HISTORIOGRAFIA: TIT LIVI En el món antic la història no era una ciència com en l’actualitat sinó un gènere literari. L’historiador antic no analitza científicament el passat sinó que el narra. En general es creu la tradició oral i els autors anteriors. El seu criteri és la versemblança. L’interès que els historiadors antic tenien pel passat era sobretot pels personatges i pels esdeveniments concrets. D’aquí l’abundant presència de discursos i episodis dramàtics. Els antics buscaven les causes dels fets històrics més en la psicologia dels pobles i dels herois que no en consideracions socials i econòmiques com en l’actualitat. Els precedents de la historiografia llatina s’ha de buscar en la grega. Al segle V aC és quan neix aquest gèneres amb Heròdot i Tucídides. TIT LIVI (64 o 59 aC - 17 dC) Vida Va néixer a Pàdua en un ambient burgès i d’idees republicanes. La Gàl·lia Cisalpina formà durant molt temps la frontera del Nord de l’Estat romà, avançada políticament espiritual, la qual cosa l’allunyava del relaxament moral de les grans ciutat. El seu sentiment tradicional és el que fa que encaixi perfectament amb el moviment patriòtic iniciat per August. Historiador fecund, treballà durant 40 anys en els 142 llibres de què constava la seva història de Roma (Ab urbe condita) i composà una obra monumental que en gran part s’ha perdut. Gaudí de l’amistat d’August, malgrat les seves simpaties republicanes, perquè en la seva obra ja trobem la defensa dels mateixos valors que August tractava de recuperar: patriotisme, virtut i moralitat. La seva vida transcorregué plàcida, alterada solament per la publicació progressiva de les seves Dècades. Ja en vida va gaudí de gran fama, com ho demostra l’anècdota que un gadità va fer una viatge ex professo a Roma per conèixer-lo personalment. Obra: Va escriure una obra molt extensa, formada per 142 llibres: Ab Urbe condita libri o Llibres des de la fundació de la ciutat. Els llibre estan agrupats en dècades o grups de deu. De la totalitat de l’obra només se’n conserven 35 llibres: La primera dècada, en què explica la història de Roma des dels orígens fins a la primera guerra contra els samnites (any 239aC); la tercera dècada, en què relata la segona guerra púnica, i la quarta dècada i part de la cinquena, en què narra els esdeveniments posteriors a la segona guerra púnica (fins al 167 aC). Aquest és el títol amb què generalment es coneix l’obra de Livi. El projecte inicial era ambiciós, desproporcionat per a un sol historiador. No obstant, fou dut a terme quasi fins al final amb una tenacitat i un entusiasme extraordinaris animat el seu autor per l’èxit de la seva publicació i per la popularitat creixent. Treballà sense descans en aquesta empresa gegant durant uns quaranta anys, disposat a narrar tota la història interior i exterior de Roma, des de la seva fundació (Ab urbe condita) fins a la mort d’August, en cent cinquanta llibres. És possible que la mort o la malaltia no li permetessin aconseguir tan gran projecte, ja que l’obra comprèn solament cent quarantados llibres. D’aquest solament en resten trenta-cinc, la resta s’han perdut i ha estat l’atzar i no la selecció els que els han fet arribar fins a nosaltres.
1
Començava en el orígens de Roma i concloïen amb la mort de Drus, l’any 9 a. C., final poc adequat per a una obra de tantes aspiracions. Solament se’n conserven, doncs 35: de l’I al X i del XXI al XLV. No se’n sap el nom que els donà Livi, per ser publicades en grups de deu se’l coneix també amb el nom de Dècades. L’enorme grandària de l’obra, provocà la seva dispersió. Gràcies a la publicació primer dels índexs o Periochae hem pogut conèixer el contingut dels llibres perduts. Ha arribat també algun papir dels resums o Epítoms*, la qual cosa van acabar per sentenciar la pèrdua de l’original. Finalitat de l’obra de Livi. Tenia al seu abast totes les obres anteriors, no se sap si les consultà; segurament en va seguir alguna. On hi havia diverses opinions les donà totes sense decantar-se per cap. Per a Livi, la tasca de l’historiador no és acumular fets antics, sinó extreure’n ensenyaments; té el mateix objectiu de la història que Ciceró. La història té un valor nacional, objectiu. És el primer autor que fa de tota la història romana una obra artística: transcrivint tots els fets coneguts, llegendes, fórmules, institucions, etc. Ornamentant tot això amb discursos, descripcions, detalls narratius que li donen l’aparença de viva realitat. Els seus personatges estan mancats en certa mesura de representació del moment històric, els seus herois tenen quelcom d’allò que hi ha d’etern en l’home. Les ànimes que pinta porten en si la representació col·lectiva i formen en conjunt una expressió de l’esperit de Roma. Tit Livi sent el que narra i ho exposa dramàticament, la seva obra pot contenir errors, però és sincera, creu en el seu ideal i té nervi per a influir en la seva època. És el primer que fa de tota la història romana una obra artística. La prosa de Tit Livi. Tit Livi tendeix també en la seva expressió a fer una obra completa i equilibrada. En el mateix grau que ens dóna una versió històrica completa i humana ens dóna també una llengua en què hi té cabuda el període ciceronià, les expressions i girs poètics, els neologismes i els termes familiars. En general és de tendència retòrica, conseqüència de l’educació orientada al fòrum que rebé a Roma. L’essència de la història per a Livi era la idealització de la vida del poble i el seu major benefici: el valor didàctic que representa per aquest mateix poble. Estil Quant al seu estil, és periòdic, amb períodes densos i simètrics, expressions antigues, gran quantitat de metàfores, comparacions, discursos freqüents i ben construïts (elaborats pel propi autor i sense base històrica), descripcions dramàtiques i rica imaginació. Se li critica el fet que consigni fets fabulosos i prodigiosos, sovint sense qüestionar-los actitud aquesta impròpia d’un historiador. Tampoc segueix un mètode històric molt rigorós ja que usa com a font a historiadors anterior, alguns més que discutibles, sense recórrer a documents autèntics i triant de diverses versions la que li sembla més versemblant. * Epítom: Compendi d’una obra extensa fet amb una finalitat didàctica.
2