Jacques Futrelle Una aposta
Augustus Van Dusen havia estudiat les matèries més diverses i hi havia aconseguit un gran nombre de titulacions prestigioses. Si féssim acompanyar el seu nom de totes les sigles corresponents, necessitaríem la majoria de les lletres de l’alfabet. Era un Ph.D. (sigles llatines de doctor en filosofia), un Ll.D. (doctor en lleis), un F.R.S. (membre de la Societat Reial), un M.D. (doctor en medicina) i unes quantes coses més. De tant estudiar, se li havien encorbat les espatlles, el rostre se li havia esgrogueï t, i els seus ulls estràbics, de color blau descolorit, protegits amb unese ulleres de vidres gruixuts, se li havien anat empetitint fins a semblar dues escletxes. Però, per damunt d’aquests trets, destacava el front, ample com una cúpula immensa i coronat per una mata embullada de cabells grocs. El professor Van Dusen provenia d’una família alemanya de científics il·lustres. Si el pare és músic, el fill és ballarí, i el fruit d’un arbre genealògic com el seu havia de ser necessàriament una ment privilegiada. Havia dedicat pel cap baix trenta-cinc anys del seu mig segle aproximat d’existència a
demostrar que no hi ha problema sense solució, i era capaç de resoldre els enigmes més complicats gràcies a la formidable energia mental que havia heretat dels seus avantpassats. El seu lema predilecte era: “Dos més dos fan quatre, no algunes vegades, sinó totes les vegades”. Una dada prou significativa: feia servir un barret del número 20. El professor Van Dusen se’l coneixia generalment com “la Màquina Pensant”. El primer que el va anomenar així va ser un periodista, amb ocasió d’una notable exhibició d’escacs. Van Dusen havia demostrat que, sense ser un expert en aquest joc, utilitzant només la forç a de la lògica, podia derrotar un campió que havia dedicat tota la seva vida a l’estudi dels escacs. La Màquina Pensant rebia poques visites. Els visitants solien ser científics eminents, àvids de contrastar les seves opinions amb les del professor. Dos d’ells, el doctor Charles Ransome i el senyor Fielding, es van presentar una tarda a casa seva per discutir amb ell una teoria sobre una qü estió que ara no fa el cas. Durant la
conversa, el doctor Ransome va declarar amb convicció: -Això és impossible. -Res no és impossible -va contestar la Màquina Pensant amb el mateix convenciment-. El pensament ho pot tot. -He sentit afirmacions semblants. Però no em diuen res. Hi ha situacions en què el pensament no hi pot fer res. -Quines, per exemple? -va preguntar la Màquina Pensant. El doctor Ransome va fumar pensarós abans de respondre: -Per exemple, les parets d’una presó. Ningú no pot fugir d’una presó només amb el pensament. Si això fos possible, no hi hauria presos. -Un pres pot aplicar el seu pensament de manera que li permeti sortir d’una cel·la, que ve a ser el mateix -va replicar la Màquina Pensant. El doctor Ransome, interessat, es va incorporar. El senyor Fielding va encendre un altre cigar. -Vol que que podria sortir-ne amb el pensament? -va preguntar el doctor
Ransome. -Vull dir que en sortiria -respongué. -Parla seriosament? -Parlo seriosament. Els visitants van restar una bona estona en silenci. -Està disposat a demostrar-ho? -va preguntar el senyor Fielding finalment. -No en dubti -va contestar el professor Van Dusen amb un deix d’ironia a la veu-. He fet coses més estúpides per convèncer altres persones de veritats menys transcendents. El to era ofensiu i en l’un i en els altres bategava, fortament, un sentiment semblant a la ira. La situació tenia un punt de grotesca, però va ser tanta la insistència de Van Dusen en el seu desig de dur a la pràctica l’experiment de fugida que, finalment, van prendre les decisions oportunes. -Comencem ara mateix -va proposar el doctor Ransome. -Prefereixo començ ar demà -va contestar la Màquina Pensant-, perquè... -No, ara -va
dir el senyor Fielding de manera terminant. Serà tancat en una cel·la sense possibilitat de comunicarse amb els seus amics, i se’l tractarà i se’l vigilarà com si fos un condemnat a mort. Hi està d’acord? -Hi estic d’acord. Comencem. -I dit això, la Màquina Pensant es va aixecar. -Podem triar, per exemple, la cel·la dels condemnats a mort de la presó de Chisholm. -En sembla bé. Que sigui aquesta. -Què durà posat? -L’imprescindible. Sabates, pantalons, una camisa i roba interior. -Es deixarà escorcollar, naturalment? -Naturalment. Se m’ha de tractar com un pres més.
L’autor i la seva obra
Jacques Futrelle va néixer a Geòrgia (Estats Units) el 9 d’abril del 1875. els seus pares eren francesos. Va fer de periodista a Ritchmond, Virgínia. Als vint anys es va casar amb la també escriptora L. May Peel. Va conrear tots els gèneres de la narrativa popular, pero se’l recorda sobretot per la novel·la The Diamond Master (1909) i pels relats protagonitzats per la Màquina Pensant, un dels grans cims de la literatura de detectius. Jacques Futrelle va morir quan feia sis dies que havia complert els trenta-set anys, la nit del 14 al 15 d’abril del 1912... en l’enfonsament del Titanic. Amb ell, van desaparèixer unes quantes narracions inèdites. Té pàgina web.
Comprensió 1) Com s’ha quedat, el professor Van Dusen, de tant estudiar? Tu creus que això és possible? 2) Com sabem que Van Dusen té el cap gros? 3) Quin és, el seu lema? 4) Explica per què un periodista el va anomenar “la Màquina Pensant”. 5) Què es pensa emportar Van Dusen a la cel·la de la presó?
Jacques Futrelle, El problema de la cel·la número 13 dins La Màquina Pensant. Editorial Bruño. Col·lecció Alta Mar (sèrie Misteri), 33. Traducció de Josep Anton Vidal. Aquesta edició és molt bona i se li pot treure molt de suc. Alfred Sala Carbonell. Cent cinquanta fragments de la literatura universal. Llicència d’estudis retribuïda. Departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2007.