Núria, un trampolí únic

NÚRIA,

UN TRAMPOLÍ ÚNIC

A l’estació de Vall de Núria es poden visitar les restes de l’antic trampolí de salts que es va construir el 1932 i que en la seva època es va convertir en un referent

: Celes Piedrabuena : Arxiu FGC

Aixeca el vol al costat del parc lúdic i mira cap endavant, a l’infinit, com volent desenganxarse del terra al que està fixada i aixecar el vol. Es tracta de la gran estàtua de saltador que hi ha situada a la punta del que en el seu dia va ser un dels salts de trampolí referent a Catalunya i a l’Estat, i que el 2020 Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), propietària de l’estació, va manifestar la seva intenció de recuperar-lo i de convertir-lo en un mirador.

Des d’Esports d’Hivern vam tenir l’oportunitat de visitar aquesta instal·lació el passat mes d’agost i vam veure com una figura imponent d’un esquiador saltant a la punta de sortida de l’antic trampolí. Situat a la part posterior de l’hotel, per damunt del minigolf i al costat de la zona lúdica, al vessant de la muntanya de Roc Malé, la figura de l’esquiador s’aixeca majestuosa i és visible gairebé des de tots els punts de l’estació. FGC va anunciar el 2020 la intenció de rehabilitat l’antic trampolí, construït l’any 1933, una instal·lació que amb el temps i a causa del desús i de la meteorologia es va anar deteriorant, després que als anys 30 va causar un autèntic furor.

Toni Anguera, fotògraf de muntanya, explicava el dia que FGC va desvetllar els seus plans amb el trampolí que “des de les habitacions de l’hotel la gent s’aixecava i podia veure els salts de trampolí. Això no passava en lloc d’Europa”.

Una singularitat pròpia

El problema del trampolí va ser la seva orientació, ja que a l’estar encarat al sud, quan feia una mica de sol la neu es desfeia i els esquiadors no lliscaven, el que era sinònim de fortes caigudes, ja que en les recepcions els saltadors es quedaven clavats. El mateix Toni ensenyava aquell dia un anuari de la Federació Catalana d’Esports d’Hivern de l’any 1944 on es deia que el salt més llarg sense caiguda que es va assolir al trampolí de Núria va ser el que va fer el saltador Alfonso Jiménez, amb 22 metres.

El que feia únic el trampolí de Núria, a part de la seva pròpia idiosincràsia i el fet d’estar situat en entorn únic com el de Vall de Núria, era el material de la seva construcció. “M’atreviria a dir que va ser el primer trampolí d’obra de tot Espanya. En aquella època la majoria de trampolins es feien amb fustes i neu”, afegia Toni Anguera.

El primer trampolí es va construir l’any 1932 i es va inaugurar pels Campionats de Catalunya. Després de provar-lo i de veure quines millores es podien fer es va encarregar un de nou a l’enginyer Montserrat Fenech i Muñoz, qui en el seu dia va assumir la construcció del cremallera de Núria després de la mort del director tècnic Julià Fuchs i Liegme, qui va presentar el projecte d’aquesta obra fantàstica el 26 de novembre de 1924. Explica el ‘Diari de Girona’ que en aquella època s’acostumaven a construir trampolins més petits al costat del més gran. En aquesta ocasió el trampolí gran permetia saltar uns 30 metres i el 1936 es va fer un de més petit per entrenar, que feien servir els esquiadors novells o amateurs, que va fer servir el saltador professional Hans Teichner, professor del Club Alpí Núria per instruir a nous saltadors.

Mentre va estar en funcionament es van fer al trampolí de Núria moltes competicions, com l’esmentat Campionat de Catalunya del 1944, però de mica en mica les competicions de salts es van anar traslladant al nou trampolí de Font Canaleta, a l’estació de La Molina, on també es donaven millors condicions per als saltadors, fins que la instal·lació de Núria va caure en l’oblit. Per fortuna, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya ha expressat la seva voluntat de recuperar-lo. De moment hi ha una estàtua que recorda èpoques passades d’emocions, a falta del mirador que es va dir que es faria. Ja sigui a l’estiu o a l’hivern, la seva visita, tot i que el seu accés no és del tot fàcil per a les persones que tinguin alguna dificultat, és del tot obligada per sentir el pes de la historia, sentir l’empenta i valentia dels saltadors i gaudir d’unes vistes fantàstiques sobre Vall de Núria Els més joves igual es queden sorpresos quan se’ls diu que al llibre de ruta dels possibles Jocs d’Hivern dels Pirineus es parla de seus per als salts de trampolí a Sarajevo, França o a Cortina d’Ampezzo, seu l’estació italiana dels Jocs Olímpics de 2026. Una opció emparada i promoguda pel mateix Comitè Olímpic Internacional (COI) i que permet ara recordar que l’estació de La Molina es va convertir en la capital dels salts d’esquís als anys 70 i 80 del segle passat. El primer trampolí es va situar a Font Canaleta, d’aquí el seu nom, el 1934 i el primer esquiador que el va saltar va ser el noruec Sigmund Ruud, medallista olímpic, qui va fer un salt de 38 metres. La Guerra Civil espanyola va aturar l’activitat i es va tornar a l’activitat l’any 1973 amb un nou trampolí de 30 metres que després es va ampliar fins els 35.

L’impuls definitiu arribaria el 1978, amb la inauguració del nou trampolí, de 70 metres que, a diferencia de la majoria de trampolins d’aquella època, era de rampa llarga i força plana. L’esquiador català Àngel Joaniquet el va estrenar el 25 de març de 1979. La Molina es va convertir en el paradís per als saltadors, amb un trampolí que acollia curses de renom com la Copa del Rei, puntuable per a la Copa d’Europa, i amb una pedrera de bons saltadors que van arribar als Jocs Olímpics. Amb alts i baixos es va seguir saltant a La Molina, fins que l’any 1996 la federació espanyola d’aquella època, va decidir que els salts no interessaven, que costaven massa diners i, sense consultarho a ningú, va tancar la secció i va destinar els diners a l’equip alpí.

LA MOLINA, CAPITAL DELS SALTS