Maresmencs i maresmenques al món

Emocions i descoberta. La Laura ens comparteix la seva visió del voluntariat que va fer a Tanzània amb Cooperating Volunteers

Hola! Soc la Laura, i m’agradaria explicar la meva experiència com a voluntària durant aquest estiu a Tanzània, que vaig fer amb 17 anys amb l’organització de Cooperating Volunteers . Va ser un viatge increïble, molt més dur del que m’esperava. I la veritat és que encara hi continuo pensant, sobretot el que vaig viure, perquè tot i que hi va haver molts moments difícils, van ser uns dies que recordaré tota la vida.

Abans d’arribar l’estiu, jo tenia molt clar que em feia il·lusió treballar, a ser possible com a monitora en uns campaments d’estiu, perquè m’agrada molt estar amb nens petits i de petita sempre havia volgut fer-ho. La idea inicial era buscar un lloc aquí a Catalunya, però al final no va poder ser i arrel d’això em vaig començar a plantejar què podia fer. Va ser en aquest moment quan vaig trobar Cooperating Volunteers.

La idea de fer un voluntariat m’encantava, em cridava molt l’atenció i realment, marxar a l’Àfrica, a un lloc tan diferent del nostre entorn, i conèixer aquest nou continent, m’atreia moltíssim. Aquí a Barcelona jo ja havia participat en campanyes de voluntariats, però això era una vivència completament diferent. Ara ho penso i veig que no sabia gaire on em ficava. Jo ho veia com una oportunitat de viatjar, de descobrir, de ser útil i ajudar, i crec que no era conscient que era molt més que això. Continuava amb la idea de fer alguna cosa amb nens, i vaig veure que podia treballar com a voluntària en una escola amb nens petits, per tant, tot m’encaixava i la idea m’anava fent cada cop més il·lusió.

Per sort, un amic meu de seguida es va animar també i tots dos ens vam posar a buscar més informació sobre els programes que oferia l’organització. Ens oferien moltíssimes opcions, i com que teníem 16 i 17 anys, amb Cooperating ens donaven l’opció de poder viatjar nosaltres sols. Aquí van sorgir molts dubtes pels meus pares, perquè crec que ells eren molt més conscients que jo de tot el que implicava marxar tota sola a un lloc tan lluny. Sincerament, jo estava tan il·lusionada que no era capaç de veure cap perill, estava segura que me’n podria sortir i que em sabria espavilar, però ells estaven preocupats i ho veien més complicat, i ara puc entendre-ho. No era que no confiessin en mi, penso jo, però els feia por que viatgés jo sola a l’Àfrica, i a més que anés a viure una experiència que podia ser tan colpidora. Però el que va passar va ser que jo estava tan, tan, tan convençuda que hi havia d’anar que vaig insistir tot el que vaig poder fins que van acabar acceptant (aprofito per agrair que es preocupessin tant per mi :)), i llavors jo no m’ho podia creure, que després de tot, em deixessin anar a viure aquesta experiència.

El divendres 15 de juliol vam sortir de l’Aeroport del Prat, el Lars i jo, sense ser gaire conscients de tot el que viuríem. Jo crec que estava tan emocionada i il·lusionada per fer aquest viatge que no pensava en res més que poder arribar a l’escola i estar tot el dia envoltada de nens petits, jugant amb ells i ajudant en tot el que pogués. No era conscient de la realitat que ens separava, les diferències culturals i en la manera de viure. El viatge va ser llarg, vam haver de fer escala a Doha, on vam conèixer a dues voluntàries que també viatjaven a Tanzània, la Julia i la Pepa, i al cap de gairebé 23 hores vam aterrar a Arusha, a Tanzània, sempre informant els nostres pares del que fèiem en tot moment :)

Recordo arribar i ja l’aeroport em va agradar. A la sortida ens estava esperant la Male, la coordinadora de Cooperating a Tanzània, realment una persona essencial en tot el voluntariat. Tant el Lars com jo no sabíem què esperar-nos, perquè no sabíem si trobaríem gent més gran que nosaltres, si hi hauria algú de la nostra edat, i teníem por de no encaixar en el grup, però la Julia i la Pepa de seguida van ser súper acollidores amb nosaltres, i la Male també ens va transmetre molta confiança, i va ser ella qui es va assegurar que estiguéssim tots bé durant el viatge. Aquella mateixa nit vam arribar a la casa que compartíem tots els voluntaris i voluntàries, i ara que ho recordo, aquella casa es va convertir en un lloc molt especial per mi, per la sort que vam tenir amb tot el grup que érem.

Els primers dies, la Male va organitzar una excursió per conèixer la zona, i recordo que vam anar a visitar una cascada i vam fer una excursió per un poblat que feien cafè, que em vaig quedar admirada amb el Kilimanjaro i que em van encantar els mercats de fruita i de menjars que em semblaven tan diferents. A més, amb els voluntaris/àries jugàvem a un joc amb una “guindilla” que compràvem i que havia de mossegar el voluntari que perdés l’aposta, i era un moment molt graciós quan algú perdia.

Després del primer cap de setmana, ens van repartir les feines de cadascú. Alguns voluntaris/ àries treballaven en un hospital, un treballava en un projecte medioambiental, i els altres estàvem en escoles. A nosaltres, al Lars, a la Pepa, a la Julia i a mi, ens van posar junts en una escola per nens petits, i el primer dilluns, vam agafar un Tuk tuk per anar fins allà. El centre estava una mica allunyat de casa, però a mi m’encantava moure’m amb aquells tuk tuks, i amb les motos també era molt divertit, tot i que els conductors les duien d’una manera que vaig pensar que els meus pares trobarien molt perillosa. Per mi, la nostra feina a l’escola va ser de les experiències més dures que vam viure.

Com ja he dit, jo crec que la meva mirada era més innocent del que hauria d’haver estat. No vaig pensar que realment, la situació dels nens i nenes era molt difícil, no només per les condicions econòmiques sinó també pels valors culturals tan diferents dels nostres. És un fet que la seva manera d’educar dista molt de la nostra. Crec que des de la meva visió d’una nena de 17 anys, jo m’esperava una escola estructurada, potser fins i tot semblant a la meva, amb una professora que expliqués la matèria a una classe. Però el que ens vam trobar va ser força diferent.

Els nens i nenes estaven separats en grups, no sé exactament per quin criteri, i els professors no tenien gaire empatia que poguéssim dir. Això em va xocar molt. La manera de tractar els alumnes em va fer sentir molt molt incòmoda moltes vegades. Nosaltres vam intentar ajudar a les professores, explicant paraules en anglès o fent petits càlculs matemàtics, però costava que ens fessin cas, i era difícil per nosaltres, que teníem poca experiència, guiar sols tota una classe de vint infants. Buscaven constantment la nostra atenció, i recordo sentir una mica de vertigen, desconeixement, frustració, per no saber com portar la situació. A poc a poc vam anar sentint-nos més còmodes i vam trobar maneres de treballar, posant música (vaig descobrir que “Mamma mia” era un èxit assegurat) i fent jocs que ens semblava que podien ser divertits.

Molts dies sortia trista de l’escola, perquè realment tot era molt diferent de com m’ho havia imaginat. No ho dic en el sentit que fos pitjor, simplement que jo tenia una imatge poc realista i immadura. Però em va servir tant, per ser conscient de moltes coses, per adonar-me que les bases culturals que aprenem són tan diferents que s’han de canviar els fonaments per aconseguir que la societat avanci, per promoure una mentalitat més crítica i amb ganes de fer coses, de progressar i d’evolucionar. M’agradaria que el que vam aportar hagi servit per mostrar als professors que hi ha una manera alternativa d’ensenyar, més igualitària i menys autoritària, més dinàmica i més optimista.

A part de la feina de voluntariat en si, que potser va ser la part més difícil de portar, més que res pel xoc que no era conscient que seria, vaig tenir la sort de trobar un grup de voluntaris/àries increïble. Tots eren persones brutals, em sentia molt a gust amb ells, i m’encantava compartir el temps junts a la casa. Els àpats els fèiem junts molts dies, sobretot els sopars, i després ens quedàvem una estona cantant, parlant o fent jocs, i era dels millors moments del dia. A les tardes, moltes vegades anàvem a un “mercadillo” que era una passada, estava ple de parades de dones que venien tota mena de polseres, arracades, collarets, i mil tipus de dibuixos, figuretes, era bestial. M’encantava passar-me l’estona passejant per les botiguetes, parlant amb les noies (vaig conèixer a la Masda i va ser molt especial), i buscant coses per portar a les meves amigues i a la meva família. També anàvem a un orfenat, que el portava una monja a qui vaig admirar molt, perquè ella sola s’ocupava de quasi trenta nens i nenes i havia aconseguit que s’estimessin i es cuidessin entre ells com si fossin germans. M’agradava molt quan hi anàvem tots els voluntaris i voluntàries junts, i ens quedàvem tota la tarda jugant amb els infants o preparant-los el berenar.

Ara, pensant en tot el que vaig viure, la veritat és que m’estic emocionant. Van ser dues setmanes úniques. Vaig viure coses que no m’havia imaginat, vaig veure i descobrir tot un nou món, i tot i que moltes coses em van fer molta pena i em va costar assimilar-les. N’hi va haver d’altres que em van fer entendre l’estimació d’una altra manera, veure la importància de l’educació, aprendre que les diferències han de servir per sumar, per ajudar-se i enriquir-se mútuament, i que tot serveixi per tirar endavant. Definitivament, jo no era conscient de fins a quin punt em suposaria un xoc tota aquesta experiència, i ara entenc perfectament als meus pares, però l’oportunitat que vaig poder viure va ser tan inoblidable que estic segura que m’ha marcat per sempre.

Totes les emocions que vaig sentir em segueixen sorprenent cada dia quan hi penso, i guardo un record molt especial de tots els voluntaris/àries amb qui vaig tenir la gran sort de compartir-ho, com la Gemma, la Sandra, la Lucia, l’Emma, el Jordi, la Natàlia, i molts altres. I també vull donar les gràcies a Cooperating, per coordinar uns projectes que ens serveixen per acostar-nos a una realitat diferent, lluny de la nostra immensa sort i amb la intenció d’intentar servir per ajudar.

Fa una mica de por i de respecte sortir, viatjar, allunyar-se, però tot el que pots guanyar és impossible de comparar amb res més. Gràcies.

Cooperating Volunteers és una empresa amb seu a Mataró i a Madrid que organitza experiències de voluntariat i intercanvi cultural arreu del món amb l’objectiu de fer de pont per conèixer altres cultures de manera conscient i sostenible. Visita la seva pàgina web a: https://www.cooperatingvolunteers.com

T’animes a formar part de la propera història de mobilitat internacional del nostre butlletí?

Escriu-nos a: mobilitatjove@ccmaresme.cat

Bonificacions del 50% per viatjar per Europa amb Interraïl

El Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana (Mitma) va aprovar el passat 9 de maig de 2023 un Real Decret llei que regula descomptes a persones joves en bitllets d’autobús i de tren per viatjar aquest estiu.

Les bonificacions s’adrecen a joves d’entre 18 i 30 anys amb nacionalitat espanyola o d’un país de la Unió Europea que viatgin entre el 15 de juny i el 15 de setembre de 2023.

Per a bitllets per viatjar per Espanya, el descompte per arribar al 90%.

El preu dels serveis d’autobús estatal i ferroviaris de mitjana distància i amplada mètrica tindran una rebaixa del 90%. Els bitllets d’Avant tindran un descompte del 50%

Els serveis comercials i d’alta velocitat de Renfe i dels operadors privats ferroviaris comptaran amb un descompte del 50% al preu amb un màxim de 30 euros per bitllet.

Bonificacions del 50% de desecompte per viatjar per Europa amb Interraïl.

I, si vols viatjar per Europa, podràs aconseguir passis Interraïl al 50% de descompte. La compra dels bitllets s’haurà de fer des de la web de RENFE. Abans, serà necessari registrar-se a la web Verano joven de Mitma abans de fer la primera compra per comprovar que es compleixen els requisits d’elegibilitat: https://veranojoven.mitma.gob.es

Interraïl és un passi que permet descobrir més de 40.000 destinacions a 33 països europeus, viatjant amb tren, a primera o segona classe, o amb vaixell (entre Itàlia i Grècia).

Més informació:

Consulta la notícia publicada a Mitma: https://www.mitma.gob.es/el-ministerio/sala-de-prensa/noticias/jue-01062023-1434