SANT JORDI 2015 Un any més, us presentem la revista que recull els treballs premiats de l'alumnat de Cicle Mitjà: Planetes i Llúdrigues i de Cicle Superior: Sargantanes i Panteres. Com ja sabeu, els treballs es presenten signats amb pseudònim i hi ha un jurat que escull aquells que, al seu parer, els agraden més. El Jurat del Cicle Mitjà d’aquesta convocatòria ha estat format per dues mestres: la Marta Sala i l’Ona Sañas, i tres alumnes de sisè: el Joan Blay Gómez, la Nina Mathews Sant i la Sofía de Sousa Brito. I el Jurat del Cicle Superior per dues mestres: la Marga Gallifa i la Mariona Trabal, tres alumnes de sisè: la Judith González Badia, la Sara Huguet Segarra i la Clàudia Ases Marsiñach i dos alumnes de cinquè: el Pol Bou Oliete i la Martina Dot Grau. Els nens i nenes del jurat han estat escollits per la resta de companys de la seva classe. Les il·lustracions de la portada i la contraportada, les il·lustracions relacionades amb les lletres i els poemes visuals han estat fetes per alumnes de 6è. Com cada any, per celebrar aquesta festa tan emblemàtica de les lletres, tenim un convidat o convidada que presideix el lliurament dels premis als treballs que ha escollit el jurat. Sempre són persones que tenen o han tingut una relació amb l'escola i amb la literatura. Amb l'escola perquè són ex alumnes, ex mestres, mares, pares, avis, àvies, padrins…, i amb la literatura perquè es tracta de persones que escriuen, il·lustren, editen, llegeixen... Enguany presidirà el lliurament de premis, el Joel Joan Juvé, pare de l’Etna de la classe de Sargantanes, de la Lia de Picot i de la Bruna d’Oreneta. Professionalment el Joel és guionista, actor i director de sèries molt exitoses a la televisió, com “Plats Bruts” “Porca Misèria” i “El crack”. Autor, director i actor de l’obra de teatre “Excuses” i director i actor de “El Nom” En cinema ha dirigit “Fènix 1123” i “Excuses” BONA DIADA I BONES LECTURES!
ÍNDEX CATEGORIA Cicle Mitjà de Primària POESIA
1r premi
Vaig tocar el cel “Koopa troopa” Samuel Mezquita McAndrews
2n premi
La mallerenga blava “L’Ocell Pelut” Ona Schiavon Falcó Una vida al mar “Pere Neu” Dídac Pou Bertran
3r premi
El ball del fanalet “Tiramisú” Elsa Clavera Fontquerni
Accèssit
Haiku “Pruna La Lluna” Lola López Batlle Qui té un amic té un tresor “Amistat” Nil Rahola Aniés La setmana de l’esport “Usain Bolt menja col” Cesc Llinàs Rodríguez
PROSA
1r premi
El piano “Tecla” Joana Badia Bosom
2n premi
Les olimpíades a quatre potes “Grapes” Albert Moyés Bachs
3r premi
La Molina “L’Esquirolet” Biel Carci Fusté
CONTE
1r premi
El secret de la família Tomax “Café Gelat” Marc Tomàs Larriba
2n premi
Les aventures del bandoler Xoroi “Michel Jordan-23” Juscilia Tineo Rodés
3r premi
La rata Misteris i la bruixa Lluna “Xixino” Dídac Rodríguez Olivé
Accèssit
En Tau i en Pau d’Escunhau “Goku” Biel Roviras García El tigre que va perdre les ratlles “Sad” Martina Casas Vidal El paradís “Bee” Biel Mestres Pons
CATEGORIA Cicle Superior de Primària
POESIA 1r premi
El poema màgic “Abracadabra” Berta Fu Santiago Bayona
2n premi
Empremta “Philip Waterson” Joan Bohigas Goulart de Faria
3r premi
Cel i mar van junts “Sopa miso” Martí Oliveras Jorba Punt i seguit “Jelly Quag” Arnau Guitart Sánchez
Accèssit
El meu somni “Desert” Berta Oliver Soler Les pilotes “Bananas” Mark Brumwell Prats Tant de bo fossin números “Martí” Lucas Lugo Alcayde
PROSA
1r premi
El tema “Smile” Carla Ribas Sánchez
2n premi
Entrar al món per l’Orlandai
“Anònim” Joan Blay Gómez
3r premi
Somnis “Muffin” Amber Antón Oller
Accèssit
Dolça França “Lolipop” Nina Mathews Sant Els meus amics “Jackson” Miquel Garcia Cónsol Com era l’avi que no vaig conèixer? “Tinta negra” Tomás Oller Blajot
CONTE
1r premi
La càmera misteriosa “Charlot” Nina Mathews Sant
2n premi
El segrest “Dr. Slump” Oriol Noguera Vázquez
3r premi
L’expedició d’Ungadumba “De: Visca l’esport” Joan Ligorio Pons
Accèssit
Les cinc proves “Barreta gelada” Joaquím Balcells Espuga Els ensenyaments del senyor de la pluja “Farola-man” Ángel Ibáñez Rodríguez
Vaig tocar el cel
Un dia vaig allargar els braços i, amb la punta dels dits, vaig tocar el cel. Vaig sentir els núvols, tous , blanquíssims i dolços com la mel. Un ocell, en veure la meva mà, enlairà el vol i vingué a trobar-me. I de sobte el meu somni es va esvair, en trencar el rellotge la pau del matí. Koopa troopa Samuel Mezquita McAndrews (8 anys) 1r Cicle Mitjà 1r premi de poesia
La mallerenga blava Passejant pel bosc escolto el seu cant, m’engresco i jugo amb tons grocs, blaus i blancs.
Sembla una acròbata en el seu branquilló, i la seva veu és aguda com un petit carilló.
La femella té feina
quan arriba l’abril, amb pèl, molsa i llana fa un niu de gran estil
Vuit pollets pelats covats amb gran caliu, quan s’hagin menjat mil cucs per fi volaran del niu.
L’Ocell Pelut Ona Schiavon Falcó (8 anys) 1r Cicle Mitjà 2n premi de poesia
UNA VIDA AL MAR
Gran i ràpida, tranquil·la i familiar passeja la bonica balena per l’immens mar. Llarga i pesant i amb un forat a sobre el front treu aigua com una font.
Amb la cua gran com una barca pica a l’aigua per saludar-te. Quan vol jugar no para de saltar.
La seva gran boca, a més de menjar serveix per cantar. I no t’hi acostis gaire perquè sense voler et pot enviar enlaire.
Pere Neu Dídac Pou Bertran (8 anys) 1r Cicle Mitjà 2n premi de poesia
EL BALL DEL FANALET És de vespre, són les nou, a la pista hi ha molt enrenou. Comença la nit que han estat esperant durant tot l’any, petits i grans.
Per començar, han de sopar, primer botifarra i després un gelat. Rumbes i rocks, ara toca ballar amb la parella que ja han triat.
Es tanquen els llums i ja no es veu res. Llavors s’encenen tots els fanalets.
Tiramisú Elsa Clavera Fontquerni (9 anys) 2n Cicle Mitjà 3r premi de poesia
Haiku *
Una caseta d’ocells, penjada... d’un fractal gegant.
* Un haiku és una composició japonesa que consta de tres versos curts i parla de la naturalesa.
Pruna La Lluna Lola López Batlle (9 anys) 1r Cicle Mitjà Accèssit de poesia
QUI TÉ UN AMIC TÉ UN TRESOR
Un amic és divertit. Un amic et fa riure. Un amic t’ajuda. Un amic t’estima.
Un amic t’escolta. Et fa sentir bé. Et dóna confiança. I t’ho passes rebé.
Un amic és per sempre. Un amic és un tresor
Amistat Nil Rahola Aniés (9 anys) 2n Cicle Mitjà Accèssit de poesia
La setmana de L’esport L’esport és divertit i encara més si és en equip. Tots els dies jugo amb porteries. Els dilluns per començar sempre vaig a ballar. Els dimarts dia d’atletes, córrer amb les cametes! Tots els dimecres faig moltes cistelles. Dijous sense prendre mal anem a fer trial. Divendres lluita lliure ai quin mal la tíbia! Dissabte competició ai quina emoció! I el diumenge per acabar el trofeu haig d’aixecar!
Usain Bolt menja col Cesc Llinàs Rodríguez (9 anys) 2n Cicle Mitjà Accèssit de poesia
EL PIANO El piano és un instrument dels més complets per tocar música, perquè es poden tocar melodies i fer harmonies. Perquè es pot fer sonar fort o fluix, sec o tallant. Per això els músics el prefereixen com a instrument d’estudi.
Quan toco una cançó, és tot un repte. Primer aprenc la situació i l’ordre de les notes i després introdueixo el temps que és el que construeix la meitat de la cançó. I finalment, aprofitant el tacte i sensibilitat de les tecles, marco els moments més pianos i fortes que acaben de donar vida i caràcter a l’obra.
La meva cançó preferida, de moment, és “What a hard day's night” dels Beatles, adaptada a piano. A mi m’agrada perquè, quan la toco, veig que hi ha trossos que volen dir tristesa i altres que volen dir alegria.
Les tecles són negres i blanques per diferenciar els tons de les notes. Com ja sabeu, les notes blanques les coneixem més perquè les negres no ens les ensenyen molt a tocar, però en realitat les tecles negres també són molt importants, ja que les notes blanques no tenen tots els sons. I, si tens una nota i vols pujar una mica més agut, no ho puja del tot. La feina de la negra és que ella ho puja una mica però no ho puja del tot.
És per tot això que m’agrada tant tocar el piano!
TECLA Joana Badia Bosom (8 anys) 1r Cicle Mitjà 1r premi de prosa
LES OLIMPÍADES A QUATRE POTES Avui al matí el gos ballarí que també és esportista, ja prepara la llista... -El Bulldog forçut aixeca deu peses en un minut. -Els gossos llebrers ja escalfen les potetes per córrer com uns atletes. -Mireu en aquell vestidor qui s’eixuga amb la tovallola... Però si és un Terranova!!! -En els salts de llargada poden haver-hi entrebancades, però el gos Labrador es supera com el millor. -El Pumi tenista es prepara per anar a la pista. -Qui és aquell que baixa del ring? És en Milú, el gos d’en Tintín!!! Ja els tenim doncs tots a punt per a les Olimpíades del Juny!
GRAPES Albert Moyés Bachs (9 anys) 2n Cicle Mitjà 2n premi de prosa
La Molina
La Molina és un poble, dalt d’una muntanya, als Pirineus. les quatre estacions són molt diferents;
A la primavera, el fred s’acaba i els arbres i les plantes treuen les seves flors.
A l’estiu, durant el dia hi fa calor però a la tarda pot ploure. Tot és verd, surten els gerds. Pasturen les ovelles, cavalls i vaques.
A la tardor, les plantes i els arbres es tornen de diferents colors: grocs, vermells i marrons. I surten bolets de totes mides i colors.
A l’hivern, hi fa fred i hi neva. S’hi pot esquiar i baixar amb trineu. A la llar de foc, s’hi està molt calentó.
Tot l’any és bo per anar-hi!
L’Esquirolet Biel Carci Fusté (8 anys) 1r Cicle Mitjà 3r premi de prosa
EL SECRET DE LA FAMILIA TOMAX
Estimats amics, benvinguts al món de la família Tomax . Heu estat mai a l’illa dels Tomax? És una illa extravagant, en forma de laberint, situada al Mar dels Navegants, però... on hi ha navegants és on no viuen feliços els peixos. A Tomax s’esdevenen les meves aventures, històries que m’han passat de debò, paraula de Tomax. Són històries interessants, proveu de llegir la que ara us explicaré: Sóc en Marx Tomax i tinc nou anys i sóc un pirata que navega en el vaixell més gran del món; les seves veles són altes i van ser malmeses per una tempesta tremendament espantosa. El timó mesura dos metres de llargada i, per poder-lo dirigir, necessita les dues mans dels dos pirates més valents i temuts de tota l’illa. Imagineu qui és un d’ells! El dia més feliç de la meva vida va ser quan vam trobar el Gran Tresor. Vam haver de lluitar amb un altre vaixell carregat d’homes, forts, vells i armats. Ens vam fer amb el martell de l’home més famós i poderós del món; aquest martell obria una cova, la Cova del Pirata Barba-blava, plena de monedes d’or i plata. I ja heu endevinat que vam guanyar, oi? Doncs això mateix! I amb aquest tresor, vam crear un món millor, on els peixos vivien feliços en el mar, els pirates ja no havien de lluitar i vivien en casetes de fusta a dalt dels arbres. Sigueu benvinguts al nostre nou món!!!
Café Gelat Marc Tomàs Larriba (9 anys) 2n Cicle Mitjà 1r premi de conte
LES AVENTURES DEL BANDOLER XOROI
Fa molts i molts anys va arribar a Menorca un bandoler que es deia Xoroi. El Xoroi i els seus companys van arribar amb un petit vaixell des de l’illa grega de Corfú. Fugien d’uns soldats que els perseguien perquè havien intentat robar les joies i tresors d’un príncep grec. El Xoroi era un noi fort, alt i prim; tenia els ulls marró fosc i la pell molt torrada pel sol. Era molt espavilat i simpàtic i molt bon líder de la colla de bandolers més temuda de tot el Mediterrani. Van arribar a Menorca per casualitat, a Cales Coves. Van trobar un forat molt petit dins una roca i s’hi van ficar per descansar. El Xoroi, mentre els seus companys dormien, va explorar un túnel i al final va trobar una cova gegant i va pensar que allà ningú no els trobaria perquè l’única sortida era un penya-segat al mar. La colla de bandolers del Xoroi sortien cada dia, al capvespre, a robar als pagesos dels “llocs” de més a prop. Els “llocs” són les granges menorquines: unes cases totes blanques, amb petites finestres pintades de color verd, envoltades d’horts amb patates, tomàquets, albergínies, carbassons, … A les granges hi havia també vaques, gallines i porcs perquè a Menorca feien les millors sobrassades i formatges de les Illes Balears. El Xoroi estava encantat perquè cada dia anaven a un “lloc” diferent i robaven tot el que necessitaven: gana no en passaven! Els pagesos de la zona estaven molt empipats perquè veien com les seves verdures i animals anaven desapareixent i no entenien què passava. Un dia els pagesos van reunirse al "lloc" de Binialmaia per preparar un pla: van decidir quedar-se desperts tota la nit als diferents "llocs" de la zona per descobrir qui els estava robant tots els seus productes de la terra. Es van organitzar en petits grups, equipats amb eines del camp com forques, pales, aixades, ... per lluitar contra els lladres. La colla del Xoroi no s'imaginava que aquella nit es trobarien els pagesos en peu de guerra! Els bandolers del Xoroi estaven acostumats a amagar-se i a escapar-se i, quan van veure els pagesos vigilant els camps, van fer una xiulada secreta i van fugir pitant cap a la seva cova. Aquella nit es van quedar sense sopar.
Durant uns dies el Xoroi no es va atrevir a anar a robar als "llocs" i ell i els seus companys es van dedicar a pescar rogencs, calamars, seitons, musclos, ... Passades unes setmanes es van afartar de menjar tant peix i van tornar a anar a robar. Van anar ben lluny de la seva cova, a una granja que estava a prop de les restes talaiòtiques de la Torre d'En Gaumes. Aquella nit, caminant sense parar i saltant totes les tanques de pedres que trobaven, van arribar a un "lloc" que estava sobre un turó; hi havia un gran llac al costat dret de la casa, ple de granotes i de gripaus saltimbanquis que no paraven de raucar. Tot estava fosc, només hi havia una mica de llum en una finestra de dalt de la granja. De cop es va obrir la finestra i va aparèixer la noia més bonica que el Xoroi havia vist mai: era rossa, amb el cabell llarg recollit en un monyo i els ulls tan blaus com el mar de Menorca. El Xoroi es va quedar bocabadat! Ràpidament la noia va baixar a l'entrada de la casa per fer-los fora però el Xoroi no la volia deixar escapar i, sense pensar-s'ho dues vegades, la va agafar com un sac de patates i se la va endur cap a la cova. La noia, que es deia Margalida, no parava de cridar i donar cops de peu perquè la deixés anar. Però el Xoroi era molt fort i no es va rendir, la va aguantar ben atrapada fins arribar a la cova. Un cop allà, la va deixar descansar en un racó. La Margalida estava trista però tranquil·la. Passats uns dies, a mida que el Xoroi li explicava les seves aventures i cuidava de la noia, aquesta es va enamorar del bandoler més valent de la Mediterrània! La Margalida va resultar ser una noia molt valenta també i es va convertir en una fantàstica bandolera de la colla del Xoroi i era una experta en robar gallines perquè, amb la seva veu tan dolça, les gallines se li acostaven i la Margalida les ficava en un gran sac. Passats uns mesos, a Menorca ja no els quedava res a fer i van decidir marxar a buscar una altra illa on poder començar de nou. Actualment a Menorca encara existeix la Cova d'en Xoroi, un racó preciós que s'ha convertit en un bar durant el dia i en una discoteca a la nit!
Michel Jordan – 23 Juscilia Tineo Rodés (9 anys) 2n Cicle Mitjà 2n premi de conte
La rata Misteris i la bruixa Lluna
Hi havia una vegada una rata que es deia rata Misteris. Li encantava resoldre misteris. Un matí la rata va sentir per la ràdio que algú havia raptat TOTS ELS NENS del poble d’Ascavan. Llavors la rata es va preguntar: qui, com, quan? Va decidir resoldre el misteri i es va preparar la maleta i hi va posar 3 pantalons, 4 samarretes, 5 calçotets, el seu barret de detectiu, la seva lupa i, per acabar, una pistola per si de cas…. Va anar cap a l’aeroport, va comprar els bitllets i cap a Ascavan! Quan hi va arribar, després de 10h d’avió, va anar a veure l’únic nen que no havien raptat. Era en Mayús, tenia 7 anys i era MOOOOLT simpàtic. I sabeu què? era del Marroc i li encantaven els fideus !!! Bé, ara això no importa…. La rata Misteris li va fer unes preguntes: - Tens alguna pista de qui pot ser el que ha raptat els nens? I en Mayús li va respondre: - Sí, tinc una pista, és un cabell. Li va ensenyar, la rata el va mirar amb la lupa, i va treure la conclusió que havia sigut... la Bruixa Lluna!!! - Ooooooooooh!!!!!!!!!!!!!!!! va exclamar ben fort. Ho va explicar tot a en Mayús i en Mayús, ja n’havia sentit a parlar de La Bruixa Lluna i... no li queia gens bé!
La Misteris li va preguntar si sabia perquè es deia Bruixa Lluna i en Mayús va dir que no. I la rata li va explicar perquè es deia Bruixa Lluna. Doncs fàcil: perquè vivia a la lluna!!! I en Mayús va murmurar: –i
tu, rateta espavilada, com hi penses anar a la
lluna? - Doncs com tota la gent que hi ha anat: amb coet! I en Mayús tornà a murmurar: – i d’on el penses treure aquest coet??? - Home, amb això tens raó, però tinc una idea!!! Ho preguntarem al Professor Kingkong, i segur que ens en fa un! Van anar al seu laboratori, que estava ple d’invents estranys que no paraven de funcionar!!! Li van explicar el que volien, s’ho va rumiar i .... - SÍ, US EN FARÉ UN!!!- Va exclamar ben fort !!! I en un tres i no res... Ja tenien el coet!!! Van poder marxar el mateix dia cap a la Lluna perquè havien treballat en equip! La bruixa s’havia endut els nens a la Lluna per donar de menjar als gossos menja-criatures. S’esperava que tard o d’hora algú aniria a rescatar els nens. En una olla va preparar una pòcima que feia olor de nens.
Va escampar la
pòcima a un cràter petit... La rata Misteris i en Mayús van arribar a la Lluna i, en sortir del coet, van sentir l’olor que venia del cràter i van anar cap a aquella direcció. Mentrestant, la bruixa va deixar anar els gossos cap als nens i va preparar una teranyina per atrapar la rata i en Mayús dins del cràter. Quan la rata Misteris i en Mayús van arribar al cràter, la bruixa va llançar la teranyina però no es va adonar que se li havia enganxat un fil al seu peu i va ser ella qui va anar a parar dins del cràter.
Alhora, la rata va ensumar una olor encara més forta dels nens que corrien davant dels gossos. Els va cridar i els nens van anar cap a ella, i els gossos que els seguien es van entrebancar amb la teranyina i van caure també a dins del cràter. Finalment els nostres amics van pujar al coet amb tots els nens i van tornar cap a la terra.
FI Xixino Dídac Rodríguez Olivé (9 anys) 2r Cicle Mitjà 3r premi de conte
En Tau i en Pau d'Escunhau
En un poble d'alta muntanya, hi vivien dos germans molt espavilats: En TAU i en PAU. En Tau, tenia 8 anys i era una mica baixet i grassonet, mentre que en Pau tenia 10 anys i era alt i prim com un sant Pau. Un matí, els dos germans decideixen sortir a donar una volta amb bicicleta pels camins del bosc que hi ha molt a prop del seu poble, de nom Escunhau. Després d'una bona estona, senten uns cops forts que venen del mig del bosc... paf paf, paf,... Era en Miquel, el llenyataire del poble!. En Miquel era un home molt forçut i barbut, i els explica que en aquests boscos hi ha un arbre màgic mil·lenari que es diu: Roure. Els diu també que l'arbre Roure es troba al final del camí reial que porta fins al poble veí, Salardú, i que té forma d'arbre de Nadal... De fet, diu que és un autèntic arbre de Nadal!. En Miquel es posa a treballar però abans els diu que qui el trobi podrà viure grans aventures al seu costat. Així que en Tau i en Pau decideixen sortir a buscar l'arbre Roure. Després de molta estona de donar voltes pels boscos d'Escunhau, els dos germans troben el Camí Reial!... un camí completament verd cobert de gespa. Al final de tot, després de pedalar una bona
estona per la catifa verda del camí, els dos germans es troben amb un arbre gegant, brillant, cobert de neu i de boles de Nadal. Immediatament, en Tau i en Pau, fascinats per aquell espectacle, deixen les seves bicicletes i, molt a poc a poc, es fiquen dins de l'arbre. Quina sorpresa quan un cop dins de l'Arbre Roure hi descobreixen un poblat de follets... - Hi viuen milers de fullets aquí dins! - diu en Pau. - Aquests follets són els encarregats de cuidar l'arbre! - diu en Tau.
Un follet, amb barba, orelles llargues i punxegudes i amb un barret de Pare Noel al cap, se'ls acosta i els diu: Benvinguts a l'Arbre màgic de Salardú!... aquest és el meravellós Arbre Roure que us farà passar moments inoblidables amb nosaltres.
Així que en Tau i en Pau, amb cara de babaus, decideixen seguir al follet fins a les branques més profundes de l'arbre. Diuen els habitants d'Escunhau que els dos germans, en Tau i en Pau, es van convertir en follets i es van quedar a viure dins de l'Arbre Roure, ja que des d'aquell dia no van tornar a casa seva. Continuarà,......
FI
GoKu Biel Roviras García (8 anys) 1r Cicle Mitjà Accèssit de conte
EL TIGRE QUE VA PERDRE LES RATLLES Hi havia una vegada un tigre que tenia unes ratlles molt brillants. Un bon dia, estava a l'escola del zoo fent un dictat i de sobte es va sentir molt estrany i va veure que no tenia ratlles!!! I va demanar als seus amics: la Nabada, el Blanquet i el Nagret si l'acompanyaven a buscar les ratlles a la jungla. Tots van estar-hi d'acord i tots junts van anar tot contents cap a la jungla. Quan hi van arribar es van trobar un cocodril i li van preguntar: "Que has vist unes ratlles tot brillants, cocodril?". I el cocodril va respondre: "Em sembla que han anat cap a la palmera". Al cap d'unes hores... es van trobar el mico i li van demanar: "Que per casualitat has vist unes ratlles tot brillants?". I el mico va respondre que havien anat cap a l'arbre on viu el marsupilami. I al cap d'unes hores... van anar al cau on viu el marsupilami. Quan li van preguntar: “que per casualitat has vist unes ratlles molt brillants?”. I el marsupilami els va respondre : “han passat per aquí i han anat cap al riu on viu el peix”. Desprès de caminar moltes hores, van arribar al riu on vivia un peix que també tenia unes ratlles brillants. El peix els va preguntar: “per què voleu aquestes ratlles?” i el tigre va respondre: “perquè sense ratlles, al zoo no m’hi volen”. Aleshores el peix els va dir: “Segur que aquestes ratlles brillants que busqueu, les trobareu un quilòmetre més endavant”. Després de caminar un quilòmetre, van trobar les ratlles brillants. Però ara tenien el problema de tornar-les a posar a la pell del tigre. Ho van provar amb pega... però va fallar.
Ho van provar amb cola blanca... i també va fallar. Ho van provar cosint i va funcionar!!! Els encarregats del zoo van anar a buscar els quatre animals i se'ls van endur cap al zoo! I EL TIGRE LES RATLLES HA TROBAT I AQUEST CONTE S’HA ACABAT.
SAD Martina Casas Vidal (8 anys) 1r Cicle Mitjà Accèssit de conte
EL PARADÍS Hi havia una vegada dos germans que se’n van anar a fer una excursió amb els seus pares. I es van entretenir amb una papallona que brillava. Però els seus pares no els van veure i van seguir el camí i llavors els nens es van perdre. Els nens es van parar en un arbre i se’l van mirar per totes bandes i hi van trobar una porta molt i molt gran, la van intentar obrir però no van poder i llavors van veure un cartell que posava: si voLeu entrar a L’arbre, haureu de trobar La cLau. La clau està entre uns matolls i un vidre.
I es van posar a buscar. Van mirar per molts matolls i al final van trobar el matoll i el vidre, però el vidre posava: perquè s’obri eL vidre haureu d’endevinar una endevinaLLa: Quina cosa és la que quan és petita és com una boleta, quan és mitjana li creixen potes per daLt i per baix i quan és veLLa s’asseca i cau
I la nena va dir: Una fulla! Però el vidre no es va obrir, i el nen va dir: No, és un arbre perquè quan és petit és una llavor, quan comença a ser més gran li creixen les arrels i les branques, i quan és gran s’asseca i cau.
I el vidre es va obrir. I els nens van córrer cap a l’arbre. Quan hi van arribar, van obrir la porta i a dins hi havia El Paradís! El Paradís era de color blau i verd, amb muntanyes i cascades que al final tenien un riu, amb cotxes voladors i unes cases molt estranyes, amb uns parcs que tenien una nòria i uns tobogans que semblaven una muntanya russa. Es van quedar una estona allà però llavors es van enrecordar dels seus pares i van pensar: com trobarem els pares? El nen va començar a fregar la clau i de la clau va sortir un mapa. Van mirar cap a on era casa seva i els va costar una mica però ho van trobar. Llavors van començar a caminar cap a casa fins que hi van arribar. Quan van arribar els seus pares es van alegrar molt de veure’ls perquè es pensaven que s’havien perdut i no els trobarien mai més. I els van preguntar: On heu estat? Al Paradís. – van contestar els nens. Què és el Paradís? Un lloc amb totes les coses bones. Ens ho podeu ensenyar? – van preguntar els pares. I els nens van contestar: També ens hi podríem quedar a viure, aquesta casa és molt vella. Així que se’n van anar de casa cap al Paradís. I van viure feliços i van menjar anissos.
Bee Biel Mestres Pons (9 anys) 1r Cicle Mitjà Accèssit de conte
El poema màgic S’aixeca el teló i el mag entra en acció barret negre i capa brillant avui sí que va elegant. Trucs de màgia us faré I bocabadats us deixaré Obriu bé els ulls comença l’espectacle! A la dreta el meu barret a l’esquerra un mocador ABRACADABRA!!! i surt un conill volador. Cartes vermelles per aquí Cartes negres per allà i quan menys t’ho esperes l’As de apareixerà! Nusos que es fan i es desfan Cordes tallades que es tornen a unir I encara que us sembli impossible El truc no podreu descobrir. Això és el que no és la il·lusió mai menteix Tres tocs de vareta i el poema desapareix!
ABRACADABRA!!! Berta Fu Santiago Bayona (11 anys) 2n Cicle Superior r 1 premi de poesia
EMPREMTA
ENSENYARÀS A CANTAR, PERÒ NO CANTARAN COM TU.
ENSENYARÀS A PENSAR, PERÒ NO PENSARAN COM TU.
ENSENYARÀS A GAUDIR, PERÒ NO GAUDIRAN COM TU.
PERÒ TU, SI QUE SAPS QUE CADA VEGADA QUE ELLS CANTIN, PENSIN, GAUDEIXIN…
RESTARÀ EN ELLS LA TEVA
EMPREMTA
AIXÍ, PER TOTA L’ETERNITAT.
PHILIP WATERSON Joan Bohigas Goulart de Faria (11 anys) 2n Cicle Superior 2n premi de poesia
CEL i MAR VAN JUNTS
El cel té un bon amic, li escull el vestit cada dia i cada nit. És el mar, que es tenyeix de tot els colors que el cel li tria. Blau clar, blau fosc, rosa, taronja, violeta, verd, gris fosc, gris clar. Fins i tot la lluna de vegades es reflexa en el mar, dibuixant puntets brillants difícils d'atrapar. Quan jo era petit pensava que el cel era un gran vidre transparent, que si li llançaves una pilota es podia trencar fàcilment. Ara sé que no es pot trencar, però sí que s'ha de cuidar. Mar i cel seguiran brillant amb el pas dels anys
i espero que no contaminem tant!!.
Sopa Miso Martí Oliveras Jorba (10 anys) 1r Cicle Superior 3r premi de poesia
PUNT I SEGUIT He passat nou anys a l’escola Ara he de marxar, m’adono que el temps vola i sembla ahir que vaig arribar.
He viscut moltes experiències he après a llegir, escriure, pensar i reflexionar, he tingut grans vivències i he fet molts amics en qui confiar. Ara faré secundària em sento trist, pels mestres, monitors i amics que deixo a primària perquè aquesta és la millor escola que mai he vist. Una nova etapa començaré però aquesta mai oblidaré nous camins descobriré i gràcies a tot això un adult em faré.
Jelly Quag Arnau Guitart Sánchez (11 anys) 2n Cicle Superior 3r premi de poesia
EL MEU SOMNI... Des de sempre vull un gos no aguanto més aquesta espera jo aniré a la gossera i n’ adoptaré un de carinyós. Vull un Golden vull un Huskie vull un Begle o un Bulldog Vull un gos de companyia molt petit i divertit, per passejar-lo cada dia i que així faci nous amics. Vull un Galgo vull un Boxer vull un Tekel o un Toy Més igual si no és de raça si és blanc, negre o carbassa, vull un gos per abraçar-lo per jugar i per estimar-lo.
Desert Berta Oliver Soler (11 anys) 2n Cicle Superior
Accèssit de poesia
Les pilotes La pilota de ping-pong petita i rodona salta sobre la xarxa, com li fa de gràcia! mentre les pales amigues la van passant d’un a l’altre costat a tota velocitat. A l’altra punta del pati la pilota de bàsquet va rodolant amb el seu cap ben gran salta i salta fins que a l’anella entra i cau cap per avall. Del revés veu, la pilota de futbol volant a mil per hora i... GOOOOOOOOOL!!!!
Bananas Mark Brumwell Prats (10 anys) 1r Cicle Superior Accèssit de poesia
Tant de bo fossin números Per què per sant Jordi s’ha d’escriure i no s’han de fer operacions? A mi em costa escriure i en canvi les multiplicacions és com menjar bombons. Les sumes com quan tu et perfumes, les divisions com tenir aficions i les restes com galls amb crestes. No m’agraden les lletres perquè són complicades i en canvi els números sí L’ú és tan bo com el tiramisú, el dos és sempre curós, el tres juga com si res, el quatre és com anar a veure teatre, el cinc és resistent com el zinc, el sis és deliciós com un pastís, el set volta tan tranquil com un avionet, el vuit riu com si sentís un acudit i el nou té tanta sort que mai li plou.
Martí Lucas Lugo Alcayde (10 anys) 1r Cicle Superior Accèssit de poesia
EL TEMA 22:00 pm Estic molt apurada, porto una hora intentant escriure alguna cosa “decent” pels Jocs Florals i no em surt res de res! I si opto per escriure poesia? Poesia, perfecte, som-hi !! D’ acord comencem....mmmmm ...però quin tema? Li puc preguntar al meu germà, ara mateix no tinc gaires més opcions, és l’ únic ésser humà que tinc al voltant.
22:20 pm Què m’ha dit aquest espècimen de nen? Doncs, que la faci de FUTBOL. Futbol és l’únic en el que pensa. Està malalt aquest noi. Ep!! Anotar en un post-it: dir-
li als meus pares que el portin al metge. Bé de futbol potser no, però del temps, la vida, la primavera, poder si...” la
primavera la sang esvera”... ui no no fatal, crec que no és meu... “ El temps és com un somni, que quan et despertes, ja ha passat...” Mare meva quina ximpleria! Això meu sí que és un mal somni i a sobre passa molt lent! Crec que és hora que deixi la poesia, no és una de les meves qualitats més fortes. A més, això de les metàfores, personificacions i comparacions... em té bastant perduda.
22.30 pm
Fora doncs la poesia. Val més que comenci a escriure un conte. Suposo que el conte em sortirà millor, perquè, modèstia a part, em considero una persona amb molta imaginació. PERÒ (sempre hi ha un “però”, acostumeu-vos-hi) necessito que sigui un conte: brutal, impressionant...(ja ho sé, sóc molt perfeccionista). Per aconseguir que el meu conte tingui aquests adjectius i em quedi perfecte he de ser una escriptora de primera! ...home jo de primera, primera... el que s’ entén per “primera” ... no és que ho sigui gaire. Sincerament, ni tampoc de segona ... amb el tema contes, tret de La Caputxeta Vermella i la Blancaneus...no és que hi tingui gaire relació...
23:15 pm Bé doncs, em queda la prosa. Això, prosa !! Magnífic ja ho tinc. Hi ha un petit problema....és que no acabo de trobar la diferència entre un conte i una prosa. I ara el jurat pensarà <com és que una nena es presenta a prosa si no sap el que és! > A veure, m’explico: sé perfectament el que és una prosa i sé el que és un conte però, a l'hora d’escriure, ho embolico tot! Abandono. Això més que un certamen sembla una tortura xinesa. Ja està decidit.
23:25 pm NO LA MARGA !!!!! Impossible. Abandonar, no és una opció.
23:45 pm Au va !! Tu pots!! No deu ser pas tant difícil, oi? Tots el nens de Barcelona ho fan. Què dic de Barcelona?, de Catalunya! Que deuen ser... deixa’m pensar... uuff molts... (llenguatge WHATSAPP: careta cansada + careta cansada + careta cansada + “sevillana” sempre s’ha d’acabar amb “sevillana”).
Bé, on érem? En la història que si tothom pot, jo també puc. Tinc una magnífica idea: faré una llista de temes, com les de la meva mare.
TEMES: Per tocar la fibra: la fam, injustícies... Divertit: estiu, platja, que desapareguin els exàmens i els deures...
Il·legal: copiar els dels altres anys.... no, no i no, m’ enxamparien i no és gaire maco que diguéssim.
Ja no puc més! Que faig? No tinc tema! I queden pocs dies per lliurar el treball! Vaig a la cuina.. unes “Oreos” sempre obren la imaginació...
00:00 pm Uiuiui s’està fent tard, i el meu pare diu que he d’anar a dormir. Segur que quan estigui somiant vindran els marcians i faran que tingui una mega super idea!
(CONSELL: sempre pensar en positiu)
I tu, que em podries dir un tema pels Jocs Florals?
SMILE Carla Ribas Sánchez (11 anys) 2n cicle Superior 1r premi de prosa
Entrar al món per l’Orlandai Faig sisè. L’any que ve aniré a una altra escola. Fa nou anys que vaig entrar al món per l’Orlandai, amb els mateixos companys, però les coses no han estat sempre iguals. Ens vam conèixer als tres anys i, encara que ningú ho sabia, ja érem unes panteres -o potser una mica més bèsties perquè les panteres només esgarrapen i mosseguen i nosaltres, a més, ens pegàvem i ens tiràvem coses com cubells pel cap. El meu cos i jo tenim molts records de parvulari: jo recordo els partits de futbol, la visita a l’aquari, on vam arrencar una rosa i ens van castigar, mentre que el meu cos recorda dues dents trencades, una clavícula fracturada i conjuntivitis produïda per l’esport “llançament de sorra als ulls”, un dels preferits per les panteres. Aleshores es va declarar una guerra entre l’educació i nosaltres, que de moment anàvem guanyant. Però l’escola és petita i això la fa molt forta, ja que ens coneixem molt bé tots i, com que els mestres es van posar de part de l’educació, ens van acabar guanyant. Un dels trucs que feien servir els mestres era aprofitar els nostres moments dèbils, com per exemple una vegada a la festa major de P4, que em vaig deixar la samarreta del drac a casa i, quan vaig entrar a l'escola, em vaig trobar tots els nens amb la samarreta i em vaig posar a plorar, però aleshores el Batet em va preguntar què em passava i li vaig explicar. Llavors va anar a la Isabel i me’n va comprar una i, al cap d’un temps, jo li vaig fer una samarreta amb un drac dibuixat. Una altra tècnica que van fer servir va ser fer veure que es passaven al bàndol enemic per espiar-nos, com quan a cinquè l’Ester jugava amb nosaltres a l’hora de pati a bàsquet i a ping-pong i ens ho passàvem molt bé, però
nosaltres sospitem que només volia agafar informació dels plans d’atac de les panteres. De moment sembla que els mestres han guanyat, ja que ara ens agrada més fer treballs junts que sols, ens coneixem molt bé i ens agrada jugar junts, i fins i tot hi ha dies en què no ens barallem. Aquest juny s’acaba l’escola i alguns aniran al mateix institut i altres aniran sols. Però seguirem veient-nos a l’escola fent bàsquet o algun altre esport. A l’Orlandai s’aprenen moltes coses, però potser el més important que s’aprèn és el treball en grup: saber-se escoltar, fer propostes, discutir i arribar a un acord. Quan sortim de l’escola quedem per jugar a bàsquet al parc o per jugar al “escondite” a Can Ponsic. I, quan estem a casa, parlem pel whatsapp o pel hangouts, que també és un xat. L’any que ve seguirem anant a l’escola per les vint-i-quatre hores de bàsquet i vòlei, pel ball del fanalet, el dia abans de carnestoltes per decorar l’escola, per jugar a la setmana esportiva i per moltes coses més, és a dir, que no deixarem mai de ser amics ni tampoc ens deixarem de veure. A final de curs farem una festa de comiat amb totes les persones que ens han acompanyat aquests anys. Potser els nens que tenen germans grans saben com serà, però jo no. Segurament la recordarem sempre. Però potser els que més la recordaran seran els mestres, perquè jo no estaria del tot segur que les panteres no haguem dissimulat i el nostre esperit bestial no faci un darrer contraatac.
Anònim Joan Blay Gómez (12 anys) 2n Cicle Superior 2n premi de prosa
SOMNIS És curiós com en els somnis cada persona pot ser el que vulgui, pot fer el que vulgui... Bé, jo he decidit parlar-vos dels somnis perquè trobo que tot això de poder somiar és fantàstic, poder-te transformar en la persona que més admires, com el típic somni d'un nen petit de poder ser com el Messi o ser un súper heroi! Jo crec que els somnis ens fan ser més forts, els somnis ens ajuden a superar el dia a dia d'una vida normal i de nit et fan el favor de donar-te una segona vida i poder viure el dia dues vegades! No em digueu que vosaltres mai no heu tingut un somni? perquè si no somieu, no sou persones... Les persones sempre tenen somnis per complir. Mireu, ara us posaré un exemple: el meu somni és que, quan sigui gran, vull tornar al país d'on em van adoptar i poder adoptar una nena d’aquell país i potser el somni d’aquella nena és que algú l'adopti! Bé, amb això vull dir que si teniu algun somni, que segur que en teniu un, intenteu que no només us faci feliç a vosaltres, és com això que posen a les ofertes “2 x 1”. Doncs el que us volia dir, és que mai no deixeu de somiar i, si somieu desperts, doncs encara molt millor!!! Bé, en realitat no es pot somiar despert però, oi que us agradaria?
Grans consells per a nens i nenes de la meva edat: Mai no deixeu de somiar: somieu somieu i somieu!!! Bé, no somieu tant que si no, no tindreu temps de fer els deures, però això es un altre tema...
MUFFIN Amber Antón Oller (11 anys) 2n Cicle Superior 3r premi de prosa
Dolça França
Vinyes i canals plens d’aigua donen vida a aquestes terres tan belles, tot acompanyant-me en aquest bonic camí. Castells, camins i pobles farcits d’històries on hi vivien donzelles de conte guardant sempre amb alegria secrets dolços i afruitats. Romàntica França, de capvespres vermellosos i rosats, tan rosats com el vi que raja de les bótes d’un fosc, humit i vell celler. Terres de castells càtars, amagats entre pobles i valls, plens de llegendes antigues i d’històries malenconioses. Dolça França, tan sols em queda agrair-te la bellesa que m´has donat durant aquest alegre, dolç i llarg viatge… A bientôt!
Lolipop Nina Mathews Sant (11 anys) 2n Cicle Superior Accèssit de prosa
ELS MEUS AMICS Si no tingués amics, no sé què faria. Amb els amics m’ho puc passar “super” bé, puc arribar a fer tantes i tantes coses: parlar, riure, jugar, fer esport, ballar, estudiar, cuinar, cantar, anar i venir de l'escola, fins i tot me'ls estimo quan em fan plorar, perquè sé que són els meus amics. Amb els amics del poble, per exemple, construïm cabanes, cuidem animals, nedem, saltem junts a la piscina, caminem sis quilòmetres fins al Castell... La il·lusió que tinc quan estic a casa i sento que em criden pel meu nom des del carrer! Són els meus amics que em venen a buscar!! A Barcelona és diferent. Anem a l’escola junts, sortim de l’escola junts, quedem per anar a jugar a la pista del Parc de Santa Amèlia, juguem al pati, entrenem a vòlei, dinem junts, fem teatre, i així compartim moltes coses més! Però hi ha una cosa que m’encanta especialment i és jugar a vòlei amb els meus amics. És molt divertit perquè el vòlei és el meu esport preferit i, a sobre, jugo amb ells, amb els meus amics. Formen part de la meva vida, i no poso noms perquè no me'n vull descuidar ni un!! Espero no perdre’ls mai. Els meus amics són molt importants per a mi.
JACKSON Miquel Garcia Cónsol (11 anys) 1r Cicle Superior Accèssit de prosa
Com era l’avi que no vaig conèixer?
Era alt o baix, gras o prim, antipàtic o simpàtic, de mar o de muntanya , de molta festa o molt tranquil, esportista o de cervesa i televisió? Jo me l'imagino no molt alt, de mig pes, ni molt panxut ni molt prim, amb la seva barba grisa, simpàtic i bastant entretingut. Crec que home de mar, el veig a les roques amb la seva canya de pescar, traient uns peixos enormes. Tranquil, escoltant havaneres. Jo el veig també jugant a golf. De petit, quan tancava els ulls per anar-me'n a dormir, algunes vegades m’imaginava el meu avi llegint una novel·la de les batalles navals antigues, altres vegades navegant en un llaüt quan el sol s'estava ponent o jugant a golf amb la bossa de pals a l'esquena i caminant per la gespa.
Tinta Negra Tomás Oller Blajot (10 anys) 1r Cicle Superior Accèssit de prosa
La càmera misteriosa Em dic Laia i tinc 12 anys, aquest estiu el vaig passar a casa els meus oncles en una masia molt vella. Quan hi vaig arribar, el primer que vaig fer va ser deixar les maletes a la meva habitació i explorar tota la casa. Ben ràpid vaig descobrir que hi havia unes golfes i, amb una mica de por, hi vaig pujar. Amb curiositat i remenant amb molta cura hi vaig trobar un bagul antic, vell i ple de pols; el vaig obrir i hi vaig trobar una càmera Polaroid antiga dels anys setanta i també un àlbum de fotos on hi apareixia molta gent que jo no havia vist mai abans. Vaig baixar de seguida de les golfes a preguntar a l’oncle Miquel què en sabia d’aquella càmera i aquelles fotos. Ell, en veure les fotografies, es va quedar sorprès i em va preguntar d’on ho havia tret; li vaig dir que ho havia trobat a les golfes en un bagul molt vell i ple de pols. Aleshores em va explicar una llarga història. Resulta que, fa uns quaranta anys, en aquesta casa hi havia viscut una nena anglesa que havia vingut a passar uns mesos per estudiar el castellà, acollida per la nostra família. Aquesta nena tenia una passió per la fotografia i, durant la seva estada, havia fet moltes fotos i aquells records havien quedat presents en aquest àlbum de fotos que jo havia descobert quaranta anys més tard. Vaig atabalar el meu tiet amb moltes preguntes durant molt de temps. Volia saber qui era aquella noia, quina edat tenia ara, com era, parlava el castellà encara? Seguia fent fotos? Tot plegat m’omplia de curiositat. El temps anava passant i veia com al meu tiet també li començava a picar la curiositat de retrobar-se amb aquella nena que havia sigut molt amiga seva quan eren petits. Finalment vam decidir que ens hi podríem posar en contacte i fer un viatge junts per visitar-la. Seria emocionant retrobar-nos després d’haver perdut el contacte durant tants anys!
Jo li podria tornar la seva càmera i el seu àlbum de fotos a aquella nena, que ja no seria una nena, sinó segurament una mare amb una filla com jo. Després d’uns mesos de recerca i de moltes trucades i cartes va venir la tardor i finalment ens vam retrobar amb la Catherine a Londres. Va ser molt emocionant, tant per ella com per al meu tiet. Aquella vella càmera va fer retrobar dues persones que s’havien estimat molt i això em va fer sentir molt feliç. Van ser uns dies i moments molt especials per a tots. La Catherine em va agrair molt el meu gest de tornar-li aquells records tan especials que ella havia donat per perduts i per haver convençut el meu oncle de fer aquest viatge de retrobament. Ja havíem tornat del nostre viatge i jo continuava obsessionada amb aquella màgica càmera anomenada Polaroid i, finalment, per Reis me’n van regalar una. No era pas com la que havia trobat al bagul de les golfes no, sinó més aviat un model nou, de color blau cel, amb molts més botons i accessoris i que fa unes fotos magnífiques, plenes de colors. Estic aprenent moltíssim i estic fascinada amb aquest món de la fotografia, de la llum i dels colors, on cada fotografia que surt d’aquesta màgica càmera, amb el seu particular sorollet, plasma un moment concret de la nostra història per sempre.
Charlot Nina Mathews Sant (11 anys) 2n Cicle Superior 1r premi de conte
EL SEGREST Un diumenge com qualsevol altre, en Miquel va anar a passejar la seva gossa Gina. Sempre feia el mateix camí amb la seva gossa: anava dues travessies més enllà de casa seva on hi havia un bosc. Allà la deixava córrer una mica i li tirava una pilota perquè l’anés a buscar. Després, fent el camí de tornada, sempre paraven en un pipican on la gossa jugava amb el seu amic, en Llop, un pastor alemany molt maco i molt carinyós. Tornant cap a casa, van passar per un carrer molt inquietant i solitari on només hi havia dos senyors que, de sobte, van agafar en Miquel, un per cada braç i se’l van emportar. El nen cridava però ningú no el sentia. La gossa va mossegar un dels dos homes a la panxa però ràpidament l’home es va desfer de la gossa donant-li un fort cop de peu. La Gina va caure a terra i va quedar uns minuts estabornida. Quan es va aixecar, no hi havia ningú al carreró. Atabalada, va córrer i va començar a bordar. Al cap d’una estona, se’n va anar cap a casa molt trista. Pel camí es va adonar que portava un tros de la samarreta de l’home que havia mossegat. El pares d’en Miquel, la Maria i en Jaume, quan van veure que la Gina venia tota sola i van veure que portava un tros de roba a la boca van pensar que havia passat alguna cosa estranya. La Gina mai mossega i el tros de roba no podia ser d’en Miquel perquè la seva mare li havia triat la roba que duia aquell dia i era d’un altre color. Els pares van anar pels carrers de la vora de casa cridant en Miquel pel seu nom i preguntant a la gent si l’havien vist. Ni la policia ni els pares d’en Miquel van aconseguir trobar-lo per molt que van buscar i investigar. Van passar els dies i no el trobaven.
En Morrissey, el detectiu, era un home molt espavilat i per això va seguir investigant el cas pel seu compte. En Morrisey va anar a casa dels pares d’en Miquel a preguntar si li podien deixar la gossa Gina per seguir el rastre de la samarreta. Aquella tarda, en Morrissey li va fer ensumar el tros de samarreta a la Gina i la gossa va començar a olorar i a seguir el rastre. Van arribar fins al carreró on havien agafat en Miquel i des d’allà la Gina el va portar fins a un terreny de cases de les afores. El detectiu va veure que en una de les cases hi havia roba estesa al pati. I hi havia una samarreta que li faltava un tros! El Morrissey va anar a comprovar si el tros que faltava era el que ells tenien i va resultar que sí. En Morrissey va avisar els seus companys de la policia que, al cap de cinc minuts, ja eren allà. En Morrissey va cridar: “Som la policia, o obriu o tirarem la porta a terra”. La porta no s’obria. Així, doncs, en Morrissey, d’un cop fort de peu, va tirar la porta a terra. Van entrar ràpidament a la casa i van veure un noi que estava intentant sortir per la finestra del darrera.
Un del policies va
córrer i li va fer un placatge i el va tirar a terra. Van enregistrar tota la casa buscant en Miquel. En Morrissey va ensopegar sense voler amb una catifa i va veure que a sota hi havia l’entrada a un soterrani. Van baixar per les escales i van trobar en Miquel lligat i l’altre segrestador fent una becaina. Van deslligar en Miquel i van despertar el segrestador que inconscientment va dir “No mare, cinc minutets més”. La policia el va emmanillar i el van portar a comissaria amb el seu altre company. En Morrissey va acompanyar en Miquel a casa seva. Els seus pares en veure’l es van posar molt contents i van anar corrents a fer-li
una abraçada al seu fill i a donar-li les gràcies al Morrissey per haver-lo salvat. Al cap d’una estona en Morrissey va proposar als pares d'en Miquel que la Gina fos una gossa policia. S’ho van estar pensant una estona però, com que la Gina havia ajudat a trobar el seu fill, van dir que sí. En Morrissey va marxar a casa seva tot content per haver resolt un cas més. Des d’aquell dia, en Miquel, en Morrissey i la Gina es troben un cop cada any per recordar aquella aventura i perquè en Miquel pugui jugar amb la Gina com en els vells temps.
Dr. Slump Oriol Noguera Vázquez (11 anys) 2n cicle Superior 2n premi de conte
Hi havia una vegada, a l’antic continent d’Edukàcia, un país molt petit i llunyà que es deia Ungadumba. Els habitants d’Ungadumba volien pactar, amb els habitants d’altres continents, intercanvis i tractes que els fessin sortir del seu aïllament. Per això, un nen que es deia Kholimbo va enviar una carta al continent veí per veure si els podien donar una mica d’ajuda. Però, malauradament, no van voler. Eren temps difícils a Ungadumba, hi havia gent que no tenia ni casa ni menjar, cada dia algun nen es moria de gana o d’una malaltia. Els nens no tenien escola, ni diners per comprar sabates, ni roba; alguns ni un sol tros de pa. Tot seguia igual de malament fins que a un habitant se li va ocórrer de construir un vaixell de fusta per anar a buscar un altre lloc on viure. Tothom hi va estar d’acord. Van estar dia i nit treballant i treballant. Dia i nit...fins que el vaixell va estar llest. Aleshores, van emprendre una expedició cap al mar amb camells. Tot el poblat va recórrer un llarg camí.
Després de dies i dies de marxa, van arribar al mar. Havia sigut un viatge molt cansat i dur, sobretot per als més grans, els avis i per als nens més petits i nadons. El primer que van fer va ser alimentar-se del que van trobar per agafar reserves, tant ells com els camells . Després van posar el vaixell a l’aigua i van començar la seva expedició a la descoberta de nous mons. Pel viatge es van trobar molts peixos, animals totalment desconeguts per a ells que eren d’interior i els van trobar molt divertits. Sovint s’ho passaven bé jugant grans i petits tots junts, com mai havien fet abans. Però també van tenir alguns ensurts, com per exemple: Es va trencar el timó i van estar a punt de xocar contra una balena. Es van quedar sense fusta per combustible i van haver d’anar trencant mica en mica la coberta del vaixell. Es va estripar una vela i van haver de fer que les teixidores del poble la sargissin. De sobte, un tripulant va veure terra! Era una petita illa on s'hi podrien estar uns dies perquè hi havia animals, arbres fruiters: pomeres i tarongers. També hi havia rierols on podrien agafar més aigua dolça. I així ho van fer. S'hi van quedar tres dies. Quan van passar els tres dies i ja ho havien reparat tot, i s'havien refet una mica, se’n van anar a buscar una altra illa. En aquell viatge van estar sis dies per trobar una altra illa amb menjar, animals, i aigua.
Aquell cop va ser l’illa definitiva on s'hi van quedar, no tota la vida, però uns nou anys sí. Després dels nou anys, van anar a buscar una altra illa, sempre acomplint una rutina semblant:
1r buscar una illa i incorporar-se.
2n començar a treballar una mica.
3r començar a treballar de veritat.
4t com que anaven tenint clar els conceptes, estudiar-los bé per a fer-ne bona feina.
5è l’any més difícil has de treballar i organitzar-te tu sol.
6è buscar una altra illa.
I així van anar fent...
Fi
ATENCIÓ llegeix el conte tantes vegades com faci falta per entendre’l.
DE: VISCA L’ESPORT!! Joan Ligorio Pons (10 anys) 1r Cicle Superior 3r premi de conte
LES CINC PROVES Hi havia una vegada un noiet pirata, d’uns 25 anys, que es deia Miquel. Bé, en realitat no era pirata però ho volia ser fos com fos, perquè el seu pare ho era i ara estava a la presó encara que no hagués fet res. El rei dels pirates l’havia empresonat i li va dir a en Miquel... – Si em portes monedes d’or, et tornaré el teu pare-. En Miquel es va embarcar cap a una illa on hi havia un tresor i un cavaller que el vigilava. Es deia Fredol, i en Miquel va amenaçar-lo dient-li que si no li donava el tresor, haurien de lluitar, però en Fredo li va dir que no calia que lluités, que li donaria el tresor si passava cinc proves. A la primera prova s’havia de saltar per un barranc sense caure perquè a sota estava ple de “pinxos”. En Miquel al principi no sabia com fer-s’ho, però va veure un pal molt llarg i va decidir fer aquell salt que claves el pal al terra i t’impulses i saltes molt amunt. La segona prova era escalar un rocòdrom molt gran i passar a la següent prova. En Miquel va començar a escalar però es va cansar a mig camí i llavors va decidir baixar i buscar alguna altra manera de creuar. Va pensar que aquesta prova seria impossible superar-la, a no ser que hi hagués un passadís secret perquè ell era molt bo en l’escalada i seria estrany que algú altre aconseguís escalar aquest rocòdrom. Va mirar pel voltant i va veure una torxa apagada. I, quan la va agafar, es va obrir un passadís que comunicava amb la següent prova. A la tercera prova va veure una porta tancada però no hi havia cap clau per obrir-la i llavors va mirar cap al sostre i va veure una hèlice molt gran que girava i, en una punta, hi havia una corda i, al final d’aquesta, hi havia la clau! Al terra va veure un arc i unes fletxes. Així doncs va agafar l’arc, va apuntar a
la corda i va llançar una fletxa, però va fallar. Ho va tornar a intentar i, després d'unes quantes vegades, ho va aconseguir. La fletxa va tallar la corda i la clau va caure. Amb la clau va poder obrir la porta i passar aquesta prova. Es va trobar en una nova sala que estava totalment buida. En Miquel no se’n fiava. Va agafar la clau i la va llançar al terra i aleshores una part del terra en va enfonsar! Va buscar per les parets i va trobar unes pedres que sobresortien. Les va agafar per anar tirant-les al terra i així anar marcant el camí segur. Finalment va poder travessar la sala aconseguint la quarta prova i sortint a l’exterior. Allà l’esperava en Fredol que li va dir:
Molt bé Miquel, has aconseguit passar les 4 proves, però encara et falta l'última i definitiva. Et deixo un mapa i un vaixell per anar a l’illa Draco i derrotar el temible Drac Verd. M’has de portar la punxa de la cua del drac-.
En Miquel es va embarcar cap a l’illa Draco. Després d’un parell de dies, algunes tempestes i grans onades, va aconseguir trobar l’illa.
Va haver
d’escalar un gran volcà, va entrar a dins i, en el centre, va trobar el drac, que estava dormint. A en Miquel no li va semblar gaire temible. S'hi va acostar lentament i, sense voler, el va despertar. El Drac Verd es va enfadar perquè en Miquel havia entrat a casa seva sense permís, però en Miquel li va demanar perdó. Llavors el drac li va demanar per què havia vingut i el noi li va explicar tota la història del seu pare. El drac no estava disposat a perdre la seva punxa i li va proposar anar a veure el cavaller junts. El viatge de tornada va ser més ràpid i divertit perquè en Miquel anava sobre el drac i volant van trigar només dues hores. Quan van ser davant del cavaller, en Miquel li va dir:
No t’he portat la punxa, però t’he portat tot el drac! En Fredol es va quedar molt impressionat! En un primer moment li va dir que no valia perquè el noi no havia derrotat el drac, però quan en Miquel li va explicar també la història del seu pare, a en Fredol li va saber greu i li va donar tres sacs de monedes d’or. En Miquel, ben carregat, va tornar a pujar sobre el drac i van anar a buscar el rei dels pirates. Quan van arribar a l’illa dels pirates es van trobar el rei al port. El drac va aterrar allà mateix. I el rei li va preguntar: – Has portat les monedes d’or? -Sí, aquí en tens un sac. – va dir en Miquel.- Si no en tens prou amb un, te’n dono un altre. I si ets un avariciós i encara en vols més, t’he portat un tercer sac. Ara dóna'm la clau de la presó on està tancat el meu pare-.
Però el rei no li va donar la clau i va manar als pirates que empresonessin en Miquel. Llavors en Miquel es va escapar amb el drac. L'endemà van tornar, però aquest cop van anar directament a un castell on guardaven la pólvora i va demanar al drac que tirés una flamarada. Aleshores va esclatar el castell i tothom va anar a veure què passava. Aprofitant que la gent estava distreta, en Miquel va entrar a la presó i va alliberar el seu pare. I van fugir tots dos sobre el drac.
“BARRETA GELADA” Joaquím Balcells Espuga (11 anys) 1r Cicle Superior Accèssit de conte
Els ensenyaments del senyor de la pluja Un dia, fa moltíssim anys, en les caloroses terres d’Àfrica, l’elefant li va dir al Senyor de la Pluja: -Deu estar vostè molt satisfet, perquè amb la seva aigua ha aconseguit cobrir tota la terra de vegetació verda; però, què passaria si arrenco tota l’herba, tots els arbres, les plantes i els matolls? I el Senyor de la Pluja li va contestar: -Si no enviés la pluja, no creixerien més plantes, tot el verd desapareixeria i no tindries res per menjar. Però l’elefant, que es creia l'animal més fort, volia desafiar-lo i va començar a arrencar amb la seva trompa tota l’herba, els arbres, les plantes i els matolls. Així doncs, el Senyor de la Pluja, ofès, va fer que no tornés a ploure i els deserts s’estenguessin per tot arreu. Llavors, l’elefant va enviar el gall perquè parlés amb el Senyor de la Pluja i el convencés que fes tornar a ploure. El gall va buscar el Senyor de la Pluja per tot arreu, fins que el va trobar descansant en un núvol. El gall li va explicar que necessitaven la pluja i va alabar la pluja amb tanta eloqüència que el Senyor de la Pluja va decidir enviar una mica d’aigua. La pluja va caure, tal com el Senyor de la Pluja li va prometre al gall, i es va formar un petit toll prop d'on vivia l’elefant, que no va trigar en apropar-se i apoderar-se d’ell. Aquell dia, l’elefant va anar a buscar menjar i va deixar a la tortuga encarregada de protegir el toll amb aquestes paraules: -Tortuga, si algú ve aquí a beure aigua, li diràs que aquest és el meu toll personal i que ningú no en pot beure! Quan l’elefant se'n va anar, molts animals morts de set, van aproparse al toll, però la tortuga no els va deixar beure.
-Aquesta aigua és de sa majestat l’elefant. Jo he de protegir-la i no podeu beure! Però, quan va arribar el lleó, no li van impressionar les paraules de la tortuga. Va mirar-la fixament i li va dir que s’apartés, amb un rugit espantós i va beure aigua fins a saciar la seva set. Després se’n va anar, sense dir paraula. Quan l’elefant va tornar, quasi no quedava aigua en el toll. La tortuga va intentar defensar-se: -Senyor, sols sóc un animalet i els altres animals no em respecten. Va venir el lleó i em va fer apartar. Què podia fer? Després tots els animals van beure lliurament. L’elefant, furiós, va aixecar la pota sobre la tortuga i la va aixafar. Afortunadament, la tortuga té una closca molt forta i va poder arreglarse-les per sobreviure, però des de llavors, la tortuga té la closca tota plana. De sobte, tots el animals van sentir la veu del Senyor de la Pluja, que deia: -No feu com l’elefant. No desafieu els més forts, no destruïu el que us pot fer servei en el futur, no demaneu als més dèbils de defensar la vostra propietat i no castigueu els innocents. Però, sobre tot, permeteu que els necessitats comparteixin la vostra sort, no sigueu arrogants i no intenteu apropiar-vos de tot. I, després de dir aquestes paraules, el Senyor de la Pluja va fer-li un nus a la trompa de l’elefant durant deu llargs anys!
Fi Farola-man Ángel Ibáñez Rodríguez (12 anys) 2n Cicle Superior 3r premi de conte