Primera Guerra Mundial by MªCarmen Amoros

Revista Història 1.20$

P R I M E R A G U E R R A M U N D I A L Mª Carmen Amorós Sánchez

Índex La Gran Guerra————————————————————————————————————————1 Període 1870-1914—————————————————————————————————————–—-2 Causes de la Gran Guerra————————————————————————————————————3 Fronts de la 1ªGuerra Mundial——————————————————————————————————-5 Pau Armada—————————————————————————————————————————10 Guerra Romania———————————————————————————————————————-14 Conseqüències————————————————————————————————————————15 Fi de la Guerra———————————————————————————————————————--17 Tractats de Pau ———————————————————————————————————————-18 Aspectes econòmics—————————————————————————————————————--19 Altres conseqüències de la Gran Guerra——————————————————————————————-21 Opinió personal———————————————————————————————————————23 Bibliografia—————————————————————————————————————————-24

La Gran Guerra

Fou un conflicto Bellic que va tenir lloc a Europa i al 'Pròxim Orient entre 1914 i 1918. La política exterior, cada vegada més agressiva d'ÀustriaHongria, Rússia, i Especialment Alemanya va originar el conflicte. El detonant de l'esclat de la guerra fou l'Assassinat el 28 de juny de 1914 a Sarajevo, Bòsnia, de l'hereu al tron dels Habsburg, Francesc Ferran d'Àustria. Després de la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia el 28 de juliol, la Majoria d'estats europeus és van ver implicats en el conflicte. Rússia és va mobilitzar a soporte de Sèrbia a els dies 29 i 30 de juny. Alemanya va declarar la guerra a Rúsia l'1 d'agost ia França el 3 d'agost. Dels 32 països bel·ligerants, els principals països involucrats van ser, d'una banda, els anomenats «aliats»: França, l'Imperi Britànic, Sèrbia, l'Imperi Rus, els Estats Units i el Regne d'Itàlia, i de l'altra les «Potències Centrals»: l'Imperi Alemany, l'imperi Austrohongarès, l'Imperi Turc i Bulgària. Finalitzà amb la signatura de l'Armistici de Compiègne l'11 de novembre de 1918, que establia la derrota de les potències centrals, provocada més per un desgast que impossibilitava la continuació de l'esforç militar que no pas per cap derrota militar de desgast i guerra total, la I Guerra Mundial representa un canvi radical respecte als conflictes del segle XIX. Durant tota la guerra ambdós bàndols van haver d'anar adaptant-se a noves situacions estratègiques, per a les quals no estaven preparats. Hi respongueren amb una escalada militar sense precedents en la història europea que causà un total de nou milions de morts. La guerra va donar lloc a una profunda reestructuració de la geografia europea: quatre grans imperis, l'austrohongarès, l'alemany, l'otomà i el rus, van deixar d'existir, i van aparèixer els nous estats de Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Hongria, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia i Polònia. Alemanya, a més, perdé les seves colònies d'ultramar.

-El període entre 1870 i 1914 Entre 1870-1914 en els països avançats es desenvolupa l'economia industrial amb el consegüent augment de la producció, gràcies a les innovacions tecnològiques, i de la mà d’obra assalariada (l’expansió demogràfica continua a pesar del descens de les taxes de natalitat), es desenvolupen els mitjans financers amb la concentració empresarial i progressen les comunicacions creant un incipient mercat mundial. En efecte, a partir de 1880 es produeix la segona fase de la revolució industrial degut al descobriment de noves fonts d’energia com l’electricitat i el petroli i noves forces motrius, el motor elèctric, el motor d’explosió -1886- i el de combustió -1900-. Les aplicacions que se'n deriven van ser espectaculars: la il·luminació elèctrica (Edison 1881), el telègraf, el telèfon, el metro, el tren elèctric, el tramvia, el cinema, la radio i l’automòbil, entre altres. Aquests avenços tecnològics van acompanyats de nous sectors industrials: la indústria elèctrica per la producció d’energia elèctrica i per la fabricació de material elèctric (Philips a Holanda, Siemens i AEG a Alemanya, Westinghouse a USA), companyies de tramvies, cadenes de radio, la indústria cinematogràfica; la indústria química per la fabricació de colorants, explosius, adobs, fibres tèxtils artificials...

1 8 7 0 1 9 1 4

A finals del segle XIX, un cop unificada Alemanya, el canceller Otto von Bismarck va desenvolupar una política destinada a consolidar el poder alemany a Europa. La seva estratègia va començar amb un potent pla diplomàtic per acabar amb l'hegemonia política que Anglaterra exercia a Europa. Anglaterra, però, semblava més preocupada pel domini dels seus territoris colonials. Bismarck també va intentar aïllar Françaque, a part de ser el seu enemic tradicional, reivindicava el retorn dels territoris de l'Alsàcia i la Lorena, perduts el 1871 a conseqüència de la guerra francoprussiana.

El 1873 Bismarck aconseguí que els tres emperadors europeus signessin una aliança: Guillem I d'Alemanya, Alexandre II de Rússia i Francesc Josep I d'Àustria. Posteriorment s'hi incorporà Itàlia. Aquesta aliança era poc realista, ja que l'imperi austrohongarès i Rússia es disputaven la influència dels Balcans, i Alemanya es veié obligada a decidir-se. Finalment va renunciar a la participació de Rússia, però va aconseguir un compromís de neutralitat, i així va néixer la Triple Aliança (1882): Alemanya, Àustria i Itàlia.

En poc temps la relació russo-alemanya es va anar deteriorant, i França ho aprofità oferint a Rússia un suport econòmic que l'ajudava a combatre el fort endeutament, a canvi d'establir un conveni militar (1892), i convencent alhora Anglaterra del perill que suposava el nou desenvolupament alemany. Va néixer així la Triple Ente-

sa (1907): França, Anglaterra i Rússia, i els dos blocs que més tard s'enfrontarien van quedar definits.

Causes

(Grècia, Bulgària, Romania, Sèrbia, Montene-

-Colònies, zones de co- gro, Albània) busquen expandir-se a costa merç i ascens d'Aleman- dels seus veïns. Un punt especialment conflicya.;A la fi del segle XIX, Euro- tiu era el de Bòsnia. L'imperi

pa dominava el món des dels àmbits tecnològic, financer, econòmic i, sobretot, polític; Àfrica és gairebé totalment ocupada (llevat de Libèria i Etiòpia), així com l'Àsia meridional. La Xina va caient a poc a poc sota el domini europeu. Els EUA i Rússia tenen un domini eficient dels seus vasts territoris. Un conflicte entre França i el Regne Unit podia haver esclatat a causa de l'incident de Fachoda, però el ràpid ascens de la potència alemanya va unir els dos països per mitjà de l'Entente cordiale. El Regne Unit especialment, però també França, posseïen imperis immensos que gairebé els asseguraven l'exclusivitat del comerç i l'explotació de riqueses en aquests règims colonials.

-Crisis marroquines;La Conferència de Berlín (1885) havia definit uns acords entre els imperis colonials per al control dels territoris, però al segle XX es van incorporar nous imperis, especialment Alemanya, i van sorgir conflictes un altre cop. El Marroc, encara per repartir, va ser el nou escenari dels conflictes. El 1905 Alemanya va oferir suport al soldà del Marroc per a fer front a les pressions franceses, que pretenien fer un protectorat. Alemanya hi arribà fins i tot a desembarcar, però l'any següent, a la Conferència d'Algesires, es va establir un pacte francoespanyol per a l'establiment d'un protectorat, frustrant així les aspiracions alemanyes.

-Els Balcans; Els països dels Balcans, alliberats de l'Imperi Otomà (el «malalt d'Europa»), són objecte de rivalitat entre les grans potències. L'imperi Otomà, que s'enfonsa lentament, no posseeix a Europa, abans de la guerra, més que Constantinoble i un petit territori al seu voltant. Tots els joves països nascuts de la seva descomposició

-El casus belli i la crisi de juliol. L'esdeveniment detonant del conflicte va ser l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, hereu del tron d'Àustria-Hongria, i la seva esposa, a Sarajevo el 28 de juny de 1914 a mans del jove estudiant nacionalista serbi Gavrilo Princip. El govern i l'estat major d'Àustria-Hongria aprofitaren l'esdeveniment per intentar arreglar d'una vegada per totes la «qüestió sèrbia». Àustria-Hongria esperà 3 setmanes abans de decidir una cursa d'acció i obtingué d'Alemanya un «xec en blanc» que li prometia suport a qualsevol decisió que prenguessin. Una vegada assegurat el suport, el 23 de juliol el govern austrohongarès envià un ultimàtum a Sèrbia (vegeu «Ultimàtum de juliol»), del qual Sèrbia accepta totes les condicions excepte la que exigia que agents austríacs poguessin participar en la investigació de l'assassinat de l'arxiduc i que Sèrbia se'n declarés responsable. A partir d'aquest moment es trencaren les relacions diplomàtiques i Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia el dia 28 de juliol i mobilitzà el seu exèrcit el dia 30. Complint amb els compromisos de defensa mútua, Rússia també mobilitzà el seu exèrcit, tot i que encara no declarà la guerra a ÀustriaHongria. Com a conseqüència de la mobilització russa, Alemanya envià un ultimàtum a Rússia el dia 31, exigint l'aturada de les operacions en 12 hores. Com el dia 1 d'agost el govern alemany no havia rebut cap resposta, Ale-

manya declarà la guerra a Rússia. El dia 2 d'agost Alemanya ocupà Luxemburg, com a pas preliminar per a la invasió de Bèlgica i la posada en marxa del Pla Schlieffen. Tot i així, Alemanya encara envià un ultimàtum a Bèlgica exigint pas lliure pel seu territori cap a França. Previsiblement, els belgues refusaren i el kàiser Guillem II suggerí al cap d'estat major, Helmuth von Moltke, anul·lar la invasió de França, amb l'esperança de no globalitzar el conflicte, però finalment el Pla Schlieffen tirà endavant. El 3 d'agost Alemanya declarà la guerra a França i inicià la invasió de França el 4. Aquest acte violava la neutralitat belga, que Alemanya, França i el Regne Unit s'havien compromès a respectar per tractat, i fou el casus belli ideal perquè el govern britànic declarés la guerra a Alemanya. El canceller alemany Bethmann Hollweg reconegué al Reichstag que la invasió de Bèlgica era contrària a la llei internacional, però que Alemanya es trobava «en un estat de necessitat i la necessitat no sap de lleis». Finalment, el dia 4 d'agost el Regne Unit declarà la guerra a Alemanya.

Fronts de la Primera Guerra Mundial

-Front occidental

-1914: Guerra de moviments

El 1914, els estats majors europeus pensaven que la guerra seria curta. Però els generals, que havien estudiat les guerres Napoleòniques, estaven equivocats en el seu enfocament inicial de l'enfrontament. Seguint l'enorme eficàcia de les armes a causa de la revolució industrial, les fortificacions havien estat endurides, però la doctrina d'infanteria no es va tenir en compte. Els francesos van agrupar les seves tropes en la frontera francoalemanya, entre Nancy i Belfort, dividides en cinc exèrcits. Preveient un atac frontal, van organitzar el Pla XVII. Per contra, els alemanys tenien un pla molt més ambiciós. Comptaven amb la rapidesa d'un moviment de contorn per Bèlgica per a sorprendre a les tropes franceses i marxar cap a l'est de París (Pla Schlieffen de 1905) i després enfrontar-se a les forces franceses al Jura i la frontera suïssa. Van llançar prop de 2/7 de les seves tropes sobre la frontera per a resistir l'atac frontal i van preparar 5/7 a marxes forçades. El començament del pla transcorregué perfectament per als alemanys, van derrotar a l'exèrcit francès a la Batalla de Charleroi (21 d'agost).Simultàniament els francesos van llançar el pla XVII, però va resultar una catàstrofe a causa, bàsicament, perquè es basava en la creença que el centre alemany estava debilitat i amb pocs efectius. No només no era així sinó que els alemanys disposaren de superioritat numèrica a les Ardenes. A part d'això creien que l'abrupte terreny de les Ardenes els afavoriria cosa que no va ser així, ja que no pogueren desplegar la seva superior artilleria de campanya. Per contra, els alemanys van progressar sempre i van trobar la guarnició de París i les tropes de reserva en la Primera Batalla del Marne que marcà l'abandó definitiu dels plans anteriors a la guerra .

A l'inici de la guerra l'exèrcit alemany va executar una versió modificada del Pla Schlieffen, dissenyat per atacar amb rapidesa França a través de Bèlgica, abans de girar cap al sud per envoltar l'exèrcit francès a la frontera alemanya. L'objectiu final era aconseguir arribar a París i la rendició de França en poques setmanes per, llavors, centrar l'esforç bèl·lic al front oriental, inicialment amb molts menys efectius. Els set exèrcits desplegats a l'oest, sota el comandament dels generals Alexander von Kluck i Karl von Bülow, van atacar Bèlgica el 4 d'agost de 1914. Luxemburg havia estat ocupat sense oposició el 2 d'agost. La primera batalla a Bèlgica va ser el setge de Lieja, que va durar del 5 al 16 d'agost. El cinturó dels forts de Lieja va sorprendre l'exèrcit alemany per la seva capacitat de resistència. Després de la caiguda de Lieja, la major part de l'exèrcit belga es va retirar cap a Anvers i Namur. Encara que l'exèrcit alemany va circumval·lar Anvers, va continuar sent una amenaça per al seu flanc. Per la seva banda, el pla ofensiu francès, el Pla XVII, tenia per objectiu capturar Alsàcia i Lorena després de l'esclat de les hostilitats. El 7 d'agost França atacà Alsàcia amb l'objectiu d'arribar a Mulhouse i Colmar; l'ofensiva principal es va llançar el 14 d'agost amb un atac del Primer i Segon exèrcits contra la Lorena i el Saar. Seguint el Pla Schlieffen, els alemanys es van retirar lentament en aquesta zona del front, a diferència de la ràpida ofensiva a la zona nord, provocant les màximes pèrdues als francesos. Els francesos van avançar cap al Saar i van intentar capturar Saarburg abans de ser repel·lits. Els francesos havien capturat Mülhausen, però la van abandonar per ajudar les debilitades forces de la Lorena. Després de travessar Bèlgica, Luxemburg i les Ardenes, l'exèrcit alemany penetrà, a final d'agost en territori francès, on es trobaren amb l'exèrcit francès, sota el comandament de Josep Joffre i les primeres sis divisions del Cos Expedicionari Britànic (British Expeditionary Force, BEF), sota el comandament de John French. Els enfrontaments que se'n seguiren es coneixen amb el nom de batalla de les fronteres, les accions més importants de la qual foren la batalla de Charleroi, on el V exèrcit alemany quedà pràcticament destruït després de tres dies, i la batalla de Mons, on el BEF aconseguí deturar l'avenç alemany durant només mig dia. A continuació es produí una retirada general de francesos i britànics cap al riu Marne.

-1915: Estancament

-Noves tecnologies

Entre la costa i els Vosges la línia del front formava un sortint, que rebé el nom de sortint de Noyon per la ciutat capturada en el màxim punt d'avenç alemany, a prop de Compiègne. Per al 1915 Joffre ideà un pla consistent en atacar aquest sortint des dels dos flancs per aïllar-lo de la resta del front; els britànics atacarien al nord en direcció est a l'Artois, mentre que els francesos atacarien al sud, a la Xampanya. El 10 de març els britànics i els canadencs atacaren a Neuve Chapelle i intentaren capturar la cresta d'Aubers. Precedit per un intens bombardeig de 35 minuts, l'atac es produí en una línia de 3 km i fou un èxit inicial. Nogensmenys, l'assalt perdé impuls i s'enlentí a causa d'un dels problemes que serien habituals en tota la guerra per a les tropes ofensives una vegada s'allunyaven de les seves línies: els subministraments i les comunicacions. Els alemanys pogueren aportar reserves i contraatacaren, evitant la captura de la cresta d'Aubers.

A Alemanya ja li anava bé la situació d'estancament i mantenir-se a la defensiva, ja que eren els francesos els que tenien part del seu territori ocupat i els que havien de passar a l'ofensiva si volien guanyar la guerra. Així i tot, els alemanys planejaren una nova ofensiva a la ciutat belga d'Ieper, que els britànics havien capturat el novembre de 1914, durant la primera batalla d'Ieper. En aquesta ofensiva provarien una nova arma: després de dos dies de bombardeig d'artilleria, el 22 d'abril, els alemanys bombardejaren les línies britàniques amb 170 tones de gas de clor; que s'escampà per les trinxeres. El núvol groc verdós asfixià els defensors i les tropes de la rereguarda fugiren preses del pànic. D'aquesta manera es creà un forat de 6 km sense defensa en les línies britàniques. Tanmateix, els alemanys no esperaven un èxit tan gran i no disposaven de prou reserves per aprofitar l'obertura que s'havia creat, un altre dels problemes habituals durant la guerra. Així, aviat arribaren tropes canadenques de refresc que pogueren contenir l'avenç alemany. Malgrat haver estat prohibides per la Convenció de l'Haia de 1899, aquesta batalla, la segona batalla d'Ieper, marca l'inici de l'ús d'armes químiques que, en aquesta primer ús provocaren la mort de 5.000 homes en pocs minuts. L'atac amb clor es repetí dos dies després i provocà una retirada de 5 km de les línies francobritàniques, però els alemanys havien perdut l'oportunitat. Els èxits d'aquests atacs ja no es repetirien, ja que els aliats introduïren màscares antigàs i, al seu torn, també utilitzaren atacs amb gasos tòxics en algunes ofensives.

-Ofensives aliades

-1916: Guerra de desgast

L'ofensiva final aliada de la primavera de 1915 es produí a l'Artois, amb l'objectiu de capturar la cresat de Vimy. En la batalla, coneguda com a segona batalla de l'Artois, el X exèrcit francès atacà el 9 de maig després d'un bombardeig de sis dies i avançà uns 5 km, però es veié obligat a retrocedir davant dels reforços alemanys. El 15 de maig l'ofensiva quedà pràcticament aturada, malgrat que els combats continuaren fins al juny.

El cap d'estat major alemany, Erich von Falkenhayn, estava convençut que en aquests moments ja era imposible assolir una victòria decisiva; en canvi, creia que seria possible forçar la rendició francesa per esgotament, provocant-li baixes massives i duent al límit la seva capacitat industrial. En conseqüència, adoptà dues noves estratègies globals. Una fou la guerra submarina sense restriccions, per tallar els subministraments que arribaven a França i Gran Bretanya de l'estranger i de les seves colònies. La segona era realitzar atacs concrets i molt intensos contra posicions franceses al front, especialment en llocs dels quals els francesos no poguessin retirar-se, per causes estratègiques o bé per orgull nacional en punts significatius en l'imaginari nacional francès; obligats a mantenir el terreny a qualsevol preu, les pèrdues humanes i materials resultants serien enormes i, independentment del resultat de la batalla, dessagnarien el país. El primer d'aquests atacs fou planificat contra la ciutat i la fortalesa de Verdun, ja que tenia un important valor simbòlic per als francesos, era una plaça forta important, envoltada de diversos forts i era una peça clau en l'avenç cap a París.

Durant la tardor, l'assot dels Fokker començà a afectar els plans aliats, ja que els avions de reconeixement francobritànics, utilitzats per a localització d'objectius per a l'artilleria i per a fotografia de posicions enemigues, eren sistemàticament eliminats. Cap al setembre, els aliats iniciaren noves ofensives: els francesos a la Xampanya i els britànics a Loos. Per a aquesta ofensiva els francesos havien cedit als britànics més zones del front per així disposar de més tropes. L'atac francès a la Xampanya, iniciat el 25 de setembre després de tres dies de bombardeig, aconseguí èxits inicials però quedà bloquejat pocs quilòmetres després, malgrat que els combats s'allargaren fins novembre. Per la seva banda, l'atac britànic a Loos, iniciat també el 25 de setembre com a suport de l'atac francès al sud, fou precedit per un bombardeig de quatre dies i l'ús de gas de clor. Els britànics patiren nombrosos pèrdues i aconseguiren guanys territorials escassos. El 13 d'octubre s'intentà reiniciar l'atac, però amb els mateixos resultats negatius.

Verdun

El Somme

La batalla de Verdun s'inicià el 21 de febrer de 1916, nou dies més tard del previst a causa d'una tempesta de neu. Després d'un bombardeig concentrat de vuit hores els alemanys no esperaven trobar molta resistència i avançaren lentament cap a Verdun i el cinturó de forts que l'envoltava. Tot i així, el bombardeig no havia tingut prou efecte i les tropes franceses oposaren molta resistència. En aquestes accions els alemanys introduïren una altra novetat tecnològica de la guerra: el llençaflames. Cap al 28 de febrer, els alemanys havien capturat el fort de Douaumont, però l'arribada de reforços francesos havia aconseguit deturar l'avenç alemany. Fins a final de maig els alemanys no aconseguiren capturar els turons laterals de Le Mort Homme, després de lluites especialment intenses, però encara estaven aturats en l'avenç cap a Verdun.

En els plans inicials per a 1916, el comandament aliat planificà un atac francobritànic a la zona del riu Somme durant l'estiu. Preocupats per la capacitat de l'exèrcit francès per suportar les enormes pèrdues que estava patint a Verdun, el pla per al Somme es modificà i passà a ser una ofensiva principalment britànica destinada a alleujar la pressió alemanya sobre Verdun, obligant a Falkenhayn a desviar tropes de Verdun cap al Somme. L'1 de juliol s'inicià l'atac, precedit per set dies de bombardeig. Les forces franceses, encarregades de l'atac al sud del rium tingueren èxit i aconseguiren els objectius previstos, però el gruix de l'atac britànic, al nord del riu, patí una gran quantitat de baixes i no aconseguí gairebé cap dels objectius previstos.

Després que el comandament francès de les tropes de la zona passés de Philippe Pétain a Robert Nivelle, els francesos intentaren recapturar Fort Douamont el 22 de maig, però foren refusats fàcilment. Poc després, el 7 de juny, els alemanys capturaren Fort Vaux i, amb ajuda de gas fosgèn, més efectiu que el gas de clor, arribaren a només un quilòmetre dels darrers turons abans de Verdun, però hagueren de deturar-se cap a final de juny i aviat hagueren de desviar tropes per fer front al gran atac britànic al Somme. Durant l'estiu, els francesos pogueren anar recuperant terreny molt lentament i recapturaren Fort Vaux el novembre i Fort Douamont el desembre. A partir de llavors es pot considerar que la batalla de Verdun ja havia finalitzat. Entre els dos bàndols es produïren unes 250.000 morts i mig milió de ferits i la batalla quedà com a símbol, juntament amb la del Somme, de la inutilitat de la guerra de desgast i de la determinació francesa per evitar la captura de Verdun, amb la cèlebre frase atribuïda a Nivelle Ils ne passeront pas («No passaran»).

Després de reorganitzar-se, la batalla prosseguí durant juliol i agost, amb lents i costosos avenços per als britànics. A final d'agost Haig ja havia arribat a la conclusió que un desbordament de les línies alemanyes seria impossible i preparà un conjunt de petites accions de cara a preparar una ofensiva important posterior. Durant la fase final de la batalla s'utilitzaren tancs per primera vegada, a la batalla de Flers-Courcelette, però, malgrat la sorpresa inicial els tancs tampoc foren capaços de produir un desbordament; els tancs s'utilitzaren en pocs nombres, de forma aïllada i es mostraren molt vulnerables al foc d'artilleria directe i poc fiables mecànicament. De fet, Haig fou criticat per utilitzar aquesta nova arma quan potser no estava prou madura. La batalla del Somme s'allargà fins novembre, sense guanys apreciables però amb nombroses pèrdues humanes per a ambdós bàndols; les baixes s'estimen en unes 600.000 per als aliats i unes 460.000 per als alemanys.

-1917: Defensa en profunditat

-L'ofensiva Nivelle i amotinaments

L'agost de 1916, després de la substitució de Falkenhayn per Paul von Hindenburg i Erich Ludendorff, l'estat major alemany decidí que l'exèrcit es mantindria en posicions defensives durant tot l'any al front occidental, mentre es concentrava en altres fronts. Això es traduí en la construcció d'una línia defensiva, l'anomenada Línia Hindenburg, 3 quilòmetres darrere del front a la zona del sortint de Noyon, des d'Arràs fins a Saint-Quentin. El 9 de febrer de 1917, les forces alemanyes començaren a retirar-se cap a la Línia Hindenburg, operació que completaren el 5 d'abril. Aquesta retirada anul·lava la possibilitat d'atacar els dos flancs del sortint de Noyon i permetia als alemanys escurçar notablement la longitud de front que havien d'ocupar amb el consegüent estalvi en homes i material.

Aquell mateix mes els francesos planificaren una nova ofensiva, que seria coneguda com a Ofensiva Nivelle, segona batalla de l'Aisne o batalla de Chemin des Dames. L'ofensiva Nivelle implicà 1,2 milions d'homes, amb un bombardeig previ d'una setmana, però es mostrà un fracàs des de bon començament, amb un avenç en pendent que afavoria els defensors i amb un coneixement escàs de les posicions enemigues, a causa de la retirada alemanya dels mesos anterior i de la superioritat aèria alemanya en aquells moments. Malgrat que en la primera setmana els francesos ja havien patit més de 100.000 baixes, Nivelle ordenà prosseguir l'ofensiva. El 3 de maig, la 2a divisió colonial francesa, veterana de Verdun, es negà a obeir les ordres i molts dels seus homes arribaren borratxos a la línia de front i sense les armes. Com que els oficials no podien castigar tota una divisió, les mesures disciplinàries inicials foren escasses i la situació d'amotinament s'expandí ràpidament entre 54 divisions, mentre que més de 20.000 homes desertaren. Després de diversos intents de negociació, apel·lacions al patriotisme i detencions i consells de guerra massius, els soldats francesos acceptaren defensar les seves trinxeres, però es negaren a participar en més accions ofensives. El 15 de maig el primer ministre Paul Painlevé substituí Nivelle per Pétain, que anul·là tots els atacs previstos a gran escala. A partir d'aquest moment l'exèrcit francès es mantingué a la defensiva, deixant el pes dels atacs al Regne Unit i, poc després, també als Estats Units.

D'altra banda, el 6 d'abril, els Estats Units entraren en guerra, al costat de les forces aliades. A començament de 1915, després de l'enfonsament del Lusitania, Alemanya havia aturat la guerra submarina sense restriccions a l'Atlàntic per evitar l'entrada dels Estats Units a la guerra. Malgrat això, a causa del descontentament creixent entre la població civil, per l'escassetat de menjar, el govern decidí reprendre la guerra submarina sense restriccions el febrer de 1917. La idea era que una ofensiva submarina massiva podria obligar el Regne Unit a abandonar la guerra en sis mesos, mentre que les eventuals forces americanes encara trigarien un any a arribar amb prou quantitat a Europa. L'estratègia tingué un èxit espectacular durant els primers mesos i provocà una gran preocupació a l'almirallat i el govern britànics. Tanmateix, els càlculs alemanys eren excessivament optimistes i, a més, quan l'almirallat finalment es convencé de la bondat del sistema de combois, les pèrdues de vaixells disminuïren considerablement. Si bé els alemanys decidiren quedar-se a la defensiva durant 1917, els francobritànics, ara ajudats amb tropes dels Estats Units, continuaren intentant aconseguir el trencament de les línies alemanyes que, nogensmenys, ara estaven molt més defensades. A l'abril es produí la batalla d'Arràs i posteriorment l'atac canadenc a la cresta de Vimy, cap dels dos amb resultats apreciables.

La Pau Armada A finals del segle XIX, el Regne Unit dominava el món tecnològic, financer, econòmic i sobretot polític. Alemanya i els Estats Units li disputaven el predomini industrial i comercial. Durant la segona meitat del segle XIX i els inicis del segle XX es va produir el repartiment colonial d'Àfrica (a excepció de Libèria i Etiòpia) i d'Àsia Meridional entre les potències europees, així com el gradual augment de la presència europea i japonesa a la Xina , un estat que per llavors es trobava molt debilitat.El Regne Unit i França, les dues principals potències colonials, es van enfrontar en 1898 i 1899 en l'anomenat incident de Faschoda, al Sudan, però el ràpid ascens de l'Imperi alemany va fer que els dos països s'unissin a través de l'Entente cordiale. Alemanya, que només posseïa colònies al Camerun, Namíbia, Àfrica Oriental, algunes illes del Pacífic (Nova Guinea, les Mariannes, les Carolines, les Illes Salomó, entre altres) i enclavaments comercials a la Xina, va començar a pretendre més a mesura que augmentava la seva poder militar i econòmic posterior a la seva unificació en 1871. Una desencertada diplomàcia va ser aïllant al Reich, que només podia comptar amb l'aliança incondicional de l'Imperi austrohúngaro. Per la seva banda, l'Imperi rus i, en menor mesura, els Estats Units controlaven vasts terri

toris, units per llargues línies fèrries (Transsiberià i ferrocarril Atlàntic-Pacífic, respectivament). França desitjava la revenja de la derrota soferta davant Prússia en la Guerra Franco-prusiana de 1870-1871. Mentre París estava assetjada, els prínceps alemanys havien proclamat l'Imperi (l'anomenat Segon Reich) al Palau de Versalles, el que va significar una ofensa per als francesos. La III República va perdre Alsàcia i Lorena, que van passar a ser part del nou Reich germànic. La seva recuperació era anhelada pel president francès, Poincaré, lorenès. En general, les generacions franceses de finals del segle XIX i, sobretot, els estaments militars, van créixer amb la idea nacionalista de venjar l'afront recuperant aquests territoris. El 1914 només hi va haver un 1% de desertors en l'exèrcit francès, en comparació amb el 30% de 1870. Com a resultat d'aquestes tensions, es van crear vasts sistemes d'aliances a partir de 1882: La Triple Entesa: França, Regne Unit i Rússia. La Triple Aliança: Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia.

-1918: Retorn a la guerra de moviments Després de l'atac aliat a Cambrai, Ludendorff i Hindenburg es convenceren que l'única oportunitat de victòria era realitzar un atac decisiu al front occidental durant la primavera, abans que els recursos humans dels Estats Units comencessin a representar una presència significativa. El 3 de març de 1918 se signà el Tractat de Brest-Litovsk, que alliberava moltes tropes del front oriental per redesplegar-les a l'oest. Això donà als alemanys un avantatge de 192 divisions contra 173 dels aliats, amb nombroses tropes veteranes i experimentades. Per la seva banda, les forces de l'Entente tenien greus problemes de moral i moltes divisions estaven molt lluny de la seva plena capacitat operativa; les tropes americanes, a més, encara no constituïen una força de combat efectiva.

-L'ofensiva de primavera Els atacs alemanys s'iniciaren amb l'Operació Michael, que gairebé aconseguí separar els britànics de la resta d'aliats. L'ofensiva avançà 65 km durant els primers vuit dies i, al final aconseguí desplaçar el front uns 100 km cap a l'oest, amenaçant París per primera vegada des de 1914. Com a conseqüència de la batalla, els aliats acordaren un sistema unificat de comandament, que recaigué en el general Ferdinand Foch. Les subsegüents ofensives alemanyes, Georgette, Gneisenau i Blücher-Yorck també aconseguiren guanys importants i quan, el comandament alemany deturà els atacs, el juliol de 1918, els guanys territorials havien estat enormes. Nogensmenys, no s'aconseguí l'objectiu estratègic d'una victòria ràpida i les forces alemanyes quedaren greument delmades i en posicions molt menys segures defensivament que les de la Línia Hindenburg.

-L'ofensiva final aliada

-El front oriental

El mes de juliol, una vegada aturat l'avenç alemany pel seu propi esgotament, Foch decidí contraatacar a la zona del Marne, sobre el sortint que havien creat els atacs alemanys. El 8 d'agost s'inicià una segona ofensiva, que havia de ser l'atac principal, dirigit cap a Amiens. Aquest segon atac, la batalla d'Amiens, comptà amb el suport de 600 tancs i 800 avions i fou un èxit considerable, tant que Ludendorff batejà el 8 d'agost com «el dia negre de l'exèrcit alemany».

Fou el teatre d'operacions de la Primera Guerra Mundial que es desenvolupà a terme a l'est d'Europa, bàsicament a les zones frontereres entre l'imperi Alemany, l'imperi Austrohongarès, l'imperi Rus i el Regne de Romania. Les operacions dutes a terme a la zona dels Balcans acostumen a considerar-se un teatre d'operacions independent. El front oriental tingué, durant tota la guerra, una longitud molt superior a la del front occidental i una densitat de tropes sobre el terreny força inferior, fet que tingué una influència considerable en el tipus d'operacions que es dugueren a terme. La longitud del front arribà a ser superior a 1.600 km, des de Sant Petersburg al mar Negre. Les línies del front oriental foren molt més fluides que les de l'occidental i, malgrat que en algunes zones i alguns moments es desenvolupà una guerra de trinxeres, la seva importància fou molt menor que al front occidental, on, després dels primers moviments el 1914, tot el front es basà en un sistema de trinxeres ininterromput. La menor importància de les trinxeres fou deguda a la menor densitat de tropes, que feia impossible poder mantenir en profunditat una línia de trinxeres. En conseqüència, al front oriental la guerra fou força més mòbil i les línies de front es desplaçaren considerablement al llarg del conflicte.

A partir d'aquest moment les següents operacions a tot el front foren un seguit de derrotes alemanyes i l'exèrcit començà a retirar-se ràpidament. Molts soldats alemanys començaren a desertar i l'economia alemanya es col·lapsà; finalment, mentre prosseguia la retirada de l'exèrcit alemany, es produí la Revolució de Novembre, iniciada només com un amotinament de mariners i que provocà l'abdicació de Guillem II el 9 de novembre i la proclamació d'un govern provisional republicà. El general Wilhelm Groener, que havia assumit el comandament de l'estat major unes setmanes abans en substitució de Ludendorff, acordà donar suport al nou govern socialdemòcrata, per por que el procés revolucionari acabés donant el poder als comunistes. El govern provisional acordà ràpidament la signatura d'un armistici l'11 de novembre, que finalitzava La guerra al front oriental cototes les operacions militars al mençà amb la invasió russa de la front. Prússia Oriental i de la Galítzia austrohongaresa. Aquest moviment ja era esperat per l'estat major alemany, la idea inicial del qual era aconseguir arribar a París en poques setmanes per després transferir tropes a l'est abans que Rússia pogués pene

trar excessivament en territori alemany i austrohongarès. Per aquesta raó, Alemanya només desplegà a la Prússia Oriental una desena part de tots els efectius militars: el vuitè exèrcit amb 13 divisions d'infanteria, 1 de cavalleria i 774 canons, sota el comandament de Maximilian von Prittwitz. La penetració russa a Prússia la duien a terme el primer exèrcit sota el comandament de Paul von Rennenkampf, que atacà al nord-est de la zona lacustre del centre de Prússia, i el segon exèrcit sota el comandament d'Aleksandr Samsónov, que atacà al sud-oest. L'ofensiva russa no començà malament i Helmut von Moltke, el cap d'estat major alemany, substituí Prittwitz per Paul von Hindenburg i Erich Ludendorff, prefigurant la parella que mesos després es convertiria en el màxim poder a Alemanya. Tot i així l'avanç rus aviat perdé impuls, a causa de la dificultat dels subministraments, de les rivalitats entre Rennenkampf i Samsónov i d'una estructura de comandament especialment caòtica; finalment, l'ofensiva acabà amb un gran fracàs en la batalla de Tannenberg, finalitzada el 30 d'agost de 1914.

A la zona del front vora la frontera russoaustrohongaresa les operacions russes tingueren més èxit. La mobilització austrohongaresa fou especialment lenta, ja que el cap d'estat major, Conrad von Hötzendorf, donà prioritat a la mobilització vora la frontera sèrbia i, esperant una ràpida ajuda alemanya, retardà el desplegament a la zona oriental. A començament de setembre l'exèrcit austrohongarès havia situat trenta-set divisions a la frontera russa, entre Lublin i el riu Dnièster, en total poc més de 500.000 soldats. Els russos, sota el comandament de Nikolai Ivànov i d'Aleksei Brussílov, per la seva banda, havien desplegat uns 750.000 efectius a la zona. Malgrat uns primers enfrontaments favorables als austríacs, especialment a la zona nord (batalles de Kraśnik i de Komarow), amb la batalla de Lemberg els russos aconseguiren que els austrohongaresos es retiressin progresivament cap a la línia defensiva dels Carpats i cap al riu Dunajec a l'est de Cracòvia. Cap a començament d'octubre el front quedà més o menys estabilitzat, amb tota la Galítzia oriental, la Bucovina i una part de la Polònia meridional. D'altra banda, les tropes russes començaren a assetjar la fortalesa de Przemyśl, últim escull per amenaçar les línies cap a Cracòvia. Malgrat l'èxit alemany a la zona nord del front, la situació a Galítzia i Polònia a finals d'any era relativament preocupant per a les potències centrals, de manera que l'estat major alemany transferí un nombre considerable de tropes a la Polònia central, per alleugerir la pressió sobre les línies austrohongareses. Les batalles del Vístula i de Łódź no milloraren la situació, però com a mínim evitaren posteriors penetracions russes cap a territori germànic. A la zona austrohongaresa els russos aconseguiren superar els Carpats durant febrer i març de 1915, cosa que amenaçava la planura hongaresa, i finalment capturaren la fortalesa de Przemyśl, que havia quedat aïllada emmig de territori controlat pels russos i sense que l'exèrcit austrohongarès tingués la capacitat de muntar una contraofensiva per recuperar la ciutat. La caiguda de Przemyśl i la captura de més de 100.000 presoners fou un cop molt dur per a la moral austrohongaresa.

-L'ofensiva austrogermànica de 1915 Davant dels problemes que les potències centrals tenien al front oriental, i una vegada estabilitzat el front occidental, l'estat major alemany decidí iniciar una important ofensiva a l'est a la primavera de 1915. L'ofensiva estigué precedida per la segona batalla dels llacs Masurians al febrer d'aquell any, amb la qual les tropes alemanyes intentaren avançar a la zona més septentrional del front; els russos pogueren contenir l'atac però amb importants pèrdues. Després d'aquesta batalla, les tropes alemanyes i austrohongareses a l'est funcionaren sota un comandament únic. Al maig s'inicià l'ofensiva de Gorlice-Tarnów, que començà com una operació a petita escala a la zona del front a Galítzia, però que aviat es generalitzà també a la zona de Polònia una vegada les forces centrals aconseguiren trencar les línies russes. El resultat fou una espectacular victòria de les potències centrals, que recapturaren Galítzia i ocuparen tot Polònia i bona part de Bielorússia, amenaçant Minsk. Les operacions s'allargaren tot l'estiu i el setembre de 1915 havia desaparegut qualsevol amenaça russa sobre Alemanya i Àustria-Hongria; les tropes alemanyes havien ocupat ja tota la Polònia russa i Lituània. Malgrat petits moviments posteriors, la línia del front assolida en aquell moment ja no es modificaria substancialment fins al final de la guerra. El cap d'estat major alemany en aquells moments, Erich von Falkenhayn, era conscient que les seves tropes podien seguir avançant, però resistí la temptació de penetrar massa profundament en territori rus, conscient de les dificultats de subministrament i coordinació que podia representar, així com de les necessitats de tropes i recursos al front occidental.

La guerra a Romania L'ofensiva Brussílov convencé Romania a entrar a la guerra de part dels aliats, decisió que tingué conseqüències desastroses per al país. Romania entrà en guerra el 14 d'agost de 1916 i inicialment realitzà una ofensiva amb èxit als Carpats meridionals i a la Transilvània austrohongaresa, zona

pràcticament sense defenses en aquells moments. No obstant això, a començament de setembre l'empenta de l'ofensiva ja s'havia esgotat i Alemanya envià quatre divisions a la regió. D'altra banda, les potències centrals organitzaren un contraatac des de Bulgària amb un exèrcit combinat alemany, búlgar i otomà. A partir d'aquell moment les tropes romaneses, mal equipades i amb poca ajuda dels russos, es veieren obligades a anar retirant-se davant dels avanços enemics en diversos fronts. Després de diverses operacions durant la tardor, tropes alemanyes capturaren Bucarest el 6 de desembre i la cort i el govern romanès hagueren de refugiar-se a Iaşi. El gener de 1917 la majoria del país ja estava sota ocupació alemanya, incloent-hi el port de Constanţa al mar Negre, els camps petrolífers de Ploieşti i les zones productores de cereals més importants. A partir d'aquell moment el front s'estabilitzà, deixant només Moldàvia en mans romaneses. D'aquesta manera les línies del front oriental encara s'allargaren més, amb el consegüent esgotament de les tropes russes i la disminució de les seves reserves.

-L'ofensiva Kérenski i el tractat de BrestLitovsk

Després de la Revolució de Febrer, el Govern Provisional Rus intentà recuperar el control de l'exèrcit, majoritàriament sota control dels soviets. Sota la presidència d'Aleksandr Kérenski el Govern no aconseguí fer sortir Rússia de la guerra, fet que afeblí considerablement la seva popularitat i, en canvi, decidí llençar una nova ofensiva, amb l'esperança que una victòria faria recuperar la confiança en el nou govern i augmentar la moral de la tropa. L'ofensiva, posteriorment anomenada «ofensiva Kérenski», s'inicià l'1 de juliol de 1917, amb un atac contra les posicions alemanyes i austrohongareses a la zona de Galítzia. Malgrat els èxits inicials, precedits del bombardeig més intens mai vist al front oriental, les tropes russes a la rereguarda començaren a amotinarse i refusaren avançar i aprofitar el trencament de les línies enemigues. Cinc dies més tard els alemanys i austrohongaresos organitzaren un contraatac, que en poc més d'una setmana trencà completament les línies russes i penetrà gairebé 160 quilòmetres. Els russos, amb col·laboració amb els romanesos iniciaren un darrer contraatac, però la força ofensiva de l'exèrcit rus era ja nul·la. L'estat major alemany aprofità la feblesa russa per geenralitzar l'atac a altres zones del front; així, en una acció independent, l'1 de setembre els alemanys capturaren Riga. El fracàs dels plans de Kérenski contribuïren a l'acceleració dels processos revolucionaris, fins que al novembre es produí la Revolució d'Octubre i els bolxevics prengueren el poder, sota el lideratge de Vladímir Lenin. El nou govern estava decidit a fer sortir Rússia de la guerra i signà un alto el foc, però les negociacions per a un tractat de pau s'allargaren a causa de les grans demandes alemanyes, que el nou govern difícilment podia acceptar. Finalment, el 3 de març de 1918 se signà el tractat de Brest-Litovsk entre la RSFS de Rússia i les potències centrals, que cedia gran quantitat de territoris a l'Imperi Alemany. La signatura del tractat permeté transferir gran quantitat de tropes cap al front occidental, tot i que gairebé un milió de soldats alemanys romangueren a les zones acabades d'incorporar.

ciat de la guerra juntament amb Japó, que reconsideraria el seu aïllament dels assumptes mundials, i que juntament amb l'Imperi japonès tindrien un A conseqüència d'aquesta guerra van caure quatre lloc destacat en l'escena internacional. imperis l'alemany, l'austrohongarès, el rus i l'otomà i tres grans dinasties, els Hohenzollern, els Habsburg i els Romanov. Confirmava el final de Transformació social. Les diferències socials es l'Absolutisme Monàrquic a Europa. Es calcula que van accentuar amb l'enriquiment dels mercaders la guerra va produir aproximadament vuit milions d'armes i l'empobriment dels petits estalviadors, de morts i sis milions de discapacitats. França va els retirats i els assalariats afectats per la inflació. ser el país més afectat proporcionalment: 1,4 mi- Les dones van adquirir un nou lloc en la societat i lions de morts i desapareguts, equivalents a un es van tornar indispensables durant tota la guerra, 10% de la població activa masculina, acompanyat al camp, les fàbriques, les oficines, les escoles (per per un dèficit de naixements. L'estancament de- a compensar la marxa de nombrosos professors). mogràfic francès es va perllongar, amb un envelli- El feminisme progressava, el dret a vot va ser acorment de la població que només va aconseguir créi- dat a la Gran Bretanya, Alemanya, Estats Units, xer amb la immigració. El nord francès estava en Turquia i Rússia, però no a França. Els canvis socials estaran estretament lligats a la lluita política ruïnes: cases, ponts, vies fèrries, fàbriques, etc. que emprendran el Liberalisme, el Comunisme, i el En el pla polític, quatre imperis autoritaris es van Feixisme al llarg del segle XX. Conseqüències tecesfondrar, el que va transformar profundament el nològiques. La contesa va revelar la maquinària de mapa d'Europa, redissenyat pel tractat de pau de terror paradoxalment sorgida dels avenços i pro1919: grés de la ciència i la tecnologia. L'intens desenvolupament dels instruments i tècniques de guerra  l'Imperi del tsar va quedar transformat en la (vgr .: telegrafia sense fils que va ser directa anteRússia comunista (més tard la URSS), cessora de la radiodifusió, fusells de repetició, me l'Imperi otomà es va dissoldre donant pas a tralladores, gasos verinosos donant origen a la Turquia (península d'Anatolia i Constantino- guerra biològica i química, vehicles de combat com els tancs, dirigibles , primers avions de guerra, ús pla), massiu de submarins de guerra dotats de torpedes  l'Imperi austrohongarès va ser dissolt doi cuirassats totalment d'acer amb moderns motors nant pas als Estats d'Àustria, Hongria, Txecom el motor dièsel i poderosíssims canons de coslovàquia i Iugoslàvia com a nous països llarg abast balístic, també es van usar encara que independents, en petita escala coets terra-terra que actualment  l'Imperi alemany va finalitzar i va ser reem- serien de molt limitat abast) modificarien la ciència plaçat per la República de Weimar, que go- militar les pràctiques daten de diversos segles envernaria sobre una Alemanya minvada terri- rere de conflictes humans. L'artilleria va multiplitorial i econòmicament pel pagament de les car els calibres, va augmentar l'abast i va millorar reparacions de guerra. els mètodes de correcció. El transport motoritzat es va generalitzar i va tornar obsoleta l'artilleria impulsada per persones o animals de tir; el cavall Nou equilibri polític mundial. Encara que les va deixar de ser útil com a instrument militar, si bé colònies subministrar queviures, matèries primeva seguir utilitzant-se en la Segona Guerra Mundial res i combatents als seus metròpolis, després de la a les llargues línies de proveïment. Igualment va guerra els pobles colonials van començar a qüessuposar canvis en l'estratègia militar on ara endationar els seus llaços amb la metròpoli i van reclavant seria necessari el sigil i l'amagatall de les tromar una millora de la seva situació. Això, sumat al pes per poder combatre, modificant la vestimenta progrés del nacionalisme en el si de les colònies dels soldats amb aquesta finalitat. constituirien el procés de descolonització que iniciaria després de la Guerra i que conclouria amb la independència de diversos Estats actuals, després de la Segona Guerra Mundial. A aquest primer declivi de la influència d'Europa en les colònies, es va sumar l'expansió dels Estats Units, el major benefi-

Conseqüències de la Gran Guerra.

També es revelaria el greu dany que patiria la població civil producte dels bombardejos a les ciutats i altres danys col·laterals; la població civil i no bel·ligerant es transformarien en noves víctimes visibles i objectius militars de la nova forma de fer la guerra que va revelar la Primera Guerra Mundial, producte de la massificació dels atacs no convencionals per un armament molt més destructiu i de més abast. Conseqüències polítiques a Alemanya. Els cinc tractats després de la guerra, principalment el subscrit en Versalles, van ocasionar un ambient d'opressió cap als vençuts. La nova Alemanya republicana va patir les conseqüències de l'Imperi alemany i la seva economia va ser explotada pels vencedors. Així van sorgir tesi tant esquerrans com dretans per acabar amb aquesta situació. Els cops contra el sistema van començar quan, en 1921, milícies comunistes es van aixecar a Munic. La revolta va ser sufocada. Adolf Hitler culpava als marxistes alemanys de la rendició alemanya, al·legant com a proves la constitució progressista de Weimar i l'armistici a continuació. Quan Hitler encara seguia en les trinxeres, els militars alemanys convencien a la població civil que la guerra podia ser guanyada, mentre que confessaven als polítics que la rendició era ineludible. Però Hitler va sostenir aquesta tesi en el Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors i, amb ella, va dirigir el denominat Putsch de Munic de 1923 contra la seu del govern. El cop militar va ser aixafat i Hitler reclòs a la presó durant vuit mesos. No obstant això, el 30 de gener de 1933 Hitler va ser nomenat canceller pel president Paul von Hindenburg, i el 5 de març de 1933 va obtenir el 43,91% dels vots en les eleccions, amb el que va obtenir la majoria del Reichtag.

Fi de la Guerra Reforçats per les tropes provinents del front est, els alemanys posen totes les seves forces en la seva última ofensiva, nomenada pel General d'Infanteria Erich Ludendorff com Ofensiva de primavera (nom clau Michael), a partir de març de 1918, sobre el riu Somme, a Flandes i en Xampanya. Aquesta va començar el 21 de març i es va estendre fins al 5 d'abril, encara que amb el final d'aquesta els alemanys van continuar amb una sèrie de quatre ofensives fins al 17 de juny. Però, mal alimentades i cansades, les tropes alemanyes no van poder resistir la contraofensiva de Foch i fallen davant l'objectiu final: París, quedant a 120 km de la capital francesa. El General Foch comanda les seves tropes franceses i nord-americanes cap a la victòria, en la segona batalla del Marne. Els primers tancs britànics van entrar en combat i la su

El Reich està en una situació desesperada: s'ha quedat sense aliats, la seva població civil pateix draconianes restriccions, el seu exèrcit està al límit, sense reserves i desmoralitzat. Ludendorff i Hindenburg són partidaris de la capitulació immediata, doncs creuen que el front s'esfondrarà en qualsevol moment. En efecte, tropes nord-americanes de recanvi no paren de desembarcar i fins i tot Itàlia es prepara per enviar un contingent a França. El 8 d'agost un atac aliat prop d'Amiens té èxit i trenca el front alemany; els aliats penetren a Bèlgica. L'Alt Comandament demana al braç polític iniciar immediatament

perioritat aèria aliada era evident. És el principi de la fi per als Imperis Centrals. En els Balcans, les tropes franceses ataquen les línies búlgares a Macedònia. Després de pocs dies de lluita, Bulgària comprèn que no pot fer-los front i demana l'armistici. L'Imperi otomà està al límit de les seves forces i no pot contenir als britànics que han pres ja Jerusalem i Bagdad i avancen cap a Anatòlia. Francesos i britànics ocupen l'Orient Pròxim i l'Iraq i l'Imperi otomà també es rendeix. El duel entre italians i austríacs està així mateix per resoldre. El General Díaz es veu pressionat pel seu govern, que necessita d'una victòria en el front alpí per poder negociar. Els italians derroten Àustria-Hongria a Vittorio Veneto. Aquest fet se suma al daltabaix de l'exèrcit imperial en els Balcans, i la monarquia dels Habsburg s'enfonsa.

negociacions de pau. S'estén la convicció que la guerra està perduda. Wilson proclama que els Estats Units només negociarà amb un govern alemany democràtic. Els Hohenzollern tenen els dies comptats. Després d'una revolució obrera a Berlín, el Kàiser fuig a Holanda. El govern de la nova República alemanya signatura l'armistici de Compiègne l'11 de novembre de 1918. La guerra acaba amb la victòria dels Aliats.

Tractats de Pau. 



Després del conflicte, es van signar diversos tractats de pau per separat entre cadascun dels vençuts i tots els vencedors, amb excep-  ció de Rússia, que havia abandonat la guerra a 1917. Al conjunt d'aquests tractats se li coneix com La Pau de París (1919-1920). Versalles: Signat el 28 juny 1919 entre els aliats i Alemanya. L'antic territori de l'Imperi alemany va ser tallat en dos pel Corredor po-  lonès, desmilitaritzat, confiscades les seves colònies, supervisat, condemnat a pagar enormes compensacions -que va acabar de satisfer gairebé un segle després, el 2010 i tractat com a responsable del conflicte. Aquest trac-  tat va produir gran amargor entre els alemanys i va ser la llavor inicial per al proper conflicte mundial. Amb aquest tractat també va ser creada la Societat de Nacions. Sant-Germain-en-Laye: Signat el 10 setembre 1919 entre els aliats i Àustria-Hongria. En aquest tractat s'establia el desmembrament de l'antiga monarquia dels Habsburg, l'Imperi

austrohongarès, i Àustria va quedar limitada a algunes zones en què es parlava només l'alemany. Sèvres: Signat el 10 agost 1920 entre l'Imperi otomà i els aliats (a excepció de Rússia i Estats Units). El Tractat deixava als otomans sense la major part de les seves antigues possessions, limitant els seus territoris a Constantinoble i part d'Àsia Menor. Trianon: Acord imposat a Hongria el 4 de juny de 1920 per aliats, en el qual es va dictaminar el lliurament de territoris a Txecoslovàquia, Romania i Iugoslàvia. Neuilly: Signat el 27 de novembre de 1919 a Neuilly-sur-Seine (França) entre Bulgària i les potències vencedores. D'acord amb l'estipulat en el tractat, Bulgària reconeixia el nou Regne de Iugoslàvia, pagava 400 milions de dòlars en concepte d'indemnització i reduïa el seu exèrcit a 20.000 efectius. A més, perdia una franja de terreny occidental en favor de Iugoslàvia i cedia Tràcia occidental a Grècia, per la qual cosa quedava sense accés al mar Egeu.

Aspectes econòmics La primera guerra mundial va ser la primera que va exigir als governs intervenir en l'economia per aconseguir resoldre qüestions d'envergadura relacionades  amb la disponibilitat dels factors de producció i la necessitat de distribuir-los en un escenari caracteritzat per deutes creixents i diversificades i per restriccions a la importació. 

Producció: L'accionar de l'Estat en relació als processos productius es va limitar al control dels mateixos sense afectar els principis de la lliure empresa. El principal problema per a la producció va ser el factor treball ja que la mà d'obra estava reclutada. En conseqüència, les potències en guerra van recórrer al treball femení. En el sector agrari es va incentivar la producció per tots els mitjans. Per exemple, Alemanya va obligar a conrear les terres comunals i Anglaterra va establir multes al terreny erm. La producció industrial també va experimentar un important creixement sobretot la indústria metal·lúrgica per a la fabricació d'armament i la

tèxtil per a la confecció d'uniformes. Distribució i intercanvis: Els problemes de distribució de matèries primeres i aliments es van anar aguditzant a mesura que transcorria la guerra. Els bloquejos comercials per part dels dos bàndols van obligar a canviar les rutes de comerç amb un corresponent augment dels nòlits. Al seu torn, una economia de guerra va obligar a les autoritats a fixar quotes d'importació, fixar preus i crear organismes de distribució d'aliments. Fins Anglaterra, qui havia mantingut el lliure comerç durant la crisi de 1873, va haver de realitzar mesures proteccionistes com a drets aranzelaris. D'altra banda, els problemes de transport intern van ser seriosos, per exemple, l'Estat alemany va subordinar a les empreses ferroviàries per organitzar la circulació.

Finançament: El conflicte armat va significar per als Estats involucrats en ell un augment de la despesa pública que provocava inflació. Les possibilitats de finançament de la guerra eren tres: emetre moneda, recaptar més impostos ia través d'emprèstits interns. Una quarta opció era el finançament extern en el cas de Gran Bretanya i els seus aliats. Alemanya tenia la idea que al final d'una guerra victoriosa, els vençuts pagarien els costos. Per això, majoritàriament, va recórrer a emprèstits interns per finançar-se. França compartia la mateixa noció d'Alemanya i pensava que els vençuts pagarien els costos de guerra. Va recórrer en gran mesura al crèdit exterior, emissió de bons i emprèstits de guerra. Anglaterra per la seva banda, va aconseguir l'autorització per emetre moneda dels límits que estableix la llei; encara que la major finançament la va obtenir a partir de reformes impositives. Pel que fa al finançament exterior, la Gran Bretanya inicialment era el banquer dels seus aliats per la seva posició privilegiada. A mesura que va avançar el conflicte, va trobar cada vegada més dificultats per exercir aquest paper pel que va començar a rebre diners d'Estats Units. En conseqüència, el paper de gran creditor passar a mans d'EE. UU.

Empreses: Les empreses beneficiades amb la guerra van ser una sèrie de noves indústries que proveïen béns i serveis a l'exèrcit. El creixement de la

demanda bèl·lica va afavorir al seu torn el perfeccionament de les tècniques d'organització científica del treball, concentrant-se el fenomen d'estandardització. A partir d'ella, la fabricació d'un gran nombre d'articles es va reduir a un curt nombre de tipus normalitzats per a ser produïts en sèrie. D'altra banda, la guerra va modificar de manera profunda les relacions entre govern, ciència i indústria. L'Estat va assumir la responsabilitat directa en l'orientació de l'activitat científica i l'aplicació d'aquesta en la indústria. La guerra va constituir una etapa més en el procés de concentració econòmica. La posició privilegiada que tenien les grans empreses ja abans del conflicte els va permetre ser beneficiàries preferencials dels contractes estatals destinats a l'aprovisionament de les tropes, així també com crèdits més barats.

La resta del món: La guerra va ser un important factor en l'expansió econòmica d'alguns països situats fora de l'escenari principal dels esdeveniments. Es van obrir perspectives d'exportació per cobrir una demanda distorsionada que permetia vendre a preus alts, aliments, matèries primeres, i productes industrials. Estats Units, en ser l'únic país industrialitzat fora d'Europa, va abastir la demanda dels que barallaven, dels països que abans compraven a Europa i de les seves pròpies necessitats des que va entrar en guerra el 1917. A Amèrica Llatina, la guerra va afavorir la expansió de l'exportació de matèries primeres i aliments que constituïen la base de la seva participació en el mercat mundial. D'altra banda, el buit generat per la retirada de capitals britànics a la regió, va permetre la posició de capitals privats nord-americans. Japó, si bé estava en guerra, la seva participació va ser escassa, per la qual cosa l'activitat econòmica amb prou feines es va veure afectada. La base de l'expansió japonesa va ser l'exportació de productes industrials cap als mercats asiàtics abandonats pels europeus.

Altres conseqüències de la Gran Guerra

Van lluitar 65.800.000 de soldats, dels quals van morir més d'1 de cada 8, una mitjana de 6.046 homes morts cada dia en els quatre anys que durà la guerra. A conseqüència d'aquesta guerra van caure quatre imperis -el alemany, l'austrohongarès, el rus i el otomà- i tres grans dinasties, els Hohenzollern, els Habsburg i els Romanov. Confirmava el final de l'Absolutisme Monàrquic a Europa. Es calcula que la guerra va produir aproximadament vuit milions de morts i sis milions de discapacitats. França va ser el país més afectat proporcionalment: 1,4 milions de morts i desapareguts, equivalents a un 10% de la població activa masculina, acompanyat per un dèficit de naixements. L'estancament demogràfic francès es va perllongar, amb un envelliment de la població que només va aconseguir créixer amb la immigració. El nord francès estava en ruïnes: cases, ponts, vies fèrries, fàbriques, etc.

Nou equilibri polític mundial. Encara que les colònies van subministrar queviures, matèries primeres i combatents als seus metròpolis, després de la guerra els pobles colonials van començar a qüestionar els seus llaços amb la metròpoli i van reclamar una millora de la seva situació. Això, sumat al progrés del nacionalisme en el si de les colònies constituirien el procés de descolonització que iniciaria després de la Guerra i que conclouria amb la independència de diversos Estats actuals, després de la Segona Guerra Mundial. A aquest primer declivi de la influència d'Europa en les colònies, es va sumar l'expansió dels Estats Units, el major beneficiat de la guerra juntament amb Japó, que reconsideraria el seu aïllament dels assumptes mundials, i que juntament amb l'Imperi japonès tindrien un lloc destacat en l'escena internacional.

En el pla polític, quatre imperis autoritaris es van esfondrar, el que va transformar profundament el mapa d'Europa, redissenyat pel tractat de pau de 1919: -l'Imperi del tsar va quedar transformat en la Rússia comunista (més tard la URSS), -l'Imperi otomà es va dissoldre donant pas a Turquia (península d'Anatolia i Constantinopla), -l'Imperi austrohongarès va ser dissolt donant pas als Estats d'Àustria, Hongria, Txecoslovàquia i Iugoslàvia com a nous països independents, -L'Imperi alemany va finalitzar i va ser reemplaçat per la República de Weimar, que governaria sobre una Alemanya minvada territorial i econòmicament pel pagament de les reparacions de guerra.

Transformació social. Les diferències socials es van accentuar amb l'enriquiment dels mercaders d'armes i l'empobriment dels petits estalviadors, els retirats i els assalariats afectats per la inflació. Les dones van adquirir un nou lloc en la societat i es van tornar indispensables durant tota la guerra, al camp, les fàbriques, les oficines, les escoles (per a compensar la marxa de nombrosos professors). El feminisme progressava, el dret a vot va ser acordat a la Gran Bretanya, Alemanya, Estats Units, Turquia i Rússia, però no a França. Els canvis socials estaran estretament lligats a la lluita política que emprendran el Liberalisme, el Comunisme, i el Feixisme al llarg del segle XX.

Conseqüències tecnològiques. La contesa va revelar la maquinària de terror paradoxalment sorgida dels avenços i progrés de la ciència i la tecnologia. L'intens desenvolupament dels instruments i tècniques de guerra (vgr .: telegrafia sense fils que va ser directa antecessora de la radiodifusió, fusells de repetició, metralladores, gasos verinosos donant origen a la guerra biològica i química, vehicles de combat com els tancs, dirigibles , primers avions de guerra, ús massiu de submarins de guerra dotats de torpedes i cuirassats totalment d'acer amb moderns motors com el motor dièsel i poderosíssims canons de llarg abast balístic, també es van usar encara que en petita escala coets terra-terra que actualment serien de molt limitat abast) modificarien la ciència militar les pràctiques daten de diversos segles enrere de conflictes humans. L'artilleria va multiplicar els calibres, va augmentar l'abast i va millorar els mètodes de correcció. El transport motoritzat es va generalitzar i va tornar obsoleta l'artilleria impulsada per persones o animals de tir; el cavall va deixar de ser útil com a instrument militar, si bé va seguir utilitzant-se en la Segona Guerra Mundial a les llargues línies de proveïment. Igualment va suposar canvis en l'estratègia militar on ara endavant seria necessari el sigil i l'amagatall de les tropes per poder combatre, modificant la vestimenta dels soldats amb aquesta finalitat. També es revelaria el greu dany que patiria la població civil producte dels bombardejos a les ciutats i altres danys col·laterals; la població civil i no bel·ligerant es transformarien en noves víctimes visibles i objectius militars de la nova forma de fer la guerra que va revelar la Primera Guerra Mundial, producte de la massificació dels atacs no convencionals per un armament molt més destructiu i de més abast.

Conseqüències polítiques a Alemanya. Els cinc tractats després de la guerra, principalment el subscrit en Versalles, van ocasionar un ambient d'opressió cap als vençuts. La nova Alemanya republicana va patir les conseqüències de l'Imperi alemany i la seva economia va ser explotada pels vencedors. Així van sorgir tesi tant esquerrans com dretans per acabar amb aquesta situació. Els cops contra el sistema van començar quan, en 1921, milícies comunistes es van aixecar a Munic. La revolta va ser sufocada. Adolf Hitler culpava als marxistes alemanys de la rendició alemanya, al·legant com a proves la constitució progressista de Weimar i l'armistici a continuació. Quan Hitler encara seguia en les trinxeres, els militars alemanys convencien a la població civil que la guerra podia ser guanyada, mentre que confessaven als polítics que la rendició era ineludible. Però Hitler va sostenir aquesta tesi en el Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors i, amb ella, va dirigir el denominat Putsch de Munic de 1923 contra la seu del govern. El cop militar va ser aixafat i Hitler reclòs a la presó durant vuit mesos. No obstant això, el 30 de gener de 1933 Hitler va ser nomenat canceller pel president Paul von Hindenburg, i el 5 de març de 1933 va obtenir el 43,91% dels vots en les eleccions, amb el que va obtenir la majoria del Reichtag.

Opinió personal Aquesta guerra, com totes, trob que són innecessàries, perquè els països en comptes d'aliar-se entre si haurien d’haver solucionat els seus problemes per ells tots sols i no involucrar a altres països. Aquest treball ha estat molt interesant i entretingut perquè cada pic que em posava a seleccionar l’informació per incorporar al treball em sentia plena perquè em sabia gran part pel fet d’haver-ho estodiat a classe per fer l’examen. El que no m’ha agradat molt ha estat fer-ho en format revista perquè m’ha duit més temps i m’ha estat molt complicat de realitzar. També he tingut un parell de incovenients però al final ho he pogut treure.

Bibliografia. http://m.patatabrava.com/es/apunte/18560/aspectes-economics-de-la-primera-guerra-mundial (1702-2015) http://es.wikipedia.org/wiki/Primera_Guerra_Mundial#Aspectos_econ.C3.B3micos (20-02-2015) http://www.portalplanetasedna.com.ar/guerra1.htm (23-02-2015) http://www.cefax.org/tecno/aulah11/causes.htm (23-02-2015)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Front_occidental_(Primera_Guerra_Mundial) (26-02-2015) http://www.claseshistoria.com/1guerramundial/fasefinalguerra.htm (5-03-2015) http://www.claseshistoria.com/1guerramundial/consecuencias.htm (17-02-2015) http://www.xtec.cat/~cgonza2/PRIMER%20BACHILLERAT/T3%20Imperialismes/Imperialismos_apuntes _castellano_1870-1914.html (17-02-2015) http://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_de_pau (18-02-2015) http://usuaris.tinet.cat/jogili/prog_lliure/ (18-02-2015)