Les mĂ quines podran arribar a imitar als humans?
Santi Ramon És la màquina capaç d’arribar a ser semblant a un humà, a una persona? Descartes explicava que el cos humà és una màquina d’ossos i carn, que no podria actuar sol, no podria arribar a pensar, no tindria autonomia, no es podria moure, per això té l’ànima que es aquesta la que pensa, imagina, sent, ... La tecnologia tot i que ha avançat moltíssim, actualment no té la capacitat com per crear una màquina capaç d’imitar un humà. Encara que han creat autòmats capaços de moure’s a dues cames com una persona. Una màquina podrà ser capaç de imitar un humà casi a la perfecció, personalment crec que serà capaç de moure´s com un humà, recordar, escollir decisions quotidianes i difícils, no per estadístiques sinó per una relació amorosa, quelcom més poderós que les probabilitats. Com per exemple que hagi de triar entre una nena o un home vell. Encara que l’home vell tingui més probabilitats de viure, la nena si sobrevisqués tindria més anys per viure, en canvi l’home vell li quedarien menys anys de vida. També podria ser capaç de tindre una relació amorosa amb algú, arribar a estimar un altra màquina o un humà. Però no una relació verdadera com tenim els humans, que ens estimem, que ens enamorem. Les màquines tindrien com un amor sintètic, que no senti res, però que ho faci veure, que ho intenti imitar tan bé com es pugui, una simulació casi perfecta de l’amor humà. Una màquina tampoc podria arribar a pensar mai com una persona, podria escollir decisions com a màxim seria massa complicat crear una màquina que penses, primer hauríem de saber com podem arribar a pensar, com podem imaginar, una incògnita que hauria de ser descoberta si volem crear una màquina tan semblant o igual a un humà. En la meva opinió ens tindríem de centrar molt més en voler descobrir la nostra ment, com podem arribar a pensar o imaginar. En conclusió, una màquina podria arribar a imitar casi igual a una persona, encara que si descobríssim la nostra pròpia ment o com diria Descartes la nostra ànima, podríem crear una màquina capaç d’actuar com nosaltres a la perfecció i fins i tot poder millorar la nostra manera de pensar de ser. Podríem crear un món utòpic encara que fos molt avorrit. Un món on regnes la justícia i el benestar, on no hi hagués sentiments negatius, ...
Sara Nájar En la meva opinió, i veient com avança la tecnologia és clar preveure que sí que arribaran a imitar als humans, però aquí va una altra disjuntiva, doncs tot i que una màquina pugui arribar a imitar un humà, això vol dir que podrà arribar a sentir, entendre, empatitzar o conviure com a tal? Aquí es on es troba el gran problema. Doncs per una part, i com he dit amb anterioritat es clar que avançant com avança la tecnologia això serà possible dintre d’un temps, tot i que per altra part s’ha de mirar la part de que si una màquina arriba a actua com a un humà serà perquè aquest ha estat programat per algú, així que vol dir que una màquina no podrà pensar per a si sola, la qual cosa desemboca a pensar que una màquina no podrà pensar de la manera en que ho fa un humà. Un altre problema, en la meva opinió, és que si es creen màquines amb la capacitat de comportar-se i actuar com un humà serà per a suplantar a aquests. Per tant aquestes màquines tindran el seu “destí” lligat per a servir als humans, cosa que deixarà a veure que les màquines no tindran els drets com els humans, per tant, no es podrà dir que les màquines siguin igual que els humans. Treient tots aquests problemes dona a pensar que les màquines no podran ser mai com els humans. Però no és de persona sensata pensar que la tecnologia, avançant al pas que va, no podria crear una màquina la qual pugués acabar aprenent i pensant com als humans. Tot i que si la tecnologia pugues avançar a aquest pas, donaria un pas cap a la destrucció humana, doncs si per una part les màquines poguessin actuar com els humans qui ens dóna la garantia de que aquestes màquines no es queixin i vulguin els mateixos drets que els humans, per la qual cosa aquests podrien acabar sent els nostres propis amos, i se’ns podria escapar de les mans. En conclusió, que la tecnologia podria acabar fent una intel·ligència semblant a la dels humans, però no podran fer que les màquines siguin com els humans, doncs la seva existència no és res més que per a poder fer la vida dels humans més fàcil.
Júlia Sala Entenem per màquina un Conjunt de mecanismes amb moviments coordinats, capaç de transformar energia en treball útil, especialment en operacions d’un procés de producció, i per esser humà, qualsevol persona de les que hi ha al món. Són dos termes diferents i amés, un (l’humà) és el creador de l’altre. Una persona, pot, en crear una màquina, imposar-li tots els coneixements que aquesta tingui, totes les ordres que vulgui que la màquina obeeixi, inclús senyals per a que l’aparell reconegui i als que pugui respondre, però sempre d’una manera prèviament determinada, mai una reacció espontània. En un futur, crec que podrem fins i tot aconseguir que tinguin sentiments, que plorin i que riguin, tot fent-los adquirir diverses situacions en les que sàpiguen com reaccionar, anteriorment els haurem hagut de classificar les situacions segons si son felices o tristes. És cert que un conjunt d’òrgans humans units com els d’una persona, podrien formar una màquina (o una persona no humana, terme per ara impossible) semblant a un humà, però tindria una sèrie d’inconvenients: La ment humana, però, tot i no ser limitada en si, és limitada en cada moment i cada persona, de manera que fer adquirir coneixements d’una persona a una màquina serà sempre d’una manera limitada. Les situacions en les que un ésser humà es pot trobar, son infinites, per tant, no podem implantar infinites situacions en un aparell creat per nosaltres, així doncs, una màquina no podrà reaccionar a totes les situacions en les que es pugui veure involucrada. Penso també, que seria incapaç de sentir, abans he mencionat que podrien tenir sentiments, però no sentir-los, és a dir que sabrien plorar i quan fer-ho (només en les situacions que els haguéssim prèviament “ensenyat”), però no el perquè. La imaginació, és una capacitat de les persones infinita, per tant, si l’inculquéssim en un aparell, solament li podríem donar la que hem tingut fins al moment, i per molt que fos la de moltes persones juntes, continuaria sent limitada. La maquina tindria imaginacions adquirides, però no la capacitat d’imaginar per si mateixa, el fet de que una màquina pugui arribar a pensar és un esdeveniment que considero impossible. Una màquina no morirà, s’espatllarà i se li podran canviar les peces. No patirà dolor. No s’enamorarà. No aprendrà, sinó que seguirà ordres. No tindrà instints, i per tant no tindrà mai reaccions espontànies, ja que l’espontaneïtat no es pot inculcar. Per tant, en la meva opinió, les màquines no podran arribar a imitar mai els humans, ja que mai podran sentir, pensar ni imaginar, els trets que des de el meu punt de vista, fan ser l’ésser humà, verdaderament extraordinari.
Júlia Borràs Me’n faig creus de com es pot arribar a canviar d’opinió en tan sols dues setmanes. Vàrem començar a tractar aquest tema farà menys d’un mes i en aquell moment jo tenia ben clar que les màquines mai podrien arribar a imitar els humans, ni parlarne! Llavors, després d’escoltar els meus companys de classe, llegir diferents textos i buscar pel gran cercador digital (Internet), vaig començar a obrir la ment i a permetre que noves idees s’instauressin en el meu cap i barrejant-se amb les altres creessin una gran confusió a la qual crec que he trobat la solució. En un principi m’imaginava robots metàl·lics, parlant amb la típica i conegudíssima veu pròpia dels robots, però després de veure alguna pel·lícula relacionada amb el tema, m’he n’he adonat que el físic de les persones seria una de les coses més fàcils d’imitar i que centrar-se en això era absurd ja que hi ha altres aspectes els quals s’han posat sempre molt més en dubte com els sentiments humans i la ment (en cas de que es consideri que cos i ment van separats i que aquesta segona és immaterial). Vaig al gra i exposo la meva opinió: les màquines podran arribar a imitar els humans. És cert que actualment es coneix molt poca informació sobre el cervell, com funciona aquest, d’on s’originen els sentiments, quina és la veritable intel·ligència d’un humà... Però no descarto la possibilitat de que un dia es pugui arribar a entendre el funcionament d’aquest òrgan vital. Amb tota la maquinària que tenim no seria d’estranyar que d’aquí uns anys es trobi resposta a moltes inquietuds dels científics i no científics. Així que partint de la base de que un dia es podrà arribar a entendre el cervell i tot el que aquest comporta, que passaria si es creés un robot sense la influència del creador, tan sols programat per que sigui capaç d’aprendre del seu voltant i es deixés lliure en societat? Aquest robot assoliria i imitaria el comportament de les persones del seu entorn. Tanmateix com fan els bebès i els infants en edat de creixement, el robot en qüestió aprendria què és considerat bo i què és considerat dolent, què és allò just i injust, a què assignem bell, quin és el tracte entre dues persones, a qui s’ha d’estimar i a qui s’ha d’evitar... La coneguda frase feta: “de tal palo tal astilla” no ens indica res més que els fills imiten els pares; en el cas del robot passaria el mateix. Repeteixo que partim de la base que coneixem i entenem com funciona un cervell humà i que algú és capaç de programar al robot tot allò propi d’aquest. La única diferència que hi ha actualment entre una màquina i un humà són els sentiments ja que tot allò altre que sigui conegut per un humà pot ser programat mitjançant el sistema binari a un robot. Els sentiments no. Quan es trobi la clau que obre aquesta porta i s’entengui tot sobre ells, llavors també es podran programar a les màquines. “Quan els robots siguin tan sofisticats com els humans seran tan imperfectes com els humans.” – Kike Maíllo, director de la pel·lícula Eva. Abans he comentat que els robots només podran imitar els humans quan siguem capaços de programar-los per a que ens imitin en tot, inclús en allò que ara per ara,
és pràcticament desconegut. Quan aquests siguin capaços d’això els podrem considerar humans i com tots els humans, s’equivocaran contínuament. Es podran equivocar interpretant erròniament un gest, una mirada, confonent sentiments... Amb qualsevol equivocació que també pot tenir un humà. He de tenir en compte que em podrien dir que aquests robots imitaran el comportament d’aquells que els envolten i no crearan la seva pròpia opinió però això també passa amb els éssers humans. El caràcter de les persones moltes vegades és el conjunt d’imitacions d’altres persones. A consciència o a inconsciència copiem comportaments propis de les persones que tenim al nostre voltant. Per concloure la reflexió sobre aquest tema del qual se’n podria parlar durant hores i hores, tan sols dir que a part de tot el que seria capaç de fer un robot i en cas de que finalment ens pogués imitar, aquest només podria ser considerat humà si la població el veu com un home, d’igual a igual, amb els mateixos drets i els mateixos deures, perquè sinó, tornaríem al dubte inicial de si realment es pot o no considerar-lo de la nostra espècie.