Llibre sant jordi by Maria Trabal

SANT JORDI 2016 Com cada any, us presentem la revista que recull els treballs premiats de l'alumnat de Cicle Mitjà: Minerals i Planetes i de Cicle Superior: Llúdrigues i Sargantanes. Com ja sabeu, els treballs es presenten signats amb pseudònim i hi ha un jurat que escull aquels que, al seu parer, els agraden més. El Jurat del Cicle Mitjà d’aquesta convocatòria ha estat format per dues mestres: la Marta Ibars i la Carme Branchadell i dos alumnes de sisè: l’Àlex de Jesús Monteagudo i la Sira Canosa Vidal. I el Jurat del Cicle Superior per dues mestres: la Marga Gallifa i la Marta Sala, dues alumnes de sisè: l’Agnès Morata Ruiz i l’Etna Joan Glaenzel

i dos

alumnes de cinquè: el Cesc Llinàs Rodríguez i l’Andrea Naya Garcia. Els nens i nenes del jurat han estat escollits per la resta de companys de la seva classe. Les il·lustracions de la portada i la contraportada, les

il·lustracions

relacionades amb les lletres i els poemes visuals han estat fetes per alumnes de 6è. Com cada any, per celebrar aquesta festa tan emblemàtica de les lletres, tenim un convidat o convidada que presideix el lliurament dels premis als treballs que ha escollit el jurat. Sempre són persones que tenen o han tingut una relació amb l'escola i amb la literatura.

Amb l'escola perquè són ex alumnes, ex

mestres, mares, pares, avis, àvies, padrins…, i amb la literatura perquè es tracta de persones que escriuen, il·lustren, editen, llegeixen... Enguany presidirà el lliurament de premis, el Jordi Martí Rueda, exalumne de la classe de “Dofins” i pare del Roger que farà P-3 el curs vinent. En Jordi ha treballat en el sector editorial i ha estat assessor de diversos projectes relacionats amb la batalla de l’Ebre. El 2014 va publicar “Tocats pel vent”, cinc històries humanes de les Brigades Internacionals i la guerra civil. I segueix escrivint... BONA DIADA I BONES LECTURES!

IAIETA VELLETA

Ja no hi ets però sí al cor dels teus néts. Dels que t'estimem i vas estimar, i a totes les coses que ens vas deixar. T'agradava molt llegir i també recitar, poemes maquíssims que ens feien volar. Dedicaves moltes hores a fer encreuats, puzzles i sopes de lletres molt complicats. Pintaves paisatges naturals i urbans, que a casa teva ens miren penjats. Encara que no t'agradava, ho feies molt bé, cuinar per tots nosaltres macarrons o paella potser. Tot això, al final ho vas oblidar, per això ara, m'agrada tornar-t'ho a recordar. CHEWBACCA Martí Cano Amado (9 anys) 2n Cicle Mitjà 1r premi de poesia

EL MEU AVI Avi, ets com el primer brot d’una llavor. Ets divertit, tens emoció i molta intuïció. Com un àngel que puja al cel, a tots els nens regales un estel. Tens la veu suau com el vent i els ulls blaus com la pluja. No ets un avi qualsevol, ets com un ocell que arrenca el vol.

Rossinyol Joana Badia Bosom (9 anys) 2n Cicle Mitjà 1r premi de poesia

La nit que vaig somiar tocar un estel Quan vaig al llit penso que l'avi Joan és un estel que està dansant per l'univers. I una nit viatja a la terra i s'acosta a prop nostre. El veig i desitjo: -Desitjo que el meu avi torni a ser viu. Tanco els ulls i puc tocar-lo.

Hardo peth Ricard Valls Verheyen (9 anys) 2n Cicle Mitjà 1r premi de poesía

LA NIT Estic sol a la muntanya, tinc fred, tinc gana, és de nit i ningú m’acompanya. Estic sol a la muntanya, la foscor i el silenci m’espanten. Els arbres m’estranyen. Vull estar a casa

PIZZA Guim Massó Viñas (8 anys) 1r Cicle Mitjà 2n premi de poesia

Emocions Sento emocions dins del meu cor que són tan grans com un tresor. Amb l’alegria estic tan content que volo fàcilment. Amb la tristesa et sents angoixat perquè ningú està al teu costat. Amb la ràbia et sents ferotge I trencararies un rellotge. Amb la por estàs espantat et sents immòbil i plantat. Amb la calma estàs tranquil com la pau d’un arbre penjat d’un fil. Amb l’amor veus molts colors és un sentiment majestuós. Les emocions són tan difícils d’expressar perquè s’han de notar.

Cor vermell Ona Giménez Gallissà (9 anys) 1r Cicle Mitjà 3r premi de poesia

L’ABELLA Estic caminant entre bosc i camp i una abella ve volant. Em comença a perseguir corro, corro, sense fi però l’abella s’apropa cap a mi. Sense cap por em clava el seu fibló i em provoca un gran dolor. Aquesta abella s’ha pensat que jo, petita i dolça, sóc una flor al mig del prat.

Flor verda Olivia Mezquita McAndrew (8anys) 1r Cicle Mitjà Accèssit de poesia

LA XOCOLATA XUCLO UNA X MENJO UNA O XARRUPO UNA C MOSSEGO UNA O LLEPO UNA L OLORO UNA A TRITURO UNA T ASSABOREIXO UNA A VIST I NO VIST LA XOCOLATA JA L’HAS VIST

KIKIWAKA Martina Roig Giné (10 anys) 2n Cicle Mitjà Accèssit de poesia

Ella Blau és el vestit Alts són els seus cims Rosats els seus llavis Cara de trencadís Elegants té els camins Llocs secrets i ben petits Ones als cabells Negre i groc Aigua i llum

Cats Alex Ribas Sánchez (9 anys) 1r Cicle Mitjà Accèssit de poesia

UN REGAL DE L’ÀFRICA Un dia, ens van dir que vindria algú nou a la classe. Quan per fi va arribar i la vaig conèixer, vaig descobrir com era: tenia la pell marró setinada, els cabells rinxolats i negres com el banús. D’entrada em van cridar més l’atenció les diferències entre ella i jo, nascudes en dos continents diferents. Recordo especialment les primeres converses amb ella: em va dir que portava entre cinc i sis anys a Barcelona però que abans vivia a Etiòpia, el país on va néixer. Gràcies a ella he anat coneixent aquest país, els seus records són com postals per a mi que no he estat mai allà. “A l’estiu, a Etiòpia, tots els camps són verds i quan sortia de casa tenia un paisatge preciós. Podia olorar les herbes fresques del camp, podia veure els arbres florits. A vegades núvols al cel però quasi sempre un sol radiant.” Quan tanco els ulls, m’imagino que estic allà estirada a l’herba verda i tova, contemplant els núvols blancs al costat de la meva amiga. És fàcil pensar que la gent que ve de lluny és molt diferent però, quan la vas coneixent, t’adones de tot el que tenim en comú, i les diferències es van convertint en els trets propis de cadascú.

Got de núvols Joana Badia Bosom (9 anys) 2n Cicle Mitjà 1r premi de prosa

QUÈ BONICA ÉS LA PRIMAVERA! La meva estació preferida és la Primavera. És la millor de l’any perquè comencen a sortir les flors més boniques, arriben les orenetes i es veuen ocells volar pel cel. Les merles canten precioses cançons. La ciutat s’omple d’alegria, olors i colors i és un temps perfecte per trobar l’amor. El fred va marxant i va plovent menys i és una molt bona oportunitat per fer amics perquè estem més estones al carrer. També es pot anar a la platja o a la muntanya, de vacances o d’excursió. Als arbres els comencen a sortir les fulles i les flors. La ciutat es torna colorida i per tot arreu es veuen diferents colors, des del verd dels arbres i plantes fins al groc de l’emoció. Els animals que estaven hivernant surten a perquè els toqui el sol. I tenen fills perquè ja no fa gaire fred, i hi ha més hores de llum que a l’hivern. I que boniques són les festes de la Primavera, com la Setmana Santa o Sant Ponç! Per mi la Primavera és molt bonica i és la meva estació preferida per tot el que us he explicat.

Primavera Tristan de Jesús Monteagudo (9anys) 1r Cicle Mitjà 2n premi de prosa

VISITEM L’ÀFRICA Hola a tots, com ja sabeu he anat a l’Àfrica, al Marroc. Ens hem instal·lat a Assilah, és un poble preciós. Ara us explicaré la meva estada a l’Àfrica. Hem anat per muntanyes enfangades i hem empès cotxes que estaven atrapats al fang, ens hem amagat a cabanes de fusta quan plovia, ens hem banyat al mar Atlàntic i també a un riu, hem vist cavalls pel poble i ases per la ciutat. Una diferència de l’Àfrica i d’Espanya és que els nens de l’Àfrica, després de fer escola, van a cuidar els animals. Els senyors grans, quan una cosa val cent dirhams, que aquí són deu euros, si alguna persona no vol pagar cent dirhams li baixen el preu; d’això se’n diu regatejar i així s’ho poden comprar a bon preu. Unes quantes noies del meu grup de viatge i jo vàrem anar al hamam. El hamam és un lloc per relaxar-se, allà et treuen la pell morta però el dolent és que al principi no podies respirar; a l’última sala s’estava molt calent, a la segona s’estava regular i a la primera una mica calent i una mica més fred, i et podies dutxar i tot. També he anat a una antiga joieria i m’he comprat cinc joies berebers. Una és un collaret que té el símbol de la Mà de Fàtima amb un ull al mig de la mà, una altra és una petita joia bereber que portaven abans les nenes marroquines i on hi ficaven la seva foto, una altra joia és una tortuga de color blau gris amb uns ulls vermells. La meva mare s’ha

comprat dos anells, un és gris per una part i per l’altra part és blau i l’altre és d’un corn de rinoceront. Vàrem anar a fer molts passeigs. Vàrem celebrar l’aniversari de la Maria. Un dia una dona ens va cuinar i ens va fer cinc o sis amanides juntes, un tagín de pollastre amb olives, unes patates fregides i pa. Vàrem anar al port i vàrem veure com els vaixells se n’anaven de pesca. Jo vaig provar per primera vegada els percebes i em van agradar molt. L’experiència del Marroc ha estat molt divertida i emocionant i, és clar, no ens n’oblidarem. Hi tornaré i us la recomano.

Lucía Joana Cid Cerdà (8anys) 1r Cicle Mitjà 3r premi de prosa

Felicitat i Felicitats Nikki, recordes aquells dies, que bé ens ho passàvem. Sota el sostre de casa la Clara. Baixant a la piscina tot el dia. Amb tovalloles, xancles i banyador podíem estar tota l’estona. I menjar els plats exquisits de la tieta. El dia 16 d’agost, el teu aniversari, Nikki. La festa sorpresa que et vam fer. Quin ensurt per tu. Et va encantar, això semblava. Un crit d’alegria, qui podia ser, les teves millors amigues! T’estimo Nikki, com una gran amiga. Tots els estius així, serien perfectes.

Sushi Lola López Batlle (10 anys) 2n Cicle Mitjà Accèssit de prosa

UN DINAR ESPATLLAT Tot va començar un matí que els meus avis estaven nerviosos perquè aquell dia teníem un dinar familiar a casa seva. L’avi va anar a dutxar-se i l’àvia va anar a preparar la paella d’arròs i peix i les croquetes. De sobte, van trucar a la porta. Oh! Eren els tiets, ja eren aquí!!! Quin desastre, l’avi dutxant-se i l’àvia encara en pijama. L’àvia sortí a rebre’ls i, entre petons i abraçades, el tiet va dir: -Sembla que senti olor de cremat. -Oooh, nooo!- Va xisclar l’àvia ben fort. L’avi, que ho havia sentit tot, va passar despullat corrent pel passadís amb una galleda plena d’aigua i la va llançar sobre la paella que feia grans flamarades. Per sort, el foc es va apagar de cop i l’avi va tornar a passar corrent a tapar-se mentre la resta de la família, malgrat l’ensurt, encara reien. S’havien quedat sense paella!!! -Bé, encara tenim croquetes i la macedònia- va dir l’àvia. Llavors, l’àvia li va dir al cosinet Pau: -Pots portar les croquetes a la taula si us plau? -Sí i tant! - va dir el minyó Justament en aquell moment, vam trucar a la porta els meus pares i jo. El Pau ens va venir a obrir, va obrir una mica la porta perquè, com que portava la safata de les croquetes a la mà, no podia obrir-la del tot, però jo vaig empènyer i…plaf! La safata de croquetes va sortir volant! L’àvia va preguntar: -què ha estat això? I la meva mare va dir: -Han caigut les croquetes a terra!!! Quin merder, totes les croquetes per terra i, a més, trepitjades!!! Pobres, ara ja s’havien quedat sense paella i croquetes.

Dit això, abans que passés una altra desgràcia, els adults van seure al sofà a parlar i els nens es van posar a jugar a fet i amagar. La meva cosina Clara es va cansar molt i va anar a beure aigua. Ella era molt baixeta i no hi arribava, per això el que va fer va ser enfilar-se a la nevera. De cop... es va sentir un fort terrabastall! La nevera havia caigut a terra!!! I la macedònia era a dins... Tot i amb tantes desgràcies, el més important era que ningú no havia pres mal! Vam començar a rumiar què podíem dinar. -Teniu pa?-va dir la tieta. -Sí, pa sí. A la bossa hi ha un pa de pagès. -I tomàquets, oli i sal?-vaig dir jo. I l’àvia va exclamar:-I tant...i un pernil per encetar. Jo em vaig alçar i vaig dir: -El més important és que estem tots junts! Aquest dinar és el dinar més especial de la nostra vida. Mai l’oblidarem!

Mesito Dídac Rodríguez Olivé (10 anys) 2n Cicle Mitjà Accèssit de prosa

UNA ALTRA DIMENSIÓ Hi havia una vegada un vaixell de xocolata que sucava el mar de les tenebres xocolateres. Aquell vaixell era tripulat pel capità, el cuiner, el rondinaire i el

forçut. Un dia el vaixell anava a l’atac de Sant

Bartomeu del Mar, disparant els seus canons i, al cap de 5 minuts, Sant Bartomeu estava en flames.

Els pirates van baixar del vaixell i van anar casa per casa a agafar els tresors: anells, arracades, collarets, etc, etc i, com els altres tresors, els van guardar dins dels barrils. L’endemà se’n van anar del poble, se’n van anar a atacar altres pobles durant uns quants dies. I un dia els va xuclar un remolí que els va portar a una altra dimensió.

I sabeu a quina dimensió van aparèixer? A la nostra dimensió, sobre un pastís. I mira quina casualitat, les veles blanques del meu color preferit, la coberta negra com la nit i els canons foscos com la pólvora. I aquest vaixell sobre aquest pastís, és la mona del meu padrí.

FI Jaume Pastís Dídac Pou Bertran (9 anys) 2n Cicle Mitjà 1r premi de conte

EL LLOP DE PAPER Hola, sóc el Teo Carson i us explicaré la història que em va passar quan era petit. Un bon dia, en tornar de l’escola molt content, em vaig posar a dibuixar un llop gris i blanc, amb ganes de viure aventures i ganes de fer amics. Quina sorpresa que vaig tenir en acabar. Sabeu per què? El llop va sortir del full!!! En aquest moment va començar la gran aventura. Em va portar a un món de paper on hi havia tota mena d’animals i nens i nenes jugant. Semblava un paisatge tot nevat. De sobte, va aparèixer una goma i ho va esborrar tot i jo em vaig espantar molt però els meus nous amics em van calmar dient-me que només era la goma d’hivern. Al cap d'uns minuts van tornar amb alguna cosa diferent: el llop amb ales d’àguila, l’àguila amb cua de gat, el gos amb orelles d’elefant, el gat amb cames de gallina, el linx amb cua de porc, etc. En arribar la primavera van aparèixer els llapis de colors i els van pintar de manera original canviant els colors: el llop de color vermell, l'elefant taronja, el gat rosa, la gallina negra, el porc de color groc, el linx blau i així tots diferents. A l'estiu l'aigua els va transformar en formes geomètriques i a la tardor les fulles els van tornar a convertir com eren al principi. I en aquest moment em van cridar a sopar i em vaig haver d’acomiadar dels meus amics. Però el llop va venir amb mi i des d'aleshores sempre el duc a la carpeta. Vaig aprendre que els dibuixos tenen vida. Espero tornar-vos a veure, amics!!!

Xèrif Carson Martina Casas Vidal (9 anys) 2n Cicle Mitjà 2n premi de conte

LA SIRENA i EL MARINER MANEL Hi havia una vegada un jove mariner eixerit i molt bromista que es deia Manel i que vivia en un poble mallorquí prop del mar que es deia Valldemosa. Un dia, el Manel va dir a tot el poble que havia vist una sirena a les roques, al costat del mar. En sentir les paraules del Manel, tota la gent del poble va baixar a les roques, però no hi van veure res… la sirena havia marxat. Després la gent del poble li va preguntar al Manel com era aquella sirena que havia vist, i ell va contestar que era molt prima, amb cua de peix, de cabells rossos i amb els ulls negres com la nit. Uns dies més tard, el Manel va tornar a dir a tot el poble que havia tornat a veure aquella sirena al mateix lloc de sempre, a les roques. En sentir-ho de nou, tothom va sortir de casa seva i ràpidament van baixar cap al mar, però un altre cop no hi van veure res. Aquesta història es va repetir fins a tres vegades més, fins que finalment la gent de Valldemosa es va adonar que tot plegat es tractava d’una broma pesada del Manel el

mariner i, des d’aquell moment, ningú no se’l va creure més. Una tarda d’aquell mateix estiu, el Manel es trobava pescant a les roques i, de sobte, se li va aparèixer una sirena,… aquest cop una sirena de debò!. Des d’aquell moment, el Manel va quedar mut durant gairebé dos anys. No s’atrevia a explicar res més a ningú ja que no se’l creien. Cada dia, des d’aquella tarda d’estiu que se li va aparèixer la sirena, el Manel baixava a les roques per veure si la tornava a veure, però mai més va tornar a aparèixer. La millor amiga del Manel, l’Emma, que estava molt preocupada pel seu amic, es va proposar esbrinar què li passava i es va dedicar a seguir el Manel allà on anava. Fins que un dia, amagada darrera les roques de la platja, va sentir el seu amic parlant tot sol sobre l’aparició de la sirena. En aquell mateix moment l’Emma va entendre el que realment li passava al Manel i va decidir ajudar-lo. El pla era fer-se passar per una sirena i aconseguir que el Manel la veiés nedant vora la platja. Així que l’Emma, un matí que el Manel es trobava a les roques pescant, es va despullar, es va ficar dins l’aigua amb molt de compte sense fer soroll, i es va posar davant del Manel. Quan el Manel la va veure nedant, es va

pensar que era la seva sirena i s’hi va tirar de cop, sense pensar-s’ho dues vegades. Quan va aconseguir abraçarla, va notar que la sirena no tenia cua de peix sinó cames de persona, que els cabells no eren rossos sinó marrons i que els ulls no eren negres com la nit sinó blaus com el mar,… fins que es va adonar que estava abraçant a la seva amiga de tota la vida, l’Emma. En aquell mateix moment el Manel es va enamorar de l’Emma, va tornar a ser feliç i va tornar a parlar amb la gent del poble. Això sí, mai més va tornar a fer bromes pesades. FI

El mariner Biel Roviras Garcia (9 anys) 2n Cicle Mitjà 3r premi de conte

LA CIUTAT SUBMERGIDA Hi havia una vegada, ja fa deu anys, dues germanes que es deien Ona i Laia, que van anar de vacances a una casa, al costat del mar. Un dia, bussejant, es van allunyar més que de costum i, de cop una llum intensa els va cridar l’atenció. - Ostres, Ona! Què és aquella llum? - va dir la Laia. - No ho sé. I si hi anem?- va proposar l'Ona. Al cap d'un moment ja eren allà. L'Ona va exclamar sorpresa: - Però si és una ciutat submarina! - I hi ha gent! - va exclamar encara més estranyada la Laia. - I si hi entrem? - va proposar l'Ona decidida. Van trucar a una porta gegantina que semblava donar a la ciutat. Un home amb una clau gegant els va obrir fent-los un munt de preguntes. Un cop l'Ona i la Laia les van respondre, l'home les va fer passar, tot presentant-se: - Hola, em dic Cisco, i us dono la benvinguda. Les dues germanes no s'ho podien creure. Com podia ser que allà a baix hi hagués una gran ciutat i mai ningú no l'hagués descoberta? Ell, com a resposta, els va dir: - Deu ser que no s'hi fixen... Per cert, traieu-vos les bombones d'oxigen. Dins la ciutat s'hi pot respirar. Ho van fer, i el Cisco els va dir: - Si voleu, us puc ensenyar la ciutat. I dit i fet, les dues germanes i l'home misteriós van fer un tomb per la ciutat. Un cop acabat, el Cisco els va dir: - Ara marxeu, sisplau, però no en digueu res a ningú. L'Ona i la Laia es van tornar a posar les bombones d'oxigen i van començar el camí de tornada. Quan van ser fora de la ciutat, van pensar que els pares estarien molt preocupats i van afanyar-se per arribar a casa. Un cop a casa, es van preguntar: - Com és que no ens ha dit el nom de la ciutat? Per què no en podem dir res a ningú? Com pot ser que podíem respirar dins de la ciutat submergida? Un munt de preguntes els rondaven pel cap. Aquella nit ni l'Ona ni la Laia van poder aclucar l'ull pensant en la descoberta.

L'endemà al matí, mentre esmorzaven, van decidir tornar a la ciutat sense que ningú no ho sabés. Van bussejar fins on recordaven que hi havia la porta misteriosa, però no la van trobar. La van estar buscant durant una bona estona per si s'havien equivocat de lloc. Però, ni rastre. S'havia esfumat. Van pensar que tot ho havien somniat i fa deu anys que cada estiu, busquen amb esperança la ciutat. I conte contat, conte somniat.

Corall Ona Schiavon Falcó (9anys) 2n Cicle Mitjà Accèssit de conte

ELS NENS QUE MAI DEIEN HOLA NI ADÉU Hi havia una vegada un nen i una nena que es deien Nil i Mar. Anaven junts a léscola, eren veïns i tots dos tenien una cosa en comú: mai no deien hola ni adéu. A l’escola la mestra els deia bon dia i tots contestaven menys el Nil i la Mar. A la parada de l’autobús els deien bona tarda i no hi havia manera que contestessin. A l’escala de casa els deien hola i ells no deien res. Un dia a l’escola ja no els van dir bon dia. A la parada d’autobús ja no els van dir bona tarda. I a l’escala de casa ja no els van dir hola. Ells no sabien què els passava, era com si fossin invisibles, i van descobrir que eren invisibles de veritat! Van pensar i pensar com podien tornar a ser visibles, fins que van provar de dir hola, bon dia i adéu. L’endemà el matí ho van provar però quan van dir adéu als pares no va funcionar. El segon cop quan van dir hola a la parada d áutobús es van tornar una mica més visibles i després, a la classe, quan van dir bon dia, ja se’ls veia una mica més. Així van anar provant, dient adéu a léscola, dient bona tarda a l áutobús i hola a l’escala. I així ho van aconseguir: ja tornaven a ser visibles i estaven molt contents.

Tothom els parlava, i els deien hola i adéu, i ells també deien hola i adéu als altres. Van viure tan i tan feliços que fins i tot deien hola i adéu menjant anissos.

HOLA Laia Torrell Picas (9 anys) 2n Cicle Mitjà Accèssit de conte

Hi havia una vegada a París, un dia que era Sant Jordi. Tothom de París estava enamorat, excepte un noi de 32 anys que es deia Marc. Quan era jove va tenir un problema d’amor molt dur amb la seva parella. I ara que s’havia fet més gran no volia que li tornés a passar. I, quan veia pel·lícules d’amor, llançava crispetes al televisor i, si veia parelles d’enamorats fent-se un petó, vomitava. Un divendres a la tarda va anar a veure una obra de teatre i, quan era el moment del petó, es va aixecar de la butaca i va anar cap a l’escenari. Tot seguit va començar a cridar: - Fora! fora! Els seus amics van començar a riure-se’n i un d’ells li va dir: - Però tu estàs bé del cap o què et passa, Marc? El Marc els va dir: - Jo no puc veure això, em recorda el meu passat amb la meva núvia. Ara, quan anem al bar a sopar, us ho explicaré tot perquè ho pugueu entendre millor. Quan van arribar al bar, els amics li van demanar amb molt d’interès al Marc que els expliqués perquè s’havia comportat d’aquella manera tan estranya. El Marc, una mica avergonyit, els va començar a explicar el problema que tenia.

- Quan jo era més jove vaig conèixer a l’illa Bora Bora una noia molt guapa que es deia Helena. Va ser un amor d’estiu que va durar tres mesos, però després se’n va anar molt lluny i em va deixar. Per això faig tot això . Però un bon matí a la platja, de sobte, va veure la seva antiga núvia. Van parlar una bona estona i l’Helena li va explicar perquè se’n va anar. Li va dir que la culpa era de la seva mare. Li deia que volia que es casés amb un noi ric perquè eren pobres, però ella la va convèncer que ell era el noi ideal. Li va dir: - Mare, el Marc és un noi diferent de tots els altres: no li agrado pel meu aspecte sinó pel meu caràcter. Ell és bona persona, educat, simpàtic, senzill, agradable, encantador, protector dels animals, no mana sinó que pacta, raona les coses, confia en els altres, ajuda a fer créixer la seguretat de tothom, amb ell sents que aprens les coses per tu mateixa. Després d’explicar-li tot això, l’Helena li va preguntar a la seva mare: - Mare, tu no m’havies explicat un dia que la riquesa no són els diners sinó tot això que té el Marc? La mare no va poder dir res més i va quedar meravellada del bon criteri de la seva filla. I el Marc i l’Helena van ser feliços i van menjar anissos.

Ratatuil Martina Ligorio Pons (9 anys) 1r Cicle Mitjà Accèssit de conte

ELS ESCACS Els escacs són un esport on no t’has de moure molt, només et cal una ment

EL PEIX

per pensar molts moviments. Alfils, dames i peons, no tots són igual de bons. Obertures, mats i enrocs

Pel mar Mediterrani

fan interessant el joc. els ulls d’un peix he vist, Els peons van defensant,

brillaven com el sol,

intentant anar al final.

tot i que era de nit.

I els alfils, en diagonal, volen atacar el rival.

L’he seguit per les algues,

La torre es va arrossegant

hem anat mar endins.

cap amunt i cap avall.

I quan ell no em mirava,

I van saltant els cavalls en moviments molt estranys.

l’he tocat amb els dits.

Mentre la dama, lliurement, es passeja pel tauler.

El peix era taronja

El rei s’ha de protegir

i tenia un toc gris.

per esquivar l’enemic. I quan el sol sortia,

I si hi ha escac i mat la partida s’ha acabat.

ja tenia un nou amic.

Si el poema t’ha agradat t’animo a jugar als escacs.

Papyrus

Corre a buscar el tauler

Elsa Clavera Fontquerni (10 anys) 1r Cicle Superior 1r premi de poesia

i fes un escac al rei.

INJUSTA VIDA Jo nascuda a Barcelona, Ghada nascuda a Síria Jo tinc una vida, Ghada té destruïda la vida. Jo vaig a l’escola, Ghada sota les ruïnes hi té la seva. Jo no he de buscar menjar, per dinar, Ghada rebusca en la brossa d’un camp de refugiats, el seu menjar. Jo tinc al meu costat la família, A la Ghada li van matant la seva. Jo dormo al meu llit, La Ghada el comparteix amb el seu germà petit. Jo puc viatjar, A la Ghada la frontera no li deixen creuar. Els meus ulls s’entristeixen davant el televisor, mentre em pregunto quan aquest món en el qual vivim serà millor.

Arale Zöe Puente Olivella (12 anys) 2n Cicle Superior 2n premi de poesia

LES AVENTURES D’UNA FULLA A la tardor, d’un arbre una petita fulla va caure, el vent la va empentar i va començar a caminar. Entre cotxes, parcs i molta gent la fulla va anar observant un món ben diferent. Del terra estant, una bala ve xiulant. És una pilota de grans dimensions que li passa tot fregant. Quin ensurt viure aquí al terra tot sembla una guerra !!! D’ara en endavant, i si no vol acabar mal ferida, haurà d’anar esquivant trepitjades de gegant. Des de dalt a les altures tot es veia en miniatura. I la fulla ara es lamenta: “Tan bé que estava jo agafada al meu branquilló”. A la tardor, d’un arbre una petita fulla va caure...

El Senyor “A” Albert Moyés Bachs (10 anys) 1r Cicle Supeior 3r premi de poesia

LA CANICA Rodona i petita és la canica de vidre i colors i molt veloç. Rodola com boja sobre la sorra i arriba al forat que li he fabricat. Clic, clic, va picant amb les altres tot ballant. Groga o vermella, Blava o verda, totes són bones si llisquen soles. Que bonica és la canica!

“Xirimiri” Jan Garcia Serrahima (11 anys) 1r Cicle Superior 3r premi de poesia

Com un cotxe sense rodes. Com una casa sense porta. Com un quadrat sense cantonades. Com un mar sense aigua. Com un bosc sense arbres. Com un cercle sense centre. Com un llum sense bombeta. Com una porta sense pom... Així, és com em sento sense tu. La ploma sense tinta Andrea Naya García (11 anys) 1r Cicle Superior Accèssit de poesia

L’idioma d’en J.C. Imagineu-vos un món en què Un eren molts, Les noies eren nois, La pilota era rodó, Els jugadors eren bones I molts eren un. Cap d’ells tractat com toca, aixó si, era el rei de la pilota!

Però el que volia comentar, era la seva manera de parlar. Tenía un estil propi, d’allò més impropi.

Molta gent deia que parlava fatal, però al contrari parlava fenomenal! Aquell estil impropi la gent l’entenia i, de tanta gràcia que els feia, se’n va fer molta ironia.

Ell va ser un fenomen, perquè a part d’inventar un estil de futbol,

va inventar el seu propi idioma!

La persona de la qual us parlo és en Johan Cruyff, un futbolista holandès nascut a Amsterdam el 25 d’Abril de 1947 i mort a Barcelona el 24 de Març de 2016.

Aquestes són les meves frases preferides de totes les que es va inventar:

Si el jugaor lucha es buena El pelota es redondo Este chica dallí

Este es uno

Momento dado

Es bien pelotero MNM Max Nicolau Martínez (10 anys) 1r Cicle Superior Accèssit de poesia

LES AMIGUES LLÚDRIGUES El meu amic SAM m’ajuda a preparar l’ham. I després amb la MAR pesquem un bon calamar. A la biblioteca amb l’ELSA llegim les aventures del “Molsa”. A l’hora de dinar amb la JÚLIA fem molta tertúlia.

L’ÀLEX i el MAX van d’excursió al Puigsacalm. A final de curs amb la MARIANA fem una gimcana. A l’estiu amb l’HELENA naveguem sobre una balena. Descobrim amb la JANA una fontana romana. Els JANS del bàsquet són fans. Grans acrobàcies practica la BERTA perquè es una súper atleta. Descobrim Collserola amb el TONI passejant sobre un poni. Les millors trenes de la classe la LAURA te les farà.

Vam observar amb el CESC el volcà Croscat. Durant els viatges amb l’ALBERT fem moltes fotos amb rodet. Al jardí de l’ANDREA hi viu una cadernera. El NIL és un guia molt especial per descobrir Egipte com cal. Amb l’ÀNGELA, la DANIELA i la RAFAELA cantem una Tarantel·la.

Creix sense parar la JUSCILIA i ja és més alta que una buganvilia. Amb el MARC passegem gossos pel parc. A l’hora del pati el POL és un crac del futbol. Un deliciós gelat amb l’ONA mengem a la Piazza Navona. Anem al delta amb l’ADRIÁN i a la maresma veiem un capsigrany. Tots són uns grans amics i són molt divertits.

MICROBOT Juscilia Tineo Rodés (10 anys) 1r Cicle Superior Accèssit de poesia

ADÉU PERE! -Ei , Hola! -Espera, tu ets el Jaume?-diu l’Arnau -Sí, sóc jo. Perdona només tinc 5 minuts, he d’agafar el tren! I L’Arnau diu:- I què? Què tal? Com va tot? I en Jaume diu: -Molt bé, molt bé, la família una mica trista, però bé. L’Arnau queda fotut. - Ostres ho sento, què ha passat? -Bé doncs que s’ha mort el Pere- diu en Jaume -Ho sento molt- diu l’Arnau Es fa un silenci molt llarg … -Pobre Pere… el Pere era un gran tio- diu l’Arnau -Sí, li encantava fer la roda… -Sí era molt bo fent la roda , el Pere, i l’acrobàcia en general. -Sí, feia molt que no sortia de la gàbia. - De la gàbia?... L’Arnau no sap què dir. S’ha quedat sense paraules. Improvisa: -És una manera de dir-ho. No sortia mai de casa -Sí i no menjava pinso ja… Torna a fer-se un silenci llarg… - Com? Que, què feia?... Normal, les persones no mengem pinso… -És que el Pere no era una persona, era un hàmster! I l’Arnau se’n va corrents com un hàmster.

HÀMSTER Etna Joan Glaenzel (11 anys) 2n Cicle Superior 1r premi de prosa

Descripció: Els meus gossos Tinc dues gosses: la petita es diu Pruna. És molt alegre i juganera, li encanten les carícies i que li rasquin la panxa. El seu menjar preferit és qualsevol cosa amb carn picada encara que també li agrada el pinso de gos amb arròs, però menja poc i per això se li noten les costelles dels costats. Té els ulls de color mel, l’esquena grisa com la cendra i les potes de color marró clar. La vam adoptar perquè la vam trobar a un camp de pruneres i d’aquí li ve el nom de Pruna. La meva gossa gran es diu Sandy, és molt simpàtica i li encanta jugar. Tot el seu cos és de color groguenc com la sorra i sorra en anglès és “sand” per això li vam posar el nom de Sandy, quan la vam adoptar a la gossera de Barcelona. Però el meu gos preferit és el Sonic. El vam trobar abandonat pel carrer quan jo tenia 1 any i des de llavors ens vam fer amics, encara que avui en dia viu a casa del meus avis. Té 13 anys, que signifiquen 80 anys de persones i encara intenta caçar ocells. La resta del temps està dormint però, quan arriba algú, es desperta per veure qui és i llavors se’n torna a dormir. No li agraden massa les carícies, però depèn de qui les hi fa, es deixa amanyagar. Per això només el pots agafar si a ell li agrades perquè si no t’ensenya les dents i intenta mossegar-te. Encara que és vellet com el meu avi, el Sònic és el millor gos!

El gos volador Mark Brumwell Prata (11 anys) 2n Cicle Superior 2n premi de prosa

Estiu 2015

El meu estiu va ser inesperat i emocionant, menys una cosa... Les colònies d’anglès al Britannia School! Se suposa que l’estiu és per divertir-se, oi? Els adults direu que també és per fer els deures d’estiu, però jo hi estic en contra. Seguim parlant del Britannia School, allà fèiem deures en unes aules que hi feia tanta calor, que quan estaves deu minuts assegut a la cadira, quan t’aixecaves... No podies ni aixecar-te, perquè tenies el cul enganxat a la cadira de la calor! Després de fer una hora de classe, anàvem a esmorzar, però després un altre cop a fer deures fins a l’hora de dinar. L’hora de dinar no podia ser pitjor, hi havia menjar que estava quasi cru, cru no, NO ES PODIA MENJAR! Després de la tortura del menjar, anàvem a cantar dues cançons en anglès. Vam cantar tants cops les maleïdes cançons que encara me’n recordo. I, per acabar el dia, els nens anaven a fer esport i les noies anàvem a fer una coreografia pel concurs. I així cada dia. El meu estiu de veritat va començar quan vaig anar a Eivissa. Jo al principi no hi volia anar perquè l’avió em feia por, ja ho sé, sóc una cagada... Al final hi vaig anar i, quan va ser el dia que tornàvem, jo no me’n volia anar. Vam anar a moltíssimes cales. De cala Tarida tinc una anècdota per partirse. Quan vam arribar a la cala, primer vam baixar per unes escales que no s’acabaven mai i, sort que estàvem baixant, perquè pujant ens hauríem mort. Ens vam estar banyant aproximadament tres hores, (almenys jo, els adults són molt avorrits) després vam anar a dinar, i vam dinar pizza, croquetes... però el meu tiet avi Josep, per postres es va menjar un tiramisú. Total, que arriba l’hora d’anar al cotxe i el Josep no volia pujar escales i va veure una carretera i se li va acudir anar per la carretera (que també és una costera). Arribem a dalt i ens perdem, total que vam haver de baixar la costera que havíem pujat i després vam haver de pujar les escales eternes! I ara, a vegades, encara li dic: -ANEM A CALA TARIDA! (per fer la brometa) En teoria, l’estiu 2015, hauria d’haver anat a Londres, però no hi vaig anar. Vaig anar a Turís, un poble de València, per celebrar les seves festes. Les festes duraven dues setmanes, però jo m’hi hagués estat un mes sencer allà. Els primers dies eren una mica avorrits perquè no coneixia molt bé a la gent, no sabia on era cada casa...

L’horari resumit de Turís era: -De 8:00 a 9:00 passaven els maleïts timbals (que et despertaven cada dia...) -De 11:00 a 12:00 passaven les “vaquilles” (és un avorriment perquè s’escapen tota l’estona) -De 13.00 a 17:30 (aprox.) els valencians fan la migdiada. -Després fan activitats variades. De Turís me’n vaig anar a Montanejos, un poble de Castelló. Hi vaig anar perquè la meva cosina Rebeca cada estiu hi va, i jo també. A Montanejos també hi havia festes com a Turís, però allà feien curses, parxís... Jo vaig concursar al parxís, però les nenes que jugaven en contra de nosaltres eren unes tramposes i deien que jo no havia tret el número per guanyar el joc. Llavors vam tornar a tirar els daus, i van guanyar elles, brrrrr! Per finalitzar l’estiu va ser el meu aniversari, el dia 13 de setembre, i el dia 14 començava l’escola. La meva mare em va preparar una festa sorpresa, i jo em vaig posar molt contenta perquè la van fer a la “Torre”, la casa d’estiu dels meus avis i allà hi ha piscina, jardí, hamaca... hi ha de tot! Ens vam banyar a la piscina i després vam fer un bon dinar. EL MILLOR ESTIU DE TOTS!

Ordinador rosa Agnès Morata Ruiz (11 anys) 2n Cicle Superior 3r premi de prosa

LA IMPERFECCIÓ Per què si sóc alta sóc una girafa i si sóc baixa una puça? Per què si jugo a futbol sóc un noi? Per què si em poso faldilla curta, sóc exhibidora i, si només porto texans, sóc amargada, si només duc faldilla sóc ratolí de biblioteca; si em poso tutú, sóc una friki, i si duc camisa, sóc un noi... Si m'agraden les coses que als altres no agraden, sóc rara i m'exclouen i si coincideixo en alguna cosa sóc una copiona... Per què si faig el boig sóc imbècil i, si no, sóc un rotllo. Per què si m'agrada el negre no sóc femenina i si m'agrada el rosa sóc massa superficial. Per què si m'agrada llegir sóc rara i empollona i si no, no tinc cultura i no sé res. Per què si jugo a videojocs a casa sóc una pringada i exclosa del món i, si estic tot el dia al carrer, sóc una nena que no té casa i viu al carrer. Per què si sóc presumida sóc una princesa i si em poso roba que no fa conjunt sóc una descuidada? I si faig els deures, sóc empollona i, si no treballo, sóc una mala influència. Si em pinto les ungles de rosa, sóc una pija i si me las pinto de negre una gòtica. Per què si sóc vegetariana sóc rara i si no, pobres animals... Per què si tinc grans sóc una paella i si no, sóc la Barbie. Per què si vaig despentinada, si sóc grassa, prima, lletja, etc... No intentis ser perfecta, perquè ningú no ho és, NINGÚ! TU ETS PERFECTE TAL I COM ETS! MissPerfecció Mina Camprodon Jodar (11 anys) 2n Cicle Superior Accèssit de prosa

El bullying Hi havia una vegada una nena molt somiadora, i un bon dia que passejava amb la seva gosseta, va estar pensant de fer-se escriptora i així ho va fer. La nena, per començar, volia explicar allò que tenia al fons del cor, un record molt dolent. “Odio que em facin bullying” -vaig escriure al meu diari personal-, però no podia fer-hi res perquè no em veia amb força per seguir endavant, no podia, era massa fluixa... Però la meva mare em va reforçar perquè sempre li explicava tot i em va dir que jo no era una nena fluixa, que em faltava força per enfrontar-m’hi però, si volia, la podia aconseguir. Un dia, en sortir de classe, uns nens i nenes se’m van apropar i em van començar a dir insults, com “índia” quan jo no ho era, o “grassa” o “pringada” perquè sempre estava sola. Em deien tot tipus d’insults. Però un bon dia vaig fer-me forta i vaig reaccionar. Si algú em diu índia que no ho sóc, no passa res. Per què m’he d’ofendre si ser india no té res de dolent, per a mi no és cap insult. Si estava sola, no passava res, potser és perquè era independent, no tenia perquè ofendre’m. I des d’aquell dia, no em van tornar a molestar. Em vaig fer forta. Però em vaig haver d’esforçar molt per poder tenir el valor de contestar”.

Lolly molly Martina Dot Grau (11 anys) 2n Cicle Superior Accèssit de prosa

Els Elefants Mentals Com vostès deuen saber, tothom té animalets al cap que l'ajuden a pensar. La meva germana, per exemple, hi té gossets. Un dia em vaig posar a pensar quins hi tenia jo, i al final vaig arribar a la conclusió que jo hi tenia elefants. «Elefants?», pensareu. Doncs sí! Jo hi tenia elefants. Eren uns elefantets petitonets. N'hi havia molts, organitzats en moltes famílies, amb els seus parcs, cases, hotels... en fi, de tot! Però el cas és que els elefants en qüestió eren molt entremaliats... Ah, per cert, no m'he presentat! Jo sóc la Laia, sóc molt entremaliada i curiosa, i tinc 10 anys. Bé, de fet jo em dic Sara, però els elefants em diuen Laia. Sabeu per què ho sé? No? Ah, és clar! Si encara no us he explicat la història...! Tot va començar el dia que vaig descobrir els elefants i vaig voler conèixe'ls... Després de pensar una bona estona com ho podria fer, em vaig inventar una mena de fórmula per aconseguir-ho: primer vaig agafar una calculadora (per duplicar-me a mi mateixa), uns binocles del revés (per fer-me petita), una injecció (per introduir-me dins meu) i una maleta (a veure, no pensareu que es pot anar de festa sense cap muda... mai no se sap!), i després ho vaig barrejar tot amb un grapat de caramels perquè tingués bon gust (menys la maleta, és clar!) i m'ho vaig menjar d'una sentada. Al cap de poc ja era dins del meu propi cos! Quina emoció! Fins que, de sobte, vaig veure davant meu un elefant verd, i al costat un de rosa, i més enllà un de vermell... I tots em miraven a mi com si fos jo la rara! Llavors tots els elefants em van començar a parlar alhora i jo em vaig adonar que els entenia perfectament. Per això vaig pensar que el millor seria saludar-los amablement perquè no es pensessin que era una maleducada. –Hola! –vaig dir. –Hola –van contestar ells, estranyats–. Que parles el nostre idioma? –em van preguntar. –Perdoneu, però més aviat sou vosaltres els qui parleu el meu idioma! –vaig respondre jo, sorpresa. Llavors, una elefanta vestida de manera molt informal i amb sabates de taló, em va agafar de la mà i se'm va endur amb ella. –Vine, vine, que no et faré res –va dir. I em va dur a una casa. La veritat és que era molt moderna i hi havia un despatx amb un senyor... vull dir, un elefant... En fi, vaja, un senyor elefant molt ben vestit. Tot el despatx era molt sofisticat: quadres, cadires que semblaven robòtiques, ordinadors d'última tecnologia... I moltes coses més. El senyor elefant se'm va adreçar: –Es pot saber què hi fa una humana, aquí? –em va preguntar, tot sorprès.

–Això... Miri, senyor, és que jo sóc la nena a qui ajudeu a pensar cada dia –vaig respondre atemorida. –Hahahaha –va riure ell– Esperes que m'ho cregui? Eh? Si no, a qui et penses que estem controlant, nosaltres? –va preguntar. I jo, indignada que em tractés d'aquella manera, li vaig explicar tota la història que m'havia permès arribar fins allà. Llavors el senyor elefant, admirat, va ordenar que organitzessin una festa en honor meu. La festa va anar súper bé. L'alcalde –que de fet era l'elefant que havia conegut aquell matí– em va presentar a tot el poble. –Aquesta és la Sara, la nena a qui ajudem cada dia. (Sí, sabia el meu nom. És clar, com que estaven amb mi cada dia...) Però llavors va resultar que els del poble no em volien dir Sara perquè ara ja hi havia una altra nena igual que jo (la que jo mateixa havia duplicat amb la calculadora!) i, per votacions, van decidir dir-me Laia. La veritat és que m'ho estava passant superbé. Havia fet molts amics i amigues elefants i m'ho passava d'allò més bé jugant amb ells. Però a la vida les coses mai no van sempre superbé, perquè al cap d'una estona va aparèixer l'alcalde tot esverat i em va dir: –Laia, Laia! És una catàstrofe! Has de tornar! –Però, senyor alcalde! Què és una catàstrofe? Per què he de tornar? –vaig preguntar. –És que l'altra nena que vas duplicar és una descarada i no fa cas –va dir ell, desesperat–. –Doncs resulta que també hi ha un altre problema –vaig respondre jo, atemorida–. I és que no sé com tornar... –Quèèè? Que no saps com tornar? –va respondre ell, esbufegant i blanc com el paper. –És que jo no sabia que podria passar això –em vaig excusar. –D'acord, d'acord –va fer ell, eixugant-se la suor del front–. No ens posem nerviosos. Et duré amb els elefants més savis perquè t'ajudin a marxar d'aquí. El senyor alcalde em va portar a veure els elefants savis del poble. Quan vaig arribar, vaig veure una sala plena de calculadores, de fulls, de números... Semblava una sala on, possiblement, hi haurien pogut viure Albert Einstein, Darwin, Madame Curie, Arquímedes i molts més savis de totes les èpoques... Després de saludar-me educadament, els elefants savis em van dir: –Ja sabem què hi fas, aquí. I em sembla que tenim la manera exacta perquè puguis marxar. Jo, emocionada, vaig preguntar: – Quina? I ells em van dir: –Que potser no te'n recordes de com vas fer la poció per venir aquí? Nosaltres sí, perquè som els qui controlem el centre d'operacions del teu cervell. Així que podríem invertir-la i tornaries automàticament.

Jo vaig respondre: –Em sembla fantàstic. Es nota que sou els més savis! I ells van dir: –Només hi ha un problema. Seria una mica perillós esborrar el teu clon perquè els elefants que som dins teu podríem desaparèixer per sempre més. Ho hauríem de fer immediatament i a la velocitat de la llum. L'inconvenient és que després estaràs uns dies una mica marejada... Vaig acceptar. No tenia cap més remei! Quan tot va ser a punt, i estava a punt de ficar-me la poció a la boca... Un elefant petit va néixer, amb la mala sort que em va tirar tota la poció pel terra. I jo vaig recordar un episodi d'una sèrie que veia a la tele que al protagonista li queia la sopa al terra i es posava a lleparla. I, com que no tenia cap problema en fer-ho, i el temps començava a urgir, vaig fer el mateix. Llavors em vaig trobar molt marejada. Tot anava súper ràpid i es movia per tots costats. I em vaig desmaiar. En obrir els ulls em vaig trobar la meva mare i el meu pare mirant-me amb cara d'amoïnats i preguntant-me si estava bé. I jo els vaig respondre: –Mai no he estat millor a la meva vida, encara que una mica marejada. I el meu pare em va preguntar: –Però què hi tens a l'orella, filla? Quina cera més estranya! Però si és verda! I sembla que tingui forma d'elefant i tot! Jo em vaig posar a riure com una boja i ells també. Es pensaven que era perquè em trobava molt bé. Aquella nit vaig somniar que la meva clon era dins del meu cervell matant tots els elefants. I quan em vaig llevar vaig estar a punt de tornar a preparar la poció... Però a la fi vaig pensar que potser només havia estat un somni... O no...? FI

Ratolí Astut Mar Alonso Roset (10 anys) 1r Cicle Superior 1r premi de conte

LA VERITABLE MEDECINA Hi havia una vegada un nen que vivia a Barcelona i es deia Nico. En Nico tenia 8 anys, era molt somniatruites i tenia molta imaginació. Els pares d'en Nico treballaven molt i en Nico sovint anava a casa la seva àvia perquè no tenia germans. L'àvia d'en Nico no era una àvia normal i corrent, i per a en Nico era la seva àvia especial. De fet no en tenia una altra, perquè la seva àvia per part de pare feia temps que havia mort. Sempre que en Nico anava a casa la seva àvia pensava en galetes de xocolata, rondalles i contes molt especials, no d'aquells que avorreixen. Mentre escoltava el conte que li explicava la seva àvia, sempre tenia una tassa de xocolata desfeta a la mà i un parell de melindros a l'altra. Mmm, pensava sempre en Nico abans d'anar-hi. Aquell dia, quan en Nico va arribar a casa l’àvia ja eren les dues, però ell encara no havia dinat. Quan va entrar a casa la seva àvia amb els seus pares no la van trobar enlloc, i els seus pares es van estranyar molt. Llavors van trobar una nota que deia: «M'han vingut a buscar uns infermers. Sóc a Sant Joan de Déu.» Quan en Nico i els seus pares la van llegir, van sortir disparats cap a Sant Joan de Déu i, quan hi van arribar, van preguntar per l'Araceli Sánchez de Lara i els van dir: «A l'habitació 202, segon pis». Van pujar corrents els dos pisos i van entrar a l'habitació 202 d'una revolada. Allà hi havia l'àvia! «Uff», van fer tots tres. Però tot i així la cara de l'àvia era trista. Quan en Nico se li va apropar, l'àvia li va dir: –Nico, jo intentaré ser forta, però tu m'has de prometre una cosa. –Sí –va contestar en Nico–. Què t'he de prometre? –M'has de prometre que si jo caic seguiràs sent fort i somiatruites, i tan imaginatiu com ho ets ara –li va dir la seva àvia. I el va amanyagar entre els seus braços. –Mare, què et passa? –va preguntar la mare d'en Nico. –Oh, filla meva –li va dir l'àvia–. Tinc càncer. Tots es van posar a plorar. En Nico no sabia què era el càncer, però sí que sabia que la seva àvia no estava bé i que estava disposat a viatjar fins a la galàxia més llunyana per a trobar el remei. Aquella nit en Nico se'n va anar a dormir molt cansat i va tenir un somni molt estrany. Al somni, construïa un coet vermell amb taques verdes i es posava a navegar per tot l'univers. Va anar a un planeta on els habitants eren una mena de pollastres verds amb una cresta blava. Eren

molt intel·ligents, van acollir en Nico amablement i de seguida van entendre la seva llengua. En Nico els va preguntar: –Perdoneu, no sabríeu per casualitat com es cura la malaltia del càncer? Els pollastres li van respondre: –Sí. El primer que has de fer és anar a buscar la flor més bonica al cim més alt. El segon que has de fer és anar al volcà més profund i agafar la pedra més vermella que trobis, semblant a un robí. I el tercer que has de fer és anar cel amunt, cel amunt, cel amunt fins agafar un núvol. I per últim hi hauràs de posar el teu amor cap a la teva àvia, el teu riure, i tot el desig que la teva àvia es curi. I després, tot això ho agafaràs amb un gran petó i el faràs a la teva àvia. En Nico es va despertar i va pensar: «Quin somni més estrany que he tingut!». Però com que era l'únic remei que potser podia servir, en Nico es va imaginar el cim més alt amb la flor més preciosa que hagués vist mai, una flor amb pètals de tots colors que formaven l'arc de Sant Martí, i al bell mig una perla lluent. Llavors en Nico es va imaginar baixant al fons del cràter d'un profund volcà per agafar-hi la brasa més brillant, semblant a un robí. Era una brasa que tenia tots els vermells que poguessin existir, i brillava com el sol acabat de sortir. Després, en Nico es va imaginar volant com un ocell cel amunt, cel amunt, fins agafar el núvol més fi i més rodó que va trobar. Era un núvol com fet de cotó filat, d'un blanc de marbre. Semblava que hagués estat fet per mil mans expertes en teixir núvols. Llavors en Nico va ordenar al seu cervell que dugués tots aquells pensaments fins a la punta dels seus llavis, i va cridar els seus pares que el duguessin corrents a l'hospital perquè volia veure la seva estimada àvia. I així ho van fer. Hi van anar el més ràpid possible i, quan hi van arribar, en Nico va afegir les seves rialles, el seu amor cap a la seva àvia, i el seu desig perquè es recuperés. Van pujar corrents a l'habitació 202, al segon pis. I quan hi van arribar en Nico va veure que la seva àvia encara estava dormint. S'hi va apropar de puntetes i, amb molta delicadesa, li va fer un petó al front. I després va dir als seus pares que ja tornaria més tard per veure com es trobava la seva àvia però que ara ja podien marxar a casa. En Nico es va passar tot el matí i tota la tarda molt però que molt nerviós. No va poder menjar res. No tenia gana! És que estava esperant tornar a l'hospital a veure si hi havia notícies de la seva àvia. Llavors, al vespre, en Nico va dir als seus pares si podien tornar a veure la seva àvia a l'hospital perquè la trobava molt a faltar. Quan van arribar a l'hospital, tots tres van pujar directament a l'habitació 202, per segon cop aquell mateix dia. I llavors van preguntar al

metge que hi havia al costat de l'habitació de la seva àvia si podien entrar a veure-la. Quan van entrar, en Nico va veure la seva àvia tota somrient, i es va imaginar que devien ser bones notícies. Llavors l'àvia va dir a en Nico i als seus pares, quasi cridant d'alegria: –Els metges no saben com! Jo mateixa tampoc no m'ho crec encara! Diuen que és un miracle! El càncer se m'ha curat, i estic perfectament! Tots tres van córrer a fer-li una gran abraçada a l'Araceli. Ploraven tots d'alegria. I en Nico va somriure per si mateix. La veritable medecina és l'amor. FI

Ratolí Astut Mar Alonso Roset (10 anys) 1r Cicle Superior 1r premi de conte

La pilota equivocada Sóc una pilota, que visc en una escola on els nens només juguen a futbol i a mi mai m’agafen per jugar. Dormo comprimida entre altres pilotes en un bagul de fusta. A vegades, els molt animals, d’un cop de peu peten o colen les seves pilotes i aleshores és quan m’agafen a mi i diuen -no, aquesta no! I jo, com és normal, m’ofenc. La qüestió és que comencem a jugar i durant tot el partit s’estan queixant -ai que està molt dura, -ai que pesa poc-... Llavors m’enrabio, em desinflo i es queden sense pilota. Però avui, un peu amb molta força m’ha donat una puntada i he anat a parar al carrer. El carrer fa molta baixada, així que jo rodolo sense parar, em marejo... Al final del carrer hi ha una plaça, a la plaça paro de rodolar i llavors hi ha un peu que m’atura. Miro cap a dalt, i no em dóna temps de veure qui és, perquè ja m’ha xutat! Un altre xut m’envia a un altre carrer amb pendent, jo no puc parar, estic molt marejada... quan, de cop, noto una superfície tova i calenta: és la sorra de la platja. M’havien parlat d’ella, però mai l’havia vist ni tocat. Per primera vegada algú em recull i no em xuta, sinó que em llença a l’aire, em fa un toc fort amb el palmell de la mà, volo com mai havia volat, sóc en un camp rectangular amb una xarxa al mig. En arribar a l’altra banda del camp, em toquen amb els braços i torno a volar, aquest trajecte és més curt, un nen m’aixeca amb un toc molt suau i una nena va corrent fins a la xarxa i calcula perfectament perquè quan baixo fa un salt enorme i em remata cap a baix i caic a la sorra. Mai m’havia sentit tan bé, crec que aquest és el meu esport.

Princesa Rosa Roc del Rio Esplà (11 anys) 2n Cicle Superior 2n premi de conte

Hola, sóc en Guillem i esteu llegint el diari de la meva vida. Més ben dit, de la meva mort. Jo era un nen normal amb una vida normal i una família normal. Fins que un dia a la nit els meus pulmons van deixar de funcionar a poc a poc. Vaig cridar i cridar perquè m’estava ofegant, el meu pare va anar a buscar el cotxe mentre la meva mare m’agafava i em portava cap a ell i em van portar a correcuïta cap a l’hospital. Jo em vaig quedar uns minuts que no sabia on estava ni amb qui estava. Gràcies als metges encara seguia viu, però això no duraria molt. Em vaig quedar setmanes i setmanes a l’hospital i finalment m’ho van dir... Tenia càncer de pulmó. Vaig estar dies rere dies que no paraven d’enviar-me regals i flors amb targetes que posaven “Que et recuperis!” o “Esperem veure’t aviat!” i aquestes coses. Però un dia va arribar un regal especial, el regal no portava remitent, ni hi havia cap pista per saber qui l’havia enviat. El regal era un peluix, amb una carta, que amb unes lletres blaves, posava:

El peluix era un panda amb una banya d’unicorn i ales d’àngel petitones. Des d’aquell dia sempre somiava amb una llum que se m’acostava i apareixia el pandicorn, que és el nom que li havia posat al peluix. Un dia, en comptes de deixar que la llum se m’acostés, vaig anar cap a la llum. En tocar la llum, durant uns instants, vaig veure passar tota la meva vida per davant. Quan allò va acabar, vaig aparèixer en un món de núvols. En comptes de cel hi havia imatges, era el present, vaig veure el meu padrí a l’avió plorant, també els meus pares al costat del meu cos blanc com la neu. Vaig sentir uns sorolls i d’un edifici de núvols va caure una cosa. Vaig anar a mirar i a que no endevineu què era... Era un pandicorn! Era petitó i estava a punt de plorar. El vaig agafar i vaig començar a acariciar-lo, tenia el pelatge fi i llis. Em vaig adonar que tenia les ales trencades. Així que el vaig ajudar, vaig trencar la punta de la meva samarreta blanca i el vaig

embenar. Era igual que el peluix que m’havien regalat. Després d’això, van anar apareixent molts altres pandicorns, uns de grans, uns altres de petits, uns de grassos, uns de prims... N’hi havia de tots. Em vaig adonar que un d’ells, el més petit, m’estava assenyalant una casa allunyada de les altres i m’estava intentant dir una cosa, però era tan petit que encara no sabia parlar, tot i que si fos més gran, tampoc no l’hauria entès perquè parlen un idioma estrany, el seu idioma. Vaig estar una estona pensant si hi anava i, mentrestant els altres pandicorns m’anaven empenyent, al final vaig decidir anar-hi. Quan hi vaig estar davant, vaig veure una llum que sortia de la casa, era de diferents colors, blau clar, verd, vermell, lila, groc... M’hi vaig acostar més, vaig obrir la porta de cristall i... -ATXÚS!!!!- Davant meu hi havia un pandicorn constipat que es sonava els mocs i, amb una veu dolça, va dir: -Benvingut al cel, senyor..., com es diu vostè?-Gui ...Guillem, senyor, vostè es l’únic pandicorn que sap parlar català?vaig preguntar-li. -Sí, però quin nom és aquest de pandicorn?!, per favor, jo sóc un àngel! Un poderós àngel! Sóc el qui tradueix el català, ATXÚS!, n’hi ha molts altres àngels que treballen de traductors de molts altres idiomes, ATXÚS!.va explicar el pandicorn, perdó, l’àngel. -Ara hem de prosseguir amb el tractament celestial...-va dir mentre obria una caixa d’on va treure uns pergamins i va començar a llegir-los. La caixa estava a sobre d’una taula de cristall. Caram, allà tot el que no és de núvol, és de cristall. La caixa era la responsable d’aquella llum, era de ferro amb pedres precioses incrustades. Eren un cristall tallat (com no) a la tapa. Un robí a la part inferior. Un safir a la part dreta. Una maragda a la part esquerra. Un topazi a la part davantera. I, per últim, un diamant a la part de darrere. També tenia flors dibuixades amb or. Mentre jo contemplava aquella preciositat, el pandicorn que traduïa al català havia seguit llegint els pergamins que parlaven dels humans i de la mort. -...però com que tu només tens uns nou anys...- va prosseguir. -Un moment!-el vaig interrompre.-Pots repetir-ho, sisplau?-És clar, però no badis tant ara, el que deia era tot el que passa quan un arriba aquí.-Tot comença així... Quan un es mor, arriba aquí, l’acollim, li expliquem tot, com ara estic fent jo. Ha de fer una prova però, si tens menys de trenta anys, has de fer una altra prova com la que faràs tu. Si passes la

prova podràs tornar a viure i no recordaràs res de res. L’altra prova és diferent, si la passes, per un passadís vas a sobre els núvols, perquè ara estem a dintre. El passadís està en aquesta mateixa sala. Em vaig quedar bocabadat, era impressionant. Podia tornar a la vida! Vaig anar a fer la prova, era fàcil, consistia en que et feien unes preguntes sobre la teva vida. Al final vaig passar la prova, estava eufòric perquè podia tornar a la vida. Em van conduir fins a una altra sala d’on sortia un passadís, hi vaig entrar i, quan vaig ser al final, vaig apartar la cortina que hi havia, vaig tancar els ulls per l’emoció i, quan els vaig obrir, em va caure una gota... Era la meva mare que estava plorant! -Fill meu, estàs viu!!- va dir tota contenta. Van anar passant els anys i a poc a poc em vaig anar recuperant, però sempre acompanyat del meu peluix pandicorn. Vaig trobar l’amor de la meva vida i junts vam tenir quatre fills preciosos. Al cap d’un temps de fer els noranta anys, ara sí, vaig morir de veritat. La prova va ser difícil però la vaig passar i finalment estic dalt dels núvols tot feliç. Per cert, a sobre dels núvols també quasi tot és de cristall.

Andrea Naya Garcia (11 anys) 1r Cicle Superior 3r premi de conte

La història que va canviar la meva vida ... Hola, em dic Alma i sóc una gosseta molt afortunada. Ara us explicaré la història que va canviar la meva vida per complet . Jo vivia a Andalusia amb la meva família , fins que un dia ben emboirat va morir la meva mestressa que m’estimava molt. Des d’aquell dia el meu amo es va enfadar amb la vida i amb tots els gossos que cuidava . Va deixar de tenir cura de nosaltres, ja no ens treia al bosc a caçar ni a divertirnos. Els meus companys i jo ens passàvem el dia lligats al costat d’una font , i ens feia menjar pinso de cabra . Aquell mes que vam estar abandonats va ser molt i molt difícil sobreviure, però tot i així ho vam aconseguir . Poc temps després, el meu amo va morir de pena i també de vellet. Un dia que feia un sol radiant, una gent molt bona va venir a recollir-nos i ens van acollir a una gossera de Córdoba, fins que una persona preparada per estimar-me i per cuidar-me m’adoptés . La meva cuidadora de la gossera es deia Carmen i era molt amable i carinyosa amb mi . Una tarda lluminosa em van avisar que a una nena de deu anys que vivia a Barcelona li feia moltíssima il·lusió adoptar-me . Quan vaig sentir aquella gran notícia, no us podeu imaginar com de contenta em vaig posar. Va ser el millor dia de la meva vida, però per l’altra banda em feia molta pena acomiadar-me de la Carmen. Dos dies després em van portar al veterinari per fer-me una revisió general, perquè quan anés a casa da la meva nova família em trobessin molt saludable. L’endemà em van venir a buscar amb una furgoneta, em van tancar en una gàbia i em van portar fins a Barcelona . Quan vaig arribar, una senyora alta i amb el cabell negre com jo, em va agafar i em va ficar de cap a la banyera ! Mare meva quina por! el que m’esperava... Quan ja estava neta, em va donar de menjar i beure i em va ensenyar el meu llitet, la cosa millorava...

La senyora parlava un idioma molt estrany i no entenia res de res però em parlava d’una forma molt dolça que m’agradava molt.... ai quina son que tenia... vaig dormir i dormir..... Va arribar la tarda i també la nena i, quan em va veure, no us podeu imaginar com de contenta es va posar, em va rebre amb mil petons i una forta abraçada! I això només és el començament de la meva gran aventura amb la meva nova família ...

LA SABATA VERMELLA Helena Gallo Garcia (10 anys) 1r Cicle Superior Accèssit de conte

WILSON, UNA PILOTA AMB SENTIMENTS Hola, em dic Wilson, sóc una pilota, no puc parlar però em van crear amb un “defecte”: tinc sentiments. No és un defecte tenir sentiments, però no és normal en una pilota. Jo no era una pilota de futbol, ni de bàsquet, ni de volei, era una pilota de futbol americà. I les pilotes de futbol americà a Barcelona no som molt populars. Aquí aquest esport és minoritari i no hi juguen moltes persones. El dia 3 de març del 2016 va venir a la botiga un pare que volia una pilota de futbol americà per al seu fill. El venedor em va agafar de la prestatgeria i em va embolicar amb un paper de regal. En aquell moment vaig saber que tenia claustrofòbia, no podia respirar! L’home em va portar a casa seva i em va regalar al seu fill Lluís. En Lluís em va desembolicar i em va alliberar de la claustrofòbia. En Lluís i els seus germans em passaven de mà en mà. No paraven de llançar-me. Era bestial, volava!!! Fins que un dia em van deixar en un armari i no em van tornar a tocar mai més. Em sentia sola, abandonada, marginada i trista. Al cap de tres anys, la seva mare va fer neteja de les joguines d’en Lluís i jo vaig anar cap a una bossa de joguines. Em van donar a una altra família a veure si volien jugar una miqueta més amb mi. Aquesta nova família sí que m’estimava. Em deien Wilson i així se’m va quedar el nom per sempre. L’Hugo, era el meu nou propietari i em portava cada dia a l’escola i, a l’hora de l’esbarjo, jugàvem i fèiem partits amb els amics. Però al cap d’un temps, va passar el mateix que amb l’altra família: es van oblidar de mi. En lloc de deixar-me en un armari, em van deixar com a joguina preferida del Rufus, el gos. Era fastigós, tota la saliva li queia sobre meu i em mullava. Quan em mossegava, notava les seves dents punxegudes.

Finalment aquell dia va arribar: el gos em va mossegar tan fort que em va punxar i vaig morir. Però era feliç de morir jugant perquè algú, el Rufus, em va fer servir i em va estimar durant molt de temps. La conclusió que he arribat és que hem d’apreciar més les coses, com si tinguessin sentiments. Això ens ajudarà a disfrutar-les més i passar millors estones i, si no ho podem fer, deixem que altres persones ho facin.

NFL Tomàs Oller Blajot (11 anys) 2n Cicle Superior Accèssit de conte

ON SÓN ELS TAPERS? Hola, em dic Martina, tinc 8 anys quasi 9.Tinc un millor amic que es diu Lucas, també és de Rússia com jo, però ell porta des de P3 a Barcelona, i jo m’he traslladat fa poc. També tinc una germana que es diu Joana, té 3 anys i és molt pesada, sempre està preguntant pel que fem en Lucas i jo. Jo normalment li dic mentides perquè si no, sempre dient-li la veritat, és una mica avorrit. Algun dia li hauré de dir la veritat, però aquest dia encara no ha arribat. Fa poc em va venir un dubte al cap: on anaven a parar totes les tapes dels tapers? Sempre que buscava un taper estava desaparellat, una tapa quadrada i un taper rodó. La meva mare deia que era normal, però jo no ho trobava gens normal. Com era que tots els tapers estaven desaparellats? Hi haurà un lladre de tapers o un animal que els necessita? Com que tenia molts dubtes, vaig voler saber més coses, així que vaig quedar amb el Lucas a casa meva i vam pensar d’anar a comprar un taper, deixar-lo a l’armari i l’endemà mirar si encara hi era. Ho vam parlar i al final, així ho vam fer. En despertar-nos vam anar corrents a l’armari, a mirar si el taper hi era, però només hi havia la tapa del taper. Mentre esmorzàvem, la meva germana ens va preguntar: Per què vàreu comprar un taper i us en vàreu anar a dormir tan tard?

Jo li vaig contestar: -D’aquí poc marxarem d’excursió i necessitarem un taper, i... no teníem molta son! De camí a l’escola, no vaig voler estava pensant en: qui seria el desaparellar-me els tapers?, com robaven els tapers? Va ser un dia tot això, però en tornar de l’escola

parlar amb ningú perquè lladre?, per què volien serien el o els que ens bastant llarg pensant en vaig tenir una idea...

Podria agafar el sac i la màrfega i dormir a la cuina, al costat de l’armari. Vaig tenir molts dubtes de si fer-ho o no. Tenia una mica de por, perquè no sabia amb què em podia trobar, i... dormir a la cuina. Quin fred! Finalment vaig decidir arriscar-me i fer-ho, dormir al mig de la cuina. Així podré descobrir qui ho fa, qui em roba els tapers i perquè ho fa, i potser, amb una mica de sort, puc parlar amb ell, vaig pensar. Després de 30 minuts amb els ulls clavats a l’armari, ho vaig poder veure... era una cosa verda, petita i llefiscosa. Tenia ulls, boca, nas i orelles. Vaig escoltar un so molt fi i vaig poder sentir que deia: -Què fas aquí inútil? Que gran i quins ulls més oberts, treu-los d’aquí. Jo li vaig contestar: -I tu, què? Que sempre m’agafes tapers, cosa llefiscosa i petita! Després de discutir una bona estona, estava molt enfadada i el vaig voler agafar per xafar-lo i em va mossegar el dit. Si us dic la veritat, em va fer mal per ser una cosa tan petita. Ens vam quedar callats una bona estona i vaig sentir que deia: -Perdó, no et volia fer mal, estava espantat. Jo també li vaig demanar perdó i li vaig començar a fer preguntes: - Per què necessites els tapers? - De moment vivíem en una casa molt petita la meva dona i jo, però ara com que està embarassada i tindrem un fill, a la casa ja no hi cabrem. Hem buscat altres llocs per viure però, com que no he trobat res que ens agradi, he pensat

fer-li una sorpresa i construir una casa jo sol, per això necessito els tapers. Ah!, Per cert, em dic Ximixurri i tu? - Jo Martina, encantada. No sabia que seria un ser tan diferent qui m’estigués robant els tapers. Jo, si vols, et puc deixar plàstics i tapers vells i fets servir en una caixa a dins de l’armari, i tu podries fer-te la casa. Però jo voldria una cosa a canvi, a la classe els dilluns ens deixen explicar notícies. Podries venir el dilluns al matí i t’amagues sota el piano de casa per anar després a classe. Ell em va contestar que sí, però per què he d’anar a casa teva? - Perquè explicaré tot el que tu m’has explicat. Et sembla bé? - Sí, perfecte!!! I així va ser. El dilluns al matí sota el piano i vam anar cap a Joana em va preguntar: què és tens a la mà? I jo, per primer veritat.

em vaig trobar el Ximixurri l’escola. Quan hi anàvem, la aquesta cosa tan petita que cop a la vida, li vaig dir la

LLOP NEgRE Daniela Sagrera Almar (10 anys) 1r Cicle Superior Accèssit de conte