Guia de visita
Europa, un continent dedicat a l’artesania de la punta Detall de mantellina de blonda de dos tons. Casa Vives
PRIMERA PLANTA
SALA
SALA 4 . Europa, un continent dedicat a l’artesania de la punta
5 SALA
6 SALA SALA
7
4
L’artesania de la punta és un dels fets característics de la cultura europea, tots els països europeus des de Portugal fins a Rússia han desenvolupat alguna o més d’una tècnica pròpia que els identifica: pels seus dissenys, per la forma de treballar o la seva utilitat. Les puntes van ser durant segles un producte de luxe que va tenir una gran acceptació dins la indumentària de les corts europees dels segles XVII i XVIII. Amb la introducció de la punta mecànica a partir del segle XIX, les puntes artesanes van perdent protagonisme tot i que encara al primer quart del segle XX es viurà una revifalla amb els dissenys modernistes que van tenir un gran èxit a Àustria, França, Bèlgica i també a Catalunya. Les puntes es poden dividir segons la utilització de l’agulla o boixets. El guipur, el torxó i les puntes numèriques es troben pràcticament a tota Europa amb característiques específiques com el guipur de Le Puy, les puntes numèriques de Rússia, Milà o el encaje brujo o punta extremenya, dels quals en trobem alguns exemples en aquesta sala. Les primeres puntes se situen a Venècia a finals del segle XVI. En aquesta ciutat es desenvolupa la punta in aria realitzada amb agulla, que va tenir un gran èxit en el segle XVII.
Punta veneciana o punta in aria
Mocador d’encaje brujo. Foto d’Enric Pera
França serà un dels grans països productors de puntes al segle XVIII, amb puntes a l’agulla com les d’Argentan o la punta d’Alençon i cap a finals del XVIII amb la introducció del fons de tul en la punta de valenciennes, blonda, xantilly o Lille, totes elles realitzades amb boixets i que assoliran un gran èxit durant el segle XIX. L’altre gran país dedicat a la punta és Bèlgica, amb la punta de Duquessa realitzada amb boixets i la gasa belga a l’agulla.
Vestit de punta de Duquessa i de cinta
o punta d’Arenys. Al segle XVI es desenvolupen a Catalunya, Castella i Extremadura uns punts realitzats amb agulla que precedeixen les puntes; són els anomenats punts de Catalunya, soles salmantinos i extremeños. Aquesta tècnica evolucionarà en el cas de les illes Canàries en la punta de Tenerife i es traslladarà a terres americanes, concretament a Paraguay, on rebrà el nom de ñandutí. La punta artesana va viure el seu darrer moment d’esplendor a principis del segle XX amb la influència de l’estil modernista. A Bèlgica, Àustria, França i Catalunya, diversos dibuixants de puntes van desenvolupar noves formes estètiques. En el cas català destaca la figura de Marià Castells Simón, dibuixant d’Arenys de Mar que va realitzar magnífics dissenys d’estil modernista per a roba de la llar i albes d’aixovar eclesiàstic, que es poden contemplar en aquesta sala al costat de treballs d’estil més clàssic.
Amb la introducció dels tuls mecànics es van desenvolupar tècniques mixtes que consistien en aplicar motius realitzats amb boixet o agulla sobre els fons de tul. Un altre país que va desenvolupar les seves pròpies tècniques va ser Gran Bretanya, on es realitza la punta de Honiton. La punta de Malta, que es feia en aquesta illa, es treballava amb seda i un motiu característic: la creu de Malta. En el cas de Rússia es va desenvolupar un tipus de punta numèrica. Pel que fa a Espanya, els territoris especialitzats en la producció de punta van ser Galícia, on el centre més important va ser Camariñas amb els seus treballs basats en el guipur. Almagro, al centre de la península, es va especialitzar en blonda, tècnica introduïda per un matrimoni de Mataró, i a Catalunya destaquen els centres del Baix Llobregat, dedicat a la punta negra (blonda, Le Puy, xantilli), la punta de l’Arboç i les puntes blanques de la comarca del Maresme, d’on sorgeix el ret fi Alba de ret fi. Casa Castells. Foto d’Enric Pera