“El cartell Arbeit Macht Frei donava l’entrada al camp de concentració d’Auschwitz. El ferrer que el va construir, un polonès pres al camp, va fer un petit acte de rebel·lió al col·locar la B del revés. A l’exposició de Tàrrega, giro tot el cartell cap per avall de manera que la B és la única lletra que queda del dret.” Fermín Díez de Ulzurrun
I nosaltres, en un acte, també, de rebel·lia immanent, girem la fotografia cap per avall, i deixem altre cop el cartell tal i com es mostrava a Auschwitz, oferint al lector un espai de dubte, d’incertesa.
32
33
És l’EMBARRAT!!!
FESTIVAL EMBARRAT
34
35
Que els poders financers, si volen, juguin al Monopoly, però que deixin la població en pau!
FESTIVAL EMBARRAT
Maslow Industries
L’any 1943 l’humanista i psicòleg nord-americà Abraham Maslow va proposar la teoria de la jerarquia de les necessitats humanes, popularitzada com a piràmide de Maslow. Aquesta teoria ordena les necessitats en 5 nivells: els quatre primers nivells constitueixen les necessitats anomenades de dèficit i el nivell superior, el cinquè, està composat per les necessitats d’autorealització. Fins que les necessitats de dèficit no estan satisfetes, no es pot accedir al cinquè nivell, que esdevé una motivació contínua. (Vegeu fig. 1) Fermín Diaz de Ulzurrun, Pablo Ordúñez (Mawatres) i Peio Izcue són tres artistes que treballen en el projecte Maslow Industries, un col·lectiu d’activistes de l’art i la cultura que proposa una reflexió social des de l’acció. Durant el festival de creació contemporània de Tàrrega, EMBARRAT, hem vist la seva exposició al Museu Comarcal. Parlem amb el Fermin i la seva visió de l’art i del món. Què és Maslow Industries? El primer que neix és Maslow Excercises que són els exercicis Maslow, una mena de bloc on convido artistes activistes i gent vinculada amb la cultura des de diversos àmbits perquè aportin textos i accions propositives. En una situació de crisi i de certa emergència dins el sector cultural, els demano que contribueixin a com fer un petit o gran canvi de model. Per casualitats de la vida coincideixo, entre altres, amb el Pablo Ordúnez a Bilbao, i veiem que els nostres projectes tenen molta vinculació sobretot en la intencionalitat. Què teniu en comú? Des de la nostra petita o gran pràctica artística creiem que fem les coses d’una altra manera. Creiem molt en la col·laboració, en el treball en equip, en ajudarnos, en vincular projectes... i Mawatres va ser el primer d’entrar
al bloc amb el seu projecte Ban- des de 1974 fins a 2012 amb dades del Banc Mundial. deras Negras (que va estar l’any La particularitat és que no es diu de quin país són, passat a l’Embarrat). Jo en aquells simplement es veuen una línies. L’obra planteja fins moments construïa la peça Arbeit a quin punt es poden posar les persones en un gràfic Macht Frei. i si l’augment de l’esperança de vida comporta també Aquesta peça, que es pot veure un augment de felicitat. a Tàrrega, què ens explica? Maslow Industries és un procés, és un treball El cartell Arbeit Macht Frei que continua en marxa? donava l’entrada al camp de con- Sí, és un projecte obert que es va generant i que va centració d’Auschwitz. El ferrer creixent. I el punt de vista de diversa gent el compleque la va fer, que era un polonès menta alhora que ajuda a articular-lo. Jo crec que el pres al camp, va fer un petit acte que volem és transmetre que ens hem de deixar porde rebel·lió al col·locar tar pel nostre instint o per la la B del revés. Ho va voluntat, deixar-nos portar “L’artista, en la fer des d’una posició per aquest desig de canvi. seva posició d’estar d’inferioritat total, Tot artista és activista? però va ser el seu petit per sobre del bé i Sí, jo crec que és així o acte de rebel·lió, que del mal, ha fet un que així hauria de ser, però el m’imagino que va penque passa en l’art és que xoca flac favor a l’art.” sar molt perquè al final amb el mercat. L’artista, en pogués passar més o la seva posició d’estar per menys desapercebut. A l’exposició sobre del bé i del mal, ha fet un flac favor a l’art. Ser de Tàrrega, giro tot el cartell cap l’artista geni del jo sóc, jo vaig, jo faig, jo dic... jo, jo, per avall de manera que la B és la jo... aquest egoisme intrínsec en la història de l’art única lletra que queda del dret. és allò que dificulta un canvi de paradigma que crec La peça és doncs una manera necessari en l’art. Hi ha grans artistes que comende reivindicar una revolució en cen a entendre-ho i a manifestar-ho però al moment base a petites accions o gestos? d’inserció al mercat tot això es dilueix, o es dificulta. Exactament, es tracta de fer Diversos artistes amb propostes molt interessants, petits gestos des de dins, per can- crítiques i controvertides, al final acaben al mercat. viar des de dins de les estructures. És una delicada línia vermella.... Mawatres, per exemple, usa eines Per això nosaltres proposem un art honest, que no i materials físics del dia a dia per faci moltes concessions al mercat, proposem treballar exemplificar aquesta voluntat de amb col·laboració, amb un dia a dia de contacte humà canvi i de rebel·lió. No es tracta i proper. L’art té una funció i una responsabilitat en tant de criticar sinó de proposar i aquest camp. fer. Però viure d’aquest tipus d’art, doncs, és molt di Al Museu es pot veure també fícil. Com ho han de fer els artistes per viure? una peça de Mawatres que és un Sí, és molt complicat i fins i tot crec que és immonument fictici a un camperol possible, a no ser que tornem, sent conscient de too treballador del camp amb una tes les reserves que em planteja, a un model digne de màquina Trepat. L’obra està pin- subvencions. Entenc que això també té la seva lectada sobre de la paret amb ciment. tura perversa i que al final el poder pot generar una Materials bàsics i quotidians per a ideologia a través de l’art. Però fet de forma correcta, crear monuments a persones nor- jo crec que es pot aconseguir que els artistes siguin mals i corrents. independents dins un sistema de subvencions. Perquè I Peio Izcue, què ens proposa? altrament, és impossible que artistes més activistes Del Peio, podeu veure a Tàrrega, puguin desenvolupar la seva obra. l’obra Esperança, que és formal- Com està el tema de les subvencions a artistes? ment molt senzilla però molt efec- Han minvat molt? tiva. Són gràfics de l’evolució de Al meu entorn pròxim s’estan retallant moltes subl’esperança de vida de 198 països vencions. S’ha optat per un model de generació de
L’ENTREVISTA
L’ENTREVISTA
grans contenidors d’art que ara estan buits de pressu- amb molts menys diners, que tepost i per tant, de continguts. A més, a nivell interna- nen moltíssim més interès. Perquè cional, els artistes espanyols tenen més aviat poc pes s’aposta per l’artista, per ajudar a i poca repercussió. l’artista a que treballi, que generi El models dels aeroports també està present al coses. món de l’art? Perquè vau posar-vos Sí, i és trist. S’ha optat “I després hi ha el nom de Maslow? més per construir gran Vaig elegir el nom per projectes molt més edificis d’art quan ja n’hi la piràmide de les neha un munt d’existents petits i molts més cessitats. Jo crec que hi i l’important és el con- honestos, com ha una forces regressives tingut. Aquests diners que ens empenyent. En l’EMBARRAT, fets haurien d’haver destinat un moment en què sema subvencionar l’art i els amb molts menys blava que la societat esartistes. S’emporta més diners, que tenen tava en posicions de no diner el propi mantenihaver-se de dedicar tant moltíssim més inment de l’edifici que el a les necessitats bàsiques, que puguis destinar a terès.” hi ha hagut un atac a la generar els continguts o classe mitja que estava a a donar-los a artistes. I desprès hi ha projectes molt la zona mitja de la piràmide i que més petits i molts més honestos, com l’Embarrat, fets començava a accedir a nivells su-
S/T, a partir de Gràfica d’Esperança de Vida de 198 països, anys 1974-2012, ordenats alfabèticament. Font Banc Mundial (2014). Obra de Peio Izcue
36
37
A la foto Peio Izcue i Mawatres Foto: Jesús Vilamajó
periors. Les forces regressives han sortit arran de la crisi i del gran capital. I el problema és que ara es torna a les necessitats més bàsiques i és la part més ampla de la piràmide. Creus que hi ha un mal dirigit, que tot això és fruit d’una planificació d’algú/ns? No sé... Jo crec que els poders financers han aprofitat la debilitat política dels govern democràtics per fer maniobres molt perilloses, com per exemple generar hipoteques, generar un augment increïble dels valor immobiliaris, generar unes bombolles que les haurem de pagar entre tots... Tot això no ha estat casual, ha estat fruit de la debilitat dels polítics que entre tots hem elegit i que entre tots
hem permès que fessin accions polítiques que van en contra nostra. Que els poders financers, si volen, juguin al Monopoly, però que deixin la població en pau. Hi ha gent que viu molt bé a costa de l’escassedat de treball i de la generació d’un model de vida no sostenible. Aquesta desigualtat creixent, creus que pot durar molts anys més? Jo crec que està durant molt, massa. Em preocupa que no hi hagi una revolta social. Potser és ser malpensat i a mi no m’agrada ser-ho però també vull ser un pèl crític. De vegades penso que quina casualitat que no hi hagi una revolta social...! Quan està més apunt de passar alguna cosa és quan es publiquen uns índexs o unes estadístiques més favorables... I tantes coincidències fan pensar que hi ha alguna cosa darrera, que res és casual i això sí que veig que és un atac. O com a mínim em fa sospitar. Estaré molt atent a veure què passa aquests dies a Grècia. Entrevista per Natàlia Lloreta
ORIOL MARTÍ / Retrolector
EL SELECTOR
ENTREVISTA L’ENTREVISTA
Fora de temporada Plens de vida, John Fante
Projecte específic de Mawatres per a Embarrat. Ciment sobre paret. La màquina, símbol del treball, i el cavall i el janet com a representació de la monumentalitat i el poder.
38
39
Realitzada en un material pobre, com el ciment cru, que es deteriora amb el pas del temps.
1952. Una jove parella de la costa oest nord americana espera una criatura. Ella, embarassada amb una panxa de pilota, pateix els desajustos hormonals propis del seu estat. Ell ho contempla i existeix a parts iguals, sense grans respirs. Com qui dia passa, any empeny. I per culpa d’uns tèrmits que es mengen la fusta del terra de tarima de la llar, el pare d’ell –plàcidament jubilat- els visita venint de l’est per posar-se mans a l’obra i realitzar-se com a cap d’obra frustrat. Un panorama (extremadament quotidià). Aquesta falsa autobiografia de John Fante (1909 – 1983) és una de les novel·les de referència d’aquest autor underground de la literatura nord americana. Escriptor i guionista, fou un dels escriptors preferits d’un altre dels grans noms de la marginalitat literària de l’època, Charles Bukoswki. Plens de vida és un relat sobre l’autèntica grisor de l’existència davant l’American Way of Life. El protagonista viu atrapat entre la figura de la seva dona (impulsiva, inestable, amorosa, malcarada i catòlica) i del seu pare (conservador, pragmàtic, orgullós, patètic i resignat). Pors i desconcerts conviuen amb la felicitat quotidiana de l’anar passant d’un jove a les portes de la paternitat. L’obra és un senzill i fascinant cant a una vida real, desafectada, gris o fins i tot cruel. En aquesta novel·la, passa poc, però passa tot. I a més, amb comicitat, tendresa i autenticitat. Kiko Amat, escriptor i periodista, enumerava en un article del 23 de gener de 2014 al suplement Cultura/s de La Vanguàrdia les vuit raons de la passió que tenia per Fante. Subscric ad eternum i reprodueixo sintèticament: Veritat, perquè confessa en primera persona. Falsa senzillesa, autèntica puresa. Emoció, preguntant
a crits si podem parlar de sentiments sense caure en la recurrent afectació i cursileria. Humanitat i compassió perquè Fante sap que som una calamitat amb potes. Duresa, perquè llegir-lo no és recollir flors de primavera. Humor, a voltes trist, a voltes amb tanta mala llet... Familiar, perquè l’obra és un tractat de la institució. I Fante, o fantisme, per individualista, de classe treballadora, violent, alcohòlic, orgullós i perquè sempre escrivia en calçotets. Plens de vida, o la complexa simplicitat de l’existència Per saber-ne més: Laura Baena, Martí Sales, La germandat del raïm, Fred i Son, realisme brut.