Final d'època? III Possiblement hagi semblat un mica estrany que mentre que a la primera part d'aquest treball sols es parlava que de la nostra realitat més immediata: judici farsa contra presos polítics, sentència no ajustada a dret, aldarulls, barricades... en la segona s'hagi passat a parlar d'una revolta que hi va haver a París el juliol del 1830. O sigui, fa pràcticament cent noranta anys. No es tracta, però, de cap intent de desviar la qüestió parlant de passats que per a molts poden semblar llunyans. Molt menys intentar parlar del sexe dels àngels, com estan fent l'Iceta i la Granados quan no els queda més remei que dir alguna cosa sobre l'actual situació política catalana i a Catalunya. No. Es tracta de, i d'acord amb les concepcions pròpies del materialisme històric, parlar del present partint del fet objectiu que tot present deriva d'un passat més o menys immediat. I aquella revolta insurreccional feta per ciutadans que davant la deriva cap a l'absolutisme d'un Borbó, el darrer que regnaria a França, per cert, van negar-se a tornar ser súbdits. I fixeu-vos que he escrit revolta insurreccional. O sigui, contra la legalitat existent en aquell moment. I amb armes a la mà, com expressa ben clarament el quadre de Delacroix. I passa que ara mateix, per més escarafalls que es facin contra una concentració pacífica davant de la Conselleria d'Economia, qualificanta-la com a rebel·lió. Quan les úniques armes que hi havia eren les que estaven en un cotxe de la Guàrdia Civil, i a més amb l'esquer d'estar obert. Sobren comentaris. I també que qui aquells qui fan i clamen farisaicament que primer que tot i abans de parlar de res cal començar respectant la llei, la seva llei, esclar, s'obliden que l'actual societat, la seva societat, és producte tot just d'un període de seixanta anys, 1789-1849, ple de revoltes dels sectors més radicals de les burgesies europees contra les lleis i les formes de societat que volien canviar perquè deien que ere injustes. I, efectivament, eren uinjustes. I és d'això que intenta parlar aquesta tercera part, que vol anar més enllà d'aquella revolta. Una més d'un llarg període revolucionari protagonitzat per amples sectors de les burgesies europees que periòdicament es van llançar al carrer, arma a la mà, a fi d'aconseguir uns drets, una igualtat social i jurídica, i unes llibertats personals i d’acció que els eren negades. La qual cosa comportava liquidar una societat, l'estamental, que ja no donava per més, imposar una constitució que liquidés les monarquies absolutes i també els privilegis o inferioritats socials i legals per la sola raó de naixença. Com denunciava Caron de Beaumarchais, a la se obra prerevolucionaria Les noces de Fígaro, (1784), l'eliminació dels estaments i la creació d'uns codis penal i civil únics per a tots els ciutadans sense distinció, etcètera. Va ser un període interessant, important per a nosaltres encara que no ho sapiguem. Un període que mereix ser conegut i entès no sols a través de l'èpica revolucionària, que va exisitir, sinó que a través de les concepcions del materialisme històric, per així poder entendre no sols el seu abast immediat, sinó també que en acabar amb molts elements encara pervivents de les societats medievals, amb elements legals i costums encara feudalitzants, va obrir pas a crear una nova època. I quan aquí es parla del materialisme històric, val la pena afegir que no és pas cap mena de doctrina, ni té elements complexos que necessiti grans estudis. En aquest punt recomano la lectura del tercer paràgraf de la carta d'Engels a Konrad Schmidt, agost 1890, i del primer de la carta, també d'Engels, a Joseph Bloch. I encara millor si es llegeix tota la resta de les dues cartes.
Els estaments Normalment es confonen els estaments amb la classe. És un error. En la classe es pot ascendir i baixar d’acord amb circumstàncies personals, però en l’estament s’esteva de per vida perquè eta per naixença i no es podia sortir ni passar a altre excepte en el cas de fer-se de fer-se eclesiàstic. Parlem, doncs, una mica d'aquella societat estesa arreu d’Europa. Generalment el estaments eren tres. Molt rígidament definits. Dalt de tot hi havia dos els dos estaments no productius: noblesa i església. Els integrants dels quals, que entre els dos no anaven més enllà de ser cap al cinc per cent de la població, gaudien de drets i privilegis propis, mentre que el tercer estament, l'únic productiu, no sols no tenia privilegis propis, sinó que estava subjecte a lleis i costums que afavorien els membres de les altres dos. Aquest tercer era molt diversificat, ja que comprenia des de les burgesies urbames, més o menys benestants —alguns membres de les quals fins i tot més rics que molts components del primer i segon estat—, fins al sector més menyspreat de l’època, la pagesia. Respecte de les burgesies ciutadanes, hi havia en elles un ample sector amb una formació acadèmica superior: metges, jurisconsults, professors, artistes reconeguts... però en el cas d'una trobada, casual o no, o d'un litigi, qualsevol component dels altres dos estaments els eren socialment superiors Presento aquests detalls, perquè s'entengui que, com complement de les cartes d'Engels recomanades, un dels elements bàsics per entendre fets i esdeveniments del passat, allò que no es pot fer mai és interpretar-los partint de les concepcions socials o ideològiques actuals, nostres. Incloent en això la utilització de força paraules del vocabulari social i polític que poden tenir centenars d'anys, però que no sempre han definit la mateixa cosa ni les coses de la mateixa manera. I en aquest punt ara mateix s'estan utilitzant paraules com nació, pàtria o constitució, que si bé són anteriors a la revolució burgesa, tenien aleshores un sentit molt diferent del que va adquirir amb aquesta en la seva lluita per accedir al poder. La qual cosa, diguem de pas, fa que dir que la nació catalana és forma al segle X o XI, com he llegit més d'una vegada, és una bestiesa que està a la mateixa alçada de Rajoy i altres ultranacionalistes espanyols quan diuen que la nació espanyola és la més antiga d'Europa. No, el concepte actual de nació comença a aparèixer amb els il·lustrats del segle XVIII, esclata a la curiosa, i estranya, batalla de Valmy (1792), i es consolida amb les revolucions burgeses del segle XIX. En aquest punt de l'evolució de les paraules i els conceptes, recomano la lectura de Iniciación al vocabulario del análisis histórico, de Pierre Vilar, està a internet en format PDF.
Les revolucions liberals o burgeses Es considera que el cicle d'aquestes revolucions s'inicia, de moment sols que com expressió oberta d'un canvi en la forma de pensament social, el 5 de maig del 1789. Al local del Jeu du Paume de Versalles. Lluís XVI, amb el regne en un greu estat d'ofegament econòmic, havia convocat Estats Generals, els quals estaven formats per diputats representants dels tres estaments; noblesa, primer estament, església, o eclesiàstics, segon, i tercer que incloïa tota la resta de la població: des de la gran burgesia fins als camperols sense terres. Era una convocatòria que no s'havia fet en els darrers cent setanta-cinc anys, ja que d'acord amb la famosa frase de Lluís XIV, "L'Estat sóc jo", expressió ben clara de què era l'absolutisme, l'estat era el rei i el rei era l’estat, ara, el seu net s'havia vist obligat a convocar Estats Generals. La qual cosa expressava com era d'angoixosa la situació.
La intenció del rei era bàsicament incrementar els impostos, que sols pagaven els del tercer estat. Els quals en qualsevol altra moment anterior haurien assumit la demanda reial després de moltes queixes i fins i tot plorar una miqueta. Però alguna cosa de fons havia canviat, i aquí caldria parar compte en les idees de la Il·lustració, perquè els diputats del tercer estat, que en realitat venien a representar el món del comerç i de la naixent industrialització, no el dels pagesos pobres, no anaven solament a escoltar les demandes del rei, sinó que també amb demandes i reivindicacions pròpies. Que havien estat discutides i aprovades en els seus llocs d'origen i que duien apuntades en unes llibretes. I aleshores es van trobar amb la sorpresa que les propostes i reivindicacions dels diputats del tercer estat de qualsevol banda del regne, coincidien en bona part, amb les que duien la majoria de diputats del tercer estat de qualsevol altra banda dek regne. La qual cosa expressava que s'havia produït un canvi en les necessitats socials d'uns sectors del tercer estat que ja es podien començar a considerar com l'inici de la formació de la futura classe burgesa. Com que per la importància que tenen com a preàmbul de la immediata Revolució Francesa, aquests Estats Generals, que van obrir sessions el 5 de maig del 1789, dos mesos després canviaren de caràcter esdevenint Assemblea Constituient, la qual va acabar les sessions el 30 de setembre, han estat prou estudiats, ho deixarem aquí, encara que apuntant un parell de fets interessants. El primer és que el rumb que havien pres aquells Estats Generals per ell convocats va començar a ser massa per Lluís XVI, qui va enviar uns delegats que en nom del rei van manar que es dissolgués allò que s'estava celebrant i que tothom tornés a casa, Davant del qual el president, Emmanuel-Joseph Sieyès, membre del Tercer Estat i per tant legalment plebeu, va respondre amb unes paraules històriques: "La Nació reunida no admet ordres". És la primera vegada que la paraula nació s'utilitza públicament en el sentit actual, i també la primera en la que es fa no com a rebel·lia personal, sinó que en nom d'un col·lectiu superior a l'ordre d'un rei. Havia mort el súbdit i nascut el ciutadà. El segon, que l'Assemblea, deixant de banda les angoixes econòmiques reials, va passar a debatre una Constitució que limitava el poder reial, que així deixava de ser absolut. Seria la segona Constitució burguesa, la primera havia estat la de les de feia poc independeitzades colònies angleses a Amèrica. Aquella Assemblea Constituent, també abolirà el feudalisme, i discutirà i aprovarà la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà, Amb ella s'obria un període de liquidació de l'ancien régime. I també d'una bona part dels membres del primer estat, noblesa i aristocràcia; del segon, clerecia, i també, tembé del tercer. De gent d’aquest estat que des de diverses posicions no combregava o no entenia els ideals de la Revolució. I no sols a través de la guillotina, que no deixava de ser un sistema que podríem dir manual, a més d'indolorós, perquè també hi va haver les massives noyades de Nantes, o les execucions també massives, amb canons carregats de metralla, a molts punts de França, i els assaltaments a les presons amb l'assassinat dels presos, homes, dones i fins i tot adolescents. Un llarg període que va anar des del 1789 al 1799, quan Napoleó és nomenat primer cònsol i es liquida, en molts casos en el sentit literal, el període revolucionari dit del terror. I després de la derrota definitiva de Napoleó, es va iniciar una nova etapa de revolucions liberals, en les que la repressió i la brutalitat va ser amplament exercida no pels revoltats, que també, sinó que per les monarquies absolutes, emparades per la Santa Aliança —¿una mena d'OTAN de l'època?. Malgrat tot, hi va haver dos grans moviments revolucionaris d'abast pràcticament europeu. El primer va ser el dels 1820-22. Va iniciar-se a Espanya, encapçalat pel general Riego, i va acabar anant des de Portugal fins a Finlàndia, passant per
Itàlia, Suècia. territoris alemanys.... El segon, 1848-49 i ja definitiu, va iniciar-se a França, es va estendre bàsicament pel centre d'Europa i va significar el final de les monarquies absolutes que encara quedaven amb aquesta característiques, que esdevindrien monarquies constitucional. Aquelles burgesies, aleshores el sector, la classe més progressista de les diferents societats europees i americanes van fer, la seva revolució, sovint amb les armes a la mà contra exèrcits professionals i millor armats. I va saber o poder gunyar. Sobre ella, escriu Marx: Les revolucions del 1648 i del 1789 no van ser ni anglesa ni francesa; van ser revolucions d’estil europeu (i van representar) el triomf d’un nou règim social, el triomf de la propietat burgesa sobre la propietat feudal, de la nació sobre el provincialisme, de la concurrència sobre els gremis, de la partició sobre l’hereu, del sometiment de la terra al propietari sobre el sometiment del propietari a la terra, de la il·lustració sobre la superstició, de la indústria sobre la mandra heròica, del dret burgès sobre els privilegis medievals”. K. Marx. La burgesia i la contrarrevolució (1848). Cal recordar aquestes coses, perquè ara possiblement també cal demanar-se si aquella etapa, aquesta època de la humanitat que van iniciar aquelles revolucions, no estaran arribant al seu final, Cosa que s’abordarà en el proper, i darrer lliurament. Francesc Font