Aproximacio a la fotografia. L'art del retrat. by carme aymerich

APROXIMACIÓ A LA FOTOGRAFIA L’ART DEL RETRAT TREBALL DE RECERCA

Roser Tarragó i Aymerich INISTITUT CAR, Sant Cugat 2on de Batxillerat Curs 2010/2011 Tutora: À. Jiménez

Aquest treball ha estat possible gràcies a l’entusiasme de l’Anna Gallart per la fotografia i l’ajut de tota la meva família, els Lleja també. De totes les frases dites per definir la fotografia i el retrat em quedo amb dues d’en Manuel Barrios, que malgrat no dedicar-se a la fotografia sinó a la tele diu: “La fotografía es aprovechar un fenómeno físico -cámara obscura- y químico -revelado- para obtener una imagen sin la intervención directa de la mano, lo real atrapado a través de una de la máximas expresiones de lo artificial: la máquina.” “Un buen retrato podría ser aquel que es capaz de transmitirle a un tercero esa experiencia de mirarte en la cara de un prójimo.”

Mataró, gener de 2011

ÍNDEX 1. INTRODUCCIÓ

2. HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA

2.1 Els inicis

2.2 Les instantànies

2.3 Especialització

2.4 Les Guerres Mundials

2.5 El reconeixement com a art, finals dels anys 70

2.6 Els anys 90

2.7 La fotografia digital

3. EL RETRAT FOTOGRÀFIC

3.1 Definició

3.2 Evolució històrica

3.3 El significat del retrat a la fotografia

3.3.1 La càmera lúcida

3.3.2 Un cas molt especial: la fotografia post-mortem

3.4 Recerca sobre retrats a l’entorn proper

3.4.1 Els fotògrafs catalans i els seus retrats

3.4.2 Fotografia i retrats a la meva família

4. ENTREVISTES A FOTÒGRAFS I PROFESSIONALS DE LA IMATGE

5. LA CÀMERA

5.1 Funcionament

5.2 Parts de la càmera

6. MANUAL PER FER RETRATS:

6.1 Manual per fer retrats

7. PRÀCTICA

7.1 Procediment

8. CONCLUSIONS

9. BIBLIOGRAFIA

1. INTRODUCCIÓ En aquest treball intentaré fer una aproximació al món de la fotografia perquè sempre m’ha interessat de forma especial poder captar els llocs, les situacions, els estats d’ànim i els moments que acompanyen la meva vida. Ja que la fotografia com a tècnica i com a art és relativament jove, comparant-la amb la pintura o l’escultura, he cregut necessari fer-ne un resum històric que posi de manifest el seu naixement, la seva evolució i l’estat actual. La fotografia s’ha especialitzat tant que voler aprofundir en tots els tipus seria una tasca que superaria molt les intencions del meu treball. L’objectiu de la meva recerca se centrarà en la realització de retrats fotogràfics. Els aspectes tècnics de la fotografia són molt importants. La popularització de la fotografia i el preu assequible de les càmeres al llarg del segle XX han fet que sigui a l’abast de tothom. En l’actualitat la digitalització ha permès abaratir encara més els costos en estalviar la impressió de les fotografies no desitjades, tot i que això no ha fet millorar els resultats. Sovint les fotografies que veiem no tenen interès, més enllà del fet que coneguis la persona retratada i a vegades ni això. I aquí s’ha centrat la part pràctica del meu treball, en intentar donar uns consells bàsics que facin millorar la qualitat dels retrats que fan persones que no tenen coneixements especialitzats de fotografia a partir d’una mateixa càmera. És a dir que la meva hipòtesi de treball és que podem millorar els retrats amb l’elaboració d’un manual que doni informació i indicacions bàsiques importants. Com a metodologia d’investigació he fet servir mètodes directes de recerca d’informació com són les entrevistes o les fotografies guardades per la meva família. També he fet recerca bibliogràfica i a Internet a partir de les trobades que he fet amb fotògrafs aficionats que m’han aconsellat. La part pràctica del treball ha estat feta intentant aproximar-me al mètode cientìfic en allò que ha estat possible donat que aquest no és un treball que pugui complir tots els passos. He fet tot el possible perquè la pràctica realitzada fos el més semblant a una situació de laboratori tenint especial cura en no influir sobre els resultats obtinguts per les persones que la feien. Finalment també he intentat que les conclusions no estiguéssin influïdes pel meu desig que sortís bé sinó que estiguessin fonamentades en els resultats obtinguts.

2. HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA Fotografia La paraula fotografia prové del grec i significa "dibuixar amb la llum" (photós à llum i graphe à escriptura). És la tècnica de gravar imatges fixes sobre una superfície de material sensible a la llum basant-se en el principi de la cambra obscura. Fins fa unes dècades les càmeres fotogràfiques utilitzaven pel·lícules sensibles per emmagatzemar la llum, però actualment també utilitzen sensors digitals.

2.1 Els inicis El 1816 J. N. Niépce wiki/NNiepce va aconseguir capturar la primera imatge de la que es té constància utilitzant la cambra fosca1 i una planxa recoberta de betum de Judea, imatge a http://www.google.es/niepce Exposant-la a la llum la imatge quedava gravada a la planxa tornant el betum soluble o insoluble depenent de la llum rebuda. Cal tenir present que Niépce pretenia aconseguir millorar les tècniques de les litografies i que el que va aconseguir va ser un nou mitjà d’expressió. Més tard, el francès L. Daguerre va inventar la daguerrotípia (1837-1839) amb intencions comercials. És el que actualment coneixem com a retrat2, podeu veure algunes de les seves fotografies a http://www.google.es/daguerre. La pràctica de la fotografia estava molt condicionada per les males tècniques utilitzades, ja que durant força anys va ser molt més important l'aportació tècnica i científica a la fotografia que no pas els avenços estètics. Hi havia dos tipus de fotògraf: el retratista i l'inventor, aquest darrer, més científic que artista. Els inventors van acabar d’impulsar la fotografia aconseguint nous avenços amb els quals oferien moltes més possibilitats al fotògraf que la daguerrotípia. Entre el 1835 i el 1841, l'anglès W.H.F. Talbot inventà la calotípia, també anomenada talbotípia, que ja introduïa el procés negatiu-positiu. Aquest procés fou superat pel

col·lodió humit (1851), inventat per G. Le Gray (1849) i Scott Archer (1851), que ja utilitzava plaques de vidre en comptes de negatius de paper translúcid. És amb el col·lodió que Roger Fenton féu el reportatge més complet sobre la guerra de Crimea (1855) http://www.google.es/RogerFenton i que, sis anys després, Mattew Brady i els seus

ajudants

van

fotografiar

guerra

Secessió

nord-americana,

http://www.google.es/Matew Brady. Curiosament, però, Brady es va arruïnar en l'empresa, ja que el fotogravat no havia estat inventat encara i a la premsa de l'època li resultava impossible de publicar les fotografies. Al mateix temps, els primers veritables artistes fotògrafs feien la seva obra: Gaspard-Félix Tournachon Nadar, Timothy O'Sullivan; destacarem

Julia

Margaret

Cameron,

qui

podem

veure

imatges

http://www.google.es/JuliaMargaret També en aquesta època s’anuncia que "la pintura ha mort", frase que, aplicada a unes determinades funcions acomplides per la pintura abans de l'arribada de la fotografia era certa. Però els mateixos fotògrafs van posar en perill la fotografia com a mitjà expressiu en voler demostrar, imitant composicions pictòriques, que era un art (pictorialisme). Aquesta tendència va dur a fer obres d'un mal gust esgarrifós, com algunes de les de Robinson i Rejlander, entre molts d'altres, tot i que servides d’una tècnica depurada. Veieu els resultats d’aquesta expressió fotogràfica que vol copiar la pintura a http://www.google.es/Rejlander. Contra tot això es va oposar la veu de Peter Henry Emerson, que el 1889 va publicar el seu Naturalistic Photography, on demostrava la validesa de les seves creences en una fotografia despullada d'artificialitat i orientada cap a la fidel representació de la realitat (paisatges, persones, etc.) present davant de l'objectiu de la màquina.

2.2 Les instantànies El principal progrés representat pel material ortocromàtic està en la possibilitat d'efectuar instantànies amb una exposició bastant curta, ja que es tractava de plaques molt més sensibles a la llum que les de col·lodió humit. Una altra millora molt important va ser que no calia emulsionar la placa abans de fer el retrat i per tant es podia seguir fent fotografies sense haver d’anar ràpidament a revelar les fetes. Això alleugeria molt l'equip necessari per a fotografiar i fa que es divideixi i especialitzi el treball fotogràfic: se separa la captació d’imatges, el fotògraf, del treball tècnic de laboratori. Al mateix temps van

aparèixer les pel·lícules en rotlle, que permetien fer més d'una fotografia sense haver-la de canviar. En poc temps es perfeccionen les màquines, i, sobretot, la construcció d'objectius. Amb aquests nous elements tècnics, els fotògrafs aconseguiren d'encarrilar el seu art per un camí propi i, alhora, entrar en estreta relació amb el periodisme i la impremta. D’ aquesta època destaquen els fotògrafs: Jacob A. Riis, Johan Thomson, Adolphe Smith, Jean Atget, Jacques-Henri Lartigue i Alfred Stieglitz, que aconseguiren l'objectiu proposat per a la fotografia en un famós editorial del British Journal of Photography de l'any 1889: "Donar una imatge al més completa possible del món en el seu estat actual". És molt interessant veure les fotografies d’Edward Steichen a l’enllaç http://www.google.es/Edward Steichen . 2.3 L’especialització El propòsit de captar el món amb tots els seus matisos fa que col·laborin i s’enfrontin diferents punts de vista. La fotografia es va dividir progressivament en especialitats més i més diferenciades. Fotògraf ja no era sinònim de retratista, sinó que van apareixent especialitats com la fotografia industrial, la publicitària, la de modes, la periodística, la científica, etc. Amb tot, el retrat va continuar sent una especialitat important. Alhora que la fotografia i els fotògrafs s’especialitzen, el triomf del fotogravat en les arts gràfiques va donar a la fotografia un camp enorme de difusió, inaconseguible per ella mateixa. Aquest progrés va representar per als fotògrafs un augment de la demanda, centrada en tres apartats: periodisme, il·lustració de llibres i publicitat. A partir d’aquest moment la continua millora tècnica d'aparells i emulsions permet millorar els productes i servir-los cada cop amb més immediatesa. En poc temps la introducció de material pancromàtic (1906) millora l’obtenció d’escales de grisos i un any després ja es tenen procediments acceptable de color, les plaques autocròmiques de Lumière. A aquestes primeres millores les segueix un reguitzell d’avenços que revolucionen aquest art incipient. El 1914 suposa l’èxit de la càmera “Leica” dissenyada per Oscar Barnack. I es culmina el 1936 amb l'èxit definitiu de les càmeres reflex, amb el sistema Exakta d'Ihagee, i la seva àmplia oferta d'accessoris i objectius, des dels angulars ulls de peix fins als superteleobjectius de 5.000 mm de distància focal, passant per objectius especials per a microfotografia i macrofotografia, les cambres telescòpiques, etc.

2.4 Les guerres mundials El període d'entreguerres, 1ª i 2ª Mundials (1920-40), caracteritzat per l'esclat de moviments avantguardistes en totes les arts, va donar en fotografia concepcions tan diverses com les de Man Ray i els seus fotogrames, John Hearfield i els seus fotomuntatges de propaganda política, Edward Weston i el seu paisatgisme tímidament surrealista, o també la fotografia de testimoniatge d’Ernest Friedmann, conegut com a Robert Capa wiki/Robert_Capa (podeu veure’n imatges a www.google.es/RobertCapa) i la seva companya Gerda Taro. Aquestes dues fotografies de Capa il·lustren les batalles del Segre i l’Ebre respectivament. La primera recull un moment de planificació i la segona el dramàtic instant de la mort d’un soldat per un tret enemic. Sobre aquesta darrera s’han fet molts estudis per la sospita que es tracta d’una fotografia de representació, és a dir que no hi ha tret real. Sobre la figura de Capa també és important la participació de la seva companya Gerda Taro i la polèmica sobre l’autoria de totes les fotografies atribuïdes a ell. Un aspecte important en aquesta polèmica és el fet que tots dos va escollir el pseudònim de Robert Capa per signar les seves fotografies i, si Gerda no hagués mort a l’Escorial el 1937, durant la Guerra Civil Espanyola, ambdós haguessin pogut respondre a aquest tema. La Segona Guerra Mundial va donar prioritat a la fotografia de reportatge i a la propagandística, fet que, després, va seguir amb la mitificació popular del personatge del repòrter que produeix l'obra fotogràfica que arriba al públic. Richard Avedon, Sam Haskins, William Klein, Ed van der Elsken, Bob Adelman, Bob Adelman, Andreas Feininger, Pepi Merisio, Kishin Shinoyama i Jean-Loup Sieff, entre molts altres, són noms familiars per a molta gent gràcies a les publicacions il·lustrades per els seus treballs. Posem com a exemple aquest enllaç amb fotografies del nord-americà d’origen alemany Andreas Feininger. Però no només s’han de reconèixer aquests noms, hi ha altres fotògrafs, l'obra dels quals resta anònima, que treballen en la indústria i en els laboratoris d'investigació fent fotografies com a instrument d'observació i registre per a la ciència i la tècnica i que, a

vegades, assoleixen resultats d'una gran bellesa. Alguns van aconseguir una justa fama, com el suec Lennart Nilsson amb la seva documentació sobre el desenvolupament del fetus humà. El millor és visitar la seva web al següent enllaç www.lennartnilsson.com. Aquest moment de la fotografia es va caracteritzar per un gran perfeccionament tècnic i pel fet de passar per un període de crisi expressiva, ressò de la crisi iniciada per la pintura i que també experimentà el cinema. Davant d'això alguns fotògrafs adoptaren una actitud d'investigació plàstica, sobretot pel que fa a la utilització del color. D'altres, a partir d'un estudi seriós de l'obra dels grans mestres, van intentar donar una visió personal del món. En el camp del reportatge van ser importants Fulvio Roiter, Ernst Haas, Henri Cartier-Bresson i J. Henri Lartigue. Destaca Cartier-Bresson, fill de pintors es va educar en el món de l’art i és considerat el pare del fotoperiodisme wiki/Henri_Cartier-Bresson, podeu trobar fotografies seves a www.google.es/cartierbresson. És especial el tractament que Cartier-Bresson fa de l’actualitat captant retrats de personatges com Gandhi en els moments crucials que precedeixen i segueixen al seu assassinat. Podeu veure-ho a http://elrectanguloenlamano.blogspot.comCartier-Bresson En el camp de la fotografia publicitària podem citar Christian Vogt, Guy Bourdin, David Bailey i François Guillet. Destaca Helmut Newton wiki/Helmut_Newton, fotògraf publicitari especialitzat en revistes com VOGUE o ELLE que va demostrar que la publicitat i l’art no han d’estar necessàriament renyits. Centra el seu treball en les dones, sovint fa retrats nus i alguns amb contingut força eròtic. Podeu trobar imatges a l’enllaç www.google.es/helmutnewton. Pel que fa a la fotografia d'afeccionat, que durant molt de temps hom no podia distingir de la professional, el seu gran desenvolupament arrenca de la màquina ''Kodak-100', del 1888. Aquesta fotografia no es diferencia de la professional més que pel fet de no estar retribuïda. 2.5 El reconeixement com a art A finals dels anys 70 es reconeix la fotografia com a art i això va estimular també la creació. A nivell internacional i de mercat, va trobar els seus propis canals de distribució mitjançant galeries, centres i revistes especialitzades, i es va aglutinar a l'entorn de grans certàmens o convocatòries firals com el “Mois de la Photo” a París (1980) . Es recuperen els grans fotògrafs històrics i es comença a valorar el patrimoni fotogràfic de manera que

la fotografia comença a entrar als principals museus del món. A la dècada dels 80 la fotografia de creació va estar molt influïda per totes les imatges artístiques del passat i també pel món visual procedent dels mitjans de comunicació de masses i la publicitat. Es van mantenir gèneres tradicionals com el paisatge, el retrat o la natura morta, però es van abandonar el documentalisme i el seguiment de la realitat en favor d'un gran subjectivisme que intentava trencar els hàbits de la visió. Es parla de qüestions com ara “realitats fabricades per l'autor, de fantasia contra realitat i de fotografia construïda”. En resum, un garbuix d’estils i propostes. Es va intentat posar a debat el caràcter de l'art fotogràfic a partir d'una acumulació de símbols i referències provinents d'altres àmbits i també de la pròpia fotografia. Curiosament alhora la fotografia esdevingué un mitjà d'expressió natural per a artistes plàstics o que treballen en l'àmbit de la instal·lació, la performance, el vídeo, etc. 2.6 Els anys 90 En els anys 90 la fotografia va traspassar les fronteres de la pròpia identitat i, a més d'incorporar noves tècniques i mètodes, es feu present en gairebé totes les formes d'expressió. Aquesta interacció amb altres àmbits artístics l’ha convertit en una de les disciplines més vives del final del segle XX i li ha valgut un espai preferent dins del camp de la creació contemporània. D'altra banda durant aquests anys no es donen moviments o canvis de tendències i el que destaca per damunt de tot és el protagonisme total i absolut dels artistes. Els mateixos temes foren tractats per diferents autors de manera ben diversa. Per exemple, a Cronos, Pere Formiguera fa una aproximació del pas del temps a partir de muntatges de diversos retrats de la mateixa persona fotografiada mensualment (amb la idea d'acabar el treball l'any 2000). Podeu veure-la a CronosPereFormiguera. Una altra mostra del tipus de treballs que es fan en aquesta època el teniu a l’obra de d'Humberto Rivas, que aïlla els seus personatges del món que els envolta i en ressalta les empremtes que els anys han deixat en els seus cossos. Destacar també que l’últim decenni del segle XX va ser extremament ric pel que fa a les tècniques i als materials utilitzats,des de les clàssiques gelatines de plata utilitzades per Carles Fargas, Christian Franzen o Oriol Maspons, als Cibachrome de Rafael Vargas o a les fotografies retocades per ordinador de Juan Urrios.

2.7 La fotografia digital Al final de la dècada dels noranta, la revolució digital va arribar també a la fotografia. Les càmeres digitals3, reservades només als fotògrafs, arribaren al gran públic. La disminució progressiva de costos en la fabricació de sensors i l'aparició al mercat de sistemes d'emmagatzematge d'informació digital amb gran capacitat i barats han afavorit aquesta tendència. Dins del camp professional, la tecnologia digital també ha canviat la manera de treballar: nous sensors amb més capacitat de resolució permeten l'obtenció d'imatges digitals de qualitat similar a l'emulsió química tradicional. Gràcies a aquest fet i les noves tecnologies de la comunicació s'han reduït molt els temps requerits per a l'obtenció i la tramesa d'imatges fotogràfiques. De totes formes també és cert que la digitalització ha portat a una certa despersonalització del fet fotogràfic. Sembla que sigui més important el procés postproducció al de la mateixa fotografia. Finalment esmentar un dels darrers avenços: la Gigafoto. Es tracta d’una foto composta per centenars de fotos d’alta resolució. Aquesta tècnica permet descobrir detalls d’obres artístiques que no s’han vist fins al moment. A http://cultura.gencat.cat/gigafoto es pot veure una gigafoto del quadre La Vicaría de Marià Fortuny, de només 60 x 94 cm i que està exposat al MNAC de Barcelona. El més interessant és que l’equip necessari per practicar aquesta singular especialitat fotogràfica que fa desaparèixer el problema de les mides no és massa complexa ni cara. D’entrada en tenim prou amb la nostra càmera rèflex i un teleobjectiu o inclús amb una compacta de certa qualitat. Llavors, només cal afegir una muntura —necessària per automatitzar la realització del gran nombre de preses que haurem de fer—, com per exemple alguna de les de la marca Gigapan Systems, que a més inclouen els programes necessaris per processar i muntar les giga-panoràmiques, formades per centenars o milers de fotografies. Podeu veure exemples de gigafotos espectaculars com les de París www.paris-26-gigapixels.com/ o d’un esdeveniment com la festa dels Súpers: Gigafoto festa dels Súpers. 1.CAMBRA FOSCA: instrument òptic amb el qual es pot obtenir la projecció plana d’una imatge en el seu interior. Consisteix en una caixa o habitació que es troben totalment a les fosques amb només un petit forat pel qual entren raigs de llum reflectits per objectes que es troben a l’exterior. L'orifici fa de lent convergent i projecta una imatge de l'exterior invertida en la paret oposada. Per provar de fer-ne una podeu anar a http://brightbytes.com/cosite/what.html . 2. RETRAT: representació de la fisonomia d’una persona; els mitjans més comuns són la fotografia, la pintura i el dibuix. 3. CÀMERA DIGITAL: dispositiu electrònic que té la funció de capturar i emmagatzemar fotografies.

3. EL RETRAT FOTOGRÀFIC 3.1. Definició Un retrat és la representació de la fisonomia d'una persona. El dibuix, la pintura o la fotografia són els mitjans més emprats per al retrat. Però en realitat, el retrat no és només la reproducció mecànica dels trets (com una màscara o una impressió fotogràfica) sinó que hi entra en joc la sensibilitat de l'artista, que interpreta els trets segons el seu gust i les característiques de l'art del seu temps. La presència o absència del “retrat fisonòmic” en determinades civilitzacions, malgrat comptin amb mitjans artístics suficients per a produir-los, no és una simple qüestió de gust sinó que hi intervenen condicions mentals, ideològiques i fins i tot religioses que el poden fer inviable. No s’ha de confondre però amb les cultures que van rebutjar el retrat realista per poc valuós i van optar pel “retrat tipològic” com a manera de lloar millor les virtuts del retratat, fent servir màscares d’animals o déus poderosos a les que afegeixen detalls que representessin el personatge real. Al llarg de la història s’han fet retrats fent servir diferents tècniques, procediments i suports artístics com ara les màscares, l’escultura, la pintura, les monedes, els medallons, els camafeus i la fotografia.

3.2. Evolució històrica Els primers retrats de la història van ser escultures. Figuretes intencionals amb les que es representava un altre ésser i que segurament tenien implicacions màgiques o sagrades. Les civilitzacions egípcia i mesopotàmica són exemples de cultures que fan “retrats intencionals” (distingibles només pel nom imprès) i “tipològics” (en els quals es distingeixen alguns atributs d'una classe d'individu que indiquen el seu estatus dins la societat). La creació d'un autèntic retrat “fisonòmic” és obra de la civilització grega. Es coneix la retratística grega sobretot per les còpies romanes. En aquests casos tenim representacions “genèriques”, és a dir, que un mateix model de retrat servia per a més d’un personatge i per personalitzar-lo es feien servir atributs o inscripcions que el definissin. Segurament el primer veritable “retrat fisonòmic” el veiem a mitjan sg IV aC en el Partenó, on Fídies va inserir el seu autoretrat a la figura de Dèdal. A partir d’aquí el retrat a Occident avança cap a aconseguir representar el model amb una major fidelitat i cap a la seva popularització atenent al desig de totes les capes socials de posseir un record propi o dels familiars. A l’Edat Mitjana es van seguir fent retrats sobretot en monedes i més tard en medallons, però perden importància perquè la cultura cristiana no dóna importància a l’individu. Serà a partir del Renaixement que es tornarà a renovar l’interès pel retrat i la seva funció social.

3.3 El significat del retrat a la fotografia La creença que la imatge s'uneix indissolublement amb allò que retrata es manté encara a l’actualitat tot i que de forma subjacent i atenuada. Per aprofundir en el significat dels retrats he llegit alguns capítols d’un llibre de Barthes, La cámara lúcida: Nota sobre la fotografía.

3.3.1 “La càmera lúcida” Per entendre les reflexions de Barthes sobre el retrat va bé situar què és una Càmera lúcida. Es tracta d’un dispositiu òptic que es fa servir com a ajuda per dibuixar. Va ser descrit per Johannes Kepler a Dioptrice (1611) tot i que el sg. XIX el va patentar William Wollaston. La càmera lúcida fa una superposició òptica del que s’està veient i de la superfície del que l’artista vol dibuixar. Així es poden transferir punts de referència de l’escena a la superfície del dibuix i recrear de forma exacta la perspectiva. La cámara lúcida: Nota sobre la fotografía, és obra del semiòleg francès Roland Barthes (Cherburgo, 1915 – París, 1980). Fa un recorregut sobre la fotografia com a mitjà d’expressió. És un assaig emocional on es vinculen imatges, sentiments i records. Barthes repassa la seva vida i la seva forma d’entendre el món a partir de diferents fotos del seu àlbum personal. Per a ell la fotografia és art però també és vida i és mort, és present i també passat. La fotografia resta sense canvis mentre nosaltres envellim i així és al mateix temps imatge i ombra de cadascú de nosaltres. La fotografia capta un moment que instantàniament ja és passat. L’instant és record de la mateixa manera que la vida és mort en un instant. Roland Barthes distingeix també dos temes fotogràfics per al receptor de la imatge, l’studium i el punctum. Studium és allò que ens fa interessar-nos per una fotografia, per una afinitat o per allò que evoca una determinada expressió o gest. El punctum és allò que va més enllà de la fotografia i que ens arriba com una “punxada”, que ens traspassa, ens emociona i fins i tot ens pot fer mal. No és un element formal i concret, no és un element de l’Espai sinó del Temps. En el fons l’assaig és una reflexió sobre el pas del temps, sobre com la fotografia té l’aparent poder d’aturar-lo i fer-nos eterns. Resulta molt emocionant quan Barthes explica que dedica la seva obra a la seva mare ja morta perquè l’està recuperant gràcies a la fotografia. De fet el treball de Barthes comença gràcies a la seva recerca en l’àlbum familiar, on troba un retrat de la seva mare en què la “reconeix”, perquè és aquesta fotografia exactament la que reflecteix la imatge que ell guarda de la seva mare; cap altra no li serveix. Segons Català Domènech a La violación de la mirada: “La fotografía se inventó más para sustituir a la memoria (el Arte de la memoria) que para mejorar el arte de la representación de la realidad.”

3.3.2 La fotografia post-mortem, un cas molt especial A mitjans del segle XIX la fotografia era un privilegi, ja que a la majoria de gent un sol retrat els podia costar més del que guanyaven en una setmana. A més, fer-se un retrat en aquell moment, a causa de limitacions tècniques, comportava un temps d’exposició llarg. Per això les famílies reservaven l’ocasió de fer-se una fotografia per a un moment molt especial que justifiqués l’esforç i la despesa. Curiosament va sorgir una especialitat en els retrats un xic macabra. Quan moria un familiar, especialment si era un jove o un nen – la mortalitat entre els nadons era força alta – la família per recordar-los els feien fotografiar. Sovint aquesta “fotografia post-mortem” es feia de forma que el retratat tingués una semblança de vida i a més apareixia amb familiars o amics. Podeu veure exemples a Fotografia post mortem (101room.wordpress.com)

3.4 Recerca sobre retrats a l’entorn proper El món de la fotografia, malgrat ser un art tan recent, és inabastable. Per això centrarem aquesta part de la recerca en l’entorn més proper sobretot en dos àmbits, el dels fotògrafs catalans i el del meu entorn familiar. Aquests dos poden ser força representatius del que ha passat amb aquest aspecte concret de la fotografia.

3.4.1 Els fotògrafs catalans i els seus retrats CATALÀ-ROCA Francesc Català-Roca va néixer l’any 1922 a Valls (Tarragona). Era fill de Pere Català Pic, que compaginava la fotografia industrial i publicitària amb la tasca de teòric i pedagog. El 1931 la família es va traslladar a Barcelona i als 13 anys en Francesc va començar a estudiar dibuix (Belles Arts) a l’Escola Llotja. El 1937 començà a cooperar amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i amb el fotògraf Josep Sala. L’any 1948 es va independitzar i obrí el seu propi estudi. A partir d’aquell moment inicià una gran activitat guanyant premis, fent pel·lícules, publicant llibres, treballant per a revistes. Es va relacionar amb el món artístic i cultural de l’època: Dalí, Miró, Guinovart, Tàpies, Chillida, Llorenç Artigas, J.V.Foix, Brossa. Aquest entorn el va ajudar a ser un fotògraf inquiet i amb personalitat. Treballà pel Grup R i revistes com Destino. Va ser un dels principals col·laboradors de la revista del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya; a partir d’aquesta cooperació va poder treballar amb nombrosos despatxos d’arquitectura. Català-Roca sabia que estava donant testimoni d’una època i acostumava a introduir una imatge del moment (un tramvia, un cotxe, un fanal...). La fotografia de Català-Roca va ser determinant en els avenços que tímidament s’anaven fent en la postguerra. A partir d’encàrrecs oficials, començà a fotografiar l’Espanya real, sempre des de la proximitat i el respecte que li mereixien els personatges que immortalitzava. La ironia i la complicitat hi eren fins i tot en les situacions més extremes. Els carrers, els pobles, les ciutats, les festes i tradicions eren el seu plató predilecte. No va ser mai esclau ni de la tècnica ni de les innovacions i tenia un domini privilegiat de tot allò relacionat amb la llum. Amb els seus punts de vista acostumava a buscar la presa més agosarada fent que les ombres penetressin amb força les seves òptiques. Va ser guardonat dues vegades amb el premi Ciutat de Barcelona i va rebre el Premio Nacional d'Arts Plàstiques, del Ministeri de Cultura, així com la medalla al mèrit artístic. Va morir el 1998. Els seus fills gestionen un fons de gran valor cultural, mantenint viva la idea de difondre al màxim la fotografia, però un fons fotogràfic, com aquest, que es compon de 200.000 negatius de diversos formats i tècniques, de 17.000 fulls de contacte, publicacions, revistes, maquetes de llibres... ha de comptar amb el suport d’una institució

que pugui garantir-ne una bona conservació i difusió. El desembre de 2007 el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya signa amb els fills d’en Català-Roca un conveni de cessió de fons fotogràfic. RETRATS TRIATS Aquest retrat mostra tres personatges de forma que Joan Capri, al centre, se situa entre un joveníssim Serrat i un Escamilla ja adult. Està mostrant el compromís amb Catalunya i el català en el testimoni de tres homes del món de l’art i la comunicació. Aquest retrat podria ser d’una nena pobra de qualsevol lloc del món. El fet que Català-Roca triï com a fons les tres xemeneies redueix la indefinició espai-temps a un país industrialitzat, i a una època per força de mitjans de sg. XX per la manca de construccions altes que envoltin les xemeneies. Concretament, aquesta silueta tan característica pertany les tres xemeneies de Sant Adrià de Besòs. La imatge ens porta directament a un moment de la “corrida” en una plaça plena de gom a gom i amb un personatge especial, l’escriptor Hemingway. Si el retrat fos només de l’escriptor, tindríem molt poca informació sobre el lloc i el moment que va estar feta. La forma de vestir de Hemingway, la gorra i les ulleres són força atemporals. Però Català-Roca el situa en un marc molt més temporalitzat en incloure a la imatge l’agutzil. Finalment el seu autoretrat on hi destaca la importància de l’objectiu de la càmera com una part més del seu propi cos. La web http://www.catala-roca.com/ té molt poca informació i no inclou imatges, cal buscar-les a partir d’un cercador general.

ORIOL MASPONS Va néixer el 1928. El 1955 es trasllada per qüestions laborals a París, on treballava en una empresa d’assegurances. Hi viu fins al 1957, on és assidu del club 30 x 40 i col·labora a revistes com Paris Match, Elle i Boccaccio. Quan torna ja és un fotògraf professional. Maspons va ser un dels fotògrafs catalans que van contribuir a canviar el tarannà de la fotografia catalana, que en aquells moments encara estava ancorada en el "pictorialisme i salonisme" de finals del segle XIX. El seu pas per París i les influències de fotògrafs com Cartier-Bresson, Doisenau o Guy Bourdin van encaminar definitivament la seva obra cap a la fotografia més directa i honesta. L’any 1956 entra a formar part del consell editorial de la revista AFAL, encara que ja era conegut per la seva activitat a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya i per haver publicat diverses fotografies a Arte Fotográfico amb motiu de l’obtenció de diversos premis en concursos. L’any 1963 Josep Maria Casademont funda la revista Imagen y Sonido amb una línia editorial molt pròxima al documentalisme fotogràfic, encara que també pròxima a la tasca de les associacions fotogràfiques. En aquesta revista es recullen els treballs de la Nova Vanguàrdia, nom que es posa al grup format per Xavier Miserachs, Ramon Masats, Oriol Maspons, etc. Maspons ha publicat la seva obra en altres revistes especialitzades en fotografia com Nueva Lente, Annual Photography o Photography Year Book, així com en premsa i revistes generals com Gaceta Ilustrada o d’altres. Ha realitzat nombroses exposicions i algunes de les seves fotos estan exposades al MoMA de Nova York. L’any 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya.

A l’enllaç http://www.youtube.com/watch?v=wo4ZAddKGKw es pot veure una entrevista molt interessant amb el fotògraf. El MNAC va rebre en dipòsit la col·lecció de fotografies d'Oriol Maspons. L'arxiu està format per unes 1.500 fotografies d'entre els anys 50 i els 80. Conté els treballs realitzats per Maspons per a revistes com ara Interview, l'Oeil o Paris Match. També formen part del dipòsit algunes de les imatges que il·lustren els tres llibres de la sèrie Palabra e imagen, publicats per l'editorial Tusquets. Concretament, es tracta de Poeta en Nueva York, de

Federico García Lorca; La caza de la perdiz, de Miguel Delibes; i Toreo de Salón, de Camilo José Cela, tots tres amb fotografies d'Oriol Maspons.

RETRATS TRIATS Una especialitat de Maspons és el retrat poc convencional on es busca alguna cosa original i irònica. El retrat del nen mostra la llibertat d’acció però també la naturalesa cruel de la infància, en la puntada de peu al gat.

Poderosa británica redactando su tesis sobre el modernismo catalán en lengua vernácula con faltas de ortografía. Els títols dels retrats de Maspons són de vegades un valor afegit a les seves fotografies.

Maspons va retratar el món hippie d’Eivissa els anys 70. Aquest és el retrat d’una mare i el seu nadó poc convencional. La copa està situada al primer pla i queda integrada al mateix nivell que ho fa el nen.

LEOPOLDO POMÉS Leopoldo Pomés Campello va néixer a Barcelona el 1931 i ha desenvolupat la seva tasca professional com a fotògraf i publicista. Va fer estudis secundaris, però la seva formació com a fotògraf és autodidacta. La seva primera exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona va ser molt polèmica, però alhora la van valorar molt positivament els artistes del grup Dau al set. El reconeixement li arriba després de la seva participació a la revista AFAL amb altres fotògrafs d’avantguarda. Pomés prova el camp de la publicitat i aviat s’hi dedica professionalment com a creatiu a l’agència Tiempo. Algunes de les seves creacions més conegudes són: la campanya de les Bombolles Freixenet, l’espectacle d’obertura de la Copa del Món de Futbol de 1982 per a la seu de Barcelona i la creació de la campanya d’imatge per a la candidatura de Barcelona per als Jocs Olímpics del 1992. Algunes de les seves campanyes publicitàries han obtingut premis com el de la Biennal de Venècia i el Festival de Cannes. Té la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona, el Premi Nacional d’Arts Plàstiques i la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya.

Llibres publicats Toros. Almería Centro Andaluz de la Fotografía. Leopoldo Pomés, imágenes 1955-1997. Curell, J; Nos, A.; Thomson, G.. Barcelona: Ayuntamiento de Barcelona. Dirección de Servicios Editoriales Leopoldo Pomés : 95 fotografías y 6 zapatos. Leiz, K.. Barcelona: Lundwerg S.L..

RETRATS TRIATS Retrat de Villèlia. Pomés diu de les seves fotografies que no tenen intenció més que ser posseïdes per ell. Li agrada captar mirades que no hi són o donar categoria a imatges publicitàries sense perdre de vista que ho són.

Pomés ha estat sovint criticat pels seus col·legues pel fet d’haver-se dedicat professionalment a la publicitat. És el creador, entre d’altres, de les campanyes Freixenet de Nadal. En aquest retrat crida l’atenció com el cantant Alejandro Sanz queda darrere de la copa...

Altres retrats de Pomès com aquest mostren la força dels retrats del fotògraf quan escull donar prioritat a l’expressivitat tant quan treballa per a publicitat com quan ho fa sense condicionants.

XAVIER MISERACHS Xavier Miserachs Ribalta va néixer a Barcelona el 12 de juliol de 1937. Fill d’una família benestant va entrar en contacte amb la fotografia a l’Institut Tècnic Eulàlia. L’any 1952 ingressa a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on coneix el fotògraf Oriol Maspons, amb qui inicia una llarga amistat. Als 17 anys rep el premi I Trofeo Luis Navarro, al II Salón Nacional de Fotografía Moderna de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Aquest mateix any inicia estudis de Medicina que deixarà per dedicar-se plenament a la fotografia. L’any 1957 exposa juntament amb Ricard Terré i Ramon Masats la mostra TerréMiserachs-Masats I a les seus de l’AFC, d’AFAL i de la Real Sociedad Fotográfica de Madrid.

L’any 1961 instal·la el seu estudi professional i alterna els encàrrecs professionals amb la realització de les fotografies que més tard donen lloc al llibre Barcelona Blanc i Negre (1965) i Costa Brava Show (1966). A partir de l’any 1966 viatja incansablement treballant com a corresponsal per a Actualidad Española, Gaceta Ilustrada, La Vanguardia, Interviu i Triunfo. Durant l’any 1968, firma un contracte anual de disponibilitat i exclusiva amb la revista Triunfo i publica “Paris se pregunta: ¿Es una revolución?”, “De Nanterre a las Barricadas” o “La primavera en Praga”. La seva activitat s’estén a la realització i direcció de fotografia de dos films underground, dirigits respectivament per Enric Vila-Matas i Emma Cohen. Professor i autor de diversos llibres de text molt apreciats. Mor als 61 anys, l’any 1997, en què és guardonat amb la Creu de Sant Jordi atorgada per la Generalitat de Catalunya. Llibres publicats Cent anys de vida quotidiana a Catalunya. Edicions 62, 1993. Text: Jaume Fabre i Josep M. Huertas. Fotografia: Xavier Miserachs amb altres autors. Metros i metròpolis. Diputació de Barcelona, 1990. Pròleg: J. Oliver Text: J.M. Espinàs. Fotografia: Xavier Miserachs. Són molt interessants els seus retrats on es veu el caràcter social més que no el de l’individu retratat. Hi ha mostres molt interessants a MiserachsBarcelona i també a MiserachsEspanya

RETRATS TRIATS

El retrat de Teresa Gimpera té moviment, mostra de les opcions estètiques dels anys 70. Els símbols que apareixen a la pell de la model són del local barceloní Boccaccio.

Aquest retrat és de Sevilla de l’any 1961, la seva configuració ens porta a pensar en una parella dalt d’un cavall.

En aquest retrat de l’escriptor Gabriel García Márquez, el fotògraf treballa amb naturalitat la personalitat del personatge, proper, masculí i assequible.

COLITA Segons la seva web Isabel Esteva i Hernández va néixer a Barcelona, al barri de l’Eixample, el 24 d’agost de 1940. Va estudiar a les monges i després de fer el Preuniversitari marxa a París on estudia a la Universitat de la Sorbona. Torna a Barcelona i coneix els fotògrafs Oriol Maspons, Julio Ubiña i Xavier Miserachs, amb qui aprèn l’"ofici". El 1962, treballa a l’arxiu de personatges de la pel·lícula Los Tarantos del director Rovira Beleta, i fa amistat amb la protagonista, la genial bailaora Carmen Amaya. S’aficiona a l’art flamenc i es trasllada a Madrid durant dos anys. Realitza les fotografies de promoció d’Antonio Gades i la Chunga. L’enyor del Mediterrani i la seva ciutat natal la fan tornar a Barcelona. Els darrers anys del franquisme col·labora amb la premsa progressista com

Fotogramas, Tele-Expres o Destino. Alterna la premsa amb la fotografia de cine, col·laborant amb l’Escola de Barcelona (Aranda, Camino, Portabella) que sorgeix amb l’ambició de fer un cinema europeu i progressista, en contraposició a la cinematografia "oficial" del franquisme. Això li dóna l’oportunitat de treballar amb els millors directors de fotografia, com Luis Cuadrado o Fernando Arribas. S’especialitza en retrat i es considera la fotògrafa de la dita Gauche Divine barcelonina (grup de professionals, intel·lectuals i artistes); amb aquesta col·lecció fa una exposició a la Galeria Aixelà (1971). Dos dies després de la inauguració va ser clausurada per la policia. L’any 1967 col·labora amb la discogràfica Edigsa i el moviment de La Nova Cançó Catalana. Va fer campanyes de promoció, portades de discos, pòsters, etc., especialment amb Guillermina Motta, Núria Feliu i Serrat. Durant la transició democràtica col·labora entre d’altres amb Interviu i Reporter. En 44 anys de feina, ha realitzat més de 40 exposicions i ha publicat més de 30 llibres de fotografia. Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics s’especialitza en fotografiar la seva ciutat, Barcelona, i la seva àrea metropolitana, fent evidents els seus canvis i la seva evolució. La seva obra es recull en la col·lecció del Museu Nacional d'Art de Catalunya. El 1998, l’Ajuntament de Barcelona li imposa amb en Maspons i Pomés la Medalla al Mèrit Artístic. El 2004, la Generalitat li atorga la creu de Sant Jordi. També rep els premis Primer de Maig “Joan Reventós”, a la millor aportació de la recuperació de la memòria popular, de l’any 2008 i el premi FAD d’honor d’Arts Parateatrals 2009, així com el premi de Comunicació No Sexista de l’Associació de Dones Periodistes de l’any 2009, a la seva trajectòria periodística. Principals llibres publicats: Luces y Sombras del Flamenco (2007). Reeditat i ampliat. Editorial Planeta. Els interiors d'illa de l'Eixample (2003). Text de Lluís Permanyer. Aj. Barcelona. La Gauche Divine (2000). Amb Oriol Maspons i Xavier Miserachs. Editorial Lomwerg.

RETRATS TRIATS El retrat d’un personatge anònim o de tipus popular és una de les característiques de l’obra de Colita. En aquest, titulat “Marinero y gaviotas” de l’any 1963 podem observar també la tècnica dels terços en que el mariner ocupa la intersecció del terç vertical esquerra i les gavines les dels terços horitzontals.

Colita ha fotografiat molts personatges famosos, entre d’altres retrats he escollit aquest de Joan Manuel Serrat on la cara no es veu al primer pla sinó al fons de la foto, en el reflex del mirall.

A “Setmana Santa” 1998 Colita escull un nen com a motiu i podem observar en quin terç de la fotografia estan els ulls i la flama de l’espelma, ambdós símbols de transparència, de vida.

Colita com a retratista i cronista de la societat ha posat especial interès en el retrat fotogràfic i social d’una època plena de reivindicacions i canvis, especialment en les lluites que tenen a veure amb la igualtat de drets per a dones i homosexuals.

Enllaços interessants ColitaTorosPicadorContrallum (A TOROS, Picador, contrallum) ColitaGildeBiedmaDistànciaFocal (profunditat de camp) ColitaFlamencoAmayaEnfoc, ColitaFlamencoGadesEnfoc i ColitaSerratTerços Colita Obreres Distància Hiperfocal

ISABEL MUÑOZ Nascuda a Barcelona el 1951. El 1970 es trasllada a viure a Madrid, on resideix actualment. El 1979 decideix estudiar fotografia al Photocentro. El 1981 comença a treballar fent foto fixa per al cinema. De 1982 a 1986 amplia estudis a Nova York i comença a centrar-se en la millor forma de reproduir la pell. El 1986 torna a Madrid i exposa per primer cop Toqus a l’Institut Francès. De 1990 a 2007 viatja i recull imatges de gran poder emocional. Entre d’altres, visita Cuba, Burkina Faso, Mali, Egipte o Turquia. A la Xina treballa amb l’escola de circ de Beijing. Després marxa a Cambodja on treballa sobre dansa i arquitectura, però en tots els viatges destaca la seva dedicació a retratar drames humans com els nens mutilats, els nens esclaus o el tràfic de persones. Aprofita la seva formació tècnica per expressar el que la càmera capta. És especialista en el procés de la platinotípia. És un sistema per a fotografies de gran format en què l’artista prepara el seu propi paper de revelat tractant-lo amb una solució de platí. És un procés semblant al que es fa en pintura. Els negatius, que són tots de la mateixa mida que la fotografia final, es posen en contacte amb el paper preparat i s’exposen a la llum sota una premsa de contactes. Un cop acabat el procés les imatges es revelen i renten a mà en grans safates. Aquest procés tant laboriós dóna a les imatges una major riquesa de to i textura impossibles d’aconseguir per cap altre mitjà. El procés es pot veure cap a mitja narració del making of que podeu trobar a la seva web http://www.isabelmunoz.es/. A partir de 2003 comença a treballar en color digital i es torna a centrar en el retrat amb el treball Cuenca en la mirada. Segueix viatjant i fa una sèrie molt important de retrats de

tribus que decoren el seus cossos. Els seus darrers treballs els ha fet a El Salvador on fotografia les tribus urbanes i comença un treball sobre la violència Maras. Isabel Muñoz sap transmetre el desig i les passions humanes. Sap acostar móns tot trobant l’essència de l’home en cada retrat i trobar els grans moments però també els aspectes més baixos i execrables com les mutilacions de civils en conflictes bèl·lics i les explotacions de nenes prostituïdes a Cambodja. La seva obra compta amb exposicions permanents en col·leccions com les de la Maison Européenne de la Photographie de París o la del Museu d’Art Contemporani de Nova York.

RETRATS TRIATS Tatuar el cos és una forma d’identitat per a les bandes centreamericanes conegudes com a “maras”. La més famosa és la Fotos mara salvatrucha i Informació Mara Salvatruchad’El Salvador, pel seu elevat nivell de criminalitat i per la criminalització que s’ha fet de la seva pertinença. Aquest col·lectiu té la mort com a única religió, matar o morir, i el tatuatge

com

única

forma

d’expressió. Isabel Muñoz va poder entrar a sis presons d’El Salvador, quatre d’homes i dues de dones. Va aconseguir guanyar-se la seva confiança i col·laboració quan els va mostrar el tipus de retrat que anava “Vengo a retrataros como guerrerros”.

Una altra gran sèrie de fotografies d'Isabel Muñoz són les fetes a territoris africans on ha buscat reflectir l'essència de la pell d'homes i dones. Pintures rituals, senyals d'iniciació o d'altres signes d'identitat es converteixen en objecte del seu treball però sobretot pel que tenen d'acompanyament al cos i no pas per qüestions antropològiques.

En el cas de Camboja Isabel Muñoz passa la barrera de l'estètica i s'endinsa en un treball més de reflexió social en deixar palesa la situació de les nenes prostituïdes i del seu “preu en taronges". La fotògrafa torna al mateix lloc poc anys després i segueix recollint imatges terribles que reflecteixen l'atac de diferents malalties en les noies, sobretot el VIH.

3.4.2 Fotografia i retrats a la meva família La meva família té retrats des d’abans de 1900, algunes d’elles en força mal estat per l’envelliment i la poca cura que se’n va tenir fins fa poc quan vam començar a classificarles. Cal tenir present que algunes d’elles van ser guardades en capses o portades en maletes en diferents trasllats i que han viscut una guerra. Abans però presento un breu resum de la cronologia pel que fa al paper de la fotografia i la seva presència a la seva vida. 1. L’any 1935 el meu avi patern, d’amagat de la seva mare, es va gastar el seu primer sou per fer-se un retrat. 2. La meva mare tenia uns tres anys quan van sortir les fotografies en color, encara que quan va fer la comunió, amb set anys, les que feia el fotògraf professional eren en blanc i negre. A més ella té fotos de fins als anys vuitanta sense color, ja que l’atrauen més les fotografies d’aquest tipus i, avui dia, de tant en tant, segueix retocant-les amb l’ordinador per tal d’imprimir-les en blanc i negre. 3. La primera càmera: •

La família del meu avi matern tenia càmera des dels anys quaranta, era dels seus tiets. Així podem veure fotografies de vacances de l’època de l’estiueig.

•

La meva mare va tenir la seva primera càmera l’any 1975, als 14 anys. Era una Kodak instamàtic. I la seva primera rèflex l’any 1983.

•

El meu pare es va comprar la primera càmera fotogràfica l’any 1973, als 18 anys.

•

La propietària de l’empresa en què treballava la germana de la meva àvia materna l’any 1945 ja tenia càmera. Això demostra que la gent que tenia més diners tenia accés al que en aquell moment era un privilegi. Això fa que la meva àvia materna tigui força fotos de molt jove encara que a casa seva no se les haguessin pogut permetre.

4. L’any 1935 el meu avi patern, d’amagat de la seva mare, es va gastar el seu primer sou per fer-se un retrat. 5. La germana de la meva àvia materna es va morir als disset anys (1949). Les fotografies que tenim d’ella són muntatges fets a partir d’una sola fotografia de carnet. Els seus pares varen fer-la per poder recordar-la i tenir-la sempre present.

FAMÍLIA PATERNA Aquesta fotografia és de l’any 1915, hi surt el meu besavi (Martí Sancho).

Aquesta fotografia és de l’any i hi surten la meva àvia (Beatriz Tarragó) i els seus germans (Domingo i Pere), aquesta foto és a escala real i està feta amb la càmera d’uns amics. La dona a qui no se li veu la cara és la meva besàvia (Maria Navarro).

La següent és la meva tieta-àvia (Teresa Xaudaró) fotografia d’estudi. Data del 1935.

Aquesta és del meu pare (Jordi Tarragó) el dia de la primera comunió, fotografia d’estudi. És de l’any 1962.

Aquesta és del casament dels meus avis (Beatriz Tarragó i Josep Sancho).

FAMÍLIA MATERNA

Aquestes

fotografies

són,

per

ordre

d’esquerra a dreta, dels anys: 1906, 1906, 1916 i 1917. Hi surten els meus rebesavis (Carme Papiol i Enric Candell) i la meva besàvia (Carme Candell, la més gran de les nenes) amb les seves germanes. Són fetes en un estudi de Barcelona.

La fotografia de l’esquerra és de l’any 1937, és el meu avi (Enric Aymerich). Està feta amb una càmera de la família, a partir d’aquesta només es fan fotografies d’estudi en casaments i comunions. L’altre és del 1968, quan ja existia la fotografia en color, però se segueixen fent en blanc i negre. És la meva mare (Carme Aymerich), el dia de la Primera Comunió.

4. ENTREVISTES A FOTÒGRAFS I PROFESSIONALS DE LA IMATGE L’objectiu d’aquest apartat és recollir informació provinent de fotògrafs totalment o parcialment professionals per tal d’aprofundir en les seves motivacions i alhora saber quines qüestions, tècniques o no, són importants per a ells. També vull obtenir una mena de “recull de consells” per fer de fotògraf. S’ha intentat respectar al màxim la manera d’expressar-se (oral o escrita) dels entrevistats. JOAN VILANOVA I CARNER Sant Feliu de Codines, Barcelona. Fotògraf professional, agent d’assegurances i jutge de pau del poble. QUINA ÉS LA SEVA FEINA Fotògraf de poble, l’únic d’un poble de 5000 habitants. “Fa de tot!”, dóna testimoni de la vida del poble, segueix la vida de la gent i el pas del temps. És la memòria del poble. La seva feina és fer les fotos que la gent vol, no només perquè les compren sinó també perquè és el que els agrada. Li agrada fer fotos diferents, prefereix el blanc i negre al color “perquè té més joc, expressa millor el que vols captar, és més expressiu i artístic”. Segons ell avui dia és importantíssima la feina de retocar, s’hi esmercen moltes hores per aconseguir els millors resultats. Per exemple d’un estudi poden sortir 50 fotos, es retoquen una mica i s’ensenyen per triar-ne 15; aquestes 15 seran les que es segueixin retocant fins que estiguin perfectes. Diu: “Ara ja no hi ha fotos de grup on hi hagi retratats que surtin malament, amb el photoshop es canvien ulls, expressions o bé el cap sencer, s’agafen d’una altra fotografia on el retratat hagi sortit bé o fins i tot s’agafen els ulls d’una altra persona.”

PAPER O DIGITAL En Joan recomana sempre que de les fotos que es facin per a qualsevol esdeveniment se n’imprimeixin unes 10 i es guardin en paper a part de fer còpies de seguretat en més d’un lloc, com per exemple a l’ordinador o en un llapis de memòria. Ell no ven fotos en CD, sinó en paper, perquè diu que perdria el control de les còpies i no cobraria tota la feina de retocar. Retoca gairebé totes les fotografies que fa.

“Per cobrir un casament hi van dos fotògrafs, un fa fotos amb flaix i l’altre, fotos de detalls, com les flors, les anells.... Un àlbum de casament digital el cobra a 1900 € i normalment en ven 3 còpies, la qual cosa pot suposar uns 6000€ de preu final”. PER APRENDRE’N Millor fer cursos i fer moltes fotos, que no pas fer una formació extensa sobre fotografia.

“S’aprenen moltes coses, fent cursos i practicant, però després a l’hora de treballar no pots fer massa coses perquè la gent no les aprecia i no les compra”. Segons diu ell, les millors fotos no són les que es venen més, els clients volen fotos “perfectes” on la imatge es vegi molt clara i no aprecien els efectes artístics. Hi ha coses que s’aprenen amb la pràctica, com per exemple: “gairebé a ningú li agrada que li facin fotos. Per això quan fas un encàrrec cal veure com està la gent. Si només trobar-te connectes tot surt bé i les fotos seran bones. Si el primer contacte no és bo llavors tot es farà més difícil. Amb el temps aprens a conèixer la gent només amb un cop d’ull”. També comenta que en una sessió fotogràfica va bé parlar amb la persona, jugar si és un nen o posar música que s’adigui amb el tipus de retrat que vols aconseguir. CONSELLS

“T’ha d’agradar fer fotos”. “És molt important connectar amb la gent a qui vas a retratar”.

ENTREVISTA PILAR SIVESTRE Sant Cugat, Barcelona. Fotògrafa semiprofessional COM VA COMENÇAR Va treballar durant vint anys a la Guardia Urbana de Barcelona. Treballava de nit dedicada a la seguretat ciutadana, quan un dia es va desmaiar, patia estrès post-traumàtic causat per les desgràcies que se li van anar acumulant al cap, va tenir una depressió i va perdre la memòria i la concentració. Seguia un tractament, però no aconseguia millorar la seva situació, no podia ni concentrar-se en llegir un llibre. Per això es va comprar una càmera fotogràfica, fer fotografies obligaria el seu cervell a esforçar-se i ho va utilitzar com a teràpia. El seu germà, Manel Silvestre, que és fotògraf professional i té un bloc dedicat al waterpolo amb fotografies i vídeos, li va demanar ajuda per cobrir un torneig de waterpolo. Des d’aquell moment, la Pilar es dedicar a anar per piscines de tota Catalunya fent fotografies amb equip professional. RETRATO DEPORTIVO, WATERPOLO

“Las/los que habíamos jugado a waterpolo hace ya unos años no tenemos fotografías porque nadie te las hacía, a no ser que destacaras un poco y fueras seleccionado para competiciones de primer nivel... Entonces siempre te quedaba el recurso de peregrinar por los periódicos para conseguir que te dieran las fotografías... como hacía mi madre... Si no fuera por eso mi hermano no tendría fotografías de su juventud... Entonces pensé que aparte de ayudarme como terapia también podía hacer que los que actualmente jugabais tuvierais fotografías que posteriormente os sirvieran de recuerdo... y ya me lié... en vez de hacer 4 o 5 fotos de cada partido... hago 1000... jajaja… que desastre…! Empecé con una cámara y un zoom normalitos y por culpa del waterpolo empecé a invertir en un equipo profesional... ¡y no me arrepiento”! ¿Como ves el tema del retrato desde las fotos de los partidos?

“Bueno, pues... cuando voy a los partidos en teoría procuro tomar fotos del partido con la única intención de que todos, o casi todos, tengáis fotografías jugando a waterpolo, por ese motivo hago muchíiisimas, para procurar que nadie se quede sin... Entre todas esas fotos que tiro siempre busco varias cosas : 1- Que alguna de ellas sea buena en cuanto a fotografía deportiva se refiere... alguna foto con una acción espectacular donde se vea la lucha y el esfuerzo, normalmente éstas se

producen cerca de la portería y participan uno o dos atacantes, defensas y porteros... 2- Las fotos de chuts son las más habituales y las que a todos os gustan, por lo que no pueden faltar en las fotos del partido. 3- Fotos de porteros y boyas... los boyas por olvidados, que como pocas veces chutan a distancia... pocas veces tienen fotos... y los porteros, porque si no los pillo desde los 35 metros de distancia no consigo que me salgan de cara haciendo paradas, o sea que no me puedo despistar ni un minuto... si no... se quedan sin. 4- Y aquí está el tema que preguntas… los retratos... Es bastante difícil para mí haceros retratos, y es algo que me encanta... pero la falta de tiempo y que todo discurra deprisa hace que muchas veces no consiga lo que quiero. Roser Tarragó, campionats d'Espanya PSilvestre

Al haceros un primer plano con el gorro y en los descansos de los partidos, normalmente se consigue una fotografía de cara en la que se refleja el esfuerzo, la concentración y la responsabilidad, no busco que salgáis guapos... que también... pero ahí difícilmente saldréis sonriendo o de vuestro mejor perfil… estáis pensando en ganar un partido como sea y eso se refleja en vuestras caras... La lástima es que no siempre consigo colocarme bien, no siempre os tengo a tiro... os ponéis todas juntas, una tapa a la otra... la una se hunde, la otra se gira... pero es parte del juego... o te pillo o no te pillo... es lo que hay, pero me encanta. Si te fijas en las fotos de Kostas…(Kostas Kolokythas, fotògraf professional, ven les seves fotografies per Internet) él normalmente va con mucho tiempo a las piscinas (yo no... jajaja, tengo una niña pequeña así que no siempre me es fácil escaparme con tiempo)... pero el se recrea con las fotos antes del partido, os busca, busca retratos (y culos jejeje), busca los preparativos del partido o los calentamientos fuera del agua, esta claro que posiblemente así venderá muchas más fotos personalizadas de cada una de vosotras, pero después... a la hora del partido... pocas fotos hace en acción... no le interesa... yo todo eso lo tengo que hacer durante los partidos y los descansos son cortos, y no siempre consigo una buena posición para colocarme.”

¿Cómo escoges las fotos que haces? ¿Te gusta retocarlas?

“Cuando voy a los partidos hago un promedio de unas 1000 fotografías en cada uno de ellos , después subiré unas 600 más o menos .. una barbaridad , si ...podría limitarme a subir solo las mejores, pero entonces seguro que alguien se quedaría sin foto y tampoco me gustaría... Las fotografías las tiro en formato RAW (és un format d’arxiu digital que permet una gran qualitat a les fotografies, ja que conté totes les dades de la imatge captada pel sensor digital)... O sea que yo lo que saco son negativos de la fotografía... que no se pueden ver sin programas específicos... Después tengo que procesar todas y cada una de ellas individualmente, en las fotos de los partidos lo hago rápido, retoco lo básico las luces, el enfoque y las recorto como yo quiero, después les pongo la firma y las paso a jpg, que es el formato en que todos las veis. Una a una... eso quiere decir... que si tengo 1000... son muchísimas horas las que dedico después solo a transformarlas a jpg para subirlas a la galería... o sea que no las retoco. En el caso de que alguna de ellas me guste especialmente, o si alguien me pide alguna para hacer un póster o una ampliación, entonces si, la vuelvo a hacer de nuevo y procuro implicarme más en que quede lo más perfecta posible.

yuri Niart. CNTerrassa P Silvestre

Te pongo un ejemplo... piscina del Terrassa, una luz horrible... me pasan los jugadores por delante después de la presentación para empezar el partido, les hago fotos tal y como pasan... corriendo... como siempre... y cuando llego a casa me encuentro con una foto de Yuri Biart inusual. Yuri es difícil que me quede bien jugando, el contraste de colores es brutaaaaal... y me cuesta, pero esta foto la vi especial... es un retrato, luces, sombras, la pose... pensé... mola... la cogí, la procesé deprisa y corriendo para la galería y después me entretuve con ella. Paso a paso hasta que conseguí la foto que buscaba, parece que esté posando a que sí??.” RETOCAR

“A veces me da por hacer algún retoque raro, pero es por puro aburrimiento... y hago dibujitos que digo yo... les subo en contraste tonal para que se vean más exageradas, pero es como un juego...”

“En lo del retoque fotográfico hay opiniones para todos los gustos... mi opinión es que si yo veo un paisaje o una puesta de sol impresionante, y lo quiero plasmar en una fotografía , muchas veces... el resultado final no refleja lo que sentiste al verlo al natural, entonces el retoque fotográfico te ayuda a conseguir que la fotografía sea lo más fiel posible a ese paisaje que viste y tanto te impresionó y creo que de eso se trata...” FOTÒGRAFS PREFERITS “En cuanto a fotógrafos preferidos... pues a mi me gusta mucho la fotografía callejera, fotografía urbana, el factor humano, pero es una disciplina difícil... hay que tener morro para ponerse a dos metros de una persona que no conoces para hacerle una fotografía... O sea que practico poco pero me fijo en fotógrafos clásicos... y en cuanto a fotógrafos deportivos actuales me quedo con Vincent Laforet... a ése nivel no llegaré nuuunca!! jajajaja…” Jocs Olímpics de Beijin, Vicent Laforet

¿Podrías darme un par de consejos para hacer buenos retratos? “Lo principal para un buen retrato es que el foco esté siempre en los ojos... puedes hacer un retrato bonito pero si los ojos no están enfocados... no es un buen retrato. Yo diría: 1- Ojos enfocados 2- Apertura abierta, me gusta más un retrato a f1.8 que a f8 - obertura del diafragma - ... no se si lo entiendes... se juega con la profundidad de campo, con aperturas amplias (de f1.4 a f.4) consigues que el fondo se desenfoque y destaque más el retrato. 3- Intentar captar la personalidad de la persona, o los puntos fuertes de su fisonomía... tu puedes hacer un retrato a una persona fea , pero con fuerte personalidad, hay que intentar reflejar el punto fuerte de cada persona ... los ojos , la sonrisa ... siempre hay algo que marca la personalidad de las personas... una mirada, quizás? ..hay que buscar.” ENLLAÇOS Galeria de Pilar Silvestre:

Bloc de Manel Silvestre:

www.psilvestre.com

elcuervowaterpolo.blogspot.com

RAQUEL ROMERO Argentona, Barcelona. Fotògrafa professional És fotògrafa professional i li agrada retratar sense retocar les fotografies. Li van regalar la primera càmera quan va fer la primera comunió, però no va ser fins uns anys després, quan li va comprar la càmera a una amiga, que es va interessar per la fotografia de veritat. INICIS AL MÓN DE LA FOTOGRAFIA

“Els meus primers contactes amb el món de la fotografia comencen ara fa uns 20 anys.... buff!!! Mare meva si que fa anys… ja,ja,ja. Vaig comprar una càmara rèflex a una amiga que se la volia treure de sobre i bé, aquí va començar tot, tot i que ja havia fet moltíssimes fotos amb la meva compacta regalada per la primera comunió... ja,ja. Bé, centrem-nos, així, a partir de la primera rèflex, autodidàcticament començo a impregnarme del màgic món de la fotografia. Treballo amb un fotògraf de Mataró sobretot en reportatge social, a partir d'aquí començo a conèixer gent i van arribant feines interessants, com alguna exposició i algun viatge fotogràfic molt, molt interessant.” ESTUDIS

“Un cop em vaig adonar de la meva inquietud, vaig començar a buscar una escola on estudiar fotografia, i vaig realitzar els estudis a l'escola fotogràfica GRISART de Barcelona.” CANVIS, D’ANALÒGIC A DIGITAL

“Vaig fer una parada professional l’any 2000 per maternitat, i posteriorment vaig tornar al món de la fotografia professional.... amb un petit handicap... el món analògic estava desapareixent i donava la benvinguda al món digital. Em vaig reciclar i des de llavors fins ara ha estat un reciclatge continu per com de ràpid canvien les noves tecnologies.” TIPUS DE FOTOGRAFIA QUE REALITZA

“Faig una mica de tot, fotografia social, fotografia publicitària, fotografia periodística...... Depenent de l'època de l'any augmenta la feina de social, publicitària,....etc. El que més m'agrada és la fotografia creativa... Quan treballo amb dissenyadors gràfics... buff!!! Fantàstic, perquè estàs creant contínuament. Igualment quan treballo en fotografia social intento convertir-ho en el més creatiu possible.... No m'agraden els treballs que no expliquen alguna cosa...”

ASPECTES EN QUÈ ES FIXA PER FER UN RETRAT:

“Els retrats són una part important del meu treball. Quan faig un retrat busco quelcom més enllà de la imatge... Podríem dir que vull fotografiar l'ànima... La història que explica, el perquè de la seva expressió, així depenent del que m'expliqui el seu rostre, la seva ànima, faig servir una il·luminació o una altre, un fons o un altre, interior o exterior... Això sempre que sigui un treball artístic, si és un treball comercial és molt diferent, perquè a vegades has de fer fotos sobre comanda en què la creació artística és mínima. Jo sóc una fotògrafa nativa analògica, què vol dir això.... que intento que la imatge ja sigui correcta el primer cop que disparo... Com ja saps la fotografia digital necessita d'un processat, però intento que el retoc sigui mínim.... Podria dir que sóc més fotògrafa que retocadora.” CONSELLS PER FER UN BON RETRAT:

“Per fer un bon retrat has de fotografiar amb el cor, sentint allò que vols explicar, la fotografia és un canal artístic per comunicar emocions, sensacions... Una fotografia ha de fer sentir alguna cosa...” Així que per fer una bona fotografia:

“Primer: emociona’t, enamora’t de la fotografia, de la idea… amb el treball. Segon: treballa sempre com si no haguessis de cobrar, t'asseguro que la creativitat es multiplica per mil! Tercer: forma't, no oblidis reciclar-te envoltar-te d'imatges, fotos, fotos, fotos i fotos... Inspiració...! Jo crec que aquesta és una bona fórmula, com a mínim la que a mí em funciona.” FRASE PREFERIDA: Fotografia és col·locar el cap, l’ull i el cor en el mateix punt de mira. HENRY CARTIERBRESSON ENLLAÇ pagina web de Raquel Romero www.rakelfoto.com/

ENTREVISTA ISAIAS LÓPEZ MAYMÓ Barcelona, fotògraf professional. L’Isaias va estudiar un cicle mitjà de Laboratori de la Imatge que més tard va complementar amb diversos mòduls més d’il·luminació, edició, composició... Ara treballa per diferents empreses com a fotògraf. ¿Qué te enseñan en los cursos de fotografía?

“Lo más importante que aprendes son las nociones básicas, utilización de la cámara, iluminación… y el contacto con gente del mundillo que es muy importante. El resto es cuestión de cada uno, la imaginación, la composición, etc.” ¿Como es, para ti, el retrato ideal?

“Para mi el retrato ideal es aquél que cuenta una historia, no siempre tiene debe ser una historia concreta dictada por el fotógrafo, puede ser de libre interpretación y que sea el espectador el que decida qué pasa. Claro está que no siempre puede ser así, ya que depende de a quién vaya dirigida la fotografía, si es artística, publicitaria... Pero es importante darle personalidad al o los sujetos.” ¿Como elegir si una fotografía tiene que ser en color o en blanco y negro?

“Hay imágenes en las que los colores son vitales, la composición en base a los colores es parte indispensable de la fotografía. En cambio hay otras que cuentan tanto que no hace falta adornarlas con color. O que su historia pide que sean en B/N - Blanco y negro.” ¿Retocas tus fotografías?

“Sí, uso retoque. A día de hoy es casi indispensable, sobre todo en publicidad. El Photoshop es una herramienta más del fotógrafo, como lo puede ser su cámara. Aprender a utilizarlo es de vital importancia para poder estar al nivel actual.” Enllaç: pàgina web de l’Isaies: isaiaslomay.iespana.es

ENTREVISTA MANUEL BARRIOS Esplugues de Llobregat, Barcelona Realitzador i director de Televisió de Catalunya (TVC), Professor del Màster d’Imatge de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Autor de Crónica de una mirada (Premi Nacional de Cultura i Premi Lletra 2009 Fundació Prudènci Bertran). Retrat d'en Manuel Barrios (a la dreta i Hanoch Piven)

¿Qué significan para ti los retratos?

“Podría enrollarme ad infinitum. Una posible respuesta: para mi hay dos imágenes o experiencias visuales imprescindibles al margen de cualquier representación posible: una es la imagen del cielo nocturno, las estrellas, vistas así, a ojo desnudo. Quien no ha visto y gozado de ese espectáculo difícilmente puede hablar de imagen. Para mi es la imagen: veo pero no puedo tocar y sin embargo incluso creemos que las estrellas son la única verdad fiable. Están ahí, siempre han estado más allá del tiempo que nuestra especie lleva sobre la Tierra. Y, oh, ¡paradoja! ¡¡¡Solo son puntitos!!! ¿Quizás píxeles? Por extensión: la Naturaleza entera puede ser una experiencia visual, puede reducirse a una imagen imprescindible para abordar después cualquier tipo de representación: el aire, la lluvia, la luz.... Se den donde se den... Selva, desierto, ciudad, pueblo, casa... Ya me estoy enrollando... La otra experiencia visual imprescindible, la otra imagen imprescindible es el rostro de la persona a la amas: pareja, hijo, madre, padre... Está ahí, la puedes tocar pero su misterio es insondable, tanto como grande puede ser tu amor por esa persona, como profundo puede ser el mar que se adivina en sus ojos. Por extensión: el prójimo, cualquier ser que mires con respeto y consideración, el otro a través del cual puedes completarte tu misma como persona. Quien no le ha echado un vistazo al misterio de la noche o no tiene a quien mirar a la cara difícilmente podrá saber lo que es representar una imagen o podrá crear una.

¿Un buen retrato?

“Podría ser aquel que es capaz de transmitirle a un tercero esa experiencia de mirarte a la cara con un prójimo.”

¿Qué papel juega la fotografía en tu trabajo?

“Es más grafía que foto: manchas sobre un plano bailando entre el territorio de la imaginación y la realidad. Ejemplo de estrella en el cielo: solo es un puntito, pero puedes montarte toda una historia en torno a ella. Juego de luces y sombras, fidelidad a una supuesta realidad o metáfora de nuestro deseo por comprenderla? La parte técnica, un aburrimiento, se trata básicamente de jugar con gráficos, no usamos la imagen que tu ves sino los gráficos cromáticos para aumentar, disminuir, contrastar... En fin para llevar la imagen al destino que le hemos otorgado. Como si pensáramos en colores planos que luego se convierten en la “realidad” que queremos que el espectador vea. Y eso da igual que sea en movimiento como estático. De hecho las estrellas tampoco se están quietas, no? Como ves mi formación en Bellas Artes siempre pesa más que mi interés por la técnica, aunque se supone que de eso es de lo que sé en mi trabajo de realizador. En el de director es donde me dejo llevar por lo que quiero que salga. Una cosa que te puede ilustrar como de mecánico puede ser un trabajo con imagen (de hecho debe parecerse al de los fotógrafos de bodas y banquetes) cuando empecé hice un montón de tráilers, esos cortitos que te venden una peli, ¡pues al principio me miraba toda la peli! Luego aprendí que podía hacerlo casi sin mirarla, solo viendo los gráficos cromáticos y los de tiempo, a más picos altos mejor imagen para el tráiler porque son los que llaman la atención del consumidor.” ¿Estudiar fotografía?

“También podríamos decir disfrutar la fotografía intentando entenderla e investigando sus posibilidades. Un buen ejercicio iniciático: ordena el álbum familiar de tu familia. Da igual si es fotografía digital. Intenta establecer un criterio o criterios de organización -los que creas convenientes: temático, formal, técnico...- y una manera de presentarlas.” Enllaç de la pàgina web d’Una mà de contes, programa que dirigeix en Manuel: unamadecontes.cat

5. LA CÀMERA He centrat el meu treball en les càmeres digitals. Actualment no es treballa amb càmeres analògiques ni amb rodets que necessitin revelat. Si bé el tema de l’evolució tècnica de les càmeres és molt interessant, no era l’objectiu de l’estudi. En canvi sí que s’exposen les característiques d’una càmera reflex com la que es fa servir a la part pràctica del treball. 5.1 Funcionament i parts d’una càmera reflex Les càmeres rèflex són càmeres fotogràfiques que utilitzen un mirall col·locat a 45º, com es veu en el dibuix següent, on es reflecteix la imatge i que la dirigeix cap al visor. Això fa que la imatge que observa el fotògraf sigui gairebé idèntica a la que obtindrà en la fotografia. Procés d’obtenció d’una fotografia amb una càmera rèflex: Les càmeres rèflex consten de les següents part internes: lents (són dins l’objectiu, s’encarreguen de fer arribar la llum al sensor), diafragma (enmig de les lents), mirall (a 45º de les lents), el pentaprisma, el visor (part de la càmera per la qual veiem el que anem a fotografiar) i el sensor (panell format per píxels sensibles a la llum). Quan fem una fotografia hem de mirar d’ajustar l’obertura del diafragma, el temps d’exposició i l’objectiu per tal de trobar la mida a la que volem veure el subjecte. Quan fem això veiem la imatge al visor gràcies a la llum que travessa les lents de l’objectiu, queda reflectida en el mirall i rebota al pentaprisma que és l’encarregat de fer la rotació de la imatge, ja que queda invertida, per tal que la veiem del dret en el visor. Pel que fa a l’obtenció de la imatge, és a dir, a partir del moment que premem el disparador, el procés és el següent: la llum entra per l’objectiu i el travessa, passant pel diafragma, fins arribar al sensor, on queda gravada.

5.2 Parts d’una càmera rèflex: 1.Objectiu frontal 2. Portalents 3. Diafragma 4. Obturador de pla focal 5. Pel·lícula 6. Anella per subjectar la corretja 7. Disparador 8. Comandament de velocitats 9. Comptador de fotogrames 10. Visor 11. Peu del flaix 12. Anella d’enfocament http://ziszas.blogspot.com/2008/05/minicurs-de-fotografia-part-2-parts.html http://www.exposimetro.com/partes-funcionamientoa-camara-reflex/

6. MANUAL PER FER RETRATS Un dels objectius del treball era elaborar un manual per a ajudar diferents usuaris a fer bons retrats. Un cop vista l’evolució del retrat, quina importància tenen alguns aspectes tècnics que resulten difícils d’entendre, quin tipus de retrats han fet els fotògrafs catalans i com treballen diferents fotògrafs, vaig elaborar el manual. 6.1 Manual per fer retrats Abans de sortir a fer fotografies comprova que la bateria de la càmera estigui carregada, que portes una targeta de memòria amb prou espai per a les fotografies que vols fer, i que els filtres i els objectius de la càmera són ben nets! Un parell de consells sobre seguretat: porta sempre la càmera ben penjada al coll i, sempre que puguis, busca estabilitat en llocs com parets, al terra o en una barana per tal d’evitar el moviment de la càmera. Totes les càmeres tenen uns perfils definits, que serveixen per fer diferents tipus de fotografies: retrats, paisatges, fotografies nocturnes, automàtic... Aquests perfils busquen el temps d’exposició i l’obertura de diafragma ideals i utilitzen el flaix, si cal, per aconseguir una bona fotografia. Però d’aquesta manera també es perd la naturalitat del subjecte i és difícil fotografiar allò que es vol, allò que un imagina que ha de sortir a la imatge fotografiada, ja que la càmera se centra en aquell objecte que determina com el més important. En aquest manual es descriuen aspectes importants per tal de poder fer una bona fotografia utilitzant el mode manual, que li donarà més personalitat i naturalitat. És molt important llegir el manual d’instruccions de la càmera per saber com manejar-la. Aspectes tècnics: - ISO: és un format d’arxiu d’imatges, la qualitat de l’ISO es pot regular amb la càmera. Es recomana tenir-lo a 400 o menys, ja que amb un ISO superior les fotografies no tindrien qualitat en paper, tot i que sí en format digital. - Perspectiva: És la manera de representar les tres dimensions de la realitat en una superfície plana, de dues dimensions; és a dir: és el camp de visió, allò que veiem i que dóna, segons la posició en què estiguem, més o menys profunditat a la fotografia. Canviant la distància

focal canviem la perspectiva i, per tant, modifiquem les proporcions de l’espai que els objectes ocupen en la fotografia. - Temps d’exposició: L’obturador és un dispositiu mecànic que determina el temps d’exposició de la pel·lícula a la llum. El temps durant el qual el sensor digital capta llum s’anomena temps d’exposició. · Temps d’exposició baix: per captar el moviment amb nitidesa, per congelar-lo, per exemple: gotes d’aigua. Està indicat amb 1/60 segons o menys, és a dir: 1/70, 1/80... · Temps d’exposició alt: per deixar menys nitidesa, com ara: un riu sortiria com si a la superfície hi tingués boira. Està indicat amb 1/60 segons o més, és a dir: 1/30, 1/20... depenent de la càmera hi ha més o menys opcions. Per exemple: si volem donar moviment a una fotografia d’un cotxe, posarem un temps d’exposició superior al d’1/30, de manera que el vehicle quedi mogut amb l’entorn quiet. Per fer retrats es recomana utilitzar, tot i que no és massa important, ja que el subjecte normalment no es mou, un temps d’exposició alt: d’entre 1/60 i 1/30, també es poden utilitzar temps més alts si disposem d’un trípode o algun objecte per tal de mantenir la càmera estabilitzada. - Distància focal: La distància focal és la que hi ha entre el que volem fotografiar i la lent de la càmera que fem servir, l’objectiu. La distància focal depèn de com s’hagi construït la lent, a major distància focal més grans són les dimensions de la imatge que es forma al focus. Aquest tema és molt important sobretot en parlar de quines lents o accions la modifiquen.

Si augmentem la distància focal acostem la imatge, però també modifiquem la perspectiva de la foto.

- Profunditat de camp: És la distància per davant i per darrere de l’objecte principal de la fotografia (subjecte) que apareix nítid. Aquesta és aproximadament el doble per darrere que per davant. davant i per darrere de l’objecte principal de la fotografia (subjecte) que apareix nítid. Aquesta és aproximadament el doble per darrere que per davant.

- Distància hiperfocal: És la distància més petita a la qual podem enfocar un objecte i, per tant, en què podem aconseguir una profunditat de camp més gran (és el punt on comença).

- Diafragma: És la part de la càmera que regula l’obertura, és a dir, la quantitat de llum que entrarà a la càmera durant un temps determinat (temps d’exposició). Com més obert estigui el diafragma més llum entrarà a la càmera. S’indica amb el número F, que es defineix com la divisió de la distància focal de l’objectiu entre el diàmetre de l’obertura. Com més gran sigui el valor que segueix a F més tancat estarà el diafragma.

-Enfocament: Per tal que la imatge d’un objecte (subjecte) obtinguda es produeixi exactament i de forma nítida es recomana posar l’enfocament en mode automàtic. Tot i això a vegades és necessari utilitzar-lo en mode manual, ja que la càmera no sempre escull com a element principal aquell que volem nosaltres i podria sortir borrós. Altres aspectes a tenir en compte, recomanacions: - Regla dels tres terços: És una regla que alguns fotògrafs consideren bàsica de la composició de la fotografia. Quan fem un retrat hem de tenir-la en compte per tal de donar moviment, amplitud i/o profunditat. Utilitzarem els terços tant en vertical com en horitzontal. Primers plans: ajustar l’objecte o persona a un dels terços laterals verticals, mai al centre. D’aquesta manera, en el cas de les fotografies horitzontals, i tenint en compte el que fa el subjecte, podrem donar més força a la fotografia. Per exemple: si és una persona i està mirant cap a la dreta, el millor és deixar-la al terç de l’esquerra. Objectes en moviment: per tal de donar sensació de moviment al subjecte, el millor és deixar-lo al terç lateral vertical oposat al qual es dirigeix. Horitzó: el millor és col·locar-lo al terç inferior o superior en funció de a quin de si volem donar més importància al cel, al terra o al mar... Només si busquem simetria. Ulls: en el cas dels retrats de primer pla i perquè la imatge sigui més cridanera, podem fer coincidir els ulls amb el terç horitzontal superior.

- Punts forts: són els més propers als terços o les seves interseccions. Posar la part del subjecte o aquest en sí en un d’aquests punts dóna més força a la imatge que centrar-la.

- El fons: alhora de fer una fotografia hem de tenir en compte els següents aspectes sobre el fons: • Trobar un fons que no contrasti massa amb l’objecte fotografiat, per tal que no li prengui protagonisme. •Vigilar amb la llum que apunta a la càmera, a no ser que busquem un contrallum. •Trobar fons sense massa detall, ja que podria distreure l’atenció de l’objecte principal. - Línies de referència: són línies que podem trobar al lloc en què ens disposem a fer la fotografia i que podem aprofitar per tal de donar-li més profunditat (com per exemple vies de tren o una vorera). Aquestes línies són l’element més important a l’hora de donar una perspectiva clara a una fotografia. Normalment, per a fer retrats s’utilitza la càmera en format vertical, ja que s’adiu amb la forma allargada del cos i la cara, però també podem utilitzar l’horitzontal per incloure-hi elements addicionals o simplement per centrar-nos en una part del retratat. Cal dir que el retrat és, en principi, la representació de la fisonomia d’una cara, però hi ha diferents opinions, de manera que molts fotògrafs consideren retrats la representació d’objectes o cossos sencers. Enllaços d’interès:

http:www.elwebmaster.com/ i http://www.thewebfoto.com/

7. PRÀCTICA Un cop fet el manual calia posar-lo a prova. Si bé l’ideal hagués estat poder fer-ho amb una mostra molt àmplia, vaig haver de limitar-la a 10 persones. El que sí que he pogut mantenir ha estat que fossin de diferents edats. Una característica que compleixen totes les persones que han fet la pràctica és que tenen càmera de fotografiar, però no tenen coneixements tècnics específics, de fet cap d’ells no havia llegit el manual de la seva pròpia càmera. Tot seguit presento els resultats obtinguts així com una breu valoració dels resultats tenint en compte el que el manual es proposava millorar, és a dir que el que valoro no és si la foto “m’agrada o no” sinó si el manual ha estat comprensible i ha ajudat al usuari a millorar el seu retrat. 7.1 Procediment Abans de començar els explicava en què consistia el meu treball i els demanava si sabien com funcionaven les opcions bàsiques d’una càmera i cas de no ser així jo els ho explicava. La càmera feta servir per a la pràctica és una Nikon D300 (rèflex digital). El procediment que se seguia es pot resumir: 1.

Llegir el manual.

Agafar la càmera i explicar les instruccions d’us bàsiques.

Buscar 2 o 3 llocs amb diferent il·luminació.

Fer retrats amb diferents zooms i/o angles d’una persona.

Home, 16 anys: durant la sessió ha rellegit un parell de coses del manual com la regla dels terços.

Les dues fotografies són bones, una té més llum que l’altra, ja que està feta més tard, però totes dues situen el subjecte en un dels terços laterals deixant més espai cap al lloc on té el llibre per tal de donar més informació i amplitud. L’home és clarament l’objecte principal de les fotografies i en totes hi ha el llibre com a element secundari, però en la primera n’hi ha un altre, un osset de peluix que distreu i distorsiona l’acció del subjecte. El fons, tot i que és vistós, no fa que distraguem l’atenció de l’element principal i ens mostra que aquesta és una acció quotidiana per al subjecte. En ambdues fotografies es pot apreciar la implicació dels subjecte, ja que en cap moment fa que la fotografia sembli forçada.

Aquestes dues fotografies són gairebé iguals, però el fet que el llimoner de la dreta es vegi més en la primera foto fa centrar l’atenció en les llimones. A més el color groc d’aquestes contrasta molt amb la resta de la fotografia, mentre que en la segona foto al veure només una petita part del llimoner i tenir el subjecte en la intersecció dels terços verticals de l’esquerra, fa que ens fixem més en la noia. D’aquesta manera la segona fotografia em sembla més bona que la primera.

En aquesta fotografia no s’ha tingut en compte la regla dels terços i això fa que sembli una fotografia de carnet, que quedi desestructurada. No em sembla una bona fotografia perquè no hi ha res que m’atregui i em faci fixar-m’hi.

DONA, 78 anys: ha entès tot el que ha llegit al manual, però no ho recordava tot, ja que mai ha estat gaire aficionada a la fotografia, per això l’hi he hagut d’ensenyar com funciona la càmera (el que s’hauria de fer llegint el manual d’instruccions). Tot i això se n’ha sortit força bé.

Aquesta és la primera fotografia que ha fet, tenia el diafragma amb l’obertura màxima i s’ha adonat que la foto li sortia massa clara, sobreexposada. Aleshores ha tancat el diafragma i ha fet la segona foto. Tot i la llum, tant en la primera com en la segona foto, es veu clarament que el subjecte és el noi i respecta força bé la regla dels terços, de manera que les fotografies queden més ordenades.

En aquesta fotografia, en canvi, no ha tingut en compte cap on mirava el subjecte i al centrar-lo deixa gairebĂŠ mitja foto sense res important.

DONA, 30 anys: ha entès el manual i no ha necessitat tornar a llegir-se’l. A més, a part dels retrats, ha provat altres aspectes que ensenya el manual.

Aquesta sèrie de fotografies mostra el canvi d’obertura del diafragma, la que li ha sortit més maca i real és la de sota a l’esquerra. Segueix la regla dels terços i la seva intenció és que després veure el noi, ens fixem en les flors que hi ha a la seva dreta. Ha buscat un fons atractiu sense ser aclaparador, d’aquesta manera dóna un toc de calidesa a la foto.

En la primera ha buscar donar profunditat i en la segona ha provat l’enfocament manual.

HOME, 23 anys: ha entĂ¨s tot el manual i, tot i que ha fet poques fotografies, nomĂŠs ha necessitat tornar a mirar el manual per rellegir quines eren les regles dels terĂ§os, aquests han estat els resultats:

La primera foto, tot i que el subjecte està molt centrat, està força bé. La mà dreta tira el subjecte cap al costat esquerre de la foto i les baranes del balcó, línies de referència, donen sensació de profunditat. Personalment la trobo una mica estranya, però té una raresa que es fa mirar. La de l’esquerra és més maca que la primera ja que guarda més les proporcions, això la fa més senzilla, tot i que si ens hi fixem veurem un detall (provocat per l’autor de la foto) que la fa divertida: el llibre que llegeix la noia està al revés. En la primera fotografia que ha fet tenia el diafragma massa obert per la llum que hi havia, quan l’ha vist se n’ha adonat i la tancat una mica per tal que les fotos quedessin com les dues que hi ha en aquesta pàgina.

DONA, 20 anys: ha entès tot el manual, tot i que després no ha fet gaire cas de la regla dels terços i això ha fet que la majoria de les fotos que ha fet estiguin desestructurades i tinguin espais sobrants, sense res d’important.

En la primera imatge podem veure com no ha respectat la regla dels tres terços i, tot i que no em sembla una mala foto, si hagués deixat menys espai per sobre del cap del subjecte ens fixaríem més en els seus ulls. La segona imatge és divertida, però el subjecte està massa centrat i això fa que ens fixem en la resta de la fotografia en lloc de fixar-nos en ell. La mateixa fotografia feta amb la càmera en vertical, amb més zoom, seria molt més maca i més agradable de mirar.

Aquesta és la millor fotografia que ha fet. Tot i que té els ulls en el terç vertical central, està ben estructurada i

repartida, ja que té la cara en la intersecció de dos terços i no hi ha res que ens distregui en el fons, tot i que ens dóna la informació que la fotografia està feta a l’exterior.

NOI, 15 anys: ha entès el manual, tot i que durant la pràctica ha rellegit la part del manual en què s’explica com funciona el diafragma per aconseguir millors resultats:

Aquesta fotografia l’ha feta just després de llegir el manual, pel que m’ha semblat que no ha entès ben bé a què es refereixen les regles del terços, perquè deixa molt d’espai a la l’esquerra, que ens dóna la mateixa informació que si només veiéssim la meitat dreta de la fotografia.

La segona foto està ben estructurada, però està sobreexposada (té massa llum i queda cremada); quan l’ha vist ha reduït l’obertura del diafragma i ha fet la millor foto de la seva pràctica (tercera foto).

Aquesta és la tercera foto, és la millor fotografia que ha fet. Els tons de la pell, la roba i les portes són gairebé igual que els reals. Té una composició agradable a la vista i mostra una escena relaxada, en la qual el subjecte es mostra totalment indiferent al fet que l’estiguin fotografiant, això la fa encara més real.

DONA, 25 anys: ha entès el que li deia el manual, tot i que al principi ha fet una parell de fotografies en les que no col·locava el subjecte en el terç adequat i algunes fotos li sortien cremades, aspectes que ha solucionat més tard:

En la primera fotografia podem apreciar que el subjecte està massa centrat i causa d’això no podem veure que fa de manera que és una foto que no crida l’atenció. En la segona foto ja ho ha vist i l’ha arreglada, però li ha quedat cremada perquè la taula i les cadires són blanques i reflecteixen la llum. Per tant quan ha reduït l’obertura del diafragma, en la foto següent, ha quedat millor.

HOME, 62 anys: ha entès el manual, només ha fet tres fotografies, però tot i això li han quedat força bé. Sembla que el manual li ha servit per entendre com funciona el diafragma i hauria de col·locar el subjecte per tal de fer més agradable la fotografia.

La primera fotografia té línies de referència: les línes del terra que li donen una profunditat molt curta que allunya el subjecte de la càmera. Sembla que l’allunyi del món i la realitat; la considero una fotografia molt expressiva. En canvi la segona és menys expressiva, el subjecte sembla una dona gran que reposa. Està mal enfocada, però això és a causa d’utilitzar l’enfocament automàtic.

NOI, 10 anys: no ha entès tot el manual, ha entès més o menys el que s’ha de fer amb l’obertura del diafragma, però no ha sabut posar en pràctica la regla dels terços.

Aquesta és la primera foto que ha fet: surt borrós perquè se li movia la càmera i no hi ha res interessant, a més és massa fosca. En la següent foto només ha sabut millorar la il·luminació augmentant l’obertura del diafragma.

RESULTATS DE LA PRÀCTICA He fet la pràctica amb deu persones de diferents edats, cap d’ells aficionat a la fotografia. Per fer-la han utilitzat tots la mateixa càmera: una Nikon D300 (rèflex digital). El primer que he fet ha estat explicar en què consistia la pràctica. Després els he donat el manual. Quan l’han acabat de llegir m’han exposat els seus dubtes, si és que en tenien, i amb el que m’han dit he pogut anar canviant algun detall del manual (bàsicament hi he afegit dibuixos i fotografies per fer-lo més entenedor). Aleshores els he donat la càmera i els he explicat com funciona: com es regula l’obertura del diafragma, el temps d’exposició i l’objectiu (que és el que en teoria s’ha de fer amb el manual d’instruccions de la càmera, però que no és rellevant per saber si el meu manual serveix o no per ajudar a fer bones fotografies). A partir d’aquí els he deixat via lliure per retratar qui volguessin i on volguessin. La majoria d’ells han fotografiat en exteriors, que és on normalment hi ha més llum, i alguns han fet moure els seus subjectes per tal d’evitar contrallums i fons que contrastessin massa. S’han mirat cada foto just després de fer-la per poder millorar-les segons el que diu el manual. D’aquesta manera han aconseguit que les últimes fotografies fossin generalment més bones que les primeres que han fet.

8. CONCLUSIONS El manual ha servit principalment per ensenyar què són el diafragma i el temps d’exposició i perquè serveixen. Ambdós són molt importants ja que, si deixem de banda els modes automàtics, permeten controlar la imatge al nostre gust, ens ajudaran a donar més o menys llum o menys i a donar efectes de moviment o nitidesa als objectes o persones fotografiats. A més, amb el meu manual les persones que han fet la pràctica han pogut aprendre un parell de trucs per aconseguir que les fotos siguin més agradables a la vista i donin la quantitat d’informació que volien sense passar-se. El meu manual, però, no ha servit per a totes les persones a les que els he fet la pràctica: el nen de deu anys no ha entès gaire bé el que havia de fer, només li ha servit per entendre què era el diafragma. Les persones més grans que l’han provat (78, 62 i 55 anys) han entès perfectament com funciona el manual, tot i que les dues més grans feia molt de temps que no feien servir una càmera i per tant no sabien ben bé com fer anar la que els he deixat. En tots tres casos han aconseguit fer fotos maques i agradables. Els joves d’entre trenta i vint anys han trobat molt interessant el manual, ja que no sabien alguns dels aspectes tècnics de la càmera o com a mínim perquè servien. Els nois de quinze i setze anys també l’han trobat interessant, però ells ja sabien alguna cosa de les que deia al manual. Tot i així han trobat la pràctica molt divertida i han aconseguit algunes de les millors fotografies. Per tant sembla que el meu manual pot ajudar a fer bons retrats a la vegada que ensenya vocabulari fotogràfic bàsic. En general ha aconseguit que es féssin més bones fotografies i que la gent que ha fet la pràctica s’interessés més per aprofundir en la tècnica. Amb aquesta pràctica també he pogut comprovar que, a la majoria de la gent, no li interessa que els subjectes estiguin o no centrats, que sobri molt d’espai per la dreta o per l’esquerra. Per això els he ensenyat les seves imatges tal i com les van fer ells i les mateixes però retallades per tal que complissin el que diu el manual. Tots han coincidit a opinar que eren més maques les retallades.

En el cas dels nens crec que seria interessant provar-ho amb més individus, i també tenir en compte els consells que em pogués oferir un professional de l’educació que sàpiga com aprenen millor. Els darrers dies m’han parlat d’un exemple de taller escolar per a nens que he trobat molt interessant ja que treballa combinant el descobriment i algunes activitats mecàniques sobre fotografia. M’agradaria acabar fent un resum del que m’emporto d’aquesta recerca sobre el món de la fotografia i en especial del retrat. Per això he provat de fer un decàleg per a cada aspecte. En ells recullo allò que he llegit i el que els fotògrafs entrevistats m’han explicat i també alguns dels aspectes que jo mateixa he descobert en enfrontar-me a la part pràctica del treball.

DECÀLEG PER A UN FOTÒGRAF 1. Coneix i estima la teva càmera per tal d’aconseguir el millor d’ella. 2. Mantingues la teva càmera en perfecte estat. 3. Porta sempre una càmera a sobre, pot ser de les petites, amb ella pots prendre apunts, guardar-te les idees. 4. Comparteix la teva feina amb altres persones per alimentar-te amb les seves experiències. 5. Emociona’t, enamora’t de la fotografia, de la idea. 6. Treballa sempre com si no haguessis de cobrar, seràs més creatiu. 7No paris mai de formar-te i investigar per millorar la teva tècnica. 8. No oblidis el blanc i negre, dóna molt de joc. 9. Fes fotos, fotos, fotos i més fotos. 10. Gaudeix de la fotografia, intenta entendre-la i investiga les seves possibilitats. DÈCALEG PER FER UN BON RETRAT 1. El millor retrat és aquell que explica una història. 2. Pren-te cada retrat com si fos el més important que vas a fer. 3. Treballa amb llum natural, tret que sigui imprescindible usar el flaix, els teus retrats tindran molts més matisos. 4. Mira amb respecte i consideració la persona que vas a retratar. 5. Intenta connectar amb la gent a la que has de retratar. 6. Esforça’t a captar la personalitat del retratat, els seus punts forts. Sempre hi ha alguna cosa: el somriure, la mirada... Busca-ho! 7. Si coneixes la persona que vas a retratar busqueu un lloc que us agradi a tots dos, si n us coneixeu deixa que sigui ella qui triï l’espai on se senti còmoda. 8. Tingués en compte que hi ha persones que no els agrada que les fotografiïn. 9. Prova de fer retrats al carrer, a gent que no coneixes, viuràs una experiència. 10. Reflexiona sobre el fet que la fotografia és un art i el retrat la seva manifestació més profunda

9. BIBLIOGRAFIA BARTHES, Roland: La cámara lúcida: nota sobre la fotografia. Ed. Paidós, Barcelona, 2004. CATALÀ DOMÉNECH, Josep M., La violación de la mirada. (La imagen entre el ojo y la mirada), FUNDESCO, Madrid, 1993. DD. AA.: Guia del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2004. FERRÉ, Teresa: Rere la càmera d’Agustí Centelles, “Sàpiens”, núm. 88, febrer 2010, pàgs 24-37.

Relació de pàgines web consultades com a informació, actives a data del 8 de gener de 2011 Pàgina de la Wikipedia en català dedicada a Niépce wiki/NNiepce Pàgina de la Wikipedia en català dedicada a Robert Capa wiki/Robert_Capa Pàgina web de Lennart Nilsson www.lennartnilsson.com. Pàgina de la Wikipedia en català sobre Henri Cartier-Bresson wiki/Henri_Cartier-Bresson, Bloc amb un article dedicat a Cartier-Bresson elrectanguloenlamano.blogspot.comCartierBresson Pàgina de la Wikipedia en català dedicada a Helmut Newton wiki/Helmut_Newton Pàgina de Jack i Berverly Wilbus dedicada a explicar què és una cambra fosca http://brightbytes.com/cosite/what.html Bloc sobre la fotografia post-mortem Fotografia post mortem (101room.wordpress.com) Pàgina web dedicada a Francesc Català-Roca http://www.catala-roca.com/ Pàgines web dedicades a Xavier Miserachs MiserachsBarcelona MiserachsEspanya Pàgina web de Colita ColitaTorosPicadorContrallum; ColitaGildeBiedmaDistànciaFocal; ColitaFlamencoAmayaEnfoc; ColitaFlamencoGadesEnfoc; ColitaSerratTerços; ColitaObreres Distància Hiperfocal Pàgina web d’Isabel Muñoz http://www.isabelmunoz.es/

Pàgina web de Pilar Silvestre www.psilvestre.com Pàgina web de Manel Silvestre elcuervowaterpolo.blogspot.com Pàgina web de Raquel Romero www.rakelfoto.com/ Pàgina web d’Isaías López isaiaslomay.iespana.es Pàgina en què es troba un curs de fotografia online http://ziszas.blogspot.com/2008/05/minicurs-de-fotografia-part-2-parts.html Pàgina en què s’explica el funcionament d’una càmera rèflex http://www.exposimetro.com/partes-funcionamientoa-camara-reflex/ Pàgina web que inclou un taller de fotografia digital http://www.elwebmaster.com/ Pàgina en què es troba un curs de fotografia online http://www.thewebfoto.com/

Relació de pàgines web per a recerca d'imatges actives a data del 8 de gener de 2011 Imatges de Niépce (cercador Google) http://www.google.es/niepce Imatges de Daguerre (cercador Google) http://www.google.es/daguerre Imatges de Roger Fenton (cercador Google) http://www.google.es/RogerFenton Imatges de Matew Brady (cercador Google) http://www.google.es/Matew Brady Imatges de Julia Margaret (cercador Google) http://www.google.es/JuliaMargaret Imatges de Niépce (cercador Google) http://www.google.es/Rejlander. Imatges d’Edward Steichen (cercador Google) http://www.google.es/Edward Steichen Imatges de Robert Capa (cercador Google) www.google.es/RobertCapa Imatges d’Andreas Feininger (cercador Google) Andreas Feininger. Imatges d’Henri Cartier-Bresson (cercador Google) www.google.es/cartierbresson Imatges de Helmut Newton (cercador Google) www.google.es/helmutnewton. Imatges de Pere Formiguera (cercador Google) CronosPereFormiguera Vídeo YouTube sobre Oriol Maspons http://www.youtube.com/watch?v=wo4ZAddKGKw