L’època daurada del muralisme ceràmic a Catalunya

A les dècades de 1960-1980 es produeix a Barcelona i Catalunya una revitalització de la decoració ceràmica en l’arquitectura. Un moviment que s’integra dintre del doble interès per la ceràmica que va haver-hi en aquelles dècades: el muralisme decoratiu i la ceràmica com material artístic. El muralisme pictòric especialment, els grans recobriments murals amb mosaic de tessel·les van tenir un gran renaixement a les dècades de 1940 i 1950, una demanda lligada a la reconstrucció d’esglésies destruïdes durant la Guerra Civil (1936-1937). L’església va ser, per tant, el client més important de tallers mosaïcistes com el de Santiago Padrós (19181971) a Terrassa, que recollia tota la tradició mosaïcista del període modernista; o l’escultor, pintor i mosaïcista Josep Maria Brull (1907-1995), deixeble del pintor Vila Arrufat.

D’altra banda aquest ressorgiment de la decoració mural coincideix en el temps amb una revalorització de la ceràmica com matèria artística. Al novembre del 1969, a la revista Destino, dintre d’un especial dedicat a la ceràmica, es deia: “Considerada como un arte menor, y en algunos aspectos como un artesanado, la cerámica está conociendo un proceso de popularización en Cataluña. Se multiplican tiendas de cerámica por doquier, surgen escuelas, los artistas de primera línea reciben el reconocimiento general y, al mismo tiempo, se extiende un interés general por la cerámica como elemento decorativo.” Un paràgraf que descriu els factors i les tres vessants que tindrà la recuperació de la ceràmica: la terrissa de caire popular, la ceràmica d’artista i la ceràmica industrial aplicada a l’arquitectura. El muralisme ceràmic va tenir també, amb uns protagonistes propis, una gran difusió en altres ciutats com Saragossa i Madrid.

La terrissa popular

A la dècada de 1970 Espanya és ja una societat urbana on l’artesania havia deixat de tenir una funció pràctica. Es a dir, allò que tradicionalment feia la terrissa, proporcionar artefactes per la vida quotidiana (casseroles, gerros, plats...) ara els proporciona la indústria, amb un millor acabat i millor preu. L’any 1972, el crític d’art i especialista en ceràmica Corredor Matheos es planyia: “El arte popular, no es que esté muriendo, sino que ha muerto ya hace tiempo. Todo lo más sobrevive en algunos casos concretos, en aquellos países o regiones en que predomina una economía agrícola (…). Pero las nuevas técnicas lo han invadido todo. Es pura anécdota el que hayamos visto cacharros de plástico en las casas de los propios alfareros.”

Perduda la seva funció, la ceràmica es converteix en una forma d’individualitzar-se enfront la uniformitat industrial. L’antic càntir es reconverteix en un objecte decoratiu i es fa ceràmica com es fa macramé. L’artesania es converteix en una forma de la societat de retrobar-se amb les seves arrels. A més, el primer turisme, especialment a la Costa Brava a partir de la dècada de 1950, adquireix aquesta terrissa tradicional com souvenir turístic. Una nova demanda que fa evolucionar la terrissa de centres productors com La Bisbal, es potencia el valor decoratiu de les peces més que la seva antiga funció pràctica. Es crea una “ceràmica nova, híbrida” que “lluny tant de la bellesa exacta de la tradició popular com del nou disseny industrial (…) és apreciada com contrapunt a la seriació industrial”.

Aquesta modernització de la terrissa es produeix a La Bisbal de la mà del pintor Eusebi Díaz Costa (1908-1964), que renova el repertori decoratiu de les formes tradicionals amb nous colors i figures o la recuperació del reflex daurat. Seguint el seu exemple Vilà Clara crea una ceràmica que gaudirà d’una gran popularitat.

Joan Vilà Clara (1910-1989) va ser un dels pioners a La Bisbal de fer de la ceràmica tradicional un objecte d’art contemporani del gran renovador, Eusebi Díaz Costa. Com ell, entra en contacte amb la ceràmica molt tardanament, quan ja té 40 anys. Tots dos van transformar la ceràmica tradicional adaptant-la a les demandes d’un incipient turisme a la Costa Brava, amb una producció més industrial que artesana: “Tenint com a base la ceràmica popular agafem un gerro i el modernitzem. (…) Però es difícil perquè sabien un munt abans. Ara es dona més importància a la decoració que a la funcionalitat (…) Hem fet molta pàtria. Molts estrangers s’han emportat els nostres pagesos (…) s’han emportat les ficcions que es canten, el nostre folklore. Aquesta ha estat la nostra feina reflectir els costums catalans defugint els exotismes” deia Vilà Clara al 1984. Al 1971 es nomenat Artesano Ejemplar, el franquisme, des de les organismes de l’Obra de Artesanía i l’Empresa Nacional de Artesanía, va ser un gran promotor d’aquesta ceràmica neopopular i va portar a terme una idealització de l’Espanya rural. Del taller de Vilà Clara, en el qual va continuar el seu fill, existeix un plafó a l’oficina del BBVA a la

Riera del Bisbe Pol, 18-20. Té una iconografia que fa referència a l’estalvi, amb un jove que treballa per recollir el fruit a la vellesa; acompanyat d’al·legories de la indústria, l’agricultura i la figura de la Verge Maria.

Durant el període de 1970 a 1980 neixen una multitud de escoles de ceràmica, i proliferen ceramistes professionals que reinterpreten, amb més o menys fortuna, les formes tradicionals. Amb l ’arribada de la democràcia, aquests artesans son els encarregats de fer els rètols de molts carrers en pobles de tot Catalunya, amb una estètica treta directament del barroc del segle XVIII i d’un passat rural idealitzat; uns models dels quals va ser pioner el ceramista Joan Baptista Guivernau (1908-2001). A Arenys de Mar, carrers con el de l Església, Sant Ramon i molts d’altres, així com edificis particulars i públics, estan ornamentats o tenen plaques commemoratives pintades sobre rajoles per Martí Doy i Ofèlia Sanz. Es tracta d’una sèrie de plafons encarregats per l’Ajuntament d’Arenys de Mar i particulars.

Martí Doy, com ceramista destaquen els seus plafons i rajoles dels oficis amb complexes referències culturals i iconogràfiques. A partir dels anys 90 estudia titelles al Institut del Teatre de Barcelona i es converteix en un reputat titellaire i constructor de titelles abandonant la ceràmica. Entre les més conegudes les titelles del programa de TV3 MIC3 al Super3.

Ofèlia Sanz i Climent , neix a la població valenciana de la Pobla del Duc, al centre de la Vall d’Albaida. A Barcelona obté el títol d’Arts Aplicades en l’especialitat de ceràmica a l’Escola de Llotja. S’estableix a la nostra vila amb la vinguda de la democràcia, és ella l’escollida per a fer els nous rètols dels carrers catalanitzats, i altres plaques ceràmiques com les de la plaça de la Vila i de l’Església o la del llindar del cementiri.

Aquest ressorgiment de la terrissa popular també es va reflectir en l’increment de llibres i estudis de prestigiosos especialistes, ceramistes i fotògrafs com José Corredor Matheos, Josep Llorens Artigas o Francesc Català Roca.

Un grup de ceramistes arriben en aquesta època a un gran prestigi nacional i internacional amb una obra molt reconeguda que entra als museus. Artistes com Josep Llorens Artigas (1892-1980), Angelina Alós (1917-1997), Antoni Cumella (1913-1985) o la tercera generació de la família Serra (la primera modernista, la segona noucentista). A aquest reconeixement també havia ajudat l’interès d’artistes com Miró i la seva col·laboració amb Llorens Artigas per crear els grans plafons decoratius d’institucions internacionals com el de l’edifici de la UNESCO a Paris al 1955; l’obra sobre terrissa de Picasso o l’obra de Subirachs i Cumella, Les Taules de la Llei per a la façana de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, l’any 1959.

La col·laboració entre artistes i ceramistes per crear decoracions monumentals per espais públics i privats augmenta a la dècada de 1960 “Mucho más numerosa que en ocasiones anteriores, en que era limitadísima, resulta la aportación de la sección cerámica (…) Nada menos que quince expositores hay, entre ellos acaso más pintores y escultores aplicando a la cerámica sus ideas que realizando por sus especiales conocimientos técnicos el proceso completo de una pieza.”, es deia respecte a l’exposició del “IV Salón de Mayo” de l’any 1960 a Barcelona. Aquests artistes tenen que recórrer al nom “técnico especialista” per portar a terme la seva obra, entre els qual se cita a Julio Bono, Angelina Alós, Cumella, o els germans Josep i Francesc Serra.

No es pot obviar la importància que va tenir l’arquitectura de les dècades de 19501960, especialment la del Grup R i la posterior Escola de Barcelona. El Grup R, fundat al 1951, entroncava amb l’arquitectura racionalista del (GATCPAC) anterior a la Guerra Civil. Una aposta per superar l’arquitectura franquista ancorada en models classicistes/ monumentalistes; un canvi que ve marcat per la fi de l’autarquia del règim dictatorial i els pactes amb els Estats Units. Un dels arquitectes fundador va ser Antoni de Moragas i Gallissà (1913-1985), nebot d’Antoni Maria Gallissà, arquitecte col·laborador de Lluís Domènech i Montaner un dels més importants dissenyadors de rajoles modernistes. De Moragas va fer de la ceràmica un dels seus materials preferits, superats els seus valors artesanals per convertir-la en un producte de disseny industrial. Els arquitectes que formaven el grup com Josep Antoni Coderch, Josep Maria Sostres o joves arquitectes com Oriol Bohigas van col·laborar freqüentment amb ceramistes com Cumella o Jordi Aguadé.

Jordi Aguadé i Clos (1925-2021) és un referent de la ceràmica contemporània catalana. El 1937 va ser alumne del taller de ceràmica de l’Escola Industrial, on va ser deixeble de Joan Baptista Alòs. Entra al taller de Josep Llorens Artigas, sent el seu aprenent durant deu anys on va col·laborar amb Joan Miró en diversos murals. Estudia a Paris i Suècia i va ser fundador del grup “La Cantonada” l’any 1955, conjuntament amb el decorador Jordi Vilanova, el joier Aureli Bisbe, el pintor Joan Vila-Grau i l’arquitecte Jordi Bonet. “La Cantonada” defugia de la peça de disseny industrial creant obres semi artesanes de cuidada elaboració i petites sèries. Treballa en murals amb artistes com el suís Martin Cleis (1946) a la façana de l’Escola Suïssa de Barcelona o Joan Vila-Grau (1932-2022) en decoracions com la del Col·legi de Metges a Barcelona.

L’any 2005, el Temple Expiatori de La Sagrada Família li encarrega la realització de 19 peces de 3 m d’alçada per la nau central. A Arenys de Mar es poden veure dos de les seves obres, una en col·laboració amb Vila Grau i una segona amb el caricaturista Francesc Vila Rufas, més conegut com Cesc (1927-2006). El primer el trobem al Rial de Sa Clavella al Casal Parroquial, es tracta d’un plafó compost de rajoles en gres on es representa les diferents activitats lúdiques i pastorals que es realitzen al local.

El segon a la Fàbrica Cóndor fundada al 1898 amb el nom de José Riera Comas que l’any 1963 es converteix Cóndor, S.A. El plafó decoratiu es troba a l’entrada de la fàbrica de Rial Sa Clavella 89, realitzat amb grans rajoles en gres on s’han esgrafiat dibuixos de Cesc que representen els productes i escenes de la seva comercialització de la firma Cóndor. Els dibuixos originals de Cesc per la realització d’aquest plafó, es conserven a l’Arxiu Fidel Fita d’Arenys de Mar.

La decoració arquitectònica amb ceràmica industrial

La forta demanda propiciada per la gran activitat constructora de la dècada de 1960 i 1970, segurament va ser un factor clau perquè empreses tradicionals integressin a reconeguts artistes per dissenyar decoracions ceràmiques de producció industrial. Però també que ceramistes creessin petites empreses on es produïa una ceràmica seriada amb tècniques artesanes i industrials que apropaven més la ceràmica al disseny industrial, produint tota una sèrie d’elements per la seva aplicació com decoració arquitectònica. Aquest caràcter artesanal queda reflectit al text que acompanya un dels catàlegs de l’empresa formada pel ceramista Julio Bono, Novo & Bono: “no nos hemos propuesto reproducir exactamente cada modelo, porque la cerámica tienen un margen de imprevisto que hace que cada gama de color se consigan varias matizaciones difíciles de reproducir gráficamente ”. Malgrat ser un producte industrialitzat, la seva producció de caràcter tradicional admet un marge d’intervenció de l’atzar al resultat final, com en qualsevol producció artesanal.

En molts de les decoracions aquestes peces seriades es combinaven amb peces úniques en relació al tema del mosaic i l’edifici on s’implementava o la personalitat del comendatari de la decoració. Dos dels artistes que més van destacar en aquest àmbit van ser el ja citat Julio Bono i la seva firma Novo & Bono i el pintor Joan Rifà que va treballar per l’empresa Silicor.

Joan Rifà (1926-2009) Estudià a Llotja i fou deixeble de Francesc Labarta. Va desenvolupar una important obra pictòrica, obra de cavallet, gràfica i murals. Va treballar també con dissenyador per l’empresa Cosme Toda realitzant peces ceràmiques per la producció industrial. La seva obra més personal la va produir dintre de Silicor marca de l’empresa Industrias Cerámicas y de Aislantes S.A. (INCASSA) que és el nom oficial de Cosme Toda des de l’any 1950. Silicor era un tipus de revestiment ceràmic esmaltat per paviments desenvolupat per Cosme Toda l’any 1956 i utilitzat per banys, cuines i terrasses. Segons la patent podia estar decorat o ser monocolor. Al pati del Club Nàutic d’Arenys de Mar hi ha un plafó signat que es va emplaçar en aquest lloc l’any 1969, dintre de la remodelació dels espais socials del club que va fer l’arquitecte Manel Valls amb col·laboració dels decoradors de Barcelona Nicolau & Perelló.

Representa una vista d’Arenys de Mar segons un gravat del segle xix i va estar pressupostat en 52.500 pessetes.

Julio Bono Peris (1934-2017) És un dels gran muralistes ceràmics del segle xx, les seves obres es troben repartides a espais públics de tota Espanya com per exemple a l’aeroport de Màlaga, l’estació de Chamartín (Madrid), l’estació de Santander, l’estació de Sants (Barcelona), o l’Ajuntament de Adeje (Tenerife). Però també, en multitud de porteries de tota Catalunya. A Arenys de Mar podem veure aquesta producció més seriada a l’Ateneu Arenyenc, a l’entrada del carrer Ample, amb el model Celo-Red del 1974. Al carrer Doedes 48, a l’antiga seu de l’empresa Laie, encara es conserva un gran plafó on es combinen aquestes peces de caire més industrial amb peces exclusives que fan referència a l’activitat de l’empresa i a símbols d’Arenys de Mar, com una puntaire i el campanar de l’església.

Els dos mosaics d’Armand Olivé Milián a Arenys de Mar

Al panorama de les dècades de 1960 a 1980 és on s’integra la producció d’Armand Olivé Milián, artista que podem considerar autodidacta. Va estudiar comerç, però de jove entrà com aprenent al taller de Ramon Carrera Morales. Carrera (1924-2018) va ser un decorador, dissenyador i mosaïcista de reconegut prestigi a la seva època. La seva obra més coneguda és a l’església de Santa Agnés, construïda com capella d’un convent per l’arquitecte Francesc de Paula i Villar, al carrer Sant Elies de Barcelona. L’any 1958, l’església conventual es va transformar en parròquia per l’arquitecte Leopoldo Gil Nebot, reforma que va incloure el mosaic de Carrera.

Olivé Milián va entrar com dibuixant a ACMA, Cristalería Barcelonesa SA que fabricaven el PLAVIT, petites tessel·les que recobrien moltes façanes i interiors als 60, molt similar al Gresite de fabricació italiana, però en aquest cas les tessel·les són de ceràmica. D’aquesta època és el mosaic més antic, fins ara, localitzat a Arenys de Mar, es tracta d’una rosa dels vents al paviment del pati del Club Nàutic d’Arenys de Mar. La reforma dels espais socials del Club Nàutic van ser encarregades al 1966 a l’arquitecte Manel Valls i Verges (1912-2000).

Segons consta a la documentació conservada respecte a les obres d’ampliació del Club Nàutic, la decoració del edifici mobles, plafons ceràmics, terres, rajoles, mobiliari de jardí ; va ser responsabilitat de l’empresa de Barcelona Nicolau & Perelló. Segons consta en la factura conservada, el mosaic va tenir un preu final de 20.026,25 pessetes, sent instal·lat definitivament al juliol del 1969. A l’agost i a l’octubre de l’any 1969 i, novament, al 1972, el mosaic va ser restaurat, doncs algunes tessel·les s’havien després. En aquest període de grans encàrrecs i boom immobiliari, Olivé utilitzava la rajoleta PLAVIT, de mida 1x1 cm, segons paraules seves, el format no li agradava perquè no li donava prou possibilitats d’expressió. Una necessitat creativa que el porta a experimentar en altres terrenys, com en el disseny