Trenta anys de militància socialista, Miquel Iceta by Miquel Iceta

TRENTA ANYS DE MILITÀNCIA SOCIALISTA MIQUEL ICETA

Autor: Miquel Iceta Llorens Editor: Bubok Publishing S.L. DL: PM-1.509-2008 ISBN: 978-84-92500-71-0

PRÒLEG Sóc militant socialista de fa més de trenta anys. El 1977 m'afiliava al Partit Socialista Popular Català i vaig seguir, des de 1978, tot el procés de la unitat socialista. Fa trenta anys. I vull celebrar-ho publicant alguns escrits d’aquest període. En el volum que tens a les mans hi trobaràs una tria d’articles relatius a la renovació del socialisme, a l’extensió dels drets civils i a la construcció europea, juntament amb unes notes biogràfiques meves que van paral·leles a la fundació i consolidació del projecte polític del socialisme català. En un altre volum d’aquesta mateixa editorial hi trobaràs articles i discursos sobre catalanisme i federalisme que he anat fent al llarg dels anys. He

recollit

tot

material

escrit

transcrit

d’aquests

anys

http://arxiudemiqueliceta.wordpress.com/ Per a mi ha estat una aventura apassionant que voldria compartir, d’alguna manera, amb tots aquells i aquelles que vulguin llegir aquests escrits.

LA RENOVACIÓ DEL SOCIALISME DEMOCRÀTIC Realitat. Revista teòrica del PCC. Juny 1990

Vull agrair en primer lloc a la direcció de Realitat l’amable invitació de col·laborar amb la revista teòrica del PCC. Aquesta invitació a comentar el procés de renovació del socialisme democràtic es produeix en uns moments especialment apassionants. Els canvis que estem vivint semblen accelerar el temps i ens estan portant a una situació radicalment diferent a la de fa uns pocs anys. Estem assistint a una veritable mutació. Una mutació que exigeix audàcia a l’esquerra. Audàcia en la innovació. Audàcia en la capacitat d’adaptar-nos a situacions canviants. Des de les pròpies posicions, sens dubte, però amb la vista posada en la realitat, que és l’únic paràmetre de mesura per a una acció política transformadora. És des d’aquesta perspectiva que el socialisme democràtic està emprenent la seva renovació. Una renovació col·lectiva que ha portat a l’aprovació d’una nova Declaració de Principis de la Internacional Socialista, adoptada en el darrer Congrés de la IS celebrat a Estocolm el juny de 1989. I renovacions particulars, pròpies de cada partit membre de la Internacional. Dintre d’aquestes cal destacar especialment el nou programa bàsic del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), el document Perspectives-90 elaborat pel Partit Socialista Austríac (SPO), la renovació del laborisme britànic encapçalat per Kinnock i el mateix Programa 2000 Del Partit Socialista Obrer Espanyol que després comentaré. Cal dir que aquest procés de renovació s’ha vist sorprès pels esdeveniments de la Unió Soviètica –la perestroika de Gorbachov– i l’enfonsament dels règims comunistes dels països de l’Est d’Europa. Aquest esdeveniments posen 7

sobre la taula vells i nous temes de discussió i obren la possibilitat de superar la divisió del moviment obrer produïda l’any 20. Perquè avui coincideixen dos fets:

renovació

del

socialisme

democràtic

reestructuració

del

comunisme soviètic. Abans d’entrar a comentar la reflexió socialista actual, voldria entrar en una consideració sobre els dos elements que, al meu parer, són en la base mateixa de la crisi del comunisme i també en l’origen de l’audaç procés reestructurador dirigit per Mikhail Gorbachov. El primer element és la manca de llibertat als règims comunistes. Llibertat entesa com a respecte ple dels drets humans i entesa com a sistema democràtic que dirimeix en unes eleccions lliures qui té la responsabilitat de dirigir temporalment el govern d’un país en funció del suport rebut per programes enfrontats. Aquest va ser ja, al 20, un dels motius de divisió en el si del moviment obrer. La crítica radical de Rosa Luxemburg a Lenin quan parlava de “la llibertat dels que pensem de forma diferent” o la resposta del socialista espanyol Fernando de los Ríos a la pregunta de Lenin “Llibertat, per què?: Llibertat per a ésser lliures” segueixen avui essent vigents. No hi ha socialisme sense llibertat. I això vol dir: Estat de dret (separació de poders, subordinació dels poders a la llei), plena vigència dels drets humans i civils i sistema democràtic pluripartidista. D’altra banda, el compromís amb la llibertat garanteix la possibilitat de corregir els errors comesos. Fernando Claudín en el seu article aparegut al primer número de la revista El socialismo del futuro diu “L’anàlisi crítica de la història de la socialdemocràcia ens mostraria també un nodrit repertori d’errors, però no han conduït a l’enfonsament de la socialdemocràcia. I caldria buscar la raó no sols en el fet que les seves concepcions ideològiques i polítiques es van revelar més apropiades als objectius que perseguia –la millora social de les classes treballadores a través de la reforma i no de la ruptura revolucionària; l’avenç de la llibertat i de la democràcia; sinó també 8

perquè el funcionament democràtic de l’organització i estar sotmesa a la sanció democràtica de la societat facilitava la correcció d’errors”. El

segon

element

és

fracàs

d’un

sistema

econòmic

basat

col·lectivització burocràtica i autoritària i la planificació centralitzada. Adam Schaff en el seu article aparegut també a la revista abans citada diu: “L’eliminació revolucionària de la propietat privada dels mitjans de producció, encara que sigui una condició indispensable per a la revolució socialista (no sabem si ho serà en el futur o, si continua sent-ho, si ho serà com fins ara), no és una condició suficient (…) No s’ha confirmat a la pràctica l’afirmació que la propietat privada dels mitjans de producció frena el desenvolupament d’aquests

mitjans

mentre

que

propietat

socialitzada

l’accelera:

comparació dels resultats que es desprenen de la rivalitat entre els dos sistemes de propietat en l’esfera de les innovacions tecnològiques, de la productivitat i del desenvolupament dels mitjans de producció és vergonyosa (…). Tampoc s’ha confirmat la tesi sobre l’anarquia de l’economia de mercat i sobre els seus efectes negatius sobre la vida social com a conseqüència de les crisis de superproducció inevitables en el sistema capitalista: la crisi econòmica afecta actualment tots els països del socialisme real en un grau més acusat que els països capitalistes (…). L’anarquia econòmica és originada no per l’economia de mercat, sinó per un excés de centralisme, per la carència d’idees teòriques i per la deficiència de les bases tècniques indispensables per a la realització eficaç d’una planificació de l’economia”. Aquesta llarga cita no és una provocació. És la constatació d’una realitat, que pot no agradar però no per això és menys real. De fet, Mikhail Gorbachov hi coincideix en el que és fonamental quan diu a l’article que obre el primer número de la revista ja citada: “Ens adonem que el funcionament normal de l’economia moderna és inconcebible sense mercat, sense competència, sense guany. Però, com es conjumina això amb els valors humanístics, amb l’avenç cap a un tipus més elevat de la comunitat humana? Com deslliurar les relacions mercantils de les conseqüències negatives que condueixen a la 9

deshumanització de la societat i a la degradació moral de l’individu?” El tema de l’economia de mercat és també un tema central de la reflexió del socialisme democràtic. Permeteu-me que com a exemple reprodueixi una llarga citada literal de la resolució del 5è. Congrés del PSC (desembre de 1987): “Els socialistes creiem que el mercat és imprescindible com a força impulsora, perquè és capaç de coordinar una quantitat ingent i diversificada de

decisions

econòmiques

polítiques,

fomentar

l’eficàcia

desenvolupar la capacitat competitiva. Per això volem conservar la seva dinàmica. El recolzem i l’utilitzem. D’altra banda, sempre hem tingut clar que el mercat propicia processos de concentració que alteren la competència, que satisfà millor béns d’utilitat individual que no pas d’utilitat pública i que es comporta parsimoniosament en els processos cars i intensius en capital. La imperfecció de l’economia de mercat fa necessària la seva regulació i la correcció dels desequilibris que genera. De la dinàmica i les mancances del mercat han sorgit un seguit de tasques a las que tan sols pot fer front l’Estat. Per això actua fixant les condicions generals de desenvolupament de l’activitat econòmica, com a propietari d’empreses o com a organitzador d’activitats socials diverses en la prestació de serveis públics i establint mecanismes que garanteixin la igualtat i la solidaritat”. És, en definitiva, aquest debat el que ens va fer canviar la vella fórmula de socialització dels mitjans de producció, distribució i canvi per la de control social de l’economia que, diuen les resolucions congressuals “pot prendre formes diverses”. En qualsevol cas ha de quedar clar que el reconeixement de l’economia de mercat no suposa ni la seva exaltació ni tancar els ulls davant les seves imperfeccions i sobretot la seva ineficàcia social, o més ben dit, la seva perillositat social. Cal també ésser conscients que ho ens trobem davant un lliure mercat idíl·lic, com el que definien els economistes neoclàssics del segle XIX. Ens trobem davant d’un mercat en què els Estats tenen molt a dir, i en que existeix un doble tipus de mecanismes reguladors internacionals: les estructures

econòmiques

inter-estatals

(Banc

Mundial,

Fons

Monetari 10

Internacional, GATT, Comunitat Econòmica Europea, etcètera) i les mateixes empreses transnacionals que són agents econòmics d’abast mundial. De totes maneres, l’anàlisi de la fallida del comunisme ens ha de portar immediatament a la pregunta que plantejava públicament el filòsof socialista italià

Norberto

Bobbio:

“El

comunisme

històric

fracassat

(…)

Les

democràcies que governen els països més riscs del món, estan en condicions de resoldre els problemes que el comunisme no ha aconseguit resoldre? (…) La democràcia ha sortit airosa del repte que li va plantejar el comunisme històric, admetem-ho. Però, amb quins mitjans i amb quins ideals es disposa a enfrontar-se als mateixos problemes que van donar lloc al repte comunista?” I aquesta és la qüestió. I per això la renovació del socialisme democràtic per nova empenta, nova volada. Perquè com diu el director de Mondoperario, la revista teòric del socialisme italià, Luciano Pellicani: “Malgrat els límits i les insuficiències del model socialdemòcrata, continua essent l’únic esquema institucional capaç de no sacrificar a l’altar del valor-llibertat el valor-igualtat. És cert que l’estratègia socialdemòcrata no ens ha donat la societat socialista, però, almenys, ha estat capaç de “civilitzar” el capitalisme, de fer que la societat de mercat sigui menys despietada i deshumanitzada. Aquesta és ja una raó decisiva per sostenir que la Internacional Socialista té futur. Però no és una raó suficient per sostenir que hi haurà un socialisme de futur radicalment diferent del que van construir els partits comunistes al poder. Un socialisme així està en gran part per inventar i, el que és encara més important, està tot ell per construir”. La renovació del socialisme democràtic també surt al pas d’una determinada interpretació que vol fer aparèixer la crisi del comunisme com la victòria definitiva del capitalisme sobre el socialisme. Si bé la profunda crisi econòmica i política dels països comunistes és absolutament certa, comporta un debat sobre la mateixa identitat comunista i ha impulsat Mikhaïl 11

Gorbachov a un procés de reestructuració econòmica i política de la Unió Soviètica tan profund com incert, no és menys cert que aquests fets, importants com són, no ens poden fer ignorar quina és la situació d’avui en el món que, com recordava Raimon Obiols en el seu informe polític al Consell Nacional del PSC de 18 de març de 1990: “És un món de 6.500 milions d’homes i dones, dels quals 4.800 viuen en països subdesenvolupats del Tercer Món, la major part d’ells amb règim econòmic capitalista, 2.000 milions dels quals tenen menys de 15 anys, 800 milions dels quals viuen en règim de malnutrició i de fam, 14 milions dels quals moren cada any de gana. Presentar els canvis actuals del món com l’eclosió triomfal de l’economia capitalista liberal, no és només un sarcasme sinó que és, i mesuro les meves paraules, una mostra de frivolitat que insulta la majoria de la humanitat. Qualsevol persona que es resisteixi a un escàndol criminal que significa el pacte de la fam dels països del Tercer Món, ha de ser el nostre aliat en aquest procés de renovació del socialisme en el terreny internacional. Qualsevol persona que es revolti davant del fet que avui el flux de diners va del Sud cap el Nord del planeta, que el servei del deute és superior cada any en més de 10.000 milions de dòlars al conjunt dels crèdits, ajuts i préstecs que els països pròspers industrialitzats adrecen als països pobres, als països del deute, del subdesenvolupament, de la misèria i de la gana. Enfront d’això, nosaltres reafirmem el que són els nostres postulats bàsics, el que és la nostra identitat com a socialistes. El realisme no ens fa pagar el preu de les dimissions. Ésser socialista, en aquests anys 90, significa abordar els problemes amb solvència, amb rigor i amb sentit de la realitat, però també amb voluntat de canvi. Nosaltres estem a favor de la voluntat de canvi, o del canvi de voluntat. La nostra voluntat segueix essent la mateixa del combat socialista del passat; contra tot allò que provoca, manté o crea injustícia i desigualtat,

pobresa,

ignorància,

menyspreu

per

l’home,

racisme,

intolerància, violència, opressió, oligarquies, poders confiscats, privilegis socials,

cooperativismes,

burocràcies,

desequilibris,

irresponsabilitat

destrucció de la naturalesa”.

Aquesta descripció del món, que ens envolta, la persistència d’importants desigualtats i desequilibris de renta, de poder, de saber, en la nostra societat és la que empeny la nostra acció i la que ens impulsa a una necessària renovació teòrica i programàtica. Abordem aquesta renovació des dels nostres principis. Els principis del socialisme democràtic, definits així per la Declaració de Principis de la Internacional Socialista aprovada al 18è. Congrés de la IS celebrat a Estocolm el juny de 1989: “El socialisme democràtic és un moviment internacional per a la llibertat, la justícia social i la solidaritat. La seva fita és un món en pau, en què es puguin realitzar aquests valors fonamentals, en què cada individu pugui viure una vida plena desenvolupant la seva personalitat i les seves capacitats, i en què els drets humans i civils estiguin en emparats en el marc d’una societat democràtica”. “La llibertat és el resultat d’esforços individuals i col·lectius que configuren de manera complementària un mateix i únic procés. Tots els éssers humans tenen dret a ser lliures i a disposar de les millors oportunitats possibles per assolir les seves fites i realitzar aquestes capacitats. Però això només és possible si la humanitat sencera triomfa en la lluita immemorial per ésser mestressa de la seva història i per assegurar que cap persona, classe, sexe, religió o raça, se serveixi de cap altra”. “La justícia és la finalitat de tota discriminació contra els individus, la igualtat de drets i oportunitats”. Exigeix que les desigualtats socials, mentals o físiques es vegis compensades, i que ningú no depengui ni dels propietaris dels mitjans de producció ni dels que posseeixen el poder polític”. “La igualtat és l’expressió de valor idèntic de tots els éssers humans i la condició prèvia per al desenvolupament de la persona humana. Una bàsica 13

igualtat econòmica, social i cultural és la condició imprescindible per a la diversitat individual i el progrés social”. “La solidaritat és general i universal. Es tracta de la manifestació pràctica d’una humanitat comuna, d’un sentiment d’identificació amb les víctimes de la injustícia

que

les

més

importants

tradicions

humanes

encertadament

recomanen i subratllen. L’actual interdependència mundial, sense precedents en la història, ressalta encara més el valor de la solidaritat, que s’ha convertit en un imperatiu perquè l’espècie humana sobrevisqui”. “Els socialistes democràtics atribueixen la mateixa importància a aquests tres principis

fonamentals:

Llibertat,

igualtat

solidaritat,

que

són

interdependents. Cadascun és un requisit previ per als altres dos”. Aquests dos principis, juntament amb la reflexió sobre el compromís amb la democràcia i sobre la necessitat del control social de l’economia de mercat als que abans feia referència, són el marc sobre el que s’està realitzant la renovació del socialisme democràtic que ha de sortir al pas de quatre tipus d’amenaces avui tristament presents: les amenaces a la pau mundial, l’amenaça de destrucció irreversible del medi ambient, l’amenaça de la fam massiva al Tercer Món, l’amenaça de la consolidació d’una societat dual a les societats

avançades

(amb

més

pobresa,

més

desigualtats

més

discriminacions). El procés de renovació del socialisme democràtic comença de fet com a reacció a una crisi d’adaptació. Crisi constatada a finals de la dècada dels 70 quan el socialisme europeu no va ser capaç de donar resposta, més enllà de les velles receptes, a la crisi econòmica i als efectes d’aquesta sobre les estructures

l’Estat

del

benestar.

Aquesta

incapacitat

tenir

conseqüència immediata d’una pèrdua de la confiança de l’electorat a diversos països. Això va portar a l’inici de la reflexió que avui està culminant en la renovació teòrica i programàtica de la Internacional Socialista i de molts 14

dels seus partits membres. Insisteixo a parlar de crisi d’adaptació, per diferenciar-la de l’actual crisi del Moviment Comunista Internacional que es tracta, crec, d’una crisi d’identitat. La crisi del socialisme democràtic va ser una crisi d’adaptació a una nova realitat social, econòmica, tecnològica i cultural, Però no una d’identitat ja que els principis bàsics (llibertat, igualtat i solidaritat), el compromís amb la democràcia, i els mecanisme d’un progressiu control social sobre l’economia segueixen plenament vigents. I l’objectiu fonamental el socialisme democràtic també segueix essent el mateix: assolir el major grau de llibertat possible perquè tota persona pugui desenvolupar-se plenament. Aquesta llibertat per a tothom s’ha d’assolir mitjançant un canvi social que suprimeixi tots els desavantatges de partida que impedeixen a la immensa majoria accedir a aquesta situació de llibertat. I per a organitzar aquest canvi social són imprescindibles la solidaritat i la cooperació com a motors del progrés social. A continuació em referiré concretament al contingut d’aquesta renovació en el Partit Socialista Obrer Espanyol, plasmada a l’esborrany del Manifest del Programa 2000 que, encara que provisional, apunta ja la forma i els continguts definitius de la renovació teòrica i programàtica del PSOE. Aquest text comença fent una anàlisi dels profunds canvis socials als que estem assistint. Efectivament, la gran mutació tecnològica que s’està desenvolupant en els darrers anys tindrà conseqüències en la vida, el benestar i l’economia, encara més importants que les que va produir la primera revolució industrial. Canvia el món del treball, augmenta la productivitat i l’autonomia dels processos de producció i aquests canvis introdueixen grans modificacions en les formes de pensar i de viure dels treballadors. També ha canviat de forma radical l’estructura de producció, que avui s’integra en un gran sistema econòmic mundial amb empreses transnacionals que concentren un gran poder de decisió econòmica i tecnològica, amb xarxes flexibles de petites i mitjanes empreses i amb un nou 15

paper dels governs estatals que han d’assumir un nou paper estratègic i de direcció de les economies nacionals. Però els canvis a la nostra societat van més enllà de l’esfera tecnològica i productiva, i incideixen també en els àmbits de la cultura, la mentalitat i les aspiracions de la gent: la revolució de la dona és avui un procés imparable, però encara incomplet; els canvis en el cicle de la vida humana ens obliguen a canviar unes formes culturals que primaven unes edats per sobre d’unes altres. Els joves són més madurs i estan més informats que els joves de fa 20 anys. Els processos de formació no s’aturen en l’adolescència. Els jubilats són avui més sans, més nombrosos i tenen més ganes de viure i de realitzar projectes personals que en el passat. Finalment, tots els ciutadans volen, més enllà d’un nivell de vida digne, una millor qualitat de vida, en l’oci, en l’habitatge, en les relacions humanes i en les relacions amb la natura. En definitiva, avui les demandes socials són més complexes, diversificades i desagregades i, en mols casos, novedoses. Tots aquests canvis se superposen i actuen els uns sobre els altres i, a més, han de ser contemplats en un context en que les transformacions mundials s’acceleren. Apareixen amb més força quatre nous factors: el món és ja una unitat econòmica, en la que les immenses possibilitats de prosperitat apuntades per les noves tecnologies no estan repartides equitativament i, a més, les estructures econòmiques internacionals no han evolucionat al mateix ritme que el mateix procés d’internacionalització de l’economia: augmenta el contrast entre uns països desenvolupats amb un alt creixement i rendiment econòmic amb la misèria i l’empobriment creixent dels països menys desenvolupats; l’amenaça ecològica que no sols pot plantejar una situació sense retorn pel que fa als ecosistemes i als recursos naturals, sinó que començar a plantejar problemes i possibilitats catastròfiques fins ara reservades als relats de ciència ficció; i, en quart lloc, s’albira una convergència entre l’Est i l’Oest, amb la democratització dels països comunistes i la possibilitat de desaparició dels blocs militars. Aquest darrer 16

aspecte de final incert, pot afavorir la pau mundial, el diàleg i la cooperació entre els països i un increment del paper d’Europa en el món. Aquests són els canvis que es contemplen a l’esborrany de manifest del Programa 2000 del PSOE. I, com allà es diu, en aquesta època de canvis no hi ha res decidit per endavant. Les tendències indicades poden servir per al desenvolupament creatiu del planeta, però també a un augment de la nostra capacitat autodestructiva. Això dependrà del que els homes i dones fem en els propers anys. Dependrà, en definitiva, de les decisions polítiques que s’adoptin. Els socialistes, com diu l’esborrany de Manifest, no som adivins, ni aspirem a assolir una societat ideal que vindria científicament avalada per la marxa inevitable de la història (contràriament al que predica el marxismeleninisme), però no renunciem a una societat nova, tot i que no coneixem els seus trets fonamentals ni serà un producte de la història, sinó de la voluntat humana. El socialisme, més que un nou sistema productiu, és un moviment polític que està lliurant una llarga lluita contra el pensament liberal conservador i està aconseguint transformar el capitalisme i eradicar les injustícies econòmiques i els desequilibris de poder per ell creats. Juntament amb el reconeixement de l’economia de mercat, tema sobre el qual ja ens hem estès suficientment, l’esborrany de Manifest es pronuncia a favor d’una economia mixta i manté el compromís socialista de lluitar contra l’explotació econòmica fent un especial èmfasi en la posada en marxa de mecanismes de democràcia econòmica a través d’organitzacions socials representatives dels treballadors (sindicats); dels consumidors i dels petits estalviadors. Al mateix temps i en coherència amb els canvis socials abans esmentats el socialisme

comprovat

que,

més

enllà

dels

fenòmens

d’explotació

econòmica, existeixen altres problemes de dominació en la societat, des de 17

dominació de la dona, les derivades de l’estructura familiar, les que pateixen els consumidors o d’altres importants col·lectius socials que no són lliures de decidir el seu futur en funció de la seva edat o del lloc on viuen. Per això, com assenyala el document, un aspecte cultural central del canvi social que propugnem consisteix en què “els principis i els mètodes de la democràcia representativa no han de quedar limitats als programes electorals que són votats cada quatre anys. El camí per a resoldre els problemes dominació consisteix a estendre la democràcia representativa a totes els esferes de la vida en què existeixen desigualtats de poder”. En definitiva, en aquesta nova etapa històrica, el socialisme ha d’avançar en la transformació del capitalisme i de la nova societat que ja està sorgint, desplegant la seva acció en dues direccions: la democratització de l’economia i l’extensió de la democràcia representativa a tots els terrenys en què existeixen problemes de dominació. Aquests

objectius

topen

frontalment

amb

l’actual

ofensiva

liberal-

conservadora que, promovent els valors de l’individualisme possessiu i exclusivista, del guany a qualsevol preu front a la productivitat social responsable, vol posar els fonaments d’una societat dual o insolidària en la que la majoria surt perjudicada. Cal respondre a aquest repte amb una aposta clara per un projecte de societat integrat i no polaritzat, basat en la productivitat i no en l’especulació, en la qualitat de vida i no en la riquesa monetària. Front al malson d’una societat dividida entre privilegiats i marginats cal, avui més que mai aixecar la bandera d’una societat lliure i cooperativa que és la fita del socialisme democràtic. El document es planteja també què cal fer a curt i mig termini per impulsar un projecte socialista de les característiques fins ara esmentades. Ho fa en una doble perspectiva: la d’un renovat impuls a l’acció reformadora del socialisme a Espanya i la de l’internacionalisme, referent real i immediat per a l’acció. Amb el del doble objectiu de transformar la nostra societat i, al mateix 18

temps, ésser capaços de trobar els instruments per fer possible una sèrie de reformes a escala mundial. Amb respecte a un renovat impuls a l’acció transformadora del socialisme a nivell espanyol es proposen tres camins per avançar: En primer lloc, en aquesta època de canvis la societat hauria d’experimentar una profunda democratització, per a convertir-se en protagonista de la pròpia transformació. Aquests objectiu general comporta afrontar el repte de trobar nous mecanismes de control democràtic. Així, la democràcia representativa s’hauria d’enriquir mitjançant l’avenç en la modernització de l’Administració, la revitalització del Parlament, la consolidació d’un funcionament cooperatiu de l’Estat de les autonomies, i l’augment de les competències i recursos per part dels ajuntaments. Paral·lelament, l’Estat hauria d’experimentar una transformació en profunditat obrint-se a la participació de les organitzacions socials en el disseny, la gestió i el control de les polítiques públiques. Finalment,

caldria

avançar

significativament

consolidació

contrapoders socials protagonitzats per les organitzacions democràtiques dels consumidors i els sindicats. En segon lloc, cal superar definitivament l’endarreriment històric del nostre país. Per això caldrà consolidar el projecte de progrés material, econòmic i tecnològic que ja està en marxa, orientant-lo inequívocament en una direcció determinada.

Com

assenyala

l’esborrany

del

Manifest

“el

creixement

econòmic que propugnem els socialistes s’ha de mesurar pel grau de realització de tres objectius socials: un lloc de treball per a tothom, la disminució progressiva de les desigualtats socials i una major qualitat de vida per a tots els ciutadans”. I, en tercer lloc, cal donar un gran impuls a la construcció de l’Estat social, atenent els nous problemes plantejats en la nostra societat, i així, reformular els objectius de l’Estat del benestar que altres partits socialistes van impulsar 19

en diferents països al llarg dels 50 i 60. L’Estat del benestar no només s’ha de desenvolupar en el nostre país en la direcció de proveir una sèrie de serveis bàsics universals. A més, cal que realitzi una acció positiva amb respecte a tots els col·lectius que suporten les majors desavantatges econòmiques o majors desigualtats de poder en la nostra societat: les dones, els jubilats, els nens i els adolescents, els habitants de les zones menys pròsperes, les minories ètniques, cadascun amb problemes diferents i específics. Per últim, l’Estat social haurà d’assumir un nou objectiu: assegurar uns nivells acceptables de qualitat de vida per a tots els ciutadans. En aquest terreny caldrà reflexionar sobre les condicions de vida a les ciutats, el tipus d’habitatge, d’urbanisme i de comunicacions més convenients per al futur, caldrà avançar en la vida cultural de forma que s’hi integrin els valors humanístics i els de la cultura científico-tècnica, al mateix temps que determinades activitats culturals passin a ser accessibles a tota la població. També caldrà trobar nous mecanismes perquè l’educació sigui accessible al llarg

tota

vida

caldrà

trobar

solucions

molts

problemes

medioambientals encara no resolts al nostre país. Orientar el futur en la direcció que hem marcat exigeix un esforç a cada país i, també, uns determinats canvis, una determinada orientació a nivell mundial. Una de les grans contradiccions del nostre temps consisteix en què un gran nombre de decisions que ens afecten es prenen supranacionalment i, malgrat això, els projectes polítics existeixen fonamentalment emmarcats en les fronteres dels Estats. Per això és urgent no només dissenyar nous projectes de reforma d’abast internacional, sinó també la necessitat d’iniciar processos polítics d’àmbit internacional que sigui viables i operatius. Per això, l’esborrany de Manifest planteja entre d’altres coses les següents: Cal dissenyar i posar en marxa un nou ordre econòmic internacional que resolgui la inestabilitat monetària i financera avui existent, que doni una solució definitiva al problema del deute extern, que canalitzi recursos als països del Sud i augmenti el comerç mundial, però que ho faci amb majors 20

dosis de regulació per afavorir els països menys desenvolupats, racionalitzant les transferències de tecnologia i establint una dinàmica de cooperació i control amb les empreses transnacionals. D’altra banda existeix també una amenaça ecològica, el repte plantejat pels desequilibris ecològics a escala mundial, que exigeix la creació d’un nou tipus d’autoritat i de regulació d’àmbit planetari. També els països de l’Est d’Europa poden ser objecte d’ajut i de cooperació. És lògic, per tant, que els socialistes apostem per la construcció d’Europa –la casa comuna de què parla Gorbachov perquè esdevingui en un important agent d’aquest nou concert mundial que harmonitzi el desenvolupament del Nord, del Sud, de l’Est i de l’Oest. Arribarà el dia en l’horitzó del segle XXI que nosaltres o els nostres fills serem ciutadans de fet i de dret d’una nova realitat política que es dirà Unió d’Estats Europeus, o potser portarà un altre nom. El que és important per als socialistes europeus és que aquest procés constituent s’acceleri, que es realitzi

sense

frenades

innecessàries,

que

sense

aquesta

Europa

democràticament constituïda en una unitat política sobirana, no disposarem d’instruments polítics per avançar en la solució als grans problemes d’abast mundial avui plantejats. Evidentment, des del punt de vista dels socialistes, no n’hi ha prou amb la construcció d’una Europa política. Cal també que aquesta Europa defensi un model de societat just, integrat i pròsper. Sense això Europa no podrà actuar com a punt de referència, ni com a impulsora de la solidaritat social i mundial. El gran repte del socialisme de finals de segle consisteix a configurar aquest model de societat. I per això cal avançar a cada país i, també, col·lectivament a nivell europeu. És per això que el socialisme espanyol va llançar el nou repte –avui encara un somni- de construir un Partit Socialista Federal Europeu.

Precisament la batalla entre el socialisme democràtic i el pensament liberalconservador és més aferrissada que mai a nivell europeu. Cal acumular forces per fer realitat l’aspiració de construir una societat europea que combini la prosperitat econòmica amb una major qualitat de vida per a tothom, una societat en què la responsabilitat pública i el negoci privat no s’excloguin, sinó que es complementin, una societat integrada i no polaritzada, en la qual desaparegui el perill de marginació que avui plana sobre importants col·lectius, a través de l’acció d’un Estat del benestar eficient, participatiu i adaptat a noves demandes. Com assenyala l’esborrany de manifest Programa 2000 del PSOE: “Per primer cop en la història del socialisme, l’internacionalisme es converteix en un horitzó real, i no sols simbòlic. L’escenari per a l’acció política dels socialistes ha de ser ja el món en el seu conjunt. Però per actuar-hi necessitem una Europa unida i basada en els valors de racionalitat i democràcia, de llibertat i solidaritat, que són patrimoni del socialisme democràtic. Aquesta Europa serà un pol de referència en la configuració del modelo de societat futur per a tots els països del món, un agent decisiu en la construcció d’un concert mundial basat en la pau i la cooperació, en el desenvolupament solidari i compartit, i en la restauració dels desequilibris ecològics”. Aquí finalitza el resum de les principals aportacions per al debat contingudes a l’esborrany del manifest del Programa 2000 que serà adoptat properament pel Partit Socialista Obrer Espanyol. Espero que aquestes reflexions puguin ser útils per als lectors de Realitat en la confiança que, malgrat les discrepàncies, que n’hi ha i moltes, sabran veure en aquestes ratlles allò que uneix socialistes i comunistes: la voluntat de construir una societat més justa i més humana.

LA RENOVACIÓN DEL PSC El Periódico de Catalunya, 30.10.93

Los socialistas hemos emprendido un esfuerzo de renovación sin precedentes impulsados por la necesidad de innovación y adaptación de la izquierda, así como en respuesta a la ofensiva neoliberal contra el Estado del bienestar y al éxito aparente de los proyectos políticos conservadores de Reagan, Bush y Thatcher en los años 80. Más recientemente, la crisis terminal del comunismo, aunque de él nos separaba una distancia insalvable, ha acentuado esta necesidad. Esta revisión tiene como premisa la necesidad de referir de forma permanente las políticas que desarrollamos a los valores de libertad, justicia, igualdad y solidaridad, que son los que dan sentido al proyecto socialista y a nuestra actuación cotidiana. Así, el eje central del debate es la redefinición de un proyecto que sepa conjugar adecuadamente, en un mundo interdependiente con una economía globalizada, empleo, competitividad y solidaridad, y que sea capaz, además, de movilizar a una amplia mayoría ciudadana. El PSOE inició su importante esfuerzo de adaptación programática revisando su centenario programa máximo mediante la aprobación del Programa 2000 en su último congreso. El PSC emprendió hace tiempo su propia reflexión, intentando aportar elementos de interés a la renovación del socialismo español y europeo. Aportaciones con un profundo sentido federalista y no estatista, en el esfuerzo de superar el individualismo egoísta mediante un impulso de la solidaridad y con una ética colectiva de responsabilidad con respecto a los demás, con respecto al entorno natural, con respecto a la viejas y a las nuevas generaciones.

El PSC ha introducido en el debate político del socialismo español elementos tan importantes como la necesidad de diseñar una evolución del Estado de las autonomías en un sentido federal, el impulso a los poderes locales o la cuota de participación femenina. Actualmente

estamos

proponiendo

renovar

innovar

las

estructuras

partidarias, introduciendo mecanismos flexibles de la acción política, dando mayor relieve a los instrumentos y a las tareas sectoriales o temáticas, y abriendo la puerta de nuestros debates y procesos de elección de candidatos a los simpatizantes y votantes socialistas. Propugnamos también la necesidad de dar en la práctica un nuevo impulso democrático que acerque la política al ciudadano haciéndola más transparente y participativa. Pero el proceso renovador del PSC tiene unas características específicas que han de marcar el séptimo congreso del partido. Me refiero a la necesidad de vertebrar una mayoría alternativa al nacionalismo conservador desde el catalanismo progresista. La historia del PSC se ha construido en torno a dos elementos contradictorios: por un lado, los éxitos obtenidos a través de la propia unidad socialista, de la acción municipal –en la que destaca la personalidad política y la capacidad de gestión de nuestros alcaldes y equipos de gobierno-, y de nuestra participación decisiva en el proyecto socialista a nivel de toda España; por otro, nuestras derrotas en las elecciones autonómicas celebradas hasta ahora. Aunque el balance de la trayectoria del PSC desde su constitución en 1978 es ampliamente positivo, no podemos olvidar que el principal objetivo de la unidad socialista fue alcanzar la hegemonía política en Cataluña. Nuestros errores en este terreno son, por un lado, más dolorosos y sentidos que los fallos que hayamos podido cometer en cualquier otro ámbito de nuestra actuación. La corrección de dichos errores debe constituir, pues, el objetivo central de nuestra renovación. 24

A mi juicio, la renovación no debe suponer un replanteamiento radical del proyecto definido en los anteriores congresos. No debemos hacernos ni los más

nacionalistas,

más

izquierdas,

aparecer

como

menos

comprometidos con el proyecto de progreso para España que lidera el PSOE con Felipe González a la cabeza. Debemos más bien reflexionar sobre la eficacia de nuestra acción política y sobre nuestra capacidad de poner en práctica lo que aprobamos en nuestros congresos. Partimos de la base de que en Cataluña una mayoría de ciudadanos se sientes progresistas y apoyan un proceso de modernización basado en la justicia y la solidaridad. Ciudadanos que confían en la política democrática para corregir las desigualdades sociales, los desequilibrios territoriales y el deterioro del medio ambiente causados por el libre desarrollo de las fuerzas del mercado. Personas que quieren que el interés público prevalezca sobre el interés privado, que el pleno desarrollo individual lleve aparejada una responsabilidad cívica con respecto a la colectividad, personas que defienden el Estado del bienestar. Una mayoría de ciudadanos que defienden con orgullo la identidad nacional de Cataluña, en su pluralidad social, cultural y lingüística. Una mayoría de catalanes comprometidos también con el progreso de toda España que tiene su horizonte en la Unión Europea. Éste es nuestro electorado y a él debemos dirigir nuestros esfuerzos y nuestros mensajes. Y para movilizarlo debemos desarrollar en plenitud nuestro proyecto político. Un proyecto progresista, de amplia base popular, catalanista y federalista, comprometido con la transformación de Cataluña y España en un sentido de modernización, reforma social, solidaridad y europeísmo. Por ello, nuestro reto fundamental es el de movilizar, también en unas elecciones autonómicas, a todos cuántos nos votan en otro tipo de elecciones, en el bien entendido que esta prioridad política y organizativa debe ir 25

acompañada también por un esfuerzo de ampliación de nuestro espacio político hacia las nuevas sensibilidades sociales, en especial hacia los sectores feministas, juveniles y ecologistas, deseosos de construir una sociedad más humana, más justa y más solidaria; hacia el catalanismo liberal y de centro, y hacia la izquierda social y sindical. La renovación del PSC requiere, pues, trabajar más y mejor, coordinar adecuadamente nuestra tareas, que se desarrollan en ámbitos diversos, ofrecer un proyecto, un equipo dirigente y una imagen capaces de dinamizar al partidario en esta nueva etapa, de movilizar eficazmente a nuestro electorado y de ampliar nuestro espacio de influencia política, social y cultural. Nuestra renovación requiere aprovechar mejor nuestra importante labor municipal, nuestra relevante presencia sindical y asociativa, y nuestra aportación fundamental al Gobierno de España. Y nuestra prioridad es desarrollar una labor de oposición decidida y global, de alternativa real y potente, que, poniendo de manifiesto las limitaciones, errores y ausencias del Gobierno de CiU, no impida la búsqueda de los acuerdos institucionales de ámbito estatal, nacional y local que se estimen necesarios para resolver los problemas reales del país y hacer avanzar así nuestros planteamientos. La renovación del PSC, aparte de las reformas organizativas ya esbozadas, debe suponer una mejora de nuestra imagen como partido, impulsando una conexión más estrecha con la sociedad, que se verá reforzada si nuestro lenguaje y nuestros centros de interés y preocupación coinciden con los de nuestros electores, con los de la mayoría. Para ello es necesario renovar a fondo nuestra dirección, promover que se incorporen a ella más mujeres y más jóvenes, aprovechar mejor las capacidades de todos, utilizando los criterios de vida personal, liderazgo social y representatividad territorial, sindical y sectorial. 26

PER MOLTS ANYS, PSC! El País, 20.09.96

Sobre el debate que se está produciendo en torno al 8º Congreso del PSC planean las dudas que tienen algunos sectores de dentro y fuera del partido según las cuales el PSC no sería ya un instrumento útil para vertebrar una alternativa política al nacionalismo conservador. De aquí vendrían las obsesiones por las “cosas nuevas”: Nuevos Proyectos, partidos transversales, Partido Demócrata al estilo norteamericano, etc. Cuando se mencionan los excelentes resultados del PSC en las elecciones generales de 1996 para rebatir estos argumentos, la réplica suele ser la siguiente: “las elecciones generales las gana el PSOE, las gana Felipe González”. Pero quienes así responden

parecen

olvidar

que

las

elecciones

municipales

las

ganan

candidatos del PSC se llamen Maragall, Nadal, Siurana, Montilla, De Madre o Corbacho. Cosa que no ocurre en Madrid, Sevilla, Valencia u otras ciudades. Por lo tanto, el PSC aporta un valor añadido y no se limita a “vivir de la renta de Felipe González”. Las elecciones autonómicas son harina de otro costal: responden a una lógica distinta. Pero, a mi juicio, se yerra el tiro cuando se hace un análisis electoral sólo en clave nacionalista/no nacionalista. Y más en un momento en que el propio Duran Lleida está alertando a los suyos sobre el riesgo de definir el proyecto nacionalista en estricta clave identitaria. En un marco global definido por soberanías compartidas e interdependencias, la

libertad

Catalunya

pasa

por

independencia

por

autodeterminación. Los socialistas nos proponemos alanzar el máximo de bienestar y de libertad para Catalunya y, al mismo tiempo, su distribución 27

equitativa entre todos los ciudadanos. La libertad y el bienestar de Catalunya están indisolublemente ligados a la libertad y el bienestar de España y de Europa. Por ello, nuestro proyecto quiere profundizar a la vez en la evolución federal del Estado de las Autonomías y en el proceso de construcción europea. Tampoco debemos olvidar que la propia identidad nacional de Catalunya es diversa, como lo es todavía más la realidad española definida como plurinacional, pluricultural y plurilingüística. El federalismo nos muestra la viabilidad de proyectos de convivencia en pleno repecho a las diversas identidades que los forman. Así, nuestra relación con el nacionalismo –con todos los nacionalismos- es conflictiva ya que, apreciando el respeto y el impulso

las

identidades,

rechazamos

frontalmente

cualquier

intento

homogeneizador, excluyente, egoísta o insolidario. Como socialistas, nuestro afán de preservar e impulsar la diversidad es paralelo a la convicción de pertenecer a una humanidad común. Si el PSC no ha conseguido vertebrar aún la mayoría alternativa al nacionalismo conservador, es porque no ha presentado una oferta política diferente a la de CiU que aparezca como más beneficiosa para una mayoría e los ciudadanos de Catalunya. Los que votan, y también los que hasta ahora se han venido absteniendo en las elecciones autonómicas, y son votantes progresistas en las elecciones generales y municipales. Pero, curiosamente, en lugar de asumir esta realidad, esta obviedad, hay quien propugna la huida hacia adelante, un cambio de instrumento, el presunto atajo de las “cosas nuevas”, en lugar de aclarar primero las carencias y errores que causan las sucesivas derrotas de la izquierda en las elecciones autonómicas. Parecen más preocupados por explicar a los creadores de opinión cómo ganaríamos –con las “cosas nuevas”-. En lugar de explicar a los ciudadanos qué haríamos desde el Govern si ganásemos. Y, lo

repito, este “qué” debería ser claramente distinto y mejor que el proyecto que ofrece CiU. No creo que para conseguirlo debamos cambiar de instrumento. Mientras haya desigualdades, mientras haya injusticias, mientras haya que defender y ampliar las libertades aquí y en otros lugares, habrá un Partido Socialista para defender los valores de libertad, igualdad, justicia y solidaridad que dan sentido a nuestro proyecto político. No por ello es menos cierto que debemos mejorar nuestras relaciones con otras

fuerzas

progresistas

izquierdas,

que

deberemos

buscar

mecanismos de colaboración con ellas. Pero no creo que esto deba implicar la pérdida de la identidad política y organizativa del socialismo democrático catalán en una fusión con otros grupos políticos o de opinión; nadie ganaría en una operación así, ni ellos, ni nosotros. En la suma se perdería la fuerza de las partes. Para consolidar un proyecto político como el nuestro no basta con la voluntad de quienes estamos comprometidos en él. Es necesario también que nuestro partido siga siendo un instrumento útil para quienes comparten nuestras ideas, para quienes quieren que defendamos sus intereses. Y esto requiere un esfuerzo constante de reflexión sobre el presente y sobre el futuro. Así como nuestras raíces están firmemente ancladas en el pasado, el porvenir de nuestro proyecto ha de anclarse en el futuro. El futuro del PSC está ligado, en primer lugar, a la vigencia de los valores del socialismo democrático. Unos valores que persiguen la construcción de una sociedad más libre, más justa, más igualitaria, y más solidaria; es decir, una sociedad más humana. Sabemos que estamos trabajando contracorriente. Las sociedades modernas, impregnadas por el espíritu del capitalismo, están basadas en el beneficio 29

individual o privado, el egoísmo, la idea de que todas las cosas son mercancías, de que todas las cosas tienen un precio que es la única medida de su valor. Pero estamos convencidos de que si los valores que inspiran el socialismo democrático no prevalecen, nuestras sociedades se disolverán y no constituirán en el futuro comunidades humanas en el pleno sentido de la palabra. Y estamos convencidos también de que muchísimas personas comparten, de forma consciente o inconsciente, esta convicción. El futuro del PS está ligado, en segundo lugar, a la viabilidad de un ambicioso proyecto de reformas. Los valores en abstracto pueden prefigurar un futuro posible, pero en sí mismos no cambian las cosas. Y nosotros queremos cambiar la vida, transformar la sociedad, hacerla más humana. Queremos ser capaces de pensar y escribir un futuro distinto al que hoy podemos prever si no invertimos la evolución de las cosas. Y esto implica la capacidad de diseñar un proyecto concreto de reformas que nos vaya acercando progresivamente a la sociedad prefigurada por nuestros valores. Sabemos que no podemos definir en solitario este proyecto de reformas. Queremos concretar, con todos los sectores y personas interesados, un proyecto que, para hacerse realidad, debe ser capaz de crear una dinámica social nueva, que haga posible la movilización de una mayoría electoral para gobernar Catalunya en 1999, y para contribuir al retorno de Felipe González a la Presidencia del Gobierno de España en el año 2000. Este proyecto de reformas debería perseguir siete grandes objetivos: hacer compatibles el incremento de la competitividad, del empleo, y de la cohesión social; asegurar la plena integración europea; impulsar la tolerancia y la diversidad; fomentar la educación y la investigación; promover un desarrollo ecosostenible; asegurar un mayor autogobierno para Catalunya en una España federal; y profundizar y extender la democracia. Ahondar en estos siete enunciados desbordaría en mucho el objeto de este artículo y deberá quedar para otra ocasión. 30

En tercer y último lugar, el futuro del PSC está ligado a la existencia de una organización

profundamente

democrática

participativa,

contacto

permanente con la sociedad a la que quiere servir. El futuro de nuestro partido exige un fortalecimiento de su organización. Las necesarias transformaciones del partido han de partir de dos premisas básicas: la plena democracia interna ha mejorado con mecanismos de primarias para la elección de candidatos, e instrumentos para la plena transparencia de los procesos de toma de decisiones, que deben abrirse también a los electores, y la necesidad de dar un nuevo impulso ético a la acción política, a través de la adopción de un Código Ético que fije pautas claras y estrictas de su comportamiento de nuestros dirigentes, cargos públicos, y de todos y cada uno de los militantes socialistas. Un PSC fuerte, flexible y abierto es, sin duda, la mejor garantía para ampliar nuestro

espacio

influencia

una

triple

dirección:

hacia

nuevas

inquietudes sociales, especialmente hacia los sectores feministas, juveniles y ecologistas, que quieren construir una sociedad más humana, más justa y más solidaria; hacia el catalanismo liberal y de centro; y hacia la izquierda social y sindical. Se trata de forjar una nueva alianza para el progreso de Catalunya, en la que participen de forma destacada los jóvenes progresistas, que deben encontrar en el PSC el principal referente político de su sensibilidad solidaria en el combate por la igualdad, en la reivindicación medioambiental, en la cooperación internacional, y en la lucha contra la intolerancia, el racismo y la xenofobia.

¿UN CONGRESO RUTINARIO? El País, 4.06.97

El 34º Congreso Federal del PSOE debe significar un importante impulso al proyecto socialista. No deberíamos dejarnos vencer por inercias, rutinas o dificultades. Debatida la ponencia-marco, formuladas las enmiendas y elegidos los delegados, debemos ahora promover un debate que interese a los ciudadanos. Debemos recuperar el sentido originario de la apuesta por la renovación del PSOE, cuyo objetivo era el de adaptar nuestro proyecto, nuestra organización y nuestra dirección a la evolución de la sociedad española, fruto en buena parte de los cambios impulsados por el Gobierno socialista. Debemos hacer un balance de lo que está suponiendo el Gobierno del PP, denunciando el inicio de una etapa de aumento de las desigualdades a través de una política fiscal regresiva y de la desatención a la sanidad y a la educación públicas; el desbarajuste autonómico, causado por la ausencia de proyecto territorial; y la regresión democrática, debida a la escasa tradición liberal de la derecha española, empeñada como siempre en destruir a sus adversarios políticos, mediáticos, económicos y culturales a través de un sistemático abuso de poder. Los aciertos del Gobierno conservador sólo se producen cuando sigue las pautas trazadas por los Gobiernos de Felipe González en la política económica y en el proceso de construcción europea. Pero sería ilusorio pensar que el retorno de los socialistas al Gobierno llegará por sí solo a causa de los errores del PP. Son hoy muchos los ciudadanos dispuestos a volver a otorgar su confianza a los socialistas siempre que seamos capaces de renovar seriamente nuestro proyecto de progreso. Para 32

conseguirlo no sólo debemos ejercer una eficaz labor de oposición, sino que debemos presentar una verdadera alternativa política, con todo lo que ello implica de renovación en los planteamientos, en las actitudes y en las personas. El Congreso debiera señalar un avance importante en esa dirección. Eso es lo que esperan de nosotros los militantes, simpatizantes y electores socialistas. Y lo exigen muchos ciudadanos progresistas que estarían dispuestos a correspondemos con su apoyo. Pero debemos reconocer que, de momento, la percepción que se tiene del proceso congresual no es ésa. Debemos imprimir un nuevo impulso a la renovación del PSOE que sea claramente percibido por los ciudadanos. Dicha renovación debería abarcar tres ámbitos: el proyecto político, el modelo organizativo y la dirección. El proyecto está en gran medida esbozado en la ponencia-marco. Se encuentran en ella las claves para interpretar los cambios en nuestro país, en Europa y en el mundo, los elementos centrales de un modelo económico y social que reconociendo el papel del mercado no se someta ciegamente a él, las políticas económicas y de construcción europea que promuevan el crecimiento, la competitividad, el empleo y la cohesión social, y las diversas líneas de actuación política de los socialistas. Pero precisamente la amplitud de los temas abordados y la voluntad deliberada de no confundir el debate congresual con la elaboración de un programa electoral no facilitan que de nuestras discusiones se destaquen temas

concretos

relacionados

con

las

preocupaciones

reales

los

ciudadanos. En primer lugar, nuestros debates debieran mostrar a los ciudadanos la existencia de una política alternativa, capaz de afrontar los retos del empleo y 33

de la cohesión social en la economía globalizada. Así, las preocupaciones ciudadanas generadas por la incertidumbre sobre el futuro deben ser abordadas rigurosamente. En segundo lugar, el PSOE debe proponer reformas que reconcilien a los ciudadanos con la política. Propuestas de reforma de la justicia, de fortalecimiento de los valores cívicos, de respeto a las reglas del juego democrático, de profundizar en la democratización y la transparencia de los partidos políticos y su financiación. En tercer lugar, el partido socialista debiera afirmar la necesidad de acercar el funcionamiento del Estado de las autonomías al de los Estados de estructura federal. Su convencimiento de que sólo es posible un proyecto español que reconozca el carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüístico de España. Su decisión de fortalecer el papel de los Ayuntamientos. Su capacidad de formular una propuesta de financiación autonómica que, a partir de los principios de solidaridad y transparencia, garantice la autonomía y la suficiencia financiera de las comunidades, avance en la corresponsabilidad fiscal, en la igualdad básica, en la financiación de competencias similares y en la reducción progresiva del abismo entre el régimen común y el régimen foral. Debemos proponer también una profunda transformación del Senado y una cultura de lealtad y cooperación institucionales. Las cuestiones organizativas están ya planteadas: elecciones primarias para la selección de candidatos, apertura de nuestros procesos de discusión y decisión a los simpatizantes o el impulso de estructuras sectoriales o temáticas. Podría aprobarse también un Código Ético como el que el PSC adoptó en su reciente Congreso. En cuanto a la dirección, parece insólito que el único tema en discusión sea la continuidad de Alfonso Guerra en la vicesecretaría general. A mi juicio, una de las carencias de la dirección federal ha sido, precisamente, la de no tener 34

claro

número

dos.

Ello

podría

ahora

solucionarse,

que,

afortunadamente, candidatos no faltan. Basta citar sólo dos nombres, Joaquín Almunia o Josep Borrell, para despejar cualquier duda al respecto. Por otro lado, y al hilo de esta cuestión, en la Comisión Ejecutiva debieran encontrar acomodo las diferentes sensibilidades del partido –como la que representa Guerra–

que,

compartiendo

mismo

proyecto,

incorporan

visiones

matizadamente distintas que contribuyen a enriquecerlo. El PSOE no puede permitirse una imagen de división. Además, una sociedad crecientemente compleja reclama que la dirección de los partidos tenga una solidez que no implique uniformismo y un carácter colegiado que no impida la presencia de personas con perfil político propio y liderazgo social reconocido. Por último, la necesaria reducción de la Comisión Ejecutiva no debiera implicar la ausencia de los presidentes socialistas de las comunidades o de los representantes de los socialismos catalán, gallego y vasco. Si una de nuestras críticas a la derecha es precisamente su falta de proyecto territorial, mal podremos vertebrar un discurso propio en este terreno sin incorporar esas realidades. Con todo ello, el 34º Congreso del PSOE debe ser cualquier cosa menos rutinario. Ese debe ser el empeño de todos los socialistas.

PARTIDOS Y DEMOCRACIA EN EL SIGLO XXI El Siglo, 21.12.98

En julio de 1978 nacía el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) que celebra su 20 aniversario en feliz coincidencia con el 20 aniversario de la Constitución Española. A mi juicio, la mejor manera de celebrar estos aniversarios es reflexionar sobre la necesidad de adaptar los partidos a las nuevas exigencias ciudadanas de mayor participación, mayor transparencia y mayor calidad de nuestra democracia. En este sentido, la historia del PSC y de sus aportaciones a la reflexión colectiva de todos los socialistas sobre estas cuestiones ha sido importante. Recordemos el reconocimiento a las corrientes de opinión internas, la puesta en marcha de las organizaciones sectoriales que complementan la estructura territorial del partido, la cuota de género, la generalización del voto individual y secreto como mecanismo para la toma de decisiones, la adopción del sistema

elecciones

primarias

participación

ellas

los

simpatizantes. Sería bueno que otras fuerzas políticas fueran incorporando progresivamente estos instrumentos de mayor participación y transparencia interna. Con ello mejoraría la calidad de nuestra democracia, objetivo que debería ser compartido por todos y que podría cobrar un nuevo impulso coincidiendo con el 20 aniversario de nuestra Constitución. A este efecto cabría considerar temas sobre los que los socialistas hemos empezado ya a trabajar. 1. La reforma de la Ley electoral, en el sentido de dar una mayor capacidad a los electores para decidir quiénes deben ocupar los escaños. Esta reforma 36

debería basarse en el sistema de representación proporcional personalizada, similar al utilizado en la República Federal Alemana. 2. La Ley electoral debería contemplar también la elección directa entre los afiliados a los partidos y sus simpatizantes registrados a este efecto de los candidatos a los órganos de representación popular (Congreso, Senado, Parlamentos Autonómicos y Ayuntamientos). 3. Reforma de la Ley electoral en lo que se refiere a las elecciones municipales, en el sentido de promover la elección directa de los Alcaldes y la gobernabilidad de los municipios respetando la correlación de fuerzas políticas surgida de la voluntad popular. 4. La Ley electoral debería contemplar la imposibilidad de que no haya más de un 60% de miembros del mismo sexo en las candidaturas. 5. La reforma de la Ley de financiación de los partidos para asegurar su máxima transparencia y la primacía de la financiación pública, incorporando sistemas de auditoría externa. Así mismo debería crearse una Comisión de Vigilancia de los gastos electorales, compuesta –entre otros– por expertos en publicidad. Dicha Comisión deberá emitir un Informe, tras cada proceso electoral, evaluando el grado de cumplimiento de los límites de gasto por parte de cada partido político. 6. Creación del Consejo Superior Audiovisual, en la línea de la propuesta hecha por el Senado en 1996. Este Consejo actuará como Autoridad Reguladora

ámbito

audiovisual

garantizando

los

principios

independencia, pluralismo y neutralidad. 7. Aprobar una Ley de partidos para establecer criterios mínimos de funcionamiento democrático en todas las fuerzas políticas. Estos criterios mínimos

deberían

contemplar

menos

garantías

de 37

participación democrática de los afiliados, publicidad de las decisiones de los órganos de dirección, celebración de Congresos de ámbito estatal y de nacionalidad o región al menos cada dos años, representación de los ámbitos territoriales

inferiores

los

órganos

internos

superiores

forma

proporcional al número de afiliados, pautas de composición de los tribunales internos

los

partidos

que

garanticen

división

poderes

incompatibilidades de sus miembros a fin de garantizar su independencia, y publicación de los Estatutos de los Partidos en el Boletín Oficial del Estado. 8. Creación de una Comisión parlamentaria para evaluar la idoneidad de los candidatos

para

proveer

cargos

órganos

constitucionales

otros

organismos que tengan como misión velar por los derechos y libertades ciudadanas (Tribunal Constitucional, Consejo General del Poder Judicial, Tribunal de Cuentas, Defensor del Pueblo, Fiscal General del Estado, Consejo de Administración de RTVE, Consejo Superior Audiovisual, etc.) Espero que cuando celebremos el 30 aniversario de nuestra Carta Magna podamos celebrar también la puesta en marcha de algunas, si no de todas, de estas reformas.

PSOE: MÁS RENOVACIÓN La Vanguardia, 21.04.99

El PSOE debe seguir renovándose para digerir la experiencia de 14 años de gobierno y para abrir una nueva etapa que tome definitivamente el relevo de la generación de la transición y del acceso al gobierno, que tanto ha significado para el socialismo y para España. Si hubiese que aportar una única prueba o un único argumento para avalar esta tesis, podría mencionarse que el PSOE ha sido incapaz de recuperar responsabilidades de gobierno en ningún lugar relevante donde las haya perdido desde 1987 a esta parte. Los y las militantes socialistas eran especialmente conscientes de este problema en el momento de emitir su voto en las elecciones primarias que tuvieron lugar hace un año. El triunfo de Borrell tuvo que ver, desde luego, con su personalidad, con su capacidad de generar ilusión, con la voluntad de imprimir un nuevo impulso a la labor de oposición, con un sólido discurso político fuertemente anclado “en el centro de la izquierda”. Todo eso es cierto. Pero el triunfo de Borrell, que a tanta gente sorprendió dentro y fuera del PSOE por el mero hecho de producirse y por su magnitud, fue alimentado también por esa voluntad de renovación. Una renovación que no pretendía hacer tabla rasa con el pasado, pero que era muy consciente de que el riesgo no era ya “morir de éxito”, sino “morir de inanición”. La decisión de Felipe González de no presentar su candidatura a la secretaría general en el 34º congreso federal del PSOE demostró una vez más su capacidad de liderazgo. Sólo él supo ver la necesidad de desbloquear la evolución del partido y por ello tomó de forma generosa e inesperada la decisión que abrió el proceso de renovación. Y así la elección de Joaquín 39

Almunia abrió una nueva etapa en la vida del partido. El discurso del nuevo secretario general en la clausura del congreso apuntaba ya nuevas claves para afrontar el futuro desde una perspectiva diferente. La resolución congresual de adoptar un sistema de elecciones primarias y la decisión personal de Joaquín Almunia de aplicar dicho sistema a la elección de candidato socialista a la presidencia del Gobierno hicieron posible un nuevo impulso a la renovación del PSOE. Pero las dificultades derivadas de la compleja convivencia de una doble legitimidad interna (candidato elegido por los militantes y comisión ejecutiva elegida por el congreso) frenaron el empuje de las primarias y disiparon parte del enorme capital político que éstas supusieron. Estas dificultades y la inevitable inercia de un partido tan grande y tan apegado a sus tradiciones como el PSOE explican por qué los ciudadanos perciben cada vez con mayor nitidez la necesidad de que el PSOE cambie para poder confiar de nuevo en él. El PSOE, tan eficaz a la hora de impulsar grandes cambios en la sociedad española, se revela lento y timorato para evolucionar a su vez y adaptarse a dichos cambios. Pero no debemos dejarnos vencer por la inercia. Como bien expresaba Tony Blair en la conferencia anual del Partido Laborista en 1994, “los partidos que no cambian mueren, y este partido es un movimiento vivo, no un monumento histórico. Si el mundo cambia y nosotros no lo hacemos, nos convertimos en inservibles para la gente”. Los ciudadanos confiarán más en el PSOE en la medida en que sea capaz de renovarse. Y por eso esperan que con Borrell avance la renovación del PSOE; de no ser así, tanto él como el conjunto del partido deberán esperar en barbecho a tiempos mejores. La innovación programática que Borrell está liderando es una condición necesaria, pero no suficiente de esa renovación. No hay renovación sin relevo 40

generacional. No hay renovación sin mostrar a las claras que las viejas formas de hacer política han sido definitivamente superadas (algunos incidentes ocurridos en las primarias y las dificultades del proceso de confección de listas están aún en la mente de todos). No hay renovación sin demostrar que nuestra obsesión no es la de mantener el poder orgánico interno, sino la de volver a merecer la confianza ciudadana. No hay renovación sin demostrar que en los partidos preocupan más los problemas de los ciudadanos que los problemas de las listas. Nadie debe desconocer una evidencia: los partidos socialistas que hoy gobiernan en Europa alcanzaron sus victorias electorales a partir de procesos de renovación o en paralelo a ellos. Por eso sería erróneo que el PSOE desandase el camino emprendido. Necesitamos hoy más primarias, no menos. Y abiertas a todos, como en el PSC. Necesitamos recuperar la confianza ciudadana en la política y para ello debemos desembarazarla de artificiosidades y de lenguajes oscuros. Por eso pedimos una ley de partidos, una nueva ley de financiación, una reforma del sistema electoral para promover mayor cercanía entre representantes y representados por medio de un sistema proporcional personalizado como el que rige en Alemania. Pero el PSOE debe renovarse en marcha; no puede ni debe pararse en el camino. Por eso las elecciones municipales, autonómicas y europeas de junio deben ser un primer paso. Y la aprobación en otoño del nuevo programa socialista tiene que constituir el espaldarazo definitivo de la imprescindible renovación del PSOE.

INNOVACIÓ Avui, 16.06.00

L’elecció del mot innovació i de la rosa digitalitzada com a lema i logotip del novè congrés del PSC no és fruit de l’atzar. Creiem que a Catalunya li convé innovació, és a dir, canvis, modernització, reformes. I per això els socialistes celebrem el nostre congrés amb l’objectiu d’oferir un projecte engrescador a la societat catalana. Davant la paràlisi, l’esgotament i la ineficàcia que ens ofereix el govern presidit per Jordi Pujol, hipotecat greument per la seva dependència dels vots del PP al Parlament de Catalunya, el socialisme català vol oferir un projecte per aprofitar totes les potencialitats del país, per proporcionar oportunitats per a tothom i ajut a aquells i aquelles que ho necessiten. Volem preparar un futur millor, de prosperitat i igualtat, lluny de l’autocomplaença instal·lada al Pati dels Tarongers. Al llarg de les darreres setmanes s’està desenvolupant al nostre país un debat sobre la nostra salut econòmica amb un dilema de fons: ¿el got està mig ple o mig buit? Convé que la societat se senti segura de si mateixa. Però no convé tenir governs que pensen que està tot fet i ben fet. Un govern que pensi així, com és el govern de CiU, no serà capaç de donar al país l’empenta que necessitem. L’historiador Jordi Nadal ens planteja una pregunta fonamental: ¿serà capaç Catalunya d’integrar-se plenament en la nova revolució tecnològica de la mateixa manera que va ser capaç de participar en primera línia en la revolució comercial i en la revolució industrial? 42

Catalunya serà capaç de vèncer aquest repte si és capaç de reaccionar, si és conscient que la millor inversió és la que es fa en educació i reciclatge professional, si és conscient que les noves tecnologies i l’economia vinculada a la societat de la informació són avui els motors del creixement econòmic i de la creació de llocs de treball. La globalització ofereix grans oportunitats, però únicament per aquells que sàpiguen aprofitar-les i apostin de valent per la innovació i la recerca. Som una gran regió econòmica i industrial dins d’Espanya i Europa, però correm el risc de perdre oportunitats i poder de decisió econòmics. I aquí la nostra referència no ha de ser sols Madrid, ho han de ser també Londres i Frankfurt. I la nostra posició únicament es pot mantenir o millorar si realitzem un

esforç

continuat

d’atracció

d’inversions,

competitivitat

innovació,

emmarcat en un entorn d’inversió pública suficient (en ports, aeroports, carreteres, ferrocarrils i transport públic metropolità) i de polítiques de govern que impulsin l’activitat econòmica. Aquest és el nostre compromís. I aquest serà un dels debats centrals del Congrés. El nostre objectiu és el de construir una majoria per desenvolupar un projecte progressista per a Catalunya. Un projecte que té com a centre la llibertat, l’emancipació i el ple desenvolupament del potencial de les persones i del país. Farem realitat aquesta majoria i aquest projecte afinant el nostre projecte i el nostre partit com a principal instrument del canvi. La nova direcció encapçalada pel tàndem Montilla-Maragall n’és la millor garantia.

PSOE: PUNTO Y APARTE Iniciativa Socialista, número 58 (otoño 2000)

El 35 Congreso Federal del PSOE deparó una grata sorpresa a muchos socialistas y progresistas: la largamente reclamada renovación se abrió paso con la elección como Secretario General –para casi todos inesperada– de José Luis Rodríguez Zapatero. Se abría así una nueva etapa política en el PSOE que sin duda debía haber llegado antes. Ya en 1993 se empezó a hablar del “cambio sobre el cambio”, y el propio Felipe González manifestaba “haber entendido el mensaje”. Lamentablemente la voluntad y la palabra no fueron acompañadas por los hechos; se impuso la inercia y el desgaste sufrido tras largos años de gobierno impidió enfrentar adecuadamente

las

enormes

dificultades

legislatura

1993-1996,

acabada abruptamente tras la retirada del apoyo externo de CiU. La “dulce derrota” de 1996 fue una nueva excusa para no acometer los cambios que la sociedad reclamaba a gritos. Fue precisamente Felipe González quien puso el dedo sobre la llaga al renunciar a la Secretaría General del PSOE en el 34 Congreso. De forma precipitada llegaba Joaquín Almunia a asumir el liderazgo del partido y, consciente de la necesidad de afianzarse en él, convocó elecciones primarias para designar al candidato socialista a la Presidencia del Gobierno. Las elecciones primarias del PSOE tuvieron un resultado inequívoco. La victoria de Borrell –contra todo pronóstico y contra las admoniciones de todos los dirigentes regionales y miembros de la Comisión Ejecutiva encabezada por

Almunia– señaló hasta qué punto las bases socialistas eran conscientes de la necesidad del cambio. La esperanza generada por la victoria de Borrell se esfumó rápidamente por diversas causas, entre las que destacan –a mi juicio– la bicefalia competitiva que se impuso y lo mal que encajó el viejo aparato del partido su derrota. Sin duda Borrell y su equipo cometimos errores de bulto, empezando por no forzar la convocatoria de un Congreso extraordinario que impulsase el cambio que tantos reclamaban. La renuncia de Borrell puso de relieve su coherencia personal y política. La pretensión de que nada había pasado y de que sin cambios era posible afrontar con posibilidades de éxito las elecciones generales del 2000 se saldó con un sonoro fracaso. El problema no fue el pacto con Izquierda Unida. El problema es que ni PSOE ni IU tenían un proyecto atractivo que ofrecer a los progresistas españoles. La dimisión de Almunia, al segundo de conocerse los resultados electorales, volvió a abrir una etapa de interinidad en el PSOE. Una interinidad de la que nadie esperaba nada bueno, todo lo más un parche para intentar ganar tiempo. Pero en esto llegó José Luis y mandó a parar. Conviene quizá detenerse en los que son a mi juicio las causas de su victoria. Una victoria que tiene que ver precisamente con la profunda demanda de renovación que existía ya en el PSOE, con el espíritu de las primarias ganadas con Borrell, con la necesidad perentoria de un relevo que adquiría ya tintes generacionales y también con la percepción de que los cambios en el PSOE no podían impulsarse en confrontación abierta con los aparatos regionales y provinciales pero sí intentando superar antiguas divisiones internas que habían perdido ya toda razón de ser. Desde este punto de vista la estrategia de José Luis Rodríguez Zapatero y su equipo fue modélica. A partir de un núcleo básicamente formado por 45

miembros del Grupo Parlamentario Socialista se constituye la plataforma Nueva

Vía

cuyo

primer

objetivo

fue

redacción

manifiesto

programático en el que se urgía a abrir una nueva etapa política en el PSOE y se esbozaban líneas de reflexión para la necesaria renovación de nuestro proyecto político. José Luis Rodríguez Zapatero recorrió la geografía española haciendo hincapié en las ideas recogidas en el Manifiesto para una Nueva Vía, abanderando lo que él mismo denominó “el cambio tranquilo” y buscando la complicidad de los cuadros y bases socialistas. Pese al inicial sobresalto que nos produjo a muchos un supuesto alineamiento social-liberal de Rodríguez Zapatero apadrinado por Carlos Solchaga, la necesidad del cambio fue abriéndose camino al tiempo que iba cuajando la idea de que era precisamente Zapatero quien debía encabezarlo, mejor situado y dispuesto a ello que los demás candidatos. Su victoria se fue fraguando en los meses anteriores al Congreso y adquirió carta de naturaleza al conocerse sus apoyos en muchas nacionalidades y regiones, de las que destaco por razones de peso interno en el PSOE a Catalunya, País Valenciano y Andalucía. En el propio Congreso abundaron las manifestaciones a favor del cambio. Por tomar una de ellas reproduzco parte de la intervención del Primer Secretario del PSC, José Montilla: “En 1982 ofrecimos a la sociedad española ‘el cambio’, en el año 2000 debemos ofrecerle ‘nuestro cambio’, sólo así recuperaremos la credibilidad

imprescindible

para

construir

alternativa

progresista

gobierno del PP”. José Luis Rodríguez Zapatero se ganó a pulso el apoyo de los delegados y delegadas en su propio discurso ante el plenario del 35 Congreso. El azar llevó a que su discurso fuese el último de los cuatro que se sucedieron ante el pleno y que frente a unos diagnósticos excesivamente pesimistas de los tres 46

que le precedieron, el suyo empezase con un rotundo “No estamos tan mal” que se ganó el primer aplauso de los delegados. El discurso de Zapatero sintonizó muy rápidamente con el sentir general. Había que cambiar sin hacer tabla rasa del pasado. El cambio debía hacerse con todos pero sus protagonistas debían ser nuevos. La defensa del Estado del Bienestar debía partir del reconocimiento de la globalización y de los efectos de la “nueva economía”. La izquierda española debía recuperar sus raíces (citó expresamente la Institución Libre de Enseñanza y a María Zambrano). El PSOE debía abrazar la causa de la España plural en la mejor tradición federalista oponiéndose al tiempo a unitarismos rancios y a nacionalismos particularistas e insolidarios. Sorprendió muy favorablemente su compromiso con el municipalismo, con una impronta de devolución de poder a la sociedad y de proximidad al ciudadano

acción

política.

Despejó

cualquier

duda

sobre

los

fundamentos de su proyecto: “nuestra pasión por la solidaridad y la realización de la libertad”. Afirmó su compromiso por la educación y la cultura: “Hemos de tener una dedicación especial a la promoción de la cultura, de la educación, de los valores del espíritu emprendedor, de los valores de la iniciativa, de los valores del desarrollo de las capacidades de todos, absolutamente de todos, en esta sociedad en cambio”. Manifestó su voluntad de colaboración con los sindicatos, con el movimiento asociativo, con las ONGs. Hizo especial énfasis en la recuperación de los valores de la ciudadanía, de la participación y de la política. Se comprometió con las mujeres y con los jóvenes. Todo ello le permitió afirmar en su discurso de clausura del 35 Congreso, ya como Secretario General, “Hoy empieza el futuro. (…) Lo mejor no está en nuestras mochilas, ni en el pasado, el mejor día de nuestra vida está por llegar. (…) El cambio comienza hoy. (…) Os convoco a una nueva esperanza. La esperanza del 2004″. 47

Un puñado de votos habían marcado la diferencia. Una nueva generación tomaba el relevo en el PSOE. Y ese cambio, esa gran transformación había venido, como siempre en el PSOE, de la mano de más democracia. La futura Conferencia Política deberá ratificar cambios organizativos en esa dirección. Cuando otras fuerzas de izquierda están encarando también sus procesos de renovación, me permito recomendarles desde aquí más democracia, más voto individual y secreto, más primarias, más poder a los militantes y a los delegados. El PP tiene, por fin, algún motivo de preocupación. Sus errores ya no van a ser gratis. Hay oposición y habrá alternativa. José Luis Rodríguez Zapatero ha pedido tiempo, algo de tiempo tiene, no mucho. Pero ha empezado demostrando maneras y una nueva sensibilidad en el enfoque de la política. Nos tiene a todos a su lado. Y a por todas.

LO MEJOR ESTÁ AÚN POR LLEGAR El Mundo, 23.07.04

Creo que el 10º Congreso del PSC ha de evitar uno de los riesgos que comporta el hecho de celebrarlo después de un importantísimo y decisivo período de éxitos electorales. Es cierto que podemos sentirnos legítimamente orgullosos del camino recorrido desde la unidad socialista de 1978. Pero no debemos olvidar que llegar y mantenerse en el gobierno no es un fin en sí mismo para un partido que, como el nuestro, quiere transformar la realidad impulsando reformas para conseguir una sociedad más libre y más justa. Para nosotros, acceder a responsabilidades de gobierno es un instrumento decisivo precisamente para alcanzar ese gran objetivo. Es obvio que los éxitos electorales implican una gran responsabilidad. Nunca hasta ahora se examinará la vigencia y operatividad del proyecto del socialismo democrático en nuestro país. Y teniendo en cuenta que en la presente etapa el partido ha accedido a importantes responsabilidades de gobierno a nivel estatal, catalán y local, nuestro proyecto federalista se pondrá a prueba por primera vez en la historia. Tampoco debemos olvidar que en las elecciones municipales y en las elecciones

Parlament

Catalunya

2003

constatamos

algunos

retrocesos electorales que señalan carencias a corregir. Es cierto que una fuerza reformadora como la nuestra tiene unos objetivos electorales muy ambiciosos, consciente de la necesidad de vertebrar amplias mayorías para impulsar reformas en profundidad y de largo alcance. Para entendernos, nuestro objetivo electoral se sitúa en una banda alrededor del 49

40% de los electores, sabiendo que para garantizar la aplicación de nuestro proyecto sin grandes obstáculos debemos acercarnos lo más posible a este objetivo electoral. Representar al 40% de los electores y electoras es cada vez más difícil, entre otros motivos, por la complejidad creciente de nuestras sociedades, que, a su vez, implica una mayor dificultad para que un proyecto político pueda representar un abanico tan amplio de voluntades y de intereses. Ello es aún más difícil en sociedades como la catalana en la que no sólo se producen las tradicionales divisiones entre izquierda y derecha, sino que existen grados de identificación nacional diversos. Constatamos dificultades de interlocución y relación con determinados sectores sociales: la gente más joven, ambientes muy informados y especialmente exigentes, pero también con sectores progresistas de la Catalunya interior. Y tampoco no conviene olvidar la importancia que tiene para un partido de izquierdas su implantación y relación con la clase trabajadora y los sectores populares. En el 10º Congreso del PSC no tendría sentido hacer una revisión ideológica radical de nuestro proyecto (como el que deberían hacer quienes están en proceso de declive electoral) ni tampoco debemos proceder a una gran revisión programática (dado que hace poco nos hemos presentado ante la ciudadanía con unos programas electorales que han alcanzado un apoyo mayoritario), pero eso no quiere decir que el proceso de reflexión congresual ni las decisiones que debemos tomar no tengan importancia o que de ellas no dependa el futuro de nuestra acción política. Todo lo contrario. El PSC debe garantizar que la tarea desarrollada por nuestros cargos electos sea eficaz y coherente con los programas y compromisos con los que ganamos las elecciones. Debemos mejorar nuestra relación con la sociedad para recoger opiniones, detectar problemas y explicar nuestras acciones de 50

gobierno.

cumplimiento

muchos

compromisos

electorales,

especialmente los de contenido social, y la propia lógica de nuestro proyecto municipalista, catalanista y federalista, exigirán una gran coordinación entre la actuación que desarrollamos en las diferentes administraciones. El PSC ha de ser también instrumento de participación política, mejorando su capacidad de recoger las mejores energías y canalizarlas para alcanzar nuestros objetivos transformadores. Para conseguirlo debemos mejorar la información y la formación de los militantes y cuadros orgánicos, nuestros instrumentos de comunicación, movilización y acción electoral y la relación del partido con sectores específicos. Debemos fijarnos cuatro ámbitos de actuación prioritaria: los jóvenes, los sectores progresistas del mundo rural, los sectores más dinámicos y emprendedores de las ciudades medianas y grandes, y los trabajadores de la industria y los servicios. El PSC debe ser el principal instrumento de estos sectores para promover el cambio social. Este objetivo implica también estrechar

nuestras

relaciones

con

mundo

sindical,

movimiento

asociativo, y los movimientos sociales que quieren construir una alternativa al capitalismo neoliberal. Para construir la sociedad más libre y más justa que queremos, el PSC ha de ser capaz de definir en cada momento las reformas necesarias. Con plena conciencia de los importantes cambios económicos, sociales, tecnológicos y culturales que se están desarrollando de forma tan acelerada. Incorporando las demandas de ampliación de los derechos cívicos y políticos, la exigencia de la igualdad real entre hombres y mujeres y la sostenibilidad como criterio orientador de las políticas públicas. Conscientes de la influencia del proceso de globalización, de los límites que impone pero también de las oportunidades que ofrece, debemos ser capaces de actuar más decididamente en el ámbito europeo e internacional.

Sólo así estaremos en condiciones de emprender una importante ofensiva en el debate político y cultural, un combate en defensa de los valores que dan sentido a nuestro proyecto político. Un esfuerzo por convertir las mayorías electorales en verdaderas protagonistas del cambio social. Una labor en el que debe forjarse una amplia alianza política, social y sindical. Una tarea en la que ha de quedar claro el perfil diferenciado del socialismo democrático y federalista, enfrentado al neoliberalismo y al neoconservadurismo y capaz también de cerrar el paso a los nacionalismos excluyentes o insolidarios y a cualquier tipo de demagogia populista.

10.

ESCUDELLA BARREJADA El País, 9.02.07

El penúltimo día de enero Josep Ramoneda publicaba un artículo en El País en el que utilizaba la metáfora de una “sopa fría” para referirse a la imagen que proyecta el Govern d’Entesa sobre la ciudadanía. La cosa venía a cuento pues, según nos refería el propio Ramoneda, en un encuentro reciente con el President Montilla, la tardanza en empezar a cenar enfrió la sopa. Admitía Josep que tras una etapa de la que salimos todos muy escaldados bien se agradecía una sopa fría, aún advirtiéndonos de que tarde o temprano hará falta algo más caliente. Supongo

que

también

podemos

achacar

una

política

fría

alguna

responsabilidad sobre la elevada abstención electoral en las pasadas elecciones al Parlament. Lejos de culpabilizar a los y las abstencionistas, conviene reflexionar sobre las causas de la abstención. No tanto sobre la ínfima abstención técnica ni sobre el libérrimo afán de abstenerse, sino sobre aquellas causas que han alejado a gentes diversas de la participación política por falta de motivación suficiente, pero que podrían volver a votar en el futuro si se les diesen motivos suficientes para hacerlo. Y para ello la sopa no sólo debe estar caliente sino que debe mejorar su sabor y adaptarse a nuevos gustos. Porque, en efecto, los problemas de las sopas no son sólo los relativos a la temperatura a la que se consumen. A veces les falta sal, en otras ocasiones les sobra. A veces echa uno de menos algunos tropezones, crujientes picatostes o el placer de degustar texturas distintas en lugar de consumir purés de sabor indeterminado.

En Catalunya tenemos grandes tradiciones de sopa. Mi favorita es la escudella barrejada.

Buen

caldo,

pero

con

verduras

carnes

bien

visibles

comestibles. Cada tropezón con su personalidad, con su sabor, con su textura. Juntos, revueltos, aportando todos su parte nutritiva a la sopa, pero sabiendo qué se come y decidiendo incluso en qué orden. Hasta el punto de poder renunciar a masticar la gallina o la acelga aun aceptando, de buen gusto, su aportación al conjunto. Partiendo, claro está, de un buen caldo, fundamento imprescindible de una buena sopa. Coincido con Raimon Obiols en que una buena política es una “política de sentido”, es decir, una política que proporcione una lógica explicativa a lo que se hace, que señale un objetivo a alcanzar y dibuje un camino de reformas para conseguirlo. Creo, en efecto, que la desafección política se combate con más política, con mejor política, huyendo de discursos huecos y de actitudes más propias del avestruz que esconde la cabeza ante contratiempos, novedades o acontecimientos inesperados. Debemos reconocer que los partidos políticos tienden a veces al puré indeterminado. Intentando gustar a todo el mundo, producen en algunos momentos mezclas insípidas y uniformes en las que es difícil encontrar el gusto de lo auténtico y lo diverso. Como también es cierto que en determinados momentos se producen sonadas excepciones. Las primarias del PSOE sobre el candidato a la presidencia del Gobierno que ganó Josep Borrell representaron el momento más estimulante y más dinámico en la vida partidaria del conjunto de las fuerzas políticas en los últimos diez años. Lo hemos vuelto a ver ahora con el proceso de primarias para la elección de Ségolène Royal como candidata de los socialistas franceses y el amplio debate participativo que ha abierto. De estas y otras experiencias concretas se deduce una conclusión rotunda: más participación y más debate político favorecen la conexión entre la política y la ciudadanía y reconcilian a los electores con los partidos.

El puré uniformador de la política hueca ha desorientado también a veces a la izquierda,

pues

cuando

izquierda

limita

una

mera

gestión

administrativa, abandona la tarea de gobernar en el sentido profundo de la expresión y se aleja de la energía que la alimenta: utopía, debate y participación. Esos son los ingredientes de una política caliente. Ulrick Beck en su defensa de una “izquierda cosmopolita” dice que “la izquierda que vive encerrada en su ciudadela”, sea desde el proteccionismo del Estado o desde su réplica reformadora liberal, no ha comprendido que “la renuncia abierta a la utopía es un cheque en blanco al abandono de la política por parte de la propia política. Sólo quien es capaz de entusiasmarse, gana apoyos y conquista el poder”. Y de eso se trata. De vertebrar una mayoría social para impulsar reformas que, guiadas por los valores que inspiran nuestro proyecto, sirvan para construir una sociedad más justa. El PSC ha desarrollado desde 1978 un proyecto exitoso. No sólo consiguió la unidad socialista sino que se convirtió en el primer partido catalán de izquierdas.

hizo

precisamente

partiendo

unos

principios

meridianamente claros: unidad civil, atajando de raíz los intentos de dividir a los catalanes en función de su lugar de nacimiento o lengua materna; catalanismo, federalismo y justicia social. El President Montilla, al proponer un ambicioso programa de catalanismo social, no ha hecho sino actualizar y abrir al futuro el proyecto fundacional del PSC. El acierto de nuestras propuestas nos hizo mayoritarios a nivel municipal y ha acabado por llevarnos a ser la fuerza mayoritaria del gobierno de Cataluña en las últimas dos legislaturas. Nuestro proyecto federal ha supuesto un impulso decisivo al autogobierno de Cataluña en las determinantes citas de la Constitución de 1978, el Estatut de 1979 y el Estatut de 2006, y ha sido una contribución fundamental a las etapas de gobierno progresista en España en los períodos 1982-1996 y de 2004 hasta hoy. La permanente vigencia del proyecto del PSC ha requerido un esfuerzo constante de renovación. Y si se reflexiona sobre nuestra reciente evolución

electoral,

ese

esfuerzo

renovación

debe

mantenerse

incrementarse pues en democracia los proyectos políticos no viven de la sopa boba. Los socialistas catalanes estamos comprometidos a reflexionar a fondo sobre nuestro proyecto, nuestras propuestas, y también sobre la necesidad de ampliarlo a más gente, a nuevos protagonistas. Se trata de modernizar nuestro discurso, agenda y lenguaje. De repensar nuestro relato político, que ha de ser capaz de proporcionar claves para entender lo que pasa, para señalar los objetivos sociales que queremos alcanzar y las reformas necesarias para conseguirlos. Un relato inteligible capaz de proponer un horizonte ilusionante. Se trata de hablar de nuestra organización, de hacerla más abierta, más acogedora, más participativa, más eficaz. De reflexionar sobre nuestros instrumentos para hacer política, sobre cómo mejorar nuestra capacidad para conectar con la sociedad, con el electorado socialista más tradicional –atendiendo también a su evolución–, con los jóvenes y con los sectores más dinámicos. No se trata sólo de “caras nuevas”. Se trata de practicar una política de proximidad, capaz de escuchar, entender y atender la evolución de la sociedad. Capaz de impulsar el progreso económico, la justicia social, la libertad y la responsabilidad individual, la paridad y la sostenibilidad. Consciente de que gobernar no es sólo administrar o gestionar. Capaz de gobernar para cambiar las cosas y de gobernar los cambios. Capaz de ganar elecciones, pero también de ganar la batalla de las ideas, el combate cultural, capaz de movilizar amplias mayorías ciudadanas para impulsar reformas en profundidad. Debemos acertar en los temas que han de centrar la agenda política, los de las preocupaciones ciudadanas, pero hemos de ser capaces también de anticipar los problemas de un futuro que ya está aquí. Desarrollando una política que, tejiendo una amplia complicidad social, aborde con valentía los retos calientes a los que nos enfrentamos: precariedad social, calidad del empleo, inmigración, vivienda, emancipación juvenil, calidad de los servicios

públicos, fractura digital, demografía, competitividad en el mercado global, innovación tecnológica y formación. Sólo quien es capaz de cambiar será capaz de dirigir los cambios. Y por ello debemos actualizar y renovar el proyecto que nos ha hecho llegar hasta aquí, el proyecto que nos ha hecho mayoritarios y, sobre todo, útiles a la sociedad catalana, a los trabajadores y a las clases populares de nuestro país. Estoy convencido de que somos capaces de hacerlo y de que así, sólo así, no se enfriará la sopa.

11.

CAP A L’11è CONGRÉS DEL PSC Endavant, setembre 2007

L’Onzè Congrés del PSC se celebrarà coincidint amb el 30è aniversari del partit en el moment en què desenvolupem el major nivell de responsabilitats de govern de la nostra història. Precisament per això augmenta el nivell d’exigència envers el nostre projecte i la nostra organització. I tampoc no podem deixar de constatar un descens del nostre suport electoral i una erosió de la imatge de la política. Aquesta situació exigeix un enfortiment del partit, tant des del punt de vista polític, com des del punt de vista organitzatiu i de capacitat de representació i mediació social. Aquests han de ser alguns dels temes del debat congressual. Per incitar al debat la Comissió Executiva aprovarà el mes de setembre un guió temàtic a partir d’una desena d’objectius que trobareu resumits a continuació. 1. Modernitzar el nostre discurs, agenda i llenguatge; proporcionar un relat entenedor i un horitzó engrescador. 2. Atendre millor els neguits del nostre electorat més tradicional i entendre la seva evolució, situant en primer pla l’agenda social dels governs, atenent de forma especial els problemes derivats de la precarietat laboral, millorant la qualitat dels serveis públics, aprofundint en les polítiques d’habitatge i immigració, i repensant en profunditat el nostre discurs i les nostres polítiques per a les persones de més de 60 anys. 3. Representar millor la cultura del treball, els seus valors i les seves noves expressions, recuperant el discurs del valor del treball digne com a factor de socialització, impulsant la cultura de l’honestedat, l’esforç i la responsabilitat 58

com a motors de l’ascens social, evitant que l’entrada prematura de joves en el mercat laboral els allunyi definitivament de la millora de la seva formació, assumint que els canvis en el món del treball exigeixen la reformulació d’algunes polítiques públiques, estrenyent les nostres relacions amb els sindicats i el món obrer, i participant activament en la recuperació de la memòria democràtica, obrera, popular, catalanista i federalista de la nostra història. 4. Obrir espais a nous protagonistes, impulsant la incorporació de gent nova al partit, a les seves estructures de direcció i a les candidatures electorals, donant més protagonisme als sectors de més recent incorporació, ampliant la xarxa de relacions i complicitats del partit a persones actives en el terreny associatiu i cultural, prioritzant la formació dels militants i els responsables del partit, i donant l’oportunitat a nous portaveus polítics del partit. 5. Estrènyer els nostres llaços amb els joves, acordant amb la JSC un pla per incrementar la seva presència entre els joves i la seva influència en el si del partit i estudiar noves formules organitzatives per a l’activisme jove, promovent la presència de gent jove en les estructures del partit i en responsabilitats institucionals, fent de l’emancipació juvenil una de les prioritats de l’acció política dels socialistes, incrementant la presència socialista en els instituts i centres de FP, promovent una presència activa a la Universitat, i subratllar la dimensió utòpica i transformadora del projecte socialista i la referència a les seves arrels llibertàries. 6. Esdevenir el partit per a la igualtat entre homes i dones, analitzant des d’una perspectiva de gènere les polítiques del partit, els seus missatges i les seves formes d’organitzar-se i desenvolupar l’acció política, augmentant la presència de dones en el partit i impulsant una presència paritària d’homes i dones en responsabilitats orgàniques i institucionals, fent permanent bandera de la igualtat i la paritat, i obrint nous mecanismes de participació que facin possible la conciliació de la vida personal, laboral i política. 59

7. Practicar una política de proximitat a tots els nivells, del president al darrer militant, millorant la ubicació, condicions i serveis dels locals del partit (oficines

parlamentàries,

formació

oberta,…),

revisant

política

publicacions i proporcionar la màxima atenció a la informació de ciutadans, simpatitzants, militants i responsables del partit, generalitzant la pràctica del “porta a porta” en campanya electoral i promoure campanyes específiques de contacte directe amb la ciutadania, millorant la nostra presència a Internet en un sentit ampli, millorant la comunicació del partit en tots els terrenys, utilitzant de forma intensiva les TIC en l’acció política i l’organització del partit, afavorint processos de participació en les grans decisions, i impulsant mecanismes de participació flexibles i oberts a persones i col·lectius. 8. Millorar la nostra capacitat de representar els sectors més dinàmics, establint mecanismes de relació específics amb emprenedors, autònoms i professionals, impulsant mecanismes de participació a través de Internet (militància on line, Agrupació virtual), prioritzant el treball envers els creadors d’opinió i els sectors culturals, i estant especialment alerta amb respecte de les demandes i la sensibilitat de la “Catalunya emergent” (emprenedors de 25 a 40 anys). 9. Escoltar millor la societat i oferir el partit com a instrument per a debatre i impulsar reformes, impulsar decididament una cultura de “partit atent”, de “partit que escolta”, capaç de contrastar permanentment la seva acció política amb la percepció ciutadana i els resultats concrets, passant a l’ofensiva en el debat polític i cultural, oferint el partit com a instrument de transformació social des del projecte majoritari del catalanisme social, impulsant el debat intern i promoure un debat extern sobre la renovació del projecte socialista, esdevenint el millor instrument de connexió amb les forces progressistes a nivell europeu i internacional.

10. Promoure campanyes de mobilització social i de participació electoral. Cal recordar que, tant per impulsar canvis profunds com per fer-los irreversibles, és imprescindible guanyar la batalla de les idees i convèncer una àmplia majoria ciutadana. Això implica la necessitat d’estimular la participació activa i crítica de la ciutadania en suport a l’acció dels governs de progrés i mobilitzar energies en favor de les reformes, establint una major complicitat amb els moviments socials progressistes i impulsant plataformes sectorials i temàtiques que esdevinguin agents socials del canvi.

12.

EL FUTUR DEL SOCIALISME EN EL SEGLE 21 Intervenció en el seminari organitzat pel PSC de Barcelona, 10.01.08

Què és el socialisme democràtic? Manllevant una definició de Lionel Jospin que comparteixo, podem afirmar que el socialisme democràtic és un corrent de pensament polític evolutiu i obert, capaç d’inspirar l’acció col·lectiva i que davant la realitat contemporània s’esforça en conjugar llibertat i solidaritat, individualisme i identitat col·lectiva (o sentiment de pertinença), eficàcia econòmica i justícia social, iniciativa i regulació, necessitat d’estabilitat i desig de canvi. Repassant la trajectòria del PSC, voldria fer vuit afirmacions rotundes. Primera. Sense fidelitat a la història i als valors que donen sentit al projecte socialista, no es pot renovar l’esquerra. Si oblidem que el socialisme és un projecte per transformar la realitat en un sentit de justícia social la nostra tasca no tindria gaire sentit. No es pot limitar a una gestió ben intencionada i eficient dels afers públics. No podem oblidar l’existència de classes socials i de conflictes socials. No podem tancar els ulls davant les desigualtats i les injustícies; les que trobem ben a prop i les que trobem a escala planetària. I no sols no podem tancar els ulls, sinó que el nostre compromís té com a base la reducció i la progressiva eliminació d’aquestes desigualtats i aquestes injustícies. Desigualtats de renda, de poder,

d’informació,

desigualtats

són

formació,

permanents,

d’oportunitats.

cròniques,

Injustícies

hereditàries,

quan

creixents,

les i

generadores de noves desigualtats. Així mateix hem de lluitar contra la precarietat, contra la inseguretat, contra la incertesa sobre el futur que plana 62

sobre els joves i les classes populars amb dificultats per arribar a final de mes. Hem d’afermar la superioritat ètica i moral dels nostres valors que, entre d’altres coses, són els únics que garanteixen la construcció d’una societat humana en el ple sentit de l’expressió. L’apel·lació als valors ens porta necessàriament a parlar de coherència i compromís. La nostra pràctica col·lectiva, però també el capteniment individual, han de ser congruents amb els valors que defensem. Segona. Armats només de valors i bones intencions no arribarem enlloc. O som capaços de traduir els nostres valors en propostes polítiques concretes, factibles i capaces de mobilitzar àmplies majories, o les nostres millors intencions no contribuiran a millorar en absolut una societat que és manifestament millorable. El capitalisme, l’economia de mercat, és un sistema econòmic però no pot ser en cap cas la guia per regular la societat. Hi ha coses que són mercaderies, però el bé més preuat és el de la llibertat i els drets que permeten exercir-la en

pràctica,

les

condicions

que

permeten

desplegar

lliurement

personalitat de cadascú. I tot això no ho garanteix, en absolut, el mercat. De fet, aquests objectius són incompatibles amb el model neoliberal de globalització al qual ens enfrontem. Tercera. Tota transformació ha de partir d’una anàlisi acurada de la realitat. Si no coneixem bé el nostre entorn, les contradiccions que ens envolten, els condicionaments de tota mena, a nivell local i a nivell global, no serem capaços de transformar res. En aquest sentit, convé que el debat sobre el futur de l’esquerra no es faci de forma abstracta sinó que connecti amb el millor coneixement de la realitat i compti amb la participació activa del món cultural, acadèmic i intel·lectual, que ha de trobar entre nosaltres espais de 63

debat oberts i rigorosos. El que s’ha anomenat “desafecció de la política” té molt a veure amb la incapacitat o les insuficiències de la resposta a la creixent demanda ciutadana i social del que Raimon Obiols ha anomenat una “política de sentit”, és a dir, una política que proporcioni una explicació del que està passant i del per què passa el que està passant, d’explicació de cap a on volem anar i de com pensem arribar-hi. Si no comprenem la realitat i si no som capaços d’ajudar a que la ciutadania la comprengui difícilment podrem elaborar programes de reforma i vertebrar majories socials que els impulsin. Quarta.

democràcia

és

requisit

indispensable

per

qualsevol

transformació de la realitat que pugui perviure. No hi ha altre mètode per mesurar la valoració que els ciutadans fan de l’acció política que la seva lliure expressió a les urnes. Per tant, els ciutadans no s’equivoquen. Quan guanyem és que ho hem merescut. Quan perdem, és que no ho hem fet prou bé. I si es redueix el nostre suport electoral, cal buscar les causes en les nostres mancances i els errors comesos, sense oblidar mai que la principal responsabilitat en el fracàs és nostra i no dels electors o d’imponderables que escapen al nostre control. Cinquena. La democràcia no pot reduir-se a la participació electoral. Les eleccions són la mesura de l’eficàcia de l’acció política. Però la democràcia, la participació, no són sols mecanismes a exercir un cop cada quatre anys. No sols hem d’afavorir que la gent voti, sinó que participi en la definició i aplicació de projectes, que s’impliqui tant a través de les associacions, els sindicats, etc. com de la participació individual a tots els nivells. La participació sols és possible a través d’un alt grau d’informació, de l’accessibilitat dels càrrecs polítics, de l’existència de mecanismes concrets que la permetin i l’estimulin.

Sisena. Sense partits no pot organitzar-se la democràcia. Qui defineix l’interès general? Com es vertebra un projecte col·lectiu? Aquest és el paper dels partits: socialitzar la política, establir canals de participació, definir programes d’actuació i programes electorals, proveir mecanismes per a seleccionar i remoure el personal polític. El discurs antipartits és un discurs antipolític i també antidemocràtic. Cal rebutjar tot plantejament de renovació no democràtica, de renovació elitista promoguda des de dalt, sovint amb criteris arbitraris i classistes. Setena. Amb la política institucional o partidària no n’hi ha prou. El socialisme és una força transformadora que requereix la implicació d’àmplies majories, un esforç constant de teixir aliances socials, amb la complicitat dels sindicats, del moviment associatiu progressista, del món de la cultura. Amb un esforç tenaç per tal que no es perdi cap energia ni aportació possible. Fugint d’una política entesa com a activitat professional per a professionals. No podem perdre de vista l’enorme potencial del voluntariat i de les aportacions de persones per a les que la política no és el centre de la seva vida però que estan disposades a fer aportacions concretes i puntuals si som capaços d’oferir-los-hi els espais i els instruments per fer-ho. Vuitena. Cal constatar que la vigència del socialisme està estretament lligada a la seva capacitat permanent d’actualització, de renovació, d’adaptació a una realitat canviant. Des d’uns principis molt sòlids que orienten la nostra acció, però sense perdre de vista la realitat sobre la que operem. Assentats aquests criteris, en la meva opinió, qualsevol reflexió sobre el socialisme ha de partir necessàriament d’una reflexió sobre els valors que li donen sentit. I vagi per endavant que estic absolutament convençut de la 65

vigència dels ideals socialistes i de la capacitat del socialisme democràtic d’adaptar-los a la realitat del segle 21 per continuar l’esforç per fer una societat més lliure, més pròspera, més justa i més segura; un món en què totes les persones, independentment de la seva condició social, gènere o edat, puguin desenvolupar en plenitud els seus projectes vitals. Per això crec que val la pena recordar quins són els principis que donen sentit al nostre projecte polític. Podem fer-ho, per exemple, a partir de la Declaració de Principis de la Internacional Socialista aprovada al 18è Congrés de la IS celebrat a Estocolm el juny de 1989: “El socialisme democràtic és un moviment internacional per a la llibertat, la justícia social i la solidaritat. La seva fita és un món en pau, en què es puguin realitzar aquests valors fonamentals, en què cada individu pugui viure una vida plena desenvolupant la seva personalitat i les seves capacitats, i en què els drets humans i civils estiguin en emparats en el marc d’una societat democràtica”. “La llibertat és el resultat d’esforços individuals i col·lectius que configuren de manera complementària un mateix i únic procés. Tots els éssers humans tenen dret a ser lliures i a disposar de les millors oportunitats possibles per assolir les seves fites i realitzar aquestes capacitats. Però això només és possible si la humanitat sencera triomfa en la lluita immemorial per ésser mestressa de la seva història i per assegurar que cap persona, classe, sexe, religió o raça, se serveixi de cap altra”. “La justícia és la finalitat de tota discriminació contra els individus, la igualtat de drets i oportunitats. Exigeix que les desigualtats socials, mentals o físiques es vegis compensades, i que ningú no depengui ni dels propietaris dels mitjans de producció ni dels que posseeixen el poder polític”.

“La igualtat és l’expressió de valor idèntic de tots els éssers humans i la condició prèvia per al desenvolupament de la persona humana. Una bàsica igualtat econòmica, social i cultural és la condició imprescindible per a la diversitat individual i el progrés social”. “La solidaritat és general i universal. Es tracta de la manifestació pràctica d’una humanitat comuna, d’un sentiment d’identificació amb les víctimes de la injustícia

que

les

més

importants

tradicions

humanes

encertadament

fonamentals

llibertat,

igualtat

solidaritat,

que

són

interdependents. Cadascun és un requisit previ per als altres dos”. Els socialistes fem política perquè les nostres societats es regeixin per els valors que donen sentit al nostre projecte; uns valors que topen amb les injustícies i les desigualtats inherents al sistema capitalista. Ho fem des d’una profunda convicció democràtica, a través d’un esforç reformador continuat que s’ha d’ajustar permanentment a una realitat en evolució. Per tant, no n’hi ha prou amb refermar els nostres valors. Hem de demostrar també la nostra capacitat per llegir els canvis socials, per ajustar-hi la nostra estratègia reformadora i per assegurar un suport majoritari que ens permeti seguir avançant. Perquè l’avenç sigui possible no és sobrer reflexionar sobre l’existència (o no) d’una consciència col·lectiva, d’una consciència social i del fet que aquesta és una

condició

imprescindible

per

desenvolupar

qualsevol

estratègia

reformadora. Recordem el crit de guerra de Margaret Thatcher: “There is no such thing as society”. No existeix la societat. La dama de ferro era d’una claredat meridiana: sols hi ha individus, no hi ha societat. Aquest és el crit de 67

guerra dels que abominen de l’acció col·lectiva, dels que desconfien en els ideals col·lectius, dels escèptics sobre la capacitat de millorar el conjunt. Per tant, sense assegurar de forma prèvia que existeix una consciència de societat, de formar part d’una comunitat, que l’esdevenidor d’uns i altres membres del col·lectiu està interrelacionat, és impossible avançar. El fet que la societat sigui avui més complexa que fa trenta anys i que s’hagi produït una individualització de les demandes ha implicat una major fragmentació social. Aquest fet es veu subratllat en els països en els que conviuen una diversitat d’identitats i/o en els que la immigració estrangera és un fenomen creixent. D’aquí la importància de mantenir viu el mot d’ordre: “un sol poble” i situar el concepte de ciutadania (i no cap altre) en el fonament d’allò que anomenem nació. I siguem conscients que perquè algú s’autoidentifiqui amb la nació, primer haurà de ser conscient que s’integra en una comunitat determinada, i això en molts casos no és un fet innat. Assegurada aquesta dimensió col·lectiva, cal fer una altra consideració ben rellevant: la defensa de la política i la lluita incansable en favor del seu prestigi i de la seva eficàcia. Si existeix la societat, convé que hi hagi una activitat humana capaç de dirigir-la i impulsar-la, capaç de representar els interessos de grup, les diverses afinitats d’idees. Això és la política que, en la seva dimensió representativa, assegura el funcionament de les institucions que són el marc en què s’organitza el pluralisme polític representat pels partits. Uns partits necessaris, instrument de participació i d’acció política, mecanisme de relació permanent entre la societat i les institucions, eina de promoció de representants, creadors col·lectius de compromisos electorals i programes de govern. Però una societat conscient de si mateixa i organitzada políticament a través de partits i institucions, requereix també d’una ciutadania compromesa, és a dir, informada, crítica i activa, amb espais de debat públic plurals i lliures, amb sistemes de comunicació accessibles per a tothom, amb educació i 68

cultura a l’abast del conjunt de la ciutadania, i evitant la fractura del coneixement i la fractura digital. El segle 21 és el primer segle veritablement global. Aquesta és la constatació imprescindible per llegir adequadament la realitat del segle que estem començant. Tot i la necessitat d’afinar en les estratègies adequades a cada país, el socialisme democràtic necessita també una estratègia global. La forta interdependència de l’economia mundial exigeix un programa de reformes d’abast global. A començar per assegurar arreu la democràcia, la pau, el respecte dels drets humans i els drets socials i laborals, però també les reformes de les institucions que han de regular el funcionament d’una economia que, si bé proporciona possibilitats de prosperitat desconegudes fins avui, ocasiona també grans perjudicis en termes de desigualtats socials, desequilibris territorials, costos ambientals i manca de previsió de les necessitats de les generacions futures. Si bé el socialisme democràtic s’ha revelat incapaç de substituir globalment l’economia de mercat i, per tant, l’accepta; en canvi, els socialistes no estem disposats a acceptar una societat regida pels principis del mercat, on absolutament tot esdevingui una mercaderia subjecte a les lleis de l’oferta i la demanda. Com també ha dit Lionel Jospin, l’acceptació de l’economia de mercat no implica assumir els efectes d’un capitalisme desregulat. Som conscients que la tendència natural del capitalisme és la d’explotar els assalariats i els pobles del tercer món. Som conscients de les derives i els perills del capitalisme financer transnacional. Precisament aquí rau la diferència entre el socialisme democràtic i el neoliberalisme. Tot respectant la propietat privada i l’economia social de mercat, el socialisme democràtic vol transformar el capitalisme, a través de la intervenció reguladora dels poders públics sobre l’economia, l’existència de serveis públics forts, un millor repartiment dels beneficis entre capital i treball, polítiques socials avançades, estímuls a l’economia social i el tercer sector, i avenços en els drets laborals. I vol fer-ho a través de reformes graduals, aprovades per llei o fruit dels 69

acords negociats entre els agents socials. Com ja he dit anteriorment, en la present era de la globalització, algunes d’aquestes reformes s’han de produir a nivell mundial, revisant el funcionament i els mecanismes d’intervenció dels organismes internacionals i assegurant un compromís global en favor del desenvolupament dels pobles del tercer món. Si abans assenyalava la capacitat d’actualització permanent del socialisme democràtic, també voldria remarcar que la complexitat creixent del món d’avui, l’acceleració dels canvis tecnològics, econòmics, socials, culturals, etc., la fragmentació de les nostres societats, l’entrecreuament de conflictes d’arrel social amb altres derivats de factors culturals i identitaris requereixen respostes complexes lluny de vells dogmes caducs o de simples receptaris. Per tant, arribats fins aquí estem en condicions de fixar una agenda temptativa pel debat sobre la renovació socialista; un debat basat en l’anàlisi de la realitat i tenint present la multiplicitat d’escenaris en que lliurem el nostre combat polític: a nivell local, a nivell nacional, a nivell espanyol, a nivell europeu i a nivell mundial. A efectes d’ordenació, podríem proposar-nos abordar quatre grans qüestions: social, democràtica, nacional/federal, i ambiental. En el capítol de la qüestió social caldria incloure la discussió sobre la “quadratura del cercle”, és a dir, la capacitat de fer compatibles creixement, ocupació, finances sanejades i polítiques socials, o de desenvolupar una política econòmica que enforteixi el nostre aparell productiu repartint els beneficis de forma més equitativa. Aquí s’hi inclou la discussió sobre la plena ocupació, el combat contra la precarietat, la pobresa i l’exclusió, la universalització dels drets socials, l’augment de la despesa social del sector públic –reduint en el cas català i espanyol el nostre dèficit amb respecte de la mitjana europea dels 15–, l’impuls als serveis d’ajut a les famílies, la modernització dels serveis públics, la lluita contra les noves i les velles desigualtats, la preservació del model europeu de cohesió social, i evitar que 70

l’eclosió de la “nova economia” perpetuï o augmenti els efectes de la “vella economia”. Lògicament, la dimensió social té un element fonamental en l’educació i la formació, i en l’aposta per la recerca i la innovació i pel ple desenvolupament del potencial de les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació. En el capítol de la qüestió democràtica caldria fer especial èmfasi en l’esforç per enfortir els lligams socials i la pròpia consciència col·lectiva, a partir de valors que permetin la identificació majoritària amb la comunitat, assegurar l’existència d’un espai públic de debat lliure i plural que potenciï una ciutadania informada, crítica i compromesa, l’increment dels mecanismes de participació ciutadana i de democràcia econòmica a l’empresa, el foment de la presència mediàtica i el prestigi dels moviments socials, perfeccionar els mecanismes de la democràcia representativa, afermar el principi de legalitat i l’autoritat democràtica de les institucions, assegurar que l’ampliació de drets civils es tradueix en un canvi cultural profund arrelat en el respecte a la diversitat, assegurar el caràcter democràtic i equitatiu de l’administració de justícia, i assegurar que la igualtat formal de drets entre homes i dones es tradueixi en una societat d’iguals oportunitats amb independència del gènere. En el capítol de la qüestió nacional/federal, cal en primer lloc referir-nos a l’urgent necessitat d’assegurar la unitat civil i la consciència col·lectiva d’una societat cada cop més diversa a partir de valors àmpliament compartits i d’una ciutadania basada en drets i deures, combatent l’integrisme religiós, el totalitarisme polític i la intolerància política, social i cultural. Juntament amb aquest

objectiu

reconeixement

cal de

promoure

drets

polítics

integració als

preparar

immigrants

amb

una

camí

pel

residència

continuada al nostre país, incrementar l’autogovern i l’eficàcia de la tasca concertada de les administracions, garantir els instruments per tal que el món local desenvolupi la seva funció com a primer nivell de l’administració, assolir un nou sistema de finançament autonòmic, reformar el Senat en un sentit federal,

avançar

reconeixement

efectiu

plurinacionalitat, 71

pluriculturalitat i plurilingüisme d’Espanya, assegurar una participació decisiva de les Comunitats Autònomes en el procés de construcció europea i que el propi procés de construcció europea se centri en les qüestions essencials pels pobles que l’integren: creixement econòmic, ocupació, recerca i innovació, comunicacions i telecomunicacions, seguretat i preservació del model de cohesió social. En el capítol de la qüestió ambiental és imprescindible garantir que la sostenibilitat sigui un criteri fonamental per orientar les polítiques públiques, situar com a prioritat la lluita contra el cavi climàtic, incorporar el principi de responsabilitat en les decisions polítiques, tècniques i científiques, tenint sempre present les conseqüències d’aquestes decisions sobre les generacions futures, defensar els béns comuns i el medi ambient, incorporar el dret al paisatge i a la qualitat ambiental, unir economia i ecologia posant la primera al servei de la segona, i promoure l’adequat reequilibri territorial. Estic convençut de la nostra capacitat col·lectiva per proporcionar un horitzó de progrés pel nostre país i, conjuntament amb totes les organitzacions progressistes del món, una esperança de futur pel planeta. Afirmats els valors, analitzada la societat i detectats els problemes, caldrà traduir les nostres propostes en programes de govern i mobilitzar majories socials per poder-los desenvolupar des de les institucions, amb la màxima implicació cívica i social possible, amb la màxima capacitat per incorporar modificacions i reconèixer i corregir els eventuals errors que es puguin cometre. Sols una acció col·lectiva i conscient pot aplanar el camí de reformes que volem recórrer, i als socialistes ens correspon prendre les iniciatives de debat i reflexió per tal de mobilitzar les millors energies per a la construcció d’un món diferent, d’un món millor.

13.

¡CUÁNTA RAZÓN TENÍAIS! Shangay Express (del 8 al 21 de noviembre de 1999)

Desde hace ya bastante tiempo el movimiento gay reclama a los y las responsables políticos homosexuales que manifiesten públicamente dicha condición. Para razonar esa demanda el movimiento gay afirma que la visibilidad de los y las políticos homosexuales puede contribuir a la normalización social de gays y lesbianas. Debo reconocer que nunca me había planteado seriamente la cuestión hasta que Jordi Petit, dirigente histórico del movimiento gay, me empujó a ello hace unos días cuando estábamos en plena campaña para las elecciones al Parlamento catalán e íbamos a participar en un acto sobre la libertad sexual organizado por la Joventut Socialista de Catalunya. Me decidí en menos de 24 horas, azuzado por Jordi y por mi pareja. El acto se celebraba en Punto BCN, conocido local de ambiente de Barcelona, el 12 de octubre, Fiesta de la Hispanidad, antes denominada Día de la Raza (!). Allí, ante varias decenas de personas –muchos de ellos, amigos y conocidos– y cinco periodistas, desgranamos nuestras propuestas en defensa de los derechos de gays y lesbianas y, como quien no quiere la cosa, dije públicamente que era homosexual. Nadie me cree ahora cuando digo que el eco de esta sencilla declaración me sorprendió. No el hecho de que fuese noticia, pero sí su gran repercusión. Al llegar a casa después del acto me llamaba ya una radio anunciándome el revuelo creado, que llegaba incluso a merecer el editorial de un periódico nacional de gran difusión. Por la mañana me despertaba Iñaki Gabilondo y a partir de ahí mi teléfono no dejó de sonar en tres días. Los medios de comunicación atribuían gran importancia al hecho de ser el primer Diputado que hacía pública su homosexualidad y alababan mi “valentía”. En todas las 73

entrevistas que me hicieron afirmé que mucho más valientes eran los miles de homosexuales que afrontan su condición en un entorno social, laboral o familiar menos propicio que el mío. Surgieron también algunas críticas de “electoralismo”. Críticas que lógicamente acepto, ¡qué remedio! En todo caso, mi declaración era la respuesta a una demanda concreta de la campaña VOTA ROSA impulsada por la Coordinadora Gay-Lesbiana. Y no me imagino haciéndola en otro momento, ¿a santo de qué? Por otra parte han pasado ya semanas y aún es hora de que otros políticos sigan el mismo camino. Y la próxima campaña electoral no queda lejos. La resonancia de mi modesta declaración indica hasta qué punto estamos lejos aún de una situación de normalidad. Y desde luego los políticos debemos reflexionar sobre nuestra responsabilidad en ello. Aunque sea una reflexión que debe ir más allá del ámbito estrictamente político. Por otra parte, la favorable acogida de mi gesto señala que algo debemos haber avanzado en los últimos 20 años. Pero no lo suficiente. Hasta que no veamos reconocidos plenamente nuestros derechos, hasta que la orientación sexual de cualquier persona no importe más que el hecho de que coleccione sellos o practique la natación, hasta que ninguna familia sufra por el hecho de que uno de sus miembros sea homosexual, mucho es el camino que tenemos que recorrer. Y para que las cosas avancen seguiremos necesitando un movimiento gay fuerte, con iniciativa y empuje. Porque nadie va a regalarnos nada y porque todavía son muchos los obstáculos para el pleno reconocimiento de nuestros derechos. El siguiente paso debe ser la aprobación por el Congreso de los Diputados de una ley de parejas de hecho similar a las aprobadas en Cataluña y Aragón. Ello requiere un avance de las posiciones progresistas y de izquierda en las próximas elecciones generales. Por mi parte, espero que así sea. Y en lo que se refiere a la necesidad de impulsar la visibilidad de los políticos homosexuales, sólo me queda decir: “¡Cuánta razón teníais!”.

14.

NO TORNAREM A L’ARMARI El Periódico de Catalunya, 1.07.00

Article publicat amb motiu de la Diada de l’Orgull Gai de l’any 2000 El Dia de l’Orgull Gai i Lèsbic ens exhibim pels carrers i les places per exigir el dret a ser el que som i per rebutjar qualsevol complex o sentiment de culpa que se’ns vulgui imposar. Durant molts segles s’ha pretès convèncer les persones homosexuals de la seva raresa, de la seva anormalitat, de la seva aberració. Religions i preteses ciències han servit de base i d’excusa per cremar a la foguera real o figurada els que no compartim l’orientació sexual majoritària. Des de la infància se’ns intenta demostrar com estan d’equivocats, sols i turmentats tots aquells i aquelles que no s’ajusten a la norma sexual que pretén imposar-se de totes totes. I a força de denigrar-nos, de difamar-nos i d’injuriar-nos se’ns pretén convèncer de la necessitat de negar el que som, de renunciar-hi o, almenys, d’amagar-ho d’una manera convenient. Però no ho han aconseguit. Segles d’història ho testimonien. L’opció homosexual ha de ser forçosament una cosa natural, i no una moda o un capritx, per poder explicar per què l’homosexualitat ha sobreviscut als més pertinaços, violents i radicals intents d’esborrar-la de la faç de la terra. I, per descomptat, l’orgull gai és la resposta adequada a tots els que ens pretenen convèncer que la nostra opció és un error de la naturalesa, una malaltia o un desvari passatger. No som estranys, ni anormals, ni som fruit de cap aberració.

Per això exigim el dret a ser el que som, lliurement, sense traves. Convençuts del que som, ho proclamem ben clarament. Demanem respecte i estem decidits a fer-nos respectar. No ajupirem el cap ni desviarem la mirada. Ja no. I per deixar ben clar que no acceptem de cap manera l’escassa consideració en què molts encara ens tenen, que la nostra autoestima està molt per sobre de la infravaloració a la qual ens sotmet la cultura fins avui dominant,ens volem exhibir orgullosament en carrers i places, des de la nostra diversitat. Ocupant el carrer rebutgem qualsevol complex o qualsevol sentiment de culpa que se’ns vulgui imposar des de la societat benpensant. No volem gastar-nos ni un duro més en psiquiatres, ni volem perdre el temps davant d’un confessor incapaç de comprendre’ns. No volem donar explicacions ni estem disposats a tolerar que se’ns aclapari amb insinuacions, preguntes o maledicències. No estem disposats a mendicar tolerància a canvi de discreció. Ja no. Estem farts i fartes que les nostres famílies puguin patir només perquè algú va decidir fa segles que la nostra opció no té perdó. Volem acabar amb el nostre sofriment i amb el dolor dels nostres familiars. Volem dir-los que som feliços sent com som. I que ells també han de ser feliços al constatar-ho. Que no acceptem normes imposades que ens condemnen a la infelicitat. Que ja hem trencat amb la por, la culpabilització i el silenci. Que la felicitat personal i col·lectiva només s’aconsegueix des de la sinceritat, la llibertat i la normalització. I que els volem sentir al nostre costat en un combat que ho ha de ser de totes les persones decents. Tot i amb el risc d’escandalitzar, o precisament per aconseguir-ho, volem ser molts i moltes els que marxarem per la via pública, i seran sens dubte les disfresses més extremes o les imatges més xocants les que es veuran puntualment reflectides en fotografies i reportatges. Està bé un punt d’exhibicionisme. Però que no s’enganyi ningú: hi ha tantes maneres de ser 76

homosexual com homosexuals existeixen. Amb ploma o corbata, amb veu de soprano o de tenor, policies o perruquers, que han sortit de l’armari o residents encara en el bagul en què ens pretenen tancar per sempre. Potser és més senzill per a molta gent intentar reduir la realitat de gais i lesbianes als aspectes més coloristes. Però s’equivoquen. Pot ser gai o lesbiana el seu veí de dalt, la seva companya de feina, el seu oncle, l’amiga del gimnàs o el seu propi fill. Fins i tot aquells i aquelles que han estat casats i potser encara ho continuen estant, i també bastants que tenen fills. El nostre crit d’afirmació és també compromís: no ens deixarem tancar mai més a l’armari i ajudarem a tots aquells i aquelles que encara no han pogut o no han sabut sortir-ne. Aquest armari imaginari, institució opressora que ens exclou i ens reclou, aquest peatge indigne al qual aquesta societat encara ens sotmet perquè puguem demostrar, sortint-ne,que ens mereixem els mateixos drets que qualsevol altra persona. I guanyarem aquesta batalla, la batalla per igualtat de drets i, sobretot, la batalla pel dret dels gais i les lesbianes a viure lliurement,a la nostra manera. Que ningú s’enganyi: hem sortit de l’armari per cremar- lo, no per tornar-hi a entrar. I per això reclamem el suport dels que estiguin disposats a lluitar per una societat verdaderament humana en què capiguem tots i totes.

15.

MÉS FAMÍLIES, MÉS MATRIMONIS Avui, 3.05.01

A favor del reconeixement legal dels drets dels gais i de les lesbianes La societat ha canviat vertiginosament en els darrers vint anys. I ho han fet de forma molt especial les famílies, bàsicament perquè el paper de les dones ha canviat de forma radical. Ja ningú se’n recorda, dels temps en què era necessari un permís patern perquè els fills anessin de colònies: la firma de la mare no valia. També ha estat recent el canvi de denominació de les APA (Associacions de Pares d’Alumnes) a les AMPA (Associacions de Mares i Pares d’Alumnes). El reconeixement legal de la igualtat entre home i dona va arribar amb la Constitució del 1978 i amb la reforma del Codi Civil promoguda per la UCD el 1981. Però els canvis de la família no han estat sols deguts a l’equiparació de drets entre homes i dones. També han aparegut noves formes de família: les famílies monoparentals i les famílies no matrimonials, fruit de la convivència no legalitzada entre home i dona o de la convivència de parelles homosexuals, amb fills o sense. La legislació evoluciona més lentament que la vida i les actituds socials. I la mateixa evolució de les actituds socials no és mai homogènia ni assoleix el consens unànime. Encara hi ha gent que no entén la plena equiparació de drets entre home i dona, i aquest és un dels motius de la violència contra les dones. Encara hi ha gent que no comprèn el divorci. O el dret de les dones a disposar del seu propi cos i a interrompre, si així ho desitgen, un embaràs no volgut. Són massa encara els i les que pensen que l’homosexualitat és una malaltia, una aberració, una moda passatgera, o un factor negatiu de la personalitat d’alguns éssers humans. I per això no poden acceptar que les 78

persones homosexuals són plenament capaces d’estimar, d’establir vincles afectius estables, de formar famílies, d’estimar i educar els fills. En aquesta qüestió, com en d’altres, el pensament conservador i la jerarquia catòlica van de la mà. Fa pocs dies encara, l’arquebisbe Rouco Varela criticava la legislació que dóna drets a les unions estables de parella, especialment les unions homosexuals. L’Església ha d’acostumar-se a acatar les lleis emanades dels Parlaments. I ha de ser conscient que la legislació s’aplica tant als creients com als que no creuen. I que el fet que una llei atorgui un dret no obliga a exercir-lo a aquells i aquelles que no vulguin, a causa de les seves conviccions religioses o ètiques. L’arquebisbe Rouco parlava de no enterbolir allò establert per l’antropologia. Però l’antropologia, la ciència de l’home i de la dona, si alguna cosa ens ha descobert és que l’homosexualitat és tan vella com la mateixa vida, que ha existit en tota mena de societats, des de les més avançades a les més endarrerides, des de les més connectades a les més isolades. I l’antropologia ens ha descobert també que l’homosexualitat no sols ha estat coneguda en moltes societats, sinó que, a més, ha estat reconeguda com a tal i incorporada plenament a la vida social. La mateixa Església ha evolucionat en aquest terreny i fa segles que no condemna els sodomites a la foguera. Però encara creu que l’homosexualitat és una tara, un error que priva gais i lesbianes del reconeixement com a persones que han de gaudir d’iguals drets i deures que les altres. És trist però és així. Som fills i filles de Déu però sols podem esperar misericòrdia per part de l’Església i comprensió per part dels seus ministres. No més. Crec que Déu és més generós que els seus representants a la terra. Perquè Déu és Amor. I segurament voldria que l’amor dels homosexuals també fos reconegut com a part de l’amor universal. Però això és feina de teòlegs. Nosaltres volem que se’ns reconeguin els drets. I per això, de la mateixa manera que les parelles heterosexuals poden optar entre conviure sense 79

papers, acollir-se a les lleis d’unions estables de parella o casar-se, nosaltres volem el mateix. I de la mateixa manera que les parelles heterosexuals, si volen i compleixen amb determinats requisits, poden adoptar criatures, nosaltres volem poder fer-ho en igualtat de condicions. No podem acceptar limitacions que sols encobreixen una menor consideració de les persones homosexuals. I, ben segur, tard o d’hora, ho aconseguirem. I per a això no valdrà el reconeixement d’una relació contractual com semblen disposats a plantejar alguns sectors, sinó el ple reconeixement d’una relació afectiva i els seus efectes legals.

16.

IGUALES DERECHOS El País - Catalunya, 8.07.01

Convergència i Unió (CiU) y el Partido Popular (PP) impidieron que el Parlament de Catalunya se pronunciase a favor del matrimonio de las parejas homosexuales. El resultado habría sido otro si los diputados y diputadas de esos partidos hubiesen gozado de libertad de voto, tal como muchos querían. La cuestión es la siguiente: ¿Las personas homosexuales han de tener los mismos derechos que el resto? ¿Creemos que sus relaciones de pareja merecen el mismo respeto que las otras? ¿Han de tener las parejas homosexuales, con o sin hijos, consideración de familias? Nuestra respuesta ha de ser positiva. 1. Por razones de justicia. Las personas homosexuales han de tener los mismos derechos que el resto de los ciudadanos. 2. Por razones de igual dignidad. Ya es hora de acabar para siempre con el menosprecio de gays y lesbianas, que han sido estigmatizados a menudo como enfermos o fruto de una aberración de la naturaleza, y han sufrido por ello persecución, marginación o discriminación. 3. Por razones de aceptación social. Según encuestas recientes, hoy son mayoría quienes aprueban el matrimonio de las parejas homosexuales. Los argumentos a favor son claros. Es hora de discutir los argumentos en contra, que surgen del prejuicio de considerar a las personas homosexuales

como titulares de menos derechos que las demás o bien de aducir dificultades legales basadas en que ‘la Constitución no lo permite’. El prejuicio homófobo es inaceptable en una sociedad avanzada. Es intolerable que aún haya quien pretenda discriminar a alguien por razón de su orientación sexual. Es un atentado a los derechos humanos y las libertades fundamentales. Por otra parte, la Constitución española es interpretable, y dice, en el artículo 32.1, que el hombre y la mujer tienen derecho a contraer matrimonio. Genéricamente, hombres y mujeres, y no dice ‘entre sí’. Superado el actual dominio conservador, el Congreso de los Diputados aprobará el derecho de las parejas homosexuales a contraer matrimonio, y no será el Tribunal Constitucional el que lo cuestione. Lo harán quienes discreparon de la propia Constitución, de la ley del divorcio, de la despenalización del aborto e incluso del uso del preservativo.

17.

UNA LLUITA INCESSANT El País - Catalunya - Quadern, 26.07.07

Quan se’m demana l’opinió sobre qüestions referides al món gai sempre començo dient que la notorietat que vaig adquirir en fer pública la meva orientació sexual no em fa automàticament un expert en la matèria. De fet, sempre m’he sentit aclaparat davant de persones que han esdevingut referents inequívocs del moviment gai, gent com Jordi Petit i Armand de Fluvià, i els ja desapareguts Germà Pedra, Terenci Moix, Ocaña o Alberto Cardín. No m’atreveixo, doncs, a pontificar sobre l’existència i continguts de la cultura homosexual a Barcelona, però sí vull reivindicar una cultura llibertària ben arrelada a la ciutat que ha tingut, entre d’altres, un important component de reivindicació de llibertat sexual. Fa ben poc recordàvem el 30è aniversari de les Jornades Llibertàries i el 30è aniversari de la primera manifestació de l’orgull gai a Barcelona. Res no hagués estat igual sense l’Ajoblanco ni El Viejo Topo. Ni sense el moviment GLTB. Un moviment i unes manifestacions culturals i reivindicatives que van germinar en el terreny abonat d’una Barcelona que reclamava llibertat. L’octubre de 2006 vàrem celebrar el 30è aniversari del Casal Lambda i el 20è aniversari de la Coordinadora Gai-Lesbiana. El 1975 es va fundar el FACG (Front d’Alliberament Gai de Catalunya) i anys abans, cap a finals de la dictadura, va funcionar clandestinament el MELH (Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual) impulsat també des de Barcelona. Han passat molts anys des d’aleshores i també moltes coses han canviat. No només hem passat d’una dictadura a una democràcia, sinó que som un dels primers 83

països del món en haver assolit el ple reconeixement dels drets dels gais, lesbianes i transsexuals. Recordo que quan el 1994 el Parlament Europeu assenyalava els objectius per arribar a la igualtat de drets jo veia ben llunyà el dia en que assoliríem aquells objectius en el nostre país. I encara avui em sorprèn que ho haguem aconseguit plenament en tan poc temps. Però res de tot això no hagués estat possible sense la lluita incessant del moviment gai, sense l’Armand, en Jordi o en Germà. Sense tants i tantes d’altres que van saber plantar cara a una dictadura, a la moral dominant, i també, a una cruel malaltia que alguns varen pretendre utilitzar d’excusa per continuar estigmatitzant les persones homosexuals. Els avenços assolits no impliquen que tot estigui resolt. Encara queden greus episodis d’intolerància, de violència homòfoba. Encara hi ha molts i moltes adolescents que pateixen assetjament o incomprensió, que fins i tot ha portat alguns al suïcidi. Encara avui la implantació de l’assignatura d’Educació per la Ciutadania topa amb la intolerància dels que reclamen el monopoli de la moral. Encara són molts i moltes els que no només pateixen la malaltia causada pel VIH sinó que veuen com se’ls tanquen les portes sols pel fet d’ésser seropositius. Malgrat tot això, sóc molt optimista. El moviment GLTB ha sabut lluitar en condicions ben difícils i ha obtingut grans victòries, obrint importants espais de llibertat i felicitat per a tothom. I, el que és més important, aquest esforç continuat ha empeltat irreversiblement de llibertat la cultura urbana de Barcelona, no sols al Gaixample, sinó que s’estén i abraça el conjunt de la ciutat.

18.

INTERVENCIÓ A LA JORNADA DE DEBAT ORGANITZADA A BARCELONA PEL GRUP SOCIALISTA AL PARLAMENT EUROPEU, 11.12.04

El dia 18 de juny de 2004, els caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea aprovaven el Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa. Poc després, la Confederació Europea de Sindicats feia públic el seu suport, i el 24 de juliol, el 10è Congrés del PSC aprovava per unanimitat el seu suport a la Constitució europea. Un periodista em preguntava com era possible aquesta unanimitat dels més d’un miler de delegats. Jo li responia, tot seriós, dient-li: és que estem tots molt convençuts! I, després, mig rient, li deia: com es preveu que farem sols la campanya pel “sí” a Catalunya, els menys convençuts no han volgut quedar-se al marge del combat. I efectivament recordeu com en aquells dies gairebé tothom, llevat dels socialistes, estava pel “no”, fins i tot, José María Aznar criticava la Constitució aprovada per un govern que ja no era dels seus. Després el PP va decidir no fer-li cas, llàstima que només hagi estat en aquesta ocasió, i en coherència amb la seva tasca a la Convenció Europea i com anterior govern d’Espanya va defensar el “sí”. Després va venir Unió Democràtica, coherent amb la seva història, corrent el risc de distanciar-se del seu soci de Federació, però decidida a donar el “sí”. Després CDC, que s’havia decidit pel “no”, posa in extremis unes condicions que sabia per endavant que es complirien, per poder canviar de posició, decantant-se pel “sí”, que és el que voldria Artur Mas si li deixen fer. 85

Després a Iniciativa es va anar desenvolupant un debat encapçalat per Antoni Gutiérrez Díaz, el Conseller Milà, els sectors eurocomunistes (més euro que comunistes) i la militància més lligada a Comissions Obreres, que van assolir més d’un 35% a favor del “sí” en la consulta interna desenvolupada a ICV, guanyant a llocs tant significatius com Santa Coloma de Gramenet o empatant

Sabadell.

ParalLlelament

els

verds

europeus,

referent

internacional d’ICV, s’han decantat pel “sí”. Gent com Daniel Cohn-Bendit, Dominique Voynet, Mònica Frassoni. O com José María Mendiluce. I ara sembla que a ERC s’obre pas una posició més matisada que el “no” sense fissures anunciat abans de l’estiu. Segons han dit a la premsa, han comprovat com és de difícil convèncer les seves mares que votin “no”. En fi, fa mesos sols els sindicats i nosaltres estàvem pel “sí”, i ara, feliçment, som multitud. “Más vale tarde que nunca”. Però el referèndum és el 20 de febrer. I és a la gent que cal convèncer, perquè participi i perquè aprovi la Constitució. Per tant, cal donar les nostres raons pel “sí”. Sols si estem convençuts, podrem convèncer. Com a reconeixement a la tasca de François Hollande, Primer secretari del Partit Socialista francès, que va defensar el “sí” en la consulta interna que va convocar quan els partidaris del “no” semblaven ser majoria en el seu partit, i que va guanyar de forma clara, utilitzaré alguns dels seus arguments. Però deixeu-me, en primer lloc, utilitzar alguns arguments d’autoritat. A banda de la nostra resolució congressual que ja coneixeu, és clar. Arguments d’autoritat fruit de la nostra història. ¿No haurien estat pel “sí” els fundadors del moviment socialista? ¿Els que van ingressar a la Internacional? ¿Els que s’oposaven a les guerres europees? ¿No haurien estat pel “sí” els federalistes, com Pi i Margall, que parlava de “la confederación de los pueblos de Europa?”. 86

¿No haurien estat pel “sí” els exiliats que esperaven que la derrota del nazisme i del feixisme acabés també amb la dictadura de Franco? ¿No haurien estat pel “sí” Josep Rovira, Josep Pallach i Paco Ramos? ¿No haurien estat pel “sí” els fundadors del Moviment Europeu com Adroher Gironella? ¿Què n’haurien dit en Ramón Fernández Jurado, en Pep Jai, la Maria Aurèlia Campmany, en Joaquim Jou, en Felip Lorda, en Juli Busquets, Joan Cornudella, Alexandre Cirici, Jordi Llimona, Miquel Casablancas, Antonio Santiburcio, Ernest Lluch, o Joan Reventós? No hi ha dubte. Tampoc no dubto quina hauria estat l’opinió dels meus avis, que passaven a França només per poder dir que fins i tot es respirava diferent. O l’opinió del meu pare, que escoltava la BBC per conèixer les pressions internacionals per aturar les penes de mort imposades per Franco al final de la dictadura. A nosaltres, admiradors de Willy Brandt, d’Olof Palme, de François Mitterrand, de Bruno Kreisky, d’Enrico Berlinguer, no ens calen gaire més arguments. En tenim prou fent un petit repàs de la nostra història, dels nostres anhels, dels nostres somnis, que sols es podrien realitzar plenament en una Europa unida. La nostra llarga història, i la nostra petita història: jo recordo encara com el 1979 els joves socialistes, democristians i liberals impulsàvem la creació a Catalunya de la Joventut Europea Federalista. Així, doncs, el nostre projecte polític, la nostra història, i les nostres vivències personals ens demanen un “sí” rotund. Però no sols un “sí” idealista, també un “sí” pràctic. O no recordem l’important aportació dels fons de cohesió al desenvolupament d’Espanya en els anys 90? O l’oportunitat que ofereix als joves universitaris el programa ERASMUS?

Com diu François Hollande: “Europa s’ha construït en primer lloc al voltant d’un mercat comú i després d’una moneda única. És una potència econòmica incontestable; no és encara una potència política. La seva ampliació a vint-icinc exigeix dotar-la de mecanismes de decisió més clars i més simples, en el moment en què la reelecció de Bush confirma la voluntat dels Estats Units de decidir ells sols el futur del món. Dir “no” avui, és paralitzar per molt de temps la construcció europea.” Hi ha qui diu que del “no” en sortiria una altra Europa més forta, més conforme als ideals de l’esquerra. No sé com arriben a aquesta conclusió. ¿Com poden creure que retornant al Tractat de Niça i cercant una nova unanimitat, ara amb vint-i-cinc Estats membres, elresultat serà més avançat que el Tractat que se sotmetrà a referèndum el proper 20 de febrer? ¿D’on ho treuen? ¿Com arriben a aquesta conclusió? ¿En què es basen? Tot apunta exactament en el sentit contrari: si guanya el “no”, tornem a Niça, després d’una crisi, una llarga paràlisi, tornar a començar, per arribar a un resultat que seria, amb tota probabilitat, menys satisfactori que l’actual. En paraules de François Hollande: “el “no” provocaria una crisi europea sense que els que se’n mostren partidaris ens expliquin com la resoldrien, i no presenten, ni a França ni a Europa, cap alternativa a l’actual text. Els sobiranistes, els euroescèptics capitalitzarien la victòria del “no” i tindrien més influència en el moment de renegociar el text. Per negociar un millor tractat, els socialistes no poden remetre’s al Parlament europeu i la seva actual majoria de dretes, a un Consell europeu dominat per divuit governs conservadors, a la Comissió dirigida pel molt liberal i atlantista Barroso. En resum, Europa quedaria aturada i seria incapaç per molt de temps de disposar d’una Constitució”. Ens hem afartat de cridar que un altre món és possible. Però un altre món no és possible sense avançar en la unitat política d’Europa. Una potència

econòmica, unida políticament, al servei d’un determinat model social, d’un determinat ordre internacional que rebutgi l’unilateralisme practicat per Bush. Certament Bush no vol una Europa més unida, que pugui alçar la veu per un nou ordre mundial més just, emparat en la legalitat internacional. Però tampoc l’extrema dreta nacionalista no vol més Europa, no la volen els Le Pen i Haiders. Per tot això no entenem els nacionalistes catalans que estan pel “no”. Primer, perquè trenquen amb la millor tradició del catalanisme polític. Segon, perquè en aquesta Constitució, per primer cop, es recull la possibilitat del reconeixement oficial del català –com ja ha demanat el govern Zapatero–. Tercer, perquè s’ha arribat ja a l’acord sobre la presència dels governs autonòmics en les delegacions espanyoles davant les institucions de la Unió. Quart, com expliquen el seu “no”, quan el PNB ja ha dit “sí”. No serà per nacionalisme… serà per altres motius. No entenem com algú que hagi aprovat els anteriors Tractats (Maastricht, Amsterdam, Niça), ara no vulgui donar suport a aquest. No és lògic. I tampoc no entenem els independentistes que diuen “no”. Si Catalunya fos independent votaríem “sí”, ens diuen. Però votant “no”, el que estan fent és donar l’esquena a aquells als que un dia voldrien demanar l’ingrés… Un contrasentit. Amb tot això no vull dir que la Constitució sigui perfecta. Ni molt menys! No consagra l’Europa federal i socialdemòcrata que voldríem. Però, per primer cop en la història, la fa possible. Per nosaltres és un primer pas fonamental, 89

imprescindible per a seguir avançant. Aquesta ha estat també la posició dels sindicats europeus, i no deixa de sorprendre que des de l’esquerra hi hagi qui vulgui donar lliçons d’esquerranisme o de com negociar als sindicats! Acabo remarcant alguns aspectes altament positius del Tractat. La Constitució europea sols comporta avenços i no introdueix cap retrocés amb respecte del Tractat de Niça –que és allà on tornaríem si guanyés el “no”–. Per primer cop es defineix la Unió Europea com a una Unió “d’Estats i de ciutadans”, és a dir, es posen las bases per a una veritable ciutadania europea. El Tractat, per primer cop, inclou com a valors, principis i objectius de la Unió que són un compendi de les ambicions socials d’Europa: la llibertat, la democràcia, els drets humans, la pau i la igualtat entre ciutadans; “la igualtat entre homes i dones”, “la justícia i la protecció socials” i “la solidaritat”; la “economia social de mercat”, “la plena ocupació i el progrés social”, la lluita contra “l’exclusió i les discriminacions”; “la cohesió social i territorial”, “el desenvolupament sostenible”, “el comerç equitatiu” i “l’eradicació de la pobresa en el món”. Aquests valors, sens dubte, consagren el model europeu de societat, basat en l’ideal de justícia social. Per primer cop, s’inclou en el Tractat la Carta de Drets Fonamentals, amb caràcter vinculant (és la Part II del Tractat) i amb força jurídica per ser invocats davant dels tribunals europeus. En aquest mateix sentit, la Carta incorpora (i els consagra a escala europea) els drets socials clàssics dels assalariats, como el dret de vaga, el dret a la informació dels treballadors, el dret a la negociació col·lectiva, o la protecció contra els acomiadaments abusius. Constitucionalitza el diàleg social i la participació dels agents socials en la política de la Unió.

Ens queixàvem, amb raó, de que Europa sols s’ocupava de l’economia, del mercat, de la moneda; el tractat li dóna per fi un contingut social i permet construir una avantguarda per aquells que vulguin anar més ràpid i més lluny en els terrenys social i fiscal. És precisament per tots aquests avenços que la Confederació europea dels sindicats ha aprovat gairebé per unanimitat el Tractat constitucional. Per primer cop es reconeix una garantia jurídica pels serveis públics. Els Estats membres podran finançar els seus serveis públics sense vulnerar les regles de la concurrència. La defensa dels serveis públics, és per primer cop una política d’Estat, una opció de solidaritat territorial i un compromís pressupostari per assegurar la seva existència. A més, inclou entre els objectius de la Unió el dret a una educació gratuïta, l’accés als serveis públics i a la Seguretat Social. A més, reconeix els anomenats drets de “tercera generació”: el dret a la protecció del medi ambient, a la protecció dels consumidors, a la no discriminació a causa de l’orientació sexual, a la protecció de les dades personals o a la diversitat cultural i lingüística. Amics i amigues, aquest projecte de Tractat pel que s’institueix una Constitució per Europa no és el nostre objectiu final, però és un magnífic punt de partida. Hem de fer una intensa campanya per arribar a tots els nostres conciutadans i conciutadanes, per explicarlos-hi el projecte, per a desfer malentesos, per animar-los a participar i a fer possible un nou pas endavant vers l’Europa que volem. Des de Catalunya hem de donar una senyal molt clara, un contundent “sí” a Europa, un “sí” majoritari a la nova Constitució europea. Que ningú no pensi que la Constitució s’aprovarà perquè ja la votarà algú altre. Que ningú no deixi en altres la seva responsabilitat com a europeu.

Perquè amb l’aprovació de la Constitució per fi podrem dir sense embuts: som ciutadans d’Europa. Moltes gràcies.

19.

LAS RAZONES DEL SÍ El País, 14.02.05

El problema de los referendos es que reducen las opciones a cuatro: sí, no, voto en blanco o abstención. La abstención sólo sirve para deslegitimar la consulta directa a los ciudadanos, argumento que esgrimen los adversarios de la democracia participativa. Si tenemos en cuenta que el voto en blanco no tiene más efecto que el de señalar las insuficiencias del sistema o la incapacidad de los defensores del sí y del no para convencerle a uno, sólo hay dos opciones que producen efectos prácticos, el sí y el no. En los síes y en los noes se mezclan opciones distintas, incluso de signo contrapuesto, y no debiéramos escandalizarnos por ello. Pero sí debemos discutir los efectos bien distintos de la victoria del sí y de la victoria del no. La victoria del sí supondría la ratificación de la Constitución y, con ella, un avance razonable del proceso de construcción europea. La victoria del no supondría consagrar lo acordado en Niza y dejar para mejor ocasión un nuevo intento de avanzar. Aplazar sine die un acuerdo, pretendiendo que ello permitirá mejorar sustancialmente el texto que se nos propone, es una temeridad. Estamos convencidos de que el rechazo de esta Constitución sería capitalizado en Europa por quienes quieren detener el proceso europeo, limitándolo a su vertiente económica en un marco de estricta cooperación intergubernamental, limitando la integración política y soslayando la política social. Basta sólo con analizar quiénes han votado no a la Constitución en el Parlamento

Europeo

(de

137

votos,

corresponden

posturas

euroescépticas o antieuropeas).

Quienes defienden el no sostienen que el tratado constitucional que se somete a referéndum no es suficientemente democrático, ni suficientemente europeísta, ni suficientemente social, ni suficientemente ecologista, ni está suficientemente atento a las aspiraciones de las naciones sin Estado. Son afirmaciones harto discutibles. La crítica al déficit democrático de la Unión Europea es antigua y, hasta este momento, bastante certera. Pero la Constitución europea nos propone un sistema más democrático que el actual al establecer una doble legitimidad de la Unión Europea (de los Estados y de los ciudadanos), al fundamentarse en valores (artículo I-2), al señalar objetivos comunes (artículo I-3), al fortalecer los derechos (carta de derechos fundamentales contenida en la parte II), al establecer la ciudadanía europea y la personalidad jurídica de la Unión, al reforzar el papel decisivo del Parlamento Europeo, al simplificar el sistema de toma de decisiones, al aumentar las materias objeto de decisión por mayoría, al simplificar el tratado desde el punto de vista jurídico, al instituir el derecho de iniciativa legislativa popular, al otorgar a los parlamentos nacionales el control

efectivo

sobre

subsidiariedad,

establecer

sistema

cooperaciones reforzadas, al dar más estabilidad a la presidencia del Consejo Europeo y al crear un ministro de Asuntos Exteriores de la Unión. Aspectos todos ellos valorados de forma positiva por el Parlamento Europeo, que ha aprobado por 500 votos contra 137 el informe Méndez de Vigo-Corbett sobre la Constitución europea. Las críticas sobre una pretendida falta de ambición europeísta pierden fuelle si tenemos en cuenta que la Constitución que se somete a referéndum cuenta con el apoyo del Movimiento Europeo y, en Cataluña, del Consell Català del Moviment Europeu. Las críticas sobre una pretendida falta de ambición social se diluyen bastante si tenemos en cuenta el apoyo al tratado constitucional de la Confederación

Europea de Sindicatos y, en Cataluña, de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya y de la UGT de Cataluña. Las

críticas

sobre

una

pretendida

falta

sensibilidad

ecologista

desvanecen habida cuenta del apoyo a la Constitución que se somete a referéndum de más de dos tercios de los diputados verdes en el Parlamento Europeo. Las críticas sobre una nula atención a las aspiraciones de las naciones sin Estado pierden fuerza habida cuenta del apoyo al tratado constitucional del Partido Nacionalista Vasco, de la Conferencia de Presidentes de Regiones con Poder Legislativo (REGLEG) y de la Conferencia de Presidentes de Asambleas Legislativas Regionales Europeas (CALRE). Sorprenden los defensores del no al pretender dar lecciones de democracia al Parlamento Europeo, de europeísmo al Movimiento Europeo, de política social al sindicalismo europeo, de sostenibilidad a los verdes europeos y de nacionalismo al Partido Nacionalista Vasco. ¿No harían mejor en atender las razones que todos ellos esgrimen para votar sí?

20.

EL RIESGO DE UN FUERTE RETROCESO EUROPEO Expansión, 13.06.05

A lo largo de la campaña del referéndum sobre la Constitución europea, los que defendíamos el voto favorable al Tratado ya alertábamos de los efectos negativos sobre el proceso de construcción de la Unión Europea que comportaría su rechazo. Los pocos días transcurridos desde la celebración de los referenda en Francia y Holanda indican cuánta razón teníamos. Por cierto, los que aquí defendían el voto negativo, que nos acusaban de catastrofistas y de azuzar el voto del miedo, están guardando estos días un estruendoso silencio. A pesar de los llamamientos para no interrumpir el proceso de ratificación, el Reino Unido se niega a fijar fecha para su propia consulta, después han sido otros países los que empiezan a dudar, más tarde hemos sabido que no se ha alcanzado un acuerdo sobre las perspectivas financieras de la Unión Europea y, por último, el Partido Popular Europeo dice que nos vayamos olvidando de la Constitución, que introduzcamos leves retoques al Tratado de Niza, y pelillos a la mar. Con toda seguridad ese no es el escenario buscando por una parte de quienes han votado “no” en Francia y Holanda. Los estudios postelectorales que conocemos permiten apuntar paralelismos evidentes entre los dos países, aparte del notable desgaste político de los respectivos gobiernos de centro-derecha. El “no” ha encontrado el terreno abonado en el paro creciente, la precariedad social, la crisis económica i la incertidumbre sobre el futuro. Así, se puede afirmar rotundamente la incidencia en el resultado del rechazo a la reciente ampliación de la Unión Europea y, aún más, a la eventual adhesión de Turquía. Hay que recordar, además, que la extrema derecha ha utilizado argumentos xenófobos, especialmente presentes en la 96

campaña del Frente Nacional en Francia y del partido del asesinado Pim Fortuyn en Holanda. Por otro lado, es evidente que significativos sectores de la izquierda y de la extrema-izquierda

han

desarrollado

una

campaña

contra

una

construcción europea guiada por el neoliberalismo y que sus argumentos han encontrado una clara aceptación en las poblaciones castigadas por la crisis económica. No es imprudente pensar que el miedo ha sido el sentimiento que más ha pesado a la hora de emitir un voto negativo, un voto de autodefensa. Se ha impuesto el miedo al impacto del ingreso de nuevos miembros, el miedo a la precariedad creciente. Así, el voto negativo pretendía disipar la gran incertidumbre que pesa sobre el futuro. Para acabar de aderezarlo, las élites nacionales y la burocracia europea han parecido renunciar a la Europa de la plena ocupación dibujada por el libro blanco de Delors y la estrategia de Lisboa, y no han hecho más que ampliar una preocupante fractura social y política. Una fractura que, admitámoslo, el centro-izquierda de ambos países ha sido incapaz de evitar. Estoy convencido que la mejor perspectiva de futuro que se puede ofrecer a los países miembros y, especialmente, a sus trabajadores y clases populares, pasa por fortalecer el proyecto europeo. Fortalecerlo desde la unión política, la potencia económica, y el compromiso de cohesión social porque necesitamos más Europa, no menos. También estoy convencido que la mejor garantía de futuro la ofrecerá una izquierda europeísta que no mire atrás, que no tenga nostalgia de un pasado que ya no volverá, sino que sea capaz de aplicar políticas transformadoras que, guiadas por los principios de libertad y justicia social, nos acerquen al sueño europeo de un continente unido políticamente, económicamente competitivo, que garantice la supervivencia de los sistemas de protección social, solidario con los países menos desarrollados, y comprometido con la paz y el respecto a los derechos humanos en todo el mundo.

21.

BIOGRAFIA POLÍTICA I CRONOLOGIA DEL PSC

El meu interès per la política es desperta en el curs 1976-1977 en el COU Jaume Bofill. Al llarg de l’any 1977 assisteixo a diversos actes polítics organitzats per partits d’esquerres, especialment els dels diversos partits socialistes que hi havia llavors a Catalunya. Finalment, el setembre del 1977 (ja celebrades les eleccions generals en les que no havia votat perquè encara no tenia 18 anys) vaig afiliar-me al Partit Socialista Popular Català, secció catalana del PSP de Tierno Galván. Vaig comprovar ràpidament que aquest partit patia una greu divisió interna entre dos sectors, un encapçalat per Jaume Mata i l’altre per Xavier Nart. Tot i sentir-me més proper de Nart, vaig considerar que no tenia sentit allargar una militància en un grup que estava destinat a integrar-se en el PSOE (com així va succeir). Accelerant el procés, en la primavera de l’any 1978 em vaig afiliar a les Joventuts Socialistes de Catalunya, organització juvenil de la Federació Socialista de Catalunya (PSOE). S’obria el procés de la unitat socialista i a causa de la meva procedència del PSP, algú devia considerar oportú que m’incorporés a la Comisió d’Unitat de les organitzacions juvenils socialistes catalanes. I aquí arrenca la meva trajectòria política, lligada des de l’inici al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), primer a l’Agrupació de Gràcia, després a l’Agrupació Socialista Universitària, després a l’Agrupació de Cornellà fins arribar a la meva actual Agrupació, la de Sant Martí a Barcelona. Sóc membre de la Comissió Executiva del PSC des de 1984, i actualment sóc Viceprimer secretari i portaveu del partit. He estat regidor de l’Ajuntament de Cornellà, Director del Departament d’Anàlisi del Gabinet de la Presidència del Govern d’Espanya, Sots-director d’aquest mateix Gabinet, Diputat al Congrés per Barcelona i Diputat al Parlament de Catalunya, on desenvolupo la tasca de portaveu del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi. 98

1978 15-16 juliol Dissolució de la FSC (PSOE), PSC (C) i PSC (R) i fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Primer Secretari: Joan Reventós. 7-8 octubre Dissolució de les Joventuts Socialistes de Catalunya, el Moviment de Joves Socialistes de Catalunya i el Moviment de Joventuts Socialistes de Catalunya i fundació de la Joventut Socialista de Catalunya. Primer Secretari: Jordi Casanova. Miquel Iceta és elegit Secretari de Política Estudiantil. 6 desembre Referèndum constitucional. A Catalunya es registra un 67,91% de participació i un 91,09% de vots afirmatius. A tota Espanya la participació va ser de 67,11% i un 88,54% de vots favorables. 31 desembre Finalitzen les eleccions sindicals. CC.OO. obté el 41,9% dels delegats i la UGT el 17,2%. 1979 23 febrer Narcís Serra dimiteix com a Conseller de Política Territorial i Obres Públiques del govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas per a presentar-se a les 99

eleccions municipals. Serà substituït per Lluís Armet. Del Govern en són també membres Joan Reventós (Conseller polític) i Joan Codina (Conseller de Treball). 1 març Eleccions generals. El PSC guanya les eleccions a Catalunya i obté 876.918 vots i 17 diputats, encapçalats per Joan Reventós. La UCD guanya les eleccions a tot Espanya amb 168 diputats i el PSOE n’obté 121. 30 març Es constitueix la Fundació Rafael Campalans. 3 abril Eleccions municipals. El PSC presenta 214 llistes i impulsa 50 agrupacions d’electors. El PSC obté 712.288 vots (primer partit català) i 1023 regidors, guanyant 91 alcaldies. 17-20 maig 28 Congrés federal del PSOE. Felipe González dimiteix i es constitueix una Comissió Gestora. 28-29 setembre Congrés extraordinari del PSOE. President: Ramón Rubial. Secretari General: Felipe González. Raimon Obiols i Carlos Cigarrán són elegits membres de la Comissió Executiva Federal.

100

25 octubre Referèndum estatutari. La participació és del 59,3% i els vots afirmatius constitueixen el 88,1%. 21-23 desembre Es celebra a Barcelona el 14è Congrés de la Federación de Juventudes Socialistas de España. 1980 8 gener Constitució de l’Agrupació Socialista Universitària. Miquel Iceta és nomenat membre de la seva Comissió Executiva. 9-10 febrer Es suspèn el 2on Congrés de la JSC per greus desacords interns i s’anomena una Comissió Gestora de la que Miquel Iceta n’és membre. 20 març Eleccions al Parlament de Catalunya. El PSC, encapçalat per Joan Reventós, obté 608.689 vots i 32 escons. Jordi Pujol guanya les eleccions amb 43 escons i és investit president de la Generalitat amb el suport de Centristes de Catalunya-UCD i ERC. 6-8 juny 5è Congrés de la UGT de Catalunya. Secretari general: Luis Fuertes. 101

4-6 juliol 2on Congrés del PSC. Enmig d’una greu crisi interna, s’elegeix una nova direcció encapçalada per Joan Reventós, en la que no participa l’anomenat sector “obrerista”. Miquel Iceta és delegat al Congrés i forma part del corrent majoritari anomenat “unitari”. 1-2 novembre 2on Congrés de la JSC. Primer secretari: Javier Pérez Llorca. 31 desembre Finalitzen les eleccions sindicals. CC.OO. obté el 36,3% dels delegats i UGT el 31,24%. 1981 23 febrer Intent de cop d’Estat encapçalat pels generals Milans del Bosch i Armada i el tinent coronel Tejero. El cop fracassa gràcies a la decisiva intervenció del Rei. 21-24 octubre 29 Congrés federal del PSOE. President: Ramón Rubial. Secretari general: Felipe González. Salvador Clotas és elegit Secretari de Cultura i Raimon Obiols i Joan Prats, Secretaris executius.

102

29 octubre El Congrés dels Diputats acorda iniciar els tràmits per a l’adhesió d’Espanya a l’OTAN amb el vot en contra del PSOE. 28-29 novembre 3er Congrés de la JSC. Primer secretari: Xavier Soto. 1982 13-14 febrer Congrés extraordinari de la UGT de Catalunya. Secretari general: José Valentín Antón. 29-31 maig 3er Congrés del PSC. Primer secretari: Joan Reventós. 3 juliol Assemblea de la Federació de Barcelona. Primer Secretari: Jordi Parpal. Miquel Iceta s’incorpora a la Comissió Executiva adscrit al Secretari d’Organització, Antonio Santiburcio. 28 octubre Eleccions generals. El PSC guanya les eleccions a Catalunya i obté 1.575.260 vots i 28 diputats, encapçalats per Raimon Obiols. Victòria del PSOE per majoria absoluta a tot Espanya amb 202 diputats.

103

2 desembre Pasqual Maragall pren possessió com alcalde de Barcelona en substitució de Narcís Serra. 3 desembre Constitució del primer govern socialista presidit per Felipe González. Ministre de Defensa: Narcís Serra. Ministre de Sanitat: Ernest Lluch. 31 desembre Finalitzen les eleccions sindicals. CC.OO. obté el 38,2% dels delegats i UGT el 30,3%. 1983 8 maig Eleccions municipals. El PSC presenta 352 llistes. El PSC obté 967.631 vots (primer partit català) i 1.700 regidors, guanyant 179 alcaldies. 1-3 juliol 6è Congrés de la UGT de Catalunya. Secretari General: Justo Domínguez. 10 juliol Congrés Extraordinari del PSC. Joan Reventós és elegit president del partit, en haver estat nomenat ambaixador a París pel govern de Felipe González. Raimon Obiols, nou Primer Secretari.

104

2-4 desembre 4rt Congrés de la JSC. Primer Secretari: Xavier Soto. 1984 29 abril Eleccions al Parlament de Catalunya. El PSC, encapçalat per Raimon Obiols, obté 866.425 vots i 41 escons. Jordi Pujol guanya les eleccions per majoria absoluta amb 72 escons i és investit president de la Generalitat. 23-25 novembre 4rt Congrés del PSC. President: Joan Reventós. Primer Secretari: Raimon Obiols. Miquel Iceta s’incorpora a la Comissió Executiva adscrit al Secretari d’Organització, Josep Maria Sala. 13-16 desembre 30 Congrés federal del PSOE. President: Ramón Rubial. Secretari general: Felipe González. Salvador Clotas és reelegit Secretari de Cultura. 1985 12 juny Signatura del Tractat d’adhesió d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea.

105

5 juliol Joan Majó s’incorpora al Govern de Felipe González com a Ministre d’Indústria. 10 desembre El Congrés dels Diputats elegeix els 37 diputats que formaran part de la delegació de 60 representants espanyols al Parlament europeu. Entre ells hi ha Joan Colom, Dolors Renau, Xavier Rubert i Josep Verde. 13-15 desembre 5è Congrés de la JSC. Primer Secretari: Xavier Soto. 16 desembre El Senat elegeix els 23 senadors que formaran part de la delegació de 60 representants espanyols al Parlament europeu. Entre ells hi ha Carlos Barral. 1986 1 gener Espanya ingressa a la Comunitat Econòmica Europea. 12 març Referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’Aliança atlàntica. Amb una participació del 59,76%, el 53,09% dels votants ratifiquen l’adhesió. A Catalunya, la participació va ser del 62,99%, amb una majoria de vots negatius del 50,99%. 106

8-10 maig 7è Congrés de la UGT de Catalunya. Secretari general: Justo Domínguez. 22 juny Eleccions generals. El PSC guanya a Catalunya i obté 1.302.310 vots i 22 diputats, encapçalats per Narcís Serra. Nova victòria del PSOE a tot Espanya per majoria absoluta amb 184 diputats. 25 juliol Tercer govern de Felipe González. Cessen Ernest Lluch i Joan Majó. 15 desembre Finalitzen les eleccions sindicals. CC.OO. obté el 41,1% dels delegats i UGT el 34,9%. 1987 10 juny Eleccions municipals. El PSC presenta 367 llistes. El PSC obté 1.135.321 vots (primer partit català) i 1703 regidors, guanyant 141 alcaldies. Miquel Iceta és elegit regidor de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat i portaveu del Grup Municipal Socialista. Eleccions europees. El PSC guanya a Catalunya i obté 1.117.564 vots i tres eurodiputats (Joan Colom, Xavier Rubert i Josep Verde). El PSOE guanya a tot Espanya amb 28 diputats. 107

1 juliol Entra en vigor l’Acta Única Europea. 11-13 desembre 5è Congrés del PSC. President: Joan Reventós. Primer Secretari: Raimon Obiols. Miquel Iceta és elegit Secretari de Formació. 1988 22-24 gener 31 Congrés federal del PSOE. President: Ramón Rubial. Secretari general: Felipe González. Salvador Clotas és reelegit Secretari de Cultura. Josep Maria Sala i Dolors Renau són elegits Secretaris executius. 30 gener Presentació del llibre col·lectiu “Federalismo y Estado de las Autonomías” (ed. Planeta). Es tracta d’una formulació completa del plantejament federalista aprovat pel 5è Congrés del PSC. 29 maig Eleccions al Parlament de Catalunya. El PSC, encapçalat per Raimon Obiols, obté 802.828 vots i 42 escons. Jordi Pujol torna a guanyar les eleccions per majoria absoluta amb 69 escons i és investit president de la Generalitat.

108

10 juny Mor el President Tarradellas. 8 juliol Celebració del 10è aniversari del PSC a la plaça de braus Monumental de Barcelona. 15 agost Commemoració del centenari de la fundació de la UGT a la seu del Círculo Socialista de Barcelona. La UGT celebra el seu congrés constituent al núm. 29 del carrer Tallers de Barcelona entre el 12 i el 15 d’agost de 1888. 30 setembre – 1 octubre 6è Congrés de la JSC. Primer secretari: Xavier Soto. 14 novembre Espanya ingressa a la Unió Europea Occidental (UEO). 25 novembre Acte de constitució de la Fundació Josep Comaposada, de la UGT de Catalunya. 26 novembre Ricard Torrell és elegit secretari general de la IUSY (Unió Internacional de la Joventut Socialista). 109

1989 11 febrer Constitució de l’Associació Socialista d’ex-Combatents de la República i Víctimes de Guerra. Congrés Extraordinari de la UGT de Catalunya. Secretari general: Justo Domínguez. 6 maig Congrés extraordinari del PSC, “L’esquerra que uneix Europa”. 15 juny Eleccions europees. El PSC guanya a Catalunya i obté 865.508 vots i tres eurodiputats (Joan Colom, Xavier Rubert i Josep Verde). El PSOE guanya a tot Espanya amb 27 diputats. 29 octubre Eleccions generals. El PSC guanya a Catalunya i obté 1.123.975 vots i 20 diputats, encapçalats per Narcís Serra. Tercera victòria del PSOE a tot Espanya per majoria absoluta amb 176 diputats. 1 desembre El Comitè Nacional de la UGT de Catalunya desaprova la gestió del Secretariat Nacional encapçalat per Justo Domínguez, que dimiteix. Es nomena una Comissió Gestora amb Josep Maria Álvarez com a President. 110

1990 26 febrer Presentació del “Programa 2000″ a Barcelona. Oradors: Enrique Curiel, Manuel Escudero, Miquel Iceta i Raimon Obiols. 3-5 maig 8è Congrés de la UGT de Catalunya. Secretari general: Josep Maria Álvarez. 10 setembre Els GRAPO col·loquen una bomba a la seu central del PSC al carrer Nicaragua de Barcelona. 12-14 octubre 6è Congrés del PSC. President: Joan Reventós. Primer secretari: Raimon Obiols. Miquel Iceta és reelegit com a Secretari de Formació. 9-11 novembre 32è Congrés federal del PSOE. President: Ramón Rubial. Secretari general: Felipe González. Salvador Clotas és elegit Secretari de Cultura i Educació; Raimon Obiols i Josep M. Sala, Secretaris executius. 15 desembre Finalitzen les eleccions sindicals. CC.OO. obté el 44,1% dels delegats i UGT el 40,5%. 111

1991 11-13 gener 7è Congrés de la JSC. Primer secretari: Joan Ignasi Elena. 12 gener Dimissió d’Alfonso Guerra com a Vicepresident del govern. 13 març Nou govern de Felipe González. Narcís Serra és Vicepresident, deixant el Ministeri de Defensa; Josep Borrell i Jordi Solé Tura són nomenats Ministres d’Obres Públiques i Transports i de Cultura, respectivament. 26 maig Eleccions municipals. El PSC presenta 497 llistes. El PSC obté 1.016.502 vots (primer partit català) i 1924 regidors, guanyant 148 alcaldies. Miquel Iceta és reelegit regidor de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat. 24 juny Miquel Iceta cessa com a regidor de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat en ser nomenat Director del Departament d’Anàlisi del Gabinet de la Presidència del Govern. 23 novembre Congrés extraordinari del PSC, “Catalunya, 92!”. 112

1992 7 febrer Signatura del Tractat de Maastricht, pel qual es crea la Unió Europea. 15 març Eleccions al Parlament de Catalunya. El PSC, encapçalat per Raimon Obiols, obté 728.311 vots i 41 escons. Jordi Pujol guanya les eleccions per majoria absoluta per tercera vegada amb 70 escons i és investit president de la Generalitat. 8 maig Pasqual Maragall pren possessió com a president del Consell de Municipis i Regions d’Europa. 25 juliol Inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. 1993 6 juny Eleccions generals. El PSC guanya les eleccions a Catalunya i obté 1.277.838 vots i 18 diputats, encapçalats per Narcís Serra. Victòria del PSOE a tot Espanya per majoria relativa amb 159 diputats.

113

1994 4-6 febrer 7è Congrés del PSC. Es crea un Comitè d’Acció Política format pel President (Joan Reventós), el Primer secretari (Raimon Obiols) i 4 Secretaris Nacionals (Josep Borrell, Pasqual Maragall, Josep M. Sala i Narcís Serra). Miquel Iceta és elegit Secretari d’Estudis. 18-20 març 33 Congrés federal del PSOE. President: Ramón Rubial. Secretari general: Felipe

González.

Raimon

Obiols

és

elegit

Secretari

Relacions

Internacionals; Manuela de Madre i Narcís Serra són elegits Secretaris executius. 20-22 abril 9è Congrés de la UGT de Catalunya. Secretari general: Josep M. Álvarez. 12 juny Eleccions europees. CiU guanya a Catalunya però empata en escons amb el PSC que obté 721.374 vots i tres eurodiputats (Joan Colom, Anna Terrón i Josep Verde). 1995 6-7 març Celebració a Barcelona del 2on Congrés del Partit dels Socialistes Europeus. Raimon Obiols és elegit Vicepresident. 114

28 maig Eleccions municipals. El PSC presenta 520 llistes. El PSC obté 1.016.502 vots (primer partit català) i 1705 regidors, i guanya 143 alcaldies (a la xifra de regidors cal afegir-hi els socialistes elegits en llistes independents de progrés). 28 juny Dimissió de Narcís Serra com a Vicepresident del govern. 14 octubre Miquel Iceta és nomenat Sots-director del Gabinet de la Presidència del Govern, amb rang de Sots-secretari. 17 novembre Eleccions al Parlament de Catalunya. El PSC, encapçalat per Joaquim Nadal, obté 802.252 vots i 34 escons. Jordi Pujol guanya les eleccions amb 60 escons, i tot i que perd la majoria absoluta és investit president de la Generalitat amb el suport del PP i l’abstenció d’ERC. 25 novembre Celebració a Barcelona de la Conferència Euromediterrània. 31 desembre Finalitzen les eleccions sindicals. CC.OO. obté el 43% dels delegats i UGT el 34,5%. 115

1996 1 gener Pasqual Maragall pren possessió com a president del Comitè de Regions d’Europa, per un mandat de dos anys. 26 gener Miquel Iceta cessa com a Sots-director del Gabinet de la Presidència del Govern per presentar-se a les eleccions generals. 3 març Eleccions generals. El PSC guanya a Catalunya i obté 1.531.143 vots i 19 diputats, encapçalats per Narcís Serra. Victòria del PP per majoria relativa amb 156 diputats mentre el PSOE obté 141 escons. Miquel Iceta és elegit Diputat al Congrés per Barcelona. 11-13 octubre 7è Congrés del PSC. President: Raimon Obiols. Primer secretari: Narcís Serra. Miquel Iceta és elegit Secretari d’Anàlisi i Imatge. 1997 18-19 gener 9è Congrés de la JSC. Primera secretaria: Maria Freiría.

116

20-22 juny 34 Congrés federal del PSOE. President: Ramón Rubial. Secretari general: Joaquín

Almunia.

Raimon

Obiols

és

reelegit

Secretari

Relacions

Internacionals; Josep Borrell i Narcís Serra són elegits Secretaris executius. 26 setembre Dimissió de Pasqual Maragall com a Alcalde de Barcelona. El substitueix Joan Clos. 19 novembre Ingrés a la presó de Can Brians de Josep M. Sala, Carles Navarro i Lluís Oliveró. 22 desembre Sortida de la presó de Can Brians de Josep M. Sala. 1998 17-20 març 10è Congrés de la UGT de Catalunya. Secretari general: Josep Maria Álvarez. 24 abril Eleccions primàries del PSOE. Josep Borrell és elegit candidat socialista a la presidència del govern amb el 54,8% dels vots, derrotant Joaquín Almunia que va obtenir el 45,2%. Miquel Iceta forma part destacada de l’equip de Borrell. 117

26 juny Acte de celebració del 20è aniversari del PSC al Palau Sant Jordi de Barcelona. 1999 2 maig Eleccions municipals. El PSC presenta 592 llistes. El PSC obté 1.089.985 vots (primer partit català) i 2038 regidors, guanyant 183 alcaldies. 14 maig Renúncia de Josep Borrell a la candidatura socialista a la Presidència del Govern d’Espanya. 13 juny Eleccions europees. El PSC guanya a Catalunya i obté 991.656 vots i tres eurodiputats (Joan Colom, Raimon Obiols i Anna Terrón). El PP guanya a tot Espanya amb 27 diputats i el PSOE obté 24 escons. 1 setembre El Consell Nacional del PSC aprova la coalició a tot Catalunya amb Ciutadans pel canvi i la coalició a les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona amb Iniciativa-Verds.

118

17 octubre Eleccions al Parlament de Catalunya. El PSC, encapçalat per Pasqual Maragall, obté

1.183.299

vots

escons

(més

dos

d’Iniciativa-Verds

les

circumscripcions de Girona i Tarragona). Tot i que Pasqual Maragall obté més vots, Jordi Pujol obté quatre escons més i és investit president de la Generalitat amb el suport del PP. Miquel Iceta és elegit Diputat i és Portaveu adjunt del Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi. 4-6 novembre Dolors Renau és elegida Presidenta de la Internacional Socialista de les Dones en el seu 15è Congrés. 31 desembre Finalitzen les eleccions sindicals. CC.OO. obté el 42,9% dels delegats i UGT el 38,6%. 2000 24 gener Signatura del pacte PSC-ERC-ICV-EUiA per a concórrer junts a les eleccions al Senat amb la candidatura “Entesa Catalana de Progrés” 12 març Eleccions generals. El PSC guanya a Catalunya i obté 1.142.585 vots i 17 diputats, encapçalats per José Montilla. El PP guanya a tot Espanya per majoria absoluta amb 183 diputats mentre el PSOE obté 125 escons.

119

22 març El Comitè Federal del PSOE anomena una Comissió Política després de la dimissió de Joaquín Almunia. En formen part Manuela de Madre i Celestino Corbacho. 16-18 abril 9è Congrés del PSC. President: Pasqual Maragall. Primer secretari: José Montilla. Miquel Iceta és elegit Secretari d’Acció Política i Electoral i portaveu. 21-23 juliol 35 Congrés federal del PSOE. President: Manuel Chaves. Secretari general: José Luis Rodríguez Zapatero. Carme Chacón és elegida Secretària de Cultura. 21 novembre ETA assassina Ernest Lluch. 2002 19-22 març 11è Congrés de la UGT de Catalunya. Secretari general: Josep M. Álvarez.

120

2003 25 maig Eleccions municipals. El PSC presenta 680 llistes. El PSC obté 1.103.851 vots (primer partit català) i 2281 regidors, i guanya 220 alcaldies. 16 novembre Eleccions al Parlament de Catalunya. El PSC, encapçalat per Pasqual Maragall, obté 1.031.454 vots i 42 escons. Tot i que Artur Mas obté quatre escons més que Pasqual Maragall, aquest el guanya en vots i, a més, obté la investidura com a president de la Generalitat amb el suport d’ERC i ICV-EUiA. Miquel Iceta és elegit Diputat i és Portaveu del Grup parlamentari SocialistesCiutadans pel canvi. 31 desembre Finalitzen les eleccions sindicals. CC.OO. obté el 43,67% dels delegats i UGT el 40,01%. 2004 14 març Eleccions generals. El PSC guanya a Catalunya i obté 1.586.748 vots i 21 diputats, encapçalats per José Montilla. El PSOE guanya a tot Espanya amb 164 diputats. Zapatero, President i José Montilla, Ministre d’Indústria.

121

13 juny Eleccions europees. El PSC guanya a Catalunya i obté 907.121 vots i tres eurodiputats (Josep Borrell, Raimon Obiols i Maria Badia). El PSOE guanya a tot Espanya amb 25 diputats. 2-4 juliol 36 Congrés federal del PSOE. President: Manuel Chaves. Secretari general: José Luis Rodríguez Zapatero. Carme Chacón és reelegida Secretària de Cultura i José Montilla és elegit Secretari executiu. Miquel Iceta encapçala la Delegació del PSC. 23-25 juliol 10è Congrés del PSC. President: Pasqual Maragall. Primer secretari: José Montilla. Miquel Iceta és elegit Viceprimer secretari i portaveu. 2005 20 febrer Referèndum sobre la Constitució europea. Amb una participació del 42,33% el 76,96% dels votants la ratifiquen. A Catalunya la participació va ser del 40,98% i els vots afirmatius van assolir el 64,84%. 20-23 juny 12è Congrés de la UGT de Catalunya. Secretari general: Josep M. Álvarez.

122

2006 18 juny Referèndum estatutari. La participació és del 48,85% i els vots afirmatius constitueixen el 73,24%. 21 juliol Pasqual Maragall anuncia que no es presentarà a la reelecció com a president de la Generalitat. 8 setembre José Montilla cessa com a Ministre d’Indústria per a presentar-se com a candidat a la Presidència de la Generalitat. Serà substituït per Joan Clos, que serà substituït com a Alcalde de Barcelona per Jordi Hereu. 1 novembre Eleccions al Parlament de Catalunya. El PSC, encapçalat per José Montilla, obté 796.173 vots i 37 escons. Tot i que CiU guanya les eleccions amb 48 escons, José Montilla és investit president de la Generalitat amb el suport d’ERC i ICV-EUiA. Miquel Iceta és elegit Diputat i és Portaveu del Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel canvi. 2007 27 maig Eleccions municipals. El PSC presenta 777 llistes. El PSC obté 924.275 vots (primer partit català) i 2.570 regidors, guanyant 276 alcaldies. 123

6 juliol Carme Chacón és nomenada Ministra de Vivenda en substitució de María Antonia Trujillo. 2008 9 març Eleccions generals. El PSC guanya a Catalunya i obté 1.688.532 vots i 25 diputats, encapçalats per Carme Chacón. El PSOE guanya a tot Espanya amb 169 diputats. Zapatero serà reelegit com a President del Govern. Carme Chacón esdevindrà Ministra de Defensa i Celestino Corbacho Ministre de Treball i Immigració. 4-6 juliol 37 Congrés federal del PSOE. President: Manuel Chaves. Secretari general: José Luis Rodríguez Zapatero. Carme Chacón i Miquel Iceta són elegits vocals de la Comissió Executiva Federal. 18-20 juliol 11è Congrés del PSC. President: Isidre Molas. Primer secretari: José Montilla. Miquel Iceta és elegit Viceprimer secretari i portaveu.

124

ÍNDEX 0.

Pròleg

RENOVACIÓ 1.

La renovación del socialisme democràctic, juny 1990

La renovación del PSC, 30.10.93

Per molts anys, PSC!, 20.09.96

¿Un Congreso rutinario?, 4.06.97

Partidos y democracia en el siglo XXI, 21.12.98

PSOE: más renovación, 21.04.99

Innovació, 16.06.00

PSOE: punto y aparte, otoño 2000

Lo mejor está aún por llegar, 23.07.04

10.

Escudella barrejada, 9.02.07

11.

Cap a l’11è Congrés del PSC, setembre 2007

12.

El futur del socialisme del segle 21, 10.01.08

DRETS CIVILS 13.

¡Cuánta razón teníais!, 8.11.99

14.

No tornarem a l’armari, 1.07.00

15.

Més famílies, més matrimonis, 3.05.01

16.

Iguales derechos, 8.07.01

17.

Una lluita incessant, 26.07.07

EUROPA 18.

Sí a Europa, sí a la Constitució europea, 11.12.04

19.

Las razones del sí, 14.02.05

20.

El riesgo de un fuerte retroceso europeo, 13.06.05

BIOGRAFIA POLÍTICA I CRONOLOGIA DEL PSC

125