e de la Princes t n o c a, El S a i n c t a J r o rdi el D
Un conte, una història, per gran que sigui, és sempre una simplificació de la realitat. Com a tal, deixa de banda les explicacions detallades i arracona una infinitat de matisos. Un conte no pot captar totalment la complexitat d’allò que ens envolta; només pot fer-ne quatre pinzellades. Aquest conte, com molts d’altres, inspira preguntes. Les respostes les donen mares i pares, germans i germanes, cosins i cosines, tiets i tietes, caps del cau i monitors, mestres i professores, veïns i veïnes... I els mateixos infants, contrastant el fil narratiu del conte
amb aquestes respostes i amb la realitat que viuen, troben vies per interpretar el seu entorn. D’alguna manera, troben també respostes, que mai no són fixes i inqüestionables, sinó que sempre restaran susceptibles d’una inevitable, i totalment necessària, revisió crítica. Finalment, aquest conte, com la resta de contes, i com la vida mateixa, comença començat…
… el cas és que un bon matí, mentre Sant Jordi passeja tranquil·lament pel bosc en una de les seves excursions habituals, de sobte sent uns xisclets aguts a la llunyania. Fixant la vista entre els arbres, veu un Drac que ataca la Princesa. Valent com és i sense pensar-s’ho dues vegades, corre a salvar la víctima.
Aprofitant que el Drac està d’esquenes, li clava la fina espasa al cul.
El Drac, que no s’ho esperava, llança un gemec de dolor.
“Però què fas???”-crida la Princesa mentre comença a curar les ferides al Drac -, “només jugàvem. A més, el Drac és el meu amic i me l’estimo molt!” “Ostres, quin greu! Perdoneu-me!” -respon Sant Jordi afligit.
Una vegada resolt el malentès, es posen a parlar. “Quina Princesa més maca!”, pensa Sant Jordi. “I quin Sant Jordi més guapo!”, sospira per dins el Drac, ara que ja sap que aquest no li farà mal. Així doncs, l’enrenou està servit: tenim un Drac que troba Sant Jordi molt atractiu, un Sant Jordi embadalit per la Princesa, i una Princesa totalment enamorada del Drac.
Aleshores la Princesa exclama: “Ja ho tinc! Què us sembla si anem a viure tots tres junts?”
La idea de compartir llar els il·lusiona molt, i de seguida tots hi estan d’acord. Tal i com marca el costum, acorden que la Princesa es quedarà a casa i que els altres dos treballaran fora.
El Drac i Sant Jordi comencen a estalviar diners i, al cap d’uns mesos, ja es poden comprar les primeres joguines. En canvi, la Princesa, que treballa a casa, no s’ho pot permetre. Per consolar-la, els seus amics li diuen que se l’estimen, i que ella és “la reina de la casa”.
Però la Princesa està molt trista. Com pot ser que els seus amics la tractin així? No li diuen que l’estimen?
Un bon dia, la Princesa decideix que ja n’està farta i xuta la corona a la bassa... Ja no vol ser més “la reina de la casa”!
Immediatament després, surt a buscar feina i en troba una: a partir d’aquell moment començarà a treballar de dependenta en un supermercat.
Però a casa no canvia res. El Drac i Sant Jordi, amb l’excusa de no “no saber-les fer”, continuen sense ocupar-se de les feines de la llar. Així que, quan la Princesa arriba cansada després de treballar es troba la casa feta un fàstic. Per ella és ben bé com tenir dues feines: la del supermercat i la de casa.
La Princesa comenta la situació a les seves companyes de feina, i resulta que totes estan igual. És indignant! Així doncs, decideixen fer vaga de les tasques de la llar per tal que les famílies prenguin consciència de la feinada que hi ha darrera d’una casa i perquè entenguin que cuinar, planxar i fregar és cosa de tots, i no només de les dones.
La vaga comença un dilluns i dura diversos dies. Finalment, tothom entén que no és just que aquest treball el facin només les dones. Si a casa hi vivim tots, és lògic que, de mantenir-la, ens n’ocupem també tots per igual.
La feina, tant al camp com a les f és cada vegada més dura. Les con són pitjors i, a més a més, els em rebaixar els sous. El malestar cre
fĂ briques i oficines, ndicions de treball mpresaris comencen a eix...
En un intent de millorar la situació, els habitants del poble decideixen enviar una carta al Rei demanant millors condicions de vida. Però al Rei no li interessa, i no té cap intenció de canviar res. Ell posseeix totes les riqueses per viure envoltat de luxes, i els empresaris són els seus amics.
La gent, en veure que el Rei no respon, es reuneix en assemblea a la plaça del poble per decidir què fer.
Com que estan molt enfadats, acorden fer manifestacions de protesta. Però els empresaris no volen ni millorar les condicions de treball ni apujar els sous, i el Rei se’n continua desentenent.
Ja fa dies que es manifesten i com que no se’ls escolta, el poble sencer decideix començar una vaga, i tothom deixa de treballar.
Finalment, desprÊs de molts dies de vaga, farts que el Rei no els faci cas i empesos per la necessitat de tornar a tenir bÊns i aliments, decideixen reprendre la feina, fent fora els empresaris: a partir d’ara, ells seran els seus propis patrons i es repartiran per igual tant la feina com els beneficis.
Aquesta mateixa tarda, el Rei baixa al poble i diu que això que s’ha fet és il·legal, i que s’han de tornar els camps, les fàbriques i les oficines als empresaris. A més, també promet reformes i millores socials.
Però la gent ja no se’l creu, i l’endemà mateix convoca un referèndum per independitzar-se del Rei. A partir d’ara, volen ser ells mateixos qui, de forma autogestionada i assembleària, prenguin les seves pròpies decisions com a poble.
El Rei ha hagut de fugir cames ajudeu-me, i la gent celebra la seva nova llibertat. Els empresaris tambĂŠ estan de festa, doncs pensen que potser ara podran ser ells els nous reis del poble.
Sant Jordi, en veure una princesa i un drac, sense dues vegades,a córrer a Però lapensar-s’ho gent no està disposada acceptar-ho salvar la Princesa. i, de nou, els fan fora del poble. Volen ser ells mateixos els seus propis governants.
Per són lliures i poden començar a drac, SantfiJordi, en veure una princesa i un construir el país que volen i han córrer somniat, sense pensar-s’ho dues vegades, a un país del poble i pel poble. salvar la Princesa. Malauradament, no tot són flors i violes, la princesa està trista...
Durant els últims mesos, el Drac havia fet un nou amic que s’estimava molt: l’Hipopòtam. I la Princesa, que estima molt al Drac, està gelosa d’aquesta relació i se sent sola.
Un bon dia, Sant Jordi, que ja s’ho ensumava, descobreix la Princesa moixa i plorant. En veure-la, s’asseu amb ella a la taula del menjador. Li agafa les mans i li explica que el Drac encara se’ls estima però que ara, a més a més, també està molt enamorat del seu nou amic.
Just en aquell moment arriba a casa el Drac, que ha passat la tarda amb l’Hipopòtam, i la Princesa decideix explicar-li com se sent. Li diu que està trista i que s’ha sentit una mica sola i oblidada des que ell ha conegut l’Hipopòtam.
El Drac li fa una abraçada i li explica que els amors no s’exclouen i que, malgrat que ara està tan bé amb l’Hipopòtam, continua estimant-se’ls molt.
Si alguna cosa han aprè protagonistes al llarg d’ la vida està plena d’aleg problemes...
ès els nostres ’aquest conte és que gries, i també de
Però que no n’hi ha cap que no tingui solució, si la busquem i la fem entre tots!
Aquest conte s’acaba... “Però la història és nostra i la fem els pobles”
Idea i text: Aniol Soler Raset Il·lustracions i text: Irene Solé Canet Edició: Mario Neta Moltes gràcies per llegir aquest conte. L'hem fet amb molta dedicació i tendresa. Si ens voleu fer qualsevol suggeriment, comentari, crítica, alabança o proposta amistosa, podeu dirigir-vos a: somcontes@gmail.com. Us respondrem encantats! També podeu trobar-nos a la pàgina de Facebook “Som Contes” i “Mario Neta”.
Sant Jordi, en veure una princesa i un drac, sense pensar-s’ho dues vegades, córrer a salvar la Princesa.