PARLEN LES DONES Cerdanyola del Vallès 1917-1939 Núria Moreno i Daniel Romaní
Imatge de la coberta: Taller de costura de Rosita Morera. L’Abans Recull Fotogràfic 1890-1965 Fotografies protagonistes: J.R. Urbano Fotografies Pura Estadella i Maria Pilar Mimó: Núria Moreno Fotografies històriques: L’Abans Recull Fotogràfic 1890-1965 Correcció ortogràfica: Núria Tarridas Dalmau
Context històric.........................................................................
9
La Guerra Civil (1936-1939) .................................................... 14 Les protagonistes Maria González Benítez (Santopetar,Taberno, Almeria, 1917)
16
Josefina Puig Pedragosa (Ripoll, 192)
19
Pilar Farell Benedicto (Cerdanyola del Vallès, 1923)
22
Maria Solé Peisa (Cerdanyola del Vallès, 1923)
24
Maria Pastó Cardona (Cerdanyola del Vallès, 1926)
27
Teresa Casulleras Ferrer (Lleida, 1927)
29
Eulàlia Fatjó Sanmiquel (Cerdanyola del Vallès, 1928)
31
Maria Rosa Berenguer Renom (Cerdanyola del Vallès, 1930)
33
Rosario Lozano Farell (Almeria, 1932)
36
Gertrudis Olivé Riera (Cerdanyola del Vallès, 1934)
38
Pura Estadella Torrent (Montcada i Reixac, 1935)
40
Maria Pilar Mimó Sarrablo (Barcelona, 1935)
41
Els temes L'educació i l'escola
43
La vida de parella: el festeig, el casament, l'amor, el sexe i el naixement de fills i filles
48
La feina fora de casa
53
El menjar
56
La religió
60
Les festes i les tradicions
63
El lleure: joc, lectura, teatre i música
67
La indumentària
73
La neteja i la higiene personal
77
Les malalties, la mort i el dol
80
Bibliografia...............................................................................
83
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
"Parlen les dones. Cerdanyola del Vallès, 1917-1939" recull la memòria de les dones que han estat protagonistes al nostre municipi quan encara era poble. A través de 12 històries de vida de dones ens en la seva vida personal, familiar, social, política i cultural.
Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, gener 2012
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Context històric El període històric d'aquest treball és excepcional a Catalunya en l'àmbit social, polític i econòmic. És temps de prosperitat, d'enfortiment del teixit associatiu i dels partits polítics. És l'època de la col·laboració de la Lliga amb l'oligarquia espanyola, primer, de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), després, i finalment de la Segona República (1931-1936), en la qual s'aprova l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, sancionat pel 75% del cens electoral català -incloses les dones- i aprovat després per les Corts espanyoles -després de notables esmenes-. Sorprèn la diversitat de polítiques específiques que es van dur a terme durant la Segona República -per bé que no totes van arribar a bon port-: la descentralització política i l'atorgament de més autonomia per a Catalunya al País Basc i a Galícia, la modernització d'alguns aparells estatals (policia i exèrcit), la reforma de la propietat de la terra (Llei de bases de la reforma agrària), la separació entre l'Església catòlica i l'Estat (Llei de les congregacions religioses) i la modernització social (Llei de divorci, matrimoni civil, vot femení...). La Segona República va ser també una època d'expansió de la vida cultural i d'un munt d'iniciatives pedagògiques (es van crear biblioteques i pinacoteques ambulants, nombroses companyies de teatre...). El ha estudiat la història de Cerdanyola ens recorda també que va ser un període de grans conflictes socials. Així i tot, va ser una època de projectes i d'il·lusions que, malauradament, va estroncar-se amb l'esclat de la Guerra Civil. Al moment d'establir-se la Segona República, Cerdanyola tenia poc més de 3.000 habitants, els quals s'havien triplicat en cosa de 20 anys; es trobava, doncs, en ple creixement demogràfic. La causa d'aquest creixementva ser el desenvolupament d'un fort sector de la cons-
9
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
trucció i d'una relativa industrialització del terme, tot i que la base econòmica del poble continuava essent l'agricultura. Durant els anys vint, es va rebre un apreciable contingent migratori procedent dels espais rurals d'Almeria i de Múrcia.
Tram del carrer de Santa Anna que confluïa amb el riu Sec
El modernisme i el noucentisme s'havien fet presents en nombroses torres d'estiueig, construïdes per a la burgesia i la intel·lectualitat barcelonines afincades a Cerdanyola durant els mesos de les vacances. Petits barris d'estiueig començaven a prendre vida a Ca n'Antolí, Montflorit, Can Cerdà i Bellaterra. La població activa es repartia d'aquest manera: 700 persones treballant ea la fàbrica d'Uralita, poc més d'un centenar entre les altres cinc fàbriques del poble i dos centenars a l'agricultura. "Hi havia una forta consciència social i política arreu del país, i a Cerdanyola trobem bona part de la població guanyada per l'esquerranisme republicà, mentre que la petita minoria de propietaris rurals acomo-
10
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
dats eren partidaris de la Lliga i pertanyien a l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre", afirma l'historiador Miquel Sánchez. "Les persones que treballaven s'afiliaven principalment a tres sindicats, essent el primer d'ells el de la CNT, que aplegava sobretot el col·lectiu obrer industrial, en especial persones immigrades de recent arribada; després venia la UGT, que acollia bàsicament el col·lectiu obrer socialista, i finalment, la Unió de Rabassaires, que aplegava els seus membres entre la pagesia", diu Miquel Sánchez. "Començaven a fer-se ostensibles a Cerdanyola les diferències entre "dretes" i "esquerres", entre les persones defensores del sistema socioeconòmic instituït i les partidàries d'un canvi apreciable de model, les quals anaven des del reformisme fins a la transformació revolucionària", afirma Sánchez. Pel que fa a la immigració, es produí una onada massiva entre 1920 i 1930 que triplicà gairebé la població i el nombre de cases, a causa de les iniciatives constructores de la dictadura, com les obres del metro de Barcelona i de l'Exposició Internacional. També la fàbrica d'Uralita va créixer i va passar de 350 a 700 obrers/es. Pel que fa a la mà d'obra, masculina i femenina, d'aquests temps era forastera, majoritàriament immigrada des d'Almeria i Múrcia, encara que també es manifesta una tendència entre les noies pageses de Cerdanyola i Ripollet de llogar-se en la indústria d'Uralita. La colònia d'estiuejants barcelonins ja era força nombrosa a començaments de segle -unes 150 famílies. Medir Grau va construir al carrer de Sant Ramon, 88, un local per a l'esbargiment d'aquestes famílies, en el qual es van fer representacions teatrals, balls i altres actes de divertiment. Aquest local es va mantenir en funcionament fins a l'any 1915, en
11
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
què "els senyors" -nom amb què eren coneguts els estiuejants per la gent del poble- van fundar el "Sardanyola Gran Casino", al núm. 1 del carrer de Santa Anna. Entre aquests "senyors", trobem l'any 1900 els Planas i Casals, Sendra, Rusiñol, Pla, Codorniu, Yambernat, Olives, Cabo, Balcells, Lazzolis, etc.
Roc Cabús amb un dels carros de transport de cereals, cap al 1920
L'activitat econòmica principal en aquesta època era l'agricultura. L'any 1920 es va fundar el "Celler Cooperatiu", el qual era un lloc destinat a l'elaboració de vins a partir dels raïms aportats per les seves persones associades. El Celler es va construir al terme de Ripollet, però al costat del riu Ripoll, contigu a Cerdanyola; per aquesta raó, d'entre el centenar de persones fundadores, n'hi havia una bona part de la petita pagesia de Cerdanyola. L'any 1912 es va fundar el Sindicat Agrícola, o Foment Agrícola de Sardanyola, per atendre els interessos de la pagesia de la població, el
12
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
qual va constituir el seu local social a la plaça de Sant Medir l'any 1928. Tenien quadre escènic i van fer-hi diverses obres. També hi havia cafè i s'hi feia ball. La Cooperativa La Constància va funcionar fins abans de la Guerra Civil. Va acollir l'Ateneu de Cultura Popular, fundat per Josep Garriga, Jaume Mimó, Joan Gabarra i Manuel Bala, amb activitats aparentment independents de qualsevol sentit polític, però integrat per gent d'esquerra (sindicalistes, poumistes, republicans, etc.). Josep Garriga i Amigó (en Felipet) fou president de la Cooperativa i de l'Ateneu. L'Ateneu es va mantenir vigent fins al final de la Guerra Civil, l'any 1939.
13
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
La Guerra Civil (1936-1939) La Guerra Civil espanyola va colpir Cerdanyola en un munt d'aspectes: uns quants cerdanyolencs van anar al front, i al poble es vivia lògicament molt pendent del que hi succeïa. L'activitat econòmica va ressentir-se'n. La incorporació de la CNT a l'Ajuntament amb tres regidors, en una situació de guerra, va transformar el normal Consistori republicà reformador en un altre ben distint, radicalitzat i revolucionari, disposat a transformar totalment les estructures socioeconòmiques fins llavors vigents. Arran de la derrota de l'alçament militar a Catalunya, la guerra es trobava fora, lluny, i la zona de pau de la reraguarda va intentar transformar-se en un procés revolucionari encapçalat bàsicament per la CNT i el POUM, les dues organitzacions del Front d'Esquerres amb una estratègia revolucionària, allunyada dels reformismes socials d'altres forces com l'ERC, la UR i de vegades la UGT. Un decret del govern Ccentral de l'octubre del 1936 va legalitzar les ocupacions camperoles de terres propietat de facciosos que s'havien passat a la zona de Franco o que s'havien manifestat partidaris del seu moviment. En aquest context, l'Ajuntament cerdanyolenc va acordar el 23 de novembre d'aquell any apropiar-se de les finques propietat de feixistes i les dels propietaris que no haguessin satisfet l'import de guerra. La fàbrica més important de Cerdanyola, les manufactures d'Uralita, dels germans Roviralta, va ésser col·lectivitzada. També es va col·lectivitzar una fàbrica de gènere de punt, una de teixits de seda, les bòbiles i diversos petits establiments industrials. Les incautacions revolucionàries, rea-
14
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
litzades entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937, van afectar a finques, boscos i indústries en general, i les cases del barri de Bellaterra, del parc de Cordelles, l'Església de Sant Martí i unes 80 torres. La Col·lectivitat de Camperols de Cerdanyola-Ripollet es va constituir el 31 de juliol de 1936 i es va mantenir en funcionament fins a la caiguda de Catalunya al gener del 1939. L'església es va veure perseguida durant la Guerra Civil. El rector de Cerdanyola, Miquel Pie, va poder escapar de la persecució, però l'arxiu parroquial va ésser destruït, i es van salvar del foc comptats documents. L'ermita de Nostra Senyora de les Feixes també va ser cremada. El magnífic altar barroc del segle XVIII va ser destruït. La capella gòtica del Castell de Sant Marçal també va ser cremada i malmesa. HABITANTS CERDANYOLA 1900-1930 1900: 928 habitants i 272 cases 1910: 1032 habitants i 381 cases 1920: 1351 habitants i 370 cases 1930: 3026 habitants i 1.121 cases
15
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Les protagonistes S'han entrevistat una dotzena de dones que van viure a Cerdanyola del Vallès entre els anys 1912 i 1936 (encara que no hi hagin nascut), una part significativa de les quals han estat mares de família i mestresses de casa, però d'altres han compaginat aquesta activitat amb feines fora de casa.
Maria González Benítez Santopetar (Taberno, Almeria), 1917
Maria González va néixer a Santopetar (Taberno, Almeria) dins d'una família de moliners de farina. El seu pare va emigrar a Cuba per fer fortuna quan ella tenia tan sols dos anys -i no en va tornar- de manera que no el va conèixer. La mare va decidir emigrar a Catalunya per trobar
16
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
feina. Va aterrar a Cerdanyola amb els seus tres fills l'any 1926. Tots quatre van instal·lar-se a viure en un diminut pis del centre de Cerdanyola, darrera de la Ferreteria Maranges. Així que va arribar a Cerdanyola, Maria González va començar a treballar en una fàbrica tèxtil de gènere de punt i al bar Milà, situat al barri de les Fontetes. Durant la guerra es va haver d'espavilar. Treballava a Barcelona, a l'American Bar, del carrer Pelai, amb el seu germà Vicenç. Quan aquest va ser cridat a files amb la lleva del biberó, ella va esdevenir la responsable del bar. Quan hi havia bombardejos, es refugiava sota la Plaça de Catalunya. Maria González es va casar amb Martín Sánchez l'any 1942, el qual també procedia d'Almeria, concretament del poble de Cuevas de Almanzora. El matrimoni va tenir dos fills: Miquel i Lluís. Van tenir hort, primer sota l'era de Ca n'Altimira, més endavant als horts de la Uralita i més tard a la zona de Cordelles. "La sembra de patates i tomaqueres era una tasca que feia tota la família", recorda la Maria. A Cerdanyola Maria González es va integrar a la colla de noies que feien teatre al Saló Talia, dirigits pel senyor Tabuenca, un cap de la fàbrica Uralita. En aquells temps la família Sánchez González mantenia la casa i les terres agrícoles que tenien al poble almerienc, tot i que els aportava unes collites força minses, obtenien alguns litres d'oli a l'any. El marit de la Maria, Martín Sánchez, va treballar a l'empresa Uralita, l'única fàbrica que hi havia aleshores al municipi. També va aprendre l'ofici de paleta i va fer obres de reforma de la casa.
17
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Ella va aconseguir una parada de fruita al Mercat de Sant Josep, de Cerdanyola, cosa que els va permetre estalviar. La família Sánchez González va comprar a principis de la dècada de 1950 una casa al passeig de Cordelles, on la Maria continua vivint-hi. També van comprar una casa al poble de Castelserás (Terol), on cada estiu s'estaven un parell de mesos. A la casa del passeig Cordelles la vida de dia es feia a la planta baixa i els dormitoris eren a la planta superior. La casa era típica pagesa amb un forn a la cuina, un pou a l'eixida, celler i corrals. El forn s'encenia algunes vegades per Sant Joan i Nadal per fer coques. Al pou, en època anterior als frigorífics, es baixava el vi i els tomàquets per posarlos a refrescar. Amb el temps, quan els fills es van casar, la Maria va muntar una botiga de roba infantil a la planta baixa de casa seva.
18
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Josefina Puig Pedragosa Ripoll, 1921
Josefina Puig va néixer a Ripoll el 1921 i va anar a viure a Cerdanyola quan tenia uns quatre anys. El seu pare, Frederic Puig, va deixar la feina de fuster a Ripoll i, seguint el consell de l'oncle Rafael -"Vine, que no et faltarà feina"-, va desplaçar-se a Cerdanyola. El pare va treballar a la Uralita durant molts anys fins que va muntar una fusteria al carrer Sant Ramon. Frederic Puig era força conegut al món del teatre de l'època. Per això la Josefina va ser actriu de ben petita. Amb vuit anys va ser la protagonista de l'obra "La bala de vidre", que es va representar al teatre La Constància de la Cooperativa. "Jo tenia molt bona memòria", explica la Josefina. Va actuar en nombroses obres de teatre fins que va tenir catorze anys. La Josefina acostumava a divertir-se amb la seva veïna i amiga (encara
19
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
ara), La Pilar Farell. Eren companyes inseparables d'entremaliadures pel poble. "La Pilar i jo érem dimonis, anàvem a casa de la veïna que tenia telèfon i li demanàvem que ens deixés trucar i trucàvem a la farmàcia per preguntar si venien cotilles", explica tot rient. "La meva mare, però, patia molt amb mi, perquè si anava a comprar li deien que jo era un trasto". Josefina Puig va anar al col·legi Morató, al carrer d'Anselm Clavé, i després a l'escola nacional, al carrer de les Escoles. Als quinze anys va començar a treballar a la Uralita, on va estar-ne vuit. A més, era mestra. "Quan sortia de treballar, als vespres, anava a casa de la senyoreta Isabel, que em va proposar que fos la seva ajudanta, i quan ella va haver d'anar a treballar una temporada a Barcelona, moltes mares em van demanar que fes jo les classes. Vaig fer-ho, a casa, i m'anava sortint molta canalla perquè no hi havia gaire col·legis llavors", explica. La Josefina va estudiar taquigrafia durant un temps a Sabadell. Però va deixar-ho quan es va morir la seva mare (ella aleshores tenia vint-i-dos anys). Aquella mort va ser molt angoixant per a ella. "Tinc molt mal record. Es va morir la meva mare i el meu germà va anar al servei, i el meu pare feia funció a la Cooperativa; jo estava sola. Una nit el meu pare va tornar a casa molt tard i em va trobar a la cuina i em va preguntar què feia, que per què no estava dormint. Li vaig contestar que estava desperta esperant que ell tornés. I ell em va avisar que no l'esperés més perquè no tenia mai hora d'arribar. Estava molt trista", explica. Aleshores ella i el seu futur marit van decidir prometre's; així la Josefina no se sentiria sola. "Jo ja coneixia al meu marit, però encara no érem promesos i llavors ens vam prometre. Ens vam casar quan jo tenia vint-i-cinc anys", explica.
20
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Un cop casada, la Josefina va continuar fent classes a la canalla, però quan va néixer la seva filla ho va deixar i es va dedicar a la seva família.
21
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Pilar Farell Benedicto Cerdanyola del Vallès, 1923
Pilar Farell va néixer a la mateixa casa on viu ara. És la primera casa que es va fer al carrer Sant Martí, l'any 1893. La Pilar era la petita d'una família de pagès. Vivia amb els seus pares i amb els avis per part del pare. El pare era pagès igual que l'avi, i la mare cosia a casa de la senyora Francisca. A més, es cuidaven de la casa dels estiuejants. És per això que tenien les claus de tots els casals. Quan els estiuejants tenien planejat venir a Cerdanyola, enviaven una carta a casa de la Pilar amb la data prevista i el que necessitarien, que normalment era una dona de neteja i un jardiner. La Pilar tenia un oncle sacerdot, que era cosí germà del pare, que sovint anava a dinar a casa seva.
22
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
A la casa de la Pilar es menjava la verdura d'un petit hort propi, així com la carn del petit bestiar (ànecs, gallines i conills) que tenien a la mateixa casa. La Pilar anava al col·legi nacional de la plaça de Sant Ramon. Hi anava "amb bateta" i recorda jugar molt i "com un xicotot", a la plaça de Sant Ramon. La seva millor amiga era la Josefina Puig, amb qui recorda haver fet "moltes entremaliadures", com per exemple, quan elles tenien uns tres o quatre anys, que havien anat juntes a picar portes i amagar-se. La Pilar va treballar a l'Ajuntament el 1941, amb 18 anys, uns quatre o cinc mesos, i la van acomiadar perquè van denunciar-la com a filla d'un roig, i sí, el seu pare era republicà. En aquells moments l'alcalde de Cerdanyola era el senyor Dubà i el seu secretari, el senyor Boix. Va treballar aquells mesos a la finestreta d'atenció a la ciutadania. Després va treballar a l'Ajuntament de Sabadell durant quatre anys i finalment a l'empresa metal·lúrgica de Sabadell, la Fundició Palau i Ribes, dotze anys més. Després de dos anys de festeig, als 32 anys es va casar per poders (el seu promès vivia a l'Àfrica, concretament a Guinea Equatorial; després del casament ella va anar-hi a viure dos anys i mig). La Pilar i el seu marit van tenir un únic fill quan tornaren a Cerdanyola.
23
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Maria Solé Peisa Cerdanyola del Vallès, 1923
Maria Solé va néixer el 1923 al carrer de Sant Ramon, a la mateixa casa on viu. Hi convivien l'àvia, la mare, el pare i ella. "Vaig tenir una germana que tenia nou anys més que jo i que es va morir de tifus amb setze anys". "Més endavant em vaig adonar que faltava, perquè jo era molt petita quan va morir; va ser molt trist". Va fer el dol per la seva germana durant dos anys seguits. "Sent tan petita, semblava un escarabat", diu. La Maria va anar a l'escola nacional de la plaça de Sant Ramon, com la majoria de canalla de l'època. El seu pare tenia interès especial en què la Maria aprengués a comptar (sumar, restar, etc…) per ajudar-lo en el negoci del vi. "Ell tota la vida va treballar, a la vinya, pobre", explica. El seu pare treballava a quatre terres diferents, de les quals una era de propietat i les altres tres no ho eren.
24
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
"A casa hi havia sempre moltes bótes de vi; hi havia una tina que tocava el sostre i era plena de vi", explica. "Venia gent a comprar vi a casa, comerciants de Cerdanyola i també de fora. Quan el provaven deien: "Aquell té un punt agre", i així intentaven pagar-lo més barat", explica somrient. A la casa hi havia gallines, conills, ànecs, dos o tres porcs. "Fins i tot vam tenir una cabra", explica. "Normalment veníem un porc i els altres els salàvem. Teníem uns pernills molt bons. Dels porcs es cuidava la mare; era mocadera, feia botifarres i anava a les masies i a les cases per elaborar-les. Jo també l'ajudava", diu la Maria. Els pares de la Maria no van voler que ella anés a la fàbrica a treballar, ja que tenien moltes terres, i ja hi havia prou feina: ella estava molt ocupada: espurgant la vinya, collint patates, sembrant-les, etc. La Maria té força records, ben tristos, de la Guerra Civil. "Recordo que estàvem a la vora foc i sentíem els trets del cementiri. Primer passava una moto, després un cotxe i finalment sentíem els trets. Feia esgarrifar allò. Va quedar molt present a la ment de tothom quan van agafar els Codonyés. Es van endur el pare i els tres fills. La mare sortia al carrer cridant: "Ajudeu-me, ajudeu-me!"... I qui havia d'ajudar-la?". "Teníem un control al davant de casa i jo passava caminant. Recordo que una vegada la meva mare em va demanar que anés a recollir una cosa a casa de la meva tieta i em va dir: "Maria, vés-hi tu que correràs més que jo". Aquella gent feia por". La Maria va conèixer en Salvador, el seu futur marit, a Cerdanyola, quan
25
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
ella tenia uns setze anys i anava a estudiar a les tardes a casa del senyor Vendrell, al costat de l'actual edifici de l'Ajuntament. "Jo tenia uns quants pretendents. Però ell va ser qui em va conquistar". Es van casar quan ell va tornar del servei i van formar una famĂlia. Van tenir dos fills.
26
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Maria Pastó Cardona Cerdanyola del Vallès, 1926
Maria Pastó va néixer el 1926 en una casa del carrer de Sant Ramon, on encara viu. Els seus pares es van conèixer a Barcelona. La seva mare era de Barcelona i treballava en una fàbrica de torrons i, el pare era de família de pagès cerdanyolenca. Quan van començar a festejar no tenien l'aprovació per part de la família de la mare: "Més val que ho deixeu córrer perquè la meva filla no està acostumada a fer de pagès", va suggerir l'àvia materna a l'àvia paterna quan es van conèixer. La resposta va ser clara: "El que s'ha d'aprendre, s'aprèn". I així va ser. "La mare es va adaptar a l'estil de vida pagès i feia de tot: el pa, anava a esporgar la vinya...", diu la Maria, que va viure durant molt temps amb la seva família extensa: els avis paterns, el pare, la mare, i el seu germà, dos anys
27
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
més gran que ella, que malauradament va morir amb només 18 anys. Maria Pastó va haver de treballar molt des de ben petita. "La meva mare anava a esporgar la vinya i jo amb vuit o nou anys pelava les faves i preparava el sopar per a la família. Quan ja havien sopat tots jo anava a jugar", explica. Quan tenia deu anys va esclatar la Guerra Civil, període dramàtic del qual recorda sobretot el cas dels tres fills Codonyés, que van ser assassinats. El pare de la Maria es deia Pere Pastó Codonyés i "es va haver d'amargar a les canyes que teníem darrera la casa perquè va sentir a l'Ajuntament que matarien a tots els Codonyés", recorda. "Vam fer un soterrani per amargar-nos-hi. Estàvem molt espantats. Vam patir molt", explica. Als tretze anys la Maria va deixar el col·legi i va començar a treballar a la fàbrica de mantons de Manila de Cerdanyola. Brodant els mantons cobrava unes tretze pessetes a la setmana, quantitat que entregava íntegrament a casa seva. A més, havia de treballar a casa: rentant la roba de la família al safareig públic, cuidant els porcs, les gallines, els conills, fregant els plats, anant a comprar, ajudant el seu pare a esporgar la vinya, fent el pa... Als disset anys va conèixer al seu futur marit. Ell era de Saragossa i va venir a Catalunya per fer el servei militar a Mataró. "Tot ho donava, era generós i molt treballador", remarca la Maria. Van estar quatre anys de festeig i es van casar el 20 d'abril de 1948. A partir d'aquell moment van viure junts a la casa. Més endavant, l'oncle i el pare del marit també s'hi van instal·lar. Van tenir un únic fill, que desgraciadament va morir amb
28
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Teresa Casulleras Ferrer Lleida, 1927
La Teresa va néixer a Lleida. Desgraciadament els seus pares van morir durant la guerra i ella, juntament amb les seves dues germanes petites, vivia amb els avis a Vilanova de Bellpuig. Fins que en acabar la guerra, els seus dos tiets que vivien a Cerdanyola del Vallès, el senyor Ramon i la senyora Magdalena, van anar a buscar la Teresa amb tren a Lleida perquè pogués començar una nova vida a Cerdanyola. Quan la Teresa va arribar a Cerdanyola, l'any 1939, amb la seva maleta petita i acompanyada dels seus tiets, va tenir una sensació molt agradable, el poble li va agradar molt. "El vaig trobar preciós". Ella es va instal·lar en una de les cases del carrer de la Verge del Pilar, la casa dels seus tiets, molt gran. "Tota nova i moderna per aquella època". Era una de les cases que en deien dels estiujeants. La casa tenia totes les como-
29
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
ditats: la cuina econòmica (de carbó i llenya) amb aigua calenta sempre disponible, dos lavabos amb banyera (ella es banyava freqüentment), cinc habitacions grans, llar de foc al menjador... Fins i tot disposaven d'una senyora de fer feines un cop a la setmana per netejar i rentar la roba. A la casa dels tiets, també hi havia telèfon, amb el qual podia trucar als seus avis i a les seves dues germanes petites. Les germanes petites van continuar a Lleida sense ella un any més, fins que, "per sorpresa", el tiet Ramon les va anar a buscar per portar-les a Cerdanyola amb la Teresa i fer-la feliç: "Els meus tiets van ser molt bons. Recordo molt l'estima amb què ens tractaven. La meva tieta Magdalena sempre m'explicava històries de les seves vivències i era una persona molt estimada i molt intel.ligent". Recorda la Teresa que, en aquell carrer, el carrer de la Verge del Pilar, "tot eren torres molt maques", mentre que on viu ara, la zona nord de Cerdanyola, eren tot vinyes i cases de pagès. Li encantava passejar pel Passeig de Cordelles. La Teresa recorda que cada any, durant els mesos de setembre-octubre, es xafava el raïm. Tot el poble feia una olor molt determinada. "Quan em ve al cap aquesta olor em porta molts bons records".
30
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Eulàlia Fatjó Sanmiquel Cerdanyola del Vallès, 1928
Eulàlia Fatjó va néixer a Can Fatjó del Molí, masia del 1044, on ara hi ha el Parc Tecnològic del Vallès. És filla de Domingo Fatjó i de Teresa Sant Miquel (filla de Sabadell). Són cinc germans, tres noies i dos nois. Ella és la cinquera dels germans. El seu pare i el seu avi van ser alcaldes de Cerdanyola. "Va ser per a mi un privilegi viure en aquella masia. Hi havia una trentena de vaques i hi fèiem llet. Però sobretot hi havia vinya. Per la verema venia un autocar sencer del municipi d'Artana, i els collidors passaven uns dies vivint a la masia. Hi havia una cuina vella i ells es feien el menjar. Els vespres cantaven. Si la collita es retardava ens sabia molt greu, ja que havíem d'anar a l'escola i ens perdíem tot aquell ambient!", explica. "A casa fèiem un vi dolç, la mistela, i un de sec, ranci, els embotellàvem i hi havia gent que en venia a buscar".
31
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
La mare de l'Eulàlia feia un munt de tasques per a Càritas de la parròquia, i ella també s'hi va posar, i va fer catequesi per a infants durant molts anys. A més, en aquesta mateixa línia de serveis socials, abans de casar-se anava a l'Hospital de Sant Pere Claver -a sota les xemeneies de Montjuïc, de Barcelona-, a fer de voluntària, i posava injeccions. Eulàlia Fatjó va ser una de les primeres dones de Cerdanyola a treure's el carnet de conduir.
32
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Maria Rosa Berenguer Renom Cerdanyola del Vallès, 1930
Maria Rosa Berenguer va néixer el 1930 a la masia de Can Feliu de Cerdanyola. Allà va ser on va passar tota la seva infància rodejada de pagesia. Els seus pares eren pagesos, la iaia Marieta (la mare del seu pare) li va ensenyar a cuidar els conills i a fer el menjar. En temporada de vinya, a casa la Maria Rosa hi havia "els mossos", que hi treballaven la terra. Normalment també hi vivia una dona de confiança que ajudava a cuidar el bestiar. Era una casa de tres alçades que encara existeix; s'hi treballava per alimentar la família i per vendre al detall al veïnat del poble. Dintre de la casa hi havia el que anomenaven "el cuarto del porc", que era on es mataven els porcs per fer botifarres. "Nosaltres no compràvem res",
33
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
explica la Maria Rosa. De vegades la Maria Rosa havia de portar el menjar als homes que treballaven les vinyes, ja que quedaven lluny de la casa. La Maria Rosa va anar al col·legi de monges de Ripollet. Era una escola només per a noies. Va entrar al col·legi als sis anys i havia d'anar caminant cada dia al matí i tornar a la nit; no obstant, no hi anava sola sinó amb un grupet de noies del poble. I, amb sort, si plovia, el seu germà gran la podia portar al col·legi i recollir-la a la tarda amb un carro. Va poder assistir a classes fins als setze anys. Seguidament va estudiar Corte y confección a Cerdanyola i va treballar uns dos d'anys a Sabadell. Els caps de setmana, a la Maria Rosa, li agradava anar a dormir a casa de la seva padrina -a qui durant la guerra li van matar el marit i els tres fills-, per fer-li companyia. Aquest cas dramàtic, el de la família Codonyés, és ben conegut per tot el poble. La Maria Rosa cantava al cor de l'església de Sant Martí i tenia aptituds, fins a tal punt que "van venir uns senyors tots vestits de negre; venien de Barcelona a parlar amb mi. Em van preguntar si m'agradava cantar i si volia anar a estudiar cant al Liceu de Barcelona", explica. "Jo li vaig preguntar al meu pare, perquè sabia que anar a Barcelona estava mal vist, i més si havia d'anar-hi dos o tres vegades a la setmana. El meu pare va dir que no, com jo suposava", diu la Maria. A Cerdanyola estava mal vista la faràndula barcelonina en general, i més encara per les dones del poble. "No en té prou amb el poble aquesta", es diria. "I no vaig poder anar-hi encara que m'hagués agradat, però em vaig conformar cantant a l'església fins que em vaig prometre", recorda.
34
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
La Maria Rosa va conèixer el qui seria el seu marit quan tenia uns quinze anys; ell era de Ripollet i quan anava al col·legi el veia perquè passava caminant per davant de la casa d'ell. Es van casar quan ella tenia vint anys. "Estàvem molt enamorats", explica. El primer fill va venir a l'any següent de casar-se i després van néixer dues nenes.
35
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Rosario Lozano Farell Almeria, 1932
Rosario Lozano va néixer l'any 1932 a Andalusia, a Almeria, en una temporada en la qual els seus pares hi van estar vivint, cuidant l'àvia paterna, que s'havia ferit. El pare de la Rosario també va néixer a Almeria i al cap de set anys va venir a viure a Ripollet. La seva mare era la pubilla de la mateixa casa on viu la Rosario encara, la casa del carrer de Sant Ramon, que data aproximadament de l'any 1845. Els seus pares es van conèixer a Cerdanyola. La Rosario va venir a Cerdanyola amb tres mesos, i començà a viure amb el seu avi, Valentí Farell Ventura, cosí germà del pare de la Pilar Farell: la seva àvia, Gertrudis Clavell Rovira: la mare: el pare, i la seva germana, que té cinc anys menys que ella.
36
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
El pare treballava fent mosaics i, a les vinyes, "tenia dues feines o el que li sortís. Els diumenges solia anar a la vinya", explica la Rosario. La mare de la Rosario va treballar una temporada com a ajudant de l'escultor Josep Viladomat, fent escultures, creus, imatges, bustos, etc. "Quan jo tenia quatre anys va esclatar la guerra. En aquells moments el meu pare estava treballant al camp d'aviació de Sabadell com a mecànic. I el van tenir retingut a Pamplona. Va tornar a Cerdanyola després de dos anys", recorda la Rosario. Però a Cerdanyola no trobava feina i l'any 1940 van marxar els quatre (pare, mare, Rosario i germana petita) a viure a Pamplona. Van estar-hi dos anys. " A Pamplona, vaig fer la comunió", explica la Rosario. "I l'any 1942 ens vam tornar a instal·lar definitivament a Cerdanyola". Amb menys de catorze anys, Rosario Lozano va començar a treballar a la feina que va deixar la iaia, de mocadera, a la fàbrica d'embotits Cal Morte, i els dissabtes anava a vendre carn al mercat. "Jo tenia amigues, però vaig haver de treballar molt des de molt jove", ens explica. Després va treballar durant set anys a la fàbrica tèxtil de Can Garriga. "També vaig treballar molt al camp, vaig anar molt a la vinya a esporgar", comenta. L'home de la Rosario era en Josep, a qui va conèixer a la Cooperativa. Ell era fill de Solsona. "El vaig conèixer quan jo tenia vint-i-un anys i ell, vint-i-set. Recordo que, quan arribava el diumenge i anàvem a ballar a la Cooperativa, ell aparcava la bicicleta davant de casa meva. Ens vam casar després de dos anys de festeig; ens anàvem veient una vegada a la setmana. I va venir a viure a la casa de la meva família", explica.
37
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Gertrudis Olivé Riera Cerdanyola del Vallès, 1934
Gertrudis Olivé va néixer al 1934 a Can Mitjans, una gran masia situada entre Badia i el Bosc Tancat, al límit territorial de la ciutat de Cerdanyola. "Can Mitjans era la segona casa dels meus avis. Es van casar i primer van anar a viure a una masia de Sabadell i després, per raons de feina, van venir a viure a Cerdanyola", recorda la Gertrudis. Ella va viure a la masia fins a l'any 1941. Hi va passar, doncs, la guerra. A Can Mitjans, vivien la mare, el pare, els avis paterns, el germà de la Gertrudis, un any i mig més gran que ella, i l'oncle Pere. La casa era oberta a tothom. Rebien visites tant de pagesos de Barberà com de Cerdanyola, perquè a més envoltaven la casa nombroses terres de correus de secà. Malauradament, a la masia la Gertrudis va viure primer
38
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
la mort de l'avi i després la de la mare. "Va ser la nostra àvia la que ens va fer créixer, al meu germà i a mi", explica. La Gertrudis anava a l'escola nacional de la plaça de Sant Ramon. Amb el seu germà, cada dia caminava uns trenta minuts d'anada i uns altres trenta de tornada. Sort que a l'hivern, a la tarda, quan s'enfosquia, algú els venia a buscar amb carro. "De tornada a casa, vèiem als pagesos que venien de treballar les terres", ens comenta. Les tasques de la llar, les feina la iaia, fins que li va ensenyar a la Gertrudis, ja que la mare faltava. "Les coses de la casa no eren feina de l'home. Jo no podia suportar que el meu pare volgués fer alguna cosa i em posava davant seu perquè no ho fes", comenta. Desgraciadament van venir un seguit de morts doloroses que van deixar la Gertrudis ben sola: primer va morir l'àvia, després el pare i després l'oncle, que era molt estimat per ella. Tristament, va llogar una casa i hi va viure sola. En aquells moments va conèixer el que seria el seu marit, un home de Lleida. "El vaig conèixer voltant per Cerdanyola". Després de dos anys de festeig es van casar a l'església de Sant Martí. Ella ja tenia 38 anys. A partir d'aleshores la Gertrudis va començar una nova vida: es va dedicar professionalment a la costura des de casa i a tenir cura de la seva família, el seu marit i els seus dos fills, en Josep i en Francesc.
39
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Pura Estadella Torrent Montcada i Reixac, 1927
Nascuda a Montcada i Reixac l'any 1927, Pura Estadella va arribar a Cerdanyola l'any 1935. Va tenir tres fills, dos nois i una noia. El seu pare va ser mosso d'esquadra. Després de la guerra es va apuntar a classes de ballet. A les dècades dels anys 40 i 50 el seu pare va estar a la presó a França, ja que el cos dels mossos d'Esquadra era considerat d'esquerra. "Però el meu pare era molt estimat al poble i entre els veïns van escriure un aval perquè pogués sortir de la presó", explica. Va sortir-ne i va tornar a Cerdanyola, a treballar a l'Ajuntament com a cap dels serenos. D'altra banda, l'avi de la Pura, de la casa de pagès de Baró, va ser alcalde del barri de Gràcia de Barcelona. "Recordo que a Cerdanyola es podia jugar al carrer", diu la Pura, que va anar al col·legi de les germanes. "Recordo que, quan el riu es gelava, anava a patinar. Al riu Sec hi pasturaven vaques; quan plovia, anàvem a buscar-hi cargols".
40
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Maria Pilar Mimó Sarrablo Barcelona, 1935
Pilar Mimó va néixer a Barcelona. Hi va viure fins que va esclatar la guerra i la seva família es va traslladar a Cerdanyola per evitar els bombardejos. Cerdanyola va ser la destinació escollida perquè el pare de la Pilar hi treballava. No obstant, més endavant ell va tenir problemes polítics al poble (1941-1944), i van haver de tornar a casa dels iaios a Barcelona; només estaven a Cerdanyola els mesos d'estiu. L'any 1945 ja es van establir definitivament a Cerdanyola. "Recordo que al poble la major part de la gent es dedicava al camp, molt especial a les vinyes. Gairebé a cada casa es recol·lectava el raïm i hi havien els cups", explica la Pilar. "A casa, vivíem el pare, la mare, el meu germà i jo, i una noia, que sempre n'hem tingut". El pare de la Pilar era en Jaume Mimó i Llobet, que va ser el primer alcal-
41
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
de de la Segona República a Cerdanyola per Esquerra Republicana de Catalunya i, la mare, era mestra de classes especials en una escola de l'Ajuntament de Barcelona. Ensenyava les noies a cuinar, a planxar, puericultura, i tot el que calia saber per portar una casa. La mare de la Pilar va formar part de l'Escola Moderna. Els pares de la Pilar es van conèixer a les colònies d'estiu que organitzava l'Ajuntament de Barcelona, a Flor de Maig (Cerdanyola). La Pilar recorda com li sobtaven els estiuejants. "Venien amb minyones, amb còfies, perquè eren una classe superior a la del poble. Al costat de casa meva van estiuejar els senyors Cucurní, que tenien una fàbrica de rajoles refractàries; a casa seva, hi vivia la cuinera, la cambrera, la institutriu per a les noies grans i la tata per als nens petits", comenta. La Pilar va conèixer el seu marit a Cerdanyola. Ella tenia setze anys i ell divuit. Van festejar cinc anys. I en complir la Pilar els vint-i-un, es van casar. "Ens vam casar a l'església de Sant Iscle; el dia de la boda jo estava molt nerviosa", explica. "El primer fill el vaig perdre i després van venir dos bessons que em van donar molta feina; i a més jo treballava... Encara bo que tenia una senyora per ajudar-me. Jo no tenia mai vacances", diu. Més endavant va venir el tercer fill. Pilar Mimó va fer la carrera de magisteri a la Escuela de Magisterio de Barcelona. I posteriorment, seguint la tradició, va treballar com a mestra quaranta anys a l'escola que va fundar la seva mare a Cerdanyola: l'escola Nostra Senyora del Roser, després coneguda com a Agrupación
42
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
L'educació i l'escola
Grup d’escolars posant per a la fotografia
Com la major part de nenes del continent europeu del primer terç del segle XX, les nenes de Cerdanyola eren educades per ser atentes, gentils i respectuoses amb tothom. Rarament gosaven preguntar sobre els afers de les persones adultes i és que en aquesta època, encara, el món infantil i l'adult estaven molt distanciats. Des de l'adolescència, les noies ja es preparaven per ser esposes i mares: havien de tenir una certa cultura general, saber cuinar, i quan s'apropava el casament -que en alguns casos se celebrava quan la noia tot just havia deixat l'adolescència, quan tenia poc més de vint anys- calia tenir l'aixovar a punt. Pel que fa a l'educació escolar, és important subratllar que els nens i les nenes anaven a escoles diferents. A principis del segle XX, el llistó dels coneixements que calia adquirir no era gaire elevat. S'ensenyava a llegir, a escriure, a fer matemàtiques... sense gaire exigència, tot i que naturalment s'hi aprenien moltes més coses que les matèries que el professorat impartia amb
43
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
més o menys convenciment. Hi havia un elevat absentisme escolar: eren nombrosos els nens i les nenes que deixaven l'escola per ajudar la família a les feines del camp, quan faltaven mans per fer-les. No hi havia activitats extraescolars, si més no tal com les entenem avui dia. No hi havia acadèmies d'anglès, d'informàtica, de música ni de taekwondo. Quant a l'educació de les criatures, les entrevistades ens confirmen que era cosa d'elles. El pare era l'autoritat i la inflexibilitat -hi havia excepcions, això sí: però gairebé no intervenia en l'educació diària de les filles i els fills, entre d'altres motius, perquè corria poc per casa (acostumava a treballar de sol a sol al camp). "A l'escola, fèiem les classes, teníem el pati, després fèiem deures a casa, i no fèiem esport. Al pati jugàvem a la xarranca, a saltar a corda, a saltar i parar, a les baldufes, a baletes... Els jocs del pati eren diferents per als nens i per a les nenes i les classes estaven també diferenciades per sexes. Quant a la disciplina del col·legi, ens castigaven cara a la paret; a la meva cosina, que ara té noranta anys, la castigaven mans enlaire amb un llibre a cada mà. Rebíem càstigs, però no d'una manera gaire exagerada. Recordo una anècdota del meu home quan era petit: el van castigar tancat en un rebost, i passaven les hores i ell estava allà... i la seva mare, la meva sogra, va començar a buscar-lo angoixada, perquè després de tancar-lo no s'havia recorda't de treure'l! (riu)" (Pura Estadella). "El pare ens duia amb cotxe a l'escola, que es trobava al passeig de Cordelles. A l'esclatar la guerra, el meu pare es va haver d'amagar; i intentàvem no anar sols pel carrer. Una vegada a la Nati, la meva germana, li van preguntar si ens havien matat el pare; quan li va dir al pare
44
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
ell es va espantar tant que ja no ens va deixar anar més a col·legi" (Eulàlia Fatjó).
Alumnes de l’escola en la Festa de l’Arbre
Vaig anar al col·legi nacional amb "doña" Antonia. Després va venir la guerra i llavors vaig anar a unes torres particulars on ens van posar una mestra. Recordo com la mestra es posava a una habitació a fer-se petons amb el seu home i nosaltres mirant... (riu)". (Maria Pastó). "Els nens anaven a una classe diferent que les nenes, però compartíem el pati. Els professors i les professores eren bastant estrictes; de tant en tant repartien castanyots". (Pilar Farell). "El meu pare sempre em feia fer "teatro", i la meva mare es disgustava perquè jo era petita i havia d'anar al col·legi i , és clar, al col·legi m'adormia" (Josefina Puig).
45
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
"Em van fer una entrevista, en la qual em preguntaren "t'agradaria de gran ser artista?" i jo vaig dir que no, que a mi m'agradaria tenir una "tenda" de comestibles perquè guanyaria molts cèntims i així la meva mare no hauria d'anar a treballar". (Josefina Puig). "A l'escola nacional dúiem una bateta blanca" (Josefina Puig).
Les germanes Berenguer
"Tots anàvem a l'escola nacional de la Plaça de Sant Ramon, venien des de Montflorit, de tot Cerdanyola… Era l'única escola que hi havia, i a un costat hi havia els nois i a l'altre, les noies. S'estudiaven poques assignatures: sumar, restar, multiplicar, dividir, geografia... poca cosa. M'agradava anar a col·legi. A les noies ens ensenyaven a fer puntes de coixí, però jo no en vaig aprendre mai perquè a mi m'agradava enredar la troca i després tornar-la a desenredar i ja havia passat l'hora de la classe. No recordo haver fet cuina a l'escola. Només hi havia una mestra i molts alumnes, uns cent a cada classes. Voltàvem per la classe i
46
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
anàvem dient les "tablas" de multiplicar". (Maria Solé). "Jo vaig entrar a l'escola quan tenia dos anys. Com que tenia la meva germana que era nou anys més gran que jo, li van preguntar a la meva mare: "Aquesta nena sap demanar pipi i caca?", i la meva mare va dir: "Sí". "Doncs ja pot venir amb la seva germana", li van dir. Els meus companys devien tenir un any o dos més que jo. De petits, sí que anàvem barrejats nens i nenes". (Maria Solé). "Durant la guerra vaig anar a col·legi. A les meves amigues les van destinar al carrer de Sant Ramon mateix, a unes torres que les van fer servir de col·legi. Jo no sé per què a mi em van destinar tocant al riu, al col·legi on hi ha les monges ara (L' Anunciata)" (Maria Solé). "L'Ajuntament de Barcelona organitzava colònies a l'estiu, que duraven un mes. S'anava a Calafell, a pobles diferents... entre els quals hi havia Cerdanyola. A Cerdanyola, es feien a Flor de Maig; en aquesta colònia, la meva mare era la directora. En aquest mes de colònies, convivien nenes de Barcelona i de Cerdanyola". (Pilar Mimó). "A l'escola nacional, les professores no eren monges, però es practicava la religió: els dijou,s a confessar i el primer divendres de mes, a prendre la comunió". (Gertrudis Olivé). "No existia l'escola bressol; el bressol era la mare perquè la mare estava a casa, o en el meu cas l'àvia perquè la mare havia mort. Entràvem al col·legi als 6-7 anys". (Gertrudis Olivé).
47
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
La vida de parella: el festeig, el casament, l'amor, el sexe i el naixement de fills i filles L'apropament de la parella acostumava a fer-se a poc a poc. Calia que el noi es fes presentar la noia, aconseguís ballar amb ella i es convertís en el seu acompanyant assidu de les passejades. Tot plegat no permetia gaires intimitats. La decència de la noia no li permetia sortir sola amb el seu promès. Així, ho feia habitualment amb grup, amb algú de la família -sobretot la mare- o una amiga. Un imperatiu planava sobre la conducta de les noies: mantenir-se verges fins al matrimoni. Evidentment el casament havia de tenir el consentiment dels pares de la noia i del noi. La núvia acostumava a anar vestida de negre o de colors foscos. Moltes noies aprofitaven el vestit de casament per a altres ocasions. El més comú era que l'àpat es fes a casa d'una de les dues famílies. Algunes famílies amb pocs recursos no podien fer viatge de nuvis. Un cop casades, l'home esdevenia l'enllaç de la família amb la societat i la dona representava l'ordre i l'harmonia de la llar. Una de les principal funcions de les dones casades era tenir criatures. La dona era educada en la submissió i en la resignació; també en el sexe, en el qual l'home havia de dur la iniciativa i tenia per únic objectiu "portar fills al món". Malgrat que l'amor s'extingís entre la parella, era molt poc habitual que aquesta es trenqués, i si ho feia, en la major part dels casos era silenciat o portat amb extrema discreció.
48
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
La major part de dones entrevistades van donar a llum a casa, amb l'ajut d'una llevadora. El part era dolorós -sense anestèsia- i comportava un risc important per a la salut tant de la mare com del nadó. Una petita infecció en el part podia tenir complicacions i conseqüències fatals. Quant a l'embaràs, era considerat un fet íntim; en molts casos no es donava a conèixer més enllà del cercle familiar.
Imatge de noces en el moment de la sortida de l’església de Sant Martí
"El meu primer nòvio el van matar a la guerra. El segon, que després va ser el meu marit, el vaig conèixer a l' Auxili Social. Era un home molt seriós i jo més aviat he sigut riallera. Vam estar nou mesos promesos". (Maria González). "Jo era molt amiga de la Pilar Farell. Hem estat molt amigues tota la vida. Vam venir a viure a aquest carrer i sempre anàvem juntes fins que jo em vaig casar, abans que ella; hi ha coses que has de deixar quan et cases". (Josefina Puig).
49
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
"Ens vam conèixer perquè ell tenia una carboneria a casa seva i em portava el carbó a casa. El meu marit va estar vuit anys fora de casa, a la guerra i tot. Ens vam prometre quan havia acabat el servei". (Josefina Puig). "Quan festejàvem anàvem al cinema, al ball... La poca cosa que hi havia a Cerdanyola... però ens ho passàvem bé". (Josefina Puig). "El meu marit va voler, quan ens vam casar, que jo deixés de treballar". (Maria Pastó). "Un ball es consistia en quatre peces. Si ballaves totes les peces amb la mateixa persona, ja eres promesa". (Maria Pastó).
Moment d’un bateig
50
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
"El qui va ser el meu marit era estiuejant. Ell anava a vendre confecció. El fet de tenir un "nòvio" feia que tot fossin prohibicions. Sempre amb la mare al costat!" (Eulàlia Fatjó). "Vam anar a Mallorca de viatge de noces. Va ser un viatge preciós. Però a l'anada el meu marit es va marejar amb el vaixell. El seu avi va ser el fundador de la Trasmediterránea. Vam tornar amb avió!".(Eulàlia Fatjó). "Un cop casats vam recórrer amb un 600 tot Europa; anàvem a Andorra amb vespa…" (Eulàlia Fatjó). "Vivíem un davant de l'altre, érem veïns. Ell era jardiner, professió que havia heretat de la seva família: el seu pare i el seu avi també havien estat jardiners. I per això ell tenia claus de totes les cases dels "senyors". Ens vam prometre quan jo tenia 16 anys i ell en tenia 18. En aquells moments encara hi havia l'hereu, i ell era el de la seva família, el fill, l'home gran, per tant quan em vaig casar jo vaig haver d'anar a viure a casa dels seus pares amb ell". (Pura Estadella). "El festeig era molt diferent al d'ara; per exemple, els pares d'ell van haver de venir a casa dels meus a demanar-los que jo pogués festejar. Era molt diferent... (sospira)A mi em feia vergonya quan ell m'agafava de la mà pel carrer... La meva mare m'acompanyava al ball, ella feia d'espelma". (Pura Estadella). "Estàvem molt enamorats. A casa meva no volien el meu promès, perquè hi havia interessos; les famílies de Cerdanyola es consideraven més benestants que les de Ripollet, que més aviat eren treballadors de transport de carros amb animals i anaven a sou… Cerdanyola tenia terres i
51
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Ripollet no. Els meus pares volien que trobés un noidel nostre nivell, per exemple, un que tingués casa amb mestressa". (Maria Rosa Berenguer). "Els meus pares eren molt rectes; per això ens vam voler casar de seguida. Ens vam casar verges. El meu marit venia a casa i li deia al meu pare: "Escolti, jo em vull casar perquè jo ja sóc gran i vull formar una família, i a la seva filla me l'estimo molt". Em respectava molt. Les noies havien de ser molt fortes perquè sabien que si passava alguna cosa (sexual), sabien que no es casaven. Finalment ens vam casar i vam anar a viure a Ripollet". (Maria Rosa Berenguer). "Els nois no ens havien de mirar... i poca cosa fins que ens prometíem, que llavors fèiem algun petonet. Era tot d'amagat. A l'església et feien agafar por, tot era infern: no vagis amb un noi, no tinguis pensaments impurs, "ojo" com tracteu els avis ieals pares, sobretot no digueu mentides…". (Pilar Mimó).
Nenes vestides per fer la Primera Comunió
52
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
La feina fora de casa Quan l'home no en tenia prou amb els seus braços per fer les feines del camp, calia que la dona li fes costat. L'ajut de la dona era especialment necessari en temps de verema. Però, quan la dona arribava a casa, començava per a ella un altre jornal, el de la feina quotidiana de la llar; així doncs, aleshores, ja feia doble jornada laboral. En aquesta època, algunes dones catalanes comencen a treballar fora de casa. Gairebé totes les que ho fan es dediquen a àmbits com el magisteri, la infermeria i les biblioteques (no pas en les ciències, la filosofia i el pensament en general, que són considerats reductes masculins); moltes dones veuen truncades les seves expectatives professionals a causa de la pressió social. A Cerdanyola, les dones que treballen fora de casa, el més habitual, és que ho facin a la Uralita. El treball fora de casa de les dones és, però, un complement per a l'economia familiar -els sous de les feines de les dones són molt inferiors als dels homes. "Vaig tenir durant quinze anys una parada de fruita al mercat de Sant Josep. Venien les minyones a comprar i volien la fruita acabada d'arribar. Per això jo anava a les cinc del matí al Born. Els pagesos portaven la verdura fresca". (Maria González). "L'economia de Cerdanyola dels anys 20, 30 i 40 es basava fonamentalment en les collites del vi. Si eren dolentes, s'havia de collir igualment perquè l'any següent produís bé el cep. Si el vi no era bo, es feia esperit de vi. A Ripollet hi havia una fàbrica d'alcohol". (Maria Solé). "Quan vaig arribar a Cerdanyola, no em vaig incorporar a l'escola sinó
53
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
que ràpidament em vaig posar a aprendre l'ofici de cosir amb la senyora Maria; un cop casada, ja vaig ser modista. Vaig arribar a cosir fins i tot vestits de núvia". (Teresa Casulleres). "En aquella època hi havia a Cerdanyola una fàbrica de mantons, en la qual jo treballava, una fàbrica de teixits de seda i la fàbrica de la Uralita. A la fàbrica on vaig treballar es feien mantons; també vam fer cobrellits i Verema de can Xercavins
La batuda a can Mitjans
54
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
quimonos xinesos. Brodàvem les peces; els mantons s'utilitzaven, per exemple, al ball de les Gitanes. A Sabadell, hi havia moltes fàbriques tèxtils i molta gent del poble anava a treballar-hi, i molts d'ells anaven caminant durant una mitja hora. Perquè no existien busos cap a Sabadell, llavors podies anar-hi caminant o amb bicicleta si en tenies". (Pura Estadella).
Dones traballant a la fàbrica
"Després del col·legi vaig estudiar "corte i confección" a Cerdanyola, i vaig anar a treballar a Sabadell uns dos anys. Però un cop casad,a ho va deixar. Si eres una dona, era millor estar a casa". (Maria Rosa Berenguer). "Com que no hi havia la mama, jo ajudava la iaia a fer les feines de la casa. Vaig anar a estudiar confecció a Barcelona fins que es va morir l'àvia, i com que el meu pare va venir molt delicat de salut de la guerra, vaig deixar d'anar-hi i em vaig dedicar a cosir com a modista a casa. He treballat molt, he tingut molta i molta feina". (Gertrudis Olivé).
55
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
El menjar Que el menjar aleshores era més sa que ara és ben cert: no tenia edulcorants ni conservants ni colorants. Hi havia verdura, hortalisses i fruita per donar i per vendre, que es collia i es prenia el mateix dia. També formaven part del menú habitual els llegums, la llet, el vi, la carn de be, de porc i de gallina, animals de caça (conills, llebres, perdius i tords) i animals domèstics (pollastre, colom i ànec), el bacallà i les arengades, en abundància (molt pocs cops peix fresc), i cargols. No cal dir que qui feia el menjar per a tota la família eren les dones, que menjaven força, sense preocupar-se gaire d'estar primes. Els homes rarament col·laboraven a fer el menjar, encara que hi hagués excés de feina (per exemple, en el cas del naixement d'una criatura). Les dones acostumaven a cuinar a la llar de foc amb una olla (on es feia l'escudella) o bé a la brasa (on es feia escalivada, torrades, conill, pollastre, botifarres, xai, patates al caliu...). Pel que fa a la conservació dels aliments, com que no hi havia nevera, un dels mètodes més habituals per conservar-los frescos era posar-los en una galleda o un cistell dins del pou, arran d'aigua. El rebost era un espai cabdal per guardar molts mesos els productes de la collita. El mercat d'hortalisses, fruites, peix, carns, etc., encara es feia a l'aire lliure al carrer de Sant Josep i a la Plaça de Sant Ramon fins que, com a mesura d'higiene, es va decidir la construcció d'un mercat públic a la casa núm. 6 del carrer de Sant Ramon (any 1929) i un altre al costat de la Casa de la Vila (any 1927). Durant aquesta etapa de mercats a l'aire lliure va estar prohibida la venda de lluç sense cap durant els mesos de
56
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
maig a octubre. "Feia escudella, de vegades una paella d'arròs, amb quatre musclos, peix... També feia "migas". Teníem un corral, amb gallines, conills... De tant en tant matàvem un conill, per posar-lo a l'arròs o per rostir...
Banquet de festa de comiat de l’estiu
D'aquesta manera no ens gastàvem tants "quartos". (Maria González). "A casa es feia molta escudella, també pa amb vi, pa amb tomàquet, sardinetes amb escabetx... La meva mare ja ens deixava el berenar preparat (ella treballava) per al meu germà i per a mi. Comprava un pa de dos quilos i el sucàvem amb tomàquet". (Josefina Puig). "A casa dinàvem el que hi havia: escudella, quasi cada dia; carn d'olla; vianda; mongetes seque:, cansalada…La meva mare feia uns pans que li sortien molt alts, cada vuit dies. El pa s'aguantava i era boníssim. El fèiem en el forn de llenya. Es feia el pa en una pastera, en una taula molt gran. També fèiem coques al forn. Es menjava pa amb oli, pa amb vi i
57
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
sucre... Sempre hi havia foc a terra". (Maria Solé). "Matàvem el porc, i teníem cansalada per esmorzar i per sopar. Menjàvem molta mongeta tendra. No hi havia oli, utilitzàvem el llard del porc. Recordo la meva mare que em deia: "Què vols per berenar?", i si li deia pa amb xocolata em donava diners per anar a comprar-la. També berenava pa amb oli i sucre… Fèiem conserves de tomàquets i compràvem la llet a granel. Recordo que tiràvem aigua a la llet perquè en sortís
Dinar d’amics al camp
més. I el carbó, també el mullàvem perquè pesés més". (Maria Pastó). "El poble estava ple d'horts; era un poble de pagesia i, per tant, es menjava el que es treballava a la terra i dels animals que es criaven. Menjàvem conills, gallines, pollastres, encara que només els menjàvem per festes majors. El que normalment menjàvem eren verdures i fruites com préssecs o raïm (hi havia moltes vinyes a Cerdanyola en aquella època). No coneixíem els plàtans. No vam passar gana però no era com ara. Hi havia molts horts, es menjaven cols, bledes, mongetes tendres..."
58
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
(Pura Estadella). "A Cerdanyola, hi havia una fàbrica de gasosa i l'aigua s'agafava de les fonts. A les botigues, tot ho venien a pes, no envasat". (Pura Estadella). "Es cuinava a terra amb un foc que enceníem amb carbó. Recordo que la iaia cuinava fideus a la cassola i escudella". (Rosario Lozano). “A casa es conreava (mongeta tendra, tomàquets, ous…) i els dissabtes anàvem a Sabadell amb el carro a vendre al mercat, que encara existeix, i on encara van els pagesos”. (Gertrudis Olivé). "No vam passar gana, sempre hi havia un plat a taula. El pa el feia el meu pare en una pastera (Gertrudis Olivé)". "A vegades anava al cinema, i cantava al cor de l'església". (Gertrudis Olivé). "Normalment els homes feien un esmorzar de cullera i forquilla; menjaven sopa o verdura de la nit anterior amb un tros de cansalada. I les dones, pa amb tomàquet i embotit". (Pilar Mimó). "A casa meva, per dinar, es feia l'escudella; la meva mare, a més, sabia de cuina i feia torrons i panellets… A les cases, es feia molta verdura, patata… i cada any es matava un porc que gairebé durava tot l'any, ja que el salaven i es feien les cansalades, es menjaven els peus, els pernills... La gent no anava gaire a comprar, hi havia poques botigues. Sí que es comprava el peix, però de carn... Normalment la gent tenia conills i gallines, com nosaltres. Tot era natural. Menjàvem bé". (Pilar Mimó).
59
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
La religió La religió catòlica era un element central de la vida del primer terç del segle XX a Cerdanyola. Les famílies la vivien intensament, anant a missa els diumenges -i en alguns casos fins i tot cada dia-, resant el rosari... Els comentaris que ens diuen les dones entrevistades confirmen que majoritàriament, per a elles, el component religiós era més important que per als homes. L'Església és omnipresent a la vida quotidiana de les cerdanyolenques ja des de la seva infantesa: reben els sagraments del bateig, la primera comunió, la confirmació, adoctrinaments en diverses formes, fan catequesi, es confessen... Bona part de les associacions juvenils són de caire catòlic. Un cop casades, la influència de l'Església -i de la ideologia dominant, més enllà de la religió- impedeix a les dones fer servir mètodes anticonceptius, de manera que han de portar al món les criatures "que Déu els dóna". "Com a treballadors i fills d'emigrants, érem perdedors de la guerra. Això ens ho vam haver de fer perdonar al llarg de la postguerra. Calia anar a les processons de Corpus i participar en altres actes institucionals per allò del "què diran" i del "que et vegin"". (Maria González) "Jo vaig a missa i tinc la meva f,e però no sóc una persona fanàtica. A casa meva, la meva iaia era llevadora, i si un dia no anava a missa el diumenge em renyava. Però la meva mare ja no era així, sempre em deia: "Primer és la feina que la devoció". Com que ella treballava, diumenge es posava a rentar, pobreta". (Josefina Puig)
60
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
"La meva mare i jo anàvem a la primera missa, a les nou, cada diumenge. Era la que s'anomenava "la missa de les minyones" perquè hi anaven totes. Els senyors i les senyores anaven a la de les deu o a les dotze. (Maria Pastó)
Família posant el Diumenge de Rams
"Quan va arribar a Cerdanyola, ja havia fet la comunió i vaig començar a anar cada diumenge amb els seus tiets a missa". (Teresa Casulleres) "Durant la guerra, l'església era un magatzem de queviures". (Josefina Puig). "La meva àvia es cuidava molt de mi i m'inculcava els valors de l'església catòlica". (Pilar Farell) "Jo anava a missa cada setmana; la meva àvia m'hi feia anar". (Pilar Farell).
61
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
"A missa havíem d'anar en dejú. El dia de la primera comunió fèiem un gran esmorzar de xocolata i llet, però esmorzàvem després perquè les misses eren a les nou del matí". (Eulàlia Fatjó). "A casa no beneïem la taula, però sí que anàvem a catequisme els diumenges a la tarda per preparar-nos per a la comunió i els matins a missa. Recordo que a les sessions de catequesis vèiem pel·lícules, pel·lis mudes de Charlot, i el sacerdot, quan sortia una noia que portava la faldilla curta, li tapava amb les mans les cames perquè no les veiéssim". (Pura Estadella).
62
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Les festes i les tradicions En una societat amb poques distraccions, les festes constituïen esdeveniments molt esperats. Gairebé totes les festes estaven tenyides d'un caràcter eminentment religiós.
Homenatge als avis
A Cerdanyola, la Festa del Roser de Maig era un esdeveniment molt viscut i participatiu. Aplegava actes litúrgics com una missa major, actes populars a la Cooperativa La Constància i als carrers, els quals eren regats com a mesura excepcional per evitar l'aixecament de pols amb el pas dels carruatges. A la Festa del Roser de Maig, hi havia tres envelats, a causa de les diferències polítiques: a la Plaça de Sant Ramon, al costat de l'Ajuntament i a la Rambla Montserrat. D'altra banda, a la barriada de Baix se celebrava la Festa Major de Sant Jaume. S'instal·lava un envelat a l'era de Ca n'Altimira. El ball era una de les activitats preferides a totes aquestes festes i també els diumenges.
63
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
"Les Festes de Sant Joan es feien a Les Fontetes. Anàvem amb la Pilar a ballar a la nit i feia una mica de por perquè no hi havia gens de llu. Tot era un camí de carro fins arribar a Les Fontetes, tot era vinya". (Josefina Puig).
Ballada de sardanes a la placeta davant de l’ermita de Sant Iscle
"Per Carnestolte, jo no m' havia disfressat mai. La Pilar sí que es va disfressar. Si ens disfressàvem era més aviat per fer broma, però per anar al ball no. Recordo la Festa Major del Roseri que anàvem al ball. Hi havia la festa dels senyors d'allà baix, de Sant Jaume. No ens les deixàvem perdre". (Josefina Puig). "Als bateigs, es tiraven confits perquè si no es pensava que el nen es moriria". (Josefina Puig). "Als 16 anys anava a ballar a la Cooperativa. Recordo la festa de
64
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Carnestoltes i haver-me disfressat de pierrot". (Pilar Farell). "Per Festa Major a casa fèiem un dinar molt bo, matàvem un porc, venia tota la família i ens ho passàvem molt bé. Els homes anaven al bar a fer la partida de cartes i les dones es quedaven a casa". (Maria Pastó). "Al poble hi havia molta solidaritat, molt d'intercanvi. Nosaltres fèiem pa i l'intercanviàvem per espardenyes… No ens va faltar mai res per menjar". (Maria Pastó). "M'agradava molt anar al ball de la Cooperativa cada diumenge de les sis a les vuit; també anava a ballar a Cordelles, als envalats de la Festa
Actuació de Sevillanes
Major o al cinema dels Quatre Cantons". (Teresa Casulleres). “El dia de Tots sants s'anava al cementeri i es menjaven panellets i castanyes". (Maria Rosa Berenguer). "El Dia del Corpus el capellà anava a les cases a beneir amb aigua i sal
65
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
les imatges religioses, les medalles de la comunió… Aquesta aigua es feia servir per curar malalts. Es deia salpas". (Maria Rosa Berenguer).
Carrer de Santa Maria fotografiat per Corpus
66
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
El lleure: joc, lectura, teatre i música Contes maniqueus, en els quals abundaven els personatges altruistes, contes de final feliç i previsible, eren els més habituals entre les lectores cerdanyolenques. La revista "En Patufet" n'incloïa cada setmana. Aquesta publicació gaudia de gran acceptació arreu de Catalunya i també a Cerdanyola. "En Patufet" va ser la primera revista infantil en català, fundada a Barcelona el 1904 per Aureli Capmany. Des del 1910 en fou el principal col·laborador Josep Maria Folch i Torres, que, a més d'altres seccions, hi publicà les cèlebres "Pàgines Viscudes"; "En Patufet" va ser un veritable fenomen de masses, un mitjà que va ser determinant perquè aprenguessin a llegir i a escriure milers de catalans. No eren pas pocs els pares que batejaven els fills i filles amb els noms d'alguns dels personatges dels relats que s'hi publicaven. Pel que fa a la música, l'orquestra que tocava a les Festes Majors, no només convidava al ball -una de les poques activitats de lleure de les joves cerdanyolenques de l'època- sinó que popularitzava les melodies i els estils de l'època. En absència de la televisió, la ràdio era l'element número u de popularització de la música. Cal subratllar també la intensa activitat del món coral. Es ballaven força sardanes. "L'any 1929 es va celebrar el Primer Aplec d'Estiu de sardanes a les Fontetes, organitzat per l'Agrupació Sardanista de Barcelona i amb la cooperació del "Gran Casino" de Cerdanyola. L'any següent va tenir lloc es va fer el segon. Durant la República va tenir continuïtat i es van anar celebrant els respectius aplecs", diu l'historiador Miquel Sánchez. A més, fer teatre i gaudir-ne com a espectadores, i anar
67
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
al cinema, eren activitats de lleure habituals. D'altra banda, nombroses famílies dedicaven els diumenges a anar a veure familiars; anaven a fer visites o les rebien a casa. Cal dir que les nenes cerdanyolenques no s'avorrien pas. Omplien les llargues tardes de bon temps a l'aire lliure -a excepció dels mesos de fred intens- fent jocs molt diversos, alguns enginyats per les mateixes cerdanyolenques i cerdanyolencs. Eren jocs senzills, fets amb objectes d'allò més elementals -bales, per exemple, que podien ser de terra cuita, pedra, vidre o metall-, baldufes, fireta, elements de la natura -pedres, fulles, petits troncs... - amb els quals feien botiguetes, o bé sense cap objecte (fet i amagar, córrer...). Acostumaven a participar-hi els nens i les nenes junts, amb algunes excepcions. A les cases on hi havia nenes no hi faltaven les nines. Les casetes de nines -fidels reproduccions de les llars de les famílies benestants amb mobiliari i estris de cuina inclososevidentmemnt només es trobaven a les cases benestants. L'espai habitual del joc era el carrer. L'únic inconvenient és que calia deixar passar de tant en tant els carros que anaven i venien del camp. Eren freqüents les baralles entre grups de nens i nenes de diferents carrers. A vegades aquests grups "jugaven" a tirar-se pedres, però aquesta activitat era gairebé sempre vedat exclusiu dels nens, no pas de les nenes. A l'època que comprèn el present estudi ja hi havia alguns espais de trobada per al lleure a Cerdanyola. Els anys 1916-17 es va formar la "Sociedad Recreativa La Familiar Sardanyolensa", la qual tenia el seu local a Can Mas, a la cantonada entre el carrer de Sant Ramon i
68
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
l'Avinguda Flor de Maig, on fins al 1910 hi havia hagut el "Cafè i Sala d'Esbargiment Can Mas"; les seves activitats eren fer ball i cafè els diumenges. Se servia aigua, anís, rom, cacauets i pinyons.
Actuació dels Pastorets al Casal Parroquial
"Jo feia teatre amb el senyor Tabuenca. Tot era en català". (Maria González). "Recordo poca cosa, només dolenteries: jugar al carrer, voltar, jugar al flendi i deixar la caixa de bitllets del meu germà buida, anar a l'estació amb la Pilar a recollir bitllets". (Josefina Puig). "Emn vam fer una de grossa amb 17 o 18 anys. Vam anar a Barcelona. A la plaça Catalunya hi havia un home amb uns gossets. Jo li vaig dir a la Pilar: "Pregunta quin preu tenen". Ella ho va fer. L'home li va dir que valien 20 duros cadascun, i ella va respondre que eren molt cars. Després li va preguntar què menjaven i va fer parlar molt a l'home.
69
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Finalment ell li va dir: "Mira, te'l dono per cinc duros-". I ella li va contestar que no el volia, i l'home es va emprenyar molt. I jo amb tantes ganes de riure vaig marxar i la vaig deixar allà, i després ella em va dir: "Quina barra!". I aquell home era un gitano, que m'ho va explicar el meu pare." (Josefina Puig). "Jugàvem a nines. La meva mare em deia: "Vosaltres rai, que teniu nines... nosaltres agafàvem un totxo i l'embolicàvem i dèiem que era la nostra nena". Jo vaig tenir inclús una nina per reis que era alta, caminava i feia anar el cap i tancava els ulls, preciosa. Tinc una foto amb la nina que fa més "bulto" que jo". No hi havia cavalcada de reis, però posaven el regalet a qualsevol "puesto" amagat. (Maria Solé). "L'any 26 jugàvem pel carrer perquè no hi havia autos ni motos. Els autos que passaven eren els de Sant Cugat, que anaven a Sabadell a buscar fems. I ens ho passàvem molt bé". (Maria Pastó) . "Cada diumenge, des que vaig tenir uns tretze anys, anava a ballar a la Cooperativa. La meva mare no em deixava anar mai al ball de les gitanes perquè tenia por que m' encostipés. Els balls de l'època eren: el xotis, la jota, la contradansa, la polca...". (Maria Pastó). "Hi havia un safareig molt gran que regava tota la zona dels horts; a l' hivern l'aigua es glaçava; nosaltres tiràvem aigua perquè es fes més gel i poguéssim patinar". (Eulàlia Fatjó). "Recordo que érem molt feliços; la canalla podia jugar al carrer i al poble tothom es coneixia. A l'estiu la gent que vivia al poble es doblava ja que
70
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
venien estiuejants, gent amb diners de Barcelona que tenien torres, venien amb xofers, tenien cambreres, etc. Eren els "senyors" o "senyoritos". Ens relacionàvem amb ells relativament, podíem jugar quan érem petits amb ells però a mida que ens feèiem grans es notava la diferència". (Pura Estadella). "A casa hi havia molta afició a jugar a cartes". (Eulàlia Fatjó). "Abans sortíem molt al carrer a prendre la fresca i jugàvem al pati de la casa amb la tieta, amb les amigues: jugàvem a saltar corda, a endevinalles senzilles, a cuit i amagar..." (Maria Rosa Berenguer). "Els diumenges ballàvem a la Cooperativa i a l'estiu al Parc de Cordelles". (Maria Rosa Berenguer). "Abans jugàvem a nines, a corda, al flendi…però jo estava molt a casa, i recordo jugar al terrat". (Rosario Lozano). "A l'estiu anàvem a ballar al Parc de Cordelles; havíem de passar caminant per totes les vinyes, el que ara és Serraparera". (Pilar Mimó). "Als estius jugàvem bastant amb les nenes de la colònia". (Pilar Mimó). "Al poble tots érem molt coneguts, ens teníem molta confiança; les portes de les cases moltes vegades ni es tancaven, per les nits passava el sereno i trucava: "Eh!, que us heu deixat la porta oberta!", deia. Vivíem així de feliços. La gent al vespre sortia a prendre la fresca, alguns treien la manta i es quedaven a dormir perquè anaven cansats tot el dia del
71
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
camp. Hi havia el costum de treure la cadira. I mentre s'estava a la fresca es posava "algo" contra els mosquits a l'habitació, i anàvem a dormir amb l'habitació fosca perquè si no se'ns menjaven els mosquits". (Pilar Mimó). "A les festes majors del Roser de Maig se solia fer l'envelat a la Plaça Sant Ramon; a la festa major de Sant Martí sempre es feia en el ball a la cooperativa, i no es feia envelat; i després estava la Festa Major dels estiuejants, per Sant Jaume, que es feia a Ca N'altimira. Els estiuejants es tancaven també al casino del carrer Santa Anna: homes i dones i allà sí que el poble no entrava. Si jo hi havia entrat era perquè el meu pare tenia bona amistat amb gent perquè era constructor, però hi havia molta separació per superioritat i la gent del poble se sentia ofesa". (Pilar Mimó). "A la plaça Sant Ramon jugàvem a xarranca, a saltar corda, a fet i amagar, a arrencar cebes... Fèiem petites obres de teatre. Fèiem de ballarines i cantàvem la cançó de La Carbonera. "Sóc la carbonera del mercat de la casa riallera... La canalla quan em veu em solen dir carbonera, carbonera que no t'has rentat". (Pilar Mimó). "A la nit jugàvem a picar portes: amb un cordill estiràvem el picaporta i sortíem cridant: "Aquesta canalla!". Agafàvem blat de moro i fèiem una mica de foc amb fulla i ens ho menjàvem. Érem entremeliadots però disfrutàvem de les coses, no havíem de beure per passar-ho bé". (Pilar Mimó).
72
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
La indumentària
Amèlia Albert rodejada per familiars i personal empleat
Les dones de la Cerdanyola rural vestien de manera senzilla, habitualment amb brusa i faldilles, i un jersei als vespres de tardor i de primavera, i durant el dia a l'hivern. Acostumaven a estrenar vestit en les grans ocasions: per Nadal, per Sant Antoni, per la Festa Major... La proximitat amb la ciutat de Barcelona explica el fet que algunes noies lluïssin vestits més moderns dels que es veien en els ambients de pagès. Quant a la roba interior, s'havia anat simplificant respecte temps enrere, quan es deia que "desvestir una senyora era tan laboriós com fer una mudança". Si la dona es treia el vestit, quedava en combinació. La major part de les noies sabien cosir, i així que tenien criatures, algunes els feien els vestits. Una atenció especial mereix el banyador, que algunes noies vestien per anar a la bassa o -en comptades ocasions- a la platja. "Érem encara lluny
73
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
de la conversió de les platges en un lloc massiu de trobada, com ho érem dels vestits de bany agosarats, fossin els biquinis i els top-less de les dones o els eslips i els tangues dels homes" recorden Jaume Fabre i Josep M. Huertas al llibre "Com ens divertíem. Com ens divertim". Segons aquests autors, "els vestits de bany eren llargs, fins a mitja cama, i en general ratllats horitzontalment. Els de les dones eren complets, des del turmell fins al coll, i els dels homes deixaven els braços a l'aire i solien dur tirants. Podia passar, i passava, que en el moment de sortir del mar, a una noia s'hi acostés diligent la mare amb el barnús preparat per enfundar-la i preservar-la de mirades libidinoses." "Anàvem arregladetes. Jo vaig anar a cosir amb una modista que vivia al davant mateix de Ca la Magdalena. La Pilar anava a Ca la Francisca. La meva era una modista que venia de Barcelona. Jo anava a cosir i em feia la roba jo. Teníem amigues que eren de Barcelona. Érem presumides, m'agradava pintar-me i la meva mare em deia: "Ai, si el teu pare et veu!". El meu pare tenia un maletí ple de pintures del teatre i jo li agafava per pintar-me i la mare em deia: "Treu-te això, que no et vegi el teu pare"; i jo li contestava: "Ja m'ho trauré, deixam'ho un "rato"". (Josefina Puig). "A la festa major de Barberà o de Ripollet, m'hi acompanyava la mare. Jo tenia una colla d'amigues, érem tot de nenes. Ens arreglàvem per anar-hi amb el vestit que ens compràvem per tot l'any; si podíem ens en feien un altre, si no, sempre dúiem el mateix. La meva mare em posava mitges perquè tenia por que m'encostipés. El vestidet me'l feia la mare. I després jo anava a cosir a la rectoria i llavors me'ls feia jo". (Maria
74
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Pastó). "Quan vaig arribar a Cerdanyola tenia tan sols un parell de vestits i uns quants mitjons; com que la meva tieta era modista, m'anava fent vestits macos, normalment els feia de cotó o de percal, que eren els teixits més habituals, però per les festes majors del poble la tieta em feia vestidets especials amb teixits més bons". (Teresa Casulleres). "De seguida vaig conèixer gent de la meva edat, ja que la meva tieta, la senyora Magdalena Llong Alsina, era molt coneguda al poble per dues raons: era mestra de "corte y confección" a l'edifici de l'antic Ateneu (on
Estiuejants a Cerdanyola
ara se situa la botiga Solanet)". (Teresa Casulleres).
"En general teníem poca roba. Les noies vestíem amb faldilles i vestits en ocasions especials com el Ball dels Rams. Aquell ball era maco per-
75
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
què els nois compraven rams per a les noies que els agradaven. Els vestits els feia una modista o nosaltres mateixes que sabíem cosir. Normalment no anàvem maquillades, ja que el maquillatge costava calés. Tenir mitges també era una senyal de luxe i si en teníem i es trencaven, les cosíem per arreglar-les". (Pura Estadella). "Quan vaig ser gran, jo em feia la roba, però quan em vaig casar i vaig tenir els fills ja no vaig poder". (Maria Rosa Berenguer). "La vestimenta de petita me la feia la mare. Em feia vestits amb dos trossos de roba; a vegades em deien: "La noia dels combinats". (Rosario Lozano). "Tenia un únic abric per a l'hivern". (Gertrudis Olivé).
76
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
La neteja i la higiene personal A principis del segle XX, a Cerdanyola, els carrers no estaven empedrats i no disposaven de clavegueram. Pel que fa a la neteja privada, com que no hi havia aigua corrent, la major part de cerdanyolenques i cerdanyolencs s'havien de rentar dins de cossis (era habitual emprar les portadores del raïm). N'hi havia que feien servir mètodes més enginyosos, com una galleda amb forats -un anava omplint d'aigua la galleda i mentrestant el de sota es dutxava-. Fer la bugada a mà, tant si feia fred com calor, suposava una feinada; eren necessàries grans dosis de paciència i d'esforç perquè la roba blanca recuperés el seu color original i per rentar les peces grans, com els llençols i les cortines. No cal dir que aquesta era també una activitat que només feien les dones. Ara bé, com que no es tenia el costum de canviar-se de roba tan sovint com ara, es feia la bugada de tant en tant. La roba s'estenia al terrat, en un balcó o al costat de la casa i, si plovia, les dones col·locaven cadires a la vora del foc -la llar de foc estava encesa permanentment a l'hivern-, i hi posaven les faldilles, les camises, els pantalons, els mitjons… molls a sobre. S'assecaven en un tres i no res. La neteja de la casa -també cosa de dones; si un home hi col·laborava, cosa inhabitual, era millor que no se sabés- era una tasca igualment feixuga; tan sols un exemple: per fregar el terra calia posar-se de genolls. "A la meva mare li pagaven sis rals l'hora si fregava amb salfuman. Els fills l'ajudàvem". (Maria González). "Es netejava amb salfuman o amb serradures mullades. No hi existien els vàters, tampoc les dutxes. Existien comunes a fora de la casa, al pati, o
77
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
utilitzàvem orinals. Recordo com la mare del meu marit, que tenia tres fills varons, deia al meu home que era el gran que l'ajudés a fer els llits i ell li contestava: "Jo no sóc cap noia!", i no ho feia (somriu). A les cases no hi havia aigua directa; la majoria de les cases tenien pou i l'aigua es treia amb galledes o si no s'agafava aigua de les fonts. Hi havia càntirs per beure aigua i porrons per al vi". (Pura Estadella).
Carme Muntanya renta la roba a la bassa de can Mitjans
"Per netejar la casa teníem una mànega d'aigua directa d'una altra casa. Per dutxar-nos amb la mànega o amb l'aigua dins d'un cubell". (Maria Pastó). "Amb un carro anava al safareig per rentar la roba de la família. I sempre jo era de les primeres, estrenava l'aigua". (Maria Pastó). "Ensabonàvem els llençols i els posàvem en uns cossis amb lleixiu. L'endemà els esbandíem". (Eulàlia Fatjó).
78
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
"Un cop a la setmana em banyava amb aigua calenta que escalfàvem sota el sol. Sempre anava ben vestideta, amb vestits que em feia la mare amb retalls de roba dels estiuejants". (Pilar Farell). "Fèiem sabó amb olis dolents i amb sosa i a bullir". (Maria Pastó). "Hi havia un safareig on anàvem les veïnes a rentar la roba." (Maria Rosa Berenguer). "Per la menstruació fèiem servir draps de cotó que rentàvem i els tornàvem a utilitzar". (Maria Rosa Berenguer). "A casa no hi havia lavabo, teníem una comuna. Després ja vam construir el lavabo amb dutxa i vàter. Abans de tenir bany, com que teníem pou, agafàvem aigua i l'escalfàvem al sol per dutxar-nos". (Rosario Lozano).
79
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Les malalties, la mort i el dol Els insuficients coneixements mèdics -si més no, comparats amb els d'avui dia- i l'escassetat de medicaments feia que moltes persones malaltes tardessin setmanes a recuperar-se; alguns se'ls enduia la mort fins i tot en plena joventut. No hi havia dones metges, però qui estava al costat del malalt era, un cop més, la dona. L'enterrament reunia, en força casos, un munt de familiars, alguns dels quals venien de llocs llunyans. Alguns objectes de la llar només es feien servir durant el dol: la vaixella amb dibuixos de color negre, els mocadors blancs i negres, els sobres i les cartes amb una franja de color negre, que posava en evidència el dolor de qui les enviava... Quedar-se vídua era una gran desgràcia. El dol durava dos anys, durant els quals, per respecte al difunt, calia rebutjar qualsevol tipus de diversió: el jovent no podia anar al ball ni al cinema; el primer any, de dol rigorós, calia portar tot el vestit negre, i el segon any, de mig dol, mig negre i mig blanc (això les dones; els homes duien senyals de dol molt més discrets). "Durant la guerra es va passar molta gana. Jo estava molt trista, a més van matar molta gent coneguda. Els tres anys de guerra els vaig passar a una caseta que va llogar el meu pare al carrer Verge del Pilar però sempre baixava a casa per estar amb la Pilar". (Josefina Puig). "La mare va morir a casa mateix, el meu pare se la va trobar morta al seu costat. Aquesta cosa no me la vaig treure mai del cap perquè com que el meu pare arribava tard jo pensava que ella es trobava malament i ell no l'havia sentida. El metge que portava la mare, que era de Barcelona,
80
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
em va explicar quan ja havia mort que la mare no tenia el cor bé, com si se li haguessin acabat les piles. El "velatori" va ser a casa mateix, van venir els veïns i el capellà. I la vam enterrar l'endemà". (Josefina Puig).
Corpus
"Quan vaig arribar a Cerdanyola, la tieta Magdalena estava molt malalta, cosa que jo vivia amb molta tristesa". (Teresa Casulleres). "Els veïns s'apropaven a la casa on hi havia el mort per donar el "pésame". Els carruatges amb cavalls venien a recollir el difunt i se l'enduien per al seu enterrament al cementiri. Segons els diners que tenien les famílies, es feia un tipus de trasllat o un altre, d'aquí ve l'expressió "com més rics, més animals", ja que segons el que podies pagar, al carruatge podien anar-hi un, dos o més cavalls, així com persones que acompanyessin el carruatge vestides de frac. Els "velatoris" a les cases es van acabar per uns quants motius: primer perquè les cases començaven a ser més petites, segon perquè la gent començava a morir a les clíniques,
81
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
i a més se sabia que la gent aprofitava els "velatoris" per robar peces de valor a les cases, ja que la família estava despistada fent el dol de la mort. (Pura Estadella). "Si algú es moria, venia el veïnat a la casa i es feia el "velatori"; es resava el rosari davant del difunt. Els veïns també acudien a ajudar la família si necessitava alguna cosa. Es posava menjar damunt la taula per a la gent: coca... La gent també portava coses. Era un drama. Després de la mort es feia el dol: dos anys de negre ". (Maria Rosa Berenguer). "Quan anàvem de dol, la vestimenta era negra de dalt a baix: mitges, sabates... No es podia anar al ball". (Gertrudis Olivé). "Si es morien familiars seguits s'havien de sumar els anys de dol per cadascun d'ells. Normalment un dol per la mort del pare o la mare durava uns dos anys". (Gertrudis Olivé).
82
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Bibliografia Rafael Abella. La vida amorosa en la Segunda República. Temas de Hoy, 1996. Aurora. Temps de República (1931-1939). Catàleg de l'exposició organitzada per l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, comissariada per Josep M. Figueras i Xavier Escura. 2006. Ajuntament de Barcelona i Consorci de Biblioteques de Barcelona. Vivències. La Barcelona que vaig viure. 1931-1945. Barcelona, 2008. Antoni Bardavio; Pere Lluís Artigues; Marina Miquel; Domènec Miquel; Jordi Casas. Història de Sant Cugat. Museu de Sant Cugat i Cossetània Edicions. Valls, 2006. M. Dolors Bernal i Joan Corbalán. Eines per a treballs de memòria oral. Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació. Direcció General de la Memòria Democràtica, Generalitat de Catalunya, 2007. Luis Alberto Cabrera Pérez. Mujer, trabajo y sociedad (1839-1983). Fundación Francisco Largo Caballero y Fundación BBVA, 2005. Jaume Fabre i Josep M. Huertas. Cent anys de vida quotidiana a Catalunya. Fotografia de Xavier Miserachs. Edicions 62, Barcelona, 1993. Jaume Fabre i Josep M. Huertas. Com ens divertíem. Edicions 62, Barcelona, 2002. José Fernando Mota. La República, la guerra i el primer franquisme a Sant Cugat del Vallès (1931-1941). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001.
83
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Irene Palacios. Mujeres ignorantes: madres culpables. Adoctrinamiento y divulgación materno-infantil en la primera mitad del siglo XX. Universitat de València. 2003. Rogeli Pedró. Tradicions santcugatenques. Cossetània Edicions. Valls, 2004. Maria Mercè Roca. El món era a fora, L'educació sentimental de les dones catalanes durant el franquisme. Edicions Columna, 2005. Negreira, Josep Lluís. Del somni republicà a la barbàrie franquista. Cerdanyola, 1936-1952. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona i Ajuntament de Cerdanyola. Quaderns de recerca de Cerdanyola, número 3. Beca Jaume Mimó i Llobet. 2006. Sánchez, Miquel. La Segona República i la guerra civil a Cerdanyola (19311939). Ajuntament de Cerdanyola i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1993. Miquel Sánchez. La Cerdanyola Contemporània (1814-1975). Ajuntament de Cerdanyola i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1993. "Les dones i el pensament conservador contemporani" dins M. NASH (ed.). Mes enllà del silenci: les dones a la història de Catalunya. Barcelona: Generalitat, 1988. S. Tavera et al. (dir). Mujeres en la Historia de España. Enciclopedia biográfica. Barcelona: Planeta, 2000. M. Duch Plana. “La lliga patriòtica de dames: un projecte del feminisme nacional conservador”. Quaderns d'Alliberament (1981). P. 123-137. "El paper de la dona en el catalanisme burgès". Història Social(1984). E. Macià i Encarnación.”L'Institut de Cultura: Un model de promoció cultural
84
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
per a la dona catalana". L'Avenç núm. 112 (1988). D. Monserdà. Estudi feminista. Barcelona: Lluis Gili, 1909. I. Segura & M. Selva. Revistes de dones.1846-1935". Barcelona: Edhasa, 1984. M. Nash. "Política, condició social i mobilització femenina: les dones a la Segona República i a la Guerra Civil" en l'obra editada per la mateixa autora Més enllà del silenci. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1988. I. Molas. Op. cit. P. 109. M. Duch Plana. "Dones públiques. Política i gènere a l'Espanya del segle XX". Tarragona: Arola editors, 2005. Montserrat Duch, "Les dones en la historia contemporània de Catalunya" a Quaderns de l'Institut, núm.10. Edita Institut Català de les Dones, 2007. Pilar Folguera (comp.). El feminismo en España: dos siglos de historia. Madrid, Fundación Pablo Iglesias, 1988. "Les dones d'esquerra 1931-1939", Fundació Josep Irla. Programa per al memorial democràtic. 2007. Mimó, Jaume. Coses de Cerdanyola. Cerdanyola, 1946.
Agraïments: Albert Làzaro Albert Manent Josep Lluís Negreira Jesús Roig Miquel Sánchez
85
PARLEN LES DONES. Cerdanyola del Vallès 1917-1939
Autors Núria Moreno, llicenciada en Sociologia i amb postgrau I Màster en Gènere I Igualtat d'Oportunitats. Actualment estudiant de Belles Arts a l'Universitat de Barcelona. Té experiència de més de set anys en el treball per la igualtat de gènere. És coautora del llibre Guia per a un llenguatge administratiu no discriminatori vers les dones (Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, 2008), i, autora del llibre Nosaltres les dones. Nosotras las mujeres (Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, 2006). Ha col.laborat amb feministes com la senyora Judith Astelarra Bonomi.
Daniel Romaní, periodista i escriptor. És coautor d'una guia d'escultures de Barcelona, Barcelona Escultura Guia (Actar, 1996), de les novel·les Sí? (Cruïlla, 1998), Desconcert (Cruïlla, 2001) i Els colors de la memòria (Cruïlla, 2004, Premi Gran Angular 2004), del llibre L'Altra Barcelona (Pòrtic, 2002), Àgora Barcelona (Ajuntament de Barcelona i Editorial Brabander, 2005), Catalunya íntima (Ed. 62, 2006), Les sagues de Sant Cugat (Cossetània, 2007) i Parlen les dones. Sant Cugat del Vallès, 1912-1936 (Generalitat de Catalunya, 2009).
86