Recapte n 22

((

ANY 2004 • REVISTA NÚM. 22 Redacció: Camí de Betània, 5 43500 TORTOSA Tel. 977 510 557 www.fut.es/~mrpte mrpte@tinet.fut.es

(( SUMARI ))

)

)

EDITORIAL Dossier: Literatura oral.

4

Ma mare m’envia a escola, Gabriel Piñol Ribas

4

Comunicació de l’experiència de la Llar d’infants de la Creu Roja de Tortosa, Antònia Panisello Blanquet

Director: Àngel Ismael i Hierro

El pou de la Goja. Revista interactiva de literatura oral,

Coordinador: Tomàs Camacho Molina

Frases fetes i cançons, Manel Joan Arinyó

Consell de redacció: Joaquim Bonfill Lapeira Lluís Cabello Barcelona Anna Pilar Izuel Nadal José Carlos Pobes Consol Sagrera Vilaplana Joaquim Vallespí Col·laboracions: Ajuntament de Reus (Educació i Família) Albert Aragonés Salvat Ferran Buera Àngela Buj Alfara Carles Castellà Espuny Josep Maria Eguren Querol Antoni Gavaldà Manel Joan Arinyó Claudina Maria Marco Marhuenda Antònia Panisello Blanquet Joan Panisello Chavarria Adelaida Pelegrí Sarlé Gabriel Piñol Ribas Pere Poy Àngel Vergés i Gifra Juan José Villanueva Sepúlveda

Àngel Vergés i Gifra Contar i cantar, Adelaida Pelegrí Sarlé.

Edita: MRP TERRES DE L’EBRE Disseny gràfic coberta: J. Francesc Ferré Fibla sobre dibuix del Pou de la Goja Maquetació i disseny capçaleres: J.F.F.F. Impressió: Impremta Costa i Borràs D.L.: 125-89 ISSN: 1138-6207 RECAPTE no fa necessàriament seues les opinions o els criteris exposats en les diferents col·laboracions.

Distribució gratuïta a les persones associades.

PVP: 5 Euros

2

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

9 9 10

Experiències: Temps de família: Ajudar a saber educar, Josep Maria Eguren Querol i Claudina Maria Marco Marhuenda

12

El laboratori de Física i Química a l’ensenyament secundari, Juan José Villanueva Sepúlveda

14

Celebracions: 75 anys d’institut, Ferran Buera

16

10è Aniversari IES Sòl-de-Riu d’Alcanar, Tomàs Camacho Molina

17

Llibres a la lleixa: Entre vivències... per Antoni Gavaldà

20

Homenots del sud... per Tomàs Camacho

20

Índex tipològic de la rondalla catalana, per Tomàs Camacho

21

Poesia i Terres de l’Ebre. Cent cinquanta anys de creació lírica a l’espai ebrenc, per Pere Poy

Assessorament lingüístic: Tere Izquierdo Salom

8

22

beCEroLes, per Carles Castellà Espuny

26

El darrer Llaüt del Delta, Baltasar Casanova i Giner

27

Petita història de Sebastià Juan i Arbó, Emília Serret Redó

27

Llibres rebuts: Experiències de Física i Química de 3r d’ESO

27

Podeu afiliar-vos a la nostra Associació des de la pàgina web.

Aquesta publicació compta amb el suport de les següents institucions: Generalitat de CatalunyaDepartament d’Educació.

((

( ( EDITORIAL ) )

)

)

La revista “Recapte” del curs 2003-04 dedica l’espai monogràfic a la temàtica presentada en la jornada pedagògica: la literatura oral. Les jornades organitzades en dissabte, pel Moviment de Mestres de les Terres de l’Ebre, es fan al voltant de temàtiques innovadores són un referent per al professorat. Aconseguir reunir més de cent persones, el dia 28 de febrer, ha estat una fita que ens dóna més força per avançar en els nombrosos reptes que actualment es presenten.

Tenim unes perspectives de canvi prou importants per tornar a implicar-se en el debat que ja s’està anunciant. Des de la renovació pedagògica s’ha fet sempre una aportació positiva en les propostes de millora i amb el compromís que s’ha pres per a respondre a les noves necessitats de la societat actual.

Els centres educatius ens hem d’avançar presentant projectes a l’administració i pressionant perquè se’ns reconega el treball que estem desenvolupant. No hem de deixar que altres prenguen decisions sense escoltar-nos. És en aquest aspecte que hauríem de parlar ja d’escoles al territori, compromeses amb un projecte educatiu de ciutat, a l’igual que ja tenim escoles que fan programes europeus i altres que estan en xarxa i que es coordinen.

Aconseguim, per damunt de tot, que els nostres centres no siguen exclosos de les decisions i cerquem un model participatiu que ha de constituir la millor garantia perquè els canvis que s’impulsen es puguen dur a terme amb el màxim de consens.

Volem acabar aquest editorial deixant constància d’unes paraules de record a Cinta Curto, que tindrà l’honor que el nou centre de Ferreries durà el seu nom, i a Carme Rovira. Volem posar el caliu humà que mereixen les nostres companyes i famílies. Mantindrem encesa la flama de la vostra memòria! Àngel Ismael i Hierro director

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

3

((

( ( D O S S I E R : L I T E R AT U R A O R A L ) )

)

)

MA MARE M’ENVIA A ESCOLA (Orientacions sobre l’aprofitament pedagògic de la literatura popular i folklòrica.

Especialment de dites, cobles, rondalles ebrenques i romanços catalans) per Gabriel Piñol Ribas

Què és “Ma mare m’envia a escola”?

“Ma mare m’envia a escola” no és res més que un conjunt d’anotacions escrites per mi per fonamentar la possible realització d’un projecte de crèdit variable basat en diferents manifestacions de la literatura popular i folklòrica ebrenca i catalana destinat a l’alumnat d’un 4t d’ESO (ho justificaré) a qualsevol dels IES de les nostres terres que ha fixat el següents objectius generals pel que fa a l’alumnat: -Pretén ser un tractament més per a combatre l’acantografia i la gramaticalitis (permeteu-me aquestes creacions verbívores) de les generacions jóvens.

-Intentar despertar o incrementar l’hàbit de la lectura en l’alumnat.

-Vol potenciar tant l’expressió escrita com l’oral i, a més, iniciar o reforçar la pràctica de l’anàlisi estilística i patrocinar la introducció en l’estudi comparatístic de la literatura.

-Vol ensenyar objectes d’estudi i mètodes de treball propis de la filologia que, normalment, no formen part dels plans d’estudi. Assignat té el difícil encàrrec de donar a conèixer a l’alumnat que les ocupacions d’un filòleg poden ser quelcom més que l’explicació d’unes quantes regles gramaticals i la memorització d‘escriptors i d’obres literàries talment com si es tractés d’un llistat telefònic.

Per què “Ma mare m’envia a escola” es dirigeix a l’alumnat de 4t d’ ESO? Suposo que ningú s’escandalitzarà si hom qualifica de bifront, com Janus, per la posició que ocupa, un curs com 4t d’ ESO; perquè si bé tanca un cicle, és el pont que permet el pas a noves i més decisives (siguen les que siguen) etapes.

Els docents, especialment els tutors, són conscients del fet que abans de l’acabament del curs l’alumnat haurà d’haver pres una decisió entre un ventall de possibilitats (Batxillerats, Cicles Formatius…) destinades a encarrilar el recorregut professional (i vital) de l’individu. També saben que molt sovint l’alumnat es troba desconcertat o desorientat i no sap què escollir.

Per a aquells estudiants que cursessen “Ma mare m’envia a escola”, el crèdit es convertiria en un element més per ajudarlos en la seua elecció (qui sap, tal volta, hom descobreix la vocació filològica). El crèdit també ajudaria aquells alumnes que ja han decidit cursar Batxillerats a l’hora d’escollir possibles temes per a la confecció dels treballs de recerca. En aquest moment no ens deixem de recordar que és convenient dedicar alguna hora de les tutories de 4t d’ ESO per explicar en què

4

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

consisteix el treball de recerca, perquè així l’alumnat tinga més temps per preparar-lo.

Podríem, finalment, argumentar raons de caire curricular, referents al contingut, per situar el crèdit a la fi de l’etapa de la secundària obligatòria. Però, donat que els coneixements previs més avançats són els següents: coneixement de les principals figures retòriques, rudiments de mètrica i nocions bàsiques de literatura catalana i castellana, ens obliguen a ser flexibles en aquest punt i, en aquest sentit, no seria cap desgavell proposar, en alguns casos, una eina didàctica com aquesta a grups avançats del primer curs del segon cicle de secundària obligatòria, si volem potenciar la cultura literària, o posposar la realització de “Ma mare m’envia a escola” fins al primer curs de Batxillerat en cas d’haver fixat com a objectiu el reforç, repàs, gramatical i ortogràfic [perquè un estudiant que ha d’examinar-se de Selectivitat o de Revàlida no hauria de cometre errades ortogràfiques] en detriment de la part literària del crèdit, en d’altres casos.

Per finalitzar aquest apartat, voldria fer una reflexió, que no repetiré, però que cal tindre present per a valorar el que s’ha escrit i s’escriurà a “Ma mare m’envia a escola”: no m’agradaria que, en cap moment, se’m considerés com un preceptista dogmàtic que diu com s’han de fer les coses; ans al contrari, el meu paper és el d’un presentador d’un model imperfecte, perquè és humà, de com podrien ser o fer-se les coses. Ara bé, sóc conscient del fet que en una direcció i a una velocitat van els models teòrics i que la praxi, molt sovint, potser va en la mateixa direcció (o en una altra), però el que sí és cert és que va a diferent velocitat. Per això, la finalitat d’aquest escrit no és la imposició, sinó el debat, la reflexió. En aquest sentit, poden dirigir crítiques i opinions o, senzillament, fer-me coneixedor d’experiències docents semblants (i el seu resultat ) a la meua adreça electrònica: gabrielpinolribas@yahoo.es Per què treballar amb la literatura popular i folklòrica?

D’acord amb les lleis de la retòrica, hom presentarà en començar els arguments més febles per finalitzar amb aquells més seriosos, formals, o, senzillament, que tenen més pes.

En primer lloc, hom parlaria de motius personals, que poden dividir-se en motius referits al contingut de les obres i en motius referits als sentiments que desperten les lectures. Pel que fa als primers, els mostraré amb diferents exemples: a) m’atrau més la lectura de les Tradiciones de Ricardo Palma que no pas l’obra de Miguel Ángel Asturias; b) confesso sentir-me més atret per l’estudi d’una cobla o del teatre medieval que no per la crí-

((

( ( D O S S I E R : L I T E R AT U R A O R A L ) )

tica de certes obres dramàtiques contemporànies. Passo, dit això, a l’exemplificació dels segons, encara més subjectius que els primers: c) prefereixo qualsevol pàgina de Macianet, el ventallenc, de Manel Ollé, o la descripció del naixement del riu Ebre que fa J. Ma Pereda a Peñas arriba que descripcions de territoris equatorians per J. L. Mera o de les terres gallegues de Pardo Bazán (sense menysvalorar les qualitats literàries dels escriptors, car estem parlant de sentiments).

En segon lloc, hom defensaria el treball amb literatura popular i folklòrica, ebrenca i catalana, argumentant que es tracta d’un material moltes vegades oblidat i creient que ben utilitzat pot ser un complement per afermar o ampliar els continguts curriculars propis del crèdit comú de llengua.

En tercer lloc, hom al·legaria una (re)lectura de l’article clàssic al DIEC o al Diccionari de l’Enciclopèdia per a (re)descobrir que clàssic esdevé sinònim de tradicional i que, per extensió, també s’aplica a quelcom que és típic d’un poble, d’una regió…

Finalment, hom pot adduir també declaracions de diferents especialistes per defensar el treball amb literatura popular i folklòrica: - les de F. Lázaro Carreter, exdirector de la RAE, que moltes vegades ha manifestat que per millorar l’ortografia i l’escriptura dels jóvens només cal que llegisquen i ha recomanat, especialment, la lectura dels clàssics1 ; - o les de Màrius Serra, escriptor i enigmista, que va afirmar: “Naturalment, el més local és el més universal sempre”2 ; - així com les de Reina Duarte, directora de literatura juvenil i infantil d’Edebé, que declara que els xiquets llegisquen el que els agrada3 ; - i, finalment, les de César Mallorquí, escriptor de literatura juvenil i infantil, que és partidari de qualsevol tipus de lectura que afavorisca l’adquisició del costum de la lectura des de la jovenesa4 .

Orientacions per a intervindre pedagògicament a “Ma mare m’envia a escola” Sobre la temporització: “Ma mare m’envia a escola” pot programar-se a qualsevol trimestre del curs. No obstant això, hom preferiria que es programés durant el primer o el segon trimestre perquè el darrer trimestre de qualsevol curs d’ ESO ja està prou carregat (proves d’avaluació, treball de síntesi).

Una altra possibilitat seria destinar una hora a la setmana del curs lectiu ordinari de llengua catalana per posar en pràctica “Ma mare m’envia a escola”. D’aquesta manera es trencaria la rutina de les classes i potser creixeria l’interès de l’alumnat pel coneixement de la llengua.

)

)

Ofereixo, a tall d’exemple, una programació reduïda a cadascun dels trimestres del curs 2003 – 2004: - Primer trimestre • Duració del crèdit: del 18 de setembre al 16 de desembre • Sessions: dimarts i dijous • Nombre de sessions: 26 • Nombre de sessions d’activitats: 24 • Avaluacions: formativa (sessió núm. 13 [ 30 d’octubre]) i final (sessió núm. 26 [ 16 de desembre]) - Segon trimestre • Duració del crèdit: del 8 de gener al 30 de març • Sessions: dimarts i dijous • Nombre de sessions: 24 • Nombre de sessions d’activitats: 22 • Avaluacions: formativa (sessió núm. 12 [17 de febrer]) i final (sessió núm. 24 [ 30 de març]) - Tercer trimestre • Duració del crèdit: del 14 d’abril a l’11de juny • Sessions: dimarts i dijous • Nombre de sessions : 18 • Nombre de sessions d’activitats: 16 • Avaluacions: formativa (sessió núm. 9 [12 de maig]) i final (sessió núm. 18 [11 de juny]) Observació: les classes de “Ma mare m’envia a escola” es faran majoritàriament a l’aula; però seria convenient en alguns casos que es realitzessen a la biblioteca del centre (sobretot en el cas de les activitats d’investigació/ ampliació).

Sobre els mètodes d’aprenentatge: “Ma mare m’envia a escola” no vol ser un «mamotreto» teòric que per a reforçar els coneixements proposa unes poques activitats. El crèdit pretén que l’estudiant a partir de la pràctica puga entreveure per si mateix la teoria o les possibles teories. Per això “Ma mare m’envia a escola” es fonamenta en una abundant i diversa col·lecció d’activitats. D’aquestes, la majoria l’alumne les realitzarà a l’aula; només les anomenades d’ampliació/ investigació caldrà realitzar-les a casa o faran necessari que l’alumnat consulte bibliografia per resoldre-les amb satisfacció.

Per altra banda, cal que el professor afavorisca la participació de l’alumnat i no mostrar-se dogmàtic en les possibles explicacions que justifiquen un refrany o no acceptar determinades interpretacions de l’estudiant sobre determinades cobles, rondalles o romanços (sempre que les interpretacions siguen respectuoses i les respostes no es limiten a sí, no o no m’agrada, sense donar cap tipus d’explicació). Hom creu que d’aquesta forma, si afavorim l’expressió de l’alumnat (a), potenciarem la millora de la seua expressió oral i que aquesta millora tindrà un reflex a la seua expressió escrita.

Sobre les activitats: • Refranys: Per a poder elaborar-les amb material ebrenc podem partir de treballs com el de J. Moreira (1979) i el d’A. Pallarès i Lleó (1995).5 Partint d’aquest material, “Ma mare m’envia a escola” comptarà amb diferents activitats que podem classificar en els següents grups: • Activitats de traducció: l’alumnat haurà de donar

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

5

((

( ( D O S S I E R : L I T E R AT U R A O R A L ) )

l’equivalència castellana dels refranys proposats. A voltes serà suficient la traducció literal, però d’altres caldrà que troben la forma oficial castellana fixada per la tradició.

• Activitats de normalització: exclusivament a partir de J. Moreira (1979). Proposem dos tipus d’activitats: - Activitats que consistiran a traslladar el tortosí de J. Moreira al model tortosí estandarditzat6 .

- Activitats que consistiran a traslladar el tortosí de J. Moreira a la llengua fabriana7 .

• Activitats d’investigació/ampliació: - Donada una llista de refranys, l’alumnat en determinarà la temàtica i hauran d’indicar una obra d’autor català o castellà que la tracte.

- Se’ls lliurarà un llistat on figuraran alguns tòpics literaris exemplificats en obres d’autors catalans i a una antologia de refranys hauran d’indicar si hi ha exemples del seu ús.

- Activitats “CSI”: caldrà que l’alumnat investigue el perquè d’alguns refranys.

• Activitats d’enquesta: l’alumnat haurà d’emplenar un qüestionari (que serà únic i haurà estat consensuat a l’aula entre ells i el docent) sobre dites i composicions referents als pobles de les nostres terres amb les respostes de pares, avis i oncles8 .9 • Activitats d’anàlisi estilística: disseny d’activitats que possibiliten que l’alumnat conega per mitjà de la pràctica les característiques pròpies del llenguatge proverbial.

• Cobles10 : per crear les activitats podem partir de J. Moreira (1979), Quico el Célio (1998), Rosa Sánchez i altres (1994).

Dividirem les activitats en els següents grups: • Activitats d’investigació/ ampliació: - De literatura comparada: l’activitat proposada consistirà en el fet que, amb l’ajuda del professor, l’alumnat haurà de comparar la temàtica, les situacions o la presència d’alguns símbols que enllacen les cobles, principalment les amoroses, de les nostres terres, amb d’altres mostres de literatura popular peninsular.11 • Activitats estilístiques: - Anàlisi mètrica de diferents cobles i identificació, per mitjà de la pràctica, de l’estructura estròfica.

- Comentaris dirigits i lliures d’algunes cobles12 .

• Activitats de creació: - Destinades a que l’alumnat, en grup o individualment, siga capaç d’elaborar una jota (amb 3 tornades i 12 cobles, per exemple) de temàtica lliure.

• Activitats d’opinió: - Hom presentarà a l’alumnat diferents versions d’una mateixa cobla13 i aquest haurà d’expressar raonadament quina és la que més li agrada.

• Rondalles: les activitats que proposa “Ma mare m’envia a escola” basades en la rondallística ebrenca popular que podem trobar, per exemple, a Rosa Sánchez i altres (1994) i de la qual també podem considerar mostres cultes, les que formen part

6

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

)

)

de R. Miravall (1976), consisteixen bàsicament en la pràctica del comentari de text (dirigit i lliure) que se centrarà en l’aclariment de referències culturals, atendre aspectes de construcció del text, els aspectes estilístics i motivar l’expressió de l’opinió i valoració personal dels textos per part de l’alumnat.

• Romanços: Partirem del treball de J. A. Paloma (1980) per a poder dissenyar les activitats, que poden classificar-se en els següents grups: • Activitats d’investigació/ d’ampliació: - A partir d’una antologia representativa de romanços catalans, l’alumnat n’haurà d’intentar una classificació segons criteris propis.

- Recerca d’informació sobre alguns dels personatges que apareixen amb més freqüència al romancer.

- Investigació sobre la relació entre la música i el romancer.14 - De literatura comparada: caldrà assenyalar les semblances i les diferències que poden establir-se entre romanços castellans i catalans.

• Activitats de localització: - Donat que molts romanços parlen dels bandolers, caldrà que l’alumnat redacte un informe sobre el bandolerisme.

• Activitats estilístiques i mètriques: - Realització de comentaris de text.

• Activitats de creació: - Motivarem les inquietuds literàries de l’alumnat amb la proposta de ser ells, en grup o individualment, els creadors d’un romanç.

Sobre l’avaluació: cada docent decidirà el model avaluatiu a aplicar. Considero que els comentaris de text dirigits serien el mètode avaluatiu més apropiat.

CONCLUSIONS Vostès –diria Quico el Célio– potser s’esperaven una altra cosa.

Sé que tal volta les propostes d’activitats de “Ma mare m’envia a escola” poden no ser noves. Però crec que l’important de “Ma mare m’envia a escola” és que ha plantejat l’ensenyament a partir de materials que són propers tant a l’alumnat com al professorat. Qui no ha dit un refrany? Qui no ha escoltat alguna de les cançons de Quico el Célio? Qui no ha sentit relatar les històries més diverses sobre personatges o situacions pretèrites del seu poble?

Per una altra banda, vull subratllar que si “Ma mare m’envia a escola” aconsegueix que un alumne en sentir “Qui té art, va a qualsevol part”15 16 o “Lo mal suat, pronte està gastat”17 recorde les característiques del llenguatge proverbial, o un que relacione refranys com “Qui ti dinés vola, qui no’n ti, redola”18 o “Qui ti dinés, ti tot adrés i la filla del rei, si la vulgués”19 amb “Poderoso caballero, don Dinero” de F. de Quevedo, o un altre que puga arribar a entreveure les tradicions literàries que poden rastrejarse a una cançó com “La font del moro”20 , o a un altre que després d’haver xalat escoltant una rondalla contada pel seu iaio puga

((

( ( D O S S I E R : L I T E R AT U R A O R A L ) )

reflexionar sobre la seua estructura o destriar-ne alguns elements característics o, finalment, un que siga capaç de reconèixer els tòpics que poden trobar-se a “La oración de San Antonio de Padua”21 o a “Del pare Vicent Ferré”22 23 , hom pot estar content perquè la faena haurà estat ben feta.

BIBLIOGRAFIA CITADA - E. Bayerri (1976): Refraner català de la comarca de Tortosa (4 vols.).

Hi ha edicions més antigues i el Centre de Lectura de les Terres de l’Ebre l’està reeditant (en vuit volums).

- R. Miravall (1976: Tortosa, ciutat de castells i de llegendes, L’Estel – Edicions Dertosa.

- J. Moreira (1979): El folklore tortosí, Cooperativa Gràfica Dertosense.

Hi ha edicions més antigues i ha estat reeditat, en dos volums, pel Centre de Lectura de les Terres de l’Ebre.

- A. Pallarès i Lleó (1995): Mots tradicionals de les Terres de l’Ebre (Biblioteca Ebrenca), Centre de Lectura de les Terres de l’Ebre.

- J. A. Paloma (1980): Romancer català (edició del), MOLC núm. 47, Edicions 62, 1980.

- J. Pla (1980): Contraban i altres narracions, MOLC núm. 33, Edicions 62.

- Quico el Célio (1998): Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Columna Tresmall.

- Rosa Sánchez i altres (1994): Dites, cobles i rondalles, Servei Municipal de Català de Tortosa.

- J. Victorio (1995): El amor y su expresión poética en la lírica tradicional, Madrid, La Avispa.

AGRAÏMENTS En primer lloc, a Tomàs Camacho, membre del MRP de les Terres de l’Ebre i coordinador de la revista Recapte, per oferir-me la possibilitat de poder escriure quelcom sobre literatura popular; després a mon germà, Miquel, que es va llegir la primera versió escrita a l’ordinador i localitzà algunes errades tipogràfiques; i, finalment, a Melchor Rovira Monfort, d’Atzeneta del Maestrat, que, per mitjà de mon germà, em facilità l’enregistrament sonor d’Els Trobadors d’Atzeneta del Maestrat i d’aquesta forma coneguí la versió castellonenca de la cobla “Ma mare m’envia a escola”.

APÈNDIX La cobla “A la vora del riu, mare” i la lírica tradicional peninsular Si col·locàvem un alumne davant d’una cobla ebrenca com la següent: A la vora del riu, mare, m’he deixat les espardenyes.

Mare, no li diga al pare Que jo tornaré per elles24 . hauria d’arribar –amb l’ajuda del professor, que li facilitaria el material necessari i l’orientaria– a tractar de provar (o no) la veritat de l’afirmació de Màrius Serra, a poder realitzar una resposta semblant, però més resumida (i sense les indicacions pedagògiques). Un exemple és el que ara escriuré:

)

)

- A la vora del riu, : els llocs d’aigua dolça són els lloc tradicionals de trobada dels enamorats25 . Hom pot trobar encontres a les vores de rius a las cantigas de amigo gallegues, al cançoner tradicional castellà i, també, el recurs apareix a obres d’autor com Fuente Ovejuna de Lope de Vega.

- , mare, : que la mare, la germana o una amiga esdevenen molt sovint confidents de les noies pot trobar-se a las jarchas, al cançoner tradicional castellà i a las cantigas de amigo.

- m’he deixat les espardenyes: caldria parlar de la polisèmia, de l’ambigüitat, del missatge, perquè admet tant una lectura real com simbòlica. Una ajuda per al significat simbòlic: és possible que aquesta cobla es cante també per terres empordaneses i J. Pla (1980) la tingués present quan fa pronunciar “Treu–te les sabates!”a la belga considerable de la pensió de Cambridge Street? Ho deixem apuntat. Realment, el que importa és que l’alumnat conega que aquesta polisèmia es troba a d’altres manifestacions líriques tradicionals peninsulars.

- Mare, no li diga al pare,: la noia pot establir un a relació de complicitat amb la mare. Aquesta és impossible d’establir amb el pare. Caldria subratllar molt aquesta contraposició entre la figura materna i la paterna26 . No seria cap desgavell que s’aprofités l’ocasió per fer saber a l’alumnat que pares, germans, promesos, oncles, cosins… es veien obligats a defensar l’honor de filles, mullers, enamorades, cosines… als dramas de honor del teatre del Segle d’Or castellà i aprofitar per parlar breument de Lope de Vega, de Tirso de Molina i/ o de Calderón de la Barca.

- que jo tornaré per elles: de nou la polisèmia; la noia tornarà únicament al lloc de la falta per recuperar les espardenyes?

Serà l’excusa per tornar-se a trobar amb l’enamorat? Situacions paregudes podem trobar al cançoner tradicional castellà.

Com a conclusió, hom pot dir que, si més no, aquesta cobla sí que pertany al grup que, talment com si es tractés d’un notari, certifica la validesa de l’afirmació de Màrius Serra.

NOTES 1 Una de les darreres vegades que ho ha manifestat ha estat amb motiu de la presentació del llibre El nuevo dardo en la palabra. El professor aragonès es refereix al castellà, però hom creu que pot aplicar-se també al català.

2 Entrevista publicada l’11 de juliol del 2003 a La Veu de l’Ebre. Ens hem permès la llibertat d’estendre l’abast de la pregunta (que únicament es referia als escriptors locals).

3 Si hi ha algú interessat cal que sàpiga que les declaracions originals poden llegir-se a La Vanguardia del 17 d’agost del 2003. “Ma mare m’envia a escola” es fonamenta en la creença que la literatura popular i folklòrica pot interessar i/o agradar a l’alumnat. Personalment crec que aquesta és més interessant que alguna de les lectures obligatòries dels meus anys de BUP. 4 Com en el cas anterior, les declaracions originals poden llegir-se a La Vanguardia del 17 d’agost del 2003. Penso que el coneixement de la literatura popular pot afavorir l’adquisició d’aquest costum.

5 Per la seua importància, no podem oblidar la monumental obra Refraner català de la comarca de Tortosa d’E. Bayerri. També podem trobar refranys ebrencs reunits a Rosa Sánchez i altres (1994).

6 Representat, per exemple, per La Veu de l’Ebre.

7 D’aquesta forma l’alumnat pot aprendre «mínimament» nocions de dialectologia (tant general [què és un dialecte] com particular [algunes característiques del tortosí enfront del català central i estàndard]).

8 També pot fer-se en el cas de cobles, romanços i rondalles. El professor aprofitarà per parlar a l’alumnat tant de l’evolució de la recollida de dades (del llapis i paper

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

7

((

( ( D O S S I E R : L I T E R AT U R A O R A L ) )

de Milà i Fontanals o de Menéndez Pidal a la possibilitat d’enregistrament per mitjans magnetofònics) com que s’han de valorar i d’acceptar totes les variants, que només la freqüència en l’ús les fa més importants i que a priori cal considerar-les totes equivalents.

Seria interessant realitzar totes les enquestes i dedicar una sessió a discutir la vitalitat actual de la literatura popular per mitjà de les dades obtingudes a les enquestes.

9 Les composicions referides als nostres pobles les podeu trobar a A. Pallarès i Lleó (1995).

10 Tant en el cas de les cobles com en el dels romanços, l’alumne haurà de conèixer prèviament les principals figures retòriques (que s’han pogut programar a 3r d’ESO) i rudiments de mètrica (possiblement programats a 2n d’ESO o a 3r d’ ESO).

11 D’aquesta manera hom intentarà provar, en cas que s’establisquen relacions entre elles, que “el més local és sempre el més universal” (Màrius Serra). A l’apèndix trobaran una cobla ebrenca i el guió de resposta al qual, resumit, hauria d’arribar a l’alumnat.

12 L’anàlisi estilística de les cobles té per finalitat mostrar que la lírica popular, caracteritzada sovint de senzilla (al·ludint a la falta o a la pobresa dels recursos estilístics utilitzats) enfront de la lírica culta d’autor no és pas senzilla. La diferència entre totes dos líriques rau en el fet que en la primera, per raó del seu tarannà, els recursos estilístics han perdut la seua capacitat d’estranyament i no es noten; mentre que en la segona la voluntat d ‘estranyament és buscada de forma conscient i molt sovint es fa de manera tant evident i mal feta que resulta un llenguatge estrany i incomprensible. És per aquest motiu que cal considerar més perfecta la

)

)

lírica tradicional i popular. Es tracta del mateix cas que en els palíndroms, els millors són aquells que es produeixen i no es noten.

13 Aquest és el cas de la cobla “Ma mare m’envia a escola” de la qual em serveixo per intitular l’escrit. La versió ebrenca és: Ma mare m’envia a escola/ amb un llibre sense tapes/ i a la primera lliçó: “Alça Maria, que em xafes!” (a Rosa Sánchez i altres (1994), pàg. 81) i la versió que canten Els Trobadors d’Atzeneta del Maestrat és: Ma mare m’envia a escola/ en un llibre sense fulles/ i a la primera lliçó: El mestre me pegue surres /.

14 No caldria dir que aquesta és més evident en el cas de les cobles.

15 Extret d’ E. Bayerri (1976).

16 Extret de J. Moreira (1979).

17 Extret de J. Moreira (1979).

18 Extret de J. Moreira (1979).

19 Extret de J. Moreira (1979).

20 La trobem a Quico el Célio (1998) i a J. Moreira (1979).

21 La trobem a J. Moreira (1979) i a Quico el Célio (1998).

22 La trobem a l’enregistrament sonor “Mira bé el que et dic” (1999) de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. També a J. Moreira (1979).

23 Totes dos composicions comencen amb una invocació a la divinitat perquè aquesta siga favorable i done forces als cantadors en la seua recitació, subgènere dels tòpics de la declaració de la causa scribendi.

24 A Rosa Sánchez i altres (1994), pàg. 18.

25 Si bé la interpretació que dóna d’aquest fet J. Victorio (1995) és diferent.

26 Present a la lírica tradicional.

COMUNICACIÓ D’EXPERIÈNCIA: LLAR D’INFANTS DE LA CREU ROJA DE TORTOSA Antònia Panisello Blanquet llarinfants@crojatortosa.org Llegendes Rufolet, Rubí i la Cucafera L’equip educatiu de la Llar d’Infants Creu Roja de Tortosa com a Festival de Fi de Curs ha anat treballant diferents llegendes i fets històrics que han passat a Tortosa.

Se va realitzar una obra de la Llegenda de Rufolet, Rubí i la Cucafera. D’aquesta llegenda la professora de música va fer una auca.

L’equip educatiu de la Llar d’infants Creu Roja de Tortosa té en compte adaptar el llenguatge de forma que siga aclaridor, entenedor, dolç i bonic i té com a objectiu arrelar l’infant al seu entorn més proper, ja que considera que ha de conèixer les seues raïls i ha d’estimar-les.

Partim de fonts extenses i nosaltres hem adaptat aquesta llegenda a l’edat dels nostres infants.

L’orde de l’atxa A Tortosa hi ha una orde que celebra les virtuts de la dona. Els nostres infants ho han de conèixer perquè lloa la valentia de les ciutadanes tortosines. Aquest és un fet diferencial de la nostra cultura i com a tortosines i tortosins l’hem de conèixer, ja que al llarg del temps s’ha anat actualitzant i lluint de diferents maneres, segons les èpoques, la dona tortosina.

Aquesta història ha estat portada al teatre i adaptada als nostres infants. Si us interessa, podeu contactar amb nosaltres i us la facilitarem.

8

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

El Renaixement tortosí També vam fer un obra de fi de curs sobre el Renaixement tortosí; per tant, el tenim també desenvolupat tenint en compte l’edat del nostre alumnat.

L’explicació de per què es fa una festa popular, ja que Tortosa va ser a l’època renaixentista un gresol de diferents cultures i convivien pacíficament moros, cristians i jueus.

Els nostres infants han de saber que Tortosa era un referent per a altres pobles i era una cruïlla de cultures, cosa que feia enriquir el seu bagatge cultural.

Actualment ho recordem amb la festa del Renaixement en la qual tots ens sentim implicats i hi participem activament sortint la gent de Tortosa i de les seues rodalies al carrer.

Aquesta festa s’està convertint en un referent cultural a nivell musical, gastronòmic, d’indumentària... Cada any s’incorporen nous elements culturals enriquidors.

((

( ( D O S S I E R : L I T E R AT U R A O R A L ) )

)

)

EL POU DE LA GOJA REVISTA INTERACTIVA DE LITERATURA ORAL Àngel Vergés i Gifra http://www.xtec.es/~averges3 Em dic Àngel Vergés i sóc un mestre de Primària del CEIP Pla de Girona. L’any 2003 vaig crear una revista virtual dedicada a la literatura oral. La realització de la revista va sorgir a partir de la conjunció de dos factors: acabava de realitzar tres tallers de literatura oral en una escola i finalitzava un curs telemàtic de disseny i creació de pàgines web.

Un curs molt interessant per aprendre a crear i dissenyar pàgines web amb el programa Dreamweaver.

Els tallers de literatura oral els vaig portar a terme a l’escola d’Aiguaviva. Es tractava d’un taller de faules, un altre de rondalles i un altre de llegendes.

Amb aquests tallers vaig descobrir com els nostres textos orals ens permeten treballar la llengua d’una manera amena i divertida. El nom de la revista, El pou de la goja, és el títol d’una llegenda de les Gavarres.

Tinc la intenció de publicar un número d’aquesta revista cada any i dedicar-lo a un personatge divertit de les rondalles o bé a un gènere en prosa concret de literatura oral. El primer número de la revista El pou de la goja està centrat en un personatge fantàstic: la fada. Així podreu descobrir les característiques de les petites dames, les velles dames, les dames blanques i les dames verdes.

El segon número estarà dedicat i centrat en el gènere de les faules i apareixerà a finals del mes d’abril d’enguany.

En el primer número he obert diverses pàgines a la participació de tothom. Una de les pàgines del web és un recull de fórmules de començament i d’acabament de rondalla.

Una altra pàgina presenta les diferents virtuts màgiques d’algunes flors i plantes que apareixen a les rondalles. No solament la flor penical té poders, sinó que el mateix julivert, la margarida o el marduix us poden sorprendre amb els seus poders.

El primer número de la revista presenta també una llegenda italiana: L’origen del cirerer d’arboç. Us heu adonat mai que el cirerer d’arboç té els tres colors de la bandera italiana: el vermell de la seva fruita, el verd de les seves fulles i el blanc de les seves flors?

En El pou de la goja trobareu també un apartat de llibres i enllaços d’Internet interessants per treballar amb la mainada.

Des d’aquest escrit vull fer una crida oberta a tots els professionals de l’educació que estimen la llengua del seu país i la seva riquesa cultural perquè s’animin a col·laborar en aquest projecte.

Gràcies a tots.

FRASES FETES I CANÇONS Manel Joan Arinyó Quan volíem ensarronar algú li déiem que havíem vist una pel·lícula titulada: La venjança de don Mendo, tres cagant dalt d’un paller i tira pelluc, que m’estaque!

«La vergonya cria ronya!», és una frase que vaig sentir centenars de vegades, i quasi sempre referida a mi. La primera volta que me la digueren estava jugant al billar en els Futbolins i, com que me la vaig agafar al peu de la lletra, em vaig mirar els canells i els avantbraços per comprovar si era de veres que hi tenia ronya!

«A cobrar a les Penyes Roges!», volia dir que la portaves Clara, si pensaves cobrar aquell deute.

Parlant de deutes, «Ser més pesat que un deute», o que «un porc en braços», ho aplicàvem als llaunes, als ploms, als pallisses. Per una altra banda, als arreus els déiem que eren «més bastos que una corbella!»

Quan jugàvem a boletes i només valia a pegar-li a l’altra directament, advertíem: «De recolp frèndit.» O flèndit, no puc assegurar-ho.

«Ai, caque!», era la manera més senzilla i directa d’aplaudir les gestes, reals o imaginàries, d’algú que tenies davant. No cal dir que era una expressió amb un deix d’ironia més que considerable.

Que t’engaltaren «La figa ta tia!» era una cosa que no tenia massa importància. Amb tot, si tenies ganes de trobar-li els tres peus al gat, només havies de buscar el cosí que tingueres més a prop i dir-li-ho. L’embolic estava assegurat, ja que ta tia era sa mare, i que et digueren «La figa ta mare!» no ho podies consentir de cap de les maneres. Molt menys quan l’insult te’l feien en la cara, sense emprar cap subterfugi i escatològicament pujat de to: «Em cague en la figa ta mare!», amb perdó. L’expressió, com comprendran, es podia barroquitzar fins a límits estratosfèrics: «Ja m’he cagat enmig del repomet de la figa ta mare, so tio fill de puta maricó!». Compare!

«Ca u panya!», ha de ser necessàriament la degeneració comarcal de: «Cadascú s’apanya!». Al meu poble continua tenint una força determinant quan vols que algú et deixe tranquil i no

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

9

((

( ( D O S S I E R : L I T E R AT U R A O R A L ) )

es clave en els teus assumptes.

I com aquestes, mil.

En un aspecte més melòdic hi havia una pila de cançonetes populars. Per exemple, aquesta: Xurro maleït, orelles de palmera (o de figuera), quan et casaràs?

Allà a la primavera!

O aquesta altra: Amolla la xiqueta, calent, que és molt xicoteta, calent!

Una cosa que xalava a manta era saber paraules que els altres ignoraven. Una que jo vaig ensenyar als meus amics va ser «lechón», que immediatament li vam aplicar al menut dels Huguet, que pujava tendre i populós com ell sol. Doncs bé, com que el xicon no coneixia el significat de la paraula, la va acceptar de grat com a malnom. Però, ah collons el dia que se’n va assabentar! No se’ns carregà de miracle, i això que era el més fluix de. la colla! Un porcell enfurit és el que pareixia, perquè es veja si li estava ben aplicat el motiu o no!

Atesa la meua ascendència materna catalana, hi havia una sèrie d’expressions que jo havia gairebé mamat, mentre que els meus amics les desconeixien per complet. «Menjar sol com la truja d’en Tàpies» i «La renda d’en Ròtxil» eren frases que tenia perfectament integrades en el meu vocabulari passiu, és a dir, les sabia però no les emprava mai. Per vergonya, és clar.

Quan va arribar el meu cosí Jaume, com que ja n’érem dos,

)

) A la dreta: Manel Joan Foto: MRP

vaig començar a amollar algun terme no genuí. Banyut!, va ser el mot que més va intrigar els amics, i tot perquè van intuir des de primera hora que es tractava d’un insult. No paraven mai de demanar-nos que els en diguérem el significat, però el meu cosí i jo ens féiem els durs i els déiem que ni pensar-ho ni somiarho. Una vesprada es van armar de valor i se n’anaren a preguntar-ho a la botiga. Ma mare els ho va dir i se’ns acabà l’exclusivitat.

Anem anant, vuit i quart!

Et ficaré el braç dins la mànega!

A protestar a la CNS! Seixanta-nou? Tapat la figa, que plou!

(Extret del llibre Com la flor blanca, pàgs. 157-159.

Edicions Bromera. Col. L’eclèctica, 27. Alzira 2003)

CONTAR I CANTAR Adelaida Pelegrí Sarlé Hi havia un temps que escoltar contes era la màxima diversió.

Els guerrers i els reis no demanaven res de millor. Sempre ha estat desitjat com un mitjà popular d’esbargiment. I aquest art és revelat com a valor educatiu a partir dels continuadors de Froebel, com un mitjà en interès del cultiu de la intel•ligència.

Fa només cinquanta anys, no hi havia televisió; pels boscos i pels prats corrien quatre gats, la mar era més blava, la ginesta feia olor i el més important de tot, es passava molt temps al costat dels iaios i pares escoltant aquelles històries que ells havien escoltat abans.

El meu iaio Ramon m’explicava El GAT AMB BOTES. Jo estava assegudeta a la seua xarranca davant la llar de foc; encara sento ara aquelles vibracions que m’arribava a transmetre per mig de les seues paraules, quasi a ran d’orella. Aquelles percepcions van ser tan profundes i importants, que van ser l’inici del meu afany de lectura, sempre per gust i plaer.

Quan va arribar a les meues mans el primer exemplar escrit, vaig saber que el seu autor era Charles Perrault, nascut a París, on visqué durant el segle XVII. Era el petit dels cinc fills d’un advocat. Això de ser el petit, ja sabeu que és molt important als

10

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

contes. Charles s’encarregava de les obres als palaus del rei i també escrivia i llegia molts llibres i els discutia a l’Acadèmia Francesa. L’Acadèmia era l’encarregada de redactar un gran diccionari de la llengua. Vivia entre nobles i gent rica, els únics, a més dels clergues, que llavors llegien. En aquella època, d’això fa tres segles, només escrivien grans llibres, de les grans ciències, que els hòmens grans estudiaven.

Però per als pobres, per als xiquets que escoltaven contes, no n’hi havia cap de llibre.

A Charles Perrault els contes li agradaven molt i com que volia que tots els xiquets poguessen tindre contes, sense dir res a cap dels savis que escrivien llibres, ell en va escriure un, amb tots els contes que recordava: CONTES D’ANTANY (també anomenats Contes de la mare Oca. Aconseguí una gran fama i va inaugurar el gènere literari dels contes de fades. Això va ser l’any 1697 i en aquest llibre va sortir escrit per primera vegada el conte del GAT AMB BOTES. EL DRAC DEL RIU EBRE Es troba als afores de Tortosa, al peu de la muntanya de Birset.

((

( ( D O S S I E R : L I T E R AT U R A O R A L ) )

)

)

s’asusta, pos és lo que ell diu - De quan la Cucafera és de fusta?

Cucafera, Cucafera, Ets la Tortosa gresquera De les festes dels carrers, Quan en peu de guerra espera Que toquen los dolçainers.

Per aquells verals sortia un terrible drac que tenia el seu cau dins el riu Ebre i que podia caminar, nadar i volar.

Era el terror de tota aquella rodalia, fins que un esforçat cavaller el va matar i va cobrir el seu cos infecte amb un gran munt de pedres, que no minvava amb el curs del temps, ans el contrari, més aviat s’engrandia. Això era degut a que tots els vianants que passaven per la vora hi tiraven una pedra, portats per la creença que, si tan poques n’hi hagués arribat a haver, el monstre s’hauria pogut aixecar, s’hauria reviscolat i hauria tornat a devorar la gent.

Contada per Teresa Barrobés, de Tortosa (1911) (Moreira, 1934, 304) RITMES D’APRENENTATGE Proposem les activitats complementàries de reforç següents: Hi ha més dies que llonganisses, i més setmanes que butifarres.

Per a l’home ocupat no hi ha dia llarg.

Qui dia passa, any empeny.

Tal dia farà un any.

Tots els dies són sants i bons.

Un altre dia serà!

Acabat de dir acabat d’oferir.

- Ditxo va, - Ditxo ve, - Ditxo passa - Pel carrer.

Lo dilluns va dir al dimarts que passés per cal diumenge i pregunta al dijous si era veritat que el divendres havia dit al dissabte que era festa el diumenge.

Lo millor conte és lo conte de la vella.

Content jo, content tothom.

Allí on va la corda va el poal.

Dels xiquets terror i encant, de Vicent Segura espant i raó té si

• DEL FOLKORE TORTOSÍ. Costums, ballets, pregaries, jocs i cançons del camp i de la ciutat de Tortosa. 1934 de Joan Moreira.

Cooperativa Gràfica Dertosense de Tortosa. Edició 1979.

Moreira recollí durant més de trenta anys, directament de llavis de gent del nostre poble, dixant per a mestres especialitzats, la seua classificació científica i sistemàtica.

• ESPURNES DE LA LLAR de Ramon Vergés Pauli (1874-1938) Proposem activitats d’ampliació: Recerca d’algun conte (a la bliblioteca de classe, de l’escola, del barri), lectura, resum i explicació davant dels altres.

Redacció d’un diàleg entre dos personatges fantàstics, mitològics o de llegendes.

També podem trobar una bona antologia al Recull de poemes per a petits i grans, de M. Antònia Pujols i Tina Roig. De l’Ed. Kairós.

També al llibre, Como aprendrer a escribir literariamente de G. Campo Villegas.

I entre els treballs fets per alumnes amb poemes d’autors reconeguts, cal destacar els de l’escola Cooperativa El Puig, sobre M. Martí i Pol i Josep Carner, publicats a Edicions del Mall.

A casa nostra tenim L’Illa dels Bous. Edita ¨La Finestra S Coop.

C. Ltda ¨ Graficur Tortosa 1989 . Amb poemes de Josep Ramon Roig, Ricard Martínez Pinyol i Andreu Subirats.

DOS XIQUETES Hi ha dos amiguetes, gronxant-se al parc.

Sense temps, esperen si passa res, Xarren, es conten coses i pel·lícules; La de la coeta riu i balanceja Lo seu gosset d’amela i de sal.

Allavontes, la morena primeta Estira les llargues cames i balla.

Elles soles suren damunt del temps.

Un mecànic fa espurnes soldant ferro.

Ara la primeta enrosca l’altra Amunt en un catxú de roda gran.

S’aturen un instant. Hi ha una font d’espurnes, The Clash, i un Interroler travessant.

Dos xiquetes a l’estació jugant, La de verd, l’espurneig i la de blau.

Escriure poemes sobre temes relacionats amb els seus interessos personals, (la bicicleta, un partit de futbol, un dia de platja o de muntanya…) És important que perguen la temor a escriure fins i tot els seus somnis. L’acte d’escriure hauria d’ésser per a ells com el respi-

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

11

((

( ( D O S S I E R : L I T E R AT U R A O R A L ) )

rar, com el menjar, com el dormir… Cal que s’expressen contant les petites coses de cada dia.* A casa nostra tenim ¨joglars¨, que s’expressen cantant, i la poesia els surt de dins de manera creativa i utilitzant el llenguatge popular. (Lo Canalero) De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, Agulles de cap agulles de cap, Agulles de ganxo.

I, a continuació els poemes van seguint com si fossen serpentines.

Avui he sentit jotes, xerinoles i renecs a la muntanya dels veïns.

Feia temps que no hi anava, a Mitjamàquila (entre el Coll de l’ Alba i l’Ampolla).

Però les olives no es recullen soles.

El mateix deuen pensar els veïns, que ja fa deu anys que ronden per aquests andorrials.

((

)

)

Això sí, quan no volten cantant pel món que, ultimament, és gairebé sempre.

Són Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.

-¨En esta jota que canto li demano a l’any que ve que si porta bona sort li porte a aquell que no en té¨ Porten deu anys cantant jotes… i nadales. Han editat més de mitja dotzena de discos. L’any 1994, la discogràfica Tram editava el seu primer disc: ¨Es cantava i es canta¨. Aquest àlbum va permetre als Quicos actuar per primera vegada al Tradicionàrius de Barcelona.

La seua manera de fer musiqueta pot engrescar els alumnes a fer-ne també ells, ja que cal que s’adonen de la relació que hi ha entre recitar poemes i cantar.

( ( EXPERIÈNCIES ) )

)

)

TEMPS DE FAMÍLIA: AJUDAR A SABER EDUCAR Josep Maria Eguren Querol / Claudina Maria Marco Marhuenda (Mestres i formadors) Durant els mesos de març, abril i maig de 2004, el Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya ha organitzat una sèrie de xarrades – col·loqui per a les entitats (AMPA, llars d’infants, ludoteques...) que les van sol·licitar.

Aquesta sèrie de xarrades tenien un títol: “Temps de família”, i estaven articulades al voltant de quatre temes: Valors, Lleure, Convivència i Comunicació, per a tres franges d’edat diferents: 0-6 anys, 6-12 anys i 12-18 anys; la qual cosa, suposava un total de 12 xarrades diferents a poder triar per les entitats, segons els seus interessos. Cal dir que l’acollida d’aquesta iniciativa (com també ho va ser la seua primera edició l’any 2003) fou molt ben acollida per les diferents entitats d’arreu de Catalunya relacionades amb el món de l’educació. La participació de les famílies assistents a les diferents xarrades – col·loqui va ser molt activa, i també molt enriquidora, també per als mateixos conferenciants. Tot va constituir una experiència excel·lent que valdria la pena que es seguís organitzant els propers cursos.

Com a exemples d’alguns temes que van poder exposar-se durant aquestes xarrades, en posem dos. El primer, un cas de convivència o relació familiar amb adolescent que ens convida a pensar com actuar. I el segon, un quadre – esquema que ofereix unes orientacions de com ajudar als estudis segons la personalitat de cadascú.

“MOMENTS DE QUALITAT: MOMENTS ESPECIALS” Una mare ens explica: Una nit, quan em disposava a anar a dormir, em vaig trobar sobre el meu llit una nota del meu fill adolescent, de 14 anys, que deia així: “Mamà: com les relacions entre tu i jo van cada cop més malament he decidit no tornar-te a parlar mai més, només per les qüestions estrictament indispensables... signat: el teu fill”.

12

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

Després de reflexionar molt sobre la nota i pensant molt profundament en quines coses havia fallat respecte a les relacions amb el meu fill, vaig escriure i deixar damunt del seu llit la següent carta: “Estimat fill del meu cor: T’estimo molt, sé que tu també a mi, i per això em sap greu que estem allunyats. La prova de que tu m’estimes és que vas dedicar-me temps per escriure els teus sentiments i deixar-los prop del meu cor.

No sé ben bé què és allò que ens ha allunyat, però sé que és alguna cosa de casa i també sobre mi que no m’havia donat compte, i que des d’avui em proposo començar a canviar.

Sé que ja no vols parlar amb mi, i respecto la teua decisió. Estic segura que a tu també et sap mal haver arribat a aquest extrem, igual que a mi.

Malgrat això, m’agradaria que tu i jo ens en anéssem a parlar a un altre lloc que no fos la casa... vull conèixer-te més.

Si et sembla bé et convido a menjar. Tu digues on vols i quan. I no et preocupis, fill meu: aquest lloc i aquest temps seran sagrats, sense maldar-te, ni donar-te consells ni rotllos de mare educadora.

Només vull escoltar-te i parlar una mica amb tu.

T’estimo molt, La teua mare”.

I aquest pla d’acció va resultar bé. Ell va acceptar la meua proposta. En un principi, anàvem a menjar on ell suggeria, fins que un bon dia ell mateix em va començar a dir: “Mama, avui anem on tu vulguis”.

Quan de temps duraven aquestes sortides a menjar? De vegades una hora, de vegades 45 minuts, i d’altres dos hores.

Ell em deia a quina hora havia d’anar-se’n i jo el recolzava. Poc a poc vam començar a parlar de tot i compartia amb mi el seu món i les seues amistats. Fins i tot va arribar a preguntar-me el

((

( ( EXPERIÈNCIES ) )

meu punt de vista sobre algunes situacions.

A partir d’aquest dia, i per alguns anys, vam sortir el meu fill i jo a menjar junts tots els dimecres. Tots dos esperàvem amb ganes aquest dia. I, definitivament, aquests moments de qualitat, aquests MOMENTS ESPECIALS han estat la millor inversió per a la nostra actual magnífica comunicació. Fins i tot, la meua filla gran també va demanar-me els dijous per a menjar solament amb ella.

TIPUS Nerviós

Sentimental

IMATGE

)

)

En resum: la família és el millor espai de creixement per a l’ésser humà, la construcció del qual és un camí quotidià cap endavant, on “LO” VERITABLEMENT EFECTIU ÉS “LO” AFECTIU. L’afectivitat és la millor eina educativa al nostre abast.

Aprofitem-la!

Com ajudar a estudiar segons el tipus de caràcter? (normalment, sempre serem un conjunt o mescla dels següents tipus)

COM ÉS

COM ORIENTAR-LO

Canvia sovint d’ocupació i d’interessos. Només cerca resultats immediats. Irreflexiu, indecís, distret, inconstant, inestable.

Creació i compliment d’un horari d’estudi. Control diari

Sensible, introvertit, lent en el treball, pessimista, insegur amb ell mateix, rancuniós, vulnerable. Treballador, abandona davant les dificultats.

de les seues tasques escolars. Fites assequibles de dificultat progressiva. Fer-li raonar “a bones”. Fomentar-li l’autodomini, l’orde, la puntualitat, la responsabilitat...

Li donarem confiança en si mateix (comprensió + carinyo). Valorarem petits èxits i restarem importància als fracassos. Fomentarem activitats en grup. Li ajudarem a seguir un orde lògic en el seu raonament, perquè en puga traure conseqüències positives i optimistes.

Colèric

Apassionat

Sanguini

Flemàtic

Amorf

Apàtic

Extravertit Intel·ligència pràctica.

Comprèn amb rapidesa i improvisa fàcilment. No acaba del tot allò que comença. Vol fer moltes coses a la vegada. De mentalitat estreta.

Gran capacitat de treball. Magnífic alumne en quasi bé tot. Aplicat.

Independent. Perseverant. Molta memòria. Diligent. Mal esportista.

Prefereix treballar sol.

Mentalitat pràctica i calculadora.

Pensament cerebral i fred. Crític. Pot mentir. Curiós. Deixa les coses mal acabades. Superficial. Optimista.

Manté sempre el mateix estat d’ànim reposat i tranquil. Objectiu i exacte. Intel·ligència lenta, però profunda. Bona memòria. Puntual i rígid en el temps. Molt reflexiu en tot.

Mandrós, desordenat, poc original, només pensa en menjar i dormir, mal pensament abstracte i matemàtic, raonament lent.

Sociable, extravertit, prou bé les socials, naturals, dibuix i música.

Introvertit, testarrut, mandrós, passiu. No li agrada cap matèria, ni vol esforçar-se. Poc creatiu. Manca d’energia i vitalitat.

Que pense en tot abans d’actuar. Que acabe bé allò que comença. Pla de treball i horari que haurà de complir. Partir de qüestions concretes i actuals. Facilitar-li l’aplicació pràctica d’allò que ha estudiat. Tindre’l sempre ocupat i respectar els seus projectes.

Encara que no li manca gaire ajut, li exigirem bons resultats. Procurarem que surta del seu aïllament (tasques comunes o d’ajut als altres) i que reflexione com fa les coses.

Li enriquirem la sensibilitat per l’art (música, pintura...). Li exigirem puntualitat, orde i que acabe bé les faenes. Seguirà un pla de treball amb objectius concrets. Ajudarà els companys. Orientació i control en lectures.

Traure’l del reduït marc en el que viu. Estimular-li noves experiències, convivència, participació, creativitat, amistat, espontaneïtat, generositat, noves idees...

Control exhaustiu en l’estudi diari, orde i disciplina en seu treball, combinar treballs individuals i en grup, li cal aprendre “fent” a partir de situacions reals, i amb descoberta personal. No admetre excuses per a la seua mandra.

Motivació + Exigència.

Procurar que cada dia prove nous mètodes d’estudi.

Mètode d’ensenyament i d’aprenentatge actiu i pràctic: que aprenga “fent” des de situacions reals.

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

13

((

( ( EXPERIÈNCIES ) )

)

)

EL LABORATORI DE FÍSICA I QUÍMICA A L’ENSENYAMENT SECUNDARI Juan José Villanueva Sepúlveda IES Els Alfacs, Sant Carles de la Ràpita 1. Introducció En els nous currículums d’ESO i Batxillerat, en les disciplines de Ciències Experimentals (Física, Química, Biologia i Geologia) es dóna gran importància al treball en el laboratori, on l’alumnat mitjançant les experiències observarà directament el que ha estudiat a classe i als llibres.

El laboratori és un lloc amb instal·lacions, aparells i estris, on es realitzen les experiències que faciliten l’estudi de les diferents matèries científiques. En el laboratori es porten a la pràctica els coneixements teòrics i s’apliquen les tècniques més comunes que permeten comprovar les hipòtesis obtingudes pel mètode científic. Per això els alumnes han de conèixer els aparells, saber per a què serveixen i utilitzar-los correctament. També han de ser conscients dels perills que pot significar un comportament incorrecte i un ús indegut de productes químics o aparells. Per aquest motiu l’alumnat ha de conèixer les normes de seguretat i fer un ús correcte del laboratori i tot el que es troba en aquest.

2. L’espai El laboratori ha d’ocupar suficient espai físic, perquè puguen cabre almenys 20 alumnes asseguts amb tamborets i els respectius bancs. També ha d’haver-hi una zona d’espai lliure que podem denominar d’emergència i que ha d’estar a prop de la sortida principal; si és possible ha d’estar allunyada dels punts més conflictius del laboratori (vitrina de gasos, banc de laboratori, estufes...) i finalment ha de tindre capacitat per acollir totes les persones que siguen al laboratori. En aquesta zona han d’estar: l’extintor principal, la farmaciola, els sistemes d’alarma i les claus generals de gas, aigua i electricitat. Tot laboratori ha de disposar de dos portes d’accés, que preferentment s’han de situar en llocs oposats i que mentre hi haja personal treballant al laboratori no han d’estar mai tancades amb clau. Les xarxes dels serveis de gas, electricitat i aigua han d’estar protegides i les claus generals han d’estar situades en llocs fàcils de ser tancades ràpidament. Els desguassos han de tindre sempre sifó i les piles i aixetes han de tindre escorredores i han de ser suficientment grans per a poder netejar les buretes. L’espai ha d’estar ventilat (bones finestres, extractors, etc.) de forma que no es puguen acumular gasos. També és necessari disposar d’una dutxa ràpida, que s’ha d’instal·lar en un lloc de pas o com més a prop millor d’on estiga treballant l’alumnat. En un altre lloc proper als bancs de treball és important disposar d’una pileta rentaülls.

Als prestatges del laboratori sols han d’estar els reactius i productes químics que utilitzarem normalment i en mínimes quantitats, la resta ha d’estar al magatzem annex que ha de ser una cambra ben ventilada i fresca. Per al magatzem s’ha de tindre en compte les mínimes mesures de seguretat com: • No guardar els líquids inflamables i perillosos en recipients

14

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

oberts, els envasos s’han de tancar sempre, fins i tot quan es queden buits.

• Evitar la realització de treballs que produïsquen espurnes o generen calor prop del magatzem.

• Tancar amb pany i clau el magatzem al qual no ha de tindre accés l’alumnat.

• Evitar transvasar o canviar d’envàs les substàncies perilloses.

• Emmagatzemar les substàncies degudament separades, agrupades pel tipus de risc que poden generar i respectar les incompatibilitats. Pel que fa als criteris d’incompatibilitat que s’indiquen a la taula següent, només s’han d’emmagatzemar junts aquells grups de productes en la casella comuna dels quals s’indica SÍ.

( 1 ) Es poden emmagatzemar conjuntament si els productes corrosius no estan envasats en recipients fràgils. ( 2 ) Es poden emmagatzemar junts si s’adopten certes mesures de prevenció.

3. Les normes de seguretat 1. Mentre l’alumnat roman al laboratori s’aconsella l’ús de la bata de laboratori i ulleres de seguretat.

2. Els guants s’han d’utilitzar per a la manipulació dels productes càustics.

3. Les lents de contacte poden ser molt perilloses en cas d’esquitxades accidentals, es recomana l’ús d’ulleres graduades o ulleres de seguretat especials.

4. No s’han de pipetejar líquids amb la boca, cal utilitzar la propipeta corresponent.

5. No s’han d’olorar vapors de dissolvents. Quan en una experiència es desprenguen gasos tòxics s’ha de fer en la vitrina, l’atmosfera del laboratori s’ha de mantindre com més neta millor.

6. No abandonar el lloc de treball quan s’està realitzant una reacció o una destil·lació.

7. Està completament prohibit fumar, menjar o beure al laboratori.

8. Cal evitar el contacte dels productes químics amb la pell.

9. No s’ha de tastar ni tocar cap producte químic.

10. Per a detectar l’olor d’una substància, no s’ha de col·locar la cara directament sobre l’ampolla o el pot de reactiu. És possible fer arribar una petita quantitat de vapor al nas, si s’utilitza la mà oberta en forma de pantalla i es dirigeix cap al nas.

11. Quan s’escalfa una substància amb un tub d’assaig, l’extrem obert del tub no s’ha de dirigir a cap persona a fi d’evitar accidents.

((

( ( EXPERIÈNCIES ) )

12 Si, per accident, es vessa un àcid o altre producte corrosiu, s’ha de rentar immediatament amb aigua.

13. Els cabells llargs s’han de portar recollits.

14. No connectar les mantes calefactores sense un matràs dalt i connectar la calefacció de forma gradual i mai a la màxima potència.

15. En cas de trencament de material, l’alumne ho comunicarà immediatament al professor a l’efecte de reposar el material trencat.

16. No es podrà traure cap tipus de material fora del laboratori sense permís del professor.

17. Les mans es protegiran amb guants o un drap quan s’introduïsca algun tap en un tub de vidre, per a evitar talls.

18. Cal evitar, a l’hora de pesar amb la balança, qualsevol pertorbació que puga induir a errors com: vibracions, colps, aparells en funcionament o bufar sobre els plats de la balança.

19. Cal tindre molta cura amb els endolls i els aparells elèctrics.

Les activitats a desenvolupar pel professor: 1. Comprovar que tot l’alumnat conega les normes de seguretat des del primer dia de classe.

2. Explicar a l’alumnat la ubicació de les sortides d’emergència, extintors, alarmes, dutxa, rentaülls, etc.

3. L’ús de la farmaciola d’urgència.

4. Realització de demostracions de les mesures de seguretat.

5. Donar instruccions sobre l’evacuació del laboratori i realitzarne conjuntament amb l’alumnat un assaig.

6. Explicar a l’alumnat el significat dels diferents símbols i pictogrames que apareixen en les etiquetes.

Explosiu E, productes que són sensibles als colps i que poden explotar amb l’efecte d’una flama o per la fricció (nitroglicerina).

Comburent O, productes que en contacte amb altres, especialment amb els inflamables, originen una reacció altament exotèrmica (desprenen calor) (clorat de potassi).

Inflamable F (fàcilment inflamable) F+ (extremadament inflamable), aquest símbol s’utilitza per a substàncies autoinflamables (fòsfor), gasos fàcilment inflamables (butà) i substàncies que amb contacte amb l’aigua desprenen gasos inflamables (sodi).

Tòxic T (tòxic) T+, productes que inhalats, ingerits o en contacte amb la pell provoquen lesions i fins i tot la mort (clorur de mercuri).

)

)

Corrosiu C, els teixits vius i altres materials són destruïts amb el contacte d’aquestes substàncies (àcid sulfúric).

Irritant Xi, substàncies que actuen sobre la pell, els ulls i les vies respiratòries (amoníac).

Nociu Xn, l’absorció d’aquests productes produeix lesions de menor gravetat (piridina).

Perillós per al medi ambient N, substàncies que presenten o poden presentar riscos immediats o futurs per a un o més components del medi ambient (mercuri).

4. Treball de l’alumne Neteja del laboratori El treball al laboratori requereix una neteja escrupulosa tant del material utilitzat com dels bancs del laboratori. En finalitzar cada sessió de treball, l’alumnat ha de netejar tots els estris que ha utilitzat. Per a netejar les peces de vidre, ha de començar per eliminar els residus sòlids si els hagués, utilitzant la vareta de vidre. No llançar mai els sòlids a la pila, cal depositar-los al contenidor de residus. Les peces de vidre s’han de netejar amb aigua i detergent i finalment s’han de rentar amb aigua de l’aixeta.

Si hi hagueren residus de dissolvents orgànics, primer els dissoldríem amb acetona i després ho netejaríem de la mateixa forma que abans. Si algun material no queda net, repetirem la neteja. El material net s’ha de deixar escórrer i si és necessari s’asseca amb paper o a l’estufa (el material volumètric mai s’ha d’assecar a l’estufa). Les buretes s’han de deixar netes cap avall i amb la clau oberta per evitar que s’obturen.

L’aigua és un bé escàs, cal estalviar-la. També en acabar la sessió l’alumnat ha de deixar net el seu lloc de treball, és a dir, la taula del laboratori. Així per a cada sessió el professor nomenarà dos alumnes encarregats de la neteja dels llocs comuns: piles, balances, bancs comuns, etc.

Diari del laboratori Cada alumne o grup de treball ha de portar un diari de laboratori, on anotarà la data, les observacions, les dades obtingudes, els càlculs aritmètics i les qüestions prèvies i postlaboratori realitzades en cada experiència. El quadern ha de ser de quartilla perquè no ocupe molt. No s’han d’utilitzar fulls solts per a aquestes anotacions, perquè al final acaben perdent-se. El diari ha d’estar a disposició del professorat perquè aquest puga revisar-lo i avaluar-lo periòdicament.

Memòria de la pràctica Cada alumne o grup de treball ha d’elaborar la memòria de la pràctica. Serà mida foli i les pàgines han d’anar numerades.

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

15

((

( ( EXPERIÈNCIES ) )

S’ha de fer constar: 1. Portada amb: el títol de la pràctica. No s’admetran dibuixos, ni rètols grans amb colors forts. A la part inferior dreta ha d’anar el nom de l’alumne o components dels grup de treball, grupclasse a què pertany, nom del professor, Departament de Ciències i nom de l’institut.

2. Objectiu de la pràctica. Màxim 10 línies.

3. Mètode experimental. Exclusivament el procés experimental: material i reactius utilitzats, muntatge experimental realitzat, metodologia de la presa de dades obtingudes i altres detalls procedimentals.

4. Resultats. Observacions realitzades i dades obtingudes.

Presentació amb taules si és possible.

5. Anàlisi dels resultats: discussió dels resultats obtinguts d’acord amb els conceptes coneguts i realització dels exercicis postlaboratori.

6. Conclusions que puguen traure els alumnes de l’experiència i possibles errors experimentals produïts.

((

)

)

7. Bibliografia Abans de començar la sessió el professor entregarà a l’alumnat el guió de la pràctica, en aquest hi haurà: una petita introducció teòrica, els aparells, material de vidre i reactius a utilitzar en l’experiència, el procediment ben explicat pas a pas on inclourem les quantitats de reactius a utilitzar, i finalment les activitats postlaboratori que poden ser qüestions, problemes o taules.

El professorat ha d’avaluar tots aquests conceptes especialment l’interès, l’actitud i el compliment de les mesures de seguretat, també és important la realització d’una forma acurada i ben ordenada de la memòria de la pràctica amb tots els seus apartats resolts, s’ha d’incidir en els càlculs numèrics si els hi hagués i les conclusions. S’ha d’avaluar també el treball al laboratori, és a dir, el procés manipulatiu i en aquest hem d’incloure el diari de laboratori. La nota de les pràctiques ha de ser una sola i el percentatge sobre la nota global ha de ser a criteri del professor.

( ( CELEBRACIONS ) )

)

)

75 ANYS D’INSTITUT Ferran Buera L’IES «J. Bau» possiblement és més conegut com l’Institut de Batxillerat de Tortosa, o també, pels més veterans, com Instituto de Enseñanzas Medias. Amb aquests tres noms, l’Institut ha complit setanta-cinc anys. Molts dels professors actuals han estudiat a l’Institut. Jo mateix vaig fer el Preu i ara porto molts anys com a professor, he estat cap d’estudis i director. Dic això últim perquè, de vegades, és molt difícil dir objectivament allò que penses. S’hi barregen vivències, emocions, experiències, moltes hores de dedicació i, sobretot, l’agradable record de tants de nois i noies que justifiquen plenament el treball que es va fent.

Dels tres últims plans d’estudis secundaris, qui els ha conegut valora –molt en general– com a bo el dels sis cursos de Batxillerat més el Preu o COU. Els filtres de les dues revàlides mantenien un nivell prou alt i també seleccionaven, mai de forma elitista, els alumnes. El BUP més COU també va funcionar prou bé. El nostre Centre, sense fer una selecció prèvia, va obtindre sempre uns excel·lents resultats a les Proves de Selectivitat. Un dels objectius més satisfactoris va ser la descentralització de les PAAU. Es va aconseguir que els tribunals es traslladessen a les Terres de l’Ebre, i concretament a Tortosa i al «J.Bau».

L’últim projecte, però, no ha estat tan efectiu. Tot i la llarga etapa d’experimentació, sense recursos i amb el voluntarisme del professorat, l’ESO no ha acabat de quallar, i d’això se n’ha ressentit el Batxillerat.

No es veu amb bons ulls la Llei de Qualitat, aprovada per la majoria absoluta del PP. Només s’ha consultat els sectors pròxims al partit majoritari. Molts ensenyants, associacions de pares i sindicats esperen que, amb els nous governs, l’estatal i

16

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

el català, aquesta Llei s’ature, que s’escolte les parts interessades i que, amb els recursos adequats, es trobe un projecte participatiu, igualador –no discriminatori socialment i ètnica– laic i d’un nivell més elevat.

Tot i que pot semblar una visió nostàlgica, des de la transició democràtica fins a principis dels anys noranta, la situació als centres d’ensenyament, i concretament al nostre Institut, ha estat una època molt fructífera. La novetat del canvi polític –malgrat els ensurts– els nous aires democràtics i l’obertura funcional dels centres van permetre una interrelació activa dels diversos col·lectius: professors, pares, alumnes i institucions.

L’Institut de Batxillerat de Tortosa es va obrir a la ciutat i als pobles de les rodalies. Es va arribar als mil tres-cents alumnes, amb un Nocturn ple d’activitat. Massa gent per a un centre. Per

((

( ( CELEBRACIONS ) )

això, després de vuit anys d’intentar-ho, es volia aconseguir un tercer institut. Ja ho he dit d’altres vegades: al govern municipal de Tortosa li va faltar la visió de futur i la decisió que d’altres poblacions més petites han tingut: Roquetes, Camarles, Santa Bàrbara...

El primer equip democràtic el presidia Antoni Gomà i jo en formava part com a cap d’estudis. Els tres primers anys prou faena vam tindre per a reconstruir l’edifici, per ampliar-lo, per a iniciar l’ensenyament –encara no oficial– del català, i per a constituir un Consell de Direcció –tampoc no oficial– del qual en formaven part quasi una trentena de representants de tots els sectors.

Ben aviat, al treball pedagògic regulat se li van afegir diverses activitats complementàries no obligades, però sí necessàries per a la formació dels jóvens. Les primeres taules redones amb narradors i poetes dels Països Catalans van servir per a iniciar la normalització de la nostra llengua. Els concursos literaris, fins llavors només en castellà, es van ampliar amb narracions i poemes en català. Va ressorgir l’activitat teatral dels nostres grups i les companyies professionals començaven a ser presents a la nostra sala d’actes. Les competicions esportives s’incrementaven. Quan Gomà es va traslladar a Barcelona, el camí era obert. Es podria dir que vaig heretar la direcció. Amb la immensa col·laboració dels companys de l’equip directiu i d’altres –d’aquells que fan un treball voluntari i no demanen reconeixements– vam crear un ambient fora de mida. I els alumnes? Ells eren els principals protagonistes. Col·laboraven i gaudien de l’ambient. Teatre, molt de teatre, escolar, aficionat i professional. De fet, durant dotze anys, l’Institut va rebre molts de grups i companyies professionals. Taules redones, conferències, recitals, exposicions, cinema, actuacions continuades de la tuna i la coral, sortides, moltes sortides a indústries, al camp, a museus i a teatres. Era un treball interminable per part de la Comissió d’Activitats.

Des dels concursos literaris i des dels consells de redacció de les revistes Somni (1982-1991) i Baula van sortir uns quants periodistes que també feien les seues col·laboracions a l’Ebre Informes: Juanjo Carot, Antoni Gallardo, Gustavo Moreno...

També en els grups de teatre es van iniciar actors i actrius avui professionals: Pere Ponce, Sílvia Sabaté, Andreu Castro, Belen

)

)

Fabra...; i d’altres que es mouen en el camp de la pedagogia teatral (Bienve Borràs...) o formen part de grups d’aficionats (Xus Aparicio, Imma Casado, Rubèn Loreto, Pere Gómez...).

Durant els últims deu anys, coincidint amb la direcció de Manolo Pla, s’han millorat les dependències del Centre, s’han introduït les noves tecnologies pedagògiques, hi ha un ventall molt ampli de matèries optatives, s’ha aprovat el Pla Estratègic 2003-2007 per a optimitzar els recursos informàtics i d’idiomes, i l’Institut s’ha incorporat al projecte Orator del programa Sòcrates de la Unió Europea. I a més s’han mantingut moltes de les activitats de caire humanístic, artístic o científic que es feien a l’època anterior.

Es treballa intensament per aconseguir que el 75è aniversari siga alguna cosa més que una celebració, una nova empenta per a mantindre i incrementar el nivell i el prestigi de l’Institut.

Aquest aniversari es va iniciar a l’octubre, ha continuat al gener i es tancarà per Sant Jordi, amb tres dies d’activitats: actes del Comenius, presentació de llibres, conferències, teatre i sopar per a alumnes i exalumnes. La setmana abans, del 15 al 17 d’abril, tindrà lloc la 19a Mostra de Teatre de Secundària a Tortosa i a l’Institut J. Bau. Des d’aquí us convidem a tots els actes.

Nota: Havent tancat aquest article, hem rebut amb molta satisfacció la notícia de la paralització de la Llei de Qualitat, per part de la Conselleria d’Ensenyament.

10è ANIVERSARI DE L’IES «SÒL-DE-RIU», D’ALCANAR Tomàs Camacho Molina El fet que aquest article siga consecutiu respecte al 75è aniversari de l’Institut de Tortosa, tot i la modèstia de la xifra de l’IES «Sòl-de-Riu» en relació amb la del de Tortosa, ens pot servir per a fer la reflexió que el sistema educatiu s’ha estès i apropat a moltes poblacions. No fa molt de temps l’alumnat d’Alcanar que volia estudiar Batxillerat s’havia de desplaçar a Ulldecona. Sí que es podia fer, en canvi, Formació Professional a l’edifici parroquial —anomenat Lo Convent— ubicat al carrer de Càlig. És precisament l’equip docent d’aquesta Secció de Formació Professional la que inicià la singladura de l’IES «Sòlde-Riu», avançant en 3 anys l’aplicació de la LOGSE. A aquell

equip es va sumar el col·lectiu de mestres del CEIP «Joan Baptista Serra» que va voler treballar a l’ESO. Ho van fer inicialment en règim de comissió de serveis i, més tard, mitjançant concurs de mèrits.

Aquells temps de canvis van estar rodejats d’incerteses i, al mateix temps, d’il·lusions, ja que s’engegava una nova fase del sistema educatiu. També s’ha de dir que es va comptar amb la important col·laboració de la Direcció General de Planificació i Ordenació Educativa i Inspecció.

Després de deu anys podem reflexionar si va valdre la pena aquells esforços i veure què ha anat passant. He recorregut

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

17

((

( ( CELEBRACIONS ) )

una publicació d’Alcanar, Lo Rafal, per a veure de què ha quedat constància escrita.

La primera al·lusió la trobo a la pàgina 10, de la revista núm. 8, corresponent als mesos d’abril i maig de 1990. Durant d’una visita, el conseller d’Ensenyament, honorable senyor Laporte, va afirmar que en el transcurs del 1990 es posaria la primera pedra del col·legi de les Cases; respecte a l’IES, quan va dir que l’expedient de cessió no estava complet, des de l’Ajuntament se li va informar que l’escriptura d’agrupació de finques que calia ja estava feta. Es va comprometre a encarregar immediatament el projecte.

Trobem una nova referència al número de novembre i desembre de 1992. Es destaca que es tractava d’una inversió de futur per als més jóvens i els mestres canareus. Segons el regidor d’Urbanisme, s’havia produït un retard per un estudi de seguretat dels materials de construcció, s’indicava que el primer curs de les seues instal·lacions seria el 1993-94.

Al número de gener-febrer de 1992 trobem una entrevista al director, en aquell moment, Joan Josep Tomàs, i dos fotografies de l’IES en construcció. Les declaracions del director són interessants: fan referència al canvi social que s’està produint, al creixent interès de la població per l’educació i la cultura, a l’oferta d’un Mòdul de Formació Professional Agrocitrícola i a la possibilitat que, més tard, s’ofertés un de relacionat amb el turisme. En aquest article apareix també una estadística, que no reproduïm per falta d’espai, però sí que podem assenyalar alguns aspectes per a veure la significació quantitativa dels canvis: d’una matrícula de 136 alumnes hem passat a superar els 400; de 13 mestres s’ha passat a estar a prop dels 50.

El número de setembre-octubre i novembre de 1993 ens proporciona aquest titular: ES POSA EN MARXA L’IES. Les declaracions del regidor de Cultura i Ensenyament d’aquell moment, senyor Antoni Ortiz, ens fan veure que hi havia una certa temor per part dels pares donat el caràcter experimental del centre. També es comentava que el mòdul agrocitrícola no seria possible aquell primer any i que caldria esperar a les negociacions amb el Departament d’Ensenyament.

La pàgina 4 de la revista de novembre-desembre de 1995 ens mostra la darrera promoció de canareus estudiant a l’Institut d’Ulldecona; el cronista narra, amb molt d’encert, les vicissituds que comportava estudiar fora i el gran benefici que significava un institut a la pròpia població.

Al número de setembre-octubre hi surt una entrevista amb la nova directora de l’IES «Sòl-de-Riu», Carme Caballer Llopis. El curs 1996-97 partia amb una matrícula de 503 alumnes i 46 era la xifra del professorat. S’impartien tres de les quatre modalitats de Batxillerat. Hi assistia la darrera promoció d’alumnes de l’antiga Formació Professional, de la branca administrativa. En aquesta entrevista s’expressen els objectius generals de l’acció educativa: el respecte, la tolerància, la relació centre-societat, etc. També s’esmenten algunes dificultats com poden ser: la falta d’espais, la necessitat de renovació de materials, l’adequació a les noves tecnologies...

La vaga de l’11 de desembre de 1996 va ser seguida pel claustre en un 60 %, pàgina 4 del número de novembre-desembre.

18

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

)

)

En aquest mateix número es parla dels intercanvis amb Munic, l’agermanament amb el centre «Hauptschule an der Cincinnatistrasse». S’han realitzat, com a mínim, tres viatges a aquest centre. I moltes vegades hem rebut la visita, a l’octubre, de l’alumnat i professorat alemany, compartint amb ells algunes activitats: visita al delta de l’Ebre, a Morella... Al número d’abrilmaig de 1999 apareix una crònica de l’intercanvi amb Munic de 1999.

Concert de cloenda del 10è Aniversari. Foto: Andrea Queralt.

L’estiu de 1999 hi apareix el fet més negatiu dels ocorreguts a la curta història de l’IES: la matinada del 4 de juny de 1999 el Saló d’Actes va patir una agressió vandàlica, un incendi provocat. L’11 de juny vam fer una concentració de rebuig a aquest acte. A la pàgina següent s’explica que la secció jove del Grup de Teatre Gresol (integrada per alumnat de l’IES «Sòlde-Riu» i el CEIP «Joan Baptista Serra» rebia una menció especial per la filmació en vídeo de l’obra El metge a garrotades, de Molière. Un concurs en el qual havien participat setanta-una obres.

En el transcurs de la visita que Jordi Pujol va fer el 17 de maig de 1997 es va entrevistar amb els directors dels centres educatius per tal d’interessar-se per la marxa de la reforma educativa. Aquesta informació apareix a la pàgina 8 del número d’abril-maig de 1997. A la portada, la foto de Jordi Pujol amb la directora. En aquest mateix número apareix un article amb una descripció detallada dels estudis que es podien cursar al centre.

El número de l’estiu de 1997 recollia un article sobre el treball de recerca. El treball de recerca és un entrenament a la investigació universitària. Ha significat un profund estudi sobre diferents àrees de la vida de la població i la comarca. Caldria fer una difusió d’aquests treballs, propiciar l’aprofundiment, etc. Resulten un autèntic servei a la societat i s’han fet amb força rigor i interès.

Prova d’aquest nivell són els quatre premis CIRIT rebuts, dos d’ells publicats i divulgats per tots els centres de Catalunya: el de Noemí José sobre les motes i el d’Adrià Sancho sobre els prats de Sòl-de-Riu. El de Jahel Queralt27 , sobre la revista Terra Nostra, ha estat parcialment publicat al llibre d’actes del II Congrés d’Història d’Alcanar. El llistat dels treballs realitzats es pot consultar a la web de l’IES “Sòl-de-Riu”.

El Correllengua de 1997 va tindre com a nucli de les activitats l’IES “Sòl-de-Riu”, es va centrar sobre la vida i obra de Joan Fuster i vam comptar amb la presència de l’escriptor Joan-Josep Rovira.

((

( ( CELEBRACIONS ) )

El centre va acollir la Jornada de Coordinació de PrimàriaSecundària, organitzada per l’MRP Terres de l’Ebre, que comptà amb l’ajut de l’equip directiu i l’Ajuntament d’Alcanar. Aquesta informació està constatada a les pàgines 17 i 18 de la revista d’estiu de 1998. A la pàgina 18 d’aquest mateix número es dóna la notícia de la primera revista de l’IES. La número 4 apareix a la pàgina 5 del número de novembre-desembre de 2002. S’ha editat recentment el número 6 (juny de 2004) de la revista de l’IES. Al número de setembre-octubre de 1998 apareix un comunicat del Consell Escolar de l’IES “Sòl-de-Riu” sobre les festes de lliure disposició i les locals. Es denunciava també la falta d’assistència del regidor a les reunions i la inexistència del Consell Escolar Municipal en els cinc anys anteriors. Des d’aquell moment a l’actual (2004) només s’ha reunit el Consell Escolar Municipal en una ocasió. En aquest mateix número apareix una crònica d’una visita a la Biblioteca Pública “Trinitari Fabregat” d’Alcanar.

La notícia de la necessitat d’un mur de formigó que separe al Interpretació de l’Himne de l’IES «Sòl-de-Riu» Foto: Andrea Queralt

centre de la carretera de circumval·lació va aparèixer al número de setembre-octubre de 2003, a la pàgina 5.

Es reflecteixen també les visites de Maria Pau Janer, Ferran Torrent, Gerard Vergés, Ignasi Riera, Josep Igual, Marta Pessarrodona...

Abandonem la revista «Lo Rafal» conscients que seria convenient afegir les informacions aparegudes a la revista «Alcanar» que edita l’Ajuntament. El buidat d’aquestes informacions el deixo per a una altra ocasió i passo a centrarme en el curs 2003-2004, any de la celebració del desè aniversari. Aquesta efemèride ens ha portat a la realització d’un cicle de conferències i un altre de concerts.

Hem comptat amb la presència d’Àlex Farnós, director del Museu del Montsià; Joan Miquel Torta, director de l’Observatori de l’Ebre; Pichi Alonso, seleccionador català de futbol; Germà Bel, doctor en economia per la UB; Josep M. Boya Busquets, director d’exposicions del Museu d’Història de Catalunya; Jordi Llavina, escriptor i presentador del programa «Fum d’estampa», de Catalunya Cultura i David Garcia, arqueòleg i professor de la UB. Pel que fa al cicle de concerts hem gaudit del següent: Música electrònica del Conservatori de Tortosa; alumnes de l’Escola de Música «la Lira Ampostina», Trio (violí, flauta, piano) del

)

)

Conservatori de Música de Tarragona, Cant i Piano del Conservatori de Música de Tortosa, Duet de Flauta i Clarinet, de Benicarló, Quartet de Corda del Conservatori de Música de Tortosa.

El Concert de Cloenda aplegava totes les formacions musicals canareves el 12 de juny de 2004 i va ser una autèntica festa. Les paraules de l’actual director de l’IES «Sòl-de-Riu», senyor JoanJosep Sancho Esteller van glosar els deu anys que celebràvem.

En destaquem les següents: «El 4 de febrer del 1994 s’inaugurava l’IES «Sòl-de-Riu», amb la presència de l’Honorable Conseller d’Ensenyament, senyor Joan Ma. Pujals i la del Delegat Territorial, senyor Àngel Martí. L’alcalde de la ciutat era el senyor Xavier Ulldemolins i el director de l’institut, el senyor Joan Josep Tomàs.

Amb la creació de l’institut d’Alcanar s’aconseguia una de les fites més importants per al nostre municipi, en les últimes dècades.

La millor prova d’aquesta afirmació la constitueixen els més de 600 alumnes que hi ha obtingut el graduat en Educació Secundària Obligatòria, els 200 que han sortit de l’IES amb el títol d’un dels cicles formatius que impartim o els també gairebé 200 que hi ha aconseguit el títol de Batxillerat.

Molts d’ells treballen en empreses locals o comarcals, d’altres són avui diplomats o llicenciats universitaris, i tots i totes van tindre l’oportunitat de formar-se com a persones, d’adquirir uns coneixements, de créixer en tots els aspectes, i tot sense haver de sortir del seu poble, cosa que representa, indubtablement un benefici important per a tota la població d’Alcanar. [...]

Amb la celebració dels nostres primers 10 anys d’història hem volgut, a més d’homenatjar totes les persones que han anat escrivint-ne la seua crònica, compartir la nostra alegria, obrirnos i projectar-nos a l’exterior, oferint a tothom una sèrie d’actes culturals, contribuint així en la dinamització de la vida cultural del nostre poble. [...]

Volem que aquesta celebració signifique en la vida de l’IES «Sòlde-Riu» l’inici d’una nova etapa, en la que puguem oferir una millor atenció a tot l’alumnat, cada vegada més plural i més divers i, per tant, amb més necessitats i més variades; una etapa en la que puguem millorar les nostres instal·lacions i els nostres serveis; una etapa en la qual haurem de potenciar els ensenyaments postobligatoris, Batxillerat i Formació Professional, per anar acostant-nos als nivells europeus, aspiració aquesta que compartim amb el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Una nova etapa en la qual s’hauran d’enfortir, encara més, els vincles i els canals de col·laboració amb el teixit social canareu: institucions, entitats, empreses, pares i mares, així com amb totes les administracions interessades.»

En definitiva, la celebració del desè aniversari és una fita per a la memòria, aquest curs 2003-2004 ha estat un curs especialment fèrtil, un curs per al record, però també el curs a partir del qual s’ha de consolidar un centre, que ja té darrere una experiència que ha d’aprofitar tot el possible de cara al futur. Un record d’agraïment per a tots els que han passat i un desig d’esperança per a tots els que passaran.

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

19

((

( ( LLIBRES A LA LLEIXA ) )

Subirats Piñana, Josep: Entre vivències. La Guerra civil, les presons franquistes, la transició i la Unió Europea.

Viena edicions. Barcelona, 2003.

L’estudi de Subirats és una aportació a la història de Catalunya des d’abans de la guerra fins a l’actualitat, i estaria emmarcat en la literatura escrita del jo, a cavall entre les memòries, com a relat intimista de fets particulats i generals que abasten el seu entorn, i l’autobiografia, entesa com la biografia escrita per la mateixa persona. Un dels aspectes del memorialisme és encertar amb el to, en el sentit de no ser grandiloqüent ni quedar-se ofegat en el detall. Al nostre país aquest gènere no ha tingut gaire predicament, al revés de països com França i el Regne Unit, on és un gènere consolidat.

Semblantment, la historiografia, en general, ha descuidat l’aportació de les memòries, per ser més justificatives que explicatives, i per ser, en alguns casos, acusades de ser «una forma d’història per despistar l’historiador», i que «no tenen altra utilitat que l’ambientació». Sigui com sigui, unes memòries personals són tan creïbles com les actes de qualsevol entitat o consell d’administració, ja que tants interessos es defensen a unes com a les altres.

En el llibre s’hi endevinen uns valors personals i d’actuació que en donen la pauta. S’hi veu un Subirats de perfil socialista humanista, de ser compromès amb unes idees i uns ideals, de ser servidor d’una causa que el fa no claudicar davant la instrumentalització de les persones, i de ser d’un esperit de concòrdia política que no vol dir pas l’acceptació del tot s’hi val. És un llibre que entronca amb el passat, en el sentit d’una demanda d’honestedat i de claredat no manipulada, que fa pensar en el poder i en la forma d’exercir-lo, que desmunta tòpics d’aquest mateix poder, que retrata el tarannà d’una societat sovint somorta que alguns hagueren volgut que no canviés, i que dóna pautes de futur per a aquells que ho vulguin entendre.

Al llibre hi molts aspectes a comentar. En una pinzellada ràpida dir que d’abans de la guerra s’hi retrata l’escola pública; la vivència personal amb Marcel·lí Domingo, el gran ministre de la República, d’Instrucció Pública i després d’Agricultura; i les seves primeres escaramusses com a membre d’una joventut compromesa. De la guerra, d’un inici de la guerra «tranquil» a Tortosa, de la seva aportació a postular a través de la premsa pels excessos de la rereguarda —d’igual forma que ho va fer el reusenc Recasens i Mercadé des del socialisme reusenc, o sobretot Peiró des d’una òptica catalana de la CNT—; de la seva activitat a Tortosa i dels seu pas per l’exèrcit fins que fou agafat. En aquest apartat hi ha aspectes amb més detall, sobretot des de l’òptica del Partit Republicà d’Esquerra integrat posteriorment a l’ERC, i alguns més difuminats, com l’actuació del Comitè Local de Milícies Antifeixistes, veritable òrgan de govern dels tres primers mesos de guerra.

Un capítol molt interessant és el de les presons, explicant la

20

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

)

)

seva vivència per aquests mons de déu. Fa una classificació dels condemnats en capella, com a actiu vivencial, del tot fresc, en les hores prèvies a l’assassinat «legal», i explicita la diferència entre batalló de penats diferenciat del de soldats treballadors que desbrossa la feina per a futures investigacions, per acabar d’explicar de puntetes l’ambient hostil en què es trobà de retorn a Tortosa. Ho fineix amb un resum de catorze sumaris de diferents persones que aporten més llum del que va ser la repressió.

En l’etapa que defineix de la clandestinitat al llindar de la transició s’hi endevina un Subirats per forjar-se un futur professional, aspecte que el fa estudiar, de gran, amb convenciment, i la seva participació a les acaballes de la dictadura en l’àmbit de l’ERC, explicant les peripècies d’aquest partit, i el seu posterior apropament personal als socialistes, partit en el qual acabaria ingressant. El període de la transició l’aborda en trams separats.

Dels anys del 1977 al 1979 és atractiva la visió que dóna de la Comissió dels Vint per redactar l’Estatut, d’algunes interioritats dels ponents, i de forma caùstica, de les dèries de cadascú. Del 1979 al 1982 el llibre és remarcable per seguir tot el procés d’aprovació de l’Estatut, explicant curosament les opinions que mereixien els textos des de diversos segments socials, en una visió del tot sociològica. Ho remata amb l’explicació del seu pas pel Tribunal de comptes d’Espanya i dels primers contactes del tribunal de comptes espanyol amb l’europeu, i del fet de poder observar i participar que Espanya fos a les portes de la CEE. El seu darrer capítol l’enfoca com a component de la Unió Europea del 1986 al 1994, desgranant detalls de treball i de futur, que passen per molts temes, bàsicament socioeconòmics, des de com va ser l’inici del tribunal de comptes europeu; de l’impost de l’IVA, o del Fons Social, per acabar amb el significatiu títol de retorn a les arrels.

El llibre, en conjunt, aporta una cosmovisió reeixida d’un polític tortosí, ebrenc i català de primera línia _tot i que seguint paraules d’ell es definiria com a «polític-tècnic»_, i del qual cal valorar la seva contribució a guanyar i consolidar unes llibertats de Catalunya i un encaix de Catalunya i Espanya al món europeu.

I més, quan aquesta aportació va ser realitzada des d’un territori amb la personalitat encara absorbida i engolida, per sort avui dia feliçment emergent i recuperada per un sentit col·lectiu de pertinença.

Antoni Gavaldà Universitat Rovira i Virgili

GARCIA PUJADES, Xavier: Homenots del sud.

(Segona Sèrie).

Ed. Arola. Tarragona, 2004. 306 pàgines.

Aquest nou llibre de Xavier Garcia Pujades recull cinquantados entrevistes amb persones representatives de la vida cultural, l’art, la lluita ecològica, la reivindicació ideològica, el món de la pagesia i la vida quotidiana de les nostres comarques.

Aquestes persones pertanyen a diferents generacions i ens donen unes pinzellades de la seua vida quotidiana, retrats de la

((

( ( LLIBRES A LA LLEIXA ) )

microhistòria, de la història més propera, la local, però articulada en la xarxa de relacions d’una comunitat més gran.

Aquestes entrevistes van ser publicades al diari El Punt entre el 1999 i el 2002. Les persones entrevistades pertanyen o resideixen al Baix Ebre, el Montsià, el Priorat, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.

Hem d’agrair a Xavier Garcia Pujades el treball d’aproximació i afecte que té cap a les nostres terres, la seua aportació ens situa en un lloc de dignitat i reflecteix els darrers moviments socials del territori que han estat decisius a l’hora de propiciar un canvi cultural i polític a Catalunya. Així l’autor ens diu: “Entre el retrat biogràfic i la conversa periodística, aquesta nova nòmica d’Homenots del Sud, com la primera, vol continuar mostrant a la resta de Catalunya —i a la gent del propi territori— l’esforç d’articulació cultural catalana i de defensa específica de l’espai regional de l’Ebre que diverses generacions han portat a terme al llarg dels anys i, darrerament, més que mai, en un moment certament històric en què semblen

Presentació del llibre el 20 de març de 2004.

Foto: L’Estel, núm. 337, pàg. 12.

confluir les moltes i diverses reivindicacions populars que s’han anat congriant, després d’anys i anys d’abandonaments, desatencions i espolis exteriors, claudicacions internes i de tota mena de tensions interterritorials del mateix espai català. És bo que, de cara al futur, se sàpiga que hi va haver una gent que van mantenir una línea de pensament i d’acció.”

Quina aplicació poden tindre uns textos d’aquestes característiques a l’aula? Una d’evident és el coneixement d’una de les formes més riques de la comunicació periodística: l’entrevista. Des de l’àrea de socials es pot fer un estudi dels àmbits d’acció de les persones entrevistades, una projecció generacional, etc. Poden servir com a punt de partida de diferents treballs de recerca de Batxillerat amb l’aprofundiment en la vida i obra de les persones entrevistades.

En definitiva, és encomiable la labor de Xavier Garcia Pujades.

El territori ha de rebre amb atenció i afecte les seues publicacions i l’MRP pot estar content que entre les persones entrevistades hi ha un bon número de persones que han col·laborat en les nostres activitats o han sortit reflectides a les pàgines del Recapte.

Tomàs Camacho Molina

)

)

ORIOL, Carme i PUJOL, Josep M.: Índex tipològic de la rondalla catalana. Ed. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Col. Materials d’Etnologia de Catalunya. Barcelona, 2003, 405 pàgs.

Carme Oriol Foto: MRP.

El dissabte 22 de març de 2003 tenia lloc a Saifores (Baix Penedès) una trobada organitzada per Àngels Ollé (professora de la URV i escriptora) i Imma Pujol (bibliotecària i contacontes).

La trobada anava dirigida a mestres, educadors, narradors, monitors, bibliotecaris, llibreters i a tothom que tingués interès en el conte i tot el que el rodeja.

Els objectius eren crear un punt de trobada de diferents professionals interessats en el camp de la literatura infantil i juvenil; conèixer les inquietuds en aquest terreny per a tractarles en posteriors trobades, iniciar nous projectes i crear grups de treball; compartir idees, experiències, conèixer especialistes...

Em primer lloc se’ns va oferir l’experiència de traducció al català del llibre de Sara C. Bryant Com explicar contes, per part de la seua traductora i de Marta Mata. Va ser bonic veure l’edició francesa del llibre i comparar algunes de les rondalles que hi figuren al llibre amb algunes que coneixem.

Carme Oriol, professora de la URV i investigadora del folklore, va fer una conferència sobre el nostre llegat rondallístic. Ens va donar notícia del seu treball, un catàleg de la rondallística dels Països Catalans entre el 1853 i el 2001.

Alguns precursors d’aquesta recerca rondallística són M. Milà i Fontanals (amb resums de rondalles), Mn. Antoni M. Alcover, Valeri Serra i Boldú, Moreira, Bayerri, Enric Valor, Joan Amades (que en moltes ocasions es va basar en fonts escrites).

Un treball que ha significat la consulta de 82 reculls i 113 edicions. Aquestes són les rondalles catalogades per territori: Principat (879) Menorca (41) Mallorca (415) Catalunya Nord (26) País Valencià (291) L’Alguer (18) Franja de Ponent, Aragó (265) Andorra (5) Carxe (56) Formentera (1) Eivissa (52) Com a curiositat ens va contar la ponent, Carme Oriol, l’existència de 23 versions de Patufet.

Que la fama dels menairons, personatges recollits per Pep Coll en l’entorn del Pirineu lleidatà, ha arribat a un episodi a una

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

21

((

( ( LLIBRES A LA LLEIXA ) )

)

)

POESIA I TERRES DE L’EBRE. CENT CINQUANTA ANYS DE CREACIÓ LÍRICA A L’ESPAI EBRENC Pere Poy · ppb@fll.urv.es Ministerio de Educación, Ciencia y Tecnología (Madrid) Pontificia Università Gregoriana (Roma) Universitat Rovira i Virgili (Tarragona)

Àngels Ollé a la seua participació a la Jornada sobre Literatura Oral.

Foto: MRP.

sèrie televisiva escocesa. Altres personatges com els gambusins, els adreçadors, també van aparèixer a l’exposició i col·loqui.

La expressió catalana del conegut ¡Ábrete Sésamo! és: Obre, Bitzoc!

En resum, Carme Oriol, ens va fer una mostra de la riquesa del nostre patrimoni rondallístic i totes les persones presents vam quedar admirades de la quantitat d’hores de treball que ha significat la realització d’un projecte d’aquesta naturalesa, que ha seguit els criteris internacionals de classificació (Aarne & Thompson) i que s’integrarà en la societat internacional que gestiona aquests treballs, que té la seu a Alemanya, a la ciutat natal dels germans Grimm, Göttingen, ciutat inclosa a la ruta dels contes de fades.

Ara, el treball que s’anunciava en aquella jornada de Saifores ja és a l’abast de tothom, ja que ha estat editat recentment pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, dintre de la col·lecció Materials Etnològics de Catalunya.

Aquest llibre té una sèrie d’utilitats evidents, per exemple, a partir del resum escollir una rondalla per la seua temàtica, tenim la referència bibliogràfica d’on trobar-la. Recordem d’una manera imprecisa l’argument d’un conte: tenim l’índex alfabètic que pot ajudar-nos a la seua localització. Ens pot permetre conèixer les fonts de determinades obres literàries. Poden fer l’anàlisi funcional d’una rondalla, etc.

Felicitem els autors per aquest monumental treball, també els editors i animem el públic, en general, i els ensenyants, en particular, a consultar aquesta obra, sense dubtes, estimulant.

El Moviment de Mestres de les Terres de l’Ebre per a la Renovació Pedagògica va voler fer-se ressò d’aquesta magnífica obra i va convocar una jornada pedagògica per al 28 de febrer de 2004, sobre «Literatura oral i la seua aplicació a l’aula».

L’esmentada Jornada va tindre lloc a Tortosa, a la seu de la Fundació Universitària Doctor Manyà. Va comptar amb la presència de Carme Oriol, Àngels Ollé i Manel Joan Arinyó.

Aquesta jornada va ser presentada pel Director Territorial d’Ensenyament de les Terres de l’Ebre, Xavier Vega Castellví, i inaugurada per l’Alcalde de Tortosa, Joan Sabaté Borràs.

Tomàs Camacho Molina

22

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

Malgrat que sovint no m’estic de manifestar el meu escepticisme davant l’afirmació que realment es pot apel·lar a l’existència de les Terres de l’Ebre, en aquest paper em permetré la llicència de bastir una proposta teòrica sobre la poesia ebrenca en època contemporània a partir de tres premisses. Des d’un punt de vista territorial reconec que —encara que el substantiu per ell mateix mai no configura la realitat— en algunes ocasions la contribueix a afaiçonar amb èxit. Des d’un punt de vista sociològic considero que —enllà de denominacions més o menys reeixides— en moltes ocasions resulta decisiu en l’instant d’articular una identitat la voluntat profunda de la col·lectivitat que qualle aquesta seua identitat. Des d’un punt de vista identitari defenso que —en els processos d’assentament i articulació de la identitat— no sols són importants el nom i la volició sinó també els continguts.

En el decurs de conformació de les Terres de l’Ebre, aleshores, davall la preocupació —i l’ocupació— de la intel·lectualitat hi ha de caure el descabdellament de la reflexió cultural a la vora de la teoria i la pràctica economicosocials. Car si bé l’economia i la sociologia representen els fonaments excel·lents i obvis de qualsevol territori —gran o menut—, fretura de no restar relleu —per solidificar-ne els fonaments— a una capacitat de comunicació que desemboca en una cultura dialèctica, és a dir, en una cultura que observa l’entorn per contrastar, discernir, separar i sintetitzar.

Immersos en el descabdellament d’una meditació que en la línia de Mirabent es presenta lliure de prejudicis,28 podem emmarcar la cultura ebrenca dintre l’espai territorial que modela la seua identitat al voltant de l’eix que significa el riu Ebre. Això no obstant, a pesar dels esforços de definició aquella no deixa de ser una perífrasi ambigua que en ella mateixa no acaba d’esgotar els matisos significatius. La cultura ebrenca, d’una banda, té com a referent una zona que pròpiament s’expressa en llengua catalana, de manera que exclou les manifestacions d’indrets que —tot i assumir el riu en qualitat de símbol— parlen en llengua espanyola. La qual cosa comporta que l’espai de Mequinensa —rellevant en l’imaginari artístic de les lletres catalanes— s’hi incloga. La cultura ebrenca, de l’altra banda, no sols es desenvolupa a redós del riu sinó que aspira a denominar determinats territoris que tradicionalment han interioritzat símbols distints o àdhuc han viscut al marge del riu. La qual cosa justifica que bona part de les comarques del Montsià i la Terra Alta no s’acaben de plantejar amb seriositat el grau de

((

( ( LLIBRES A LA LLEIXA ) )

vinculació amb el riu, i en conseqüència amb les —en minúscula— terres de l’Ebre.29 No s’estableix una relació biunívoca entre la perífrasi lingüística i els elements territorials. La cultura ebrenca, per ventura, designa la porció nord —estesa fonamentalment per Catalunya— de l’àmbit del subdialecte tortosí, que veu com la porció sud —estesa fonamentalment pel País Valencià— correspon al Maestrat.30 La influència de Tortosa es projecta arreu de forma històrica amb el signe de dos batecs: l’ebrenc i el maestratenc.31 D’aquí, al seu torn, les rutes fluvials i les rutes carlines en clau literària.

A risc de caure en la redundància m’agradaria de fer notar que la darrera observació no és baldera. Aquí no es tracta sinó de defensar que al capdavall la influència de Tortosa es dóna —o de vegades s’hauria de donar— a través de dos moviments que —mentre la sang no arribe al riu— vehiculen dos imaginaris sensiblement diferents dintre el panorama de la cultura catalana. La cultura ebrenca no es pot entendre al marge de la cultura catalana, per molt que la cultura ebrenca assolisca fites identitàries. Ara, la saviesa rau a trobar l’equilibri que pose de manifest que entre la cultura ebrenca i la cultura catalana sí que s’estableix aquella relació biunívoca que adés trobàvem a faltar. Així, cal sostenir que la cultura ebrenca palesa una síntesi en concret de les grans línies de la cultura catalana, fruit d’un procés pel qual ambdues es fecunden mútuament. En aquest Presentació del llibre el 20 de març de 2004. sentit mirar precisar quins elements constaten la Foto:podem L’Estel, núm.

337,depàg.

12. validesa de l’argumentació per al cas de la poesia.

Amb una dècada de diferència s’han generat dos reculls de poemes que coincideixen quant a una aspiració legítima d’explicitar la connexió íntima entre la poesia ebrenca i la poesia catalana. Des d’una concepció voluntàriament particular —i amb una despreocupació força irreverent vers la forma i la gramàtica— el 1993 apareix L’orgull de ser [sic] pocs. 1954– 1993. Tortosa a cura d’Albert Roig. 32 El llibre expressa l’existència d’una veu lírica desenvolupada a l’empara del referent de la ciutat de Tortosa. Des d’una concepció volgudament acadèmica —i amb una obsessió gairebé malaltissa vers la difusió de la paraula artística— enguany apareix Terres d’aigua. Poemari de les Terres de l’Ebre a cura de Núria Grau i l’autor d’aquestes notes.33 El llibre visualitza l’existència d’una tradició poètica descabdellada mercès a la fesomia terrosa del riu. Encara que algú s’enteste a subratllar el contrari, les dues propostes es complementen abans no s’exclouen. Mentre l’aportació Roig mira de remarcar la continuïtat del fet poètic durant el darrer mig segle, l’aportació Grau–Poy —beneficiant-se dels encerts de l’aportació Roig— mira de privilegiar el fenomen d’una tradició amb cent cinquanta anys d’intents; mentre l’aportació Roig prefereix de concentrar els esforços geogràfics en la ciutat de Tortosa, l’aportació Grau– Poy prefereix de diluir la cartografia en un recurs líric (terres d’aigua) que en el fons és deutor de la teorització a l’entorn de l’abast del terme Terres de l’Ebre. Les qualitats bàsiques de cadascuna de les propostes serveixen per establir uns eixos de coordenades vàlids per a l’anàlisi literària que amb anterioritat havien adquirit protagonisme de resultes de la reflexió sociològica. La tradició poètica del territori resulta de traslladar

)

)

en clau lírica un panorama natural que supera amb escreix la cotilla del riu i que té per centre de gravetat no ja la ciutat de Tortosa ans el territori històric de la ciutat de Tortosa. Des del vessant de la forma subjectiva de la sensibilitat interna constatem l’existència d’una ambiciosa veu lírica que aspira a articular una tradició poètica després de cent cinquanta anys de conreu artístic, i sobretot després de la solvència adquirida al llarg de l’últim mig segle.

Presentació del llibre Terres d’aigua.

En consonància amb els criteris de gestació —que passen per la correcció de la fractura existent entre el poeta, la poesia i el lector— l’aportació Grau–Poy proporciona una proposta determinada sobre la creació poètica a les Terres de l’Ebre. L’estudi introductori «Tradició poètica i veu lírica a les Terres de l’Ebre» naix amb la voluntat de constituir una primera reflexió metaliterària. L’assaig presenta dues parts no diferenciades — l’establiment d’uns supòsits analítics que es projecten damunt la interpretació artística—, amb el benentès que de forma tàcita entén que no es tracta tant de corregir la fractura esmentada suara com d’assumir-ne la realitat. Deixant de banda el poeta —el jo històric—, es palesa sovint una discontinuïtat quant a la comprensió entre la poesia i el lector que en paraules d’Espriu consisteix bàsicament en «un insalvable mur», un «curt pas / que ja del tot em separa / de tu».34 L’espai que al crític i el teòric els pertoca de recórrer s’identifica aleshores amb aquest curt pas al bell mig del qual s’enlaira l’insalvable mur poètic, o també l’albatros baudelairià: «Le Poète est semblable au prince des nuées.»35 L’estudi introductori prova d’assentar unes pautes de lectura a través de la formulació d’una teoria que defensa aquell art que enfonsa les seues raïls en la moral.36 Ara, fretura de no caure en l’errada d’assimilar només tal formulació a una expressió de la religiositat cristiana. Si bé en darrera instància hi pot apuntar, una lectura laica s’ha d’aturar en el fet que posa de manifest la possibilitat d’articular una pauta discriminatòria de la qualitat artística a còpia d’aprofundir en la intimitat i la voluntat de la creació. Així, l’art que expressa qualitat s’identifica amb l’art que s’eixampla en l’humanisme, amb l’art que aspira a construir l’home. Evidentment, tal formulació no s’arrenglera amb els qui creuen que la moral no és sinó una convenció privada, car manifesta la convicció que l’art —que aspira a construir l’home— no deixa de contemplar un home social. Igualment, tal formulació

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

23

((

( ( LLIBRES A LA LLEIXA ) )

no s’arrenglera amb els qui creuen que la decència no és sinó un afer públic, car manifesta la convicció que l’art —que aspira a construir l’home— tampoc no deixa de contemplar un home individual. La moral i la decència —enllà d’expressions públiques o privades, però com a fonament inalienable i propi d’expressions públiques o privades— no coneixen les escissions de la llicència i el mal gust en l’art humanista. L’humanisme esdevé per tant quelcom d’allunyat de les ideologies per situar-se de nou en el cor de les actituds vitals. En el cas que admetem que la ideologia es basteix amb la mirada dipositada en una finalitat futura, entendrem que l’humanisme es defineix adequadament des del punt de vista de les actituds davant la vida i l’existència. I tal actitud humanista no té per subjecte l’home en si ans l’obertura cap a la transcendència de l’home en si a través del conreu d’algunes facultats, com ho expressa la poesia.37 La societat certament s’ennobleix en la mesura que excel·leix per les lectures poètiques dels seus membres, però sobretot en la mesura que pren cura a incorporar les noves generacions a la pràctica de les lectures poètiques. Tal com no dubta a reconèixer Joan Pau II, la societat necessita els artistes.38 En visualitzar la correspondència entre la poesia catalana de la contemporaneïtat i els darrers cent cinquanta anys de poesia ebrenca, s’expressa de retruc que la cultura —com a mínim a les Terres de l’Ebre— ha acabat configurant un lloc veritable per a la trobada dialèctica d’aportacions distintes. L’humanisme es tradueix al seu torn en una amplitud personal, un enriquiment mutu i una fecunditat plena. La poesia d’entrada no desvetla tant les excel·lències d’una qualitat lúcida com el procés per arribar a aquesta qualitat lúcida a través del conreu, endreçat i seriós, de l’emoció. La vinculació entre la poesia i les Terres d’Ebre consisteix de forma eminent en una vinculació emotiva.

Les aportacions dels poetes que ara articulen un primer assaig del cànon presenten com a denominador comú l’emoció que ja caracteritzava el primer trobador de qui tenim notícia, Guillem d’Aquitània. El qual senzillament enllesteix «un vers de dreit nien» que en realitat «fo trobatz en durmen / sus un chivau».39 El conreu literari constitueix una activitat portada a la pràctica mentre hom es troba desvagat, però corprès per l’emoció d’haver trobat —no pas d’haver cercat— alguna cosa. Els poetes ebrencs —quan es decideixen a expressar-se líricament— no cerquen res sinó que troben l’emoció que concilia —sense anul·lar-los— l’afecte, l’experiència i el pensament o —en un altre llenguatge— la mort, el son i el somni. L’afecte i el somni al capdavall s’obren completament a l’aventura de l’autenticitat, el coneixement, la connotació i la universalitat i s’allunyen decididament de la presa que posa enemistats entre l’estudi i la intriga, la reserva i l’audàcia, la realitat i la imaginació, la llepolia i la seducció. Per molt que el jo continue sent decisiu, el tu es converteix en la bogeria eterna que expressa Meix: «Tu restes, immutable, al centre dels meus dies.»40 Els paral·lelismes que habiliten la defensa d’una tradició present —provinent del passat i sobretot oberta al futur— cedeixen llur pas a les disquisicions que permeten de parlar de grups generacionals dintre la línia temporal. Es fa evident que les discriminacions que donen peu a la proposta generacional es

24

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

)

)

podrien utilitzar per vehicular una o diverses tesis alternatives, per tal com els punts de vista varien depenent dels crítics i els estudiosos. Això no obstant, la divisió en grups generacionals permet d’aprofundir en la transmissió, l’abandonament i la reconversió dels valors en el si de la creació ebrenca.

La primera generació —o generació renaixença (1868)— la conformarien Poy i Manyà, dos personatges distints quant a caràcter i formació que coincideixen en la circumstància que llurs reculls de poemes (Liederbücher) encara romanen inèdits gairebé en la seua totalitat. Les comparacions entre ambdós esdevenen relliscoses per la desigualtat que presenten. Si bé Poy no resisteix un dictamen al voltant de la qualitat literària, palesa la penetració de la Renaixença a l’espai ebrenc, i fonamentalment l’esforç de traducció dels plantejaments elementals del moviment —la realitat existeix abans que siga escrita— des d’una òptica catòlica, conservadora, regionalista i romànica. Manyà al seu torn s’aixeca amb una esveltesa gòtica per acabar practicant un cert influx —amb penetració intermitent— al llarg de les dècades. Aquest es perfila de forma bàsica com el teòleg profund que usa la poesia en qualitat de canal de transmissió dels plantejaments intel·lectuals, de manera que així com la seua dedicació a l’assaig es pot considerar accidental, la seua dedicació a la poesia es pot considerar doblement circumstancial. A partir de l’opció preferencial pels pobres —en sentit ampli—, que evangelitzen l’Església per redescobrir-li’n les essències, Manyà expressa en la poesia la humanitat aprehesa mercès a la contemplació del Déu del cor amb un perfil que desvetla que la poesia, com l’amor, es dóna a poc a poc per donar-se tota.41 «Una subtil harmonia / d’oració i font rajant / flota damunt del silenci / de la solitària vall.»42 Pérez–Bonfill, Jesús Massip, Vergés, Burgos i Meix s’instal·larien en les vicissituds de la generació simbòlica i conceptual (1926) que hereta l’ascètica del manyisme —veure la realitat per mirar-la i admirar-la— i que transforma la contemplació en funció d’experiències personals que tot i anar —legítimament— des de l’acte cristià de fe fins a l’adhesió a l’humanisme ateu, encara guarden la capacitat per dir amén de forma desacomplexada sempre i quan es pose al servei de la rebel·lió que s’arrenglera amb la defensa de la dignitat humana.43 El culte a la llengua mena vers una expressió fortament preocupada tant pel contingut com per la forma enllà de tendències. El regionalisme i l’estima vers la cultura catalana desemboquen en un catalanisme, un ebreisme i un tortosinisme sense equívocs, però fonamentalment sense rèmores localistes. Aquesta generació constata la fissura entre la realitat i l’escriptura que bascula a l’entorn de la paraula entesa com a símbol en solitari.44 A partir d’ara el mot ja no apel·larà a la realitat, car es veurà capaç d’absorbir matisos infinits d’expressió i significació i d’habilitar rutes curulles d’aventures i somnis. 45 Sense viltenir cap aportació, l’ull crític considera Burgos l’apoteosi de la generació simbòlica i conceptual a les Terres de l’Ebre per la rotunditat amb què el símbol esdevé concepte gairebé pur i bàsic, és a dir, paraula lírica que quasi prescindeix de la paraula fonètica per atorgar rellevància a la paraula musical: «Al centre exacte, entre passat i futur, / el matí, llum incerta, es desfulla, tèrbol.»46

((

( ( LLIBRES A LA LLEIXA ) )

Cal reconèixer que a diferència de l’anterior el cànon de la tercera generació —o generació ebrenca de 1970 (1954), manllevant el concepte a Broch— 47 no es caracteritza precisament pel seu posat estàtic. Si bé hi ha onze autors que l’ajudarien a definir —Ollé, Josep Ramon Roig, Pellicer, Carranza, Moret, Mulet, Albert Roig, Cinta Massip, Penna, Lleixà, Subirats—, fretura de deixar constància que molts mereixen d’incorporar-s’hi de mica en mica i que molts mereixen de serne descavalcats inajornablement en una futura proposta analítica. Quant a les línies creatives s’ha d’abdicar la pretensió d’arribar a definicions globals, per tal com només coincideixen en la varietat d’estètiques, patrons i temes. Consumada la renúncia a l’ascètica i la mística, l’influx manyista manté un cert protagonisme gràcies als plantejaments socials més avançats que —creuats amb el credo d’esquerres— demostren que el marxisme encara pot fer alguna cosa bona quan es desencarna del socialisme real per reprendre la utopia. La crisi de valors — o la preeminència enorme dels valors econòmics— afecta de ple els plantejaments dels membres de la generació ebrenca de 1970, que sovint brega per un nou humanisme en què l’home es converteix en amo del propi temps. Els plantejaments clàssics i tradicionals —quan no es foragiten— es veuen modelats a l’empara de nous valors en què la forma cau sota el pes del contingut, i àdhuc la mala educació i la pornografia. Les ideologies absorbeixen el protagonisme que abans corresponia a les actituds i les mentalitats, de manera que no és estrany que el catalanisme, l’ebreisme i el tortosinisme coneguen un procés autèntic de radicalització que culmina amb la incorporació de les sensibilitats alternativa, ecologista, feminista, mediterrània, tolerant.48 Sense viltenir cap aportació, l’ull crític considera Mulet l’apoteosi de la generació de 1970 a les Terres de l’Ebre per la capacitat per definir una veu èpica que entona la paraula lírica des del seti que configura —gràcies a la natura— la Terra Alta.49 «Rius, banyeu-li aquesta panxa inflada, de sol i seca, que pareixi, / d’una vegada, aquest bony que porta o que sigui, per sempre, el que és, / ull sobre la boira que estén l’alba.»50 Podem parlar de tradició quan l’herència rebuda dels avantpassats fermenta en el present amb tal força que s’assegura la pervivència en el futur. La filologia s’interessa per la tradició en tant que susceptible de convertir-se en ferment, mentre la història s’interessa per la tradició en tant que susceptible de convertir-se en fòssil. L’afany per defensar una tradició poètica a les Terres de l’Ebre s’alimenta de la capacitat per generar noves propostes no ja de la generació consolidada —la simbòlica i conceptual— o la generació mòbil —la generació de 1970— sinó de la capacitat de generar noves propostes de poetes jóvens com ara Ibàñez i Garcia. La generació jove (1972) —per utilitzar una etiqueta que necessàriament ha de caducar per engendrar l’etiqueta definitiva— s’obre al passat i el futur al mateix temps amb la il·lusió de conrear els grans temes clàssics, l’amor i la mort.51 La generació jove és sens dubte la generació sense títol, car els dies mai no en tenen quan tot just comencen a despuntar.

)

)

Terres d’aigua. Poemari de les Terres de l’Ebre Autors: Domingo Poy, Joan B. Manyà, Manuel Pérez Bonfill, Jesús Massip, Gerard Vergés, Zoraida Burgos, Carme Meix, Manel Ollé Albiol, Josep Ramon Roig, Vicent Pellicer, Andreu Carranza, Hèctor B. Moret, Cinta Mulet, Albert Roig, Cinta Massip, Imma Penna, Marià Lleixà, Andreu Subirats, Pili Ibàñez i Yannick Garcia.

Col·lecció: Sinalefa, 12 Nombre de pàgines: 120 Preu: 12 euros ISBN: 84-9791-011-7 Aquest poemari aplega els inèdits de vint autors de les Terres de l’Ebre. En aparença, el llibre no presenta cap peculiaritat: pot parèixer una miscel·lània més. Ara bé, a mesura que el lector s’endinse en les intimitats de l’obra, de mica en mica descobrirà quina és la seua originalitat. Es tracta d’un recull que palesa l’existència en el territori d’una veu lírica mantinguda al llarg de sis generacions. Unes generacions connectades entre elles a través de tòpics i referents, així com amb la tradició més digna que les Terres de l’Ebre han donat a la literatura del país.

Com que gairebé constitueix una proposta isolada, el poemari frisa perquè tothom puga accedir a la lectura poètica. I ho fa mitjançant textos i il·lustracions, que ajuden a percebre la fondària dels versos. La comprensió dels versos, però, no s’entén al marge del coneixement dels autors. Per això, s’ha pres cura a elaborar les notes biogràfiques de cadascun d’ells.

Aquí hi ha els poetes que basteixen un univers de paraules mentre es miren aquestes terres d’aigua.

La coordinació de l’edició ha estat a cura de Núria Grau i l’estudi introductori és de Pere Poy.

NOTES 1

Vid. Francesc Mirabent, De la bellesa. Iniciació als problemes de l’Estètica, disciplina filosòfica, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1936.

2 A fi d’il·lustrar el cas concret de la Terra Alta, trobo realment exemplars les descripcions de Joan Perucho, Incredulitats i devocions, Edicions 62, Barcelona, 1991 [1983], pp. 12–16.23–26.

3 La bibliografia sobre el tema és abundant. A continuació només cito alguns dels plantejaments que –tant des de la filologia com des de la sociologia– han adquirit relleu en aquest paper: Francesc Cabana et alii, Balears, catalans, valencians.

Reflexionant, encara, sobre els països catalans. Aportacions universitàries a un debat tradicional, Barcelona, Pòrtic, 1999; Xavier Garcia, Catalunya també té sud, Flor del Vent, Barcelona, 1997; Lluís Gimeno, Atles lingüístic de la diòcesi de Tortosa, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1997; Miquel Àngel Pradilla, «El paper de les comarques del nord del País Valencià en el procés d’estandardització», Revista de Catalunya. Nova etapa 115 (1997), pp. 49–63.

4 El lector interessat en la disquisició personal pot consultar: Pere Poy, «Reflexions geolingüístiques sobre les Terres de l’Ebre», Raïls. Revista del Centre d’Estudis d’Ulldecona 18 (2002), pp. 16–26; «La participació de les comarques de la diòcesi de Tortosa en el procés de normalització sociolingüística», Actes del II Congrés d’Història d’Alcanar, Ajuntament d’Alcanar, Alcanar, 2003, pp. 229–242.

5 L’orgull de ser [sic] pocs. 1954–1993. Tortosa, Edició a cura d’Albert Roig, La Gent del Llamp, Tarragona, 1993.

6 Domingo Poy et alii, Terres d’aigua. Poemari de les Terres de l’Ebre, Edició a cura de Núria Grau i Pere Poy, Cossetània, Valls, 2004.

7 Salvador Espriu, «Amb música ho escoltaries potser millor», vv. 21–24 apud Cent poemes d’amor de la literatura catalana moderna, Edició a cura de David Castillo, Pirene, Barcelona, 1995, p. 64.

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

25

((

( ( LLIBRES A LA LLEIXA ) )

8 Charles Baudelaire, «L’Albatros», v. 13 apud Les Fleurs du Mal. Les Épaves.

Bribes. Poèmes divers. Amoenitates Belgicae, Edició a cura d’Antoine Adam, Garnier Frères, París, 1959, p. 12.

9 Pere Poy, «Tradició poètica i veu lírica a les Terres de l’Ebre», Domingo Poy et alii, Terres, op. cit., pp. 5–9.

10 En aquest indret proposo la lectura atenta de Jaume Medina, «Desideri Erasme (1466–1536)», Història del pensament cristià. Quaranta figures, Edició a cura de Pere Lluís, Proa–Fundació Joan Maragall, Barcelona, 2002, pp. 533–552.1 11 Joan Pau II, Carta als artistes, 1999, n.o 4.

12 Guillem de Peitieu, «Farai un vers de dreit nien», vv. 1.5–6 apud Martín de Riquer, Los trovadores. Historia literaria y textos, Volum 1, Planeta, Barcelona, 1975, p. 115.

13 Carme Meix, «Elegia mínima a Gandesa», v. 3, Domingo Poy et alii, Terres, op. cit., p. 52.

14 Pere Poy, «Tradició», op. cit., pp. 11–14.

15 Joan B. Manyà, «La Fontcalda a l’hivern», vv. 109–112, Domingo Poy et alii, Terres, op. cit., p. 30.

)

)

16

Jaume Vicens–Vives, Notícia de Catalunya, Edicions 62–La Caixa, Barcelona, 1995 [1954], p. 151.

17 Pere Poy, «Tradició», op. cit., pp. 13–15.

18 En aquest punt recomano l’examen profund de Josep Navarro, Qüestió de mots. Del simbolisme a la poesia pura, La Magrana, Barcelona, 1989. Cf. Dolors Oller, La construcció del sentit, Empúries, Barcelona, 1986, pp. 64–73.

19 Zoraida Burgos, «Blue Landscape 2 (elegia per un paisatge)», vv. 1–2, Domingo Poy et alii, Terres, op. cit., p. 46.

20 Àlex Broch, Literatura catalana dels anys setanta, Edicions 62, Barcelona, 1980; Literatura catalana dels anys vuitanta, Edicions 62, Barcelona, 1991; Àlex Broch et alii, 70–80–90. Literatura. (Dues dècades des de la tercera i última), Eliseu Climent, València, 1992.

21 Pere Poy, «Tradició», op. cit., pp. 15–18.

22 Pere Poy, Pròleg «Romanços per a un poble» a Cinta Mulet, Versets per a cantar a un poble, Sumptibus auctoris, Horta de Sant Joan, 2004, pp. 3–6.

23 Cinta Mulet, «Ull sobre la boira que estén l’alba», vv. 65–67, Domingo Poy et alii, Terres, op. cit., p. 84.

24 Pere Poy, «Tradició», op. cit., pp. 18–20.

REVISTA beCEroLes El 21 d’abril d’enguany va sortir a la llum beCEroLes. Lletres de llengua i literatura. És la revista que edita el CEL, Centre d’Estudis Lingüístics i Literaris de les comarques centrals dels Països Catalans (Montsià, Baix Ebre, Ribera d’Ebre, Terra Alta, Matarranya, Ports, Maestrat), associació que té com a finalitat la difusió i promoció dels estudis sobre la llengua i la literatura catalana de les comarques esmentades, que mantenen un vincle lingüístic evident. Amb esta finalitat, el CEL ha anat desenvolupant una sèrie d’actuacions, entre les quals cal destacar la creació d’un centre de documentació (“La Palometa”, ubicat a la Biblioteca Trinitari Fabregat, d’Alcanar), el manteniment d’una pàgina web (<http://www.alcanar.com/entitats/cel>) i els contactes amb diverses institucions i associacions interessades per la llengua i la literatura catalanes.

En el número 1 de la nostra revista trobareu, en primer lloc, articles d’investigació i creació sobre cada una de les vuit comarques del nostre àmbit. En concret, este apartat, que conforma el cos de la revista i que hem volgut anomenar “L’arc del CEL”, presenta els següents articles: “Perfil semàntic en diversos significants.

Montsià”, per Àngela Buj Alfara (Montsià); “El contacte entre llengües a les Terres de l’Ebre i l’estandardització del català”, per Joan S. Beltran (Baix Ebre); “Notes sobre l’adscripció dialectal de la Ribera d’Ebre”, per Olga Cubells Bartolomé (Ribera d’Ebre); “Mostra de literatura oral per a infants. Arnes” (Terra Alta); Quaderns de les Cadolles, per Esteve Betrià (Matarranya); Terra màtria, per Joan Josep Rovira Climent (Ports); “Mn. Manuel Betí Bonfill (1864-1926) i Mn. Joaquim Garcia Girona (1867-1928), dos maestratencs per la llengua”, per Òscar Pérez Silvestre (Alt Maestrat); “Usos i representacions de la llengua a les dues ribes del Sénia”, per Ernest Querol Puig (Baix Maestrat). Hi descobrim, doncs, un conjunt força interessant, no només per la qualitat de les aportacions, la qual queda palesa a mesura que ens endinsem en cada un dels articles, sinó també, i això és un dels aspectes que fa més atractiva la revista, per la diversitat temàtica, que la fa aparèixer com un jardí amb flors d’aroma exquisida i plantes típiques d’esta terra, amb arbusts ufanosos i amb amplis espais verds i petits racons pels quals un desitja perdre’s (lèxic, dialectologia, sociolingüística, litera-

26

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

Alfons Montserrat, Montse Palau i Àngela Buj BPTF, d’Alcanar. Foto: Tomàs Camacho.

tura, literatura oral, biografies, ressenyes i novetats, etc.).

Seguint per este “jardí frondós”, la revista recull en l’apartat “CEL obert” mostres d’etnotextos, transcripcions literals de converses col·loquials recollides en entrevistes a diversos informants. Hi trobareu etnotextos de Paüls (Baix Ebre), la Portellada (Matarranya) i Torremiró (Ports).

A més, com no podia ser d’altra manera, hi ha una secció (“CEL ras”) dedicada a presentar articles d’opinió al voltant de temes que afecten la realitat lingüística de les nostres terres: “Situació lingüística al Matarranya”, de Soraia Burgos i “Allò que ens unix”, de Manuel Vicent Albiol, són els que podreu llegir en el present número.

Per acabar, s’hi inclou un apartat amb ressenyes (“CELecció”), que pretén donar compte de les principals novetats publicades o editades en referència a l’objecte d’estudi i a l’àmbit geogràfic que ens pertoca. El número 1 de beCEroLes recull, en este sentit, una “Notícia bibliogràfica sobre la llengua i la literatura (20012003)”, les “Novetats editorials del Matarranya” i “Cantem i contem.

Cançons i contes per a les nostres escoles”.

La direcció de la revista va a càrrec d’Àngela Buj Alfara, i en formen el Consell de Redacció Albert Aragonés Salvat, Carles M. Castellà Espuny i Tere Izquierdo Salom. Per qui estiga interessat en la revista o en l’associació en general, podeu contactar-nos per telefon (977 73 20 65), per correu electrònic (locel@correu.vilaweb.com) o a l’adreça c/Bon Matí, 15, 43530 Alcanar (Montsià).

Carles Castellà Espuny

((

( ( LLIBRES A LA LLEIXA ) )

)

)

El llibre compta amb les il·lustracions de Pilarín Bayés i ha rebut el suport econòmic de l’Ajuntament d’Amposta.

Celebrem l’aparició d’aquest llibre i ens agradaria saber que s’utilitza a les aules.

Redacció

( ( ((LLIBRES

REBUTS ))) )

DDAA: Experiències de Física i Química de 3r d’ESO per a realitzar a casa. Ed. Ajuntament de Reus (Benestar i Família). III Premi a la recerca i la innovació educativa Angeleta Ferrer i Sensat. Reus, 2003

Ressenya apareguda a L’Estel, núm. 337, pàg. 9.

SERRET REDÓ, Emília: Petita història de Sebastià Juan i Arbó.

Editorial Mediterrània. Barcelona 2003.

Aquest llibre s’afegeix a la celebració del centenari del naixement de l’autor montsianenc Sebastià Juan Arbó.

Resulta particularment interessant des de la perspectiva pedagògica ja que ha estat dut a terme per la directora del CRP del Montsià, Emília Serrat, amb la col·laboració de Màrius López Albiol. L’autora ha compartit l’assessorament lingüístic amb la filòloga Àngela Buj Alfara. El resultat és un text adaptat al nivell escolar i amb un model de llengua que compartim.

Aquest llibre ens consta que s’ha enviat a tots els centres d’ensenyament secundari i considerem que la seua utilitat mereix unes línies de divulgació. Per una banda, hem de felicitar a qui ha estimulat l’aparició d’aquest llibre col·lectiu (Beatriz Vázquez, Àngela Pastor, Vicent Soler, Mey Pastor i Teresa López són les persones que han fet el treball) per la seua incidència pràctica al món de l’en-senyament.

Aquest treball es pot consultar en edició digital www.reus.net/ educacio.

Es pot obtindre informació sobre aquest premi al telèfon 977759686 (a l’atenció de la senyora Encarna Rega) o al correu electrònic: erm.ensenyament@reus.net.

RECAPTE REVISTA NÚM. 22

27