El valor patrimonial de la memòria Per Maurici Jaumandreu, tardor 2008
D
urant els últims anys s’ha obert com mai abans el debat que analitza la importància de recuperar la memòria històrica. No obstant, també és important recordar que ja fa dècades que els sectors progressistes més lluitadors del món sindical i polític han intentat, sense gran fortuna, posar el tema sobre la taula. I per més que ho han provat no ha estat fins ara que han aconseguit que es parli sense embuts sobre la dictadura i, conseqüentment, ens comencem a plantejar la injustícia que ha comès la nostra societat “arraconant”, “deixant de banda”, “oblidant” les persones que van ser víctimes del terrorisme feixista. I és que aquests parlaments, partits polítics i jutges mediàtics que avui plantegen lleis de recuperació de la memòria històrica després en parlarem, si voleu són els mateixos que durant els primers 30 anys després de la mort de Franco s’han negat a escoltar i donar el mínim suport que les víctimes del franquisme mereixen. En qualsevol cas, el que de ben segur ens podem preguntar és el per què d’aquest silenci sobre la nostra memòria col·lectiva. Sens dubte, parlar de la memòria històrica a l’estat espanyol significa parlar de guerra, de repressió, de dictadura feixista i, com a colofó d’aquesta, vol dir també parlar de la darrera restauració borbònica, del pacte de silenci i de la manca d’una digna reparació del dolor patit per part de les víctimes de la dictadura. Si amb tot això no en tenim prou i decidim seguir estirant del fil, ràpidament ens adonarem que també caldrà parlar de les cúpules eclesiàstiques que donaren suport explícit i beneïren el cop d’estat dels militars rebels. De la mateixa manera, haurem de continuar passant revista de les complicitats de la dictadura amb l’empresariat i l’aristocràcia, així com del paper de la judicatura, dels mitjans de comunicació i dels intel·lectuals de l’època que donaren cobertura legal, mediàtica i acadèmica a l’aixecament militar. Un cop vist tot això, i situat dins el seu marc històric, començarem a comprendre a grans trets el context que envolta la nostra memòria recent. Amb tot, per si us venia de gust que féssim un repàs com aquest, lamento dir-vos que avui no és pas la meva intenció parlar-vos d’història! Prefereixo que abordem el tema del valor patrimonial de la memòria. Però alerta: no de la memòria entesa com a “memòria històrica”, sinó com a “memòria col·lectiva”. Dic això perquè a vegades sembla que quan afegim l’adjectiu “històrica” ens allunyem d’aquesta memòria, la desplacem en el temps. En canvi, si parlem de “memòria col·lectiva” a mi em sembla que la mantenim més propera a nosaltres, evitant historitzar-la i portant-la fins avui en una línia de continuïtat. Quan parlem del nostre passat recent no podem situar-ho en el terreny de la història, menys encara quan les seves conseqüències continuen encara vigents per a nosaltres. Convé, doncs, que quan girem la vista per veure el què hem viscut ens adonem que tot plegat no només forma part de la història, sinó que per sobre de tot pertany a les persones que ho han viscut. I és aquí on crec que podem trobar la clau de volta que ens ajudi a comprendre la nostra memòria col·lectiva: entendre que es tracta de la memòria acumulada en les experiències de desenes, centenars, milers de persones que
han viscut i patit, i que ara ens ho expliquen a nosaltres perquè la seva experiència creixi unida a la nostra.
A vegades em queixo i em rebel·lo perquè m’agradaria viure en un país que s’escoltés la seva gent, que es preguntés pels seus orígens i que fos capaç de qüestionar-se allò que calgui. Un país amb afany de justícia i que entén que més val descobrir la veritats tard i a deshora, que no pas deixar-les en l’oblit indigne i permanent. I crec que per construir aquest país convé que des de tot arreu recuperem el testimoni i l’experiència de les persones que directament han protagonitzat alguns d’aquells capítols que no podem deixar en l’oblit. És per això que resulta tan important no perdre de vista la memòria col·lectiva. La nostra societat d’avui ha donat l’esquena a la memòria oral, i sembla que ja només vulgui comptar amb les dades, amb les xifres i les estadístiques que empresonen la raó i ens impedeixen imaginar. Sí, he dit imaginar. Perquè per comprendre el passat convé ser capaç d’imaginar allò que t’expliquen, ser capaç de compartir el sentiment patit gràcies a la imaginació... I tan de número ens està atrofiant la capacitat de confraternitzar amb els altres! Convé, doncs, recuperar les històries viscudes i exercitar el múscul de la imaginació per representar-nos el passat, és a dir, per a què el passat torni a nosaltres altra vegada en forma de relat i tots els qui no el vam viure llavors el puguem comprendre. Només així, coneixent les experiències viscudes, podrem dir que hem bastit un pont amb el passat tot incorporant aquest patrimoni que és la memòria. I ara sí, podrem afirmar que hem comprès i ens hem fet dignes de la nostra memòria col·lectiva.