Impromptu 48 nº 18

Page 1

Impromptu La revista dels Amics de l’OCT48

Número 18 desembre 2012 - maig 2013

Perifèries Antonio Zarco L’entrevista Daniel Ligorio Actualitat Micromecenatge contra la crisi Des de Nova York Presentem a... Münchener Kammerorchester El relat Quartet de l’Havana L’article Señorita, ¿me permite este pecado?

Els dàncings i la dictadura franquista

Orquestra de Cambra amb el patrocini de l’Obra Social d’Unnim

Entorn al cicle Estampes del segle XX: Paul Hindermith


Editorial

Sumari

A vosaltres

Editorial: A vosaltres

Inevitablement, les fronteres formen

plena de per sí, de la seva importància

part de la nostra vida. Des que l’èsser

com a força per a trobar nous camins i

humà és conscient de sí mateix, i això

crear noves oportunitats és el comenta-

ens remunta a milers d’anys enrere en

ri del moment. La confinació cada vega-

el temps, es fa inevitable una conscièn-

da més aguda a la qual la febre cívica

cia de l’altre. I amb aquest gest inicial,

ens empeny, tan a productors com a

amb aquest pecat original, arrenca l’ús

consumidors, dins de les quatre parets

del límit com a eina imprescindible per

que amb prou feines som capaços de

a la construcció del jo.

pagar, és una cançó que ja comença a

En un moment de la història del país

sonar antiga.

en el qual vivim en què un dels límits

“Com ens en sortirem d’aquesta?”, és

més estables i immutables que existeix

la pregunta generalitzada davant d’un

o, dit d’una altra manera, un tabú, allò

panorama tan desolador. La resposta

que no es pot ni anomenar –Espanya-,

no la té ningú o, més ben dit, està a tot

s’està posant en seriós i obert qüesti-

arreu i enlloc alhora. I el refranyer po-

onament, algunes idees com superació,

pular està plagat d’aquests espais pa-

canvi, transformació i incertesa prenen

radoxals: “Qui dia passa any empeny”,

renovada força i nous matissos. El furor

“Al mal temps bona cara” o el més

social i el poder popular, nascuts en un

contemporani “Renovar-se o morir”.

gens llunyà 15M, es recanalitzen cap a

Sentències senzilles i amb un lleuger

altres fites. Fites d’emancipació d’unes

aire naïf que, preses com a conjunt, ens

idees de subjugació i intolerància, reco-

donen un camp de visió i d’acció com a

bertes per les sedes dels nacionalis-

mínim esperançador. Eficaç? Demà ho

mes, que el soroll polític no deixen es-

veurem. Però si ens prenem aquestes

coltar i no paren d’atiar. Cortina de fum,

frases com a premisa d’acció (i per què

alguns en diran, per a desviar l’atenció

no?), el que ara ens cal és seguir en-

d’altres límits, d’altres cadenes que

davant, amb els nostres projectes i les

ens mengem amb botifarra i seques dia

nostres il·lusions. I caldrà ser imagina-

sí i dia també: les retallades a tots els

tius en la seva presentació i, sobretot,

àmbits socials, el més tangible que te-

eficaços en la seva difusió. Perquè ara

nim la majoria de nosaltres.

sí, més que mai, ens devem al nostre

El gravament amb penoses cadenes a un malmés teixit cultural per part dels

públic. A vosaltres. Benvinguts a Impromptu 48

mateixos que se n’omplen la boca, ja

2

Notícies 3 Opinió: Un pas per darrera per Francesca Pau 3 Actualitat: El micromecenatge, recepta contra la crisi per Íngrid Pujol Rovira 4 Crisi i mecenatge: una mirada des de Nova York per Tomàs Peire Serrate 5 L’Article: Señorita, ¿me permite este pecado?: els dàncings i la dictadura franquista per Isabel Ferrer Senabre 6 Presentem a... Münchener Kammerorchester per Miquel Gené 8 El Relat: Quartet de l’Havana per Esther Sualdea 9 Tribuna de l’OCT48: La pastanaga

10

Notícies de l’OCT48 11 L’Entrevista: Daniel Ligorio per Miquel Gené 12

Entorn al Cicle: Estampes del segle XX (1): Paul Hindemith per Miquel Gené 14 Perifèries: Antonio Zarco per Íngrid Pujol Rovira 15

Agenda de concerts de l’OCT48 16 (Podeu enviar les vostres cartes, propostes i opinions a mail@terrassa48.com)

Amics de l’OCT48: comparteix emocions… Si vols ser Amic de l’OCT48 demana informació al 667 49 91 42 o bé a mail@terrassa48.com L’Orquestra de Cambra Terrassa 48 (OCT48) és l’orquestra resident de l’Auditori Municipal de Terrassa i s’ha convertit en els darrers anys en un referent cultural a la ciutat i en el territori català. Apostant per la versatilitat, la inquietud artística i el rigor, l’OCT48 ha ajudat singularment a la renovació dels arquetips de la música clàssica i ha esdevingut una important dinamitzadora de la vida artística i cultural del seu entorn.

2

Tots els Amics de l’OCT48 podreu participar de forma més directa i més propera en totes les activitats de l’Orquestra, tant a Terrassa com arreu del país, i col·laborar en un projecte cultural en plena maduresa, que creix des del 2001... i que no s’atura! T’animes a formar-ne part? Gaudeix d’aquest projecte comú. T’hi esperem.


Notícies NIWA, NOU DISC DE RAMON HUMET I NEU RECORDS

EL SO DE LA LLUM. MOMPOU / GAUDÍ

CICLE DE CONCERTS A L’ATENEU BARCELONÈS

El darrer 12 de novembre Neu Records presentava a l’auditori del MACBA el segon disc del seu catàleg titulat Niwa, el qual està dedicat a la música de Ramon Humet. Neu Records és una discogràfica amb seu a Barcelona que va iniciar la seva trajectòria el 2011 amb l’edició del disc Blanc, el qual recull l’obra coral de Bernat Vivancos. En quest segon treball Neu Records ha comptat amb membres de la prestigiosa London Sinfonietta i el jove director Nicholas Collon. El disc presenta tres obres de cambra de Ramon Humet, totes elles amb el Japó com a rerefons: Quatre jardins zen per a tres percusionistes, Jardí de Haikus per a tres percusionistes, violí violoncel i piano i Pè-

El Museu de la Música de Barcelona, del

L’Ateneu Barcelonès presenta per a la

qual és nou director el musicòleg Jaume

temporada 2012-2013 un nou cicle mu-

Ayats, acollirà entre el 12 de desembre i

sical titulat Artistes residents 2012-2013.

el 3 de juny l’exposició El so de la llum,

El cicle comptarà amb l’actuació de vuit

Mompou / Gaudí, en la qual es proposa

formacions musicals d’estils diversos

un diàleg entre l’arquitectura i la música

que, en diferents concerts, ens portaran

d’ambdós artistes. L’exposició, ideada

de la música barroca fins a les compo-

pel pianista Adolf Pla i el fotògraf Marc

sicions més actuals. Les formacions

Llimargas, vol revelar els paral·lelismes

participants en aquest cicle són l’Alart

entre els dos artistes a partir de la idea

Quartet, el CrossingLines Ensemble, El

que la música, com l’arquitectura, crea

Teatre Instrumental, el ConjuntXXI!, el

espais a través d’estructures sonores:

Cor La Xantria, la violinista Anna Urpina,

“L´arquitectura crea silencis. La músi-

el duo de guitarres Tàpies-Dordal i el barí-

ca neix del silenci. Els volums són les

ton Lluís Sintes. Els concerts tindran lloc

ressonàncies. La ressonància acampa-

a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barce-

nada del piano de Mompou ens evoca

lonès en diferents dates. La programació

l´arquitectura feta de volums, de llums i

completa ja es troba disponible al web de

tals per a violí, violoncel i piano.

de silencis de Gaudí”.

l’Ateneu Barcelonès www.ateneubcn.org.

Opinió

Un pas per darrera La vida va molt de pressa, i cada vegada més diu la gent gran. Els nostres dies, farcits d’actes, compromissos, propostes i objectius, volen per damunt del calendari sense fer terra. Els governs passen. Les parelles passen. Els amics, aquells que semblaven per sempre, també passen. Els bons i els mals moments, el fred i la calor, els artistes de moda, les modes artístiques. Tot passa, i de pressa. En un entorn que sembla condemnat a l’acceleració infinita, la de l’obsolescència programada, ens veiem abocats a ser éssers efímers en un entorn efímer rodejats d’objectes efímers i construïnt relacions efímeres. D’un sol ús, dos com a màxim, i a la paperera. Dins d’aquest espai centrifugat, però, cada vegada són més les veus que denuncien la voracitat salvatge i sense escrúpuls, l’era del consum, i aposten per un canvi: decrèixer per a viure millor. L’etern balanç entre quantitat i qualitat. I és dins d’aquest context on els últims dies estic torbant un nou sentit per a l’art en general i el contemporani en particular. Tot parteix de la invitació a la presentació de Niwa, el nou treball de la discogràfica Neu Records amb música de Ramon Humet. El novedós sistema d’enregistrament del disc, basat en el surround o so envolvent, fa que

Per Francesca Pau

els organitzadors ens proposin una hora d’escolta en comú envoltats per cinc altaveus més un subwoofer. La música d’Humet no és fàcil, i requereix un esforç per anar-la seguint. Durant la taula de presentació, algú comenta que aquest ha estat un fet insòlit, dedicar una hora del nostre temps només a escoltar. A la sortida, molts de nosaltres marxem amb el disc sota el braç, i em pregunto quants el tornaran a escoltar. La crítica més habitual que se li fa a la música contemporània és el seu allunyament del públic. Els compositors, capficats en el seu món, qui sap si absorbits pel misticisme de la creació i el romanticisme de la incomprensió, sembla que només busquin posar cada vegada més distància amb un ja de per si poc interessat públic. Aquest, punxat potser per algun intent frustrat d’entendre què és allò al què aquells es dediquen, i amb una mandra alimentada pels productes de consum fàcil, ja rares vegades ho intenta. I tot té sentit. L’art contemporani, un cop superat el moment postmodernista del “tot s’hi val”, és complex per definició. La complexitat, que es pot manifestar en diferents nivells de l’obra, des dels més estructurals fins als més conceptuals, requereix una voluntat, un temps i un esforç per a comprendre-la. En un moment en el qual

la velocitat és una finalitat en sí mateixa i la quantitat ha desplaçat a la qualitat en l’escala de valors dominant, un producte d’aquestes característiques té poques possibilitats de veure la llum i d’interessar algú. La pregunta a respondre és, doncs, si ens val la pena realitzar aquest esforç. La meva resposta és que sí. Els éssers humans som complexos. Les relacions que establim els uns amb els altres i amb el nostre entorn ho són. Els éssers humans, a més, carreguem amb el pes existencial de la necessitat d’explicar-nos, tant a nosaltres mateixos com a nosaltres amb els altres i amb allò que ens envolta. I per a fer-ho, inevitablement, necessitem artefactes complexos que ens permetin accedir a allò què som i situar-nos allà on som. Caldrà un esforç per a assolir la comprensió, i no tothom el farà. Però a través de la música complexa, i la contemporània ho és, pot ser que ho aconseguim. La tasca que ens toca fer entre tots, creadors, receptors i intermediaris, és apropar l’origen i el final del fet comunicatiu. Això requerirà, com deia, un esforç per part de totes bandes. Un esforç necessari per a que la música acadèmica que es realitza avui en dia pugui recuperar la rellevància social que en altres temps ha tingut. Altres arts com el cinema o la literatura ho han aconseguit. No ens podem quedar enrera. 3


Actualitat

El micromecenatge, recepta contra la crisi Per Íngrid Pujol Rovira Caiqué és un quartet jove de flamenc instrumental, format per músics amb experiència de la comarca d’Osona. Des del juny passat estan treballant amb repertori propi i versions de referents com Paco de Lucía, Vicente Amigo o Camarón. Ja s’han donat a conèixer als molts escenaris amb una resposta ben positiva per part del públic, però ara la seva intenció és enregistrar un disc amb els seus temes. Malgrat les dificultats econòmiques del moment, han buscat alternatives. Des de principis de tardor s’han aventurat en el món del micromecenatge. Malgrat la crisi econòmica, Verkami, nascuda d’una fa“Verkami s’ha la reducció de subvencions mília de Mataró amants de públiques i l’increment de la cultura, ofereix a Caiqué, convertit en l’IVA al sector cultural des i a la resta d’artistes i col· un referent al del passat setembre, artislectius que es presenten, la territori a l’hora tes i creadors no han parat possibilitat d’explicar la seva la màquina buscant alternade tirar endavant idea i engrescar als seus tives per a poder seguir fent mecenes potencials a partiprojectes a la seva feina. A través de la cipar-hi. La condició, però, és través del imaginació s’han ideat fórque els creadors han d’oferir mules per contrarestar l’inmicromecenatge” un tipus de recompensa secrement de preus per falta gons l’import de l’aportació. d’ajudes. Un exemple va ser A més, la recaptació econòla venda de pastanagues amb entrades de mica a través de Verkami només dura 40 regal per tal d’evadir el 21 per cent d’IVA dies. Si els artistes aconsegueixen recapque va impulsar el teatre de Bescanó. Tot tar totalment el seu objectiu econòmic, i així, també s’han recuperat antics models rebran tots els diners dels seus mecenes que havien perdut vigència, com és el fet de i els hauran de recompensar en funció de passar el barret després d’una actuació o les diferents aportacions. En cas contrari, la cerca intensa d’empreses o entitats priles transaccions no es faran efectives. En vades per esponsoritzar i patrocinar actes i els dos anys de vida, Verkami ha aconseprojectes culturals. guit el finançament de més 680 projectes Tot i així, molts artistes i grups han apostat pel micromecenatge, conegut també com a crowdfounding, entès com la suma de petites aportacions econòmiques, tant de particulars com de col·lectius, per a poder portar a terme projectes de manera directa i col·lectiva. En el món de la música, el micromecenatge se centra sobretot en buscar finançament per a enregistraments de discs o produccions d’espectacles. L’exemple de Caiqué i Verkami Els membres del grup flamenc han emprès un viatge per portar a terme el seu projecte musical. Després de mesos de treball i del contacte amb el públic, han decidit enregistrar el seu primer disc. Davant la falta de finançament han decidit confiar en el seu públic. Als seus darrers concerts s’han dedicat a vendre maquetes enregistrades de manera artesanal per un preu de 6 euros. Amb aquesta compra, el grup s’anota l’adreça i el nom de la persona que col· labora i es compromet a enviar-li un cd un cop estigui llest. Tot i així, amb aquesta fórmula no n’han tingut prou i han decidit presentar el seu projecte a Verkami. En els darrers mesos, aquesta plataforma basada en el micromecenatge s’ha convertit en una marca referent al territori a l’hora d’impulsar projectes a través de les petites aportacions. 4

artístics i creatius. La crisi entesa com a canvi Diuen que la crisi significa canvi. Això pot voler dir que algunes bases assentades

fins ara, centrades en el finançament públic lligat a uns criteris establerts, es poden anar modificant. Partint del model cultural nord-americà, basat en el finançament privat, en els darrers anys a Europa han sorgit noves propostes a l’hora de buscar recursos que deixen enrere polítiques culturals que només se centraven en un sol punt de vista i aposten per la diversitat artística i la implicació de més agents al voltant de la creació. Però el canvi en el model econòmic també afecta a l’artista i al músic, tant en la seva relació amb el públic com en els nous clixés i cànons sobre allò considerat artístic i/o de moda. El micromecenatge ofereix, d’una banda, llibertat d’expressió a l’artista que no s’ha d’acotar a uns paràmetres fixats per l’Administració. De l’altra, li demana un esforç molt més gran en la difusió de la seva idea per tal de recaptar el finançament necessari. Plataformes com Verkami permeten visibilitzar idees, però davant la competència, l’artista ha de convèncer els mecenes per tal que apostin pel seu projecte. Una manera diferent d’interactuar amb el públic.


Actualitat

Crisi i mecenatge: una mirada des de Nova York Per Tomàs Peire Serrate El primer cop que vaig escriure per a Impromptu 48, ara fa poc més d’un any, ho feia sobre la importància de la música a Finlàndia, país en el qual em trobava estudiant, i em referia tant a la projecció internacional dels seus músics com al pes que l’Estat té en el desenvolupament de la vida musical. Traslladat a Nova York per a continuar els meus estudis, em vaig trobar la temporada passada que dos dels principals compositors finesos ocupaven residències als dos principals escenaris musicals de la ciutat sota l’auspici privat. Dos models de funcionar diferents i eficaços. Si a Finlàndia vèiem com el tats Units. Aquesta, a més, “La perspectiva no es basa només en grans Musiikkitalo (Casa de la múdonacions i patrocinis, sinó sica), un nou complex en el d’un futur sense que la contribució de partiqual s’integren l’educació i subvencions porta culars amb quantitats molt la pràctica musical al més a les institucions més modestes també està alt nivell, està finançat maa l’ordre del dia. Sempre joritàriament pel govern ficulturals a que compres una entrada nès (Impormptu 48 nº 16), plantejar-se nous per qualsevol espectacle o al llarg de la darrera temhoritzons més enllà museu t’ofereixen la possiporada hem pogut llegir els bilitat de fer una donació, noms dels compositors Kaide les dotacions per petita que sigui. I si ja Saariaho al Carnaggie Hall públiques” aquesta compra es realitza i Magnus Lindberg a l’Avery per Internet les teves dades Fisher Hall amb la New York entren en bases de dades i molt possiblePhilhamonic acompanyats del dels seus bement rebràs informació o peticions per a nefactors: Richard and Barbara Debs Comrealitzar alguna contribució. Aquest tipus poser’s Chair, en el primer cas, i Marie-Josée d’accions estan acompanyades de contraKravis Composer-in-Residence, en el segon. prestacions que van des de petits privilegis, com invitacions a actes tancats amb Mecenatge com a pràctica habitual artistes o entrades extres, fins als casos més extraordinaris ja comentats, passant Tots dos càrrecs, doncs, estan patrocinats per tota una gradació de contrapartides en per particulars, fet gens estrany als Estats funció de la quantitat aportada. Però no noUnits d’Amèrica. Aquests patrocinis no només això: tots aquests diners són deduïmés es destinen a posicions destacades, bles de la declaració de la renda, en alguns com poden ser les de compositor resident casos gairebé fins al 100% de la quantitat. o director d’orquestra, sinó que poden anar dirigits càrrecs no necessàriament tan visibles de l’orquestra. A tall d’exemple, la trompista Michelle Baker de la Metropolitan Opera Orquestra, una altra institució musical important de la ciutat de Nova York, ostenta la Rosalind Miranda Chair. A l’altre extrem hi trobem els edificis que adopten els noms dels seus principals mecenes. Pel cas, Andrew Carnaggie va ser el constructor de l’auditori que duu el seu cognom al 1891, mentre que l’any 1973 el senyor Avery Fisher va fer una donació de 10 milions de dòlars a la Filharmònica de Nova York, fet que va motivar la decisió de canviar el nom a la fins aleshores sala simfònica del Lincoln Center, al Midtown de Nova York. Contrapartides Després d’una temporada assistint regularment a concerts de diferents formacions i a sales de tot tipus en aquesta i altres ciutats, és possible constatar que el mecenatge és una pràctica molt arrelada als Es-

Les conseqüències La primera: els programes de mà en aquest país sovint són petits llibrets que inclouen moltes pàgines plenes dels noms dels benefactors. La segona: el gran prestigi social que tenen la filantropia i el mecenatge cultural a tots els nivells, fet que la incentiva i l’enforteix. La tercera i principal: l’enorme quantitat d’oferta cultural de qualitat que té país. El més significatiu, però, és que això no només passa a les grans ciutats: posats a fer una donació, hom prefereix fer-la al teatre del poble o a l’orquestra de la seva ciutat, les quals pot anar a veure amb facilitat. Aquest fet genera un sentiment de pertinença i d’orgull, alhora que motiva i exigeix als artistes, programadors de concerts o comissaris d’exposicions a esforçar-se davant del seu públic i els seus mecenes. Sense que el cas finès signifiqui que s’exclouen patrocinis i col·laboracions del sector privat, ni que ignorem que els organismes governamentals també fan les seves

aportacions en el cas dels Estats Units, tenim dues realitats força contrastades pel que fa al finançament cultural. Ambdues, però, amb prou èxit. La mirada local La lamentable situació econòmica en la qual ens trobem té conseqüències dramàtiques per a tots. Al nostre país les iniciatives culturals que, com l’Orquestra de Cambra Terrassa 48, depenen en bona part de l’aportació pública, i per tant de la voluntat del governant de torn i de la conjuntura econòmica, esdevenen un blanc fàcil per a la temuda tisora sota el pretext de ser prescindibles. El patrocini privat també corre risc i el particular no existeix. Si hi hagués més avantatges fiscals i agilitat en els tràmits per fer aquestes aportacions, segurament la situació podria ser una altra. La capacitat de decisió sobre la finalitat concreta d’una part dels impostos que paguem sembla prou atractiva. Fomentar el suport econòmic particular a activitats culturals també significa involucrar a la gent en aquests projectes, promovent més participació, assistència i exigència de qualitat. La crisi actual ha atiat certs interessos renovadors en aquest terreny. Sembla que s’està treballant sobre una nova llei del mecenatge i a Catalunya hi ha hagut iniciatives com la Jornada sobre Patrocini i Mecenatge Cultural: visions i innovació del passat mes d’abril. La perspectiva d’un futur sense subvencions porta a les institucions culturals a plantejar-se nous horitzons més enllà de les dotacions públiques, fins ara còmodes i segures. Els polítics potser veuen una bona oportunitat de treure’s una pedra roent de sobre, malgrat hagin de cedir poder sobre el control cultural. Les grans empreses acostumades al patrocini poden trobar nous avantatges i més amplitud de mires en la seva acció social, mentre que per a les petites empreses i els particulars potser hi hagi una oportunitat de participació més activa. Ho farem? 5


L’Article

Señorita, ¿me permite este pecado?: els dàncings i la dictadura franquista Per Isabel Ferrer Senabre 1944. Un home torna esverat a casa perquè li han ordenat que tanqui la seva sala de ball. Es mira l’informe del governador civil. L’acusen, com diríem avui en dia, d’encobriment de prostitució i perversió de menors. No entén un borrall, i no pas per la retòrica recargolada a l’ús, sinó perquè, que ell sàpiga, no té res d’immoral llogar uns músics per a que els joves s’esbargeixin una estona. A més, on estan aquelles dones «de dudosa conducta» que diu l’informe? Però si les mateixes mares que acompanyen a les noies les hagueren baldat a cops! Potser és cosa del capellà. Però, aleshores, com és que dos cantons més cap allà han obert una pista nova? En les línies que trobareu a continuació s’explica com, als anys quaranta i cinquanta, el franquisme utilitzà els populars dàncings no només com una forma d’entreteniment que cercava l’evasió de la població dels menesters polítics, sinó com a mitjà de propaganda, cercant el consens social vers el règim. Del vals de l’època de Maria Cristina... La primera meitat del segle XX és un dels períodes més cruents de la Història contemporània. Dues guerres mundials i diferents totalitarismes foren el resultat de profundes transformacions socials, dutes a terme al llarg del segle XIX gràcies a les gestes dels revolucionaris francesos. L’Església perdia la batalla front els ens civils – mentre veia escandalitzada ballar agarrat el vals–, i les classes populars reivindicaven intensament els seus drets. Amb el pas del temps –i en un to no tan èpic, com explica M. Delgado (La ira sagrada, 1993)–, el defalliment de la cosmologia religiosa i la incapacitat de la burgesia per substituir-la per una altra igual de funcional, generaren la lluita entre les diferents alternatives d’organització políticosocial, les quals, amb praxis més o menys violentes, perfeccionaven els seus aparells propagandístics cercant la captació de les masses. Aquest fou el cas, per exemple, dels feixismes. La victòria del bàndol aliat a la II Guerra Mundial es podria considerar un happy end d’aquesta història en forma de capitalisme democràtic. No va ocórrer el mateix a l’Estat espanyol, que hagué d’esperar quasi quaranta anys per a sortir d’una dictadura. El franquisme hagué de jugar les seves cartes, doncs, per a legitimar-se davant els ulls

Llibre de festes patronals de Picassent, 1950

6

d’una comunitat internacional excessivament clement amb el nacionalcatolicisme.

... al swing republicà Una de les claus per a entendre la capacitat de mobilització dels règims totalitaris fou l’ús dels mitjans de comunicació d’abast massiu. Primer fou la premsa, a qui va seguir el cinema i la ràdio. D’això l’Església també en sabia, i no dubtà d’adaptar-se als nous temps. Mitjançant opuscles a preu ganga, féu circular literatura edificante per a sanejar l’«emmalaltida» moral del liberalisme, socialisme, marxisme i tot el que acabés en -isme que no fos catolicisme fonamentalista. En aquesta literatura, el medi urbà, les noves modes d’abillament, el feminisme, etc. eren els culpables de la degeneració de cos i d’esperit. Però si hi havia una cosa que feia caure inexorablement en la indecència, eren els nouvinguts ballables i els seus espais. Després de l’escàndol del vals, la irritació fins i tot dels religiosos menys puristes a partir de 1913 la provocaren el tango i altres balls de procedència nord-americana, que es popularitzaren en locals d’esmunyedissa definició com els cabarets, the-danzants, dàncings, cafès i casinos de partits i cercles associatius. Cada vegada amb més profusió, sortir a ballar passava a formar part del lleure mercantilitzat, és a dir, no necessitava de cap excusa extreta del calendari ritual -carnestoltes, pasqua, festes patronals- per a portar-se a terme, previ pagament d’entrada, és clar. Els feixistes italians, arribats al poder als anys vint, no oposaren massa resistència a aquest nou loisir. L’última empenta per a les pistes de ball la donaren les big bands i el swing dels anys trenta –recordeu a Glenn Miller i In the Mood?–, concebuts expressament per a ba-

llar. Aquells dàncings dels nostres pares i avis són, doncs, el model d’espai de lleure consumista més semblant a les discoteques actuals, màrqueting inclòs, com per exemple l’entrada de franc per a les dones.

La definitiva recepció del jazz fou una maniobra per a acostar posicions amb els nord-americans El franquisme: un matrimoni de conveniència L’esdevenir del franquisme sol dividir-se en dues etapes que tenen com a eix el Pla d’Estabilització Econòmica (1959). A partir dels seixanta, l’autarquisme commutà en un desarrollismo tecnocràtic que permeté passejar-nos amb Sis-cents i escoltar el Black is black. Però això no succeí d’un dia a l’altre, i cal que fem un recorregut pels vint anys anteriors del règim. Aquesta primera etapa es caracteritzà per l’existència d’un Partit Únic –la Falange–, un Sindicat Vertical, uns càrrecs governatius provinents de l’Exèrcit o de les classes benestants, i el suport de l’ens religiós, el qual, a més de proporcionar l’imaginari de «cruzada» que sustentava ideològicament al règim, s’encarregà des del púlpit de pregonar una moralitat catòlica gens procliu a divagacions teològiques. Al carrer, els capellans es convertien en vigilants ubiqüitaris. Ara bé, darrere d’aquesta simbiosi entre falangistes i eclesiàstics, s’amagaven un bon grapat de divergències per ostentar la primacia al poder. Cal dir, però, que aquestes lluites mai feren perillar l’hegemonia de l’autoritat. Els falangistes, que se les veien massa bones


Arxiu Personal de Teresa Aguado (Picassent, València).

davant l’omnipotent Església i les elits –hi ha qui canvià la jaqueta roja per la camisa blava sense remordiments–, tingueren només capacitat d’influència fins que el franquisme albirà que el desenllaç de la II Guerra Mundial no seria favorable als seus homònims europeus.

¿Es prohibeixen els dàncings? Les destruccions materials de la Guerra Civil i la ideologia dels insurrectes arrasà, inicialment, amb el procés d’expansió de les pistes com a lleure predilecte –junt al cinema– del jovent. El 1940 se suspenia la concessió de permisos per a noves obertures de «‘cabarets’, ‘dancings’, ‘salas de fiesta’ y similares». El decret, però, era del tot ambigu i tornava a deixar en mans de favoritismes l’obertura o tancament de locals de festa: no especificava cap norma per a aquelles que ja estaven funcionant i deixava la possibilitat de reforma dels locals si s’aconseguia demostrar «los graves perjuicios que se ocasionarían al no reanudar la industria». L’Església estava encantada amb aquestes limitacions, en l’època on proliferà altre cop la literatura edificante sospitosament semblant a la de finals del XIX. No tan contents estaven els falangistes, els quals a priori no tenien res en contra del panem et circenses. Com en tantes altres coses, el franquisme despullava a les persones de la seva capacitat d’actuació amb mitjans que tenien com a objectiu crear una massa social absent sotmesa a la voluntat de l’autoritat. A la prohibició d’obertura de sales de ball l’acompanyaven tres mesures que promocionaven altre tipus de lleure. En primer lloc, el tancament per motius polítics de la majoria de cercles recreatius. Seguidament, la censura contra tot allò que se suposés

estranger, com el jazz. L’única dansa viable, ideològicament, era la folklòrica. Per últim, el règim activà una xarxa de lleure «alternatiu». Com si el país fos un gran parc temàtic, adjudicat sense concurs a Falange i el Sindicat Vertical, s’oferia: pels més menuts, el paramilitar Frente de Juventudes; com a substitut dels sindicats obrers i les associacions, Educación y Descanso; i per a les dones, la tan coneguda Sección Femenina, que a més de tasques assistencials, organitzava competicions esportives i musicals, com els Coros y Danzas. Acción Católica, l’organització seglar de l’Església, tampoc es quedà enrere amb el seu teatre i cinema catòlic. No era «obligatori» afiliar-se a aquestes organitzacions, però a manca d’alternatives i amb por de resultar sospitosos políticament, bona part de la població s’hi va veure abocada.

Maquillant-se per a anar a ballar Després d’uns anys d’intensa legislació coercitiva, la situació socioeconòmica dels espanyols havia arribat a «una mayor normalidad» -segons els franquistes–, tal i com dictava una ordre de 1944 que permetria obrir nous locals per al consum de menjar i beguda, ans també suspesos. Més bé, el que s’havia normalitzat era l’estraperlo, però això és un altre tema. El cas és que, coincidint sospitosament amb l’avanç notori del aliats a la II Guerra Mundial, el franquisme anà promovent mesures de distància amb els altres totalitarismes europeus. A mitjans de 1945 entrava com a Ministre d’Exteriors el catòlic propagandista Martín Artajo, la principal revista musical de l’Estat, Ritmo, trencava a finals 1945 el seu vehement discurs «antijazz», i, a principis de 1946 es derogava la suspensió d’obertura de nous establiments de ball perquè «razones circunstanciales aconsejaron la aplicación de tales medidas […]; mas no conviene prolongarse indefinidamente en atención a legítimos intereses que de otro modo resultarían lesionados». La reacció dels eclesiàstics més rancis no es feu esperar i el Cardenal Segura, Arquebisbe de Sevilla per a més senyes, publicava aquella pasqua la pastoral més apocalíptica de l’època contra el ball modern. La majoria de l’episcopat, però, tot i que les advertències sobre la nocivitat del ball no cessaren en cap moment, desviaren les seves atencions cap al paternalisme amb el món obrer. Per exemple, al Butlletí de l’Arxidiòcesi de València desaparegué el tema del ball a partir de 1947, preferint-se fórmules més pedagògiques com els cursets per a capellans on s’explicava que «la misión del sacerdote, conforme al espíritu de la Iglesia, ha de ser ‘orientar y animar las di-

versiones’ del pueblo. No nos pasemos de rigurosos. ¡Qué pena combatir para luego tener que aceptar!». Tanmateix, massa ingenu resultaria pensar que, de sobte, l’Església canviés radicalment el seu discurs. La Guerra Freda entre els EUA i la URSS començava, i calia, doncs, extremar les mesures davant el comunisme. A tal efecte, com ha demostrat I. Iglesias (Improvisando la Modernidad: el jazz y la España de Franco, 2010), la definitiva recepció del jazz fou una maniobra per a acostar posicions amb els nord-americans.

Els prolegòmens de l’època ye-ye Al·legant altre cop millores econòmiques, el 1952 l’Estat modificà els horaris d’obertura de les pistes de ball, permetent-lo fins a les tres de la matinada. Un disgust per alguns sectors catòlics, com afirmava el 1953 Ecclesia, la revista oficiosa del catolicisme: «El Carnaval no ha sido vencido. Diríamos más bien que se ha extendido, rompiendo los diques artificiosos del calendario para derramarse a través de todo el año por esas ‘salas de fiesta’». Retòrica només, al cap i a la fi, si tenim en compte que uns mesos després la dictadura i la Santa Seu signaren el Concordat.

El règim aprofità la popularitat de les pistes de ball per a aparentar internacionalment una normalitat que era del tot fictícia Així doncs, en poc més de deu anys, el règim passà de vetar l’obertura de les pistes de ball a permetre-les copiosament, gestionant la seva permissivitat com a mitjà d’aquiescència civil, i aprofitant la seva popularitat per a aparentar internacionalment una normalitat que era del tot fictícia. Els tancaments de sales anteriors a 1946 es degueren, fonamentalment, a disputes personals i serviren, sobretot, per a afavorir els empresaris adscrits al règim: quin sentit, sinó, tindria clausurar una sala de ball i deixar-ne obrir una altra a la vora? Paral· lelament, els canvis que els provocaren els retocs cosmètics de la dictadura facilitaren el trànsit cap a les transformacions socials dels anys seixanta. El vespre s’allargava, els ballables eren cada cop menys ortopèdics i fins i tot en algunes sales de ball les dones pagarien entrada per a evitar les inoportunes familiars que vigilaven les relacions entre el jovent. Tot restava preparat per a que arribés la generació ye-ye.

7


Presentem a...

Münchener Kammerorchester Per Miquel Gené El proper mes de març realitzaran una petita gira per Espanya amb parades el dia 7 al Palau de la Música Catalana i el 10 a l’Auditori de Girona. És un bon moment per a presentar-vos a una de les millors orquestres de cambra que podem sentir avui en dia. Qui són? Estem parlant de l’Orquestra de Cambra de Munic, la qual vindrà amb el seu director titular, Alexander Liebreich, i els solistes Viviane Hagner (violí), Marie-Elisabeth Hecker (violoncel) i Martin Helmchen (piano) a interpretar el Triple Concert i la Simfonia nº 4 de Ludwig van Beethoven. La MKO, com ells mateixos s’anomenen, és una formació amb més de seixanta anys d’història. Va ser fundada l’any 1950, en plena postguerra mundial, per Chrisoph Stepp i des d’aleshores ha tingut com a directors artístics a Hans Stadlmair (19561995), Christoph Poppen (1996-2006) i Alexander Liebreich. On toquen? L’orquestra realitza una setantena de concerts a l’any. El gruix d’aquests concerts són a la ciutat de Munic en diferents cicles: els Abonnementkonzerte, un concert mensual a la seva seu habitual del Prinzregententheatre; la Nachtmusik der Moderne, monogràfics dedicats a compositors del segle XX a la Pinakothek der Moderne; el Kinder und Jugendkonzert, un concert dedicat als nens i joves; un cicle de concerts de cambra amb membres de l’orquestra al Münchner Kammerspiele; el concert Carte Blanche, on un músic convidat disenya un programa al seu gust que no es revela fins l’últim moment i un concert benèfic anual. A banda dels concerts a Munic, l’orquestra també realitza actuacions fora de la ciutat i més enllà de l’àmbit alemany, com serà la gira que el març la portarà a Espanya o concerts a París i Hong Kong. Què toquen? El repertori habitual de la MKO combina obres i compositors canònics del repertori clàssic i romàntic amb propostes de música dels segles XX i XXI. El resultat d’aquesta mescla són uns programes arriscats on els noms de Mozart, Beethoven, Brahms, 8

Schubert o Schönberg es donen la mà amb els de compositors actuals com Salvatore Sciarrino, Helena Winkelman o Harrison Birtwistle. Aquesta línia de programació, iniciada per Christoph Poppen, es manté sota la direcció d’Alexander Liebreich i té com a objectiu “aconseguir una relació més profunda amb sonoritats poc familiars”. En aquest sentit, l’orquestra va rebre el 2008 el premi Neues Hören de la fundació Neue Musik im Dialog per la “riquesa d’idees en la seva exploració de noves vies per presentar la música contemporània”.

Discografia La MKO ha gravat més de trenta discs per a diferents segells, entre els quals destaquen l’enregistrament dedicat a J.S. Bach amb la violinista Hilary Hahn i els cantants Matthias Goerne i Christine Schäfer (Deutsche Grammophone, 2010) i el disc d’obertures de Gioachino Rossini (Sony Classical, 2011). Des de l’any 1999 la MKO treballa de manera habitual per la línia New Series de la discogràfica ECM. En aquest segell ha participat en 11 discs en els quals confirmen el seu compromís amb l’actualitat musical (“Madhares”, dedicat a la música de Thomas Larcher i “Natura Renovatur”, amb mú-

sica de Giacinto Scelsi), sense oblidar els grans clàssics (“Farewell”, amb Simfonies de Joseph Haydn, i “Ricercar”, amb obres de Bach/Webern). L’últim disc de l’orquestra per a aquest segell es titula “Landscapes” i explora la música del compositor Toshio Hosokawa per a orquestra i shô, instrument tradicional japonés. Així sonen A Natura Renovatur, peça per a onze instruments de corda de l’any 1967, enregistrada el 2005 sota la direcció de Christoph Poppen, els músics de la MKO porten els instruments al límit de les seves possiblitats per a crear sonoritats extremes. L’obra es basa en la transformació de la textura sonora, la qual es genera mitjançant línies de tensió que s’enllacen i es desfan. L’orquestra respon al repte musical assolint i transmetent els estats emocionals que la peça els demana (http://youtu. be/dihGnrLFZkI). En el disc dedicat a les obertures de Gioachino Rossini, enregistrat el 2011 i dirigit per Alexander Liebreich, l’MKO es mostra brillant i serena. La seva interpretació es basa aquí en línies melòdiques àmplies i contingudes. És eficaç en els fragments que demanen més gruix orquestral i hàbil en el contrast dinàmic, que realitza de manera subtil, sense arribar a la grandiloqüència de les grans orquestres simfòniques (aquest disc es troba disponible a Spotify). La MKO en acció Podeu veure a la MKO en diferents gravacions disponibles a la xarxa: • http://youtu.be/q0MKJ3aP4Fc • http://youtu.be/LHjqG11klaE • http://youtu.be/cuq_Xyv3bW8 • http://youtu.be/4_yADCKT_VI


El relat

Quartet de l’Havana Per Esther Sualdea Il·lustració d’Alex Martínez

Aquella nit tèbia d’estiu els va portar a descobrir nous escenaris, carrerons estrets amb la màgia decadent i misteriosa que només el barri Gòtic pot oferir. Acabaven de menjar en un mexicà i, abans d’anar a fer una copa, van decidir estirar les cames per fer baixar el sopar. Però la passejada va durar menys del previst ja que, quan van arribar el passeig del Born, una melodia càlida i atraient els va fer aturar-se. Van pujar pel carrer d’on provenia i van arribar a un vell local que no convidava massa a entrar. La porta, de fusta menjada pel temps i la humitat, estava pintada d’un blau alegre i llampant que li atorgava un aspecte ben diferent de la resta de bars de la zona. Mentre intentaven descobrir com era l’interior a través d’uns vidres bruts i amb taques de pintura, dos nois mulats els van tallar la retirada: “Pasen, pasen, no tó los día tendrán el privilegio d’escuchá a la orquesta ‘Son la la Havana’!”. I s’hi van endinsar. Semblava ben bé que una màquina transportadora els hagués enviat a un país del Carib. Cuba, Puerto Rico… tant se val. Deixant de banda el fet que eren els únics blancs del local, allà dins es respirava una energia totalment diferent al frenètic ritme de la ciutat. El temps i els pensaments s’havien esvaït. L’única cosa que comptava en aquell indret era la música. Gaudir de cada nota, de cada melodia, de cada acord. En Ferran va sentir enveja d’aquella gent i, pels rostres dels seus amics, semblava que ells estaven pensant exactament el mateix. Van asseure’s a la barra i van demanar quatre mojitos, imitant a la majoria dels clients. Ningú no semblava haver-se adonat de la seva presència: homes i dones bevien, reien i movien el cap al ritme de la música. El barman, un jove negre d’aspecte fornit i amable, els va delectar amb una demostració superba de com preparar el més cèlebre còctel cubà. Primer, va triturar acuradament en un morter les fulles de menta, el sucre i el suc de llimona. Tot amb la màxima cura i delicadesa. Va servir la barreja en un got alt, va afegir el rom i va remoure bé, agregant seguidament el gel picat. Per acabar, va afegir aigua mineral amb una gràcia naural. Per la seva perícia, semblava que aquell individu no hagués fet res més en tota la seva vida. Els quatre amics miraven bocabadats els gots quan el jove els va col·locar davant seu. Un vell d’aspecte fràgil que fumava en pipa els va explicar que en Nelson era un dels millors barmans de l’Havana Vella i que ara feia uns tres o quatre anys que vivia a Barcelona. “Con Fidel no tienes muchas opciones -els va dir-. O te arriesgas o estás bien jodido”. Tots ells van assentir i l’home, que era de conversa fàcil, els va explicar anècdotes de la seva estimada Havana. Aquella nit en Ferran va aprendre una cosa dels cubans: es conformen amb poc i saben gaudir del que tenen. De sobte, una veu femenina, forta i voluptuosa, va fer que en Ferran es girés, deixant el vell amb la paraula a la boca. Allà, palplantat, mirant perplex l’escenari, va descobrir que la Bellesa es podia manifestar de les maneres més insòlites i als indrets més inesperats. La veu que acabava d’irrompre en escena era la més encisadora forma d’expressió que havia sentit mai. I els ulls de la cantant, d’un negre intens, un oceà on perdre’s. Ella el va mirar i li va dedicar un somriure. En Ferran no va ser capaç de reaccionar. Era un home de gran atractiu per a les dones i ho sabia. Als seus 40 anys no s’acoquinava amb facilitat. Però aquesta deessa caribenya l’havia ben bé embruixat.

El quartet ‘Son de la Havana’ va complaure el seu públic amb un repertori de quasi dues hores amb boleros, cha-cha-chás i algun blues. Quan van finalitzar, la cantant va baixar de l’escanari i, decidida, va asseure’s al costat d’en Ferran. ‘Me llamo Odalis. Me invitas a una copa?’, li va dir amb una mirada tèbia i brillant. L’home li va oferir la seva beguda mentre demanava un altre mojito a en Nelson. L’Odalis va començar a parlar, com si fossin dos vells amics que es coneixien de tota la vida i s’acabessin de retrobar després de molts anys. Li va explicar que ella i la seva orquestra estaven fent una gira per Europa, que tenia la sort de poder sortir i entrar de Cuba sense problemes per la seva condició de cantant i que s’hi estaria uns quants dies més a Barcelona. En Ferran també va descobrir en aquella animada conversa que la dona, que devia sobrepassar àmpliament la trentena, tenia una filla que havia deixat a Camagüey amb els seus pares. I que s’havia separat del seu marit feia ja molts anys. “És el típico hombre cubano, le gustan demasiado las mujeres. ¡Todas!”, li va explicar amb un somriure resignat. En Ferran li va parlar també de la seva vida a Barcelona i, a mida que avançava la nit, un sentiment anava apoderant-se d’ell: no podia ni desitjava acomiadar-se d’aquella dona cubana. Devien voltar les set del matí quan es van dir adéu a la porta de l’hotel de l’Odalis i van acordar trobar-se allà mateix unes hores després per dinar. En Ferran li ensenyaria els atractius de Barcelona. Quan es van retrobar, ell la va saludar amb un petó llarg i intens. I ella el va correspondre. A mida que passaven les hores, quelcom anava creixent entre ells. No sabien ben bé què, però ho havien d’esbrinar. Es van continuar veient i en Ferran no es va perdre cap dels seus concerts. Sentia tanta fascinació per l’Odalis com per la seva manera de cantar. I, quan va arribar el moment d’acomiadar-se, ella li va prometre que tornaria, que vindria a viure a Barcelona amb la seva filla. Ell se la va mirar amb un semblant trist. Mentre veia allunyar-se el taxi que portava els ‘Son de la Havana’ a l’aeroport, va somriure, mirant el CD que l’Odalis li acabava de regalar. “Com oblidar-la? Sempre em quedaran la seva música i la seva veu”. 9


Tribuna de l’OCT48

La pastanaga Fa massa temps que des d’aquesta secció de l’Orquestra de Cambra Terrassa 48, la veu dels músics de la formació, ens agradaria parlar de música. De Beethoven i la versió per orquestra de corda que vam interpretar al concert de novembre, o de la Isabel Monar, la veu que ens visita al desembre, o de Pablo Valetti, Hindemith, Haydn o Elvis Presley, que són noms que se’ns faran propers en el transcurs del Cicle de Concerts 2012-2013 a l’Auditori Municipal de Terrassa. I ho farem per demostrar normalitat. El cicle que presentem a Terrassa ens continua fent moltíssima il·lusió, ens genera moltes ganes d’interpretar obres ben reconegudes pel gran públic i ganes de fer conèixer petites grans joies i experiments de la literatura per corda que de ben segur causaran sorpresa i plaer artístic. Hem de demostrar normalitat mentre el món de la cultura s’enfonsa als nostres peus. Ja està, ja hem parlat de música... Ja podem parlar del món que s’enfonsa. I és que seria absurd negar que mentre intentem fer música, crear espectadors i afició per un art que ens fa millors persones, hàbils en l’escolta, l’atenció i la reflexió so-

10

bre un discurs artístic i abstracte, el país ens nega cada cop més el plat a taula i ens fa adonar que l’únic que val és gaudir del present, ja que del futur ningú no en sap res. No cal ser massa bon analista per observar que el teixit cultural s’ha desmantellat en qüestió de dos anys i que s’han llençat gran part de les infraestructures del país a les escombraries, com si la cultura fos la culpable de la situació en què ens trobem i prescindir-ne fos una solució. Quan la cultura entra en el joc de mercat com a única sortida, deixa de ser cultura per convertir-se en alguna altra cosa (entreteniment, publicitat...) i a més obliga a extorsionar encara més als treballador del sector, els quals ja de per si sempre hem estat en situació de precarietat i ens hem mogut i treballat comptant amb la il·lusió i l’enriquiment artístic com un valor afegit als nostres salaris ínfims per fer una tasca que, sense retallades possibles, requereix esforços màxims d’anys de formació continuada. Suposem que retallar en cultura els suposa un estalvi a curt termini, però estem convençuts que la petjada que deixarà aquest bombardeig incessant causarà ferides que

trigaran molts anys, potser dècades, a curar-se. Estem contents de sobreviure, com diuen els supervivents de les grans tragèdies. L’èxit és existir encara! Però se’ns ennuega la gola al recordar tot el que està perdent el nostre entorn, tota la vitalitat musical que feia possible una certa mala salut de ferro al nostre sector. Així que, sense queixar-nos més, volem dir que en tenim prou amb pastanagues. Sí, sí, com les que fan caminar els rucs. Que algú ens mig enganyi i ens mostri un camí per on transitar feixugament per poder menjar una pastanaga en arribar, per tenir-la a taula amb una mica d’arròs. Algú que ens pugui parlar del futur a curt termini, si us plau. Si no, les haurem de conrear nosaltres, les pastanagues. I un cop conreades, les farem servir com a entrada als nostres concerts per no haver de pagar el 21% d’IVA, com ja fan en algun teatre del país. Perquè això sí, si anem a treballar al camp serà per l’autoconsum. I aleshores tindrem la panxa una mica plena i segur que tindrem ganes de continuar fent música per a tots aquells que no som culpables d’aquesta maleïda crisi.


Notícies de l’OCT48 CICLE DE CONCERTS A L’AUDITORI DE TERRASSA Un any més l’Orquestra de Cambra Terrassa 48 és grup resident a l’Auditori Municipal de Terrassa, espai en el qual ofereix el seu Cicle de Concerts. El Cicle 2012-2013 es va obrir el 14 d’octubre amb un programa dedicat a Xavier Montsalvatge, de qui enguany commemorem el centenari del naixement, que comptava amb obres del mateix Montsalvatge, Ricard Lamote de Grignon i Eduard Toldrà. El concert de novembre va estar dedicat a quatre noms amb “b” majúscula: Bach, Beethoven, Brahms i Bartók. En el concert de Nadal del 23 de desembre tindrem la companyia de la soprano Isabel Monar en un repertori d’àries del segle XVIII de Telemann, Vivaldi i Rameau. El 20 de gener serà el violinista i director Barry Sargent qui ens visitarà per a dirigir les simfonies de Wranitsky i Mozart. El cinquè concert del Cicle, el 24 de febrer, estarà dedicat a una altra efemèride, els 50 anys de la mort de Paul Hindemith, de qui podrem escoltar les Cinc peces per a orquestra de corda i Els quatre tempera-

ments, amb la presència de Joan Rubinat al piano. El mes de març ens endinsarem en les Set Paraules de Crist a la Creu, aquesta vegada en la versió que Joseph Haydn va consagrar a l’oratori de la Santa Cueva de Cádiz. El 21 d’abril l’OCT48 dedicarà el seu concert al gènere del divertimento, amb obres de Mozart, Bartók i Walters. En el final de Cicle, el 19 de maig, podrem escoltar algunes de les mescles entre música clàssica i música popular que han proposat autors com Breiner, Yoshimatsu o Elvis Costello en companyia de la veu del músic terrassenc Litus.

DANIEL LIGORIO AMB L’OCT48 L’estrena del Cicle 2012-2013 de l’OCT48 va tenir com a convidat especial el pianista Daniel Ligorio, el qual va interpretar junt a l’OCT48 l’obra Recóndita Armonía de Xavier Montsalvatge. Ligorio, un dels pianistes catalans amb més projecció internacional, es mostrava molt satisfet de la col·laboració amb l’OCT48 i ens emplaçava a tornar-los a veure junts

el maig de 2013 interpretant el Concert per a piano i orquestra en la menor d’Edvard Grieg al Centre Cultural Unnim de Terrassa.

PRESENTACIÓ DE L’ASSOCIACIÓ CATALANA D’ORQUESTRES PROFESSIONALS El passat 15 de novembre es va presentar l’Associació Catalana d’Orquestres Professionals (ACOP). Aquesta associació agrupa a 10 orquestres de música clàssica (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, Orquestra de Cambra Terrassa 48, Orquestra Barroca Catalana, Acadèmia 1750, Grup Instrumental Barcelona 216, Orquestra Simfònica Camerata XXI, Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, Orquestra de Cadaqués i Orquestra Simfònica del Vallès) i neix amb l’objectiu de representar les formacions associades davant de les Administracions, vetllar per la seva salut econòmica, artística i social i oferir un espai de trobada i intercanvi de coneixements.

Música per a microbis Sidoku

Jeroglífic

Es parteix d’una graella de 7x7 en què algunes caselles contenen una nota. Per completar la graella cal posar una nota (do, re, mi, fa, sol, la, si) en les caselles buides, tenint en compte que les set notes han d’aparèixer en cada columna, en cada fila i en cada zona (una zona queda delimitada per vores més gruixudes). Només existeix una solució! Les notes de les caselles ombrejades (en ordre: d’esquerra a dreta i de dalt a baix) corresponen als primers compassos de la peça musical que s’indica al damunt de cada SIDOKU.

Així sona el violoncel del Jordi.

Quadres d’una exposició. Promenade (M. Moussorgski)

www.sidokus.com 11


Entrevistem a

Daniel Ligorio pianista convidat de l’OCT48 Daniel Ligorio és un dels pianistes amb més projecció del panorama musical català. Enguany ha participat en el concert inaugural del Cicle 2012-2013 de l’OCT48 interpretant la Recóndita Armonía de Xavier Montsalvatge com a homenatge al compositor en el centenari del seu naixement. Aprofitem l’oportunitat per parlar amb ell.

Daniel, com són els teus inicis en la música? Vaig començar a estudiar música als set anys a l’Ateneu de Cerdanyola. Vaig fer el Grau Mig al Conservatori de Sabadell i el Superior al Conservatori del Bruc. Amb divuit anys vaig anar a fer un postgrau a Londres, al Royal College, on m’hi vaig estar quatre anys. Després d’això ja vaig tornar cap aquí. I com emprens el camí de pianista? La veritat és que mai vaig fer una gran pensada sobre a què em dedicaria, perquè de ben petit tot ja estava ben encaminat. Els meus pares em posaven totes les eines possibles per a que estudiés. O sigui que tant a casa com jo mateix ja ho teníem bastant clar. He trobat per Internet un article del País de l’any 1988 que parla de tu Sí, de quan tenia dotze anys! Va ser arrel d’un concurs estatal que vaig guanyar a Madrid. Com a premi, a part de diners et donaven molta promoció a televisió i ràdio. Durant quatre o cinc mesos cada setmana o cada dues setmanes anava a Madrid a gravar. Jo diria que va haver-hi dos concursos que em van marcar. Un és aquest i l’altre és el primer premi del concurs Joventuts Musicals d’Espanya, que em va permetre tocar amb l’Orquesta de Radio Televisión Española i a La Maestranza de Sevilla. Van ser dos moments molt importants, amb dotze i disset anys. Com es viu tot això tan jove? La veritat és que no t’adones de la magnitud del què passa. Ho vius bastant natural12

i anem amunt i avall. És una experiència de compartir visions musicals. I amb la docència intento passar als alumnes totes les vivències i totes les coses que aprenc quan estudio o toco. És una activitat més tranquil·la, però a la vegada m’obliga a meditar quines coses explicar i quines no. És com una planta que vas regant i vas veient com creix. Si creix una mica torta, doncs a redreçar-la, Vull dedicar cada observar quines coses li van bé. És posar en pràctica part de la vida a amb altra gent el que poso diferents coses, en pràctica amb mi.

ment. Ara toca anar aquí, ara toca anar allà, tu vas tocant les teves coses i no acabes de veure la transcendència del tema. Suposo que si ara ho hagués de fer em posaria bastant més nerviós. Quanta més edat tens hi ha més gent que et coneix i a qui no pots decebre, has d’estar sempre a un nivell molt alt. Quan tens dotze anys l’únic que vols és tocar. No hi ha res més. També llegeixo que als dotze anys et plantejaves ser director d’orquestra

perquè si no estàs Crec que cada època té la Com a solista, com vius el seva història. Ara m’estic defent sempre el fet d’estar totalment sol, dicant bastant als concerts i mateix des de la preparació fins al a la pedagogia. Sóc profesconcert? Se’t fa dur? sor del Conservatori SuperiNo, perquè ja estic molt acostumat. Cada or de Música del Liceu i del Conservatori de matí t’aixeques, baixes a estudiar, prepares Bellaterra i dono concerts de piano sol i de les teves coses… És diferent quan toques música de cambra amb el Trio Arriaga. Però amb orquestra, com vaig fer l’altre dia amb no descarto que quan tingui cinquanta anys l’Orquestra Terrassa 48, ja que aleshores dediqui més temps a composar, canviï una tu prepares unes coses, però saps que tomica de ritme. Vull dedicar cada part de la caràs amb altra gent. Has de canviar psicovida a diferents coses, perquè si no estàs lògicament com preparar l’obra. Són petits fent sempre el mateix. matissos, però són importants. Docència, interpretació com a solista i I el viatge, l’arribada al teatre… música de cambra. Són tres tasques molt diferents. Què li dones i què t’aporta caLa veritat és que abans m’afectava més, dascuna d’elles? però suposo que amb l’edat també agraLa part de solista és la que he fet més eixes estar sol. És curiós, abans quan artemps i implica un enriquiment personal, ribava a l’hotel, al camerino, i estava sol era una sensació bastant trista, una senuna investigació de les obres i el fet de sació de tenir ganes de sortir a l’escenari sortir a l’escenari sol. És enfrontar-te sol i fer el concert. Però ara la veritat és que al públic amb una versió de les obres que no. M’agrada arribar al lloc, veure la ciutat, has fet tu, la qual cosa m’agrada bastant. anar a l’hotel la nit abans. Vas al ritme que L’activitat amb el Trio Arriaga és més de vitu et marques. atges. Toquem a auditoris força importants


Parla’m una mica del Trio Arriaga El Trio neix el 2009. El violinista és el Felipe Rodríguez, que està a Lisboa, i el violoncelista el David Apellániz, que és de València. Normalment assagem a Lisboa, cada tres setmanes fem un stage de cap de setmana. I la veritat és que ens va molt bé. Dóna la sensació que el trio ja comença a estar ben posicionat a nivell espanyol. És un trio molt jove però que de seguida ha tingut molta ressonància. Musicalment ens hem entès molt ràpid. Com varia la tasca de tocar com a solista a fer-ho en un grup de cambra? El concepte és diferent perquè has de tocar amb menys dinàmica, com si el piano fos més petit per a encabir-lo dins del so del violí i del cello, i això a vegades no és fàcil.

ços. Al final, el més important no és que a casa soni tot molt bé, sinó arribar a un sistema de treball amb el qual surtis a l’escenari i estiguis tranquil. I com es fa això? Bé, cadascú té el seu sistema. Sobretot és tenir molt clar com faràs els balanços i com has de tocar a nivell físic, on t’has de recolzar. Al final tot es resumeix en que tinguis molt clares quatre o cinc coses que funcionen i que et fan aguantar l’estructura del concert. I després, quan això funciona, tenir llibertat per a fer música i totes aquelles coses que tu ja saps que has de fer. Com vius els moments previs a un concert?

Bé, molt bé. Depèn també de si toco sol, si toco amb cambra o si toco amb orquestra. I com veus als teus alumnes, els pianistes Són moments molt diferents. Si toco sol esdel futur? tic allà tranquil·lament, esperant a sortir. Si toco amb orquestra és diferent, hi ha més Veig que abans els alumnes tensió. Quanta més gent hi tenien més temps per a esha a l’escenari més tensió hi tudiar l’instrument perquè A vegades hi ha perquè tens més respontenien bastantes menys asha peces en les sabilitat sumada. Si surts a signatures complementàritocar sol i hi ha algun lapsus quals és millor es. Ara, pel que m’expliquen, de memòria ho pots arreglar estan moltíssimes hores al que no hi hagi i gairabé ningú s’assabenta. conservatori fent mil històridirector, perquè Però tocant amb orquestra es i tenen poc temps per a d’aquesta manera no pots tenir un lapsus de estudiar l’instrument. Donamemòria perquè l’orquestra ria la sensació que estudiant l’orquestra et no pot imporvisar amb tu. tantes assignatures haurien segueix a tu Aleshores hi ha la sensació de tenir més cultura general de que ha d’anar tot molt bé, directament i ser músics millor preparats, com una seda. però al final la realitat és que no estan tan ben preparats, perquè on Quins són els teus pianistes de referència? realment et fas com a músic és estudiant M’agraden molt Alfred Brendell, Arthur l’instrument. Sincerament, crec que aquesRubinstein tocant Schumann i Alícia de la ta generació, en general, és una miqueta Rocha tocant Mozart. M’agrada molt Dinu més fluixa que la de fa deu anys. Lipatti, un pianista més antic. De PogoreI pel que fa a tu, segueixes treballant per lich recordo un concert que vaig escoltar a a millorar? Londres del qual vaig quedar impressionat, tot i que va fer la versió que li va donar la Sí, sí, ja ho has vist quan has arribat que gana de la Sonata nº 2 de Chopin. Va ser estava a baix estudiant. Jo tinc la sort de fantàstic. Zimmerman tocant Brahms i Chotenir bastants concerts. Això, inevitablepin. I Sokolov m’agrada molt també, cuida ment, et fa estar en forma. Al final el que et molt els balanços i les veus. fa tocar bé i mantenir-te en forma és tenir una data i un programa per tocar. Parlem de la teva col·laboració amb l’OCT48. Com sorgeix? I amb la diversitat de programes que prepares tens marge de treball? Vaig fer una primera col·laboració amb ells fa un temps tocant el concert de Chopin nº Doncs la veritat és que hi ha vegades que 1 en format d’orquestra de cambra. Vam t’estresses perquè en dues setmanes tens entrar dins la xarxa de concerts de Catalutres programes diferents i et dóna la sensanya amb la qual van sortir bastantes actució que no arribaràs. Normalment ja prevec acions. La veritat és que va anar tot molt que a l’any hi haurà dos o tres moments en bé, van ser uns concerts molt macos, i vaig els quals se’m creuarà tot. Sense anar més tenir la sensació de que hi havia molt bon lluny, aquest mes de novembre tinc un profeeling amb l’orquestra. Quan va sortir la grama de trio, un programa d’orquestra, un proposta de fer la Recóndita Armonía de seprograma de música espanyola i la gravació guida vaig pensar en ells i vaig parlar amb d’una obra del Benet Casablancas. el Quim. Després, parlant amb els del Centre Cultural Unnim em van comentar que teEts metòdic en el treball? nien moltes ganes de fer el concert de GriA nivell tècnic la veritat és que tinc tots els eg i que existeix una col·laboració amb l’Orrecursos tècnics bastant superats. Sí que questra de Cambra Terrrassa 48. Així que hi ha passatges que són complicats i que fem tota una temporada de col·laboració. he de treballar més, i sí que sóc metòdic a l’hora d’organitzar l’obra a nivell de balan-

Com ha estat el treball de la Recóndita Armonía? Doncs com no tenia molt temps vaig anar directament al piano a aprendre’m les notes, memoritzar-ho tot i, un cop ja ho tens tot interioritzat, comences a donar-li forma, com si fos un edifici: aquesta proporció no està bé, estira una mica per aquí, dona-li forma. I després escoltes versions, que no hi ha gaires. Una cosa curiosa que m’ha passat preparant l’obra és que un dia estava estudiant-la i van trucar a la porta del local on tinc els pianos. Era una de les netes de Montsalvatge, amb les seves dues filles, que havien sentien la música i volien saber qui l’estava tocant. Va ser molt xocant tenir la partitura de Montsalvatge al piano i la seva neta i les seves besnetes davant meu. Va ser com tenir davant a la neta de Beethoven i estar tocant la sonata Patètica! Quin enfoc has donat a l’obra? He intentat que sigui més un concert per a piano i orquestra que no pas una obra cambrística, tot i que també es pot fer amb aquesta idea. Ja que ho tocàvem amb orquestra he volgut que el piano fos més solista i que l’obra resultés més virtuosa. He intentat que parts com el segon moviment i la part lenta del quart moviment fossin molt més poètiques i exuberants i crec que això va sortir bastant bé. L’OCT48 té la particularitat de tocar sense director. Com creus que ha repercutit això en la teva interpretació? Quan toco amb el trio no miro gaire als meus companys. Hi ha una sensació de telepatia musical i tu ja saps quan entraran. Amb l’OCT48 ha estat similar. No els anava mirant contínuament, però sabia perfectament on estàvem en cada moment. Només en tres o quatre moments ens vam haver de posar d’acord el Quim i jo. La resta va anar molt rodat. En realitat, a vegades hi ha peces en les quals és millor que no hi hagi director, perquè d’aquesta manera l’orquestra et segueix a tu directament, no hi ha un intermediari que fa que les coses vagin més lentes. Quins projectes tens a la vista? El proper que faré és a la Fundación Juan March amb el Trio Arriaga dins d’un cicle que es diu Joves Compositors. Després amb l’Orquestra de Cambra Musicae tocarem a Valls, Tarragona i Barcelona. També tinc un concert a La Bisbal i un altre al Festival de Cambrils a finals de novembre i la gravació amb el Trio Arriaga d’un projecte de compositors americans per a Columna Música. De cara a l’any vinent he d’anar a Méxic a tocar música espanyola i després tenim una gira bastant llarga amb el Trio durant el mes de febrer. També estic preparant un programa de piano sol de George Gershwin que tocaré a Málaga i Sevilla. I al maig torno a col·laborar amb Terrassa 48 amb el concert de Grieg al Centre Cultural Unnim de Terrassa. Moltes gràcies Daniel! Miquel Gené 13


Entorn al cicle

Estampes del segle XX (1): Paul Hindemith Per Miquel Gené

L’OCT48 ens ofereix en el seu Cicle 2012-2013 la possibilitat de revisar dos dels camins que la música i l’art han pres durant el segle XX. Per una banda, l’aïllament del gran públic degut al tancament sobre sí mateix que provoca el qüestionament del propi llenguatge. Per l’altra, la popuarització com a producte de consum massiu. El trencament amb el passat

Hindemith a Terrassa

En l’àmbit acadèmic, el segle XX es caracteritza per ser el moment en què es posa en qüestió un dels principals fonaments de la tradició musical occidental: la tonalitat. Aquesta situació és la fita inevitable dels processos que es comencen a accelerar durant la segona meitat del segle XIX en les mans de compositors com Chopin, Liszt, Wagner, Strauss o Debussy.

L’OCT 48 ens convida en el seu concert Recordant Hindemith (Auditori Municipal de Terrassa, 24 de febrer de 2013) a l’audició de dues obres d’aquest compositor. Les Cinc peces per a orquestra de corda de l’any 1927 presenten un compendi d’estils musicals unificats per un color harmònic comú. Aquests estils es defineixen a través de diferents paràmetres: tensió harmònica, tipus d’atac, rang dinàmic i textura, i repassen l’escriptura romàntica, l’estil concertant barroc, el contrapunt dens i el coral a quatre veus.

L’any 1923 Arnold Schönberg materialitzarà en la Suite per a piano op. 25 la primera alternativa sistemàtica al sistema tonal: el dodecafonisme. Amb la porta oberta, no sense un tumultuós soroll de fons, a l’experimentació amb el llenguatge, molts són els camins que s’obriran: el serialisme de la segona escola de Viena, l’espectralisme de Gérard Grisey o l’experimentació electroacústica de Pierre Henry i Pierre Schaeffer. El resultat d’aquests processos és una gran diversificació de la manera de fer música, un aprofundiment en el coneixement del so i les seves possibilitats, un desenvolupament dels recursos tècnics de la producció sonora i un eixamplament de les idees sobre què és i de quina manera ens afecta l’art sonor. La música, insertada en les corrents d’avantguarda artística, pren l’anticonvencionalisme com a valor estètic predominant. El preu a pagar és alt: el divorci entre música acadèmica i públic. Paul Hindemith

Evolució artística

Durant els anys que segueixen a la Primera Guerra Mundial els artistes es plantegen la relació que s’ha d’establir entre la seva tasca i el món que els envolta. D’aquestes inquietuds sorgeixen iniciatives com la Bauhaus de Walter Gropius o el teatre polític de Bertold Brecht, els quals aspiren a crear un món millor a través de l’acció política de l’art. Dins d’aquesta corrent es desenvoluparà la Gebrauchsmusik (música utilitària), sorgida de la tensió entre el del llenguatge Durant el segle XX trencament en la música acadèmica i la es posa en qüestió massiva comercialització de un dels principals productes lleugers. “Avui en dia un compositor només ha fonaments de la d’escriure si sap per a quina tradició musical fi està escrivint”, dirà Hindemith el 1927. occidental: el

La vida de Paul Hindemith es desenvolupa en la convulsa Alemanya d’inicis de segle XX. Neix a Hanau el 1895 i estudia violí a Frankfurt. El L’arribada al poder de Hitler 1914 ja és concertino de l’orsistema tonal suposa un trasbals cultural questra de l’òpera d’aquesta de gran abast. Hindemith es ciutat. Participa a la primera replanteja la seva poètica i la duu pel camí Guerra Mundial. A l’Alemanya de la repúblide l’aïllament, fet que el porta a proclamar ca de Weimar es llença a promoure la seva l’autonomia de l’artista respecte el món que visió progressista de la música com a intèrl’envolta. És durant aquests anys quan copret, compositor i director. Tot i l’ajuda de mença a donar forma a les idees musicals Fürtwangler, és proscrit pel règim nazi i cataque ha anat elaborant en la seva obra. El relogat com artista degenerat. Emigra a Suïssultat són una sèrie de tractats en els quals sa i, un cop esclata la Segona Guerra Mundiproposa una solució davant la crisi de la toal, als Estats Units d’Amèrica, on inicia una nalitat com a sistema de referència. El seu exitosa carrera com a compositor, director i mètode compositiu, sense significar un trendocent. És en aquest exili on desenvoluparà cament radical com el de Schönberg, posa teòricament la seva manera d’entendre la en qüestió els principis bàsics del sistema música. L’any 1953 torna a Europa amb una tonal: la predominància de l’escala diatòniplaça a la universitat de Zürich, alhora que ca, la separació entre melodia i harmonia i continua exercint com a compositor, teòric i l’ús de l’interval de tercera com a principi generador dels acords. director d’orquestra. 14

Els quatre temperaments per a piano i orquestra estan escrits en forma de tema i variacions, cadascuna de les quals representa un dels temperaments que van definir els grecs clàssics: melancòlic, sanguini, flemàtic i colèric. Hindemith va compondre l’obra, inicialment un ballet, durant el primer any d’exili als Estats Units d’Amèrica. En ella podem trobar, de nou, un recull de les seves diverses influències: el simfonisme romàntic de grans línies melòdiques i textures denses; la grandiloqüència de la música de Rachmaninov; l’escriptura pianística i el contingut humorístic de Shostakovich; les sonoritats impressionistes fusionades amb els colors harmònics del jazz. En el proper capítol El gir social i cultural que imposen els mitjans de reproducció mecànica de les obres d’art durant el segle XX és crucial en el desenvolupament d’una nova via per a la música. La difussió massiva del disc permet la inserció de la producció musical dins d’un sistema de mercat cada vegada més eficaç i massiu, a la vegada que modifica i determina les seves característiques. Una de les primeres icones d’aquest nou moviment serà Elvis Presley, el qual, des de la perspectiva del rock i del consum de masses, es convertirà en el nou rei. Tot això, en el proper Impromptu 48. Per a saber-ne més

•OCT48, Recordant Hindemith, Auditori Municipal de Terrassa, 24 de febrer de 2013. •Varis autors, Historia de la música. El siglo XX, vols. 10, 11 i 12, Turner Música 1986. •Paul Hindemith, The Craft of musical composition, Schott 1942.


Perifèries

Antonio Zarco

“El flamenc és una cosa més ètnica que no pas una forma musical estructurada”

Fill de pares murcians, Antonio Zarco (Barcelona, 1957) va conèixer el flamenc amb 14 anys a través de Francisco Serra, gitano del barri de Gràcia de Barcelona. Amb ell estudiava obres d’Albéniz i aprenia a tocar per “soleá”. Tot i ser “payo” (paraula caló per anomenar els no ètnics), ha conegut a fons la cultura gitana tant des de dalt dels escenaris, acompanyant bailaores i cantaores, com en el dia a dia. Ara es dedica a explicar la teoria flamenca a estudiants de l’Institut del Teatre i de l’Escola Superior de Música de Catalunya. Com s’arriba a integrar, com a payo, tant bé en aquest món? Convivint cada dia, treballant moltes hores amb ells. Si et deixes anar, si ells veuen que t’hi trobes bé i estàs lliure de complexes, que ets legal amb ells, llavors responen igual. Però el món gitano, pròpiament dit, el vaig conèixer en el moment que em van demanar fer-me compadre, que fossin padrins dels meus fills. Què vol dir? Fer-se compadre significa batejar el fill. El bateja el gitano, en ritual cristià, però jo no sóc creient. Quan m’ho van dir, vaig preguntar-me com li faria entendre a l’altra persona que no hi creia, que no anava amb mi. Però no era això. Ell m’estava oferint el màxim que podia donar-me: fer-se càrrec del meu fill, si jo no hi sóc. Això volia dir que d’ara endavant érem família amb tot el que representa... És a dir... Doncs donar la vida per tu, fer el màxim que pugui per tu. Com li podia dir que no? Podia ser ofensiu. Em vaig empassar els meus ideals, però no me’n penedeixo gens. Això em va obrir les portes a conèixer tot allò que és la vida interna del gitano i que per un payo és difícil accedir-hi. Qui és la família pel gitano? Tots els que tenen la mateixa sang. I què és, la família? És la cosa més important a la seva vida. Les lleis, enteses com els seus costums, et diferencien de la resta de persones del planeta, et fan ser gitano.

De què parlen aquestes lleis? Del respecte a la gent gran, a la mare, ser solidari, el no dependre de terceres persones per viure, no està introduït en el consumisme... Pots consumir, però no en depens. O el treballar per viure. No viuen per treballar! Són trets que normalment es desconeixen al món payo... Hi ha cert respecte entre el payo i el gitano, però també al revés. Hi ha com una por a “contaminar-se” dels altres. Un gitano pot estar amb un payo, però en moments determinats necessita estar al seu àmbit. I en aquest àmbit només hi entra qui ell vol o qui té el seu vist-i-plau. Tot i així, la popularitat del flamenc sembla que ha creat una porta d’obertura pel món gitano... Ha significat una possibilitat molt important de guanyar-se la vida. El gitano no treballa a la fàbrica, perquè ell tampoc ho vol. Tot i així, a molts els hi he sentit dir que això que el flamenc sigui Patrimoni de la Humanitat no els hi va bé. Fins ara era seu, i ara és de tot el món. “Me lo han quitao”, diuen. És com que hagin perdut el seu tret diferencial. Com definiria el flamenc? Podríem dir-ne un tipus música. Però més que tot, un conjunt de cultures que apareixen a Andalusia i que tenen el màxim exponent a través de l’ètnia gitana. I no tant teòric, per vostè què és? Quan em vaig fer compadre em vaig adonar que el flamenc era una cosa més ètnica

que no pas una forma musical estructurada i estudiada. Hi havia un punt salvaje, tant en la forma de fer, com d’interpretar, rascar... No importava si el so era net com tampoc si et trencaves la mà tocant. De què parla el flamenc? Qualsevol cosa del flamenc està relacionada amb la natura. No parla de coses artificials, sinó de sentiments, de visions de la vida. Parla de la persona i de la vida. I allò que en diuen puro, què és? Allò que surt de manera instintiva. Allò que no has reflexionat, que és reactiu, no racional. Un payo ho pot aconseguir? Un paio pot ser puro amb el seu comportament en el moment en què és capaç d’emocionar-se, i per exemple, se li posen els pèls de punta. Potser no és tant flamenc, però puro sí. La reacció és una cosa no controlada. I vostè és puro als escenaris? La veritat, els tinc una mica abandonats, des de fa 7 o 8 anys. Primer de tot, per edat. L’escena té un punt de consum i hi ha moments que no ets tan consumible com la gent de vint-i-pico. No ets tan atractiu, òbviament. Després, tinc 4 fills i amb dos d’ells no m’hi vaig poder dedicar tot el que volia. Vaig decidir no perdre els altres dos i dedicar-me al seu dia a dia. Treballo perquè ho haig de fer però em dedico molt a la família. Potser ve del contacte amb el món gitano? Podria ser. Íngrid Pujol Rovira 15


Agenda

De desembre de 2012 a maig de 2013 L’agenda pot sofrir alguns canvis o afegir noves dates.

de concerts de l’OCT48

Desembre 2012 Diumenge 23 de desembre, a les 18 h Auditori Municipal de Terrassa Concert de cicle núm. 3: “Àries d’òpera amb Isabel Monar” OCT48 i Isabel Monar, soprano Obres de Telemann, Vivaldi, Haendel i Rameau Diumenge 30 de desembre Palau de la Música de València Concert OCT48 “Àries d’òpera amb Isabel Monar” OCT48 i Isabel Monar, soprano Obres de Telemann, Vivaldi, Haendel i Rameau

Gener 2013 Diumenge 20 de gener, a les 18 h Auditori Municipal de Terrassa Concert de cicle núm. 4: “L’OCT48 convida a Barry Sargent” OCT48 i Barry Sargent, violí-director Obres de Mozart i Wranitsky

Febrer 2013 Diumenge 24 de febrer, a les 18 h Auditori Municipal de Terrassa Concert de Cicle núm. 5: “Recordant Hindemith” OCT48 i Joan Rubinat, piano Obres de Hindemith, Genzmer i Leigh

Març 2013

Podeu actualitzar la informació posant-vos en contacte amb mail@terrassa48.com o a www.terrassa48.com

Divendres 22 de març, a les 21 h Foment Mataroní Concert OCT 48 OCT48 i Daniel Ligorio, piano Obres de Mozart Diumenge 24 de març, a les 18 h Auditori Municipal de Terrassa Concert de cicle núm. 6: “Les set paraules” OCT48 i Enric Arquimbau, rapsoda Obres de Haydn

Abril 2013 Diumenge 21 d’abril, a les 18 h Auditori Municipal de Terrassa Concert de cicle núm.7: “Divertimento” Obres de Mozart, Walters i Bartók Dissabte 21 de març, a les 21 h Teatre Plaça de Castelldefels Concert “Alla Corda” Obres de Schubert, Borgunyó, Grieg i Britten

Maig 2013 Diumenge 19 d’abril, a les 18 h Auditori Municipal de Terrassa Concert de cicle núm.8: “Elvis, el rei” Obres de Breiner, Costello i Yoshimatsu Dilluns 27 de maig, a les 19 h Palau de la Música Catalana, Barcelona “Elvis i tangos amb gust barroc” Violí, Kai Gleusteen Obres de A. Piazzola, P. Breiner i K. Jenkins

Orquestra de Cambra Terrassa 48 Director concertino Quim Térmens Violins Pere Bartolomé, Judith Ortega, Gabriel Coll, Núria Mesalles, Aleix Puig, Gerard Purtí, Humbert Rovira, Irantzu Zuasti Violes Albert Romero, Josep Bracero, Imma Lluch Violoncels Núria Padrós, Jordi Claret, Júlia Pérez Contrabaix Abigail Herrero Direcció artística Quim Térmens Producció Olga Ventura Arxiu Gerard Purtí Economia Pere Bartolomé OCT48 Passeig Ernest Lluch, 1, 08222 Terrassa Tel. 667 49 91 42 mail@terrassa48.com www.terrassa48.com

Impromptu 48 Consell Editorial Quim Térmens, Aleix Puig i Miquel Gené Direcció Miquel Gené Col·laboren en aquest número Aleix Puig, Isabel Ferrer, Esther Sualdea, Tomàs Peire, Íngrid Pujol Rovira, Alex Martínez i Francesca Pau. Disseny de portada Andrea del Cerro Imatge de portada Grosse Pyramide de Paul Hindemith Fotografia OCT48 Xavi Torrent

Dijous 21 de març, a les 21 h Centre Cultural Unnim de Terrassa Concert OCT 48 OCT48 i Daniel Ligorio, piano Obres de Mozart

Amb el patrocini d’Unnim

Amb el suport de la Generalitat de Catalunya

Orquestra resident a l’Auditori Municipal de Terrassa

Generalitat de Catalunya

Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació

Cultura


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.