Poesia del s. xIX by Montse Torrescasana

Els poetes del s. XIX

La poesia del segle XIX La poesia, amb el Romanticisme, esdevé patrimoni de l'home. Els romàntics la configuren al seu albir: intuïció, imaginació, subjectivisme, record de la cançó popular, trencament amb els formalismes i afany de llibertat. Aquesta nova concepció obrirà un camí a la lírica catalana. La Renaixença beu d'aquestes fonts i en un deler de ressorgiment les particularitza a la Catalunya del XIX. És el moment de recollir les peces oblidades del folklore, d'utilitzar la poesia com a eina ideològica i de cantar a la natura. La nova poesia té tres focus: la peça amb què s'inicia, La Pàtria; la plataforma que la consolida i li dóna projecció, els Jocs Florals; i el poeta, Jacint Verdaguer, que elaborarà les bases de partida per a noves generacions de poetes. 1. CONTEXT HISTÒRIC I SOCIAL El context sociocultural en què s'esdevé el Romanticisme és la conseqüència dels canvis que es deriven d'un conjunt de fets històrics: la Revolució Industrial a Anglaterra (1641), la Declaració de la Independència dels Estats Units (1776) i la Revolució Francesa (1789). En aquestes circumstàncies la burgesia suplanta l'aristocràcia i engega un nou sistema econòmic: el capitalisme. Ara es valora la possessió dels diners com a garantia del benestar social i paral·lelament es produeix un augment de la producció, de la mercaderia i de la població. La vida s'aplega a les grans ciutats industrials, que experimenten un creixement considerable propiciat per l'emigració de les zones més rurals. I és en aquest ambient social que l'individu sent l'afany d'aconseguir més llibertat personal. Tot plegat va tenir ressò en l'àmbit de les arts, en què el Romanticisme s'erigeix com a moviment artístic i espiritual. Les primeres al·lusions al terme romàntic es localitzen a Anglaterra, amb el sentit d'irreal, pintoresc i sentimental, però fou a Alemanya, a les darreries del segle XVIII, on es van desenvolupar definitivament les bases del moviment. En aquest context, Friedrich Novalis i Friedrich Hölderlin preparen el terreny en el qual arrelarà el nou concepte estètic que s'oposarà al racionalisme clàssic. Els romàntics posen de relleu aspectes com la imaginació o l'exigència de llibertat, i

Els poetes del s. XIX aquests plantejaments seran acollits per bona part dels artistes europeus durant tot el segle XIX. A Catalunya, el Romanticisme s'introdueix a través de la premsa. Les primeres mostres de novetat s'observen al periòdic El Europeo, fundat entre 1823 i 1824, on es formula una mena de proposta romàntica. Posteriorment, la publicació esdevindrà una de les plataformes clau en la divulgació del moviment, bastida sovint a través de traduccions en castellà dels autors europeus. Al País Valencià, per la seva banda, Ramón López Soler publica el 1830 Los bandos de Castilla o El caballero del cisne, important pel contundent pròleg que realitza la funció de manifest en favor de la llibertat imaginativa. D'aquesta manera, els episodis que havien afavorit el Romanticisme a Europa motiven esdeveniments afins a les nostres terres i configuren el panorama sociocultural de Catalunya; és el context en el qual neix la Renaixença. Així, la revifalla econòmica, hereva sobretot de les mesures de Carles III, afavoreix l'augment dels ingressos de la terra i el desenvolupament de la indústria catalana, cosa que permet l'ascens de la burgesia. D'altra banda, els efectes de la Revolució Francesa i, posteriorment, la invasió napoleònica (1808-1814) van generar opinions oposades entre liberals i conservadors. Tot plegat, contribuí a desenvolupar una consciència d'individualitat del poble català que va prendre cos amb la Renaixença. La Renaixença és, per tant, el moviment restaurador de la cultura catalana, després de tres segles de decaïment dels usos cultes de la llengua, i reivindicatiu d'una consciència nacionalista. Té com a principal objectiu la recuperació dels signes d'identitat propis catalans, entre els quals es dóna prioritat a la llengua i a la Pàtria, que són enteses com dos vessants d'un mateix símbol. Aquesta identificació neix el 1833 amb l'oda La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau; de fet, és aquesta la composició triada convencionalment com la fita que dóna inici a la Renaixença. El moviment, però, no va gaudir de la mateixa repercussió al Principat que a la resta de l'ambit, lingüístic. La diferència rau en les irregularitats econòmicosocials de partida que dificultaren l'acollida dels efectes de la Revolució Industrial. Mentre que a Catalunya predominava un sistema econòmic proteccionista, el País Valencià i les Illes Balears persisteixen en l'economia agrària i lliurecanvista que la burgesia no estava disposada a abandonar.

Els poetes del s. XIX Al País Valencià, a més, la Renaixença mai no va realitzar reivindicacions ideològiques contundents. De fet, Teodor Llorente, un dels capdavanters de l'àmbit literari, va impedir que el moviment es polititzés. En l'altra cara de la moneda, però, destaca la figura de Constantí Llombart, fundador de Lo Rat Penat. Aquest autor s'apropava als plantejaments del Principat, tot i que mai s'imposà al grup conservador, ferm partidari dels felibres provençals. Pel que fa a les Illes Balears, la precarietat del món editorial, les anomalies en matèria lingüística i la neutralitat ideològica en què es manifestaren, no van afavorir en absolut l'arrelament de la Renaixença. La llengua catalana a principis del XIX és encara excepcional en el nivell culte per bé que habitual de la vida quotidiana, talment com succeïa en el període precedent de l'Edat Moderna. A més, l'augment de la població alfabetitzada facilita la introducció del castellà en les classes populars i entre les capes cultes es redueix l'ús del català. Tot plegat palesa una realitat problemàtica per a la restauració cultural. Ara bé, l'estadi preeminent en què la Renaixença situa la llengua motivarà que a mitjans de segle, sobretot arran de la fundació dels Jocs Florals, s'elevi a la categoria d'eina poètica. Malauradament, el català romandrà gairebé absent en altres ordres de les manifestacions literàries. 2. LA POESIA DEL ROMANTICISME La poesia esdevé un dels fruits més reeixits del nou bastiment literari que s'havia gestat per oposició al racionalisme clàssic. Els romàntics atribueixen a l'Humanisme la causa de la pobresa poètica dels posteriors segles XVII i XVIII, especialment pel fet que refusava el procediment de la llibertat i la intuïció per arribar a l'essència de la poesia i a l'art personal. Altrament, els romàntics segueixen els postulats de Friedrich Novalis i Friedrich Hölderlin que interpreten el jo a través del llenguatge. Aquests autors conceben la poesia com una teoria de l'autoconsciència que té l'origen en els sentiments i el producte d'aquest treball és un retrat sobre l'ésser humà. En aquest sentit, la poesia esdevé una destresa natural de l'home i per això l'artista posa l'accent en l'expressió més espontània i mostra predilecció per la llengua pròpia. A més, lluny de la rigidesa dels cànons, defensa qualitats com la imaginació, la naturalitat, la intuïció o el

Els poetes del s. XIX subjectivisme, sempre en la recerca d'un art personal. Paral·lelament, al marge de les capacitats creatives, consideren tothom capaç de sentir-la. Pel que fa al context social, l'artista romàntic fa palesa una profunda insatisfacció pel fet que els avenços tecnològics de l'època que li ha tocat viure no tinguin analogia amb l'àmbit artístic. Aquest inconformisme li desperta l'afany de llibertat que amararà tota la seva activitat creativa amb independència de l'art amb què s'expressi. Hi haurà també una espiritualitat i un sentiment religiós propis. Entre les innovacions romàntiques, hom observa l'anhel d'harmonitzar pols oposats i l'intent d'apropar subjecte i objecte, jo i societat, home i natura, consciència i inconsciència, impuls i raó, mort i vida, nit i llum o nacionalisme i universalisme. En el terreny literari, l'artista entén els gèneres en sentit global, com un tot que treballa en la recerca d'un nou concepte d'autor i de creació artística. Així mateix, situa en el punt de mira la lluita contra les barreres entre els gèneres literaris i, per això, interrelaciona tràgic amb còmic i poesia amb prosa. Tanmateix, el gènere poètic adquireix protagonisme quan l'escriptor situa el camp de treball en un passat històric i personal que els romàntics evoquen amb melangia. Aquest és el temps en el qual es troba el patrimoni folklòric nacional i, en especial, el cançonístic. En relació amb això, una teoria de l'italià Luigi Monteggia atribueix al poeta el rol de mèdium pel qual l'artista es val de la poesia per traduir l'essència del sentiment col·lectiu. L'artista romàntic valora com un bé imprescindible el passat medieval històric i llegendari fins al punt de mitificar-lo, en descobrir-hi el potencial líric de la poesia popular, en la qual, teòricament, rau la naturalitat, l'espontaneïtat i la ingenuïtat de la poesia primitiva. Així mateix, la llengua serà especial objecte de reivindicació com a element portador de la cultura i dels signes d'identitat nacional, alhora que mitjà d'expressió. Pel que fa a les línies temàtiques predilectes dels poetes romàntics, es posen de relleu l'universal i el sempre present tema de la mort, però també els sepulcres, el misteri i els paradisos perduts. A més, s'hi troben les composicions de caire civil o social, pròpies d'un país en període d'industrialització i de presa de consciència col·lectiva. Amb tot, l'aportació que el Romanticisme fa al panorama de la literatura europea és la integració del subjectivisme de l'artista en un marc històric que pretén modificar.

Els poetes del s. XIX

3. LA POESIA DE LA RENAIXENÇA La poesia catalana del segle XIX s'emmiralla en la nova estètica literària arribada d'Europa, de manera que la temàtica, les tècniques creatives, el rerefons ideològic i la producció de diversos autors europeus menaran la poesia catalana cap a un nou concepte del gènere. Tanmateix, en aquest procés cal fer dues matisacions: d'una banda, ja ha estat dit que la Renaixença es manifesta de forma irregular arreu de l'àmbit lingüístic català; d'altra banda, el nou ambient cultural no només rep la influència dels romàntics europeus. Tot i ser aquesta la influència més rellevant de les dues, hom observa trets de moviments posteriors: el Realisme i el Naturalisme. Malgrat que els poetes imiten els patrons europeus, l'atractiu de la poesia catalana d'aquest període no es pot cercar de manera exclusiva en el vessant literari ja que manca de categoria notable. Altrament, l'interès dels textos poètics rau en la perspectiva històrica i sociològica, en tant que element inscrit en el procés de redreçament cultural, lingüístic, literari i polític. En aquests termes es pronuncia Antoni Rovira i Virgili: Examinant les produccions del Romanticisme floral, ens adonem del gran predomini de la mediocritat (...) Era el temps en què ésser catalanista, per a quasi tots els que ho eren o es creien ser-ho, consistia en fer versos en català. 3. Evolució de la poesia http://www.gliffy.com/publish/1685246/ Cal plantejar l'estudi del gènere en dues etapes diferents: la primera, que es desenvolupa entre 1808 i 1833, marcada pels fets històrics; i la segona, que abasta des de 1833 fins a 1877, en la qual s'inclou l'epígon dels Jocs Florals. Aquesta divisió, a més, es justifica per diferències de plantejaments creatius i, per tant, del producte literari. Finalment, el gènere evolucionarà cap a noves línies de creació. 3.1.1. Primera etapa (1808-1833) Tot i que els canvis més plausibles en la sociologia literària catalana es produïren amb posterioritat al 1859, aquesta afirmació deixa en l'oblit la

Els poetes del s. XIX profusió de poetes i versificadors anteriors a la data, que amb les seves aportacions -considerades de vital importància per Albert Rossichcontribuïren a la configuració de la Renaixença. Amb aquestes paraules ho manifestava: Com podem seguir parlant d'una Renaixença a partir de 1833, si resulta que la decadent literatura catalana de 1801 a 1832 té una vitalitat com a mínim comparable a la del període pretesament renaixencista [sic] que va de 1833 a 1856. De la mateixa manera que a Europa els esdeveniments històrics havien creat les condicions necessàries per al naixement del Romanticisme, la Renaixença reviurà les reminiscències. La producció poètica de la primera etapa és producte d'un marc sociològic nacional, no absent de conflictes, en el qual els artistes es veuran compromesos a significar-se en una o altra postura. Pel que fa a les línies de creació, les obres d'aquesta etapa -i amb més matisos, les anteriors al 1859- reprodueixen els tòpics més freqüents de la poesia europea coetània. Predominen els temes dels ambients sepulcrals i de misteri, juntament amb la temàtica civil o social, pròpia d'un país en procés d'industrialització i de fabricació del sentiment col·lectiu. La poesia d'aquest moment també fa ús de les tècniques romàntiques i té molt presents les propostes dels poetes francesos de renom com ara Víctor Hugo i Alphonse de Lamartine. Tanmateix, cal tenir en compte altres vies d'influència. De fet, Marià Aguiló obté l'influx de la poesia popular de tradició oral, com ara fa a L'estrella de l'amor, text al qual recupera el cançoner popular. Josep-Lluís Pons i Gallarza, per la seva banda, deixa veure les petges que la lectura dels clàssics llatins li havia deixat, cosa que dota les composicions d'una profunditat insòlita en la producció catalana del moment, com s'observa en Lo treball de Catalunya. Una tercera influència és l'exemplificada per Manuel Milà i Fontanals, que poua de la poesia èpica medieval en composicions com La caneó de pros Bernat. Arribats aquí, cal analitzar els tres períodes històrics amb especial esment en els trets que afectaran i modelaran el gènere poètic: les lluites socials (18081814/20), la revolució i el trienni constitucional (1820-1823) i la poesia d'exili creada durant la dècada absolutista (1823-1833).

Els poetes del s. XIX -

1808-1814/20 Lluites socials: les composicions poètiques d'aquest

temps esdevenen autèntiques eines ideològiques que els seus creadors feien servir per manifestar-se a favor o en contra de Bonaparte. En qualsevol cas, tant liberals com conservadors es plantejaven la finalitat d'informar dels esdeveniments i d'estimular a la lluita. Mostra d'aquesta poesia és la de Jaume Vada i Josep Robrenyo, que va escriure Laments de la trista ciutat de Barcelona. -

1820-1823 Revolució. Trienni constitucional: aquest interval de tres

anys suposa un nou moment d'eclosió de la poesia. Ara la majoria dels poetes es posen de la part de la revolució constitucional mentre que d'altres com Tomàs Bou es mantindran en la defensa de les posicions absolutistes. -

1823-1833 Poesia de l'exili. Dècada absolutista: aquesta dècada

esdevé l'antítesi del període precedent i així, l'avançament de caire progressista es veu ara truncat per l'abolició de la Constitució de Cadis i pel restabliment de l'absolutisme. En aquest context la poesia es fa fonedissa i desapareix de l'escena pública per refugiar-se en cercles privats o fins i tot en l'exili. Ambdues opcions comporten una activitat clandestina i un sentiment d'angúnia i per això hom observa la doble actitud: l'home que se sent a la terra un desterrat del paradís i el de l'exiliat polític en terres estrangeres. Lo temple de la Gloria, d'atribució dubtosa, i Les Comunitats de Castella, d'Antoni Puigblanch, exemplifiquen ambdós exilis alhora que mostren la ràpida adopció de les formes romàntiques. De fet, la composició de Puigblanch ha estat considerada el precedent ideològic i artístic de La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau i, a més a més, l'indicatiu de la clausura d'un període i l'obertura d'un altre: el Romanticisme. A partir d'aquest moment se succeeixen canvis que afavoriran el conreu de les noves línies creatives i el que és més important, iniciaran el camí cap a la consolidació d'un circuit literari català. Una de les primeres mostres de renovació és la publicació de Los Bandos de Castilla, de López Soler, text que confirma un clima procliu a admetre la poesia en la vida pública. D'altra banda, l'augment de l'activitat editorial i periodística fomenta que es donin a conèixer les noves tendències mitjançant les aportacions, sovint traduccions, dels autors retornats de l'exili, que han conegut durant la seva forçosa estada a l'estranger la literatura europea coetània. Finalment, és a la revista El Vapor de López Soler -que difon la línia progressista de Walter Scott- on

Els poetes del s. XIX l'any 1833 es publica La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau. Aquesta oda ha estat considerada pròpiament renaixentista pel fet d'incloure les consignes que desenvoluparà el moviment i que el faran triomfar. 3.1.2. Segona etapa (1833-1874) El principal problema del panorama literari fou la manca de confiança en el català com a llengua de cultura, fruit del desprestigi acusat al llarg de les tres centúries anteriors. Aquest fet havia portat els escriptors a expressar-se en castellà, alhora que fomentava la persistència d'una llengua materna atapeïda d'arcaismes, dialectalismes i castellanismes i, en conseqüència, mancada de recursos aptes per a una literatura de qualitat. En aquest sentit, la segona etapa admet l'estudi diferenciat de dos períodes marcats per la constitució dels Jocs Florals a partir dels quals l'ús del català és una realitat. - 1833-1859. De La Pàtria als Jocs Florals: en l'inici d'aquesta etapa s'observa una situació de diglòssia que té correlació amb l'activitat creativa. D'una banda, els autors amb formació prefereixen continuar la línia moderna culta d'Aribau. Aquesta branca produirà nombroses peces de qualitat en castellà ja que el consideren l'idioma escaient per a la literatura de nivell i per als temes elevats. D'altra banda, defugen la línia populista, lligada al consum del poble o feta per burgesos. Les composicions populars són titllades de literatura fàcil i es tracta sovint de poemes de circumstàncies, de caire doctrinal o humorístic. S'adscriuen al vessant popular autors com Ramón Muns i Serinyà, Antoni Ribot i Fonseré, Pau Estorch i Siqués, Josep Anselm Clavé i Josep Tastú. L'obra dels dos últims palesa una exigència literària considerable que deixa entreveure la influència del populista francès Pierre Jean de Béranger, que es reflecteix en l'obra Los Contrabanders de Josep Tastú. Ara bé, la natura redreçadora del moviment renaixentista posa en el centre d'atenció dels escriptors la represa de la llengua, i per això seran possibles les publicacions que donen suport al català com a llengua d'expressió literària culta. Si exceptuem casos estranys com El trovador del Panadas o La lealtad catalana de Manuel Milà i Fontanals, paradoxalment escrites en castellà, destaca la composició Lo vot complert de Pere Mata. La seva poesia, a diferència de la d'Aribau, manifesta un model romàntic mes típic i una modalitat lingüística menys arcaïtzant.

Els poetes del s. XIX Més transcendent és el treball Lo Gaiter del Llobregat, pseudònim de Joaquim Rubió i Ors, qui, a més de reivindicar la restitució dels Jocs Florals, publica nombroses composicions poètiques al Diario de Barcelona entre els anys 1839 i 1840. Un any més tard les composicions s'aplegarien en volum amb un pròleg que ha estat considerat el primer programa articulat de la Renaixença. L'exemple del Gaiter del Llobregat tindrà seguidors com Antoni de Bofarull, Manuel Milà i Fontanals, Marià Aguiló i Josep Sol i Paradís, entre d'altres. A més, les iniciatives de tots afavoreixen a finals de la dècada de 1850 l'existència de poetes que escriuen poesia culta en català, al marge del nivell qualitatiu. La pluralitat del moviment, però, implicava diferències ideològiques i aviat es van posar de relleu les discrepàncies entre els poetes del sector conservador i els de la branca liberal. Dues obres palesen aquesta disjuntiva: Los trobadors nous (1858) d'Antoni de Bofarull, representant els conservadors; i en l'altre extrem Los trobadors moderns (1859) de Víctor Balaguer, que pretenia rectificar ideològicament l'anterior antologia. * Los trobadors nous. Constitueix un volum on s'inclouen 129 poemes. L'antologia està organitzada per temes i gèneres poètics, i d'aquestes peces, les principals es relacionen amb els temes dels Jocs Florals (la Pàtria i els sentiments d'amor i de religió). Més de la meitat de les composicions s'apleguen sota tres epígrafs: Romanços, que acull poemes narratius de diferent metre; Tribuís, que integra els poemes de temes ocasionals; i, finalment, Passatemps, que aplega poemes satírics i jocosos. En síntesi, Bofarull en aquesta antologia plantejava, més enllà de les innovacions romàntiques, l'objectiu d'introduir l'esperit de la llengua catalana "de sos antics hèroes" en la poesia culta. Amb tot, fou un autèntic èxit de venda. *

Los trobadors moderns. Els 72 poemes que inclou corresponen a 29

autors, dels quals 14 formen part d'aquells que Bofarull no havia tingut en compte. Pel que sembla, l'aplec dels poemes no segueix cap mena de criteri. Entre els autors aplegats destaquen Víctor Balaguer, Albert de Quintana, Josep Anselm Clavé i Francesc Morera. L'antologia de Balaguer pretén ser complement i rectificació de la dels nous a nivell ideològic més que no literari i per aquest motiu s'observen baixes. Contràriament, hom nota la incorporació o increment del nombre de poemes de contingut progressista o republicà, que eviten l'historicisme medievalitzant. La renovació arriba de la

Els poetes del s. XIX mà d'autors com els valencians Vicent Boix, Josep Bernat i Baldoví i Josep Anselm Clavé. Tot i l'indiscutible testimoni que constitueixen ambdues antologies, malgrat que incomplet i gens crític, molts dels autors farien el gruix de la seva obra amb posterioritat. A més, les tensions són un fet consumat el 1854 quan els conservadors s'agrupen a l'entorn del Diario de Barcelona i els progressistes s'apleguen a la revista La Violeta de Oro, de Balaguer. Ara bé, les diferències de parer d'ambdós grups no van evitar que coincidiren en reivindicacions bàsiques: uns i altres, per exemple, confluïren en l'acte d'homenatge a Antoni Capmany (1857) i també en els Jocs Florals. *

Els Jocs Florals. Són una recreació dels homònims certàmens literaris

medievals de la Gaia Ciencia, instituïts a Tolosa de Llenguadoc el 1324 i dels Jocs Florals barcelonins, instaurats per Joan el Caçador, el 1393. Amb el lema Pàtria, Fides, Amor, aquest concurs literari constitueix el fet més rellevant del període. Els Jocs Florals de 1859 neixen subordinats a la Renaixença i suposaran l'enfortiment de les posicions reivindicatives que encetaran el camí cap al catalanisme polític. Per tant, es defineixen més com una institució de renaixement ideològic que no pel fet de ser una escola d'alta creació poètica. En qualsevol cas, el reconeixement i l'exaltació del món medieval trobadoresc, suscitats pel Romanticisme, i el desig de donar una base social i literària a la llengua catalana van alimentar la idea de restaurar la festa medieval. Sota la forma de certàmens poètics, els Jocs Florals van ajudar a crear una infraestructura pública que popularitzaria la literatura culta i li donaria prestigi. Els certàmens inicien una nova situació en poesia en tant que donen al gènere garantia de continuïtat i afermen la projecció social del treball de l'escriptor en català. Els Jocs Florals es consolidaran de manera definitiva el 1877, any en què és premiada L'Atlàntida de Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà obté tres guardons. La inqüestionable mestria d'ambdós autors pel que fa als recursos purament romàntics aportarà la qualitat que requeria la Renaixença catalana. En resum, les iniciatives d'uns i d'altres seran decisives en l'orientació literària posterior, a més d'afavorir l'augment de l'ús del català per part dels poetes consagrats. Amb tot, s'afavoreix l'aparició de nous poetes, que

Els poetes del s. XIX posaven l'exercici de la creació lliure de la poesia i d'altres gèneres per damunt de les finalitats patriòtiques. Literàriament aquesta etapa està marcada pel Romanticisme conservador iniciat, amb plena producció, per Joaquim Rubió i Ors. -

1859-1877. dels Jocs Florals a la fi del Romanticisme: cap a una

poesia nova: la que s'inicia amb el 1859 és una època marcada pel prestigi literari i social de què van gaudir els Jocs Florals. Es caracteritza per la general adhesió a la poesia purament romàntica i pel rebuig de les tendències realistes, que apuntaven alguns autors coetanis. La crisi de la poesia queda definitivament superada gràcies a la persistència, feble i atenuada, del procés de sublimació del gènere, sobretot de la poesia lírica. Aquesta és entesa com un art privilegiat propi d'una concepció religiosa del poeta i de la poesia, que cerca sovint l'expressió genuïna en el recurs de l'arcaisme. Entre els canvis més evidents d'aquest període, s'observa com la influència de la balada germànica es difumina en favor de la poesia tradicional i popular catalana, de temàtica joc floralesca, tot i que la primera encara és present en les composicions de Pau Piferrer, María Aguiló i Tomàs Aguiló. Així, davant l'exaltació romàntica de la poesia lírica, l'intent de superació del regionalisme literari català és vehiculat mitjançant l'augment significatiu del conreu de la poesia èpica. Aquest tipus de poesia historicopatrióòtica beu, d'una banda, de certs plantejaments del Renaixement i del Barroc, que entenen l'èpica com l'expressió particular d'aquesta; i d'altra banda, de reminiscències de la cançó de gesta i del romancer castellà. Ara bé, el triomf de la poesia en el marc dels Jocs Florals té la contrapartida d'una temàtica ben limitada, en especial pel que fa al tòpic de l'exaltació històrica. Aquest fet desemboca en l'empobriment de la literatura i en la no consecució d'una producció catalana d'alçada. En aquest context sols sobresurten alguns autors com Marià Aguiló o Josep-Lluís Pons i Gallarza, el qual trasllada l'experiència de la pròpia producció en castellà a la catalana. L'autor és important, a més, per l'intent d'harmonitzar l'expressivitat i els temes romàntics amb la concisió preceptivista i clàssica. En aquest punt comença a fer-se palès el gir cap a noves línies creatives, sobretot a partir del 1877. És a partir d'aquí que s'inicia un parèntesi entre la qualitat romàntica de Verdaguer i el realisme intimista i visionari de Joan

Els poetes del s. XIX Maragall. Els canvis obeeixen a causes de signe divers, com ara la mort de Verdaguer, les vacil·lacions en el terreny lingüístic que no acaben d'assolir l'objectiu de la Renaixença, o la incorporació dels autors a les noves propostes. En qualsevol cas, es produeix la crisi de l'idealisme romàntic i es fa necessària la recerca de noves línies creatives. Els intents d'uns i d'altres desembocaren en les primeres avantguardes modernistes, caracteritzades per la renovació de l'aparat teòric i pel pas del patriotisme medievalitzant dels Jocs Florals a un altre de més agressiu al servei de la societat del moment. En definitiva, s'assenten les bases d'un nou llenguatge poètic. 4. POETES DEL SEGLE XIX http://www.gliffy.com/publish/1684869/ 4.1. Catalunya 4.1.1. Bonaventura Carles Aribau Nascut a Barcelona l'any 1798, va participar activament en els cercles literaris, econòmics i polítics de la primera meitat del segle XIX. La seva activitat literària fou incessant al llarg de tota la seva vida, va col·laborar a la revista El Europeo, en la qual dona a conèixer la nova poesia francesa i proposà la necessitat d'un canvi en la preceptiva poètica. La major part de la seva obra poètica és en castellà, encara que també utilitza l'italià, el llatí i el català. L'obra catalana donada a conèixer és breu i circumstancial i sols La Pàtria, que simbolitza l'inici de la Renaixença, és d'un autèntic relleu literari. - La Pàtria. La composició d'Aribau aplega l'atractiu literari inspirat en Alessandro Manzoni i la identificació llengua i Pàtria. Es tracta d'un poema de comiat de la seva terra, que l'autor simbolitza amb la muntanya del Montseny. L'oda presenta una ideologia conservadora en tant que no es basa en el poble, sinó en les condicions físiques que envolten la gent. El Montseny és presentat com l'indret que es pot albirar des de qualsevol espai, alhora que mostra el país com un valor perenne dissolt a la terra. Aribau, possiblement, triï la imatge de la muntanya -element de la tradició judeocristiana- pel fet que aquest accident geogràfic d'una banda toca el cel, associat a la idea de domini i protecció i també està arrelat a la terra, cosa que relaciona amb la metàfora de l'arbre trasplantat i que ell interpreta com una pèrdua d'identitat. En aquest punt, es posa de relleu l'element lingüístic,

Els poetes del s. XIX leitmotiv de l'oda. Aribau defensa la lleialtat a la llengua com a símbol de la terra, de la Pàtria, de la família i del passat històric 4.1.2. Joaquim Rubió i Ors Va participar l'any 1835 en la defensa dels principis liberals enfront dels absolutistes i en la difusió de la nova doctrina romàntica en col·laboració amb El vapor, però al contrari d'altres contemporanis seus, s'orienta a la propaganda catòlica, fet que va contribuir a que una part important de la seva obra fos de caràcter apologètic en defensa de la moral del catolicisme. Participa en la restauració dels Jocs Florals, dels quals en fou president l'any 1890. Sostenia la tesi que l'inici de la Renaixença es devia als seus esforços, encara que estava menys valorat en el si del moviment. Al marge de la seva tasca com a poeta, cal assenyalar que Rubió i Ors va emprendre una actitud decidida de reconstrucció de la llengua i la història de les terres de parla catalana basant-se en la literatura. 4.1.3. Víctor Balaguer Nat a Barcelona l'any 1824, va cursar estudis de dret, encara que ben aviat seguiria l'ofici d'escriptor. Es va desplaçar uns mesos a Madrid per seguir amb l'activitat literària, on guanyà fama d'home brillant i influent. Una bona part de les seves obres literàries eren versions de llegendes i mites, d'escassa qualitat però amb influència en la desclosa i consolidació de la Renaixença. Els temes de la seva poesia són la justícia, la llibertat, la Pàtria i l'amor. De les seves obres més importants destaca Lluny de ma terra, Esperances i records i Los Pirineus. Balaguer representa el vessant progressista de la Renaixença i la defensa de la literatura nacional enfront de la literatura no reivindicativa. 4.2. Illes Balears 4.2.1. Josep-Lluís Pons i Gallarza Nascut l'any 1823 i mort al 1894, l'activitat docent i la implicació en la vida cultural mallorquina li valgueren la concepció de figura de prestigi professional. La seva producció poètica és sovint en castellà, però la importància de l'autor rau en la poesia catalana adreçada als Jocs Florals. Va obtenir premis per Lo treball de Catalunya i per L'olivera mallorquina i, a més,

Els poetes del s. XIX fou proclamat Mestre en Gai Saber. La temàtica de Pons i Gallarza defensa una concepció conservadora de les relacions socials i de la vida en general i sempre incideix en els valors tradicionals. 4.2.2. Marià Aguiló Poeta mallorquí (1825-1897), estudia dret a Barcelona on entra en contacte amb Joaquim Rubió i Ors i amb Pau Piferrer, que l'introduïren en el cos de bibliotecaris de l'estat. Fou bibliotecari de la Universitat de València, on conegué Teodor Llorente i Vicent Wenceslau Querol, als quals empenta perquè adoptaren el català en poesia. Aguiló destaca per la important recerca filològica de material folklòric català i pels importants estudis sobre la llengua. El coneixement de la literatura popular i dels clàssics, i la convicció de la unitat de la llengua li van proporcionar sòlids criteris lingüístics que influirien en els estudis gramaticals posteriors de Joan Alcover i de Pompeu Fabra, així com en obres literàries de Jacint Verdaguer. A més, va participar en els Jocs Florals, en els quals guanyà alguns premis i arriba a ser-ne mantenidor i president. Aguiló intentà que el certamen fos una plataforma per a la unitat de la llengua. En l'obra poètica identifica Romanticisme poètic amb l'alliberament de la literatura preceptiva i, influït per la poesia popular, va conrear el vers blanc i la prosa poètica. Els seus temes giren al voltant de sentiments com la mort o l'amor. Aquestes línies demostren més maduresa que la resta, en un moviment que defensava sobretot els temes de caire patriòtic i reivindicatiu. Després de morir es publiquen Ilibres prologats i preparats per ell mateix: Llibre de la mort, Records de la jovenesa, Llibre de l'amor i Focs follets. 4.3. País Valencià 4.3.1. Teodor Llorente Llorente (1836-1911) és el poeta més important de les lletres valencianes del XIX. Procedent d'una família de La Rioja, es va relacionar amb els ambients literaris quan estudiava dret. Fou director del diari La Opinión i més tard el transformaria en Las Provincias. En aquesta publicació redacta molts articles de política, d'història, d'art i de literatura. Pel que fa a la trajectòria política, va arribar a ser diputat a Corts. Durant la joventut només va escriure en castellà, tot i que gràcies a l'encoratjament d'Aguiló, que també l'animaria perquè

Els poetes del s. XIX instituís els Jocs Florals, canviaria de llengua. Ara bé, el canvi sols es produí en poesia, ja que continua redactant en castellà les seves col·laboracions periodístiques. A més, va traduir al castellà importants poetes romàntics com Víctor Hugo o George Gordon. El seu tarannà dominant el porta a controlar tots els projectes renaixentistes de València: durant 50 anys marcaria la pauta de la producció poètica i va evitar que aquest ressorgiment literari es polititzés. Segons Joan Fuster, les directrius de Llorente consistiren a repetir de manera abusiva els tòpics de la poesia jocfloralesca. Fuster manifesta que la producció d'aquest es limita a cantar la Pàtria, la fe i l'amor, simbolitzats en les figures del nostre passat històric (Jaume el Conqueridor, sant Vicent Ferrer i Ausiàs March) o bé, a seguir l'altra especialitat llorentina, que és el motiu rural de l'horta i de la barraca. L'obra mes important és Llibret de versos, poemari que no supera els tòpics de la poesia tòpica dels Jocs Florals i que no volgué incorporar les noves tendències poètiques de finals de segle. Malgrat tot, a la fi de la seva vida fou conscient del fracàs del ressorgiment de la llengua. 4.3.2. Constantí Llombart Constantí Llombart, pseudònim de Carmel Navarro Llombart (1848-1893), representa la reacció dignificadora dintre del sector popular i liberal. De família humil i autodidacta escrigué tot i que en castellà, drames romàntics d'intenció política. Llombart destaca més per la ideologia progressista que no per la qualitat dels escrits; de fet, els seus principis es materialitzen en projectes com la fundació de Lo Rat Penat "Societat d'amadors de les glories valencianes" el 1878. Aquesta societat tenia com a anagrama els escuts de la ciutat de Barcelona, de València i de Mallorca i el seu objectiu era el de portar

a terme la regeneració i la modernització

de la llengua.

Malauradament, la necessitat de suport de Teodor Llorente i del grup conservador va estroncar qualsevol intent de reeixir més enllà de la poesia jocfloralesca. Llombart ho intentaria de nou a través de la institució L'Oronella, però el projecte resta en l'oblit. La més important de les seves obres fou Los fills de la mort viva. Llombart també compta amb una compilació de poesia humorística, amb el recull de

Els poetes del s. XIX poemes Flors i peñes, i amb la composició La copa d'argent, que li va permetre guanyar la flor natural als Jocs Florals de 1886. 4.3.3. Vicent Wenceslau Querol Querol (1837-1889) estudia dret i fou alt administratiu de companyies de ferrocarrils, per això passaria part de la seva vida a Madrid. És l'autor d'una obra poètica catalana curta que compta amb poemes com A València, A l 'esperança o Què serà?, tots ells destinats als Jocs Florals. Fou convidat als certàmens de Barcelona i arriba a presidir-los. Sota el títol Rimes Catalanes, publicat dins el volum Rimas castellanas, dóna a conèixer els pocs poemes catalans fets fins aleshores, i encara escriuria alguns poemes catalans. La majoria de les composicions denoten el predomini del vers alexandrí. Amb aquest metre, l'autor pretenia conferir-los la dignitat de la poesia culta. La seva poesia, a més, es caracteritza per l'èmfasi i l'expressió

dels sentiments personals, tocats pel dolor de la

desgràcia col·lectiva, l'amistat, l'amor, la poesia i l'emoció davant el paisatge i la història. 5. JACINT VERDAGUER 5.1. Dades biogràfiques Jacint Verdaguer va néixer a Folgueroles. Sorprèn el fet que tot i l'origen humil, els seus pares demostressin interès per les lletres. Probablement l'afany cultural fou el motiu que els va portar a ingressar Verdaguer de ben jove al seminari de Vic, on prengué contacte amb els clàssics. En aquest context i al llarg dels següents catorze anys estudia humanitats i retòrica i posteriorment, filosofa, teologia i moral. 5.2. Cronologia de l'obra La producció de Verdaguer requereix un estudi sense deixar de banda els aspectes de la seva trajectòria personal. Tradicionalment, s'ha dividit en tres etapes. 5.2 1. Etapa de predomini de la poesia religiosa (1860-1877) Les primeres fites de la seva vida arribarien el 1865, quan l'autor només comptava vint anys. Va guanyar els primers Jocs Florals i publicà la primera

Els poetes del s. XIX obra important, Dos màrtirs de ma Pàtria, que segueix un model clàssic i renaixentista. La seva activitat en el panorama literari transcendeix l'escriptura poètica; així, dos anys més tard crearà, juntament amb altres estudiants, el grup literari Esbart. Els premis d'una banda i el grup literari de l'altra, afavoreixen el contacte de Verdaguer amb els intel·lectuals literaris i eclesiàstics de Barcelona. És el cas de Milà i Fontanals, del grup de Marià Aguiló i de la Colla dels minyons, integrada per joves clergues. El 1870 fou ordenat sacerdot i fou així conegut popularment amb el nom de mossèn Cinto. Contràriament a les pretensions de trasllat a Barcelona per completar la seva formació, se'l destina a la petita parròquia rural de Vinyoles d'Orís, on exercí de vicari per un espai molt breu de temps. En aquest escenari va iniciar la redacció de L'Atlàntida, però el desenvolupament d'una estranya malaltia cerebral el féu retornar a Barcelona. Allà, per influència d'un dels minyons s'embarca el 1874 en la Companyia Transatlàntica com a capellà de vapor. Es al llarg d'aquestes travessies on acabarà la famosa obra, la qual li valdrà un premi als Jocs Florals de 1877 i la consagració com a poeta més enllà de les fronteres dels Països Catalans. 5.2.2. Etapa de maduresa i de consolidació (1877-1886) Després de nou viatges i recuperat de la malaltia, s'incorporà com a capellà de família al palau dels Comillas. Ara la seva ocupació va afavorir que es dediqués sense preocupacions econòmiques a la creació literària, alhora que li va permetre de mantenir contacte amb els intel·lectuals del moment. Fruit d'aquests anys és la participació en empreses políticoreligioses, la publicació d'alguns dels seus grans poemes i l'assoliment de triomfs personals. Un de simbòlic serà la coronació com a poeta, feta pel bisbe Morgades a Ripoll (1886). A més a més, dedica part del seu temps a viatjar per Alemanya, Rússia i Franca, però fou posteriorment, a conseqüència d'un viatge a Terra Santa, que sofrí una forta commoció que el porta a reinterpretar els seus quaranta anys de vida. En una carta a Jaume Collell, datada el 1886 a Bac de Collsacabra, escriu: La reflexió de Verdaguer evoluciona amb el temps cap a un profund anhel de purificació; de fet, el 1891, també en una carta a Collell manifestà trobar-se "cada dia més desagradat del món i més agradat de Déu". Finalment, el seu

Els poetes del s. XIX exercici de fe es radicalitzaria fins el punt que s'inicia en la pràctica de l'exorcisme, obsessionat per eradicar el mal i el dimoni. 5.2.3. Període de tensions i de lluites (1886-1902) En aquest punt, l'estreta relació amb grups d'il·luminats porta Verdaguer a allunyar-se de la seva rutina, deixar de banda la creació literària i contraure importants deutes. La nova concepció de vida no és compresa ni pel marquès de Comillas ni per la jerarquia eclesiàstica; tant és així que el bisbe de Vic l'obliga a residir al santuari de la Gleva (una especie de presó). Verdaguer viu un temps en unes condicions econòmiques lamentables i sota vigilància, situació que el fa retornar a l'activitat literària. L'abandó del santuari sense permís, el 1895, ocasiona que li retiraren la llicència de fer missa. A partir d'aquí se succeeixen els enfrontaments públics, tant amb el marquès com amb la jerarquia eclesiàstica, mitjançant articles que Verdaguer escrivia al diari La Publicidad, fins al punt de suscitar un autèntic debat social. La natura polifacètica de l'obra verdagueriana ha portat els crítics com Xavier Yxart a parlar de dues forces contràries o dos estils del poeta que s'oposaven. Certament, en el poeta conviu un doble vessant de la imaginació: la desbordant i la minuciosa. D'una banda, l'exuberància amb què feia les descripcions panoràmiques el menarà cap a l'expressió més autèntica de l'anomenat poema èpic, com ara el cas de L'Atlàntida. D'altra banda, mitjançant la imaginació minuciosa -tendra i delicada- propera a la poesia popular, Verdaguer transmetrà l'emoció mes íntima. Aquesta és la que farà servir per referir els records, el misticisme, la melangia i també la incomprensió del món que l'envoltava. Altrament, Verdaguer considera complementàries la imaginació desbordant i la minuciosa, tot presentant una dualitat buscada expressament per l'autor. En dóna compte un article que rememora la seva primera missa a Folgueroles, en què l'autor expressava la convivència en aquell mateix espai de la llegenda cristiana i la ciclòpia, totes dues fonts de la seva poesia. En escriure Idil·lis i cants místics per defensar-se dels que l'havien atacat per escriure L 'Atlàntida, respongué: "per alguna cosa havia cantat ma primera missa entre un dolmen i un altar". Lluny de les valoracions excloents, la imaginació grandiosa i detallista tenen suficients punts de confluència perquè el poeta aconseguís articular-les com

Els poetes del s. XIX una mateixa entitat. Al servei d'aquest menester posa un seguit de recursos: la fe incondicional i la transformació d'aquesta en una d'ideològica i combativa, a més de l'expressió de les emocions més íntimes a través del filtre de l'objectivitat. Això darrer ho assoleix mitjançant el recurs infal·lible de les petites trames, que esdevenen vertaderes al·legories plenes de dramatisme i color. Paral·lelament, estableix la gradual disgregació de la bastida èpica, que a partir del Canigó esdevé un aplec de poemes de tonalitat més o menys lírica. Deixant de banda aquesta dualitat, pel que fa a les fonts d'inspiració, Carles Riba s'ha referit al somni i a l'enyorança. Verdaguer, com la resta dels romàntics, es considera un exiliat per a qui la poesia és l'únic consol; es tracta d'un element viu i lliure de lligams. El poeta fa del somni i de l'enyorança la columna vertebral temàtica de la seva producció, sovint transmesa mitjançant la natura. L'autor se serveix de l'entorn natural, molt present en la seva vida, per transmetre el sentiment enyoradís mitjançant el recurs del símbol. Així, la natura s'eleva a la categoria de símbol en relació amb els elements bíblics i romàntics. D'altra banda, fa servir el recurs del mite a partir de dades geogràfiques, històriques i de l'ineludible paisatge. 5.4. Llengua i mètrica La sòlida formació i les aptituds musicals naturals afavoreixen un treball que transcendeix en aportacions de caràcter lingüístic i mètric. pel que fa al primer aspecte, l'aportació de Verdaguer consisteix a afrontar el bo i millor de les formes cultes i també de la llengua parlada. En segon lloc, la renovació que l'autor féu de la mètrica catalana s'observa en l'experiment i en el conreu de gran varietat de metres. De fet, usa amb mestria el decasíl·lab català trobadoresc (6+4), el castellà (5+5) i també l'italià modern. De la rigidesa inicial passà al conreu de diversitat mètrica fins i tot en la mateixa composició; des de les més cultes com la silva, la lira o el sonet fins les més populars com ara el romanç, la codolada o la corranda. Amb tot, el gènere èpic fou el que culmina tot un procés d'identificació, de recerca i de varietat, els versos de rima assonant amb què escriu els episodis del Canigó són un bon exemple. 5.5. Línies temàtiques

Els poetes del s. XIX 5.5.1. Poesia èpica El valor dels poemes èpics, llegendaris i històrics de Verdaguer augmenta, si més no, pel fet que no troben cap precedent dins la literatura catalana. De fet, L'Atlàntida és una obra definitiva per a la Renaixença. -

L'Atlàntida: és un poema integrat per deu cants i una conclusió, que

narra l'enfonsament del continent dels atlants. L'obra apronta el poema L'Espanya naixent que Verdaguer havia presentat als Jocs Florals, sense èxit. Igualment que Canigó, L'Atlàntida és el resultat d'un llarg procés de gestació i fou traduït a diverses llengües. El fet innovador rau en el protagonisme dels elements naturals; Verdaguer no tria herois humans com exigien les regles de l'épica i això li ha valgut l'etiqueta de poema geològic. A nivell narratiu, a més de la part descriptiva, cal destacar també la part de narració de fets. Per a la seva elaboració, utilitza elements de la mitologia grega, la cristiana i d'altres de tipus històric, com ara el descobriment d'Amèrica. pel que fa a la tècnica, es mostra el domini del ritme o de la musicalitat del vers, al mateix nivell que la construcció argumental o narrativa. Rep la influència de Víctor Hugo en la utilització del vers alexandrí i del decasíl·lab èpic amb cesura femenina. –

Canigó: aparegué el 1886 amb el subtítol Llegenda pirenaica del temps de

la Reconquesta. Amb els dotze cants i l'epíleg de què compta, s'ha convertit en l'epopeia nacional catalana. L'argument conté molts trets romàntics. Gentil, fill de Tallaferro, lluita amb el seu oncle Guifré contra els moros que han envaït les terres catalanes. El conflicte es genera en abandonar la lluita embadalit per l'atracció de les fantasies del Canigó, on coneix la fada Flordeneu. Guifré considera aquest fet com una autèntica traïció i el mata. Com a propósit d'esmena d'aquest crim, Guifré funda un monestir en aquesta muntanya. L'obra clou amb un epíleg, "Els dos campanars", elegia composta amb anterioritat i que fou la motivació del poema èpic. Continua aprofundint en l'enfrontament entre els temes pagans i els cristians, els quals apareixen simbolitzats en el monestir de Sant Martí de Canigó, i d'aquesta confrontació surten triomfants els cristians. Enmig del poema, Verdaguer afegeix episodis lírics, llegendes i constants referències locals. En aquesta composició no hi ha un veritable heroi protagonista, contràriament, és la natura la que ocupa un lloc d'excepció i per això és descrita amb gran riquesa de detalls. La qualitat

Els poetes del s. XIX de Canigó ha estat considerada superior a la de L'Atlàntida perquè mostra una total harmonia entre èpica i lírica. A més, ara les situacions reben un tractament més humà i realista. 5.5.2. poesia lírica En la poesia lírica, Verdaguer reprèn la temàtica mística i d'estima a la natura, característica aquesta de la poesia de Ramon Llull. Ara bé, l'equilibri entre els sentiments i l'intel·lecte de l'autor medieval s'inclinen en Verdaguer vers l'efusivitat per la Pàtria i per la fe. Val a dir que l'amor és l'únic tema dels Jocs Florals que el poeta no cultivarà. El sentimentalisme de Verdaguer, en canvi, es mou entre la melangia i l'amargor i això atorga a la seva obra una unitat estilística com de to poètic. La poesia lírica de Verdaguer, en definitiva, està marcada pel to religiós i admet la divisió -dues línies, la mística i l'ascètica, tot establint una relació amb el trasbalsament personal a viure. De fet, abans de l'agitació espiritual, la seva poesia és de caire místic, mentre que després Verdaguer evoluciona cap a una poesia ascètica. Entre les obres de caire místic cal citar Montserrat, Natzaret i Bethlem en què tracta la infantesa de Jesús, i Sant Francesc en la qual exposa el franciscanisme espiritual. però l'obra culminant d'aquest bloc és Idil·lis i cants místics (1879), en la qual es fa un llarg enyor a la natura. Finalment les obres de caire ascètic proven de traduir els conflictes espirituals que l'aclaparen i defensar-lo dels qui l'acusen de boig. Aquestes obres són Flors de Calvari, Flors de Maria, Al cel i Eucarístiques. 5.5.3. Prosa Tot i que el tema que ens ocupa és la producció poètica, resulta imprescindible fer unes breus consideracions al voltant de l'obra en prosa, per la rellevància que va tenir en la seva vida. La prosa de Verdaguer es caracteritza per la proximitat tant a la poesia èpica com a la lírica, encara que ara el sentimentalisme i la retòrica deixen pas a un estil pròxim al col·loquial. Aquest gir queda perfectament justificat per la finalitat que es planteja: aconseguir que l'entenguessin en la defensa de les seves acusacions d'exorcisme, de malversació de diners i de demència. En defensa pròpia (1895) recull tots els articles publicats arran de les acusacions.

Els poetes del s. XIX Altres obres en prosa són Excursions i viatges, en la qual l'autor aplega la majoria de les excursions fetes pels Pirineus i les experiències viscudes amb la gent del poble; Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, escrit durant el transcurs del viatge; i Rondalles, que és un recull de llegendes populars. 6. CONCLUSIONS Per concloure, cal recordar que la poesia del Romanticisme neix fruit de la nova configuració social, econòmica i cultural. Ara el gènere poètic es defineix per oposició al racionalisme clàssic i contràriament a l'antic concepte de creació, els romàntics consideren la poesia com una capacitat inherent de l'home. L'artista sent predilecció per les qualitats com la imaginació, la intuïció, la naturalitat o el subjectivisme, per tal d'assolir un art personal. Tot i que les primeres composicions dels poetes catalans estaven escrites en castellà, el prejudici lingüístic va deixant-se enrere i l'existència de poesia catalana és ja un fet a finals de la dècada dels 50.* Donen compte d'això dues antologies: Los trobadors nous, de Bofarull, i Los trobadors moderns, de Balaguer. Ambdues inclouen les composicions d'autors d'arreu del territori lingüístic català. Els Jocs Florals, per la seva banda, constitueixen la fita més important del panorama poètic del segle XIX; de fet, al voltant dels certàmens es desenvolupa l'activitat versificadora més valuosa. Una mostra concloent és que el 1877 s'hi atorgui el premi a L'Atlàntida de Verdaguer i que Guimerà rebi tres guardons. Aquests trofeus signifiquen la definitiva consolidació de la Renaixença. La importància de l'obra de Verdaguer rau en el fet que va crear una producció molt sòlida, sense comptar amb una tradició literària culta. Les aportacions de l'autor esdevenen llavors precedent fonamental per als poetes i prosistes posteriors, els quals empren els recursos amb què Verdaguer havia dotat la llengua poètica. Aquest és un dels motius que li han valgut la consideració de poeta popular. D'altra banda, en la seva obra conviu el tarannà rural, ambient que va marcar la seva vida, amb les perspectives cosmopolites, procedents dels viatges i de les estades a Barcelona, a mes de la profunda coneixença dels clàssics llatins i del contacte amb personalitats del panorama literari coetani, com ara María Aguiló o Manuel Milà i Fontanals.