DONES ESCRIPTORES CATERINA ALBERT Caterina Albert i Paradís, coneguda amb el pseudònim de Víctor Català, neix a L'Escala (Alt Empordà) l'11 de setembre de 1869 i hi mor el 27 de gener de 1966. Filla d'una important família de propietaris rurals, el seu pare esperonà les seves afeccions artístiques. Ben aviat comença a pintar i a escriure. Se subscriu a La Renaixença, diari i revista, i compra revistes satíriques i llegeix tota mena de llibres. Segons afirma ella mateixa, va escriure "Parricidi" — narració inclosa en els Drames rurals— a l'edat de catorze anys. Es dóna a conèixer amb el monòleg teatral La infanticida que és distingit als Jocs Florals d'Olot el 1898, però l'escàndol que es produí arran de saber-se que n'era autor una "senyoreta de l'Escala", la determinà a amagar la seva identitat sota un pseudònim masculí i a censurar l'obra que no va ser representada fins l'any 1967, al Palau de la Música Catalana, com a homenatge pòstum a l'escriptora. El 1902 publica Drames rurals, un recull de relats, amb dibuixos fets per la mateixa autora, que constitueix la seva irrupció a la narrativa catalana. L'èxit i el reconeixement foren immediats i durant anys aquest títol designà el gènere breu de temàtica rural i acció violenta. Li seguiren Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra. Després de la publicació de Drames rurals (1902), manté correspondència amb Joan Maragall, autor que li retreu la visió negativa que ofereix de l'existència, però l'autora es manté en la seva postura; més tard Maragall es doblega al geni de l'escriptora. També manté una estreta relació literària amb Narcís Oller i Àngel Guimerà entre altres escriptors del moment. Cèlia Viñas I Olivella. Cèlia Viñas i Olivella va néixer a Palamòs el 1915. Catedràtica de Llengua i Literatura, va sentir durant tota la seva vida una gran passió per les lletres. Aquesta la va dur a escriure poesia –també amb una dedicació molt intensa a la poesia per a infants-, narrativa i teatre, a més d’articles i textos memorialístics. De molt petita es trasllada a Mallorca, on transcorre la seva infantesa i joventut, i on aviat prendrà contacte amb els ambients intel·lectuals de les Illes. Més tard estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i es mou dins els ambients teatrals. La seva activitat durant aquests anys és incessant. Participa de la vida literària i teatral mentre obté un lloc de becària al Centre Superior d’Investigacions Científiques. L’amistat amb escriptors com Josep Ma. Llompart i el mestratge de noms clau de la literatura catalana a les Illes, com ara Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, van ser fonamentals en la seva iniciació literària. El 1943, arran d’aconseguir la seva càtedra, s’instal·la a Almeria, on exercirà de professora fins a la seva mort.
Durant l'última dècada del segle XX van tenir lloc diversos homenatges al voltant de la seva persona, com ara el de la revista Lluc, de Mallorca, el 1994. L'Instituto de Estudios Almerienses ha publicat diversos llibres de recopilació de la seva obra, com ara els textos memorialístics de De esto y aquello (1995), i un estudi molt complet de Francisco Galera Nogales, Vida y obra de Cèlia Viñas (1991). D'aquest autor també és possible llegir una extensa memòria sobre el pas de l'escriptora catalana per la ciutat. Cèlia Viñas va tenir unes idees sobre la docència molt avançades per a la seva època que han merescut articles i estudis, com ara el llibre de M. A. Naranjo Díaz, Cèlia Viñas: personalidad y actividad pedagógicocultural en Almería (1943-1954). MONTSERRAT VILARMAU. Montserrat Vilarmau neix a Manresa l'any 1949 i des de petita es manifesta com a lectora insaciable. Cursa els estudis primaris al Col·legi Dominiques de la mateixa ciutat on, amb les primeres redaccions, sovint qualificades d'agosarades per les seves professores de llengua, s'inicia com a narradora. Als onze anys obté el tercer premi de narrativa en un certamen que, a nivell estatal, es convocà entre els nens i nenes de l'escola franquista, sota el tema "La amistad", naturalment, en llengua castellana. Estudia Ciències de l'Educació, especialitat Educació Infantil, a la UAB i professionalment s'ha dedicat exclusivament a la docència. Actualment treballa com a mestra al CEIP Serra i Húnter de Manresa, del Departament d'Educació. L'any 1999 participa en la confecció i presentació del llibre Miscel·lània en homenatge a l'Àngel Servet i Martí, filòleg manresà. Després de provar sort en diversos certàmens literaris de narrativa, l'any 2000 queda finalista del Premi Pere Calders de literatura catalana, amb l'obra Yousra. Ha participat com a escriptora en jornades i activitats relacionades amb immigració, interculturalitat, i de la Dona, així com en la Setmana del Llibre Infantil i Juvenil que es celebra anualment a Manresa. Apassionada pels clubs de lectura, sol col·laborar-hi com a autora. La seva obra Yousra ha estat diverses vegades tema de debat en diferents biblioteques Vinculada amb la vila alt-empordanesa de L'Escala, i implicada amb la vida del poble, col·labora sempre que
li
és
possible,
amb
els
seus
articles,
en
el
butlletí
cultural
"L'Escalenc".
Ha participat com a escriptora en jornades i activitats relacionades amb immigració, interculturalitat, i de la Dona, així com en la Setmana del Llibre Infantil i Juvenil que es celebra anualment a Manresa.
Apassionada pels clubs de lectura, sol col·laborar-hi com a autora. La seva obra Yousra ha estat diverses vegades tema de debat en diferents biblioteques. Vinculada amb la vila alt-empordanesa de L'Escala, i implicada amb la vida del poble, col·labora sempre que li és possible, amb els seus articles, en el butlletí cultural "L'Escalenc".
Isabel-Clara Simó es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de València, on va conèixer els primers grups nacionalistes que, sota el mestratge de Joan Fuster, anaven decobrint el su propi país. Es va dedicar a l'ensenyament, que va exercir primer a Bunyol (Altiplà de Requena), després a Figueres (Alt Empordà), on va ocupar una plaça de professora a l'institut de batxillerat Ramon Muntaner. El 1968 es va casar amb el periodista Xavier Dalfó, fundador de Canigó, aleshores de publicació mensual, que tenia prohibit, explícitament, publicar cap article en català: «Jo li vaig suggerir que férem un algun articlet a veure què passava, i al final, amb el meu català trontollant, el vaig fer. El vam publicar i va fer tanta il·lusió que tothom a Figueres me'n parlava. I en vam fer un altre, i de mica en mica, de sobte, ens vam trobar amb una revista en català que tenia un article petit al final en castellà, per a poder fer la trampa del bilingüisme.» (El Temps, entrevista de Miquel Alberola, 14.III.1994) Després de diversos expedients, escorcolls domiciliaris, detencions, judicis i lluita per tirar endavant la publicació, amb la democràcia, Canigó plega perquè en paraules de l'autora «el problema va ser que quan es va normalitzar la situació, nosaltres érem massa radicals. I amb les primeres institucions democràtiques notem que tothom tenia subvencions o publicitat excepte nosaltres. Vam veure que aquesta competència no la podíem resistir a la llarga i vam pensar que era millor morir amb dignitat.» A Figueres van néixer dos dels seus fills (Cristina, l'any 1968 i Xavier, l'any 1970) i va examinar-se, a Barcelona, de les assignatures de la carrera de Periodisme, que va exercir des de l'any 1972 fins al 1983, dirigint Canigó, convertit en setmanari. Des de l'any 1973 amb la família s'havia instal.lat a Barcelona, on va néixer la seva filla Diana (1976), i treballava a l'institut Sant Josep de Calassanç. De catedràtica d'institut va passar a exercir durant quatre anys a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra, mentrestant, es va doctorar en Filologia Romànica. Autora de diversos reculls de narracions, entre els quals destaquen És quan miro que hi veig clar (1979), premi Víctor Català; Històries perverses (1992), guardonat amb el premi Crítica Serra d'Or 1993, en aquest recull l'autora va fer patent la preocupació per la violència inútil, tema que va tenir continuació a Perfils cruels. D'altra banda, els relats que va presentar a Dones (1997), van ser objecte d'una versió cinematogràfica, l'any 2000, amb guió de Jordi Cadena i direcció de Judith Colell. Igual com en els contes, Isabel-Clara Simó ha creat en les novel.les uns personatges complexos que mantenen relacions conflictives i que l'autora presenta en relats ben estructurats i amb un acurat treball de llenguatge. Destaquen, entre d'altres, la novel.la psicològica, T'estimo Marta (1986); Els ulls de Clídice (1990), on explica la relació de tres persones en un cercle tancat; La veïna (1990), on presenta un antiheroi que es veu obligat a investigar un assassinat del qual és inculpat; La Nati (1991), un relat amb rerefons de crítica social; La salvatge (1993), que va ser guardonada amb el premi Sant Jordi; El Mossèn (1994), biografia novel.lada de Jacint Verdaguer, de la qual es va fer una adaptació radiofònica a Catalunya Ràdio; La innocent (1995) va obtenir el premi València, del mateix any. El professor de música (1998), novel.la guardonada amb el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, 1999; El gust amarg de
la cervesa (1999) i T'imagines la vida sense ell? (2000), on refà la història d'un crim perfecte, com a venjança de trenta anys d'agressions psicològiques. També han merescut l'acceptació de nombrosos lectors, les novel.les publicades en col.leccions per a joves: Raquel (1992), Joel (1996), De nom, Emili (1998) i la narració per a infants, En Jordi i la sargantana (2000),
sobre
la
història
de
la
llegenda
de
Sant
Jordi.
El 1996 va ser nomenada delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en l'etapa que aquest organisme va passar a formar part de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec que va exercir fins al 1998. Com a guionista, va formar part de l'equip de "La granja", sèrie que es va emetre dins el programa La vida en un xip, a TV3. Des del gener de 1999 publica un article diari al diari Avui. El 1999, la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi. Té obra traduïda a l'alemany, anglès, basc, castellà, francès, gallec, italià, neerlandès, suec. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Maria Àngels Anglada (Vic, 1930 - Figueres, 1999). Licenciada en Filología Clásica por la Universidad de Barcelona y conocedora del mundo clásico, tradujo textos del latín y el griego al catalán. Cultivó varios géneros: poesía, narrativa, crítica literaria y ensayo literario. Colaboró en diversas publicaciones periódicas. Entre sus obras destacan: Les closes, novela ganadora del Premio Josep Pla 1978; Sandàlies d'escuma, Premio Lletra d'Or 1985; Columnes d'hores, que reúne toda su poesía hasta 1990; y especialmente, El violí d'Auschwitz, novela elogiada tanto por la crítica como por el público, y Quadern d'Aram, además de algunos libros de relatos sobre mitología griega dirigidos al lector joven. Fue miembro de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. ANNA MURIÀ
L´Anna Murià va començar l'activitat literària amb col·laboracions a La Dona Catalana, ,La Rambla, La Nau, Meridià i Diari de Catalunya. Es va iniciar en la novel·la amb Joana Mas 1933 i La peixera 1938. Va publicar els assaigs La revolució moral 1934 i El 6 d'octubre i El 19 de juliol 1937. Des del mes d'abril del 1939, va viure prop de París, el mes d'agost, va arribarl´ Agustí Bartra amb qui, a partir del mes d'octubre van emprendre una vida de parella, i amb qui va tenir dos fills, Roger i Eli.
El 1940 es van traslladar a la Republica Dominicana el 1941 a Cuba i Mèxic on va estar a la seva residència durant trenta anys. Va treballar com a traductora de l'anglès i el francès al castellà. Anna Murià va col·laborar a les revistes de l'exili català a America com Catalunya de Buenos Aires que va començar a escriure a Mèxic i l'obra de Bartra 1975, on explica la vida que va viure amb ell, tant pel que fa a l'aventura familiar com la intel·lectual. Un dels seus llibres, El meravellós viatge de Nico Huehuetl 1974, va obtenir el premi Josep Maria Folch i Torres, un relat per a joves, escrit amb un estil refinat. Va tornar A Catalunya amb Agustí Bartra el 1970 i de seguida van fixar la seva residència a Terrassa. La seva obra literària va continuar amb les narracions El país de les fonts , el 1980 i El llibre d'Eli el 1982. També a fet literatura infantil: A Becerola fan ballades. Entre les novel·les, també cal destacar , Alícia. El 1999, Anna Murià va cedir l'arxiu del poeta Agustí Bartra.
Lola Anglada Dolors Anglada i Sarriera, més coneguda amb el nom de Lola Anglada, va néixer al carrer de Mercaders, a Barcelona, l'any 1892. Va tenir una infància i joventut convencional, pròpia de la família benestant a la que pertanyia, vivint a Barcelona i estiuejant a Tiana. De jove, va estudiar a la Llotja, amb A. Utrillo i Joan Llaverias. Llaverias va aconseguir que el setmanari satíric Cu-cut publiqués, per primer cop, un dibuix de Lola Anglada, l'any 1905. Poc més tard, el 1909, l'autora va col·laborar amb les seves il·lustracions al Patufet. Des d'aleshores col·laborà d'una manera constant a la majoria de revistes infantils. L'any 1912 va exposar algunes de les seves il·lustracions al Faianç Català, a Barcelona, conjuntament amb Joan Llaverias, el seu mestre. L'exposició estava encapçalada amb el títol de La muntanya del misteri, i els temes tractats feien referència a la muntanya de Montserrat i als seus entorns, plens de tradicions, mites i llegendes. En aquells moments, el Faianç Català era un dels principals centres del Noucentisme Català.
El 1916 va presentar una exposició, a nivell individual, a les Galeries Laietanes, a Barcelona. En aquesta exposició, Lola Anglada va mostrar una sèrie de dibuixos que il·lustraven relats i contes de Perrault i Wilde. Un any més tard, el 1917, van aparèixer publicats els llibres Magraneta i Taronges d'or, amb dibuixos de l'autora i textos de Pere Aldavert. Un cop acabada la Primera Guerra Mundial, el 1918, va anar, per primera vegada, a París. A la capital francesa, l'autora va passar diverses temporades al llarg de la seva vida, gràcies a una beca del govern de França i a les seves posteriors col·laboracions amb les editorials Nathan, Hachette i Roudanez, amb les quals va treballar il·lustrant llibres de text i contes infantils. Durant les estades a París, va conèixer i fer amistat amb Francesc Macià. L'any 1920 va decidir finançar-se l'edició de Contes del paradís, (editorial Catalana), el primer llibre que contenia contes propis i dibuixos també propis. El 1925 va fundar la revista La Nuri, que també dirigí i edità entre 1925 i 1926, any en el qual també va dur a terme una exposició al Centre de Lectura de Reus. En Peret, un altre llibre amb text i dibuixos propis va tenir molt bona acollida entre el públic lector, des del moment en què va sortir de les impremtes, el 1928. A partir d'aleshores la producció de Lola Anglada es va mantenir a la mateixa alçada, aconseguint èxit, de crítica i de lectors amb els llibres que va publicar els anys següents: Margarida (1928), Monsenyor Llangardaix (1929) i Narcís (1930) Quima Jaume Quima Jaume va néixer a Cadaqués el 20 d'abril de 1934. El seu pare, nascut en una altra vila marinera —Alcúdia (Mallorca)- va arribar a Cadaqués navegant en un vaixell mercant. Allí va conèixer la Mercè, una cadaquesenca d'una gran bondat. S'hi va quedar per poder-se casar amb la Mercè i va susbtituir la navegació per la pesca. D'en Bartomeu Jaume, Tomeu, es deia que era "l'essència de s'honradesa ". La poeta en la dedicatòria del seu primer llibre recorda la gran bondat dels seus pares: "Als meus pares, que són absents, a qui recordo amb tendresa per la seva infinita bondat" I en el segon llibre diu: "A vosaltres encara". El tercer llibre no el va poder dedicar perquè va ser pòstum.
Del matrimoni d'en Tomeu i la Mercè en van néixer 4 fills: la Maria, la gran, el Federic, el noi, i al cap de 10 anys van arribar les bessones: la Quima i l'Esperança. La infantesa i la joventut van transcórrer a Cadaqués entre roques i mar. En una estada a Navarra però, on va quedar fortament impressionada pel cant gregorià del monestir benedictí de "Los llanos" a la població d'Estella, va fer esclatar tot el potencial místic que portava a dintre i als 24 anys va ingressar, en règim de clausura, al monestir benedictí de Sant Pere de les Puelles, al barceloní barri de Sarrià, on també havia ingressat la seva germana bessona, que també va sentir la vocació mística a la plegada que la Quima. Després d'una estada de tres anys viscuts amb intensitat, va anar descobrint que aquell no era el seu camí. L'any 1961 va marxar a París on va cursar estudis i va entrar en contacte amb tot un món cultural que serà decisiu per a la seva formació. Un cop tornada "a casa" es va instal·lar a Barcelona i va començar a treballar en el camp de l'ensenyament com a parvulista. Paral·lelament va cursar els estudis de Filologia en la Universitat de Barcelona. Un cop llicenciada va passar a fer classes en l'ensenyament secundari fins els últims temps de la seva vida. Per què escrivia Quima Jaume? La resposta podríem trobar-la en la seva personalitat inquieta, en el desig de recerca de l'absolut generat pel potencial místic que havia conservat després de sortir del monestir i que en deixar la vida monacal va plasmar a través de la poesia, potser perquè era el gènere que millor canalitzava la subtilesa per expressar tota la riquesa interior MONTSERRAT CORNET I PLANELLS: Va néixer a Barcelona al 1934. Va començar a escriure i publicar en els voltant dels anys cinquanta, mentre que continuava treballant al seu despatx com corredora d'assegurances fins als 65 anys. Col.laborava en revistes (Crònica, El Món, Vilassart, Els Quatre Gats, etc.) i va públicar el seu primer llibre: Entre dues Estius. Més tard: Rusiñol que vas a França i Fill, que hi fas, a Polònia. I cinc títols més. L'any 1985 va guanyar el primer premi de teatre amb Primavera a París, a Sitges.
Després va escriure sis obres més de teatre. La penúltima Revisió anual, que s'ha representat més de 200 vegades en el teatre GOYA de Barcelona i a 53 pobles i ciutats de Catalunya. També s'han estrenat La nena i tota una senyora, al GOYA de Barcelona. I des de fa deu anys dona conferències per Catalunya.
DOLORS MONSERDÀ Va néixer a Barcelona al 1845 i va morir al 1919. Escriptora i feminista, va tenir una notable participació en la societat catalana del segle XIX i començaments del XX. El 1875 va escriure les seves primeres obres en català; teatre i, sobretot, poesia; després d'haver viscut la seva adolescència envoltada per les amistats literàries del seu pare. Amb aquells primers poemes, molt influïts per la seva adscripció religiosa i patriòtica, va guanyar els Jocs Florals en diverses ocasions. Més tard veurien la llum en llibre, Poesies catalanes (1888) i Poesies (1911). Ha estat la novel·la el gènere que més ha contribuït a la seva memòria. La crítica contemporània ha escrit sobre les limitacions auto-imposades per les seves idees sobre la societat de l'època. Però la realitat és que Monserdà es va proposar sempre l'escriptura amb una intenció moral i les seves obres van gaudir d'una perspectiva femenina no gaire habitual a les lletres de les darreries del XIX. La seva obra es va construir des d'una barreja de costumisme, realisme i romanticisme que expressa també les postures enfrontades de l'estètica literària de l’època. El seu llibre més destacat va ser la novel·la La
fabricanta (1904), retrat d'una dona que puja en l'escala social gràcies al treball i al seu realisme, sempre en contra d'una idea bovarista de la dona, però no pas contrària a la literatura, en la qual veia una eina útil per a influir en la societat. Dolors Monserdà va dedicar també moltes energies a tasques socials. Es va comprometre amb les dones obreres i va ajudar a la creació del Patronat d'Obreres de l'Agulla. També va escriure articles sobre la situació de la dona, sempre des d'un compromís ideològic amb les ensenyances de l'Església, però amb una notable efectivitat a l'hora de millorar la condició de les dones treballadores del XIX. La seva doctrina literària i moral es fonamentava en un realisme de base religiosa, que volia contrarestar la influència de certa literatura. Amb tot, les seves novel·les proporcionen un quadre social i estètic de gran interès i una visió de la burgesia barcelonina que, sovint, llegit des d'una mirada actual, esdevé crítica. Roser Caminals i Gost va néixer a Barcelona el 1956 i va viure la primera infantesa al carrer del Carme, on la seva família materna tenia una petita botiga de queviures. Als vuit anys va guanyar un concurs de redacció infantil convocat per El Corte Inglés amb motiu del Dia del Pare. El 1979 obtingué la llicenciatura de LLengües germàniques (anglès) a la Universitat Central de Barcelona i es va incorporar al Departament d'Anglès com a professora ajudant, mentre escrivia una tesi doctoral sobre Salvador de Madariaga que va merèixer la distinció de "cum laude." El 1981 es casa amb el novel·lista nord-americà William Heath i es muda a Frederick, a l'estat de Maryland (USA). Poc després d'arribar reprèn la seva carrera docent com a professora de llengua i literatura espanyoles a Hood College, on actualment és cap del Departament de Llengües Estrangeres i, temporalment, codegana. Al llarg de tots aquests anys, ha estiuejat a Barcelona i Vilanova i la Geltrú. Les activitats de Roser Caminals es divideixen entre l'ensenyament, la traducció, i la narrativa. Una característica de la seva tasca literària és que es desenvolupa en tres llengües: català, castellà i anglès. Ha
publicat assaigs i recensions a revistes americanes, un relat, dues novel·les i dues traduccions, algunes de les quals han estat premiades. Els seus llibres han rebut comentaris crítics favorables a El País, Avui, El Diari de Vilanova, Regió 7, a més d'altres diaris comarcals, i a revistes com Hispania, The Hispanic Review, i The Catalan Review, editades als Estats Units. L'autora també ha estat convidada a presentar la seva obra a les universitats de Dallas, Hiram, Vassar i Yale i a l'Embaixada Espanyola a Washington. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i de l'Ateneu Barcelonès, a més d'altres associacions professionals americanes. MARTA MATA Marta Mata era filla d'una altra il·lustre pedagoga catalana, Àngels Garriga, que la va influenciar molt en la seva vida professional. Llicenciada en filosofia i lletres, va ser cofundadora de l'Associació de Mestres Rosa Sensat el 1965, que va propiciar la renovació pedagògica amb el restabliment de la democràcia a Espanya. Més endavant, participa en la creació de l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona i, l'any següent, en l'inici de l'Escola de Mestres de la mateixa universitat on imparteix diversos cursos de Didàctica de la Llengua i de Pedagogia. A partir d'aquell moment desplega un extens programa d'investigació sobre l'ensenyament de la llengua catalana. Les seves publicacions en el camp de la pedagogia són molt nombroses. A banda dels llibres d'exercicis i de didàctica de la fonètica, la lectura i l'escriptura, crea o adapta contes infantils, i escriu multitud d'articles de pedagogia i de política educativa en periòdics i revistes com Cuadernos de Pedagogía, Perspectiva Escolar —impulsada per ella mateixa el 1974— o Infància, en què escriu editorials i guions temàtics en els respectius consells de redacció. És directora pedagògica de les col·leccions Desplega Vela, La Galera d'Or, Els Llibres dels Colors, Nous Horitzons, La Ruta del Sol , La Clau de "Rosa Sensat" i Rondalles de Menorca. A més a més era assessora d'altres editorials com Teide i Vicens-Vives o la revista Cavall Fort, així com de diverses col·leccions o llibres de caire educatiu. Entre les seves publicacions de caire polític cal destacar la declaració "Per una Nova Escola Pública" de 1975.
Mercè Canela Es llicenciada en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, però desprès es dedica el món dels llibres: primer com a bibliotecària d'aquesta mateixa universitat i, més tard, a Brussel·les (1986-1994). L'any 1976, mentre estudia a la universitat, publica el seu primer llibre(De qui és el bosc?)i al cap de poc guanya el premi Josep Maria Folch i Torres amb(L'escarabat verd)(1977). Des d'aleshores ha publicat una vintena de llibres, entre els quals cal destacar:Lluna de tardor(1982)El rastre de les bombolles(1990),S'ha de ser animal!(1992),La casa de les acàcies(1997),Els dimarts del senyor F.(1997),Per un plat de macarrons(1997) Una pintura als llençols(2004). Fruit de la seva dedicació a la literatura per a infants i joves, ha rebut diversos premis de renom —a part del Folch i Torres 1976— com ara el premi Crítica Serra d'Or 1981, el premi L'Esparver 1982 o el premi Vaixell de Vapor 1991. A més, ha estat inclosa a la llista d'honor de l'IBBY (1984). Núria Mirabet És llicenciada en Filologia catalana i traductora literària. Ha fet traduccions del francès, alemany, txec i italià. Alguns dels autors traduïts són Patrick Süskind, Molière, Pablo Picasso, Bohumil Hrabal, Ismail Kadaré, Karel Capek, Doris Dörrie, Waltraut Anna Mitgutsch, Carlo Goldoni, Johann Nestroy, Georges Feydeau, Marc Levy, Olivier Weber i Johann Wolfgang Goethe. Com a traductora l'interessa especialment el teatre, en vers o en prosa, i la narrativa. Des de l'any 2009 es publica les seves traduccions. És sòcia de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
ARÀNEGA Nascuda a Badalona, va fer estudis de disseny gràfic i tècniques del gravat, fa exposicions, ha portat un taller de plàstica, ha donat classes d’il·lustració a l'escola d’arts aplicades i oficis artístics, conferències. Va iniciar-se en el món del llibre il·lustrant contes infantils i, més tard, ha anat creant els seus textos infantils. LA MEVA ÀVIA ÉS DIFERENT LA LOLA I LES BOLES DE LLANA LA LOLA ÉS DESPISTADA LA
GALLINA
MINA
LA XINA I ELS GATS
QUE
VE
DE
LA
GALLINA
MINA
QUE
VE
DE
LA XINA I ELS MICOS
LA GALLINA MINA QUE VE DE LA XINA I ELS ELEFANTS LA GALLINA MINA QUE VE DE LA XINA I ELS ESQUIROLS EN TUPI A LA BANYERA
Concepció Maluquer Concepció González Maluquer va néixer a Casa Montsò de Salàs, al Pallars Jussà, el 1914. No va tenir pare. Es va formar com a mestra entre el seu poble nadiu i la ciutat de Lleida, on va acabar la carrera. Al cap de poc temps, Concepció va renunciar a exercir de mestra i va demanar l'excedència, per poder-se ocupar de els seus tres fills, junt amb el seu marit. Encara que escrivia des de Gent del sud, Gent del nord, Què se n'ha fet de Pere Cots, Parèntesi, Tres àngels pel camí, Dues cases, En els anys 70, s'inicià va morir la seva filla gran, Ada, això encara l'allunyà més de l'edició i de la vida pública, tot i que no va deixar mai d'escriure, excepte a la seva mort el 2004.
GENT DEL SUD GENT DEL NORD QUÈ SE N’HA FET DE PERE COTS PARÈNTESI TRES ÀNGELS PEL CAMÍ DUES CASES Montserrat Abelló Va néixer a Tarragona l'1 de febrer de 1918.Va passar la infantesa entre Tarragona, Cadis, Londres i Cartagena.El 1935 va ingressar a la Facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia de la Universitat de Barcelona. El 1936 obté una plaça de professora d'anglès a València. És poeta i traductora algunes de les seves obres van ser: Vida diària (1963) Foc a les mans (1990)
Dins l'esfera del temps (1998) Memòria de tu i de mi (2006) Esta compromesa amb els moviments feministes des de la dècada de 1970. destaca Cares a la finestra: vint dones poetes de parla anglesa del segle XX (1993). L'any 2002 reuneix la seva obra poètica en un únic volum, Al cor de les paraules, guardonat amb els premis Cavall Verd-Josep M. Llompart, Cadaqués a Quima Jaume i Lletra d'Or del 2003. L'any 2007 rep el premi Cavall Verd-Rafael Jaume per les traduccions de Sylvia Plath, i el 2008 el premi Jaume Fuster dels escriptors catalans, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura. És sòcia d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
EMPAR DE LANUZA Empar de Lanuza Hurtado va nàixer a València l’any 1950. Llicenciada en Pedagogia per la Universitat de València, és una de les autores més prolífiques en l’àmbit de la literatura infantil al País Valencià. La seua activitat literària s’inicia devers el 1978, any en què va rebre el Premi Josep Maria Folch i Torres per l’obra El savi rei boig i altres contes (1979). A continuació, han vingut una gran quantitat de publicacions, entre les quals podem fer esment de Bon viatge,
Pitblanc! (1982), Els números accidentats (1983), Abecedari de diumenge, que va meréixer el Premi Tirant lo Blanc (1986) i el Premi de la Crítica Serra d’Or (1988), L’escletxa assassina (1990) o Hemifell SA (1992), entre d’altres moltes. A més, Empar de Lanuza també ha conreat el gènere del teatre, amb obres com ara La cuca Quica (1985) o Criatures minúscules (1986). Molts dels seus llibres han estat traduïts a diverses llengües. Pel que fa al seu vessant professional, Empar de Lanuza sempre ha treballat en tasques relacionades amb la docència i la llengua i literatura catalanes. A més a més, ha col·laborat habitualment, mitjançant articles sobre literatura infantil, en revistes com Cuadernos de Literatura Infantil y Juvenil , Camacuc o
L’Espill. CLEMENTINA ARDERIU Clementina Arderiu Voltas va néixer el 1889 a Barcelona. Des de molt jove va tenir passió per la lectura, la qual cosa la va animar a seguir el camí de la literatura. El 1911, amb 22 anys, va publicar el primer poema. una recopilació que, amb el títol de Cançons i elegies, presagiava els futurs interessos de l’autora. Aquest mateix any es casa amb el poeta Carles Riba. El 1920 publica el segon llibre de poemes, L’alta llibertat, on aprofundeix els trets fonamentals de la seva poètica. Tant Clementina Arderiu com Carles Riba van viure exiliats fins el 1943 i la guerra va tenir una presència important en l’obra posterior de l’autora. El 1938 havia guanyat el premi Joaquim Folguera amb Sempre i ara, però anys després, el 1946 va afegir una part que parlava directament de les seves experiències de la contesa: Sentiment de guerra. Va guanyar els premis Óssa Menor el 1958 i Lletra d’Or el 1960.
La mort de Carles Riba l’any 1959 va fer abandonar la poesia a Clementina Arderiu durant dos anys. El 1969, va escriure L’esperança encara, on l’autora analitza un dels seus temes més volguts. Clementina Arderiu va morir el 1976, de vuitanta-set anys, convençuda que la seva obra havia respost en bona mesura a les seves intencions.