Bautista. Al fondo y a la derecha, el Museo de Cerámica de Manises, Manises, 1953. Fotógrafo: José Mª Gadea Luján. Colección de la FMCJ de Manises. Fondo de José Mª Gadea Luján. Partial view of Manises taken from the tower of the Church of San Juan Bautista, with the Manises Museum of Ceramics in the background and to the right, Manises, 1953. Photographer: José M. Gadea Luján. Manises Municipal Culture and Youth Foundation, José M. Gadea Luján collection.

Ana García Palacios

L’origen de l’MCM

El origen del MCM

L’origen del Museu de Ceràmica de Manises (MCM) està vinculat a un acte de generositat protagonitzat, als anys seixanta del segle passat, per dues figures: José Casanova Dalfó i Pilar Sanchis Causa. El matrimoni, tot i residir a València, on ell exercia la seua activitat professional com a metge, mantenia una relació estreta amb la localitat manisera. Dins del nucli antic, concretament al carrer del Sagrari, posseïen un immoble destacat del final del segle XVIII que, des que els avantpassats de Pilar l’havien construït, havia pertangut a la família Causa. Usat com a residència d’esbarjo, els proporcionava un lloc de descans on passaven certes temporades i gaudien de la tranquiŀlitat del poble. Així és com, fruit de l’estima i dels vincles mantinguts amb la població i la seua gent, els Casanova Dalfó-Sanchis Causa establiren per disposició testamentària que, en morir, la casa, juntament amb les obres d’art i la ceràmica que contenia, foren llegades a l’Ajuntament de Manises. A més, indicaven expressament la condició que aquests bens s’utilitzaren per a crear un museu municipal, la qual cosa demostrava el seu caràcter altruista. L’acceptació del llegat va tindre lloc en la sessió plenària del dia 7 de març de 1962. No obstant això, la fundació de l’MCM hagué d’esperar fins al 1967, any en què el consistori municipal va fer els passos definitius per a obrir-lo. Per mitja d’una Junta Local de Cultura i Art ̶creada un any abans i impulsada per José Maria Moreno Royo davall la presidència de l’aleshores regidor de Cultura, Vicente Ferris Soler̶ es va encomanar l’adequació de

El origen del Museo de Cerámica de Manises (MCM) está vinculado a un acto de generosidad protagonizado, en los años 60 del siglo pasado, por dos figuras: José Casanova Dalfó y Pilar Sanchis Causa. El matrimonio, aunque residía en Valencia donde él ejercía su actividad profesional como médico, guardaba una estrecha relación con la localidad manisera. En su casco antiguo, concretamente en la calle Sagrario, eran poseedores de un destacado inmueble de finales del siglo XVIII que, desde su construcción por los antepasados de Pilar, había pertenecido a la familia Causa. Utilizado como residencia de recreo, les proporcionaba un lugar de descanso donde pasaban ciertas temporadas y disfrutaban de la tranquilidad del pueblo. Así es como, fruto del cariño y de los vínculos establecidos con la población y su gente, los Casanova Dalfó-Sanchis Causa establecieron por disposición testamentaria que, a su muerte, la casa junto con las obras de arte y cerámica que contenía fueran legadas al Ayuntamiento de Manises. Además, indicaban expresamente la condición de que estos bienes fueran utilizados para crear un museo municipal, lo que demuestra su carácter altruista. La aceptación del legado tuvo lugar en la sesión plenaria del día 7 de marzo de 1962. No obstante, la fundación del MCM debió esperar hasta 1967, año en que el consistorio municipal dio los pasos definitivos para su apertura. Por medio de una Junta Local de Cultura y Arte -creada un año antes e impulsada por José María Moreno Royo bajo la presidencia del entonces Concejal de Cultura Vicente Ferrís Soler- se encomendó la adecuación de la casa como espacio expositivo y se tramitó legalmente su constitución

Pilar Sanchis Causa i José Casanova Dalfó. Fotògraf desconegut. Coŀlecció del Museu de Ceràmica de Manises. Pilar Sanchis Causa y José Casanova Dalfó. Fotógrafo desconocido. Colección del Museo de Cerámica de Manises. Pilar Sanchis Causa and José Casanova Dalfó. Photographer unknown. Manises Museum of Ceramics collection.

L’O R I G E N D E L’ M C M

la casa com a espai expositiu i es va tramitar legalment la seua constitució com a museu. D’aquesta manera, el diumenge 26 de novembre de 1967 l’MCM era per fi inaugurat de manera oficial. L’exposició i la conservació dels objectes llegats van marcar l’etapa inicial del Museu. Es tractava d’un conjunt heterogeni d’obres, entre les quals hi havia peces de ceràmica, així com de vidre, metall i pintures. L’escriptura d’entrega del llegat recollia el seu inventari i valoració, que es va estimar en un preu de 8.000 pessetes. A aquest corpus es van incorporar peces procedents de troballes al subsol de Manises o donades pels veïns del poble. Amb els anys, l’incipient Museu ha evolucionat en nombrosos aspectes. Els fons han augmentat considerablement seguint criteris d’especialització i representativitat. Això ha permés formar una coŀlecció que comprén cada un dels períodes pels quals ha travessat la producció de ceràmica a Manises durant els seus més de 700 anys d’activitat continuada. El resultat és un patrimoni ceràmic de més de 5.500 peces produïdes principalment a Manises, amb una cronologia que comprén des del segle XIV fins al XX, a més de ceràmica contemporània de creació i un conjunt de quasi 1.400 eines i estris usats en els processos de fabricació i decoració de la ceràmica a la localitat. La principal via d’entrada d’obres ha sigut i continua sent la realització d’excavacions al subsol de Manises. Una gran part de les peces del Museu, sobretot dels segles XIV al XVII, són restes arqueològiques recuperades dels abundants testars, on els tallers de ceràmica de la ciutat depositaven les peces trencades i defectuoses. Restaurades degudament, moltes d’aquestes formen part de l’exposició permanent. També gràcies a la vigilància dels enderrocs s’han pogut rescatar nombroses peces de ceràmica integrada en l’arquitectura, principalment dels segles XIX i XX. L’altre mitjà fonamental per a nodrir els fons museístics han sigut les donacions. Efectuades per veïns, fabricants de la localitat, ceramistes i artistes, el seu foment ha sigut i és una constant per

EL ORIGEN DEL MCM

como museo. De esta manera, el domingo 26 de noviembre de 1967 el MCM era finalmente inaugurado de manera oficial. La exposición y la conservación de los objetos legados marcó la etapa inicial del Museo. Se trataba de un conjunto heterogéneo de obras entre las cuales había piezas de cerámica, así como de vidrio, metal y pinturas. La escritura de entrega del legado recogía su inventario y valoración, que se estimó en un precio de 8.000 pesetas. A este corpus se incorporaron piezas procedentes de hallazgos en el subsuelo de Manises o donadas por los vecinos del pueblo. Con los años, el incipiente Museo ha evolucionado en múltiples aspectos. Sus fondos han aumentado considerablemente siguiendo criterios de especialización y representatividad. Esto ha permitido formar una colección que abarca cada uno de los períodos por los cuales ha atravesado la producción de cerámica en Manises durante sus más de 700 años de actividad continuada. El resultado es un patrimonio cerámico de más de 5.500 piezas producidas principalmente en Manises, con una cronología que comprende desde el siglo XIV hasta el XX, así como cerámica contemporánea de creación y un conjunto de casi 1.400 herramientas y utensilios utilizados en los procesos de fabricación y decoración de la cerámica en la localidad. La principal vía de entrada de obras ha sido y continúa siendo la realización de excavaciones en el subsuelo de Manises. Una gran parte de las piezas del Museo, sobre todo de los siglos XIV al XVII, son restos arqueológicos recuperados de los abundantes depósitos donde los talleres de cerámica de la ciudad lanzaban las piezas rotas y defectuosas. Debidamente restauradas, muchas de ellas forman parte de la exposición permanente. También gracias a la vigilancia de los derribos se han podido rescatar numerosas piezas de cerámica integrada en la arquitectura, principalmente de los siglos XIX y XX. El otro medio fundamental para nutrir los fondos museísticos han sido las donaciones. Efectuadas por vecinos, fabricantes de la localidad, ceramistas y artistas, su fomento ha sido y es una constante por

L’O R I G E N D E L’ M C M

part del Museu. Les adquisicions resulten menys nombroses però no menys importants, ja que se sotmeten a compres selectives i raonades amb les quals és possible cobrir els buits que hi ha en la coŀlecció. A més, el Museu compta amb depòsits d’institucions o particulars que, sense perdre la propietat sobre les obres, han decidit entregar-les temporalment perquè siguen custodiades i exposades. Finalment, des de 1972 els fons creixen regularment per la celebració del Concurs Nacional de Ceràmica de Manises, certamen que l’any 1993 es va convertir en Biennal Europea de Ceràmica i que des del 2001 ha adoptat un caràcter internacional. Les obres premiades en les diferents edicions passen a ser propietat de l’Ajuntament de Manises i ingressen en el Museu, que els proporciona l’emplaçament idoni per a poder-les conservar, exposar i difondre. En paraŀlel al desenvolupament de la coŀlecció, al llarg del temps l’MCM ha vist ampliades i transformades les instaŀlacions, la museografia i les activitats. Pel que fa a l’edifici, durant els primers anys es van executar una sèrie de reformes i treballs de reparació i condicionament per tal d’adaptar la casa a les necessitats pròpies del Museu. Tot i això, l’espai existent es revelava insuficient, de manera que a començament de 1974 es va valorar la idea d’una ampliació. Així és com l’arquitecte municipal Rafael Tomás Carrascosa va redactar el primer projecte d’ampliació del Museu, l’execució del qual va resultar fallida. El temps transcorregut fins que de nou es va adoptar el compromís ferm de renovar el Museu va exigir l’elaboració d’un pla arquitectònic diferent. D’aquesta manera, l’any 1983 els arquitectes Vicente Lerma Rodrigo i José R. Sanchis Solsona presentaren un nou projecte que es va fer efectiu entre els anys 1985 i 1987. Com a conseqüència, el Museu va veure créixer de forma notable les seues dimensions amb la construcció d’una nova edificació sobre el lloc que ocupava el pati posterior de l’habitatge original.

parte del Museo. Las adquisiciones resultan menos numerosas pero no menos importantes, ya que se someten a compras selectivas y razonadas con las cuales es posible cubrir los huecos que existen en la colección. Además, el Museo cuenta con depósitos de instituciones o particulares que, sin perder la propiedad sobre las obras, han decidido entregarlas temporalmente para su custodia y exposición. Por último, desde 1972, los fondos crecen regularmente por la celebración del Concurso Nacional de Cerámica de Manises, certamen que el año 1993 se convirtió en Bienal Europea de Cerámica y desde 2001 ha adoptado un carácter internacional. Las obras premiadas en las diferentes ediciones pasan a ser propiedad del Ayuntamiento de Manises e ingresan en el Museo, el cual les proporciona el emplazamiento idóneo para su conservación, exposición y difusión. Paralelamente al desarrollo de la colección, a lo largo del tiempo el MCM ha visto ampliadas y transformadas sus instalaciones, museografía y actividades. En lo referente al edificio, durante los primeros años se ejecutaron una serie de reformas y trabajos de reparación y acondicionamiento para adaptar la casa a las necesidades propias del Museo. Sin embargo, el espacio existente se revelaba insuficiente, de manera que a principios de 1974 se contempló la idea de una ampliación. Así es como el arquitecto municipal Rafael Tomás Carrascosa redactó el primer proyecto de ampliación del Museo, cuya ejecución resultó fallida. El tiempo transcurrido hasta que de nuevo se adoptó el compromiso firme de renovar el Museo exigió la elaboración de un plan arquitectónico diferente. De esta manera, en 1983 los arquitectos Vicente Lerma Rodrigo y José R. Sanchis Solsona presentaban un nuevo proyecto que se hacía efectivo entre los años 1985 y 1987. Consecuentemente, el Museo vio crecer de forma notable sus dimensiones con la construcción de una nueva edificación sobre el lugar que ocupaba el patio posterior de la vivienda original. Adosada a esta, formaba un conjunto unitario pero diferenciado por su estructura y aspecto contemporáneos. Este sistema

Adossada a aquest, formava un conjunt unitari però diferenciat per la seua estructura i aspecte contemporanis. Aquest sistema permetia establir un recorregut seqüencial en espiral ascendent, adient per al plantejament cronològic de l’exposició, i alhora donava cabuda a nous serveis com un taller de restauració, magatzems, una biblioteca i una sala d’usos múltiples. D’altra banda, es va efectuar també la restauració de l’edifici antic, del qual es van eliminar els elements arquitectònics afegits i es van tractar de recuperar i conservar els elements i sistemes constructius originals. L’altre pas decisiu per a la conformació del Museu va ser la redacció d’un projecte museogràfic, tasca que va assumir l’aleshores director Josep Pérez Camps. Es configurava així un pla raonat per a escometre l’organització i el muntatge del Museu, el propòsit principal del qual era oferir una panoràmica tan completa com fora possible de la ceràmica produïda a Manises al llarg de la seua història, i reflectir així el fet excepcional que aquesta activitat s’haguera desenvolupat de manera ininterrompuda des del segle XIV fins a l’actualitat. La seua execució es va dividir en dues fases i es va dur a terme entre els anys 1987 i 1989. La presentació oficial de la renovada arquitectura i museografia de l’MCM va tindre lloc el dia 9 d’octubre de 1989, data en què es van celebrar els actes d’inauguració. Des d’aquell intens procés de canvi, el Museu no ha deixat d’evolucionar. L’any 2013 va marcar també un punt d’inflexió, ja que va haver-hi un canvi en la direcció. L’objectiu de l’MCM es va centrar aleshores a adaptar-se a les noves exigències dels museus i a les necessitats recents del públic. És per això que tracta d’oferir una contextualització més gran i una interpretació més didàctica de la coŀlecció, a fi que es puga comprendre d’una manera més eficaç i atractiva. Així mateix, organitza activitats que intenten implicar la comunitat i treballa a llarg termini en una nova ampliació, gràcies a l’adquisició per part de l’Ajuntament d’un immoble annex al Museu. Aquesta iniciativa permetrà

EL ORIGEN DEL MCM

permitía establecer un recorrido secuencial en espiral ascendente apropiado para el planteamiento cronológico de la exposición y a la vez daba cabida a nuevos servicios como un taller de restauración, almacenes, biblioteca y sala de usos múltiples. Por otro lado, se efectuó también la restauración del edificio antiguo, del cual se eliminaron los elementos arquitectónicos añadidos y se trataron de recuperar y conservar los elementos y sistemas constructivos originales. El otro paso decisivo para la conformación del Museo fue la redacción de un proyecto museográfico, tarea que asumió el entonces director Josep Pérez Camps. Se configuraba así un plan razonado para acometer la organización y montaje del Museo, cuyo principal propósito era ofrecer una panorámica lo más completa posible de la cerámica producida en Manises a lo largo de su historia y reflejar así el hecho excepcional que suponía que esta actividad se hubiera desarrollado de manera ininterrumpida desde el siglo XIV hasta la actualidad. Su ejecución se dividió en dos fases y se llevó a cabo entre los años 1987 y 1989. La presentación oficial de la renovada arquitectura y museografía del MCM tuvo lugar el día 9 de octubre de 1989, fecha en que se celebraron los actos de inauguración. Desde ese intenso proceso de cambio, el Museo no ha cesado en su evolución. El año 2013 marcó también un punto de inflexión, al acontecer un cambio en su dirección. El objetivo del MCM se centró entonces en adaptarse a las nuevas exigencias de los museos y a las recientes necesidades del público. Es por eso que trata de ofrecer una mayor contextualización y una interpretación más didáctica de la colección para conseguir su comprensión de una manera más eficaz y atractiva. Asimismo, organiza actividades que intentan implicar a la comunidad y trabaja a largo plazo en una nueva ampliación, gracias a la adquisición por parte del Ayuntamiento de un inmueble anexo al Museo. Esta iniciativa permitirá aumentar el número de obras en exhibición y renovar y enriquecer el discurso expositivo. Todo esto ha posibilitado el progreso constante del Museo y el hecho que hoy en día siga cumpliendo

L’O R I G E N D E L’ M C M

augmentar el nombre d’obres en exhibició i renovar i enriquir el discurs expositiu. Tot açò ha possibilitat el progrés constant del Museu i el fet que hui dia continue complint el seu objectiu d’adquirir, conservar, investigar, exhibir i comunicar la història de la ceràmica manisera. En definitiva, l’MCM tracta de ser un museu modern, ben dotat i amb voluntat de servei a la societat actual i a les generacions futures.

su objetivo de adquirir, conservar, investigar, exhibir y comunicar la historia de la cerámica manisera. En definitiva, el MCM trata de ser un museo moderno, bien dotado y con voluntad de servicio a la sociedad actual y a las generaciones futuras.

Fernando Cotino Villa

Entre l’horta i el secà: el paisatge rural de Manises i la seua evolució

Entre la huerta y el secano: el paisaje rural de Manises y su evolución

Pel que fa a la geomorfologia, el terme de Manises mostra dues zones netament definides. El corredor fluvial, que presenta les característiques pròpies de la plana aŀluvial del riu, i els terrenys situats sobre les terrasses, que marquen un escaló notable sobre aquest. En els últims cal distingir el tram nord, lleugerament montuós, i tota la zona central i occidental del terme, que forma part del Pla de Quart. La xarxa hidrogràfica natural està dominada pel riu Túria, que separa els termes de Manises i Paterna. Els cursos no permanents són tributaris del primer: el barranc del Salt de l’Aigua, el barranquet o barranc de Manises a l’oest i el barranc de Crisòstom al nord. Aquest territori anirà modelant-se a poc a poc per l’activitat humana des de l’època romana, encara que, a la vista de les evidències de l’entorn, no es pot descartar que abans o després hi trobem restes anteriors. En aquest sentit, i encara que amb algun escepticisme, poden assenyalar-se les restes descrites l’any 1947 (Martínez Santa-Olalla, 1947, p. 167-168) d’indústries lítiques prehistòriques als voltants de l’aeroport. El Pla de Quart és solar d’una xarxa de villae, que parlen de la posada en explotació del territorium de Valentia. Els aqüeductes que, provinents d’aigües amunt del Túria, proveïren el Pla de Quart i la ciutat de Valentia constitueixen les restes més antigues de l’hidraulisme de l’Horta. Almenys tres dels que es despleguen al sud del Túria es desenvolupen parcialment en terme de Manises (Hortelano Uceda, 2008, p. 69-85), un d’ells

En lo que corresponde a la geomorfología, el término de Manises muestra dos zonas netamente definidas. El corredor fluvial que presenta las características propias de la llanura aluvial del río, y los terrenos situados sobre las terrazas, que marcan un notable escalón sobre el mismo. En esta parte cabe distinguir el tramo norte, ligeramente montuoso y toda la zona central y occidental del término, que forma parte del Pla de Quart. La red hidrográfica natural está dominada por el río Túria, que separa los términos de Manises y Paterna. Los cursos no permanentes son tributarios del primero: Barranc del Salt de l’Aigua, Barranquet o Barranc de Manises al oeste y Barranc de Crisóstomo al norte. Este territorio irá modelándose poco a poco por la actividad humana desde época romana, si bien, a la vista de las evidencias del entorno, no se puede descartar que antes o después encontremos restos anteriores. En este sentido y, aunque con algún escepticismo, pueden señalarse los restos descritos, en el año 1947 (Martínez Santa-Olalla, 1947, pp. 167-168) de industrias líticas prehistóricas en las inmediaciones del Aeropuerto. El Pla de Quart es solar de una red de villae que hablan de la puesta en explotación del territorium de Valentia. Los acueductos que, provenientes de aguas arriba del Turia, abastecieron al Pla de Quart y la ciudad de Valentia, constituyen los restos más antiguos del hidraulismo de l’Horta. Al menos tres de los que se despliegan al Sur del Túria se desarrollan parcialmente en término de Manises (Hortelano Uceda, 2008, pp. 69-85), uno de ellos conservado y acondicionado junto al apeadero de metro de La Presa.

E N T R E L’ H O RTA I E L S ECÀ : E L PA I SATG E RU R A L D E M A N I S ES I L A S E UA EVO LUC I Ó

Vista de Manises, c. 1927, feta des del campanar de l’església de Sant Joan Baptista. Fotògraf: José García Planells. Coŀlecció de Melchor Pla Gimeno.

conservat i condicionat al costat del baixador de metro de La Presa. També s’han pogut trobar altres evidències d’època romana a l’entorn de la Masia de la Cova. És versemblant que ens trobem davant d’una instaŀlació rural de notable extensió, potser una viŀla, de la qual es localitzen diverses troballes puntuals. L’element més destacat el constitueix un conjunt d’alineacions de murs, alguns dels quals emergeixen prop d’un metre sobre terra, conformant dos recintes de planta rectangular. Aquestes estructures alineen els murs amb el sistema de bancals que ocupa la parceŀla, de manera que és possible que en tot o en part aquests bancals estiguen fossilitzant estructures anteriors. També s’han descrit restes d’època romana a la part sud de l’aeroport. Ja a l’edat mitjana, dins de l’ocupació de Manises en el període andalusí, l’element territorial que destaca per damunt de la resta és la creació de la séquia de Quart. D’origen islàmic, possiblement aprofita en la seua capçalera trams d’un canal anterior. Un altre element singular del paisatge del Manises andalusí és la creació d’una horta a l’est del nucli urbà, que comença a desenvolupar-se en aquest període. Mentre es desenvolupa la ciutat, com més endavant veurem, l’època baixmedieval a la part rústica de Manises es caracteritzarà per l’increment de l’activitat ramadera i pel cultiu extensiu de secà, en particular de l’olivera i de la garrofera. A partir del segle XVI es constata una intensificació de l’activitat ramadera. En relació amb això, és d’especial rellevància la consolidació de la xarxa caminera del senyoriu, especialment a partir del segle XIV, quan el trànsit de bestiar provinent d’Albarrasí i la província de Conca assoleix una major intensitat i aquesta transhumància reverteix en l’establiment de grans ramats, especialment a zones com la partida de la Mallà, les Canyades de Noguera i el Mas de Nadal, o a la contornada de la partida de la Cova i el Xarco. No tenim constància de l’existència d’edificis rurals

Vista de Manises, c. 1927, realizada desde el campanario de la Iglesia de San Juan Bautista. Fotógrafo: José García Planells. Colección de Melchor Pla Gimeno. View of Manises, c. 1927, taken from the tower of the Church of San Juan Bautista. Photographer: José García Planells. Melchor Pla Gimeno collection.

También se han podido encontrar otras evidencias de época romana en el entorno de la Masía de la Cova. Es verosímil que nos hallemos ante una instalación rural de notable extensión, quizá una villa, de la que se localizan diversos hallazgos puntuales. El elemento más destacado lo constituye un conjunto de alineaciones de muros, algunos de los cuales emergen cerca de 1 m sobre el suelo conformando dos recintos de planta rectangular. Estas estructuras alinean sus muros con el sistema de bancales que ocupa la parcela, de manera que es posible que en todo o en parte dichos bancales estén fosilizando estructuras anteriores. También se han descrito restos de época romana en la parte sur del Aeropuerto. Ya en la Edad Media, dentro de la ocupación de Manises en el periodo andalusí el elemento territorial que destaca por encima del resto es la creación de la acequia de Quart. De origen islámico, posiblemente aprovecha en su cabecera tramos de un canal anterior. Otro elemento singular del paisaje del Manises andalusí, es la creación de una huerta al este del casco urbano, que comienza a desarrollarse en este periodo. Mientras se desarrolla la ciudad como más adelante veremos, la época bajomedieval en la parte rústica de Manises se caracterizará por el incremento de la actividad ganadera y por el cultivo extensivo de secano, en particular del olivo y del algarrobo. A partir del s. XVI se constata una intensificación de la actividad ganadera. En relación con esto es de especial relevancia la consolidación de la red caminera del señorío, especialmente a partir del siglo XIV, cuando el tráfico de ganados provenientes de Albarracín y la provincia de Cuenca adquiere una mayor relevancia y esta trashumancia revierte en el establecimiento de grandes rebaños, especialmente en zonas como la Partida de la Mallà, las Cañadas de Noguera y Mas de Nadal o en las cercanías de la Partida de la Cova y el Xarco. Para esta época no tenemos constancia de la existencia de edificios rurales destinados a la explotación de este espacio, aunque no es descartable. El desarrollo posterior se hilvana a partir de la articulación de la propiedad agraria mediante las ma-

E N T R E L A H U E RTA Y E L S EC A N O : E L PA I S A J E R U RA L D E M A N I S ES Y SU E VO LU C I Ó N

en l’època destinats a l’explotació d’aquest espai, tot i que no es pot descartar. El desenvolupament posterior es produeix a partir de l’articulació de la propietat agrària mitjançant les masies, que es constituiran en el model o patró organitzatiu de bona part de l’espai rural situat al secà d’aquest senyoriu. La masia és un gran edifici, originàriament de caràcter senyorial, que uneix la mateixa doble funcionalitat que la de l’alqueria a l’àrea de regadiu. És a dir: d’una banda, aquest immoble és el nucli de gestió d’una gran finca agrícola, que reuneix una gran quantitat de terres —en alguns casos, dotzenes d’hectàrees— i propietats diverses, que solen agrupar-se entorn de l’habitatge o al seu voltant. D’altra banda, aquest edifici sol ser residència ocasional o estacional del seu propietari, a més d’acollir la família masovera, encarregada de l’explotació de la propietat. Un cas particular és el de la masia del Racó, de la família dels Boïl, senyors de Manises, i situada entre la séquia de Quart i el Túria, entre el regadiu i el secà. La resta d’explotacions responen al model dalt assenyalat i, entre les principals en el segles XVII, hi ha el mas de Falcó, el mas de Santa Mònica, posteriorment anomenat del Collado, i el mas de la Muntanya o de Melcior, posteriorment de la Cova. Associat a aquesta estructura productiva, en els segles XVII i XVIII s’incrementa notablement la producció de vi i el celler en constitueix una part essencial, d’on prové la denominació de la Cova, que, en aquesta època, passa per les mans de dues famílies valencianes notables: els Sisternes de Oblites, família assentada a Càller, Sardenya, i els Causa. En el període de màxima expansió d’aquest model, a la darreria del segle XVIII, poden comptar-se fins a una desena d’aquestes explotacions, que aniran caient en un lent declivi a favor de les terres de regadiu de l’est del terme. Pel que fa al segle XIX, hi ha un buit documental notable fins a les últimes dècades, en què es produeix un ressorgiment de la zona a partir de bases diferents. Amb el suport de la implantació

sías, que se constituirán en el modelo o patrón organizativo de buena parte del espacio rural situado en el secano de este señorío. La masía es un gran edificio, originariamente de carácter señorial, que aúna la misma doble funcionalidad que la de la alquería en el área de regadío. Es decir, por una parte este inmueble es el núcleo de gestión de una gran finca agrícola, que reúne una gran cantidad de tierras —en algunos casos docenas de hectáreas— y propiedades diversas, que suelen agruparse en torno a la vivienda o en sus inmediaciones. Por otro lado, este edificio suele ser residencia ocasional o estacional de su propietario, además de acoger a la familia masovera, encargada de la explotación de la propiedad. Un caso particular es el de la masía del Racó, de la familia de los Boïl, señores de Manises y situada entre la acequia de Quart y el Túria, a caballo entre el regadío y el secano. El resto de explotaciones responden al modelo arriba señalado y, entre las principales en el s. XVII se cuentan el Mas de Falcó, el Mas de Santa Mónica, posteriormente llamado del Collado, y el Mas de la Muntanya o de Melchor, posteriormente de la Cova. Asociado a esta estructura productiva, en los siglos XVII y XVIII se incrementa notablemente la producción de vino, constituyendo la bodega una parte esencial, de donde, la denominación de la «Cova», que, en esta época pasa por las manos de dos notables familias valencianas: los Sisternes de Oblites, familia asentada en Cagliari, y los Causa. En el periodo de máxima expansión de este modelo, a finales del s. XVIII llegan a contarse una decena de estas explotaciones, que irán cayendo en un lento declive en favor de las tierras de regadío del Este del término. Con respecto al siglo XIX hay un notable vacío documental hasta las últimas décadas en el que se produce un resurgimiento de la zona sobre bases distintas. Apoyada en la implantación del ferrocarril da lugar a explotaciones modernas, alimentadas con agua de pozos en las que productos como las flores y los cítricos comienzan abrirse paso. En paralelo comienza a desarrollarse un modelo de poblamiento disperso asociado a la nueva burguesía, las villas, que

E N T R E L’ H O RTA I E L S ECÀ : E L PA I SATG E RU R A L D E M A N I S ES I L A S E UA EVO LUC I Ó

del ferrocarril, es dona lloc a explotacions modernes, alimentades amb aigua de pous en què productes com les flors i els cítrics comencen a obrirse pas. En paraŀlel comença a desenvolupar-se un model de poblament dispers associat a la nova burgesia, les viŀles, que conformen una nova capa que va deixant la seua petjada sobre el paisatge. Aquest model evolucionarà fins a la concepció més actual dels xalets aïllats i, posteriorment, les urbanitzacions.

conforman una nueva capa que va dejando su huella sobre el paisaje. Este modelo evolucionará hasta la concepción más actual de los chalets aislados y, posteriormente, las urbanizaciones.

Víctor Algarra Pardo

Manises, de vila medieval a ciutat industrial: la formació d’una ciutat ceramista

Manises, de villa medieval a ciudad industrial: la formación de una ciudad ceramista

L’ORIGEN DE MANISES

EL ORIGEN DE MANISES

La primera vegada que es té notícia de l’existència d’un lloc anomenat Manises o, millor dit, Maneçar, és en el Llibre del Repartiment, on es recullen les donacions que el rei Jaume I va atorgar als cavallers que l’havien ajudat a conquerir València en la dècada de 1230. En aquest llibre apareix anotat que, amb data de 7 de juliol de 1237, el rei fa lliurament al noble Artal de Luna de les alqueries de Paterna i Manises. Aquesta donació evidencia dues coses importants. La primera és que, abans de l’arribada dels cristians, Manises i Paterna ja existien. I la segona és que aquestes eren alqueries islàmiques, cosa que significa que eren dos nuclis de població articulats en el vast entramat d’horts perifèrics de la medina de Balansiya, nom andalusí de la ciutat de València, i que probablement es tractava d’un tipus de poblament de caràcter concentrat, amb diverses cases molt properes entre si que formaven una aldea protegida, potser, per una torre. Cada una d’aquestes alqueries es trobava a un costat del riu Túria, però, malgrat aquest inconvenient geogràfic, devien haver mantingut estretes relacions econòmiques i de veïnatge. Malauradament, llevat d’aquesta cita, no es coneix res més sobre l’alqueria de Maneçar, ja que no han aparegut restes arqueològiques que indiquen la seua localització en el traçat urbà actual, que és producte d’un disseny no musulmà, sinó cristià, originat entre el final del segle XIII i el començament del XIV i que ha anat canviant i evolucionant fins als nostres dies.

La primera vez que se tiene noticia de la existencia de un lugar llamado Manises, o más bien Maneçar, es en el Llibre del Repartiment, donde se recogen las donaciones que el rey Jaume I otorgó a los caballeros que le habían ayudado a conquistar València en la década de 1230. En este libro aparece anotado que, con fecha de 7 de julio de 1237, el rey hace entrega al noble Artal de Luna de las alquerías de Paterna y Manises. Esta donación evidencia dos cosas importantes, la primera que antes de la llegada de los cristianos ya existían Manises y Paterna y, la segunda que estas eran alquerías islámicas, lo que significa que eran dos núcleos de población articulados en el vasto entramado de huertas periféricas a la medina de Balansiya, nombre andalusí de la ciudad de València, y que probablemente se tratara de un tipo de poblamiento de carácter concentrado, con varias casas muy cercanas entre sí que formaban una aldea protegida, quizás, por una torre. Cada una de estas alquerías se encontraba a un lado del río Turia, pero, pese a este inconveniente geográfico, debieron mantener estrechas relaciones económicas y de vecindad. Desafortunadamente, salvo esta cita, no se conoce nada más sobre la Alquería de Maneçar, ya que no han aparecido restos arqueológicos que indiquen su localización en el trazado urbano actual, el cual es producto de un diseño no musulmán, sino cristiano, originado entre finales del siglo XIII o principios del siglo XIV y que ha ido cambiando y evolucionando hasta nuestros días.

M A N I S ES , D E V I L L A M E D I E VA L A C I U DA D I N D U ST R I A L : L A F O R M AC I Ó N D E U N A C I U DA D C E RA M I STA

M A N I S ES , D E V I L A M E D I EVA L A C I U TAT I N DUST R I A L : L A FO R M AC I Ó D’ U NA C I U TAT C E R A M I STA

Els investigadors creiem que l’alqueria islàmica de Manises degué haver sigut enderrocada per complet, arrasada i anivellada, per a construir-hi damunt el nou parceŀlari cristià, sense que hi haja sobreviscut fins ara cap element constructiu.

Los investigadores creemos que la alquería islámica de Manises debió ser derribada por completo, arrasada y nivelada, para construir sobre ella el nuevo parcelario cristiano, sin que haya sobrevivido hasta la fecha ningún elemento constructivo de ella.

tiques diferents: una zona d’habitatges, que ara és el nucli antic; el barri dels obradors de ceràmica, i el cementeri musulmà, que, per la seua envergadura i fisonomia, degué constituir un element del paisatge que resultava clarament identificable i diferenciador a primera vista.

MANISES MEDIEVAL. UNA VILA DE SENYORIU

MANISES MEDIEVAL. UNA VILLA DE SEÑORIO

La Manises que ara coneixem va tindre el punt de partida, com ja hem indicat, arran de la conquesta de les tropes cristianes liderades per Jaume I. Sabem que el seu primer propietari va ser Artal de Luna, encara que la seua possessió sobre el senyoriu va ser relativament curta, ja que el 3 de desembre de 1304 un altre noble, Pere Boïl, va comprar l’alqueria; i els seus descendents en van mantindre el domini fins al segle XIX, quan el Reial Decret de 2 de febrer de 1873 va abolir els senyorius a Espanya. Desconeixem el desenvolupament de l’evolució urbanística, si n’hi va haver, de l’alqueria islàmica durant el domini dels Luna en el segle XIII, però si que podem relatar amb cert coneixement les principals modificacions de l’espai urbà de la vila a partir de la seua adquisició pels Boïl en els primers anys del segle XIV, moment històric en que, amb seguretat, es va activar la producció ceràmica a Manises relacionada amb la decoració de reflex daurat i blau. La Manises medieval, doncs, era una donació hereditària que depenia d’un senyor. Heretat en què s’incloïa les persones que hi vivien, que eren els seus vassalls, que li devien obediència i sobre els quals el noble tenia plena jurisdicció.

La Manises que ahora conocemos tuvo su punto de partida, como ya hemos indicado, a raíz de la conquista de las tropas cristianas lideradas por Jaume I. Sabemos que su primer dueño fue Artal de Luna, aunque su posesión sobre el señorío fue relativamente corta, puesto que el 3 de diciembre de 1304 otro noble, Pere Boïl, compró la alquería manteniendo sus descendientes el dominio sobre ella hasta el siglo XIX, cuando el Real Decreto de 2 de febrero de 1837 abolió los señoríos en España. Desconocemos el desarrollo de la evolución urbanística, si la hubo, de la alquería islámica durante el dominio de los Luna en el siglo XIII, pero sí que podemos relatar con cierto conocimiento las principales modificaciones del espacio urbano de la villa a partir de su adquisición por los Boïl en los primeros años del siglo XIV, momento histórico en el que, con seguridad, se activó la producción cerámica en Manises relacionada con la decoración de reflejo dorado y azul. La Manises medieval, pues, era una donación hereditaria que dependía de un señor. Heredad en la que estaban incluidas las personas que vivían en ella, que eran sus vasallos, los cuales le debían obediencia y sobre los que el noble tenía plena jurisdicción.

La zona d’habitatges. El nucli urbà de la primitiva Manises tenia forma semiortogonal, estava delimitat per una muralla i a l’interior albergava les funcions d’habitatge, administració política i religiosa, a més de diverses activitats econòmiques que produïen beneficis directes al senyor, com els banys públics construïts l’any 1319, la carnisseria, el forn de pa, la taverna o la barberia. La muralla o mur que circumdava la vila era un element arquitectònic que hui en dia no es pot veure perquè va ser derrocat en algun moment que ens és desconegut. Sabem que va existir perquè es menciona en la documentació històrica i perquè en algunes excavacions arqueològiques fetes als carrers de Rafael Valls i Major s’han trobat diversos trams de la fossa que la precedia. Aquesta fossa és una profunda rasa excavada a terra que flanquejava almenys els extrems est i sud de la vila i oferia un notable reforç defensiu en cas d’atac. El traçat d’aquesta muralla pot rastrejar-se hui dia sobre el parceŀlari del nucli antic amb més o menys dificultat. Creiem que es podria correspondre amb els actuals carrers del Bisbe Soler/Rafael Valls, Sagrari, Dr. José Català i Major. Com totes les muralles, tenia diverses portes: és possible que, en origen, un total de quatre, si no més. Sabem que n’hi havia una situada al mur est, al flanc de la fossa, que era probablement la principal, ja que estava encarada al camí que venia des de València i per la qual s’eixia i s’entrava al barri dels obradors i al cementeri musulmà. A més d’aquesta, el nom de la qual, sens dubte, devia ser el de València, coneixem el nom de les altres tres: el portal dels Heres a l’oest; el portal del Molí Fariner al nord, encarat al riu i a Paterna, i el portal

El paisatge urbà inicial. La importància de separar espais. La vila medieval de Manises, enclavada en una zona d’horta regada per la séquia de Quart-Benager, al costat del riu Túria i situada sobre una zona plana a escassos 6,5 km de la ciutat de València, estava formada en origen per tres àrees urbanís-

El paisaje urbano inicial. La importancia de separar espacios. La villa medieval de Manises, enclavada en una zona de huerta regada por la acequia de Quart-Benàger, junto al río Turia y situada sobre una zona llana a escasos 6.5 km de la ciudad de València, estaba formada en su origen por tres áreas urbanísticas diferentes: una zona de viviendas, que ahora es el casco antiguo, el barrio de los obradores de cerámica y el cementerio

musulmán que, por su envergadura y fisonomía, debió constituir un elemento del paisaje que resultara claramente identificable y diferenciador a primera vista. La zona de viviendas. El casco urbano de la primitiva Manises tenía forma semiortogonal, estaba delimitado por una muralla y en su interior albergaba las funciones de vivienda, administración política y religiosa, así como diversas actividades económicas que producían beneficios directos al señor como los baños públicos construidos en 1319, la carnicería, el horno de pan, la taberna o la barbería. La muralla o muro que circundaba a la villa era un elemento arquitectónico que hoy en día no puede verse porque fue derribado en algún momento que nos es desconocido. Sabemos de su existencia porque se cita en la documentación histórica y porque en algunas excavaciones arqueológicas realizadas en las calles Rafael Valls y Major se han hallado varios tramos del foso que la precedía. Este foso es una profunda zanja excavada en la tierra que flanqueaba al menos los lados este y sur del pueblo ofreciendo un notable refuerzo defensivo en caso de ataque. El trazado de esta muralla puede rastrearse hoy en día sobre el parcelario del casco antiguo con menor o mayor dificultad. Creemos que podría corresponderse con las actuales calles de Obispo Soler/ Rafael Valls, Sagrario, Dr. José Catalá y Mayor. Como todas las murallas poseía varias puertas, es posible que, en origen, un número de cuatro, si no más. Sabemos que existía una situada en el muro este, en el lado del foso, que era probablemente la principal ya que estaba encarada al camino que venía desde València y por la que se salía y entraba al barrio de los obradores y al cementerio musulmán. Además de esta, cuyo nombre, sin duda debía ser el de València, conocemos el nombre de las otras tres: El Portal de les Heres al oeste, el Portal del Molí Fariner al norte, encarado al río y a Paterna, y el Portal de l’Hort o del Senyor por el que se accedía a una extensa huerta de regadío y a la casa palacio del señor de la villa, en la esquina noroeste. Y, a partir de 1473 el Portal Nou como se explicará más adelante.

M A N I S ES , D E V I L L A M E D I E VA L A C I U DA D I N D U ST R I A L : L A F O R M AC I Ó N D E U N A C I U DA D C E RA M I STA

de l’Hort o del Senyor, pel qual s’accedia a una extensa horta de regadiu i a la casa palau del senyor de la vila, al cantó nord-oest. I, a partir de 1473, el portal Nou, com s’explicarà més endavant. Durant el segle XIV i fins a la primera remodelació urbanística, que tindria lloc en aquest any assenyalat de 1473, els eixos urbans principals confluirien en tres punts neuràlgics que articulaven l’espai dins de muralles. D’una banda, un punt altament jeràrquic era el format per la plaça de l’antiga església parroquial, situada on ara hi ha el carrer de Mossén Pere Esplugues, i el seu cementeri de cristians, al voltant dels quals s’agruparia la població cristiana i establiments com el forn de pa, la taverna i el trinquet. Potser aquest espai és el que esmenten les diverses cites documentals en que s’aŀludeix a «lo mich del poble». D’altra banda, el segon centre important dins l’urbanisme de la vila es trobava a l’actual plaça de la Mare de Déu dels Desemparats, antigament denominada plaça del Pou de la Moreria, on situem teòricament la mesquita dels manisers musulmans i les seues cases, formant la moreria. Pel que fa a la mesquita, se’n desconeix la ubicació exacta, tot i que sabem del cert que va existir, ja que s’esmenta en nombrosos documents històrics, i que es va mantindre dreta fins a finals del segle XVI (Nicolau Bauzá, 1987, p. 58). En tercer lloc, hi hagué un altre espai de gran importància política i estratègica que se situava a l’actual plaça del Castell. Allà va existir una plaça presidida per la casa senyorial dels Boïl, coneguda popularment com «el Castell». Enfront del seu emplaçament hui dia es troba l’edifici de l’Ajuntament. A la plaça se situaven, a més, alguns establiments públics com la casa-hospital, l’hostal i la carnisseria. També hi havia una cisterna, segons sembla de grans dimensions, per a l’abastament d’aigua. L’edifici dels Boïl s’esmenta en un document de l’any 1454 com a «fortalicium, hospitiumet castrum, nuncupatum lo Castell» (AMV. Prot. 1905

Durante el siglo XIV y hasta la primera remodelación urbanística que tendría lugar en este año señalado de 1473, los ejes urbanos principales confluirían en tres puntos neurálgicos que articulaban el espacio dentro de murallas. Por una parte, un punto altamente jerárquico era el formado por la plaza de la antigua iglesia parroquial situada donde ahora está la calle Mosén Pere Esplugues y su cementerio de cristianos, alrededor de los cuales se agruparía la población cristiana y establecimientos como el horno de pan, la taberna y el trinquet. Puede que a este espacio sea al que se refieran las diversas citas documentales en las que se alude a «lo mich del poble». Por otra parte, el segundo centro importante dentro del urbanismo de la villa se localizaba en la actual Plaza de la Virgen de los Desamparados, antiguamente denominada Plaça del Pou de la Moreria, donde situamos teóricamente la mezquita de los maniseros musulmanes y sus casas formando la morería. Sobre la mezquita, se desconoce su ubicación exacta, aunque sabemos a ciencia cierta que existió, ya que aparece nombrada en numerosos documentos históricos, y que se mantuvo en pie hasta finales del siglo XVI (Nicolau Bauzá, 1987, p. 58). En tercer lugar, hubo otro espacio de gran importancia política y estratégica que se situaba en la actual Plaza del Castell. Allí existió una plaza presidida por la casa señorial de los Boïl, conocida popularmente como «El Castell», frente a cuyo emplazamiento hoy en día se encuentra el edificio del Ayuntamiento. En la plaza se situaban, además, algunos establecimientos públicos como la casa-hospital, el hostal y la carnicería. Existía también una cisterna, al parecer de grandes dimensiones para el abastecimiento de agua. El edificio de los Boïl aparece nombrado en un documento del año 1454 como «fortalicium, hospitium et castrum, nuncupatum lo Castell» (AMV. Prot. 1905 de 13 de noviembre de 1454), por lo que debió ser un edificio de gran envergadura que pudo haber experimentado cambios constructivos y reformas a lo largo del tiempo, tal y como sabemos que se hizo en numerosas casas nobiliarias que iban adaptando

M A N I S ES , D E V I L A M E D I EVA L A C I U TAT I N DUST R I A L : L A FO R M AC I Ó D’ U NA C I U TAT C E R A M I STA

de 13 de novembre de 1454), per la qual cosa degué ser un edifici de gran envergadura que podria haver experimentat canvis constructius i reformes al llarg del temps, tal com sabem que es va fer en nombroses cases nobiliàries que anaven adaptant els espais als nous dissenys que s’imposaven amb el pas del temps. Gràcies a un document que es va escriure l’any 15591 podem fer-nos una idea de la quantitat d’habitacions que tenia el Castell i d’alguns dels seus usos. Durant el Renaixement, la casa disposava d’un gran pati que complia, entre altres funcions, la de lloc de celebració de reunions per a actes oficials com preses de possessions, comunicació de noves normes que afectaren els vassalls o presentacions d’esdeveniments i interés públic. Segons la relació dels espais que es mencionen en el document, es compten fins a set sales entre menjador, saletes i dormitoris, a part d’un dormitori per als escuders que hi havia en la planta baixa, al costat del vestíbul, un estable, un graner amb magatzem annex per a gerres, un llenyer, un celler i diverses sales en un possible entresol anomenades studis i que servien per a despatxar tots els assumptes del senyor. El seu aspecte exterior podria haver sigut similar al d’algunes cases-palau de l’entorn de València que han arribat fins als nostres dies, com els castells d’Alaquàs o de Benissanó, dos exemples que en si mateixos aglutinen les tres qualificacions que rebia el de Manises com a fortalesa, casa i castell. Per la posició excèntrica del castell de Manises en el parceŀlari urbà (es trobava al cantó nord-oest de la vila, sobreeixint de la muralla com un baluard), és possible que estiguera envoltat d’un mur defensiu que preservara no només la casa, sinó els seus corrals i altres dependències pròpies d’aquestes cases. Això era necessari perquè, per exemple, durant el segle XIV hi hagué diverses ocasions en què Manises va haver de defensar-se de diferents

sus espacios a los nuevos diseños que se imponían con el paso del tiempo. Gracias a un documento que se escribió en 15591 podemos hacernos una idea de la cantidad de habitaciones que tenía el Castell y de algunos de sus usos. Durante el renacimiento, la casa disponía de un gran patio que cumplía, entre otras, las funciones de lugar de celebración de reuniones para actos oficiales como tomas de posesiones, comunicación de nuevas normas que afectaran a los vasallos o presentaciones de eventos de interés público. Según la relación de los espacios que se nombran en el documento se cuentan hasta siete salas, entre comedor, salitas y dormitorios, aparte de un dormitorio para los escuderos que estaba en planta baja junto al zaguán, un establo, un granero con almacén anexo para tinajas, una leñera, una bodega y varias salas en un posible entresuelo que son denominadas studis y que servían para despachar todos los asuntos del señor. Su aspecto exterior pudo haber sido similar al de algunas casas-palacio del entorno de València que han llegado hasta nuestros días, como por ejemplo el Castell de Alaquàs o el Castillo de Benisanó, dos ejemplos que en sí mismos aglutinan las tres calificaciones que recibía el de Manises como fortaleza, casa y castillo. Debido a la posición excéntrica del Castell de Manises en el parcelario urbano (se encontraba en la esquina noroeste de la villa, sobresaliendo de la muralla como un baluarte) es posible que estuviera rodeado de un muro defensivo que preservara no solo a la casa, sino a sus corrales y otras dependencias propias de estas casas. Esto era necesario ya que, por ejemplo, durante el siglo XIV hubo varias ocasiones en las que Manises debió defenderse de diversos ataques. Uno de los más graves fue el asedio de las tropas castellanas entre 1364 y 1365 durante la Guerra de los Dos Pedros, consecuencia del cual se produjeron numerosos incendios tanto dentro de la villa como en la casa-señorial, habiéndose de hacer reformas en esta última entre los años 1368 y 1370.

1. Inventari de les pertinences que es trobaven dins del Castell de Manises. APPV-Prot. Miguel Angel Almenara, any 1559.

1. Inventario de las pertenencias que se encontraban dentro del Castell de Manises. APPV-Prot. Miguel Ángel Almenara, año 1559.

M A N I S ES , D E V I L L A M E D I E VA L A C I U DA D I N D U ST R I A L : L A F O R M AC I Ó N D E U N A C I U DA D C E RA M I STA

atacs. Un dels més greus va ser el setge de les tropes castellanes entre 1364 i 1365 durant la guerra dels Dos Peres, com a conseqüència del qual es van produir nombrosos incendis tant dins de la vila com a la casa-senyorial, de manera que van haver de fer-se reformes en aquesta última entre els anys 1368 i 1370. El Castell es va mantindre dempeus durant els segles següents, amb nombroses reformes i diversos usos. Al segle XX, les restes que quedaven, aparentment una torrassa, van ser integrades en la caserna de la Guàrdia Civil, i a començament de la dècada dels seixanta van ser enderrocades per complet, sense que hui quede cap element visible d’aquest edifici, com tampoc de cap altra arquitectura present a l’antiga plaça com la cisterna, la casa-hospital, l’hostal o la carnisseria. Fora del nucli d’habitatges envoltat per la muralla quedaven una sèrie d’arquitectures disperses com alqueries i molins, que proveïen la vila d’alguns dels productes de consum bàsics per a la població i per a la seua economia. La documentació històrica parla de dos molins, un de farina i un altre d’arròs (que potser estigueren integrats en un mateix edifici), que van ser arrendats pel matrimoni format per Ramon Macià i la seua dona el 1589. Més de dos-cents anys abans, el molí de farina, també anomenat «molí del senyor», i que donava nom a una de les portes de la muralla, es trobava al nord de la població, seguint el camí que portava a Paterna, al costat dels horts de la localitat i prop de la séquia de Mislata. I també hi ha documentada l’existència d’un molí de vernís o «casal del verniz», que va estar situat, des del segle XIV, entre el portal de la plaça del Castell i el del Molí.2 Igualment, fora de muralles es trobava el camí de València, que era la via més important d’accés a la vila. Com el seu nom indica, unia Manises amb el cap i casal mitjançant un camí que passava per

El Castell se mantuvo en pié durante los siglos siguientes, con numerosas reformas y con diversos usos. En el siglo XX los restos que quedaban, al parecer un torreón, fueron integrados en la casa-cuartel de la Guardia Civil y a principios de la década de 1960 fueron derruidos por completo no quedando hoy en día ningún elemento visible de este edificio, así como tampoco de ninguna otra arquitectura presente en la antigua plaza como la cisterna, la casa-hospital, el hostal o la carnicería. Fuera del núcleo de viviendas rodeado por la muralla, quedaban una serie de arquitecturas dispersas como alquerías y molinos que abastecían a la villa de algunos de los productos de consumo básicos para la población y para su economía. La documentación histórica habla de dos molinos, uno de harina y otro de arroz (que tal vez estuvieran integrados en un mismo edificio) que fueron arrendados por el matrimonio formado por Ramón Maciá y su mujer en 1589. Más de doscientos años antes, el molino de harina, también llamado molino «del señor», que daba nombre a una de las puertas de la muralla, se encontraba al norte de la población, siguiendo el camino que llevaba a Paterna, junto a las huertas de la localidad y cerca de la acequia de Mislata. Y también está documentada la existencia de un molino de barniz o «casal del verniz» que estuvo situado, desde el siglo XIV, entre el portal de la Plaza del Castell y el del Molí2. Igualmente fuera de murallas, se encontraba el camino de València que era la vía más importante de acceso a la villa. Como su nombre indica unía Manises con el cap i casal a través de una carretera que pasaba por Quart de Poblet y Mislata e iba a parar al portal de Quart por el que se entraba a la ciudad. Este camino era de gran importancia puesto que a través de él se transportaba, entre otros, la cerámica dorada y azul y los azulejos que servían para pavimentar las salas principales de muchas de las grandes casas europeas. Aunque tradicionalmente se ha identifi-

2. 1577, 10 de gener. Manises. Arxiu Parroquial de Sant Joan Baptista, t. I de Visites. Publicat en Moreno Royo, 1990, p. 181.

2. 1577, 10 de enero. Manises. Archivo Parroquial de San Juan Bautista, t. I de Visitas. Publicado en Moreno Royo, 1990, p. 181.

M A N I S ES , D E V I L A M E D I EVA L A C I U TAT I N DUST R I A L : L A FO R M AC I Ó D’ U NA C I U TAT C E R A M I STA

Quart de Poblet i Mislata i anava a parar al portal de Quart, pel qual s’entrava a la ciutat. Aquest camí era de gran importància, ja que s’hi transportava, entre d’altres, la ceràmica daurada i blava i els taulells que servien per a pavimentar les sales principals de moltes de les grans cases europees. Encara que tradicionalment s’ha identificat amb l’actual carrer de València, no va tindre sempre el mateix recorregut, com han demostrat unes excavacions arqueològiques recents en què s’ha trobat el seu traçat primitiu, que discorria un poc més cap al sud. L’entrada per aquest camí a la vila es feia pel mur oriental. Creiem possible que durant el segle XIV, i fins a la creació del carrer Major, la porta estiguera un poc més centrada, potser mirant a la plaça de la moreria, on es trobava la mesquita, però a partir de 1473, amb la reforma urbanística que s’explicarà una poc més endavant, probablement s’obriria al portal Nou, de manera que aquest accés es va desplaçar cap al sud. A banda i banda d’aquest camí hi ha instaŀlats dos enclavaments urbanístics de gran importància per a la vila, tot i la seua clara diferenciació funcional: el barri dels obradors i el cementeri musulmà. Tots dos llocs, per la seua importància, s’expliquen amb més detall en altres apartats d’aquest catàleg.

cado con la actual calle Valencia, no tuvo siempre el mismo recorrido, como han demostrado recientes excavaciones arqueológicas en las que se ha hallado su trazado primitivo que discurría algo más hacia el sur. La entrada por este camino a la villa se hacía por su muro este. Creemos posible que durante el siglo XIV y hasta la creación de la calle Mayor, la puerta estuviera algo más centrada, quizás mirando a la plaza de la morería en la que se encontraba la mezquita, pero a partir de 1473, con la reforma urbanística que se explicará un poco más adelante, probablemente se abriría el Portal Nou desplazando este acceso hacia el sur. A ambos lados de este camino se hallaban instalados dos enclaves urbanísticos de gran importancia para la villa pese a su clara diferenciación funcional: el barrio de los obradores y el cementerio musulmán. Ambos lugares, por su importancia, se explican con más detalle en otros apartados de este catálogo.

La primera expansió urbanística documentada a Manises. La creació del carrer Nou l’any 1473. La primera transformació urbanística coneguda a Manises va ser planificada i afavorida pel senyor de la vila i es va produir l’any 1473.3 El senyor de la vila, Pere Boïl, va encarregar la construcció de cases noves, que es van situar al sud de la muralla, i que van donar lloc a una nova àrea d’habitatges i a la creació del carrer Nou, hui carrer Major, l’aparició del qual degué ocasionar una modificació substancial en l’aspecte del poble. La seua cons-

La primera expansión urbanística documentada en Manises. La creación de la Calle Nueva en 1473. La primera transformación urbanística conocida en Manises fue planificada y auspiciada por el señor del lugar y se produjo en el año 14733. El señor de la villa, Pere Boïl, encargó la construcción de nuevas casas que se ubicaron al sur de la muralla, dando lugar a una nueva área de viviendas y a la creación del carrer Nou, hoy carrer Major, cuya aparición debió ocasionar una modificación sustancial en el aspecto del pueblo. Su construcción supuso el derribo del flanco sur de la muralla y el cegamiento de su foso. La ampliación de esta nueva calle, llamada en la documentación histórica como vico novo, tiene que ver con la necesidad de crear nuevas viviendas debido al aumento de la población manisera y a la llegada de población musulmana de València tras el asalto a la morería de esta ciudad en 1455 que provocó la hui-

3. Hi ha diversos documents històrics relacionats amb l’encàrrec d’aquest nou grup de cases per part de Pere Boïl i sobre els sol·licitants a ser els seus habitants a l’Arxiu del Regne de València, protocols 1913 i 1914.

3. Existen varios documentos históricos relacionados con el encargo de este nuevo grupo de casas por parte de Pedro Boïl y sobre los solicitantes a ser sus moradores en el Archivo del Reino de Valencia, protocolos 1913 y 1914.

M A N I S ES , D E V I L L A M E D I E VA L A C I U DA D I N D U ST R I A L : L A F O R M AC I Ó N D E U N A C I U DA D C E RA M I STA

trucció va suposar l’enderrocament del flanc sud de la muralla i el cegament de la seua fossa. L’ampliació d’aquest carrer Nou, anomenat en la documentació històrica vico novo, té a veure amb la necessitat de crear nous habitatges per l’augment de la població manisera i per l’arribada de població musulmana de València després de l’assalt a la moreria d’aquesta ciutat l’any 1455, que va provocar la fugida de mudèjars a altres poblacions pròximes, entre les quals Manises. Se sap per la documentació que els treballs van ser encarregats mitjançant contracte al constructor, o obrer de vila, de València Joan Salort i que la duració de l’obra no va superar els dos anys. Una volta construïdes les cases, s’hi van instaŀlar famílies cristianes i musulmanes de forma indistinta, i, a més, s’hi van poder allotjar algunes activitats artesanals com una ferreria i una caldereria. MANISES MODERNA I CONTEMPORÀNIA. UNA CIUTAT INDUSTRIAL Canvis urbanístics d’època moderna. La construcció de la nova església parroquial Amb el pas el temps, la necessitat de dur a terme certs canvis en l’urbanisme de Manises va portar a executar diverses transformacions de gran importància en l’interior de l’àrea d’habitatges. El més important va ser el trasllat de l’església parroquial des de la seua ubicació original fins a la que ocupa actualment, entre la plaça del Cor de Jesús i els carrers de Sant Joan i Major. La primitiva església de Sant Joan Baptista es va erigir en parròquia independent de Paterna l’any 1370. Estava situada aproximadament sobre l’actual carrer de Mossén Pere Esplugues i nomes se’n conserva una de les capelles, la coneguda hui com a ermita de Sant Antoni Abat. Al costat del temple es trobava el cementeri cristià, que va funcionar fins a començament del segle XIX, quan va ser traslladat vora el barranc del Salt de l’Aigua. Entre els anys 1734 i 1751 es va escometre la construcció, uns metres més al sud i sota la ma-

da de mudéjares a otras poblaciones cercanas, entre ellas, Manises. Se sabe por la documentación que los trabajos trabajos fueron encargados mediante contrato al constructor (obrer de vila) de València Joan Salort y la duración de la obra no superó los dos años. Una vez construidas las casas, en ellas se instalaron familias cristianas y musulmanas, de forma indistinta, y además pudieron alojarse algunas actividades artesanales como una herrería y una calderería.

MANISES MODERNA Y CONTEMPORÁNEA. UNA CIUDAD INDUSTRIAL Cambios urbanísticos de época moderna. La construcción de la nueva iglesia parroquial Con el paso del tiempo, la necesidad de realizar ciertos cambios en el urbanismo de Manises llevó a ejecutar diversas transformaciones de gran calado en el interior del área de viviendas. El más importante fue el traslado de la Iglesia Parroquial desde su ubicación original hasta la que ocupa actualmente entre la Plaza del Corazón de Jesús y las calles de San Juan y Mayor. La primitiva iglesia de San Juan Bautista se erigió en parroquia independiente de Paterna en el año 1370. Estaba situada aproximadamente sobre la actual calle de Mosén Pere Esplugues y de ella solo se conserva una de sus capillas, la conocida hoy como ermita de Sant Antoni Abad. Junto al templo se encontraba el cementerio cristiano que funcionó hasta principios del siglo XIX cuando fue trasladado a orillas del barranc del Salt de l’Aigua. Entre los años 1734 y 1751 se acometió la construcción, unos metros más al sur y bajo la misma advocación de San Juan Bautista, de la nueva iglesia parroquial, para lo que fue necesario explanar más de 1.200 m2 que arrasaron con una parte considerable de «lo mich del poble». Otro cambio importante a nivel urbanístico fue la utilización del espacio anteriormente reservado al cementero musulmán, que en esta época ya ha-

M A N I S ES , D E V I L A M E D I EVA L A C I U TAT I N DUST R I A L : L A FO R M AC I Ó D’ U NA C I U TAT C E R A M I STA

teixa advocació de Sant Joan Baptista, de la nova església parroquial, per a la qual cosa va ser necessari esplanar més de 1.200 m2 que van arrasar una part considerable de «lo mich del poble». Un altre canvi urbanístic important fou la utilització de l’espai reservat anteriorment al cementeri musulmà, que en aquesta època ja havia sigut anuŀlat. Per a fer-ho es van aportar terres que s’abocaren damunt de la necròpoli fins a fer-la desaparéixer de la vista, i així es van proporcionar terrenys al poble per a noves construccions. Entre aquestes hi ha un curiós edifici format per dos habitatges amb espai de producció en la part posterior. El tret més destacable d’aquestes dues cases era la repetició de la disposició dels espais interiors i dels seus elements constructius, de tal manera que eren idèntiques en la distribució. Aquestes dues cases es van construir a les darreries del segle XVII i, pel seu emplaçament al cantó del carrer de València amb l’avinguda dels Tramvies, constitueixen un exemple d’hàbitat fora del vell recinte d’habitatges medieval. Sobre l’antic cementeri va tindre lloc, també en el segle XVIII, la fundació d’una fàbrica de pisa fina al carrer del Montepío, que va suposar el primer intent de superar els límits històrics del barri dels obradors cap al sud. Els segles XIX i XX. El camí cap a la Manises actual. Al segle XIX, la ciutat de Manises va experimentar un període de transformacions urbanístiques importants: s’hi van incorporar noves àrees d’habitatge i de producció i se’n van reactivar d’altres que en etapes precedents havien patit un cert retrocés. Manises va créixer en les dues direccions naturals: cap a l’oest del barri antic, ocupant la zona tradicional de les eres amb nous habitatges i installacions productives com almàsseres, i cap al sud del carrer Major, atreta pel ferrocarril inaugurat el 22 de maig de 1889. Aquesta part de la ciutat, situada entre el carrer Major i l’avinguda de Blasco

bía sido anulado. Para ello se aportaron tierras que fueron vertidas por encima de la necrópolis hasta hacerla desaparecer a la vista, proporcionando terrenos al pueblo para nuevas construcciones. Entre ellas se encuentra un curioso edificio formado por dos viviendas con espacio de producción en la parte trasera. El rasgo más destacable de estas dos casas era la repetición de la disposición de los espacios interiores y de sus elementos constructivos, de tal manera que eran idénticas en su distribución. Estas dos casas seriadas se construyeron a finales del siglo XVII y, por su emplazamiento en la esquina de la calle Valencia con avinguda dels Tramvies, constituyen un ejemplo de hábitat fuera del viejo recinto de viviendas medieval. Sobre el antiguo cementerio tuvo lugar, también, en el siglo XVIII, la fundación de una fábrica de loza fina en la calle Montepío, la cual supuso el primer intento de superar los límites históricos del barrio de los obradores hacia el sur. Los siglos XIX y XX. El camino hacia la Manises actual. En el siglo XIX, la ciudad de Manises experimentó un período de importantes transformaciones a nivel urbanístico: se incorporaron nuevas áreas de vivienda y de producción y se reactivaron otras que en etapas precedentes habían sufrido cierto retroceso. Manises creció en sus dos direcciones naturales: hacia el oeste del casco antiguo ocupando la zona tradicional de las eras con nuevas viviendas e instalaciones productivas como lagares, y hacia el sur de la calle Mayor atraída por el ferrocarril inaugurado el 22 de mayo de 1889. Esta parte de la ciudad, situada entre la calle Mayor y la avenida de Blasco Ibáñez, aún conserva casas de estética modernista y paseos como el de Guillermo de Osma que recuerdan en cierta medida las avenidas decimonónicas. Es este un barrio planificado en el que se instaló la burguesía de Manises y, ya en el siglo XX, algunos edificios emblemáticos como la Escuela de Cerámica o la fábrica de Francisco Valldecabres. El área de producción de cerámicas se amplió hacia el sur (barrio de La Vía) y al este del barrio de Obra-

M A N I S ES , D E V I L L A M E D I E VA L A C I U DA D I N D U ST R I A L : L A F O R M AC I Ó N D E U N A C I U DA D C E RA M I STA

Ibáñez, encara conserva cases d’estètica modernista i passejos com el de Guillermo de Osma, que recorden en certa manera les avingudes huitcentistes. Es tracta d’un barri planificat en el qual es va instaŀlar la burgesia de Manises i, ja en el segle XX, alguns edificis emblemàtics com l’Escola de Ceràmica o la fàbrica de Francisco Valldecabres. L’àrea de producció de ceràmiques es va ampliar cap al sud (barri de la Via) i a l’est del barri d’Obradors (polígon del Barranquet), expansió que arribaria a sobrepassar els límits del barri l’any 1914, quan l’empresari Eloy Domínguez, aprofitant les instaŀlacions d’un antic molí de farina, va fundar la fàbrica de taulells que portaria el seu nom i que es convertiria en una de les més importants de Manises. Amb el temps, aquestes àrees es van consolidar gràcies a la demanda de material ceràmic arquitectònic com els taulells en tota classe d’edificis i, posteriorment, la producció de material sanitari com lavabos, cisternes, banyeres, etc., per als quals la proximitat a l’estació del ferrocarril era un aŀlicient per la facilitat del transport de productes i matèries primeres. A més d’aquestes, altres zones més allunyades van ser focus d’atracció per a noves àrees urbanes, com ara els barris de SOCUSA o de Sant Francesc, que al segle XX van contribuir a l’increment d’àrees d’habitatges que iniciaren un període d’expansió urbanística que no ha cessat fins a arribar als nostres dies.

M A N I S ES , D E V I L A M E D I EVA L A C I U TAT I N DUST R I A L : L A FO R M AC I Ó D’ U NA C I U TAT C E R A M I STA

dors (polígono del Barranquet), llegando esta expansión a sobrepasar los límites del barrio en 1914 cuando el empresario Eloy Domínguez, aprovechando las instalaciones de un antiguo molino de harina, fundó la fábrica de azulejos que llevaría su nombre y que se convertirá en una de las más importantes de Manises. Con el tiempo estas áreas se consolidaron gracias a la demanda de material cerámico arquitectónico como los azulejos en todo tipo de edificios y posteriormente la producción de material sanitario como aseos, cisternas, bañeras, etc., para los que la cercanía a la estación del ferrocarril era un aliciente por la facilidad del transporte de productos y materias primas. Junto a ellas, otras zonas más alejadas fueron focos de atracción para nuevas áreas urbanas, como por ejemplo los barrios de SOCUSA o de San Francisco que en el siglo XX contribuyeron al incremento de áreas de viviendas comenzando un periodo de expansión urbanística que no ha cesado hasta llegar a nuestros días.

↑

P. 54-55

P. 56-57

Passeig de Guillermo de Osma, Manises, c. 1945. Fotògraf desconegut. Coŀlecció d’Antonio Vivas.

Bassa de sol descoberta, construïda i pavimentada amb rajoles, en la qual es depositava la pasta líquida procedent de la coladora per a sedimentar. Fàbrica UNISAN, SL, Manises, 1940-1960. Autor desconegut. Coŀlecció de José M. Moreno Royo.

«Raure»: operaris durant la retirada de la pasta sobrant d’una peça ceràmica eixida del motle quan encara està crua i semiseca. Fàbrica UNISAN, SL, Manises. 1940-1960. Autor desconegut. Coŀlecció de José M. Moreno Royo.

«Bassa de sol» descubierta, construida y pavimentada con baldosas, en la que se depositaba la pasta líquida procedente de la coladora para su sedimentación. Fábrica UNISAN, S.L. Manises, 19401960. Autor desconocido. Colección de José Mª Moreno Royo.

«Raure», operarios durante el retirado de la pasta sobrante de una pieza cerámica salida del molde cuando todavía está cruda y semi seca. Fábrica UNISAN, S.L. Manises. 1940-1960. Autor desconocido. Colección de José Mª Moreno Royo.

Paseo Guillermo de Osma, Manises, c. 1945. Fotógrafo desconocido. Colección de Antonio Vivas. Paseo Guillermo de Osma, Manises, c. 1945. Photographer unknown. Antonio Vivas collection.

Uncovered «bassa de sol» (floor basin),built and paved with tiles, in which the liquid paste from the filtering system was deposited for sedimentation. UNISAN, S.L. factory, Manises, 1940–1960. Photographer unknown. José M. Moreno Royo collection.

«Raure» («scraping»): workers removing the excess paste from a ceramic piece taken out of the mould while still unfired and partially dry. UNISAN, S.L. factory, Manises, 1940–1960. Photographer unknown. José M. Moreno Royo collection.

Ignacio Hortelano Uceda

L’habitatge tradicional

La vivienda tradicional

Enfront dels espais públics en els quals s’articula la ciutat tradicional, l’habitatge constitueix l’àmbit privat i familiar per exceŀlència. Es destina a acollir les activitats més essencials i íntimes dels seus habitants i moltes altres de caràcter productiu i comercial. En aquest, la població llauradora més humil i els artesans i xicotets mercaders s’alimenten, descansen, estabulen els animals, instaŀlen els obradors, obrin els seus establiments i hi emmagatzemen les eines i la producció. Els senyors i la xicoteta burgesia urbana hi desenvolupen, a més, intercanvis i operacions mercantils, així com altres reunions de caràcter social (Hinojosa Montalvo, 2005, p. 1.000-1.002). La localització, les dimensions, la distribució, el nombre de cambres i qualitats constructives d’un habitatge obeeixen, en general, a la capacitat econòmica dels seus propietaris. Per això, i atés que si hi ha alguna cosa que majoritàriament ha deixat petjada arqueològica a la ciutat de Manises són les restes de les seues cases, les fonamentacions, els pisos i els principals elements estructurals, ens és possible conéixer hui com eren i com van anar evolucionant al llarg de la seua història. Les evidències relatives al nucli inicial d’època andalusina resulten, ara com ara, molt escasses. Sabem que degué tractar-se d’una xicoteta alqueria formada per un nombre molt escàs d’habitatges, distribuits irregularment per damunt del curs de la denominada séquia de Quart, i potser a l’empara d’una torre. Les seues cases, d’una única altura i construïdes amb murs de tapia i sostrades de teula, degueren compondre’s de dues o tres cambres

Frente a los espacios públicos en los que se articula la ciudad tradicional, la vivienda constituye el ámbito privado y familiar por excelencia. Se destina a acoger las actividades más esenciales e íntimas de sus moradores y muchas otras de carácter productivo y comercial. En ella, la población campesina más humilde y los artesanos y pequeños mercaderes se alimentan, descansan, estabulan a sus animales, instalan sus obradores, abren sus establecimientos y almacenan sus herramientas y producción. Los señores y la pequeña burguesía urbana desarrollan, además, intercambios y operaciones mercantiles, así como otras reuniones de carácter social (Hinojosa Montalvo, 2005, pp. 1000-1002). La localización, dimensiones, distribución, número de estancias y calidades constructivas de una vivienda obedecen, por lo general, a la capacidad económica de sus propietarios. Por ello, y dado que si hay algo que mayoritariamente ha dejado huella arqueológica en la ciudad de Manises son los restos de sus casas, sus cimentaciones, pisos y principales elementos estructurales, nos es posible conocer hoy cómo eran y cómo fueron evolucionando a lo largo de su historia. Las evidencias relativas al núcleo inicial de época andalusí resultan, por ahora, muy escasas. Sabemos que debió de tratarse de una pequeña alquería formada por un número muy escaso de viviendas irregularmente distribuidas por encima del curso de la denominada acequia de Quart y tal vez al amparo de una torre. Sus casas, de una única altura y construidas con muros de tapia y techumbres de teja, debieron componerse de dos o tres estancias y de un

i d’un corral per a guardar el bestiar (López Elum, 1994, p. 155-190). Van disposar de sitges excavades en el terreny natural per a l’emmagatzematge del gra, que, després de la repoblació feudal, foren inutilitzades abocant-hi tota classe de materials i immundícies. El canvi de societat va suposar la modificació del model de ciutat i d’habitatge, adaptant-se a les noves necessitats i formes de vida dels colonitzadors (Hinojosa Montalvo, 1998, p. 533-550). Les noves edificacions es van construir amb murs encofrats recolzats directament sobre el terreny, que generalment es tallava i regularitzava per a ser usat com a terra de les habitacions. Fins on sabem, les plantes van ser bastant simples, amb una o dues crugies paraŀleles al carrer i un pati posterior en el qual es van situar quadres i altres rafals d’us divers. A aquest s’accedia per mitjà d’un corredor que alhora articulava les escasses estances que componien l’espai habitat. Les obertures i portes acostumaven a ser estretes i baixes en comparació amb les dimensions actuals i, en general, s’encofraven en la mateixa fàbrica dels murs. Les finestres eren escasses i solien situar-se a una altura elevada per evitar que hi entraren animals. Eren estretes i es protegien de la intempèrie únicament amb porticons o teles encerades, ja que no s’usaven vidres. Les habitacions i façanes es blanquejaven periòdicament, de la qual cosa van resultar unes grosses capes de calç amb aspecte de pasta fullada molt característic. Cobrien per complet les parets fins al sostre, incloses les parts més pròximes dels terres. En alguns dels habitatges excavats s’han trobat arrancades d’escales que confirmen l’existència de pisos elevats, simples andanes usades com a assecadors o depòsits dels productes del camp. Els forjats s’armaven amb bigues de fusta i entrebigats de canyes, o revoltons i taulers de rajola. Les cobertes, de teula corba, eren inclinades i abocaven les aigües al carrer o, en cas de disposar d’una segona crugia, cap als patis posteriors. Amb el temps, alguns dels immobles més antics van ser substituïts per construccions més recents

L A V I V I E N DA T RA D I C I O N A L

corral para guardar el ganado (López Elum, 1994, pp. 155-190). Dispusieron de silos excavados en el terreno natural para el almacenamiento del grano, que, tras la repoblación feudal, fueron inutilizados vertiendo todo tipo de materiales e inmundicias. El cambio de sociedad supuso la modificación del modelo de ciudad y de vivienda, adaptándose a las nuevas necesidades y formas de vida de los colonizadores (Hinojosa Montalvo, 1998, pp. 533-550). Las nuevas edificaciones se construyeron con muros encofrados apoyados directamente sobre el terreno, que generalmente se tallaba y regularizaba para ser usado como suelo de las habitaciones. Hasta donde sabemos, sus plantas fueron bastante simples, con una o dos crujías paralelas a la calle y un patio trasero en el que se ubicaron cuadras y otros cobertizos de uso diverso. A él se accedía por medio de un corredor que a la vez articuló las escasas estancias que componían el espacio habitado. Los vanos y puertas acostumbraron a ser estrechos y bajos en comparación con las dimensiones actuales y, por lo general, se encofraron en la misma fábrica de los muros. Las ventanas eran escasas y solían situarse a una altura elevada para evitar la entrada de animales. Eran de pequeño tamaño y se protegían de la intemperie únicamente con postigos o telas enceradas, pues carecían de cristales. Las estancias y fachadas se blanqueaban periódicamente, de lo que resultaron gruesas capas de cal de un aspecto hojaldrado muy característico. Cubrían por completo las paredes hasta el techo, incluyendo las franjas más próximas de los suelos. En algunas de las viviendas excavadas se han hallado arranques de escaleras que confirman la existencia de pisos elevados, que serían simples desvanes usados como secaderos o depósitos de los productos del campo. Sus forjados se armaron con vigas de madera y entrevigados de cañizo, revoltones de rasilla o tableros de ladrillo. Las cubiertas, de teja curva, fueron inclinadas, vertiendo aguas hacia la calle y, en caso de disponer de una segunda crujía, hacia los patios traseros. Con el tiempo algunos de los inmuebles más antiguos fueron sustituidos por construcciones más re-

L’ H A B I TATG E T R A D I C I O NA L

i d’altres van anar reformant-se i dotant-se de més comoditats, de manera que al llarg dels segles XV i XVI foren habituals les repavimentacions de les estances principals, com s’ha pogut documentar, entre altres habitatges, en alguns d’excavats als carrers del Doctor Català Díez, de Sant Vicent, del Sagrari, del Bisbe Soler o d’Isabel la Catòlica. Amb aquesta finalitat es van usar indistintament simples anivellaments de terra piconada, pisos de morter de calç o enrajolats ceràmics i de taulell, aquests últims especialment en els habitatges més acomodats. Tampoc eren inusuals en aquesta època les ampliacions de les propietats originals, que unes vegades van suposar la construcció al pati posterior d’estructures adossades i, unes altres, l’elevació de l’alçada de la cambra per a augmentar-ne la capacitat d’emmagatzematge (Rodrigo Estevan, 2005, p. 46). L’interior dels habitatges es va equipar amb mobles i estris que generalment, per la seua naturalesa perible, no han perdurat fins als nostres dies. Sabem, però, que el seu repertori era molt més reduït del que acostumem a tindre ara a les cases, i era més o menys sumptuós segons la condició dels propietaris. El més normal era que el mobiliari es reduïra a llits, arques, taules i bancs, i els utensilis més habituals eren els usats en la cuina i els destinats a la conservació dels aliments i a l’emmagatzematge de l’aigua (Cuco, 1983, p. 289-322). Els terres s’aïllaven amb estores o catifes i les parets i obertures es vestien amb draps, cortinatges o tapissos de diverses qualitats. La roba de taula, de llit i de vestir, així com els llenços de tela sense confeccionar, constituïa un bé de gran importància en el patrimoni familiar, per la qual cosa s’emmagatzemava en arques de diferents formats i materials. En aquestes també es custodiaven joies, diners, vaixelles metàŀliques o de vidre i documents, i alhora servien, segons la mida i la ubicació que tingueren, com a aparadors i seients. En les cuines, els baüls s’usaven per a guardar aliments com el pa, la sal, les espècies i les conserves, a més d’alguns objectes de parament. Els queviures tam-

cientes y otros fueron reformándose y dotándose de mayores comodidades, siendo habituales a lo largo de los siglos XV y XVI las repavimentaciones de sus estancias principales, como se ha podido documentar, entre otras, en viviendas excavadas en las calles Doctor Català Díez, San Vicente, Sagrario, Obispo Soler o Isabel la Católica. Para ello se emplearon indistintamente simples nivelaciones de tierra apisonada, pisos de mortero de cal o embaldosados cerámicos y de azulejo, estos últimos especialmente en las viviendas más acomodadas. Tampoco fueron inusuales en esta época las ampliaciones de las propiedades originales, que unas veces supusieron la construcción en el patio trasero de estructuras adosadas y otras la elevación de la altura de la cambra para aumentar su capacidad de almacenaje (Rodrigo Estevan, 2005, p. 46). El interior de las viviendas se equipó con muebles y enseres que generalmente, debido a su naturaleza perecedera, no han perdurado hasta nosotros. Sabemos, pese a ello, que su repertorio era mucho más reducido del que acostumbramos a tener ahora en las casas, siendo más o menos suntuoso según la condición de sus propietarios. Lo normal fue que el mobiliario se redujera a lechos, arcas, mesas y bancos, siendo los utensilios más habituales los usados en la cocina y los destinados a la conservación de los alimentos y al almacenamiento del agua (Cucó, 1983, pp. 289-322). Los suelos se aislaron con esteras o alfombras y las paredes y vanos se vistieron con paños, cortinajes o tapices de diversas calidades. Las ropas de mesa, de cama y de vestir, así como los lienzos de tela sin confeccionar, constituyeron bienes de gran importancia en el patrimonio familiar, por lo que se almacenaron en arcas de distintos formatos y materiales. En ellas también se custodiaron joyas, dinero, vajillas metálicas o de vidrio y documentos, sirviendo a la vez, según su tamaño y ubicación, como aparadores y asientos. En las cocinas los arcones se usaron para guardar alimentos como el pan, la sal, las especias y las conservas, así como algunos objetos de menaje. También se almacenaron los víveres en alacenas for-

bé s’emmagatzemaven en rebosts formats en els mateixos murs de tàpia, que disposaven de prestatges i portes. Les activitats desenvolupades pels habitants han deixat testimoniatges que sovint es poden reconéixer arqueològicament en els habitatges. En les cases dels llauradors, els animals destinats a les labors del camp s’allotjaven en rafals construïts en els corrals posteriors, on habitualment es distingeixen els seus pessebres. També s’identifiquen altres estructures i instaŀlacions menors que mostren treballs artesanals i manufactures diverses. L’elaboració del vi, per exemple, va requerir cups i depòsits que resulten especialment recognoscibles, i era habitual l’ús d’escudelles com a decantadors en el fons de les basses (Menéndez Fueyo, 2014. p. 44-49). S’han trobat instaŀlacions d’aquest tipus en diversos punts de la ciutat, com als carrers del Sagrari, del Doctor Català Díez, Major o de Sant Vicent, on probablement també hi va haver un local per a la venda al públic. Al carrer de l’Àngel es va descobrir, a més, un celler semisoterrat que disposava de bancades corregudes per al suport de les gerres. Esment a banda mereixen alguns xicotets obradors ceràmics que se situaven a l’interior del nucli urbà. Corresponen, en general, a l’últim procés rebut per les peces de reflex metàŀlic, per al qual es van requerir instaŀlacions i fornets més menuts. S’han documentat als carrers de Mossén Pere Esplugues, del Sagrari, de Mariano Benlliure, del Bisbe Soler i del Mestre Guillén, aquest últim ja del segle XVIII. Altres indicis materials manifesten activitats no p2roductives que, de vegades, resulten menys evidents. És el cas d’un antic immoble del carrer del Doctor Català Díez on es va poder comprovar que el trull original va ser inutilitzat durant unes reformes fetes al final del segle XV. Al mateix temps, el seu nou propietari, sens dubte un home de negocis, va manar condicionar com a despatx una de les estances exteriors, on va fer instaŀlar una vidriola enterrada davall d’un baül per a ocul-

L A V I V I E N DA T RA D I C I O N A L

madas en los propios muros de tapia, que disponían de estantes y puertas. Las actividades desarrolladas por los habitantes de las viviendas han dejado testimonios que a menudo pueden reconocerse arqueológicamente. En las casas de los labradores los animales destinados al trabajo en el campo se aposentaron en cobertizos construidos en los corrales traseros, donde habitualmente se distinguen sus pesebres. También se identifican otras estructuras e instalaciones menores que muestran trabajos artesanales y manufacturas diversas. La elaboración del vino, por ejemplo, requirió de lagares y depósitos que resultan especialmente reconocibles, siendo habitual la utilización de escudillas como decantadores en el fondo de las balsas (Menéndez Fueyo, 2014. pp. 44-49). Se han hallado instalaciones de este tipo en diversos puntos de la ciudad, como en la calle Sagrario, Doctor Català Díez, Major o San Vicente, donde probablemente también hubo un local para la venta al público. En la calle del Ángel se descubrió, además, una bodega semisubterránea que dispuso de bancadas corridas para el apoyo de las tinajas. Mención aparte merecen algunos pequeños obradores cerámicos que se ubicaron en el interior del casco urbano. Corresponden, por lo general, al último proceso recibido por las piezas de reflejo metálico, para el que se requirieron instalaciones y hornos de menor tamaño. Se han documentado en la calle Mosén Pere Esplugues, Sagrario, Mariano Benlliure, Obispo Soler y Mestre Guillén, este último ya del siglo XVIII. Otros indicios materiales manifiestan actividades no productivas que, en ocasiones, resultan menos evidentes. Es el caso de un antiguo inmueble de la calle Doctor Català Díez donde se pudo comprobar que el lagar original fue inutilizado durante unas reformas acometidas a finales del siglo XV. Al mismo tiempo su nuevo propietario, sin duda un hombre de negocios, mandó acondicionar como despacho una de las estancias exteriores, en donde hizo instalar una alcancía enterrada bajo un arcón para ocultar el dinero usado en sus transacciones (Hortelano y Gozalbes, 2005, pp. 293-297).

L’ H A B I TATG E T R A D I C I O NA L

Casa de José Taberner i Desamparados Sanchis, Manises. Casament de Lolita Taberner Sanchis, 1960. Autor: José M. Gadea Luján. Coŀlecció de Lolita Taberner Sanchis. Casa de José Taberner y Desamparados Sanchis, Manises. Boda de Lolita Taberner Sanchis, 1960. Autor: José Mª Gadea Luján. Colección de Lolita Taberner Sanchis. House of José Taberner and Desamparados Sanchis, Manises. Wedding of Lolita Taberner Sanchis, 1960. Photographer: José M. Gadea Luján. Lolita Taberner Sanchis collection.

L A V I V I E N DA T RA D I C I O N A L

tar els diners usats en les seues transaccions (Hortelano i Gozalbes, 2005, p. 293-297). L’evolució del model d’habitatge medieval culminarà amb la generalització de les fàbriques de maçoneria i els pilars de rajola que, a partir del final del segle XVII, desplaçaran definitivament les antigues de tàpia. Les noves construccions repetiran l’esquema tradicional dels habitatges a una mà o a dues mans, denominades així segons la posició lateral o centrada del pas de carro, que comunicava el carrer amb el pati (Casas, 1944; Bohigues, 1983, p. 267-287). La primera crugia disposarà d’un vestíbul i d’una o dues alcoves laterals que rebran llum i ventilació a traves d’alts finestrals oberts en la façana. La crugia posterior, en principi diàfana però més tard compartimentada, albergarà un ampli espai d’estar en el qual, a més de cuinar en la llar, es menjarà i es faran treballs de tota classe. Al pati, els estables s’adossaran a la mitgera posterior amb la finalitat de mantindre una franja de separació entre aquests i l’habitatge, i s’excavaran pous cecs per a recollir les aigües brutes procedents de les xarxes de sanejament instaŀlades en virtut de les noves tendències higienistes. Els terres es pavimentaran amb rajoles de fang cuit que, en les estances principals, es combinaran amb taulells decorats. En els corredors i patis el terra es reforçarà amb empedrats de cudols o amb roderes de pedra roja. Enfront de la llar, en l’extrem oposat de la gran sala posterior, se situarà generalment l’escala de pujada a la cambra. A vegades aquesta s’independitzarà mitjançant un accés propi anomenat popularment «escaleta», situada en un dels laterals de la façana. L’increment demogràfic experimentat per la societat valenciana a partir d’aquest període propiciarà l’aprofitament d’aquestes cambres independents com a espais habitables, en principi reservats als descendents de la mateixa família, però molt prompte destinats a la venda o al lloguer, de manera que constituiran l’embrió del model de propietat immobiliària horitzontal que caracteritzarà des de llavors l’espai urbà tal com el coneixem hui dia.

La evolución del modelo de vivienda medieval culminará con la generalización de las fábricas de mampostería y los pilares de ladrillo que, a partir de finales del siglo XVII, desplazarán definitivamente a las antiguas de tapia. Las nuevas construcciones repetirán el esquema tradicional de las viviendas «a una» o «dos manos», denominadas así según la posición lateral o centrada del «paso de carro» que comunicó la calle con el patio (Casas, 1944; Bohigues, 1983, pp. 267-287). Su primera crujía dispondrá de un zaguán y de una o dos alcobas laterales que recibirán luz y ventilación a través de altos ventanales abiertos en la fachada. La crujía posterior, en principio diáfana pero más tarde compartimentada, albergará un amplio espacio de estar en el que, además de cocinar en el hogar, se comerá y se realizarán trabajos de todo tipo. En el patio, los establos se adosarán a la medianera trasera con el fin de mantener una franja de separación entre ellos y la vivienda, y se excavarán pozos ciegos para recoger las aguas sucias procedentes de las redes de saneamiento instaladas en virtud de las nuevas tendencias higienistas. Los suelos se pavimentarán con baldosas de barro cocido que, en estancias principales se combinarán con azulejos decorados. En los corredores y patios los pisos se reforzarán con enguĳarrados de cantos o con roderas de rodeno. Frente a la chimenea, en el extremo opuesto de la gran sala trasera, se situará generalmente la escalera de subida a la cambra. En ocasiones esta se independizará mediante un acceso propio llamado popularmente «escaleta», situada en uno de los laterales de la fachada. El incremento demográfico experimentado por la sociedad valenciana a partir de este período propiciará el aprovechamiento de estas cambras independientes como espacios habitables, en principio reservados a los descendientes de la propia familia pero muy pronto destinados a la venta o al alquiler, constituyendo, de esta forma, el embrión del modelo de propiedad inmobiliaria horizontal que caracterizará desde entonces el espacio urbano tal y como hoy lo conocemos.

L’ H A B I TATG E T R A D I C I O NA L

Reunió en el menjador de la casa de la família Serra Royo, Manises, c. 1950. Autor: Manero, València. Coŀlecció de la família Serra Royo.

Reunión en el comedor de la casa de la familia Serra Royo, Manises, c. 1950. Autor: Manero, Valencia. Colección de la familia Serra Royo.

Gathering in the dining room of the Serra Royo family home, Manises, c. 1950. Photographer: Manero, Valencia. Serra Royo family collection.

Paloma Berrocal Ruiz

Els obradors de ceràmica i la seua organització

Los obradores de cerámica y su organización

Als afores de la vila de Manises, més enllà de les defenses construïdes per a protegir els seus veïns i cases, hi havia un barri dedicat a la producció de vaixelles i taulells de ceràmica que va tindre una àmplia acollida en els mercats de l’Europa dels segles XIV i XV, i la fama del qual ha arribat fins als nostres dies. Aquest indret era conegut com el barri dels obradors, i s’hi concentraven els grans forns per a coure les peces d’argila, a més d’altres espais propis de la producció de ceràmiques: naus amb torns per a modelar les peces, sales per a decorar-les, magatzems per a apilar-les abans de portar-les al mercat i llocs destinats a depositar les matèries primeres necessàries i a processar-les per a fer-ne un ús correcte. De l’antiguitat del barri, en dona fe el fet que hi ha documents de contractes de venda i encàrrecs de peces ceràmiques decorades que es van firmar entre ceramistes i clients l’any 1325, quan les instaŀlacions de diversos mestres ceramistes ja havien d’estar plenament consolidades. Al principi, aquests obradors o tallers ceràmics no en degueren ser molts, encara que, gràcies a l’exceŀlència de les seues produccions i al ràpid èxit obtingut en els mercats, prompte van créixer en nombre. Sabem que a començament del segle XVII hi havia un mínim de 26 tallers (Nicolau Bauzá, 1987, p. 227), al segle XVIII n’eren ja 34, xifra que no va deixar d’augmentar fins a les 56 fàbriques de pisa i taulells al segle XIX, i a l’inici del segle XX, 106.1 Aquesta progressió i l’elevat

A las afueras de la villa de Manises, más allá de las defensas construidas para proteger a sus vecinos y casas, se encontraba un barrio dedicado a la producción de vajillas y azulejos de cerámica que tuvo una amplia acogida en los mercados de la Europa de los siglos XIV y XV y cuya fama ha llegado hasta nuestros días. Este lugar se conocía como Barrio de Obradores y en él se concentraban los grandes hornos para cocer las piezas de arcilla, así como los demás espacios propios de la producción de cerámicas: naves con tornos para modelar las piezas, salas para decorarlas, almacenes para apilarlas antes de llevarlas al mercado y lugares destinados a depositar las materias primas necesarias y procesarlas para su correcto uso. De la antigüedad del barrio da fe el hecho de que hay documentos de contratos de venta y encargos de piezas cerámicas decoradas que se firmaron entre ceramistas y clientes en el año 1325, cuando ya las instalaciones de varios maestros alfareros debían estar plenamente consolidadas. Al principio, estos obradores o talleres cerámicos no debieron ser muchos, aunque debido a la excelencia de sus producciones y al rápido éxito obtenido en los mercados, pronto crecieron en número. Sabemos que a principios del siglo XVII había un mínimo de 26 talleres (Nicolau Bauzá, 1987, p. 227), en el siglo XVIII eran ya 34, cifra que no dejó de aumentar hasta 56 fabricas de loza y azulejos en el siglo XIX y 106 a principios del siglo XX1. Esta progresión y lo elevado del

1. Si bé la majoria de les fàbriques estaven situades al barri dels obradors, n’hi hagué moltes que s’hi van construir fora, sobretot entre els segles XIX i XX.

1. Si bien la mayoría de las fábricas estaban situadas en el barrio de los obradores, había muchas que se construyeron fuera de él, sobre todo entre los siglos XIX y XX.

LOS O B RA D O R ES D E C E RÁ M I C A Y SU O RG A N I Z AC I Ó N

nombre d’obradors indiquen la gran importància d’aquesta activitat i les enormes implicacions econòmiques i socials que se’n van derivar per al poble.

número de obradores indican la gran importancia de esta actividad y las enormes implicaciones económicas y sociales que de ellos se derivaron para el pueblo.

El barri dels obradors de ceràmica o de l’obra de terra de Manises Ara que aquesta part de l’antiga vila de Manises ha desaparegut i que a penes poden rastrejar-s’hi les evidències de la seua existència, podem preguntar-nos com era aquest barri i fer la vista arrere per rememorar la seua configuració i la seua fisonomia. Estava situat a l’est del centre històric, el nucli de la primitiva Manises, fora de la muralla, situat entre la séquia de Quart i el camí que comunicava la vila amb la ciutat de València, que és l’actual carrer de València. La séquia era d’importància cabdal per a l’activitat ceramista, ja que subministrava aigua als obradors, i el camí a València era la principal via per on es duia la producció fins als mercats de la ciutat i al port. L’àmbit que ocupava el barri era gran, uns 29.000 m2 en el moment de màxim apogeu. Es trobava en l’anomenada partida dels Obradors o de les Olleries, al costat de les hortes de la Botaia, que ocupaven el vessant esquerre del riu Túria. En el seu interior hi havia xicotetes places i hi discorrien intricats carrerons. S’aprofitava al màxim l’espai per a coŀlocar en cada racó les arquitectures necessàries per a produir vaixelles i taulells de manera massiva. Per tot arreu es van construir tallers. Els seus carrers revivien cada dia amb la bullícia de desenes de treballadors i treballadores que imprimien el pols del treball a aquest microunivers, quasi asfixiat pel fum i la calor sufocant dels forns, on l’aroma dels romers i argelagues que els alimentaven de manera incessant es mesclava amb l’olor de l’argila mullada i dels vernissos destinats a brillar. Qualsevol racó d’aquest laberint que haguera quedat buit s’omplia amb els abocaments de les peces que eixien malament i que no podien vendre’s. Així es formaven els anomenats testars,

El barrio de los obradores de cerámica o de la obra de terra de Manises Ahora que esta parte de la antigua villa de Manises ha desaparecido y que apenas pueden rastrearse las evidencias de su existencia, podemos preguntarnos cómo era este barrio y echar la vista atrás para rememorar su configuración y su fisonomía. Estaba ubicado al este del centro histórico, el núcleo de la primitiva Manises, fuera de la muralla, situado entre la Acequia de Quart y el camino que comunicaba la villa con la ciudad de València, que es la actual calle de Valencia. La acequia era de importancia capital para la actividad ceramista, puesto que suministraba de agua a los obradores, y el camino a València era la principal vía por la que se llevaba la producción hasta los mercados de la ciudad y al puerto. El ámbito ocupado por el barrio era grande, unos 29.000 m2 en su momento de máximo apogeo, se encontraba en la llamada partida dels Obradors o de les Olleries, junto a las huertas de La Botaia que ocupaban la ladera izquierda del río Turia. En su interior había pequeñas plazas y discurrían intrincadas callejuelas. Se aprovechaba al máximo el espacio para colocar en cada rincón las arquitecturas necesarias para producir vajillas y azulejos de forma masiva. Por todas partes se construyeron talleres. Sus calles revivían cada día con el bullicio de decenas de trabajadores y trabajadoras que imprimían el pulso del trabajo a este microuniverso, casi asfixiado por del humo y el calor sofocante de los hornos, donde el aroma de los romeros y las aliagas que los alimentaban de forma incesante se mezclaba con el olor de la arcilla mojada y de los barnices destinados a brillar. Cualquier parte de este laberinto que hubiera quedado vacía se llenaba con los vertidos de las piezas que salían mal y que no podían venderse, así se formaban los llamados testares que eran vertederos de cerámicas que se apilaban las unas sobre las otras lle-

E LS O B R A D O R S D E C E R À M I CA I L A S E UA O R GA N I T Z AC I Ó

que eren abocadors de ceràmiques que s’apilaven les unes sobre les altres fins a arribar a formar xicotetes muntanyes artificials, molt apreciades hui dia pels arqueòlegs i ceramòlegs per l’alt valor històric i documental que tenen. Els treballadors i les treballadores del barri dels obradors i el gremi de ceramistes. Des de bon començament, en els obradors de ceràmica convergien gran quantitat de persones molt diferents quant a posició social, gènere i religió. S’hi donaven cita ceramistes musulmans i cristians, mestres en la creació de peces de pisa de gran qualitat, aprenents de totes les edats, pintores i pintors, ancians, xiquets i xiquetes que ajudaven en la producció, mercaders que negociaven, clients que feien encàrrecs en nom propi i en el d’altres que, perquè vivien lluny o perquè eren massa poderosos, mai s’acostaren a Manises, arriers que portaven les matèries primeres i que duien fins a la ciutat l’apreciada pisa i els reputats taulells. Els tallers donaven cabuda a famílies senceres, les mans de les quals transformaven amb delicadesa les informes pelles de fang i les modelaven i decoraven segons el gust de l’època. Tots els treballadors del barri estaven sotmesos a les normes del gremi que regulava l’ofici de ceramista, dictaminava la manera en la qual els treballadors havien de desenvolupar el seu treball i fixava les relacions econòmiques, laborals i fins i tot socials entre ells. L’ofici de ceramista estava integrat, en orde jeràrquic d’inferior a superior, per: – l’aprenent, que era un jove que s’establia en la casa del mestre i estava al seu servei. Normalment era cedit pel pare o tutor mitjançant un contracte en el qual s’estipulava clarament el temps que havia de servir i formar-se com a oficial; – l’oficial, que era un càrrec superior que tenia els coneixements i les habilitats propis de la professió i que comportava, a més, el cobrament d’un jornal;

gando a formar pequeñas montañas artificiales muy apreciadas hoy en día por los arqueólogos y ceramólogos debido a su alto valor histórico y documental. Los trabajadores y las trabajadoras del barrio de los obradores y el gremio de ceramistas. Desde sus inicios, en los obradores de cerámica convergían gran cantidad de personas muy diferentes en cuanto a posición social, género y religión. Allí se daban cita ceramistas musulmanes y cristianos, maestros en crear piezas de loza de gran calidad, aprendices de todas las edades, pintoras y pintores, ancianos, niños y niñas que ayudaban en la producción, mercaderes que negociaban, clientes que hacían encargos en nombre propio y en el de otros que por vivir lejos o ser demasiado poderosos nunca se acercaron a Manises, arrieros que traían las materias primas y que llevaban hasta la ciudad las preciadas lozas y los reputados azulejos. Los talleres daban cabida a familias enteras, cuyas manos transformaban con delicadeza las informes pellas de barro y las modelaban y decoraban según el gusto de la época. Todos los trabajadores del barrio estaban sometidos a las normas del Gremio que regulaba el oficio de ceramista, dictaminaba la manera en la que los trabajadores debían desarrollar su trabajo y fĳaba las relaciones económicas, laborales e incluso sociales entre ellos. Integraban el oficio de ceramista, en orden jerárquico de inferior a superior: – el aprendiz, que era un joven que se asentaba en la casa del maestro y estaba a su servicio. Normalmente era cedido por el padre o tutor mediante un contrato en el que se estipulaba claramente el tiempo que debía servir y formarse como oficial, – el oficial, que era un cargo superior que poseía los conocimientos y habilidades propios de la profesión y conllevaba, además, el cobro de un jornal, – el maestro, que era el grado más alto de la profesión y podía poseer en propiedad o copro-

LOS O B RA D O R ES D E C E RÁ M I C A Y SU O RG A N I Z AC I Ó N

– el mestre, que era el grau més alt de la professió i podia posseir en propietat o copropietat un obrador i tindre a càrrec seu els oficials i aprenents que foren necessaris. Guardava el secret de l’ofici: les fórmules amb els ingredients i les mesures adequades. L’estructura gremial era completament patriarcal i estava dirigida i composta per homes. El lloc reservat a la dona era sempre secundari, com a ajudants que no podien arribar a tindre titulació ni propietats sense tutela. Nomes en cas de defunció del marit, les viudes podien continuar amb el negoci, encara que amb el suport de la contractació d’un mestre o oficial que es fera responsable. L’interior dels tallers. L’organització dels espais en un obrador Les excavacions arqueològiques dutes a terme en alguns punts del barri, com també la documentació d’algun obrador o altre amb anterioritat al seu enderroc l’any 2010, ens permeten entreveure una miqueta com eren aquestes construccions per dins, tant en època medieval com en períodes posteriors més pròxims a la nostra era. Les troballes arqueològiques han tret a la llum algunes naus d’un taller ceràmic medieval, diverses bases de torns excavades en terra, algunes basses per a argila i la part subterrània d’un forn de grans dimensions que hui dia es conserva dins de l’edifici de l’Associació Valenciana de Ceràmica, AVEC, al carrer de València. Segons el que sabem fins ara, l’organització interna d’un obrador de ceràmica de Manises era similar a la d’altres tallers ceràmics de localitats veïnes com Paterna, Alaquàs o la mateixa ciutat de València. Tots tenien diversos espais en què es treballava l’argila des de l’estat de matèria primera fins que es convertia de manera definitiva en peça ceràmica, llesta per a ser venuda en el mercat. Aquests espais són els següents: Entrada o lloc de recepció de l’argila, que es collocava en una sèrie de basses de poca alçada que

piedad un obrador y tener a su cargo cuantos oficiales y aprendices fueran necesarios. Guardaba el secreto del oficio: las fórmulas con los ingredientes y las medidas adecuadas. La estructura gremial era completamente patriarcal y estaba dirigida y compuesta por hombres. El sitio reservado a la mujer era siempre secundario, como ayudantes que no podían llegar a tener titulación ni propiedades sin tutelaje. Solo en caso de fallecimiento del marido, las viudas podían continuar con el negocio, aunque con el apoyo de la contratación de un maestro u oficial que se hiciera responsable. El interior de los talleres. La organización de los espacios en un obrador Las excavaciones arqueológicas llevadas a cabo en algunos puntos del barrio, así como la documentación de algún que otro obrador con anterioridad a su derribo en 2010, nos permiten entrever un poco cómo eran estas construcciones por dentro tanto en época medieval como en periodos posteriores más cercanos a nosotros. Los hallazgos arqueológicos han sacado a la luz algunas naves de un taller cerámico medieval, varias bases de tornos excavadas en la tierra, algunas balsas para arcilla y la parte subterránea de un horno de grandes dimensiones que hoy en día se conserva dentro del edificio de la Asociación Valenciana de Cerámica AVEC en la calle Valencia. Según lo que sabemos hasta ahora, la organización interna de un obrador de cerámica de Manises era similar a la de otros talleres cerámicos de localidades vecinas como Paterna, Alaquàs o la propia ciudad de València. Todos ellos tenían diversos espacios en los que se trabajaba la arcilla desde su estado de materia prima hasta su conversión definitiva en pieza cerámica lista para ser vendida en el mercado. Estos espacios son los siguientes: Entrada o lugar de recepción de la arcilla, la cual se colocaba en una serie de balsas de pequeña altura que servían para realizar la limpieza y mezcla de los

E LS O B R A D O R S D E C E R À M I CA I L A S E UA O R GA N I T Z AC I Ó

servien per a fer la neteja i mescla dels fangs que s’havien d’utilitzar, com també el seu decantat. El fang anava passant de bassa en bassa fins a arribar a l’ultima, on ja tenia la composició i la neteja desitjades. Estes eren les anomenades basses de decantació. Les pelles d’argila obtingudes en la decantació passaven a una nau, en la qual soltaven bona part de l’aigua que encara contenien. Aquest lloc es coneixia popularment com l’estany, en el qual s’apegaven porcions d’argila a la paret fins que perdien un poc l’aigua i obtenien el grau de duresa necessària per a ser manipulades en la fase següent, que es duia a terme en l’obrador. L’obrador, pròpiament dit, era la nau o sala o hi havia els torns. En aquests es modelaven les peces, que després passaven a un assecador fins que adquirien una duresa adequada. Aquest assecador podia estar a l’aire lliure o bé ser un espai cobert en què hi haguera prestatgeries de fusta, on es coŀlocaven les peces acabades de modelar. Quan les pises o els taulells s’havien endurit passaven a la nau de decoració o pintaor, on rebien la decoració i l’envernissat i quedaven llestes per a ficar-les als forns. Aquests conformaven possiblement la part més cridanera de qualsevol taller. Fins a pràcticament el segle XX, tots eren forns moruns, de tipus vertical, amb cambra de cocció separada de la cambra de combustió per una graella. Tenien volta i xemeneia central i eren de grans dimensions per a donar cabuda a centenars de peces. Prop d’aquests era possible veure altres forns més menuts, uns fornets que s’usaven per a fer proves i per a dur a terme coccions més xicotetes, que també reben el nom de forns de daurat. Altres obradors fora del barri i el final d’una època Encara que hem dit que al barri dels obradors es concentraven els tallers dels mestres ceramistes, això no vol dir que l’activitat ceràmica tinguera lloc nomes ací. Les excavacions arqueològiques dins del nucli antic de Manises han trobat sovint

barros que iban a usarse, así como el decantado de los mismos. El barro iba pasando de balsa en balsa hasta llegar a la última donde ya tenía la composición y limpieza deseadas. Estas eran las llamadas balsas de decantación. Las pellas de arcilla obtenidas en la decantación pasaban a una nave en la que soltaban buena parte del agua que aún contenían. Este sitio se llamaba popularmente el «estany» y en él se pegaban porciones de arcilla a la pared hasta que perdían un poco el agua y obtenían el grado de dureza necesaria para ser manipulado en siguiente fase que se llevaba a cabo en el obrador. El obrador, propiamente dicho, era la nave o sala en la que se encontraban los tornos. En ellos se modelaban las piezas que luego pasaban a un secadero hasta que adquirían una dureza adecuada. Este secadero podía estar al aire libre o bien ser un espacio cubierto en el que hubiera estanterías de madera sobre las que se colocaban las piezas recién moldeadas. Cuando las lozas o los azulejos se habían endurecido pasaban a la nave de decoración o «pintaor» donde recibían la decoración y el barnizado quedando listas para ser metidas en los hornos. Estos eran posiblemente la parte más llamativa de cualquier taller. Hasta prácticamente el siglo XX todos eran hornos morunos, de tipo vertical, con cámara de cocción separada de la cámara de combustión por una parrilla. Tenían bóveda y chimenea central y eran de grandes dimensiones para dar cabida cientos de piezas. Junto a ellos era posible ver otros hornos más pequeños, «fornets» que se usaban para hacer pruebas y para realizar cocciones más pequeñas que también reciben el nombre de «hornos de dorado». Otros obradores fuera del barrio y el final de una época Aunque hemos dicho que en el barrio de los obradores se concentraban los talleres de los maestros ceramistas, no significa que la actividad alfarera se hiciera sólo aquí. Las excavaciones arqueológicas dentro del casco antiguo de Manises han hallado en ocasiones

forns de xicotetes dimensions emplaçats a l’interior dels habitatges que, probablement, serviren perquè els mestres o oficials experimentaren i feren proves amb noves fórmules i noves tècniques, a l’empara de la privacitat de les seues llars i fora de l’abast de mirades rivals. Amb el pas el temps, a més, el barri va anar quedant-se xicotet davant l’increment continuat de la producció, i això va ocasionar que moltes fàbriques s’instaŀlaren en zones externes al llarg dels principals eixos de comunicació i en àrees separades del nucli d’habitatges per a allunyar-los de la contaminació dels seus forns. El barri d’Obradors es va convertir en una àrea residual a partir de la segona meitat de segle XX, a poc a poc va anar despoblant-se i els seus tallers quedaren buits o es destinaren a altres negocis que ja no eren els que van donar sentit al seu origen. Finalment, l’any 2010 va ser arrasat per màquines excavadores, que van fer desaparéixer, de colp, la intricada arquitectura d’aquest espai de gran valor històric, i el van convertir en un immens solar en què a penes van quedar uns pocs edificis alçats (Requena Diez, 2013).

→ Vista d’un carrer del barri d’Obradors. Autor: Luis Montesinos García, Manises, 1955. Coŀlecció dels germans Montesinos Barberá. Vista de una calle del barrio de Obradors. Autor: Luis Montesinos García, Manises, 1955. Colección de los hermanos Montesinos Barberá. View of a street in the Barri dels Obradors (ceramic workshop district). Photographer: Luis Montesinos García, Manises, 1955. Montesinos Barberá brothers collection.

LOS O B RA D O R ES D E C E RÁ M I C A Y SU O RG A N I Z AC I Ó N

hornos de pequeño tamaño emplazados en el interior de las viviendas que, probablemente, debieron servir para que los maestros u oficiales experimentaran e hicieran pruebas con nuevas fórmulas y nuevas técnicas al amparo de la privacidad de sus hogares y fuera del alcance de miradas rivales. Con el paso del tiempo, además, el barrio fue quedándose pequeño ante el incremento continuado de la producción, lo que ocasionó que muchas fábricas se ubicaran en zonas externas, instalándose a lo largo de los principales ejes de comunicación y en áreas separadas del núcleo de viviendas para alejarlas de la contaminación de sus hornos. El barrio de Obradores se convirtió en un área residual a partir de la segunda mitad del siglo XX, poco a poco fue despoblándose y sus talleres quedaron vacíos o se destinaron a otros negocios que ya no eran los que dieron sentido a su origen. Finalmente, en 2010 fue arrasado por máquinas excavadoras que hicieron desaparecer de un plumazo la intrincada arquitectura de este espacio de gran valor histórico y lo convirtieron en un inmenso solar en el que apenas quedaron unos pocos edificios en pie (Requena Díez, 2013).

E LS O B R A D O R S D E C E R À M I CA I L A S E UA O R GA N I T Z AC I Ó

Fernando Cotino Villa

Condicions de treball als obradors de Manises a partir del registre arqueològic

Condiciones de trabajo en los obradores de Manises a partir del registro arqueológico

El cementeri musulmà de Manises se situa a l’est de la vila medieval i al sud del barri d’Obradors i del camí de València. Se’n tenen notícies a partir d’alguns documents, en particular visites parroquials, i de diverses excavacions arqueològiques portades a terme en les ultimes dècades. En les actuacions executades a finals de la dècada de 1990 es va excavar la zona més antiga, pertanyent al període andalusí, però la major part de la seua extensió pareix relacionada amb l’època d’auge de la producció ceràmica entre els segles XIV i XVI. L’estudi antropològic i patològic dut a terme sobre bona part dels individus recuperats (Alapont, 2011; Alapont, 2013) ha permés albirar les condicions de vida de la població morisca, que constituïa el gros de la mà d’obra de la indústria ceràmica. Les tombes són individuals, estan excavades sobre el terreny natural i la majoria estan cobertes amb lloses de pedra, encara que també n’hi ha de teules i de rajoles. Els cossos es depositen en la fossa segons el ritual islàmic. Són molt escassos els objectes d’adorn personal i la posició dels cossos indica que, en la gran majoria dels casos, van ser enterrats amb un sudari, la qual cosa evidencia l’amortallament dels cadàvers. Els estudis comprenen un total de 177 individus procedents de les 225 tombes excavades. La primera dada que podem extraure és el patró d’edats de mort: es va poder establir l’edat en un total de 146 casos, 191 si hi incloem les 45 sepultures de menys d’un metre de longitud en les quals

El cementerio musulmán de Manises. Se sitúa al Este de la villa medieval y al Sur del Barrio de Obradors y del Camino de Valencia. Se tienen noticias del mismo a partir de algunos documentos, en particular visitas parroquiales y de diversas excavaciones arqueológicas llevadas cabo en las últimas décadas. En las actuaciones llevadas a cabo a finales de la década de 1990 se excavó la zona más antigua, perteneciente al periodo andalusí, pero la mayor parte de su extensión parece relacionada con la época del auge de la producción cerámica entre los siglos XIV y XVI. El estudio antropológico y patológico llevado a cabo sobre buena parte de los individuos recuperados (Alapont, 2011; Alapont, 2013) ha permitido vislumbrar las condiciones de vida de la población morisca que constituía el grueso de la mano de obra de la industria cerámica. Las tumbas son individuales, están excavadas sobre el terreno natural y cuentan con cubiertas de lajas de piedra en su mayoría, aunque también las hay de tejas y de ladrillos. Los cuerpos se depositan en la fosa según el ritual islámico. Son muy escasos los objetos de adorno personal y la posición de los cuerpos indica que en la gran mayoría de los casos se enterraron con un sudario, lo que evidencia el amortajamiento de los cuerpos Los estudios comprenden un total de 177 individuos procedentes de las 225 tumbas excavadas. El primer dato que podemos extraer es el patrón de edades de muerte: Se pudo establecer la edad en un total de 146 casos, 191 si incluimos las 45 sepulturas de menos de 1 metro de longitud en las que no se conser-

CO N D I C I O N ES D E T RA B A J O E N LOS O B RA D O R ES D E M A N I S ES A PA RT I R D E L R EG I ST RO A RQ U EO LÓ G I CO

C O N D I C I O N S D E T R E BA L L A LS O B R A D O R S D E M A N I S ES A PA RT I R D E L R EG I ST R E A R QU EO LÒ G I C

Figura 1. Edats dels individus recuperats del cementeri musulmà de Manises.

39% Infantil 1 (0-7) 7% Infantil 2 (8-14) 2% Adolescente (15-19) 38% Adulto 1 (20-39) 11% Adulto 2 (40-59) 4% Senil (+60)

no es van conservar les restes òssies, que assimilem a individus d’entre 0 i 7 anys. El repartiment percentual és el següent: El pes de la mortalitat infantil és simplement devastador, cosa que és mostra de males condicions sanitàries, però també d’una pobresa extrema. D’altra banda, determinades patologies deixen empremta sobre els ossos, de manera que és possible reconstruir amb el seu estudi alguns aspectes de les condicions de vida. Són particularment reveladors els senyals que queden en la dentició, molt relacionats amb les pautes alimentàries. Per exemple, són habituals les denominades línies d’hipoplàsia, que revelen deficiències alimentaries severes, llargs períodes de fam i/o episodis durant la infància, i una dieta basada de manera molt majoritària en el consum de carbohidrats. L’alimentació fortament basada en carbohidrats és una qüestió que també posen de manifest les empremtes que deixa l’anèmia sobre els ossos, en forma d’hiperostosi poròtica, condicions mòrbides; és a dir, malnutrició, falta d’higiene, ambients malsans i mancats d’aliments adequats solen ser les causes principals d’aquesta alteració. El 43 % dels esquelets analitzats (i cal considerar l’alta taxa d’infantils per a mesurar correctament aquesta incidència) mostraven algun tipus d’afecció articulatòria. En bona part, aquestes lesions solen explicar-se en funció de factors com

varon los restos óseos que asimilamos a individuos de entre 0 y 7 años. El reparto porcentual es el siguiente: El peso de la mortalidad infantil es simplemente devastador lo cual, es muestra de malas condiciones sanitarias, pero también de una pobreza extrema. Por otro lado, determinadas patologías dejan su huella sobre los huesos, de manera que es posible reconstruir mediante su estudio algunos aspectos de las condiciones de vida. Son particularmente reveladoras las huellas que quedan en la dentición, muy relacionadas con las pautas alimenticias Por ejemplo, son habituales las denominadas líneas de hipoplasia, que revelan deficiencias alimenticias severas, largos periodos de hambrinas y/o episodios durante la infancia y una dieta basada de modo muy mayoritario en el consumo de carbohidratos. La alimentación fuertemente basada en carbohidratos es una cuestión que igualmente ponen de manifiesto las improntas que deja la anemia sobre los huesos, en forma de hiperostosis porótica, condiciones mórbidas, es decir malnutrición, falta de higiene, ambientes malsanos y carentes de alimentos adecuados, suelen ser las causas principales de esta alteración. El 43% de los esqueletos analizados (y hay que considerar la alta tasa de infantiles para medir correctamente esta incidencia) mostraban algún tipo de afección articulatoria. En buena parte estas lesiones suelen explicarse en función de factores como la

l’edat, però, en el cas del cementeri morisc de Manises, afecta majoritàriament individus relativament joves (20-40 anys), i, de manera recurrent, les vèrtebres toràciques i lumbars, fet que s’explica més des de factors ocupacionals (realització de treballs molt durs durant un prolongat espai de temps) que per processos degeneratius. D’altra banda, són paleses les lesions posturals. El 70% dels individus adults analitzats mostren lesions denominades entesopaties, que són indici d’una excessiva i freqüent activitat muscular. Aquestes lesions són de tipus ocupacional postural i es relacionen, per exemple, amb la realització continuada d’una activitat en posició agenollada en el cas de les ròtules, o a la gatzoneta en el cas del calcani, per haver-se inclinat recolzant el pes sobre la part anterior i amb la part posterior sense estar en contacte amb el terra.

edad, pero en el caso del cementerio morisco de Manises afecta mayoritariamente a individuos relativamente jóvenes (20-40 años), y, de forma recurrente a las vértebras torácicas y lumbares, hecho que se explica más desde factores ocupacionales (realización de trabajos muy duros durante un prolongado espacio de tiempo) que a procesos degenerativos. Por otro lado son patentes lesiones posturales. El 70% de los individuos adultos analizados muestran lesiones denominadas entesopatías, que son índice de una excesiva y frecuente actividad muscular. Estas lesiones son de tipo ocupacional postural y se relacionan, por ejemplo, con la realización continuada de una actividad en la posición de rodillas en el caso de las rótulas o de cuclillas en el caso del calcáneo al inclinarse apoyando el peso sobre su parte anterior y con su parte posterior sin estar en contacto sobre el suelo.

CO N D I C I O N ES D E T RA B A J O E N LOS O B RA D O R ES D E M A N I S ES A PA RT I R D E L R EG I ST RO A RQ U EO LÓ G I CO

Els trets comuns que podem extraure és que es tracta d’una població, en termes generals: 1. Pobre 2. Subalimentada 3. Sotmesa a un règim de treball abusiu 4. Amb baixa esperança de vida Les estructures de propietat, pel que afecta els obradors ceràmics en el període clàssic de la ceràmica de Manises, són relativament ben conegudes. Es constata, per exemple, que hi ha propietaris de tallers tant cristians com moriscos. És menys conegut el que afecta els treballadors. En tot cas, els moriscos constitueixen la força de treball fonamental en tots els territoris de senyoriu, com és el cas de la vila de Manises i com així ho demostra el seu fort declivi econòmic i demogràfic després de l’expulsió de 1609. Tractant-se la ceràmica de la principal activitat econòmica de Manises, no es arriscat aventurar que una part molt important de la mà d’obra dels tallers era morisca. Malauradament, falten dades del cementeri parroquial que permeteren comparar els modes de vida dels grups socials morisc i cristià. Totes aquestes consideracions ens permeten apreciar que la realitat lluminosa i brillant de la producció ceràmica de Manises de l’època clàssica té una altra cara, no menys real, de pobresa i de condicions de treball penoses, que són el reflex d’una societat servil.

→ «Colar a cama», antiga manera de desfer les terres mesclades amb aigua en les basses. Instantània feta en 1940 per la productora CIFESA. Autor: CIFESA. Coŀlecció dels germans Gimeno Aguilella. «Colar a cama», antiguo modo de deshacer las tierras mezcladas con agua en las «basses». Instantánea realizada en 1940 por la productora CIFESA. Autor: CIFESA. Colección de los hermanos Gimeno Aguilella. Colar a cama («leg filtering»): old method of breaking up clays mixed with water in basses (basins). Snapshottaken in 1940 by the CIFESA production company. Photographer: CIFESA. Gimeno Aguilella brothers collection.

Los rasgos generales que podemos extraer es que se trata de una población, en términos generales: 1. Pobre 2. Subalimentada 3. Sometida a un régimen de trabajo abusivo 4. Con baja esperanza de vida Las estructuras de propiedad en lo que afecta a los obradores cerámicos en el periodo clásico de la cerámica de Manises es relativamente bien conocido. Se constata, por ejemplo, que hay propietarios de talleres tanto cristianos como moriscos. Se conoce menos lo que afecta a los trabajadores. En todo caso, los moriscos constituyen la fuerza de trabajo fundamental en todos los territorios de señorío, como es el caso de la villa de Manises y como así lo demuestra su fuerte declive económico y demográfico tras la expulsión de 1609. Tratándose la cerámica de la principal actividad económica de Manises no es arriesgado aventurar que una parte muy importante de la mano de obra de los talleres era morisca. Lamentablemente faltan datos del cementerio parroquial que permitiesen comparar los modos de vida de los grupos sociales morisco y cristiano. Todas estas consideraciones nos permiten apreciar que la realidad luminosa y brillante de la producción cerámica de Manises de la época clásica tiene otra cara, no menos real, de pobreza y de condiciones de trabajo penosas, que son el reflejo de una sociedad servil.

C O N D I C I O N S D E T R E BA L L A LS O B R A D O R S D E M A N I S ES A PA RT I R D E L R EG I ST R E A R QU EO LÒ G I C

Paloma Berrocal Ruiz

Els paisatges religiosos

Los paisajes religiosos

Les dues comunitats religioses —la cristiana i la musulmana— que van conviure a Manises fins a començament del segle XVII van habitar a la vila en qualitat de vassalls d’un mateix senyor, però van mantindre costums, ritus, religions i fins i tot llengües diferents. Aquestes diferències no van impossibilitar la seua convivència durant més de 300 anys, ben al contrari, degueren suposar un enriquiment cultural i un exemple de relació exitosa i productiva que nomes es degué veure alterat per problemes puntuals propis de qualsevol grup de veïns i, a partir dels últims anys del segle XVI, per les pressions exercides des de la Corona sobre els moriscos, quan cada vegada era més evident que la comunitat musulmana de tot el regne havia d’abandonar la seua religió i la seua patria.1 A Manises, com a la resta de les localitats en que convivien les dues religions, hi havia una separació física entre barris: el barri dels cristians vells i el barri dels musulmans o moreria. Creiem tindre localitzats tots dos barris dins dels límits de l’antic nucli històric de la ciutat. D’una banda, l’àrea cristiana se situava al centre i l’oest de la vila, mentre que l’àrea morisca se situ-

Las dos comunidades religiosas, cristiana y musulmana, que convivieron en Manises hasta inicios del siglo XVII habitaron en la villa en calidad de vasallos de un mismo señor, pero mantuvieron costumbres, ritos, religiones e incluso lenguas distintas. Estas diferencias no imposibilitaron su convivencia durante más de 300 años, muy al contrario, debieron suponer un enriquecimiento cultural y un ejemplo de relación exitosa y productiva que solo debió verse alterado por problemas puntuales propios de cualquier grupo de vecinos y, a partir de los últimos años del siglo XVI, por las presiones ejercidas desde la Corona sobre los moriscos, cuando cada vez era más evidente que la comunidad musulmana de todo el reino debía abandonar su religión y su patria1. En Manises, como en el resto de las localidades en las que convivían ambas religiones, había una separación física entre barrios: el barrio de los cristianos viejos y el barrio de los musulmanes o morería. Creemos tener localizados ambos barrios dentro de los límites del antiguo casco histórico de la ciudad. Por un lado, el área cristiana se situaba en el centro y oeste de la villa, mientras que el área morisca se ubicaba al este, alrededor de la antigua plaza del Pou, ahora plaza de la Virgen de los Desamparados.

1. Ens referim a la històrica expulsió dels moriscos de l’any 1609, que va ser precedida de diversos intents per part dels senyors de les viles de retindre els seus vassalls musulmans fora com fora, ja que eren una força de treball que aportava grans ingressos econòmics. Tingueren lloc forts enfrontaments sorgits de la resistència de la població morisca, primer a la seua conversió forçosa al cristianisme i, després, a la seua expulsió definitiva, que comportava la pèrdua de les seues cases, de la resta de les seues propietats i l’emigració. L’any 1567 va expirar el termini concedit per Carles I per a la conversió dels musulmans a cristians «nous» i el 1609, per decret de Felip III, es va produir l’expulsió general de tots els moriscos, que van ser obligats a marxar per sempre i embarcar cap al nord d’Àfrica.

1. Nos referimos a la histórica expulsión de los moriscos del año 1609, la cual vino precedida de varios intentos por parte de los señores de las villas de retener a sus vasallos musulmanes a toda costa, ya que eran una fuerza de trabajo que aportaba grandes ingresos económicos. Tuvieron lugar fuertes enfrentamientos surgidos de la resistencia de la población morisca, primero a su conversión forzosa al cristianismo y, después, a su expulsión definitiva, que conllevaba la pérdida de sus casas y del resto de sus propiedades y la emigración. En 1567 expiró el plazo concedido por Carlos I para la conversión de los musulmanes en cristianos “nuevos” y en 1609, por decreto de Felipe III, se produjo la expulsión general de todos los moriscos, que fueron obligados a marcharse para siempre y embarcados hacia el norte de África.

ava a l’est, al voltant de l’antiga plaça del Pou, ara plaça de la Mare de Déu dels Desemparats. La població cristiana vivia al costat de l’església i de la casa senyorial, residència del senyor de la vila, i la població musulmana s’organitzava als voltants de la seua mesquita, que es mantingué dempeus fins al final del segle XVI, i en la qual exercien el culte i se sentien cohesionats. No obstant això, aquesta rigidesa no era del tot certa, ja que gràcies a la documentació històrica sabem que, per exemple, a l’anomenat carrer Nou (actual carrer Major), construït a partir de març de 1473, vivien junts cristians i musulmans, que eren veïns porta amb porta. Les diferències entre comunitats no es reduïen al lloc de la vila on residien, sinó que es manifestaven també d’altres maneres, sobretot en la forma de vestir i en l’ús de ritus socials i alimentaris diferents. Hi ha documents antics que parlen de les diferències en la vestimenta que usaven tant homes com dones de les dues religions, o sobre la facilitat d’identificar un musulmà pel seu costum de no menjar carn de porc, de no beure vi, de dejunar en el Ramadà o de menjar aquells animals que havien sigut sacrificats seguint el ritual Halal. A més, hi havia una qüestió encara més definitòria, que era la llengua usada pels dos grups: mentre que els cristians parlaven valencià,2 els musulmans van conservar com a llengua pròpia l’àrab, que es va poder parlar amb llibertat en públic fins a mitjan segle XVI. Tots aquests senyals d’identitat que marcaven clares diferències no van impedir la convivència pacífica durant moltes generacions. Els veïns i veïnes de Manises van trobar, sens dubte, una forma adequada de comunicar-se entre ells, van establir relacions de veïnatge que permetien el desenvolupament d’una vida comunitària suportable, es van ajudar els uns als altres i, sens dubte, es van casar entre ells, barrejant la sang entre famílies. A més, hi havia llocs de treball en els quals coincidien di2. En la documentació històrica apareix amb freqüència la referència a la llengua parlada pels cristians com christianesch o romanç.

LOS PA I S A J ES R E L I G I O S O S

La población cristiana vivía junto a la iglesia y a la casa señorial, residencia del señor de la villa, y la población musulmana se organizaba en las inmediaciones de su mezquita, que permaneció en pie hasta finales del siglo XVI, y en la que ejercían el culto y se sentían cohesionados. No obstante, esta rigidez no era del todo cierta, puesto que gracias a la documentación histórica sabemos que, por ejemplo, en el carrer Nou (actual carrer Major) construido a partir de marzo de 1473 vivían juntos cristianos y musulmanes, siendo vecinos puerta con puerta. Las diferencias entre comunidades no se reducían al lugar del pueblo en el que residían, sino que se manifestaban también de otras maneras, sobre todo en la forma de vestir y en el uso de ritos sociales y alimenticios diferentes. Hay documentos antiguos que hablan de las diferencias en la vestimenta que usaban tanto hombres como mujeres de ambas religiones, sobre la facilidad de identificar a un musulmán por su costumbre de no comer carne de cerdo, no beber vino, ayunar en el Ramadán o comer aquellos animales que habían sido sacrificados siguiendo el ritual Halal. Además, había una cuestión aún más definitoria que era la lengua usada por ambos grupos, mientras que los cristianos hablaban valenciano2, los musulmanes conservaron como lengua propia el árabe, que pudo hablarse con libertad en público hasta mediados del siglo XVI. Todas estas señas de identidad que marcaban claras diferencias no impidieron la convivencia pacífica durante muchas generaciones. Los vecinos y vecinas de Manises encontraron, sin duda, una forma adecuada de comunicarse entre ellos, establecieron relaciones de vecindad que permitían el desarrollo de una vida comunitaria llevadera, se ayudaron los unos a los otros y, sin duda, se casaron entre ellos, mezclando la sangre entre familias. Además, había lugares de trabajo en los que coincidían a diario como eran 2. En la documentación histórica aparece con frecuencia la referencia a la lengua hablada por los cristianos como “christianesch” o “romanç”.

E LS PA I SATG ES R E L I G I O S O S

àriament, com ara els camps de conreu i els horts i, sobretot, el barri dels obradors ceràmics, on sabem del cert que treballaven colze a colze. A més, cal apuntar el fet que musulmans i cristians no estaven sols a Manises, hi havia altres persones de procedència ètnica i condició social diferent que ampliaven la diversitat mostrada fins ací. A les nostres terres hi havia nombrosos esclaus negres, que es compraven als mercats, a més de molts altres procedents de països islàmics que arribaven fruit de les ràtzies que es duien a terme a les costes de tota la Mediterrània.

los campos de labranza y las huertas y, sobre todo, el barrio de los obradores cerámicos donde sabemos a ciencia cierta que trabajaban codo con codo. Además, debe apuntarse el hecho de que musulmanes y cristianos no estaban solos en Manises, había otras personas de procedencia étnica y condición social diferente que venían a ampliar la diversidad mostrada hasta aquí. En nuestras tierras había numerosos esclavos negros, que se compraban en los mercados, así como muchos otros procedentes de países islámicos que llegaban fruto de las razias llevadas a cabo en las costas de todo el Mediterráneo.

Religions diferents, cementeris diferents Si hi hagué algun element del paisatge maniser que manifestava clarament l’existència de dues comunitats religioses diferents va ser, sens dubte, la diferència del lloc d’enterrament d’uns i altres. Hi havia dos cementeris diferents, cada un dels quals albergava un grup distint. El cementeri cristià es trobava dins de les muralles i el musulmà, fora d’aquestes.

Distintas religiones, distintos cementerios Si hubo algún elemento del paisaje manisero que manifestaba claramente la existencia de dos comunidades religiosas diferentes, este fue, sin duda, la diferencia del lugar de enterramiento de unos y otros. Había dos cementerios distintos, cada uno de los cuales albergaba a un grupo diferente. El cementerio cristiano se hallaba dentro de las murallas y el musulmán fuera de ellas.

El cementeri dels cristians El cementeri de la comunitat cristiana de Manises es va situar en origen al costat de l’església parroquial fundada l’any 1370. Aquesta església, que estava sota l’advocació de Sant Joan Baptista, no era la mateixa que existeix hui dia, sinó que es va construir un poc més al nord en un espai indeterminat, sobre l’actual carrer de Mossén Pere Esplugues. Aquesta església primitiva, sobre l’aspecte de la qual es desconeix quasi tot, degué ser d’una sola nau i se li van adossar capelles, una de les quals, la que ara es coneix com a capelleta o ermita de Sant Antoni Abad, és l’única que queda dempeus. Al seu costat hi havia la necròpoli dels manisers cristians, de la qual tampoc tenim massa informació. Sabem que el cementeri estava en una plaça de dimensions reduïdes i que s’enterrava tant allí com a l’interior del temple. Eren el que en la documentació antiga es denominaven el fossar i el cubert de la sglesia (sic).

El cementerio de los cristianos El cementerio de la comunidad cristiana de Manises se ubicó en origen junto a la iglesia parroquial fundada en el año 1370. Esta iglesia, que estaba bajo la advocación de San Juan Bautista, no era la misma que existe hoy en día, sino que se construyó algo más al norte en un espacio indeterminado sobre la actual calle de Mosén Pere Esplugues. Esta primitiva iglesia, sobre cuyo aspecto se desconoce casi todo, debió ser de una sola nave y a ella se le adosaron capillas, una de las cuales, la que ahora se conoce como Capelleta o Ermita de Sant Antoni Abad, es la única que queda en pie. Junto a ella estaba la necrópolis de los maniseros cristianos, de la que tampoco tenemos mucha información. Sabemos que el cementerio estaba en una plaza de pequeñas dimensiones y que se enterraba tanto allí como en el interior del templo. Eran lo que en la documentación antigua se denominaban el fossar y el cubert de la sglesia (sic).

Sabem que una part d’aquest cementeri estava a l’entorn de l’actual carrer de Mossén Pere Esplugues, davall les cases dels números parells. Aquesta dada va ser comprovada personalment pel cronista José Maria Moreno Royo l’any 1975, qui va poder veure com, després de l’enderrocament d’una gran casona situada on ara es troba el número 6 d’aquest carrer, van aparéixer diverses tombes i part d’un carreró. Gràcies a les anotacions preses en aquella ocasió podem saber alguna cosa sobre la tipologia d’aquests enterraments. Eren inhumacions excavades en terra, de planta rectangular amb espai suficient per a un taüt o, en algun cas, per a dos. Algunes de les parets estaven reforçades amb rajoles, igual que les cobertes. El cronista va poder documentar sepultures dobles i altres de superposades de fins i tot tres. De les persones enterrades en aquest cementeri, han arribat fins a nosaltres alguns dels seus noms i sobrenoms com Joan Ximeno «Coltellades», Martí Salvador «Porrot» o Vicent Joan «lo Gordo» (Moreno Royo, 1977: 3). De la mateixa font, extraiem que els veïns coneixien aquest antic cementeri, perquè, ja el 1965, durant les obres de pavimentació i voreres del carrer de Mossén Pere Esplugues, es van topar amb una tomba amb làpida de ceràmica decorada amb reflex daurat que pertanyia al Doctor Manuel Cabrera, Retor que fue del Colegio de Santo Tomás..., que va morir el 17 de gener de 1776 i va ser enterrat dins de l’església. La troballa de les tombes cristianes ens indica que l’actual urbanització del carrer de Mossén Pere Esplugues i dels voltants de la capelleta de Sant Antoni és un fet molt recent, gestat a partir de la inauguració del nou cementeri l’any 1816 i el començament de l’enderrocament de l’antiga parròquia el 1817. El cementeri dels musulmans El cementeri dels musulmans de Manises ocupava una gran extensió de terreny i estava localitzat fora de les muralles de la vila, al costat del camí

LOS PA I S A J ES R E L I G I O S O S

Sabemos que una parte de este cementerio estaba en el entorno de la actual calle Mosén Pere Esplugues, debajo de las casas de los números pares. Este dato fue comprobado personalmente por el cronista José María Moreno Royo en el año 1975, quien pudo ver cómo, tras el derribo de una gran casona situada donde ahora se encuentra el nº 6 de dicha calle, aparecieron varias tumbas y parte de un callejón. Gracias a las anotaciones tomadas en aquella ocasión podemos saber algo acerca de la tipología de estos enterramientos. Eran inhumaciones excavadas en la tierra, de planta rectangular con espacio suficiente para un ataúd, o en algún caso, para dos. Algunas de las paredes estaban reforzadas con ladrillos al igual que sus cubiertas. El cronista pudo documentar sepulturas dobles y otras superpuestas en número de hasta tres. De las personas enterradas en este cementerio, han llegado hasta nosotros algunos de sus nombres y apodos como Joan Ximeno «Coltellades», Martí Salvador «Porrot» o Vicent Joan «lo Gordo». De la misma fuente, extraemos que los vecinos conocían este antiguo cementerio porque, ya en 1965, durante las obras de pavimentación y aceras de la calle Mosén Pere Esplugues se toparon con una tumba con lápida de cerámica decorada con reflejo dorado que pertenecía al Doctor Manuel Cabrera, Retor que fue del Colegio de Santo Tomás... quien falleció el 17 de Enero de 1776 y fue enterrado dentro de la Iglesia (Moreno Royo, 1977: 3). El hallazgo de las tumbas cristianas nos indica que la actual urbanización de la calle Mosén Pere Esplugues y de los alrededores de la Capelleta de San Antonio es un hecho muy reciente, gestado a partir de la inauguración del nuevo cementerio en 1816 y el comienzo del derribo de la antigua parroquia en 1817. El cementerio de los musulmanes El cementerio de los musulmanes de Manises ocupaba una gran extensión de terreno y estaba localizado fuera de las murallas de la villa, junto al camino que venía desde Valencia (actual calle Valencia) y enfrente del barrio de los obradores de cerámica.

E LS PA I SATG ES R E L I G I O S O S

que venia des de València (actual carrer de València) i davant del barri dels obradors de ceràmica. Era el lloc on s’enterrava la comunitat morisca que vivia a Manises i el seu aspecte era com el de molts dels cementeris que encara es poden veure en pobles i ciutats del Marroc, Algèria o Tunísia. Són espais sense tancar, sense tàpies, situats al costat dels principals camins d’entrada a la localitat i en els quals es poden veure una gran quantitat de tombes excavades a terra, sobre les quals sol haver-hi làpides (anomenades maqabrilles o mqabriyes), que podien tindre epigrafia funerària o no, o simples pedres per a assenyalar la capçalera o els peus i, en altres ocasions, xicotetes plataformes allargades construïdes amb la forma de bancs molt baixos perfectament emblanquits que sobreïxen lleument per damunt del terra. La necròpoli musulmana de Manises, de la qual ja es tenia notícies de l’existència per l’aparició de diverses sepultures durant les obres del clavegueram als carrers del Montepío i del Clavell l’any 1963 i per altres intervencions en propietats particulars d’aquests mateixos carrers i dels contigus, ha sigut excavada arqueològicament en diverses ocasions, si bé no tota ha eixit a la llum. S’han desenvolupat diverses excavacions al carrer de València, al carrer del Clavell i a l’avinguda dels Tramvies que han aportat molta informació sobre la necròpoli i sobre les persones que hi ha enterrades. De la necròpoli podem dir que es calcula que va arribar a tindre una extensió d’uns 13.000 m2 i que els enterraments es feien excavant una fossa a terra, allargada, estreta i poc profunda, ajustada al màxim per a donar cabuda al cos que havia d’allotjar. A vegades es feia un rebaix al costat est de la fossa, creant un xicotet aler o cova on es coŀlocava la persona difunta. Aquest tipus de tomba, denominat lahd, te parets rectes i un nínxol lateral on es coŀlocava el cos. El nínxol es tapava amb lloses o teules perquè el cadàver no entrara en contacte amb la terra. L’altre tipus de fossa documentat en la necròpoli és del tipus darih, que consisteix en una fossa simple de parets rectes (Chavet Lozoya, 2015).

Era el lugar en el que se enterraba a la comunidad morisca que vivía en Manises y su aspecto era como el de muchos de los cementerios que aún pueden verse en pueblos y ciudades de Marruecos, Argelia o Túnez. Son espacios sin cerrar, sin tapias, situados junto a los principales caminos de entrada a la localidad y en los que pueden verse una gran cantidad de tumbas excavadas en la tierra sobre las que suele haber lápidas (llamadas maqabrillas o mqabriyas), que podían tener epigrafía funeraria o no, o simples piedras para señalar la cabecera o los pies y, en otras ocasiones, pequeñas plataformas alargadas construidas con la forma de bancos muy bajos perfectamente encalados que sobresalen levemente por encima del suelo. La necrópolis musulmana de Manises, de la que ya se tenía noticias de su existencia por la aparición de varias sepulturas durante las obras del alcantarillado en las calles Montepío y Clavel en 1963 y por otras intervenciones en propiedades particulares de estas mismas calles y de sus vecinas, ha sido excavada arqueológicamente en varias ocasiones, si bien no toda ella ha salido a la luz. Se han desarrollado diversas excavaciones en la calle Valencia, en la calle Clavel y en la avenida dels Tamvies que han aportado mucha información sobre la necrópolis y acerca de las personas allí enterradas. De la necrópolis podemos decir que se calcula que llegó a tener una extensión de alrededor de 13.000 m2, que los enterramientos se realizaban excavando una fosa en la tierra, alargada, estrecha y poco profunda, ajustada al máximo para dar cabida al cuerpo que debía alojar. En ocasiones se realizaba un rebaje en el lado este de la fosa, creando un pequeño alero o cuevecita en la que se colocaba a la persona fallecida. Este tipo de tumba, denominado lahd, tiene paredes rectas y un nicho lateral en el que se colocaba el cuerpo. El nicho se tapaba con lajas o tejas para que el cadáver no entrara en contacto con la tierra. El otro tipo de fosa documentado en la necrópolis es del tipo darih, que consiste en una fosa simple de paredes rectas (Chávet Lozoya, 2015).

Les fosses estan molt juntes entre si, fins i tot a vegades arriben a tallar-se les unes a les altres pels nombrosos enterraments duts a terme, encara que es van fer seguint una disposició en carrers que deixava uns camins estrets per a accedir-hi. Una vegada encaixat el cos en l’interior, la fossa es tapava amb lloses de pedres o amb teules i, a continuació, es feia un xicotet túmul amb terra sobre el qual es coŀlocava una pedra, una làpida o una coberta en construcció sobreelevada. Els cadàvers, embolcallats en un sudari, es collocaven de costat, recolzats sobre el braç dret amb les cames lleugerament flexionades o esteses. Els caps es coŀlocaven orientats al sud-oest, amb la cara girada cap a l’est i, com és costum en el ritu d’enterrament musulmà, no hi havia aixovar depositat en la tomba, com a màxim alguna arracada o anell que es considerava que havia d’acompanyar la seua propietària o propietari. Com ja es pot suposar, per l’alta mortalitat infantil en l’edat mitjana i moderna, al costat de les tombes d’adults hi ha una gran quantitat d’enterraments de xiquets i xiquetes. La majoria eren persones senzilles, veïns i veïnes de la vila que van passar els dies cuidant les famílies, treballant i complint amb els seus deures amb el senyor de la vila i amb els seus veïns, encara que també ens consta que es van produir enterraments de personatges importants com Mahomet Bellvís, que va ser el cadi major del Regne de València, d’Aragó i del Principat de Catalunya. Aquest important personatge va ser enterrat el 30 de setembre de 1484 en el cementeri musulmà de Manises. Els últims anys d’aquest cementeri van albergar els descendents dels musulmans de Manises que s’havien convertit a la fe cristiana. Se’n deia conversos o nous convertits, nom que es va donar també al mateix cementeri, el qual era conegut com a fossar dels nous convertits. Aquest espai es va cristianitzar a partir d’aquest moment, de manera que, almenys a partir de 1577, es va obligar a posar-hi una creu al mig i a envoltar-lo d’una tàpia, part de la qual es va trobar durant l’excavació arqueològica del carrer del Clavell.

LOS PA I S A J ES R E L I G I O S O S

Las fosas están muy juntas entre sí, incluso a veces, llegan a cortarse las unas a las otras debido a los numerosos enterramientos llevados a cabo, aunque se realizaron siguiendo una disposición en calles que dejaba estrechos caminos para acceder a ellas. Una vez encajado el cuerpo en su interior, la fosa se tapaba con lajas de piedras o con tejas y, a continuación, se hacía un pequeño túmulo con tierra sobre el que se colocaba una piedra, una lápida o una cubierta en construcción sobreelevada. Los cadáveres, envueltos en un sudario, se colocaban de lado, recostados sobre su brazo derecho con las piernas ligeramente flexionadas o extendidas. Las cabezas se colocaban orientadas al suroeste, con la cara girada hacia el este y, como es costumbre en el rito de enterramiento musulmán, no había ajuar depositado en la tumba, a lo sumo algún pendiente o anillo que se consideró que debía acompañar a su dueña o dueño. Como ya puede suponerse, debido a la alta mortalidad infantil en la edad media y moderna, junto a las tumbas de adultos hay una gran cantidad de enterramientos de niños y niñas. La mayoría de los enterrados eran personas sencillas, vecinos y vecinas de la villa que pasaron sus días cuidando de sus familias, trabajando y cumpliendo con sus deberes con el señor de la villa y con sus vecinos, aunque también nos consta que se produjeron enterramientos de personajes importantes como Mahomet Bellvis, que fue el Alcadí Mayor del Reino de Valencia, de Aragón y del Principado de Cataluña. Este importante personaje fue enterrado el 30 de septiembre de 1484 en el cementerio musulmán de Manises. Los últimos años de este cementerio albergaron a los descendientes de los musulmanes de Manises que se habían convertido a la fe cristiana. Se les llamaba conversos o nuevos convertidos, nombre que se le dio también al propio cementerio al que se llamaba «fosar dels nous convertits»,. Este espacio se cristianizó a partir de este momento, siendo obligatorio, al menos a partir de 1577, poner una cruz en el medio y a rodearlo de una tapia, parte de la cual se encontró durante la excavación arqueológica de la calle Clavel.

Antiga capella del Roser, restes del primitiu temple parroquial de Manises, 1987. Autor: Paco Borrás Sanchis. Coŀlecció de Paco Borrás Sanchis. Antigua Capilla del Rosario, restos del primitivo templo parroquial de Manises, 1987. Autor: Paco Borrás Sanchis. Colección de Paco Borrás Sanchis. Former Chapel of the Rosary, remains of the original parish church of Manises, 1987. Photographer: Paco Borrás Sanchis. Paco Borrás Sanchis collection.

Jaume Coll Conesa

Més de set segles creant ceràmica

Más de siete siglos creando cerámica

La denominació obra de Manises és sinònima de ceràmica decorada i de qualitat des dels segles medievals. Es coneixen contractes de l’any 1325 per a la fabricació a Manises de pisa pintada i daurada, en els quals es diu que és similar a l’opus Maleche (‘obra de Màlaga’), la més rica fabricada llavors. Un document de 1326 ens diu que l’obra de Manises, pintada, és similar a la de Màlaga (López Elum, 1984, p. 33). Des d’aleshores, el nom de Manises quedarà lligat a una producció ceràmica de renom, tant pel que fa a la pisa com a la taulelleria. La fabricació de la ceràmica a Manises era un treball especialitzat realitzat a temps complet ja en època medieval, en una instaŀlació específica, el taller o obrador, dotat d’una sèrie d’estances adaptades a les tasques que s’hi feien, com la sala de rodes, l’eixugador, l’espai d’emmagatzematge i les àrees exteriors per al processament de l’argila (Algarra i Berrocal, 1994, p. 869-877). En les proximitats s’instaŀlaven els forns, que podien compartir-se entre diversos tallers. L’etnografia ha recollit noms d’espais com obrador, espai general de treball; sequer, assecador de les peces; pintador, sala per al pintat; empalladora, zona d’embalatge; porxada, espai per a guardar la llenya; basses, zona de les basses; mina, depòsit subterrani d’aigua o també d’argila, i forn o fornet de daurar, els forns (Ferris i Soler i Català i Gimeno, 1987, p. 5758; Almela i Vives, 1933). El treball era dirigit pel mestre d’obra de terra, secundat per operaris especialistes o oficials i d’altres sense formació anomenats peons. Els aprenents de l’ofici o criadets entraven molt joves

La denominación obra de Manises es sinónimo de cerámica decorada y de calidad desde los siglos medievales. Son conocidos contratos del año 1325 para la fabricación en Manises de loza pintada y dorada, en los que se dice que es similar a laopus Maleche (obra de Málaga), la más rica fabricada entonces. Un documento de 1326 nos dice que la obra de Manises, pintada, es similar a la de Málaga (López Elum, 1984, p. 33). Desde entonces, el nombre de Manises quedará ligado a una producción cerámica de renombre, tanto en la loza como en la azulejería. La fabricación de la cerámica en Manises era un trabajo especializado realizado a tiempo completo ya en época medieval, en una instalación específica, el taller u obrador, dotado de una serie de estancias adaptadas a las tareas que se realizaban, como la sala de ruedas, el secadero, el espacio de almacenamiento y áreas exteriores para el procesado de la arcilla (Algarra y Berrocal, 1994, pp. 869-877). En las proximidades se instalaban los hornos que podían compartirse entre varios talleres. La etnografía ha recogido nombres de espacios como obrador, espacio general de trabajo, sequer, secadero de las piezas, pintador, sala para el pintado, empalladora, zona de embalaje, porxada, espacio para guardar la leña, basses, zona de balsas, mina, depósito subterráneo de agua o también de arcilla y forny fornet de daurar, los hornos (Ferrís i Soler y Català i Gimeno, 1987, pp. 57-58; Almela y Vives, 1933). El trabajo era dirigido por el mestre de obra de terra, apoyado por operarios especialistas u oficials, y otros sin formación llamados peons. Los aprendices del oficio o criadets entraban muy jóvenes e iban es-

i anaven especialitzant-se segons les seues capacitats. A mesura que la fàbrica es va convertir en una empresa amb inversors, aparegueren les figures de l’amo de fàbrica, l’oficial major o l’encarregat, i la dona es va incorporar a certes faenes, com la pintura. Dins de la fàbrica es desenvolupaven tasques molt específiques per obrers qualificats que rebien noms en funció d’aquestes: coedor, enfornador, tocador, empallador, pintor, etc. Tècnica bàsica. Matèries primeres. Per a fabricar la ceràmica és necessari comptar amb tres tipus de recursos basics: l’argila, l’aigua per a atorgar-li plasticitat i permetre’n el modelatge i el foc per a aconseguir que el producte mantinga una duresa permanent mitjançant la seua transformació fisicoquímica. A més, en la producció de Manises era necessari disposar d’elements per a fer els vidrats que recobreixen les pises i els pigments minerals, que contenien òxids metàŀlics i permetien afegir color a les decoracions. Les argiles utilitzades a Manises per a confeccionar les pastes ceràmiques habituals des d’època medieval procedien de dues zones: la terra de cànter, una marga calcària que s’obtenia dels Cabeços d’Alhetx, i la terra del pla de Quart, argila roja amb un considerable contingut en ferro. Amb això es feia l’anomenada terrissa negra, en una proporció d’una part de la primera per sis de la segona, encara que Cavanilles, al segle XVIII, diu que la mescla era 9/2. La terra de cànter es menciona en un plet que va sostindre l’any 1304 el senyor de Manises, Pere Boïl, amb el senyor de Riba-roja de Túria. La sentència indica que el terreny on és la terra de les alcolles, és a dir, la dels cànters, havia de quedar-se al senyoriu de Manises (López Elum, 1984, p. 163-181). Per això el senyor de Manises podia fabricar cànters o alcolles, que en aquells dies seria el producte més soŀlicitat i necessari per a vendre el vi i l’oli i, possiblement, les primeres ceràmiques que es van fabricar intensivament a Manises. Els terrissers llogaven

M Á S D E S I E T E S I G LOS C R E A N D O C E RÁ M I C A

pecializándose según sus capacidades. A medida que la fábrica se convirtió en una empresa con inversores aprecieron las figuras del amo de fàbrica, el oficial major o el encarregat, y se incorporó a ciertas tareas, como la pintura, la mujer. Dentro de la fábrica se desarrollaban tareas muy específicas por obreros cualificados que recibian nombres en función de estas (coedor, enfornador, tocaor, empallador, pintor, etc.). Técnica básica. Materias primas. Para fabricar la cerámica es necesario contar con tres tipos de recursos básicos: la arcilla, el agua para otorgar plasticidad a aquella y permitir su modelado, y el fuego para conseguir que el producto mantenga una dureza permanente mediante su transformación físico química. Además, en la producción de Manises, era necesario contar con elementos para hacer los vidriados que recubren las lozas y los pigmentos minerales que contenían óxidos metálicos y permitirían añadir color a sus decoraciones. Las arcillas utilizadas en Manises para confeccionar las pastas cerámicas habituales desde época medieval procedian de dos zonas: la terra de cànter, una marga calcárea que se obtenía dels Cabeços d’Alhetx, y la terra del pla de Quart, arcilla roja con un considerable contenido en hierro. Con ello se hacía el llamado barro negre, en una proporción de 1 parte de la primera por 6 de la segunda aunque Cavanilles en el siglo XVIII dice que la mezcla era 9/2. La terra de cànter se menciona en un pleito que sostuvo en 1304 el señor de Manises, D. Pedro Boïl con el senyor de Riba-roja de Túria. La sentencia indica que el terreno on es la terra de les alcolles, es decir la de los cántaros, debía quedar en el señorío de Manises (López Elum, 1984, pp. 163-181). Por ello el señor de Manises podía fabricar cántaros o alcolles, que por entonces sería el producto más solicitado y necesario para vender el vino y el aceite y, posiblemente, las primeras cerámicas que se fabricaron intensivamente en Manises. Los alfareros alquilaban terrenos de Mislata, Quart o Aldaia y extraían sus arcillas mediante hoyos, con el compromiso de volverlos a rellenar al agotar las vetas.

M ÉS D E S ET S EG L ES C R EA N T C E R À M I CA

terrenys de Mislata, Quart o Aldaia i n’extreien les argiles mitjançant clots, amb el compromís de tornar-los a omplir quan s’esgotaren les vetes. A partir del segle XVIII es va usar també una argila roja i silícia, el fang roig, que s’obtenia del paratge conegut com la Pinaeta per a fabricar productes refractaris com ara fonts, plats o bols d’obra negra (Coll Conesa i altres, 2017, p. 171-195). Tanmateix, a la darreria del segle XIX es van introduir pastes formulades en laboratori, com l’anomenada majòlica o fang blanc, que permetia pintar les peces directament sobre el cos ceràmic cuit per a després cobrir-lo amb un vidrat transparent, i que va aportar un clar abaratiment dels costos de producció. L’aigua necessària s’extreia de l’assut conegut com la Presa, que alimentava la séquia dels Alcavons o séquia de Manises, i que gaudia d’un privilegi reial especial atorgat per Jaume I per a usar l’aigua per al reg, així com per als obradors de ceràmica. Continuava en la séquia de Quart, que tanca pel nord el barri dels Obradors —on es va concentrar el major nombre de tallers des de començament del segle XIV—, i aigües avall creuava el barranc que separa Manises de Quart per la séquia dels Arcs (Català Gimeno, 1988). Per a pujar l’aigua des de la séquia fins al nivell en què s’instaŀlaren els tallers havia d’usar-se algun sistema d’elevació, com sénies o molins. Finalment, la llenya era un recurs controlat pels senyorius. De fet, ja en el segle XIV, Altadona de la Escala, viuda de Pere Boïl i usufructuària del senyoriu de Manises, exigia als moros de Mislata que portaren fusta a aquesta població (Nicolau Bauzá, 1987, p. 6). A partir del segle XVIII el dret va començar a ser regulat per la Sala de València. En general, els ceramistes n’usaven de bosc baix o fornilla, que podia portar-se des de camps pròxims producte de les pròpies labors de neteja, o bé de les muntanyes ermes de termes veïns, fins i tot de Riba-roja de Túria, Xiva, Xest, Paterna o Vilamarxant, com indica Manuel Martínez de Irujo el 1785 (Riano, 1878). Qualsevol llenya seca po-

A partir del siglo XVIII se usó también una arcilla roja y silícea, el barro roig, que se obtenía del paraje llamado «La Pinaeta» para fabricar productos refractarios como fuentes platos o cuencos de «obra negra» (Coll Conesa et al, 2017, pp. 171-195). Sin embargo, a finales del siglo XIX se introdujeron pastas formuladas en laboratorio, como la llamada mayólica o barro blanc, que permitía pintar las piezas directamente sobre el cuerpo cerámico cocido para luego cubrirlo con un vidriado transparente y que aportó un claro abaratamiento de los costes de producción. El agua necesaria se extraía del azud conocido por «La Presa» que alimentaba la sèquia dels Alcavons o acequia de Manises, que gozaba de un privilegio real especial otorgado por Jaime I para usar el agua para el riego y también para los obradores de cerámica. Continuaba en la acequia de Quart que cierra por el norte el barri dels obradors donde se concentraron el mayor número de talleres desde los inicios del siglo XIV y aguas abajo cruzaba el barranco que separa Manises de Quart por la sèquia dels Arcs (Catalá Gimeno, 1988). Para subir el agua desde la acequia hasta el nivel en el que se instalaron los talleres debía usarse algún sistema de elevación, como norias o aceñas. Finalmente, la leña era un recurso controlado por los señoríos. De hecho, ya en el siglo XIV, Altadona de la Escala, viuda de Pedro Boïl y usufructuaria del señorío de Manises, exigía a los moros de Mislata llevar madera a esta población (Nicolau Bauzá, 1987, p. 6). A partir del siglo XVIII el derecho empezó a ser regulado por la Sala de Valencia. En general los alfareros usaban monte bajo o fornilla que podía traerse de campos próximos producto de las propias labores de limpieza, o bien de los montes yermos de términos vecinos, incluso de Riba-roja de Túria, Xiva, Xeste, Paterna o Vilamarxant, como indica Manuel Martínez de Irujo en 1785 (Riaño, 1878). Cualquier leña seca podía utilizarse en la combustión y era frecuente el uso de argelaga, coscolla, estopa, ginebre, matapoll, petorret, savina y tomillo. Sin embargo, la producción más famosa de Manises, la loza dorada, precisaba del romero por el tamaño de sus tallos que permiten controlar el fuego y por favorecer la atmós-

Fitxa Tècnica: Reflejos de Manises. Direcció: Alfredo Fraile. Gènere: documental. Duració: 13 min 40s. Producció: CIFESA. Format: 35 mm. Material: Positivat Estàndard. Procediment: Blanc i Negre. Longitud: 374,8 m. Versió: Castellana. So: Locució. Comentarista: Almela i Vives. Música: R. Martínez i J. R. Azagra. Arxiu: Filmoteca Nacional. Ficha Técnica: Reflejos de Manises. Dirección: Alfredo Fraile. Género: Documental, Duración: 13min 40s. Producción: CIFESA. Formato: 35 mm. Material: Positivado Estándar. Procedimiento: Blanco y Negro. Longitud: 374,8 m. Versión: Castellana. Sonido: Locución. Comentarista: Almela i Vives. Música: R. Martínez y J. R. Azagra. Archivo: Filmoteca Nacional. Technical Sheet: Reflejos de Manises. Direction: Alfredo Fraile. Genre: Documentary. Duration: 13 min 40s. Production: CIFESA. Format: 35 mm. Material: Standard Positivation. Procedure: Black and White. Length: 374.8 m. Version: Spanish. Sound: Voiceover. Commentary: Almela i Vives. Music: R. Martínez and JR Azagra. Archive: National Film Library.

1. Tamisat de terra. 2. «Colant a cama», mescla de terres amb les cames en la «basseta de xorro». 3-4. Evaporació de l’aigua en les «basses de sol». 5. Apegat del fang en «l’estany» per a perdre humitat. 6. «Maürar», pastat del fang en el morber. 7-8. «Fer a l'aire», tornejat amb el torn. 9. «Enfornant», muntant el forn. 10. Carro amb combustible, llenya de bosc baix o «fornilla». 11. Coent el forn de bescuit, amb el «coedor» tirant les caldes, o feixos de llenya, al forn. 12. «Envernissar», submergir les peces bescuitades i decorades en el preparat líquid del vernís. 13. «Pintaor», lloc de la fàbrica on es decoraven les peces de ceràmica. 14. Pintor, operari decorant un panell ceràmic. 15. «Encaixant», coŀlocant les peces ben disposades en l’interior de les caixes per a coure-les de fi. 16. «Enfornaor», qui ordenava els objectes ceràmics dins del forn per a coure’ls. 17. «Mostrejaor», vareta de ferro inserida per un dels costats a un mànec de fusta i retorçada en forma de ganxo per l’altra, que servia per a traure les mostres de ceràmica durant la cocció a través del fumeral del mig. 18. «Desencaixar», traure de les caixes, una vegada buidat el forn, els objectes ceràmics vidriats ja cuits.

1. Tamizado de tierra. 2. Mezclado de tierras con las piernas «colar a cama» en la «basseta de xorro». 3-4. Evaporación del agua en les «basses de sol». 5. Pegado del barro en «l’estany», para perder humedad. 6. «Maürar«, amasado del barro en el «morber». 7-8. Torneado mediante rueda de alfarero «fer a l’aire». 9. Montando el horno «enfornar». 10. Carro con combustible, leña de monte bajo o «fornilla». 11. Cociendo el horno de bizcocho, «coedor» echando las haces de leña, «caldes», al horno. 12. «Envernissar», sumergir las piezas bizcochadas y decoradas en el preparado líquido del barniz. 13. «Pintaor», lugar de la fábrica donde eran decoraban las piezas de cerámica. 14. Pintor, Operario decorando un panel cerámico. 15. «Encaixant», Colocar bien dispuestas, en el interior de las «caixes», las piezas para ser cocidas de fino. 16. «Enfornaor» quien ordenaba los objetos cerámicos dentro del horno para ser cocidos. 17. «Mostrejaor», varilla de hierro encastada por uno de sus lados a un mango de madera y retorcida en forma de gancho por la otra que servía para sacar las muestras de cerámica durante la cocción a través del «fumeral del mig». 18. «Desencaixar», extraer de las cajas, una vez vaciado el horno, los objetos cerámicos vidriados ya cocidos.

1. Sifting clay. 2. Worker mixing clays with his legs (colar a cama) in the first basin (basseta de xorro). 3–4. Evaporating water in the floor basins (basses de sol). 5. Sticking the clay on the plastered wall (estany) to release moisture. 6. Kneading the clay on the bench (morber) (maurar: maturing). 7–8. Turning on the potter’s wheel (fer a l’aire: hand throwing). 9. Loading the kiln (enfornar). 10. Cart with fuel: scrub or kindling (fornilla). 11. Kiln stoker (coedor) firing the biscuit kiln by throwing bundles of firewood (caldes) into the firebox. 12. «Envernissar» (glazing): immersing the biscuit-fired and decorated pieces in the liquid glaze preparation. 13. «Pintaor» (painting room): the place in the factory where the ceramic pieces were decorated. 14. «Pintor» (painter): worker decorating a ceramic panel. 15. «Encaixant» (saggaring): placing the pieces, suitably arranged, inside the boxes known as saggars (caixes) for fine firing. 16. «Enfornaor» (kiln loader) who arranged the ceramic pieces in the kiln for firing. 17. «Mostrejaor» (sampler): an iron rod fixed into a wooden handle at one end and bent into a hook shape at the other, used to remove ceramic samples during firing through the «fumeral del mig» (central flue). 18. «Desencaixar» (unpacking): removing the glazed ceramic pieces, now fired, from the boxes after emptying the kiln.

dia utilitzar-se en la combustió i era freqüent l’ús d’argelaga, coscolla, estopa, ginebre, matapoll, petorret, savina i timó. No obstant això, la producció més famosa de Manises, la pisa daurada, necessitava romer per la mida de les seues tiges, que permeten controlar el foc, i per a afavorir l’atmosfera reductora necessària per a aquesta tècnica per l’alt contingut en hidrocarburs aromàtics. Les peces es recobrien d’un vidrat elaborat amb minerals de plom i arena silícia, a més de sal o cendres fundents, com les que s’obtenien de la barrella —salsola soda—. Per a aportar color s’utilitzaven òxids metàŀlics. Els pigments minerals usuals des d’època medieval per a coccions en atmosfera òxidant eren la pirolusita (òxid de manganés), amb el qual s’obtenia el color violeta o negre, l’òxid de coure per al verd, l’òxid de cobalt (çafre o açafre) per al blau marí i l’òxid d’estany o cassiterita per al vidrat blanc. No obstant això, Manises va destacar per la seua pisa daurada, feta amb un pigment que contenia sulfurs de plata i coure cuits en atmosfera reductora, procediment que explicarem més endavant. Els nous desenvolupaments del Renaixement generalitzaren, a partir del segle XVI, altres òxids: el d’antimoni per a obtindre el groc i el de ferro (almànguena) per al color marró o roig en pisa, encara que abans s’usava com a pigment roig sobre obra aspra o fang ordinari no vidrat. Processos de treball. Elaboració del fang. Hi ha unes tasques generals necessàries per a elaborar les pastes a partir de l’argila, per al conformat o la construcció dels vasos, per a l’elaboració dels vidrats i per a decorar i coure. Tanmateix, aquestes van evolucionant al llarg dels segles. La preparació del fang exigia la molta dels terrossos, que a l’edat mitjana es feia usant maces i més tard es van substituir per equipaments com corrons de pedra —cilíndrics o cònics— que eren tirats per animals, operació que es feia en espais oberts i plans anomenats places o eres i en molins o reglons. La pols obtinguda era garbellada i tamisada per

M Á S D E S I E T E S I G LOS C R E A N D O C E RÁ M I C A

fera reductora necesaria para esta técnica por su alto contenido en hidroarburos aromáticos. Las piezas se recubrían de un vidriado realizado con minerales de plomo y arena silícea, además de sal o cenizas fundentes, como la que se obtenían de la planta barilla -salsosa soda-. Para aportar color se usaban óxidos metálicos. Los pigmentos minerales usuales desde época medieval para cocciones en atmósfera oxidante eran la pirolusita (óxido de manganeso), con el que se obtenía el color violeta o negro, el óxido de cobre para el verde, el óxido de cobalto (çafre, açafre) para el azul marino y el óxido de estaño o casiterita para el vidriado blanco. Sin embargo Manises destacó por su loza dorada realizada con un pigmento que contenía sulfuros de plata y cobre cocidos en atmósfera reductora, procedimiento que explicaremos más adelante. Los nuevos desarrollos del Renacimiento generalizaron, a partir del siglo XVI, otros óxidos: el de antimonio para obtener el amarillo, y el de hierro (almànguena) para el color pardo o rojo en loza, aunque antes se usaba como pigmento rojo sobre obra aspra o barro ordinario no vidriado. Procesos de trabajo. Elaboración del barro. Existen unas tareas generales necesarias para elaborar las pastas a partir de la arcilla, para el conformado o construcción de los vasos, para la elaboración de los vidriados y para decorar y cocer. Sin embargo, éstas van evolucionando a lo largo de los siglos. La preparación del barro exigía la molturación de los terrones que se hacía en el medioevo usando mazas que más tarde se substituyeron por equipamientos como rollos de piedra -cilíndricos o cónicos- que eran tirados por animales, operación que se hacía en espacios abiertos y llanos llamados plazas o eras y en molinos o reglons. El polvo obtenido era luego cribado y tamizado para conseguir diversos tamaños de partículas. Luego se mezclaba con agua en balsas, pequeñas al principio y más grandes cuando empezó a ser mayor la demanda de producción. Desde el siglo XVIII los alfares incorporaron sistemas de levigado consistentes en el tratamiento de la arcilla mediante su suspen-

M ÉS D E S ET S EG L ES C R EA N T C E R À M I CA

a aconseguir diverses mides de partícules. Després es barrejava amb aigua en basses, xicotetes al principi i més grans quan va començar a créixer la demanda de producció. Des del segle XVIII, els obradors incorporaren sistemes de levigat consistents en el tractament de l’argila mitjançant la seua suspensió en aigua abundant en diverses basses connectades, de manera que les partícules més grans i pesants s’afonaven en la primera bassa, i passaven a les següents les que estaven en suspensió perquè eren d’una mida inferior. Amb aquesta finalitat, un operari agitava la barreja amb les cames en la primera, coneguda com basseta de xorro, en una operació que es deia colar a cama, per a després passar a les següents basses de sòl, denominades així pel paviment de rajoles. En la primera es depositaven les partícules més grosses, aptes per a fer gerres, cànters o taulells, i les altres més fines eren per a la pisa. L’aigua es deixava evaporar en aquestes basses fins que el fang quedava en estat plàstic per a ser retallat en porcions manejables per a depositar-les en la bassa fonda, perquè anara depurant tota la matèria orgànica que poguera contindre. Després s’havia de pastar i homogeneïtzar mitjançant diverses operacions com el premsatge, l’apegada (pegat de fang) sobre el mur (estany) de cada porció (coca) perquè perdera la humitat excedent. Abans de tornejar s’hi donava una pastada final sobre un banc conegut com morber. En general el fang es preparava en els mesos càlids per a ser usat al llarg de tot l’any, després d’emmagatzemar-se en gerres o recipients. Des del segle XVIII es va començar a preparar fang en grans quantitats, pensant en el seu ús fins i tot per a anys venidors, per a la qual cosa es conservava en la mina, instaŀlació que es va generalitzar des del final del segle XIX. Conformat de les peces, ordit i tornejat. Una vegada la massa està al punt o maüra, se segueixen diverses tècniques per a conformar les peces. El procés més senzill és el que s’utilitza per

sión en abundante agua en varias balsas conectadas, de manera que las partículas más grandes y pesadas se hundían en la primera balsa pasando a las siguientes las que estaban en suspensión por ser de tamaño menor. Para ello un operario agitaba la mezcla con las piernas en la primera, llamada basseta de xorro, en una operación que se llamaba colar a cama, para luego pasar a las siguientes basses de sol, llamadas así por su pavimento de baldosas. En la primera se depositabanlas partículas más gruesas, aptas para realizar tinajas, cántaros o azulejos, y en las siguientes otras más finas para la loza. El agua se dejaba evaporar en esas balsas hasta que el barro quedaba en estado plástico para ser recortado en porciones manejables para depositarla en la bassa fonda, a fin de que fuera depurándose toda la materia orgánica que pudiera contener. Luego debía se amasado y homogeneizado mediante varias operaciones como el pisado, el pegado (pegat de barro) sobre el muro (estany) de cada porción (coca) para que perdiese humedad excedente. Antes de tornear se daba un amasado final sobre un banco llamado morber. En general el barro se preparaba en los meses cálidos para ser usado a lo largo de todo el año tras almacenarse en jarras o cocios. Desde el siglo XVIII se empezó a preparar barro en grandes cantidades, pensando en su uso incluso para años subsiguientes, para lo cual se conservaba en la mina, instalación que se generalizó desde finales del siglo XIX. Conformado de las piezas, urdido y torneado. Una vez la masa está en su punto (maura) se siguen diversas técnicas para la conformación de las piezas. El procesado más sencillo es el que se utiliza para los azulejos o placas que se modelan usando un marco de madera o graella, de las dimensiones oportunas. El marco se rellenaba con la masa de barro que era alisada por su cara superior y una vez alcanzaba el estado de cuero se separaba del marco mediante una cuchilla. En época medieval solían cortarse los extremos con un ligero bisel. Vemos en tinajas o gerres de los siglos XIV o XV que solían completarse mediante el urdido, técnica

als taulells o plaques que es modelen utilitzant un marc de fusta o graella de les dimensions oportunes. El marc s’omplia amb la massa de fang, que era allisada per la cara superior i, una vegada arribava a l’estat de cuir, se separava del marc mitjançant una ganiveta. En època medieval solien tallar-se’n els extrems amb un bisell lleuger. Veiem en gerres dels segles XIV o XV que solien completar-se mitjançant l’ordit, tècnica que consisteix a anar afegint xurros sobre la base del vas feta prèviament al torn, disposada sobre un rodell o gran disc de fang cuit que permetia moure-la. Per a allisar i compactar la part afegida es paletejava, per a finalment modelar un gruix vorell arredonit final. La tècnica més avançada i que permetia una gran capacitat productiva era el tornejat mitjançant la roda de terrisser. El seu ús exigia destresa i uns set anys de pràctica, per això era una faena molt valorada que, a més, generava especialitats, com el plater, especialista a tornejar plats, o el tassoner. La roda permet la conformació mitjançant l’aplicació de la força de l’oficial de fil sobre la pella, donant-li la forma amb les mans mentre gira sobre la roda de terrisser. L’operació es denomina fer a l’aire. La roda de terrisser té un disc superior o planellet, subjecte a l’eix o arbre, que és sostinguda pel banc de la roda mitjançant la selleta, i a la falda o roda motriu inferior per la creueta. La base de l’eix té en l’extrem la xoqueta, o punta agusada de fusta dura, que roda sobre el punt o base de l’eix. A l’època medieval existien dos tipus basics de torn, uns amb eix fix clavat a terra sobre el qual rodava suspés un conjunt amb el planellet connectat a una roda pivotant per a impulsar-lo mitjançant inèrcia o amb un pal (torn de basto). El segon posseïa la doble roda, planellet superior i falda inferior, solidàries amb l’arbre pivotant sobre el punt. Aquestes eren sostingudes pel banc, encara que en els torns més antics el sistema rodant podia trobar-se en un pou excavat a terra i la subjecció de l’eix es feia mitjançant diverses taules perforades creuades subjectes al forat ma-

M Á S D E S I E T E S I G LOS C R E A N D O C E RÁ M I C A

que consiste en ir añadiendo churros sobre la base del vaso previamente realizada al torno dispuesta sobre un rodell o gran disco de barro cocido que permitía moverla. Para alisar y compactar la parte añadida se paleteaba, para finalmente modelar un grueso reborde redondeado final. La técnica más avanzada y que permitía una gran capacidad productiva era el torneado mediante la rueda de alfarero. Su manejo exigía destreza y unos siete años de práctica por lo que era un trabajo muy valorado que además generaba especialidades, como el platero, especialista en tornear platos, o el tassoner. La rueda permite la conformación mediante la aplicación de la fuerza del oficial de fil sobre la pella dándole la forma con las manos mientras gira sobre la roda de terrisser. La operación se denomina fer a l’aire. La rueda de alfarero posee un disco superior o planellet, sujeto al eje o arbre que es sotenida por el banc de la roda mediante la selleta, y a la falda o rueda motriz inferior por la creueta. La base del eje posee en su extremo la xoqueta, o punta aguzada de madera dura, que rota sobre el punt o base del eje. En época medieval existían dos tipos básicos de torno, unos con eje fĳo clavado en el suelo sobre el rotaba suspendido un conjunto con el planellet conectado a una rueda pivotante para impulsarlo mediante inercia o con un palo (torno de bastón). El segundo poseía la doble rueda, planellet superior y falda inferior, solidarias con el árbol pivotante sobre el punt. Éstas eran sostenidas por el banc, aunque en los tornos más antiguos el sistema rotante podía encontrarse en un pozo excavado en el suelo y la sujeción del eje se hacía mediante varias tablas perforadas cruzadas sujetas al propio hoyo. También empezaron a usarse las ruedas con banco similares a las modernas, ya generalizadas en el siglo XVI. Como detalle significativo debemos mencionar que se han encontrado, con la función de punt de un torno de doble rueda, crisoles medievales para fritar el vidriado rellenos de mortero de cal y arena que sujetan un canto de río sobre el que pivotaba el eje. Los tornos se instalaban en el obrador, eran llamados rodes, y se ha podido constatar que el espacio de trabajo se mantuvo con una estructura similar entre

M ÉS D E S ET S EG L ES C R EA N T C E R À M I CA

teix. També van començar a usar-se les rodes amb banc similars a les modernes, ja generalitzades al segle XVI. Com a detall significatiu cal dir que s’han trobat, amb la funció de punt d’un torn de doble roda, cresols medievals per a fritar el vidrat farcits de morter de calç i arena, que subjecten un cudol sobre el qual pivotava l’eix. Els torns s’instaŀlaven en l’obrador, eren coneguts com a rodes i s’ha pogut constatar que l’espai de treball es va mantindre amb una estructura similar entre els segles XIV i XIX, en una sala en la qual els torns es coŀlocaven al costat d’un mur coincidint amb xicotetes finestres. Una vegada conformades les peces es portaven al sequer en taulons o postetes i, una vegada seques, es duien al forn per a la primera cocció o bescuit (socarrat). Les excavacions arqueològiques han permés descobrir que a l’època medieval ja s’utilitzaven motles per a confeccionar determinades peces com les anses o relleus de roses que presenten alguns bacins i escudelles del segle XV, i fins i tot la taulelleria, amb llaceries en relleu (Coll Conesa i Pérez Camps, 1993, p. 879-889; Pérez Camps, 2008, p. 84-95). Vidrat. Per a fabricar el vidrat s’utilitzava mineral de plom (en general carbonats o sulfurs —galena, cerussita—), l’alcafoll o alcohol de ceramista, barrejat amb arena de sílice que procedia de Benaguasil, Llíria o el Vilar, segons les fonts històriques. Per a l’oxidació del plom, aquests components es calfaven en un forn de reverber, anomenat armele. La galena es removia amb una paleta denominada dragó durant set hores, a una temperatura de 650°C, i el mineral es convertia en una arena d’òxid de plom coneguda com acercó (Gonzalez Martí, 1944, p. 25). Aquesta es mesclava amb arena silícia i sal comuna i es coŀlocava en pots o cresols o en buits a l’efecte, situats en la part posterior de la llar del forn (sagen), perquè formara un vidre, tal com es reconeix en els formularis antics que ens han arribat de l’Alcora (Escriva, 1919: 29).

el siglo XIV y el XIX, en una sala en la que los tornos se colocaban junto a un muro coincidiendo con pequeñas ventanas. Una vez conformadas las piezas se llevaban al secadero (sequer) mediante tablas (posteta) y una vez secas se llevaban al horno para la primera cocción o bizcochado (socarrat). Las excavaciones arqueológicas han permitido descubrir que en época medieval ya se usaban moldes para confeccionar determinadas piezas como las asas o relieves de rosas que presentan algunos bacines y escudillas del siglo XV e incluso la azulejería, con lacerías en relieve (Coll Conesa y Pérez Camps, 1993, pp. 879-889; Pérez Camps, 2008, pp. 84-95). Vidriado. Para fabricar el vidriado se utilizaba mineral de plomo (en general carbonatos o sulfuros -galena, cerusita-), el alcafoll o alcohol de alfarero, mezclado con arena de sílice que procedía de Benaguasil, Llíria o Villar del Arzobispo, según las fuentes históricas. Para la oxidación del plomo esos componentes se fritaban en un horno de reverbero, llamado armele. Se removía la galena con una paletilla llamada dragó durante siete horas, a una temperatura de 650 ºC, y el mineral se convertía en una arena de óxido de plomo llamada acercó (González Martí, 1944, p. 25). Ésta se mezclaba con arena silícea y sal común y se colocaba en tarros o crisoles o en huecos al efecto, situados en la parte posterior del hogar del horno (sagen), para que formara un vidrio tal como se reconoce en los formularios antiguos que nos han llegado de Alcora (Escrivá, 1919: 29). Éste, molido finamente, servía ya para hacer un vidriado transparente preparando una suspensión acuosa. Si a la mezcla del armele se añadía óxido de estaño en un porcentaje cercano al 10 % se obtenía la base del vidriado blanco opaco que se usaba como fondo general para la loza decorada, que según Rafel Valls tambié llamaban acercó en Manises en el siglo XIX (Valls David, 1893; Ferrís i Soler y Català i Gimeno, 1987. p. 21). Para molerlo se usaban muelas de molino, molinos hidráulicos o rodets. A partir del siglo XIX se empezaron a utilizar los molinos de bolas (bombos) para aumentar la produc-

Aquest, molt finament, servia ja per a fer un vidrat transparent preparant una suspensió aquosa. Si a la mescla de l’armele s’afegia òxid d’estany en un percentatge pròxim al 10 %, s’obtenia la base del vidrat blanc opac que s’usava com a fons general per a la pisa decorada, que segons Rafel Valls també era coneguda com acercó a Manises al segle XIX (Valls David, 1893; Ferris i Soler i Català i Gimeno, 1987. p. 21). Per a moldre-ho s’usaven moles de moli, molins hidràulics o rodets. A partir del segle XIX es començaren a utilitzar els molins de boles (bombos) per a augmentar la producció que, mitjançant boles de porcellana contingudes en un recipient cilíndric, molien el fang o el vidrat rodant durant moltes hores amb la finalitat de produir partícules més fines i uniformes. Per a la correcta aplicació sobre les peces calia remoure la barreja per a mantindre les partícules en suspensió de forma homog+enia. La pols obtinguda de moldre el vidre es mesclava amb aigua. Les peces, bescuites prèviament, se submergien en aquesta preparació anomenada envernissat, que requeria una certa pràctica perquè la peça absorbira la quantitat justa (marca) per a un bon resultat. Després, la peça passava a ser decorada amb els òxids metàŀlics. No obstant això, amb el començament de l’ús del blau de cobalt es va desenvolupar l’aplicació d’aquest pigment sota coberta, tant sobre el cos ceràmic abans de la primera cocció com sobre el bescuit ja cuit i abans de rebre el bany de la preparació de vidrat (Coll Conesa, 2009, p. 11-24). El pigment de reflex metàŀlic tenia una formula complexa que incorporava l’òxid de coure, l’almànguena (òxid de ferro), l’òxid de plata i el sulfur de mercuri o vermelló (Gonzalez Martí, 1944, p..318-328). Per a elaborar-lo primer es coïen el coure (Cu) i la plata (Ag) amb sofre, formant un sulfur al qual s’afegia l’almànguena i el vermelló. Després d’una molta i un refinat llargs es calcinava la mescla, de manera que els metalls quedaven en estat d’òxid i s’alliberava l’almànguena dels carbonats de calç i magnesi que l’acompanyen. Després

M Á S D E S I E T E S I G LOS C R E A N D O C E RÁ M I C A

ción que mediante bolas de porcelana contenidas en un recipiente cilíndrico muelen el barro o el vidriado al rotar durante muchas horas con el fin de producir partículas más finas y unifomes. Para la correcta aplicación sobre las piezas era necesario remover la mezcla para mantener las partículas en suspensión de forma homogénea. El polvo obtenido de moler el vidrio se mezclaba con agua. Las piezas previamente bizcochadas se sumergían en esa preparación llamada envernissar, que requería una cierta práctica para que la pieza absorbiese la cantidad justa (marca) para un buen resultado. Tras ello la pieza pasaba a ser decorada con los óxidos metálicos. Sin embargo, al iniciarse la utilización del azul de cobalto se desarrolló la aplicación de ese pigmento bajo cubierta tanto sobre el cuerpo cerámico antes de la primera cocción, como sobre el bizcocho ya cocido y antes de recibir el baño de la preparación de vidriado (Coll Conesa, 2009, pp. 11-24). El pigmento de reflejo metálico tenía una fórmula compleja que incorporaba el óxido de cobre, el almagre de Almazarrón (óxido de hierro), el óxido de plata y el sulfuro de mercurio o bermellón (González Martí, 1944, pp. 318-328). Para su elaboración primero se cocían el cobre (Cu) y la plata (Ag) con azufre formando un sulfuro al que se añadía el almazarrón y el bermellón. Tras un largo molido y refinado se calcinaba la mezcla quedando los metales en estado de óxido y liberando al almazarrón de los carbonatos de cal y magnesio que lo acompañan. Se realizaba luego un nuevo refinado y tras ello se emulsionaba con vinagre para proceder a pintar sobre las piezas ya vidriadas, lo que se hacía con una pluma de ave. Para producir reflejo debe luego cocerse en atmósfera reductora a una temperatura que oscila y que debe ajustarse al punto de fusión del vidriado de base sobre el que se aplica -siempre algo por debajo para que los gases de reducción no lo afectaran-, habitualmente entre los 550 ºC y 650 ºC. Una parte muy importante de la fabricación de la loza era el pintado. En la primera mitad del siglo XIV las decoraciones presentaban figuras humanas o animales en las que vemos danzantes, damas, cabezas

M ÉS D E S ET S EG L ES C R EA N T C E R À M I CA

es feia un nou refinat i, a continuació, s’emulsionava amb vinagre per a procedir a pintar sobre les peces ja vidrades, la qual cosa es feia amb una ploma d’ocell. Per a produir reflex després s’ha de coure en atmosfera reductora a una temperatura que osciŀla i que ha d’ajustar-se al punt de fusió del vidrat de base sobre el qual s’aplica —sempre un poc per davall perquè els gasos de reducció no l’afectaren—, habitualment entre 550 °C i 650 °C. Una part molt important de la fabricació de la pisa era el pintat. En la primera meitat del segle XIV les decoracions presentaven figures humanes o animals on veiem representats dansadors, dames, caps de guerrers o ocells i també motius vegetals o geomètrics de repertori. La pisa daurada introdueix motius geometritzats o vegetals similars a les decoracions del teixit acompanyant emblemes heràldics, especialment en les produccions de caràcter senyorial de pisa daurada o taulelleria. Al final del segle XVIII la nova organització de les fàbriques incorporen la dona com un element fonamental del procés creatiu, especialment en les tasques d’envernissadora i de pintora. En els tallers del segle XIX la decoració es feia en el pintador, un espai fonamental en la fàbrica on la dona pintava peces ricament policromades amb escenes i temes de la vida quotidiana o influïdes per l’ornament contemporani. Les dones també intervingueren en l’ascens del taulell de València que es va produir a Manises des de mitjan segle XIX, aplicant-hi color mitjançant trepes en un procés de decoració en cadena. Cocció. Els forns de Manises eren estructures amb diverses parts ben diferenciades (Gonzalez Martí, 1944, p. 18; Ferris i Soler i Català i Gimeno, 1987, p. 57-58). La llar o caldera se situava en l’extrem inferior, en general subterrani, i és on produïa la combustió de la llenya. Sobre aquesta se situava la graella o garbell, que formava el terra del laboratori o alcova, cambra on es coŀlocaven les peces a coure ensostrada amb una coberta voltada en la

de guerreros o aves y también motivos vegetales o geométricos de repertorio. La loza dorada introduce motivos geometrizados o vegetales similares a las decoraciones del tejido acompañando emblemas heráldicos, en especial en las producciones de carácter señorial de loza dorada o azulejería. A finales del siglo XVIII la nueva organización de las fábricas incorporan a la mujer como un elemento fundamental del proceso creativo, en especial en las tareas de envernissadora y de pintora. En los talleres del siglo XIX la decoración se realizaba en el pintador, espacio fundamental en la fábrica donde la mujer pintaba piezas ricamente policromadas con escenas y temas de la vida cotidiana o influenciadas por el ornamento contemporáneo. Las mujeres también intervinieron en el despegue del azulejo valenciano que se produjo en Manises desde mediados del siglo XIX aplicando color mediante trepas en un proceso de decoración en cadena. Cocción. Los hornos de Manises eran estructuras con varias partes bien diferenciadas (González Martí, 1944, p. 18; Ferrís i Soler y Català i Gimeno, 1987, pp. 5758). El hogar o caldera se situaba en el extremo inferior, en general subterráneo, y en él se producía la combustión de la leña. Sobre él se situaba la parrilla o garbell que formaba el suelo del laboratorio o alcoba, cámara donde se colocaban las piezas a cocer techada con una cubierta abovedada en las que se abrían las salidas de humo o fumerals, con uno mayor central llamado alule. Las piezas a bizcochar se colocaban ordenadas intentando ocupar todos los resquicios (guarnir). En la caldera existía un espacio posterior elevado, generalmente protegido de los gases con un murete, llamado sagen. En éste se cocía a veces el vidriado aunque también se disponían piezas para bizcochar. En el laboratorio las piezas se colocaban en pisos (entabacats o emplanillades) formando filas verticales (carrells) por un obrero especialista llamado enfornador. Las piezas con vidriado (cocción de fino) se podían cocer simultáneamente con el bizcocho aunque era necesario colocarlas

100

qual s’obrien les eixides de fum o fumerals, amb un de central més gran conegut com alule. Les peces a bescuitar es coŀlocaven ordenades intentant ocupar tots els buits (guarnir). En la caldera hi havia un espai posterior elevat, generalment protegit dels gasos amb un banquet, denominat sagen. En aquest es coïa a vegades el vidrat, encara que també es disposaven peces per a bescuitar. Al laboratori les peces es coŀlocaven en pisos (entabacats o emplanillades) formant files verticals (carrells) per un obrer especialista conegut com enfornador. Les peces amb vidrat (cocció de fi) es podien coure simultàniament amb el bescuit, encara que era necessari coŀlocar-les amb una cura especial. A l’època medieval l’obra vidrada es protegia amb obra bescuitada perquè la cocció fora més uniforme i suau i se separaven amb trespeus o ferrets, uns xicotets suports de tres potes. A partir del segle XVIII es van generalitzar les caixes on es coŀlocaven les peces a vidrar (encaixar), que se sostenien amb uns suports allargats de fang de secció triangular anomenats claus. La cocció era dirigida pel coedor. Després d’iniciar el foc (pegar foc), el forn s’anava carregant amb feixos de llenya (o caldes) perquè anara agafant temperatura (temprar). Quan el fum desapareixia començava la cocció pròpiament dita. En aquest moment es podia veure aparéixer la flama per la xemeneia (flaret). Quan finalitzava havien de tapar-se totes les boques (arrebossar) amb fang (tarquim) per a impedir un refredament ràpid. El temps de cocció variava segons la mida del forn, però en general s’invertia una setmana per a carregar-lo i coure, per a acabar el divendres o dissabte i destapar-lo el dilluns següent. La cocció del daurat o reflex metàŀlic havia de fer-se en atmosfera reductora (rica en monòxid de carboni) i el forn era, en general, d’una mida inferior que el de socarrar (forn, fornet de daurar o de reflex). S’aconsegueix en una tercera cocció després d’haver passat les peces per la cocció del bescuit, després la de fi i per la posterior decoració de reflex, la qual cosa implica que hi havia molta

M Á S D E S I E T E S I G LOS C R E A N D O C E RÁ M I C A

con un cuidado especial. En época medieval la obra vidriada se protegía con obra bizcochada para que la cocción fuera más uniforme y suave y se separaban con trébedes o ferrets, pequeños soportes de tres patas. A partir del siglo XVIII se generalizaron las cajas o cobĳas (caixes) donde se colocaban las piezas a vidriar (encaixar) que se sostenían por soportes alargados de barro de sección triangular llamados clavos (claus). La cocción era dirigida por el coedor. Tras iniciar el fuego (pegar foc) el horno se iba cargando con haces de leña (caldes) para ir cogiendo temperatura (temprar). Cuando el humo desaparecía empezaba la cocción propiamente dicha (coure). En este momento se podía ver aparecer la llama por la chimena (flaret). Cuando finalizaba debían taparse todas las bocas (arrebossar) con barro (tarquim) para impedir un enfriamiento rápido. El tiempo de cocción variaba según el tamaño del horno pero en general se invertía una semana para cargarlo y cocerlo, para terminar el viernes o sábado y destapar el lunes siguiente. La cocción del dorado o reflejo metálico debía hacerse en atmósfera reductora (rica en monóxido de carbono) y el horno era, en general, de tamaño menor que el de socarrar (forn, fornet de daurar, o de reflejo). Se consigue en una tercera cocción tras haber pasado las piezas por la cocción del bizcocho, luego la de fino y por la posterior decoración de reflejo, lo que implica que mucho trabajo estaba en juego. Para controlar al máximo el resultado era muy importante tanto el tipo de horno que se usaba como el proceso de combustión, que debía ser reductor y bien pautado. Varios textos antiguos, tanto medievales como los formularios de Alcora del siglo XVIII, describen el horno de dorar como horno ahumador o de humo e indican que la cocción debe hacerse con fuego suave (Escrivá de Romaní, 1919, p. 375). En Manises los hornos de dorar son generalmente de planta cuadrada y tamaño pequeño y son llamados fornets de daurar en la documentación histórica del siglo XVI. Las piezas deben colocarse en el horno dejando una separación suficiente entre ellas para que el humo circule libremente. La cocción se conduce usando leña de fácil control, menuda y seca, con plantas aromáticas

M ÉS D E S ET S EG L ES C R EA N T C E R À M I CA

faena en joc. Per a controlar al màxim el resultat era molt important tant el tipus de forn que s’usava com el procés de combustió, que havia de ser reductor i ben pautat. Diversos textos antics, tant medievals com els formularis de l’Alcora del segle XVIII, descriuen el forn de daurar com a forn de fum i indiquen que la cocció ha de fer-se amb foc suau (Escrivà de Romaní, 1919, p. 375). A Manises els forns de daurar són generalment de planta quadrada i d’una mida menuda i són coneguts amb aquest nom en la documentació històrica del segle XVI. Les peces han de coŀlocar-se en el forn deixant una separació suficient entre elles perquè el fum hi circule lliurement. La cocció es condueix usant llenya fàcil de controlar, xicoteta i seca, amb plantes aromàtiques riques en hidrocarburs com el romer. Durant la combustió, l’operari observa el comportament dels gasos i les evidències que manifestava el forn quan assolia uns determinats nivells de temperatura, que van marcant les fases del procés. En el moment en què es considera que el final està pròxim, es van extraient per la xemeneia, l’una rere l’altra, unes xicotetes mostres de fragments fins que manifesten el punt d’ajust òptim del reflex. Després, es deixa refredar el forn almenys un dia. A continuació s’extrau la ceràmica, que ha de ser llavada per a eliminar-ne un residu superficial denominat cosela, que servirà per a la preparació del següent pigment. Aquest procés no deixa res a l’atzar i s’ha practicat durant generacions. Les fórmules de reflex de la Reial Fàbrica de l’Alcora o l’informe de Martínez de Irujo de 1785 transmeten detalls del procés molt exactes perquè puga fer-se sense errors (Riaño, 1878).

101

ricas en hidrocarburos como el romero. Durante la combustión el operario observa el comportamiento de los gases y las evidencias que manifiesta el horno al alcanzar ciertos niveles de temperatura que van marcando las fases del proceso. En el momento en que se considera que el final está próximo, se van extrayendo por la chimenea, una tras otra, unas pequeñas muestras de fragmentos hasta que manifiestan el punto de ajuste óptimo del reflejo. Tras ello se deja enfriar el horno al menos un día. Luego se extrae la cerámica que debe ser lavada para eliminar un residuo superficial llamado cosela, que servirá para la preparación del siguiente pigmento. Este proceso no deja resquicio al azar y ha sido practicado durante generaciones. Las fórmulas de reflejo de la Real Fábrica de Alcora o el informe de Martínez de Irujo de 1785 trasmiten detalles del proceso muy exactos para que pueda realizarse sin errores (Riaño, 1878).

102

103

Sara Blanes Ibáñez

Restauració i conservació del patrimoni en l’MCM

Restauración y conservación del patrimonio en el MCM

Quan visitem un museu no sempre som conscients del treball que precedeix la instaŀlació d’un objecte en el lloc de la seua exposició. Pot ser que succeïsca perquè, a part de mostrar un testimoni material, en la seua majoria objectes del passat que posen de manifest una determinada acció de l’ésser humà, descriure l’ús que tenien i, potser, la seua elaboració, poc més sembla cabre en aquell espai. Però la necessitat d’entendre provoca que els centres que exposen i conserven coŀleccions tinguen en compte la possibilitat d’afegir les parts que falten per a completar la informació que permeta conéixer tot allà associat a una determinada matèria. En principi, per a dur a terme, de manera rigorosa, el procés d’actuació cientificotècnic necessari per a documentar, conservar i difondre els fons pertanyents a una coŀlecció, cal l’actuació d’un conjunt de professionals que, aplicant els seus coneixements, i després d’haver considerat les circumstàncies particulars de cada objecte, concloguen l’estudi amb l’obtenció de les dades necessàries per a conéixer-lo i preservar-lo. Contribuint al treball fet en cooperació amb diverses especialitats, el taller de restauració del Museu de Ceràmica de Manises ha dedicat més de tres dècades a la conservació-restauració de material provinent d’intervencions efectuades en el subsol de la ciutat de Manises, aconseguint mantindre la permanència en el temps d’un significatiu nombre d’objectes. Hui, més del noranta per cent del material que forma part de l’exposició permanent del museu ha

Cuando visitamos un museo no siempre somos conscientes del trabajo que precede a la instalación de un objeto en el lugar de su exposición. Puede que suceda porque, aparte de mostrar un testigo material, en su mayoría objetos del pasado que ponen de manifiesto una determinada acción del ser humano, describir su uso y, quizá, su elaboración, poco más parece caber en ese espacio. Pero la necesidad de entender está provocando que los centros que exponen y conservan colecciones contemplen la posibilidad de añadir las partes que faltan para completar la información que permita conocer lo asociado a una determinada materia. En principio, para llevar a cabo, de forma rigurosa, el proceso de actuación científico-técnico necesario para documentar, conservar y difundir los fondos pertenecientes a una colección, se precisa la actuación de un conjunto de profesionales que, aplicando sus conocimientos, y tras haber considerado las circunstancias particulares de cada objeto, concluyan el estudio con la obtención de los datos necesarios para conocerlo y preservarlo. Contribuyendo al trabajo realizado en cooperación con varias especialidades, el taller de restauración del Museo de Cerámica de Manises ha dedicado más de tres décadas a la conservación-restauración de material proveniente de intervenciones realizadas en el subsuelo de la ciudad de Manises, consiguiendo mantener la permanencia en el tiempo de un significativo número de objetos. Hoy, más del noventa por ciento del material que forma parte de la exposición permanente del museo ha pasado por este departamento. Siendo significati-

104

passat per aquest departament. És significativa l’actuació feta sobre el conjunt d’objectes de ceràmica medieval, als quals es va dedicar una atenció especial perquè provenien, la majoria, d’excavació, i presentaven patologies importants que havien de ser tractades per a aconseguir que els objectes pogueren ser exposats sense conseqüències per a la seua integritat. Garantir la permanència de la coŀlecció ens ha portat a tractar de manera preventiva gran part del conjunt de béns que posseeix el museu en els seus fons. Objectes que romanen custodiats en els seus magatzems, a l’espera de ser estudiats o exposats. Després de fer referència a la permanència, i a l’actuació sobre els objectes de la nostra coŀlecció, falta incloure, encara que siga a grans trets, en què consisteix aquesta disciplina: 1. Què és la restauració/conservació? Són una sèrie de tècniques aplicades que tenen la finalitat de conservar, en primer lloc; i la de reparar, recuperar i retornar un material al seu estat primitiu com a propòsit final. Un procés que es duu a terme per protegir un objecte d’algun mal i, si és possible, retornar-li l’originalitat que tenia abans. 2. Quins són els criteris en què s’ha de basar aquesta intervenció? En l’actualitat, i seguint els consells dels organismes internacionals, caldrà aplicar mètodes de prevenció de la deterioració basats en la planificació i investigació preliminar, i sota el principi de la mínima intervenció. 3. Com cal abordar aquesta intervenció? A partir d’un plantejament sorgit d’una visió interdisciplinària. Si no tenim aquesta possibilitat, cosa que ocorre en els museus més menuts, on el taller de restauració no disposa dels mitjans essencials ni, possiblement, de professionals que puguen aportar informació diferenciada, caldrà actuar després de l’estudi exhaustiu de l’estat de l’objecte, amb la finalitat d’obtindre les da-

R ESTAU RAC I Ó N I CO N S E R VAC I Ó N D E PAT R I M O N I O E N E L M C M

va la actuación realizada sobre el conjunto de objetos de cerámica medieval; al que le fue dedicada una especial atención por proceder, en su mayoría, de excavación, y presentar patologías importantes que debían ser tratadas para lograr que los objetos pudieran ser expuestos sin consecuencias para su integridad. Garantizar la permanencia de la colección nos ha llevado a tratar de forma preventiva gran parte del conjunto de bienes que posee el museo en sus fondos. Objetos que permanecen custodiados en sus almacenes, a la espera de su estudio o de su exposición. Después de hacer referencia a la permanencia, y a la actuación sobre los objetos de nuestra colección, queda incluir, aun a grandes rasgos, en qué consiste esta disciplina: 1. ¿Qué es la restauración/conservación? Al respecto podemos decir que se trata de una serie de técnicas aplicadas cuya finalidad es la de conservar, en primer lugar, la de reparar, recuperar y devolver algo a su estado primitivo como propósito final. Un proceso que se lleva a cabo para proteger de algún daño un objeto y, si es posible, devolver al mismo la originalidad que antes tenía. 2. ¿Cuáles son los criterios en los que se debe apoyar esa intervención? En la actualidad, y siguiendo los consejos de los organismos internacionales, deberán ser aplicados métodos de prevención del deterioro apoyados en la planificación e investigación preliminar, y bajo el principio de mínima intervención. 3. ¿Cómo abordar esa intervención? A partir de un planteamiento surgido de una visión interdisciplinaria. Si no disponemos de esta posibilidad, cosa que sucede en los museos más pequeños, donde el taller de restauración carece de los medios esenciales y, posiblemente, no cuenta con profesionales que puedan aportar información diferenciada, se deberá actuar tras el estudio exhaustivo del estado del objeto, con el fin de obtener los datos necesarios con los que elegir el tratamiento adecuado para él.

105

R ESTAU R AC I Ó I CO NS E RVAC I Ó D E PAT R I M O N I E N L’ M C M

1. 2. 3.

2. 3.

Plat (MCM Inv. 5055) recuperat en jaciment arqueològic, amb presència d’impureses i agents contaminants sobre la seua superfície. Plat després de la consolidació, neteja, dessalació i assecat. Plat una vegada apegats els fragments i realitzada la reintegració del que manca i de la decoració.

Anafe (MCM Inv. 5217) recuperat de jaciment arqueològic després del retirament d’impureses, el rentat i l’eliminació del clorur de sodi de l’interior de la pasta. Anafe amb protecció de la zona original per a iniciar el procés de reintegració del que manca. Anafe una vegada finalitzat el procés de conservació-restauració.

des necessàries amb les quals triar-li el tractament adequat. Com a exemple de tractament realitzat sobre un objecte ceràmic provinent d’excavació mostrarem, a continuació, una successió ordenada d’imatges en les quals podem observar diferents fases del procés. No hem pogut incloure-hi totes les necessàries per a apreciar l’evolució pas a pas, però sí les que ens permeten avaluar el resultat final de l’actuació que s’hi ha dut a terme.

2. 3.

Plato (MCM Inv. 5055) recuperado en yacimiento arqueológico, con presencia de impurezas y agentes contaminantes sobre su superficie. Plato tras la consolidación, limpieza, desalación y secado. Plato una vez pegados los fragmentos y realizada la reintegración de faltante y decoración.

Anafe (MCM Inv. 5217) recuperado de yacimiento arqueológico tras el retirado de impurezas, lavado y eliminación del cloruro de sodio del interior de la pasta. Anafe con protección de la zona original para iniciar el proceso de reintegración de faltante. Anafe una vez finalizado el proceso de conservación-restauración.

Como ejemplo de tratamiento realizado sobre un objeto cerámico proveniente de excavación mostramos, a continuación, una sucesión ordenada de imágenes en las que podemos observar diferentes fases del proceso. No hemos podido incluir todas las necesarias para apreciar la evolución paso a paso, pero sí las que nos permiten evaluar el resultado final de la actuación realizada sobre ellos. Hay que tener en cuenta que la conservación-restauración de un objeto conlleva estudio previo, práctica respetuosa, compromiso de fidelidad hacia el

106

Cal tindre en compte que la conservació-restauració d’un objecte comporta un estudi previ, una pràctica respectuosa, el compromís de fidelitat cap a l’original i, sobretot, prudència. La creativitat no entra en aquesta pràctica, perquè en la taula del restaurador hi ha la part d’un tot amb trets propis o distintius que han de ser considerats i respectats. La part, o parts d’original, haurà de ser protegida de manera prèvia al tractament. Els materials usats per a la reconstrucció s’hauran d’estudiar prèviament, amb la finalitat d’assegurar-ne l’estabilitat i garantir-ne la reversibilitat, sense perjudici de l’original, en cas que calga retirar-los. La pràctica ha d’obeir a pautes d’actuació reglada aplicada amb rigorositat, tenint sempre en compte tant el valor estètic com l’històric, i cuidant que no hi manque cap de les parts recuperades. La part reconstruïda ha de ser diferenciada de l’original quan concloga el tractament, però sense que interferisca en la lectura íntegrament. S’ha de tindre en compte que un gran nombre dels objectes recuperats arriben al taller de l’MCM fragmentats, i amb una manca important de l’original. No provenen del context d’un obrador, sinó que han format part d’un conjunt de peces de deixalla abocades en espais denominats testars. Un lloc, aquest, on es depositen aquelles peces que van patir imperfeccions durant el procés de producció, es van veure afectades durant la cocció o, simplement, no tenien la qualitat suficient per a la venda. Aquest gran nombre d’objectes conté substàncies contaminants recollides del subsol, entre les quals les sals, en general, i el clorur de sodi, en particular, són les que poden afectar perillosament la integritat del material per pèrdua de cohesió i disgregació de l’estructura interna, per passar d’un ambient mancat d’oxigen a un altre saturat d’aire. Tota intervenció feta en un objecte s’haurà de reflectir en un informe exhaustiu, que incloga totes aquelles dades que tinguem de l’objecte: • Procedència: ciutat, carrer, número d’habitatge, estrat on es va trobar, etc.

R ESTAU RAC I Ó N I CO N S E R VAC I Ó N D E PAT R I M O N I O E N E L M C M

original y, sobre todo, prudencia. La creatividad no entra en esta práctica, porque en la mesa del restaurador se encuentra parte de un todo con distintivos o rasgos propios que han de ser considerados y respetados. La parte, o partes de original, deberán ser protegidas previo al tratamiento. Los materiales empleados para su reconstrucción estudiados previamente, con el fin de asegurar su estabilidad y garantizar su reversibilidad, sin perjuicio del original, en caso de necesitar su retirado. La práctica debe obedecer a pautas de actuación reglada aplicada con rigurosidad, teniendo siempre en cuenta tanto el valor estético como el histórico, y cuidando que no carezca de ninguna de las partes recuperadas. La parte reconstruida debe ser diferenciada de la original al concluir el tratamiento, pero sin que interfiera la lectura en su totalidad. Se debe tener en cuenta que un gran número de los objetos recuperados llegan al taller del MCM fragmentados, y con un importante faltante del original. No provienen del contexto de un obrador, sino que han formado parte de un conjunto de piezas de desecho vertidas en espacios denominados testar. Un lugar, éste, donde se depositan aquellas piezas que sufrieron imperfecciones durante el proceso de producción, afectadas durante la cocción o, simplemente, no tenían la calidad suficiente para su venta. Este gran número de objetos contiene sustancias contaminantes recogidas del subsuelo, siendo las sales, en general, y el cloruro de sodio en particular, el que puede afectar peligrosamente la integridad del material por pérdida de cohesión, y disgregación de su estructura interna, al pasar de un ambiente carente de oxígeno a otro saturado de aire. Toda intervención realizada en un objeto deberá quedar reflejada en un informe exhaustivo, incluyendo todos aquellos datos que tengamos del objeto: • Procedencia: ciudad, calle, numero de vivienda, estrato donde fue encontrada, etc • Contexto en el que se encontraba: pozo, cueva, testar, etc.

107

R ESTAU R AC I Ó I CO NS E RVAC I Ó D E PAT R I M O N I E N L’ M C M

• Context en què es trobava: pou, cova, testar, etc. • Condicions de l’entorn: terreny humit, sec, etc. • Nombre de fragments en què està disgregat.

• Condiciones del entorno: terreno húmedo, seco, etc. • Número de fragmentos en los que está disgregado. Datos técnicos de la pieza, como:

Dades tècniques de la peça, com ara: • Tècnica d’elaboració. • Materials. • Tema decoratiu. • Característiques del resultat de la cocció: color, duresa, fractura, tacte i vidrat. • Funció de la peça i dimensions. • Descripció de l’estat de conservació: amb notes, documentació fotogràfica digital, dibuixos, registre d’imatges filmades o qualsevol altre tipus de testimoni en el qual consten les dades fidedignes del seu estat, el tractament proposat i el dut a terme. Tot, amb la finalitat de procurar-ne el manteniment i la conservació posterior, o per a facilitar dades en una futura intervenció si així calguera. Amb tot, l’ús de les noves tecnologies (infografia 2D i 3D, impressió 3D, realitat augmentada i virtual, etc.) permetrà aprofitar el coneixement d’una forma pràctica, coŀlaborant en la interpretació o la reconstrucció, d’aquells objectes en els quals siga complicada la realització del procés a causa del seu estat de conservació. Cadascuna de les fases d’una actuació en la recuperació, l’estudi, la conservació i la restauració del patrimoni són igual de necessàries, perquè completen el seu coneixement. Per això, el treball exercit pel taller de restauració de l’MCM és i serà un servei imprescindible per a preservar el material que arribe a les nostres dependències, tant si prové del resultat dels treballs arqueològics realitzats en el subsol, indicadors absolutament imprescindibles per a recollir informació, com dels que arriben d’una altra procedència. L’ocupació de recuperar i conservar el patrimoni ha proporcionat la possibilitat de donar a conéixer una coŀlecció interessant d’objectes d’exceŀlència, pertanyents,

• • • •

Técnica de elaboración. Materiales. Tema decorativo. Características del resultado de la cocción: color, dureza, fractura, tacto y vidriado. • Función de la pieza y dimensiones. • Descripción del estado de conservación: mediante notas, documento fotográfico digital, dibujos, registro de imágenes filmadas, o cualquier otro tipo de testimonio en el que consten los datos fidedignos de su estado, tratamiento propuesto y el realizado. Todo, con el fin de procurar su mantenimiento y conservación posterior, o para facilitar datos en una futura intervención si así lo requiriera. Con todo, la utilización de las nuevas tecnologías (infografía 2D y 3D, impresión 3D, realidad aumentada y virtual, etc.), permitirán aprovechar el conocimiento de una forma práctica, colaborando en la interpretación, o reconstrucción, de aquellos objetos en los que sea complicada la realización del proceso debido a su estado de conservación. Todas y cada una de las fases de una actuación en la recuperación, estudio, conservación y restauración del patrimonio son igual de necesarias, porque completan su conocimiento. Por eso, el trabajo desempeñado por el taller de restauración del MCM es y será un servicio imprescindible para preservar el material que llegue a nuestras dependencias; tanto si proviene del resultado de los trabajos arqueológicos realizados en el subsuelo, indicadores absolutamente imprescindibles para recoger información, como de los que llegan de otra procedencia. La ocupación de recuperar y conservar el patrimonio ha proporcionado la posibilidad de dar a conocer una interesante colección de objetos de excelencia, pertenecientes, única

108

únicament i exclusivament, a la producció ceràmica local. El departament coŀlabora El departament assisteix a les excavacions subvencionades per l’Ajuntament, com a suport en els processos d’extracció d’objectes amb problemes d’integritat, així com en la recuperació de paviments. Du a terme labors de restauració de ceràmica aplicada a l’arquitectura in situ i efectua extraccions de taulelleria, amb l’autorització prèvia del propietari, amb la finalitat de preservar un testimoni davant la demolició de l’edifici on està instaŀlat. Així mateix, proporciona informació a tots aquells que vulguen continuar conservant aquesta ceràmica a sa casa. El taller del Museu de Ceràmica de Manises ha compartit experiència amb alumnes en pràctiques de diferents centres universitaris, tant espanyols com estrangers. Ha mantingut i manté una relació estreta amb el Departament de Conservació i Restauració de Bens Culturals de la Universitat Politècnica de València (UPV-Institut Universitari de Restauració del Patrimoni (IRP) i amb l’Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises, entre d’altres. Amb ells coŀlabora tant en processos de restauració com d’investigació, i s’assessora en l’aplicació de noves tecnologies per a la reconstrucció dels objectes. Promou la conservació, compartint amb els veïns exposicions temporals d’objectes ceràmics, amb la qual cosa els convida a participar en el projecte del museu i a conservar i salvaguardar el bé patrimonial.

R ESTAU RAC I Ó N I CO N S E R VAC I Ó N D E PAT R I M O N I O E N E L M C M

y exclusivamente, a la producción cerámica local. El departamento colabora El departamento asiste a las excavaciones subvencionadas por el Ayuntamiento, como apoyo en los procesos de extracción de objetos con problemas de integridad, así como en la recuperación de pavimentos. Realiza labores de restauración de cerámica aplicada a la arquitectura in situ y efectúa extracciones de azulejería, previa autorización del propietario, con el fin de preservar un testimonio ante la demolición del edificio donde permanece instalado. Asimismo, proporciona información a todos aquellos que desean seguir conservando esta cerámica en sus casas. El taller del Museo de Cerámica de Manises ha compartido experiencia con alumnos en prácticas de diferentes centros universitarios, tanto españoles como extranjeros. Ha mantenido y mantiene estrecha relación con el Departamento de Conservación y Restauración de Bienes Culturales de la Universidad Politécnica de Valencia (UPV - Instituto Universitario de Restauración del Patrimonio (IRP) y con la Escola d’Art i Superior de Ceràmica de Manises, entre otros. Con ellos colabora tanto en procesos de restauración como de investigación, y se asesora en la aplicación de nuevas tecnologías para la reconstrucción de los objetos. Promueve la conservación, compartiendo con los vecinos exposiciones temporales de objetos cerámicos, invitándoles con ello a participar en el proyecto museo y en la conservación y salvaguarda del bien patrimonial.

109

R ESTAU R AC I Ó I CO NS E RVAC I Ó D E PAT R I M O N I E N L’ M C M

I N F O R M E / Procés restauració I N F O R M E / Proceso restauración Objecte Objeto

Núm. Inv. : Marques, signatures... Nombre de fragments.

Núm. Inv. : Marcas, firmas... Número de fragmentos.

Introducció Introducción

Context de l’objecte trobat.

Contexto del objeto encontrado.

Peça seleccionada Pieza seleccionada

Dades tècniques de la peça. Tècnica d’elaboració, materials i tema decoratiu. Característiques del resultat de la cocció. Color. Duresa. Fractura. Tacte. Vidrat.

Datos técnicos de la pieza. Técnica de elaboración, materiales y tema decorativo. Características del resultado de la cocción. Color. Dureza. Fractura. Tacto. Vidriado.

Taula de mesuraments Tabla de mediciones

Data de mesuraments. Hora. Valor mS Valor μS

Datos de las mediciones. Hora. Valor mS Valor μS

Gràfic del procés de dessalació Gráfico del proceso de desalación

Retirament de les concrecions calcàries fortes sobre la superfície decorada. Integració de color. Consolidació final. Seguiment posterior de l’obra. Observacions.

Retirado de las concreciones calcáreas fuertes sobre la superficie decorada. Integración de color. Consolidación final. Seguimiento posterior de la obra. Observaciones.

Criteris per al procés de restauració. Assessorament sobre tipologia, si es precisa. Assessorament de solucions en conductivitat, si es precisa. Responsable de la intervenció - restauració i documentació.

Criterios para el proceso de restauración. Asesoramiento sobre tipología, si se precisa. Asesoramiento de soluciones en conductividad, si se precisa. Responsable de la intervención - restauración y documentación.

Funció de la peça Función de la pieza Centre productor Centro productor Dimensions Dimensiones Procés de neteja Proceso de limpieza Procés d’eliminació de sals Proceso de eliminación de sales

Treballs de recerca. Estudi analític Trabajos de investigación. Estudio analítico Reintegració de llacunes Reintegración de lagunas Fitxa tècnica Ficha técnica

Referències bibliogràfiques Referencias bibliográficas

110

Documentació gràfica del procés de restauració Documentación gráfica del proceso de restauración

R ESTAU RAC I Ó N I CO N S E R VAC I Ó N D E PAT R I M O N I O E N E L M C M

Estat de la peça abans de la intervenció. Neteja preliminar. Retirament de concrecions. Procés de dessalació. Aplicació d’adhesius als fragments. Estat de la peça després de l'apegada dels fragments. Consolidació prèvia al procés de reintegració. Proves de color i proporció de material de reintegració. Protecció de zones a consolidar. Aplicació de l’estuc. Reintegració de llacunes. Resultat final de la reintegració volumètrica. Eliminació de concrecions. Reintegració de color. Estat final del procés.

Full d’anotacions de la fitxa tècnica que s’utilitza per a registrar el procés de restauració-conservació d’objectes ceràmics pertanyents als fons del Museu de Ceràmica de Manises; estructurada per la responsable del departament de restauració Sara Blanes Ibáñez.

Estado de la pieza antes de la intervención. Limpieza preliminar. Retirado de concreciones. Proceso de desalación. Aplicación de adhesivo a los fragmentos. Estado de la pieza después del pegado de los fragmentos. Consolidación previa al proceso de reintegración. Pruebas de color y proporción de material de reintegración. Protección de zonas a consolidar. Aplicación de estuco. Reintegración de lagunas. Resultado final de la reintegración volumétrica. Eliminación de concreciones. Reintegración de color. Estado final del proceso.

Plantilla de la ficha técnica que se utiliza para registrar el proceso de restauración-conservación de objetos cerámicos pertenecientes a los fondos del Museo de Cerámica de Manises; estructurada por la responsable del departamento de restauración Sara Blanes Ibáñez.

(SBI)

P. 111

P. 113

P. 116

P. 118

Taller de repassat i muntatge de peces ceràmiques de la fàbrica Cerámicas Hispania, SL, Manises, 1950-1960. Autor: P. de Lucía i Bondía. Coŀlecció de Juan José Vivó Ribera.

Elaboració de peces ceràmiques amb plantilla i motle. Fàbrica Cerámicas Hispania, SL, Manises, 1950-60. Autor: P. de Lucía i Bondía. Coŀlecció de Juan José Vivó Ribera.

Operari coedor tirant la calda, els feixos de llenya, a la caldera del forn. Sense dades.

Operari retirant una part del motle amb què s’ha reproduït una tassa de vàter. Fàbrica UNISAN, SL, Manises, 1940-1960. Autor desconegut. Coŀlecció de José M. Moreno Royo.

Taller de repasado y montaje de piezas cerámicas de la fábrica Cerámicas Hispania S.L., Manises, 1950-1960. Autor: P. de Lucía y Bondía. Colección de Juan José Vivó Ribera. Workshop for checking and assembling ceramic pieces in the Cerámicas Hispania S.L. factory, Manises, 1950–1960. Photographer: P. de Lucía y Bondía. Juan José Vivó Ribera collection. P. 112 Operari repassant un lavabo en cru. Fàbrica UNISAN, SL, Manises, 19401960. Autor desconegut. Coŀlecció de José M. Moreno Royo. Operario repasando un lavabo en crudo. Fábrica UNISAN, S.L. Manises, 1940-1960. Autor desconocido. Colección de José Mª Moreno Royo. Worker checking an unfired basin. UNISAN, S.L. factory, Manises, 1940– 1960. Photographer unknown. José M. Moreno Royo collection.

Elaboración de piezas cerámicas mediante plantilla y molde. Fábrica Cerámicas Hispania S.L., Manises, 1950-60. Autor: P. de Lucía y Bondía. Colección de Juan José Vivó Ribera. Making ceramic pieces with template and mould. Cerámicas Hispania S.L. factory, Manises, 1950–1960. Photographer: P. de Lucía y Bondía. Juan José Vivó Ribera collection. P. 114-115 Pintador, espai on es decoraven els objectes ceràmics. Fàbrica Cerámicas Hispania, SL, Manises, 1950-60. Autor: P. de Lucía i Bondía. Coŀlecció de Juan José Vivó Ribera. Pintador, espacio donde se decoraban los objetos cerámicos. Fábrica Cerámicas Hispania, S.L. Manises, 1950-60. Autor: P. de Lucía y Bondía. Colección de Juan José Vivó Ribera. Pintador (painting room), the space where ceramic pieces were decorated. Cerámicas Hispania S.L. factory, Manises, 1950–1960. Photographer: P. de Lucía y Bondía. Juan José Vivó Ribera collection.

Operario «coedor», echando las haces de leña «calda» a la caldera del horno. Sin datos. Coedor (kiln stoker)throwing bundles of firewood (calda) into the firebox of the kiln. No information available. P. 117 Rafael Lahuerta Ferrando traient una mostra ceràmica del «fumeral del mig» del forn de la fàbrica de Vicente Lahuerta Gallego, Manises, 19451950. Autor desconegut. Coŀlecció de Carme Lahuerta Serra. Rafael Lahuerta Ferrando sacando una muestra cerámica del "fumeral del mig" del horno de la fábrica de Vicente Lahuerta Gallego, Manises, 1945-1950. Autor desconocido. Colección de Carme Lahuerta Serra. Rafael Lahuerta Ferrando extracting a ceramic sample through the fumeral del mig (central flue) of the kiln in the Vicente Lahuerta Gallego factory, Manises, 1945–1950. Photographer unknown. Carme Lahuerta Serra collection.

Operario retirando una parte del molde con el que ha sido reproducido un inodoro. Fábrica UNISAN, S.L. Manises, 1940-1960. Autor desconocido. Colección de José Mª Moreno Royo. Worker removing part of the mould used to reproduce a toilet bowl. UNISAN, S.L. factory, Manises, 1940– 1960. Photographer unknown. José M. Moreno Royo collection. P. 119 Carregant un palet de ceràmica per exportar-lo en el port de València. Fàbrica UNISAN, SL, Manises, 19401960. Autor desconegut. Coŀlecció de José M. Moreno Royo. Cargando un palé de cerámica para la exportación en el puerto de Valencia. Fábrica UNISAN, S.L. Manises, 19401960. Autor desconocido. Colección de José Mª Moreno Royo. Loading a pallet of ceramics for export at the port of Valencia. UNISAN, S.L. factory, Manises, 1940– 1960. Photographer unknown. José M. Moreno Royo collection.

R ESTAU R AC I Ó I CO NS E RVAC I Ó D E PAT R I M O N I E N L’ M C M

111

112

113

114

115

116

117

118

119

120

121

Barriques de fusta on es coŀlocaven els objectes de ceràmica, convenientment protegits amb palla, per a transportar-los. Pati de la fàbrica Cerámicas Hispania, SL, Manises, 1950-1960. Autor: P. de Lucía i Bondía. Coŀlecció de Juan José Vivó Ribera.

Barricas de madera donde se colocaban, convenientemente protegidos con paja, los objetos de cerámica para su transporte. Patio de la fábrica Ceramicas Hispania S.L, Manises, 19501960. Autor: P. de Lucía i Bondía. Coŀlecció de Juan José Vivó Ribera.

Wooden barrels or casks in which the ceramic pieces were placed for transport, suitably protected with straw. Yard of the Cerámicas Hispania S.L. factory, Manises, 1950–1960. Photographer: P. de Lucía i Bondía. Juan José Vivó Ribera collection.

122

Bibliografia Bibliografía Bibliography

123

Alapont Martín, L. (2011). «Estudio de las Prácticas Funerarias y Análisis Antropológico y Paleopatológico de los Enterramientos Moriscos de Manises». En Cotino, F., Avda. del Pais Valencià, 13-15. Expte. 2007/0455-V. Memoria de intervención arqueológica. Inédito. Alapont Martín, L. (2013) «Estudio de las Prácticas Funerarias y Análisis Antropológico de los Enterramientos Moriscos en la Av. Pais Valencià de Manises LE.30-1». En Cotino, F., Línea subterránea de media tensión de alimentación y red interior del sector UA30.1 de Manises. Memoria de intervención arqueológica. Inédito. Algarra Pardo, V. i Berrocal Ruiz, P. (1994). «El taller de cerámicas bajomedievales de la c/ València nº 25 de Manises: espacios y producción». En: Azuar Ruiz, R. i Martí Oltra, J. (Eds.), Actas IV Congreso de Arqueología Medieval Española. Sociedades en transición (4-9 de octubre 1993). Alacant, vol. 3, pp. 869-877. Almela y Vives, F. (1933). Vocabulario de la cerámica de Manises. Castelló: Sociedad Castellonense de Cultura. Bohigues, C. (1983). «Les cases agrupades i urbanes. Tipus i evolució». En: Mira, J. F. (Dir.), Temes d’etnografia valenciana, I. València: Institució Alfons el Magànim, Diputació de València, pp. 267-287. Brandi, C. (2020). Teoría de la Restauración. Madrid, Alianza Editorial. Casas Torres, J.M. (1944). La vivienda y los núcleos de población rurales de la huerta de Valencia. Madrid: Instituto Juan Sebastián Elcano, Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Catalá Gimeno, J. Mª. (1988). «Manises, la terra i l’aigua». Llibre programa de les festes de juliol de 1988. Manises.

Ferrís i Soler, V. i Català i Gimeno, J. Mª. (1987). La ceràmica de Manises: el seus vocables i locucions. València: Diputació Provincial.

Chávet Lozoya, M. (2015). Los rituales de enterramiento islámicos en AlAndalus (ss. VII-XVI): las tumbas tipo Lahd. Arqueología de la Muerte en Madinat Lurqua. Tesis Universidad de Granada. Programa Oficial de Doctorado en Historia.

González Martí, M. (1944). Cerámica del Levante español. Siglos Medievales. Loza, Barcelona: Editorial Labor.

Coll Conesa, J. (2009). La cerámica valenciana. Apuntes para una síntesis. València: Avec-Gremio. Coll Conesa, J. (2009). «Cobalt blue in medieval ceramic production in the valencian Workshops. Manises, Paterna and Valencia, Spain». Medieval Ceramics, 31, pp. 11-24. Coll Conesa, J. i Pérez Camps, J. (1993). «Aspectos de la técnica de fabricación en la cerámica de Manises». En: Azuar Ruiz, R. i Martí Oltra, J. (Eds.), Actas IV Congreso de Arqueología Medieval Española. Sociedades en transición (4-9 de octubre 1993). Alacant, vol. 3, pp. 879-889. Coll Conesa, J. et al. (2017): Coll Conesa, J.; Pérez Camps, J.; Pradell, T. Molera, J. Capelli, C.; Blanes, S.; Caroscio, M. i di Febo, R. «La loza negra» de Manises hallada en el Barri dels Obradors». En: Obra negra y alfarería de cocina, Actas del XIX Congreso de la Asociación de Ceramología. Quart: Ajuntament de Quart, pp. 171-195. Cucó, J. (1983). «L’interior de la casa: mobiliari». En: Mira, J. F. (Dir.), Temes d’etnografia valenciana, I. València: Institució Alfons el Magànim, Diputació de València, pp. 289-337. Escrivá de Romaní, M. (1919). Historia de la cerámica de Alcora. Segunda Parte. Madrid: Imprenta T. Fortanet.

Hinojosa Montalvo, J. R. (1998). «Mallorca, Valencia y Sevilla, de medinas a ciudades», en González Jiménez, M., Sevilla 1248. Congreso Internacional Conmemorativo del 750 Aniversario de la Conquista de la Ciudad de Sevilla por Fernando III, Rey de Castilla y León: Sevilla, Real Alcázar. 23-27 de noviembre de 1998. Sevilla, pp. 533-550. Hinojosa Montalvo, J. R. (2005). «Espacios de sociabilidad urbana en el Reino de Valencia durante la Edad Media». Acta historica et archaeologica mediaevalia, 26. Barcelona, pp. 985-1012. Hortelano Uceda, I. (2008). «La red de acueductos de la Valentia romana: canales de abastecimiento rural al sur del Túria.» Lucentum, XXVII, pp. 69-85. Hortelano Uceda, I. i Gozalbes Fernández de Palencia, M. (2005). «Una hucha casi vacía procedente de Manises». En: Ribera, A. i Ripollés, P. P. (Eds.): Tesoros monetarios de Valencia y de su entorno. Ajuntament de València, València, pp. 293-297. López Elum, P. (1984). Los orígenes de la cerámica de Manises y de Paterna (1285-1335). València: Federico Doménech.

López Elum, P. (1986). «Origen y evolución de dos grandes centros cerámicos: Manises y Paterna». En: Actas La ceramica Medievale nel Mediterraneo Occidentale. Siena 8-12 ottobre 1984. Faenza 13 ottobre 1984. Siena: All’Insegna del Giglio, pp. 163-181. López Elum, P. (1994). La alquería islámica en Valencia: estudio arqueológico de Bofilla, siglos XI a XIV. València: P. López Elum. Macarrón Miguel, A. M. (2013). Historia de la Conservación y la Restauración. Madrid, Tecnos Editorial. Martínez Santa-Olalla, J. (1947). «El primer yacimiento arqueológico cuaternario en la huerta valenciana». Saitabi, 25-26, pp. 167-168. Menéndez Fueyo, J. L. (2014). «In taberna quando sumus. Una lectura arqueológica del vino en la Edad Media en el Reino de Valencia». En: Soler Pascual, E. (coord.): El vino en Alicante. Alacant: MARQ, pp. 36-61. Moreno Royo, J. M. (1977). El antiguo «fosar» de Manises. Llibre programa de les festes de juliol de 1977. Manises. Nicolau Bauzá, J. (1987). Páginas de la historia de Manises (siglos XIV a XVIII). Manises: Ateneu Cultural i Recreatiu Cant i Fum. Pérez Camps, J. (2008). «Sobre la manera de fabricar la azulejería en Manises durante los siglos XIV al XVI». En: Actas del XI Congreso Anual de la Asociación de Ceramología, El azulejo, evolución técnica: del taller a la fábrica. Onda: Museo del Azulejo Manolo Safont, pp. 84-95.

Requena Díez, R. (2013). El patrimoni esborrat. Barri d’Obradors de Manises o la crònica d’una fatalitat. València: Editorial Afers. Riaño, J. F. (1878). Sobre la manera de fabricar la antigua loza dorada de Manises. Madrid: Imprenta de T. Fortanet. Rodrigo Estevan, M. L. (2005). «La vivienda urbana bajomedieval arquitecturas, conflictos vecinales y mercado inmobiliario (Daroca, siglo XV)». Studium: Revista de humanidades, 11, pp. 39-74. Valls David, R. (1893). La cerámica valenciana. Apuntes para su historia. València: Imprenta de Juan Guix.

124

125

Manises, una ciutat nascuda de l’Horta Tradicionalment Manises ha comptat amb una franja estreta d’horts, situats entre la séquia de Quart i el riu, i un ampli territori de secà destinat a l’activitat ramadera i al cultiu d’oliveres, garroferes i vinyes. El seu poblament, conegut des d’èpoques molt antigues, es vincula a una àmplia xarxa de camins que connecten les terres entre si i amb les comarques veïnes i de l’interior. La séquia de Quart, d’origen islàmic, travessa el terme de Manises i rega l’horta dreta del Túria en el pas cap a les hortes de Benàger i Faitanar. Salva el barranc del Salt del’Aigua mitjançant un pont de 28 ulls conegut popularment com Els Arcs. El Pla de Quart és una comarca natural de la ribera sud del Túria que queda delimitada per la serra Perenxisa al sud, les llomes de Xest a l’est i els Cara-sols i El Collado al nord. Es caracteritza pels sòls de naturalesa aŀluvial, molt aptes per als usos agrícoles, i per un relleu que s’inclina suaument cap a l’est solcat per barrancs que desguassen en l’Albufera veïna. Els primers indicis d’ocupació del Pla de Quart tenen l’origen en l’època romana, quan es daten diverses viŀles agrícoles amb unes terres que es van beneficiar d’una xarxa d’aqüeductes que van agafar les aigües del Túria, als actuals termes de Vilamarxant i Riba-roja de Túria. Prop del Mas de la Cova es conserven restes d’un assentament rural d’època romana que encara no ha sigut objecte d’excavacions arqueològiques.

← Plan de Valence, assiegée et prise le 9 Janvier 1812 par l’Armée Française d’Aragon, aux ordres de S.E. le Marechal Suchet, duc d’Albufera.

La ramaderia transhumant desenvolupada, des d’època medieval, entre la plana litoral de València i les serres d’Albarrasí i Conca va afavorir la consolidació d’una xarxa de camins important. Els masos constitueixen el model d’ocupació i explotació tradicional de les terres de secà. Concentren una gran quantitat de terreny i solen disposar d’un immoble destinat a residència ocasional per als propietaris, un habitatge per als masovers i diferents establiments per a l’elaboració i l’emmagatzematge de la producció. El Mas del Racó va pertànyer a la família dels Boïl, senyors de Manises. Es trobava a cavall entre les terres de regadiu i les de secà. El Mas de la Cova constitueix un exemple magnífic d’aquest tipus d’explotacions agràries. Consta d’un habitatge principal, una ermita, un celler, una almàssera i diversos magatzems i dependències que s’agrupen al voltant d’un pati central. (IHU)

126

127

Manises, una ciudad nacida de l’Horta La acequia de Quart, de origen islámico, atraviesa el término de Manises y riega la vega derecha del Túria en su paso hacia las huertas de Benáger y Faitanar. Salva el Barranc del Salt del Aigua por medio de un puente de 28 ojos conocido popularmente como Els Arcs. El Pla de Quart es una comarca natural de la ribera sur del Túria que queda delimitada por la Serra Perenxisa al sur, las lomas de Cheste al Este y Los Carasoles y El Collado al norte. Se caracteriza por sus suelos de naturaleza aluvial, muy aptos para los usos agrícolas, y por un relieve suavemente inclinado hacia el este surcado por barrancos que desaguan en la cercana albufera. Los primeros indicios de ocupación del Pla de Quart datan de época romana, cuando se fechan diversas villas agrícolas cuyas tierras fueron beneficiadas por una red de acueductos que tomaron sus aguas del Túria, en los actuales términos de Vilamarxant y Riba-roja de Túria. Cerca de la Masía de La Cova se conservan restos de un asentamiento rural de época romana que todavía no ha sido objeto de excavaciones arqueológicas.

La ganadería trashumante desarrollada, desde época medieval, entre la plana litoral de València y las sierras de Albarracín y Cuenca favoreció la consolidación de una importante red caminera. Las masías o masos constituyen el modelo de ocupación y explotación tradicional de las tierras de secano. Concentran gran cantidad de terreno y acostumbran a disponer de un inmueble destinado a residencia ocasional para los propietarios, una vivienda para los masoveros y diferentes establecimientos para la elaboración y almacenamiento de la producción. El Mas del Racó perteneció a la familia de los Boïl, señores de Manises. Se situó a caballo entre las tierras de regadío y las de secano. El Mas de la Cova constituye un magnífico ejemplo de este tipo de explotaciones agrarias. Consta de una vivienda principal, una ermita, una bodega, una almazara y diversos almacenes y dependencias que se agrupan en torno a un patio central. (IHU)

Manises, a Town born from l’Horta Manises has traditionally had a thin strip of huertas (smallholdings) between the Quart irrigation channel and the river and a large area of drylands devoted to livestock farming and growing olives, carobs and vines. Its habitation, known from very early times, is linked to an extensive network of tracks connecting its areas of land to each other and to the neighbouring districts and those of the interior. The Séquia de Quart (Quart irrigation channel), of Islamic origin, runs across the municipality of Manises and irrigates the plain on the right bank of the River Turia on its way to the smallholdings of Benáger and Faitanar. It crosses the Barranc del Salt del’Aigua via a 28-span aqueduct popularly known as Els Arcs (The Arches). The Pla de Quart is a natural district on the south bank of the Turia bounded by the Serra Perenxisa to the south, the Cheste hills to the westand Los Carasoles and El Collado to the north. It is characterised by its alluvial soils, very suitable for agricultural purposes, and topography that gently slopes towards the east, furrowed by gullies which drain into the nearby lagoon of the Albufera. The first signs of occupation of the Pla de Quart date from the Roman period, withvarious agricultural villae whose land benefited from a network of aqueducts which drew their water from the Turia, in what are now the municipalities of Vilamarxant and Riba-roja de Túria.

Near the Mas de La Cova are the remains of a rural settlement from the Roman period which has not yet been archaeologically excavated. The migratory livestock herding practised from the medieval period between the coastal plain of Valencia and the mountains of Albarracín and Cuenca contributed to the establishment of a major network of tracks. Masos (farmhouses) constitute the traditional model of occupation and farming of the drylands. They concentrate a large amount of land and usually have a house occasionally occupied by the owners, living quarters for the farmworkers and various facilities for processing and storing the produce. The Mas del Racó belonged to the Boïl family, who were the lords of Manises. This estate straddles the irrigated area and the drylands. The Mas de la Cova is a magnificent example of this type of farm. It consists of a main residence, a hermitage, a winery, an oil mill and various stores and outbuildings grouped around a central yard. (IHU)

128

129

La formació d’una ciutat ceramista Per bé que molt transformat, el centre històric de Manises encara mostra molts trets del seu passat medieval. En el traçat dels carrers es reconeix en gran manera el viari antic, i el perímetre correspon bàsicament al de la vila emmurallada. 1. El recinte emmurallat era de planta rectangular i rodejava el nucli habitat pels quatre costats. Tenia quatre portals, dos d’oberts al flanc nord, cap a Paterna i l’horta fèrtil del riu, i dos més als costats est i oest, que comunicaven, respectivament, amb València i amb la zona d’eres. 2. No s’ha conservat en alçat cap secció de les muralles, encara que sabem que es van construir amb fàbrica de tàpia encofrada de morter de calç. El flanc exterior es va protegir amb un fossat de secció triangular de quasi 3 m de profunditat, que es va excavar en el terreny natural, i una avantmuralla o barbacana que va dificultar l’atac dels assaltants. 3. En 1473, part d’aquestes muralles van ser derrocades per a ampliar el nucli urbà, i es va obrir el carrer Nou, hui carrer Major, on es van edificar noves cases extramurs. El fossat es va cegar amb deixalles de les terrisseries pròximes del barri d’Obradors. 4. La casa senyorial dels Boïl es localitzava en l’angle nord-oest de la població. Davant de la casa, en una plaça, se situaven cap a finals del segle XVII alguns establiments públics importants de la vila, com la casa hospital, la carnisseria i l’hostal. 5. El tram més pròxim a la plaça del carrer que s’anomenava antigament del Trinquet o de la Pilota, hui del Doctor Català Díez, va congregar cases de mercaders i personatges principals de la comunitat. 6. De la primitiva església de Sant Joan només es conserva una de les capelles, la denominada Capelleta de Sant Antoni. La capçalera s’orientava al nord, la qual cosa explica el nom del carrer del Sagrari, i l’entrada, al sud, oberta a una placeta.

7. A l’est de l’església se situava el cementeri, destruït en gran part com a conseqüència de les obres que es van dur a terme en 1975 per a construir un bloc de cases. 8. L’església actual de Sant Joan Baptista data de 1751. El seu trasllat va suposar la demolició d’unes tres illes de cases i la modificació del carrer de Sant Vicent, que antigament es prolongava fins a l’actual carrer d’Isabel la Catòlica. 9. L’antiga plaça de l’Abadia o del Mercat, hui del Cor de Jesús, es va ampliar l’últim quart del segle XX després de la demolició d’una illa de cases. Allí, hi havia un forn de pa, probablement medieval, que va donar nom al carrer del Forn, hui desaparegut. 10. Al voltant de la plaça del Pou i del carrer de la Pobla, hui del Bisbe Soler, es va desenvolupar la Moreria, barri destinat a la població mudèjar que majoritàriament va treballar en la indústria ceràmica i en l’agricultura. Degué comptar amb una xicoteta mesquita de la qual no s’han trobat, de moment, evidències arqueològiques.

(IHU)

9 7

8 10 3

11. La maqbara va ocupar una gran extensió de terreny al sud del camí de València. Allí es va enterrar la població musulmana de Manises, que es va veure incrementada quan va acollir una part dels refugiats després de l’assalt de la moreria de la ciutat de València en 1455. 12. El barri ceramista o dels Obradors es va desenvolupar fora de la ciutat pel seu caràcter contaminant i pel risc d’incendi que comportaven els forns. Es va proveir d’aigua de la séquia i va donar eixida a la seua producció a través del port veí de València.

130

131

La formación de una ciudad alfarera

The Making of a Pottery Town

Aunque muy transformado, el casco histórico de Manises muestra aún muchos rasgos de su pasado medieval. En el trazado de sus calles se reconoce en gran medida el viario antiguo y su perímetro corresponde básicamente al de la villa amurallada.

Though greatly altered, the historical centre of Manises still shows many features of its medieval past. The old road network is still largely recognisable in the layout of its streets and its perimeter basically corresponds to that of the walled town.

1. El recinto amurallado era de planta rectangular y rodeaba el núcleo habitado por sus cuatro costados. Contaba con cuatro portales, dos de ellos abiertos en el flanco norte, hacia Paterna y las huertas de la vega del río, y otros dos en los lados este y oeste, comunicando, respectivamente, con València y con la zona de eras. 2. No se ha conservado en alzado ninguna sección de las murallas, aunque sabemos que se construyeron con fábrica de tapia encofrada de mortero de cal. El flanco exterior se protegió con un foso de sección triangular de casi 3 m de profundidad, que fue excavado en el terreno natural, y una antemuralla o barbacana que dificultó el ataque de los asaltantes. 3. En 1473 parte de estas murallas fueron derribadas para ampliar el núcleo urbano, abriéndose el carrer Nou, hoy carrer Major, donde se edificaron nuevas viviendas extramuros. El foso fue cegado con desechos de los alfares cercanos del barrio de Obradors. 4. La casa señorial de los Boïl se localizaba en el ángulo noroeste de la población. Frente a ella, en una plaza, se situaban hacia finales del siglo XVII algunos importantes establecimientos públicos de la villa, como la casa hospital, la carnicería y el hostal. 5. El tramo más próximo a la plaza del antiguamente denominado carrer del Trinquet o de la Pilota, hoy Doctor Català Díez, congregó casas de mercaderes y personajes principales de la comunidad. 6. De la primitiva iglesia de Sant Joan solo se conserva una de sus capillas, la denominada Capelleta de Sant Antoni. Su cabecera

se orientaba al norte, lo que explica el nombre de la calle Sagrario, y su entrada al sur, abierta a una pequeña placeta. 7. Al este de la iglesia se situaba su cementerio, destruido en gran parte como consecuencia de las obras llevadas a cabo en 1975 para la construcción de un bloque de viviendas. 8. La actual iglesia de San Juan Bautista data de 1751. Su traslado supuso la demolición de unas tres manzanas y la modificación de la calle Sant Vicent, que antiguamente se prolongaba hasta la actual calle Isabel la Católica. 9. La antigua plaça de l’Abadia o del Mercat, hoy Cor de Jesús, fue ampliada en el último cuarto del siglo XX tras la demolición de una manzana de casas. En ella existió un horno de pan cocer, probablemente medieval, que dio nombre al hoy desaparecido carrer del Forn. 10. En torno a la Plaça del Pou y al carrer de la Pobla, hoy del Obispo Soler, se desarrolló la Morería, barrio destinado a la población mudéjar que mayoritariamente trabajó en la industria cerámica y en la agricultura. Debió de contar con una pequeña mezquita de la que no se han encontrado, de momento, evidencias arqueológicas. 11. La maqbara ocupó una gran extensión de terreno al sur del camino de València. En ella se enterró la población musulmana de Manises, que se vio incrementada al acoger a parte de los refugiados tras el asalto de la morería de la ciudad de València en 1455. 12. El barrio alfarero o dels Obradors se desarrolló fuera de la ciudad debido a su carácter contaminante y por el riesgo de incendio que supusieron sus hornos. Se abasteció de agua de la acequia y dio salida a su producción a través del vecino puerto de València. (IHU)

1. The walled area was rectangular and the wall surrounded the inhabited nucleus on all four sides. It had four gates, two in the northern flank, leading to Paterna and the smallholdings of the river plain, and another two in the east and west sides, communicating with Valencia and with the threshing floors respectively. 2. No section of the wall survives in elevation, although we know that they were built of rammed earth using formwork, reinforced with lime mortar. The outer side was protected with a moat of triangular cross-section nearly three metres deep, which was excavated in the natural terrain, and an outer wall or rampart which impeded attackers. 3. In 1473 these walls were partially demolished to extend the urban nucleus and a street was opened, formerly called Carrer Nou (New Street) and now Carrer Major, where new extramural housing was built. The moat was filled in with waste from the nearby potters’ workshops in the Barri dels Obradors. 4. The Boïl family mansion was located in the northeast corner of the town. Opposite it, in a square, were several important public facilities, such as the hospital, the butchery and the inn. 5. Houses of merchants and leading members of the community were concentrated in the street formerly called Carrer del Trinquet or de la Pilota (Pelota Court Street), now Carrer Dr. Català Díez, in the section closest to the square. 6. All that remains of the original church of Sant Joan is one of its chapels, known as the Capelleta de Sant Antoni. The

church was oriented with its apse to the north, which explains the name of Carrer del Sagrari (Sanctuary Street), and its entrance to the south, opening onto a little square. 7. To the east of the church was its cemetery, largely destroyed as a result of the works carried out in 1975 to build a block of flats. 8. The present church of Sant Joan Baptista dates from 1751. Relocating it involved demolishing some three blocks and modifying Carrer Sant Vicent, which formerly extended to what is now Carrer Isabel la Catòlica. 9. The former Plaça de l’Abadia or del Mercat (Abbey or Market Square), now Cor de Jesús, was enlarged in the last quarter of the twentieth century following the demolition of a block of houses. It contained a probably medieval bakery, after which the Carrer del Forn (Oven Street), no longer extant, was named. 10. Around the Plaça del Pou and Carrer de la Pobla, now Carrer del Bisbe Soler, was the Islamic quarter, for the Muslim population, most of whom worked in the ceramics industry and in agriculture. It must have had a small mosque, of which no archaeological evidence has so far been found. 11. The maqbara occupied a large expanse of land south of the Valencia road. The Muslim population of Manises, which increased on receiving some of the refugees from the attack on the Morería of the city of Valencia in 1455, was buried here. 12. The ceramic workshop district or Barri dels Obradors grew up outside the town because of the pollution risk it posed and the fire hazard from its kilns. It drew its water supply from the irrigation channel and found an outlet for its products through the nearby port of Valencia. (IHU)

132

133

Un habitatge tradicional L’habitatge ha constituït habitualment l’àmbit privat i familiar de les societats tradicionals, però també ha acollit una part important de la seua activitat productiva i comercial albergant obradors, comerços, despatxos i magatzems que van donar vida a la ciutat. Encara que variada, la seua morfologia respon a uns esquemes comuns que van configurar un model d’edificació molt freqüent a les comarques centrals del territori valencià. 1. Les cases alineen les façanes al carrer i poden tindre una o dues crugies segons les necessitats i capacitats dels propietaris. En origen, tenen una planta baixa i una cambra que més tard es pot ampliar i convertir en un espai habitable. 2. Una entrada de carros comunica el carrer amb el pati posterior, on se situen els estables i altres dependències de servei. Sol estar pavimentada amb un terra especialment resistent per a suportar el pas de cavalleries i carruatges. Serveix, a més, per a articular les estances de l’habitatge. 3. Les cases es denominen a una o dues mans segons la posició lateral o centrada del pas de carros. Poden disposar d’un accés independent a la cambra des de l’exterior que se situa a un dels costats de la façana. Popularment s’anomenava escaleta.

4. L’ala exterior està ocupada pel vestíbul d’entrada i una o dues alcoves laterals amb finestres àmplies al carrer. 5. Tota l’ala posterior es destina a la cuina, on habitualment es menja, i a un espai d’estar indiferenciat, que alhora serveix de zona de treball. A l’hivern, el foc de la llar serveix perquè la família es calfe i produeix, a més, les brases que alimenten els brasers amb què es caldegen les estances restants de la casa.

6. En la cambra s’emmagatzemen i s’estenen les collites i altres productes per assecarlos i conservar-los. 7. Amb el temps va ser comú ocupar una part del pati posterior per a construir una cuina i un bany independents, fet que va permetre ampliar la superfície habitable de la casa i dotar-la de comoditats més concordes amb els nous temps.

Els habitatges medievals solen tindre obertures més reduïdes. Els terres estan enrajolats a vegades amb taulells vistosos elaborats en els tallers veïns del barri d’Obradors.

(IHU)

134

135

Una vivienda tradicional La vivienda ha constituido habitualmente el ámbito privado y familiar de las sociedades tradicionales, pero también ha acogido una parte importante de su actividad productiva y comercial al albergar obradores, comercios, despachos y almacenes que dieron vida a la ciudad. Aunque variada, su morfología responde a unos esquemas comunes que configuraron un modelo de edificación muy frecuente en las comarcas centrales del territorio valenciano. 1. Las casas alinean sus fachadas a la calle y pueden tener una o dos crujías según las necesidades y capacidades de sus propietarios. En origen cuentan con una planta baja y una cambra que más tarde puede ampliarse y convertirse en un espacio habitable. 2. Una entrada de carros comunica la calle con el patio trasero, donde se ubican los establos y otras dependencias de servicio. Suele estar pavimentada con un piso especialmente resistente para soportar el paso de caballerías y carruajes. Sirve, además, para articular las estancias que componen la vivienda. 3. Las viviendas se denominan a una o dos manos según la posición lateral o centrada del paso de carros. Pueden disponer de un acceso independiente a la cambra desde el exterior que se sitúa a uno de los lados de la fachada. Popularmente fue llamado escaleta.

A Traditional Dwelling 4. El ala exterior está ocupada por el zaguán de entrada y una o dos alcobas laterales con amplias ventanas a la calle. 5. Toda el ala trasera se destina a la cocina, donde habitualmente se come, y a un espacio indiferenciado de estar que a la vez sirve de zona de trabajo. En invierno la lumbre del hogar sirve para que la familia se caliente y produce, además, las ascuas que alimentan los braseros con los que se caldean las restantes estancias de la casa. 6. En la cambra se almacenan y extienden las cosechas y otros productos para su secado y conservación. 7. Con el tiempo fue común ocupar parte del patio trasero para construir una cocina y un cuarto de baño independientes, permitiendo ampliar la superficie habitable de la casa y dotarla de comodidades más acordes con los nuevos tiempos. Las viviendas medievales suelen tener vanos de un tamaño más reducido. Sus pisos en ocasiones están embaldosados con vistosos azulejos producidos en los vecinos alfares del barrio de Obradors.

The home was usually a private, family space in traditional societies, but it also housed a major part of the occupants’ productive activity, containing workshops, shops, offices and stores which gave life to the town. Its structure, though varied, reflects common patterns which constitute a very widespread building model in the central parts of the Valencian region. 1. The fronts of the houses were aligned with the street and could have one or two bays depending on their owners’ needs and means. They originally had a ground floor and a grain loft (cambra), which was later sometimes enlarged and converted into a living space. 2. A cart entrance connected the street to the yard at the back, where the stables and other outbuildings were. It was usually paved with a particularly hardwearing material to resist the passage of horses and mules and of carts. It also served to structure and connect the rooms. 3. Houses were called a una mà («onehanded») or a dues mans («twohanded») depending on whether the cart entrance was at the side or in the middle. There was sometimes a separate entrance to the grain loft on one side of the façade, popularly known as an escaleta (little staircase).

4. The front bay of the house was occupied by the vestibule and by one or two lateral bedrooms with large windows onto the street. 5. The whole rear bay was devoted to the kitchen, where the occupants usually ate, and an undifferentiated living space which also served as a work area. In winter the fire in the hearth kept the family warm and also produced the embers that supplied the braziers to heat the other rooms in the house. 6. Crops and other produce were stored and spread out in the grain loft to dry and preserve them. 7. It time it became common practice to build a separate kitchen and bathroom which occupied part of the yard at the back, making it possible to increase the habitable area of the house and provide it with amenities more in keeping with the new times. Medieval dwellings usually had smaller door and window openings. Their floors were sometimes paved with colourful glazed tiles produced in the nearby workshops of the Barri del Obradors. (IHU)

136

137

Un obrador ceràmic tradicional Fins al començament del segle XIX, els tallers de ceràmica es van concentrar extramurs a l’est de Manises, entre la séquia de Quart, d’on es nodrien d’aigua, i el camí de València, per on es proveïen de matèries primes i donaven eixida a la seua producció. Van formar un entramat de fàbriques i carrerons estrets de traçat irregular conegut com Obradors. La seua estructura va respondre a les necessitats tècniques de la producció tradicional, per la qual cosa resulten molt similars quant a l’organització interna. 1. L’obrador solia organitzar-se entorn d’un pati descobert, format per construccions diverses d’una o dues altures. Hi treballaven els mestres, al costat d’oficials i peons, en un sistema gremial d’organització del treball. 2. A cel obert es localitzaven les estructures relacionades amb el processament en brut de l’argila: l’àrea d’apilament de terres, l’era de trituració i les basses de levigada i decantació 3. Els depòsits per al repòs de la pasta se situaven a l’interior de les naus, pròxims a les àrees de treball on hi havia els torns de fer a l’aire. En aquests depòsits s’alçaven les peces que es deixaven assecar en sales annexes dotades de bancs i prestatges. 4. El torn és un enginy giratori format per dues rodes unides per un eix vertical. La inferior és més gran i s’impulsa amb els peus per a imprimir un moviment rotatori que s’allarga gràcies a la inèrcia. En la superior es coŀloca la pella de fang sobre un disc o rodell a fi de modelar-la. 5. Altres espais de l’interior de les naus es destinaven a operacions d’envernissat i decoració de les peces. Els bancs de treball se situaven al costat dels murs exteriors, per a aprofitar la llum que proporcionaven les nombroses finestres que s’hi obrien.

6. La cocció de les peces es feia en forns que se situaven al pati del mateix taller. Per a l’obra aspra i el bescuitat s’utilitzaven instaŀlacions de gras dimensions, però la pisa i el reflex requerien usar forns més reduïts (forns de fi), que permeteren controlar millor els processos de cocció.

2 4

7. Al costat dels forns solien emmagatzemarse els elements auxiliars per a coŀlocarhi les peces durant la cocció: llongos, trespeus, etc.

7 3

8. Les peces ja acabades eren emmagatzemades en una zona del taller comunicada amb l’exterior fins al seu embalatge i trasllat en carros. Les deixalles dels forns i les peces amb defecte de cocció s’abocaven en un primer moment al costat dels obradors, i posteriorment servien com a farciment en obres de construcció i per a terraplenar terrenys pròxims o de l’interior de la ciutat. Amb aquests rebutjos es va cegar el fossat de la muralla medieval en 1473 per a poder obrir el carrer Nou, hui carrer Major. 9. Al costat de la zona de treball hi ha un llenyer protegit per un rafal on s’emmagatzema el combustible del forn. (IHU)

138

139

Un obrador cerámico tradicional

A Traditional Ceramic Workshop

Hasta inicios del siglo XIX los talleres alfareros se concentraron extramuros al este de Manises, entre la acequia de Quart, de donde se nutrieron de agua, y el camino de València, por donde se abastecieron de materias primas y dieron salida a su producción. Formaron un entramado de fábricas y estrechos callejones de trazado irregular conocido como Obradors. Su estructura respondió a las necesidades técnicas de la producción tradicional, por lo que resultan muy similares en cuanto a su organización interna.

Until the early nineteenth century the pottery workshops were concentrated to the east of Manises, outside the walls, between the Quart irrigation channel, from which they drew water, and the Valencia road, which supplied them with raw materials and provided an outlet for their products. They formed an intricate network of factories and irregular narrow streets, known as Obradors. Their structure reflected the technical requirements of traditional production and they are therefore very similar in their internal structure.

1. El obrador acostumbró a organizarse en torno a un patio descubierto, formado por construcciones diversas de una o dos alturas. En ellos trabajaron los maestros, junto a oficiales y peones, en un sistema gremial de organización del trabajo. 2. A cielo descubierto se localizaban las estructuras relacionadas con el procesamiento en bruto de la arcilla: el área de acopio de tierras, la era de triturado y las balsas de levigado y decantación. 3. Los depósitos para el reposo de la pasta se ubicaron en el interior de las naves, próximos a las áreas de trabajo donde se situaban los tornos de alfarero. En ellos se levantaban las piezas que se dejaban secar en salas anexas dotadas de bancos y estantes. 4. El torno es un ingenio giratorio formado por dos ruedas unidas por un eje vertical. La inferior es de mayor tamaño y se impulsa con los pies para imprimir un movimiento rotatorio que se prolonga gracias a su inercia. En la superior se coloca la pella de barro sobre un disco o rodell con objeto de modelarla.

5. Otros espacios del interior de las naves se destinaban a operaciones de barnizado y decoración de las piezas. Los bancos de trabajo se situaron junto a los muros exteriores para aprovecharse de la luz proporcionada por las múltiples ventanas abiertas en ellos. 6. La cocción de las piezas se realizaba en hornos que se ubicaban en el patio del propio taller. Para la obra aspra y el bizcochado se emplearon instalaciones de gran tamaño, pero la loza y el reflejo requirieron de hornos más reducidos (hornos de fino) que permitieran controlar mejor los procesos de la cocción. 7. Junto a los hornos solían almacenarse los elementos auxiliares para la colocación de las piezas durante su cocción: llongos, atifles, etc. 8. Las piezas ya terminadas eran almacenadas en una zona del taller comunicada con el exterior hasta su embalaje y traslado en carros. Los desechos de cocción y los fallos de hornos se vertían en un primer momento junto a los alfares, sirviendo posteriormente como relleno en obras de construcción y para terraplenar terrenos cercanos o en el interior de la ciudad. Con ellos se cegó el foso de la muralla medieval en 1473 para la apertura del carrer Nou, hoy carrer Major. 9. Junto a la zona de trabajo existe una leñera protegida por un cobertizo donde se almacena el combustible del horno. (IHU)

1. Workshops were customarily organised around an open yard and consisted of various one- or two-storey buildings, in which the master potters worked along with journeymen and labourers, in a guildbased system. 2. The structures related to processing the raw clay were located in the open air: the area for storing piles of clay, the grinding floor and the separation and decanting basins. 3. The storage facilities where the paste was kept were inside the buildings, close to the workspaces containing the potters’ wheels. The pieces were thrown on these and left to dry in adjoining rooms fitted with benches and shelves. 4. A potter’s wheel is a revolving device consisting of two wheels connected by a vertical axle or shaft. The lower wheel is larger and is driven by the potter’s feet, imparting a rotary movement which is prolonged by inertia. On the upper wheel the lump of clay is placed on a disc or rodell to be shaped.

5. Other interior spaces were devoted to glazing and decorating the pieces. The work benches were situated next to the outside walls to take advantage of the light from the many windows opened in them. 6. The pieces were fired in kilns located in the yard of the workshop itself. For obra aspra (unglazed ware) and biscuit firing, large facilities were used, but majolica and lustreware required smaller kilns (hornos de fino) which allowed better control of the firing processes. 7. The kiln furniture for positioning the pieces during firing, such as llongos (supports) and atifles (trivets), was usually kept next to the kilns. 8. When the pieces were finished they were stored in an area of the workshop connected to the outside until they were packed and transported on carts. Kiln refuse and failed firings were initially discarded next to the potteries and subsequently used as filling material in construction works and to level land nearby or within the town. The moat of the medieval wall was filled in with them in 1473 for the opening of Carrer Nou, now Carrer Major. 9. Next to the work area there was a woodpile protected by a lean-to where fuel for the kiln was stored.

140

141

La maqbara de Manises Les maqabir o cementeris de ritu islàmic se situen als afores de les poblacions al costat d’una de les vies principals d’accés i, sovint, pròximes a un curs d’aigua. Poden estar envoltades o no per una tàpia de delimitació i ocupen grans extensions de terreny perquè la xaria estableix que tots els enterraments han de respectar les inhumacions precedents. La seua organització interna està reglada per un responsable designat per l’aljama, que és qui decideix el lloc de la sepultura a mesura que es van produint les defuncions. 1. La maqbara de Manises se trobava al costat del camí de València, enfront del barri d’Obradors, i prop del traçat de la séquia de Quart. 2. En una excavació arqueològica desenvolupada recentment s’han identificat les petjades deixades pels carros que circulaven per aquest camí, s’ha comprovat que el seu traçat original se situava una mica més al sud que l’actual carrer de València. 3. Es calcula que el cementeri va poder ocupar en el seu moment final, a començament del segle XVII, una extensió de quasi 1,5 ha. Després de l’expulsió dels moriscos en 1609, la necròpoli va ser abandonada i posteriorment terraplenada i transformada per a usos agrícoles. 4. El ritu d’enterrament utilitzat en l’islam és la inhumació. El cos, després de ser rentat i amortallat, es deposita sobre el costat dret a l’interior d’una fossa que s’excava en el terreny, perquè així s’estiga en contacte amb la terra neta d’impureses. El cap es disposa al sud-oest, de manera que la cara quede mirant cap a orient, i els peus cap al nord-est. La sepultura es cobreix amb lloses de pedra, teules o rajoles, que sovint es disposen formant una teuladeta amb caiguda cap a l’oest, i es tapa amb terra formant un túmul que serveix de senyalització.

5. Unes franges lliures de sepultures a manera de carrers permeten la circulació per l’interior del cementeri sense necessitat de trepitjar les tombes preexistents. 6. Es coneixen algunes sepultures singulars amb estructura d’obra (maqabryya) que se suposa que van correspondre a personatges principals de l’aljama.

1 5

7. El cementeri va anar creixent des de les proximitats de la ciutat cap al barranc del Salt de l’Aigua, per la qual cosa sabem que el nucli més antic es va situar en el que hui és el cantó de l’avinguda dels Tramvies i el carrer de València, excavat arqueològicament entre 1993 i 1994. (IHU) 2

6 7

142

143

La maqbara de Manises Las maqabir o cementerios de rito islámico se ubican a las afueras de las poblaciones junto a una de las vías principales de acceso y, a menudo, próximas a un curso de agua. Por lo general suelen estar rodeadas por una tapia de delimitación y ocupan grandes extensiones de terreno porque la sharía establece que todos los enterramientos deben respetar las inhumaciones precedentes. Su organización interna está reglada por un responsable designado por la aljama, que es quien decide el lugar de la sepultura conforme se van produciendo los fallecimientos. 1. La maqbara de Manises se situó junto al camino de València, frente al barrio alfarero de Obradors, y cerca del trazado de la acequia de Quart. 2. En una excavación arqueológica desarrollada recientemente se han identificado las huellas dejadas por los carros que circulaban por este camino, comprobándose que su trazado original se situaba algo más al sur que la actual calle València. 3. Se calcula que el cementerio pudo ocupar en su momento final a inicios del siglo XVII una extensión de prácticamente 1,5 ha. Tras la expulsión de los moriscos en 1609 la necrópolis fue abandonada y posteriormente terraplenada y transformada para usos agrícolas.

The Maqbara of Manises 4. El rito de enterramiento empleado en el islam es la inhumación. El cuerpo, después de lavado y amortajado, se deposita sobre el costado derecho en el interior de una fosa que se excava en el terreno para que así permanezca en contacto con tierra limpia de impurezas. La cabeza se dispone al sudoeste de tal manera que la cara quede mirando hacia oriente, y los pies hacia el noreste. La sepultura se cubre con losas de piedra, tejas o ladrillos, que frecuentemente se disponen formando un tejadillo con caída hacia el oeste, y se tapa con tierra formando un túmulo que sirve de señalización. 5. Franjas libres de sepulturas a modo de calles permiten la circulación por el interior del cementerio sin necesidad de pisar las tumbas preexistentes. 6. Se conocen algunas sepulturas singulares con estructura de obra (mqabryyas) que se supone correspondieron a personajes principales de la aljama. 7. El cementerio fue creciendo desde las proximidades de la ciudad hacia el Barranc del Salt de l’Aigua, por lo que sabemos que el núcleo más antiguo se situó en lo que hoy es la esquina de la Avenida dels Tramvies y la calle València, excavada arqueológicamente entre 1993 y 1994. (IHU)

Maqabir or Islamic cemeteries are located on the outskirts of towns beside one of the main access roads and often close to a watercourse. They generally tend to be surrounded by a boundary wall and occupy large areas of land, because Sharia law stipulates that all burials must respect previous interments. Their internal organisation was governed by an official appointed by the aljama (local Morisco community), who decided the sites of the graves as the deaths occurred. 1. The maqbara of Manises was beside the Valencia road, opposite the pottery district of the Barri dels Obradors and near the course of the Quart irrigation channel. 2. In an archaeological excavation conducted recently the tracks left by the carts travelling along this road were identified, showing that its original course ran somewhat further south than the current Carrer València. 3. It is estimated that at the end of its life in the early seventeenth century the cemetery may have occupied an area of almost 15,000 square metres. After the expulsion of the Moriscos in 1609 the necropolis was abandoned and subsequently it was filled and levelled and converted to agricultural use.

4. The burial rite used in Islam is inhumation. After being washed and enshrouded, the body was deposited on its right side in a grave dug in the ground so as to remain in contact with earth free of impurities. The head was positioned towards the southwest, so that the face was looking east and the feet pointed northeast. The grave was covered with slabs of stone, roof tiles or bricks, often arranged in the shape of a little roof sloping towards the west, and a tumulus of earth was formed on it, serving as a marker. 5. Strips free of graves like streets made it possible to move around the cemetery without having to tread on the existing graves. 6. Some individual tombs with built structures (mqabriyya) are known, presumably corresponding to important members of the aljama. 7. The cemetery gradually expanded from the immediate vicinity of the town towards the Barranc del Salt de l’Aigua, so we know that the most ancient nucleus was located at what is now the corner of Avinguda dels Tramvies and Carrer València, excavated archaeologically in 1993–94. (IHU)

144

145

Un horno moruno

Un forn morú Els denominats forns moruns van ser els utilitzats tradicionalment a Manises per a la producció ceràmica fins a la introducció dels sistemes elèctrics i de gas cap al final de la dècada de 1970. Es tracta d’estructures tecnològicament molt desenvolupades tot i la seua aparent simplicitat, que optimitzen el rendiment tèrmic i permeten la cocció simultània d’un gran nombre de peces.

5. Una porta que, durant la cocció, queda tapiada amb rajoles serveix per a coŀlocar-la càrrega en l’interior. Com que es persegueix el màxim aprofitament de l’espai, les peces vidriades se separen entre si amb uns xicotets separadors (trespeus, mamelletes) que impedeixen que s’apeguen durant la cocció.

1. El forn es compon d’una doble cambra separada per una graella perforada que afavoreix la irradiació de la calor i a través de la qual circula l’aire calent.

(IHU)

2. La cambra inferior sol excavarse en el subsòl per a simplificar la construcció i garantir-ne l’aïllament tèrmic. En la part del davant, anomenada caldera o llar, es produeix la combustió. Té una xicoteta boca d’alimentació, generalment dotada d’una comporta metàŀlica, a través de la qual es pot accedir a l’interior per a les labors de neteja i manteniment.

Los denominados hornos morunos fueron los empleados tradicionalmente en Manises para la producción cerámica hasta la introducción de los sistemas eléctricos y de gas hacia finales de la década de 1970. Se trata de estructuras tecnológicamente muy desarrolladas pese a su aparente simplicidad que optimizan el rendimiento térmico y permiten la cocción simultánea de un gran número de piezas. 1. El horno se compone de una doble cámara separada por una parrilla perforada que favorece la irradiación del calor y a través de la cual circula el aire caliente.

2. La cámara inferior suele excavarse en el subsuelo para simplificar su construcción y garantizar su

3. La mitad trasera de la cámara inferior acostumbra a estar sobreelevada con respecto al piso de la caldera. En ocasiones forma una especie de banco de adobes o sagen, en el que se cuecen piezas de gran tamaño en bizcocho y las fritas para los vidriados en el interior de crisoles cerámicos. 4. El laboratorio es el espacio destinado a la cocción de las piezas

y ocupa la cámara superior del horno. Está construido con adobes trabados con arcilla que forman una cúpula (alcova) con orificios para regular el tiro. Exteriormente se protege con una estructura de mampostería (carxata) que lo aísla y refuerza. 5. Una puerta que durante la cocción queda tapiada con ladrillos sirve para la colocación de la carga en su interior. Como se persigue el máximo aprovechamiento del espacio, las piezas vidriadas se separan entre sí con pequeños separadores (atifles, mamelletes) que impiden que se peguen durante la cocción. (IHU)

A Moorish Kiln

3. La meitat posterior de la cambra inferior acostuma a estar sobreelevada respecte del terra de la caldera. A vegades forma una espècie de banc de toves o sagen, en el qual es couen peces de gran mida en bescuit i les frites per als vidriats a l’interior de cresols ceràmics. 4. El laboratori és l’espai destinat a la cocció de les peces i ocupa la cambra superior del forn. Està construït amb toves travades amb argila que formen una cúpula (alcova) amb orificis per a regular el tir. Exteriorment es protegeix amb una estructura de maçoneria (carxata) que l’aïlla i el reforça.

aislamiento térmico. En su parte delantera, llamada caldera u hogar, se produce la combustión. Posee una pequeña boca de alimentación, generalmente dotada de una compuerta metálica, a través de la cual se puede acceder a su interior para las labores de limpieza y mantenimiento.

Hornos morunos (Moorish kilns), as they are called, were the type traditionally used for ceramic production in Manises until the introduction of electric and gas-fired kilns towards the end of the 1970s. Despite their apparent simplicity they are technologically highly developed structures which optimise thermal performance and enable a large number of pieces to be fired simultaneously.

5 4

1. The kiln consisted of two chambers separated by a perforated grille which facilitated heat radiation and through which the hot air circulated. 2. The lower chamber was usually excavated in the subsoil to simplify

construction and ensure thermal insulation. Combustion took place in the front section, known as the firebox. It had a small feed opening or stoke hole, generally fitted with a metal hatch, which provided access to the interior for cleaning and maintenance work. 3. The rear half of the lower chamber was usually raised relative to the floor of the firebox. It sometimes formed a kind of adobe shelf or sagén, on which large pieces were biscuit fired and glazes were sintered in ceramic crucibles. 4. The firing chamber was the space devoted to firing the pieces and occupied the upper section of the kiln. It was built of adobe bricks joined with clay which formed

a dome (alcova) with openings or flues to regulate the draught. The exterior was protected by a masonry structure (carxata) which insulated and reinforced it. 5. The load was placed inside the firing chamber through a door which remained bricked up during firing. As the aim was to make maximum use of the space, the glazed pieces were separated with trivets or other spacers (atifles, mamelletes) which prevented them from sticking together during firing. (IHU)

146

147

Forn de reflex metàl·lic. Fornet de daurar.

Horno de reflejo metálico. Fornet de daurar

A Manises el forn és generalment de planta quadrada i mida menuda, per això s’anomenava fornet de daurar en la documentació històrica del segle XVI. Els forns tradicionals tenen una caldera profunda perquè l’acumulació de cendra no ofegue el tub de ventilació. Mantenen unes proporcions determinades entre llar i laboratori, perforacions distribuïdes uniformement per la graella del laboratori o cambra de cocció, en general una de central i quatre als cantons; volta baixa amb un únic fumeral central al sostre, o alule, que ha d’estar degudament proporcionat per tal d’afavorir el tub reductor. Sobre les perforacions dels cantons, és freqüent que es construïsquen quatre columnes buides cap a la volta amb obertures regulars contraposades, obertes cap a la cambra de combustió, perquè els gasos isquen amb una distribució uniforme en tots els nivells i s’aconseguisca una atmosfera reductora tan homogènia com siga possible al laboratori. La cocció es fa amb llenya de romer seca, cremant garbes menudes i mantenint-la sempre amb fum abundant. La cocció ha de seguir un ritme que marca la mateixa combustió, sense forçar la càrrega i cremant a mesura que el forn és capaç d’absorbir la calda. La falta d’oxigen fa que la flama isca pel bocaport. L’extracció ha de ser fluida, ja que si els gasos no circulen amb un ritme adequat, el forn s’ofega i les peces poden presentar defectes de reflex corregut o evaporat. És per això que requereixen una pràctica empírica que si no es coneix produeix fracassos i que forma part del secret del ceramista especialista.

En Manises el horno es generalmente de planta cuadrada y tamaño pequeño, por lo que se les llamaba fornets de daurar en la documentación histórica del siglo XVI. Los hornos tradicionales poseen una caldera honda para que la acumulación de ceniza no ahogue el tiro. Mantienen unas proporciones determinadas entre hogar y laboratorio, perforaciones distribuidas uniformemente en la parrilla del laboratorio o cámara de cocción, en general una central y cuatro en las esquinas, bóveda baja con una sola chimenea central en el techo, o alule, que debe estar debidamente

(JCC)

proporcionada para favorecer el tiro reductor. Sobre los tiros esquineros es frecuente que se construyan cuatro columnas huecas hacia la bóveda con aberturas regulares contrapeadas, abiertas hacia la cámara de combustión, para que los gases salgan con una distribución uniforme en todos los niveles y conseguir una atmósfera reductora lo más homogénea posible en el laboratorio. La cocción se hace con leña de romero seca, quemando garbas pequeñas y manteniéndola siempre con abundante humo. La cocción debe seguir un ritmo que va marcando la propia combustión, sin

forzar la carga y quemado a medida que el horno es capaz de absorber la calda. La falta de oxígeno hace que la llama se asome por el bocaport. El tiro debe ser fluido ya que si los gases no circulan con un ritmo adecuado el horno se ahoga y las piezas pueden presentar defectos de corrido o evaporado del reflejo. Es por ello que requieren una práctica empírica que si no es conocida produce fracasos y que forma parte del secret del alfarero especialista. (JCC)

Lustreware kiln (or «gilding» kiln) In Manises these kilns were generally square-based and small and are therefore called fornets de daurar («small gilding kilns») in sixteenthcentury historical documents. Traditional kilns had a deep firebox so that the accumulated ash would not choke the draught. They exhibited certain set proportions between the firebox and the firing chamber, perforations evenly distributed in the floor grille of the firing chamber, usually one in the centre and four in the corners, and a low vault with a single central flue, or alule, which had to be correctly proportioned to

promote the appropriate draught for reduction firing. Four hollow columns were often constructed on the corner draught openings,leading up towards the vault, with regularly spaced offset aperturesfacing into the firing chamber so that the gases emanated in an even distribution at every level, achieving the most uniform possible reducing atmosphere in the chamber. The kiln was fired with dry rosemary wood, burning small bundles and always keeping it very smoky. The firing had to proceed at a rate set by the combustion itself, without forcing the pace of loading and burning, as the kiln

managed to absorb the heat. The lack of oxygen caused a flame to appear through the bocaport (entrance to the firing chamber access passage). The draught had to be smooth and continuous, since if the gases did not circulate at a suitable rate the kiln was choked and the pieces could show defects due to the lustre running or evaporating. Knowledge based on practical experience was therefore required, and the absence of that knowledge led to failures. It was one of the trade secrets of specialist potters. (JCC)

148

149

Rueda de alfarero

1 4

La rueda o torno de alfarero es un instrumento que permite elaborar las piezas a partir de la rotación de la masa de barro a una velocidad elevada. El alfarero centra la masa de arcilla (pella) sobre un disco rotante y luego le va dando forma con las manos (fer a l’aire). El torno se compone de dos ruedas, una en el extremo más elevado sobre la que se coloca la masa de arcilla a tornear (planellet) 1 y otra en el más bajo que sirve para impulsar con el pie (falda) 2. Ambas se unen mediante un eje vertical (arbre) que se sujeta al planellet mediante un pasador (fus) y a la base por un travesaño de madera (creueta) 3. El eje termina en una punta aguzada que inicialmente era de madera dura, carrasca o boj (xoqueta), que rueda sobre un elemento fĳo (punt),

que en época medieval fue un canto de río y en época reciente podía ser de vidrio e incluso un rodamiento metálico. Todo ello se sujetaba mediante la selleta a un banco de madera (banc) 4 que poseía una superficie horizontal en la que se apoyaban los elementos auxiliares como un lebrillo con agua para lubricar o los instrumentos de retoque o ferramenta, como la palmeta, la media caña, trozos de alambre o fil, el ferro de raure, el palet, la esponja, la llanceta y la punxa. El asiento se llamaba seient 5 y estaba separado del eje de la rueda por el estret. El banco poseía también una tabla para descansar el pie (estrep) 6. (JCC)

Potter’s wheel 2

Roda de fer a l'aire La roda o torn de terrisser és un instrument que permet elaborar les peces a partir de la rotació de la massa de fang a una velocitat elevada. El ceramista centra la massa de fang (pella) sobre un disc que gira i després li dona forma amb les mans (fer a l’aire). El torn es compon de dues rodes, una a l’extrem més elevat, sobre la qual es coŀloca la massa de fang per a tornejar (planellet) 1, i una altra al més baix que serveix per a impulsar el torn amb el peu (falda) 2. Les dues s’uneixen mitjançant un eix vertical (arbre) que se subjecta al planellet mitjançant un passador (fus), i a la base, amb un travesser de fusta (creueta) 3. L’eix acaba en una punta agusada que inicialment era de fusta dura, carrasca o boix (xoqueta), que roda sobre un

element fix (punt), que en l’època medieval era de pedra de riu i en l’època recent podia ser de vidre, i fins i tot un rodament metàŀlic. Tot això se subjectava mitjançant la selleta a un banc de fusta (banc) 4 que tenia una superfície horitzontal on es recolzaven els elements auxiliars, com ara un llibrell amb aigua per a lubrificar o els instruments de retoc o ferramenta, com la palmeta, la mitja canya, trossos de filferro o fil, el ferro de raure, el palet, l’esponja, la llanceta i la punxa. La cadira s’anomenava seient 5 i estava separat de l’eix de la roda per l’estret. El banc també tenia una taula per a descansar el peu (estrep) 6. (JCC)

The potter’s wheel was a device that enabled pieces to be made by spinning the clay at high speed. The potter placed the lump of clay (pella) on the centre of a rotating disc and then gradually shaped it with his hands (fer a l’aire). The potter’s wheel consisted of two discs, one (the planellet) 1 at the top, on which the pella was thrown, and a flywheel (falda) 2 at the bottom driven by the potter’s foot. They were connected by a vertical shaft or axle (arbre), which was attached to the planellet with a metal pin (fus) and to the base with a wooden cross-piece (creueta) 3. The shaft ended in a sharpened tip (xoqueta), originally made of hardwood (ilex or box), which turned on a fixed element (punt or axle base), which was a river pebble in the medieval period and in more recent times could be glass or

even a metal bearing. All this was fixed by the selleta (clamp) to a wooden platform (banc) 4 which had a horizontal surface supporting the auxiliary elements such as an earthenware bowl with water for lubrication and the finishing tools or ferramenta, such as the palmeta (a strip of leather for shaping and polishing), the half-round tool, pieces of wire or fil, de ferro de raure (scraping iron), the palet (a shaping tool), the sponge, the llanceta and the punxa (bladed tools). The seatwas called the seient 5 and was separated from the shaft of the wheel by the estret («strait» or gap). The platform also had an oblique wooden board which served as a footrest (estrep) 6. (JCC)

150

151

L’aixovar ceràmic domèstic Els productes ceràmics han constituït, des de sempre, la major part del parament usat a les cases per a la preparació, el servei i la conservació dels aliments. L’aixovar domèstic quotidià s’ha compost tradicionalment d’uns quants utensilis específics per a cada funció, les formes i la decoració dels quals han anat variant progressivament amb el pas del temps. 1. Les olles i les cassoles eren els utensilis més usats en la cuina. Es posaven a la vora del foc sobre trespeus i s’utilitzaven per a calfar aigua, bullir aliments i elaborar guisats i putxeros. Disposaven de tapadores que s’ajustaven a la mida de les seues boques per a optimitzar les coccions. Les cassoles també s’usaven per a cuinar aliments al forn. 2. En els morters es picaven els condiments i es preparaven salses, que després s’afegien als guisats o se servien a part en salseres.

5. L’oli i el vi s’emmagatzemaven en cellers i rebostos a l’interior d’alfàbies o gerres de diverses mides. També s’utilitzaven gerres o alfàbies per a conservar aliments preparats. 6. L’aigua es recollia diàriament de la cisterna en cànters que es transportaven a les cases en uns carretons especials. Es coŀlocaven en unes armadures de fusta anomenades cantereres que solien estar en els vestíbuls d’entrada. 7. El servei de taula es componia bàsicament d’escudelles, destinades a les sopes i guisats líquids, i de plats, en els quals se servia la resta dels aliments, que eixien a taula en grans fonts o plats d’ús coŀlectiu anomenats servidores o tabacs. En els talladors es trinxaven les viandes. 8. Era freqüent l’ús de xicotets bols per a contindre la sal i de salseres per a adobar els plats.

3. Les espècies es conservaven en pots amb tapa que es guardaven en arques, armaris de rebost o prestatgeries.

9. La beguda, especialment el vi, se servia en pitxers d’una sola ansa, de cos globular i coll cilíndric amb un bec.

4. Els llibrells eren recipients de múltiples usos. S’utilitzaven en la higiene personal, com a llavamans (també anomenats bacins) i per a la neteja de peus i altres parts del cos. També s’usaven per a llavar la roba, en aquest cas rebien el nom de cossi o bugader. En la cuina s’utilitzaven com a plats i fruiteres i per pastar masses. Era imprescindible en les matances, on s’usaven per a recollir la sang i per a picar la carn en l’elaboració dels embotits.

10. Per a iŀluminar-se de nit s’usaven cresols proveïts d’una metxa de cotó xopada en oli d’oliva.

10 3

(IHU)

7 1

9 4

152

153

El ajuar cerámico doméstico

Domestic Ceramic Vessels

Los productos cerámicos han constituido, desde siempre, la mayor parte del menaje usado en las casas para la preparación, servicio y conservación de los alimentos. El ajuar doméstico cotidiano se ha compuesto tradicionalmente de unos cuantos utensilios específicos para cada función, cuyas formas y decoración han ido variando progresivamente con el paso del tiempo.

Ceramic products have always constituted the majority of the domestic items used in homes for preparing, serving and preserving food. Everyday household equipment traditionally consisted of a few specific vessels for each purpose, whose shapes and decoration have gradually varied over time.

1. Ollas y cazuelas fueron los utensilios más empleados en la cocina. Se ponían a la lumbre sobre trébedes y se emplearon para calentar agua, hervir alimentos y elaborar guisos y potajes. Disponían de tapaderas que se ajustaban al tamaño de sus bocas para optimizar las cocciones. Las cazuelas también se usaron para cocinar alimentos en el horno. 2. En los morteros se majaban los condimentos y se preparaban salsas, que luego se añadían a los guisos o se servían aparte en salseras. 3. Las especias se conservaban en botes con tapa que se guardaron en arcones, alacenas o anaqueles. 4. Los lebrillos fueron recipientes de múltiples usos. Se emplearon en la higiene personal, como lavamanos (también llamados bacins) y para el aseo de pies y otras partes del cuerpo. Se usó asimismo para hacer la colada, recibiendo la denominación de cossi o bugader. En la cocina se emplearon como fuentes y fruteros y para el amasado de masas. Fue imprescindible en las matanzas, donde se usaron para la recogida de la sangre y para el picado de la carne en la elaboración de los embutidos.

5. El aceite y el vino se almacenaron en bodegas y despensas en el interior de tinajas (alfàbies, gerres) de diversos tamaños. Las orzas se usaron para la conservación de alimentos preparados. 6. El agua se recogía diariamente de la cisterna en cántaros que se transportaban a las casas en unas carretillas especiales. Se colocaban en unos armazones de madera llamados cantareras que solían estar en los zaguanes de entrada. 7. El servicio de mesa se componía básicamente de escudillas, destinadas a las sopas y guisos líquidos, y de platos, en los que se servía el resto de los alimentos, que salían a la mesa en grandes fuentes o platos de uso colectivo llamados servidores o tàbacs. En los talladors se trinchaban las viandas. 8. Fue frecuente el uso de pequeños cuencos para contener la sal y de salseras para aderezar los platos. 9. La bebida, especialmente el vino, fue servida en jarros de una sola asa denominados pitxers, de cuerpo globular y cuello cilíndrico con pico vertedor. 10. Para iluminarse por la noche se usaron candiles o cresols provistos de una mecha de algodón empapada en aceite de oliva. (IHU)

1. Ollas and cazuelas (pots and pans) were the vessels most commonly used in the kitchen. They were put on the fire, standing on trivets, and used to heat water, boil food and make stews and soups. They had lids that fitted their mouths to optimise cooking. Cazuelas (casserole dishes) were also used for cooking food in the oven. 2. Morteros (mortars) were used to crush condiments and prepare sauces, which were then added to stews or served separately in salseras (sauce boats). 3. Spices were preserved in lidded jars kept in large chests, cupboards or shelves. 4. Large, wide bowls known as lebrillos were multipurpose containers. They were used for personal hygiene, as washbasins (also called bacins), and for washing feet and other parts of the body. They were also used for washing clothes, in which case they were known as cossis or bugaders (washtubs). In the kitchen they were used as serving dishes and fruit bowls and for kneading dough. They were essential items for matanzas (pig slaughters), where they were used to collect the blood and for chopping the meat to make charcuterie.

5. Oil and wine were stored in cellars and pantries in vats (alfàbies, gerres) of various sizes. Orzas (tall glazed jars) were used for preserving cooked foods. 6. Water was collected every day from the cistern in cántaros (pitchers) which were carried to houses on special carts. They were placed on wooden frames called cantareras, usually in the vestibule. 7. Tableware basically consisted of bowls, for soups and thin stews, and plates, on which the rest of the food was served; it was brought to the table in large dishes or plates for collective use called servidores or tabacs. Meat was carved on plates called talladors. 8. The use of small bowls for salt and sauce boats for seasoning dishes was common. 9. Drinks, especially wine, were served in jugs with a single handle called pitxers, which had a spherical body and a cylindrical neck with a spout for pouring. 10. Yards were decorated with flower pots and plants, including aromatic herbs used in the kitchen. Alfabeguers (basil pots) were a special type of hanging plant pot to enhance the insect-repellent effect of basil (alfàbrega). 11. Oil lamps or cresols, with a cotton wick soaked in olive oil, were used for lighting at night. (IHU)

154

155

La ceràmica de Manises: una producció universal Mas sobre tot es la bellessa de la obra de manizes daurada e maestrivolment pintada, que ja tot lo mon ha enamorat, entant que lo papa e los cardenals, e los princeps del mon, per special gracia la requerent, e stant maravellats que de terra se puxa fer obra axi excellent e noble (Francesc Eiximenis, 1383: Regiment de la cosa pública, Lo Crestià, XII, part 3). La distribució de la ceràmica de Manises es va fer especialment per via marítima a través del Grau de València, acompanyant les prestigioses manufactures tèxtils valencianes exportades des del segle XIV per tot el Mediterrani. L’arqueologia subaquàtica ha donat a conéixer alguns navilis naufragats que van participar en l’exportació de la ceràmica valenciana, com la nau de Cavoli, a Sardenya, o diversos derelictes identificats a les costes catalanes, balears i valencianes. Les vaixelles es van embalar a l’interior de gerres de grans dimensions (ingerratas, segons s’especifica en els contractes), que es protegien per dins i per fora amb feixos de palla i espart per a previndre colps i trencaments. Una sola d’aquestes gerres d’estibar escutelles, o gerres grans plens d’obra de terra, podia contindre fins a una dotzena de dotzenes (això és, una grossa) de peces. Les gerres carregades es desplaçaven en carros des dels obradors fins a les naus mercants, on s’estibaven amb cura per a evitar desplaçaments de càrrega. Per als taulells es van utilitzar sàrries d’espart que s’encarregaven específicament en cada ocasió als esparters de la ciutat de València.

Els productes ceràmics es distribuïen per via terrestre des dels ports marítims cap a l’interior juntament amb altres múltiples mercaderies a través de les principals rutes comercials del continent europeu. El comerç de la ceràmica valenciana estava en mans de mercaders valencians, catalans i mallorquins relacionats amb la indústria tèxtil. També de negociants francesos, italians, xipriotes i turcs, que comercialitzaven a l’exterior encàrrecs efectuats directament als tallers locals. Al llarg del segle XV i, especialment durant el regnat d’Alfons V el Magnànim, les principals corts europees i grans famílies d’Aragó, Castella, Navarra, França i Sicília van encarregar als obradors de Manises vaixelles i taulells personalitzats amb els seus emblemes heràldics. Les produccions ceràmiques de Manises també van arribar a Anglaterra, Flandes, els països bàltics, Rússia i fins i tot a l’Orient llunyà. (IHU)

156

157

La cerámica de Manises: una producción universal

Manises Ceramics: A Universal Product

Mas sobre tot es la bellessa de la obra de manizes daurada e maestrivolment pintada, que ja tot lo mon ha enamorat, entant que lo papa e los cardenals, e los princeps del mon, per special gracia la requerent, e stant maravellats que de terra se puxa fer obra axi excellent e noble (Francesc Eiximenis, 1383: Regiment de la cosa pública, Lo Crestià, XII, part 3).

La distribución de la cerámica de Manises se realizó especialmente por vía marítima a través del Grau de València, acompañando a las reputadas manufacturas textiles valencianas exportadas desde el siglo XIV por todo el Mediterráneo. La arqueología subacuática ha dado a conocer algunos navíos naufragados que participaron en la exportación de la cerámica valenciana, como la nave de Cavoli, en Cerdeña, o diversos pecios identificados en las costas catalanas, baleares y valencianas. Las vajillas se embalaron en el interior de tinajas de gran tamaño (ingerratas según se especifica en los contratos) que se protegían interior y exteriormente con haces de paja y esparto para prevenir golpes y roturas. Una sola de estas gerres d’estibar escutelles, o gerres grans plens d’obra de terra, podía contener hasta una docena de docenas (una grossa) de piezas. Las tinajas cargadas se desplazaban en carros desde los alfares hasta las naves mercantes, donde se estibaban cuidadosamente para evitar desplazamientos de carga.

Para los azulejos se utilizaron serones de esparto que se encargaban específicamente en cada ocasión a los esparteros de la ciudad de València. Los productos cerámicos se distribuyeron por vía terrestre desde los puertos marítimos hacia el interior junto con otras múltiples mercancías a través de las principales rutas comerciales del continente europeo. El comercio de la cerámica valenciana estuvo en manos de mercaderes valencianos, catalanes y mallorquines relacionados con la industria textil. También de negociantes franceses, italianos, chipriotas y turcos que comercializaron en el exterior encargos realizados directamente a los talleres locales. A lo largo del siglo XV y, en especial durante el reinado de Alfonso V el Magnánimo, las principales cortes europeas y grandes familias de Aragón, Castilla, Navarra, Francia y Sicilia encargaron a los alfareros de Manises vajillas y azulejería personalizadas con sus emblemas heráldicos. Las producciones cerámicas de Manises también llegaron a Inglaterra, Flandes, los países bálticos, Rusia e incluso al lejano Oriente. (IHU)

Manises ceramics were distributed particularly by sea, through the Grau (port) of Valencia, along with the renowned Valencian textile products exported all over the Mediterranean from the fourteenth century. Underwater archaeology has brought to light several ships involved in the export of Valencian ceramics, including one at Cavoli, in Sardinia, and various wrecks identified off the coasts of Catalonia, the Balearic Islands and Valencia. The pottery pieces were packed inside large vats (the contracts specify that they should be ingerratas [«vatted»]), protected inside and out with bundles of straw and esparto to prevents knocks and breakages. Just one of these gerres d’estibar escutelles («vats for stowing bowls») or gerres grans plens d’obra de terra («large vats full of ceramics») could contain up to a dozen dozen pieces (a grossa).

Large esparto baskets, ordered especially for each load from the esparto artisans of the city of Valencia, were used for tiles. Ceramic products were distributed overland from the seaports to the interior, along with many other types of merchandise, by the main trade routes of Europe. The Valencian ceramics trade was controlled by Valencian, Catalan and Mallorcan merchants associated with the textile industry, as well as French, Italian, Cypriot and Turkish businessmen who traded abroad in goods ordered directly from the local workshops. Throughout the fifteenth century, and especially during the reign of Alfonso V the Magnanimous, the main European courts and great families of Aragon, Castile, Navarre, France and Sicily ordered tableware and tiles personalised with their heraldic emblems from the potters of Manises. Ceramics produced in Manises also reached England, Flanders, the Baltic countries, Russia and even the Far East. (IHU)

The loaded vats were transported on carts from the potteries to the merchant ships, where they were carefully stowed to prevent load shifting. P 158-159 Excavació feta en una fàbrica del carrer Montepío de Manises, 1890-1900. Autor desconegut. Coŀlecció de Jesús Borrás i Sanchis. Excavación realizada en un fábrica de la calle Montepío de Manises, 1890-1900. Autor desconocido. Colección de Jesús Borrás i Sanchis. Excavation conducted at a factory in Calle Montepío in Manises, 1890–1900. Photographer unknown. Jesús Borrás i Sanchis collection.

158

159

160

Catàleg Catàlogo Catalogue

161

Escudella S. XIV. 5,8 × 15,8 cm. Fons antic. MCM Inv. 589 Escudilla S. XIV. 5,8 × 15,8 cm. Fondo antiguo. MCM Inv. 589 Bowl 14th century. 5.8 × 15.8 cm. Fondo antiguo. MCM Inv. 589

162

163

Pitxer S. XIV. 15,3 × 9,2 cm. Excavació. MCM Inv. 2915

Escudella S. XIV-XV. 5,6 × 13,4 cm. Excavació MCM Inv. 5471

Jarra S. XIV, 15,3 × 9,2 cm. Excavación. MCM Inv. 2915

Escudilla S. XIV-XV. 5,6 × 13,4 cm. Excavación. MCM Inv. 5471

Pitcher 14th century. 15.3 × 9.2 cm. Excavation. MCM Inv. 2915

Bowl 14th-15th century. 5.6 × 13.4 cm. Excavation. MCM Inv. 5471

Orça S. XV. 8,2 × 10,5 × 8,9 cm. Excavació. MCM Inv. 3261 Orza S. XV. 8,2 × 10,5 × 8,9 cm. Excavación. MCM Inv. 3261 Vessel 15th century. 8.2 × 10.5 × 8.9 cm. Excavation. MCM Inv. 3261

164

165

Alfabeguer S. XV. 34,9 × 37,5 cm. Excavació. MCM Inv. 4461

Pitxer S. XV. 18,7 × 12,2 cm. Excavació. MCM Inv. 4531

Albahaquero S. XV. 34,9 × 37,5 cm. Excavación. MCM Inv. 4461

Pitxer de dues anses i base plana incompleta decorada amb una escena galant i un text epigràfic. El procés de fabricació d’aquesta peça no va ser finalitzat, ja que únicament va rebre en cru la decoració en òxid de cobalt que, en bescuitar-se, va virar al to negrós que la caracteritza i que s’assembla tant a les decoracions pintades en òxid de manganés. La posterior immersió en l’esmalt líquid i cocció de fi hauria suposat el canvi de tonalitat del pigment i la vitrificació de la coberta estannífera, i hauria emergit el blau intens del cobalt sobre el blanc del vernís.

Basil pot 15th century. 34,9 × 37,5 cm, Excavation. MCM Inv. 4461

Jarra S. XV. 18,7 × 12,2 cm. Excavación. MCM Inv. 4531 Jarro de dos asas y base plana incompleta decorada con una escena galante y un texto epigráfico.Se trata de una pieza cuyo proceso de fabricación no fue finalizado, pues únicamente recibió en crudo la decoración en óxido de cobalto que, al bizcocharse, viró al tono negruzco que la caracteriza y que se asemeja tanto a las decoraciones pintadas en óxido de manganeso. Su posterior inmersión en el esmalte líquido y cocción de fino hubiera supuesto el cambio de tonalidad del pigmento y la vitrificación de la cubierta estannífera, emergiendo el azul intenso del cobalto sobre el blanco del barniz.

Pitcher 15th century. 18.7 × 12.2 cm. Excavation. MCM Inv. 4531 Incomplete jug with two handles and a flat base, decorated with a galant scene and an epigraphic text. This is a piece in which the manufacturing process was not finished, as the cobalt oxide decoration was only applied raw; on being biscuit fired it acquired its characteristic blackish colour, very similar to painted decoration in manganese oxide. Subsequent immersion in the liquid glaze and fine firing would have changed the colour of the pigment and vitrified the tin glaze, producing intense cobalt blue on the white ground of the glaze.

166

167

Cresol S. XIII-XIV. 8,2 × 10,4 cm. Troballa casual. MCM Inv. 3275

Salsera S. XIV-XV. 15,4 × 10,6 × 8 cm. Excavació. MCM Inv. 3276

Candil S. XIII-XIV. 8,2 × 10,4 cm. Hallazgo casual. MCM Inv. 3275

Recipient en forma de copa en el qual es disposa la salsa per a servir-la a taula. Elaborada amb pasta calcària ferruginosa i decorada amb relleu de quatre figures zoomorfes distribuïdes al voltant de la circumferència. Ha quedat sense aplicar la decoració en reflex metàl·lic daurat, procés que no es va poder fer perquè era un producte defectuós de cocció.

Oil lamp 13th-14th century. 8.2 × 10.4 cm. Casual find. MCM Inv. 3275

Cresoleta de peladors S. XIII-XIV. 6 × 17 cm. Paterna? (València). P-226 Xicoteta cassola amb coberta vidriada interna, denominada en les fonts cassoleta de pelador, d’una sola ansa i amb bec abocador descentrat de l’eix. Se’n relaciona l’ús amb el flamejat de les aus després de la plomada, però també amb l’elaboració de sofisticades salses per a adobar guisats i altres plats.

Cresoleta de peladors S. XIII-XIV. 6 × 17 cm. Paterna? (Valencia). P-226 Pequeña cazuela con cubierta vidriada interna, denominada en las fuentes cassoleta de pelador, de una sola asa y pico vertedor descentrado de su eje. Su uso se ha querido relacionar con el soflamado de las aves tras su desplumado, pero también con la elaboración de sofisticadas salsas para la condimentación de guisos y otros platos.

Cresoleta de peladors 13th-14th century. 6 × 17 cm. Paterna? (Valencia). P-226 Small pot with internal glazed cover, called a cassoleta de pelador («peeling pot») in the sources, with a single handle and a spout set off-centre. It has been suggested that it was used for singeing birds after plucking them, but also that it was for making sophisticated sauces to flavour stews and other dishes.

Salsera S. XIV-XV. 15,4 × 10,6 × 8 cm. Excavación. MCM Inv. 3276 Recipiente en forma de copa, en el que se dispone la salsa para servir en la mesa. Realizada con pasta calcáreo ferruginosa y decorada con relieve de cuatro figuras zoomorfas distribuidas alrededor de su circunferencia. Le ha quedado por aplicar la decoración en reflejo metálico dorado; proceso que no fue realizado por ser un producto defectuoso de cocción.

Bowl 14th-15th century. 15,4 × 10,6 × 8 cm. Excavation. MCM Inv. 3276 Container in the form of a goblet in which sauce was placed to be served at table. Made from iron-rich calcareous paste and decorated in relief with four zoomorphic figures distributed around its circumference. The gold lustre decoration was not added because the firing was defective.

168

169

Anafre 1180-1230. 31,2 × 31,4 cm. Excavació. MCM Inv. 5217

Llibrell S. XV. 14,2 × 29,2 cm. Excavació. MCM Inv. 3179

Fogó portàtil destinat a contindre les brases sobre les quals es preparaven els guisats i es mantenien calents els plats. La doble cambra que té permet una millor combustió, ja que disposa d’una graella perforada i un cendrer amb obertura de neteja. Aquests fogons van ser utensilis molt comuns en l’aixovar domèstic d’època andalusina.

Lebrillo S. XV. 14,2 × 29,2 cm. Excavación. MCM Inv. 3179

Anafe 1180-1230. 31,2 × 31,4 cm. Excavación. MCM Inv. 5217 Fogón portátil destinado a contener las ascuas sobre las que se preparaban los guisos y se mantenían calientes los platos. Su doble cámara permite una mejor combustión al disponer de una parrilla perforada y un cenicero con abertura de limpieza. Estos hornillos fueron utensilios muy comunes en el ajuar doméstico de época andalusí.

Portable cooker 1180-1230. 31.2 × 31.4 cm. Excavation. MCM Inv. 5217 Portable brazier designed to contain the embers on which stews were prepared and dishes were kept hot. Its double chamber enhanced combustion by having a perforated grille and an ash box with an opening for cleaning. These stoves were very common items of domestic ware in the Andalusi period.

Bowl 15th century. 14.2 × 29.2 cm. Excavation. MCM Inv. 3179

170

Gerra S. XV. 66 × 60 cm. Recuperada de la casa núm. 7 del carrer del Sagrari. Manises. MCM Inv 2018 Tinaja S. XV. 66 × 60 cm. Recuperada de la casa nº 7 de la calle del Sagrario. Manises. MCM Inv. 2018 Jars 15th century. 66 × 60 cm. Recovered from house at no. 7 Calle del Sagrario Manises. MCM Inv. 2018

171

Pitxer 1500-1550. 14,8 × 18,6 cm. Excavació. MCM Inv. 4472 Jarra 1500-1550. 14,8 × 18,6 cm. Excavación. MCM Inv. 4472 Pitcher 1500-1550. 14.8 × 18.6 cm. Excavation. MCM Inv. 4472

Pitxer 1150-1250. 16,9 × 17,2 cm /11,4 cm. Excavació. MCM Inv. 5215 Jarra 1150-1250. 16,9 × 17,2 cm / 11,4 cm. Excavación. MCM Inv. 5215 Pitcher 1150-1250. 16.9 × 17.2 cm / 11.4 cm. Excavation. MCM Inv. 5215

172

Placa 1480-1510. 48,5 × 42,8 × 2,4 cm. Adquisició. MCM Inv. 3820 Placa 1480-1510. 48,5 × 42,8 × 2,4 cm. Adquisición. MCM Inv. 3820 Plaque 1480-1510. 48.5 × 42.8 × 2.4 cm. Acquisition. MCM Inv. 3820

173

Socarrat S. XV. 29,5 × 14 cm. Donació Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 2105

Socarrat S. XV. 29,5 × 13,5 cm. Donació Casanova Dalfó-Sanchis Causa MCM Inv. 2108

Socarrat S. XV. 29,5 × 14 cm. Donación Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 2105

Socarrat S. XV. 29,5 × 13,5 cm. Donación Casanova Dalfó-Sanchis Causa MCM Inv. 2108

Socarrat 15th century. 29.5 × 14 cm. Casanova Dalfó-Sanchis Causa donation. MCM Inv. 2105

Socarrat 15th century. 29.5 × 13.5 cm. Casanova Dalfó-Sanchis Causa donation. MCM Inv. 2108

Conjunt de dos socarrats d’aler procedents de l’ermita de Santa Anna de Simat de la Valldigna, antiga mesquita de la Xara. La decoració a l’almànguena es limita a una part de la peça, ja que l’altra queda inserida en la fàbrica de la cornisa. Conjunto de dos socarrats de alero procedentes de la ermita de Santa Anna de Simat de la Valldigna, antigua mezquita de la Xara. Su decoración al almagre se limita a una parte de la pieza al quedar la otra inserta en la fábrica de la cornisa.

Pair of socarrat tiles for decorating eaves, from the Hermitage of Santa Anna in Simat de la Valldigna, the former Mosque of La Xara. Their red ochre decoration is limited to part of the piece, since the other part was inserted into the masonry of the cornice.

174

175

Pitxer 1350-1400. 15,3 × 11,2 × 13 cm. Donació Toledo González. MCM Inv. 200

Bací S. XV. 12,2 × 23 × 19 cm. Donació Escola de Ceràmica de Manises. MCM Inv. 1063

Jarra 1350-1400. 15,3 × 11,2 × 13 cm. Donación Toledo González. MCM Inv. 200

Bacín S. XV. 12,2 × 23 × 19 cm. Donación Escuela de Cerámica de Manises. MCM Inv. 1063

Pitcher 1350-1400. 15.3 × 11.2 × 13 cm. Toledo González donation. MCM Inv. 200

Chamber pot 15th century. 12.2 × 23 × 19 cm. Ceramics School of Manises donation. MCM Inv. 1063

176

177

Pitxer 1450-1490. 18 × 12 × 14,6 cm. Excavació. MCM Inv. 3577

Tinter 1380-1410. 2,9 × 8,4 cm. Excavació. MCM Inv. 1883

Jarra 1450-1490. 18 × 12 × 14,6 cm. Excavación. MCM Inv. 3577

Tintero 1380-1410. 2,9 × 8,4 cm. Excavación. MCM Inv. 1883

Pitcher 1450-1490. 18 × 12 × 14.6 cm. Excavation. MCM Inv. 3577

Inkpot 1380-1410. 2.9 × 8.4 cm. Excavation. MCM Inv. 1883

Saler 1410-1460. 2,8 × 8,7 cm. Excavació. MCM Inv. 4528 Salero 1410-1460. 2,8 × 8,7 cm. Excavación. MCM Inv. 4528 Salt cellar 1410-1460. 2,8 × 8,7 cm. Excavation. MCM Inv. 4528

Escudella S. XV. 4,9 × 10,3 cm. Excavació. MCM Inv. 1882 Escudilla S. XV. 4,9 × 10,3 cm. Excavación. MCM Inv. 1882 Bowl 15th century. 4.9 × 10.3 cm. Excavation. MCM Inv. 1882

178

179

Taulell 1465-1475. 16,3 × 16,2 × 1,9 cm. Excavació. MCM Inv. 5224

Escudella S.XV. 6,7 × 14,6 cm. Recuperació. MCM Inv. 1884

Decorat amb l’escena d’un trobador amb llaüt que canta a una dona noble. El fet representat està estretament vinculat a la vida cortesana i al tema principal de les composicions poètiques dels trobadors, símbol de l’amor cortés. Es diu que la reina Joana de Portugal (c. 1461) va posar de moda la roba que vesteix la dama representada, qui suposadament la va utilitzar per portar en secret un embaràs en què no havia participat el seu marit, el rei Enric IV.

Escudilla S. XV. 6,7 × 14,6 cm. Recuperación. MCM Inv. 1884

Azulejo 1465-1475. 16,3 × 16,2 × 1,9 cm. Excavación. MCM Inv. 5224 Decorado con la escena de un trovador con laúd cantando a una mujer noble. El hecho representado está estrechamente vinculado a la vida cortesana y al tema principal de las composiciones poéticas de los trovadores, símbolo del amor cortés. Se dice que la Reina Juana de Portugal (c. 1461), puso de moda la ropa que viste la dama representada, quien supuestamente la utilizó para llevar en secreto un embarazo en el que no participó su marido el rey Enrique IV.

Tile 1465-1410. 16.3 × 16.2 × 1.9 cm. Excavation. MCM Inv. 5224 Decorated with a scene of a troubadour with a lute singing to a noble lady. The subject represented is closely linked to court life and to the main theme of the troubadours’ poetic compositions, as a symbol of courtly love. It is said that the costume worn by the lady depicted here was made fashionable around 1461 by the queen, Joan of Portugal, who reputedly used it to keep secret a pregnancy that was not by her husband, Henry IV of Castile.

Bowl 15th century. 6.7 × 14.6 cm. Recovery. MCM Inv. 1884

Escudella S. XIV. 6,1 × 13,7 cm. Excavació. MCM Inv. 1899 Escudilla S. XIV. 6,1 × 13,7 cm. Excavación. MCM Inv. 1899 Bowl 14th century. 6.1 × 13.7 cm. Excavation. MCM Inv. 1899

180

181

Escudella S. XV. 4,5 × 14 cm. Excavació. MCM Inv. 4222

Escudella 1400-1450. 7,5 × 17,3 × 14,2 cm. Excavació. MCM Inv. 1901

Escudilla S. XV. 4,5 × 14 cm. Excavación. MCM Inv. 4222

Escudilla 1400-1450. 7,5 × 17,3 × 14,2 cm. Excavación. MCM Inv. 1901

Bowl 15th century. 4,5 × 14 cm. Excavation. MCM Inv. 4222

Bowl 1400-1450. 7.5 × 17.3 × 14.2 cm. Excavation. MCM Inv. 1901

Escudella 1380-1410. 6,6 × 15,2 cm. Excavació. MCM Inv. 4647 Escudilla 1380-1410. 6,6 × 15,2 cm. Excavación. MCM Inv. 4647 Bowl 1380-1410. 6,6 × 15,2 cm. Excavation. MCM Inv. 4647

182

183

Plat 1370-1410. 3,3 × 24 cm. Excavació. MCM Inv. 1865

Escudella 1350-1390. 6,7 × 12,8 cm. Excavació. MCM Inv. 1863

Plato 1370-1410. 3,3 × 24 cm. Excavación. MCM Inv. 1865

Escudilla 1350-1390. 6,7 × 12,8 cm. Excavación. MCM Inv. 1863

Plate 1370-1410. 3.3 × 24 cm. Excavation. MCM Inv. 1865

Bowl 1350-1390. 6.7 × 12.8 cm. Excavation. MCM Inv. 1863

Escudella S. XIV. 2,7 × 8,7 cm. Recuperat excavació. MCM Inv. 3546 Escudilla S. XIV. 2,7 × 8,7 cm. Recuperado excavación. MCM Inv. 3546 Bowl 14th century. 2.7 × 8.7 cm. Recovered in excavation. MCM Inv. 3546

184

185

Escudella 1450-1500. 5,4 × 12,7 cm. Excavació. MCM Inv. 3287

Plat S. XVI-XV. 3,3 × 22,5 cm. Fons antic. MCM Inv. 5479

Escudilla 1450-1500. 5,4 × 12,7 cm. Excavación. MCM Inv. 3287

Plato S. XVI-XV. 3,3 × 22,5 cm. Fondo antiguo. MCM Inv. 5479

Bowl 1450-1500. 5.4 × 12.7 cm. Excavation. MCM Inv. 3287

Plate 14th-15th century. 3.3 × 22.5 cm. Fondo antiguo. MCM Inv. 5479

Escudella 1450-1475. 5 × 12,8 cm. Excavació. MCM Inv. 4489 Escudilla 1450-1475. 5 × 12,8 cm. Excavación. MCM Inv. 4489 Bowl 1450-1475. 5 × 12.8 cm. Excavation. MCM Inv. 4489

186

1. Taulell 1450-1475. 10,9 × 11 × 1,9 cm. Excavació. MCM Inv. 4900 Taulell amb la representació d’un pelicà en el niu que alimenta els pollets amb la sang que li raja del pit. En la iconografia cristiana es considera símbol de l’eucaristia i del sacrifici de Crist en la creu.

Azulejo 1450-1475. 10,9 × 11 × 1,9 cm. Excavación. MCM Inv. 4900 Azulejo con la representación de un pelícano en el nido que alimenta a sus polluelos con la sangre que mana de su pecho. En la iconografía cristiana se considera símbolo de la eucaristía y del sacrificio de Cristo en la cruz.

Tile 1450-1475. 10.9 × 11 × 1.9 cm. Excavation. MCM Inv. 4900 Tile depicting a pelican in its nest feeding its chicks with the blood pouring from its breast. In Christian iconography it was considered a symbol of the Eucharist and of Christ’s sacrifice on the cross.

2. Taulell S. XV. 11 × 11 × 2,2 cm. Excavació. MCM Inv. 5236 Azulejo S. XV. 11 × 11 × 2,2 cm. Excavación. MCM Inv. 5236 Tile 15th century. 11 × 11 × 2.2 cm. Excavation. MCM Inv. 5236

3. Taulell S. XV. 11,1 × 11,1 × 2,3 cm. Excavació. MCM Inv. 2928 Azulejo S. XV. 11,1 × 11,1 × 2,3 cm. Excavación. MCM Inv. 2928 Tile 15th century. 11.1 × 11.1 × 2.3 cm. Excavation. MCM Inv. 2928

187

4. Taulell S. XV. 10,6 × 10,7 × 1,7 cm. Donació Sebastián Collado Castillo. MCM Inv. 2421 Azulejo S. XV. 10,6 × 10,7 × 1,7 cm. Donación Sebastián Collado Castillo. MCM Inv. 2421 Tile 15th century. 10.6 × 10.7 × 1.7 cm. Sebastián Collado Castillo donation. MCM Inv. 2421

Taulell 1415-1450. 14 × 14 × 2,4 cm. Excavació. MCM Inv. 4286 Azulejo 1415-1450. 14 × 14 × 2,4 cm. Excavación. MCM Inv. 4286 Tile 1415-1450. 14 × 14 × 2,4 cm. Excavation. MCM Inv. 4286

Taulell S. XV. 10,3 × 10,3 × 2 cm. Donació Marcelino Gargallo Gómez. MCM Inv. 5218 Azulejo S. XV. 10,3 × 10,3 × 2 cm. Donación Marcelino Gargallo Gómez. MCM Inv. 5218 Tile 15th century. 10.3 × 10.3 × 2 cm. Marcelino Gargallo Gómez donation. MCM Inv. 5218

188

189

Conjunt d’alfardons S. XV. 21,2 × 21,2 × 2,1 cm. Donació. MCM Inv. P-365

Taulell 1425-1475. 11,1 × 11,1 × 1,7 cm. Excavació. MCM Inv. 4909

Conjunto de alfardones S. XV. 21,2 × 21,2 × 2,1 cm. Donación. MCM Inv. P-365

Azulejo 1425-1475. 11,1 × 11,1 × 1,7 cm. Excavación. MCM Inv. 4909

Set of hexagonal tiles 15th century. 21.2 × 21.2 × 2.1 cm. Donation. MCM Inv. P-365

Tile 1425-1475. 11.1 × 11.1 × 1.7 cm. Excavation. MCM Inv. 4909

Taulell 1480-1500. 6,4 × 6,2 × 1,4 cm. Excavació. MCM Inv. 4861 Azulejo 1480-1500. 6,4 × 6,2 × 1,4 cm. Excavación. MCM Inv. 4861 Tile 1480-1500. 6.4 × 6.2 × 1.4 cm. Excavation. MCM Inv. 4861

Taulell S. XV. 2,8 × 5,4 cm. Excavació. MCM Inv. 2186 Azulejo S. XV. 2,8 × 5,4 cm. Excavación. MCM Inv. 2186 Tile 15th century. 2.8 × 5.4 cm. Excavation. MCM Inv. 2186

190

191

Bací S. XV. 16,5 × 25,6 cm. Excavació. MCM Inv. 3177

Escudella 1375-1425. 6,1 × 13,7 cm. Excavació. MCM Inv. 1889

Bacín S. XV. 16,5 × 25,6 cm. Excavación. MCM Inv. 3177

Escudilla 1375-1425. 6,1 × 13,7 cm. Excavación. MCM Inv. 1889

Chamber pot 15th century. 16.5 × 25.6 cm. Excavation. MCM Inv. 3177

Bowl 15th century. 6.1 × 13.7 cm. Excavation. MCM Inv. 1889

Escudella S. XV. 4 × 10 cm. Excavació. MCM Inv. 4231 Cuenco S. XV. 4 × 10 cm. Excavación. MCM Inv. 4231 Bowl 15th century. 4 × 10 cm. Excavation. MCM Inv. 4231

192

193

Escudella S. XV. 5,4 × 13,9 cm. Adquisició. MCM Inv. 960

Escudella S. XV. 5,3x 18,2 cm. Excavació. MCM Inv. 3191

Escudilla S. XV. 5,4 × 13,9 cm. Adquisición. MCM Inv. 960

Escudilla S. XV. 5,3 × 18,2 cm. Excavación. MCM Inv. 3191

Bowl 15th century. 5.4 × 13.9 cm. Acquisition. MCM Inv. 960

Bowl 15th century. 5.3 × 18.2 cm. Excavation. MCM Inv. 3191

Escudella S. XV. 5,3 × 15,2 cm. Excavació. MCM Inv. 3182

Escudella S. XV. 5,5 × 14,6 cm. Excavació. MCM Inv. 2962

Escudilla S. XV. 5,3 × 15,2 cm. Excavación. MCM Inv. 3182

Escudilla S. XV. 5,5 × 14,6 cm. Excavación. MCM Inv. 2962

Bowl 15th century. 5.3 × 15.2 cm. Excavation. MCM Inv. 3182

Bowl 15th century. 5.5 × 14.6 cm. Excavation. MCM Inv. 2962

Motle ansa per a escudella S. XV. 2,5 × 3,2 × 2,1 cm. Excavació. MCM Inv. 5625

Motle 1480-1570. 6,8 × 2 cm. Excavació. MCM Inv. 4395

Utensili de fang cuit en què ha sigut llaurada la forma en negatiu de l’ansa d’una escudella i que serveix per a donar-li forma mitjançant pressió de l’argila sobre la superfície. L’empremta va ser apegada amb argila semilíquida, just en la vora de l’objecte abans de perdre la humitat.

Utensili de fang cuit en què ha sigut modelada la forma en negatiu d’una roseta gòtica. Pressionant amb un tros d’argila sobre el motle es pot extraure el positiu de la flor que, a posteriori, serà adherit a la base interna de l’escudella amb argila semilíquida abans que perda la humitat.

Molde asa para escudilla S. XV, 2,5 × 3,2 × 2,1 cm. Excavación. MCM Inv. 5625 Utensilio de barro cocido en el que ha sido labrada la forma en negativo del asa de una escudilla y que sirve para darle forma mediante presión de la arcilla sobre su superficie. La impronta es pegada, antes de perder su humedad, con arcilla semi-líquida justo al borde del objeto.

Bowl handle mould 15th century. 2.5 × 3.2 × 2.1 cm. Excavation. MCM Inv. 5625 Terracotta mould in which the negative form of a handle for a bowl has been hollowed out. It was used to shape the handle by pressing the clay onto its surface. The cast was stuck in place with semi-liquid clay, right at the edge of the piece, while it still retained some moisture.

Molde 1480-1570. 6,8 × 2 cm. Excavación. MCM Inv. 4395 Utensilio de barro cocido en el que ha sido modelada la forma en negativo de una roseta gótica. Presionando con un trozo de arcilla sobre este molde será extraído el positivo de esta flor que, a posteriori, será adherida a la base interna de la escudilla con arcilla semi-líquida antes de que pierda la humedad.

Mould 1480-1570. 6.8 × 2 cm. Excavation. MCM Inv. 4395 Terracotta receptacle in which the negative form of a Gothic rosette has been modelled. By pressing a piece of clay onto this mould, a positive cast of this flower was obtained. This was then stuck to the base of the inside of the bowl with semi-liquid clay while it still retained some moisture.

194

195

Escudella S. XV. 5 × 12,7 cm. Excavació. MCM Inv. 3510

Plat 1575-1610. 8,1 × 41,3 cm. Adquisició. MCM Inv. 4931

Escudilla S. XV. 5 × 12,7 cm. Excavación. MCM Inv. 3510

Plato 1575-1610. 8,1 × 41,3 cm. Adquisición. MCM Inv. 4931

Bowl 15th century. 5 × 12.7 cm. Excavation. MCM Inv. 3510

Plate 1575-1610. 8.1 × 41.3 cm. Acquisition. MCM Inv. 4931

Escudella S. XV. 6,1 × 12,8 cm. Recuperada al pati del museu durant la reforma. MCM Inv. 3547

Plat S. XVI-XVII. 8 × 40 cm. Adquisició. MCM Inv. P-392

Escudilla S. XV. 6,1 × 12,8 cm. Recuperad en el patio del museo durante la reforma. MCM Inv. 3547 Bowl 15th century. 6,1 × 12,8 cm. Recovered during works in the museum courtyard. MCM Inv. 3547

Plato S. XVI-XVII, 8 × 40 cm Adquisición.MCM Inv. P-392 Plate 16th–17th century. 8 × 40 cm. Acquisition. MCM Inv. P-392

196

197

Plat 1550-1575. 8,1 × 38,7 cm. Adquisició. MCM Inv. 1601

Escudella 1550-1610. 6,6 × 20 cm. Excavació. MCM Inv. 5052

Plato 1550-1575. 8,1 × 38,7. Adquisición. MCM Inv. 1601

Escudilla 1550-1610. 6,6 × 20 cm. Excavación. MCM Inv. 5052

Plate 1550-1575. 8.1 × 38.7. Acquisition. MCM Inv. 1601

Bowl 1550-1610. 6.6 × 20 cm. Excavation. MCM Inv. 5052

198

Escudella 1550-1610. 5 × 17,5 cm. Excavació. MCM Inv. 5064

199

Escudilla 1550-1610. 5 × 17,5 cm. Excavación. MCM Inv. 5064

Llibrell S. XVI-XVII. 9,5 × 35,20 cm. Excavació. MCM Inv. 5483 Lebrillo S. XVI-XVII. 9,5 × 35,20 cm. Excavación. MCM Inv. 5483

Bowl 1550-1610. 5 × 17,5 cm. Excavation. MCM Inv. 5064

Bowl 16th–17th century. 9.5 × 35.20 cm. Excavation. MCM Inv. 5483

Escudella 1550-1610. 5 × 19,5 cm Excavació. MCM Inv. 5074 Escudilla 1550-1610. 5 × 19,5 cm. Excavación. MCM Inv. 5074 Bowl 1550–1610. 5 × 19.5 cm. Excavation. MCM Inv. 5074

200

201

Llibrell 1550-1600. 11,5 × 36,5 cm. Excavació. MCM Inv. 4683

Pitxer 1575-1609. 7 × 11,4 × 17,5 × 14 cm. Excavació. MCM Inv. 4000

Lebrillo 1550-1600. 11,5 × 36,5 cm. Excavación. MCM Inv. 4683

Jarra 1575-1609. 7 × 11,4 × 17,5 × 14 cm. Excavación. MCM Inv. 4000

Bowl 1550-1600. 11.5 × 36.5 cm. Excavation. MCM Inv. 4683

Pitcher 1575-1609. 7 × 11.4 × 17.5 × 14 cm. Excavation. MCM Inv. 4000

202

203

Pitxer 1625-1675. 15 × 7,1 cm. Excavació. MCM Inv. 2935

Plat 1650-1700. 4,1 × 18,4 cm. Excavació. MCM Inv. 3997

Jarra 1625-1675. 15 × 7,1 cm. Excavación. MCM Inv. 2935

Plato 1650-1700. 4,1 × 18,4 cm. Excavación. MCM Inv. 3997

Pitcher 1625-1675. 15 × 7.1 cm. Excavation. MCM Inv. 2935

Plate 1650-1700. 4.1 × 18.4 cm. Excavation. MCM Inv. 3997

204

205

Escudella 1575-1609. 5,3 × 12,3 cm. Excavació. MCM Inv. 2940

Taulell S. XVII. 13,9 × 13,8 cm. Fons antic. MCM Inv. 595

Escudilla 1575-1609,5,3 × 12,3 cm. Excavación. MCM Inv. 2940

Azulejo S. XVII. 13,9 × 13,8 cm. Fondo antiguo. MCM Inv. 595

Bowl 1575-1609. 5.3 × 12.3 cm. Excavation. MCM Inv. 2940

Tile 17th century. 13.9 × 13.8 cm. Fondo antiguo. MCM Inv. 595

Taulell S. XVIII. 13,2 × 26,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 1087 Azulejo S. XVIII. 13,2 × 26,5 cm. Adquisicón. MCM Inv. 1087 Tile 18th century. 13.2 × 26.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 1087

206

207

Diner S. XV, 13,3 mm. Pes: 1,18 g. Excavació. MCM Inv. E-895 Diner S. XV, 13,3 mm. Peso: 1,18 g. Excavación. MCM Inv. E-895 Diner coin 15th century. 13.3 mm. Weight: 1.18 g. Excavation. MCM Inv. E-895

Diner S. XV, 15,7 mm. Pes: 1,33 g. Excavació. MCM Inv. E-896 Diner S. XV, 15,7 mm. Peso: 1,33 g. Excavación. MCM Inv. E-896 Diner coin 15th century. 15.7 mm. Weight: 1.33 g. Excavation. MCM Inv. E-896

Visita de la Infanta Isabel de Borbó, coneguda com «la Xata», a una fàbrica de ceràmica de Manises el 30 de juliol de 1907 aprofitant l’estada a la Fira de Juliol de València. Fotògraf desconegut. Coŀlecció de Dolores Vilar i Amparo Martínez Vilar.

Visita de la Infanta Isabel de Borbón, conocida como "La Chata", a una fábrica de cerámica de Manises el 30 de julio de 1907 aprovechando su estancia en la Feria de Julio de Valencia. Fotógrafo desconocido. Colección de Dolores Vilar y Amparo Martínez Vilar.

Visit of the Infanta Isabel, known as La Chata, to a ceramic factory in Manises on 30 July 1907, during her stay in Valencia for the July Fair. Photographer unknown. Dolores Vilar and Amparo Martínez Vilar collection.

208

Conjunt de joies recuperades de diverses excavacions arqueològiques a Manises. Anells i arracades com aquests van integrar l’adorn personal dels antics habitants de la ciutat en època medieval i moderna. Conjunto de alhajas recuperadas en diversas excavaciones arqueológicas desarrolladas en Manises. Anillos, sortĳas, pendientes y zarcillos como estos integraron el adorno personal de los antiguos habitantes de la ciudad en época medieval y moderna. A group of items of jewellery recovered in various archaeological excavations conducted in Manises. Rings and earrings like these formed part of the personal adornment of the former inhabitants of the town in the medieval and early modern period.

209

1. Anell cap esfèric 0,4 × 2,4 cm. Excavació. MCM Inv. P-455

1. Anillo cabeza esférica 0,4 × 2,4 cm. Excavación. MCM Inv. P-455

1. Ring with spherical head 0.4 × 2.4 cm. Excavation. MCM Inv. P-455

2. Anell amb segell ovalat 0,9 × 19 cm. Excavació. MCM Inv. P-458

2. Anillo con sello ovalado 0,9 × 1,9 × cm. Excavación. MCM Inv. P-458

2. Ring with oval seal 0.9 × 1.9 cm. Excavation. MCM Inv. P-458

3. Anell de segell quadrat 1,5 × 1,8 cm. excavació. MCM Inv. P-456

3. Anillo de sello cuadrado 1,5 × 1,8 cm. Excavación. MCM Inv. P-456

3. Square signet ring 1.5 × 1.8 cm. Excavation. MCM Inv. P-456

4. Anell 0,2 × 1,5 cm. Excavació. MCM Inv. P-459

4. Anillo 0,2 × 1,5 cm. excavación. MCM Inv. P-459

4. Ring 0.2 × 1.5 cm. Excavation. MCM Inv. P-459

5. Arracades 3,8 × 1,8 × 0,4 cm. Ud. Excavació. MCM Inv. P-457

5. Pendientes 3,8 × 1,8 × 0,4 cm Ud. Excavación. MCM Inv. P-457

5. Earrings Each 3.8 × 1.8 × 0.4 cm. Excavation. MCM Inv. P-457

6. Arracada 2,1 × 1,5 cm. Excavació. MCM Inv. P-460

6. Zarcillo 2,1 × 1,5 cm. Excavación. MCM Inv. P-460

6. Earring 2.1 × 1.5 cm. Excavation MCM Inv. P-460

210

Cristalleria renaixentista d’estil venecià procedent d’una excavació arqueològica a Manises. Manifesta l’emulació per part de les burgesies locals dels refinats gustos de la gran noblesa, consumidora habitual de vidres importats de la república veneciana. Peces elaborades mitjançant bufat a l’aire i bufat a motle, s. XVI.

211

Cristalería renacentista de estilo veneciano procedente de una excavación arqueológica en Manises. Manifiesta la emulación por parte de las burguesías locales de los refinados gustos de la gran nobleza, consumidora habitual de vidrios importados de la república veneciana. Piezas elaboradas mediante soplado al aire y soplado a molde, s. XVI.

Venetian-style Renaissance glassware from an archaeological excavation in Manises, illustrating how the local middle classes emulated the refined tastes of the higher nobility, who were regular consumers of glass imported from the Venetian republic. Pieces made by blowing and blowmoulding, 16th century.

Botella 22,2 × 6,2 cm base. Excavació. MCM Inv. P-450

Compotera 5,3 × 8,6 cm. Excavació. MCM Inv. P-452

Plat 2,3 × 11,1 cm. Excavació. MCM Inv. P-453

Compotera 4,4 × 10 cm. Excavació. MCM Inv. P-454

Botella 22,2 × 6,2 cm base. Excavación. MCM Inv. P-450

Compotera 5,3 × 8,6 cm. Excavación. MCM Inv. P-452

Plato 2,3 × 11,1 cm. Excavación. MCM Inv. P-453

Compotera 4,4 × 10 cm. Excavación. MCM Inv. P-454

Bottle 22.2 × 6.2 cm (base). Excavation. MCM Inv. P-450

Bowl-compote 5.3 × 8.6 cm (diam.). Excavation. MCM Inv. P-452

Plate 2.3 × 11.1 cm (diam.). Excavation. MCM Inv. P-453

Bowl-compote 4.4 × 10 cm (diam.). Excavation. MCM Inv. P-454

Llàntia 12,4 × 12,2 cm. Excavació. MCM Inv. P-451 Lámpara 12,4 × 12,2 cm. Excavación. MCM Inv. P-451 Lamp 12.4 × 12.2 cm (diam.). Excavation. MCM Inv. P-451

P. 212-213 Treballadors de la fàbrica La Compañía en un dia de celebració amb familiars i convidats. Manises, 1916-1920. Autor: R. Sanchis, València. Coŀlecció dels germans Nadal García. Trabajadores de la fábrica La Compañía en un día de celebración con familiares e invitados. Manises 1916-1920. Autor: R. Sanchis, Valencia. Colección de los hermanos Nadal García. Workers at the La Compañía factory on a day of celebration with families and guests. Manises, 1916–1920. Photographer: R. Sanchis, Valencia. Nadal García brothers collection.

212

213

214

215

Mancerina S. XVII. 5,5 × 13,8 / 7,2 cm. Adquisició. MCM Inv. 2409

Plat S. XVII. 8 × 35 cm. Adquisición. MCM Inv. 1165

Mancerina S. XVII. 5,5 × 13,8 / 7,2 cm. Adquisición. MCM Inv. 2409

Plato S. XVII. 8 × 35 cm. Adquisición. MCM Inv. 1165

Saucer 17th century. 5.5 × 13.8 / 7.2 cm. Acquisition. MCM Inv. 2409

Plate 17th century. 8 × 35 cm. Acquisition. MCM Inv. 1165

Plat S. XVII. 4,2 × 19,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 1489 Plato S. XVII. 4,2 × 19,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 1489 Plate 17th century. 4.2 × 19.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 1489

216

217

Escudella 1670-1720. 5,5 × 16 × 13,2 cm. Adquisició. MCM Inv. 4089

Plat S. XVIII. 4,9 × 19,2 cm. Adquisició. MCM Inv. 2050

Escudilla 1670-1720. 5,5 × 16 × 13,2 cm. Adquisición. MCM Inv. 4089

Plato S. XVIII. 4,9 × 19,2 cm. Adquisición. MCM Inv. 2050

Bowl 1670-1720. 5.5 × 16 × 13.2 cm. Acquisition. MCM Inv. 4089

Plate 18th century. 4.9 × 19.2 cm. Acquisition. MCM Inv. 2050

Escudella 1625-1700. 5,4 × 15,4 × 12 cm. Excavació. MCM Inv. 4915

Plat S. XVIII. 8 × 34,8 cm. Adquisició. MCM Inv. 2427

Escudilla 1625-1700. 5,4 × 15,4 × 12 cm. Excavación. MCM Inv. 4915

Plato S. XVIII. 8 × 34,8 cm. Adquisición. MCM Inv. 2427

Bowl 1625-1700. 5.4 × 15.4 × 12 cm. Excavation. MCM Inv. 4915

Plate 18th century. 8 × 34.8 cm. Acquisition. MCM Inv. 2427

218

219

Tassa S. XVIII. 6,5 × 6,2 cm. Excavació. MCM Inv. 3171

Plat 1750-1800. 6,2 × 38,7 cm. Adquisició. MCM Inv. 2933

Taza S. XVIII. 6,5 × 6,2 cm. Excavación. MCM Inv. 3171

Plato 1750-1800. 6,2 × 38,7 cm. Adquisición. MCM Inv. 2933

Cup 18th century. 6.5 × 6.2 cm. Excavation. MCM Inv. 3171

Plate 1750-1800. 6.2 × 38.7 cm. Acquisition. MCM Inv. 2933

Copa S. XVIII. 6,6 × 8,4 cm. Fons MCM Inv. 2355 Copa S. XVIII. 6,6 × 8,4 cm. Fondo MCM Inv. 2355 Goblet 18th century. 6.6 × 8.4 cm. MCM Collection Inv. 2355

220

221

Plat S. XVIII. 6,5 × 29,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 3673

Plat 1730-1790. 8,5 × 34,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 4591

Plato S. XVIII. 6,5 × 29,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 3673

Plato 1730-1790. 8,5 × 34,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 4591

Plate 18th century. 6.5 × 29.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 3673

Plate 1730-1790. 8.5 × 34.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 4591

222

223

Plat S. XVIII. 7 × 31,5 cm. Fons antic. MCM Inv. P-393

Plat S. XVIII. 12 × 38,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 1168

Plato S. XVIII. 7 × 31,5 cm. Fondo antiguo. MCM Inv. P-393

Plato S. XVIII. 12 × 38,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 1168

Plate 18th century. 7 × 31,5 cm. MCM Inv. P-393

Plate 18th century. 12 × 38.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 1168

Plat 1750-1790. 4,6 × 18,2 cm. Adquisició. MCM Inv. 4590 Plato 1750-1790. 4,6 × 18,2 cm. Adquisición. MCM Inv. 4590 Plate 1750-1790. 4.6 × 18.2 cm. Acquisition. MCM Inv. 4590

224

225

Orça S. XVIII. 17 × 14,6 cm cm. Adquisició. MCM Inv. 1205

Meler S. XVIII. 24,2 × 8 cm. Adquisició. MCM Inv. 1367

Orza S. XVIII. 17 × 14,6 cm,9 cm. Adquisición. MCM Inv. 1205

Recipient de ceràmica, de cos cilíndric allargat i amb coll estret, que servia per a guardar mel i compota. La forma del coll afavoreix nugar-hi un tros de drap per a usar-lo com a tapa que protegeix el contingut dolç de l’entrada d’insectes. La decoració que presenta, en reflex metàŀlic daurat, és la coneguda com «de ronyons».

Vessel 18th century. 17 × 14.6 cm cm. Acquisition. MCM Inv. 1205

Beneitera S. XVIII. 24,4 × 10,3 cm. Adquisició. MCM Inv. 3146

Melero S. XVIII. 24,2 × 8 cm. Adquisición. MCM Inv. 1367

Benditera S. XVIII, 24,4 × 10,3 cm. Adquisición.MCM Inv. 3146

Recipiente de cerámica, de cuerpo cilíndrico alargado y con cuello estrechado que servía para guardar miel y compota. La forma del cuello favorece el anudado de un trozo de paño usado como tapa que protege el contenido dulce de la entrada de insectos. La decoración que presenta, en reflejo metálico dorado, es la conocida como de «riñones».

Holy water stoup 18th century. 24.4 × 10.3 cm. Acquisition. MCM Inv. 3146

Honeypot 18th century. 24.2 × 8 cm. Acquisition. MCM Inv. 1367 Ceramic container with a long cylindrical body and a constricted neck, used for honey and compote. The shape of the neck made it possible to use a knotted piece of cloth as a stopper to protect the sweet contents from insects getting in. The decoration, in gold lustre, is known as kidney-shaped.

226

227

Plat S. XVIII. 7,5 × 35,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 1563

Plat S. XVIII. 10,4 × 40,3 cm. Adquisició. MCM Inv. 1490

Plato S. XVIII. 7,5 × 35,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 1563

Plato S. XVIII. 10,4 × 40,3 cm. Adquisición. MCM Inv. 1490

Plate 18th century. 7,5 × 35,5 cm. Acquisition. MCM Inv. 1563

Plate 18th century. 10.4 × 40.3 cm. Acquisition. MCM Inv. 1490

228

229

Plat S. XVIII. 8,4 × 35,6 cm. Adquisició. MCM Inv. 1508

Plat 1650-1725. 7,1 × 35,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 4935

Plato S. XVIII. 8,4 × 35,6 cm. Adquisición. MCM Inv. 1508

Plato 1650-1725. 7,1 × 35,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 4935

Plate 18th century. 8,4 × 35,6 cm. Acquisition. MCM Inv. 1508

Plate 1650-1725. 7.1 × 35.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 4935

230

Objectes amb forma de canal cònica, plana, d’escata que, superposats, s’utilitzaven per a cobrir les teulades i deixar escórrer l’aigua de pluja. Les teules d’escata, per exemple, s’aprofitaven per a recobrir contorns de superfície reduïda i pendent pronunciada per la capacitat d’adaptació que tenien, especialment en llocs com cúpules mitjanes i menudes d’edificis rellevants.

231

Objetos con forma de canal cónica, plana, de escama, etc., que superpuestos eran utilizados para cubrir los tejados y dejar escurrir el agua de lluvia. Las tejas de escama, por ejemplo, se aprovechaban para recubrir contornos de superficie reducida y pendiente pronunciada por su capacidad de adaptación, especialmente en lugares como cúpulas medianas y pequeñas de edificios relevantes.

Objects of various shapes, tapered barrel (imbrex), flat, fish-tail, etc., used in overlapping patterns to cover roofs and allow rainwater to drain off. Fishtail tiles, for example, were used for small, steep-pitched areas because of their adaptability, especially in places such as small and medium-sized domes of important buildings.

Teules 1751. 6,2 × 20,2 × 42,5 / 7 × 19,5 × 42 cm. Recuperades de l’església de Sant Joan Baptista- Manises, MCM Inv. 2055 - 2055/1 Tejas 1751. 6,2 × 20,2 × 42,5 / 7 × 19,5 × 42 cm. Recuperadas de la iglesia de San Juan Bautista. Manises. MCM Inv. 2055 - 2055/1 Roof tiles 1751. 6.2 × 20.2 × 42.5 / 7 × 19.5 × 42 cm. Recovered from church of San Juan Bautista. Manises. MCM Inv. 2055–2055/1

Conjunt de teules d’escata 1932. 2 × 15 × 12,4 cm Adquisició. MCM Inv. 1790 Conjunto de tejas de escama 1932. 2 × 15 × 12,4 cm. Adquisición. MCM Inv. 1790 Set of fish-scale tiles 1932. Each 2 × 15 × 12.4 cm. Acquisition. MCM Inv. 1790

Teula S. XX, 5 × 9,3 × 20 cm Fàbrica de José M. Gimeno Planells. Adquisició. MCM Inv. 1774 Teja S. XX, 5 × 9,3 × 20 cm. Fábrica de José Mª Gimeno Planells. Adquisición. MCM Inv. 1774 Roof tile 20th century, 5 × 9.3 × 20 cm. José Mª Gimeno Planells factory. Acquisition. MCM Inv. 1774

232

Panell de 4 taulells S. XVIII. 41,6 × 41,6 cm. Adquisició. MCM Inv. 464 Panel de 4 azulejos S. XVIII. 41,6 × 41,6 cm. Adquisición. MCM Inv. 464 Four tile panel 18th century. 41.6 × 41.6 cm. Acquisition. MCM Inv. 464

233

Panell de 4 taulells S. XVIII. 43,2 × 43,2 cm. Adquisició. MCM Inv. 470

Composició de 15 taulells S. XVIII. 103 × 61,30 cm. Adquisició. MCM Inv. 1280

Panel de 4 azulejos S. XVIII. 43,2 × 43,2 cm. Adquisición. MCM Inv. 470

Composición de 15 azulejos S. XVIII. 103 × 61,30 cm. Adquisición. MCM Inv. 1280

Four tile panel 18th century. 43.2 × 43.2 cm. Acquisition. MCM Inv. 470

Composition of 15 tiles 18th century. 103 × 61.30 cm. Acquisition. MCM Inv. 1280

Panell de 4 taulells S. XVIII. 42,2 × 42,2 cm. Adquisició. MCM Inv. 462 Panel de 4 azulejos S. XVIII. 42,2 × 42,2 cm. Adquisición. MCM Inv. 462 Four tile panel 18th century. 42.2 × 42.2 cm. Acquisition. MCM Inv. 462

234

235

Composició de 12 taulells S. XVIII. 80 × 60 cm. Adquisició. MCM Inv. 1282

Composició de 4 taulells S. XVIII. 41 × 41,2 cm. Adquisició. MCM Inv. 1202

Composición de 12 azulejos S. XVIII. 80 × 60 cm. Adquisición. MCM Inv. 1282

Composición de 4 azulejos S. XVIII. 41 × 41,2 cm. Adquisición. MCM Inv. 1202

Composition of 12 tiles 18th century. 80 × 60 cm. Acquisition. MCM Inv. 1282

Composition of 4 tiles 18th century. 41 × 41.2 cm. Acquisition. MCM Inv. 1202

236

Conjunt taulell d’escala S. XVIII. 107 × 14 cm. Adquisició. MCM Inv. 918, 922, 923, 921, 920, 919, 925, 926, 927, 924 Conjunto Azulejo de escalera S. XVIII. 107 × 14 cm. Adquisición. MCM Inv. 918, 922, 923, 921, 920, 919, 925, 926, 927, 924 Set of stair tiles 18th century. 107 × 14 cm. Acquisition. MCM Inv. 918, 922, 923, 921, 920, 919, 925, 926, 927, 924

237

Conjunt de taulells decorats amb motius figuratius naturalistes i escenes costumistes de temàtica popular que representen persones, animals i arquitectures. Es tracen amb perfilats en manganés que emmarquen policromies de tons verds, ocres, grocs, taronja, morats i blaus. Aquesta classe de peces va ser freqüent a partir de mitjan segle XVIII en el revestiment de les contrapetges de les escales a les cases senyorials, complementades amb mamperlans de fusta que protegien la vora dels esglaons. Es van disposar de tal manera que pogueren ser contemplades de cara a mesura que es puja l'escala.

Conjunto de azulejos decorados con motivos figurativos naturalistas y escenas costumbristas de temática popular que representan personas, animales y arquitecturas. Se trazan con perfilados en manganeso que enmarcan policromías de tonos verdes, ocres, amarillos, naranjas morados y azules. Este tipo de piezas fue frecuente a partir de mediados del siglo XVIII en el revestimiento de las contrahuellas de las escaleras en las casas señoriales, complementadas con mamperlanes de madera que protegían el borde de los peldaños. Se dispusieron de forma que pudieran ser contempladas desde el frente conforme se asciende la escalera.

Set of tiles decorated with naturalistic figurative motifs and genre scenes of popular subjects depicting people, animals and buildings. The outlines are traced in manganese, framing polychrome decoration in shades of green, ochre, yellow, orange, purple and blue. Pieces of this type were commonly used from the mideighteenth century to cover the risers of staircases in noble houses, supplemented by wooden nosings to protect the edges of the steps. They were arranged so as to be viewed from in front by people climbing the stairs.

238

Taulell S. XIX. 20 × 20 cm. Adquisició. MCM Inv. 1448 Azulejo S. XIX. 20 × 20 cm. Adquisición. MCM Inv. 1448 Tile 19th century. 20 × 20 cm. Acquisition. MCM Inv. 1448

Taulell S. XIX. 20 × 20 cm. Adquisició. MCM Inv. 1436 Azulejo S. XIX. 20 × 20 cm. Adquisición. MCM Inv. 1436 Tile 19th century. 20 × 20 cm. Acquisition. MCM Inv. 1436

239

Taulell S. XIX. 20 × 20 cm. Donació Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 124 Azulejo S. XIX. 20 × 20 cm. Donación Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 124 Tile 19th century. 20 × 20 cm. Casanova Dalfó-Sanchis Causa donation. MCM Inv. 124

Taulell S. XIX. 20 × 20 cm. Donació Casanova Dalfó – Sanchis Causa. MCM Inv. 123 Azulejo S. XIX. 20 × 20 cm. Donación Casanova Dalfó – Sanchis Causa. MCM Inv. 123 Tile 19th century. 20 × 20 cm. Casanova Dalfó – Sanchis Causa donation. MCM Inv. 123

240

241

Taulell S. XIX. 20 × 20 cm. Adquisició. MCM Inv. 1472

Taulell S. XIX. 20,3 × 20,3 cm. Adquisició. MCM Inv. 1589

Azulejo S. XIX. 20 × 20 cm. Adquisición. MCM Inv. 1472

Azulejo S. XIX. 20,3 × 20,3 cm. Adquisición. MCM Inv. 1589

Tile 19th century. 20 × 20 cm. Acquisition. MCM Inv. 1472

Tile 19th century. 20.3 × 20.3 cm. Acquisition. MCM Inv. 1589

Taulell S. XIX. 20 × 20 cm. Adquisició. MCM Inv. 1456

Taulell S. XIX. 20 × 20 cm. Adquisició. MCM Inv. 1469

Azulejo S. XIX. 20 × 20 cm. Adquisición. MCM Inv. 1456

Azulejo S. XIX. 20 × 20 cm. Adquisición. MCM Inv. 1469

Tile 19th century. 20 × 20 cm. Acquisition. MCM Inv. 1456

Tile 19th century. 20 × 20 cm. Acquisition. MCM Inv. 1469

242

243

Vista d’un carrer del barri d’Obradors. Autor: Luis Montesinos García, Manises, c. 1955. Coŀlecció dels germans Montesinos Barberá. Vista de una calle del barrio de Obradors. Autor: Luis Montesinos García, Manises, c. 1955. Colección de los hermanos Montesinos Barberá. View of a street in the Barri dels Obradors (ceramic workshop district). Photographer: Luis Montesinos García, Manises, c. 1955. Hermanos Montesinos Barberá brothers collection.

Grup escultòric 1810-1830. 22,5 × 15 × 18,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 2158 Grupo escultórico 1810-1830. 22,5 × 15 × 18,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 2158 Sculptural group 1820-1840. 22.5 × 15 × 18.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 2158

244

Alfabeguer

S. XIX. 30 × 28 cm. Donació Carpintero-Amorós. MCM Inv. 188 Albahaquero

S. XIX. 30 × 28 cm. Donación Carpintero-Amorós. MCM Inv. 188 Basil pot

19th century. 30 × 28 cm. Carpintero-Amorós donation. MCM Inv. 188

245

Cistella S. XIX. 25,1 × 18 cm. Adquisició. MCM Inv. 2146 Cistella calada, retallada i decorada amb adorns de flors i ocells en l’ansa modelats manualment i personalitzada amb la inicial del nom i cognom de la persona per a la qual estava destinada, pintat amb òxid de manganés. Una delicada decoració per a un objecte que podia servir tant de contenidor o embalatge de dolços per a obsequiar com de peça decorativa.

Cesta S. XIX. 25,1 × 18 cm. Adquisición. MCM Inv. 2146 Cesta calada, recortada y decorada con adornos de flores y pájaros en el asa modelados manualmente, y personalizada con la inicial del nombre y apellido de la persona para la que estaba destinada, pintado con óxido de manganeso. Una delicada decoración para un objeto que podía servir tanto como contenedor, o embalaje, de dulces para obsequiar como de pieza decorativa.

Basket 19th century. 25.1 × 18 cm. Acquisition. MCM Inv. 2146 Openwork basket, pierced and cut, adorned with hand-modelled flower and bird decorations on the handle and personalized with the initials of the person for whom it was intended, painted in manganese oxide: delicate decoration for an object that could be used either as a container or packaging for a gift of sweets or as a decorative piece.

246

247

Escultura S. XIX. 4,1 × 7,2 cm. Adquisició. MCM Inv. 1682

Llibrell S. XIX. 14,9 × 34,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 3489

Escultura S. XIX. 4,1 × 7,2 cm. Adquisición. MCM Inv. 1682

Lebrillo S. XIX. 14,9 × 34,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 3489

Sculpture 19th century. 4.1 × 7.2 cm. Acquisition. MCM Inv. 1682

Bowl 19th century. 14.9 × 34.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 3489

Exvot 1795-1810. 7,2 × 7 × 1,3 cm. Excavació. MCM Inv. 3513

Plat S. XIX. 4,5 × 30,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 1340

Exvoto 1795-1810. 7,2 × 7 × 1,3 cm. Excavación. MCM Inv. 3513

Plato S. XIX. 4,5 × 30,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 1340

Votive offer 1795-1810. 7.2 × 7 × 1.3 cm. Excavation. MCM Inv. 3513

Plate 19th century. 4.5 × 30.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 1340

248

Plat S. XIX. 5 × 28 cm. Adquisició. MCM Inv. 1268 Plato S. XIX. 5 × 28 cm. Adquisición. MCM Inv. 1268 Plate 19th century. 5 × 28 cm. Acquisition. MCM Inv. 1268

Bací de barber S. XIX. 8,3 × 26,3 cm. Donació Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 637 Bacín de barbero S. XIX. 8,3 × 26,3 cm. Donación Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 637 Barber bowl 19th century. 8.3 × 26.3 cm. Casanova Dalfó-Sanchis Causa donation. MCM Inv. 637

249

Plat S. XIX. fàbrica de Luis Aviñó (Manises). 4 × 31,5 cm. Donació de Josep Pérez Camps. MCM Inv. 2053 Plato S. XIX. fábrica de Luis Aviñó (Manises). 4 × 31,5 cm. Donación de Josep Pérez Camps. MCM Inv. 2053 Plate 19th century. Luis Aviñó factory (Manises). 4 × 31.5 cm. Josep Pérez Camps donation. MCM Inv. 2053

Plat 1780-1890. Fàbrica de Francisco Arenes (Manises). 3,6 × 30,8 cm. Adquisició. MCM Inv. 3141 Plato 1780-1890. Fábrica de Francisco Arenes (Manises). 3,6 × 30,8 cm. Adquisición. MCM Inv. 3141 Plate 1780-1890. Francisco Arenes factory (Manises). 3.6 × 30.8 cm. Acquisition. MCM Inv. 3141

250

251

Plat S. XIX-XX. 4,5 × 31 cm. Adquisició. MCM Inv. 1327

Plat S. XIX. 3 × 29,7 cm. Adquisició. MCM Inv. 1334

Plato S. XIX-XX. 4,5 × 31 cm. Adquisición. MCM Inv. 1327

Plato S. XIX. 3 × 29,7 cm. Adquisición. MCM Inv. 1334

Plate 19th-20th century. 4.5 × 31 cm. Acquisition. MCM Inv. 1327

Plate 19th century. 3 × 29.7 cm. Acquisition. MCM Inv. 1334

Plat S. XIX. 3,5 × 25,7 cm. Adquisició. MCM Inv. 1329

Plat S. XIX. 4,6 × 29 cm. Adquisició. MCM Inv. 1341

Plato S. XIX. 3,5 × 25,7 cm. Adquisición. MCM Inv. 1329 Plate 19th century. 3.5 × 25.7 cm. Acquisition. MCM Inv. 1329

Plato S. XIX. 4,6 × 29 cm. Adquisición. MCM Inv. 1341 Plate 19th century. 4.6 × 29 cm. Acquisition. MCM Inv. 1341

252

253

Plat S. XIX. 4,7 × 33,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 1411

Plat S. XIX. 4,5 × 29 cm. MCM Inv. 671

Plat 1830-1870. 4,3 × 33,3 cm. Adquisició. MCM Inv. 1759

Plato 1830-1870. 4,3 × 33,3 cm. Adquisición. MCM Inv. 1759

Plate 1830-1870. 4.3 × 33.3 cm. Acquisition. MCM Inv. 1759

Plato S. XIX. 4,7 × 33,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 1411

Plato S. XIX. 4,5 × 29 cm. MCM Inv. 671

Plate 19th century. 4.7 × 33.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 1411

Plate 19th century. 4.5 × 29 cm. MCM Inv. 671

Dels denominats de «noces», decorat amb elements de la indumentària femenina valenciana, com un joc d’accessoris per al cabell, pinta llaurada i agulla i rascamonyo per a subjectar el monyo, rematades amb un gran botó adornat amb pedres verdes. Joies d’adreç compost per una parella d’arracades de la classe «barquillo» i un altre de «chorro», més un rosari, reliquiari, collaret de dues voltes i un parell d’anells denominats «macetas». Al conjunt s’uneixen elements propis de la vestimenta com ara calces, «manguitos», mocador de coll, davantal, escarpins, palmito i objectes d’ús per a la costura, com un cartutx d’agulles de teixir, de cosir i un didal. Tot en proporció de mida irregular, però en la lògica de la decoració d’aquest període.

De los denominados de «noces» (boda), decorado con elementos de la indumentaria femenina valenciana como un juego de accesorios para el cabello, peineta labrada y agujas para sujetar el «topo» o «rodete», rematadas con un gran botón adornado con piedras verdes. Joyas como aderezo compuesto por un par de pendientes del tipo «Barquillo» y otro de «Chorro», más un rosario, relicario, collar de dos vueltas y un par de anillos de los denominados de «macetas». Al conjunto se unen elementos propios del vestir como medias, manguitos, pañuelo de cuello, delantal, escarpines, abanico y objetos de uso para la costura como cartucho de agujas de tejer, de coser y un dedal. Todo en proporción de tamaño irregular, pero dentro de la lógica en la decoración de este periodo.

An example of what were known as noces (wedding) plates, decorated with items of Valencian female costume, such as a set of hair accessories with a carved comb and hairpins, with large heads adorned with green stones, to hold the coiled bun (topo or rodete). There is also jewellery, comprising a pair of barquillo earrings and another of the chorro («stream of pearls») type, as well as a rosary, a reliquary, a double-string necklace and a pair of rings of the kind known as «macetas». All this is combined with typical items of clothing, such as stockings, cuffs, a neckerchief, an apron, slippers, a fan, and sewing equipment such as a case of knitting needles, sewing needles and a thimble. The items are depicted in irregular proportions but within the decorative conventions of this period.

Plat S. XIX. Fàbrica de Francisco Arenes (Manises). 4,3 × 33,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 3485 Plato S. XIX. Fábrica de Francisco Arenes (Manises). 4,3 × 33,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 3485 Plate 19th century. Francisco Arenes factory (Manises). 4.3 × 33.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 3485

254

255

Pitxer S. XIX. 23 × 22,5 cm. Donació germans Alpuente Peris. MCM Inv. 217

Pitxer S. XIX. 22 × 18,5 cm. Donació Casanova Dalfó-Sanchis Causa, MCM Inv. 108

Jarra S. XIX. 23 × 22,5 cm. Donación hermanos Alpuente Peris. MCM Inv. 217

Jarra S. XIX. 22 × 18,5 cm. Donación Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 108

Pitcher 19th century. 23 × 22.5 cm. donated by Alpuente Peris siblings. MCM Inv. 217

Pitcher 19th century. 22 × 18.5 cm. Casanova Dalfó-Sanchis Causa donation. MCM Inv. 108

Gerra S. XIX. 20 × 18,9 × 12,7 cm. Adquisició. MCM Inv. 3147 Jarra S. XIX. 20 × 18,9 × 12,7 cm. Adquisición. MCM Inv. 3147 Jar 19th century. 20 × 18.9 × 12.7 cm. Acquisition. MCM Inv. 3147

256

Panell de 12 taulells «Sant Vicent Ferrer». S. XIX. 80 × 60 cm. Donació Bautista Català Piqueres. MCM Inv. 622 Panel de 12 azulejos «San Vicente Ferrer». S. XIX. 80 × 60 cm. Donación Bautista Català Piqueres. MCM Inv. 622 «San Vicente Ferrer» 12-tile panel. 19th century. 80 × 60 cm. Bautista Català Piqueres Donation. MCM Inv. 622

257

Branques S. XIX. 174 × 25 cm. Adquisició. MCM Inv. 5589 A i B Conjunt de dues sèries de set taulells. Composició que es disposava verticalment en els dos costats d’una porta. Peces decorades amb elements vegetals, personatges exòtics, músics, guerrers, sants o temes religiosos segons el gust dels propietaris de la casa. En aquesta ocasió, apareixen personatges abillats amb indumentària exòtica provinent d’algun lloc llunyà.

Jambas S. XIX. 174 × 25 cm. Adquisición. MCM Inv. 5589 A y B Conjunto de dos series de siete azulejos. Composición que era dispuesta de forma vertical en ambos lados de una puerta. Piezas decoradas con elementos vegetales, personajes exóticos, músicos, guerreros, santos o temas religiosos según el gusto de los propietarios de la casa. En esta ocasión aparecen personajes ataviados con indumentaria exótica proveniente de algún lugar lejano.

Jambs 19th century, 174 × 25 cm. Acquisition. MCM Inv. 5589 A set comprising two series of seven tiles. The composition was arranged vertically on either side of a door. The tiles were decorated with vegetal motifs, exotic characters, musicians, warriors, saints or religious subjects, according to the taste of the house owners. In this case, there are characters dressed in exotic costumes from some far-off place.

258

259

Placa «Calle de Embou» S. XIX. 20 × 20 cm. MCM Inv. 403

Placa Tartana S. XIX. 29,2 × 38 × 2,1 cm. Adquisició. MCM Inv. 1826

Placa Tartana S. XIX. 29,2 × 38 × 2,1 cm. Adquisición. MCM Inv. 1826

Carriage sign 19th century. 29.2 × 38 × 2.1 cm. Acquisition. MCM Inv. 1826

Placa «Calle de Embou» S. XIX. 20 × 20 cm. MCM Inv. 403

La utilitat d’aquest objecte era indicar la direcció per la qual podia circular aquesta classe de vehicles per a evitar molèsties en els estrets carrers per on transitaven. Aquestes plaques s’instaŀlaven al començament del carrer, just en la part alta de la paret de la primera casa, a fi que es poguera veure la direcció de circulació abans d’entrar-hi.

Objeto cuya utilidad era la de indicar la dirección por la que podía circular este tipo de vehículos con vistas a evitar molestias en las estrechas calles por donde transitaban. Estas placas se instalaban al comienzo de la calle, justo en la parte alta de la pared de la primera de las casas con el fin de que pudiera ser vista la dirección de circulación antes de entrar en ella.

This sign was used to indicate the direction in which the two-wheeled covered carriages known as tartanas could drive so as to prevent problems as they passed along the narrow streets. Plaques like this were put up at the beginning of the street, just at the top of the wall of the first house, so that people could see the direction of traffic before entering it.

«Calle de Embou» plaque 19th century. 20 × 20 cm. MCM Inv. 403

Placa «Calle de Arriba» S. XX. 22 × 31,7 × 2 cm. MCM Inv. 2653 Placa «Calle de Arriba» S. XX. 22 × 31,7 × 2 cm. MCM Inv. 2653 «Calle de Arriba» plaque 20th century. 22 × 31.7 × 2 cm. MCM Inv. 2653

Placa «Asegurada Incendios» 1900-1920. 20,1 × 25 × 1,4 cm. Adquisició. MCM Inv. 4991 Placa «Asegurada Incendios» 1900-1920. 20,1 × 25 × 1,4 cm. Adquisición. MCM Inv. 4991 «Fire Insurance» plaque 1900-1920. 20.1 × 25 × 1.4 cm. Acquisition. MCM Inv. 4991

260

Làpida S. XX. 34 × 32 × 2 cm. Recuperat antiga tàpia cementeri. MCM Inv. 5546 Lápida S. XX. 34 × 32 × 2 cm. Recuperado antigua tapia cementerio. MCM Inv. 5546 Tombstone 20th century. 34 × 32 × 2 cm. Old cemetery wall. MCM Inv. 5546

Làpida S. XIX. 20,7 × 20 × 1,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 1782 Lápida S. XIX. 20,7 × 20 × 1,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 1782 Tombstone 19th century. 20.7 × 20 × 1.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 1782

261

Làpida S. XIX. 35,5 × 50,2 × 3 cm. Adquisició. MCM Inv. 448 Lápida S. XIX. 35,5 × 50,2 × 3 cm. Adquisición. MCM Inv. 448 Tombstone 19th century. 35.5 × 50.2 × 3 cm. Acquisition. MCM Inv. 448

262

263

Plat S. XIX. 4,1 × 35,1 cm. Donació Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 165

Plat S. XIX. 5,5 × 31,5 cm. Donació Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 170

Plato S. XIX. 4,1 × 35,1 cm. Donación Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 165

Plato S. XIX. 5,5 × 31,5 cm. Donación Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 170

Plate 19th century. 4.1 × 35.1 cm. Casanova Dalfó-Sanchis Causa donation. MCM Inv. 165

Plate 19th century. 5.5 × 31.5 cm. Casanova Dalfó-Sanchis Causa donation. MCM Inv. 170

Plat S. XIX. 4,5 × 35 cm. Donació Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 167 Plato S. XIX. 4,5 × 35 cm. Donación Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 167 Plate 19th century. 4,5 × 35 cm. Casanova Dalfó-Sanchis Causa donation. MCM Inv. 167

264

Safata 1890-1900. 4 × 44 × 35 cm. Donació germans Vilar Esteve. MCM Inv. 214 Bandeja 1890-1900. 4 × 44 × 35 cm. Donación hermanos Vilar Esteve. MCM Inv. 214 Platter 1890–1900. 4 × 44 × 35 cm, Donation from hermanos Vilar Esteve. MCM Inv. 214

Safata 1874. 3,8 × 44,5 × 35,2 cm. Donació Teresa. Carme. Rafael i José Vicente Lahuerta Serra. MCM Inv. 5555 Bandeja 1874. 3,8 × 44,5 × 35,2 cm. Donación Teresa. Carme. Rafael y José Vicente Lahuerta Serra. MCM Inv. 5555 Platter 1874. 3,8 × 44,5 × 35,2 cm. Teresa. Carme. Rafael & José Vicente Lahuerta Serra donation. MCM Inv. 5555

265

Safata 1890-1900. 3,5 × 24 × 31,5 cm. Donació Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 269 Bandeja 1890-1900. 3,5 × 24 × 31,5 cm. Donación Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 269 Platter 1890-1900. 3,5 × 24 × 31,5 cm. Casanova Dalfó-Sanchis Causa donation. MCM Inv. 269

266

267

Beneitera S. XIX. Fàbrica de Francisco Arenes (Manises). 26,9 × 12,9 × 7,1 cm. Adquisició. MCM Inv. 3515 Benditera S. XIX. Fábrica de Francisco Arenes (Manises). 26,9 × 12,9 × 7,1 cm. Adquisición. MCM Inv. 3515 Holy water stoup 19th century. Francisco Arenes factory (Manises). 26.9 × 12.9 × 7.1 cm. Acquisition. MCM Inv. 3515

1. Plat de puntes 1870-1875. 2,3 × 25 cm. Donació família Alpuente Requena. MCM Inv. 5120 Plato de puntas 1870-1875. 2,3 × 25 cm. Donación familia Alpuente Requena. MCM Inv. 5120 Pointed plate 1870-1875. 2.3 × 25 cm. Alpuente Requena family donation. MCM Inv. 5120 2. Plat S. XIX. Fàbrica de Francisco Arenes (Manises). 2 × 17,5 / 5 × 7 cm. Donació Casanova DalfóSanchis Causa. MCM Inv. 253 Plato S. XIX. Fábrica de Francisco Arenes (Manises). 2 × 17,5 / 5 × 7 cm. Donación Casanova DalfóSanchis Causa. MCM Inv. 253 Plate 19th century. Francisco Arenes factory (Manises). 2 × 17.5 / 5 × 7 cm. Casanova Dalfó-Sanchis Causa donation. MCM Inv. 253 3. Plat de puntes S. XIX. 2 × 21 cm. Adquisició. MCM Inv. 674 Plato de puntas S. XIX. 2 × 21 cm. Adquisición. MCM Inv. 674 Pointed plate 19th century. 2 × 21 cm. Acquisition. MCM Inv. 674 4. Plat S. XIX. 2 × 21 cm. Donació. P-372 Plato S. XIX. 2 × 21 cm. Donación. P-372 Plate 19th century. 2 × 21 cm. Donation. P-372

268

269

Taulells de mostra S. XIX. 40,6 × 40,6 × 1,9 cm. Excavació. MCM Inv. 4856 Azulejos de muestra S. XIX. 40,6 × 40,6 × 1,9 cm. Excavación. MCM Inv. 4856 Sample tiles 19th century. 40.6 × 40.6 × 1.9 cm. Excavation. MCM Inv. 4856

Taulells de mostra S. XIX. 40 × 40 × 1,6 cm. Adquisició. MCM Inv. 3229 Azulejos de muestra S. XIX. 40 × 40 × 1,6 cm. Adquisición. MCM Inv. 3229 Sample tiles 19th century. 40 × 40 × 1.6 cm. Acquisition. MCM Inv. 3229

Detall. Dones pintant taulells mitjançant la tècnica de la «trepa». Fàbrica de Justo Vilar, Manises, 1954. Autor: José M. Gadea Luján. Coŀlecció de l’Arxiu Municipal de Manises. Fons de José M. Gadea Luján.

Detalle. Mujeres pintando azulejos mediante la técnica de la «trepa». Fàbrica de Justo Vilar, Manises, 1954. Autor: José M. Gadea Luján. Colección del Archivo Municipal de Manises. Fondo de José Mª Gadea Luján.

Detail. Women painting tiles with «Trepa» technique. Justo Vilar factory, Manises, 1954. Photographer: José M. Gadea Luján. Manises Municipal Archive, José Mª Gadea Luján Collection.

270

Taulells de senefa 1860-1880. 20 × 20 × 1 cm un. Donació Rafael Sornosa. MCM Inv. 5024 Azulejos de cenefa 1860-1880. 20 × 20 × 1 cm ud. Donación Rafael Sornosa. MCM Inv. 5024 Frieze tiles 1860-1880. 20 × 20 × 1 cm each. Rafael Sornosa donation. MCM Inv. 5024 Taulells de sanefa S. XIX. 20 × 20 × 1,6 cm un. Enderroc casa c/ Rafael Valls. 28. Manises. MCM Inv. 3647 Azulejos de cenefa S. XIX. 20 × 20 × 1,6 cm ud. Demolición casa c/ Rafael Valls. 28. Manises. MCM Inv. 3647 Frieze tiles 19th century. 20 × 20 × 1.6 cm each. Demolition of no. 28 calle Rafael Valls. Manises. MCM Inv. 3647 Taulells de sanefa S. XIX. 20,2 × 20,2 × 1,7 cm un. Enderroc casa c/ Rafael Valls. 28. Manises. MCM Inv. 3612 Azulejos de cenefa S. XIX. 20,2 × 20,2 × 1,7 cm ud. Demolición casa c/ Rafael Valls. 28 Manises. MCM Inv. 3612 Frieze tiles 19th century. 20.2 × 20.2 × 1.7 cm each. Demolition of no. 28 calle Rafael Valls. Manises. MCM Inv. 3612 Taulells de sanefa S. XIX. 20,3 × 20,3 × 1,7 cm un. Enderroc casa c/ Rafael Valls. 28. Manises. MCM Inv. 3607 Azulejos de cenefa S. XIX. 20,3 × 20,3 × 1,7 cm ud. Demolición casa c/ Rafael Valls. 28. Manises. MCM Inv. 3607 Frieze tiles 19th century. 20,3 × 20,3 × 1,7 cm each. Demolition of no. 28 calle Rafael Valls. Manises. MCM Inv. 3607

271

Panell de taulells S. XIX. 120 × 48 cm. Donació José Luis Vilar. MCM Inv. 34 Panel de azulejos S. XIX. 120 × 48 cm. Donación José Luis Vilar. MCM Inv. 34 Panel of tiles 19th century. 120 × 48 cm. José Luis Vilar donation. MCM Inv. 34

272

273

Pitxer S. XIX. 25 × 17 cm. Donació Casanova Dalfó -Sanchis Causa. MCM Inv. 106

Gerro 1875-1900. 34,4 × 22,2 cm. Donació família Carpintero Esteve. MCM Inv. 2100

Pitxer S. XIX. 39 × 21 cm. Donació Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 104

Pitxer S. XIX. 34 × 23 cm. Donació Dolores Peris Alpuente. MCM Inv. 195

Jarra S. XIX. 25 × 17 cm. Donación Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 106

Jarrón 1875-1900. 34,4 × 22,2 cm. Donación familia Carpintero Esteve. MCM Inv. 2100

Jarra S. XIX. 39 × 21 cm. Donación Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 104

Jarra S. XIX. 34 × 23 cm. Donación Dolores Peris Alpuente. MCM Inv. 195

Pitcher 19th century. 25 × 17 cm. Casanova Dalfó-Sanchis Causa donation. MCM Inv. 106

Vase 1875-1900. 34.4 × 22.2 cm. Donated by Carpintero Esteve family. MCM Inv. 2100

Pitcher 19th century. 39 × 21 cm. Casanova Dalfó-Sanchis Causa donation. MCM Inv. 104

Pitcher 19th century. 34 × 23 cm. Dolores Peris Alpuente donation. MCM Inv. 195

274

Safata 1850-1880. 20,4 × 26,6 × 2,5 cm. Donació Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 635 Bandeja 1850-1880. 20,4 × 26,6 × 2,5 cm. Donación Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 635 Platter 1850-1880. 20.4 × 26.6 × 2.5 cm. Casanova Dalfó-Sanchis Causa Donation. MCM Inv. 635

275

Pitxer S. XIX. 22,2 × 23,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 2383 Jarra S. XIX. 22,2 × 23,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 2383 Pitcher 19th century. 22.2 × 23.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 2383

276

277

Plat S. XIX. Fàbrica de Francisco Arenes (Manises). 4,8 × 34,3 cm. Adquisició. MCM Inv. 2081

Plat de puntes S. XIX. Fàbrica de Tadeo Botet (Manises). 3,4 × 26 cm. Adquisició. MCM Inv. 3960

Plato S. XIX. Fábrica de Francisco Arenes (Manises). 4,8 × 34,3 cm. Adquisición. MCM Inv. 2081

Plato de puntas S. XIX. Fábrica de Tadeo Botet (Manises). 3,4 × 26 cm. Adquisición. MCM Inv. 3960

Plate 19th century. Francisco Arenes factory (Manises). 4.8 × 34.3 cm. Acquisition. MCM Inv. 2081

Pointed plate 19th century. Tadeo Botet factory (Manises). 3.4 × 26 cm. Acquisition. MCM Inv. 3960

Plat s. XIX, 1,4 × 11,9 cm. Donació José María Catalá i Gimeno. MCM Inv. 3133 Plato S. XIX. 1,4 × 11,9 cm. Donación José María Catalá i Gimeno. MCM Inv. 3133 Plate 19th century. 1.4 × 11.9 cm, Donation from José María Catalá i Gimeno. MCM Inv. 3133

278

Safata de peu 1800-1850. 7,5 × 23,5 × 23,6 cm. Adquisició. MCM Inv. 4131 Bandeja de pie 1800-1850. 7,5 × 23,5 × 23,6 cm. Adquisición. MCM Inv. 4131 Pedestal plate 1800-1850. 7.5 × 23.5 × 23.6 cm. Acquisition. MCM Inv. 4131

279

Plat C. 1925. Fàbrica de José M. Gimeno Planells (Manises). 3,4 × 38 cm. Adquisició. MCM Inv. 2006 Plato C. 1925. Fábrica de José Mª Gimeno Planells (Manises). 3,4 × 38 cm. Adquisición. MCM Inv. 2006 Plate ca. 1925. José M. Gimeno Planells factory (Manises). 3.4 × 38 cm. Acquisition. MCM Inv. 2006

Plat 1930. 8,4 × 37,6 cm. Adquisició. MCM Inv. 2897 Plato 1930. 8,4 × 37,6 cm. Adquisición. MCM Inv. 2897 Plate 1930. 8.4 × 37.6 cm. Acquisition. MCM Inv. 2897

280

Jardinera 1880-1910. Fàbrica de Francisco Mónera (Manises). 27 × 25 cm. Donació Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 1 Jardinera 1880-1910. Fábrica de Francisco Mónera (Manises). 27 × 25 cm. Donación Casanova DalfóSanchis Causa. MCM Inv. 1 Flower box 1880-1910. Francisco Mónera factory (Manises). 27 × 25 cm. Casanova Dalfó -Sanchis Causa donation. MCM Inv. 1

281

Jardinera per a penjar S. XX. 30 × 34,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 1841 Jardinera para colgar S. XX. 30 × 34,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 1841 Hanging flower box 20th century. 30 × 34.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 1841

282

Gerra 1930-1950.1 Fàbrica de Vicente Gimeno Dies (Manises). 11 × 12 cm. Donació María Sornosa Martínez. MCM Inv. 5624 Jarra 1930-1950. Fabrica de Vicente Gimeno Dies (Manises). 11 × 12 cm. Donación María Sornosa Martínez.MCM Inv. 5624 Jug 1930-1950. Vicente Gimeno Dies factory (Manises). 11 × 12 cm. Donation from María Sornosa Martínez. MCM Inv. 5624

283

Pitxer S. XIX. 16,8 × 14,7 cm. Adquisició. MCM Inv. 2384 Jarra S. XIX. 16,8 × 14,7 cm. Adquisición. MCM Inv. 2384 Pitcher 19th century. 16.8 × 14.7 cm. Acquisition. MCM Inv. 2384

Gerro 1880-1920. Fàbrica de Bartolomé Mora Carrasco (Manises). 23 × 12 cm. Donació Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 66 Jarrón 1880-1920. Fábrica de Bartolomé Mora Carrasco (Manises). 23 × 12 cm. Donación Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 66 Vase 1880-1920. Bartolomé Mora Carrasco factory (Manises). 23 × 12 cm. Casanova DalfóSanchis Causa donation. MCM Inv. 66

284

285

Plat C. 1919-1950. 4,5 × 26 cm. Adquisició. MCM Inv. 5616

Plato C. 1919-1950. 4,5 × 26 cm. Adquisición. MCM Inv. 5616

Plate ca. 1919–1950. 4.5 × 26 cm. Acquisition. MCM Inv. 5616

Plat 1920-1930. 4,5 × 40,2 cm. Adquisició. MCM Inv. 2171

Decoració en reflex metàŀlic platejat sobre fons blau aplicada a pinzell i mà alçada amb esgrafiat del pigment. Tècnica que requereix, igual que en la decoració de reflex metàŀlic daurat, una tercera cocció en forn de mida reduïda de tipus àrab, cocció amb combustible vegetal i atmosfera reductora.

Decoración en reflejo metálico plateado sobre fondo azul aplicada a pincel y mano alzada con esgrafiado del pigmento. Técnica que requiere, al igual que en la decoración de reflejo metálico dorado, una tercera cocción en horno de tamaño reducido de tipo árabe, cocción con combustible vegetal y atmosfera reductora.

Silver lustre decoration on a blue ground applied freehand with a brush, with sgraffito of the pigment. Like gold lustre decoration, the technique requires a third firing in a smaller Moorish-style kiln with vegetable fuel and a reducing atmosphere.

Plato 1920-1930. 4,5 × 40,2 cm. Adquisición. MCM Inv. 2171 Plate 1920-1930. 4.5 × 40.2 cm. Acquisition. MCM Inv. 2171

Plat C. 1919-1950. 10,7 × 35,6 cm. Adquisició. MCM Inv. 5618 Plato C. 1919-1950. 10,7 × 35,6 cm. Adquisición. MCM Inv. 5618 Plate ca. 1919–1950. 10.7 × 35.6 cm. Acquisition. MCM Inv. 5618

286

287

Gerro 1925-1936. 24,6 × 12 cm. Donació José Albenca Marzó. MCM Inv. 21

Àmfora 1920-1930. 45 × 27,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 2481

Arrimador S. XX. 146 × 81,8 cm. MCM P-189

Jarrón 1925-1936. 24,6 × 12 cm. Donación José Albenca Marzó. MCM Inv. 21

Ánfora 1920-1930. 45 × 27,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 2481

Arrimadero S. XX. 146 × 81,8 cm. MCM P-189

Amphora 1920-1930. 45 × 27.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 2481

Wainscot 20th century. 146 × 81.8 cm. MCM P-189

Vase 1925-1936. 24.6 × 12 cm. José Albenca Marzó donation. MCM Inv. 21

288

Panell de taulells S. XIX. 121,4 × 71,5 × 1,7cm. Donació José Luis Vilar. MCM Inv. 316 Panel de azulejos S. XIX. 121,4 × 71,5 × 1,7 cm. Donación José Luis Vilar. MCM Inv. 316 Panel of tiles 19th century. 121.4 × 71.5 × 1.7 cm. Donated by José Luis Vilar. MCM Inv. 316

289

→ Paviment compost per 200 taulells (detall) S. XIX. 338,5 × 338,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 1506 Decoració composta per rocalles i fulles d’acant en blau amb un gran ram de flors central en policromia sobre vidriat estannífer. Autor: Francisco Dasí Ortega. Pintor valencià nascut en 1834, especialista en la pintura sobre paviments i panells ceràmics, que desenvolupa la seua obra, de caràcter academicista, a mitjan segle XIX.

Pavimento compuesto por 200 azulejos (detalle) S. XIX. 338,5 × 338,5 cm. Adquisición.MCM Inv. 1506 Decoración compuesta por rocallas y hojas de acanto en azul con gran ramo de flores central en policromía sobre vidriado estannífero. Autor: Francisco Dasí Ortega. Pintor valenciano nacido en 1834 especialista en la pintura sobre pavimentos y paneles cerámicos quien desarrolla su obra, de carácter academicista, a mitad del siglo XIX.

Flooring composed of 200 tiles 19th century. 338.5 × 338.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 1506 Decoration composed of rocaille and acanthus leaves in blue with a large central polychrome bunch of flowers on tin glaze. The artist, Francisco Dasí Ortega, a Valencian painter born in 1834, specialized in painting on ceramic flooring and panels, in an academic style, in the mid-nineteenth century.

290

Panell de nou taulells S. XIX, (3) 20 × 20 cm / (6) 10 × 20 cm. Autor: Francisco Dasí. Ortega Adquisició. MCM Inv. 5281 Panel de nueve azulejos S. XIX. (3) 20 × 20 cm / (6) 10 × 20 cm. Autor: Francisco Dasí. Ortega Adquisición. MCM Inv. 5281 Panel of nine tiles 19th century. three 20 × 20 cm / six 10 × 20 cm. Author: Francisco Dasí Ortega. Acquisition. MCM Inv. 5281

291

Fragment de sòcol «Mickey Mouse» Aprox. 1930. 149,5 × 100 cm. Recuperat de l’enderrocament de la fàbrica Leopoldo Mora. MCM Inv. 1510 Composició de taulells d’aplicació a l’arquitectura que es disposaven en la franja inferior de les parets de les estances per preservar-les de la humitat.

Fragmento de zócalo «Mickey Mouse» Aprox. 1930. 149,5 × 100 cm. Recuperado del derribo de la Fábrica Leopoldo Mora. MCM Inv. 1510 Composición de azulejos de aplicación a la arquitectura que eran dispuestos en la franja inferior de las paredes de las estancias para preservarlas de la humedad.

Fragment «Mickey Mouse» Baseboard. ca. 1930. 149.5 × 100 cm. Recovered from demolition of Leopoldo Mora factory. MCM Inv. 1510 A composition of tiles applied to the bottom section of the walls in the rooms of a building to preserve them from damp.

292

293

Panell «Otto Streitberger» Aprox. 1930. 75 × 45 cm. Recuperat de l’enderrocament de la fàbrica Francisco y Luis Lahuerta. Manises. MCM Inv. 3554

Taulells de sanefa 1927-1932. 15,1 × 30,2 cm. Fàbrica José M. Verdejo. Donació Maruja Verdejo. MCM Inv. 1531

Cartell publicitari compost per un conjunt de 15 taulells de 15 × 15 cm. Per a la decoració, es recorre a la tècnica coneguda en francés com tubage o cloisonné; en anglés, tube-lining; en castellà, tubado i, en valencià, tubat o entubat. També sistema belga, que consisteix en el traçat a mà alçat de contorns mitjançant un fil d’argila semilíquida o barbotina aplicat amb un tub finet. Aquests fils constitueixen marcs que s’omplin amb els esmalts líquids que garanteixen el perfilat dels motius i amb què s’aconsegueixen composicions molt netes i contrastades de gran colorit. La tècnica del tubat, introduïda i desenvolupada al llarg del segle XIX per empreses ceramistes de Manises com les de José María Verdejo, Francisco Lahuerta o Leopoldo Mora, va experimentar un gran desenvolupament de la mà de l’expansió del Modernisme, especialment en l’elaboració d’elements decoratius aplicats a l’arquitectura (sòcols, murals, brancals, revestiments) i també en la creació de panells publicitaris.

Azulejos de cenefa 1927-1932. 15,1 × 30,2 cm. Fábrica José M.ª Verdejo. Donación Maruja Verdejo. MCM Inv. 1531

Panel «Otto Streitberger». Aprox. 1930. 75 × 45 cm. Recuperado de la demolición de la fábrica Francisco y Luis Lahuerta. Manises. MCM Inv. 3554 Cartel publicitario compuesto por un conjunto de 15 azulejos de 15 × 15 cm. Para su decoración se recurre a la técnica conocida en francés como tubage o cloisonné, en inglés como tube-lining, en castellano como tubado y en valenciano como tubat o entubat, también sistema belga, que consiste en el trazado a mano alzado de contornos mediante un hilo de arcilla semilíquida o barbotina aplicado con un fino tubo. Estos hilos constituyen marcos que se rellenan con los esmaltes líquidos y garantizan el perfilado de los motivos, consiguiéndose de esta manera composiciones muy limpias y contrastadas de gran colorido. La técnica del tubat, introducida y desarrollada a lo largo del siglo XIX por empresas ceramistas de Manises como las de José María Verdejo, Francisco Lahuerta o Leopoldo Mora, experimentó un gran desarrollo de la mano de la expansión del Modernismo, especialmente en la elaboración de elementos decorativos aplicados a la arquitectura (zócalos, murales, jambas, revestimientos), y también en la creación de paneles publicitarios.

«Otto Streitberger» panel ca. 1930. 75 × 45 cm. Recovered from demolition of Francisco y Luis Lahuerta factory. Manises. MCM Inv. 3554 Advertising sign composed of a set of fifteen square tiles. It was decorated using the technique called tube-lining in English, tubage or cloisonné in French, tubado or entubado in Spanish and tubat or entubat in Valencian, also known as the sistema belga («Belgian system»), which involved tracing the outlines freehand with a line of semi-liquid clay or slip applied with a thin tube. These lines serve as frames that are filled with the liquid glazes and ensure that the motifs have very clean outlines, thereby achieving highly colourful compositions with strong contrast. The tubelining technique, introduced and developed during the nineteenth century by ceramic companies in Manises such as those of José María Verdejo, Francisco Lahuerta and Leopoldo Mora, greatly expanded with the growth of Modernism, especially for producing decorative elements applied to buildings (dados, murals, jambs, cladding), and also for creating advertising panels.

Frieze tiles 1927-1932. 15.1 × 30.2 cm. José M. Verdejo Factory. Donated by Maruja Verdejo. MCM Inv. 1531

Taulells mostra S. XX. 15,3 × 30 cm. Recollit de la fàbrica José M. Verdejo. MCM Inv. 1241 Azulejos muestra S. XX. 15,3 × 30 cm. Recogido de la fábrica José M.ª Verdejo. MCM Inv. 1241 Sample tiles 20th century. 15.3 × 30 cm. Found at José M. Verdejo factory. MCM Inv. 1241

294

Placa 1920-1940. 70,5 × 50,6 × 4 cm. Donació de José Luis Vilar (fàbrica de Justo Vilar). MCM Inv. 5626 Placa 1920-1940. 70,5 × 50,6 × 4 cm. Donación de José Luis Vilar (fábrica de Justo Vilar). MCM Inv. 5626 Plaque 1920–1940. 70.5 × 50.6 × 4 cm. Donation from José Luis Vilar (Justo Vilar factory). MCM Inv. 5626

295

Botella 1900-1910. 24,5 × 17,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 1568 Botella 1900-1910. 24,5 × 17,5 cm Adquisición. MCM Inv. 1568 Bottle 1900-1910. 24.5 × 17.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 1568

296

297

Plat 1900-1960. 3,2 × 20 cm. Fons antic. MCM Inv. 35

Centre de taula 1900-1915. 32,4 × 27,2 cm. Adquisició. MCM Inv. 2048

Plato 1900-1960. 3,2 × 20 cm. Fondo antiguo. MCM Inv. 35

Centro de mesa 1900-1915. 32,4 × 27,2 cm. Adquisición. MCM Inv. 2048

Plate 1900-1960. 3,2 × 20 cm. Fondo antiguo MCM Inv. 35

Centrepiece 1900-1915. 32.4 × 27.2 cm. Acquisition. MCM Inv. 2048

298

Gerra 1931-1933. 21 × 17,9 × 16,6 cm. Adquisició. MCM Inv. 1621 Jarra 1931-1933. 21 × 17,9 × 16,6 cm. Adquisición. MCM Inv. 1621 Jug 1931-1933. 21 × 17.9 × 16.6 cm. Acquisition. MCM Inv. 1621

299

Panell «Fernet - Blanca» 1920-1940. 151,6 × 90,8 cm. Recuperat de l’enderrocament de la fàbrica Francisco y Luis Lahuerta. Manises. MCM Inv. 3557 Panel «Fernet - Blanca» 1920-1940. 151,6 × 90,8 cm. Recuperado de la demolición de la Fábrica Francisco y Luis Lahuerta Manises. MCM Inv. 3557 «Fernet – Blanca» panel 1920-1940. 151.6 × 90.8 cm. Recovered from demolition of Francisco y Luis Lahuerta Factory. Manises. MCM Inv. 3557

300

301

Panell «Rhum Negrita» 1920-1940. 149,1 × 74,1 × 1,1 cm. Recuperat de l’enderrocament de la fàbrica Francisco y Luis Lahuerta. Manises. MCM Inv. 3566

Jardinera S. XX. 11 × 29 × 9,7 cm. Adquisició. MCM Inv. 1307

Panel «Rhum Negrita» 1920-1940. 149,1 × 74,1 × 1,1 cm. Recuperado de la demolición de la Fábrica Francisco y Luis Lahuerta. Manises. MCM Inv. 3566

Flower box 20th century. 11 × 29 × 9.7 cm. Acquisition. MCM Inv. 1307

«Rhum Negrita» panel 1920-1940. 149.1 × 74.1 × 1.1 cm. Recovered from demolition of Francisco y Luis Lahuerta factory. Manises. MCM Inv. 3566

Jardinera S. XX. 11 × 29 × 9,7 cm. Adquisición. MCM Inv. 1307

Jardinera S. XX. 15 × 31 × 10,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 1405 Jardinera S. XX. 15 × 31 × 10,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 1405 Flower box 20th century. 15 × 31 × 10.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 1405

302

303

Sinaí S. XX. 158 × 37,3 cm. Adquisició. MCM Inv. 1577

Sinaí S. XX. 156 × 35 cm. Adquisició. MCM Inv. 1365

Filtre d’aigua compost d’un depòsit amb tapa, un got amb aixeta i un pedestal. En el depòsit superior, una sèrie de receptacles que contenen minerals, carbó activat i altres substàncies que permeten depurar i mineralitzar l’aigua per a filtrar-la i reservar-la en el got inferior. El químic i biòleg valencià Conrado Granell va patentar el 1927 els filtres sinaí, que es van produir majoritàriament en fàbriques de Manises. Aquest exemplar, de la fàbrica de Vicente Montaner, està decorat amb influències d’art precolombí per l’artista paraguaià Julián de la Herrería (nascut Andrés Campos Cervera), qui va residir a Manises cap a l’any 1922 i va cursar estudis a l’Escola de Ceràmica, on va fer amistat amb el llavors director Manuel González Martí.

Sinaí S. XX. 156 × 35 cm. Adquisición. MCM Inv. 1365

Sinaí S. XX. 158 × 37,3 cm. Adquisición. MCM Inv. 1577 Filtro de agua compuesto por un depósito con tapa, un vaso con grifo y una peana. En el depósito superior una serie de receptáculos que contienen minerales, carbón activado y otras sustancias que permiten depurar y mineralizar las aguas para filtrarlas y reservarlas en el vaso inferior. Los sinaís fueron patentados en 1927 por el químico y biólogo valenciano Conrado Granell, produciéndose mayoritariamente en fábricas de Manises. Este ejemplar, de la fábrica de Vicente Montaner, está decorado con influencias de arte precolombino por el artista paraguayo Julián de la Herrería (nacido Andrés Campos Cervera), quien residió en Manises hacia el año 1922 y cursó estudios en su Escuela de Cerámica, donde trabó amistad con su entonces director Manuel González Martí.

Sinai 20th century. 158 × 37,3 cm. Acquisition. MCM Inv. 1577 Water filter consisting of a tank with a lid, a bowl with a tap, and a foot. The upper tank has a series of chambers containing minerals, activated carbon and other substances, enabling it to purify and mineralize the water, which is filtered and stored in the lower bowl. The sinai was patented by the Valencian chemist and biologist Conrado Granell in 1927 and they were produced mainly in factories in Manises. This example, from Vicente Montaner’s factory, has decorations showing the influence of pre-Columbian art by the Paraguayan artist Julián de la Herrería (born Andrés Campos Cervera), who lived in Manises around 1922 and studied at its School of Ceramics, where he became friends with its then director Manuel González Martí.

Sinai 20th century. 156 × 35 cm. Acquisition. MCM Inv. 1365

304

Sinaí C. 1930. 158 × 37,3 cm. Adquisició. MCM Inv. 3008 Sinaí C. 1930. 158 × 37,3 cm. Adquisición. MCM Inv. 3008 Sinai ca. 1930. 158 × 37.3 cm. Acquisition. MCM Inv. 3008

305

Test i pedestal 1925-1935. 27,6 × 30,5 cm / 67,1 × 29,1 cm. Adquisició. MCM Inv. 3174 Macetero y pedestal 1925-1935. 27,6 × 30,5 cm / 67,1 × 29,1 cm. Adquisición. MCM Inv. 3174 Plant pot holder and pedestal 1925–1935. 27.6 × 30.5 cm / 67.1 × 29.1 cm. Acquisition MCM Inv. 3174

Test i pedestal S. XX. 63,2 × 29 / 27 × 30,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 1756 Macetero y pedestal S. XX. 63,2 × 29 / 27 × 30,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 1756 Plant pot holder and pedestal 20th century. 63.2 × 29 / 27 × 30.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 1756

306

Bastoneres C. 1930, 55 × 20,9Ø cm / 47 × 19,3Ø cm. Recuperat de l’enderrocament de la fàbrica Francisco y Luis Lahuerta. Manises. MCM Inv. 3347, 3346, 3340, 3342, 3353, 3348, 3352, 3341 i 3345. Bastoneros C. 1930, 55 × 20,9Ø cm / 47 × 19,3Ø cm. Recuperado de la demolición de la fábrica Francisco y Luis Lahuerta. Manises. MCM Inv. 3347, 3346, 3340, 3342, 3353, 3348, 3352, 3341 y 3345. Umbrella stand Ca. 1930, 55 × 20.9 Ø cm / 47 × 19.3 Ø cm. Recovered from demolition of Francisco y Luis Lahuerta Factory. Manises. MCM Inv. 3347, 3346, 3340, 3342, 3353, 3348, 3352, 3341 and 3345.

307

Carrossa de la cavalcada de les santes Justa i Rufina, Manises, c. 1912. Desfilada de carrosses on es festejaven les santes repartint al públic assistent objectes de ceràmica, com ara «l’escuraeta» Carroza de la Cabalgata de las Santas Justa y Rufina, Manises, c. 1912. Desfile de carrozas donde se festejaba a las santas repartiendo objetos de cerámica al público asistente, entre ellos, "l’escuraeta" Float in the cavalcade of Saints Justa and Rufina, Manises, c. 1912. Procession of floats in which the festivity of the saints was celebrated by handing out ceramic pieces to the public, including the escuraeta (toy utensils).

308

309

Gerra 1930-1960. 17,5 × 11,2 cm. Donació de Francisca Ibáñez Nicolás. MCM Inv. 4686

Orsa 1920-1960. 34 × 29,5 cm. Donació de Manolo Miralles. MCM Inv. 5185

Jarra 1930-1960. 17,5 × 11,2 cm. Donación de Francisca Ibáñez Nicolás. MCM Inv. 4686

Orza 1920-1960. 34 × 29,5 cm. Donación de Manolo Miralles. MCM Inv. 5185

Jug 1930-1960. 17.5 × 11.2 cm. Donation from Francisca Ibáñez Nicolás. MCM Inv. 4686

Orza (preserving jar) 1920–1960. 34 × 29.5 cm (diam.). Donation from Manolo Miralles. MCM Inv. 5185

Escuraeta S. XX. De 1 × 5,9 a 11 × 7,3 cm. Adquisició i donació (donació de J. Pérez Camps i Pedro Pablo Peña), MCM Inv. 3005, 3665, 2733, 3654, 2766, 2734, 3670, 3478, 2993, 3017.

Escuraeta S. XX. De 1 × 5,9 a 11 × 7,3 cm. Adquisición y donación (donación de J. Pérez Camps y Pedro Pablo Peña). MCM Inv. 3005, 3665, 2733, 3654, 2766, 2734, 3670, 3478, 2993, 3017.

Escuraeta (toy utensils) 20th century. From 1 × 5.9 cm to 11 × 7.3 cm. Acquisition and donation from J. Pérez Camps and Pedro Pablo Peña. MCM Inv. 3005, 3665, 2733, 3654, 2766, 2734, 3670, 3478, 2993, 3017

Joguets elaborats en ceràmica que imiten la vaixella d’ús domèstic i que utilitzaven les xiquetes per a jugar. En origen, el ceramista aprofitava l’última resta d’argila que quedava sobre el planellet per a donar forma a aquests minúsculs objectes.

Juguetes realizados en cerámica que imitan la vajilla de uso domestico, utilizados por las niñas en sus juegos. En origen, el alfarero aprovechaba el último resto de arcilla que quedaba sobre el «planellet» para dar forma a estos minúsculos objetos.

Ceramic toys imitating household ware, for girls to play with. Potters originally used the clay left over on the planellet (wheel head) to shape these tiny objects.

310

311

Escultura S. XX. 24,6 × 21,3 cm. Depòsit Ángeles Roca. P-395

Botĳa 1910-1930. 29 × 22 × 24 cm. Adquisició. MCM Inv. 1386

Escultura S. XX. 24,6 × 21,3 cm. Depósito Ángeles Roca. P-395

Botĳo 1910-1930. 29 × 22 × 24 cm. Adquisición. MCM Inv. 1386

Sculpture 20th century. 24.6 × 21.3 cm. Ángeles Roca deposit. P-395

Jug 1910-1930. 29 × 22 × 24 cm. Acquisition. MCM Inv. 1386

Escultura 1947. 18 × 8 × 8,5 cm. Adquisició. MCM Inv. 2945

Botĳa 1910-1930. 28,3 × 18,5 × 22 cm. Adquisició. MCM Inv. 4895

Escultura 1947. 18 × 8 × 8,5 cm. Adquisición. MCM Inv. 2945

Botĳo 1910-1930. 28,3 × 18,5 × 22 cm. Adquisición. MCM Inv. 4895

Sculpture 1947. 18 × 8 × 8.5 cm. Acquisition. MCM Inv. 2945

Jug 1910-1930. 28.3 × 18.5 × 22 cm. Acquisition. MCM Inv. 4895

Botĳa 1920-1960, 25 × 21 × 13,5 cm, Adquisició, MCM Inv. 1381 Botĳo 1920-1960, 25 × 21 × 13,5 cm, Adquisición, MCM Inv. 1381 Jug 1920-1960, 25 × 21 × 13.5 cm, Acquisition, MCM Inv. 1381

312

313

Placa Mariano Cruz.1949. 50 × 70,6 cm. Donació família M. Cruz Monzó. MCM Inv. 5017

Placa C. 1940. 16 × 14 × 1,6 cm. Donació Xavier Morant Verdejo. MCM Inv. 5554

Placa Mariano Cruz. 1949. 50 × 70,6 cm. Donación familia M. Cruz Monzó. MCM Inv. 5017

Placa C. 1940. 16 × 14 × 1,6 cm. Donación Xavier Morant Verdejo. MCM Inv. 5554

Plaque Mariano Cruz. 1949. 50 × 70.6 cm. M. Cruz Monzó family donation. MCM Inv. 5017

Plaque ca. 1940. 16 × 14 × 1.6 cm. Xavier Morant Verdejo donation. MCM Inv. 5554

314

315

Plat Santiago Rusiñol. 1930. 4 × 28 cm. Donació família Escobar Martínez. MCM Inv. 5278

Plat «Rostre de dona». Teófilo García de la Rosa. 1920 c. 3,1 × 22,6 cm. Donació de Josep Pérez Camps. MCM Inv. 3669

Plato Santiago Rusiñol. 1930. 4 × 28 cm. Donación familia Escobar Martínez. MCM Inv. 5278

Plato «Rostro de mujer». Teófilo García de la Rosa. 1920 c. 3,1 × 22,6 cm. Donación de Josep Pérez CampS. MCM Inv. 3669

Plate Santiago Rusiñol. 1930. 4 × 28 cm. Escobar Martinez family donation. MCM Inv. 5278

«Woman’s Face» plate. Teófilo García de la Rosa. Ca. 1920. 3.1 × 22.6 cm. Josep Pérez Camps donation. MCM Inv. 3669

316

Figura «La Model» Pellicer. 1896. 27 × 19 cm. Donació Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 40 Figura «La Modelo» Pellicer. 1896. 27 × 19 cm. Donación Casanova Dalfó-Sanchis Causa. MCM Inv. 40 «The model» figure Pellicer. 1896. 27 × 19 cm. Casanova Dalfó -Sanchis Causa donation. MCM Inv. 40

317

Figura «Xiquet sobre gasela» Antonio Peyró. 1922. 25,5 × 20 cm. Adquisició. MCM Inv. 3970 Figura «Niño sobre gacela» Antonio Peyró. 1922. 25,5 × 20 cm. Adquisición. MCM Inv. 3970 «Boy on gazelle» figure Antonio Peyró. 1922. 25.5 × 20 cm. acquisition. MCM Inv. 3970

Figura «Bust de dona» Antonio Peyró. 1922. 17,5 × 14 cm. Donació de Pilar Peyró Benajes. MCM Inv. 3971 Figura «Busto de mujer» Antonio Peyró. 1922. 17,5 × 14 cm. Donación de Pilar Peyró Benajes. MCM Inv. 3971 Figure: Bust of a woman Antonio Peyró. 1922. 17.5 × 14 cm. Donation from Pilar Peyró Benajes. MCM Inv. 3971

318

Pintores de la fàbrica de Francisco Valldecabres, Manises, 1944. Autor desconegut. Coŀlecció de Maruja Valdes Simó. Amb aquesta imatge es ret homenatge a totes aquelles persones que han contribuït a l’elaboració d’un producte ceràmic de qualitat. Especialment, a totes les dones que, massivament, han treballat per a aquesta indústria tant des del taller com des de la fàbrica o sa casa. Totes han exercit una tasca essencial, particular i significativa en aquesta història. Pintoras de la fábrica de Francisco Valldecabres, Manises, 1944. Autor desconocido. Colección de Maruja Valdes Simó. Con esta imagen se rinde homenaje a todos aquellos que han contribuido a la elaboración de un producto cerámico de calidad. En especial, a todas aquellas mujeres que, masivamente, han trabajado para esta industria tanto desde el taller, la fábrica o su propia casa. Todas han desempeñado una labor esencial, particular y significativa en esta historia. Women painters at the Francisco Valldecabres factory, Manises, 1944. Photographer unknown. Maruja Valdes Simó collection. This image pays tribute to all those who contributed to producing high-quality ceramic products, especially all the women who worked in vast numbers for this industry, in workshops, factories or their own homes. All these women played a essential, special and significant part in this story.

319

320

321

English texts

← Una carrossa de la cavalcada de les festes de Manises al pas per l’antic carrer de la Pols, actualment del Mestre Guillem, Manises, 1908. Fotògraf desconegut. Coŀlecció d’Amparo Martínez Vilar Una carroza de la cabalgata de las fiestas de Manises a su paso por la antigua calle de la "Pols", actualmente Maestro Guillem, Manises, 1908. Fotógrafo desconocido. Colección de Amparo Martínez Vilar Float in the cavalcade for the festivities in Manises passing along the street formerly known as Carrer de la Pols, now Carrer del Mestre Guillem, Manises, 1908. Photographer unknown. Amparo Martínez Vilar collection.

322

——————————————————————————————— By Way of Foreword ——————————————————————————————— Romà de la Calle Universitat de València-Estudi General ——————————————————————————————— Dii facientes adiuvant. M. Terentius Varro,RR 1. 1. 4. Having been kindly invited to write a foreword for this outstanding and timely twofold project, involving, on the one hand, years of collective study and research to plan and perfect its functional structure and on the other, the publication by a group of specialists, with the necessary institutional support, of a meticulous and indispensable Catalogue of the Manises Museum of Ceramics, I must confess that in these difficult times of pandemic it has offered me, in turn, a twofold reward: an invaluable opportunity for renewed collaboration and the satisfaction of finally seeing the fulfilment, with every assurance of success, of an important objective, long since dreamed of and inexplicably postponed, for unfortunate and complicated reasons that have now, happily, been overcome at last. This is an authoritative publication which will undoubtedly enshrine the collective memory of the multifaceted ceramic activity conducted over a lengthy and successful period of seven centuries in the former workshops of Manises, paying special attention to its anthropological and ethnographic roots, as well as its vibrant history and functional consolidation as an urban community. The work I now have the pleasure of presenting provides a fully coherent integration of an underpinning of historical and empirical research, meticulous didactic contextualisation for non-specialist readers and rigorous classification of this valuable heritage, together with the consequent set of indispensable basic steps the collection requires(restoration, conservation, interpretation and dissemination), all based on joint effort and entailing, of course, the sustained and demanding exercise of a scrutiny that is at once specialised and wide-ranging.

323

This concerted achievement, based on a combination of theory and practice, critical examination of historical development and the latest experimentation, has, in truth, involved combining museum studies with applied anthropology, while deploying the resources of industrial ethnology as well as drawing on social geography: in fact, at every stage it has explored the lengthy and inherently complex and stimulating past of the socio-industrial and commercial framework of the town of Manises, highlighting and tracing step by step its decisive roots in ceramics, while also gradually revealing the keys to its development, subject, naturally, to the vicissitudes, uncertainties and possible diversifications that the future may bring. Indeed, the existence of the Manises Museum of Ceramics itself, with its unfailingly dynamic and distinctive history, has served on this occasion as the best catalyst for this resolute and effective commitment to the above-mentioned strategic goal, being endowed, as I have said, with a capable research team fully dedicated to their multifaceted and far-reaching objective. Having a catalogue of the collection of an up-todate museum that is at once rigorous and didactic makes it more than just a useful vade mecum for scholars, visitors and members of the public directly engaged in their changing society. Thanks to its meticulous methodology it is also a versatile organised repository of collective memory, an open and soundly based archive, essential to act as a bridge between the specialists of the past and the followers of the various options of the complex present, as well as being precisely what is needed for the interdisciplinary students of tomorrow. For this reason, after these inescapable initial reflections, which struck me again and again as I looked through the detailed documentary materials constantly provided to me, with exemplary diligence, concerning this ambitious undertaking, I was gradually convinced and delighted by the effective and affective significance of the whole project, brought to fruition thanks to the cross-disciplinary coordination of the archaeologist Ignacio Hortelano and the stra-

tegic tenacity ably deployed by the director of the Manises Museum of Ceramics, Sara Blanes, supported, of course, at every stage by the relevant political authorities, whose resolute involvement in the joint task demonstrates their sociocultural legitimacy. Indeed, since its foundation (1967) and subsequent consolidation (1983), the Manises Museum of Ceramics has functioned as an ever-present point of intersection between accumulated historical reality and ongoing artistic education of the wider public. Its remarkable history was marked by a miscellaneous succession of legacies and donations, deposits and excavations, restorations and exhibitions, purchases and awards, until it succeeded in implementing a new museographic plan and a deft and wide-ranging museological reassessment, as a strategic instrument to foster study and outreach. If truth be told, the obvious lack of a basic catalogue—rigorous, attractive and adaptable, contextualised, accessible and comprehensive, user-friendly, explanatory and analytical—has been increasingly recognised, over time, as an urgent desideratum, leading to the decisive step of agreeing that it is indispensable as a means of raising awareness of this valuable collection, containing more than 5,500 registered pieces. At the same time, it will become a necessary and irrefutable testimony to the Museum’s true and unflagging institutional dynamic, directly rooted in the anthropological intricacies of the broad ceramic culture of the town of Manises, as well as the diversity of its specialised artistic output. Nor should we forget for a moment the admirable and worthy initiatives it has instituted, beginning with the establishment of the National Ceramics Competition (1972), later successfully converted into the well-known and prestigious International Ceramics Biennial (1993). On a personal note, I am proud to have collaborated enthusiastically in both and keenly aware of the important activities implemented in each case through their outstanding institutional encouragement and support. In addition, in my close contextual re-reading, the Manises Museum and the School of Ceramics

(1916)have become, mutatis mutandis, the two decisive mechanisms of professional training, innovative potential and resurgence of specialised creative work and are also essential to tracing the history of the town’s industrial, economic and social fabric, empirically and through research. Whilst we have recently celebrated the first centenary of teaching at the Escola d’Art i Superior de Ceràmica, we have also been recognising the Museum’s five decades of direct engagement in serving the public, conserving and restoring its collection, studying and researching it and constantly publicising it, with the necessary far-reaching enterprise that all this involves. In the instructive volume that has become the museum catalogue we are now celebrating, images and texts are skilfully threaded together and connected, sending us sometimes from text to image and at other times decidedly from image to text, while the dual hermeneutic and scholarly nature of its excellent results is reinforced, in a highly enlightening way, by functional diagrams and informative data sheets. Highlighting the merits and aspirations of the catalogue here presented has therefore become the obligatory purpose of these introductory words, celebrating the achievements of the research team, which has shrewdly and successfully woven together the interdisciplinary links between the museum as an institution and the specialists involved in this corporate yet personal task, through its respective authors. It is a project that remains available for the future in its results and can be regarded as necessary and exemplary. In this connection, it is fitting to cite the other distinguished names—archaeologists, historians, ceramists, fine arts graduates and museum directors—who have jointly contributed their authoritative studies to this shared adventure: Jaume Coll, Paloma Berrocal, Fernando Cotino and Víctor Algarra, together with those already mentioned. With good reason, as I deliberately suggested in the initial motto, enunciated historically by Varro, which from the outset determined the scope of my always enthusiastic words, I can confirm that «the gods help those who get involved and act».

324

Let us therefore duly celebrate it, despite the inevitable unexpected difficulties which have happily been overcome, thanks, above all, to the efforts and perseverance of the able and distinguished members of the team, who, with consistent and indispensable institutional support, have made it possible to achieve the result we now hold in our hands. Autumn 2020 / Spring 2021 ——————————————————————————————— The Origin of the MCM ——————————————————————————————— Ana García Palacios ——————————————————————————————— The origin of the Manises Museum of Ceramics is linked to an act of generosity in the 1960s on the part of José Casanova Dalfó and his wife Pilar Sanchis Causa. Although they lived in Valencia, where José worked as a doctor, they had close ties to Manises. In the old part of the town, in Carrer del Sagrari, they owned a notable building dating from the late eighteenth century, which was built by Pilar’s ancestors and had belonged to the Causa family ever since. The couple used it as a second home, providing them with a place to rest, where they spent certain times of the year enjoying the peaceful atmosphere of the town. So it was that their affection for Manises and its people and the bonds they had developed there led Casanova Dalfó and Sanchis Causa to provide in their will that the house, together with the artworks and ceramics it contained, should be bequeathed on their death to the Town Council. Moreover, they expressly stipulated that this property was to be used to create a municipal museum: proof of their altruism. The bequest was formally accepted at a plenary council meeting on 7 March 1962. However, the foundation of the Museum had to wait until 1967, when the local authority took definitive steps to open it. The adaptation of the house as an exhibition space and the legal procedures required to constitute it as a museum were entrusted to a Local Culture and Art Committee, created the year before on the initiative

325

of José María Moreno Royo and chaired by the then Councillor for Culture, Vicente Ferrís Soler. Thus, on Sunday 26 November 1967 the Manises Museum of Ceramics was finally officially opened. The initial phase of the Museum was marked by the display and conservation of the objects in the bequest, a miscellaneous group of works comprising glass and metal pieces and paintings as well as ceramics. The deed of delivery included an inventory and valuation of the objects, estimated at 8,000 pesetas. This corpus was supplemented by pieces found in the subsoil of Manises or donated by residents. Over the years, the Museum has evolved in many respects. Its collection has been considerably expanded, following criteria of specialisation and representativity. This has made it possible to form a collection encompassing every period of ceramic production during over 700 years of continuous activity in Manises. The result is a ceramic heritage of more than 5,500 pieces produced mostly in Manises, dating from the fourteenth to the twentieth centuries, as well as contemporary fine art ceramics and a set of nearly 1,400 tools and items of equipment used in the processes of manufacturing and decorating ceramics in the town. The main way in which works enter the collection has been and continues to be excavations in the subsoil of Manises. A large proportion of the Museum’s pieces, especially those from the fourteenth to the seventeenth centuries, are archaeological remains recovered from the numerous middens in which ceramic workshops discarded broken and defective pieces. Many of these, duly restored, form part of the permanent exhibition. Oversight of demolitions has also made it possible to salvage numerous ceramic pieces incorporated into the fabric of buildings, mainly from the nineteenth and twentieth centuries. The other basic means of expanding the collection has been donations, from residents, local manufacturers, ceramists and artists; fostering them has been and remains a constant feature of the Museum’s practice. Acquisitions are less numerous, but

no less important, as they are subject to selective and carefully considered purchasing which enables gaps in the collection to be filled. The Museum also receives loans from institutions or individuals who, without losing ownership of the works, have decided to hand them over temporarily for safekeeping and display. Finally, the collection has been growing regularly since 1972 through the Manises National Ceramics Competition, which became the European Ceramics Biennial in 1993 and has been international since 2001. The prizewinning works become the property of Manises Town Council and enter the Museum, which provides the ideal place to conserve, exhibit and publicise them. Alongside the development of the collection, the Museum’s facilities, museography and activities have been expanded and transformed over the course of its lifetime. As regards the building, a series of alterations, repairs and refurbishments were undertaken during the early years to adapt the house to the Museum’s particular needs. However, the existing space proved to be insufficient, so at the beginning of 1974 the idea of an extension was considered. So it was that the municipal architect, Rafael Tomás Carrascosa, drew up the first design project for extending the Museum; however, it was never implemented. The time that elapsed until a firm commitment was again adopted to renovate the Museum was such that a different architectural plan was required. In 1983, the architects Vicente Lerma Rodrigo and José R. Sanchis Solsona therefore presented a new design, which was put into effect between 1985 and 1987. Consequently, the Museum’s dimensions increased substantially, with the construction of a building on the site occupied by the rear patio of the original dwelling. It adjoined the latter, forming a single whole, but was differentiated by its contemporary structure and appearance. This arrangement made it possible to establish a sequential walkthrough in an ascending spiral which suited the chronological plan of the exhibition and at the same time accommodated new facilities such as a restoration workshop,

storerooms, a library and a multi-use room. In addition, the old building was also restored, removing the added architectural elements and attempting to recover and preserve the original structural features and systems. The other decisive step in shaping the Museum was the drafting of a museographic project, a task undertaken by the then director Josep Pérez Camps. A reasoned plan was thus formulated to cover the organisation and setup of the Museum, with the main aim of offering the most complete survey possible of the ceramics produced in Manises over the whole course of its history, thereby reflecting the remarkable fact that this activity had been conducted uninterruptedly from the fourteenth century to the present day. The implementation of the plan was divided into two phases and carried out between 1987 and 1989. The official presentation of the Museum’s new architecture and museography took place on 9 October 1989, the date of the opening ceremony. Since that intense process of change, the Museum has continued to evolve. The year 2013 also marked a turning point, with a change of management. Its objective now focused on adapting to the new requirements demanded of museums and to the new needs of the public. This has led it to try to offer greater contextualisation and a more didactic interpretation of the collection to enable visitors to understand it in a more effective and attractive way. It also organises activities that seek to engage the community and is working in the longer term on a new extension, thanks to the purchase by the Town Council of a building adjoining the Museum. This initiative will enable it to increase the number of works on display and enrich its expository discourse. All this has made it possible for the Museum to achieve constant progress and continue today fulfilling its objective of acquiring, conserving, researching, exhibiting and communicating the history of Manises ceramics. In short, it seeks to be a modern, wellequipped museum dedicated to serving the society of the present and the generations of the future.

326

——————————————————————————————— Between the Horta and the Drylands: The Rural Landscape of Manises and its Evolution ——————————————————————————————— Fernando Cotino Villa ——————————————————————————————— In terms of its geomorphology, the municipal area of Manises comprises two clearly defined areas: the river corridor, which displays the typical characteristics of an alluvial river plain, and the terraced land rising in appreciable steps above it. Within the latter part we can distinguish a slightly hilly northern section and the whole central and western area of the municipality, which is part of the Pla de Quart (Quart Plain) district. The natural hydrographic network is dominated by the River Turia, which forms the boundary between the municipal areas of Manises and Paterna. The intermittent watercourses are tributaries of it: the Barranc del Salt de l’Aigua (Waterfall Gully) and Barranquet or Barranc de Manises (Manises Gully) to the west and the Barranc de Crisóstomo (Crisóstomo Gully) to the north. This territory has been gradually shaped by human activity since Roman times, though in view of the evidence from the surrounding area, the possibility that we will sooner or later find earlier remains cannot be ruled out. In this connection, one can point, albeit with a certain scepticism, to the remains of prehistoric lithic industries in the vicinity of the airport.1 The Pla de Quart contains a network of villae (settlements) which speak to the development of farming in the territorium of Valentia. The aqueducts that supplied the Pla de Quart and the city of Valentia, originating further upstream on the Turia, are the earliest surviving remains of water management in the Horta. At least three of those that extend south of the Turia run partially within the municipal area of Manises; one of them, preserved and 1. Julio Martínez Santa-Olalla: “El primer yacimiento arqueológico del cuaternario en la huerta valenciana”, Saitabi, 5, no. 25–26 (1947): 167–68.

327

restored, can be seen next to the La Presa metro stop.2 Other evidence from the Roman period has also been found near the Mas de la Cova farm. It was probably an extensive rural establishment, perhaps a villa, of which various individual findings have been located. The most notable element is a set of alignments of walls, some of which protrude nearly a metre above the soil line, forming two rectangular enclosures. The walls of these structures are aligned with the system of plots that occupy the site, so it is possible that some or all of these plots contain fossilised earlier structures. Remains from the Roman period have also been described in the southern part of the airport. In the Middle Ages, during the occupation of Manises in the Andalusi period, the territorial element that stands out above all others is the creation of the Séquia de Quart (Quart irrigation channel). This structure, of Islamic origin, may possibly have used sections of an earlier channel at its head. Another distinctive element of Andalusi Manises is the creation of a smallholding to the east of the urban area, which was beginning to develop in this period. While the town was developing, as we shall see, the rural part of Manises was characterised in the late medieval period by an increase in livestock farming and extensive dryland cultivation, particularly olives and carobs. From the sixteenth century, an intensification of livestock farming is observed. In relation to this, the consolidation of the network of tracks in this seigneurial domain is particularly significant, especially from the fourteenth century onwards, when the movement of livestock from Albarracín and the province of Cuenca acquired greater importance. This migration resulted in the establishment of large flocks, especially in areas such as the Partida de la Mallà, the Cañadas de Noguera and the Mas de Nadal or in the vicinity of the Partida de la Cova and the Xarco. 2. Ignacio Hortelano Uceda, “La red de acueductos de la Valentia romana: canales de abastecimiento rural al sur del Túria / Aqueduct Networks in Roman Valentia: Rural Supply Channels South of the Turia River”, Lucentum, 27 (2008): 69–85.

We do not have evidence in this period of the existence of rural buildings intended for farming this area, though it cannot be ruled out. Subsequent development followed from the structuring of agrarian property by masos, which became the organisational model or pattern of much of the rural space located in the drylands of this domain. The mas was a large building, originally of a manorial character, which combined the same dual function as the alquería in the irrigated area. In other words, it was on the one hand the administrative nucleus of a large agricultural estate, which brought together a large amount of land — dozens of hectares, in some cases — and various properties, normally grouped around the house or in its vicinity. On the other hand, this building was usually the occasional or seasonal residence of its owner, as well as accommodating the mas workers, responsible for farming the estate. A special case was the Mas del Racó, belonging to the Boïl family, the lords of Manises, located between the Quart irrigation channel and the River Turia, straddling the irrigated and dryland areas. The other masos corresponded to the model described above and the most important of them in the seventeenth century included the Mas de Falcó, the Mas de Santa Mónica, later called del Collado, and the Mas de la Muntanya or de Melchor, which became the Mas de la Cova. Associated with this structure in the seventeenth and eighteenth centuries was a marked increase in wine production, whereby the winery constituted an essential element; hence the name Mas de la Cova («cellar»), an estate owned successively by two distinguished Valencian families in this period: the Sisternes de Oblites, based in Cagliari (Sardinia), and the Causa family. When the expansion of this model was at its height, in the late eighteenth century, there were some ten or so of these mas farms; they gradually fell into a slow decline in favour of the irrigated land in the eastern part of the municipality. In the nineteenth century there is a notable gap in the documentation until the last decades, when the area underwent a resurgence on a different basis.

The advent of the railway gave rise to modern farms, supplied with well water, in which products such as flowers and citrus fruits began to be introduced. At the same time, a model of dispersed habitation, the villa, began to develop, forming a new layer which gradually left its mark on the landscape. This model evolved into the more modern concept of isolated country houses and subsequently housing estates. ——————————————————————————————— Manises, from Medieval Village to Industrial Centre: The Making of a Ceramics Town ——————————————————————————————— Víctor Algarra Pardo ——————————————————————————————— THE ORIGIN OF MANISES The first reference we have to the existence of a place called Manises, or rather «Maneçar», is in the Llibre del Repartiment («Book of Distribution»), which records the donations granted by James I of Aragon to the knights who had helped him conquer Valencia in the 1230s. It is noted in this book that on 7 July 1237 the king gave the alquerías of Paterna and Manises to the nobleman Artal de Luna. This donation reveals two important points: first, that Manises and Paterna already existed before the Christians arrived, and second, that they were Islamic al-qarias, meaning that they were two population centres integrated in the vast network of huertas (smallholdings) peripheral to the medina of Balansiya, the Andalusi name for the city of Valencia, and that they were probably concentrated settlements, with several houses very close together forming a village, perhaps protected by a tower. These villages were located on opposite sides of the River Turia, but despite this geographical disadvantage they must have had close economic and community ties. Unfortunately, apart from this reference nothing more is known of the al-qaria of Maneçar, since no archaeological remains have appeared indicating its location in the current urban layout. This layout, arising from a design that was not Muslim but Christian,

328

originated in the late thirteenth or early fourteenth century and has gradually changed and evolved down to our own time. Researchers believe that the Islamic al-qaria of Manises must have been completely demolished and levelled to build the new Christian plot structure on top of it and that no element of its construction has survived. MEDIEVAL MANISES: A SEIGNEURIAL TOWN Manises as we know it today began, as already indicated, as a result of the conquest by the Christian troops led by James I. We know that its first owner was Artal de Luna, although his possession of the lordship was relatively brief, since on 3 December 1304 another noble, Pere Boïl, bought the village. His descendants retained dominion over it until the nineteenth century, when the Royal Decree of 2 February 1837 confirmed the abolition of lordships in Spain. We know nothing of the urban development, if any, of the Islamic al-qaria during the dominion of the Lunas in the thirteenth century, but we can, with some degree of knowledge, describe the main changes made to the urban space of the town from when it was acquired by the Boïl family in the first years of the fourteenth century, which was certainly the moment in history when ceramic production, associated with blue and gold lustreware, was initiated in Manises. Medieval Manises was therefore a hereditary donation under the authority of a lord. The inheritance included the people who lived there; they were the lord’s vassals, who owed him obedience and over whom he had full jurisdiction. The initial urban landscape: the importance of separating spaces The medieval town of Manises, situated beside the River Turia in an area of smallholdings irrigated by the Quart-Benàger channel, a mere 6.5 km from the city of Valencia, was originally composed of three different urban zones: a residential area, which is now the old town, the ceramic workshop district (Barri dels Obradors) and the Muslim cemetery, whose extent

329

and appearance must have made it a clearly identifiable and immediately distinctive element of the landscape. The residential area The original urban area of Manises had a semi-orthogonal structure; it was bounded by a wall and contained within it were the functions of housing and political and religious administration, as well as a range of economic activities which produced direct profits for the lord, such as the public baths built in 1319, the butchery, the bakery, the inn and the barber’s shop. The wall surrounding the town was an arquitectural element that cannot be seen today, because it was demolished at some point; we do not know when. We know of its existence because it is referred to in historical documents and because several sections of the moat which ran in front of it have been found in archaeological digs carried out in Carrer Rafael Valls and Carrer Major. This moat was a deep ditch, excavated in the ground, which ran along at least the east and south sides of the town, providing a significant defensive reinforcement in the event of an attack. The course of the wall can be traced today with more or less difficulty on the site plan of the old town. We believe it could correspond to the streets now called Carrer del Bisbe Soler/Carrer Rafael Valls, Carrer del Sagrari, Carrer Dr. Català Díaz and Carrer Major. Like all walls it had several gates, possibly four originally, if not more. We know that there was one in the east wall, the side with the moat, which was probably the main gate since it faced the Valencia road and provided access to the ceramic workshop district and the Muslim cemetery. Apart from this, which must surely have been called the Valencia Gate, we know the names of three others: the Portal de les Heres («Threshing Floor Gate») to the west, the Portal del Molí Fariner («Flour Mill Gate») to the north, facing towards the river and Paterna, and the Portal de l’Hort o del Senyor («Horta or Lord’s

Gate»), which led to an extensive irrigated farming area and to the mansion of the lord of the manor, in the northeast corner. And from 1473 there was also the Portal Nou («New Gate»), as explained below. During the fourteenth century and up to the first urban redevelopment, which took place in the year mentioned, 1473, the main axes of the town converged at three focal points which structured the space within the walls. Firstly, a point of prime importance was the square of the old parish church, on the current site of Carrer Mosén Pere Esplugues, and its Christian cemetery, around which the Christian population would have been concentrated, together with facilities such as the bakery, the inn and the pelota court. The various documentary allusions to «lo mich del poble» («the middle of the town») may refer to this space. The second important centre within the urban structure of the town was located in what is now the Plaça de la Mare de Déu dels Desemparats, formerly called Plaça del Pou de la Moreria («Square of the Well of the Moorish Quarter»), the hypothetical site of the mosque of the Muslims of Manises and of their houses, forming the Islamic quarter. The exact position of the mosque is not known, though we do know for certain that it existed, since it is named in many historical documents and was still standing up to the late sixteenth century (Nicolau Bauzá, 1987, p. 58). Thirdly, there was another space of great political and strategic importance located in what is now the Plaça del Castell. Here there was a square dominated by the Boïl family mansion, popularly known as «El Castell» («The Castle»), on a site opposite which the Town Hall building now stands. In addition, the square contained public facilities such as the hospital, the inn and the butchery. There was also a cistern, apparently large, for the water supply. The Boïl mansion is described in a document from 1454 as a «fortalicium, hospitium et castrum, nuncupatum lo Castell» («fortress, dwelling and castle, named lo Castell») (AMV. Prot. 1905 de 13 de noviembre de 1454), so it must have been a building of considerable size which may have undergone period-

ic structural alterations or renovations, as we know happened in many noble houses whose spaces were gradually adapted to the new designs imposed by the passage of time. A document written in 15591 gives us an idea of the number of rooms in the Castell and of some of their uses. During the Renaissance, the house had a large courtyard which served, among other things, as a place to hold meetings for official functions such as investitures, announcements of new rules affecting the vassals and presentation of events of public interest. According to the list of spaces named in the document, there were a total of seven rooms, including dining room, living rooms and bedrooms, as well as sleeping quarters for the equerries on the ground floor next to the entrance hall, a stable, a granary with a storeroom attached for vats, a wood store, a wine cellar and several rooms in a possible mezzanine called studis, used for dealing with all the lord’s business. Its external appearance may have been similar to that of other palatial houses in the vicinity of Valencia which have survived to our own day, such as the Castle-Palaces of Alaquàs and Benisanó, two examples that in themselves unite the three descriptions of the Castell de Manises as fortress, dwelling and castle. Given its position far from the centre of the urban structure (it was in the northeast corner of the town, overhanging the wall like a bastion), the Castell may have been surrounded by a defensive wall to preserve not only the house but also its yards and outbuildings typical of such houses. This was necessary, since there were several occasions during the fourteenth century, for example, when Manises had to defend itself from various attacks. One of the most serious was the siege by Castilian troops between 1364 and 1365 during the War of the Two Peters, resulting in numerous fires both within the town and in the seigneurial mansion itself, which had to be renovated between 1368 and 1370. 1. Inventory of the property found in the Castell de Manises, Archivo de Protocolos del Patriarca de Valencia (APPV), Miguel Ángel Almenara, 1559.

330

The Castell remained standing during the following centuries, undergoing numerous alterations and being put to a variety of uses. In the twentieth century, all that was left of it, apparently a turret, was incorporated into the Civil Guard barracks; it was completely demolished in the early 1960s and today no visible element of this building remains, nor any of the others that stood in the old square, such as the cistern, the hospital, the inn or the butchery. Outside the wall Outside the residential nucleus surrounded by the wall there were a series of scattered buildings, such as farmhouses and mills, which supplied the town with consumer products essential to the population and the local economy. The historical documents refer to two mills, one for flour and another for rice (possibly combined in the same building), which were leased by Ramón Maciá and his wife in 1589. More than two hundred years before this, the flour mill, also known as «the lord’s mill», after which one of the gates in the wall was named, was located north of the town, following the road that led to Paterna, next to the local smallholdings and near the Mislata irrigation channel. The documents also refer to a glaze mill or «casal del verniz», located between the Portal del Senyor (at the Plaça del Castell) and the Portal del Molí.2 Also outside the walls was the Valencia road, the town’s most important means of access. As its name indicates, it connected Manises to the capital, passing through Quart and Mislata and ending at the Portal de Quart (Quart Gate), through which it entered the city. This road was very important, since, among other things, the blue and gold ceramics and the tiles to pave the halls of the great European houses were transported along it. Although it has traditionally been identified with what is now Carrer València, it did not always follow the same route, as demonstrated by recent archaeological excavations in which its 2. Archivo Parroquial de San Juan Bautista, Visitas, vol. I, 10 January 1577; cited in Moreno Royo, 1990, p. 181.

331

original course has been found, running somewhat further south. This road entered the town by its east wall. We believe it is possible that during the fourteenth century and until the creation of the Carrer Nou (now Carrer Major), the gate was in a somewhat more central position, perhaps giving onto the square in the Islamic quarter where the mosque was located, but from 1473, with the urban reform to be explained below, the Portal Nou (New Gate) was probably opened, displacing this access further south. On either side of this road were two urban areas of great importance to the town, though quite different in functional terms: the ceramic workshop district (Barri dels Obradors) and the Muslim cemetery. Given their importance, both will be described in more detail in other sections of this catalogue. The first documented urban expansion in Manises: the creation of the Carrer Nou in 1473 The first known urban transformation in Manises was planned and promoted by the lord of the town, Pere Boïl, and took place in 1473.3 Boïl commissioned the building of new houses south of the wall, giving rise to a new area of housing and the creation of the Carrer Nou, now the Carrer Major, which must have substantially altered the appearance of the town. Their construction involved demolishing the south side of the wall and filling in its moat. The expansion arising from this new street, called vico novo (new quarter) in historical documents, was related to the need to create new housing due to the increase in the population of Manises and the arrival of Muslims from Valencia following the attack on the Islamic quarter of the city in 1455, which caused Mudéjar residents to flee to other nearby towns, including Manises. We know from documents that the works were entrusted by contract to the builder (obrer de vila) Joan 3. There are several historical documents in Archivo del Reino de Valencia, Protocolos 1913 and 1914, related to the commissioning of this new group of houses by Pere Boïl and to those seeking to occupy them.

Salort, of Valencia, and that their duration did not exceed two years. Once the houses were built, Christian and Muslim families moved into them, without distinction, and they also accommodated some craft activities, such as a smithy and a brazier’s workshop. EARLY MODERN AND CONTEMPORARY MANISES: A INDUSTRIAL TOWN Urban changes in the early modern period: the construction of the new parish church Over the course of time, the need to make certain changes in the urban structure of Manises led to various highly significant transformations within the residential area. The most important was moving the parish church from its original site to the one it now occupies in the Carrer de Sant Joan between the Plaça del Cor de Jesús and the Carrer Major. The original church of San Juan Bautista became a parish church separate from Paterna in 1370. It was located approximately on what is now the Carrer de Mosén Pere Esplugues and all that survives of it is one of its chapels, known today as the Ermita de Sant Antoni Abad (Hermitage of St Anthony Abbot). Next to the church was the Christian cemetery, which remained in use until the beginning of the nineteenth century, when it was transferred to a site beside the Barranc del Salt de l’Aigua. The new parish church, also dedicated to St John the Baptist, was built between 1734 and 1751 a short distance further south, for which more than 1,200 m2 needed to be levelled, razing a considerable part of «lo mich del poble» (the town centre) to the ground. Another important change in urban development was the use of the space previously allocated to the Muslim cemetery, which by this period had been discontinued. For this purpose, earth was brought and poured over the necropolis until it was hidden from view, providing the town with land for new construction. This included a curious building composed of two dwellings with space for production in the rear. The most notable feature of these two houses was that the distribution of the interior spaces and struc-

tural elements was repeated, so that their layout was identical. These twin houses were built at the end of the seventeenth century and their position, on the corner of Carrer València and Avinguda dels Tramvies, makes them an example of habitation outside the old medieval residential area. On the former cemetery, also in the eighteenth century, a china factory was founded in Carrer Montepio, representing the first attempt to extend production to the south beyond the historical boundaries of the Barri del Obradors. The nineteenth and twentieth centuries: the path to present-day Manises In the nineteenth century Manises underwent a period of important changes in terms of urban development: new residential and production areas were added and others that had fallen somewhat into decline were revived. Manises grew in two natural directions: west of the old town, occupying the traditional threshing area with new housing and agricultural production facilities such as presses, and south of Carrer Major, attracted by the railway which opened on 22 May 1889. This part of the town, between Carrer Major and Avinguda Blasco Ibáñez, still has houses in a modernist style and streets such as Passeig Guillermo de Osma that are reminiscent, to some degree, of nineteenth-century avenues. This is a planned neighbourhood in which the middle classes of Manises settled and in the twentieth century it acquired some iconic buildings such as the School of Ceramics and the Francisco Valldecabres factory. The ceramic production area was extended southwards (Barri de La Via) and to the east of the Barri del Obradors (Barranquet industrial estate); this expansion surpassed the boundaries of the ceramic workshop district in 1914 when the businessman Eloy Domínguez used the facilities of a former flour mill to found the tile factory that bore his name and became one of the most important in Manises. In time, these areas were consolidated, owing to the demand for architectural ceramic materials in build-

332

ings of all kinds and subsequently the production of sanitary ware such as toilets, cisterns, baths, and so on, for which proximity to the railway station was an attraction for easy transport of products and raw materials. Along with these, other more distant areas were centres of attraction for new urban development, such as the Socusa or San Francisco neighbourhoods, for example, which contributed to the increase in the spread of housing, beginning a period of expansion in urban development which has continued unabated to our own day.

——————————————————————————————— Traditional Dwellings ——————————————————————————————— Ignacio Hortelano Uceda ——————————————————————————————— Homes, as opposed to the public spaces that structured traditional towns, were the quintessential private family domain. They were designed to accommodate their occupants’ most basic and intimate activities, as well as many others of a productive and commercial nature. The humblest peasant population and artisans and small traders ate, rested, stabled their animals, installed their workshops, opened their shops and stored their tools and products in them. Lords and the urban lower middle classes also conducted commercial exchanges and transactions in them, as well as other meetings of a social nature (Hinojosa Montalvo, 2005, pp. 1000-1002). The location, size, layout, number of rooms and constructional qualities of a dwelling generally reflect the economic power of its owners. Consequently, given that in most cases it is the remains of houses, their foundations, floors and main structural elements that have left an archaeological mark on the town of Manises, it is possible for us to tell what they were like and how they evolved over the course of their history. There is very little evidence as yet regarding the initial nucleus in the Andalusi period. We know that

333

it must have been a small al-qaria or village consisting of a very small number of dwellings, perhaps protected by a tower, irregularly distributed above the course of the so-called Quart irrigation channel. Its single-storey houses, built with rammed earth walls and tiled roofs, must have consisted of two or three rooms and a yard in which to keep livestock (López Elum, 1994, pp. 155-190). They had underground silos excavated in the natural earth for storing grain, which were rendered unusable after the feudal repopulation by dumping all kinds of materials and rubbish in them. The change of society entailed a modification of the model of town and dwelling, adapting to the new needs and ways of life of the colonisers (Hinojosa Montalvo, 1998, pp. 533-550). The new buildings were constructed with board-formed walls resting directly on the ground, which was usually shaped and evened out to be used as a floor for the rooms. As far as we know, their ground plans were quite simple, with one or two bays parallel to the street and a yard at the back containing stables and other sheds for various purposes. Access to the yard was by a passage, which also structured and connected the few rooms that made up the living space. The door openings were usually narrow and low compared to modern dimensions and were generally timber-framed in the actual fabric of the walls. There were few windows and they tended to be positioned high up to prevent animals getting in. They were small and protected from the elements by shutters or oilcloth, as they had no glass. The rooms and exterior walls were periodically whitewashed, resulting in thick layers of lime with a very characteristic flaky appearance. They completely covered the walls up to the ceiling, including the edges closest to the floors. In some of the dwellings that have been excavated bases of staircases have been found, confirming the existence of upper floors, which would have been simple grain lofts used for drying or storing farm produce. Their floors were constructed with wooden beams and reed, hollow-pot or brick-board beam fill. The curved-tile roofs were

pitched, directing water towards the street or, in the case of buildings with a second bay, towards the yard at the back. In time, some of the oldest buildings were replaced by more recent constructions and others were gradually renovated and equipped with greater amenities. Repaving of their main rooms was common practice throughout the fifteenth and sixteenth centuries, as has been documented in houses excavated in Carrer Dr. Català Díaz, Carrer Sant Vicent, Carrer del Sagrari, Carrer del Bispe Soler and Carrer Isabel la Catòlica, among others. Simple levelling with rammed earth, lime mortar floors or glazed and unglazed ceramic tiles were variously used for this purpose, the last of them particularly in the most prosperous dwellings. Nor was it unusual in this period for the original properties to be enlarged, which involved building in the rear yard in some cases and raising the height of the grain loft in others to increase its storage capacity (Rodrigo Estevan, 2005, p. 46). The interiors of dwellings were equipped with furniture and household goods which, being intrinsically short-lived, have generally not come down to us. Despite this, we know that the range of such items was much more limited than we are now accustomed to having in our homes and they were more or less opulent depending on the social position of their owners. The furniture was normally limited to beds, chests, tables and benches and the most common equipment was that used in the kitchen and for preserving food and storing water (Cucó, 1983, pp. 289-322). The floors were insulated with mats or carpets and the walls, doors and windows were decorated with cloths, curtains or tapestries of various qualities. Table linen, bed linen and clothing, as well as pieces of cloth, were very important items of family property and were therefore stored in chests of various sizes, shapes and materials. Jewellery, money, metal- or glassware and documents were also placed in them for safekeeping and at the same time they were used, depending on their size and location, as

sideboards and seats. In kitchens, large chests were used to store food such as bread, salt, spices and preserves, as well as some items of kitchenware. Provisions were also stored in cupboards, with shelves and doors, set into the rammed-earth walls themselves. The activities carried out by the occupants of homes have left evidence that can often be recognised archaeologically. In farmers’ houses the animals used for working the fields were kept in sheds built in the yard at the back, where their mangers can usually be distinguished. Other minor structures and facilities that reveal various types of artisanal and manufacturing activities can also be identified. Winemaking, for example, required presses and tanks, which are particularly recognisable; the bowls used as decanters are commonly seen at the bottom of the basins (Menéndez Fueyo, 2014. pp. 44-49). Facilities of this kind have been found at various places in the town, such as Carrer del Sagrari, Carrer Dr. Català Díaz, Carrer Major and Carrer Sant Vicent, where there was probably a point of sale to the public. In Carrer de l’Àngel a semi-underground winery was also discovered, with continuous benches to support the vats. Special mention should be made of small ceramic workshops located within the urban area. They generally correspond to the final process applied to lustreware pieces, for which smaller facilities and kilns were required. They have been documented in Carrer Mosén Pere Esplugues, Carrer del Sagrari, Carrer del Bisbe Soler and Carrer Mestre Guillén, the last dating from as early as the eighteenth century. Other material clues reveal non-productive activities that are sometimes less obvious. An example is an old building in Carrer Dr. Català Díaz where it was possible to confirm that the original wine press had been rendered inoperable during alterations carried out in the late fifteenth century. At the same time, its new owner, undoubtedly a businessman, had one of the outer rooms fitted out as an office, where he had a money box installed, buried under a large chest to hide the money used in his transactions (Hortelano & Gozalbes, 2005, pp. 293-297).

334

The evolution of the medieval model of domestic architecture culminated in the widespread use of masonry construction and brick pillars, which permanently superseded the former use of rammed earth from the end of the seventeenth century. The new buildings repeated the traditional pattern of «one-handed» and «two-handed» (single- and double-fronted) houses, so called according to whether the cart entrance that connected the street to the yard was at the side or in the middle (Casas, 1944; Bohigues, 1983, pp. 267-287). Their first bay had a vestibule and one or two lateral bedrooms which were lit and ventilated by large high windows opened in the façade. The rear bay, initially an open space but later divided, contained a large living space where the occupants cooked on the hearth, ate and carried out jobs of all kinds. In the yard, the stables backed onto the rear party boundary, so as maintain a strip separating them from the house, and cesspits were excavated to receive the sewage from the sanitation systems installed in accordance with the new concern for public health. The floors were paved with earthenware floor tiles, which were combined with decorated glazed tiles (azulejos) in important rooms. In the passages and yards the floors were reinforced with cobblestones or with rodeno (red sandstone) wheel tracks. Facing the fireplace, at the opposite end of the large back room, there was usually a staircase leading up to the grain loft. Sometimes the loft had its own independent outdoor entrance via what was popularly known as an escaleta (little staircase) at one side of the façade. The population increase that Valencian society experienced from this period encouraged use of these independent lofts as habitable spaces, initially limited to members of the family itself but very soon sold or rented, thus constituting, in embryonic form, the commonhold property model that from then on was to characterise the urban space as we know it today.

335

——————————————————————————————— Ceramic Workshops and How They Were Organised ——————————————————————————————— Paloma Berrocal Ruiz ——————————————————————————————— On the outskirts of the town of Manises, beyond the defences built to protect its residents and houses, was an area devoted to the production of ceramic ware and tiles widely favoured in European markets of the fourteenth and fifteenth centuries, whose fame has endured to our own day. This area is known as the Barri dels Obradors (ceramic workshop district). It was here that the great kilns for firing clay pieces were concentrated, as well as the other spaces involved in producing ceramics: workspaces with potters’ wheels for modelling the pieces, rooms for decorating them, warehouses for stacking them before taking them to market and places for depositing the necessary raw materials and processing them for correct use. The antiquity of this district is attested by the fact that there is documentary evidence of sale contracts and orders for decorated ceramic pieces signed between ceramists and customers in 1325, by which time the facilities of several master potters must have been fully established. There would not have been many of these obradores or ceramic workshops at first, though due to the excellence of their products and the success they rapidly achieved in the markets, their number soon grew. We know that there were at least 26 in the early seventeenth century (Nicolau Bauzá, 1987, p. 227) and 34 in the eighteenth, and the figure continued to increase, reaching 56 majolica and tile factories in the nineteenth century and 106 by the beginning of the twentieth1. This progression and the high number of workshops indicate the great importance of this activity and its enormous economic and social implications for the town. 1. Although most of the factories were located in the Barri dels Obradors, there were many built outside it, especially in the nineteenth and twentieth centuries.

The ceramic or obra de terra workshop district of Manises Now that this part of the old town of Manises has disappeared, leaving barely a trace of its existence, we may wonder what the area was like and take a look back to recall its structure and appearance. It was located to the east of the historical centre, the original nucleus of Manises, outside the wall, between the Séquia de Quart (Quart irrigation channel) and the road that connected the town with the city of Valencia. The irrigation channel was of paramount importance for ceramic production, as it supplied the workshops with water, and the Valencia road was the main route by which their products were carried to the city’s markets and the port. The workshop district occupied a large area, some 29,000 square metres at its peak. It was in the municipal division known as the Partida dels Obradors or de les Olleries, next to the smallholdings of La Botaia which occupied the left bank of the River Turia. There were small squares within it and an intricate network of little streets. Maximum use was made of the space available; every corner was occupied by buildings needed to produce ceramic ware and tiles on a massive scale. Workshops were built everywhere. The streets were filled with the daily bustle of dozens of workers setting the pace of this little world, almost suffocated by the smoke and the stifling heat of the kilns, where the aroma of the rosemary and gorse that constantly fired them mingled with the smell of wet clay and the glazes that were to emerge shining. Every part of this labyrinth that had remained unoccupied was filled with waste from defective pieces that could not be sold, forming the so-called testares (pottery heaps), refuse tips for ceramics which were piled on top of each other to create small artificial mountains, highly prized nowadays by archaeologists and ceramologists for their great historical and documentary value. The workers of the Barri del Obradors and the Potters’ Guild. From the beginning, a large number of very different people, in terms of their social position, gender

and religion, converged in the ceramics workshops: Muslim and Christian potters, masters in creating high-quality majolica pieces, apprentices of all ages, painters of both sexes, old people, children who helped with production, merchants negotiating, customers placing orders for themselves and on behalf of others who never came to Manises because they lived far away or were too powerful, and muleteers who brought the raw materials and transported the prized majolica and renowned tiles to the city. The workshops included whole families, whose hands delicately transformed the shapeless lumps of clay, modelling and decorating them according to the taste of the period. All the workers in the district were subject to the rules of the guild which regulated the potter’s trade, dictated how workers had to carry out their jobs and established the economic, occupational and even social relations between them. The trade comprised the following, in hierarchical order from lowest to highest: - Aprendiz (apprentice): a young person who lodged in the master’s house and was at his service. Apprentices were normally assigned by their fathers or guardians through a contract which clearly stipulated how long they had to serve and train to be a journeyman. - Oficial (journeyman): a worker of higher status, who possessed the knowledge and skills that the profession required and was also entitled to be paid a daily wage. - Maestro (master): the highest rank in the profession. A master could own or co-own a workshop and had as many journeymen and apprentices as necessary under his charge. He kept the trade secrets: the formulas with the ingredients and appropriate quantities. The guild structure was completely patriarchal, run by and composed of men. The position assigned to women was always secondary, as assistants who could not obtain a qualification or property without tutelage. Only in the event of her husband’s death could a widow carry on the business, albeit support-

336

337

ed by recruiting a master or journeyman to take responsibility. Inside the workshops: spatial organisation in a ceramics factory Archaeological excavations conducted at certain points in the district, as well as documents from a few workshops before they were demolished in 2010, offer us a glimpse of what these buildings were like inside, both in the medieval era and in later periods closer to our own time. The archaeological findings have brought to light some workspaces of a medieval ceramics workshop, several pottery wheel bases excavated in the earth, some basins for clay and the underground part of a large kiln, now preserved in the Valencian Ceramics Association (AVEC) building in Carrer València. From what we know so far, the internal organisation of a ceramics workshop in Manises was similar to that of others in neighbouring towns such as Paterna, Alaquàs or the city of Valencia itself. All of them had various spaces where the clay was worked from its raw state to its final conversion into a ceramic piece ready to be sold in the market. These spaces were as follows: - An entrance or reception area for the clay, which was placed in a series of shallow basins used for cleaning and mixing the clays that were to be used, as well as decanting them. The clay was passed from one basin to another until it reached the last one, where it had the desired composition and purity. These were known as decanting basins. - The lumps of clay obtained in the decanting process were taken to a workspace where much of the water they still contained was extracted. This place was popularly known as the estany («pool»); portions of clay were stuck to the wall until they released water and became firm enough to be handled in the next phase, which took place in the workshop. - The actual workshop itself was the workspace containing the potters’ wheels. The pieces were

shaped on them and then sent to a drying place until they acquired the right degree of hardness. This drying place could be either in the open air or a covered space fitted with wooden shelves on which the freshly modelled pieces were placed. When the majolica or tiles had hardened they were moved to the decoration workspace or pintaor («painter»), where they were decorated and glazed, leaving them ready to be put in the kilns. These were perhaps the most striking part of any workshop. Practically up until the twentieth century they were all hornos morunos (Moorish kilns), of an upright type, with a firing chamber separated from the combustion chamber by a grille. They had a vault and central chimney and were large enough to accommodate hundreds of pieces. They could be accompanied by other smaller kilns, fornets, which were used for tests and smaller firings; these are also known as hornos de dorado (fire-gilding kilns).

Other workshops outside the district and the end of an era Although master potters’ workshops, as has been said, were concentrated in the Barri dels Obradors, this does not mean that ceramic activity was exclusively confined to that district. The archaeological excavations conducted within the historical centre of Manises have occasionally found small kilns installed in dwellings, probably to enable masters or journeymen to experiment and perform tests with new formulas and techniques in the privacy of their own homes, away from the prying eyes of rivals. Over the course of time, moreover, the workshop district became too small to meet the constant increase in production. Consequently, many factories were set up outside it, along the main access routes and in areas separated from the residential nucleus so as to keep the pollution from the kilns at a distance. From the second half of the twentieth century the Barri dels Obradors became a residual area; it was

gradually depopulated and its workshops were left empty or used for other business purposes that were no longer those which originally gave it meaning. Finally, in 2010, it was razed by excavators, wiping out at a stroke the intricate architecture of this space of great historical value and turning it into a vast empty site on which only a handful of buildings remained standing (Requena Díez, 2013). ——————————————————————————————— Working Conditions in the Workshops of Manises from the Archaeological Record ——————————————————————————————— Fernando Cotino Villa ——————————————————————————————— The Muslim cemetery of Manises is located east of the medieval town and south of the Barri dels Obradors (ceramic workshop district) and the Valencia road. We know of it from documents, particularly parish visits, and from various archaeological excavations conducted in the past few decades. In the actions carried out in the late 1990s, the oldest area, dating from the Andalusi period, was excavated, but most of the cemetery seems to be related to the period when ceramic production was at its height, between the fourteenth and sixteenth centuries. The anthropological and pathological study performed on many of the individuals recovered (Alapont, 2011; Alapont, 2013) has allowed us to glimpse the living conditions of the Morisco population, which constituted the bulk of the workforce in the ceramics industry. The graves are individual, excavated in the ground, mostly with a covering of stone slabs, though some are covered with roof tiles or bricks. The bodies were deposited in the grave according to the Islamic ritual. There are very few items of personal adornment and the position of the bodies indicates that in the great majority of cases they were buried in a shroud. The studies comprise a total of 177 individuals from the 225 graves excavated. The first data cate-

gory we can extract is the pattern of ages at death: it was possible to establish the age in a total of 146 cases, 191 if we include the 45 graves less than a metre in length in which no bony remain were preserved and which we assigned to individuals aged between 0 and 7. The percentage distribution is as follows:

The preponderance of child mortality is simply devastating, a sign of poor sanitary conditions but also of extreme poverty. In addition, certain pathologies leave traces on bones, so by studying them it is possible to reconstruct some aspects of living conditions. Marks on the teeth, closely related to dietary habits, are particularly revealing. For example, hypoplasia lines, as they are called, are common, revealing severe nutritional deficiencies, long periods of famine and/or episodes during childhood and a diet consisting very largely of carbohydrates. The strongly carbohydrate-based diet is also evident from the impressions left on bones by anaemia, in the form of porotic hyperostosis; the main causes of this abnormality are usually unhealthy conditions: malnutrition, lack of hygiene and an insalubrious environment with a lack of suitable food. Of the skeletons analysed, 43% showed some kind of joint disorder (the high rate of child skeletons must be taken into account to assess this incidence correctly). Damage of this kind is usually explained in large part by factors such as age, but in the case of the Morisco cemetery in Manises it mostly affected relatively young individuals (aged 20–40) and was commonly found in the thoracic and lumbar vertebrae. This is explained by occupational factors (doing

338

very arduous work for a prolonged period of time) rather than degenerative processes. In addition, there were clear postural injuries. Of the adult individuals analysed, 70% showed signs of tendon lesions known as enthesopathies, which are an indication of frequent and excessive muscular activity. These are occupational postural injuries, associated, for example, with continually performing an activity in a kneeling position, in the case of the kneecap, or squatting, in the case of the heel bone, when leaning forward supporting the body weight on the forefoot with the hindfoot off the ground. We can conclude that this population, generally speaking, displays the following features: 1. Poor 2. Undernourished 3. Subjected to oppressive working conditions 4. With low life expectancy The ownership structures of ceramic workshops in the classic period of production in Manises are relatively well known. It has been shown, for example, that there were both Christian and Morisco workshop owners. Less is known of the workers. In any case, the Moriscos constituted the primary workforce throughout the seigneurial territory; this was the case in the town of Manises and is demonstrated by its severe economic and demographic decline after the expulsion in 1609. Given that ceramics was the main economic activity of Manises, it is not too rash to suppose that a very substantial part of the workforce in the workshops was Morisco. Unfortunately, there are no data from the parish cemetery to enable us to compare the ways of life of the Morisco and Christian social groups. All these considerations allow us to see that the brilliant reality of ceramic production in Manises in the classic period had another no less real side of poverty and gruelling working conditions, reflecting a society of servitude.

339

——————————————————————————————— Religious Landscapes ——————————————————————————————— Paloma Berrocal Ruiz ——————————————————————————————— Religious Landscapes The two religious communities, Christian and Muslim, which coexisted in Manises until the early seventeenth century lived in the town as vassals of the same lord, but maintained different customs, rituals, religions and even languages. These differences did not make it impossible for them to live together for more than 300 years; quite the opposite. They must have been a source of cultural enrichment and an example of successful and productive relations, which would only have been disturbed by occasional problems typical of any group of neighbours, and by the pressure exerted by the Crown in the second half of the sixteenth century for the Muslims to abandon their religion, so that by the end of the century it was increasingly obvious that the Morisco community of the whole kingdom would have to leave their home country.1 In Manises, as in other towns where the two religions coexisted, there was a physical separation between neighbourhoods: the Old Christian quarter and the Muslim quarter or morería. We believe we have located both districts within the boundaries of the old historical centre. The Christian area, on the one hand, was in the central and western parts of the town, while the Morisco area was to the east, around the former Plaça del Pou, now the Plaça de la Mare de Déu dels Desemparats. The Christian population lived around the church and the seigneurial mansion, the residence of the lord 1. I am referring to the historic expulsion of the Moriscos in 1609, which was preceded by several attempts on the part of the local lords to retain their Muslim vassals at all costs, since they were a workforce that provided a large source of income. There were fierce confrontations arising from the resistance of the Morisco population, first to their forced conversion to Christianity and then to their permanent expulsion, which entailed losing their homes and other property and emigrating. In 1567 the period granted by Charles V for the Muslims to become “new” Christians expired and in 1609 Philip III decreed the general expulsion of all Moriscos, who were forced to leave permanently and embarked for north Africa.

of the town, and the Muslim population was located in the vicinity of the mosque, which remained standing until the end of the sixteenth century and in which they practised their religious observances and felt united. However, this rigid separation was not fully maintained, since from historical documents we know that in the Carrer Nou (now Carrer Major), for example, built from March 1473, Christians and Muslims lived side by side as next-door neighbours. The differences between the communities were not limited to which part of the town they lived in; they were also manifested in other ways, especially in how they dressed and in their different social rituals and eating habits. There are old documents that refer to the differences in the clothing worn by both men and women of the two religions and how it was easy to identify Muslims by their customs of not eating pork, not drinking wine, fasting in Ramadan and eating animals slaughtered according to the Halal ritual. Moreover, there was an even more defining issue: the languages used by the two groups. While the Christians spoke Valencian,2 the Muslims continued to use their own language, Arabic, which could be freely spoken in public until the mid-sixteenth century. All these distinguishing features, which marked clear differences, did not prevent the two communities from peacefully coexisting for many generations. The men and women who lived in Manises certainly found a suitable way of communicating with each other, establishing neighbourly relations which allowed them to lead a tolerable community life; they helped each other and undoubtedly intermarried, mixing blood between families. Moreover, there were workplaces where they met every day, such as the fields and smallholdings, and above all the ceramic workshop district, where we know for certain that they worked side by side. It should also be noted that Muslims and Christians were not the only inhabitants of Manises; there 2. In historical documents the language spoken by the Christians is often referred to as “christianesch” or “romanç”.

were others of different ethnic origins and social status who served to increase the diversity presented so far. There were numerous black slaves in our region, who were bought in the markets, as well as many other slaves from Islamic countries as a result of the raids carried out along the coasts of the Mediterranean. Different religions, different cemeteries If there was one element of the landscape of Manises that clearly displayed the presence of two different religious communities, it was undoubtedly their respective burial places. There were two different cemeteries, accommodating different groups; the Christian cemetery was within the walls and the Muslim cemetery was outside them. The Christian cemetery The cemetery of the Christian community of Manises was originally located next to the parish church founded in 1370. This church, dedicated to St John the Baptist, was not the one that exists today but was built somewhat further north in a position that has not been precisely determined, on a site now occupied by the Carrer de Mosén Pere Esplugues. The original church, of whose appearance almost nothing is known, must have had a single nave with side chapels, one of which, now known as the Capelleta (little chapel) or Ermita de Sant Antoni Abad (Hermitage of St Anthony Abbot), is the only part of the old church that remains standing. Next to it was the necropolis of the Christians of Manises, about which, again, we do not have much information. We know that the cemetery was in a small square and that people were buried both there and inside the church. These two locations are referred to in old documents as the fossar («cemetery») and the cubert de la sglesia («cover of the church»). We know that part of this cemetery was in what is now the Carrer de Mosén Pere Esplugues, under the even-numbered houses. This was personally confirmed in 1975 by the official local historian José María Moreno Royo, who was able to see that several graves and part of an alley had come to light following

340

the demolition of a large house on the site where no. 6 in that street is now located. Thanks to the notes taken at the time we know something of the nature of these burials. They were graves dug in the ground with space for a coffin, or in some cases for two. Some of the walls, as well as the coverings, were reinforced with bricks. Moreno Royo documented «double» graves and others that were overlaid up to three deep. Some of the names and nicknames of people buried in this cemetery have come down to us, such as Joan Ximeno «Coltellades» («knife wounds»), Martí Salvador «Porrot» («cudgel») and Vicent Joan «lo Gordo» («the fat man»). From the same source we learn that the local residents knew of this old cemetery because in 1965, during surfacing and pavement works in Carrer de Mosén Pere Esplugues, a grave had already been found with a lustreware ceramic tombstone belonging to «Doctor Manuel Cabrera, Retor que fue del Colegio de Santo Tomás [...]», who died on 17 January 1776 and was buried inside the church (Moreno Royo, 1977, pp. 1–4). The discovery of these Christian graves shows us that the present development of the Carrer de Mosén Pere Esplugues and the area around the Capelleta of St Anthony is very recent, dating from after the opening of the new cemetery in 1816 and the demolition of the former parish church, which started in 1817. The Muslim cemetery The cemetery of the Muslims of Manises occupied a large expanse of land and was located outside the town walls, beside the road from Valencia and opposite the ceramic workshop district. It was the burial place of the Morisco community who lived in Manises and its appearance was like that of many cemeteries that can still be seen in towns and cities in Morocco, Algeria and Tunisia. They are open, unwalled spaces located next to the main access routes containing a large number of graves excavated in the ground, on which there are usually tombstones (called mqābriya), which may or may not bear a funerary epigraph, or simple stones to mark the head or

341

the feet, and in other cases small elongated platforms constructed in the form of very low benches, perfectly whitewashed, which protrude slightly above the soil. The Muslim necropolis of Manises, whose existence was already known from the discovery of some graves during works on the sewer system in Carrer Montepio and Carrer Clavel in 1963 and from other works in private properties in these and neighbouring streets, has been the object of several archaeological excavations, although not all of it has come to light. Various digs conducted in Carrer València, Carrer Clavel and Avinguda dels Tramvies have provided a lot of information about the necropolis and the people buried there. Of the necropolis we can say that it is estimated to have reached a total area of around 13,000 square metres and that the burials were carried out by digging a long, narrow, shallow pit in the earth, so as to fit the body it was to contain as closely as possible. Sometimes a recess was made in the east side of the grave, creating a small niche or cavity in which the deceased person was placed. This type of grave, called a lahd, had straight walls and the lateral niche was covered over with slabs or roof tiles so that the body would not come into contact with the earth. The other type of grave documented in the necropolis is the darih, which consisted of a simple pit with straight walls (Chávet Lozoya, 2015). The graves are very close together, sometimes even cutting into each other due to the large number of burials carried out, although they were arranged in rows leaving narrow paths for access. Once the body had been fitted into it, the grave was covered with slabs of stone or roof tiles, and then a small mound of earth or tumulus was made, on which a stone or gravestone was placed or a raised covering was constructed. The body, wrapped in a shroud, was placed on its side, lying on its right arm with the knees slightly bent or straight. The head was placed pointing southwest, with the face turned towards the east, and as is customary in the Muslim burial ritual, no grave goods

were deposited, at most an earring or ring considered to be something that ought to accompany its owner. As one would expect, given the high rate of child mortality in the medieval and early modern periods, there are a large number of children’s graves along with those of adults. Most of those buried in this cemetery were ordinary people, men and women of the town who spent their days looking after their families, working and fulfilling their duties to the lord of the town and their neighbours, although we also have records of burials of important personages, such as Mahomet Bellvis, who was the Alcadí Mayor (Senior Judge) of the Kingdom of Valencia and Aragon and the Principality of Catalonia. This distinguished figure was buried in the Muslim cemetery of Manises on 30 September 1484. During its final years, this cemetery received the descendants of the Muslims of Manises who had converted to the Christian faith. They were called conversos (converts) or nous convertits (new converts), a name that was also given to the cemetery itself, which was known as the «fosar dels nous convertits». The space was Christianised from that time and it was obligatory, at least from 1577, to place a cross in the centre and surround it with a wall, part of which was found during the archaeological excavation in Carrer Clavel.

——————————————————————————————— More Than Seven Centuries Creating Ceramics ——————————————————————————————— Jaume Coll Conesa ——————————————————————————————— The term «Manises ware» has been synonymous with high-quality decorated ceramics since medieval times. Contracts are known from 1325 for the manufacture of painted lustreware in Manises, in which it is said to be similar to opus Maleche (Malaga ware), the richest being made at that time. A document of 1326 also tells us that painted Manises ware was similar to that of Malaga (López Elum, 1984, p. 33). From then on, the name of Manises was to be linked

to the production of renowned ceramics, both majolica and tiles. Ceramic manufacture in Manises was a specialised operation already conducted full-time in the medieval period, in specific facilities, the obrador or workshop, equipped with a series of workspaces fitted to the tasks to be carried out, including the wheel room, the drying place, the storage space and outdoor areas for processing the clay (Algarra & Berrocal, 1994, pp. 869-877). Installed nearby were the kilns, which could be shared by several workshops. Ethnographers have collected names of spaces such as obrador (workshop, general workspace), sequer (place for drying pieces), pintaor (place for decorating pieces), empallaora (packing area), porxà (covered space for storing firewood), basses (pond zone), mina (underground tank for water or clay) and fornand fornet de daurar (kilns) (Ferrís i Soler & Català i Gimeno, 1987, pp. 57-58; Almela y Vives, 1933). The work was directed by a mestre de obra de terra (master potter), supported by specialised workers or oficials (journeymen) and other untrained workers called peons. Apprentices or criadets entered the trade very young and gradually specialised according to their skills. As the workshop turned into a business with investors, the figures of the amo de fàbrica (factory owner), the oficial major (foreman) and the encarregat (manager) emerged and women were recruited for certain tasks, such as painting. Very specific functions were performed within the workshop by qualified workers who were named accordingly: coedor (kiln stoker), enfornaor (kiln loader), tocaor («sounder», who checked biscuit tiles for cracks), empallaor (packer), pintor (painter), and so on. Basic technique Raw materials To make ceramics, three types of basic resources are required: clay, water to give it plasticity and enable it to be modelled, and fire to permanently harden the product by physically and chemically transforming it. For the ceramics produced in Manises, elements were also needed to make the glazes which coated the ma-

342

jolica and mineral pigments containing metal oxides, making it possible to add colour to the decoration. The clays used in Manises to make the ceramic pastes commonly used from the medieval period onwards came from two sources: Terra de Cànter, where a calcareous marl was obtained from the area called Cabeços d’Alhetx (the Alhetx hills), and the Pla de Quart (Quart plain), where a red clay with a high iron content was found. From these, the mixture known as barronegre (black clay) was made, using 1 part of the former to 6 of the latter, although Cavanilles, in the eighteenth century, says that the mixture was 9:2. Terra de Cànter is mentioned in a legal dispute in 1304 between the lord of Manises, Pere Boïl, and the lord of Riba-roja de Túria. The judgment rules that the land «on es la terra de les alcolles» («where the clay for earthenware vessels is»), that is, clay for cànteres (large jars), should remain part of the seigneurial domain of Manises (López Elum, 1986, pp. 163-181). The lord of Manises could therefore manufacture jars or alcolles, which would have been the most sought-after product at that time, needed for selling wine and oil and possibly the first ceramics produced intensively in Manises. Potters rented land in Mislata, Quart or Aldaia and extracted their clays from pits, undertaking to fill them in again when the seams were exhausted. From the eighteenth century, a red siliceous clay, barro roig (red clay), obtained from the area called La Pinaeta or Pinadeta, was used to produce refractory products such as dishes, plates and bowls in what was known as obra negra (black ware) (Coll Conesa et al, 2017, pp. 171-195). In the late nineteenth century, however, laboratory-formulated pastes were introduced, such as so-called majolica or barro blanc (white clay), which made it possible to paint pieces directly on the fired ceramic body and then cover it with a transparent glaze, providing a clear lowering of production costs. The water required was extracted from the weir known as La Presa; this fed the Séquia dels Alcavons or Manises irrigation channel, which enjoyed a special royal privilege granted by James I to use the water for irrigation and also for ceramic workshops. It flowed

343

into the Quart irrigation channel, which formed the northern boundary of the Barri dels Obradors, where most workshops were concentrated from the fourteenth century, and further downstream it crossed the gully separating Manises from Quart by the Séquia dels Arcs (Catalá Gimeno, 1988). To raise the water from the irrigation channel to the level of the workshops some lifting system must have been used, such as waterwheels. Finally, firewood was a resource controlled by the local lords. Indeed, as early as the fourteenth century Altadona de la Escala, widow of Pere Boïl and life tenant of the lordship of Manises, required the Moors of Mislata to bring wood to this town (Nicolau Bauzá, 1987, p. 6). From the eighteenth century this right began to be regulated by the Sala de Valencia (regional court). Potters generally used scrub or fornilla (kindling), which might be brought from nearby fields as a by-product of normal clearance work or from wasteland in neighbouring municipalities, even from Riba-roja de Túria, Xiva, Xeste, Vilamarxant and Paterna, as Manuel Martínez de Irujo reports in 1785 (Riaño, 1878). Any dry firewood would serve as fuel, and gorse, kermes oak, tow, juniper, daphne, heather, savin and thyme were commonly used. However, Manises’s most famous product, lustreware, needed rosemary, because the size of its stems made it possible to control the fire and its high aromatic hydrocarbon content promoted the reducing atmosphere required for this technique. The pieces were coated with a glaze made with lead minerals and silica sand, as well as salt or ash fluxes, such as that obtained from saltwort or barilla plant (Salsosa soda). Metal oxides were used to provide colour. The mineral pigments commonly used since the medieval period for oxidation firing were pyrolusite (manganese oxide), which gave a violet or black colour, copper oxide for green, cobalt oxide (çafre or açafre) for deep blue and tin oxide or cassiterite for white glaze. However, Manises was noted for its lustreware made with a pigment containing silver and copper sulphides in reduction firing, a procedure to be explained later. The new Renaissance develop-

ments led to widespread use of other oxides from the sixteenth century: antimony oxide for yellow and iron oxide (almànguena) for a russet-brown or red colour in majolica, although it was previously used as a red pigment on obraaspra or ordinary unglazed ware. Work processes Preparing the clay There are general tasks involved in forming pastes from clay, shaping or building vessels, making glazes, and decorating and firing pottery. However, these evolved over the centuries. Preparing the clay required grinding the clods; in the Middle Ages this was done using mallets, later replaced by equipment such as cylindrical or conical stone rollers drawn by animals, an operation performed in flat open spaces called plazas («squares») or eras («beds») and in mills or reglons. The powder obtained was passed through coarse and fine sieves to obtain particles of various sizes. It was then mixed with water in basins, small at first and larger when production demand began to increase. From the eighteenth century potteries introduced separation systems which involved treating the clay by suspending it in large amounts of water in several connected basins, so that the largest and heaviest particles sank in the first basin and the smaller particles that remained in suspension passed on to the following ones. For this purpose, a worker stirred the mixture with his legs in the first basin, called the basseta de xorro («stream basin»), in an operation known as colar a cama («leg filtering»); it then passed to the following basins, known as basses de sòl («floor basins») because they were paved with tiles. The grosser particles deposited in the first basin were suitable for making vats, jars and tiles and the finer ones in the following basins for majolica. The water was left to evaporate until the clay was in a pliable state so that it could be cut into manageable portions to be deposited in the bassa fonda («deep basin»), where it was gradually purged of any organic material it contained. It then had to be kneaded and homogenised by various operations, including treading it and sticking (pegat de barro) each portion

(coca) on the wall (estany) so that it released excess moisture. Before being turned on the wheel it was kneaded one last time on a bench called a morber. The clay was usually prepared in the warmer months to be used all year round after being stored in jars or cocios (pots with drainage holes). During the eighteenth century clay began to be prepared in large quantities, with a view to using it even in subsequent years, for which it was kept in the mina (underground tank), a facility that became widespread from the late nineteenth century. Shaping the pieces: coiling and turning on the wheel Once the paste was just right (maura: mature), various techniques were used to shape the pieces. The simplest process was the one used for tiles and plaques, which were formed using a wooden frame or graella (grille) of the appropriate dimensions. The frame was filled with clay paste which was smoothed on its upper surface and when it had dried to a leather-hard state it was separated from the frame with a blade. In the medieval period the edges were usually cut with a slight bevel. Looking at fourteenth- and fifteenth-century vats or gerres (jars) we can see that they were made using coiling, a technique that involved adding rope-like rolls of clay to the base of the vessel, which was made beforehand on the wheel, mounted on a rodell (bat) or large disc of fired clay, allowing it to be moved. The parts added were smoothed and compacted with a trowel and finally a thick, rounded rim was modelled. The most advanced technique, which offered great production capacity, was throwing on the potter’s wheel. It demanded skill and took some seven years’ practice to master, and was therefore a highly valued type of work which, moreover, gave rise to specialists, such as the platero (plate maker) and the tassoner (bowl maker). The wheel enabled the oficial de fil (thrower) to shape the piece by applying force to the pella (lump of clay), shaping it with his hands while it turned on the roda de terrisser (potter’s wheel). The operation was called fer a l’aire (hand throwing). The potter’s wheel had an upper wooden

344

disc or planellet, the wheel head, supported by the banc de la roda (wheel platform) and fixed to the axle or arbre (shaft) by a selleta (clamp) and to the falda («skirt») or lower flywheel by the creueta (a wedgeshaped cross-piece). The bottom of the shaft had a xoqueta, or pointed hardwood tip, at the end, which rotated on the punt or axle base. In the medieval period there were two basic types of wheel. One had a fixed axle thrust into the ground on which a rotating assembly was suspended, with the planellet or wheel head connected to a pivoting wheel to drive it by inertia or by using a stick (stick wheel). The second was the double-wheel type, with an upper planellet (wheel head) and a lower falda (flywheel) fixed to the axle, which pivoted on the punt (axle base) These wheels were supported by the banc (platform), although in the oldest wheels the rotating system was sometimes in a pit excavated in the ground and the axle was held by several perforated boards fixed to the pit itself. Wheels with platforms similar to modern ones also began to be used and were already widespread in the sixteenth century. As a significant detail we should mention that medieval crucibles for sintering glazes have been found serving as the punt in the double-wheel type, filled with lime mortar and sand holding a river pebble on which the axis pivoted. The wheels installed in the obrador were called rodes and it has been established that the workspace maintained a similar structure between the fourteenth and nineteenth centuries, in a room in which the wheels were placed by a wall coinciding with small windows. Once the pieces had been shaped they were carried to the drying place (sequer) on a board (posteta) and when they were dried they were taken to the kiln for the first or biscuit firing (socarrat). Archaeological excavations have revealed that in the medieval period moulds were already used to make certain pieces, such as handles or reliefs of roses found on some fifteenth-century pots and bowls and even tiles, with knotwork in relief (Coll Conesa & Pérez Camps, 1993, pp. 879-889; Pérez Camps, 2008, pp. 84-95). Glazing

345

To make the glaze, lead minerals, generally carbonates or sulphides (cerussite, galena), and alcafoll or pottery alcohol were used, mixed with silica sand from Benaguasil, Llíria or Villar del Arzobispo, according to historical sources. To oxidise the lead these components were sintered in a reverberatory furnace called an armele. The galena was stirred with a rod called a dragó for seven hours, at a temperature of 650 ºC, and the mineral was converted into a lead oxide called acercó (González Martí, 1944, p. 25). This was mixed with silica sand and common salt and placed in jars or crucibles or in recesses in the rear part of the furnace’s firebox (sagén) to form a glass, as recognised in the old formularies that have come down to us from Alcora (Escrivá, 1919: 29). This glass, finely ground, was then used to make a transparent glaze by preparing an aqueous suspension. If tin oxide was added to the mixture from the armele furnace in a percentage close to 10%, it produced the opaque white base glaze used as a general background for decorated majolica, which was also called acercó in Manises in the nineteenth century, according to Rafael Valls (Valls David, 1893; Ferrís i Soler & Català i Gimeno, 1987. p. 21). Mill wheels, water mills or rodets (rollers) were used to grind it. From the nineteenth century ball mills (bombos: drums) began to be used to increase production, with porcelain balls in a cylindrical container which ground the clay or glaze by rotating for many hours so as to produce finer and more uniform particles. To be properly applied to pieces the mixture needed to be stirred to keep the particles in homogeneous suspension. The powder obtained from grinding the glass was mixed with water. After being biscuit-fired, the pieces were immersed in this preparation, a process called envernissar, which required a certain amount of practice for the piece to absorb exactly the right amount (marca: thickness) for a good result. After this, the piece was decorated with metal oxides. However, when cobalt blue began to be used the technique of applying this pigment under the glaze was developed, both on the ceramic body before the first firing and on the biscuit-fired piece before it was immersed in the glaze mixture (Coll Conesa, 2009, pp. 11-24).

Lustreware pigment had a complex formula that included copper oxide, almazarrón red ochre (iron oxide), silver oxide and mercury sulphide or vermilion (González Martí, 1944, pp. 318-328). To make it, first copper (Cu) and silver (Ag) were boiled with sulphur, forming a sulphide to which the almazarrón and vermilion were added. After prolonged grinding and refining the mixture was calcinated, leaving the metals in an oxide state and releasing the almazarrón from the calcium and magnesium carbonates that accompanied it. It was refined again and then emulsified with vinegar to be painted onto the glazed pieces, which was done with a bird feather. To produce the lustre it was then fired in a reducing atmosphere at a temperature which varied and had to be adjusted to the melting point of the base glaze on which it was applied (always staying a little below it so that the reduction gases did not affect the glaze), usually between 550 ºC and 650 ºC. A very important element of the manufacture of majolica was painting. In the first half of the fourteenth century the decorations showed human or animal figures including dancers, ladies, heads of warriors or birds and also stock vegetal or geometric motifs. Gold lustreware introduced geometrical or vegetal motifs similar to the fabric decorations accompanying heraldic emblems, especially in products of an aristocratic nature in lustreware or tiles. At the end of the eighteenth century the new organisation of the factories included women as an essential element in the creative process, especially in the roles of envernissaora (glazer) and pintora (painter). In nineteenth-century workshops the decoration was carried out in the pintaor (painting room), a key space in the factory where women painted richly polychromatic pieces with scenes and subjects from everyday life or influenced by the ornamentation of the period. Women also played a part in the boom in Valencian tiles produced in Manises from the mid-nineteenth century by applying colour with trepas (wax paper stencils) in an assembly-line decoration process.

Firing The kilns of Manises were structures with several distinct parts (González Martí, 1944, p. 18; Ferrís i Soler & Català i Gimeno, 1987, pp. 57-58). At the bottom, usually underground, was the caldera or firebox, where combustion of the firewood took place. Above it was the garbell («sieve») or grille which formed the floor of the alcoba or firing chamber, the space where the pieces to be fired were placed, with a vaulted roof containing openings for the fumerals or flues and a larger central flue called the alule. Pieces to be biscuit fired were arranged so as to try to fill every empty space, a process known as guarnir (completely filling the kiln). In the firebox there was a raised space at the back called the sagén, usually protected from the gases by a low wall, in which the glaze was sometimes heated, though pieces for biscuit firing were also placed there. In the firing chamber the pieces were placed in layers on shelves (entabacats or emplanillades), forming vertical columns (carrells), by a specialised worker called an enfornaor (kiln loader). The glazed pieces could be fired at the same time as the biscuit pieces, although they needed to be positioned with special care. In the medieval period glazed ware was protected with biscuit ware so that the firing was gentler and more uniform and were separated with tripods or ferrets, small supports or trivets with three feet. From the eighteenth century, boxes or saggars (caixes) were widely used; the pieces to be glaze fired were placed in them (encaixar) and they were held up by long clay supports with a triangular cross-section called claus (nails). The firing was controlled by the coedor (kiln stoker). After starting the fire (pegar foc), the kiln was progressively loaded with bundles of firewood (caldes) to bring it up to temperature (temprar). When the smoke disappeared, the actual firing (coure) began. At this point a characteristic flame (flaret) could be seen emerging from the flue. When it was finished, all the openings had to be plugged (arrebossar) with mud (fang) to prevent rapid cooling. The firing time varied according to the size of the kiln, but it generally took a week to load and fire it, finishing on Friday or Saturday and unplugging on the following Monday.

346

Lustreware had to be fired in a reducing atmosphere (rich in carbon monoxide) and the kiln (fornet de daurar or gilding kiln) was generally smaller than the one for biscuit firing (socarrar). Lustre was achieved in a third firing, after the pieces had been biscuit fired, then glaze fired and subsequently decorated with lustre overglaze, which meant that a great deal of work was at stake. To control the result to the fullest possible extent, the type of kiln was very important, as was the combustion process, which had to be reducing and well managed. Several old texts, both medieval documents and the eighteenth-century formularies from Alcora, describe the gilding kiln as a «smoky» or «smoke» kiln and recommend that the firing should be performed with a mild fire (Escrivá de Romaní, 1919, p. 375). Gilding kilns in Manises were generally square and small and are called fornets de daurar («small gilding kilns») in sixteenth-century historical documents. The pieces had to be placed in the kiln leaving sufficient space between them for the smoke to circulate freely. The firing was carried out using firewood that was easy to control, small and dry, with aromatic plants rich in hydrocarbons such as rosemary. During combustion the operator watched the behaviour of the gases and the signs that the kiln showed on reaching certain temperature levels which marked the phases of the process. When it was considered that the end was close, small sample fragments were extracted through the chimney, one after another, until they showed the optimum point of lustre. After this the kiln was left to cool for at least a day. The ceramics were then taken out; they had to be washed to remove a surface residue called cosela, which would be used for preparing the next pigment. This process left nothing to chance and had been practised for generations. The lustre formulas of the Royal Factory of Alcora and Martínez de Irujo’s report of 1785 give very exact details of the process so that it could be performed without errors (Riaño, 1878).

347

——————————————————————————————— Restoring and Conserving the Manises Museum of Ceramics Collection ——————————————————————————————— Sara Blanes Ibáñez ——————————————————————————————— When we visit a museum, we are not always aware of the work that lies behind the display of an object in its exhibition space. This may be because apart from showing a piece of material evidence, usually an object from the past that reveals a certain type of human action, and describing how it was used and perhaps how it was made, there seems to be little room for anything else in that space. But the need to help visitors understand the objects on display is prompting institutions that conserve and exhibit collections to consider the possibility of adding the missing information that will provide knowledge of the background associated with a given topic. In principle, the rigorous process of scientific and technical action required to document, conserve and disseminate the items in a collection requires the participation of a group of professionals, who apply their knowledge, taking account of the particular features of each object, and finally obtain the information needed to illuminate and preserve it. The restoration workshop of the Manises Museum of Ceramics, contributing to the work carried out in collaboration with specialists in various fields, has devoted more than three decades to conserving and restoring material from excavations in the subsoil of the town of Manises and has managed to ensure the ongoing survival of a substantial number of objects. More than 90% of the material in the museum’s permanent exhibition has now passed through this department. Significant action has been performed on the set of medieval ceramic objects, to which special attention has been given, since most of them came from excavations and suffered from important pathologies which had to be treated to make it possible to display the objects without compromising their integrity. Ensuring the permanence of the collection has led us to apply preventive treatment to many of the ob-

jects the museum holds in its collection, objects that remain in safekeeping in its repository, waiting to be studied or exhibited. Having referred to permanence and to the action taken on the objects in our collection, it remains to describe, albeit in broad outlines, what this discipline involves: 1. What is restoration/conservation? On this point we can say that it is a series of techniques applied with the aim, firstly, of preserving something, and with the ultimate purpose of repairing it, recovering it and returning it to its initial state. It is a process carried out to protect an object from damage and reestablish its original condition, if possible. 2. What are the criteria on which this procedure should be based? Nowadays, following the advice of international organisations, the methods applied to prevent deterioration should be based on planning and preparatory research and on the principle of minimal intervention 3. How should we approach this procedure? Our approach should be based on an interdisciplinary perspective. If this is not possible, as in the case in smaller museums, where the restoration workshop lacks the necessary resources and may not have professionals that can provide differential information, we must take action after exhaustive analysis of the state of the object in order to obtain the necessary data to enable us to choose the appropriate treatment for it. As examples of treatment carried out on ceramic objects from excavations, sequences of images are presented below, showing different phases of the process. It has not been possible to illustrate every step, but these images do enable us to appreciate the final results of the actions taken. a. Plate (MCM Inv. 5055) recovered from an archaeological site, with the presence of impurities and contaminating agents on its surface. b. Plate after consolidation, cleaning, desalination and drying. c. Plate after bonding the fragments and replacing the missing portions and decoration.

d. Anafe (portable brazier) (MCM Inv. 5217) recovered from an archaeological site, after removal of impurities, washing and elimination of sodium chloride from within the clay body. e. Anafe with the original area protected to begin the process of replacing the missing portions f. Anafe after completion of the conservation and restoration process. We must bear in mind that conservation and restoration of an object entails preparatory study, respectful practice, commitment to faithfulness to the original, and above all caution. Creativity plays no part in this process, because the object on the restorer’s table is part of a whole with its own distinctive features which must be taken into consideration and respected. The original part or parts must be protected before treatment and the materials used to reconstruct the piece must be carefully considered beforehand to ensure their stability and guarantee their reversibility, without damage to the original, if they need to be removed. The process must conform to standard action guidelines, rigorously applied, always taking account of both aesthetic and historical value and taking care not to exclude any of the recovered parts. The reconstructed portion must be differentiated from the original when the treatment is finished, but without intruding on the overall reading. It is important to remember that many of the recovered objects arrive at the Museum’s workshop in fragments, with a substantial proportion of the original piece missing. They do not come from a workshop context but from a group of pieces discarded in spaces called testars (pottery heaps): places for dumping pieces that developed imperfections during the production process, as a result of firing defects, or were simply not of sufficient quality to be sold. These numerous objects contain contaminating substances picked up from the subsoil. Salts in general, and sodium chloride in particular, can represent a serious threat to the integrity of the material through loss of cohesion and breakdown of its internal structure on

348

passing from an oxygen-free to an air-saturated environment. Every action performed on an object must be recorded in an exhaustive report, including all the information we have on the object: • Provenience: town or city, street, house number, stratum in which it was found, etc. • Context of find: well, cellar, testar, etc. • Surrounding conditions: damp, dry ground, etc. • Number of fragments Technical details of the piece, such as: • Method of manufacture • Materials • Decorative subject • Characteristics resulting from firing: colour, hardness, fracture mode, feel and glaze • Function and dimensions • Description of the state of conservation: using notes, digital photographic documentation, drawings, filmed images or any other type of record that includes reliable information on the state of the object, the proposed treatment and the treatment carried out. The purpose of all this is to ensure its subsequent maintenance and conservation or to provide data for future action, should it be required. However, the use of new technologies (such as 2D and 3D infographics, 3D printing and augmented and virtual reality) will enable us to take advantage of this knowledge in a practical way, helping to interpret or reconstruct objects in which the process is difficult to perform due to their state of conservation. Every phase of an action for recovering, studying, conserving and restoring our heritage is equally necessary, because they all contribute to our knowledge of it. For this reason, the work done by the Museum’s restoration workshop is and will remain an indispensable service for preserving the material that arrives in our facilities, whether it comes from archaeological operations carried out in the subsoil, which provide absolutely essential indicators for collecting information, or from another source. The job of recovering and conserving this heritage has made it possible to present an interesting collection of high-quality objects derived exclusively from local ceramic production.

Collaboration The department participates in the excavations subsidised by the Town Council, providing support in the process of extracting objects with integrity problems and in recovering paved floors. It performs onsite restoration work on architectural ceramics and extracts tiles, with the owner’s permission, to preserve a piece of evidence when the building where it is installed is demolished. It also provides information to all those who wish to continue preserving these ceramics in their own houses. The workshop of the Manises Museum of Ceramics has shared its experience with students on internships from various Spanish and foreign universities. It has close ongoing relationships with the Department of Conservation and Restoration of Cultural Property and the University Institute of Heritage Restoration (IRP) of the Polytechnic University of Valencia (UPV) and with the Manises School of Art and Advanced School of Ceramics (EA+SC), among other institutions, collaborating with them in both restoration and research processes and receiving advice on the application of new technologies to reconstructing objects. It also promotes conservation, sharing temporary exhibitions of ceramic objects with local residents and inviting them to participate in the museum project and in preserving and safeguarding our heritage.

→ Panoràmica de Manises. Al fons, l’església de Sant Joan Baptista, Manises, 1965. Fotògraf: José M. Gadea Luján. Coŀlecció de la FMCJ de Manises Panorámica de Manises. Al fondo la iglesia de San Juan Bautista, Manises, 1965. Fotógrafo: José Mª Gadea Luján. Colección de la FMCJ de Manises Panoramic view of Manises, with the Church of San Juan Bautista in the background, Manises, 1965. Photographer: José M. Gadea Luján. Manises Municipal Culture and Youth Foundation collection.

Composició de 44 taulells S. XVIII. 110 × 109 cm. Adquisició. MCM Inv. 1281 Composición de 44 azulejos S. XVIII. 110 × 109 cm. Adquisición. MCM Inv. 1281 Composition of 44 tiles 18th century. 110 × 109 cm. Acquisition. MCM Inv. 1281