Tro d'avís 2016 el llibre de la falla plaça malva d'alzira by Miguel Ángel Martínez Tortosa

falla PLAÇA MALVA

Alzira 2016

ASSOCIACIÓ CULTURAL FALLA PLAÇA MALVA

D ’ RO AVÍS FOC SÍ

Disseny: Santiago Sancho Gómez

rimaveres

FALLA PLAÇA MALVA

DA’ VÍS el Club de les

TRO D AVÍS

Alzira 2016

Tro d’avís

Com un esclat primaveral de papallones encés com un trenc d’alba sembrat del color de la rosella com l’aroma escampat captiu de la flor del taronger Tro d’avís I sense avís despertar al matí a la joia del primer tro i vestir carrers rutilants de llum cristal·lina i esventar l’olor esbravat d’enjogassada festa i sentir amb tu el riure i el plor tot mesclat enlairats en la flama de la falla. Juan Enrique Sifre

TRO D’AVÍS 2016

a la seua disposició en https://www.youtube.com/channel/UCEj_dtlg_OfsdNwkSQ4WJ9g www.fallamalva.com

Josep Antoni Fluixà

Per fi ha arribat el dia, perquè havia d’arribar, perquè era necessari i just que arribara, com el fruit de la terra arriba un dia amb el record d’una primera llàgrima i l’esforç d’unes mans que, com una flama, recorren els camins d’una llarga història que, potser, es rebel·là un febrer fred i miserable de patiments i de crits que no emmudien ja ni amb la força dels defensors d’un ordre envellit i corrupte. Per fi ha arribat el dia, perquè havia d’arribar, perquè creixia d’uns joves i espentava el demà com un vent els núvols o les pàgines d’un llibre enlairat a les mans com una flor o com una oroneta que volava d’un cap a l’altre, com qui riu alegre d’una llibertat guanyada per fi, d’un carrer a un altre, perquè el llarg hivern es fonia i ningú, ningú, no podia ja furtar-nos el goig viscut d’una esperança que és ja poble. Perquè, per fi, ha arribat el dia, el dia esperat d’una esperada primavera.

, FALLES D ,AL ZIRA, D INTE FESTES ReS T U RiSTIC I Be D , NAC INTERe S CULT IONAL URAL

tro d avís el llibre de la falla

Alzira 2016

ASSOCIACIÓ CULTURAL FALLA PLAÇA MALVA

Edita

Sàtira

Associació Cultural Falla Plaça Malva

Laura Granell, Gio, Anarel·la Martínez, Sara H. Peñalver, Alba Casanova, Salva Puchades, Marina Marín, Ortifus, Socarrat Studio

Direcció, coordinació i disseny

José Manuel rubio Albentosa Fotograﬁes

Josep Antoni Fluixà, Eugeni Alemany, Miguel A. Martínez, Vicent M. Pastor, Sebas Marín, Alba Fluixà, Ferran Martínez, Enric Lluch, María Isabel Pellicer, Santiago Sancho

Vicent M. Pastor, Alfonso rovira, raül Calabuig, José Manuel rubio, Mª Isabel Pellicer, Pep rubio, Miguel Àngel Gil, José Antonio Cameo, Hayack, Elisabet García, El Seis Doble, Miguel A. Martínez, Valcano, Levante-EMV, riberaexpress

Col·laboradors equip de redacció

Publicitat

Salvador Bolufer, Enric Xavier Ferrús, Antoni Lluís Martínez

María Isabel Pellicer rubio, Ana María Montalvà Monsalve

Correctora textos

Col·laboradors publicitat

Maria Calvo Palomares

Francisco Alfonso, Jesús Brines, Carlos González, Mercedes Valls, Gabriel Olmedo, José Parada, Luís M. Hernando, José Miguel Carreres, Isabel Palop, José Carlos Giménez, Fco. Javier Lázaro, Sandra Moll, Miguel Ángel Martínez, Enrique Pellicer, rosa M. Peris, Mariano Escudero, Manolo Sánchez, Maria Clari, Carlos Miquel, José Manuel rubio, Salvador Caballero, Ana Ballester, Carlos Sanchis, José Antonio López, Laia ripoll, Javier Valls, Salvador Juan Mira, Hèctor Garrido, ricardo Calvo, José Antonio Cameo, Julián Valverde, Mercedes Julio, Francisco Domínguez, raül Calabuig, Francisco J. rosell

Equip de redacció

Col·laboradors literaris

Josep A. Fluixà, Enric Lluch, Aureliano J. Lairón, Diego Gómez,Salvador Bolufer, María José Català, Manuel Andrés Zarapico, Violeta Tena, Enric Morera, Víctor Maceda, Emilio Gascó, Manuel S. Jardí, Lucrecia de Borja, Isabel García, Carlos Galiana, Arturo Blasco, Vicent Molins, Inmaculada Guerrero, Pau Alabajos, Joan Amèric, Carles Sanz, David Alcocel, Andreu Escrivà, Pilar Soriano, ricardo Calvo, rafa Tortosa, Joan Faustí Blasco, Xavier Barber, Aida Ginestar, Juli Jordà, Fina Girbés, Verònica Cantó, Miguel A. Martínez, Vicent Borràs, Jesús Peris, Vicent Baydal, M.r. Electrique, Álex ramírez, Toni Herreros, Àngels Hernández

Col·laboren

Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana ONCE

Xarxes socials

Pepa Gómez

Monòlegs dels diferents apartats

Assessor Informàtic

Josep Antoni Fluixà

Fran García Ull

Cites introductòries dels diferents apartats

Maquetació i portada

Eugeni Alemany

Santiago Sancho Gómez

Poesies introductòries dels diferents apartats

Malvante

raül Calabuig

Antoni Lluís Martínez i Enric Xavier Ferrús Impressió Fotograﬁes d’Eugeni Alemany

Blauverd Impressors, s. l.

Vicent M. Pastor Dipòsit Legal Perruqueria, maquillatge, atrezzo i vestuari d’Eugeni Alemany

V-200-2012

Equip d’Amparo Carrió, Pèls i més Il·lustrador

Javier Bou Bouet

L’Associació Cultural Falla Plaça Malva no s’identifica necessàriament amb l’opinió expressada en els articles pels seus col·laboradors.

Edició de 750 exemplars

“El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià”

EL CLUB DE LES NOU PRIMAVERES

10 28 R 46 I 64 M 82 A 100 V 118 E 136 R 154 A

Primavera del poble egeneració política

guARDÓ D’oR MALVA, EUGENI ALEMANY

gualtat

oviments culturals

udiovisual

erda

stima per la llengua

176 228 246 271

ALDEANS MALVERS

ELS MONUMENTS

CONCURSOS LITERARIS

GUIA COMERCIAL

eeducació

ldeans

ari

M Y N A r M E o L ’ A i N d gE ta Eu

(

ó d ar

a v al

humoris

Un record que tinc de menut de quan fullejava algun llibret és que estava convençut que s’escrivien tots en verset. De fet em preguntava si per a ser faller d’una falla —per llevar el gra de la palla— es passava una mena de test o alguna mena de trava. —Este rima, dóna la talla! —Este no. Per a borumballa! Fins a tal punt m’ho creia que al sorgir esta oportunitat em vaig muntar una epopeia que durant sis mesos m’ha portat a parlar en vers a la dona, els fills i inclús el gat. I jo que no sóc malparlat, he acabat atabalat amb este llenguatge abunyolat que sembla que estiga bufat! Entrava a la botiga i em deia el botiguer: —Eugeni, les taronges estan d’oferta! —Doncs posa’m cinc quilos, que eixe preu me la posa erta!

el Club de les

rimaveres

Anava a la consulta i em deia el doctor: —Eugeni, abaixa’t els pantalons! —Doncs si vol clavar-me el dit pel cul, almenys regalem uns bombons! Per sort ja m’han contat que eixa no és la realitat però els mesos que m’he passat m’han deixat aborronat. Ara els llibrets són d’altra manera, este està dedicat a la Primavera i a banda de tocar prou l’ouera és bell com la flor de la carabassera. Per a començar jo en sóc el protagonista. I ja era hora que un humorista que també és un artista donara alguna pista dels nou temes d’esta llista això sí, escrits de forma altruista. Perquè això sí que no ha canviat. Ningú dels qui hem col·laborat, ni un clau hem cobrat. Cada any la mateixa història, milers de llibrets escrits debades. Les Falles són una cabòria! Veges a quin altre país et trobes tanta gent dalt una nòria espentant la cultura pròpia! amb les mans, els peus o a cabotades. Amic o amiga desconeguda, tens davant teu un llibret especial. Parla del teu poble, dels teus polítics i del teu audiovisual. Amic o amiga desconeguda, tens davant teu textos sensacionals. Trobaràs ecologisme, igualtat i moviments culturals. Amic o amiga, faller o fallera, doctor o botiguer… Ací hi ha resorgiment en l’educació i estima per la llengua. Eixa llengua que s’estima i es defensa parlant-la i escrivint-la.

En vers o sense rimar. Perquè valencians i valencianes, totes eixes coses ens fan especials i irrepetibles. Encara que alguns ens diguen —i també en parlem a este llibret— que som uns aldeans. Jo només sóc un humorista que no sap versar. Però això és el que fa gran la nostra cultura: que no tenim por a parodiar-nos, ni a cagar-la, ni a improvisar. Perquè un poble que té una festa com les Falles on és capaç de riure’s de tot és un poble que JA HO HA GUANYAT TOT. Endavant la flama i a cremar, perquè esta flama, no s’apagarà mai.

s e r e v a m ri

b u l C el les de

Personatges: Eugeni Alemany Fotograﬁes: Vicent M. Pastor Monòlegs: Josep Antoni Fluixà Il·lustracions: Javier Bou Bouet Poemes: Enric Xavier Ferrús i Antoni Lluís Martínez Perruqueria, maquillatge, atrezzo i vestuari d’Eugeni Alemany: Equip d’Amparo Carrió, Pèls i més

el club de les nOU

S E R E AV M I R P

«El club de les nou primaveres» és una aproximació en clau d’humor a la societat valenciana actual.

Una societat marcada, en els últims anys, per l’efecte de la crisi econòmica i unes conseqüències socials que han provocat canvis evidents. Però també una societat en la qual han començat a passar coses, perquè la gent ha pres consciència de la situació difícil en què es vivia i, per tant, ha començat a prendre decisions per solucionar els problemes, substituir allò que no funcionava i, sobretot, renovar. S’hi ha instal·lat una nova il·lusió i ens ha fet la impressió que una nova primavera venia a socórrer-nos amb nous vents i noves llavors que no sabem si fructificaran o no, però que, de moment, ens han obert el cor a l’esperança. I, … s’ha dividit el llibre per a reflectir tot això,… en nou capítols, un per

cada una de les lletres que formen la paraula «primavera», entesa com a imatge de tot el que es pretén parlar.

El resultat és un magnífic mural o calidoscopi de textos, divertit i crític que ens ha de fer pensar i que ha concebut la història o unitat del llibre com un gran club de la comèdia, amb el monòleg com a principal gènere literari utilitzat.

Per això, cada un dels capítols de l’obra s’inicia amb una composició fotogràfica feta a partir del treball del fotògraf Vicent M. Pastor, que ha sabut plasmar en imatge les idees i els diferents personatges que l’humorista i guionista valencià Eugeni Alemany ha creat per a introduir cada un dels apartats temàtics del llibre. Personatges que han comptat amb el treball magnífic de maquillatge, perruqueria i atretzzo d’Amparo Carrió i el seu equip de «Pèls i Més». I aquestes fotografies i aquests personatges que han sigut la inspiració que m’ha servit per redactar els monòlegs que donen entrada als articles —escrits també en primera persona— dels col·laboradors literaris que hi col·laboren i que són, sens dubte, una part fonamental del llibre, il·lustrat la primavera del per Javier Bou poble, la regeneració Bouet, com també els política, la igualtat, poemes que els moviments Enric Xavier culturals, els Ferrús i Antoni audiovisuals, Lluís Martínez l’ecologia, l’estima han escrit per a acompanyar els per la llengua, temes tractats: la reeducació

i els aldeans. En definitiva, un llibre per a ser vist i, sobretot, llegit amb esperit crític i, si és possible, també satíric. Josep Antoni Fluixà

Primavera del poble PortĂ til i iPad per a sulfatar

of the ime making off

e ad

e av

... 1. P

rim

l ob

EL LLaUrador HIPstEr Josep Antoni Fluixà

ulleres de pasta venc estima pels altres

l meu iaio patern era comunista. Jo, de xicotet, no ho sabia. I ell tampoc no ho sabia, però ho era. Sempre deia: camisa a quadres de cotó «La terra per a qui la treballe», perquè no li agradaven gens jeans ajustats les faenes del camp. Veia una llegona i els pèls se li posaven de punta, com un gat quan veu un gos. El meu iaio era un home de ciutat. No, no és que no li agradara treballar! De fet, es guanyà el jornal ben guanyat trebavt de carrosser, primer, i, després, de planxista. No li feia res embrutarse les mans d’aquell negre com de sutja oliosa que fa la brutícia dels cotxes, que s’apega i no se’n va ni amb sabó. Però la faena de espardenyes llaurador no li agradava gens, Reebok ordinador per accionar per això repetia una i altra el reg per goteig vegada, amb sorna, el lema dels primers comunistes: «La terra per a qui la treballe». moto per anar a les terres

gosset de pèl blanc

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Per contra, el meu iaio matern sí que va ser sempre un llaurador i es passava les hores al camp. Sempre tenia una faena o una altra. En morir-se, ma mare, com a filla única i hereva, heretà les terres que son pare tenia pel Pla de Corbera. I mon pare, durant uns anys se’n va fer càrrec, però ho va fer amb tan poca gràcia que les males herbes van acabar menjant-se la meitat de les collites. I és que a «La terra per a qui mon pare li ha agradat sempre més treballar de mecànic que no doblegar l’esquena amb el sol al la treballe» damunt. Cadascú té unes aficions i unes virtuts i algunes s’hereten i altres no. En aquest sentit, a mi, per exemple, sempre m’ha agradat vestir-me bé, com a mon pare. Si vostés el veuen, és un home diferent segons se’l troben al taller o de passeig. I això a mi sempre m’ha agradat, encara que a mi no em veuran mai vestit amb el seu estil. A ell li encanten les americanes i les corbates, perquè diu que li agrada sentir-se com un senyoret. A mi m’agrada més un aspecte aparentment informal, però, alhora, acurat. M’agrada molt comprar-me roba, però mai en grans superfícies comercials. Preferisc fer-ho en botigues locals on puc triar-me qualsevol marca bona. I, bàsicament, el meu «uniforme preferit», per dir-ho d’alguna manera —i perquè vostés m’entenguen també millor—, consisteix en uns jeans ajustats i en una camisa a quadres de cotó o de tela escocesa. Tot, com ja els he dit, informal, però seleccionat per fer joc, per exemple, amb les espardenyes esportives, generalment unes Reebok Classic, o amb el rellotge d’esfera sempre gran o amb les ulleres, quan les porte, que són sempre de pasta amb colors molt variats. També m’agrada, com a toc final de distinció, botonar-me la camisa fins a l’últim botó del coll. Sóc, per definir-ho o resumir-ho amb una sola paraula, un fan de la moda vintage.

El meu «uniforme preferit» consisteix en uns jeans ajustats i en una camisa a quadres de cotó o de tela escocesa.

Potser per això mateix, des de menut sempre em vaig sentir atret per la vida sana i natural del meu iaio matern, el llaurador. Mai no m’he pogut traure del cap el record infantil d’aquells camps tan ben llaurats i amb aquella varietat i explosió d’espècies vegetals. Perquè han de saber vostés que el meu iaio conreava la terra com si fóra una mina. «Ben treballada, xiquet, la terra et pot donar de tot», em deia i jo m’embadocava veient créixer

el Club de les

rimaveres

El meu iaio conreava la terra com si fóra una mina. «Ben treballada, xiquet, la terra et pot donar de tot», em deia..

una bajoquera per ací, una tomaquera per allà, un carxofar en hivern o un melonar en estiu, entre tarongers de diferent especialitat i arbres fruiters diversos. I estic segur que són tots aquells records que guarde com un tresor, els que, acabat el batxillerat, em van fer decidir estudiar una enginyeria agrònoma a la Universitat Politècnica de València. Uns estudis que, amb la crisi, m’han servit, almenys, per a convertir-me en un dels milers d’emprenedors forçats per la manca d’oferta laboral. Però no n’estic descontent, sinó tot el contrari. Des de fa uns quatre o cinc anys, estic treballant les terres abandonades pràcticament pels meus pares, i he renovat de dalt a baix la producció i, sobretot, la distribució. Cada dia m’alce de bon matí i me’n vaig al camp, a fer les faenes que cal fer i m’ho passe bé, perquè respire aire pur, prenc el sol i escolte música amb el meu IPod i els meus auriculars preferits, grans i de colors cridaners. Això sí, res de música comercial, sinó música independent i de la millor. I, mentrestant, amb l’aixada trec unes males herbes d’ací o d’allà, i vigile el reg per goteig, accionat per ordinador... Que són sempre moltes les tasques que s’han de fer al camp! I, per això mateix, m’ho passe molt entretingut, acompanyat sempre també pel meu gosset de pèl blanc amb alguna taqueta negra que, de tant en tant, lladra i m’avisa si s’acosta algú. La renovació i la innovació, que he introduït als camps heretats pels meus pares, ha resultat molt positiva. He diversificat el monocultiu de la taronja i he tornat a fer el que feia el meu iaio, conreant també productes d’horta i altres arbres fruiters, però evolucionant i modernitzant les tècniques utilitzades. Em dedique, per exemple, a l’agricultura ecològica i he aprés a comercialitzar el que produïsc per Internet. Hi ha un tipus de consumidor molt exigent i amb gran poder adquisitiu, al qual em dirigisc i ho faig utilitzant totes les xarxes socials

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

que tinc al meu abast: Twitter, Facebook, Pinterest i Instagram. I, fins tot, m’he fet un web on faig difusió de la meua empresa, dels serveis i dels productes que hi oferisc. Per això, quan vaig al camp, ja no vaig com ho feien els llauradors d’abans, amb la llegona o la motxilla amb l’esmorzar i altres ferramentes. No! Ho faig com si anara a qualsevol oficina, amb la meua moto i el meu IPad i el meu IPhone, perquè en qualsevol moment necessite fer una fotografia d’alguna carxofa o una panoràmica de la producció de melons per a penjar-la als meus perfils. Els clients han de veure el producte que desitgen en el seu hàbitat natural. Sí, sí. És una qüestió de màrqueting i també una manera d’entendre la vida. Perquè jo no venc només productes agrícoles. Això ho fan els grans magatzems i centres comercials. Jo venc, en cada un dels fruits que distribuïsc, estima pels altres, perquè tracte d’oferir-los el millor, i també solidaritat i economia sostenible, perquè vull que totes les persones de la cadena productiva i comercial guanyen el que és just i que els consumidors se’n beneficien amb uns preus adequats. Només així sóc feliç i no tinc cap necessitat de casarme, ni de tindre fills. Quan visite algun restaurant de qualitat, on usen els meus productes, i veig com

el Club de les

rimaveres

Em dedique a l’agricultura i he aprés a comercialitzar to que produisc per Internet.

els comensals es passen el temps fent fotografies dels plats elaborats que trauen de la cuina, jo pense, orgullós, que una bona part de l’èxit també és meu. I és que els temps han canviat molt! I jo sóc un llaurador del meu temps i, per tant, no Jo sóc un llaurador del meu puc actuar com ho feien els llauradors d’abans. No puc temps. No puc dedicar-me dedicar-me només a conrear només a conrear la terra. He la terra. He de fer-me visible en el món i donar a conéixer de fer-me visible en el món el que faig i, sobretot, com ho faig. Per això utilitze totes i donar a conéixer el que les tecnologies que tinc, com he dit, al meu abast. I estic faig i, sobretot, com ho faig. il·lusionat amb el que faig. Per això utilitze totes les Sobretot ara, que sembla que ve una nova primavera molt tecnologies que tinc al meu diferent de les anteriors i que han creat una Conselleria abast. d’Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball! Esperem que es note un canvi d’actitud. M’agradaria que els diners públics es dedicaren a facilitar el coneixement i la presència dels innovadors en la nostra societat i no a fer, com abans, grans festes i esdeveniments sense trellat. Però, això sí, que no em vinguen amb massa revolucions que jo continue pensant com el meu iaio, «la terra per a qui la treballe»: és a dir, per a mi. Que jo no sóc comunista!

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Podrit el podrimer, parí la primavera la ﬂor pura i sencera, posant-li fi al femer. Passàrem plana tots, eixí al carrer la gent i algun dels borinots, revola entre barrots, tancat a Picassent. Toni Lluís & Enric Xavier

Il·lustració: Laura Granell

Diego Gómez Alcalde d’Alzira

Carta de comiat amb sentiment diferit Fins mai més, senyor PePe Salvador Bolufer Servidor de ningú

Moda de “primavera” Manuel Andrés Zarapico Periodista

Els pobles dels valencians Violeta Tena Periodista d’El Temps

P PRIMAVERA DE POBLE

Ara toca festa

Ara toca festa Diego Gómez Alcalde d’Alzira

Eixiu tots a casa que la festa bull, feu dolços de nata i coques de bull. Polimenteu fustes, emblanquineu els murs, perquè Carles d’Àustria ha jurat els furs. Enrameu de murta places i carrers, abastiu de piules xavals i xiquets. Aclariu la gola amb vi i moscatell, que no hi ha qui pare el pas dels maulets.

n Carnal acaba de passar per les escoles i els carrers de la nostra ciutat, quan ja s’acosta el mes de març i esclata la festa al llarg del nostre estimat País Valencià. Durant aquest mes tot és festa. Primer magdalena, després falles, de seguida pasqua, moros i cristians... Tot és festa. I quan hi ha festa tot s’oblida i tot val. I és que els valencians i valencianes ens apuntem a un bombardeig en sentir la paraula festa. El costumari i les tradicions populars es donen la mà en aquest poble que ho celebra tot: falles, moros i cristians, magdalena, fogueres, processons, romeries, etc. Ens apuntem a tot el que fa olor a pólvora, foc, beguda, menjar i sobretot música. Festes religioses o laiques, de barri, del poble, del carrer, de l’escola, de la penya esportiva... de qualsevol mena i format, aquest és el nostre tarannà, és el nostre mode de viure, de conviure, d’entendre el món i de relacionar-nos amb tothom. Sembla que la festa no es troba renyida amb la crisi. Ara sóc faller i demà confrare de la setmana santa, sols cal canviar d’indumentària. Això sí, sopars, balls, cassalles, burrets i nuvolets que no falten. És cert que la festa dóna riquesa, mou els diners i crea llocs de treball, però de totes formes cal fer números i veure la sostenibilitat de les despeses. Ho dic quan vint dies abans de començar les festes falleres, tots els dies hi ha mascletà de coets, esdeveniments i diners.

La festa moltes vegades amaga les penes i les gestions dolentes dels nostres representants institucionals, els quals pensen que donant alegria a la ciutadania es poden lliurar de malifetes i traure rendibilitat electoral. Sembla evident, a més festa més poder i a més festa més possibilitat de fer i desfer. I tot val, de fet sols cal recordar allò del “Caloret”. El que passa és que el món de la festa ha de conviure amb la realitat dels nostres dies. No podem viure en el món multicolor de l’abella maia i no reconéixer la precarietat dels nostres veïns i veïnes. La festa també pot ser reivindicació i solidaritat. Una darrera reflexió. Els meus pares d’origen manxec, quan s’instal·laren al cap i capsal als anys seixanta del passat segle, el primer que varen fer va ser apuntar a la meua germana a la falla del barri, era la forma més directa d’integrar-se, la festa ens feia valencians. Han passat els anys, la festa continua, però sense dubtes hi ha altres opcions per a identificar-se com valencians i valencianes: parlar en la nostra llengua, matricular els nostres fills i filles en l’escola en valencià, reivindicar i donar suport als mitjans de comunicació en la nostra llengua, llegir en valencià, escoltar música dels nostres grups i cantants, participar de les activitats culturals de les nostres falles, etc. De totes formes benvinguda la festa. Benvinguda la festa com a opció d’identitat del nostre poble i de la nostra Alzira. Ja ho diu la cançó: baixa al carrer i participa no podran mai amb un poble alegre i combatiu. tro d’avís 2016 · malva

Carta de comiat amb sentiment diferit. Fins mai més, senyor PePe Salvador Bolufer Servidor de ningú

Distingit senyor PePe: i escric aquesta carta de comiat amb l’única intenció de donar gust a la meua ploma jugarrita, i ho faré amb tot el respecte que la meua ètica em permeta, però amb tot el sarcasme que la gramàtica fallera em reclame. És possible que, a vosté, no li agrade aquesta simpàtica iniciativa, sr. PePe, però li confesse que no porte cap intenció d’agradar-li ni de consolar la fúria histèrica que ara mateix l’embarga (no sé si li embargaran alguna cosa més), i a més, si jo m’he passat vint anys aguantant les seues cartes de presentació, les seues bravates esperpèntiques, les seues censures enfebrides i les seues ofrenívoles proclames, és de justícia que ara m’aguante vosté aquesta impudícia epistolar amb motiu del seu celebrat adéu. Estic segur que m’entendrà. Em vénen al cap historietes de quan jo era un adolescent, i els llepaires dels seus progenitors, franquistes ells, em titlaven de “mal bitxo” i de subversiu perquè cantava cançons protesta; i bufaven l’orella a mon pare advertint-lo que jo era una ovella desencarrilada, o als directius de l’empresa on treballava per a veure si em posaven alguna palleta a l’ull. També recorde aquella època coneguda com

el Club de les

rimaveres

“la Transició”, quan els seus afins i padrins es van apuntar a l’orgia de democratismes divertits que s’havia posat de moda —quin remei—, i entre renills doctrinaris i aliances populistes, bregaven perquè les fites de la tan anhelada llibertat s’ajustaren a la mida de les seues monomanies reaccionàries. Aleshores, sr. PePe, vosté i els seus parroquians patriaferits, sempre tan ocurrents, solien vituperar els que qüestionàvem la intencionalitat de les seues martingales argumentals tractant-nos de gentola marginal i “anti-tot”. Però el punt que marcaria l’inici de la seua etapa gloriosa no arribà fins l’any 1995, sr. PePe. Fou llavors quan les seues hosts conqueridores, a l’empar d’un Estatut de pa i botifarra que havien maquinat a Madrid, prengueren els feus valencians en clamor de multituds i en olor de santedat. Una escampada de paladins s’acomodaren al llarg i a l’ample dels nostres territoris; els oportunistes més espavilats i els que estaven en política “per a forrar-se” prenien força en el si de les institucions; forasters vinguts de fora i valencians vinguts de dins, a colp de fanfàrria i autobombo, repartien fum de canyot entre càntics de ri-

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

quea, prosperitat i agua para todos; ofrenaires ressentits i bufanúvols exaltats s’inventaven valencianies de xaranga i pandereta inspirades en els tebeos del Capitan Trueno, i un autèntic exèrcit d’especuladors ocupaven el regne conquerit, i mamprenien el procés d’un progrés que acabaria convertint-se en un dels desastres més lamentables de tota la nostra història. No sé si recordarà quan alguns vam ser acusats per vostés de ser “antiprogrés” (quines paraulotes ens deia, sr. PePe), perquè, entre altres coses, vam advertir de les borrasques tenebroses que envoltaven Terra Mítica..., aquell delirant invent que molta gent qualifica com la primera de les estafes del cicle. Després vingueren ciutats de la llum, i palaus de tota classe, massacres mediambientals, riuades de formigó, carreres de cotxes, visites del Papa, copes americanes, aeroports sense avions, llibreries sense llibres... Fins que l’esclafit immobiliari que advertíem els “antiprogrés” els va deixar amb les vergonyes a l’aire, sr. PePe... i vingué la trama Gürtel, i Brugal, i Emarsa, Taroncher, Nóos, Blasco, Fabra, Valmor, Over Marketing... i les llistes plenes d’imputats... i la dilapidació de la banca valenciana... i aparegueren les retallades, i els impagaments, les obres paralitzades, els encobriments, les demandes, i una sèrie de fallides i desfetes en cadena que conclogueren amb el vergonyós tancament de rTVV, amb un deute reconegut equivalent als dos-cents mil milions de les antigues pessetes que, segons pareix, provenien de putiferis diversos i d’autobombos propagandístics. Catalanistes i ecologistes (“cologistes”, segons els seus llepaires més rudimentaris) eren alguns dels blasmes que vostés ens dedicaven en els temps en què els duros botaven, però, quan l’empastre ja

el Club de les

rimaveres

era un fet, ho van apanyar millor elevant-nos a la categoria d’”antisistema”. I per fi, sr. PePe, quan ací ja no quedava estaca en paret, les tribus de corruptes ens treien a ballar a diari i el clamor popular definia el País Valencià com a “Terra de saqueig”, vosté, la sra. PePa i tots els PePitos i PePites que pasturaven pels camps de la mediocritat i l’analfabetisme funcional van parar amb un bac al carrer. I vostés, en lloc de donar pas a gent capacitada per a representar una dreta dialogant i moderna, continuen entestats a clavar claus per la cabota i a rebentar totes les barreres del cinisme i del ridícul espantós. I nosaltres, sr. PePe, els seus modestos damnificats, que a penes hem pogut tocar-li un poquet els cataplins durant 20 anys, ara som per a vostés radicals perillosos, a més d’independentistes, extremistes, separatistes, laïcistes... i de todos los santos. Jo sé que tot açò és dur per a vosté, sr. PePe; però si se n’hagués anat a casa quan el vaixell va començar a fer aigua pels 4 costats, mal que fóra per raons humanitàries, ara no ens veuríem en aquesta situació. En avant podrà dedicar-se a fer altres coses (a cavar soques, per exemple); tinga vosté la sort que meresca. I si em permet un consell, no es disguste quan veja els seus lleponets encarar la llengua cap a un altre costat, o els seus testaferros ofrenant favors als mandataris que estiguen de moda. I no es malhumore si nota que les multituds deixen d’aclamar-lo. Tinga en compte que la vel·leïtat humana també compta en política, i d’això són vostés autèntics experts. Adéu, sr. PePe; fins mai més. Llarga vida a vosté per a purgar els seus despropòsits, i a mi per a poder-ho veure. Au!

Q Moda de “primavera” Manuel Andrés Zarapico Periodista

uè seria de nosaltres sense les modes? res. No seríem res sense les modes. I ara està de moda la moda de la primavera. La primavera ValencianOutfit. Com et quedes? Com sé que molts igual esteu un poc desconnectats amb açò de la moda explicaré un poc en què consistix i què és el que es porta en les millors passarel·les valencianes. No es porta el roig. Vull dir realment un cert tipus de roig. I no em referisc al que és un “roig” roig. Al roig. Color roig. He dit ja que el roig no es portava, veritat? realment es porta però hi ha algun que no es porta. M’estic explicant igual que María Dolores de Cospedal amb l’assumpte del finiquito diferit. Crec que concretaré. No es porta el roig… alcaldessa. Almenys a València el roig alcaldessa, el Red Barberá, ha deixat de ser “trendy” en esta “primavera”. Després de 20 anys de tindre un fons d’armari municipal i roig, adornat amb perles, d’estilisme clàssic, d’abundant lacat i molt conservador, ara ja no es

porta res. Ara s’estila el verd sostenible, conegut com Green Grezzi. Fresc però atrevit, molt, i ideal per a anar amb bici. I el taronja es porta un muntó, però este cal vestir-lo #AmbValentia. Hi ha un roig que tampoc es porta molt en esta primavera. És el roig socialista. Només es pot lluir si el portes combinat amb el “taronja compromés”, i en la ciutat de València únicament ho veuràs si, a més de amb el to ataronjat, arriba acompanyat amb un més morat. Ací sí que “podemos” veure’l com a moda, combinat. La moda passa per no portar corbata. Fora els llaços burgesos. Amunt les camisetes i els jerseis, com més llanuts millor. Queda molt bé en qualsevol acte social, perquè si seguixes esta moda “primaveral” se’t distingix immediatament. Encara que amb tant de trage al costat pots córrer el risc de quedar com un “primavera”. També es porten les transparències en esta primavera. Transparència en tot i en tots els nivells. Que si després enchufes un amiguet en un càrrec, almenys que es veja des del principi i que no hàgem d’assabentar-nos per la premsa. La moda de la primavera d’ara és sostenible, ecològica i democràtica, que arriba a tot el món. El que passa és que no tot el món té cos per a posar-se segons quines coses. I esta moda té cada cosa que tira cap a arrere. En el que a moda fallera es referix… ací hem de destacar que es porta el mocador ben posat i en actes de postín. El Fuset Style imposa també molt comboi i el color “pinya”. Sobretot, i com a consell d’amic, vos recomane que cada vegada que seguiu la moda de la primavera valenciana l’anuncieu en les xarxes socials, en el Facebook, el Twitter, l’Instagram o en el bar del cantó. Un selfie a temps demostra com eres de primaveral i així tot el món sap que tu sí que moles. Lluïx camisa sense corbata, color taronja compromés, parla amb hashtags i regala tota la teua roba de color roig. Perquè el taronja és el nou roig. I el morat també, però eixa és una altra història. Al final de la temporada de primavera caldrà veure quin percentatge era moda sòlida, alta costura política, i quant havia de postureig. Perquè això és el que més de moda està en esta primavera. el Club de les

rimaveres

Els pobles dels valencians Violeta Tena Periodista d’El Temps

i un dia arribo a ser presidenta de la Generalitat Valenciana els asseguro que no acabarà la legislatura sense que aprove per decret que tots els habitants del País Valencià tinguen un poble. De fet, ara que s’ha obert el meló de la reforma de l’estatut d’autonomia se n’hauria de parlar, d’això. Tenir un poble mola tant que hauria de ser considerat un dret fonamental de tots els valencians i valencianes. I amb això —que conste— no parlo del xalet a Xàbia o l’apartament de Dénia. No, parlo de ser i, sobretot sentir-se d’un poble. A l’escola, a Castelló, teníem un mètode validat científicament per detectar els qui no tenien el privilegi estiuenc de fugir de la ciutat: si al crit de “xic-xac obert” algun xiquet no fugia espantat per l’amenaça d’un bou imaginari que acabava d’eixir del corral, era evident que no tenia poble. Sempre m’he preguntat en què consistia la vida d’aquests pàries, al marge dels Cuadernos Santillana. Tindre un poble mola perquè quan hi tornes el cap de setmana tothom es pensa que a la ciutat passes gana. És com una mena de prejudici ancestral que està fixat en la ment de les nostres mares. Com si visquérem a la postgue-

rra. Les tensions que tot plegat genera són d’antologia. Jo vaig dir-hi prou el dia que em vaig veure a mi mateixa carregant en el tren de rodalies amb mitja dotzena d’ous, un litre de brou congelat casolà, dos quilos de cebes, un fuet de l’última matança i tres quilos de pataques (digueu-li “creïlles” o com vos semble a la ribera). Em faltava la gallina desplomada repenjada dels malucs. O el formatge embolcallat en un drap a quadres. I vaig dir prou a aquella mengívolatortura. Prou de ser un Paco Martínez Soria del segle XXI. Prou de semblar un transportista de Mercadona, per bé que en la meua intimitat jo sabia que la meua sogra tenia raó quan deia allò que “com lo del poble, no trobaràs res”. L’actual president de la Generalitat és molt d’aquesta manera de pensar. Ximo Puig és un senyor de poble. De Morella, més concretament. Per si no ho saben “uno de los pueblos más bonitos de España”, etiqueta que els morellans esbomben a tort i dret. Els deia que ell és molt d’aquesta manera de pensar, com ho demostra cada volta que té una recepció oficial. Les safates s’omplen de flaons, una pastisset fet de mató típic de la capital dels Ports. He d’admetre que és bo, però empalaga més que Julio Tormo la nit de la Cremà. Cada volta que hi ha un sarao al Palau de la Generalitat, el PIB de Morella creix un quants punts gràcies a les comandes del Molt Honorable. Sort té el Ministeri d’Economia que el flaó no està inclòs en el càlcul de l’IPC. Em jugo una mà que en menys d’un any veiem el pastisser José Ignacio Torreblanca esferificant un flaó. L’estètica del poder, en diuen. Als de Morella, els vilafranquins sempre els hem tingut una animadversió especial. Perquè aquesta és una altra: què seria dels pobles sense el seu veí antagonista? Què seria de Carlet sense l’Alcúdia? O de Cullera sense Sueca? O d’Alcoi sense Concentaina? Els moderns d’ara en dirien “competència cooperativa” però en realitat es tracta d’una enveja tan punyent com la de Judas Iscariote. No fa molt vaig haver d’anar a Carcaixent. “Això queda prop d’Alzira, no?”, vaig preguntar des de la meua ignorància de veïna de la Plana. Des d’aquell dia que un carcaixentí que treballa a la meua vora em mira rar, amb la mateixa mirada de suspicàcia amb què una bellea del foc mira una fallera. Quan jo siga presidenta de la Generalitat aprovaré una llei perquè a tots els pobles neve. Perquè un poble sen-

se neu és com una falla sense cadafal. La neu és una espècie de segell de qualitat. Ai, del disgust que agafen els de ciutat si els dius que al teu poble no neva! Només amb què els respongues que sí, que neva tres o quatre voltes a l’any ells ja es queden més tranquils. Crec que és gràcies a Canal 9 que la gent es pensa que als pobles d’interior es viu en una constant època glacial, una espècie de Ice Age perpetu. Era caure un floc de neu i el cotxe amb el logo de Canal 9 es plantava a la plaça. Si l’enfarinada coincidia amb la festa de Sant Antoni allò ja era el súmmum per als editors de la televisió pública valenciana. Allò del foc i de la festa amb origen pagà emmeravellava la càmera. He de reconèixer que, en això de deixar-se embadalir-se per les flames, coincidíem. Alguna cosa té el foc que ens deixa als “aldeanos” amb la boca oberta. TrO D’AVíS 2016 · MALVA

2 M

Regeneració política Revolta a pedals contra cotxes oﬁcials

of the ime making off

IL TIC

arretes n

IC O P

E NR

... R . 2

E EG

saMarrEtEs No Josep Antoni Fluixà

dic les coses molt clarament

alguns em miren com una mosca cojonera

tinc corda per a temps

estic a favor del PFLV

samarretes amb lemes immorals

ui m’ho anava a dir! Encara no fa sis mesos i ja els enyore! Sí, enyore els temps en què governava el PP. Qui m’ho anava a dir! No és que vulga que el temps torne enrere o que ells tornen a guanyar. No, ni pensar-ho! Però què volen que «ravalera» de poble els diga? D’alguna manera, jo m’ho passava bé amb aquelles intervencions apassionades que feia a les Corts. Em pujava l’adrenalina quan em tocava parlar i veia davant de mi les cares d’aquells polítics corruptes sóc guapa que no sabien quin gest fer, i templà mentre els seus companys amagaven la cara avergonyits, perquè, en el fons, sabien que tenia raó. Jo em sentia com una guerrera defensora del bé i els deia satisfeta allò de «vostés no poden suportar la veritat, però ací no tenen més remei que escoltar-la».

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Sí, era com pujar al Dragon Khan de Port Jo m’ho passava bé amb aquelles Aventura. Vostés ja m’entenen! Em deixava dur intervencions apassionades per un desenfré que em provocava un vertigen total i les paraules m’eixien sense esforç i amb que feia a les Corts. Em pujava encert per encertar la crítica allà on més mal els l’adrenalina quan em tocava feia. Fins i tot, de vegades, quan més incisiva parlar i veia davant de mi les volia ser m’imaginava davallant com una boja cares d’aquells polítics corruptes pel Vol del Fènix o el Magnus Colossus de Terra Mítica. Perquè la veritat, de Terra Mítica també que no sabien quin gest fer. hi havia molt que parlar i em feia flipar mogolló, com deien als anys vuitanta —del segle passat, naturalment, que alguns ja sou molt joves i hi ha coses que no heu viscut—. Sí, sí, vostés ara em senten i els fa gràcia. Però els assegure que tot allò de graciós no tenia res. La sang se m’encenia amb els riures cínics de les «senyories» que em miraven com una mosca cojonera, que això era jo per a ells i res més. Van ser uns anys molt durs per a l’oposició. Amb la seua majoria absoluta feien el que els donava la gana i damunt feien creure que eren uns senyors i unes senyores, amb les seues maneres fines d’actuar i els seus vestits de marca o de sastre —alguns d’ells regalats, ja saben—, i jo era només una «ravalera» de poble, ensenyant a tothora samarretes amb lemes immorals. Però era la meua manera de cridar l’atenció, perquè si no actuava així ningú no ens feia cas. Com s’enfadaren amb aquella que deia «No nos falta dinero. Nos sobran chorizos», o amb aquella amb què em vaig presentar a la televisió valenciana, «Canal 9 manipula», però, sobretot, es van enfadar molt amb la que tenia estampada la cara de Camps i deia «Wanted», «Es busca». Per contra, la gent normal del carrer va començar a fer-li gràcia tot el que feia i el meu nom va començar a ser conegut. Se sentien identificats amb mi, perquè —què volen que els diga?— sóc guapa i templà, això no cal dir-ho, però bàsicament em veien com una xica més del poble i, d’alguna manera o altra, els representava. Parlava com ells, actuava com ells i em vestia com ells. Ai, què volen que faça? Una es fa una miqueta major, encara que sóc jove —no vagen a pensar que encara tinc corda per a temps—,

el Club de les

rimaveres

i li entra, de vegades, una certa nostàlgia. Sobretot, perquè ara les condicions han canviat i el meu rol o paper institucional és un altre i he d’actuar d’una altra manera. I estic contenta, no cal dir-ho tampoc, però allà dins del cor, de vegades, em sorprén recordant els temps en què manava el PP. I, per sort, hi ha els vídeos de totes aquelles sessions i intervencions meues i, quan em sent una miqueta enyoradissa o depre me’ls pose. Al Youtube n’hi ha molts. Jo me’ls he descarregat perquè preferisc veure’ls a la televisió. M’assec al sofà de casa, davant la pantalla LED —que consumeix menys electricitat— i, amb un bol de roses, veig el marató de la Mònica, com qui es veu d’una sessió —o sentà, dit siga no massa acadèmicament—, la saga de la Guerra de les Galàxies o El senyor dels La sang se m’encenia amb els anells, que hi ha gent per a tot. riures cínics de les «senyories»

que em miraven com una mosca cojonera, que això era jo per a ells i res més.

Com disfrute amb els muntatges que han fet amb els meus millors moments! Segur que vostés hauran vist més d’una de les meues intervencions! Jo em sé algunes de memòria, de tant que les he vistes. Recordaran, si més no, les que feien referència a la corrupció: «vostés han furtat per damunt de les possibilitats dels guanys de la gent». Guau, com els molestava la meua claredat a l’hora de dir les coses. Posava nerviosos, fins i tot, als gats més vells i sabuts. Que, què em diuen del meu enfrontament amb Blasco? Jo dient-li de tot, que havien furtat els diners destinats a construir hospitals a Haití, i ell Van ser uns anys va i em diu «sinverguenza». Ai, què pensarà ara, el pobret? M’imagine que no el torturaran allà a molt durs per a Picassent posant-li els meus vídeos. I del senyor l’oposició. Amb la Cotino què em diuen? Se’n recorden de quan ell, seua majoria absoluta tot santedat i amor per l’altre, em solta allò què jo no coneixia el meu pare? Sí, molt caritatiu feien el que els sí que era, començant, com és normal, per ell: donava la gana i «Ama al prójimo como a tí mismo». Per això, damunt feien creure com no li agradava el que li deia, li encantava que eren uns senyors cridar-me a l’ordre: «es posa vosté la jaqueta o la cride a l’ordre». Quina mania, en no veure’m amb i unes senyores. samarreta! Que els excitava, o què?

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Però —què volen que els diga—, per damunt de tots hi ha un vídeo que m’agrada més que els altres. No sé si l’han vist, però és molt bo. Estic parlant en una comissió i al meu costat hi ha un senyor, per dir-ho d’alguna manera, que no para de trencar papers amb les mans —«raca-raca»— i jo li demane si pot deixar de fer soroll i ell va i continua. I damunt la presidenta de la comissió em diu que continue i que parle del tema que toca i el «tocacollons» allà, «raca-raca». Aleshores, jo dic que parlar d’educació és important, «perquè després una persona, si arriba a diputat no faça eixes coses». I ell em diu que té molta educació i jo li conteste: «sí, vostés tenen una educació que se n’ix». Tenia o no tenia raó per a contestar-li? Ai, però ara, com els he dit, ha canviat tot. Espere que siga un temps més feliç per a tots, però a mi —què volen que els diga?— em falta una miqueta d’emoció. Sí, sí, ja sé que sóc molt emotiva i que, fins i tot, em van veure el dia de la celebració del 9 d’Octubre cantant l’himne amb passió i amb una que altra llagrimeta, però és que era la primera vegada que es commemorava el dia dels valencians i de les valencianes sense ells en el poder. I això, després de vint anys, era molt fort. Però els he de confessar que no tinc prou amb les emocions que tinc ara, que les tinc, no vagen a pensar que m’he tornat insensible. Pensen, per exemple, en tots els embolics amb què em clave barallant-me amb els meus: que si vull ser presidenta o no pacte, que si hem d’anar amb Podemos o no, etc. Però això és, naturalment, la política. Jo el que desitge és viure tan apassionadament com ho feia abans. Per això, encara que siga de tant en tant, vull baixar al carrer i barrejar-me entre la gent i encapçalar una manifestació, encara que siga com la de hui, de bicicletes, i més que una manifestació siga una festa, una activitat lúdica com ara diuen, però de reivindicació, al cap i a la fi, d’un vehicle tan ecològic i sa com la bicicleta. I jo no puc deixar

el Club de les

rimaveres

Aleshores, jo dic que parlar d’educació és important, «perquè després una persona, si arriba a diputat no faça eixes coses». I ell em diu que té molta educació i jo li conteste: «sí, vostés tenen una educació que se n’ix».

He agafat la meua bicicleta amb un grapat de llibres a la cistella —que vegen que sóc una xica culta i estic a favor del Pla de Foment de la Lectura Valencià.

passar l’ocasió —ja em perdonaran—! I per això he agafat la meua bicicleta amb un grapat de llibres a la cistella —que vegen que sóc una xica culta i estic a favor del Pla de Foment de la Lectura Valencià—, i vestida amb un glamour senzill, tota de negre, ben pentinada, reivindicar el meu tarannà. O dit d’una manera més clara: el meu caràcter, sempre protestatari i lluitador. Un caràcter que es veu simbolitzat en totes les xapetes que m’he penjat, perquè jo no sóc de medalles. I que he volgut també deixar ben clar amb la samarreta que m’he posat, amb l’únic lema que ara, per responsabilitat institucional, puc portar: «Samarretes no».

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Renaix al temps futur del tronc sense mancança, la branca d’esperança i esclata el fruit madur. Ja no ens queda a l’al·lè aquell regust ﬂorit, a tuf de canapè de xoriç embotit, cobrant sobres en “be”. Toni Lluís & Enric Xavier

Il·lustració: Gio

REGENERACIÓ POLÍTICA

R 37

De la degeneració democràtica Enric Morera President de les Corts Valencianes

La regeneració política i el “paperet” María José Català Exconsellera d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana

Regeneració política i re-generació política Victor Maceda Periodista d’El Temps

Scarlett Johansson no vindrà a sopar Manuel S. Jardí Periodista, descregut i malcregut

De la degeneració democràtica Enric Morera President de les Corts Valencianes

os heu fixat que de fa un temps ençà, tots els partits vénen —venim— parlant de regeneració democràtica? Allà on hi ha un polític, s’escolta en un moment o altre regeneració democràtica: En una conferència, una entrevista, una intervenció parlamentària... És com un disc ratllat o una cançó d’estiu que de tant de repetir-la acaba destorbant. Tots en parlen, però està clar que per a cadascú té un significat diferent. I ben diferent. Sense anar més lluny, els exdirigents del nostre País Valencià van voler fer una llei per als Ajuntaments en la qual el partit polític més votat aconseguiria l’alcaldia. Sí senyor, sense possibilitat de pactes. Això es presentava com la gran mesura de regeneració democràtica. Però, afortunadament, no va quallar. Es veu que els nostres exdirigents estan fets de la mateixa pasta que Berlusconi, perquè a ell també se li va ocórrer i ell sí va redactar una llei per perpetuar-se al poder. Al poc de temps els italians la batejaren com “La porcada”—Em pregunte com li haguérem dit ací, “L’empastrà”—. Pareix que no els va agradar o no va resultar el que esperaven... Ei! I no vos deixeu enganyar! que això també és una forma de regeneració democràtica perquè això abans no existia a la democràcia italiana. I, evidentment, ens agradarà o no, però ningú pot negar que és una novetat que fa que les regles canvien. regenerar: 1. Generar, produir de nou. 2. renovar moralment, fer (a algú o a alguna cosa) un canvi radical en bé. Això en diuen els diccionaris i, ara que han passat unes eleccions generals, a alguns els hem enxampat, i bé, fent un mal ús del terme “regenerar”. Perquè regenerar no és portar en llistes persones que ja estaven des de la invenció de la democràcia (la moderna i actual, és clar). I això de renovar moralment... quasi que ho deixem per a un altre llibret, o, quasi que millor, ho deixem per als experts en la crítica fallera i que li traguen bona punta al tema, perquè en té.

el Club de les

rimaveres

Per a mi, regenerar la política és fer tot el contrari del que s’ha estat fent. Almenys el que s’ha estat fent malament, clar. Cal obrir, les portes, deixar que la gent participe i ser molt transparents. Que ser transparent no significa res de transparències ni té cap rerefons eròtic. Ser transparent és actuar bé, i quan u actua bé no té por a mostrar el que fa, ni tampoc es mosqueja quan li pregunten. Tot el que no regenera, al remat, degenera. I, a més, acaba avorrint l’audiència, la ciutadania. Pense que la política pot ser molt més divertida que tot això, sense caure en fer riota del votant, com alguns n’han fet.

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

La regeneració política i el “paperet” María José Català Exconsellera d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana

nava jo amb la ressaca dels “nous temps” quan vaig obrir la pàgina de LAS PrOVINCIAS el passat 3 juliol i vaig trobar per sorpresa un article titulat “Tornarem”. D’esta manera començava una crònica que explicava el misteriós assumpte d’un paper amb este missatge, que el 2 de juny de 1995 van introduir en algun lloc secret del Palau de la Generalitat els membres del gabinet de Lerma després de la derrota del PSPV en les autonòmiques, abans de deixar els seus despatxos en el Palau. En aquelles que m’imaginava jo a un jovenet assessor de Lerma nomenat Ximo Puig (actual President de la GVA) i a un jovial Andreu Ferrer (actual Secretari Autonòmic de Presidència) buscant un lloc secret en el despatx de Ximo per a deixar un paper amb un missatge escrit en tinta roja que resava “Tornarem”, amb la data del “momentaso”. ¿Vos imagineu la situació? el Club de les

rimaveres

Me’ls imagine escrivint una promesa de permanència, un “tornarem”, un “açò no acaba ací” o un “que es prepare el PSPV si pretén regenerar-se, passaran els 20 anys i seguirem en l’escenari”. I en estes que vaig tornar a imaginar-me als mateixos Ximo Puig i Andreu Ferrer en 2015 buscant el paperet que van deixar al Palau. ¿Estaria el paper? Podríem dir que este fet insòlit és com una espècie de “regreso al futuro” versió valenciana amb els seus Marty McFly i Doc particulars. I sí, no solament el van trobar sinó que van immortalitzar el moment amb un vídeo i ho van explicar a la premsa… I jo pensant que els meus viscuts però escassos 34 anys havien sigut substituïts per una espècie de ‘teenagers’ de la política que havien entrat al Palau amb les campers, converse, vaquers, tot molt modern i “snob”, que venien a “regenerar” una classe política anquilosada i vella, amb

noves formes i nous missatges… ¡ I va i em trobe de cara amb l’episodi del “paperet” i amb Ximo Puig i el seu bitllet de tornada al Palau, 20 anys després!. Així que quan els enginyosos i provocadors amics de la Falla Plaça Malva d’Alzira em van proposar col·laborar en el llibre «Tro d’Avís 2016» per a parlar de regeneració política dins del “Club de les 9 Primaveres” no vaig poder deixar de pensar en l’impacte que havia deixat sobre mi el famós article del “paperet”. I és que parlar de regeneració política no és parlar de persones, sinó de projectes, no és parlar de l’edat com a condició sinó de la persona com a motor impulsor de noves idees en un context social canviant. En política “regenerar-se” no és necessàriament prescindir de l’experiència, és renovar el discurs, innovar en les formes, comunicar des de la proximitat. Però una cosa és no prescindir de l’experiència i una altra fer un

embós polític… regenerar-se és adaptar-se a una societat canviant, complexa i enriquida per noves generacions amb una altra visió, altres necessitats, altres metes. En resum, que els xics del “paperet”, 20 anys després i amb la mateixa visió, s’acosten tant a la regeneració com la coca a un pa. Així que la “regeneració democràtica” ha passat de llarg per la nostra benvolguda Comunitat a velocitat d’AVE, o ja em diran vostés com qualifiquem l’episodi... El nostre Ximo Puig ha anat i ha tornat amb el “DeLorean” mentre la que subscriu donava els seus primers passos (literal). I és que la política ha canviat des dels 80… com ho ha fet la societat, una societat que exigeix polítics sincers, preparats, moderns i amb un discurs centrat i obert. Bé, almenys, a mi, em queda l’esperança de saber, que al final de la “peli” Doc i Marty agafen el seu “DeLorean” i tornen a 1985.

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Regeneració política i re-generació política Víctor Maceda Periodista d’El temps

el Club de les

rimaveres

i algú de vostès, caminant per València, es topa de front amb una persona despistada, que mira a esquerra i dreta i no s’hi troba, faça el favor d’ajudar-la igual com ajudaria una iaia que es disposa a creuar un semàfor en solitari. És molt possible que es tracte d’un diputat o una diputada de les noves Corts Valencianes, la majoria dels quals són novells i van una mica perduts. Una mica o una mica massa, perquè fixeu-vos en Carolina Punset, la síndica de Ciutadans, que el primer dia que va arribar de la seua aldea (on tothom parla anglès, flamenc i rus) per assistir al primer plenari de la nova legislatura, es va plantar al Palau de la Generalitat i va exigir que la deixaren passar: toc, toc, toc, toc!!!! Es pensava que allà dins hi havia l’hemicicle, però el policia de la porta —que encara deu estar astorat, el pobre home— va fer-la entrar en raó i va ser tan amable d’indicar-li quina era la ubicació correcta. El president era Alberto Fabra, i a aquelles estances tan nobles, les úniques dones que tenien dret d’accés permanent eren Esther Pastor i Silvia Jato. I no pregunten el motiu, que paso palabra. En tot cas, el fitxatge sorpresa de la temporada als escons del PP no ha sigut ni l’una ni l’altra, sinó la jove de 26 anys María Bernal, redactora del bloc de tendències Breakfast in Valencia i col·laboradora, entre més mitjans, de la revista digital BFace Magazine, on va escriure un post titulat “Tácticas para follar en Navidad” que va rodar bastant pels telèfons dels diputats conservadors de seguida que Fabra va designar-la candidata popular a les eleccions. Això sí que és apostar per la regeneració d’un partit polític... Encara que, vés per on, l’entrada ha estat esborrada. No la busquen per internet, perquè s’ha autodestruït, igual com totes les altres que va escriure sobre les joguines eròtiques que recomanava a la parròquia (amb perdó de l’expressió). La joveneta María Bernal fa molt bona parella amb Juan Carlos Caballero, l’altra promesa promocionada pel PP a la legislatura en curs, que en la seua primera pujada a la trona parlamentària, en una intervenció sobre la crisi dels refugiats sirians, va fer referència a unes “dades d’amnistia fiscal” l’autoria autèntica de les quals corresponia a Amnistia Internacional, un lapse que no va ser capaç d’esmenar ni tenint els papers al davant. I és que el xic, en realitat, únicament llegia, però el subconscient —ai, el subconscient!— sovint és més veloç que la vista. Amb l’objectiu de criticar l’escassa regeneració dels socialistes valencians, la nova lideresa popular, Isabel Bonig, ha arribat a exhibir en un plenari una fotografia seua fent la comunió, i a continuació, ha recordat que Ximo Puig, el nou president del Consell, ja estava en política aleshores. Ara bé, Bonig no és molt més jove que ell (els separen 11 anys), i tenint com a referent la britànica Margaret Thatcher, tampoc no està en condicions d’alliçonar ningú sobre què és nova i vella política. Fer política amb ídols d’aquest perfil és com dedicar-se a l’estudi de la història i inspirar-se en el carpetovetònic César Vidal. I, certament, encara que Ximo Puig no és sinònim de regeneració, la reaccionària Bonig més aviat encarna la re-generació, és a dir, el reviscolament de la generació dels 80.

Que ningú no li toque la seua Thatcher, per favor! En qualsevol cas, si parlem de regeneració és perquè hi ha una generació que ens ha deixat. Tan sols hem de girar la vista enrere per constatar que, en ben poc temps, hem perdut personatges de la talla de Francisco Camps, ricardo Costa, Sonia Castedo, Carlos Fabra, Serafín Castellano, Milagrosa Martínez, Vicente rambla, Juan Cotino... I, per damunt de tot i de tots, l’exil·lustre alzireny rafael Blasco Castany, l’omnipresent Blasco, que era com l’arròs a la paella. Sense ell, no es podia entendre la política valenciana. Va estar amb tants presidents de la Generalitat que fins i tot semblava anterior a la Generalitat mateixa, i ara (amb tot el que ha sigut ell...) passa uns anyets a la presó de Picassent. No patiu per ell, però, perquè s’hi ha ben adaptat i, segons diuen els que en tenen notícia, ja és l’amo i senyor del pati de reclusos. D’ací a quatre dies, regenera la cúpula directiva del centre penitenciari i ens el trobem dirigint la presó, amb els excompanys de partit a les seues ordres.

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Scarlett Johansson no vindrĂ a sopar Manuel S. JardĂ Periodista, descregut i malcregut

el Club de les

rimaveres

questa vegada tampoc no l’he encertada. Allò que m’havia pensat que passaria no ha passat. Ni té pinta que passe demà o despús-demà sense falta. Jo m’havia fet il·lusions. No massa, la veritat, coneixent el percal, però després de vint anys de destrosses, m’esperava una altra cosa. Una altra manera de fer, un altre ritme, no sé si m’entenen. Perquè vint anys d’estrenyits absolutistes governant el País Valencià, i en el govern central alguna alternança que tampoc no ha sigut per a llançar les campanes al vol... què volen que els diga? Ja sé que redreçar les coses a vegades és complicat. Però ja havia recorregut allò de la transició quan era més jove, entre clandestinitat, mili, blaveros, pintades, sense dret a vot però amb cabell llarg, entre la nova cançó i un porret ocasional amb Pink Floyd de rerefons, llibertat, amnistia i estatut d’autonomia... Quina innocentada, l’estatut. Entre que no hem eixit de pobres i la cavalcada de xoriços que han fet l’agost... de poc que no deixen ni les pedres. Tot per a ofrenar. Ah, i aquell altre referèndum: OTAN no, bases fora, i tot això i allò, i tot això i allò, que va deixar escrit l’Estellés i cantava l’Ovidi... Definitivament amb la transacció democràtica vaig acabar molt decebut. I si ja follàvem poc en relació a les ganes acumulades, ens va caure l’amenaça de la Sida, la banda organitzada dels bisbes i tot el que ha plogut després. Vaja, que 40 anys després que Franco morís al llit, em pensava que estaria més prop de la meta que no de la graella d’eixida amb un sac de penúries i reivindicacions al llom. En fi... Passa que després de vint anys llarguíssims de devastació pepera, marca Espanya, m’havia fet il·lusions. Poques, però les mínimes per a eixir pel món sense envermellir quan et pregunten d’on eres.

Fet i fet, després d’aquella setmana tràgica en què els diferents líders i lideresses de les confraries locals van treure la vanitat desbocada a passejar i de poc que no fan descarrilar el govern esperat, allò ben cert és que els canvis no arriben en la quantitat ni en la intensitat desitjada. Per no parlar dels robatoris perpetrats per tant de presumpte delinqüent com hi havia en la nòmina pública i rodalies. Hi ha, també, la tragicomèdia de l’espoli financer a càrrec de l’Espanya que ens enganya. Ara patim una pròrroga, però el temps de descompte fins al nou sistema de finançament pot durar més que un matx sencer, amb el risc que, atenent a la categoria dels defenses, ens marquen una golejada. Això i més coses conformen el meu optimisme patològic. Vull dir que quan esperàvem que la legitimitat de la nova política ens sorprengués, “els nostres”, per dir-ho amb una mentida amable, van obrir un parèntesi fins que les eleccions del 20-D deixaren les coses aproximadament iguals, però amb més clavaris per a la festa major. Ja veieu com s’assembla la nova política a la vella. Ho contes a Kuala Lumpur i no s’ho creuen. Gràcies a la justícia, no hi ha molts responsables de l’estropici dins la presó. Més encara, Rita Barberà i Alberto Fabra, per posar només dos exemples, els han premiat aquesta pel·lícula de “Sodomiza como puedas” amb una esplèndida nòmina en el Senat. El Senat! Per a què collons serveix el Senat?... Més enllà de la col·lecció de cromos que ocupa els despatxos oficials, i els pocs que van en bicicleta a la feina, fa l’efecte que la banca i la penya del bou continuen ostentant el poder hegemònic. Allò que m’amoïna de les expectatives per quallar, és que Scarlett Johansson no vindrà a sopar. tro d’avís 2016 · malva

3 M

Igualtat

Imagina si f贸ra al rev茅s

of the ime making off

senyora

A LT

... 3. I

La sENYora aMParIto Josep Antoni Fluixà

els hòmens em rifaven

aben vostés l’acudit aquell del xiquet orfe que torna a casa, després d’haver anat cada vegada em sent feliç a confessar-se per combregar, i li diu a sa mare: «Mare, mare, el capellà m’ha dit que el pare l’ideal és un món on totes està en la glòria». I la dona, les persones són iguals amb una mirada irònica i, a la vegada, satisfeta, li contesta: «No, mante, no! Ton pare està al cel. La qui està en la glòria és ta mare». Això mateix és el que em passà a mi quan el meu pobre home ens deixà. Que vaig descansar per fi! No, no és que no el volguera! Això, no! Que jo al meu Ricardo el vaig respectar sempre! I el volia, vaig ser massa naturalment! No vagen a consentidora pensar el que no és! descansada i fent vida de princesa Jo —com poden vore per la bona presència que encara conserve, gràcies a Déu!—, de vaig començar de secretària joveneta, vaig ser molt rebonica. d’una constructora

jo sóc vella, però no bleda

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Sí, sí, els hòmens em rifaven. Anava pel carrer i em miraven tots. Feia goig. Per això, vaig poder triar l’home que més m’agradava. No pensen que una es quedava per a vestir sants! I em vaig casar ben enamorada. Sí, enamorada com una mona que mira embadalida la Lluna. Però, ja saben... una cosa és estar enamorada i l’altra ben diferent estar casada! Quan començàrem a viure junts, de novençans, tot anava molt bé: carinyo, per ací i carinyet, per allà. Però, després, ja saben: «Aparta’t, Amparito, que sempre et poses per davant», «Ix del lavabo que portes ja una hora i estic pixant-me», «No t’arrimes tant que fa calor».

«No mante, no! Ton pare està al cel. La qui està en la glòria és ta mare». Això mateix és el que em passà a mi quan el meu pobre home ens deixà.

Però ell ben bé que s’arrimava quan volia. Aleshores, no hi havia excuses, ni calors ni maldecaps, perquè una dona havia d’estar sempre disposada a satisfer el seu home, perquè el meu Ricardo era... —com dir-ho?—, un home molt home, dels antics. I jo —què volen que faça— havia estat educada per a respectar sempre el marit. Eren altres temps, no com els d’ara. I els joves es riuen d’estes coses, però jo, a la meua edat, saben què els dic?, que ja em dóna tot igual. I si algú es riu d’estes coses que conte, que ho faça. Jo també ho faig, però m’agrada contar-ho. S’ha de saber..., no? Si es vol que canvien les coses que funcionen malament, caldrà saber quines són, dic jo! I les jovenetes de hui en dia, en algunes coses estan molt espavilades, però, en altres, encara els queda un llarg camí. Que jo sóc vella, però no bleda, i escolte, per desgràcia, encara moltes notícies de dones que són maltractades per les seues parelles. Sí, sí, «parelles». Que què? Jo també m’he fet més moderna. Ara ja no es diu «el meu home» o «la meua dona». Ara es diu «la meua parella». Si arribe a dir-li jo això al meu Ricardo, em solta un parell de brofegades d’aquelles seues que em deixaven sempre la cara roja com una tomaca. Però ara ell ja no és i jo dic el que em dóna la gana. Però ell ben bé que s’arrimava I per això mateix vos conte el que vos conte. Sí, senyora! Perquè, amb el pas del temps —tal com quan volia. Aleshores, no hi vos anava dient—, l’enamorament inicial es va havia excuses, ni calors ni anar aigualint, però la convivència va fer créixer maldecaps, perquè una dona una estima entre els dos que no sé com explicarla. Era com un suflé que havia perdut la seua havia d’estar sempre disposada a esponjositat i que es mantenia endurit com una satisfer el seu home. pedra, però ben unit.

el Club de les

rimaveres

El cas és que vaig viure amb el meu Ricardo més de quaranta-set anys junts. Pobret, li faltaren tres anys per celebrar les nostres noces d’or! D’això es lliurà ell... i jo! Estic segur que m’hauria regalat la nova rentadora superluxe amb les funcions digitals més avançades. Tenia una imaginació! Quan férem els vint-i-cinc anys em va sorprendre amb una trituradora que tenia més de deu accessoris i amb la qual podies fer els pures més impressionants. Jo me’l vaig quedar mirant amb cara de no saber què fer i ell, somrient i ensenyant-me la dentadura postissa que portava, em va preguntar: «que no t’agrada?». I jo, és clar, no li vaig contestar. Vaig optar per fer també un somriure, perquè, allò que el cos em demanava, era posar en marxa la trituradora i triturarli el cervell! Aquell dia, precisament, va ser el dia en què més a prop em vaig sentir de rebel·lar-me, però no ho vaig fer i vaig continuar callant. Hi havia, naturalment, el meu fill i la meua filla. I, sobretot, «el què diran»! Perquè la societat d’abans no era com la d’ara. Per sort, ara hi ha molta més llibertat. Ma mare, pobra, conta que ella, de xicoteta, en saber llegir i escriure un poquet, la van traure d’escola. Era l’única xica de casa i havia d’ajudar la mare en les faenes domèstiques, perquè sa mare no donava abast amb el seu marit, el meu iaio, i els seus tres fills barons, germans de ma mare. Per això va voler que jo estudiara i vaig fer administratiu.

Les jovenetes de hui en dia, en algunes coses estan molt espavilades, però, en altres, encara els queda un llarg camí.

I, en un primer moment, els estudis em van servir per trobar faena. Vaig començar a fer de secretària d’una empresa de construcció que, a finals dels anys seixanta, va iniciar un procés d’expansió que va fer rics els seus propietaris. I un n’era el meu home! Perquè Ricardo s’inicià treballant d’obrer, però, com era espavilat i no tenia por de res, prompte es va fer constructor associat amb un germà i un amic. Només ens posàrem a festejar, a Ricardo ja començà a no agradar-li que treballara a l’oficina. Em deia que aquell no era un bon lloc per a una dona com jo. Allò em feia sentir important: «una dona com jo». Semblava que estava feta d’una pasta especial. I, com que

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

ell guanyava molta «pasta» em va convéncer perquè deixara de fer d’oficinista, perquè una dona d’un «home ric com ell» havia d’estar a casa, descansada i fent vida de princesa.

Només ens posàrem a festejar, a Ricardo ja començà a no agradarli que treballara a l’oﬁcina. Em deia que aquell no era un bon lloc per a una dona com jo.

Ai, no li negaré que tenia molta vèrbola! I li vaig fer cas, però he de dir-vos que, si fóra hui, no ho consentiria. Vull dir: que no li faria cas. Perquè les coses van canviar molt a partir d’aleshores. El meu Ricardo s’envalentí amb la meua actitud submisa i ja no em deixà decidir res més. Ell era l’amo de la casa, de la dona, dels fills, del negoci, de les coses de menjar que es compraven i, per suposat, dels diners. Ai, com li agradava fanfarronejar com un titot! Jo, com he dit, vaig ser massa consentidora, però, això sí, mai no em va posar la mà damunt, ni em cridà més del compte. Jo, per contra, com feien i han fet moltes dones al llarg de la història, l’enganyava. No, no, per l’amor de Déu!, no pensen malament. M’han fet posar roja i tota avergonyida! L’enganyava en xicotetes coses. Ara li treia unes pessetes per ací —perquè en aquella època pagàvem amb pessetes, no com ara, que ho fem amb euros—, més endavant li demanava diners per a una necessitat urgent, però, en realitat, era per a un capritxet, etc. Supose que ell, en més d’una ocasió, faria com que no se n’assabentava, perquè tot allò eren per a ell, segurament, malifetes de xiqueta. El cas és que, fa set anys, el meu Ricardo es va morir, deixant-me una xicoteta fortuna que m’ha alegrat la vida més que tots els records que li guarde amb afecte, no es vagen a creure que sóc una desagraïda o una malànima. I llavors, després d’uns mesos de dol —perquè, de veritat, la mort de Riqui, com li deia en la intimitat, m’afectà com és natural—, vaig començar a viure com una segona primavera.

A poc a poc, vaig començar a ajuntar-me amb les amigues de joventut, totes elles també viudes, i eixíem a passejar i, de tant en tant, també a sopar juntes. I, sense saber com, les trobades, les reunions i, sobretot, els dinars i els sopars es van anar fent més freqüents. L’excusa, sovint, era anar a missa, però una alegria inesperada m’inundava el cos i, en les nostres converses, cada

el Club de les

rimaveres

vegada érem més atrevides. Fèiem..., millor dit, fem feredat quan estem juntes. Parlem dels nostres néts, dels nostres fills i filles, però també d’hòmens i de quin culet té el cambrer que ens serveix i ens riem amb la boca oberta i de manera cridanera, com si fórem foques, fent palmes amb les mans a cada nou acudit més agosarat que conta una o altra. Tot això ha fet que cada vegada em senta feliç. La meua néta major parla sovint amb mi i em conta què sent, què pensa, què vol fer de la seua vida, quina relació té amb els xicots que coneix... I, de vegades, em diu: «Iaia, tu t’imagines Estic segura que m’hauria regalat la que, quan eres jove, tot nova rentadora superluxe amb les haguera sigut al revés». I funcions digitals més avançades. jo ara sí que m’ho imagine. I, encara que pense que Tenia una imaginació! Quan férem l’ideal és un món on totes les els vint-i-cinc anys em va sorprendre persones són iguals i amb les amb una trituradora que tenia més mateixes possibilitats alhora de créixer, no puc evitar de deu accessoris. imaginar-me asseguda en una butaca, amb el pentinat de perruqueria, la falda de mudar negra per damunt del genoll, amb les sabates de tacó i un xicot jove submís acostant-se’m com un gosset, desitjós de la meua carícia i jo, aleshores, cridant de goig i en la glòria. En la glòria d’un temps nou i per molts anys.

La meua néta major parla sovint amb mi i em conta què sent, què vol fer de la seua vida... I, de vegades, em diu: «Iaia, tu t’imagines que, quan eres jove, tot haguera sigut al revés».

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Iguals som en essència, iguals éssers humans. I es posa en evidència, imaginant l’absència de murs i d’entrebancs. L’aspecte sexual, on hi ha molt que bregar, ens diu que allò normal és simplement amar. No hi ha altra explicació. Qui no et tracta com cal i aquell que et discrimina no sols no té raó, que a més de fer el mal, tal qual, com s’endevina, el que és un cabr... i un bròfec anormal. Toni Lluís & Enric Xavier

Il·lustració: Sara H. Peñalver Fotografia: Anarel·la Martínez Model: Alba Casanova

Igualtat Lucrècia de Borja Consultora sexual i sentimental

No se de què ens queixem les dones Isabel García Diputada d’Igualtat de la Diputació de València

El preu del pa Arturo Blasco reclam Editorial

Igualtat Carlos Galiana Actor i regidor de l’Ajuntament de València

T A T L A U IG

Igualtat LucrĂ¨cia de Borja Consultora sexual i sentimental

el Club de les

rimaveres

o sé si vull tindre fills o no. Sé que ARA, HUI, no en vull, però en un futur… com vaig a saber-ho?? Li ho hauria de preguntar a Marcos, el vident eixe que teniu a Alzira. També aprofitaria per preguntar-li si voldré viure sempre a La Safor, si voldré visitar l’Ecce Homo de Borja per fer-me una foto de postureo màxim o si em decidiré a tindre un gos amb el cap gros. Si em decidira per esta última opció, això també comportaria tindre una casa amb jardí, perquè forma part de les meues conviccions i religió personal no tindre un gos dins de casa, vivint a un pis de 100m2. Per què a la gent li preocupa tant saber si penses tindre fills i per a quan ho tens previst?? Xicaaaaa, que se te passarà l’arròs... I has provat a dir-li a algú que no vols tindre fills mai?? Ai, la que es lia… calla, dona, ja canviaràs d’opinió… això ho dius ara però quan se’t desperte l’instint maternal, voràs. Mira, teta, tinc 35 anys, sí, ja sé que n’aparente 28, gràcies, però no. I fins ara no se m’ha despertat. ¿Podria ser que en algun moment de la meua vida —vés a saber per quina raó— el meu cos decidira que vol engendrar un alien fins que se’m deforme el cos, se m’ompliguen les cames de varius, retinga líquids i tinga trastorns de la son fins que parisca i, aleshores viure en un ‘ai’ continu preocupant-me més per l’alien que per mi, convertint-me en una mare patidora que passarà els següents 5 anys sense poder dormir bé per les nits, amb la casa plena de soroll contínuament i sense poder fer plans de cap de setmana amb els amics sense tindre amb qui deixar l’alien? Vols dir? Creus que això podria passar?? Tan descabellat veus que m’agrade la tranquil·litat de ma casa, la llibertat de no dependre de ningú i poder els plans que em roten?? A mi el que realment em sorprén és que eixa pregunta sobre els fills ens les facen a les dones i no als homes. Òbviament nosaltres tenim una certa “caducitat” perquè només podem tindre fills fins a una certa edat, mentre els homes són capaços de fecundar a qualsevol edat. I açò és realment un putada per a nosaltres perquè la societat s’encarrega de preguntar-te constantment quan tindràs fills i recordar-te que et queden pocs anys per poder fer-ho. La meua amiga la Mari Lluch s’ha obsessionat amb el tema fins al punt de fer-se un calendari. Has de tindre en

compte que l’edat màxima recomanable per a tindre un primer fill són els 40 anys, per tant, ella s’ha calculat que s’hauria de quedar prenyada com a màxim als 39. Clar que a partir de certa edat potser ja costa un poc i tarda més d’un any en quedar-se, per tant, hauria de començar a intentar-ho als 38. Ella té molt clar que no vol inseminar-se i que només vol fills si té parella formal, així que almenys necessitarà un any per tindre una parella més o menys estable i decidir que siga el pare dels seus fills, això vol dir que ha d’ennoviar-se amb l’home que després la fecundarà abans de fer els 37, perquè tot vaja bé. El problema és que ella ja en té 38 i encara està soltera. La societat li ha creat un estrés innecessari. Sé que normalment quan la gent fa este tipus de preguntes, no ho fan amb cap maldat, és simplement un ‘parlar per no callar’, una espècie de pregunta comodí, com quan saludes a algú i li preguntes “com estàs?” esperes realment que et diga com està?? Si és una persona de confiança, segurament sí, però si és algú a qui no coneixes molt potser et sorprens si comença a explicar-te que no està massa bé perquè acaba de saber que la parella li posa les banyes i a més se li han inflamat de nou les almorranes. No, no volem saber-ho, ho diem per dir. Per costum. Costums com la de preguntar per la vida reproductora de la gent que és de molt mala educació perquè no saps si l’altra persona no és fèrtil, té problemes de salut o simplement no vol tindre fills. Intentem ser educats i contestar amb un “ja vorem...” o “sóc massa jove...”, però potser és el moment de deixar l’educació a un costat perquè si jo em violente amb la teua pregunta també puc violentar-te amb la meua resposta, com «és que no vull deixar de viatjar i anar a festivals, com t’ha passat a tu», «ja m’agradaria... però sóc estèril» o “doncs mira que ho intente, eh... perquè no pare de follar, però mira, que res”. El meu germà té 30 anys i a ell no el pressionen d’eixa manera, al contrari, quan li pregunten si festeja i diu que no, l’animen... molt bé que fas, xico, ninguna falta que et fa complicar-te la vida que a soles es com millor s’està... HOLA??!! Ell no s’ha de complicar la vida i jo sí?? Per què?? Perquè sóc dona?? Doncs les dones no som (tan) complicades, i si se’m passa l’arròs... em demanaré una pizza. tro d’avís 2016 · malva

o se de què ens queixem les dones. Fixa’t que tampoc és que ens queixem les feministes. Sempre fent-nos les víctimes i negant la sort que tenim per ser dones. Ben mirat ser home tampoc és un ganga. Només cobren més, a ells no els assassinen pel fet de ser hòmens, no patixen els dolors menstruals, els bisbes no els diuen el que han de fer, l’Estat no es fica amb el dret a decidir del seu cos… En realitat el que és una bicoca és ser dona. Quan et vistes cada matí ho fas pensant en les floretes que et van a llançar pel carrer (dóna igual si t’agraden o no), si estàs de mal humor sempre hi ha algun home que et disculpa perquè, “segur que estàs amb la regla”.

No se de què ens queixem les dones Isabel García Diputada d’Igualtat de la Diputació de València

el Club de les

rimaveres

I què dir de la seua valoració sobre la nostra edat o la nostra bellesa. És una passada que ells decidisquen per tu com deu ser el teu cul, les teues cames o si es porten les canes, els tints o les arrugues. Però si això és un ganga imagina’t el que suposa ser política en este país. Tot són avantatges. Les llistes sempre estan encapçalades per dones. Ningú es planteja si estàs o no preparada per a assumir determinades responsabilitats. Si les llistes han de ser paritàries, nosaltres sempre ocupem els primers llocs i si són cremallera les encapçalem. I el millor és que els nostres companys no es plantegen una altra cosa. Donen per fet que ells han de deixar-nos pas perquè estem qualificades i àmpliament preparades per a això. Si t’assignen àrees tradicionalment masculines ells et recolzen. No se’ls ocorre dir-te “homenot” ni coses semblants. A les reunions de després d’hores laborals no t’inviten perquè descansem i podem estar amb els nostres fills i filles. Ells ens ho conten tot l’endemà, sense deixar-se detall. Per cert que en les conversacions de sobretaula quan, casualment alguns acaben parlant de com de “bona” que està la secretària, la regidora o diputada de torn, ells només ho fan des de la camaraderia més absoluta i des de l’admiració que senten per nosaltres. I açò val per a totes les professions benvolgudes amigues. De veritat que és una passada ser dona. No entenc com algunes ens queixem. Si és que a més tot sempre és pel nostre bé.

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

l dissabte de matí vaig eixir a comprar el pa. M’agrada eixir el dissabte de matí a comprar, siga el que siga. Pel comboiet, més que res. Passejar tranquillament, sense presses, fer-me un cafenet a la plaça i llegir la premsa, saludar alguns amics, fer com que no en veig d’altres… Un dissabte isc i faig la compra de casa, un altre vaig a comprar un poc de roba, un altre compre condons… bé, això és una vegada cada molt de temps, però és que en compre molts cada vegada que vaig, que em dóna molta vergonya. Al final ja no sé si estic a la farmàcia o a la xarcuteria: Tere, 10 quilos de lo de sempre. Perquè jo ja no compre ni caixes, ara són quilos, que així m’estalvie el cartó de la caixa. Tot suma, que estem parlant de molt de cartó… El cas és que deixant de banda la meua gran freqüència sexual i tornant al pa, que no és tan interessant però és el que m’han manat, vaig al forn de la plaça i a la cua estava l’alcalde de la meua ciutat. Un home templat, un poc pelat. Normal, mestre tota la vida… Quin estrés, quina forma de patir. Podent ser, jo que sé, banquer acomodat, sastre a les corts o bàrman al congrés, i l’home es fa mestre d’escola, en fi, que li anem a fer… Total, que estava l’home a la cua, amb un poc de pressa, perquè la bicicleta la tenia a la porta i açò encara no és Holanda, i que si et descuides et desapareix la bici i vés a saber en quin mercat de diumenge estarà, i la fornera, que és una dona conversadora i ben assabentada de tot el que passa a cada carrer del seu territori va i li comenta que s’ha enterat, gràcies a la filla d’una clienta que abans comprava el pa al forn de l’altre carrer però que ara, després de tota una vida de comprar pa i croissants molls, s’ha canviat de forn i és clienta seua perquè a l’altre forn gastaven farina de la barata, però que ella ja ho sabia perquè eixa família han sigut sempre més rates que una arruixadora, que la igualtat i l’equitat anaven a ser objectiu fonamental del seu treball polític com a nou govern municipal. I que si això era veritat que comptaren amb ella per al que fóra, que ja estava farta de fer pa i portar els fills a l’escola. Que estava cansada d’aguantar ronquits al matí i a la nit, i que volia eixir a ballar. Li va dir que no podia fer el dinar i les encomandes de la tenda, i que algun dissabte, tampoc tots, tal vegada solament un al mes, voldria eixir a sopar a la plaça, amb les amigues, i els diumenges poder ensenyar el seu nano a anar en bicicleta, que tots els amics ja sabien i a ell el Club de les

rimaveres

El preu del pa Arturo Blasco reclam Editorial

li tocava anar darrere amb el patinet i clar, tornava sempre malhumorat a casa i no volia sopar. La fornera, que era una dona preciosa, amb el pèl negre i llarg, i una mirada verda oliva penetrant, li va contar al senyor alcalde que el marit, que anava i venia sense donar cap explicació, no li deixava posar-se el vestit roig que havia comprat feia tres mesos perquè li marcava massa la cintura, ja veus tu, en la cintura tan bonica que té ella. I que tots els seus companys d’altres forns, i per tal de combatre les grans superfícies, han hagut d’evolucionar i adaptar-se als nous temps per poder donar un plus, un afegit, i no perdre la clientela, i ara es comuniquen mitjançant una xarxa on-line de forners per tal d’estar ràpidament assabentats de tot el que passa a la ciutat i poder oferir bons xafardejos, material del bo, del de qualitat, als clients de sempre

que puguen tindre la temptació d’anar a pel pa al Mercadona? (ups) o similars, i que a ella cada nit li’l remiraven. Ah, i tampoc podia pintar-se els llavis de roig! I l’home, que com a bon alcalde tot ho vol solucionar i a totes parts vol aplegar, li va dir que no es preocupara, que tot allò tenia solució. Que anaven a fer una cosa súper bona, que anaven a fer una altra cosa requetebona i que, per acabar, anaven a fer una altra que tot ho apanyaria. I la dona, amb un somriure d’orella a orella, li va posar uns croissants de xocolate dels que fan abandonar qualsevol dieta! Al remat, quan l’home va eixir, li havien furtat la bicicleta. Pareix que al forn i al carrer encara hi ha molta faena per fer. Però bé, tot és posar-se.

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Igualtat Carlos Galiana Actor i regidor de l’Ajuntament de València

o no vull dir res, però… no noteu que des de maig tot el món és gai? Sí, escolteu… Una cosa bàrbara! Fins a l’alcalde de València el vaig veure jo desfilar en la cavalcada eixa de l’orgull LGTB. Amb bandereta multicolor inclosa. El que no s’havia vist mai. És com si en les últimes dècades hagueren estat tots ficats a pressió dins de l’armari i en arribar la primavera, zasca!, tots fora de colp. Que no dic jo que no estiga bé. Que no siga jo qui ho critique, però… què va a ser ara de nosaltres els heteros? És com si el món s’haguera tornat rosa i tampoc és això. No ho heu notat? L’ambient està com a molt més relaxat. I no, no és un joc de paraules. Fins i tot el meu cosí de Conca ha eixit de l’armari. El meu cosí! De Conca! Que no vull semblar el que no sóc, però el vaig veure un dia nu en la piscina i és tan pelut que amb ell et pots fer una batamanta. I ara gai. Serà possible! I és que les coses estan canviant. I a passos engegantits. A un no li dóna temps a acoblar-se. L’altre dia vaig anar a comprar-me uns vaquers i el dependent em va preguntar: “de quin color?” Jo li vaig dir “blaus”. I ell va insistir: “quin blau? Blau cobalt, blau turquesa, blau aguamarina.” No sabia què dir. “Fotre! Blau vaquer, de tota la vida.” Jo el tema dels espectres del arcoiris ho porte fatal. I no, tampoc és un joc de paraules. Però no solament està canviant la llibertat sexual. Què em dieu de la igualtat de gènere i les polítiques inclusiel Club de les

rimaveres

ves? Si han creat fins i tot una conselleria! La Oltra. Però, quina necessitat tindran les dones de ser iguals que els homes? Si estem tan bé sent tan diferents. Que sí! Que iguals davant la llei, que iguals en drets i en deures, que iguals en llibertats, en sous, en càrrecs de responsabilitat! Però, què voleu que vos diga? A mi em toca de núvia una xicona com el meu cosí de Conca i em passe el dia passant-li l’Epilady. Ho sé, ho sé. Sóc una poquet cafre. Pot ser que semble insensible, i no és això. És que no és fàcil. Després d’anys sent el mascle alfa, el sexe dominant, a mi tots estos canvis m’estan costant una barbaritat. Intente acoblar-me, de veres, però després d’anys tenint com a referent “Matrimoniadas”, doncs com que la cosa es complica. Però he fet esmena de reforma. Vull acoblar-me als nous temps. respectar i ser respectat. No com abans. Vull evolucionar. M’he tornat un tio sensible. També amb la naturalesa: m’he comprat un cotxe elèctric i, de dilluns a divendres, ja no aparque en els llocs reservats a persones amb diversitat funcional. Veieu? No he dit minusvàlids ni discapacitats. A poc a poc. Jo m’ho note, estic millor amb mi mateix. respecte les dones i als homes per igual. respecte la diversitat. respecte els dependents. respecte en general. Va ser un propòsit en any nou: obrir la meua ment. Estar obert a tot. I escolteu!, com diu el meu cosí el de Conca: el que lo prueba repite, yo no sé por qué será.

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

4 M

Moviments culturals MuixerangaSound System

of the ime making off

uel el ras

l ra

s nt

t ul

... M . 4

im ov

MIQUEL EL rastaFarIÀ Josep Antoni Fluixà

em diuen Miquel el Rastafarià

no sóc cap hippy

m diuen Miquel, Miquel el Rastafarià, i estic content, molt content. Però, si m’ho permeten, abans d’explicar-los aspecte de perroﬂauta el motiu de la meua alegria, em presentaré un poc més. No s’han de deixar enganyar pel la cervesa sí que m’agrada meu aspecte de perroﬂauta, que és com les persones molt primmirades ens diuen ara despectivament a les que portem els cabells amb rastes i trenes. De fet, si els he de dir la veritat, a mi els gossos no m’agraden massa i la flauta —què volen que els diga?—, tants anys estudiant-la a l’escola que he acabat tenint-li un poc de mania. I no, tampoc no sóc representant del sóc cap hippy, ni forme part Consell Local de Cultura de cap tribu urbana. De fet, tampoc no sé llançar foc per la boca, ni fer jocs malabars i, per m’encanta la música Reggae tant, no em puc guanyar la vida dels rastafarians pel carrer, perquè ningú no em donaria ni un cèntim. Potser, algun

vaig estudiar Magisteri

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

entrepà de calamars a la romana, si quan em veu es pensa que passe fam. Però, això sí, la cervesa sí que m’agrada i molt, encara que sóc més de les cerveses artesanals que no de les litrones. El cas és que, des de ben jovenet, m’han agradat molt els pentinats aquests jamaicans i, després d’insistir fins a fer-me més pesat que la botifarra, els meus pares em donaren permís per portar els cabells com em donara la gana. Aleshores, estudiava batxillerat a l’institut i els meus companys es van sorprendre més que un pollastre davant d’una rabosa, perquè sempre havia sigut xic calladet i invisible com una puça. Però aquell gest de rebel·lia em va anar bé, perquè les xiques, sobretot, començaren a mirar-me d’una altra manera. I, fins i tot, vaig ser el centre d’atenció quan la professora de filosofia aprofità el meu pentinat per parlar del rastafarisme. Jo no en tenia ni idea, però resulta que la gent que el seguia no es deixava rastes i trenes només perquè sí, sinó que ho feia inspirada en una cultura o filosofia

el Club de les

rimaveres

No sóc cap hippy, ni forme part de cap tribu urbana. De fet, tampoc no sé llançar foc per la boca, ni fer jocs malabars i, per tant, no em puc guanyar la vida pel carrer.

Des de ben jovenet, m’han agradat molt els pentinats aquests jamaicans.

que, fins i tot, tenia un rei. El rastafarisme era un moviment espiritual i religiós que s’identificava sempre amb un sentiment de bondat i de germanor que cercava sempre la veritat. Allò em va agradar, però altres coses amb les quals no m’identificava les vaig oblidar. En tot cas, davant els companys vaig assumir que jo n’era un seguidor, perquè no em desagradava l’estètica dels rastafarians i, sobretot, perquè m’encantava la seua música Reggae amb Bob Marley al capdavant.

els la em

El rastafarisme era un moviment espiritual i religiós que s’identiﬁcava sempre amb un sentiment de bondat i de germanor.

Per això, des d’aleshores, tot el món començà a dir-me Rastafarià. No Miquel el Rastafarià obstant això, vaig estudiar Magisteri per acontentar pares, però allò que realment m’agradava era música. N’escoltava a tothora. I, mentre creixia, cada vegada sentia més atret per tots el moviments culturals alternatius. Per això, quan vingué tot allò del 15 M, vaig ser un dels primers a participar en les assemblees i en les acampades que es van fer a la plaça i les animava amb la música que jo mateix programava al meu MP3, mentre, alhora, m’inventava lletres en valencià que cantava al meu ritme. I la gent m’aplaudia. Jo, naturalment, em vaig sentir com en un núvol i, davant la reacció que tenien les persones que m’escoltaven, sobretot si eren joves, vaig tindre la idea de ferme DJ. Em vaig ficar un pírcing al nas i em vaig procurar una gorra i una jaqueta adequada a la imatge que volia transmetre de músic i artista alternatiu.

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

I, per a sorpresa de la meua família, la cosa va anar bé. Començaren a contractar-me en festes i en discoteques. I guanyava diners, no molts, però S’han acabat els temps suficients per menjar. Almenys, no estava aturat i no passava més fam que un mestre d’escola jove rancis de la cultura amb la carrera acabada i sense oposicions. Però és que, a més, el meu prestigi professional ha fet que elitista, que ací estic ara —i per això estic content—, se’m reconega com jo, per a introduir una un referent cultural a la meu ciutat per les noves autoritats democràtiques sorgides després de les bufada d’aire fresc en últimes eleccions. Sí, sí! Qui m’ho anava a dir? M’han nomenat representant del Consell Local la cultural de la nostra de Cultura: un consell en què hi ha representats ciutat. tots els moviments artístics i culturals de la ciutat. La nova regidora de cultura no vol fer cas només a les personalitats individuals de tota la vida. Vol que tinguen veu també els joves i, sobretot, les manifestacions artístiques més innovadores, populars i Quan vingué tot allò del 15 progressistes. Sí, senyora, així m’agrada: amb dos ovaris!

M, vaig ser un dels primers a participar en les assemblees i en les acampades que es van fer a la plaça i les animava amb la música que jo mateix programava.

Ja està bé que només assessoren els poetes! Com si l’única manera de fer cultura fóra escriure poesia o recitar-ne! Vostés han vist una cosa més avorrida que un recital de poesia? Ara puja un poeta a l’escenari o agafa el micro i llig el seu text sense importar-li la cara que fan els altres, entre altres raons perquè els altres, poetes també, no estan escoltant-lo, sinó llegint els poemes que van a recitar. I així una i dos i tres i quatre vegades..., fins a l’extenuació. Sí, sí! S’han acabat també les conferències a les quals només van quatre persones. La nova cultura reclama actes per al M’han nomenat representant poble. Eixa serà la meua posició en el Consell Local del Consell Local de de Cultura. Hem de fer coses que es vegen i que Cultura: un consell en què arriben a la gent. Com, per exemple, concerts com els que jo faig, on la gent pot ballar i passar-s’ho hi ha representats tots bé. És a dir, música, molta música, i cantada en els moviments artístics valencià. Que ja està bé de portar només a mòmies i culturals de la ciutat. com Raphael o Paloma San Basilio! Perquè la cultura s’ha de veure al carrer o no és cultura. S’han acabat les exposicions de pintura a

el Club de les

rimaveres

Ja està bé que només assessoren els poetes!

les sales tancades. S’ha de potenciar la pintura mural a les parets. Hem de pintar totes les parets lliures que hi haja a la ciutat. Que per a això ha vingut la primavera! La nova primavera social i política! Que no veieu que fa bon temps? S’ha acabat estar a dins de les cases! Les conferències, si es fan, es faran al mig de la plaça. Que, si hi ha molt de soroll i ningú no pot escoltar el que diuen, no passa res! Per al que s’ha d’escoltar! Importa més que la gent, quan passe, veja que s’estan fent coses. I, això sí, els recitals poètics, només d’Estellés, sempre que siguen amb soparet a l’aire lliure.

Vaig tindre la idea de fer-me DJ. Em vaig ﬁcar un pírcing al nas i em vaig procurar una gorra i una jaqueta adequada a la imatge que volia transmetre de músic i artista alternatiu.

Sí, sí, senyores i senyors —a partir d’ara amics i amigues—, s’han acabat els temps rancis de la cultura elitista, que ací estic jo, Miquel el Rastafarià, per a introduir una bufada d’aire fresc en la cultura de la nostra ciutat. No, no! No passen de llarg. Deixen les seues ocupacions, abandonen les presses i escolten. Escolten la música que ja sona al meu ritme. Al ritme del millor DJ de València. Deixen que el cos es menege al compàs de les alegres notes musicals. I canten també amb mi! Vinga, una, dos i tres... Comença el macro festival de la nova cultura! Sí, sí, som els millors! Vinga, tots alhora: «Lectura a casa no! Tots a la plaça», «Menys biblioteques i més discoteques».

S’han acabat les exposicions de pintura en les sales tancades. S’ha de potenciar la pintura mural a les parets. Hem de pintar totes les parets lliures que hi haja a la ciutat.

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Movent la realitat, agitant les consciències sembrant la llibertat i oferint evidències.

Moviments culturals, socials i de combat, per causes puntuals, per modes que han creat, per causes molt concretes, per a poder pal·liar algunes malifetes. Hui hi ha qui és activista lluitant per internet, al món passem revista i ens tenen controlats.

Si no eixim al carrer, açò és el que ara ens passa: Nosaltres som a casa i ells tenen el poder.

Toni Lluís & Enric Xavier

Il·lustració: Salva Puchades

MOV

IMEN

TS CU

LTUR

ALS

M 73

Comando canapé Vicent Molins Periodista de Valencia Plaza

“Ay quién maneja mi baarcaaaa” (o l’art de viure a la saleta) Inmaculada Guerrero Mestra i actriu teatral

“Açò també és meu?” Pau Alabajos Cantautor

Ovidi, claredats i enigma Joan Amèric Cantautor

Comando Canapé Vicent Molins Periodista de Valencia Plaza

ls culturetes de la València del moment tendeixen, dic tendim, a pensar que ho hem inventat tot en aquest cosmos endogàmic del cultureo, en un punt just i divertidíssim de la nostra història. Ai ignorants de nosaltres. Això sí, abans hi havia diners. I canapés més grans. I als convidats als saraos se’ls pagava. I hi havia esdeveniments molt resultons que ens col·locaven al mapa, no com ara, que excepte que et portes a algú d’Israel... I tot, clar, era més coent, perquè no ens enganyem, quan hi ha diners tot és més kitsch. I el més important: abans existia el Comando Canapé! Una València puixant aquella, a tope de perla i lluentor, de la Sala Canal a Prada. Va ser tant el fulgor, l’excés, que les canaperes es van haver d’organitzar en comando, desenvolupant una logística complexa amb olor de laca Nelly que els permetia estar en l’esdeveniment correcte, colar-se sense invitacions i agafar lloc estratègic, cobrint totes les eixides dels cambrers. Molts dels organitzadors culturetes somiaven amb la desarticulació del comando, acaparadores de la frivolité aliena. Explica la llegenda urbana que feien la setmana sense sopar a casa, d’esdeveniment en esdeveniment fins a la victòria final. Quina manera d’estalviar! Me les imagine reunides amb un plànol de València sobre la paret i clavant xinxetes en els punts a atacar. el Club de les

rimaveres

Fa poc temps vaig tenir notícies esperançadores. Cèllules dorments, aparentment desactivades després del cataclisme cultural a la ciutat, reapareixien. Una amiga que treballava en premsa de la Mostra de cinema va rebre una trucada. Pel to de veu, la dilatació en la conferència i l’interés en confirmar hora i lloc, la meua amiga va endevinar quin tipus d’espècie estava a l’altra banda del fil. Canapera mon amour! Merxe, potser nom en clau, consultava per la festa d’inauguració de la Mostra. «La Mostra ja no existeix, senyora». «Com que no? M’han dit que torna i que vosté repartix les invitacions». «Jo treballava a la Mostra, però la van cancel·lar. Igual vosté pregunta per la Mostra Viva”. La Llei de Darwin les ha substituïdes per successors naturals més joves i més forts (sempre me’ls trobe als mateixos, no seré jo un d’ells?) que s’etiqueten en les fotos de Twitter, que s’envien missatges en grup per Facebook (mira que sou insulsos els que sortiu de la conversa en cadena, podent silenciar...), que gestionen desenes de grups de WhatsApp (silenciats per un any!) i que s’apunten a totes les newsletters possibles. Tots separats per quadrilles: els de la gastronomia, els indies, els periodistes culturals, els del disseny... i els de les falles ja ni et dic. El canapero modernet menjar no sé, però pot passar-se la setmana bevent cada nit una cervesa diferent. En algun d’ells la cervesa serà artesanal però com no cal pagar igual dóna... Com més snob és el sarao, més discursos. Del conseller, del regidor, del patrocinador principal, l’artista, del fundador de la cervesa artesanal. L’any passat vaig estar en un en què parlava Fabra, l’autèntic no, l’altre, encara sent President. A meitat discurs la gent ja no va aguantar més i es va posar a rosegar canapés, aquell dia copiosos. A Fabra ni se l’escoltava perquè la gent mastegava molt fort. Cada esdeveniment, si és bo de veritat, rep la visita d’un cronista de societat, normalment dedicats a fer-li la

pilota als amics, excepte els bons, interessats en les maldats. Un diari valencià es va inventar al seu cronista social, li va posar un nom i el va utilitzar perquè alguns dels seus redactors contaren en alt el que es comentava en les festes culturetes per sota el nas. Els afectats preguntaven qui era aquell cronista malparit. Els lectors no donaven crèdit a com el mitjà pagava a un col·laborador tan redit. El van haver de matar per escàndol. A mi comencen a agradar-me més les festes de presentació d’esdeveniments que els propis esdeveniments. Un es va descontrolar tant que un fulano es va acostar, em va donar una abraçada i va cridar: «visca la Constitució!». No fa molt em vaig presentar a la roda de premsa d’un festival de música, era a l’àtic privat del director, amb una terrassa amb vistes, hi havia cervesa perquè —com a les falles— tot ho patrocinen les cerveseres, molts canapés, empanadilles, gintònics i mojitos. Es menjava sense parar. Potser són brots verds. Quan torne a formar-se un comando de canaperes s’haurà constatat que l’escena cultural a València ha alçat el vol. Fins llavors, a dos veles.

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Calla, que la maneje jo!

el Club de les

rimaveres

“Ay quién maneja mi baarcaaa” (o l’art de viure a la saleta) Inmaculada Guerrero Mestra i actriu de teatre

i molts tipus de primaveres. Però, siga com siga, una cosa és immutable: La primavera ho desbarata tot. A risc de semblar una iaia, he de dir que, no fa molts anys, la primavera era una estació de pas, una sala d’espera, on una seia tranquil·la a llegir revistes i, després se n’anava a altres menesters. Però ara, per algunes persones, la primavera s’ha instal·lat de forma permanent, convertint, eixa sala d’espera, en una saleta on romandre gitat al sofà i veient una darrere altra, edicions de “Gran Hermano”. I què té que veure açò amb la cultura? i amb la cultura fallera?... Puix està molt clar, no?. La cultura fallera és com una enorme sala, decorada i “mangonejada” pels de sempre. I, quan dic “els de sempre”, puix vull dir “els de sempre”, està clar, no? És l’eterna qüestió, com cantava Remedios Amaya : “Ay quién maneja mi barcaaa...” i no continue que m’emociona. Per on anava?... la saleta... Bo, puix en eixa enorme habitació que és la cultura del fallerio, hi ha de tot, com en “botica”. Hi ha gent que ni es planteja alçar-se del seu sofà, ni tan sols canviar de postura, ni canviar de canal, ni molt menys, canviar de sala d’estar. Els tapets fets de punt de ganxo, a les capçaleres de les butaques, les fotos de família (de la seua, clar) a les prestatgeries, Inclús, el paper pintat de les parets, és el mateix que es posà fa més de vint anys. També, hi ha visitants ocasionals que aporten el seu toc personal i intenten “netejar”, encara que siga “alomecagüendiez”. El vertader

problema, comença quan els més veterans han d’abandonar la casa de “Gran Hermano”. Ai mareeee!!! I, quan, a eixa “saleta” arriben nous habitants, sembla que els dóna por canviar coses, i no diguem, tirar-ne... i ho fan així, poc a poc, procurant no fer molt de soroll, inclús jo diria, amb por. És com quan ens van a ficar una injecció. Què fem? posar el cul tan dur, que l’agulla rebota. Sabem que així fa més mal, però no podem evitar-ho. Puix, què voleu que vos diga... a mi, m’agrada el canvi, redecorar les estances, obrir finestres i veure programes nous. M’agrada veure persones que, amb respecte i valentia, s’atreveixen a fer canvis molt subtils, però que, resulten brutals. M’agrada que es tracte a les candidates a Falleres Majors i Corts d’Honor, com a dones cultes i valuoses amb coses que aportar. M’agrada que les porten a museus, a exposicions, al teatre fet per fallers. M’agrada que s’intente portar un poc de dignitat a este món faller tan caòtic, i m’agrada l’intent de despolitització d’una festa que mai ha estat política, sinó que sempre ha estat del poble. Bo... disculpeu-me, m’he vingut a dalt amb això de la “despolitització”... les falles són un arma tan poderosa, que, és molt difícil evitar que es convertisca en una escala per abastir objectius. De totes formes, i, a pesar de tot, m’agrada la primavera, m’agrada molt, a pesar dels atacs d’al·lèrgia, dels insectes, del “caloret”, de la bogeria del temps atmosfèric. I m’agradaria que es convertira en, perenne. Però sé que, sense l’hivern, mai podríem gaudir d’ella. tro d’avís 2016 · malva

“Açò també és meu?” Pau Alabajos Cantautor valencià

el Club de les

rimaveres

ola, bona nit. Com esteu? resulta que l’altre dia vaig llegir en una entrevista que li feien a l’exdirector del Muvim, román de la Calle, que el primer dia que Alfonso rus, com a president de la Diputació de València, s’acostà a veure les instal·lacions del museu, va preguntar literalment “açò també és meu?”. Això explica moooltes coses que han passat en este país durant les darreres dues dècades en matèria cultural: vos en recordeu de la inauguració oficial amb bombo i platerets de l’únic i incomparable aeroport peatonal de Castelló, quan Carlos Fabra li preguntava al seu netet “te gusta el aeropuerto del abuelito”? Doncs així, tot. Els nostres governants es pensaven que les institucions públiques eren el seu cortijo particular i actuaven en conseqüència. Només cal pegar una volteta per València, arrimar-se a La Ciutat de les Arts i les Ciències, en majúscules i lletres daurades, llums de neó i focs d’artifici, per a adonar-se que qui va gestionar el projecte no tenia els peus a la terra. Què dic a la terra? No tenia els peus en este Sistema Solar!. I no em referisc només als responsables polítics que li donaren llum verda a l’arquitecte Santiago Calatrava, que té pleits amb centenars d’ajuntaments per defectes d’obra i incompliments de contracte perquè s’encarregara del projecte: a Bilbao els iaios fan bobsleigh pel pont de Zubizuri que creua el Nervión, a Oviedo se li cauen les cornises del Palacio de Congresos com si foren volvetes de neu, els escalons del pont de Venècia fets un Cristo només acabats d’estrenar... I clar, a València digueren: “a qui li encomanem el nostre projecte estrella, el nostre buc insígnia? A un arquitecte d’ací. (Bé, qui diu d’ací diu de Zurich, perquè tributar, el que es diu tributar, Calatrava tributa en Suïssa, com molts

altres patriotes i polítics del PP que haurien de tindre places o monuments dedicats en la república helvètica!). Eureka! Ja està clar: Santiago Calatrava ens farà una cosa aseadeta en el llit vell del Túria. LA CIUTAT DE LES ArTS I LES CIENCIES. La cultura i la ciència ja no serà la mateixa a partir d’ara...” I no vos ho creureu: no ho hauríeu dit mai, però resulta que també va clavar la gamba fins a l’engonal a València amb un complex arquitectònic que ens ha costat als contribuents més de 1300 milions d’euros (que en les antigues pessetes són un mogolló grandíssim de pessetes, una absoluta cabassada d’antigues pessetes!). La plataforma hidràulica del Palau de les Arts, la nostra Òpera, estava tan mal calculada que mentre pujaven un dels pianos de cua a l’escenari (que baratet tampoc no seria, segur!) se’ls va caure perquè no podia suportar el pes; abans de l’estrena d’Aïda hagueren de tornar tots els abonaments de la temporada perquè els dies previs de la representació caigué una gota freda a la nostra ciutat i l’edifici es va convertir en una piscina olímpica, amb tot l’atrezzo i el vestuari i les perruques,

tooot a remulla! Que, en lloc d’una òpera, semblava un partit de waterpolo! I van haver de suspendre la temporada fins que l’edifici tornara a la normalitat. Però és que ara va i resulta que el trencadís s’està separant del casc gegant de Darth Vadder que és el Palau de les Arts i han hagut de posar mil bastides per a restaurar-lo: total, qui anava a imaginar-se que un material com el ferro a València en estiu podria recalfar-se, dilatar i fer que les pedretes de ceràmica anaren desprenent-se de la coberta? És que no es pot estar en tot. És que li demaneu massa a Santi, que és un arquitecte, no una deïtat grega, xe! Total, que serà millor que hàgem aprés alguna cosa de tots estos anys de barra lliure i desficaci, si hem tret una sola lliçó i a partir d’ara fem que la cultura torne a ser important no per la grandària o el cost del seu continent, sinó per l’envergadura del seu contingut, haurem fet un avanç, un pas endavant. Està en les nostres mans aprendre de les errades del passat i canviar les coses, sempre amb vent de cara. Molt bona nit, sigueu feliços! TrO D’AVíS 2016 · MALVA

el Club de les

rimaveres

Ovidi, claredats i enigma Joan Amèric Cantautor

m sent afortunat per tindre aquest ofici, l’ofici de les cançons. De fer-les i cantar-les. Aquesta feina inusual que naix de la vocació i del plaer, a poc a poc es va convertint en un treball i acaba transformant-se, tal com jo ho visc, en una manera d’habitar el món. Aquest ofici, meravellós en essència, esquerp de vegades i fascinant sempre, era també el d’Ovidi Montllor, un dels artistes més insignes que la cultura d’aquest país ha donat al llarg de tota la seua història. Conèixer l’Ovidi, cantar amb ell, viatjar amb ell, respirar junts l’aplaudiment d’un èxit, però també haver d’engolir-se l’atmosfera ingrata d’un teatre desventurat un dissabte de futbol televisat, ha suposat per a mi un dels privilegis majors que aquesta professió m’ha regalat. Jo l’havia admirat en la distància adolescent dels meus temps d’institut. Però el fet que pocs anys després m’arribara la possibilitat de compartir escenari i camerino amb el gran mestre va ser, com deia, com si m’haguera tocat la grossa en un sorteig extraordinari que els dissenyadors de les línies del destí s’hagueren tret de la màniga. L’Ovidi era un tipus discret, gens extravagant. No diria tímid, tant, no. La meua percepció de l’home quedaria fonamentalment definida amb dos atributs: honestedat i compromís. La seua actitud cívica i social era tan nítida que mirar-ne a través no seria mai cap impediment per a poder vore cala Llentrisca, Eivissa, des del cap de Sant Antoni en un dia clar. El seu compromís, constate el que és ben sabut, era bàsicament amb el País Valencià (entés com a part d’un tot nacional, els Països Catalans) i amb la classe treballadora. Així de clar. L’artista, genial i versàtil, que igual t’emocionava recitant Estellés, que cantant, que des de la pantalla hipnòtica d’un cine, era alhora el militant comunista il·lusionat en la construcció d’un país lliure i d’una societat justa i humana. Fins i tot la seua proposta estètica com a cantautor, opine, era més explícita que subtil o lírica; així era l’Ovidi, directe, clar i net com només ho poden ser els éssers escollits. Probablement totes aqueixes nitideses van fer que, per contrast, hi haguera un detall que m’absorbira l’atenció des del segon minut d’enfocar l’Ovidi cara a cara. Un reflex, un punt en la mirada. A mi em feia la impressió que la profunditat insondable de la gruta que li naixia de retina cap a dintre es reservava algun enigma inabastable i crònic, I això, en cas de ser cert més enllà de la meua òptica, sí podria ser, crec, un obstacle per poder albirar des de qualsevol platja interna la silueta esvelta de les eivisses que la vida ens mostra a l’horitzó diàfan dels dies més clars. Algú potser dirà: per què diu això ara...? Perquè vull, perquè sé que es pot voler dir. Visca l’Ovidi per sempre.

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

5 M

Audiovisual

Apaga la tele i encĂŠn el cervell

of the ime making off

por

l ua

v dio

.. A . A .

UNa rEPortEra CoNGELada Josep Antoni Fluixà

la meua cara bonica i la meua bona dicció criden l’atenció

vull ser famosa

hi vaig aconseguir la plaça de reportera de televisió

re-

acabe veient-me com una mòmia

activa en la lluita per la nostra estabilitat laboral

abia que les coses anaven malament, però no m’havia imaginat mai aquell desenllaç. I pense, sincerament, que ningú no va veure vindre una resolució tan traumàtica. Jo, com la gran majoria de la gent que treballava a la ràdio i la televisió valenciana, em sentia segura al meu lloc. Havíem fet unes oposicions i aquell tràmit ens feia creure que teníem un treball per a tota la vida. Sí, sí, per a tota la vida! Això ara no se sap el que és, amb tant de contracte de «merda» com hi ha. Però, en aquella època, tot era diferent. Eren temps de vaques grosses. A la televisió ja hi havia molta gent treballant, però volien cares noves i, sobretot, presentadores i reporteres més joves. Les que hi havia, encara que eren bones TrO D’AVíS 2016 · MALVA

professionals, eren cares que recordaven massa als governants anteriors i jo, com que tenia algunes coneixences familiars i algun contacte directe amb el director general, em vaig presentar a la convocatòria que es va oferir per cobrir places de reportera. I, naturalment, hi vaig aprovar. Em sentia la xica més feliç de la Terra. Començaren donant-me treballs insignificants, però jo, sense ser cap meravella, m’hi aplicava, segons sembla, molt més que les altres que havien entrat a treballar en la mateixa promoció. I, potser per això, vaig començar a aparéixer en pantalla ara per una entrevista, ara per una notícia en directe des d’un escenari d’actualitat, o bé per un reportatge curt sobre una moda o una festa determinada. I com diuen que més val caure en gràcia que ser graciós, sembla que la meua cara bonica, la meua bona dicció i, sobretot, el meu treball senzill i gens problemàtic, va acabar per cridar l’atenció dels directors de programes i m’oferiren una col·laboració La meua cara bonica, la fixa en un dels magazines dels matins. Allò, meua bona dicció i, sobretot, naturalment, va proporcionar algun inconvenient —no creguen que tot va ser fàcil—, perquè provocà el meu treball senzill i l’enveja en algunes de les meues companyes. I això, com és lògic, portà a algunes xafarderies que no em gens problemàtic, va acabar deixaven en molt bon lloc.

per cridar l’atenció dels

Però, en aquella època, a mi tot el que pogueren directors de programes i pensar de mi m’importava ben poc. Era l’època de l’esplendor de la cadena i, com que érem tanta m’oferiren una col·laboració gent, cadascú s’ajuntava amb qui més li convenia. I, a més, a la majoria ens convenia callar davant ﬁxa en un dels magazines els caps. Ningú no volia caure en desgràcia o ser dels matins. destinada, en el millor dels casos, a la ràdio. I jo, com és lògic, estava disposada a defensar amb ungles i mossos el meu espai, perquè volia, si es donava l’ocasió, aprofitar qualsevol oportunitat Volia ser famosa. Això no d’aconseguir un paper més destacat i «saltar a la fama». Volia és cap pecat, dic jo! Però ser famosa. Això no és cap pecat, dic jo! Però sempre hi havia gent molt íntegra que et mirava de reüll. Eren els qui sempre sempre hi havia gent molt malparlaven i reclamaven una televisió de més qualitat. Com íntegra que et mirava de si la televisió s’haguera inventat per crear futurs Shakespeare i reüll. Cervantes! Els telespectadors volen distracció i diversió.

el Club de les

rimaveres

Havíem fet unes oposicions i aquell tràmit ens feia creure que teníem treball per a tota la vida. Sí, sí, per a tota la vida!

Ai, com em recorde d’aquells programes tan bonics com Tómbola! Els invitats, gent del famoseo i de la faràndula venien de fora, amb totes les despeses pagades i cobraven una bona pasta per dir quatre xorrades. Perquè allò era, en realitat, el que la gent volia. Els dirigents de la corporació volien resultats d’audiència i els diners no tenien per què ser cap impediment. Per això, quan més destrellatats eren els participants en aquelles tertúlies millor, més joc donaven en pantalla. Que per a fer programes cultes, ja hi havia gent que venia sense cobrar! Una vegada, un veí meu, escriptor en valencià, va ser convidat a actuar en el programa aquell que es titulava Encontres i em contava que l’havien tractat com un senyor. «Mira —em digué—, no m’han deixat anar amb el meu cotxe, m’han enviat un xofer d’una companyia privada que m’ha arreplegat a la porta de casa. Després, m’han deixat en un camerino, amb pastetes gratis per a menjar i café i begudes. I damunt m’han maquillat al costat d’alguns personatges famosos!». Pobre! Ell no cobrava, però els diners se’ls gastaven en moltes coses sense mirar, com si tingueren les butxaques foradades. Però jo tot això no ho veia. Ara, pensant en tot el que ha vingut després, no m’estranya que el dèficit de l’empresa es fera insuportable i que, amb la crisi, ens acolloniren a tots amb allò de l’ERO. Mare meua, que em quede com estic, vaig pensar! Que a mi no em toque! I sí, em tocà! I ben tocà! Jo vaig ser una de les primeres en ser inclosa en el llistat dels mil empleats afectats per l’expedient de regulació. Lògicament, no em va fer gens de gràcia i em vaig implicar activament en la lluita per la nostra estabilitat laboral. Jo no tenia la culpa que els polítics i dirigents hagueren gestionat l’empresa

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

desastrosament. Aleshores, és quan vaig descobrir altres persones, companys i companyes, a les qui mai no havia vist i em vaig sentir arropada per la seua manera de ser i la seua solidaritat i integritat d’idees.

Amb la crisi, ens acolloniren a tots amb allò de l’ERO. Mare meua, que em quede com estic, vaig pensar! Que a mi no em toque! I sí, em tocà! I ben tocà!

Sí, sí. Ja sé que açò no fa riure, sinó més bé plorar. Però què volen que els conte. D’ací a poc se m’acabarà el subsidi i no estic per a llançar coets. I, damunt, els anys no passen debades i comence a tindre una edat en què és difícil entrar en qualsevol altra televisió comercial. Però anem a poc a poc. Abans del tancament, vam tindre una alegria que durà molt poc. El Tribunal Superior de Justícia declarà nul l’ERO i els treballadors ho vam celebrar, però, només es va saber la notícia, el govern autonòmic va comunicar el tancament definitiu de la ràdio i de la televisió. Però tota aquella història ja la saben! Els treballadors i les treballadores ens vam revoltar i vam fer una programació molt crítica. A la televisió es va parlar amb una llibertat com mai no l’havíem tinguda i rebérem la solidaritat de tota l’oposició i de nombrosos col·lectius de tot arreu del nostre país. Els qui més ens defensaven eren els qui no ens veien des de feia temps. Tot allò a mi em provocava un conflicte d’idees, perquè em sentia defraudada per aquells que jo creia que eren els qui millor ens podien governar. Un conflicte que, d’alguna manera, es traslladava també a la meua

Els dirigents de la corporació volien resultats d’audiència i els diners no tenien per què ser cap impediment. Per això, quan més destrellatats eren els participants en aquelles tertúlies millor.

Ma mare no entenia el que passava. Ella necessitava Canal 9. No podia viure sense Canal 9. «I ara què farem sense l’Alqueria Blanca? —em preguntava».

família. Ma mare, per exemple, no entenia el que passava. Ella necessitava Canal 9. No podia viure sense Canal 9. «I ara què farem sense l’Alqueria Blanca? —em preguntava—. I sense el temps? Com sabré quina roba posar-me per a eixir al carrer?».

Jo, en un primer moment, li deia que les coses no arribarien tan lluny i que s’acabaria solucionant el problema, perquè no ens podien deixar sense televisió, ni ràdio. Però ma mare, per si de cas, va començar a gravar en DVD tots els programes que més li agradaven i també les meues aparicions televisives. I va fer bé, perquè ja saben vostés què va passar. I ja fa més de dos anys! I ara manen uns altres que ens han promés que tornarà la ràdio i la televisió, però jo no sé com quedarà tot, perquè passa el temps i encara no sabem què ens passarà a nosaltres, els qui vam ser acomiadats. I ara ja no és ma mare només la qui veu en DVD els programes antics de Canal 9, sinó jo. Sí, sí, em passe hores i hores mirant en la pantalla les imatges de les meues intervencions i, molt sovint, acabe deixant la imatge congelada i acabe veient-me com una mòmia, quieta i freda: fins i tot, amb un moc fet gel que em cau del nas. I em mire a mi mateixa, com interrogant-me. Sense saber què serà de mi.

Els treballadors i les treballadores ens vam revoltar i vam fer una programació molt crítica. A la televisió es va parlar amb llibertat com mai no l’havíem tinguda.

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Amb tantes cadenes i emissores com rebem a diari en castellà, per culpa d’aquells de les tisores no hi ha ni una sola en valencià. Es gastaren els diners en bajanades, en aeroports sense avions i altres favades, alguns n’han robat també a mans plenes, com xiquets malcriats que les “estrenes” se les gasten en la fira i en xorrades.

Per què em pose el perruquí si no vaig a donar el discurs d'Any Nou"?

I després de prostituir la televisió, manipulant i fent a Goebbles bo, quan ja no quedava ni un gallet, la tancaren quan el mal ja estava fet. I mentint, censurant-nos, com si res, fins i tot ens tallaren “Te Ve tres”. Volem per a remei de tant grans mals mitjans audiovisuals professionals clars, plurals i en valencià. Toni Lluís & Enric Xavier

Il·lustració: Marina Marín

Ho veig negre Carles Sanz Periodista

Testimonis de molts canvis David Alcocel Extreballador de l’audiovisual valencià

Projecte faller: canal nou, canal l’ou

Rafa Tortosa Articulista

A de “ara on anem?”

Àngels Hernández Periodista

AUDIOVISUAL 91

Ho veig negre Carles Sanz Periodista

’altre dia em criden i diuen, Carles, vull demanar-te un favor, necessitem que escrigues una coseta… i jo li vaig preguntar, què voleu?... un drama, una comèdia, alguna trama d’intriga, un conte infantil… i em diuen, no, no… molt més fàcil, a soles has d’escriure uns renglonets tractant un tema de forma graciosa… i la por ja començà a pujar-me per les cames… ja que quan una persona vol dirte que li has de fer un favor fàcil… ja saps que de fàcil no té res!! Aleshores quan ja m’havien convençut per a escriure estos renglonets em comuniquen que he de tractar la situació del sector audiovisual a la comunitat valenciana. Jo em quedí uns segons en silenci, amb l’orella pegada al telèfon, mirant a l’infinit, tractant de reaccionar amb eixes paraules pensant que es tractava d’una broma… clar, la meua resposta fou alta i clara: “però és que hi ha sector audiovisual a la comunitat valenciana?”. Semblava que al desembre de 2012 els profetes de la civilització Maia digueren que el món tal i com el coneixíem…se n’anava a fer la mà… i no va passar res, això sí, el que sembla que els Maies no van veure a la seua bola, si és que tenien bola, imagine que dos com la resta dels el Club de les

rimaveres

mortals, bé, al tema… que el que no varen avisar els Maies era que Canal 9… rTVV anava a tancar… i mira per on, açò sí que es complí… i ja fa més de dos anys d’això. Sabeu que és el que més em crida l’atenció?... que la majoria dels domicilis encara tenen sintonitzats tots els diferents canals de la televisió valenciana…malgrat que estan emetent en negre, sí, sí…és com si els espectadors encara estigueren mantenint un dol, al més pur estil viuda de poble de l’Espanya profunda… i a mi açò no em cap al cap. Hi ha gent que a la seua casa té el retrat dels familiars que han mort… i nosaltres a casa tenim quatre canals ataviats de rigorós negre… hi ha gent que té a la seua casa una urna amb les cendres del iaio, de la iaia… del gos, del gatet… i nosaltres tenim una gran urna amb pantalla plana al saló de casa amb quatre canals en negre… rigorós, estricte i protocol·lari negre. Ja se sap que el dol és una cosa molt personal i cadascú necessita d’un temps per a superar-ho… i de moment tots a les nostres cases mantenim eixos canals… per si tal volta arriba el dia que al més pur estil “thewalkingdead” la rTVV comença a caminar de “nou”, és a dir, que no ho hem superat.

Estic segur que a les vostres cases cada volta que amb el comandament a distància aneu passant cadascun dels molts canals que poblen nostres receptors… quan arribeu a un dels de l’antiga televisió valenciana… tots guardeu un minut de silenci… m’equivoque?, de segur que no... i així no podem avançar, no podem continuar mantenintels espectadors valencians l’etern títol de viuda d’Espanya com la Pantoja als anys vuitanta. I ara torne a fer-me la mateixa pregunta que m’ha traslladat eixe amic que fa uns dies va telefonar-me per a fer-me este fàcil encàrrec… que parle del sector audiovisual a la comunitat valenciana… doncs saps el que et dic amic, que això que em demanes ho veig negre, molt negre… i ètic, segur que tu també!

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

el Club de les

rimaveres

Testimonis de molts canvis David Alcocel Extreballador de l’audiovisual valencià

quells valencians que tenim més de 35 anys som uns afortunats ja que hem conegut la major evolució vista als mitjans de comunicació, i a més, som plenament conscients i sabem apreciar-ho. De ben menuts, la tele era això que de 4 a 6 de la vesprada emetia la ‘carta de ajuste’ (que, bona audiència tenia: a casa ens la miràvem i feia de ‘transistor’) i que, vora les 12 de la nit, després que sonara solemne l’himne d’Espanya, es fonia a negre per a tornar a donar pas, de nou, a la carta d’ajust. Jo no les tenia totes amb mi ja que, quan m’obligaven a anar a dormir, estava pràcticament segur que tota eixa cerimònia (himne + carta d’ajust) era un clar element dissuasiu perquè la gent normal se n’anara a dormir. Jo estava convençut (encara que jo mai ho vaig poder comprovar) que si esperaves uns 10 o 15 minutets la carta d’ajust, de sobte tornava l’emissió amb un programa on eixien ties amb les mamelles a l’aire. Això era un secret que sols uns pocs sabíem (o això volia pensar). Vàrem viure la prolongació de l’emissió fins gairebé les 24 hores, vivint esdeveniments com les olimpíades: a altes hores de la matinada i sense sentir-nos culpables, més bé sinó, sentint-nos protagonistes d’un fet històric. La varietat entrà dins les nostres cases de la mà de TV3, Filiprim i ‘3 Pics i repicó’, però en pocs anys eixa senyal es va vore substituïda per Joan Monleón i Ximo rovira. Per aquelles dates també hi havia afortunats que ja rebien a casa el senyal de Tele 5 i podien vore ‘Ay qué calor!’ i xiques més lleugeres de roba del que estàvem acostumats. Van ser anys d’aprendre a mirar la tele des de l’altra punta de l’habitació, entretancant els ulls, enfocant al màxim la visió i escoltant un molest xiuxiueig per a comentar l’endemà amb els amics allò de “És veritat: li lleven un po-

quet de codificació: jo ahir vaig vore la porno del Plus... quasi tal qual!”. Ai, senyor... beneïda generació la nostra! I és que els més joves mai podran parar a pensar al voltant d’esta revolució ja que, per a ells, sempre han existit els euros, els mòbils i Internet. De menuts coneixíem els pares i a la família dels nostres amics, si més no perquè, quan els telefonàvem a casa, sempre era un o l’altre qui t’agafava el telèfon i et preguntaven: “Quin Vicent? El pare o el fill?” I era quan t’abellia dir: ” Senyora, tinc veu de xiquet. Quants xiquets telefonen demanant pel seu marit?” Els telèfons mòbils van arribar una miqueta tard. Sí. Van vindre suficientment tard perquè, durant un temps, el caos s’apoderara de les cases. La societat va deixar de comunicar-se. Era impossible contactar amb ningú. Sempre que telefonaves (o sempre que et telefonaven) estava comunicant. Per què? Perquè començàvem a connectar-nos... a ‘EL Internet’! I amb EL Internet arriba la revolució total als mitjans de comunicació. Ara ho tenim tot a mà. Tot. I sense esperar. I si dic jo, que gràcies a no tindre Internet, la nostra generació atresora una certa cultura i pensament crític que els que vénen per darrere no tenen? Nosaltres, de xavals, llegíem El Levante, El País, Las Provincias o el ABC (ai!). Sí. Teníem eixa visió plural de l’actualitat. Que ho fèiem mentre esperàvem que es quedara el Marca lliure al casinet del poble o a la biblioteca? D’acord, però mira: eixe bagatge cultural ja no ens el lleva ningú. Ara, amb Internet, pots passejar per la portada de diaris generalistes, diaris digitals, diaris alternatius, diaris crítics... però com no et veus obligat a llegir-los per cap espera, te’n vas directament al Marca. Com fa rajoy. TrO D’AVíS 2016 · MALVA

És veritat, s’ha perdut l’encant. Mai més es vorà a un quiosc com una colla de xavals intenta comprar de manera furtiva la LIB per a anar-se’n tots a llegir-la de cap a peus (furtivament també), i a ‘comentar les jugades’ més interessants. De fet no tardaran a extingir-se, els quioscs, també. I dins de tota esta evolució, els valencians de la nostra generació també hem sigut testimonis d’una cosa inaudita: hem vist nàixer i morir una televisió, però no una qualsevol, sinó una que era nostra. Estava tardant molt, però tots seguíem confiant en què arribaria el dia en què ens sentiríem orgullosos d’ella. Però eixe dia mai va arribar. Pot paréixer que esta desaparició ens ha donat igual, però no. Als que miràvem la ‘carta de ajuste’, la porno i el futbol codificats al Plus, als que fèiem cua per llegir el Marca al casinet i, en definitiva, a aquella generació de valencians que hem crescut amb la televisió, ens ha fotut molt el que heu fet amb la nostra. No només tancar-la, que va! Des del primer dia l’haveu utilitzada i menyspreada, l’haveu munyida fins deixar-la eixuta i després l’heu abandonada. Entre molts. I no cal assenyalar ningú perquè els qui ho haveu fet ho sabeu de sobra. Si algun dia tornem a tindre una televisió nostra, espere que mai li torneu a posar les mans damunt... que els que compràvem la LIB en grup, detectem de seguida qui té les mans brutes. el Club de les

rimaveres

Projecte faller: Canal Nou, canal l’ou Rafa Tortosa Articulista

’altre dia, una vegada vaig eixir de treballar, a uns dels carrers cèntrics del cap-i-casal, en vaig detindre davant d’un contenidor de cartó ple de gom a gom. De la seua porta penjaven uns fulls grapats. La meua curiositat es va multiplicar en vore el que posava al començament del full: PrOJECTE FALLEr 2016; CANAL NOU, CANAL L’OU. No ho vaig pensar més i vaig agarrar aquell manoll de fulls compost per tres folis incloent la coberta. Vaig mirar cap a tots els costats per comprovar d’on podria haver sortit aquell material faller. A la meua esquena, un rètol: Casal Faller. Falla Més — Que una escopeta de Fira i Adjacents. Al vore la proximitat d’aquella porta vaig deduir immediatament d’on provenien aquells fulls. De fet, al contenidor blau romanien altres papers que m’eren familiars: paperetes de loteria caducades, llistats i comptes d’economia, llibrets de la falla d’exercicis anteriors, els quals també vaig agarrar per engrossir la meua biblioteca particular. Semblava que havien fet una profunda neteja. Tot allò trobat ho vaig posar a la motxilla i vaig enfilar el camí cap a l’estació del Nord. Ja al tren, no vaig poder aguantar més i vaig traure aquell projecte faller abans que travessàrem el riu Túria. Efectivament, aquell document respon a una memòria d’aquelles que presenten els artistes a les comissions i intentar aconseguir un contracte. Semblava que no li havia correspost la sort en l’anomenat concurs d’esbossos. Ja que parlem d’esbossos, malauradament, el full del dibuix de la falla està incomplet. Al tros de paper només s’hi pot apreciar la cresta d’un pollastre. Però no patim, al projecte faller es definix perfectament la falla i podem deduir aquell esbós. Per estendre la meua curiositat, he decidit compartir amb tots vosaltres aquells fulls rescatats i que, seguidament, vos transcric. PROJECTE FALLER 2016 CANAL NOU, CANAL L’OU Cadafal Damunt d’un galliner s’hi troben tres aus: un gall, una gallina i un pollastre xicotet disposat sobre el muscle del gall. Els tres miren, fixament, a un ou que està davant d’ells. Sobre l’ou el circumflex del famós logo de Canal 9. A l’ou li se podia pintar un nou.

Els tres representen a Ximo Puig, Mònica Oltra i Antonio Montiel encara que deixem que el públic deduisca qui és l’amo del corral, qui és un gallina i qui actua de gallito. L’ou és la nova televisió. Tots tres esperen l’anhelat naixement del nou Canal Nou. I és que la falla tracta de l’actualitat de la Televisió Valenciana i tot allò esdevingut els darrers temps. El cadafal tindrà una alçària de 10 m. El centre de la falla té una alçària de 3 m i una base de 4 x 4 m aproximadament. Les figures del remat tenen entre 4 i 6 m d’alçària. 1a escena: Ous d’or a cabassades Dos homes vestits amb americana i corbata arrosseguen uns cabassos plens d’ous pintats de color or. L’escena ix des del centre de la falla, que és el galliner que representa l’estudi de Canal 9. L’escena critica com directius, presidents, polítics i empresaris s’aprofiten de la Televisió enduent-se a cabassades els diners representats en ous d’or. 2a escena: La revolta dels animals El centre de la falla és un galliner que està ple de gallines i pollastres (12 figures i caps d’aus) que simulen estar escarotades. L’escena es completa amb un contra-remat d’un granger (figura d’uns 4 m aproximadament) que té a les mans un forrellat, el qual l’està posant a les portes del galliner. Alberto Fabra respon al granger que està tancant Canal 9. Les gallines i pollastres són els treballadors de Canal 9 que s’han escarotat per l’anunciat tancament. La majoria eren d’aquells que obeïen el seu amo i que ara s’han revolucionat. La crítica es pot reforçar amb bafarades típiques del còmic eixint de les boques del animals. 3a escena: Paco Avecrem Veiem un cuiner disposat a matar una gallina i fer una truita de nou ous. L’escenografia respon a una cuina amb el foguer, el banc, utensilis

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

típics i un perol. La gallina està agonitzant i el parell d’ous, humanitzats amb ulls i boca, estant esglaiats. El cuiner, a l’escena, sembla dir-li a la gallina que se’n vaja (li posarem una bafarada) en el moment que tira una pastilla d’Avecrem al perol per fer el caldo de gallina. L’escena vol ser un homenatge a una altra escena que esdevé a la nostra retina, quan Paco Telefunken es va negar a desconnectar el senyal de televisió. 4a escena: Xaﬁgant Ous Veiem a un granger, ajudat per uns pals com si fos un camallarga, tractar d’avançar per un camí ple d’ous. Es disposen al terra uns quants ous xafigats o trencats i els que té davant sense trencar encara. Es critica com, durant el darrer any, el Govern valencià ha tractat de prometre l’obertura de l’ens televisiu, un camí gens fàcil. Els distints ous trencats o xafigats són les distintes promeses a la campanya electoral, una televisió impossible amb els propis funcionaris de la Generalitat o la manifestació d’una obertura precipitada el proppassat 9 d’octubre. 5a escena: Muntar el pollo Dos xiquets juguen amb un trencaclosques que té com a dibuix un pollastre. Cada peça és d’uns 40 cm aproximadament. La majoria estan muntades i altres estan soltes o a les mans dels xiquets. el Club de les

rimaveres

La crítica respon que el Partit Popular· va assegurar que si es reobria Canal 9 denunciaria als tribunals este fet. Ens ve de meravelles la utilització d’allò de Muntar el pollo. Ninot Exposició El ninot representa a Calimero. El ninot està assegut a un pupitre d’aquells d’una escola antiga. Darrere d’ell una pissarra amb fórmules matemàtiques. Volem representar a Calimero, un pollet negre alhora encantador i desafortunat, que té molta semblança amb Canal 9, al qual tot el món ha criticat la seua graella de programació o que perjura que no l’ha vist quasi mai, i al mateix temps, l’ha defés pels seus valors culturals, d’informació pròxima o per ser el principal vehicle de promoció de la nostra llengua. El fet de trobar-se en posició d’estudiar és que està aprenent valencià, castellà i anglés per tal d’estar preparat quan es pose en marxa, i atenga a totes les propostes dels distints partits polítics en quant al percentatge d’ús de cada llengua, fórmules descrites a la pissarra. Una llàstima que no es plante esta falla. Ara a esperar que isca El Turista Fallero, que enguany acompleix 75 anys, per cercar a les seues pàgines un cadafal que responga a este complet projecte fet que ens confirmarà que l’artista faller ha pogut trobar una comissió on poder plantar la falla del Canal l’Ou.

A de “ara on anem?” Àngels Hernández Periodista

o m’he fet un lio, com Sebas et crida, t’explica corrent el que vol i després et porta de cerveses, t’oblides. Al cap d’un temps et diu, te’n recordes de lo meu?, i dius, doncs no, no me’n recorde. T’ho torna a explicar sorreguen i més cerveses. Al final ja a punt de tancar el llibret et pressiona “o m’ho dónes o no hi ha més cerveses” i clar, ho has de fer de pressa. Em sona alguna cosa de parlar de la primavera, els mitjans de comunicació, alguna cosa d’ecologia, de política, d’igualtat, de la llengua, però no sé quina cosa més. Ecologia és açò del reciclatge, jo crec en el reciclatge en la política, no en la reutilització, ja ens han utilitzat bé. Els mitjans de comunicació sí es poden reutilitzar, com l’edifici de Canal 9, podrien portar allí la Junta Central Fallera. No canviaria molt, molta gent

de la qual només treballen quatre i damunt són els que sempre paguen els plats trencats. Després a l’hora de ferse fotos o quan donen de sopar ja sí que apareixen tots. Quan hi ha problemes tots escampen i al final els de baix es mengen el que els de dalt han fotut. Clavaet. Els periòdics es poden reciclar, sempre s’ha fet, neteges finestres o emboliques entrepans, però també si li canvies el nom del corrupte la notícia et serveix igual. En quant a la llengua, es pot utilitzar i reutilitzar, de fet quan més s’utilitza, millor. La primavera és igualitària, arriba per a tots igual, bé, menys per als al·lèrgics. A eixos els arriba fatal. Crec que he tocat tots els temes que volia, quedaré bé, que estos de la Malva són molt exigents. Espera, no, se suposa que havia de parlar de la primavera dels mitjans de comunicació de falles. Per l’edat dels periodistes que ens dediquem a falles més aviat seria tardor i alguns tirant a hivern. Si per primavera entenem revolució… a vore no hi ha molta. Es va donar amb la irrupció dels mitjans digitals com en tota la premsa. No obstant açò estos mitjans, per falta de referents, van prendre exemple del que ja hi havia. Este món endogàmic que no para d’alimentar-se de si mateix hauria d’obrir la ment una miqueta. Ací s’ha tirat de gent que sap de falles per a fer programes ajudats per aficionats als mitjans. A voltes, he de confessar-ho, a soles, imagine com seria tindre un canal autonòmic potent, a l’altura de l’audiovisual que es fa en esta ciutat. Oblidant tot el que s’ha fet fins ara, amb gent professional de debò de l’audiovisual, no de la caspa. Amb una programació digna i plural, amb un programa de falles satíric, de qualitat. Fet per professionals de l’audiovisual i de la comunicació que estudien les falles o que cerquen assessors en temes fallers. No invente res, és el que es fa en qualsevol programa de televisió, qui ho fa són els professionals del mitjà i els entesos són els que aporten informació per als continguts, la resta són nyaps. Un programa, imagine, en què tots tingueren cabuda, amb bons reportatges, molt humor, una mica de pedagogia i molta projecció. Eixa seria la vertadera primavera dels mitjans fallers, repensar-los. Trencar formats, crear, desaprendre l’aprés. Tinc moltes esperances posades en eixa primavera. I ara he de deixar-ho, crec que sona el mòbil i crec que és Sebas. Que si vull anar a prendre cerveses? Val, m’apunte, ja acabaré l’article demà.

6 M

Verda

V de Vendetta

of the ime making off

- llera ve

guants protectors

... V . 6

un sentiment d’orfandat inexplicable m’inunda

vull ser una fallera «verda»

d er

La FaLLEra vErda (ECoLÒGICa) Josep Antoni Fluixà motxilla de sulfatar

o han sentit dir mai allò de «com deia el poeta»? Segur que sí. Ho utilitzen molt sovint els polítics més mediocres sóc una persona compromesa o els oradors rimbombants en els actes en què tenen la m’agraden les falles necessitat de parlar sense saber què dir. És a dir: quasi sempre. És com un recurs que els dóna autoritat i un plus de saviesa i de credibilitat: «com deia el poeta». I es queden tan pagats! I, satisfets! Sobretot satisfets, com si després d’haver patit un gran restrenyiment durant dies hagueren soltat una bona caguerada! Perquè, quan diuen «com deia el poeta», què volen dir? Que només hi vull viure la festa al carrer ha un poeta! O que citen uns versos, que no saben de quin poeta són? En qualsevol cas, no fan més que mostrar la seua ignorància, perquè si és cert que allò que van a dir ho ha dit un TrO D’AVíS 2016 · MALVA

poeta —cosa que de vegades dubte—, també és cert que ho ha dit només un i, aleshores, cal dir el nom del poeta. Però com no el saben... nyas, caguerada de bou! Ai, quanta paciència hem de tindre les persones intel·ligents! Vostés, com que ho són, m’entenen perfectament. Per això, jo no començaré el meu discurs de fallera dient-los això de «com deia el poeta», sinó especificant, de manera culta, quin poeta és l’autor dels versos que, amb tota la intenció, he decidit que encapçalen les meues paraules. I allà vaig: com deia don Antonio Machado, «La primavera ha venido. / Nadie sabe cómo ha sido». Però, vostés em perdonaran l’atreviment! El pobre don Antonio vivia en una altra època i es meravellava de cada flor que creixia per març o per abril. Ara els temps han canviat molt... i més que canviaran amb tot el canvi climàtic que ens ve! Però el cas és que no tot és negatiu i, a hores d’ara, no podem negar que ha vingut, si no la primavera de sempre, almenys sí una altra «primavera». I jo sí que sé per què ha sigut! Senzillament, perquè la gent estava ja farta de suportar el «fred de l’estiu» i el «caloret de l’hivern», que ja em diran això què vol dir. Jo, la veritat, és que mai havia tingut el desig de ser fallera. Era una cosa que no em feia ni fa ni fum. Però no vagen a pensar que sóc una persona irreverent amb les nostres tradicions. Això ni pensarho! Simplement, no m’ho havia plantejat. Tenia el cap en altres coses: per exemple, «en la pau mundial», com diuen totes les guanyadores de qualsevol concurs de bellesa. Però, després d’aquells fets tan indecents que van

el Club de les

rimaveres

Ha vingut la primavera. I jo sé que sè per què ha sigut! Senzillament, perquè la gent estava ja farta de suportar el «fred de l’estiu» i el «caloret de l’hivern».

Com em pujava l’adrenalina quan s’acostava l’hora de la mascletà, allí davall el balcó de l’Ajuntament, ple d’autoritats. I la cara que feien mirant-nos de reüll i maleint-nos! Sobretot els qui estaven acostumats més a contar diners que no persones.

ocórrer a València, durant aquell febrer gelat en què van cardar —en el sentit d’apallissar, naturalment— aquells pobres estudiants armats amb llibres, em vaig rebel·lar. Aquella situació no es podia aguantar per més temps. I em vaig implicar en quasi tots els moviments reivindicatius que van sorgir com els bolets, al caliu de l’aigua o, millor dit, de la corrupció política. I de tots aquells moviments, el que més em «intifalla». Guau, no s’ho poden ni va agradar va ser el de la « imaginar, si no ho han viscut mai! Com em pujava l’adrenalina quan s’acostava l’hora de la mascletà, allí davall el balcó de l’Ajuntament, ple d’autoritats. I la cara que feien mirant-nos de reüll i maleint-nos! Sobretot els qui estaven acostumats més a comptar diners que no persones. Se’n recorden d’allò de «mil, dos mil, tres mil, quatre mil...» fins arribar a «onze mil, dotze mil... dos milions de peles». Quina poca vergonya!

Després d’aquells fets, durant aquell febrer gelat en què van cardar aquells pobres estudiants armats amb llibres, em vaig rebel·lar.

105

Ara, per sort, tot ha canviat. O, almenys, això esperem tots! Ens ha vingut una nova esperança amb la «primavera», perquè així ho hem decidit amb el nostre vot, encara que alguns —massa!—, sembla que, per una raó o altra, no han considerat oportú castigar la corrupció. Que santa Llúcia els conserve la vista! Però jo —mira que les persones som rares, qui ens entenga que ens compre—, m’he quedat amb un sentiment d’orfandat inexplicable. Perquè ara, amb els balcons de l’Ajuntament oberts a tot el món, m’he quedat sense l’emoció de la protesta. Però, com sóc una persona amb recursos, he decidit fer-me fallera, però fallera moderna com les d’ara! Perquè ara ja no hi ha falleres que només siguen boniques i bledes. Totes les falleres

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

són dones amb els seus caràcters diferenciats i que s’espavilen els fallers que dins de poc s’haurà acabat ja allò de manar només ells. Ara ja hi ha comissions presidides per una dona. Poques, la veritat! Però ja comencen! I a mi —què volen que els diga—, m’agrada tot este canvi. M’agraden les falles, la festa, els versos satírics, la música... i, fins i tot, l’ofrena a la Mare de Déu. Vore a la vicepresidenta plorant quan entra per la Plaça de la Verge em posa la pell de gallina.

He decidit fer-me fallera, però fallera moderna com les d’ara! Una fallera «verda»: és a dir, ecològica.

Sí, em sent fallera! I m’he fet fallera! Vull viure la festa al carrer. I, per això, he vingut a Alzira, perquè a Alzira la festa de les falles és molt important i perquè ací, a les falles, hi ha molt de moviment cultural, solidari, esportiu i artístic en la majoria de les comissions. Ací puc ser la fallera que vull ser: una fallera «verda», però no de les de «figues i plàtans» o «naps i cols», sinó una fallera «verda»: és a dir, ecològica. Perquè hem de salvar el món de la catàstrofe i ací a Alzira, potser no podré fer res per parar el canvi climàtic, però puc ajudar a solucionar altres problemes, com ara la plaga del morrut que asseca i mata les palmeres. Han vist la quantitat de palmeres que han hagut de tallar i d’arrancar al llarg de la carretera d’accés a la ciutat? Jo això no vull que torne a passar i m’he decidit a ser «la fallera defensora del medi ambient». Sí, sí. Així com ho senten i, per això, m’he vingut ací vestida amb el vestit de fallera, però amb una motxilla de sulfatar, unes botes especials per al camp i uns guants protectors, perquè s’han de fer les coses ben fetes, i estic disposada a lluitar i defensar els ciutadans d’esta Ara, amb els ciutat magnífica de totes les plagues que puguen balcons de vindre. Sí, jo els defensaré contra les picades del mosquit tigre, que bones faves els va fer créixer a l’Ajuntament la pell l’estiu passat, o contra les mosques que, per oberts a tot el món, culpa de les deixalles d’una empresa, van omplir m’he quedat sense els carrers i les cases del barri de les Barraques. l’emoció El pobre senyor Bernat tirà a menjar-se una llonganissa que tenia assecant-se i li va dir a la de la protesta. dona: «escolta, jo et vaig dir que volia llonganissa

el Club de les

rimaveres

106

Estic disposada a lluitar i defensar els ciutadans d’esta ciutat magníﬁca de totes les plagues que puguen vindre.

seca, no botifarra de sang», que és lo que li havia semblat que era de tantes mosques com l’envoltaven.

I és que ací a Alzira no es priven de res i són moltes les coses que s’han de solucionar. A vore què fan ara els qui manen! Perquè del pobre riu Xúquer, què m’han de dir? De vegades porta tan poca aigua que més que un riu sembla una canaleta de desaigüe. I de l’aigua, què em diuen? La poden beure amb tants de nitrats? Si algun dia es produeix alguna mutació genètica en la nostra espècie, de segur que es produeix a Alzira. Sí, sí, ja sé què és el que pensen! Que molt de parlar d’ecologia i jo vinc ara ací, davant de tots vostés, amb una motxilla de polvoritzar que vés a saber què I és que ací a Alzira no es és el que llança! I sap priven de res i són moltes què és el que els he de dir, que tenen raó, les coses que s’han de però no es preocupen, només llance perfum solucionar. A vore què faran de tarongina, perquè al pas que anem, d’ací ara els qui manen! Perquè a pocs anys s’ha acabat del pobre riu Xúquer, què l’olor tan bona que fan els carrers a flor de m’han de dir? I de l’aigua? taronger, perquè ho empudegarà tot l’olor de caqui. Però no es preocupen tampoc, perquè tot el món reconeixerà que les noves autoritats són extremadament tolerants, perquè ací a la vostra ciutat ja no es discrimina a ningú. Deixeu, fins i tot, que un home com jo, amb barba, siga la vostra fallera «verda i ecològica». Moltes gràcies!

107

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Volem el verd reciclable, salvem tot el fons marí des del lloc més confortable, ajupits sobre un coixí. No xafem ni la muntanya, no sabem com és un pi, pacifistes de xancleta, ecologistes de hui. Els reis de la bicicleta si està asfaltat el camí, doctrinaris de boqueta que no us agrada patir, sempre posant a parir a qui porte una escopeta. Quan el verd és l’etiqueta, l’ambigüitat és la nota per a traure quatre vots. I en les llistes del “coleta” cap un general de l’OTAN, verds o blaus, hi cap de tot, fins i tot “valencianistes”, molta buida xerrameca, patriotes “espanyolistes” i algun diputat de Sueca. Toni Lluís & Enric Xavier

Il·lustració: Socarrat Studio

Els qui treballen en medi ambient som uns toca pilotes Andreu Escrivà Doctor en Biodiversitat, consultor de sostenibilitat i divulgador ambiental

Gotetes de fel i enyor Xavier Barber Mestre d’escola

Joan Faustí

Infermer, psicòleg i activista cultural

Cavallers verds Aida Ginestar

regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Alzira

Primavera verda Pilar Soriano

Tinenta d’Alcalde Cap de l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de València

109

a d r Ve

Els qui treballem en medi ambient som uns toca pilotes Andreu Escrivà Doctor en Biodiversitat, consultor de sostenibilitat i divulgador ambiental

ls qui treballem en medi ambient som uns toca pilotes, no patiu que ja ho sabem. Que si la llauna de la tonyina va ací, que si el paperet de l’embotit allà, que si la peladura de mandarina a l’altre costat. Sabem que és complicat distingir una botella de vi d’un pinyol d’oliva —em pareix que hi ha un parell de màsters d’una universitat americana al respecte—, i per això posem tants colorets als contenidors, no siga cas que vos confongueu. Dels daltònics no ens fem responsables, i del que passa després que ho reculla el camió del fem tampoc, per a què ens anem a enganyar, si la qüestió és fer-vos sentir culpables de no reciclar! A més a més, i mitjançant uns complicadíssims processos de control mental, aconseguim que els vostres xiquets i xiquetes tornen a casa d’escola i vos renyen perquè no ho feu com diu la profe: què vos havíeu pensat que vos havíeu lliurat dels exàmens! Serà que no, amics. Millor aneu posant-vos a estudiar. El cas és que tot ens pareix malament, i últimament pensem com podríem solucionar-ho, com podríem poel Club de les

rimaveres

sar-vos bona cara, però clar, entropessem amb unes coses que són com un senyal d’alerta feta de masclets al nostre cervell. Però qui vos mana a vosaltres comprar porcs vietnamites per a tindre’ls de mascota? Què passa, que el pernil ha pujat de preu a Mercadona, o és que vos agrada el sushi de cansalà? Ah, no, que és perquè George Clooney en tenia un. Que un poc terrossos sí que sou, sí, perquè posats a demanar coses que té el George Clooney i no vosaltres, se m’ocorren unes quantes abans que un porc vietnamita. Total, que els animalets no paren de fer allò que més els agrada —i no és menjar—, i ara tenim les muntanyes plenes de porcs asiàtics, però pitjor encara: també d’una barreja amb el porc senglar d’ací. Si no pots véncer-los, convenç-los, es veu que han pensat. I estan acabant amb els porcs senglars amb una arma de destrucció massiva: l’amor i la refregamenta. I sinó, estan els de les tortugues. Però on s’ha vist que una tortuga siga un animal de companyia? Ni a l’Scatergories! Són lletges, lentes, fan pudor i, a més, creixen.

110

Creixen MOLT, i creieu-me que no puc dir-vos amb suficient èmfasi això de “molt”. Es fan tan grans com un meló de tot l’any, amb la diferència que el meló no caga com un bou ni arrapa les parets de nit, fent l’ambientació perfecta per a una pel·lícula de terror. Ja voreu, ja: yaestánaquíiii. Encara que més por els fan a les tortugues valencianes, pobretes elles, que veuen com eixos adorables animalets de peixera i palmereta que compreu quan pesen menys que un sobret de sucre es transformen, quan els solteu a la natura, en una mena de Chuck Norris amb closca i una dosi extra de cafeïna. Arraconades, les espècies autòctones acaben vivint allà on ningú vol, envoltades de perills i problemes, i ens obligueu als bitxòlegs a posar-nos les botes i plenar-nos de fang per a rescatar-les, quan podríem dedicar

111

eixe temps a conéixer i prendre mostres de la biodiversitat d’entrepans dels bars valencians a l’hora de l’esmorzar. Quina poca consideració teniu! Total, que jo venia ací a fer autocrítica, però no m’ix, tu. Serà que els del medi ambient portem en la sang això de reprendre al personal. Però ara de veritat, o vos jure que vos sentarà malament la propera paella o arròs en fesols i naps, i que plourà a bots i barrals el dia de Sant Josep:feu el favor de repelar bé els iogurts, rosegar com cal les pomes, buidar fins a l’última gota de la cervesa, posar-vos ulleres abans de tirar el fem i tindre un gos rater valencià i no —per l’amor de Déu!- una serp. El Capità Planeta, la vostra consciència i el rebut del fem (m’he guardat l’as en la màniga per al final) vos ho agrairà. TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Gotetes de fel i enyor Joan Faustí Infermer, psicòleg i activista cultural

Xavier Barber Mestre d’escola

e, que resulta que he pujat a la Muntanyeta de Sant Salvador a desemboirar-me i he vist els taulells del Blasco Ibáñez eixe d’Entre Naranjos, i no res si ha canviat el conte... Els tarongers són caquis que veges a l’hivern com es queden de pelats, que si volem notar en primavera oloreta de flor de taronger haurem d’anar al Druni. Les millors cercas y vallados que hi ha són els dels solars de Tulell. Las villasazules... segur que pensava en la Casa Blava, que en la novel·la estava al terme i ara està al mig del sacrosant monocultiu del formigó. Las palmeras se les ha menjades el morrut roig, i los surtidores supose que es refereix a les gasolineres low cost. Carcagente, la ciutat rival, s’ha menjat la molla i ha deixat els ossos a Vilella. Los pueblos ﬂotando imagine que serà pel flaire de Rundup i Gramasone i per beure aigua amb nitrats. Los castillos imaginados por Doré... alguns fantasmes quasi ens deixa sense esPAIs naturals. Que el paio eixe tenia una altra novel·la que es deia Arroz i Tartana, però ara l’arròs és transgènic i la tartana... preferiria l’olor de merda d’haca (recordeu la tartana de correus que venia de l’estació cada nit quan passava El Sevillano?) a la merda de fumaguera que respires quan passeges per l’avinguda. Bo, això de passejar és un dir, que hui en dia la gent va com cagalló per sèquia i això d’Alzira, ciutat lenta, sols funciona en falles quan vas a la mascletà. I damunt no veges com és el personal, que els fan un carril bici i després no el gasten ni els diumenges, que la penya agafa el cotxe fins per anar a veure dossels.

113

Després d’haver vist la perspectiva des de la muntanya he baixat al riu... que no sé si sabeu que este poble té riu. Ara, si esteu desficiosos, podeu caminar pel passeig fluvial eixe del monòlit tan mono, ple de faltes d’ortografia, i contemplar les casetes per a ocells i rates penades, que després diran que no es fomenta la creació d’habitatge al nostre país. El paisatge, digne de la mà prodigiosa del nostre pintor Teodoro Andreu, es complementa amb l’oloreta a ceba que es pot ensumar. Això sí, no obriu massa la boca per l’admiració o es menjareu dos arroves de rantelles. Tot això si la mosca negra i el mosquit tigre no se vos berenen abans. Parlant de fauna mutant, som la capital mundial de la panderola roja. Si vols sentir alguna cosa que cruix, en lloc de menjar Chocokrispis ves-te’n a passejar per La Vila a les dotze de la nit a l’estiu i no mires per on xafes. Menys mal que a eixa hora les guatles terreres del millor amic de l’home ja s’han momificat després d’estar sotmeses a l’efecte hivernacle a què ens té acostumats el més d’agost i pegar-los el sol tot el sant dia. Tot açò del canvi climàtic té l’avantatge que podem tindre l’esperança que algun dia, amb la pujada del nivell de la mar, Alzira tindrà platja a les Basses i club nàutic a la Creu Coberta. Ens creiem que vivim en un paradís natural, però si Blasco Ibáñez alçara el cap... En fi...No mentre Sant Bernat ací estiga. O dit d’una altra manera... Mare meua!!!

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Cavallers verds Aida Ginestar regidora de Cultura de l’Ajuntament d’Alzira

quells Cavallers Verds... —Qui són aquells, pare? —Aquells són els Cavallers Verds. —Els Cavallers Verds? Per què verds? —Perquè són qui defensen el verd que ens dóna vida...

Voldria parlar-vos dels Cavallers Verds, o almenys així recorde que el meu pare es referia a ells; uns personatges molt curiosos, simpàtics i reivindicatius als quals vaig conéixer ja fa molts anys. Els recorde sempre muntats a les seues bicicletes de dos o tres rodes, segons gustos, amb motxilla i banderes, amb calçat de muntanya i amb lemes escrits a les seues samarretes de cotó. Els recorde a la Murta, al riu, a la Casella, a les muntanyes, a les platges, a les nuclears, a les places i als carrers defensant qualsevol tema relacionat amb el capità Planeta. recordeu aquella sèrie? “El nostre món volem lliurar i amb enemics haurem de lluitar, Som els planetaris, tu en pots ser un, per salvar el planeta fem un front comú”

Quan era menuda i escoltava les seues aventures i reivindicacions solament podia comparar-les amb els dibuixos animats del capità Planeta, encara que també, i ara que ho pense, amb el Quixot, eixe cavaller del qual mon pare solia llegir-me en castellà, tot s’ha de dir: “Son mis leyes, el deshacer entuertos, prodigar el bien y evitar el mal. Huyo de la vida regalada, de la ambición y la hipocresía, y busco para mi propia gloria la senda más angosta y difícil. ¿Es eso, de tonto y mentecato?” el Club de les

rimaveres

Uns bojos Cavallers Verds que, amb les seues aventures, han aconseguit conscienciar-nos i que part de la societat pense en Verd; i no estic parlant de famosa cervesa que tots coneixeu, sinó que hem pres consciència que pensar en verd ha de ser una lluita contínua per un món més sostenible. Perquè, Quan pensem en verd, pensem en un riu amb l’aigua neta i clara. Quan pensem en verd, les nostres avingudes deixen de ser graelles i es converteixen en alberedes, on arbres d’un verd intens fan ombra i frescor. Quan pensem en verd, milers de bicicletes ocupen els carrers, de dos, de tres, de quatre rodes, per anar a treballar, a comprar, a passejar o estudiar... Quan pensem en verd ens ve a la memòria el saborós gust i l’olor de la tomaca acabada de collir del camp. Quan pensem en verd, el reciclatge forma part de la nostra vida. Quan pensem en verd, pensem en l’esperança que un món millor és possible... Mentre veiem els Cavallers Verds continuen cavalcant en les seues bicicletes, tinc la certesa que hi haurà esperança per a este planeta. A galopar, Cavallers Verds, a galopar muntats amb les vostres bicicletes, que gràcies a vosaltres hi haurà futur per a les generacions que vénen! Tu tens el poder! Tu també pots ser un Cavaller Verd!

114

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Primavera verda Pilar Soriano

a més d’un any vaig escriure un article al voltant del model de jardineria que havia desenvolupat el govern del Partit Popular a l’Ajuntament de València. Jo era regidora a l’oposició, ho criticava tot, i amb humor vaig començar el text amb un twitt del company que escriu l’article de la Primavera de la Igualtat: “Visc amb por d’anar caminant per València i que em caiga una palmera damunt. De veres”. Ara sóc regidora Delegada de Parcs i Jardins i intente mantindre el sentit de l’humor perquè “A València els arbres es tiren a terra per fer-me la punyeta”. Tots els matins, a les set i mitja, m’alce del llit amb un correu electrònic dels bombers amb les incidències de la nit, la gent que passeja veu un arbre sense podar i m’escriu un post al Face, si una branca envaeix el carril bici ja tinc el twitt demanant l’actuació immediata i damunt etiqueten a Grezzi i a ribó perquè el seu efecte es multiplique exponencialment, els periodistes locals em cremen el mòbil demanant informació, perquè si has d‘omplir mitja pàgina no hi ha res millor que un arbre caigut damunt un cotxe. I és poca broma, perquè tinc més de 170.000 arbres a la ciutat! La jardineria és, sens dubte, l’herència rebuda del Partit Popular més conflictiva de totes les que m’han deixat, perquè no tinc més remei que assumir-la. El sis de juny quan ja sabien que no governarien signaren dos contractes per a quatre anys amb una dotació contractual sis milions d’euros per baix de les necessitats. I com quadraren això? Fent totes les malifetes possibles del món, entre elles deixar els Arbres Monumentals fora del manteniment. El ritme de la vida política no dóna molt de temps per a les lamentacions i obliga a actuar ràpidament. En el mes de juliol, recolzant-me en l’Organisme Autònom de Parcs i Jardins, reordene el manteniment i em pose a la feina cap a un nou model de jardineria més sostenible. el Club de les

rimaveres

Tinenta d’Alcalde Cap de l’Àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de València

En el cas de l’arbratge treballem en ampliar els escocells amb rec per inundació, capaços d’hidratar el sòl amb profunditat i garantir un correcte arrelament de l’arbre en la terra, principal motiu de la caiguda d’arbres en la meua ciutat. El sòl estarà cobert amb vegetació de prats mediterranis, fomentant la fertilitat del sòl i conformant un rosari d’illes de vida silvestre al llarg dels carrers de la ciutat. Explicació que repetisc als missatges de WhatsApp que diuen que les “herbes” creixen als arbres i a la qual afegisc que no usen Glisofato. En els jardins actuarem segons siga la seua tipologia. Als jardins més antics el discurs botànic incidirà en la cerca de la màxima fidelitat de la vegetació al moment històric de la seua creació. En els jardins dels centres històrics i de les pedanies es potenciarà la jardineria valenciana, incorporant en les remodelacions les seues espècies botàniques més representatives, tot recuperant els traçats tradicionals. Als parcs i jardins de nova construcció s’adequaran els espais i la vegetació perquè puguen complir l’objectiu de millorar els cicles naturals de l’aigua i l’energia; incidir en la millora de la qualitat mediambiental de la ciutat i permetre el desenvolupament de la biodiversitat local. De moment, d’aquest tema ningú s’ha queixat. Els espais lliures enjardinats han de complir, junt amb la seua condició d’equipament per a recreació dels ciutadans, un nou objectiu: formar part de la infraestructura verda de la ciutat. Entenc aquesta comuna successió d’hàbitats del sistema mediterrani. En fi, que acabe l’any molt ocupada. Però contenta de poder treballar en l’objectiu de fer la ciutat de València més verda, més habitable, més sostenible, fins i tot literalment: plena d’arbres i de flors, on a més es puga caminar per fi sense por a què et caiga una palmera damunt.

117

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

7 M

Estima per la llengua Exhibicionistes! Sempre traent la llengua!

of the ime making off

u ng

alestar d’a

... E . 7

im st

r pe

l al

EL MaLEstar d’aUsIÀs MarCH Josep Antoni Fluixà

me’n recorde del gran mestre Bausset

la meua llengua és el valencià

he sigut un poeta excels

jo sóc aquest que es diu Ausiàs March, amb «ca»

stic fins els «collons». Així, amb totes les lletres! Sense punts suspensius. Sí, ja sé que no està bé que un poeta tan excels sóc el més gran com jo, parle d’aquesta manera. dels amadors Però... els assegure que tinc motius. Tant ha bullit la cassola al forn en els últims anys, amb la parla desatesa dels valencians, genitales no, collons que l’aigua del mar s’ha escalfat indignada i, després de rebolicar-me la panxa bona cosa, m’ha tret de la tomba en què reposava plàcidament, des de feia segles, a la seu catedralícia de València. Potser vostés pensaran que no hi ha per a tant! Que sóc un tinc fred, res de frescoreta poc exagerat! O que em prenc les coses massa tràgicament! Al cap i a la fi, totes les llengües evolucionen... i al segle XXI no té per què parlar-se igual com al segle XV! I sí, en això tenen raó! No TrO D’AVíS 2016 · MALVA

els diré que no, però arribar fins al punt de canviar-me el nom! A mi, al més gran dels poetes que ha escrit en aquesta llengua! No, això no! Això, senzillament, crec que és intolerable! I per això estic fins els «collons» de sentir dir «l’avinguda Ausiàs Martx», «el colegio Ausiàs Martx», «el centre de salut Ausiàs Martx», «el centre cultural Ausiàs Martx»..., amb «che» castellana! Que tant Tant costa dir-ho bé? Ai, quanta ignorància porten els nous temps! Ja ningú no va encercant consells, amb els braços oberts darrere d’aquell que sap. Pel que sembla, només l’ignorant és exaltat, perquè, si no és així, no es compren com hi ha tanta gent que no sap que, en el meu llenguatge antic, la «ce hac», a final de paraula, es pronuncia només «ca»... Per l’amor de Déu! «Ca, ca, ca...», com el so de les gallines. Per això, jo sóc aquest que es diu Ausiàs March, amb «ca» i no puc permetre, per més temps, la infàmia de la «che».

ha bullit la cassola al forn en els últims anys, amb la parla desatesa dels valencians, que l’aigua del mar s’ha escalfat indignada.

Per això he decidit fer-me visible com el que a hores d’ara sóc, un fantasma, i, cabrejat, encarar-me dalt de l’edifici de l’Àgora, a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, que, segons m’han dit, és el lloc més visitat actualment per veïns i visitants. Perquè jo, com poden suposar, vull que em vegen i si me’n puge a l’edifici que han fet en homenatge meu, el «Veles e Vents», allí no em veu ningú. I quin sentit tindria, aleshores, la meua protesta? Perquè, pel que m’han dit, des que ja no hi ha la Copa Amèrica, ni la Fórmula 1, per Ai, quanta ignorància porten allí només es passegen en cotxe la Rita i el Camps, ben els nous temps! Ja ningú no momificats, això sí, perquè, va encercant consell, amb en realitat, han fugit «com el bou vençut per l’altre que els braços oberts darrere l’ha guanyat». Però, no al desert, com deia jo en el meu d’aquell que sap bell vers, sinó al Senat i al

el Club de les

rimaveres

122

He decidit fer-me visible com el que a hores d’ara sóc, un fantasma, i, cabrejat, encarar-me dalt de l’ediﬁci de l’Àgora, a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València.

Consell Jurídic, on dormen còmodament el somni dels temps en què reien amb la boca ben oberta.

Per sort, encara hi ha gent que m’estima i m’ha aconsellat que és millor que cride l’atenció des d’ací dalt: des de l’Àgora. I la cosa té gràcia, perquè jo, que he sigut sempre el més gran dels amadors —o dels amants com es diu ara—, amb el permís, evidentment, del pobre Estellés, a qui, a hores d’ara —ho he de confessar— imite un poc, puc ensenyar els meus «collons» fantasmals dalt la «clòtxina» més gran del món, segons l’encertada comparació que Mònica Oltra ha fet d’aquest edifici de Calatrava, que ja saben..., senyores i senyors, com la cla... I d’ací no me n’abaixe! No, ni pensar-ho! Fins que no em facen la promesa de no tornar a pronunciar malament el meu nom i també la de no maltractar més la llengua que tant m’estime. Perquè —miren vostés!—, jo que sempre he lloat a Déu i li he dedicat, fins i tot, un «Cant espiritual», i en nom de Déu m’acomiade, per què he d’escoltar ara dir «adiós» tan sovint i no «adéu»? I per què si de tot allò que es crema ix la cendra, se li ha de dir, com diuen molts valencians d’ara, «cenicero» al «cendrer»? Tenim una llengua amb tantes paraules i expressions boniques que no sé com no la utilitzem més i, sobretot, no entenc com hi ha pares i mares que no l’ensenyen als seus fills! Seran «borinots»! Vull que la gent que viu ací diga «lluna», «cel», «a poqueta nit», «galló de taronja», i que «menge de calent» i que «tornen paus», però que no siguen «grandots debades» i deixen de voler la seua llengua, que és la meua i la de tots els seus avantpassats.

123

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Com veuen, tinc motius per a estar enfadat. I ara encara més, perquè estic escoltant les notícies i, com que no hi ha una ràdio, ni una televisió valenciana, no pare de sentir dir en totes les emissores i cadenes que «el fantasma de Ausías March —amb «che»— enseña los genitales subido a lo alto del edificio del Ágora en Valencia». «Los genitales»! Seran tararots! Ensenye els «collons» en senyal de protesta i ara també la «llengua». Mireu, mireu com em burle de vosaltres! De tots aquells que vos fa gràcia «el caloret de l’hivern», de tots aquells que menyspreeu la llengua dels meus avis, la llengua que milers i milers de valencians i de valencianes continuen parlant i estimant. Per ells i per elles continuaré cantant, deixant a part l’estil dels trobadors, totes les veles i vents que ens han de fer complir els nostres desitjos. Desitjos que, algunes persones, creuen que són fruit d’idees antiquades, de poble, de gent més «aldeana» que no «ciutadana». Com si elles foren d’un altre món més gran, o de la lluna! Ai, com me’n recorde del gran mestre Bausset, de l’Alcúdia! A ell una vegada un guàrdia civil li va preguntar: «¿Cómo es que un hombre tan culto como usted, habla valenciano como los patanes de pueblo?. I Bausset li contestà: ¿Que en qué lengua hablan los patanes del suyo?. El guàrdia civil, naturalment, es quedà sense saber què dir!

el Club de les

rimaveres

Per què he d’escoltar ara dir «adiós» tan sovint i no «adéu»?

I d’ací no me n’abaixe! No, ni pensar-ho! Fins que no em facen la promesa de no tornar a pronunciar malament el meu nom i també la de no maltractar més la llengua que tant m’estime.

124

Com jo ara mateix, que de tant botar ací a dalt i d’ensenyar la llengua, comence a sentir-me cansat. I això que sóc un fantasma! A més, no sé com dir-ho, em sembla que se m’estan gelant els «collonets». Em ve una ventolera de cara que, si no es troba una solució prompte a la meua protesta, em pense Vull que la gent que viu que agafaré un refredat que ací diga «lluna», «cel», «a no tindré prou llançols per a mocar-me. I és que res poqueta nit» i que no deixen de «frescoreta», que no sé per què els valencians d’ara de voler la seua llengua, que sempre ho fan tot menudet és la meua i la de tots els —«coixinet», «nueteta», «l’amigueta»—, el que fa és seus avantpassats. «fred». Fred, i molt de fred. Per sort, m’han dit que, d’ací a poc, vénen les falles i amb l’arribada de la primavera tornarà la caloreta.

Vorem si, amb les noves autoritats, canvia alguna cosa o no. De moment sembla que s’han manifestat ja favorables a negociar amb mi.

Aleshores, vorem si, amb les noves autoritats, canvia alguna cosa o no. De moment sembla que s’han manifestat ja favorables a negociar amb mi. Allà, al davall, veig una xicota amb ulleres, que porta una samarreta amb la meua cara, i que em diu que si baixe em portarà al Palau de la Generalitat i que convocarà un gran acte per concedirme el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes. La veritat és que encara no sé si fiar-me. I si es tracta d’una trampa dels «caçadors de fantasmes»?

125

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Es parla en valencià, s’escriu en valencià, es pensa en valencià, es canta en valencià, es viu en valencià i se sent el valencià en boca dels alcaldes, en boca dels cantants, en boca dels paisans. Llancem pólvora en salves? Només hi ha hui un “però”: I la televisió? Toni Lluís & Enric Xavier

Il·lustració: Gio

El que hui no es valora, demà es lamenta Enric Lluch Escriptor

Correctors? eixos qui són? Juli Jordà U i DOS, serveis lingüístics

Mossegar-se la llengua Fina Girbés Mestra i poeta

«Pastís de llengua al forn ben endreçat» Verònica Cantó Secretària de l’AVL

127

ESTIM

A U G N E L L A PER LA

El que hui no es valora, demà es lamenta EnricLluch Escriptor

óc la llengua valenciana. Exacte, l’òrgan muscular mòbil que habita dins de la boca dels valencians. I clar que parle. Com no havia de parlar una llengua? Voleu saber com vaig anar a parar a la boca dels valencians? És una llarga història, però us en faré un tast. resumit, això sí, que tampoc no cal enrotllar-se massa. Fa un grapat de milers d’anys i anava a celebrar-se la primera CIL (Convenció Internacional Lingüística). Vaig arribar al palau de congressos una miqueta apurada de temps. Volia presentar-me amb les papil·les ben netes i amb el tel entrenat per si de cas havia de fer alguna demostració pública de les meues capacitats. Sí, sí, allò de les funcions digestives, respiratòries, lingüístiques, socials... Sí, d’acord, i també sexuals, que aquestes coses em donaven una miqueta de vergonya, perquè a saber a quin espècimen humà havia d’anar a parar! A l’entrada, una senyoreta vestida de roig em va observar amb deteniment i, a continuació, em va lliurar una tarja identificativa i em va indicar el lloc on havia de romandre mentre es desenvolupava el congrés. «I no canvie de lloc, no siga cosa que la confonguen i l’envien a una boca que no s’adeqüe a les seues característiques», m’advertí. Vaig seure al costat d’una llengua menuda i allargassada, que es movia desinquieta sobre el seient. «A tu també t’han classificat com a minoritzada?», em va preguntar. «No, no— vaig contestar—, jo sóc normal, de les del muntó.» Aquella llengüeta va fer un espetec, inicià un somriure agre i m’indicà que llegira la tarja identificativa que m’havia lliurat la senyoreta de l’entrada. MINOrITZADA, venia escrit amb lletres d’impremta majúscules! No vaig tenir temps de reaccionar. Pels altaveus informaren que el Gran repartidor de Llengües anava a iniciar el procés de

el Club de les

rimaveres

distribució. Efectivament, un ésser vestit amb esmòquing va aparéixer sobre l’escenari i, sense cap preàmbul, digué: —Comença la selecció: llengua per als futurs habitants de França. I jo, que pretenia ser estimada per uns francesos que, pel temps, construirien París, fabricarien la torre Eiffel i serien els titulars de l’amor, vaig cridar des del meu lloc: —Jo, jo! El Gran repartidor de Llengües em va indicar que m’apropara a l’escenari. —Pronuncie vosté«tinc un carro carregat de ferro»—em va ordenar. —Tinc un carro carregat de ferro—vaig repetir. —rebutjada!—va cridar el repartidor—. Els francesos han de pronunciar «Tinc un cago caguegat de fego» i vosté no té la musculatura lingual preparada. Va ser elegida una llengua esvelta que es movia amb elegància i duia les glàndules salivals pintades de colors. —Llengua per als futurs habitants d’Anglaterra—va anunciar a continuació el Gran repartidor. I jo, que pretenia ser estimada per uns anglesos que, pel temps, arribarien a construir Londres, fabricarien el Big Ben i amollarien discursos més llargs que la quaresma per poder-me lluir, vaig cridar: —Jo, jo! El repartidor va fer cara de pomes agres i em digué: —Pronuncie «Freshfriedfish, Fishfreshfried, Friedfishfresh, Fishfriedfresh.» Em vaig fer un nus amb mi mateixa, em vaig posar roja com una tomaca i vaig acabar salivant com si rajaren mil fonts des de l’arrel de les glàndules salivals. Ah! I ni tan sols vaig poder repetir la primera paraula.

128

—rebutjada!— bramà el repartidor i prosseguí—. No s’adona que vosté porta una etiqueta que diu MINOrITZADA en majúscules? Com va a parlar una llengua de primera divisió, tros de soca? Així doncs, avergonyida, vaig tornar al meu seient, al costat de la llengua menuda i allargassada. Vaig desfer l’etiqueta a micones i, durant un parell d’hores, vaig observar llengües i més llengües que anirien a parar a les boques d’humans dels quatre racons de la terra, des dels futurs xinesos als comanxes, des dels bantús als maputxes de la Patagònia. Quasi al final de la sessió, el Gran repartidor de Llengües va anunciar: —Llengua per als futurs habitants d’un poble de la Mediterrània—va beure un glopet d’aigua i va prosseguir—. Qui ocupe la boca d’aquestos individus tindrà una faena ingrata, perquè, de tant en tant, parlarà una altra llengua distinta perquè els amos de la boca no tenen el coneixement acabat de rematar. No sé encara molt bé la raó per la qual em vaig alçar del seient (segurament perquè volia ser estimada al preu que fóra) i vaig exclamar:

129

—Jo, jo! Aleshores, el Gran repartidor em va fer repetir una frase: «El que hui no es valora, demà es lamenta.» I jo, sense cap mena d’esforç, la vaig pronunciar tan bé que el repartidor em va dir: —Aquesta serà la llengua que hauràs de parlar. Però posa atenció a l’advertència que t’he fet. Mira! Allò que em va dir el repartidor es va acomplir punt per punt. De manera que, des de fa un temps, tot i que faig esforços per parlar com cal, els amos de la boca m’obliguen a fer contorsions i volantins per parlar d’una altra manera. —Me comería un bocadill porque tengo desficio. Clar que he pres mesures per a ser estimada com Déu mana. Faltaria! Fet i fet, he demanat unes píndoles per internet. Trellatiumforte, es diuen. Potser amb les píndoles i repetint moltes vegades allò que vaig pronunciar en valencià per primera vegada, «El que hui no es valora, demà es lamenta», aconseguisca posar coneixement en els cervells dels amos de la boca, és a dir, dels valencians. TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Correctors? Eixos qui són? ¡Seran animals…!

el Club de les

rimaveres

Juli Jordà U I DOS Serveis lingüístics

130

orrectors? Eixos qui són? Hi ha persones que es dediquen a corregir? Com a professió? Però, per què? Fan falta? Si coneixeu algú que vos diu «Xe, que vaca s’escriu amb ve baixa! Ma que eres taperot!», «Pareix mentida que no sàpies que séquia porta accent tancat en la e», «Com has pogut dir això!? Mala espardenyada!», «És millor feina, és més correcte», o coses per l’estil, segur que no es dedica a la correcció lingüística. Que per què? Perquè ja en tenim prou amb la faena, com per a fer de corrector tothora. A més, debades, ningun frare pega cabotades! És a dir, si teniu un amic que vos diu «Això no es diu aixina es diu allana», amb confiança, és un micaperepunyetes, i no és un professional de la correcció (que fer una factura per un parell de paraules no ix a compte!). Però, aleshores, què és un corrector? Hi ha qui diu que som escriptors frustrats, que volem escriure, però que no en som capaços i per això ens dediquem a ratllar els textos d’altri i a fer-los una miquiua nostres, a deixar-hi marques, i que ho fem com a teràpia. Pot ser. El que és deveres és que això de ser corrector té alguna cosa de vocacional. Sinó, a quin sant passaria u hores i hores, sol, davant d’un text, per tal d’esmenar-lo, enriquir-lo i millorar-lo! La faena que fem, corregir, és complexa, però enriquidora i sovint divertida. I a més, et permet llegir i escoltar de tot, és a dir, tenim l’oportunitat d’aprendre i de conéixer visions diverses del món en què vivim. I, damunt, abans que ho llija ningú. Som uns privilegiats! És una faena que et fa sentir viu:és molt dinàmica. Mare meua! Passem de gojar amb unes receptes de cuina que fan que ens entre gana a deshora, a revisar un manual d’Informàtica que ens fa pensar que el nostre ordinador és un desconegut (i això que passem més hores amb ell que amb la família!), o a revisar els versets d’una falla, que fan que ens oblidem que és hivern i comencem a somiar la primavera... I no ens en queda altra que formar-nos permanentment, no podem parar —toca reciclar-se!—, perquè la llengua és viva,

131

les llengües evolucionen amb les persones que les parlen i cada dia hi ha realitats noves que fan sorgir paraules noves o significats nous. Dir-li a algú que ha de corregir una cosa que ha escrit, fa que hàgem de ser, necessàriament, pedagògics. Però, tot i així, hi ha qui ens veu com a éssers doctes i repel·lents. La policia de la llengua! Però el que realment fem és fer de mitjancers entre qui escriu i qui llig o escolta, intentem assegurar que el que l’autor es pensa que diu ho diga. Amb un parell de comes, fem llegidor un paràgraf que no ho era, i revisem, per exemple, que al llarg del text no hi haja dos espais entre paraules (com els que hem deixat més amunt a posta). Actualment, per a ser corrector també has de ser ràpid com un llamp! És igual que siga diumenge o que siguen Falles! Qui t’encarrega una correcció, normalment la voldrà per a ahir! «Si són quatre línies i estan prou ben escrites... A tu això et costa cinc minutets». És clar, quan li toque anar a la dentista que li diga que li arranque el queixal de l’enteniment en un plis plas i sense anestèsia, a veure com queda! I com que, actualment, tot ho volem de seguida, que no podem esperar, hi ha qui opta per canviar el professional de la correcció per un traductor automàtic. Que estan molt bé, eh!, que els traductors automàtics ens ajuden moltíssim en la nostra faena, però no podran entendre mai l’ànima d’un text, el to amb què l’autor expressa un sentiment, una idea... Ja ho hem dit, les llengües són vives, no funcionen com les màquines i, per tant, una màquina, sola, no pot fer eixa faena. Hi ha una anècdota de fa un temps que ho diu tot. Un ajuntament gallec, per a donar a conéixer la Fira del Grelo, una menja típica d’aquella zona, va fer servir un traductor automàtic per a fer el cartell en castellà i el que van promocionar va ser (i no és broma) la Feria del Clítoris... Bé, cada u promociona el que vol! Mentre hi haja persones que escriguen i vulguen comunicar alguna cosa, hi haurà correctors que els ajudaran, si volen, és clar. tro d’avís 2016 · malva

Mossegar-se la llengua Fina Girbés Mestra i Poeta

ot i no haver estudiat filologia catalana perquè no hi vaig tindre opció, m’he dedicat a ensenyar i estudiar la llengua de tal manera que m’he guanyat a pols ser Fina, “la de valencià”. Heus ací que he hagut de fer honor al meu sobrenom tota la vida. L’esforç del predicament començava a ma casa on, quan sorgia un tema de llengua, el defensava tan acaloradament —i això que l’auditori m’era favorable!— que els meus fills enarboraven una quatribarrada imaginària i m’erigien en una Joana d’Arc casolana. I continuava al carrer. Perquè, ací, a la nostra terreta, hi ha un nombre incalculable de filòlegs i filòlogues per metre quadrat. «Xica, que eixa paraula no l’he sentida en tota ma vida, que és catalana». La nyoMaria també en sap de llengua. Aleshores entre en acció pedagògica i li explique: «Mire, vosté coneix al Petito, el fill de la senyora Amparo. Sàpia que el seu malnom procedeix de la paraula “petit”, xicotet. Per tant, és també nostra». «Ah! I la meua iaia li deia “sostret” a la part alta de canyissos on es posaven els cucs de seda a la cambra. D’ahí “sostre”». Sí, sí, m’he passat mitja vida argumentant a favor de la unitat de la llengua de manera subliminal, sense entrar en dissertacions etimològiques. I m’he preguntat sovint: S’atreviria la nyoMaria a discutir-li al dentista si la càries la té en el clau inferior o en el queixal de l’enteniment? Per què, doncs, eixa mania dels nostres conciutadans de vaticinar-dogmatitzar-opinar sobre l’origen del valencià? També, és clar, has d’anar molt amb compte amb segons quines paraules gastes i que t’ixen espontàniament, sense cap pretensió de lluir-te. «Ahir vaig fer arròs amb llamàntol». «Amb què?» «Amb llamàntol (bogavante entre parèntesi)». «En tota remavida l’he sentida dir». «Perquè ací no en teníem i ara està de moda. Mira, a Dénia fan paella amb aladrocs i segur que tu no saps que és el que noel Club de les

rimaveres

saltres diem “boquerons”». A més, ho he d’adornar amb alguna anècdota per refermar l’argument. «Mira, a Bocairent un dia la sogra de la meua amiga ens va convidar a dinar i ens va dir que havia fet bajoques farcides. Jo estava intrigada per com hauria aconseguit farcir les bajoques, ja que, encara que foren les de desfer que tenen més espai en la beina, no m’imaginava que cabera molta cosa a dins. I, vés per on, que quan va traure la cassola a taula es tractava de pimentons farcits d’arròs. Amb això vull dir-te que d’ací al poble del costat canvien paraules i també sons». Sí, durant molts anys he hagut d’improvisar explicacions més o menys convincents i, això, esgota bastant. Ah! I no cal ni parlar-ne del patiment que em provoca tindre l’oïda tan fina i detectar per allà on vaig, eixos jóvens, eixe matrimoni, eixa parelleta asseguda a l’escaló de la casa del veí que conversen en castellà. O al restaurant a prop de casa en què totes les taules, llevat de la que estem el meu home i jo, suren les converses en la llengua de l’Imperi. Estic al meu poble o a Valladolid? I no puc evitar que el dinar se’m faça agre. La veritat és que, gràcies a un curs d’assertivitat que ens van impartir als tècnics lingüístics, he aconseguit minvar el malestar en gran mesura i a deixar de gastar saliva i desgastar-me en aquelles situacions que es poden qualificar com a casos perduts. Des d’aleshores, he deixat de lluitar contra molins i he aprés a estalviar-me explicacions inútils. Ara ja no explique llengua, sinó que me la mossegue i aplique la frase de Henry MacCoy: «Si no pots canviar el món, no deixes que el món et canvie a tu». Amb tot i això, no sempre aconseguisc mossegar-me-la. Aquesta primavera de la llengua que acabem d’encetar amb el canvi al nostre País Valencià m’ha tornat a despertar la fera que intentava adormir. Així doncs, no em puc estar de dir-li a qui siga menester i estiga ocupant qualsevol càrrec públic que ha de parlar valencià, que hi ha

132

uns cartellets que ixen per davall la pantalla quan el senyor Feijoo, del Partit Popular!, ix parlant gallec, i que els mateixos cartellets poden eixir si els nostres polítics parlen en valencià. També m’alegre bona cosa quan m’adrece a qualsevol interlocutor (potser de Conca, però que porta quaranta anys al poble) que em parla castellà —i quina mania, si estic a Algemesí, poble valencianoparlant per excel·lència!— i, a mesura que avança la conversa, va amollant alguna que altra paraula en valencià i comprove que l’estic portant al meu terreny. És com un xicotet triomf. En definitiva, em mossegue la llengua per estalviar un desgast improductiu, però, me l’estime tant que, fins i tot, estic disposada que la Guàrdia Civil m’òbriga un expedient per no parlar valencià sinó català. La primavera activa la saba i fa esclatar els arbres de flors. Tant de bo aquesta saba nova faça esclatar un època daurada per a la nostra llengua i la nostra cultura! Una manera egoista de descansar de la meua tasca de predicació i lluita acarnissada. Guardaré les energies per a projectes més il·lusionants que convertir infidels.

Jo ninguna, Quina

tant sols

llengua

me la

parles

mossegue

tu?

el Club de les

rimaveres

134

«Pastís de llengua al forn ben endreçat» Verònica Cantó Secretària de l’AVL

e ben menuda sempre havia escoltat dir a la meua àvia quan parlava de mi: «esta xiqueta sembla que menge llengüetes», que era el mateix que dir que jo xarrava pels colzes i no callava ni davall l’aigua. recorde esta frase amb un somriure als llavis perquè la meua àvia era una gran dona, encara que no alçava tres pams de terra, una dona de poble, ben arrelada i amb uns valors sòlids, que ja es va encarregar ella de transmetre als seus néts. Però deixem-nos de nostàlgia, de records i reprenem el fil de la història. Sempre m’ha fet gràcia això de «menjar llengüetes»i per això vaig decidir homenatjar la meua àvia, i alhora la llengua que tant estime, inventant una recepta de cuina de molt bon paladar amb ingredients diversos, tots ells accessibles, que vaig anomenar «Pastís de llengua al forn ben endreçat».Comencem, doncs! Necessitem llengües de gat per a fer servir-les com a base. Que no sabeu què són? Doncs... eixos bescuits de forma allargada i prima que apareixen uns al costat dels altres formant una filera i apegats al paper en què s’han cuit. A continuació, posem les llengües de gat en una safata i després afegim dues mides de sucre per a endolcir la base. Tot seguit agafem el diccionari i, sense mossegar-nos la llengua, donem solta a la imaginació i cerquem aquelles paraules que ens agraden especialment, o que no ens agraden gens, o que s’ajusten millor a l’estat d’ànim d’eixe dia, o que hagen guanyat un concurs familiar realitzat el dia d’abans. N’hi ha prou amb deu o dotze, de les

135

quals almenys dues o tres han de ser verbs. Ja veieu que les possibilitats són nombroses! Disposem les paraules que hem triat en la safata com caiguen (no cal que les ordeneu perquè d’això ja s’encarregarà la cocció) i afegim a continuació: - dos polsims de ces trencades, - un pessiguet d’accents (a ser possible oberts), - una mida d’apòstrofs, - dos o tres punts volats, - un accent diacrític per si de cas, - tres majúscules i dos negretes, - un guionet, - un signe d’interrogació i dos d’admiració, - un parell de parèntesis, - dos jocs complets de punts suspensius, - comes i punts al gust, - i gramàtica, la que admeta. Ho posem tot al forn a 180 graus, pacientment (que no cal anar amb un pam de llengua fora) esperem una hora i ja veureu com en estar cuits els ingredients i barrejar-se entre ells, el resultat serà una història fantàstica feta en la nostra llengua, per assaborir i gaudir amb aquells que estimem. recomane que feu este pastís amb els menuts de la casa, vos ben assegure que no oblidareu l’experiència de jugar amb la llengua i passareu una estona divertidíssima. I és que, amics, la llengua dóna per a molt! Bones Falles, Alzira! TrO D’AVíS 2016 · MALVA

8 M

Reeducació

Rock and roll a l’escola!

of the ime making off

mestra am

ió

c ca

... R . 8

d ee

UNa MEstra aMB CoMProMís Josep Antoni Fluixà jove i guapa

somriure forçat

no tinc parella i em desagraden els homes clínex

llig Estellés i Ausiàs March

m’ocupe de casos complicats i difícils

o sóc una mestra amb compromís. I, com poden veure, jove i guapa. Sí senyor. Que una vestisc a la moda i sí, sóc cosa no va renyida amb l’altra! Vull un poquet pija dir que el fet que siga una xica amb estudis i intel·ligent, com moltes de les dones d’ara, no vol dir que no ens agrade vestir-nos a la moda. A la nostra moda, naturalment! Ni que estiguem mancades d’encant vaig estudiar magisteri personal. De fet, són molts els xics que se m’acosten, perquè em veuen atractiva. No sóc l’única, evidentment, perquè, d’una manera o d’altra, més o menys, totes les meues amigues ho són i, quan eixim de festa fem un poc de feredat, perquè ens agrada m’agrada prendre prendre la iniciativa i posar la iniciativa en un compromís —i ara em referisc a un altre tipus de compromís— a més d’un pobre xicot que es creu el rei del Mambo. Perquè mira que són, sovint, d’ignorants els xicots! TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Però jo no tinc cap parella. Em passa que els Cada dia és més estrany homes així com em vénen, se me’n van. I és que cada dia és més estrany trobar-se amb un jove trobar-se amb un jove que tinga un mínim de trellat. Clar, com ara que tinga un mínim de la majoria no estudien! Es pensen que tindran faena de mecànics, de fusters o de cambrers i trellat. Clar, com ara la acaben venent pizzes a domicili o hamburgueses prefabricades. Ai, com ho ha canviat tot la crisi! majoria no estudien! Però no s’espavilen, no. Les dones cada vegada estudiem més en totes les carreres. Jo, per exemple, hauria pogut estudiar qualsevol grau, perquè tenia puntuació de sobra en el selectiu per triar medicina o dret, però vaig elegir magisteri perquè sóc una xica amb compromís i l’educació és molt important. Cosa que els xicots de hui no veuen i, per això mateix, quan parlem amb mi, sempre que iniciem una conversa més substancial o íntima, els entra una por que no veges. No sé per què. És com si se sentiren inferiors. Pobrets, estan acostumats a les dones dòcils i cregudes d’abans! I, a la segona vegada que em veuen, em fugen. Però —saben què?—, ni a mi ni a les meues amigues ens importa, perquè també ens desagraden els homes clínex: els que són «d’usar i de tirar». No vull dir amb això que renuncie al compromís —i ara ací utilitze la paraula amb un altre sentit— de formar una parella, però ho faré només si trobe algú que ho meresca. De moment, més val estar sola que mal acompanyada. I, la veritat, és que diversió no em falta. Les meues amigues i jo formem una colla que s’ho passa bé. Treballem totes i ens encanta eixir i menjar en bons restaurants. D’aquests que cada plat no te’l pots menjar fins que el cambrer o el maître no te l’explica. I de vegades ens trobem en cada compromís —i ací la paraula té un sentit de situació desagradable o difícil de resoldre—, perquè quan ens diuen que allò que ens han tret és carn d’ànec amb una pinzellada de melmelada de taronja o puré de carxofa, ens entra a totes una rialla que no podem amagar i el cambrer es posa roig i, fins i tot, de vegades es cabreja. Però què volen que els diga: totes ens imaginem llepant

el Club de les

rimaveres

la pinzellada, perquè si no és així no hi ha forma humana de degustar el sabor que ens posen. Sí, sí, ja sé que poden pensar que som una miqueta pijes i, potser, tenen raó, però no vagen a pensar que som unes esnobs amb sentiments de superioritat classistes —de classe social, naturalment, i no de la que xafe tots els dies quan vaig a treballar—. No, no, ni pensarho! Perquè totes som unes Estan acostumats a les dones xiques amb compromís —i dòcils i cregudes d’abans! I, a la ara sí que utilitze la paraula segona vegada que em veuen, amb el sentit que a mi m’agrada—. Jo, per exemple, em fugen. Però, ni a mi ni a les com ja els he dit, sóc mestra, meues amigues ens importa, però col·labore amb un parell perquè també ens agraden d’ONG i forme part d’alguns moviments culturals del els homes clínex: els que són meu poble. Fins i tot, escric «d’usar i de tirar». poesia. Sí, sí, poesia, perquè ja hauran comprovat que sóc una xica molt culta. M’agrada llegir Ausiàs March: «Veles e vents han mos desigs complir...». I Estellés. Com no! De fet, sóc una de les organitzadores del Sopar Estellés que es fa cada any organitzat per l’Associació Cultural del meu col·lectiu polític local. I recite sempre un poema seu: el del pimentó o el de les albergínies, perquè el de «No hi havia a València dos amants com nosaltres...» sempre el recita un home que se’l sap de memòria i que hi posa molta passió.

Vaig elegir magisteri perquè sóc una xica amb compromís i l’educació és molt important. Cosa que els xicots de hui no veuen.

141

I per això, pel meu compromís —torne a dir la paraula en el sentit que m’agrada— em trobe ara ací, davant d’aquests personatges una miqueta especials. Perquè s’ha de tindre molt de compromís —en el mateix sentit que abans— per acceptar un repte com que el se m’ha plantejat i fer-ho, a més, convençuda que estic fent una acció

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

necessària i, fins i tot, diria que caritativa. Un repte que mai no m’haguera imaginat quan em vaig presentar voluntària «per la llengua». La idea consistia a oferir-te a formar una parella lingüística amb una altra persona per a ajudarla a parlar valencià. Però sembla que el meu entusiasme i la meua gran alegria innata van fer pensar els responsables de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports que, potser, era una candidata adequada per a formar part del programa de reeducació i valencianització destinat a casos especialment complicats i difícils. Jo, en un principi, no tenia ni idea de què tractava aquell programa, però em vaig sentir molt afalagada per les paraules que el director general de personal em va dir en «persona», i no en diferido ni en plasma.. I, sense pensar-ho més, hi vaig acceptar. I, ja veuen, ara em trobe ací, un dia i un altre, amb la melena deixada caure suaument per la galta dreta de la meua cara, amb un somriure forçat, la majoria de les vegades, amb la meua jaqueteta de llana lila i el meu mocador envoltat al coll, intentant fer entendre i usar la llengua dels valencians i de les valencianes no a una parella sinó a un trio. I vaja quin trio! Ningú no els volia. Pel que m’han dit, tot el món, en assabentar-se de qui eren, fugia com del dimoni. Però jo, com sóc una mestra amb compromís —ja saben què vull dir, no?— hi vaig dir que sí i, de seguida, m’assignaren no una persona, sinó tres. Així és que a cada sessió faig un «trio». I jo no em compte, perquè no sé com es diu el grup si és de quatre. El repte és gran, perquè m’ha tocat reeducar i ensenyar valencià a la ciutadana Carolina, al bisbe de València i al policia que va detindre el cantant de «Tancant pas» per parlar en

el Club de les

rimaveres

Jo, com els he dit, sóc mestra, però col·labore amb un parell d’ONG i forme part d’alguns moviments culturals del meu poble. Fins i tot, escric poesia.

S’ha de tindre molt de compromís per acceptar un repte com que el se m’ha plantejat i fer-ho, a més, convençuda que estic fent una acció necessària.

142

valencià. La Carolina m’escolta i es riu, encara que la majoria de les vegades la note pensativa, absent, i tinc la impressió que és ignorant, però no de poble. De fet, crec que és una «cosmopaleta» i que, per això mateix, està pensant en anar-se’n prompte de la nostra «aldea». El seu lloc més apropiat és, sens dubte, l’europarlament i jo, que sóc molt comprensiva, l’entenc. El bisbe ja és una altra cosa. He d’anar amb molt de tacte amb ell. S’enfada de no res i quan dic alguna cosa que no li agrada m’amenaça amb l’infern. Només està content si el deixe jugar amb la seua capa roja El repte és gran, perquè llarga com una catifa. El policia, per contra, m’ha tocat reeducar i sembla el més aplicat. ensenyar valencià a Quan vaig començar les classes m’interrompia la ciutadana Carolina, a tothora per dir-me que parlava català, però al bisbe de València quan jo li preguntava i al policia que va si ell entenia el català em deia que detindre al cantant de no, i, aleshores, jo li preguntava com sabia «Tancant Pas». que li parlava català. Ell es feia un embolic i callava, perquè, pobret, no tenia ni idea. Ara, sembla que ha canviat, i fa esforços, fins i tot, per parlar-me en valencià: «Jo molt querit a tu», «La teua risa much bonica». Em sembla que s’està enamorant de mi. Ja ho deia la meua iaia, «pot més un pèl de figa que la maroma d’un barco». I jo, com que sóc una mestra amb compromís, no sé què fer. Igual li faig una miqueta de cas... Tot siga pel «programa».

143

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Reeduquem? Què fotem? Com hem de reeducar si encara no hem educat? Quan ja he omplit prou el budell, em demane una comissió de servei. Si fer vaga em costa dinerets, que la vaga me la facen els xiquets. Oh! És que ara paguen els llibres. Aquest és el remei? Li’ls paguen per igual al pobre, al ric, cobre el que cobre, i també al fill de rei. Menys globus sonda i menys reforma, més treball, més vocació, menys corporativisme, menys classisme, més i millor educació! Toni Lluís & Enric Xavier

Il·lustració: Marin-a

Foc, falles i país Emili Gascó Escriptor i mestre

La primavera que es va avançar a València Vicent Borràs Escriptor

Que sí, que la història és útil Vicent Baydal Doctor en Història Medieval

La primavera valenciana Jesús Peris President de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF)

145

REE

CAC

IÓ

Foc, falles i país Emili Gascó Escriptor i Mestre

el Club de les

rimaveres

a festa de les Falles ha d’emmarcar-se dins de les tradicionals festes del foc. El foc va tindre una definitiva influència per al desenvolupament històric de la vida humana i la cultura, constituint la base al voltant de la qual es van forjar la llar i la comunitat. Per tot el món trobarem relacionat el foc amb diverses celebracions que tenen lloc al llarg de l’any. Amb el foc s’anuncien esdeveniments de patronatge i celebracions, així com diferents actes que, a la fi, faran servir aquest element totèmic com a instrument motivador i eix central de la festa. Al País Valencià hi ha moltíssimes manifestacions que avalen el foc com element imprescindible de la festa. Amb tot, el foc manté una naturalesa ambigua, com un tresor fràgil i perillós, que ha de ser dominat i vigilat constantment, ja que, alhora que serveix per a viure, pot destruir amb facilitat. Eixa ambigüitat del foc és un element persistent en la seua relació amb l’home. Es tracta d’un element que comporta misteri i possessió. Quan entra dins del territori de la festa, llavors es transforma en art, bellesa, poesia, soroll i en alliberador de sentiments i emocions. Quan relacionem el foc i les falles no hem d’anar directes al final, no hem de capbussar-nos només en la cremà, haurem de constatar el foc com a integrador del recorregut de la festa, transformant-se en soroll eixordador que arriba a fer badar les pedres, convulsar els carrers i atapeir l’oïda amb el brunzir del seu estrep. La festa de les falles té sentit amb el monument faller que és el motiu generador dels actes, però també en el foc que trasbalsa el seu misteri per a fer-nos partícips malgrat que ens mostrem passius davant la seua presència. Les despertades, traques, avisos, castells de focs d’artifici i les mascletades envoltaran el quefer diari de la festa i, al llarg de la setmana fallera, seran l’acompanyant quotidià del veïnat local. Arribar a conjugar elements tan contradictoris de vegades, com el soroll de la pólvora, el foc, la música, les desfilades cortesanes, les presentacions ostentoses i jocfloralesques, així com totes les manifestacions que conformen la festa, ens porta a fer un exercici de civisme que només es pot entendre des d’una educació basada en la cultura popular d’un poble. En aquest cas estem parlant del poble valencià, i més concretament de la nostra comarca i el poble d’Alzira. La nostra festa fallera vista des d’una mirada externa, sembla tan estrafolària com una pel·lícula de Ber-

146

langa. Ara bé analitzada des d’un punt de vista minuciós i arrelat a la terra i la festa, assistim a unes seqüències plenes de vivències i actes cortesans que donen vida i color als carrers, il·lusions a les gents i són una de les expressions més genuïnes de la idiosincràsia valenciana. Potser si dins la vida política valenciana d’aquells que sempre ens hem considerat progressistes (paraula hui arraconada definitivament), haguérem aconseguit integrar el món faller en les arrels del nostre poble, i en els sentiments d’una recuperació nacional, el camí que s’ha hagut de recórrer per a situar el País Valencià on el tenim en aquests moments haguera estat més planer i, sobretot, més efectiu. De tota manera la cultura té aquest inconvenient, s’analitza a bou passat i cal, en tot moment, reconduir-la

147

per la via més expressiva, compartir-la amb la major quantitat de gent i fer-la visible allà on hi haja un cadafal per a mostrar-la. Les falles des del punt de mira pedagògic i d’expressió acompleixen tot un treball didàctic per a mostrar a la societat les seues mancances, per a servir de jutge social en els comportaments de la societat i per a fer palesa la ironia més càustica que ens porte a la reflexió i l’anàlisi de la vida política i cultural del nostre país. Viure les falles ha de ser una manera més de viure la festa, la cultura i el nostre País. Obrim les portes a les falles i que el foc, la música i la gent gaudisca de les seues manifestacions més tradicionals. Amb la Falla la Malva guanyem el carrer! Bones festes! TrO D’AVíS 2016 · MALVA

La primavera que es va avançar a València Vicent Borràs Escriptor

óc la primavera del 2012 i aquell any vaig decidir esclatar abans d’hora, en concret ho vaig fer al febrer, a la ciutat de València. Algú, de seguida, em va batejar (com els agrada a alguns posar noms a tot!) com a la #primaveravalenciana. Per què sabeu què? Puix que els valencians, quan volen, són més agosarats —o inconscients que mai se sap— que fins i tot els bascos. Si els de Bilbao són tan xulos que naixen on volen, els valencians —si s’entesten— poden convocar-me, convocar la primavera vull dir, quan els done la gana, per exemple a mitjan febrer. I jo, figa de mi que no sé dir que no, vaig allà on em criden, on cal ajudar a fer nàixer i créixer l’esperança, especialment si m’ho demanen els més joves. I allà que em vaig plantar un dia de febrer de 2012, al centre de la ciutat de l’aigua i del foc. Al mig geomètric d’aquest país allargassat i adormit, davant mateix de l’Estació del Nord, a les portes mateixa de l’Institut Lluís Vives. Milers de joveníssims estudiants protesten i reclamen unes elementalitats: que deixen de retallar en uns drets socials que van ser adquirits fa ja mil anys pels seus pares. Demanen una educació pública de qualitat. Gràficament ho manifestaven en uns cartells que ho deien tot: “+ educació, - corrupció”. I van rebre. Van rebre com mai no havien rebut. Armats amb motxilles, típex i llibres plantaren cara a antiavalots de dos metres llargs que, porres en mà, van veure en aquells estudiants l’enemic: perillosíssims joves amb granets a la cara, alguns amb una anella a l’orella, uns altres amb rastes acurades, també alguna secreta seguidora de Justin Bieber o, potser, de La Gossa Sorda; uns quants amb les matemàtiques pendents del curs anterior o amb uns

el Club de les

rimaveres

treballs brillants fets a mitges amb l’ajuda de la viquipèdia i unes quantes hores de cara el mòbil. Aquells i aquelles joves, però, durant uns dies van posar en escac i mat tota la ciutat, tot l’estat. Valents, com són, ja ho hem dit que quan els valencians volen..., van evidenciar a tot el món, als seus pares, als professors, a la societat en general, que hi ha vegades que cal dir prou, fins ací! Però els xicots i xicotes no estaven sols, jo era amb ells incendiant els seus cors i vigilant els seus anhels. Amb el jovent vaig córrer i recórrer els carrers de la ciutat, vaig fer nit a la caserna de Sapadors, vaig pintar les pancartes i els cartells que deien: No a les retallades; Som el poble, no l’enemic; No aturaran la nostra primavera; Menys caviar i més pressupost escolar; Som poble, som lluita, som futur. Futur. Futur? Futur. Han passat quatre anys des d’aquells dies encesos i convulsos i el futur, a poc a poc, ha anat fentse present. S’han produït alguns canvis en els despatxos que dirigeixen els destins de l’educació i la civilitat. Les cares i els modals ja no són exactament els mateixos. Ara cal esperar —la primavera, ja ho sabeu, mai desespera— que els canvis no siguen només externs. Desitge que s’entenga d’una vegada per totes que l’educació dels joves és el millor futur de la nostra societat i, per això, cal deixar de banda de tot debat partidista les efímeres lleis d’educació. Només cal entendre i posar en pràctica tres o quatre aspectes bàsics: l’educació és un dret; l’educació no és una despesa, és una inversió. Com diu el conegudíssim proverbi africà per educar un infant cal tota la tribu. Nosaltres som la tribu i la responsabilitat per tant és de tots. Si em permeten vostés, jo em retiraré, perquè el millor que puc fer com a primavera és perfumar i no empalagar. Ja ho saben, si em necessiten, xiulen.

148

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Que sí, que la història és útil! Vicent Baydal Doctor en Història Medieval

el Club de les

rimaveres

150

óc historiador, eixa és la meua professió. Sí, historiador! Medievalista, a més a més. Sí, medievalista! Investigue, concretament, la fiscalitat del Regne de València. Sí, la fiscalitat del Regne de València! I tinc amics que són especialistes en arqueologia hidràulica andalusina, les elits rurals baixmedievals de les comarques centrals valencianes o els espais de socialització anarquista de finals del segle XIX. I ara ve la pregunta que SEMPRE fa TOTHOM: “I això, per a què servix? Vull dir, a banda de per a saber més coses i tot això... Per a què servix exactament?”. Home, o dona, doncs per a això mateix: per a saber més coses sobre el nostre passat, per a comprendre per què som com som, per a entendre com hem arribat fins ací i per a difondre eixos coneixements entre la gent! “Ah, val, clar, ja, sí...”, mentre en el seu interior pensen: “Veus? Ja ho sabia jo, que això que fa no servix per a res!”. I t’ho diu gent que es dedica, no sé, a vendre loteria o a estaf... dic a vendre preferents, negocis imprescindibles, i molt útils, per a l’avanç de la Humanitat! Però bo, va, igual quasi accepten que saber més coses està bé o que com a hobby, ja veus tu, cadascú es dedica al que vol, i llavors ve la segona pregunta quasi obligada: “I per fer això, et paguen?” No, és que estic podrit de pasta i, com no sabia com matar el temps, vaig decidir anar als arxius i a les biblioteques, que s’està calentet en hivern i hi ha aire condicionat en estiu! Doncs clar que em paguen. ¿Que no es paga als mestres, als metges o a qualsevol altre investigador de qualsevol altra matèria? “Ja, home, però és que ells sí que fan coses que servixen per a alguna cosa. Fan classes, curen, treballen en laboratoris, investiguen coses útils...”. Brrrrr! Res, que els historiadors no mereixem que ens paguen un euro per dedicar milers d’hores a llegir documents o a excavar jaciments, extraure’n la informació pertinent i interpretar com vivien els nostres avantpassats, perquè al remat això “no servix per a res”. Va, però al final accepten que eres historiador, que és la teua opció vital i que, mira, hi ha gent per a tot, i que tu has decidit saber molt d’història i de moltes altres coses d’eixes de cultura. Llavors és quan tracten d’aprofitar els teus coneixements i fer-te útil, “una persona de bé”. En primer lloc, sempre et trien com a company de Trivial: “Clar, és que Vicent sap de tot!”. D’acord, que potser en el Trivial podré saber unes quantes coses, però que no sé de tot!!

151

Que la gent es pensa que per ser historiador portes una viquipèdia clavada en el cap, entre el cervell i el crani, que et busca a l’instant qualsevol informació des de l’inici de la Humanitat fins a la fi dels dies que està per arribar. “I per què no et presentes a ‘Saber y ganar’? Segur que guanyaries!”. A vore, que els de ‘Saber y ganar’ sí que saben de tot, són uns superhumans que es passen el dia llegint i memoritzant, però jo sóc un simple historiador... I quan vas de viatge: “Ai, explica’ns açò què és, i esta església de quin any és, qui la va fer i per què?” Doncs, home, et puc donar alguna indicació, alguna referència, però així tan exacte... jo que sé, la guia que t’has comprat t’ho dirà! En definitiva, que si no pots guanyar concursos ni vals per a explicar-ho tot, la teua faena continua sense ser útil... Ara, que quan ho necessiten bé que et demanen coses a canvi de no-res... o a canvi del carinyo i de l’amistat. “Que no vindries a fer una xarrada sobre Jaume I a la Casa de Cultura del meu poble? Pagar-te? Home, si això ja t’ho saps! Et convidem a un xivito, això sí”. Ah, clar, aniré a fer una xarrada a canvi d’un entrepà de llomello amb maionesa perquè com tinc una faena que “no servix per a res” i no meresc que em paguen per ella, ja em va bé si em doneu de sopar de calent, i encara gràcies! O també aquells de: “No, és que la meua filla, que estudia Magisteri, ha de fer de projecte de fi de carrera una ruta historicoliterària per la Foia de Bunyol i, com tu saps de tot, segur que ens podries passar bibliografia i ‘unes quantes coses’ sobre això...”. Clar, clar, em passaré uns dies buscant bibliografia, aniré a la biblioteca, la consultaré, extrauré les idees principals, posaré els punts de la ruta amb els llibres que s’han de llegir i faré el projecte de la teua filla, que és el que en el fons m’estàs demanant! Que li pregunte al professor, que per a alguna cosa és mestre i li paguen “merescudament”... Fora bromes, els investigadors en història tenim, en realitat, una funció molt clara i molt important. Hem vingut a esta terra perquè som superherois disposats a acabar amb uns supermalvats que campen per tot arreu: els guionistes de sèries històriques, els friquis de la història i els periodistes que es fan ressò d’estos últims. En primer lloc, els guionistes són supermalvats perquè: a) O no fan ni punyeter cas dels historiadors i llavors les sèries són divertides però un destrellat històric. O b), quan els fan cas, les sèries no els poden eixir més avorrides ni més carrinclones! Xe, que no hi ha un tro d’avís 2016 · malva

terme mig? Per la seua banda, els friquis de la història ens fan més mal que una pedregada. Els Bilbeny i companyia, per exemple, que si Cervantes era de Xixona, que si Hernán Cortés, Santa Teresa de Jesús, Lope de Vega, Calderón de la Barca o Leonardo da Vinci (!) eren catalans... Per l’amor de Déu, és que això no ho supera ni Esperanza Aguirre dient que la nació espanyola té més de tres mil anys d’història! Però pitjor encara són els periodistes que els donen les coses per bones, els amplifiquen, els presenten com a investigadors seriosos i tota la pesca. Per això, un grup d’historiadors de tot el món hem format una organització per a acabar amb esta lacra de la societat que ens impedix prendre’ns la història amb formalitat. Ens diem AUSAES: Associació Ultra Secreta per Acabar amb Eixos Sonats. Ja aniran caient, ja! Ara sí, sense conyes, la història, com qualsevol altra humanitat, és molt útil. Tot té una història, tot! Els valencians, els espanyols, les ciutats, els barris, les persones, la política, l’art, el futbol, el treball, les festes, les Falles! I conéixer-la ens servix per a ser més conscients: més conscients de com hem arribat fins ací, què som, per què som com som i, en funció d’això, què ens agrada d’eixa història, i volem conservar, i què no ens agrada d’eixa història, i volem canviar de manera raonada. Per exemple, estudiar un jaciment iber durant anys i museïtzar-lo amb les quatre pedres que queden en peu no només servix per a anar a passar un diumenge d’excursió amb els xiquets, rebuts per actors vestits a la ibera, que també, sinó, sobretot, per a comprovar que en estes terres que xafem van viure altres civilitzacions fa milers d’anys. I, també, perquè ens adonem que la societat ha avançat molt des d’aleshores en moltíssims aspectes, tècnics, tecnològics, d’igualtat, benestar social, etc. Però que, al mateix temps, encara ens queda per avançar moltíssim més, ja que també la història ens ensenya que els darrers cent anys han estat plens de guerres, dictadures, fams i altres barbaritats, ací i en tot el món. La història també servix per a mirar les coses i entendre el que ens envolta d’una manera diferent. No és el mateix saber que la Séquia reial del Xúquer va ser construïda en temps de Jaume I, amb coneixements hidràulics presos dels andalusins, i saber com ha evolucionat al llarg de la història fins als nostres dies que no saber-ho. Saber-ho ens fa apreciar-la més, entendre millor la relació entre el Xúquer, els valencians i la terra, i poder valorar amb coneixement de causa com volem que s’integre tot això en els plans de futur de la nostra societat. Tampoc és el mateix, per exemple, saber que els nostres rebesiaios es van haver de partir la cara per a obtindre una sèrie de drets socials i polítics que no saber-ho, que viure en la ignorància. Ni tampoc és el mateix, evidentment, saber o no quan va nàixer la Generalitat Valenciana, per què va fer-ho, com funcionava, com va evolucionar al llarg del temps fins a la Guerra de Successió i quin paper va tindre el seu record en la història posterior i en el nostre autogovern actual. Això, si voleu, vos ho puc explicar jo mateix en una conferència, que sóc especialista en la història de la fiscalitat del regne de València... Ara, pagueu-vos alguna cosa més que un simple xivito! el Club de les

rimaveres

La primavera valenciana Jesús Peris President de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF)

a primavera valenciana original va ser la del 2012 i bàsicament va consistir en què uns estudiants de secundària s’atreviren a plantar cara i mostrar al carrer la seua consciència social. També va consistir en què la policia els declarà “l’enemic” i els unflà a hòsties per a què se’ls llevaren les ganes. I en efecte, encara que les setmanes següents els valencians ompliren el carrer per solidaritzar-se’n el cert és que temps després la mobilització social anà apaigavant-se. Per un moment semblava que els valencians ens havíem acostumat al nostre destí de poble sense nom (i sense tele i sense sistema financer) i la primavera havia anat donant pas a la tardor i a la resignació. I quan menys ens ho pensàvem, arribà de veres la primavera. Per maig va ser. Que por mayo era, por mayo. I aleshores qui enviaven als policies a repartir hòsties eixien en vídeos abraçant-se i plorant “què hostia, què hostia”, sorpresos de que per fi el poble s’haguera fartat d’ésser robat i manipulat, i enganyat, i unflat a hòsties si protestava.

152

La nit del 24 de maig va tindre molt de caiguda de règim i d’esclat popular. Veurem què passa a partir d’ara però aquella nit els valencians entenguérem que si podem, volem. I que cap fatalitat històrica ens obliga a estar en mans de cacics que semblen trets d’una novel·la de Galdós reescrita per rafael Chirbés. I que pot ser alcalde de València un tio que arriba a treballar en bicicleta o que va a un acte oficial en autobús i que no es creu res que ningú, ni confon el poder amb un privilegi oligàrquic. Ens han tingut agafats pels símbols. No logo. No name. Comunitat Valenciana. I quan menys ho esperaven (i quan menys ho esperàvem), del poble sense nom ix un poble alegre i combatiu, que no s’oblida de les hòsties que ha rebut. I que vota en conseqüència. “La primavera de València / ompli tots els carrers, totes les places”, podíem dir amb els versos d’Estellés. I ara sí, ara sembla que és de veres: que “estem en la primavera” i “València és la capital”. La capital d’un vell regne imaginari, que ningú fora d’ací recorda, d’un país que mai no hem fet, d’una comunitat de veïns que s’ignoren. Però també, de sobte, la capital de la primavera, de l’alegria de València que és oberta i popular. I popular ja no vol dir del Partit Popular. La primavera de les paraules quan recuperen significats perduts després de les llargues del cru i interminable hivern. Popular torna a voler dir del poble. I ja se sap que seràs per a sempre poble. I a veure si esta vegada fem durar la primavera. I amb ella, com en els versos del poeta, l’alegria profunda de ser valencians.

153

9 M

Aldeans

Açò és massa per a la carabassa...

of the ime making off

aLdEaNs

n ea

... A . 9

Josep Antoni Fluixà

deans

em diuen Eugeni sóc de Sueca

parle valencià

m’agrada tot el que tinga que veure amb la paella

la que menjí ahir deu estar ja per ací

ola, a mi em diuen Eugeni i sóc alemany. Nascut a Sueca, però Alemany de cognom. I, me considere per tant, sóc o no sóc alemany? un xic normal I sí, ho confesse, parle valencià i he estudiat valencià. I, fins i tot, m’he guanyat la vida pantalons vaquers amb el valencià. He actuat parlant en valencià i he fet programes de televisió en valencià i m’he considerat sempre un xic normal. Perquè, a més, com és natural, parle i escric en castellà, que és el nom que li diem per ací de tota la vida a la llengua espanyola. I també sé anglés. Sí. I bastant bé, si em permeten la immodèstia. Amb l’anglés he viatjat a Estats Units per espardenyes popularitzar i reclamar la normaletes inclusió de l’emoticona de la paella al teclat Emoji. Sí, sí, m’han escoltat bé! De la paella! Perquè és o no és la paella un símbol important per a nosaltres? TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Jo crec que sí. I com ho crec, no he dubtat en anar recentment fins al Japó per defensar-ho. Perquè sóc un xic d’ací, de Sueca, valencià i europeu, que viu en un món global i universalitzat.

Parle valencià i he estudiat valencià. I, ﬁns i tot, m’he guanyat la vida amb el valencià. A més, parle i escric en castellà. I també sé anglés.

O, almenys, això creia jo, fins que vaig escoltar a la increïble Carolina. Vostés ja saben de qui els parle! Sí, sí, la ciutadana aquella que, en poques paraules, ens va dir «aldeans». Perquè, segons ella, no s’ha d’ensenyar tant de valencià a les escoles, perquè —cite les seues paraules— «estamos frenando el desarrollo personal, individual y colectivo de la Comunidad Valenciana». Segons el seu raonament, si s’estudia massa valencià no es poden saber altres llengües o altres matèries, perquè —torne a citar-la— «no es cierto eso de que el saber no ocupa lugar. No se puede saber de todo». Es veu que a la pobra li costa aprendre. Algun trauma infantil, potser! Si sumava gallines ho entenia, però si li feien sumar conills la cosa se li complicaria, perquè, com molt bé diu «el saber ocupa lloc» i en el cap si poses gallines ja no caben conills. I, en aquest sentit, que s’han d’entendre raonaments com el següent: «Abandonar lenguas universales para recuperar una minoritaria puede ser muy emotivo. No lo dudo, pero, que quiere que le diga, es poco útil para encontrar empleo.» Nyas, coca! Què els ha paregut?

Però, com resulta que a mi sí que m’ha servit estudiar valencià per a treballar, en escoltar-la em vaig quedar de pedra. «Estaria equivocat», vaig pensar i per eixir del dubte, he decidit fer un reportatge periodístic i he eixit al carrer per preguntar-li a la gent què pensa d’això. M’he hagut de multiplicar, no per dos, He viatjat a Estats ni per tres... per cinc, perquè és molta la gent a qui vull preguntar! I, vestit senzillament amb Units per popularitzar i uns pantalons vaquers i una camisa de mànega reclamar la inclusió de curta, m’he vingut a Alzira —perquè a Sueca ja em coneixen massa i és probable que no em l’emoticona de la paella contestarien seriosament—. Concretament, a la Plaça Malva, perquè és un lloc tranquil, però al teclat Emoji. transitable. I, mireu, per allà veig vindre un xicot

el Club de les

rimaveres

158

Això creia jo, ﬁns que vaig escoltar a l’increïble Carolina. Vostés ja saben de qui els parle! Sí, sí, la ciutadana aquella que, en poques paraules, ens va dir «aldeans».

jove amb barba i cabells un poc desfets que pareix un hipster. «Escolte, per favor —li dic—, vosté és un «aldeà». «Un aldeà? —em contesta—. No, jo sóc un llaurador». «Ah, un llaurador! —li dic sorprés—. Però no va amb saragüells i mocador al cap! Ni tampoc li veig una llegona!». «Que vosté que es pensa? —em respon un poc enfadat—. Creu que som uns antics? Jo sóc jove, he estudiat una carrera, parle quatre llengües i sóc un emprenedor! I vosté és periodista?».

La veritat és que no hi he estat molt fi. M’he deixat portar per les presses i no l’he abordat bé. Li hauria d’haver explicat per què li feia aquestes preguntes. Però, almenys, m’ha reforçat el que jo pense. A veure si la dona aquella que va per aquell cantó em diu alguna cosa diferent. «Escolte, escolte, senyora!». «Senyora! —em contesta, mirant-me de mala manera—. Que em veu massa vella?». Òndia, però si sembla la Mònica. «Li puc fer una pregunta». «Dóna’t pressa que me’n vaig d’incògnita a una manifestació —em respon, mirant-me de reüll». «Vosté és una aldeana?». «Lo que em faltava, un periodista de Ciudadanos que m’ha descobert!». «Però, per favor, no se’n vaja, que no m’ha contestat». Es veu que açò d’entrevistar la gent és més difícil del que sembla. Per sort, ací ve una senyora major. «Senyora, em pot atendre un minut». «Sí, xiquet, sí. Açò és per a Canal 9? Perquè jo necessite Canal 9 com l’aigua». «No, no és per a Canal 9. És per a saber si vosté és una aldeana». «Mira, xiquet, si no és per a Canal 9 només te diré que són uns lladres. Que En escoltar-la em vaig ens han furtat Canal 9». «Però vosté es considera quedar de pedra. «Estaria una persona aldeana?» «Aldeana? Jo sóc de poble equivocat», vaig pensar i a molta honra! Però ací on em veu, des que es va morir el meu Ricardo, també m’he fet molt i per eixir del dubte, he moderna i no sé vosté quin trellat té de fer-me decidit fer un reportatge estes preguntes. Que no es pensarà que totes les periodístic i he eixit al dones majors anem encara amb mantellina?».

carrer per preguntar-li a la gent què pensa d’això.

159

Una altra que m’ha deixat amb la paraula en la boca. Ho haurem d’intentar de nou. Per allà

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

s’acosta un altre xicot jove, amb rastes i trenes al cap. «Hola, com li diuen?». «Miquel». «I tu, que eres molt jove, has estudiat en valencià». «Clar que sí! Quina pregunta!». «I li ha servit d’alguna cosa?». «Tu eres tonto? O és que has vingut una miqueta flipat? De quin periòdic eres? De l’ABC o de La Razón?. Jo em guanye la vida inventant-me lletres en valencià i posant música Reggae. I sé parlar en anglés, paleto! I te deixe, que m’he n’he d’anar a una reunió de cultura a l’Ajuntament. Que tu que et penses, que encara vaig amb espardenyes d’espart?». Quin geni! Jo no pense res, però es veu que els nervis em poden i no plantege bé les preguntes. En tot cas, sembla que tots em confirmen que tenia raó des d’un començament. Ací la gent viu tan al dia i de manera tan moderna com a qualsevol altre poble o país. Mira, per allà ve una xica que pareix que tinga fred. A veure si tinc més sort. «Vosté és una aldeana?». «I tu què eres? Un reporter com jo que no tens ni Canal 9 per a fer pràctiques? Perquè vaja pregunta que m’has fet!». «No jo només vull saber si la gent d’ací se senten aldeans. Que no vas sentir les paraules de Carolina?». «Ah, sí, ja t’entenc! Doncs no, no em sent una aldeana, ja li ho pots dir. Si la veus li dius que sóc ja una esquimal, de tan congelada com m’ha deixat els polítics deixant-me sense faena a Canal 9». Es veu que hui no és el meu dia. A veure si amb aquella xicota vestida de fallera que s’acosta tenim millor sort. «Hola, estic fent un reportatge sobre els sentiments dels valencians i de les valencianes. Vosté se sent una aldeana?». «Una aldeana? Si et polvoritze els ous, voràs tu qui sóc. Xe, quina pregunta és eixa? Que tu què et creus, que perquè vaja vestida de fallera sóc ja una pueblerina, una bleda...! Jo sóc una fallera moderna, ecològica i rebel. Què t’ha paregut?».

el Club de les

rimaveres

«Escolte, escolte, senyora!». «Senyora!— em contesta, mirant-me de mala manera—. Que em veu massa vella?». Òndia, però si sembla la Mònica. «Li puc fer una pregunta». «Dóna’t pressa que me’n vaig d’incògnita a una manifestació».

No, no em sent una aldeana, ja li pots dir. Si la veus li dius que sóc ja una esquimal, de tan congelada com m’han deixat els polítics deixant-me sense faena a Canal 9».

Vaja un geni! Millor serà que vaja espai o que abandone la investigació. De moment, a aquell que va per allà i que pareix el fantasma d’Ausiàs March, ni li pregunte. Que passe de llarg, em sembla que «Açò és per a Canal 9?». «No, porta una miqueta massa no és per a Canal 9. És per a de mala llet al damunt. Li saber si vosté és una aldeana». preguntaré a aquella xica que em mira i em somriu. «Mira, xiquet, si no és per a Va cap a mi com si em Canal 9 només te diré que són coneguera. «Tu eres Eugeni, uns lladres. Que ens han furtat veritat?». «Sí —li conteste jo—, voldries contestarCanal 9». me a unes preguntes?». «Naturalment, m’agrada molt tot el que fas, saps?». «A què et dediques?». «Sóc mestra i estic molt compromesa amb la meua faena». «I tu creus que és bo estudiar en valencià?». «Clar que sí. A més, les persones que des de ben menuts es crien en ambients bilingües com el nostre, amb dues llengües com el valencià i el castellà en contacte, tenen més facilitats per a aprendre altres llengües «Tu eres Eugeni, estrangeres. Per altra banda, has de saber que el saber no veritat?». «Sí —li confesse ocupa lloc i que, quan més jo—, voldries contestarse sap, millor». «Això que dius, la Carolina diu que me a unes preguntes?». no és veritat». «I ella què sap! Si té alguna dificultat «Naturalment, m’agrada d’aprenentatge, ho haurà de molt tot el que fas, saps?». consultar al psicopedagog, no creus?». Si m’ho dius «A què et dediques?» amb eixa mirada i amb eixe somriure, em crec tot el que tu em digues». «Sí, millor serà. Deixa d’investigar ximpleries i vine amb mi. I conta’m acudits que trauràs més profit».

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

“Aldeanos” i aldeanes ja han arribat els tocacampanes a vendre’ns la llengua universal i els que parlem la de casa, la del poble, de nou ens tocarem tots els pardal. “Estas cosas no tienen más misterio” els que abans deien la “lengua del imperio” i cantaven a crits el “cara al sol” hui defensen ací, casa per casa, sense més, portant altra carassa, que parlem, perquè si tots l’espanyol, perquè així tindrem més públic, més selecte, que si ho fem tan sols en dialecte. I saps el que et dic jo, ciutadana, que en la llengua d’aquest poble parlaré, perquè sí, perquè vull ser i seré valencià, perquè a mi em dóna la gana i si a tu no t’agrada ja ho tens bé. Toni Lluís & Enric Xavier

Il·lustració: Ortifus

A, d’aldeans M.R. Elèctrique Escriptor i bloguer

Sangonera i Canyamero parlen del “Triparit” Álex Ramírez i Toni Herreros Duo l’Aixeta

De Nardo i Roseta De les ﬂors de la Primavera i dels 50 anys de la Coronació de la Patrona de la ciutat (amb un poquet de trellat)

S N A E D L A

Aurelià J. Lairón Arxiver Municipal i cronista oficial de la ciutat d’Alzira

Chamare fa un José Antonio Frases que resumeixen la meua vivència malvera de les falles de 2015 Ricardo Calvo Faller consorte

el Club de les

rimaveres

164

A, d'aldeans M.R. Electrique Bloguer

ins fa relativament poc era prou freqüent que en demanar alguna cosa en valencià a València la dependenta de la botiga en qüestió et preguntara amb condescendència: “¿Hablas valenciano? ¿Que de qué pueblo eres?” com si hagueres arribat al carrer Colom en una tartana tirada per dos burros. Associar el valencià a un àmbit estrictament rural (o aldeà) ha estat la tònica general en este país durant massa temps, com si en les universitats, les falles populars, les institucions i les administracions públiques o els barris de les principals ciutats del País Valencià ens haguérem estat comunicant tots estos anys en suahili. Només des de la ignorància es pot dir que el valencià és una cosa d’aldeans. D’ignorants o d’aquells que no han estat mai a Xàtiva, Torrent, Gandia o Alzira. Sí, amics i amigues, perquè a Alzira també es parla valencià. Els aldeans no som els qui estem decidits a fer un ús normal del valencià, sinó aquells que pensen que la paella de veritat és només la que fa son pare el diumenge a la caseta i que les altres receptes són “arroz con cosas”, aquells que pensen que la Moixeranga és un invent català o aquells que encara se sorprenen quan escolten parlar valencià a València. Tenim dos tipus d’aldeans en este país: aquells que, com deia, s’estranyen quan els dius “bon dia”, però també aquells altres que diuen “buenos días” amb una e tan oberta que més que oberta sembla espatarrada justament per evitar dir “bon dia”.

165

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Sangonera i Canyamero parlen del “Triparit” Duo l’Aixeta: Álex Ramírez i Toni Herreros Humoristes

poqueta nit vàrem poder escoltar dos iaios d’Alzira que descansaven al parc L’Alquenència de tot un dia sense fer res de res. Parlaven dels tres partits que han fet un pacte a Alzira per governar. Ells l’anomenaven el “triparit” i deien que era per la quantitat de “parides” que feien. Així era la conversació: Sangonera: Jo ja no sé si escolte bé però diuen que ara governen Isabel i Fernando al poble. Eixos no eren uns reis més antics que la picor… els Catòlics? Canyamero: Tarugo! Eixos són ciclistes perquè diuen que “Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando” i segons Montalvá del PP s’abaixen els pantalons tot el triparit perquè ella es la “vice”. I dic jo!... ja podien abaixar-se més coses per vore Constantinopla i Concorde Place. Sangonera: Ja li val a Montalvá que governant no ens deixava sopar a la fresca de la muntanyeta del Salvador i ara vol que la fiquen bonica per al poble. Segons on estiguen et diuen algo o tot el contrari. Més espavilaets que un ratolí colorao. Creus que faran coses bones per Alzira com donar treball als aturats, beques de menjador, millorar la neteja… Canyamero: Això no borinot! Faran coses més importants com llevar a Elena de les rajoles del mural de Claur de la Processó. Sangonera: Ja no tindrem butlletí d’informació on eixia el “buc” de fotos de les regidores? Canyamero: Estigues tranquil que als del “triparit” també els agrada una foto més que menjar amb els dits. Sangonera: Creus que baixaran els impostos? el Club de les

rimaveres

Canyamero: No! Que no t’enteres! Que hi ha algo més important. Saps de qué es tracta?. Dons canviar el nom de les festes i dir-li a Sant Bernat “La festa de juliol”. Sangonera: Sí clar… i als barris ficaran les festes de Bob Esponja, Spiderman, festes de la guerra de les galàxies i aixina farem el borinot. Canyamero: Sembla que anem de mal en pitjor, al final són tots iguals. Sangonera: No, perquè estos s’han baixat el sou. Canyamero: Normal que se’l baixen si no pensen anar a les Processons, faran menys hores. Sangonera: També tens raó. Més raó que un Sant. Canyamero: Nooooo, no digues Sant, deurem de dir Bob Esponja. Que no t’escolte ningú. Sangonera: Al menys funcionaran bé els semàfors i els repararan prompte, jajaja. Canyamero: I llevaran la zona blava els dissabtes d’agost quan no hi ha ningú a Alzira, jajaja. Així Sangonera i Canyamero varen vore la coseta molt fosca i ja no creien ningú. No eren massa optimistes i varen decidir crear ells mateixa el seu propi partit polític i no per a millorar la vida dels alzirenys ni res paregut sinó perquè volien eixir al taulell de Claur. Ja al futur en l’any 2020 Canyamero ha aconseguit per fi ser Alcalde d’Alzira i el podem vore al taulell de Claur. Sangonera és “vicealcaldessa” i ha inaugurat el museu del Caqui, a més ha demanat un xofer per anar en “carromato” pel passeig fluvial.

166

Per a manar en el poble s’han unit tres partits, tu que dius?

Tres per al sac i el sac en terra

167

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

168

De Nardo i Roseta. De les ﬂors de la Primavera i dels 50 anys de la Coronació de la Patrona de la ciutat (amb un poquet de trellat) Aurelià J. Lairón Arxiver Municipal i Cronista Oficial de la ciutat d’Alzira

ernat, Nardo, i roseta eren dos veïns de la placeta. La nostra placeta, ¡quina casualitat!, duia, també, com ells, el nom d’una flor. A la plaça de la Malva encara no plantaven falla. I algunes veïnes i veïns aquell any, passades les festes de Sant Josep, es plantejaren formar una comissió per tal de, en l’exercici següent, plantar un monument. Malauradament el projecte no quallà fins a molts anys després, entre altres coses perquè la iniciativa no assolí el ressò necessari. ¡Que si la crisi, que si causarien molèsties pel soroll al veïnat, que si s’acabava de dissoldre la comissió més pròxima que era la de la placeta de Dolç…! Aquell any, a penes més i mig després de passades les falles, les alzirenyes i els alzirenys tingueren una cita especial amb la qual era aclamada, des de feia molts anys al nostre poble, com la Reina de la Flor del Taronger, la Mare de Déu del Lluch, perquè la imatge de la Moreneta, patrona popular de la ciutat, anava a rebre l’homenatge dels seus fills, els alzirenys, en un gran acte commemoratiu del 25é aniversari de la seua restauració, passada la guerra, al culte públic. La placeta, la de veres, no la nostra de la Malva, eixa que és el centre de la vida dels alzirenys, a la qual donen un munt de carrers, va ser l’escenari on es va celebrar l’acte central d’aquella commemoració, en la qual després d’una gran ofrena floral, s’oferiren per part de l’aleshores alcalde, que era Bernardo Andrés, i de l’arxiprest, que era Francisco Albiol, les corones que hui lluïx la Mare de Déu, que seria coronada canònicament i com cal, amb l’autorització, el permís de l’Església, el 22 de maig de l’any següent 1966. Este any, en complir-se el 50 aniversari d’aquell fet important, Alzira rememorarà aquell esdeveniment extraordi-

169

nari en la història de la religiositat local. I ho farà, de segur, com cal. Els protagonistes de la nostra història, Nardo i roseta, que es casaren el 1969, amb 27 i 25 anys, obriren el 1972 una floristeria. ¡Normal! —deien els seus amics—, ja que el negoci havia de fer honor als seus noms, i ara, quasi cinquanta anys després, als seus 74 i 72 anys respectivament, recorden aquell esdeveniment i ho conten als seus tres fills que, també, curiosament duen els noms de tres flors: rosa, Bernat, un altre Nardo, i Jacint, este últim el nom del seu iaio matern. El pròxim 22 de maig, d’ací a no res, Alzira tornarà a homenatjar la reina de la Flor del Taronger, la seua Mare i Patrona, i de segur que seran molts, moltíssims, els qui, recordant l’acte de fa cinquanta anys, acudiran a la cita amb la imatge de la Mare de Déu, que porta en la seua mà dreta un ramell de flor, de la nostra flor per excel·lència, la flor que és fruit del nostre arbre més estimat i volgut: el taronger. roseta i Nardo han buscat i rebuscat en el seu vell àlbum de fotografies testimonis gràfics d’allò que va ocórrer a l’actual Plaça Major d’Alzira prompte farà 50 anys. Es tracta de les imatges que acompanyen este text. Ells esperen ja el pròxim 22 de maig per tornar a recordar i viure moments intensos… amb la Mare i amb les seues flors. I han dit que participaran en l’acte de l’ofrena que tindrà lloc. Ara bé, ho faran amb un ramell no de roses ni de nards, tampoc de jacints, sinó de malves. I això per fer honor al nom de la seua benvolguda i estimada placeta. La malva, flor que ens recorda els morts convertida ara en flor de vida, després de cinquanta anys! TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Chamare fa un José Antonio1 Frases que resumeixen la meua vivència malvera de les falles de 2015 Ricardo Calvo faller consorte (vamos, que la que sent la falla és la meua dona)

llò que passa a les nostres vides, té importància, té molta importància, i tant que la té!. En este text no s’intenta sinó fer un resum del que s’ha viscut a les falles 2015, i que la majoria s’han convertit en moments molt, però que molt bons. Les frases que resumeixen les falles de 2015 comencen dues setmanes abans, quan una quedada per a una partida de pàdel (un esport molt valencià i molt faller) algú no apareguera —justificat segons diuen alguns i sense cap tipus de justificació segons expliquen altres— va permetre acunyar l’expressió, fer un José Antonio! (és a dir, dir que vaig i no anar) que s’ha convertit en reclam cada vegada que es quedava per a alguna cosa. Que un no venia a esmorzar i havia dit que sí que venia, ha fet un José Antonio, que si un havia dit que volia jugar al truc i després no jugava —encara que fóra perquè la dona li deia que a casa—, havia fet un José Antonio… A este punt de partida se li va afegir un altre moment mític, quan una nit de divendres a una conversa de corrillo amb cerveseta fallera inclosa, algú li va preguntar a Mª José (Bohigues), però ma tia és Chama?, al que ella va respondre tota decidida: Ella no, però chamare… bueno!!!, això suposà una explosió conjunta de rises que es mantingueren durant una bona estona (fins i tot algú a1

el Club de les

rribà a estar com els xiquets, encanat rient-se, entre ells, jo…). Expressió que amb el pas dels dies, s’ha convertit en una de les frases més repetides: ella no, però chamare, sí… bon dia chamare… com està chamare?… I xonpare?. S’ha convertit junt a fer un José Antonio en el toptrendingtopic de la vivència fallera d’este any (sempre per descomptat des de la broma sana i mai des de la burla, quede dit). Estes dos expressions, que titulen l’article, ens van donar tants bons moments, que inclús algú va dir: per què no les arrepleguem i les fiquem al llibret de l’any que ve?. Al que un altre va dir una frase que no s’ha de dir mai, i menys a l’entorn faller: a què no hi ha ous!!!…i clar està, provocació donà peu a esta realitat. La nova junta directiva també va aportar, sense saber-ho, el seu granet d’arena a estos moments que arrepleguem. Ho va fer en forma de minireunió de coordinació improvisada que un exnúmero 1 i el que signa, batejaren com a “breifing faller”. Punt d’encontre entre la directiva que a més es caracteritzava per ser senyal que servia per a convocar apart al presi amb els seus vices: moviment de celles cap amunt i volteig de cap, cap a la dreta (el que fou novament batejat com la junta té la major i 33 en espases). Este breifing faller, una vegada escampat entre alguns membres de la junta,

Agrair a tots i totes les que conscientment o inconscientment han col·laborat amb les seues frases a este text.

rimaveres

170

171

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

donà peu a infinitat de moviments de cap i de celles… cada vegada que ens creuàvem pel casal. Ja en la plantà, n’aparegueren d’algunes altres que també considerem molt interessants i sobretot molt representatives de la mateixa. En destaquem tres: Se veuen? —me preguntava algú referint-se als guants que portava a la butxaca de darrere del pantaló— perquè no oblides que el kit faller de la plantà és: cerveseta, cigarret i guants… per a paréixer que fas algo” I alguns dels més joves, i dels no tan joves, que estaven ajudant a plantar falla, repetien allò de “fes una foto ara, fes-la, a vore si per fi eixim en el llibret” (recordem que buscar-se entre les fotos del llibret és el moment més repetit pels fallers i falleres quan arrepleguen el llibre de l’oficina, després alguns pocs inclús lligen el títol del llibre i quatre —comptant els autors— inclús lligen algun dels interessants textos que allí s’arrepleguen). I referint-se als cartells de la falla i als escrits de la Junta Local Fallera, algú afegia allò de: “tira-ho al Salt, que t’ho revisa segur!” (el SALT és un traductor de valencià, un dels més usats, encara que no és massa de fiar, per no dir que no és gens de fiar, almenys això diuen els que saben de la matèria). El fet de tindre quasi tres dies extres de falles —un cap de setmana complet i un dilluns per a la plantà— donà peu a una major convivència fallera que va deixar moments i frases tan típiques com ara: “… què, ja per ací?… clar, fent falla…” “… un altre any, ja estem ací altra vegada… açò és un no parar, el que costa és arrancar…” “… vaaaa… que falles són tres dies…” I com no, d’altres fonamentals, sense les quals les falles no serien igual: “… una cerveseta?… i tant”, i no deixem de costat, “una cassalleta?… no hi ha ous… què no?… tin una ungleta… no, no…que t’he dit que no hi ha ous per a fer-se una cassalleta… que no ho he dit clar?” Este temps de prefalles (tècnicament de concentració i entrenament faller) donava peu per a molt i molt variat, des de recordar el famós caloret faller de la “nuestrabienvullgudaalcadesa de València rita Barbaritat”, fins a moment de tertúlia política on algú deia “açò ja pareix podemos la malva… podem clar (deia ell entre cometes)”. I com que les falles vénen quasi a la primavera, que sabeu que la sangre altera, i a les parelles acalora… en arriel Club de les

rimaveres

bar a la falla, li preguntaven a una d’estes parelles: “… anit què, triomfares?… (ell ficà cara com que no, però intentà dissimular), però ella no intentà dissimular massa, afegí: en falles estem agermanats… ale, ja ho saps…” La decisió de la nostra Alcaldessa —benvolguda també com la de València, encara que amb un prou millor nivell de valencià i sobretot d’interés en emprar-lo— de prohibir les mascletades aèries, també ens va deixar altra frase per al record: “i a les 2 del migdia, tots mirant cap a dalt i l’abaejo per baix”. Cert era, jo encara no sé el que miràvem tots cap a dalt, la tradició fallera cal mantindre-la, supose. “Eixe és l’oficial?” Un altre clàssic a la Malva és la varietat cromàtica de brusons, xalecos i polars —que si bé diuen que en la varietat està el gust i en la diversitat la democràcia— a la nostra falla sembla que açò no està clar del tot, generant discòrdia, diferències i inclús dissidències. I si tots els anys, dos o tres setmanes abans de les falles, la preocupació pel temps ompli molts moments de conversa: què han dit els americans?…que farà bon temps o que plourà?… dic jo, com si els americans saberen de falles!. Este clàssic faller —el temps— este any ha pres més importància si cap, amb tota l’aigua que ens havien dit —els americans clar— que anava a caure… i clar, donaren peu a frases de l’estil: “… disfruteu del sol —deia algú el dia de la plantà— que el mal temps ja ve…”, “… mira eixos núvols…”, “…ja està ahí, ja…”. Tant ho diguérem que al final el mal temps va vindre. Fet que també deixà comentaris memorables des de visions diferents: La visió de l’experiència deia: “… des del 89, no plovia com hui, ho explicarem per a qui no ha viscut situacions com aquestes” La visió pràctica a l’hora d’eixir, del que no estava al debat que havia durat hores: “… Però en serio que anem a eixir?… I com anem a eixir? (referint-se a si en brusó o de gala)…”. I la visió a la porta del casal de Paquito-president, quan afegia molt encertadament un dels matins: “… com anem de brusó, que anem tots raere de la xaranga?… perquè si me visc de faller jo soles, vaig jo soles davant i tots raere, no?… a que vaig i me canvie? (però no va anar i ens deixà amb el dubte del que haguera passat, altre any es resoldrà)”. En este apartat dedicat a la metereologia, destaquem el segon dia de falles, quan en arribar la despertà a casa de

172

la Fallera Major, es ficà a ploure fortet, fet que algú aprofità per a deixar una perleta: “… algú porta un tranquimazin per al casalero?…” (ja que amb la pluja perillava el passacarrers, i podia suposar que si la marabunta dels 300 fallers de la Malva ens quedàvem al casal consumint… podia ser un desfalc per al casal i per al pressupost… ja que era una partida no pressupostada). I també el dia de Sant Josep, plovent de valent, però de valent, valent, quan acabàrem tots baix d’un toldo dels xinos fent el passacarrers, això sí un bon toldo, on anaven la xaranga i els menuts de la falla. Com que havíem quedat amb les falles de sector a Caputxins, de camí algú comentà: “… quan Caputxins veja aparéixer la marabunta de la malva, ens tanca les portes…” i efectivament així va ser, no van obrir ni la reixa, per si de cas. I clar… el toldo tornà al casal, això sí havent-nos-ho passat d’allò més bé. Converses habituals de falles deixaven altres perles com ara: “… això és cultura fallera, i lo demés són tonteries…” o “… jo no sóc un bon referent faller…”. I el que sempre veu més enllà i que porta l’esperança malva a les seues venes: “… això pot ser l’arranc d’una nova era fallera…” referint-se a la possibilitat que diversos fallers parlàvem de participar amb algun text al llibret del proper any. I cultura fallera en estat pur, que en esta falla no pot faltar, quan algú cridava: “… rayos y centellos…”, que ningú encara sap si ho va dir en castellà, en valencià o fou en el nou idioma caloretià de Rita. Com que la falla La Malva és innovadora i ho recicla tot, algú va dir girant-se de sobte i clavant-se en una conversa que no era la seua: “… ho dius per mi?” A la qual cosa li respongueren: “… no anava per tu, però si estàs mirant… per a tu també…” (a l’altra supose que s’ho pensarà dos vegades… o no, coneixent-lo ho tornarà a fer segur). També hi ha coses en les quals la nostra falla no és gens innovadora, més bé costumista i clientelista. Un bon exemple fou en una discussió de barra, quan per no estar com a casaler al llibret, donà peu a: “… no faces cas… li toca un dia en falles…” o “… a mi que me vas a contar…” o “… a mi me tocà l’any passat…”. I a la primera nit de falles esperant els entrepans, fet que no havia passat mai, el d’arribar els fallers abans que els entrepans. Però clar, com que este any amb la

173

por a la pluja l’entrega dels premis es va fer molt lleugera i ràpida, a la porta del casal algú amb una cerveseta a la mà —i possiblement dos cassalletes de més al cos— va dir: “… sopem hui o demà?… —al que el casaler li va respondre— com mos agrà!!!… ja eres el quart que m’ho pregunta!!! (ficant cara de voler dir… no me toques més els collons…)”. Així i tot, encara li ho preguntaren un parell més. El casaler este any —figura clau pel mal temps— va haver de sentir, de vegades amb ganes i moltes altres sense, diverses frases de l’estil de: “… a mi fica’m lo que me toque, lo que m’entre en la quota, perquè si plou…la quota no arribarà…” “… hui se paga?… serà per diners?… sí, clar que és per diners!… “ (amb una variant, el que sempre diu: això ho pague jo!… però que finalment no ho pagava, clar!). I rememorant la batalla de la cavalcada multicolor, on recordeu que l’any passat anàvem de romans, algú cridava en veu alta i forta: “… romanos!!!…”, i Juan sorprés des de la barra es girava ràpidament (clar, ell havia entés: rumano!!!). I a un passacarrers, buscant lloc on pixar, el casaler, la seua dona i un servidor, acabàrem al bar Deportes, que per a qui no ho sap té els vàters a un altet amb un sostre bastant baixet. Ja en la faena, el meu benvolgut tocaio com que no cabia plantat —coses de ser massa alt, almenys per a eixe lloc— acatxà el cap, amb tant mala sort que li caigueren les ulleres de sol, on?… on cregueu?… efectivament dins del vàter. Jo vaig sentir un crit semblant a: “… igggg… que asco!!…”, i, quan jo vaig entrar, estava rentant-les: “… ja pots rentar-les, ja…”. I com no, també resumeix les falles, alguna de les moltes cançons que la xaranga ens van ensenyar i que vàrem cantar amb ells: “… loooo, lo, lo, lo, lo… lololololo… lolololo…” (sempre és agradable allò de saber-se les lletres…). Moraleja: a què no hi ha ous?… he guanyat l’aposta, he escrit l’article i està al llibret. Animeu-vos amb més apostes com esta, que demostren que la nostra falla està viva, i a més, si ho he fet jo (que tinc un sentiment faller prou limitat), ho pot fer qualsevol! tro d’avís 2016 · malva

Mural Estellés Mural amb el qual Alzira rendeix homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés Autor: Toni Espinar Plaça de les Lletres Valencianes

Vicent Andrés Estellés Extra de falles de Las Provincias. 1966

primavera Popular La Primavera de València té vives i ràpides les cames. La Primavera de València puja alegrement les escales. La Primavera de València penja les flors més blanques en les rames. La Primavera de València ompli tots els carrers, totes les places. La Primavera corre per València amb l’alegria de les traques: opulenta, en el cel, s’obri de nit, i obri els jardins de les carcasses; i es torna finalment, a l’hora justa, una creixent selva de flames. La Primavera que arriba toca en totes les anelles, i a la vora del riu, mare, m’he deixat les espardenyes. Cançons que vénen i van, perquè mai no s’estan quietes. Poble i poble, i altra volta poble i poble, per a sempre! El poble que ompli els carrers, que fa i desfà les parelles, i l’alegria de viure, i les coses que van i vénen. Busca tu qui t’ha pegat. La carn blanca i el vi negre. Alegria, valencians! València de tantes coses. Les panolles de fer roses, i l’aigua dels quatre grans.

Conec la Mort en el toc familiar de les campanes. Herba-d’olives, magranes i el joc de l’Ama, ¿hi ha foc? València en el tres en ratlla, València en les claus de Déu. poble i poble, i poble meu, i en cada cantó una falla! Ací em pica, ací em cou. L’amor és una llepassa. La processó per ta casa i amor, arruixa que plou! (Xacarracaxac la brisa, i la xica que no porta camisa!... Si en porta o no en porta, a tu res t’importa.) Març arriba a València, i sempre porta Una alegria popular, Una nostàlgia de cançons puerils que vénen i se’n van, com les ones sobre l’arena, com el vent sobre els arrossars. Març arriba a València, i sempre porta plenes de béns les seues mans, roses que esclaten, i geranis, l’afirmació del veïnat i de sobte la flama viva, la flama d’una voluntat.

Març arriba a València, i sempre porta coses que vénen i se’n van, els epigrames, les cançons, el foc alegre i popular, però en els cors deixa l’anhel d’una terca continuïtat. Març arriba a València i sempre deixa un designi d’eternitat. València meua i dels meus. Alegria, valencians! Banderes en els balcons i llançols en els terrats. Alegria, valencians! Estem en la Primavera, València és la capital. és l’obert balcó d’Espanya sobre l’horta i sobre el mar. Alegria, valencians! Alegria de València, que és oberta i popular. l’anís i el bunyol fan lliga, i el matí i els trons de bac. Alegria, valencians! Ha arribat març a València, i sempre que arriba març tots sentim com un glop en el cor l’alegria de ser valencians!

Miguel Ángel Martínez Tortosa

aldeans Malvers

Com a Malver, i del poble ciudatà, m’he trobat en un lamentable fet, i és que una dona de cognom Punset soltà que és ‘d’aldeans’ el valencià. És per tant que amb tota la potestat que em conferix el càrrec de trobador, i amb eixe protocol faller destrellatat, declare a esta dona ‘aldeana’ major. Els ‘aldeans’ som un altra cosa millor, som gent noble, amb ganes de festa, capaços cada any de repetir la gesta donant al nostre poble llum i color. Som gent amb capacitat de superació que renaixem cada any de la cendra, i que del brot de la branca més tendra tornem a crear un projecte amb il·lusió. Els ‘aldeans’ som gent del poble, sí, senyor, però gent molt noble, no com esta senyoreta tan fina sense cervell i de nom Carolina. Gent de la Malva, feu vostra la ciutat, que el poble clama festa i festa vol. Que l’aire de fregitel·la del bunyol i el fum de traca siga de llibertat. La Malva està de bell nou trontollada en esta nova edició del Tro d’Avís i esperem en este nou compromís que la gent torne a estar il·lusionada.

Comissió Falla Saluda del President, Carlos González Martínez Fallera Major, Tamara Hernando Montalvá Paraules de Tamara Cort d’Honor Comissió Guardonats La nostra Comissió

Comissió Falla Infantil Saluda del President Infantil, Juan Fito Santamaría Fallera Major Infantil, Nerea González Caballero Paraules de Nerea Cort d’Honor Infantil Comissió Infantil Guardons Infantils La nostra Comissió Infantil

177

Protagonistes del present i del futur

el Club de les

rimaveres

178

179

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Reomplint els dipĂ˛sits buits

el Club de les

rimaveres

180

181

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Importen mĂŠs les ganes que els anys

el Club de les

rimaveres

182

183

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Muntatge d’il·lusions, nervis a muntons

el Club de les

rimaveres

184

185

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

AvĂs com el nostre Tro ĂŠs per esclafir-ho tot

el Club de les

rimaveres

186

187

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Vestimenta festiva a mĂŠs dâ&#x20AC;&#x2122;u captiva

el Club de les

rimaveres

188

189

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

En les acaballes de lâ&#x20AC;&#x2122;hivern, la cultura es fa present

el Club de les

rimaveres

190

191

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Rebombori pels carrers, mĂşsica i fallers

el Club de les

rimaveres

192

193

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Al matĂ coets i soroll, a la nit foc i llĂ grima

el Club de les

rimaveres

194

195

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

e vell nou tinc el plaer de dirigir-me a tots els qui fullegen el nostre llibre en estes paraules de salutació en el meu segon any al capdavant de la Malva. Ben cert és que ja des de certa experiència en estos menesters de dur endavant un gran col·lectiu de gent, que mai no és fàcil, he de dir que és una vertadera satisfacció ser el responsable màxim d’esta falla. Un any més lluitarem en tots els fronts oberts, llibret, Setmana Cultural, concursos, monuments fallers i sobretot en crear eixe clima perfecte de convivència i harmonia que s’estén des del casal fins a tot allò que passa des de la setmana fallera. Per aconseguir-ho compte amb un grapat d’amics i companys que estem treballant colze a colze des de la junta directiva. És un gran orgull i satisfacció poder compartir este exercici faller amb Tamara, Fallera Major d’enguany, persona amb una gran il·lusió per la festa i una joventut envejable. De ben segur estarem tots al seu costat fent-li les coses fàcils per tal que l’any que va a passar no el puga oblidar mai. Vull fer menció en esta salutació a Nerea, Fallera Major Infantil, però la major de les satisfaccions és poder dir que compartiré este any de presidència amb la meua filla menuda, orgull de pare i de faller. Juan, el President Infantil, va demostrar l’any passat un saber estar digne d’un gran faller, per tant i sabent que repeteix en el càrrec, tinc l’absoluta tranquil·litat que la parcel·la infantil està ben coberta. A tots dos desitjar-los que passen un bon any en companyia de tots els seus amics de la comissió. A tota la gent de la Malva vull des d’ací fer-li una crida perquè gaudisquen d’uns dies amb la intensitat que estos es mereixen. La Malva som tots i el treball de tot un any l’hem de fer nostre en la mesura que ens corresponga. Per tant, fallers, gaudiu de cada instant al carrer, al casal, la veritat siga dita és que després de tot un any de treball toquen moments de diversió, alegria, goig i molta festa. La traca de la festa ja ha enfilat el seu camí sorollós i fumejant on els fallers mostrarem a la gent el treball de tot un any. En nom meu i en el de la meua directiva tinc el gust de convidar-vos a què passeu a visitar els nostres monuments, sí així ho feu podreu comprovar com per a la Malva, la falla, la sàtira i la crítica són les bases principals sobre les que s’ha de sostindre esta festa. Amics, bones falles a tots.

el Club de les

rimaveres

196

Carlos GonzĂĄlez MartĂnez

President

’alegria en tu no té mesura, la festa es desborda pel teu cos, cada porus respira felicitat, joventut, tendror i innocència. La teua figura s’abillarà de goig, el deliri mediterrani serà exaltat i el pentinat de trenes capgirades serà la seua màxima expressió. De dalt a baix les pintes brillaran l’esplendor de la teua subtil figura, les agulles creuaran les rodetes amb un disseny de màgia festiva. Les arracades penjaran elegants dels lòbuls carnosos de les orelles com ho fan els dàtils daurats dels cims ondulants de les palmeres. Els cancans i sinagües realçaran el brodat opulent de la falda, dibuixos capritxosos i lluentons posaran el remat al davantal. El cosset abraçarà amb cura ta elegant i refinada silueta i la manteleta exuberant serà enllaçada per la joia. I amb els teus encants enaltits seràs l’ama de places i carrers i gaudiràs de l’estima fallera de la teu benvolguda comissió.

FALLERA MAJOR

Tamara Hernando Montalvá

La Malva hui pren part per tu i s’enorgulleix de ta presència perquè enguany eres sens dubte la fallera major que tots desitgem. Miguel Ángel Martínez Tortosa

198

Tamara Diuen d’ella que a tots encisa, lluenta flama que mai s’apaga, dolça i primaveral simfonia, d’aquesta festa tan estimada.

SOMRIURE QUE DÓNA LA VIDA

És ella cant d’alegria, rialla de tendra bellesa, somriure que dóna la vida, dolçor replet de puresa. Ja retrona el soroll als carrers, mesclant-se amb el perfum a pólvora, que incita a tots els fallers a rendir-li honors a tot hora. Reina Fallera del nostre cor, de sinceres llàgrimes color malva, que llueixen amb brillantor per les seues galtes de porcellana. Dolça, com una cançó de bressol, riallera, com un jóc graciós, càlida, com un raig de sol, preciosa, com un bes amorós. Cridem ara ja tots a una veu a la nostra Fallera Major, doncs, és hora de posar-nos en peu, i demostrar-li tot el nostre fervor. José Vicente Ripoll Molero el Club de les

rimaveres

200

201

tro d’avís 2016 · malva

A la cort d’honor

legància, distinció i finor, tot junt en un mateix quadre, feu que vostra delicadesa siga el nostre entusiasme. Les vostres figures inspiren refinament, frescor, joventut... una amalgama de sensacions que mesclades clamen passió. Sou el nostre ardor i capritx, fantasia i vaporosa inspiració, el més pur i delicat fanatisme, fruit de vostra aura envoltant. Sou rojor encesa dels geranis, fragilitat d’un pètal de rosa, groc encés d’una margarida i l’intens colorit de la Malva. Miguel Ángel Martínez

Andrea María Arocas Timor

el Club de les

rimaveres

María Amparo Arocas Timor

Carla Bernabeu Moll

Andrea Albalat Lledó

Sara Alemany Botella

Nuria Blay Sayol

María José Bohigues Agustí

202

Arantxa Bohigues Parra

Mercedes Bohigues Valls

Andrea Boix Juan

María Amparo Buendía Pau

Susi Caballero Pellicer

Ariadna Cáceres Castillo

Yaiza Cáceres Castillo

Ruth Camarena Peris

Mari Ángeles Castillo Peris

Carmen Castillo Peris

María Clari Marzal

Carolina Escudero Garrigues

Sandra Escudero Garrigues

Chelo Expósito Rodríguez

Sara Gadea del Cura

Begoña García Albelda

203

tro d’avís 2016 · malva

el Club de les

Sandra García Albelda

Elisabet García García

Lorena Giménez Serrano

Virginia Giner Esteve

Paula González Caballero

Sofía González Sangil

Alba Guillem Martí

Blanca Gurrea Arocas

Paula Hernández Castillo

Marta Herráiz Giménez

Loles Iborra Ballester

Pilar Juan Zurano

Gemma Llopis Tello

Claudia Llorca Rodríguez

Cristina

María José

Llorens Furió

rimaveres

204

Sheila Madrid Expósito

Mari Ángeles Martín Ugarte

Silvia Martínez Valls

Marta Mena Gallach

María Mesto Lirio

Patricia Mira Balaguer

Sandra Moll Montalvá

Ángela Mondéjar Pérez

Ana Montalvá Monsalve

Silvia Moragues Montalvá

María Ortiz Sánchez

Elena Palop Martí

Isabel Palop Martí

María Amparo Parada Buendía

205

Irene Araceli Navarro Ramírez

Aina Parada Martorell

tro d’avís 2016 · malva

el Club de les

Ruth Pellicer González

Isabel Pellicer Rubio

Laura Pérez Artés

Mari Carmen Pérez Gadea

Irene Pérez Navarrete

Rosa María Peris Part

Laura Piqueras López

Mari Lluch Ramírez Puerto

Pilar Ramos García

Laura Ripoll Abad

Laura Roca Ibáñez

Aina Romera Castillo

Irene Roses Escandell

Carla Roses Serra

Marta Roses Serra

Marina Sampedro Spitz

rimaveres

206

Carla Sanchis Castillo

Carmen María Sanchis Castillo

Marta Sanchis Castillo

María Sanchis Fuster

Mari Carmen Sanfrancisco Vila

Celia Sifre Armengol

Mar Soler Iborra

Carolina Sotos Quirce

Ainoa Rovira Martínez

Patricia Tarancón Albalat

Mercedes Valls Julio

Silvia Valls Julio

Noelia Varela Ferrer

Natalia Verdú Garés

Elena Vicioso Sangil

Marta Villalba Marco

207

tro d’avís 2016 · malva

ó i s is

Com

President Carlos González Martínez Fallera Major Tamara Hernando Montalvá Vicepresident 1r Fco José Domínguez Utrero Vicepresident 2n ricardo Boluda Sarrión Vicepresident 3r Francisco rosell Sanchís Vicepresident 4t José Carlos Giménez Gromaz Secretària rosa María Peris Part Delegat de Secretaria ricardo Calvo Palomares Tresorera Sandra García Albelda Comptadora Cristina Llorens Furió Delegada de Loteries Mª Isabel Pellicer rubio

el Club de les

rimaveres

Delegat de Festejos Antonio ripoll Asencio Iván Hernández Sala Ana Ballester Martínez Begoña García Albelda Delegats d’Infantils Salvador Caballero Pellicer Mª Teresa Santamaría Gregori Delegats d’Esports Daniel Hernando Montalvá Delegats de Cultura José Manuel rubio Albentosa Miguel Ángel Martínez Tortosa

Delegada de Protocol Mercedes Valls Julio Delegades de replega Mª José Bohigues Agustí Asunción Caballero Pellicer Directius Junta Local Fallera Jaume Bohigues Agustí José Parada Martínez Laura roca Ibáñez José Luís rojas Crespo Delegada Junta Local Fallera Mª Amparo Arocas Timor

Delegats de Xaranga Isaac López Granero Alberto García Sifre

Casalers/es Pilar Vallés Chornet Alicia Albelda Pérez José Vicente García Sanchís Mª José Llorens Furió Salvador Martínez Palomino Patricia Mira Blanquer Jerónimo Vélez Algaba José Luís Bono Blay Vicente roses Fayos

Delegats de Pirotècnia Fco Javier Sanchis Doménech José Antonio Cameo Garrigues

Bunyoleres Antonia Bohigues Peris Mª Ángeles Pla García

Delegats d’Activitats Diverses Mª Amparo Parada Buendía Fco Javier Lázaro Ortiz

Delegats del Monument Marta Blasco Espí José Vicente ripoll Molero

Delegada de Recompenses Ana Mª Montalvá Monsalve Delegada de Xarxes Socials Paula González Caballero

208

Vocals Andrea Albalat Lledó Mercedes Albelda Talens Sara Alemany Botella Francisco Alfonso Vivas Noemí Alfonso Sanfrancisco Aitor Antón Fernández de Gorostiza Andrea Mª Arocas Timor Dario Asensio Vegas Belén Ballester Martínez Alba Barrera Madrid Estefanía Benedito Giménez Carlos Berenguer Doblas Carla Bernabeu Moll Nuria Blay Sayol Jaime Bohigues Valls Mercedes Bohigues Valls Arantxa Bohigues Parra Andrea Boix Juan Encarna Bono Martínez Manuela Borrull Castro Ricardo Borrull Castro Mª Dolores Borrull Castro Jesús Brines Escandell Mª Amparo Buendía Pau Yaiza Cáceres Castillo Ariadna Cáceres Castillo Raül Calabuig Suñer Ruth Camarena Peris José Miguel Carreres Mesto Justo Carrió Badenes Javier Carrió Puig Mª Carmen Casasús Torremocha Mª Ángeles Castillo Peris Raúl Castillo Peris Carmen Castilo Peris María Clari Marzal Miguel Clari March Fernando Cortabarra Fernández Yasmina Crespo Pastor Francisco Cuenca Ponts Silvia Dalmau Pérez Noelia De la Concepción Bodi

209

Belén Duato Badía Vicente Escolá Santamaría Mariano Escudero Candel Tamara Escudero Castro Carolina Escudero Garrigues Sandra Escudero Garrigues Chelo Expósito Rodríguez Mª Carmen Ferrer González Ariana Fiarni Requena David Fisac Monje José Manuel Folgado Dinaro Mª José Fontana Vila José María Frutos Pérez Enrique Furió Orba Eva Fuster Albentosa Sara Gadea Del Cura Ana Mª Gandía Domínguez Fco Javier García Blasco Leticia García Calafat Elisabeth García García Luís García Mollar Victor Javier García Muñoz Mª Ángeles García Pérez Alberto García Sifre Héctor Garrido Vitón Pilar Garrigues Pamplona Pablo Garrigues López Carlos Giménez Bohigues Lorena Giménez Serrano Jennyfer Giménez Soriano Alfredo Giménez Soriano Virginia Giner Esteve Carlos Giner Iñigo Victoria Gomis Blasco Ángel González Giménez Sofía González Sangil María Gregori Ortega Pedro Guillén Piera Alba Guillén Martín Blanca Gurrea Arocas Eduard Ionut Grecu Paula Hernández Castillo Luís Manuel Hernando Carrasco

Marta Herráiz Giménez Pedro Huerta Martínez Loles Iborra Ballester Alejandro Iñigo Vila Salvador Juan Mira Pilar Juan Zurano Mercedes Julio Boquera Ladislao Lancero Soler Teresa Layunta González Galo López Layunta Pedro López Llopis Alberto López Llopis José Antonio López Valverde Adrià Lorenzo Rosell Gemma Llopis Tello David Llorca Ríos Claudia Llorca Rodríguez José Enrique Lluch Lluch Sheila Madrid Expósito Ignacio Marchesi Alcober Rosa Mª Martín Campanero Mª Ángeles Martín Ugarte Gloria Martínez Llombart Encarna Martínez Peris Miguel Ángel Martínez Valls Silvia Martínez Valls Eduardo Maseres Cabrera Marta Mena Gallach María Mesto Lirio Pilar Mesto Lirio Carlos Miquel Durá Eduardo Miquel Girbés Pilar Molina Pérez Sandra Moll Montalvá Ángela Mondéjar Pérez Cintia Montalvá Arribas Silvia Moragues Montalvá Roxana Oliver Hernández Gabriel Olmedo Hernández Alba Oriente Puig Andrea Oriente Puig Victor Ortega Sanjuán María Ortiz Sánchez tro d’avís 2016 · malva

José Daniel Palomares Montagud Ángela Mª Palomares Vidal Elena Palop Martí Isabel Palop Martí Sergio Parada Buendía Aina Parada Martorell Virginia Pardo Ortega Isabel Pascual Pastor José Pastor Martínez raquel Pastor Masiá David Pau Monleón ruth Pellicer González Enrique Pellicer Montalvá Enrique Pellicer Oliver Laura Pérez Artés Mª Carmen Pérez Gadea Irene Pérez Navarrete Nerea Pinieri Aparisi Leticia Piquer Ortiz Laura Piqueras López Soraya Pous Albelda Mª Lluch ramírez Puerto Sofía ramón Alcolea Pilar ramos García Laia ripoll Torremocha Laura ripoll Abad Carmen Mª roca Ibáñez Samuel rodríguez Baudru Víctor rodríguez Baudru Alba román Ventura Andreu romera Castillo Aina romera Castillo Irene roses Escandell Marta roses Serra Carla roses Serra Ainoa rovira Martínez Ana ruano Moreno Mª Isabel rubio Albentosa Mª Carmen rubio Jiménez Enrique ruiz Valenciano

el Club de les

rimaveres

Empar Sáez González Alba Samper Ballester Jeremías Sánchez Pérez Manuel Sánchez-Pastor Arroyo Beatriz Sanchís Aguilar Carla Sanchís Castillo Carmen Sanchís Castillo Marta Sanchís Castillo Carlos Sanchís Domenech Jordi Sanchis Soler Mª Carmen Sanfrancisco Vila Marina Sampedro Spitz Alba Samper Ballester Mª Teresa Santamaría Gregori Francisco Santamaría Lorja Celia Sifre Armengol Andrea Sifres Arribas Pablo Soler Iborra Mar Soler Iborra Bernardo Soler Monerri José Manuel Soler Torró Carolina Sotos Quirze Patricia Tarancón Albalat Ángel Tello Casterá Marc Tello Mena Natia Tinakasvili María Torres Prades Clara Tortosa Martínez Alba Valenzuela Molina Julián Valverde rodríguez Jorge Valverde Soler Julio Vallá Villanueva Fco Javier Valls Julio Silvia Valls Julio Noelia Varela Ferrer Natalia Verdú Garés Elena Vicioso Sangil Marta Villalba Marco Isabel Zanón Hernández Patricia Zanón Hernández

s t a

n o d

r a u

Flama d’Or i Murta Luis Garcia Mollar Mª Angeles Garcia Perez Mercedes Julio Boquera Mª Angeles Pla Garcia Mª Isabel rubio Albentosa Titol Póstum Salvador Carreres I Timor Flama d’Or Yaiza Caceres Castillo Pedro Javier Lopez Llopis Flama d’Argent Julio Valla Villanueva Carlos Gimenez Bohigues Gabriel Olmedo Hernandez Jaime Bohigues Valls Alba Barrera Madrid Maria Clari Marzal Sofia ramon Alcolea

Flama de Coure Isabel Palop Marti Ana ruano Moreno Andrea Boix Juan Angel Tello Castera Angela Mondejar Perez Belen Duato Badia Carla Bernabeu Moll Teresa Layunta Gonzalez Carlos Giner Iñigo Celia Sifre Armengol Enrique Pellicer Oliver Estela Sanchis Hermita Leticia Garcia Calafat Javier Bou Gonzalez Galo Lopez Layunta Mª Teresa Santamaria Gregori Jose Manuel Folgado Dinaro Silvia Moragues Montalvá Silvia Martinez Valls Encarna Bono Martinez Jose Enrique Lluch Lluch Pilar Mesto Lirio Lorena Gimenez Serrano Pablo Soler Iborra Nerea Pinieri Aparisi Mª Dolores Borrull Castro Tamara Escudero Castro

210

Homenatge de despedida A SALVADOR CARRERES TIMOR

Com el fum de la traca, silenciós cap al cel i envoltant un núvol, Carreres s’ha escapat.

La vesprada del 19 de març, la seua placeta li retia tribut, i l’esperava ansiosa per veure com envoltava de traca la falla.

Dibuixant una silueta, una estela misteriosa de cigarret i gorreta i un passeig pel casal.

Escales que se sostenien en l’aire del monument cartons, papers i deixalles; era el preludi de l’encesa.

No era home de desfilar, era d’eixa classe de gent que treballa calladament tan necessària en la falla.

Traques esteses als balcons per poder esclatar en alegria, per convertir-se en llàgrimes i en la carrera cap al final festiu.

Ell passejava pel casal, mans en les butxaques, mirant i mirant sempre i mai no sabies què.

Carreres ha donat el cigarret a moltes falleres majors en l’últim instant del deliri on el foc ho purifica tot.

Divendres a la vesprada el casal té una cadira buida, amb una coradella o caragols que ja mai més compartirà.

Carreres se n’ha anat espaiet silenciós com el fum de traca, però enguany el dia de la cremà la caixa dels coets anirà per a tu.

Carreres era el vigilant, vigilant de la pólvora, de la munició de la festa, dels coets del despertar.

Perquè veges els colors de la teua volguda Malva i les flames dels monuments com enlluernaran la gran nit. Miguel Ángel Martínez Tortosa tro d’avís 2016 · malva

m sent molt content al poder dirigir-me per segona vegada consecutiva com a president infantil de la Falla Plaça Malva. L’any passat va ser fantàstic, una experiència inoblidable, amb un grapat de bons records que guarde ben endins del meu cor. No havia sigut mai faller i crec que li he agafat el gustet. Com que ja sé el que m’espera vull gaudir de cada segon d’este any de la manera més intensa possible, això sí ho pense fer i de bon gust al costat de la meua fallera major, Nerea, persona que estima tant les falles com jo. Nerea, junts passarem molts moment d’alegria que sens dubte recordarem per a sempre. El meu millor desig és que en companyia de cadascun dels nostres amics de la comissió infantil pugem tindre un any ple de festa i d’èxits. Tots sabem i enguany més que mai que els menuts som la primavera de les falles, per tant, el meu desig va encaminat a tota la xicalla de La Malva perquè ens eduquem dins del model de falla que al llarg de tants anys du endavant la nostra comissió. Estic segur que amb les idees noves que aportarem podrem aconseguir continuar la llavor que els nostres majors han fet. Tant sols em queda convidar-vos a tots a visitar la nostra benvolguda placeta, allí, com els últims anys, trobareu dos monuments fets amb l’estima i cura que cal, amb unes bones crítiques, però sobretot, amb una gran qualitat. Si decidiu apropar-se de segur que sereu benvinguts. Bones Falles.

el Club de les

rimaveres

Juan Fito Santamaria

President infantil

215

esta fallera en els ulls, dolçor en la lleu mirada, tendresa en el semblant, i tu, en el somni, somniant. La cara és el teu espill, llavis que obrin somriure, somriure que du encant, i tu, en el somni, somniant. Galtetes roges i flonges, pentinada amb les rodetes, fallera sempre il·lusionant, i tu, en el somni, somniant. Enguany eres tu, la primera, la qui mourà a tota la xicalla, seràs de tots centre expectant, i tu, en el somni, somniant.

Fallera Major infantil

Nerea González Caballero

La Malva et diu ben fort i clar, Nerea, eres tu la fallera major, i ho llancem al vent cantant, i tu, en el somni, somniant. Miguel Ángel Martínez Tortosa

216

Nerea Hola amics i amigues, el meu nom és Nerea, tinc 10 anys i enguany tinc la sort de ser la Fallera Major Infantil de la meua falla. Intentaré contar-vos, això sí, a la meua manera com a xiqueta que sóc, tots els esdeveniments fallers que hem viscut a la meua família els darrers anys i que han fet que jo ara siga la Fallera Major. He de dir-vos que l’ambient faller a ma casa sempre ha estat molt present. Mira si és així que quan la falla Plaça La Malva va nàixer allà per l’any 1983, ma mare i els meus tios ja formaven part d’aquella comissió, i com no, els meus iaios van ser fundadors d’aquella xicoteta família fallera que amb el temps s’ha convertit en el que som a l’actualitat, la millor falla d’Alzira. Si bé mon pare per aquells anys no venia molt per ací, podríem dir que era «extracomunitari”, però amb el pas dels anys i la insistència de ma mare, ja sabeu el que diuen, “tira més un...”, això no puc dir-ho que sóc una xiqueta! En definitiva, que a ma casa es va complir allò que diuen d’on va la corda va el poal, i allà per l’any 1989 la Malva com a “tutora legal” va adoptar a mon pare com a faller a tots els efectes. Mira si el va adoptar que la seua sang es tornà color malva! Tots li diuen el roget, alguns el “rojo” perquè el meu iaio per part de pare, és castellà de naixement, encara que parla valencià prou bé, i ma iaia —la seua dona—, que és nascuda a València, parla castellà, cosa estranya veritat? Per eixe motiu mon pare, que és molt bon fill, és un d’aquells valencians fill d’un castellà “valencianoparlant” que parla castellà com sa mare valenciana. Tant és així que encara de vegades se li escapa alguna paraula estranya que no sabria on ni com catalogar-la, que al diccionari pot ser que ni estiga, però què voleu?... després d’este embolic familiar no voldreu que forme part de la reial Acadèmia de la Llengua, veritat? La veritat, si vos he de ser sincera, és que el món de les falles no era una cosa que em cridava massa l’atenció fins el Club de les

rimaveres

No puc oblidar els dies de falles junt a la meua germana que en l’any 2010 la meua germana Paula, va ser la Fallera Major Infantil de la Malva. Què voleu que vos diga? eixe any al viure-ho des de dins, vaig canviar d’opinió sobre el món de les falles. He de confessar-vos que li tenia un poquet d’enveja a la meua germana, això sí, enveja de la bona. Ni vos podeu imaginar la quantitat de regals que aplegaren a casa ja el dia del seu nomenament, quina barbaritat!, semblava que hagueren vingut els reis Mags, i flors? mare meua! ma casa pareixia una floristeria. Tota la gent venia a felicitar a la meua germana i als meus pares. I a mi? Jo, allí davant mirant la gent passar, com si fóra un quadre penjat a la paret o una figureta al moble. I els vestits? era una cosa bonica de veres, les teles, les manteletes, sabates, adreços, pintes... tot nou!!!!!! quina barbaritat!!!! els meus pares com es diu per ací, tiraren el bou per la finestra!. I no puc oblidar també els dies de falles, tota la comissió baix de casa, la banda de música tocant, el so de les traques, les fotografies i la meua germana allí, al mig de tots com una princesa, amb un somriure que no li cabia a la cara. Em va agradar fins el dia de la cremà de la seua falleta, quan eixe somriure s’esborrà i deixà pas a unes llàgrimes que no deixaven de brollar dels seus ulls. Però eren llàgrimes de felicitat, que arreplegaven tot el viscut en un any meravellós. En eixos moments com no voleu que li tinguera un poc d’enveja? cosa normal veritat? I com no podia ser d’una altra manera es va encendre en mi la flameta de fallereta major... I què voleu que vos diga? jo vull viure un any com eixe, ple de regals, felicitat, música, traques, i com no, llàgrimes com les de la meua germana... I si no fóra prou... tindré alguna cosa que la meu germana no va tindre, enguany tinc la sort de poder disfrutar-ho junt al president de la falla, que per si encara no ho sabeu, és mon pare.

218

219

tro d’avís 2016 · malva

A la comissió infantil

ou flors en primavera, gotes fresques de rosada, lleu desig de matinada i tot un món per descobrir. Sou aire net que escampa flaire per places i carrers, joia constant en la falla i tot un desfici per sofrir. Sou tendresa de joventut, delicat esclat de passió, saborós pessic de goig i tot un pastís per tastar. Sou l’alegria de la festa, rebombori de la placeta, soroll constant de casal i tota una Malva per gaudir. Miguel Ángel Martínez

el Club de les

rimaveres

220

Clara Caballero Ortiz

221

Francisco Andújar Vélez

Alejandro Boix Juan

Inés Brines Pellicer

Jesús Brines Pellicer

Cristina Calvo Llorens

Ricard Calvo Llorens

Andrea Carrió Llorens

Nuria Carrió Llorens

Arnau Castillo González

Pau Castillo González

Álvaro Domínguez Pous

Paula Domínguez Pous

Blanca Caballero Ortiz

Iker Escolá Herraiz

tro d’avís 2016 · malva

Ana Garrigues Marín

el Club de les

rimaveres

Sandra Fábregues Roses

Daira Fisac Cáceres

Isabel Gadea del Cura

Adrián Gandía March

Daniel Giménez Bohigues

Pau Huerta Martínez

Francisco Javier Lázaro Parada

Sergio Lázaro Parada

María José Lluch Bono

Hugo López Mira

Valeria López Mira

Hugo López Pérez

Carla García García

María López Pérez

222

Mª Dolores Lozano Borull

Francisco José Rosell García

223

Marc Martínez Escudero

Ainhoa Martínez Fábregues

Sofía Martínez Miralles

Martina Miquel Llopis

Triana Miquel Llopis

Laura Palau Vélez

Claudia Pastor Vélez

Iago Pastor Vélez

Pablo Ruiz Gandía

Diego Ruiz Gandía

Blanca Sánchez Giner

Irene Sánchez Giner

Aroa Rosell García

tro d’avís 2016 · malva

Alejandra Sanchis Fuster

Neus Valls Roses

el Club de les

rimaveres

Ana Sancho Vallés

Jorge Valverde Albelda

Marta Selfa Benedito

María Selfa Benedito

Inma Soler Iborra

Marina Soler Pérez

Pau Tello Mena

María Tovar Salvador

Carmen Valverde Albelda

Adrián Valverde Pascual

Julián Valverde Pascual

Joan Valls Roses

224

ó i s is

nt a f in

Com

President Infantil Juan Fito Santamaría Fallera Major Infanti Nerea González Caballero Delegat Junta Local Fallera Daniel Giménez Bohigues Vocals Miquel Albelda Zanón Martina Albelda Zanón Francisco Andújar Vélez Alejandro Boix Juan Inés Brines Pellicer Jesús Brines Pellicer Blanca María Caballero Ortiz Clara Caballero Ortiz Cristina Calvo Llorens ricard Calvo Llorens Andrea Carrió Llorens Nuria Carrió Llorens Arnau Castillo González Pau Castillo González Borja Cortabarra Dalmau Aitana Cortabarra Dalmau Paula Domínguez Pous Álvaro Domínguez Pous Iker Escolá Herráiz Álex Escolá Herráiz Alejandra Fábregues roses César Fábregues roses Sandra Fábregues roses

225

fa na nt ts ils

Daira Fisac Cáceres Isabel Gadea Del Cura Adrián Gandía March Carla García García Sergio García Giménez Ana Garrigues Marín Pau Huerta Martínez Adrián Juan Molina Fco Javier Lázaro Parada Sergio Lázaro Parada Valeria López Mira Hugo López Mira Hugo López Pérez María López Pérez Mª Dolores Lozano Borrull Mª José Lluch Bono Mireia March Aguilar Belén Marchesi Sanchis Sara Marchesi Sanchis Marcos Marchesi Sanchis Andrés Marchesi Sanchis Marc Martínez Escudero Leyre Martínez De la Concepción Héctor Martínez De la Concepción Ainhoa Martínez Fábregues Sofía Martínez Miralles Ariadna Maseres Miñanes Martina Miquel Llopis Triana Miquel Llopis Sergio Muñoz ruano Carmen Muñoz ruano Laura Palau Vélez Iago Pastor Vélez Claudia Pastor Vélez

Iker ramón Sanchís Aroa rosell García Fco José rosell García Pablo ruiz Gandía Diego ruiz Gandía Irene Sánchez Giner Blanca Sánchez Giner Victor Sánchez-Pastor Jerez Alejandra Sanchís Fuster Ana Sancho Vallés Marta Selfa Benedito María Selfa Benedito Inma Soler Iborra Marina Soler Pérez Pau Tello Mena María Tovar Salvador Jorge Valverde Albelda Carmen Valverde Albelda Adrián Valverde Pascual Julián Valverde Pascual Joan Valls roses Neus Valls roses

Coet d’Or ricard Calvo Llorens Nerea Gonzalez Caballero Martina Miquel Llopis Ines Brines Pellicer Andrea Carrio Llorens Adrian Gandia March Coet d’Argent Marta Selfa Benedito Marina Soler Perez Maria Lopez Perez Mª Jose Lluch Bono Jesus Brines Pellicer Isabel Gadea Del Cura Iker Escola Herraiz Hector Martinez De La Concepcion Ana Sancho Valles

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

m u n o s l m e

s t n e m

Explicaci贸 de la Falla Pla莽a Malva Primavera reinventada

Explicaci贸 de la Falla Infantil Pla莽a Malva Els xiquets som la primavera de la festa

229

el Club de les

rimaveres

230

“Primavera reinventada” FALLA PLAÇA MALVA. Categoria Segona ArTISTES. iván i Roberto Parra POETA I EXPLICACIÓ DE LA FALLA. Miguel Ángel Martínez Tortosa Les nou primaveres La primavera ha arribat i jo bé que m’he assabentat. És allò que una nit dormia, després d’un dia d’eleccions i vaig somniar en al·lucinacions que es capgirava més d’una alcaldia per culpa de les votacions. “Ja és primavera” van exclamar, i ‘El Corte Inglés’ no va ser, perquè entraren a governar els qui pensaven d’altre parer. Nou primaveres hem destacat, en el nostre benvolgut Tro d’Avís i ara faré als lectors un breu incís perquè quede tot ben explicat. La primera primavera és la del poble, que en un gest altiu i molt noble va canviar el luxe dels cotxes oficials per l’entrada de la bicicleta de pedals. Obriren per al poble moltes il·lusions, portes tancades d’alguns balcons, esperem que el nou camí a seguir siga el de sumar a tots i mai dividir.

231

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

L’alcalde de València, la capital, va voler canviar el cotxe oficial i ho va fer entrant en bicicleta, alçant la roda i obrint la boqueta dient“pas a l’autoritat municipal”, que ara mane jo i no els de la dreta. I allò més preuat del cap i casal, el famós i elegant balcó municipal reservat per a alguns esdeveniments, es va obrir de bat a bat a les gents, tots volien veure des del millor cadafal una mascletà del canvi amb molts absents. A Alzira tenim tradicions: Diego toca ben fort el tabal, Ivan imposa les condicions, Fernando molt col·loquial, bufa la dolçaina municipal, i Isabel és regina d’associacions. Per poder governar feren un tripartit, sis guerrillers de batalla de Compromís, quatre del PSOE que s’han adherit i u d’EU que entrà en el nou paradís. Onze regidors que han estés el tapís i que un nou govern han enllestit. Diego és l’alcalde omnipresent, nit i dia està tapant forats, corrent sempre passant forrellats i refent contínuament destrellats, és ell el qui du l’abanderament del nostre futur però ara, del present. Defensor com ningú del valencià, amant de la natura i la bicicleta, té la tasca d’evitar una desfeta en un tripartit que no va de la mà, que obri molt a destemps la boqueta i quan bufa sembla un huracà.

el Club de les

rimaveres

Isabel I d’Alzira, la vicealcaldessa, fallera major de les associacions, és la que hui fa les reparticions i tracta de posar la major entesa entre tots els qui fem despesa en fer festa en mínimes condicions. Per eixe motiu tan humanitari, li toca resar de vegades el rosari i en les processons ostentar l’honor d’unes festes que omplin el calendari, i dur una pinta de fallera major que servix per lluir entre tanta foscor. Fernando és el xèrif de la pel·lícula, qui revisa ben revisada la matrícula, qui talla l’abadejo en bon ganivet, qui cuida del parc, jocs i banquet, i de vegades de manera ridícula pren alguna decisió de l’endret.

232

Ivan és la clau del tripartit i ell bé que ho t’he assumit, perquè no para d’imposar allò que afavoreix el seu partit, ara li agrada prou manar, i va tindre IDEA per pactar.

Marina Mir és regidora de ‘Igual-dá’ perquè encara no sabem allò que fa, deixem un temps perquè pose la mà. Sara Garés té la missió de la seguretat, allò que és ben segur i en prou veritat que té una regidoria amb responsabilitat.

Alzira ràdio i la Piscina Municipal, dos empreses del tot deficitàries la Llei li diu que cal liquidar-les i benevolent, Ivan, des del govern actual pensa en els diners de tots rescatar-les, i és que sempre pocaroba, a salvar-les.

Pep Carreres de manera subtil i simulant un bell cant d’estil arrea prou estopa a l’oposició. L’amic Pepe Grau en Educació no vol mai en ningú ser hostil i sempre saluda mà en alt a l’afició.

En el PSOE, que són ara l’autoritat, i com feien abans els reis Catòlics en aquells antics temps tant bucòlics, Isabel és la vicealcaldessa de veritat, Fernando, és el cabdill ben aclamat i Onrubia, transparència dels embolics. Els del tripartit es trobaren de repent en un títol que hagueren de tragar, una vicealcaldessa que volia manar com si Alzira fóra una illa d’Orient, però si en este poble es coneix la gent, faria falta esta manera de farolejar. En Cultura Aida Ginestar va d’ací cap allà sense parar per poder a la Cultura tornar la part d’importància que té i així ficar-li un poc el fre i canviar l’estil si esdevé.

233

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

EXPLICaCIÓ dE La FaLLa

Ara tot és Ovidi i Estellés, els han tret tots dos de l’oblit, i una nova cultura han acollit, les Gosses Sordes tenen accés a mostrar música sense clixés i més d’u sembla ara afligit.

“Primavera reinventada”

És la viva imatge d’un cabdill, amb eixa mirada plena de perill d’una persona plena de poder, que pren decisions al seu parer i coneix a tot el món sencer, però que he de mirar-se en l’espill.

Furió no para d’afilar la llapissera per tal de quadrar el nou pressupost, diu que hauria de quedar en el rebost però afirma de manera molt sincera que el PP ha deixat buida la cartera dient que abans d’eixir feren l’agost. L’u li diu a l’altre, ‘Vull una auditoria’ perquè no confien mai en la veritat d’allò que l’anterior partit els ha deixat, que si despeses en cafés i gastronomia i acaben amb boca callada i dit amagat amb un acte de molt poca gallardia. Per altra banda els del Partit Popular demostraren amb bona documentació que allò que diu el tripartit no te raó, deixaren un Ajuntament exemplar, sanejat i amb mol bona reputació amb diners perquè es puga gastar. Elena Bastidas, cap de l’oposició ha eixit elegida pel PP diputada per a uns, sort, per altres gran put... ja que abandona Alzira de gaidó. L’oposició ha quedat decapitada sent Lahuerta qui intenta posar raó. Per altra banda en l’alineació titular queden de vell nou Chelo, Montalvá, Palacios i José Andrés per a jugar i De la Cámara i Rios, a escalfar. Buscaran lluitar perquè el català no clave el seu verí com un alacrà. En Ciudadanos la qui dóna batalla és la regidora de cognom Moratalla, Llopis ha de donar experiència i talla. És un partit a Alzira de nova creació sorgit amb treball, força, i il·lusió, emparat per rivera i la seua irrupció.

el Club de les

rimaveres

Ara resulta i és de bon resultat si com diu un vell fas un preguntat que ningú sap i ho diuen de veritat cantar l’Himne de la Comunitat, diuen que saben la musiqueta però és ben rància la seu lletreta. La segona primavera és fàcil d’explicar, la regeneració política havia d’arribar, falta de dignitat en molts mandataris que actuaren com a uns grans sicaris. Per corruptes el poble els va castigar, no dubtaren en omplir les butxaques, això sí sempre satisfeien les mateixes en un gran saqueig digne de castigar. Per a esta regeneració tant crítica, cal fer una bona tasca política, que els guanyadors tinguen clar que s’ha de fer per tal de governar. També, el perdedors han d’aprofitar un temps nou que els moga a la reflexió, i poder d’una manera certa comprovar per què han passat del govern a l’oposició.

234

Tots els partits polítics en les eleccions van prometre una baixada d’imposts, però com sol passar en estes ocasions, de bell nou, ara, al fer el pressuposts, han vist que tot allò eren il·lusions i per captar el vot a tot estaven disposts. De la tercera primavera cal ara dir que és fonamentar la més digna igualtat, i que tota persona es puga acollir a ser com és sense por a ser marcat. Els dependents menys dependents, els sexes que no marquen identitat, els desafavorits sense atropellaments i que el món estiga mol més anivellat.

Sona de bell nou la dolçaina de l’alegria, el folklore valencià agafa identitat el nostre idioma alça la veu amb valentia i el tabal repica joiós per la Comunitat, nous vents bufen amb la música de veritat esperem que siga l’alba d’un nou dia. S’ha acabat l’esperpent cultural, fet amb mal gust i inflat de diners, artistes afiliats i sense cap moral que com si foren uns botiguers omplien IVAMS i llocs sencers d’obres artístiques de caire immoral. Ara està de moda la nova generació que amb la seua joventut innova, i està imposant una saba nova, en unes arts sense adulteració que brollen fresques i amb raó i això de tot és la millor prova.

Per a demostrar la igualtat en l’Ajuntament, el primer que feren a l’entrar a governar és posar una bandera per poder celebrar el Dia de l’Orgull Gai molt “orgullosament”. Els col·lectius desprotegits, malauradament són els primers que hauríem d’estimar. La quarta primavera és fonamental, cal regenerar un moviment cultural que faça un poble valencià més obert i que ens aclarisca el futur tan incert hem de preservar arrels i tradicions,

235

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

EXPLICaCIÓ dE La FaLLa

Han furtat molt en el Partit Popular, en el PSOE sempre han parat la mà i els d’Esquerra Unida no van faltar a la cita ineludible d’una bona rapinyà, tots són iguals, ningú d’ells de fiar i no va amb ells allò de guanyar-se el pa.

F1 i Americans Cup’s, s’han acabat, hem de dir fort a tota la humanitat que a este poble el mou altres raons.

“Primavera reinventada”

Alzira s’ha convertit darrerament en terra de personatges famosos, on nugaven en llonganisses els gossos, i que al perdre l’escut de l’aforament estan ara en el Gran Hotel Picassent, tot per ser uns grans avariciosos.

La Junta Local Fallera està embacinada en pensar que allò que fa és promoció, als xicots no se’ls ha de llevar la il·lusió tant sols cal dir-los de manera ordenada que ells sols miren per la seua protecció, i el que fan és burrada darrere de burrada. Amb la declaració de BIC han descobert que les falles és un bé d’interés cultural, han hagut de vindre de fora i és ben cert perquè els mandataris de la Junta Local vegen que esta festa ara de tots patrimonial no tot és cassalla i bunyols, és tot més obert. La cinquena primavera està tapada, és de totes elles la més audiovisual, no és gens estrany, anecdòtic i casual que qui manava la tenia censurada. Una televisió que no deia veritats, submisa a donar les pures realitats i un servei que era teu, seu i nostre el van convertir en gran monstre.

Hem d’inculcar des del respecte, parlar en este diferent dialecte que ens proposa no contaminar, gaudir vida sana i sobretot pensar. A Alzira tenim una picaraballa entre dos autoritats municipals per això vull traure’ls en la falla, l’u a l’altre es volen posar a ratlla per qüestions mediambientals, volen ser les estreles principals. Carreres de l’equip de govern vol enviar al més cruel infern a Montalvá, ara en l’oposició, perquè en el foc sempitern puga cremar les accions i allò que féu mal en la seua actuació.

El Gabinet de comunicació que tenia el Partit Popular tenia una total manipulació, el que passa ara i és ben clar, que els nous a l’hora d’informar no manipulen, ens fan abducció. Ara tenim en l’Ajuntament un tema de comportament, i és que malauradament el més important no és la unió, ni dels tres partits l’evolució, sinó si van o no a la processó. La sisena primavera és verda, després d’omplir-ho tot de merda ens toca en esta nova aventura fer més ecològica i neta la natura.

el Club de les

rimaveres

236

“Primavera reinventada”

EXPLICaCIÓ dE La FaLLa

Montalvá li recrima de tot cor i a dir-li allò que pensa no té por; Carreres diu que és un mal actor que és capaç de muntar un teatre al qual no anirien ni tres i quatre en tota la platea i l’amfiteatre. El mosquit tigre és un animalet, que tranquil va pel passeig fluvial esperant que algun incaut i distret, en una caminada tranquil·la i cordial, li pegue sense compassió un mosset i li faça en tot el cos una bacanal. Uns diuen que s’ha de polvoritzar, altres que la vegetació s’ha de cuidar, i des de la benvolguda l’administració, no arriba la tant sol·licitada solució i així poder fer una bona aplicació, però és que la butxaca s’ha de rascar. La setena primavera és per a estimar, estimar una llengua que és nostra, perquè la deixem de subestimar i la posem davant de tot com a mostra. Parlar i escriure més en valencià, això és el que cal promoure i fer, i emmudir a tot aquell manifasser i autoritats que anteposen el castellà. Ací a Alzira és per a pegar un crit, fem de l’estima de la llengua apologia i inaugurem amb 30 faltes d’ortografia un monument, altrament dit monòlit, que va ser famós per tota la geografia per a vergonya d’aquells que l’han parit. El web de l’Ajuntament tant sols en valencià, hi ha protestes d’aquells que estan ofesos per menysprear la seua llengua, el castellà; que poc costaria als qui estan compromesos respectar a tots, siguen d’ací, del costat o d’allà i no anteposar per damunt els seus interessos.

237

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

La huitena primavera reeducar, tornar a plantejar un model d’educar on l’ensenyament no siga problema, ni posar els pares en un gran dilema, cal estudiar en valencià per estimar, una llengua, el castellà, per sistema. En el nou model proposat, es cau l’ensenyament concertat, perquè diuen els mandataris que el qui vulga resar rosaris que es pague els escapularis perquè tot això ja s’ha acabat. La novena primavera dels ciudatans està inspirada en un lamentable fet quan una dona anomenada Punset ens digué ‘aldeanos’ als valencians. A esta xicona amb careta d’angelet li dic “sóc aldeà de cor, cap i mans”. La gent de poble és com ha de ser, oberta, natural i molt treballadora, per tant, atacar-nos és al meu parer, una falta de respecte molt agressora per part d’una dona manipuladora i amb Burrera segons diria Bolufer.

el Club de les

rimaveres

238

“Primavera reinventada”

EXPLICaCIÓ dE La FaLLa

Ací va la despedida I ací va ja l’acomiadament que acostume naturalment, i que dedique a tota la gent que ha llegit suposadament este retrat social del present. En l’explicació del monument, en la qual estan implícitament fotografiats en un pensament i que he fet molt lleugerament amb tot el meu convenciment, que amb este procediment no he fet cap maltractament. Però per si de cas i cortesament demane perdó molt dignament, tant als polítics de l’Ajuntament, com als qui fan burrera constantment, que moltes vegades i desgraciadament són fallers de Junta que malauradament no representa les falles obertament i ho fan per glòria i molt vanitosament. Espere contribuir com un humil cal·lígraf a engrandir el BIC, que no és un bolígraf, i com si fos del congrés un taquígraf dic, ara sí que açò és del llibre, l’epígraf. No sé ben cert si guanyarem premi o no, el que no ens lleva ningú és la il·lusió d’este equip de gent que estem units al so d’un treball que és l’Avís del nostre Tro.

239

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

el Club de les

rimaveres

240

Els xiquets som la primavera de la festa FALLA INFANTIL PLAÇA MALVA. Categoria Segona ArTISTA. Juanjo Tarrasó POETA I EXPLICACIÓ DE LA FALLA. Miguel Ángel Martínez Tortosa

es falles són esclat de primavera, en cremar-les canviem el solstici perquè els valencians tenim el vici de gastar foc de qualsevol manera. Però està ben clar que les falles necessiten una bona regeneració, pegar-li a la seua imatge un rentó perquè caiguen algunes medalles. Estan ancorats en antic protocols es pensen que són la ‘crem de la crem’ i el que fa falta és tirar coses al fem i donar llum encara que siga amb cresols. Per tant els xiquets són i seran de la festa la seua gran esperança que amb idees noves aportaran la mesura que equilibre la balança. Enguany, en el monument menut volem representar eixos xiquets que viuen la festa fallera atrets i que encara no s’han corromput.

241

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Els xiquets que viuen alegrement el dia a dia de la festa, de la falla i que ens mostren constantment el sentit de cremar la borumballa. En el centre del nostre monument destaca la fallera major infantil, que amb un toc d’elegància subtil és acompanyada pel seu president. La fallera major infantil és la regina, aquella qui mana en tot l’any fester, sobre la qui gira com una ballarina la música dolça i vibrant del faller. El president infantil té la il·lusió i de la falla és la representació, sent centre del clam, foc, i flama i a la seua fallera sempre acompanya. Delegat de pirotècnia La despertà de la falla vol simbolitzar el renàixer alegre i joiós d’un nou dia que els fallers afrontem amb alegria i que sempre acaba en un bon esmorzar. Tiren el xiquets coets amb elegància, els qui ens permet la reglamentació, perquè des d’Europa i també València busquen seguretat pel bé de la comissió. Això sí, caldria els coets de bac recuperar, perquè era una manera bonica de llançar contra terra la pólvora i el soroll del matí en un moviment que el braç feia balancí. Delegada del llibret Esta fallera és la delegada de llibret, la qual cosa i gràcies a este bonic fet ha fet que la Malva li donara altura a esta publicació dins de la cultura.

el Club de les

rimaveres

a i n c è t piro 242

Hui tenim categoria reconeguda, que ens ha donat la benvinguda per poder obrir moltes portes i tindre amics amb les mans obertes.

t e r b li

Xiquet delegat de JLF El delegat de la Junta Local Fallera és un càrrec amb molta importància i al que alguns no donen rellevància no sent capaços de trencar la barrera. Han d’acompanyar a la regina, la qui mana en Alzira de les falles, enguany és Almudena Molina, acompanyada per sis xiquetes. S’han de sentir molt satisfets per a la seua falla representar i poder lluir sempre al desfilar ja siguen falleres o fallerets. Delegada de Casal Un dels càrrecs més importants és el de portar el casal de la falla, on passen molt dels fets interessants i en el que s’ha d’evitar la picabaralla. Esta xiqueta és l’encarregada que no falte de res en el casal i per això ella és la delegada i sens dubte el millor aval.

cas

És la qui fa totes les previsions, compra la beguda i el menjar i no para de pensar i pensar en i tindre’l en bones condicions.

243

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Els xiquets som la primavera de la festa EXPLICaCIÓ dE La FaLLa infantil

Tro d’Avís és el nom que li van posar, en ell han escrit molts escriptors i poetes i en estos anys no hem parar de guanyar premis a Alzira i València de campanetes.

L’ofrena és per a la fallereta de tots els actes el més estimat on s’entrega allò més preuat l’estima i amor a la maredeueta.

Les ﬂames envolten en la nit i del foc ningun d’ells se salva i en tota la falla llancen un crit cridant ben fort, ¡Visca La Malva! La música sona pel carrer, la festa fallera crida al desfici i tots junts senten el bullici que atrau el veí i el foraster.

ica

El ninot està tres dies parlant sense moure’s en el monument i a tot el qui el visita va dient allò que els cartells van xarrant.

m a l f

mús

El ninot de falla naix per a ser cremat, en el taller esbossa un primer somriure, després en el carrer se sent molt lliure i acaba envoltat en flames tot socarrat.

s e

ena

La fallereta desfila orgullosa del braç del seu acompanyant i sempre en la mirada buscant la complicitat més carinyosa.

ofr

Les roses més fines en un ramell són dipositades amb gran estima als peus de la Verge més pura i fina per formar un bonic i gran mantell.

La música en falles té cames, es mou per carrers i places, crida a l’alegria sense parar i ens fa a tots ballar i disfrutar. El ‘Faller’ sona tronador; se’n fuig corrent una traca

el Club de les

rimaveres

244

El dia de l’entrega de premis el cor et batega prou accelerat i a flor de pell estan els nervis en saber quin premi has guanyat. I en arribar al teu monument el diposites amb tota l’estima i si algun foraster s’arrima li dius, ací tens el millor present. Despedida L’explicació de la falla s’ha acabat esperant que siga de molt bon grat, i si de cas algú no li ha agradat, li pregarem al Pare Sant Bernat, que per favor no el deixe abandonat en el fet d’entendre el tema abordat, ja que és molt senzill i prou encertat, el fet d’entendre una falla de veritat, quins són els càrrecs de més trellat, i com cada u té un treball encomanat perquè es puga veure un bon resultat quan el monument ja estiga plantat. Espere veure’ls la setmana fallera visitant la nostra benvolguda placeta i així comprovaran d’esta manera el que els he contat de la falleta.

245

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Els xiquets som la primavera de la festa EXPLICaCIÓ dE La FaLLa infantil

El banderí passejat amb honor és per a tu i és la millor ocasió per a dir-li a tota la població que la teua falla és la millor.

banderí

i al final la bomba esclata en casa de la fallera major.

“ M a L v a : E L dE La CvUaLor L t U L a r s a , À t I La PoEIra sIa”

CONCURSOS LITERARIS

Premi Malva 2015 al millor poema satíric

VII Premi Malva Alzira de poesia infantil

XVIII Concurs de narrativa infantil i juvenil

LA PLATJA DE L’ESPERANÇA Salvador Bolufer Femenia

la Murta Carla Morell Nicolau

Un viatge inoblidable Andreu Masiá Llinares

Festes tradicionals valencianes: El Halloween Antoni Lluís Martínez i Furió & Enric Xavier Ferrús i Fayos

El Xúquer Marta Davis Clausi

El sac de llepolies Rosa San Ramón Pardo

Benvolguda Murta Carles Llopis Corts

La generositat José Luis de la Vara Pulido

Mare, jo vull ser infanta José Antonio Martínez Giner Nicolàs Selfie Josep Enric Gonga Colomina

L’aroma del cor Blanca Raya Tudela Des del cim de la Ratlla Andreu Llopis Corts La Vall de la Murta Sara Fontana Mínguez

ASSOCIACIÓ

Acta del lliurament del Premi Malva 2015

CULTURAL

FALLA PLAÇA MALVA

AL MILLOR POEMA SATÍRIC D’UN LLIBRE DE FALLA

reunit el jurat format per: Josep Antoni Fluixà, director de la Fundació Bromera i escriptor, Enric Lluch, escriptor i Jesús Peris i LLorca, doctor en Filologia Hispànica, professor de la Universitat de València i President de l’ADEF, i actua com a secretari, José Manuel rubio Albentosa, coordinador cultural de l’Associació Cultural Falla Plaça de la Malva, el dia 24 de febrer de 2015, a les vint-i-una hores, decideixen atorgar els premis següents: FiNALiSTES: Poema titulat: NICOLÀS SELFIE Autor: Josep Enric Gonga Colomina Comissió: Associació Cultural Falla Sant Nicolau Mosquit de Gandia Poema titulat: MARE, JO VULL SER INFANTA Autor: José Antonio Martínez Giner Comissió: Falla Cambró de Tavernes de la Valldigna Poema titulat: FESTES TRADICIONALS VALENCIANES: EL HALLOWEEN Autors: Antoni Lluís Martínez Furió i Enric Xavier Ferrús Fayos Comissió: Falla Avinguda Josep Pau d’Alzira PREMi MALVA AL MiLLoR PoEMA SATÍRiC D’uN LLiBRE DE FALLA: Poema titulat: LA PLATJA DE L’ESPERANÇA Autor: Salvador Bolufer Femenia Comissió: Falla Sagrada Família-Corea de Gandia El jurat vol destacar l’alta qualitat dels treballs presentats. Així mateix, agrair a les nombroses falles que han participat dels diferents pobles com: Sagunt, València, Gandia, Alzira, Cullera, Port de Sagunt, Silla, Torrent, Oliva, Tavernes de la Valldigna, Xàtiva, Mislata. Han participat 60 poemes. I perquè així conste i als efectes oportuns, signe este certificat. El secretari José Manuel Rubio Albentosa

La platja de l’esperança1 Música: Suspiros d’un barandat (txa-txa-txa) Salvador Bolufer Femenia Falla Sagrada Família-Corea, de Gandia

PREMI MALVA 2015 AL MILLOR POEMA SATÍRIC D’UN LLIBRE DE FALLA

Crònica versificada d’un acte celebrat a Gandia, a peu de mar i amb megafonia de campanya, on el primer edil (el trobador) va ofrenar la platja sencera a donya Esperanza Aguirre (la musa). Molta gent es pregunta si la tal ofrena fou com la compra del Coco Loco, o si en el pack podrien entrar també els deutes de l’empresa pública en bancarrota. No és una crítica, és només una pregunta; fallera, això sí. Amb aires de benaurança solcant el Sol de migdia, uns càrrecs de confiança cantaven a l’esperança en la platja de Gandia.

La mossa, ferma i conclusa es va banyar els peuets a ritme de semifusa, per por que alguna medusa rondara en aquells indrets.

I en un ambient molt sentit, va concloure l’orador plorant com un descosit, demacrat i esbalaït pel tal moment d’esplendor.

I entre la llum resplendia com un raig de resplendor, una musa que encenia la flama i la poesia d’aquell edil trobador.

I entre víctors satisfets i entusiasmes de lloança, s’escoltaren uns versets, que el mentor portava fets, al so d’aquesta romança:

La musa i el trobador, fumats en fums d’alegria, fongueren en el fervor san Isidro Labrador i el sant Borja de Gandia.

La dama i el seu mentor; el trobador i la musa, eren clam i eren clamor... el vers i el mantenidor... el catet... la hipotenusa...

“Esta es tu playa, Esperansa... 2 es la playa de Madrid; paraíso de agua mansa donde muere el mal de Almansa3 al sur de Rafalcaíd”.

I un pollastre que hi havia pegant voltes per allí, va enllustrar la llum del dia amb l’harmònica harmonia d’un airós quiquiriquí.

1 2 3

Per tal de donar caràcter a la cosa, l’arena que s’utilitzarà per a assentar la base de la falla serà extreta del lloc on donya Esperanza es va banyar els peuets. Per tal d’ajustar la grafia a la pronúncia, ens hem permés escriure ací “Esperansa” en valencià de pedania pobra, seguint la fonètica d’algun que altre portaveu oficial. Sííí...; ja sé que això de “donde muere el mal de Almansa” peca de ser una mica exagerat... però ca! De més grosses se n’han vist, no troben?

249

tro d’avís 2016 · malva

Festes tradicionals valencianes: El Halloween Antoni Lluís Martínez i Furió & Enric Xavier Ferrús i Fayos Falla Avinguda Josep Pau d’Alzira

FINALISTA PREMI MALVA 2015 AL MILLOR POEMA SATÍRIC D’UN LLIBRE DE FALLA

És açò del “Halogüín” una moda molt estranya, que ens arriba fins ací i és pel temps de la castanya. Ara en lloc de valencians de “tots sants” i d’animetes, hui semblem americans i en lloc d’allò que és ben nostre, açò sí que té punyetes, celebrem el “Halogüín”. El xiquet es vist de monstre i va fent por per ací a veïns i a vianants, va cridant i armant remor. Per si no tenim prou por amb els nostres governants!

Pels carrers veus moltes bruixes, i vampirs paranormals, amb els llavis com maduixes i ensenyant tots els queixals, bavejant, esgarrapats, com els morts ressuscitats.

Això sí que és un misteri, gens críptic, ocult ni eteri, i no aquest del “Haloguín”.

Xe! Quantes contradiccions! Quanta por! Quant de fantasma! Quant de zombi cataplasma! Ja vénen les eleccions?

Què han fet els manifassers que tenim de governants?

On estan tots els diners administrats pels farsants?

De zombis i morts vivents estem ja tots fins als nassos.

Quin espant ix de la tomba! Quant de mort venint en tromba! Hauran sorgit d’altres mons licantrops i difunts?

Volem gestors eficients, no vampirs, mòmies ni aranyes, que s’enduen a cabassos comissions, bitllets dels grans, deixant-nos plens de lleganyes i nuets els valencians.

O potser no ha eixit cap mort i estem celebrant tots junts, que ha aterrat per fi un avió, en aquell trist aeroport, que han posat a Castelló?

el Club de les

rimaveres

250

Mare, jo vull ser infanta José Antonio Martínez Giner Falla Cambro de Tavernes de la Valldigna

FINALISTA PREMI MALVA 2015 AL MILLOR POEMA SATÍRIC D’UN LLIBRE DE FALLA

Mare, jo vull ser infanta; una infanta popular, d’eixes que el país aguanta sense que haja d’estudiar. Els súbdits em voldran massa i entre tots em pagaran un sou, el cotxe, la casa i, fins i tot, extra en Nadal. Després em buscaré un duc esportista, alt i templat... i els dos traurem molt de suc als paradisos fiscals! Vull casar-me i vull anar a viure a Barcelona, i si ja és independent... a fer la mà la corona! Mare, jo vull que el meu duc,

251

estiga sempre empalmat, com el que ix a la tele, eixa que veu el papà! Els dos fills ens portaran davall del braç les empreses que amb molta il·legalitat ens donaran mil riqueses! I si per una d’aquelles algun jutge malpensat, vol fer-me unes cosquerelles li diré que m’he oblidat. Que jo sols sentia amor, que jo no sabia res, ho juraré per l’honor de la família del Rei.

d’aquelles a qui li canta la Pantoja en el penal. Estaré tan desolada que ni tan sols el fiscal sabrà que he sigut salvada pel “Pequeño Nicolás”. I el conte s’acabarà com solen acabar tots, amb el jutge empresonat per tocar massa els collons! Mare, vull dir-me Cristina perquè no tinc massa clar que cap infanta dolça i fina Bartolo es puga anomenar!

Mare jo vull ser infanta, vull ser infanta reial,

tro d’avís 2016 · malva

Nicolàs Selﬁe Josep Enric Gonga Colomina Associació Cultural Falla Sant Nicolau Mosquit de Gandia

FINALISTA PREMI MALVA 2015 AL MILLOR POEMA SATÍRIC D’UN LLIBRE DE FALLA

S’amaguen en clavegueres figures d’aspecte espectral, solen moure’s per les fronteres del poder institucional. Esperen, de manera il·legal, el moment de fer un pas i amagats entre el personal, fer-se una foto fugaç. D’ells no t’escaparàs, són els “pequeños Nicolás”. No tenen cap ideologia, es venen al millor postor, i fan, sense dubtar, apologia de qui és el seu mentor. Els col·loquen de regidor o d’assessors si ve al cas, on medraran amb fredor sense por a cap fracàs.

el Club de les

rimaveres

Molts allà te’n trobaràs, són “pequeños Nicolás”. Els que tenen iniciativa fer negoci intentaran de manera obsessiva del lloc polític on estan.

D’ací ve el seu desesper si en una elecció, el desenllaç, pot deixar-los sense recer i al carrer en un tris-tras. Això gela com un glaç als “pequeños Nicolás”.

Per això no dubtaran: si algú de pagar és capaç, ells la mà ensenyaran estirant ben bé el braç.

Si a la política et dediques i ets per a un càrrec escollit, mira en les fotos on et fiques si veus algú molt repetit.

Cobrant per favors voràs als “pequeños Nicolàs”

Pots vore’t en un bon bullit si junt a un trepa rapaç et veus de sobte reflectit; fatal serà el desenllaç.

Són trepes amb pedigrí, s’arrimen sempre al poder, en política fan camí que no res més saben fer.

Tot el món dirà que estàs amarrat pel “pequeño Nicolàs”.

252

253

tro d’avís 2016 · malva

Acta del lliurament del VII Premi Malva DE POESIA INFANTIL

ASSOCIACIÓ CULTURAL

FALLA PLAÇA MALVA

reunit a la ciutat d’Alzira, el jurat encarregat de seleccionar les obres guanyadores del VII Premi Malva Alzira de Poesia Infantil, 2015, format per les següents persones: - Sr. Arturo Blasco Ferrer, escriptor i editor de reclam. - Srta. Alba Fluixà Pelufo, poeta. - Sr. Marcel Santacreu Ruiz, poeta. - Sra. M. Teresa Vives Pascual, informadora juvenil de l’Ajuntament d’Alzira. L’acte es va desenvolupar entre les 19 i les 21 hores del dia 4 de febrer, i va concloure amb el següent veredicte: 3a categoria. Per a l’alumnat de 3r i 4t de Primària: Accèssit, al poema LA PLANTA, de Salvador Montagud, del CEIP Alborxí. Accèssit, al poema LES NOSTRES MURALLES, de Lucas López Valero, del CEIP Alborxí. 2n Premi, al poema LA VALL DE LA MURTA, de Sara Fontana Mínguez, del CEIP Alborxí. 1r Premi, al poema DES DEL CIM DE LA RATLLA, d’Andreu Llopis Corts, del CEIP Alborxí. 2a categoria. Per a l’alumnat de 5é i 6é de Primària: Accèssit, al poema ELS PAISATGES D’ALZIRA, de Dídac Cayo Soler, del CEIP Alborxí. Accèssit, al poema UN POEMA PER AL XÚQUER, de Nuria Cañes Hurtado, del CEIP Alborxí. 2n Premi, al poema L’AROMA DEL COR, de Blanca raya Tudela, del CEIP García Lorca. 1r Premi, al poema BENVOLGUDA MURTA, de Carles Llopis Corts, del CEIP Alborxí. 1a categoria. Per a l’alumnat de 1r, 2n, 3r i 4t d’ESo: Accèssit, al poema LA CIUTAT D’ALZIRA, de Loreto rios Petit, de Col·legi La Puríssima 2n Premi, al poema EL XÚQUER, de Marta Davis Clausi, del Col·legi La Puríssima. 1r Premi, al poema LA MURTA, de Carla Morell Nicolau, del Col·legi La Puríssima. Premi especial a l’escola amb el nombre proporcional més elevat de treballs presentats al CEIP Alborxí, amb un 89’13%. El jurat va destacar l’alta participació de I’alumnat de Primària, reconeixent, un any més, la implicació del professorat en este premi. De la qual cosa emeten acta les sotasignats, a Alzira, 4 de febrer de 2015. Arturo Blasco Ferrer Alba Fluixà Pelufo Marcel Santacreu Ruiz M. Teresa Vives Pascual

La Murta Carla Morell Nicolau Col·legi La Puríssima

PREMI MALVA ALZIRA DE POESIA INFANTIL, PRIMERA CATEGORIA. ALUMNES DE 1R, 2N, 3R, I 4T D’ESO. PRIMER PREMI

El verd que m’envolta, eixa brisa que em fa volar, allà per on camine tot és genial! Arbres que de vells saben molt, les muralles que ara han mort, mil secrets en guarden vull saber-los tots! Eixos jardins que m’inflen el cor de sentiments i de records abans morts de tristesa ara són vius i de colors. Ja no queden restes passades, tan sols ombres del que foren, unes ermites que es juntaren i a la fi un monestir formaren. Ara ja no existeixen, però tots hi acudeixen a vore el riu baixar a eixe monestir que és la Murta una volta va estar.

255

tro d’avís 2016 · malva

El Xúquer Marta Davis Clausi Col·legi La Puríssima

PREMI MALVA ALZIRA DE POESIA INFANTIL, PRIMERA CATEGORIA. ALUMNES DE 1R, 2N, 3R, I 4T D’ESO. SEGON PREMI

El meu poble va nàixer a la conca d’un riu, s’abastia de l’aigua i de l’oratge tranquil, força incommensurable d’energia brutal, el Xúquer va ser sempre el seu millor ciutadà. Teuladins cantaven en harmonia de so, ells volien a Alzira tant com la vull jo. Els colls verds que li navegaven dins del riu, donaven pas a les garces que s’acostaven allí. Cada dia, el Xúquer troba a faltar, tota la fauna i flora que abans que el feien vital. Poc a poc el meu riu es fa artificial, per culpa de fàbriques amb impurs materials. I entre totes aquestes coses vull destacar, que per molt brut que estiga no el deixaré d’estimar.

el Club de les

rimaveres

256

Benvolguda Murta Carles Llopis Corts Col·legi CEIP Alborxí

PREMI MALVA ALZIRA DE POESIA INFANTIL, SEGONA CATEGORIA. ALUMNES DE 5É I 6É DE PRIMÀRIA. PRIMER PREMI

Quan la vall es plena d’aigua que baixa de les muntanyes amb força rega el arbres, arbustos i plantes omplint-los de vius colors i olors. Cada dia es desperten amb anhel per veure qui passeja als seus indrets desitjant ser vistos pel passatger d’eixe viatge a un món de plaer. El gran bressol que tot ho envolta ens acarona fins transportar-nos més enllà i al mateix temps ens desperta captius d’un desig de llibertat.

257

tro d’avís 2016 · malva

L’aroma del cor Blanca Raya Tudela Col·legi CEIP García Lorca

PREMI MALVA ALZIRA DE POESIA INFANTIL, SEGONA CATEGORIA. ALUMNES DE 5É I 6É DE PRIMÀRIA. SEGON PREMI

Aigua que envolta una terra. Terra surcada per belles valls. Valls coronades per altres muntanyes, pelades i frondoses. Terra de monestir i rutes antigues. Vella vila on s’amaguen els tresors d’un poble perfumat per l’aroma dels tarongers, on habiten les petjades d’una història, la nostra, la meua... perquè duc el poble al cor. Perquè, d’Alzira sóc.

el Club de les

rimaveres

258

Des del cim de la Ratlla Andreu Llopis Corts Col·legi Alborxí

PREMI MALVA ALZIRA DE POESIA INFANTIL, TERCERA CATEGORIA. ALUMNES DE 3R I 4T DE PRIMÀRIA. PRIMER PREMI

A la Casella hi ha un cim que tothom hauria de visitar on els que arriben poden contemplar una de les meravelles locals. Des de dalt de la muntanya que menut es veu tot em sembla que sóc un Déu després d’haver-ho creat tot. Allí dalt l’aire és pur i els insectes volen feliços perquè la contaminació no arriba ni la mà de l’home per destruir-ho.

259

tro d’avís 2016 · malva

La Vall de la Murta Sara Fontana Mínguez Col·legi CEIP Alborxí

PREMI MALVA ALZIRA DE POESIA INFANTIL, TERCERA CATEGORIA. ALUMNES DE 3R I 4T DE PRIMÀRIA. SEGON PREMI

La Murta és delicada cal cuidar-la bé podem anar a passejar-la li agrada que la visitem. La Murta és presumida té un antic monestir les flors són el seu aroma viu amb raboses i conills. La Murta és llibertat les seues muntanyes busquen el mar unides en una vall saluden el Cavall de Bernat. La Murta és amiga escolta problemes i secrets el seu silenci ens tranquil·litza ens dóna pau i plaers. La Murta és el nostre cor cal cuidar-la bé té aigua, animals i plantes li agrada que la visitem.

el Club de les

rimaveres

260

261

tro d’avís 2016 · malva

Acta del lliurament dels Premis del XVIII CONCURS DE NARRATIVA INFANTIL I JUVENIL DE L’ASSOCIACIÓ CULTURAL FALLA MALVA

ASSOCIACIÓ CULTURAL

FALLA PLAÇA MALVA

reunit el jurat format per: Alfred Aranda Mata, Susana Boronat Martín, Empar Bria Pelufo, Yaiza Cáceres Castillo, Esther Català González i Carla Sanchis Castillo, el dia 10 de desembre de 2015 a Alzira, decideix atorgar els premis següents per cadascuna de les categories: TERCERA CATEgoRiA Segon premi: EL CONTE PROHIBIT. Carla Fores González (Col·legi Sants Patrons) Primer premi: LA GENEROSITAT. José Luis De Lavara Pulido (Col·legi l’Alborxí) SEgoNA CATEgoRiA Finalista: El viatge. Irene Martinez Álvarez (Col·legi la Puríssima) Segon premi: Valentina. Anna Garrigues Marín (Col·legi l’Alborxí) Primer premi: El sac de llepolies. rosa San ramón Pardo Col·legi Lluis Vives) PRiMERA CATEgoRiA Segon premi: El canvi. Paula Pla Mata (Col·legi Sagrada Família) Primer premi: Un viatge inoblidable. Andreu Masiá Llinares (Col·legi Sagrada Família) Premi especial, per a l’escola amb més nombre proporcional de treballs presentats: Col·legi l’Alborxí. Secretari Alfred Aranda Mata

Un viatge inoblidable Andreu Masiá Llinares Col·legi Sagrada Família

PRIMER PREMI XVIII CONCURS DE NARRATIVA INFANTIL I JUVENIL. PRIMERA CATEGORIA ALUMNES DE 1R I 2N D’ESO

Em diuen Pep i tinc 10 anys. Des que era menut, m’encanten els goril·les i els meus pares em van prometre que algun dia aniríem de viatge a l’Àfrica a visitar “la muntanya dels goril·les”. Un divendres, quan vaig tornar de l’escola, hi havia un gran sobre en la meua habitació i, en la part de davant, posava en lletres ben grans “PER A PEP”. De seguida, el vaig agafar i el vaig obrir, estava tan emocionat que no podia ni llegir el que posava. El cor m’anava a mil quan vaig obrir un poc el sobre i vaig veure dins un bitllet d’avió. El meu somni s’anava a fer realitat!!! Per fi havia arribat el dia en què anava a poder conéixer on vivien els goril·les i, sense pensar-ho dues vegades, vaig eixir de la meua habitació corrent en busca dels meus pares perquè em pessigaren i així comprovar que no estava somiant i que tot açò estava passant en realitat. Eixa nit no vaig poder dormir esperant que es fera de dia i agafàrem les maletes per anar a l’aeroport. Tot estava preparat, sols faltava que arribara el taxi i la meua gran aventura podria començar. Quan pujàrem a l’avió, la mare em va dir que em tranquil·litzara un poc i que intentara descansar perquè el viatge anava a ser llarg. Estava tan cansant que al final els meus ulls no ho van poder resistir i es van tancar. Quan els vaig tornar a obrir, ja estàvem quasi a punt d’aterrar. En l’aeroport hi havia un cotxe esperant a que arribàrem per a dur-nos a l’hotel però jo sols tenia ganes que arribara el moment de fer l’excursió que ens duria a “la muntanya dels goril·les”.

263

A l’endemà, després de desdejunar, hi havia en la porta de l’hotel un tot terreny que ens acompanyaria en la nostra gran aventura. Començà el viatge i, quan ens vam endinsar a la selva, va passar el que pareixia impossible: el cotxe es va parar. Baixàrem tots dels cotxe, de repent, un grup de xiquets ens va rodejar. Jo vaig mirar el meu voltant per a veure d’on havien eixit i al fons, entre els alts arbres que allí hi havia, vaig veure un vell edifici que pareixia estar en ruïnes. Els xiquets eren molt amables i ens van acompanyar fins la seua escola i ens la van ensenyar. L’escola no es pareixia en res a la meua. No tenien taules, les cadires eren quatre banquets de fusta i les pissarres estaven trencades. No m’ho podia creure i, tot i això, recorrien tots els dies un muntó de kilòmetres per anar a aprendre a llegir i a escriure. El mestre, mentre jo jugava amb els xiquets, els contà als meus pares la situació en la que es trobaven. Era molt trist per a nosaltres veure com estaven i, de repent, se’m va oblidar per complet el que havíem anat a fer allí, que era veure els goril·les, perquè sols podia pensar en com podíem nosaltres ajudar-los. Quan el cotxe va estar arreglat, continuàrem amb el nostre viatge però, quan ens vam despedir, els vam prometre que tindrien notícies nostres i que intentaríem ajudar-los en tot el que poguérem. Al finalitzar les nostres vacances, les quals no podria oblidar mai en la vida, tornàrem a casa i quan vaig tornar tro d’avís 2016 · malva

a classe li vaig explicar a tots el meus companys el que vaig veure a l’Àfrica. I entre tots decidírem que els havíem d’ajudar, així que ens posàrem mans a l’obra i organitzàrem un mercat benèfic per a poder aconseguir material escolar per als xiquets i també vam fer un sopar per a arreplegar diners i poder comprar més coses. Entre tots vam aconseguir que la gent es conscienciara del problema que tenien eixos xiquets i que els ajudaren. Va ser tot un èxit!!! Els meus pares enviaren a l’escola dels nostres amics

africans tot el material escolar que vam comprar i els xiquets ens van escriure una carta molt emotiva per a donar-nos les gràcies. Des d’eixe moment, les meues necessitats han canviat i ja no són materials i, junt als meus pares, estem fent tot el possible per arreplegar diners i poder construir una nova escola en la qual els nostres amics africans puguen estudiar adequadament. Esperem poder aconseguir-ho prompte!!!

Juan Fito

el Club de les

rimaveres

264

El sac de llepolies Rosa San Ramón Pardo Col·legi Lluis Vives

PRIMER PREMI XVIII CONCURS DE NARRATIVA INFANTIL I JUVENIL. SEGONA CATEGORIA ALUMNES DE 5É I 6É DE PRIMÀRIA

Adilàs era una ciutat molt bonica. Recorde els seus jardins, amb flors de molts colors quan arribava la primavera, els seus monuments, les seues avingudes, els seus comerços plens de gent i l’antiga biblioteca on jo anava a estudiar, de vesprada, quan eixia del col·legi. Ara ja no estudie. Una bomba ha caigut a la meua escola, i un altra ha caigut en la biblioteca i s’han cremat tots els llibres. Adilàs era una ciutat molt bonica però ja no ho és. Estic molt trista. També ho està la gent, excepte els generals dels exèrcits que només pensen en guanyar la guerra. Mon pare diu que quan hi ha una guerra no guanya cap bàndol perquè perdem tots. Perdem les nostres cases, perdem familiars, perdem amics, veïns... Jo pense que també es perd l’alegria. La persona més trista del meu barri és l’ancià amo del quiosc perquè els xiquets ja no li compren llepolies. Però jo sí que li’n compre. Un dia vaig decidir tornar-li el somriure i vaig comprar-li un sac sencer de llepolies amb les meus estalvis. L’ancià semblà molt content però, mire on mire, trobe gent trista, com la meua amiga Amina. Al pare d’Amina el trobaren mort al carrer entre els enderrocs. Jo no vull que a mon pare li ocòrrega el mateix. Des que li ho van dir, Amina sent odi contra els soldats. Jo l’entenc però mon pare diu que quan odiem a una persona acabem odiant a moltes més. He pensat que quan hi ha guerra hi ha víctimes, i si hi ha víctimes hi ha odi. El millor és que s’acabe la guerra.

265

Jo crec que he trobat la fórmula per convéncer els soldats. Aquest matí he vist un soldat enmig del carrer i apuntava a una dona amb el fusell. He anat corrent cap on estava el soldat i m’he col·locat davant d’ell. El soldat no sabia què fer, crec que no volia disparar, perquè sóc una xiqueta. Jo tampoc sabia què fer, però de sobte he recordat que portava llepolies a la butxaca i li les he oferides. Ell ha apropat la mà i ha agafat les llepolies. Ha sigut incapaç de disparar i se n’ha anat pensatiu mentre se les menjava. M’he sentit contenta i satisfeta perquè he salvat la vida d’una persona. Així que he pensat que, si he salvat una vida amb un grapat de llepolies, hauria de poder salvar-ne moltes més amb el sac que tinc a casa. De vesprada he anat a la plaça on fa uns dies que s’han trobat els soldats dels dos bàndols i lluiten els uns contra els altres. Quan he arribat, els soldats han deixat de disparar només m’han vist. Mentre, jo he estat a punt de desmaiar-me, de tant nerviosa que estava, però he trobat el valor i he ensenyat a esquerra i dreta el sac de llepolies. Al principi, tots s’han quedat sorpresos i en silenci. He tret una llepolia i me l’he menjada. Finalment, un soldat ha mirat la resta, ha deixat l’arma a terra i s’ha apropat a mi. El soldat de l’altre bàndol ha fet el mateix, i poc a poc vora dos-cents soldats han compartit les meues llepolies. La noticia ha corregut per tot el poble i també als campaments militars, i fins i tot els generals han acudit a la plaça. Jo pensava que anaven a ordenar els soldats que tornaren a disparar. Un dels generals ha travessat la plaça tro d’avís 2016 · malva

Juan Fito

i s’ha plantat davant mi. M’ha mirat seriosament. He sentit por i he pensat que repartir llepolies potser no era tan bona idea, però el general m’ha mirat fixament als ulls i... m’ha demanat llepolies per al seu fill! Els soldats han cridat, han cantant i han aplaudit la decisió del general. No sé si s’ha acabat la guerra, però ara sé que és possible la pau.

el Club de les

rimaveres

266

La generositat José Luis De Lavara Pulido Col·legi l’Alborxí

PRIMER PREMI XVIII CONCURS DE NARRATIVA INFANTIL I JUVENIL. TERCERA CATEGORIA ALUMNES DE 3R I 4T DE PRIMÀRIA

Jo sóc un xic de nou anys i vull contar-vos una història que va passar ara farà quasi un any, i encara em recorde i em fa pensar. Ma mare en la seua faena té contacte amb moltes famílies de diferents tipus, hi ha famílies amb moltes necessitats perquè no tenen treball, perquè han vingut d’altres països… La meua família i jo intentem ajudar-los donant-los roba que està en bon estat però que no la utilitzem, comprant cada volta que anem al supermercat alguna cosa per a ells com farina, sucre, llet, algun producte d’higiene, etc. Aquesta acció la fem prou sovint, fa anys, ja ni me’n recorde. Això crec que és el que haurien de fer tots, ajudar a qui ho necessite. Aquest fet que a mi em pareix normal, va tindre una conseqüència que em va emocionar. Arribava el temps de Nadal i una d’aquelles famílies a les quals ajudem, es va presentar amb una bossa amb una caixa dins. Era un regal que li feren a ma mare. Supose que era un fet d’agraïment. A ma mare li va donar vergonya acceptar el regal, però va haver d’acceptar-lo. El regal era un parell de sabates del seu número, no sé com el van saber, però així era. Quan va arribar a casa amb les sabates, ens ho va contar i jo em vaig posar a plorar. Sé com viu aquesta gent i em vaig sentir fatal, pensant que aquelles persones que tenen menys mitjans són capaços de fer un esforç més gran que els que tenim més. He aprés que la generositat no la té qui més dóna, sinó

267

qui té menys mitjans i és capaç de ser generós compartint el que té, per molt poquiu que siga.

Juan Fito

tro d’avís 2016 · malva

el Club de les

rimaveres

268

a s e u q i r a u e m

n 贸 s eus els m

s c i am

are

Willia

kespe a h S m

(La riquesa d’una falla són els seus amics, patrocinadors, col·laboradors, empresaris, fallers d’honor, veïnat, fallers i falleres...)

Guia comercial Volem agrair l’estimada col·laboració de totes les empreses que formen esta guia comercial i a tots els que han fet possible l’edició d’aquest llibre de falles

273

tro d’avís 2016 · malva

el Club de les 9

Primaveres

274

275

tro d’avís 2016 · malva

C/ Calder贸n de la Barca, 9 - Tel. 962.417.991 - Alzira el Club de les 9

Primaveres

276

277

tro d’avís 2016 · malva

CENTRO OPTOMÉTRICO NEURO-COGNITIVO MONTRULL

terapia visual integración neurofisiológica reeducación auditiva

C/ Els Serrans, 17 · 46680 ALGEMESÍ · Tel. 96 072 83 77 www.centromontrull.es el Club de les 9

Primaveres

278

279

tro d’avís 2016 · malva

el Club de les 9

Primaveres

280

281

tro d’avís 2016 · malva

el Club de les 9

Primaveres

282

283

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

el Club de les 9

Primaveres

284

285

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

el Club de les 9

Primaveres

286

287

tro d’avís 2016 · malva

el Club de les 9

Primaveres

288

289

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

el Club de les 9

Primaveres

290

Toñi León CENTRO DE ESTÉTICA Fotodepilación Uñas de gel Tratamientos faciales

291

Tel. 675 43 69 37 C/ Lepanto, 8 46600 Alzira (Valencia)

tro d’avís 2016 · malva

el Club de les 9

Primaveres

292

· pol. tisneres · Av/ Democracia · Alzira ·

nos trasladamos enfrente Pere Esplugues, 147 · ALZIRA

96 240 44 05

ﬂoristeriacarolalzira@gmail.com 293

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

el Club de les 9

Primaveres

294

295

tro d’avís 2016 · malva

el Club de les 9

Primaveres

296

297

tro d’avís 2016 · malva

el Club de les 9

Primaveres

298

S E I N A servicis i instal·lacions

+34 607 196 030 +34 962 415 830 antonio@seina.es C/ Benito Pérez Galdós, 27 46600 ALZIRA Valencia

299

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

TODOMﾃ天IL MABER SL C/ Gandﾃｭa, 20 46600 ALZIRA (Valencia) Tel.: 96 241 10 76 Fax: 96 240 10 62 www.kia.es el Club de les 9

Primaveres

300

301

TrO D’AVíS 2016 · MALVA

Avda. Hispanidad, 8 bajo 路 46600 ALZIRA (Valencia) T 96 241 90 64 路 F 96 241 75 75 alzicasa@alzicasa.com www.alzicasa.com el Club de les 9

Primaveres

302

C/ Mayor San Agustín, nº 33 46600 ALZIRA - VALENCIA Tel.: 96 240 10 72 Fax: 96 240 05 73 info@alzilex.com

303

tro d’avís 2016 · malva

el Club de les 9

Primaveres

304

305

tro d’avís 2016 · malva

el Club de les 9

Primaveres

306

RECAMBIOS AUTOMÓVILES LUBRICANTES - RODAMIENTOS

Recambios Salvador Gómez S.L. C.I.F.: B--46472213

46600 ALZIRA Sagunto, 68 Tel. 96 241 08 62 - Fax 96 241 87 62

E-mail: rcsgomez@cecauto.com

46680 ALGEMESÍ Dels Arbres, 70 Tel. 96 242 15 56

Papas Duso Fritos Artesanalmente Distribuciones Duato Teléfono: 654 110 358 307

tro d’avís 2016 · malva

el Club de les 9

Primaveres

308

Busca

pos s e r a l teu

fer

cosa puc tu

u n a

alg

Santi Sancho disseny gràfic 652 193 307 ssanchogomez@gmail.com

309

TrO D’AVíS 2016 · MALVA