Ismael Smith i Marí

ISMAEL

SMITH I MARÍ Enrique García-Herraiz

Barcelona, 1908

ISMAEL

SMITH I MARÍ

Barcelona, 1886 - White Plains, Nova York, 1972

Enrique García-Herraiz

Museu d’Art de Cerdanyola. Can Domènech Cerdanyola del Vallès, 2007

Il·lustració de la portada: Prostitutes de París, 1911. Aquarel·la sobre paper. MAC. Donació Enrique García-Herraiz en memòria de Paco Smith.

Edita: Ajuntament de Cerdanyola Text: © Enrique García-Herraiz per cortesia de la “Fundación Lázaro Galdiano” Traducció al català: Joan Sánchez Braut Disseny i maquetació: Tres Unces Fotografies: cedides per Enrique García-Herraiz Impressió:

Presentació Una de les línies bàsiques d’actuació de la Regidoria de Cultura és la recuperació, consolidació i difusió del ric patrimoni artístic de la ciutat, entenent-lo no només com a béns mobles i patrimoni arquitectònic sinó també com la memòria de totes aquelles persones que han ajudat a fer de Cerdanyola la ciutat que és actualment.

Ismael Smith va formar part dels artistes de la colònia d’estiuejants de la Cerdanyola de principis de segle XX, junt amb Enric Granados i Josep de Togores, entre d’altres. Es pot considerar com un personatge emblemàtic del pas del Modernisme al Noucentisme. Darrerament, està sent objecte de reconeixement i revisió per part dels especialistes per situar-lo allà on li pertoca en la història de l’art del país, especialment a partir de l’exposició Ismael Smith. Reivindicat de la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i les jornades que la van acompanyar i que van comptar amb la participació del Servei de Cultura de l’Ajuntament de Cerdanyola.

L’any 2007 el Sr. Enrique García-Herraiz va fer una destacada donació d’obres, documentació i materials vinculats a Ismael Smith, que han permès que el Museu d’Art de Cerdanyola compti amb una sala dedicada a l’artista. Aquesta donació, per la seva importància, situen la ciutat com un punt de referència per a l'estudi i el gaudi de l'obra de l'il·lustrador i escultor. La reedició de l’estudi d’Enrique GarcíaHerraiz és la primera publicació del Museu d’Art de Cerdanyola amb la intenció i l’objectiu de recuperar una part fonamental del nostre patrimoni.

Consol Pla Tinent d’Alcalde i Regidora de Cultura

3

• Bust de Josep Maria Junoy, ca. 1910.

4

Pròleg El gener de 1972 moria al sanatori psiquiàtric de Blomingdale a White Plains, l'escultor i dibuixant Ismael Smith. Nascut a Barcelona el 1886, s'havia instal·lat amb els seus germans i la seva mare a Nova York el 1919, després d'una carrera plena de daltabaixos, amb èxits i fracassos que el convertiren en una de les figures més emblemàtiques i contradictòries de finals del Modernisme i principis del Noucentisme. A Barcelona, havia viscut com un dandi, integrat en el cercles més refinats i influents de l'ambient artístic català. També havia fet l'obligatòria estada a París i viatges a Londres, Sevilla i Madrid. L'establiment a Amèrica va suposar una progressiva desvinculació del panorama artístic català. La manca d'interès per l'activitat artística, llevat del seu excepcional treball com a exlibrista i gravador i de frustrants experiències escultòriques, l'obsessió per obtenir una cura contra el càncer, la seva pròpia malaltia i l'ingrés al sanatori acabaren per condemnar-lo a l'oblit. L'infortuni que el va acompanyar durant molts anys, un cop mort donaria un viratge quan Enrique García-Herraiz va conèixer per casualitat a Paco Smith, germà d'Ismael i, llavors, únic supervivent de la família. Paral·lelament, a Barcelona, apareixien els guixos del seu taller.

Paco va llegar tota l'obra i documentació que conservava la família a GarcíaHerraiz, que es va dedicar, a partir d'aquell moment, a la difusió, estudi i reivindicació de la figura i l'obra d'Ismael Smith, i va fer importants donacions a la Hispanic Society de Nova York, la Biblioteca Nacional de Catalunya, el Museu Nacional d'Art de Catalunya, la Fundación Lázaro Galdiano, la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i, més recentment, la Fundació Palau de Caldes d'Estrac, el Museu de Montserrat i, potser la més destacada de totes, al Museu d'Art de Cerdanyola. Precisament, un dels primers fruïts dels seus estudis es va poder veure en el que es convertiria, durant anys, en el principal referent bibliogràfic de l'artista, l'article publicat el 1987 al número 199-200 de la revista Goya, de la Fundación Lázaro Galdiano, de Madrid.

García-Herraiz va utilitzar informació directa procedent de les converses amb Paco Smith i la senyora Elisabeth Knapp, i va poder consultar l'abundant fons documental que havien conservat els Smith. Ara, vint anys després, es reedita aquest article, actualitzat pel seu autor, que ens acosta a la biografia d'aquest fascinant i entranyable "petit i estimadet escultor noucentista", tal i com el va anomenar Eugeni d'Ors en una de les seves gloses.

Txema Romero

5

Ismael Smith i Marí Ismael Smith era, ja en la primera dècada del segle XX, un personatge que havia merescut una glosa d’Eugeni d’Ors, on el qualifica d’“escultor noucentista”1, i estar representat a l’exposició de Ramon Casas de 1909 del Fayans Catalá de retrats al carbó de catalans i espanyols il·lustres. El jove Ismael Smith apareix al costat de Rusiñol, Granados, Sorolla, Nonell, Casals, d’Ors, Benlliure, Macià i Cambó, entre molts altres polítics i artistes de l’època. El dibuix de Casas capta, de cos sencer, un Ismael Smith de vint-i-tres anys, pletòric d’il·lusió i goig per la vida; jaquetó d’àmplies mànigues doblegades, corbata blanca de llaç i coll alt emmidonat, cabell curt amb la clenxa al mig i somriure entre burleta i provocatiu: és el retrat d’un triomfador.

Veritablement, no li mancaven raons per sentir-se com el presentava Casas el 1909. Després del seu alumnat a la Llotja, el 1903 havia guanyat el segon premi amb diploma d‘honor al Concurs d’Aprenents de Barcelona, de l’Ateneu Barcelonès; l’any següent es feia amb la segona i tercera medalla d’escultura de l’Ajuntament i l’Ateneu respectivament. Aleshores ja havia estat objecte d’atenció rellevant pel seu èxit a l’Exposició de la Lliga Regionalista de 1906 en honor de la Solidaritat Catalana, on va presentar retrats de polítics. El 1907 va obtenir una tercera medalla a l’Exposició Internacional d’Art de Barcelona, on participaven també Rodin, Meunier i Rombaux, i, al mateix certàmen, una segona medalla pels seus dibuixos. L’any final de la dècada va guanyar la tercera medalla a l’Exposició Internacional de 1910 a Brussel·les. El 1909 va concórrer a l’Exposició d’Autorretrats d’Artistes Espanyols del Cercle Artístic de Barcelona amb una escultureta en la qual es retratava ell mateix amb posat de dandi de l’època, escultura que abans de les reformes actuals es podia veure en una vitrina del Museu del Parc de la Ciutadella barceloní -en l’actualitat al MNAC. L’any següent, guanya una segona medalla a l’Exposició Internacional d’Escultura de Barcelona. Com a colofó, l’Ajuntament li va concedir aquest any una beca per estudiar escultura, dibuix i gravat a París. No passava una setmana que la premsa barcelonina no recollís alguna informació sobre el seu art o la seva persona. A aquesta època pertany també el bell monument funerari de les famílies Camp i Nonell a Lloret de Mar. 6

• El petó, ca.1906.

Guix esmaltat. MAC. Donació d’ARTUR RAMON.

Què va passar després? On es va trencar aquesta línia ascendent tan ben començada a la Barcelona modernista que havia afavorit l’ascens de Picasso uns anys abans...? Certament, no es va trencar la seva carrera a París, on existeixen testimonis i documents d’una febril activitat i un èxit considerable durant els anys 1911 i 1914. Amb característica precisió, Ismael Smith mateix anotaria, ja a Amèrica, en un full de paper imprès a París, el seu historial artístic precedent. El full de paper de carta duu un encapçalament professional amb el seu nom en grans majúscules i, sota, Dessinateur – Sculpter – Peintre (està marcant ja les seves preferències?) Adresse: 21, Rue d’Armaillé, París.

Atelier : 5. Villa Méquillet, Neully. Val la pena fixar-se en el text, escrit i mecanografiat probablement per Ismael mateix, amb destí a alguna revista d’art o col·leccionista del seu nou país de residència a mitjans dels anys vint. Es pot observar que el pas de l’Atlàntic, a les primeries de 1919, 7

introdueix en el seu currículum elements aliens a la seva carrera artística: es fa soci de l’Acadèmia de Ciències de Nova York i d’una societat novaiorquesa de Microscòpia.

El Record de Smith Però tornem al principi. Què se sap d’Ismael Smith? Què significa avui a Espanya, a Catalunya, aquest nom? Entre un públic general que coneix noms com Sorolla, Picasso o fins i tot Rusiñol i Casas, absolutament res. En un nivell més elevat d’especialistes d’art català (i amb més precisió del modernisme) i entre col·leccionistes de Catalunya la seva memòria, tot i que confusa i apagada, segueix viva, com ho va demostrar l’èxit de l’exposició de dibuixos de 1985 a la Sala Parés.

En els diccionaris d’artistes de Catalunya de Ràfols i Alberti i en la més recent i rigorosa Enciclopèdia de la Cultura Catalana, la figura de Smith i Mari apareix recollida amb estima i prou extensió fins 1910, però amb notable imprecisió i errors considerables pel que fa a la seva etapa estrangera.

Un dels errors fonamentals és el d’atribuir-li uns èxits als Estats Units que no van existir sinó molt pàl·lidament als seus inicis, com ja va intuir sagaçment el crític barceloní Rafael Santos-Torroella a la seva crònica necrològica publicada al Noticiero Universal del 5 de desembre de 1972, titulada “Ja en el record definitivament, Ismael Smith”. Crònica veritablement magistral, malgrat algun error biogràfic, que demostra que al crític li ha interessat des de fa temps la figura enigmàtica d’aquest artista que es va perdre per a Barcelona entre les boires de l’Atlàntic. Després d’al·ludir als seus dibuixos –festius la majoria–, ex-libris i il·lustracions diverses, diu Santos Torroella: “Tanmateix, en examinar la resta de les seves obres, es té la impressió que era abans que res escultor i que si hagués estat capaç de vèncer la seva inclinació envers el preciosisme i la bufoneria, hauria pogut realitzar, com a tal, obres de molta més volada i de més substància que les que en definitiva va dur a terme”. La mateixa opinió, en allò fonamental, l’he vist expressada en una carta dels anys vint que el seu amic Josep Pijoan (cinc anys més gran que Smith) li adreçava des de Toronto amb motiu d’haver-li encomanat la gestió de vendre als Estats Units els drets de publicació en anglès de la seva Història de l’Art. La carta de Pijoan, amb unes altres dues, s’ha perdut, però recordo –ho vaig anotar el març de 1984– que Pijoan li aconsellava que 8

• Panteó Camp i Nonell, 1908-1911.

Lloret de Mar.

es concentrés en la seva tasca d’escultor: “Lo teu és el retrat escultòric.

Deixa’t de moneries d’ex–libris i d’il·lustracions de poca monta. Escultura, escultura…” I li suggeria i li demanava una escultura de Don Quixot i Dulcinea, que Pijoan pensava que Smith podria fer molt bé. Ja veurem el camí sinuós de l’obra escultòrica de Smith a Amèrica i el seu final sorprenent.

L’article de Santos Torroella i algunes altres mencions esporàdiques en revistes i llibres originats a Barcelona demostren que Ismael Smith no està completament oblidat en l’ambient artístic català. Cal esmentar al respecte Josep Maria Cadena, qui repetidament ha demanat una exposició i una revisió de l’obra de Smith i que considerava l’estatueta del Museu d’Art de Barcelona “com una de les peces més interessants de la nostra escultura moderna” (Diario de Barcelona, 6 de juny de 1971 i 10 de desembre de 172 9

• Retrat de Marià Andreu, 1913.

Llapis i aquarel·la sobre paper. MAC. Donació Enrique García-Herraiz en memòria de Paco Smith.

i Catàleg d’Exposició de Dibuixos, Sala Rovira de Barcelona, 1973-74). Rafael Benet l’esmentava al llibre d’Aymà L’Art Català, i destacava “els seus excel·lents bustos de la Bourdelle, de Jul, Cambó i Milà i Fontanals”. Cirici Pellicer el tracta com un dels escultors més caracteritzats del modernisme català en el seu important llibre sobre el període. Ainaud de Lasarte era amic de sempre de la família Smith i d’ell he sentit expressions d’interès i admiració per Smith, però no en conec cap judici escrit. Francesc Fontbona és l’autor d’una precisa nota biogràfica a la Gran Enciclopèdia Catalana (Barcelona, 1979) que ja inclou la dada de la seva mort en un hospital psiquiàtric de Nova York i la decadència de la seva activitat artística als Estats Units. Al llibre La Escultura Española Contemporánea (1800 – 1978) José Marín-Medina l’inclou dins del grup català del modernisme, que encapçala el seu mestre Josep Llimona, i crida especialment l’atenció sobre 10

el “curiós, particular i divertit” autoretrat ja esmentat. Última mostra del desconeixement a Madrid de l’escultor espanyol Smith és la seva no inclusió a la Exposición Antológica de Escultura Española (1900 – 1936) (març 1985) patrocinada pel Ministeri de Cultura, tot i que esmenta el seu nom (amb l’any de naixement avançat una dècada) al catàleg. El llibre d’Enric Jardí L’Art Català Contemporani (Ed. Proa, 1972) l’al·ludeix en cinc llocs diferents.

El llibre El modernismo en España, de Josep Francesc Ràfols (Barcelona, 1945), l’acull amb una concisa biografia que destaca els seus retrats i els seus preciosistes dibuixos en revistes per acabar amb un vague “més tard es va traslladar a Nord-Amèrica, on resideix”2.

No, per descomptat, Barcelona no ha enterrat definitivamente Ismael Smith, però s’imposa una recopilació de les seves obres per conèixer-lo millor i

• La primera vanitat,

1909. Aiguafort. MAC. Donació Enrique GarcíaHerraiz en memòria de Paco Smith.

11

• Joies,

ca. 1906-1909.

poder interpretar la seva complexa personalitat artística que flueix irregularment per diverses deus: el dibuix, l’aquarel·la, el gravat i la litografia, l’ex-libris, la il·lustració i la decoració de llibres, l’escultura, els projectes de monuments, l’orfebreria i la pintura. Matèria a part són els seus escrits de caràcter pseudocientífic.

Dibuixant Festiu i Gravats. Modes La faceta de dibuixant festiu es probablement la més coneguda al món artístic barceloní com a conseqüència de la seva fèrtil etapa de col·laborador a les revistes Papitu, Cu-Cut, Or i Grana, Picarol i altres. Els seus dibuixos, de fort perfil negre, representen tipus característics d’elegant vestimenta.

Elles, de pit alt i cap petit, mans plenes d’anells. Ells, amb guants, bastó i 12

peus menuts. Amb la signatura gran de Smith i un número d’una sola xifra tancat en cercles de punts, indicant l’any de la primera dècada del segle XX, ja revelen el seu talent de dibuixant de la forma humana alhora que marquen l’afecció de Smith per les modes.

A aquesta època, anterior a la seva anada a París, pertanyen els primers exemplars d’una activitat de la seva producció artística molt poc coneguda a Espanya: els gravats.

De 1909 –atès que està signat Smith 9– és un curiós i estrany gravat 10,50 x 10,30 cm que mostra una dona nua, amb sabates i barret aparatós, envoltada per tres figures de sexe i caràcter indefinit, una d’elles un xic monstruosa.

Els diversos exemplars existents d’aquest gravat, acolorits alguns pel seu autor en una interessant varietat de tons, no duen cap títol, però la fotografia publicada a la Petita Monografia Ismael Smith d’Oliva de 1911, el denomina La primera vanitat. Bon títol en qualsevol cas. L’exemplar de la col·lecció del Museu d’Art Modern de Barcelona té anotat el títol de Fruit prohibit amb la seva pròpia mà. Mostra una relació indubtable amb la seva escultura En abundància, de 1907, diversos cops reproduïda, però destruïda, que

• Figurins, ca. 1913. Aquarel·la sobre paper.

13

segons l’autor de la petita monografia ja citada representa Susana i els vells.

A Barcelona, el jove artista ja havia fet força treballs per a la impremta Oliva i d’altres amb il·lustracions d’anuncis com el Congrés d’Esperanto, l’aparició de la nova revista Arlequín i orles decoratives per a poesies de Maragall.

A París va assistir a les classes de l’Escola Nacional d’Arts Decoratives i va treballar, amb Raoul Dufy i altres artistes del seu temps, per a vàries cases de modes, demostrant una capacitat de creació i gust poc comuns. D’aquesta mena queden nombrosos dibuixos d’aquarel·la, excepcionals per la lleugeresa del color i l’elegància de la línia. Els seus models masculins són generalment efeminats, de peus petits, ulls pintats i mans de gestos ambigus. No sabem si eren exercicis de classe o treballs d’encàrrec que després li retornaven.

Va col·laborar a les revistes Journal des Dames et des Modes, Revue des Elégances Feminines i altres. A més de la moda contemporània, Smith es va interessar sempre pels vestits i indumentàries regionals i històriques. Potser aconsellat pel seu amic Pijoan, a la seva arribada a Nova York va presentar un projecte a la Hispanic Society d’un llibre il·lustrat que mai va arribar a publicar-se 3.

Amb aquest fi, Smith va portar des d’Espanya una carpeta amb dibuixos de vestits datats a Madrid, Sos i Sevilla el 1918, mesos abans del seu viatge a Nova York, on ja data dibuixos de febrer de 1919. Segons el seu germà Paco, Ismael va intentar l’èxit al món de la moda americana i va arribar a tenir una entrevista amb la directora de “Vogue” que li va donar determinades instruccions per a les seves il·lustracions que ell no va acceptar, ja que tenia un caràcter molt encegat i intransigent en qüestions artístiques.

A París A París, explicava el germà que Ismael es va gastar la beca ben aviat comprantse vestits i corbates i no privant-se de res a la gran ciutat. Quan va arribar Paco, es van haver de traslladar a una pensió més modesta i compartir casa amb el també jove escultor José de Creeft. Paco Smith explicava extraordinaris acudits de Creeft, que va ser en la seva joventut un tipus exemplar de la bohèmia de l’artista sense diners. Després, de Creeft triomfaria a Nova York amb la seva escultura monumental Alice in Wonderland del Central Park, però malgrat viure a la mateixa ciutat, mai van tornar-se a trobar els dos vells amics del París bohemi. Però un dia el burleta Paco li va telefonar des d’Irvington i quan li va anunciar que era una trucada del prefecte de París, de Creeft va 14

• Retrat d’Eugeni d’Ors,

ca. 1911. Oli sobre cartró.

reconèixer immediatament Paco Smith pel record d’una còmica aventura que té quelcom a veure amb l’estranya manera de guanyar-se la vida robant gossets de luxe als passejos parisencs. A París es veien amb amics de Barcelona com Alfons Maseras, Junoy, d’Ors, Néstor de la Torre, Marià Andreu, Zuloaga, Manolo Hugué, Picasso, etc. Assisteix als concerts i especialment li interessa el món del ballet. Diaghilev, Stravinsky i Nijinsky estan en auge trencant motlles. El món artístic bull en mil direccions. Ismael treballa i es diverteix, concursa en nombroses exposicions (18 segons les seves referències) i fixa les seves observacions i visions del carrer parisenc en apunts expressionistes de traç fort i segur, de vegades acolorits amb encertats tocs d’aquarel·la. L’any 1911 és especialment prolífic en aquestes notes de caminar i veure: personatges de circ, pidolaires, verdulaires barallant-se, prostitutes de la nit i enormes, estranyes, imposants dones flamenques embolcallades amb els seus mantons 15

de Manila; també, nus de traç suau i segur, anunciant una dedicació de per vida a un tema que semblava que no el cansava mai.

Dos Estils En aquest tema s’adverteixen ben aviat els dos pols oposats que pugnaven al seu esperit i que alternaven sense mostrar un predomini fins als anys americans, on s’aprecia que ha triomfat una manera i s’ha arraconat l’altra, que només reapareix de forma molt esporàdica. Em refereixo a la coexistència d’un estil expressionista de traç gruixut i ràpid i taques de color viu, amb un altre de línia estilitzada i sense ombrejat, on el color està aplicat buscant la major suavitat i claredat de tons. Els models també es corresponen amb els diferents estils. En el primer són personatges del carrer, de vegades vulgars i obesos. En el segon només admet cossos perfectes i joves, models femenins que aspiren a una idealització de la bellesa. La dualitat s’aprecia especialment a partir de 1914 amb una aquarel·la d’una ballarina surant entre núvol i onades que ja pertany a l’estil Art Deco. És obvi que Ismael Smith va viure intensament a Barcelona l’experiència de l’estètica modernista i després va recollir influències d’artistes tan diversos com poden ser-ho Munch, Bourdelle, Kirchner, Egon Schiele, Picasso i Van Dongen. Aquests anys parisencs, Ismael Smith lluita per la definició de la seva personalitat i sembla dubtar entre diversos camins, però descarta decididament el cubista.

Diversos dibuixos signats que es conserven d’aquest estil fan evident que el va assajar amb personalitat però sense continuïtat.

La seva vocació d’escultor de la forma humana en la seva expressió més concreta –com ho és el retrat, en els dominis del qual s’havia introduït amb gran èxit en els seus anys barcelonins i que continuaria després (els retrats de Prat de la Riba, Enric Granados i Cambó es compten entre el millor)– l’impulsava a la recerca de la personalitat pel camí de l’expressionisme. Era en aquest sentit un escultor expressionista que tendia més a les formes radicals dels expressionistes alemanys que a les formes clàssiques de la generació anterior de Rodin i Bourdelle, encara que tingués alguns dèbits amb aquests a causa de l’aprenentatge a les escoles per ells influïdes.

Evidentment, no era un seguidor de Maillol i en això raïa la seva raresa a la nòmina de l’escultura catalana de l’època, tan monocord en la seva adscripció al neoclassicisme mediterrani de Casanovas i Clarà. Ja es veia, 16

• Manola,

1901-1908.

Porcellana.

fins i tot en la temàtica, que Smith era una altra cosa. Segons les fotografies i negatius que guardava, Smith devia haver fet a París prop de cinquanta escultures entre figures petites, bustos, nus i parelles, alternant també sengles estils.

Malgrat l’entusiasta patrocini de d’Ors ara es veu clar que el seu art s’apartava dels senders purs del Noucentisme, tot i que resti inscrit en els límits més amplis de la plàstica modernista europea que va des de la Secessió austríaca (1890) al final de l’Art Deco nord-americà (1940).

L’antinòmia esmentada s’aprecia també als gravats, on veiem que alguns reflecteixen el primer estil de línia en el primer estadi, per després deixar pas a un major i més lliure entrecreuat de línies i afegits d’ombres. Potser 17

el més profitós i concret dels anys parisencs de Smith va ser el seu progrés en la tècnica del gravat 4.

Temes Entre 1911 i 1918, és a dir, abans del seu salt a Amèrica, va fer més de trenta planxes amb temes de modes, Andalusia, Festa de Braus i Nus. L’impuls arriba com a mínim fins 1923, any en què signa i data una parella de nus en un camp erm d’estrany dramatisme titulada Love is the life of man. L’obra total gravada de Smith comprèn setanta-sis planxes, setze litografies i algunes xilografies. El British Museum posseeix una col·lecció de cinquanta aiguaforts i una litografia realitzats fins 1923, que és quan el seu autor va enviar el lot que havia estat prèviament acceptat i que he pogut veure en una recent visita a Londres. Predominen els motius taurins i de flamenc i camp andalús. L’artista havia estat amb la seva mare i la seva germana una llarga temporada a Sevilla el 1918, i abans el 1916 i potser el 1917. Allà data nombrosos dibuixos preparatoris de litografies on apareixen per primer cop temes narratius amb gitanos i bailaoras que es mostren nues de cintura cap amunt. Sembla que allà va aprendre una mica de ball flamenc amb la seva germana Ana María i Paco referia que en efecte va actuar en una funció benèfica de la societat novaiorquesa al poc d’arribar a Nova York. Els temes flamencs i taurins els va conrear molt des de la seva època barcelonina.

Els temes de modes i escenes espanyoles desapareixen definitivament a Amèrica cap a 1922, substituïts per uns altres motius on el sentit ja no és tan evident i representatiu. Sorgeixen imatges bíbliques i un nou interès en temes eròtics.

Erotisme i Sexualitat La parella nua al camp i una sèrie sobre Crist i Moisès emergeixen en la perspectiva del gravador presentant problemes d’interpretació que poden tenir la clau en la seva complexa personalitat psicològica i sexual. En una sèrie de gravats de parelles es reitera una constant en la figuració de Smith des dels seus dibuixos per a les revistes festives: la dona és l’agressora, l’home manté una actitud d’espera gairebé dubitativa sobre el que ha de 18

• Prostitutes amb mantells, 1911.

Aquarel·la sobre paper. MAC. Donació Enrique García-Herraiz en memòria de Paco Smith.

fer. En un gravat de París la dona apareix estirada sobre l’home que no l’abraça. En els de mitjans anys vint a Nova York, l’home nu sembla espantat de l’atac sexual de la dona, que es mostra expressiva i seductora.

En opinió d’un amic que el va tractar en la seva època de l’hospital, Ismael era probablement verge, tot i que tenia una extraordinària fantasia en temes eròtics. Paco més aviat donava a entendre que era un homosexual reprimit.

Mai se li van conèixer amics ni amigues d’intimitat. Els seus estudis i acadèmies de nus eren habitualment femenins, en ocasions amb evident sobrecàrrega eròtica. L’home nu apareix sempre en companyia de la dona, però excepcionalment va fer alguns dibuixos a llapis mostrant únicament nus masculins. A més, tot i que tenia rareses com afaitar-se el pèl de tot el cos i posar-se cremes rouge per la cara, el seu aspecte i les seves maneres 19

• Hormigón, 1919. Aiguafort colorat amb aquarel·la.

no reflectien els d’un home amanerat. Havia tingut sempre una forta relació afectiva amb la seva mare i la seva germana. “Amb les dones mai hi he tingut res a veure –escriu en anglès en una carta a una senyora amiga des de l’hospital– perquè no ho necessitava, ja que vaig rebre tot l’amor possible de la meva mare i la meva germana”. En una ocasió, en un gravat important realitzat als Estats Units, tracta de l’amor entre dos hermafrodites, un tema que també havia fascinat el seu amic i company expositor de Barcelona, Néstor Fernández de la Torre, qui al peu d’un gravat de bailaoras flamenques, de clares concomitàncies amb l’art i l’esperit de Smith, li escriu una expressiva dedicatòria d’amic.

20

Retrats En tres gravats de personatges bíblics (dos de Crist i un de Moisès), de 1924-25, encerta a reflectir la superioritat d’esperit i individualitat del model, plasmat amb senzillesa de línies i sentit de monumentalitat que delaten l’escultor amb el virtuosisme que desplega en la representació de túniques.

Als rostres d’aquestes figures religioses es percep la recerca d’un model idealitzat de natura divina. Ismael Smith repeteix molt, en esbossos i dibuixos acabats de diverses èpoques, aquesta investigació o aproximació al personatge de categoria superior o paradigma de virtuts objecte de la seva admiració. Són particularment interessants els que va dedicar, probablement posant en viu a Madrid el 1918, al seu antic amic Francesc Cambó, que serviran per al bust famós conegut avui només per fotografies i que es va destruir durant la guerra civil. El 1943, inesperadament torna al cap de Cambó en versions idealitzades de les seves aquilines faccions, on el representa amb expressió assossegada, i fins i tot dolça, i amb una toga que deixa el coll nu a la romana. Cambó va morir el 1974.

Uns altres caps que dibuixa molt són els de Prat de la Riba i, ja a Amèrica, la del president Franklin Delano Roosevelt. A Enric Granados li havia fet un bust juvenil a París o Barcelona, conegut per fotografia, i que es va exposar a Nova York el 1920. No podia haver-lo fet allà, perquè era anterior a la seva tràgica mort al mar tornant de Nova York el 1917. Li havia fet també una mascareta que avui es pot veure a la Hispanic Society novaiorquesa, que Ismael ja devia portar amb ell d’Espanya, atès que existeix una carta de 13 d’agost de 1919, on el president de la Societat Hispànica, Archer Huntington, acusa rebut de la màscara del compositor i una altra, de 6 de setembre del mateix any, comunicant-li l’acceptació oficial de la mateixa per a la col·lecció. En dibuixos a llapis i tinta, Smith sondeja en els trets de l’amic admirat, donant una varietat de versions totes elles fascinadores.

En una altra vena de personatges aquesta faceta mostra la seva riquesa en les traces que queden de la seva obsessió d’arribar a una representació el més cabal possible del cap de Don Quixot i d’un home al qual presenta de perfil amb barba i llargs cabells que probablement volia representar Déu. A Don Quixot l’havien esculpit en dues versions (París) que es guarden avui al Museu d’Art de Catalunya, amb policromat d’Ignacio Zuloaga, que Paco Smith va donar amb altres obres el 1955. El germà volia sufragar la fosa de 21

vàries escultures, però el treball no es va arribar a realitzar i les peces originals en argila van continuar emmagatzemades sense exhibir-se ni fondre’s mai.

L’amistat amb el pintor basc sorgiria al caliu de les tertúlies de cafè del Lyon D’Or a la Barcelona de la primera dècada del segle, descrit per Josep Maria Junoy a “El nostre Lyon D’Or” (Destino, 5 de febrer, 1955). Junoy menciona extensament el seu amic Smith en un repàs colorista dels contertulians del cafè: “Havia enviat a l’Exposició Municipal de Belles Arts un discutidíssim grup escultòric “pour épater le bourgeois”, modelat en guix, que Ignacio Zuloaga, ni més ni menys, va policromar de la seva pròpia mà...”. Després es veurien a Nova York, freqüentant la casa dels Smith durant els seus viatges als Estats Units per a les seves exposicions. En una fotografia que li dedica l’anomena “el meu estimat amic i admirat artista”.

Paco també recordava Zuloaga des de París, on anava a l’estudi d’Ismael i “pintava” les seves escultures.

Els seus dibuixos de la figura de Jesús (o Déu) dels anys quaranta són citats de passada en una crònica de Carlos Sentís on recorda una visita efectuada el 1948 a la mansió dels Smith a Irvington (que el cronista situa a Long Island en lloc de la riba del riu Hudson): “A l’àmplia propietat cadascun dels germans es lliurava a les seves afeccions o manies: Isaac jugava a la borsa i estava les nits pendent de la Borsa de Londres per operar en el desfasament amb la de Nova York; Ismael pintava en totes les mides només dos models: Jesucrist i Don Quixot; un altre germà es dedicava a col·leccionar paons reials...” (C. Sentís, “El dòlar i el seu pare”. El Correo Catalán, 9 de maig de 1971). He vist dibuixos, però només una pintura d’aquests temes.

El Museu d’Art Modern de Barcelona –actualment MNAC- en posseeix diversos: dos paisatges urbans novaiorquesos mostrant vistes des de casa seva a Riverside Drive amb el riu Hudson al fons i un retrat de la mare.

La Pintura La pintura d’Ismael és una matèria apart i misteriosa per la raó principal que s’ignora la localització de la majoria dels seus quadres. L’arxiu de la Fundació Amatller en conserva una dotzena de fotografies; a la casa de Smith hi havia també fotografies petitetes de pintures amb motius de la recol·lecció agrícola i de fruits i grups al·legòrics on una jove porta la barretina catalana. Son de 1931, any de la República Espanyola, i semblen inspirades 22

• La bevedora d’absenta,

1911.Tinta sobre paper.

MAC. Donació Enrique García-Herraiz en memòria de Paco Smith.

en alguna idea commemorativa del nou règim (se’n conserva una postal signada per Ismael datada a Pollença el 1931). També dones nues de mig cos amb les boquetes pintades de carmí. Es conserven tres retrats a l’oli a París, executats en petits cartrons, magnífics per la tècnica i l’expressió, representant Marià Andreu, d’Ors i el seu propi germà Francesc.

1914. Londres. Espanya.

Si no espectacular a l’estil de Picasso, el pas de Smith per París pot considerarse positiu i d’avançament. Va participar en vàries exposicions importants com el Salon des Indépendents, el Salon National des Beaux-Arts, i el 23

d’Autonne. Va aprendre i va perfeccionar la seva tècnica de gravat, i va concórrer a exposicions de vàlua, però la guerra del catorze el treu de París i el porta a Alemanya en companyia d’una dama espanyola que li havia encarregat una escultura del Kàiser Guillem. La guerra esclata en arribar a la ignorada ciutat germànica i la dama es desplaça a Espanya amb la seva família en companyia de Smith. En efecte, Ismael anota, en una de les seves pàgines d’inventari de la seva vida artística ja esmentades el següent: “Casernes de Numància – Cambra de Banderes – Escultura de Guillem d’Alemanya 1918” (sic). Havia estat seleccionat el 1914 per a l’Exposició Antològica de l’Art Espanyol Modern a Brighton i Londres (Galeries Grafton), important mostra on participava el ple dels artistes espanyols de l’època, des de Romero de Torres a Aniceto Marinas. Hi va concórrer com a gravador i escultor.

La revista d’art The Connoisseur (núm. 40, 1914, Pàg. 174), a la seva secció “Current Art News”, recollia una crítica d’aquesta exposició patrocinada per l’Ambaixada d’Espanya, de la qual Smith conservava el ben editat catàleg. El crític –després d’observar que gairebé no s’adverteix la nacionalitat dels quadres exhibits, ja que segueixen la tendència cosmopolita de l’art modern– només anomena quatre artistes, tres d’ells no moderns representats per obres manllevades de col·leccions britàniques. Fortuny, Domingo i un a qui ja qualificava de “més modern en sentiment”, Ignacio Zuloaga, a qui troba afinitats amb Whistler per la seva comuna font d’inspiració en Velázquez. Però sorprenentment, tenint present el gran nombre d’obres i artistes representats en aquesta exposició, destaca al final de la crònica dos aiguaforts de braus d’Ismael Smith, que diu que són dels més originals de la mostra. El crític està al·ludint evidentment al gran gravat de Smith Reattacking i al d’igual mida, però horitzontal, titulat Flirting. “Els temes són repulsius –diu l’anònim crític–, ja que en tots dos casos el brau està representat esbudellant el cavall del picador que el munta. Però és tal el sentiment decoratiu de la seva línia que l’espectador gairebé ni se sent afectat per la força i el moviment expressat amb sentiment rítmic”. Cal dir que en una sala contigua Mariano Benlliure presentava la seva famosa escultura “La primera vara” i Aniceto Marinas, el model en bronze de l’estàtua de Velázquez del Museu del Prado. Néstor Fernández de la Torre figurava al costat del seu amic Smith amb dos gravats de danses andaluses.

Una altra revista, The Queen, sota la firma de Randall Davis, va publicar, el 31 d’octubre d’aquell any, una altra breu crítica de l’exposició a la seva 24

• Retrat de dona jove, ca. 1915.

Llapis sobre paper.

MAC. Donació Enrique GarcíaHerraiz en memòria de Paco Smith.

arribada a Londres. Aquí, l’artista que es destaca i l’únic que s’esmenta és Ismael Smith a qui es qualifica de “Remarkable Genius” i es torna a cridar l’atenció sobre els grans gravats de curses de braus “plens d’estranya força i imaginació”.

Els diaris espanyols, ja no només els catalans, s’ocupaven amb freqüència de la seva obra i publiquen reproduccions. Afortunadament el zel de l’artista mateix per seguir la marxa de la seva carrera el feia anotar tota línia impresa que apareixia sobre ell i així els seus papers constitueixen la millor referència per traçar la seva biografia. En aquests anys, esmenta articles o il·lustracions a La Actualidad, El Poble Català, La Veu de Catalunya, Mundial de París, Journal de Neully, La Revue de Beaux Arts, Revue des Elegances Femenines, Gil 25

Blas, Picarol, Messidor de Barcelona i El Fígaro de Madrid, que en el seu número del 10 de setembre de 1918 publica un article de Rafael Marquina amb reproducció d’un dibuix representant Cambó. Miguel Utrillo, Raimon Casellas, Eugeni d’Ors, Josep Maria Roviralta, Alfons Maseras i Josep Junoy, segons el mateix Smith, eren els autors que van escriure sobre ell.

De 1914 a 1918 –segons les anotacions del mateix Smith– va ser professor de dibuix al Col·legi de les Dominiques, al barri d’Horta (Barcelona). El 1917, signa diverses aquarel·les d’exquisit color donant al dors una adreça de Londres, on ja vivien els seus tres germans barons. Són projectes per a invitacions a un ball benèfic relacionat amb víctimes de la guerra europea.

Es fotografia amb bombí i bastó, davant d’un cartell del centre de Londres. És encara, en el seu posat i expressió, un home decidit a conquerir la glòria.

A les il·lustracions s’hi havia encaminat pels viaranys del postmodernisme amb un fort sentit decorativista on ocells i ornaments florals es combinen amb la figura femenina. Un art que tothom podia reconèixer com de gran bellesa i mèrit, però que no interessava a les galeries d’avantguarda. El 1917 realitza el retrat escultòric de Prat de la Riba i el 1918 l’excepcional cap de Cambó (La Nova Revista, Vol. I, 1922, núm. 4). També aquest any exposa a Madrid la Salomé, extraordinària obra del modernisme espanyol probablement desapareguda.

Nova York, 1919 Els germans Smith, que havien traslladat el seu centre d’operacions comercials de París a Londres durant la guerra europea, decideixen seguir al gran, Pedro Juan, i salten a Nova York el 1918. El pare d’Ismael, Victoriano Smith, havia mort d’una pulmonia contreta el dia en què es coneix a Barcelona la catàstrofe de la pèrdua de Cuba (1898), ja que havia estat deambulant tot el dia atabalat per la seva ruïna en fer fallida societats on tenia invertits els seus diners. La mare, donya Mónica Mari, la germana Ana María i Ismael mateix segueixen el clan familiar a finals del mateix any 1918. Smith es troba ja a Nova York el gener de 1919, atès que consta que escriu a Mr. Huntington, president de la Hispanic Society, demanant-li una cita. El seu amic Ventosa i Calvell, aleshores Comissari d’Abastaments i Transports, li havia donat una carta de presentació per a Mr. Huntington i la Casa Reial n’hi proporciona una altra per a l’ambaixador a Washington, don Juan Riaño.

26

• Bust d’Enric Granados,

ca. 1914-1916.

Smith i La Hispanic Society Smith, sens dubte alliçonat per l’èxit de Sorolla a la Hispanic Society i aconsellat per Pijoan, que ja estava en universitats properes, prova d’obtenir el suport d’Archer M. Huntington. Li regala la màscara de Granados i diversos dibuixos i ex-libris, però les seves propostes de fer un llibre amb dibuixos de vestits històrics espanyols i altres projectes no són acceptats.

Ismael fa els ex-libris de la mare de Huntington –A.D.H– i del germà del fundador Archer, Henry Edward Huntington.

Cal pensar que els Huntington, que sembla que van visitar els Smith a la seva casa de Manhattan, al 173 Riverside Drive, van ajudar socialment la 27

família i van proporcionar a Ismael clients per a ex-libris. Ismael manté correspondència amb Huntington fins 1926, però sempre és Smith qui ofereix i Huntington qui agraeix o declina amb cortesia. El bust de Milà i Fontanals que figura avui instal·lat a la sala de la Biblioteca de la Societat, va ser adquirit el 1922 prèvia autorització de l’Institut d’Estudis Catalans per al qual va ser fos l’original, encara que a un eventual rebuig sembla referir-se d’Ors en el seu article de retrobament amb Smith publicat a Blanco y Negro el 10 d’octubre de 1926, que més tard citem extensament. És evident que Ismael Smith va tenir sempre gran afecte i admiració per l’obra cultural de la Societat Hispànica novaiorquesa. (Allà es va celebrar el 1986 la primera exposició retrospectiva sobre l’art d’Ismael Smith organitzada per Manuel J. Borja Villel i qui subscriu).

Ismael Smith s’apresta, amb la seva típica diligència, a la conquesta de Nova York. “S’apuntava a tot”, deia el seu germà. Es va fer paper d’escriure amb una capçalera il·lustrada on es titulava “señor Ismael Smith, New York City. Member of the American Book Plate Society. The American Numismatic Society, New York. League of the American Artists, Inc., New

• Ex-libris de Michel Fokine, ca. 1919. Imprès sobre paper. MAC. Donació Enrique García-Herraiz en memòria de Paco Smith.

28

• Ex-libris de Dorothy Harris, ca. 1919. Imprès sobre paper. MAC. Donació Enrique García-Herraiz en memòria de Paco Smith.

York. The American Federation of Arts. Washington, D. C., Instituto de las Españas, Columbia University, New York, Sagalmundi Club, New York.

Art Alliance of America. Society of Independent Artists, New York, EtchingsEx-Libris-Portraits-Sculptor Paris and Barcelona. 260 Riverside Drive, New York”, acabat amb els telèfons de casa i de l’estudi.

En els primers temps compartia un estudi a Brooklyn (246 Fulton Street) amb un escultor francès de noble origen rus –Leslie de Vergennes– que, segons recordava el germà Paco, havia esculpit els lleons de la façana de la Biblioteca Pública de Nova York. Assistia a acadèmies per copiar models o els contractava independentment. Vivia amb la família i no tenia problemes de diners. Els seus germans (Pedro Juan, Isaac y Paco) progressaven en els seus diversos negocis i, tot i que vivien en un món aliè al d’Ismael, el van ajudar proporcionant-li clients per als ex-libris, sobretot Isaac, que, segons Paco, tenia bones amistats jueves.

Els Ex-libris Els ex-libris devien ocupar bona part de la seva activitat en aquests primers anys decisius. Venia de Barcelona amb el triomf recent que li havien encarregat dos models per al mateix Rei Alfons XIII. Els cobrava segons les possibilitats dels clients. Segons referia Paco Smith als rics els cobrava com a rics i als pobres no res. L’ambaixador español Juan Riaño i Gayangos li va abonar cent dòlars per l’original i un determinat nombre d’exemplars impresos. Molts eren de personalitats famoses i amics de la seva joventut a Barcelona i París: Isaac Albéniz, Enric Granados, Tórtola Valencia, Fokine, Enrich Ràfols, Vicente Blasco Ibáñez, Gustavo Pittaluga, etc.

Alhora que produïa nous gravats d’ex-libris, mantenia una intensa correspondència amb societats d’ex-libristes i col·leccionistes de tot el món. Aviat es preocuparia d’oferir col·leccions dels seus a museus americans, que els accepten reconeixent el seu valor i originalitat. Consta que en va enviar 39 al Cleveland Art Museum dels quals n’hi van acceptar 24 i van remetre els 15 restants a la Universidad Western Reserve per estar repetits. Fins a la data he pogut localitzar 60 exemplars diferents. El 1923, l’American Bookplate Society li concedeix una menció a l’exposició d’aquell any. Sigui quin sigui el valor que es doni a l’ex-libris com a forma artística, cal reconèixer que Ismael Smith es va dedicar amb la major 29

honestedat fer de les seves creacions, en aquest camp, models de perfecció tècnica i rigor compositiu i, en el possible, històric 5.

Feia nombrosos estudis i esbossos a la recerca de l’expressió més d’acord amb la seva idea sense comptar gaire amb els gustos o instruccions de qui formulava l’encàrrec. El dibuix a tinta xinesa era uns sis cops més gran que l’imprès resultant.

Però la gran època de l’ex-libris ja havia passat a Europa, fins i tot quan floria a Espanya l’art d’Alexandre de Riquer, qui havia estat professor del mateix Smith. Els que va fer per a ell mateix o per als seus germans revelen dades biogràfiques o fantasies eròtiques molt típiques de la seva ambigua personalitat. En un d’ells, un jove nu, que se li assembla en el rostre, juga o fa l’amor amb un cigne com al mite de Leda. Un fort neomodernisme decorativista i gòtic, amb figures lànguides de cavallers i dames amoroses, són la tònica d’un conjunt gens homogeni, sinó ple de varietat i sorpreses.

Evidentment, Ismael se sentia a gust conreant aquest art per al qual es presentava el seu esperit laboriós i la seva afecció pel detall ornamental ja demostrada en els seus figurins de modes 6.

Exposicions a Amèrica El 1919 ja figurava amb obres, principalment gravats, a les exposicions de la National Academy of Design i la Society of Independent Artits, ambdues a Nova York, i característiques del tipus antic d’Acadèmia d’Art contra el qual s’havien rebel·lat els artistes que fundaren l’Association of American Painters and Sculptors el 1911, organitzadora de la històrica exposició “New York Armony Show” de 1913.

Un article, escrit amb gran afecte per la seva persona pel doctor Luis Pardo a la revista novaiorquesa La Tribuna de 17 d’abril de 1920 (fundada el 1918 per Rubén Darío), ens situa en el medi ambient en què es desenvolupen les primeres passes del nouvingut, ben allunyades d’on fluïa l’art significatiu del moment a Nova York: “Entre la fullaraca dispersa a les parets de l’Exposició de la societat d’Artistes Independents que acaba d’efectuar-se en aquesta ciutat, els veritables connoisseurs van poder descobrir al fons de la petita sala marcada amb la lletra S dos marcs que tancaven cadascun 30

d’ells un grup d’aiguaforts i litografies d’assumptes espanyols. En elles s’advertia l’estranya signatura “Señor Ismael Smith”. La gent es demanava Qui és l’artista que duu aquest nom, meitat israelita, meitat anglès, precedit de la paraula Señor?”

Després de ponderar els seus aiguaforts i litografies i adonar-se que eren de les poques obres venudes a l’exposició, el text lloa l’escultura del bust d’Enric Granados i fa unes consideracions que val la pena reproduir perquè devien, lògicament, reflectir les idees de l’artista, inspirador amistós de la crònica: “Però on la personalitat de l’artista apareix amb tota la seva interessant genialitat és a les creacions originals. Les marca el vigor, el realisme i el sentiment decoratiu. Ismael pensa que la pintura, l’escultura, les arts plàstiques en general, han de ser eminentment decoratives”. I més endavant, com si transcrigués la conversa: “Ismael és un interessant espanyol.

Ho és per naturalesa. Tot i que ha resistit i treballat principalment a París, la seva obra revela (...) la influència dels francesos principalment Desbois, Bartholomé i naturalment Rodin, el seu esperit és indubtablement hispànic.

Confessa que no va conèixer tot Espanya, sinó més tard, quan ja era artista reconegut...” Cal fer notar també que la crònica informa que “l’artista és un enamorat del ball espanyol, mil vegades més vigorós que el francès o el rus, i tan plàstic com un esport hel·lènic”. L’article s’il·lustrava amb una figura de ceràmica titulada “Manola danzante” i un dibuix a ploma, retrat de José Pinazo, tocat amb un gran xamberg.

L’any 1920 –probablement mitjançant Pijoan– Smith envia cinc gravats a la Canadian National Exhibition de Toronto. Es conserva el catàleg, on del número 332 al 336 es relacionen els títols: Viva tu madre, Chulaperías, A young Lady, Another Party in Sevilla. Edward Hopper, l’artista novaiorquès que trigaria alguns anys a triomfar plenament, hi concorreria amb quatre gravats, un d’ells per cert de tema taurí.

Després, el 1922, participa en la National Arts Club Galleries (amb esbossos d’escultures) 7, en el Print Club de Filadelfia, en la Society of Etchers i a partir d’aleshores, segons el compte del mateix Smith, en l’Art Institute of Chicago; Society of Etchers (abril 1920); National Academy of Desing, de 1919 a 1924 i el 1937; The Pennsylvania Academy of Fine Arts, de 1921 a 1926; The Society of Independent Artists de Nova York, de 1919 a 1924 i el 1937; The Brooklyn Society of Etchers, el 1923 (amb Zuloaga i Picasso a la secció espanyola com apuntava orgullós el mateix Smith) i en totes les 31

exposicions anuals d’aquesta Societat fins 1926; The Búfalo fine Art Academy i Albright Gallery, el 1923; The Living American Etchers, de 1923 a 1925; The Art Association of Newport, 1924; The Print Makers Society of California, L.A. 1921. En totes aquestes exposicions Smith hi participa amb gravats, litografies, ex-libris i alguna vegada amb dibuixos i aquarel·les. A la Brown Robertson Galleries, hi devia poder exposar l’1 de febrer de 1921 8.

La seva relació amistosa amb l’important crític i escriptor d’art Walter Pach està documentada per vàries cartes escrites per Pach, en un molt bon espanyol, des de 1921 9. Pach havia estat, el 1913, un dels principals organitzadors de l’Armony Show. No hem localitzat cap escrit del crític sobre l’artista espanyol, que li agraeix per carta el 1950 la seva assistència al funeral de la seva muller.

Escultura a Amèrica L’activitat com a escultor de Smith sembla patir un descens considerable a Amèrica. No sorgeixen obres noves i s’inclina cap al medallisme, potser per derivació de l’ex-librisme i els treballs gràfics de portades de revistes com la del Boletín de la Cámara Española del Comercio de Nueva York i una altra, molt elaborada, per a una cartilla escolar, amb un dibuix de Cervantes basat en el quadre de Jáuregui la reproducció del qual obté de la Hispanic Society. Fa una medalla per al nou Institut de les Espanyes de la Universitat de Columbia i deixa sense fondre –sembla– les plaques d’escaiola per a medallons de l’American Red Cross, el New York Athletic Club i un projecte de medalla amb la inscripció: “The Isaac Smith Prize” amb un Quixot en cavalcadura i vàries de tipus testimonial o commemoratiu sobre temes hispànics i americans. Destaca una placa gran, signada amb grans caràcters, de Don Quixot amb una gran espasa i llegenda circular amb les: “I am valiant, courageus, liberal, wellmannered, generous, gentle, bold, mild, patient, año 1605”.

Per fi, el 1923, sembla que es presenta una oportunitat d’escometre un treball seriós d’escultura. Un jesuïta espanyol, el Pare José María de Isasi, el posa en contacte amb els Pares Carmelites Descalços de Washington, D.C. que li encarreguen una estàtua de Santa Teresa de Lisieux per a la seva església. A més, es farien vàries còpies de la figura i una edició a escala 32

• Retrat de Francesc Smith, 1921. Litografia.

MAC. Donació Enrique García-Herraiz en memòria de Paco Smith.

reduïda per al comerç d’imatges religioses. Ismael devia escometre aquest encàrrec amb gran entusiasme, atès que resten moltes fotografies mostrant vàries fases de la seva realització, amb l’escultor somrient a un costat de l’obra. El resultat final, on intervé un nou procés de cuita del model original, no sembla satisfer ningú i el Pare Isasi es lamenta que s’hagin venut molt poques imatges, ja que l’artista tenia dret a cobrar una quantitat proporcional del preu de les vendes. Si com a negoci, al qual al·ludia el seu germà Paco jocosament, va resultar un desgast, artísticament també assoleix cotes més aviat baixes. Ismael es va haver de cenyir a un model que el constrenyia en la seva creativitat i així li va sortir una santeta ben col·locada en el seu breu pedestal amb el nom tan cursi de Little Flower. Tanmateix, caldria veure al natural aquesta imatge, avui desapareguda de la seva instal·lació original a Washington, per emetre un judici més fundat que el que es basa 33

en les fotografies conservades 10. En una d’elles, que mostra l’escultura acabada abans del policromat, resulta molt més convincent. Una monja que havia vista aquesta “Santa Teresa” al Monestir Carmelita de Wheeling (West Virginia) els anys quaranta, la recordava com “pintada amb colors a l’estil espanyol” i potser no agradable per al gust americà 11.

1926, El Sagrat Cor de Barcelona i El Darrer Viatge a Espanya De l’altre encàrrec important d’estatuària religiosa existeixen confuses notícies. Es tractava evidentment d’un gran Crist del Cor de Jesús d’uns vuit peus d’alt que es destinava a algun lloc de Sud-Amèrica i que va encarregar un tal senyor Subirana de Barcelona. Es farien també, com amb la Santa Teresa, un bon nombre de reproduccions i s’exhibiria a l’Exposició Internacional de Barcelona.

Smith es va traslladar a Espanya, on va romandre des de 1926 fins 1931. A l’Arxiu Mas de l’Institut Amatller de Barcelona es conserven unes fotos d’aquest Crist del Sagrat Cor 12. Paco Smith recordava que no havia agradat a ningú, que li havia sortit massa “jueu” i amb la seva gràcia peculiar explicava rient que volien excomunicar el seu germà. L’estàtua es va destruir per evitar més despeses d’emmagatzemament al port de Barcelona on va quedar abandonada, després de dotze anys de no saber ningú què fer-ne.

Pel que es pot apreciar a les fotografies que Smith conservava d’aquesta escultura, abans del policromat, el seu autor va decidir –potser escarmentat pels resultats de la seva fidelitat a l’encàrrec dels carmelites de Washington– trencar amb els models convencionals d’aquesta devoció dels jesuïtes i crear la seva pròpia versió del Crist del Sagrat Cor. Aquí, a Barcelona, Smith no tenia el Padre Isasi supervisant el treball i va poder finalitzar una imatge inspirada en les seves pròpies idees estètiques del Salvador, que ja havia tingut ocasió de concretar al seu “Messies” d’uns anys abans. En lloc del Crist triomfant, de resplendent bellesa, de les imatges que propagaven el culte del Sagrat Cor, Smith concep un home que sembla consumit pel dejuni i la meditació, d’ulls profunds i cabell llarg que després pintaria de negre intens, segons s’aprecia a la fotografia de l’Arxiu Mas. Barreja típica smithiana de modernisme i expressionisme, aquesta escultura de 1929 34

• Al·legories de la Uralita, 1916. Ciment.

recorda a Lehmbruch, l’escultor alemany de las figures allargades i de les obres del qual guardava Smith alguna fotografia.

El viatge a Espanya sorgeix l’estiu de 1926, l’acompanya Manuel Rocamora, pintor aficionat, gran amic de la família, visitant de Nova York, i famós per la seva col·lecció de vestits d’època que donaria a la ciutat formant el Museu de la Indumentària al Palau Montcada barceloní. Els Smith –la mare sobretot– van ajudar molt Rocamora en l’obtenció de vestits i sabates de valor històric per a la seva col·lecció. Des de Madrid Rocamora i Smith van escriure a la mare de Smith informant que havien vist l’excel·lent col·lecció d’art de Fèlix Boix, el Museu del Prado i l’Escorial. També van viatjar junts a París i Londres 13.

A Madrid, Ismael es va veure amb Eugeni d’Ors, que li va dedicar un brillant article a Blanco y Negro. D’Ors es confessa aquí antic admirador d’art de Smith i, en observar per la conversa la seva escassa dedicació actual a l’escultura, diu: “És llàstima, perquè aquest home tenia, i em figuro que encara té per a aquest art, condicions que no vacil·lo a qualificar de genials.

Potser esperava d’ell més que ningú avui al món, una solució al greu problema de l’estatuaficació noble de l’home modern, amb sentit estètic i bon gust, però alhora sense falsejar res, sense fer trampa, sense furtar les dificultats que presenta l’indumentària i els costums del nostre temps, sense vestir l’il·lustre enginyer amb una túnica ni despullar els ronyons a Ramón i Cajal (...) La potència d’estilització que ha tingut Smith sobre els detalls i modes contemporànies, en pocs certament, l’he conegut. La màgia característica, expressiva, vitalitzadora dels seu polze, en cap. L’opulent hispanòfil Mister Huntington va poder rebutjar l’escultura de Milà i Fontanals 35

que li va oferir Josep Pijoan, el nostre misteriós historiador de l’art. Però, en canvi, Francesc Cambó està entusiasmat amb el seu retrat, extraordinari realment…” Aquest text de d’Ors, potser mai abans reproduït, expressa amb sinceritat les esperances i expectació que els inicis genials de la carrera de Smith havien produït en el crític i que es confirmaven esplèndidament amb l’escultura del cèlebre polític català.

La “Ciència Mèdica” d’Ismael Smith No es pot precisar amb exactitud l’any en què comencen a exercir la seva tirania en la distribució del temps i en l’atenció de la seva ment les preocupacions i els escrits de caràcter científicomèdic. Nat sota el signe de càncer, semblava predestinat que la malaltia del segle li marqués el caràcter fins al punt de donar un rumb diferent a la seva existència i transformar la percepció d’ell mateix, ja que Ismael Smith es creia més un científic que un artista en el darrer quart de la seva existència. El cert és que el 1933 escriu una sèrie de cartes, en conservava còpies, a Francesc Macià, president de la Generalitat, al professor G. Jeannery de Burdeus, al doctor Goyanes, director de l’Institut del Càncer de Madrid i a J.F. de Cárdenas, ambaixador d’Espanya a Washington. A aquest darrer li escriu: “De tot aquest treball en el qual estic treballant el més difícil és la part de donar a conèixer el que els altres no han arribat a veure. I hi ha tants interessos creats en aquests instituts per les grans donacions, que no deixen parlar sobre el descobriment de la causa del càncer”.

Al doctor Marañón li escriu el 1935 una curiosa carta: “Espanya en aquests moments es podria posar al mapa científic com ho va estar el segle XV”.

En una carpeta té anotades totes les biografies i descobriments de savis hispanoàrabs. Després continua: “En aquests moment estic en comunicació amb el govern federal, un altre cop, ja que m’han suspès per uns tres anys per negociacions de venda del meu secret en les causes de les malalties modernes principalment el càncer i els tumors. Després amb aquestes informacions es descobreixen les causes de totes les altres malalties”. En un altre full solt escriu en anglès sobre el seu llibre The Prevention of Medical Disease. Ismael Smith assisteix ara a conferències mèdiques, seminaris, jornades científiques en els diversos instituts i universitats, principalment a la Facultat de Medicina de Fordham, regida pels jesuïtes. Escriu cents 36

• Contrato, 1919. Aiguafort. MAC. Donació Enrique García-Herraiz en memòria de Paco Smith.

de resums o copia sense parar llibres a les biblioteques. La seva lletra menuda, perfectament llegible, lletra de dibuixant, de vegades alterna un dibuix amb l’escriptura esbossant els rostres dels conferenciants i els doctors.

L’art ha passat a un segon pla. Als que li escriuen demanant-li ex-libris per intercanviar o interessant-se pels seus dibuixos els contesta displicent: “Ara m’ocupo d’altres matèries més serioses i no tinc temps per dibuixar”. El mateix any 1933, va intentar vendre el seu llibre sobre “la causa de les malalties” i va preparar un esborrany de carta per a la seva traducció en anglès, que també es conserva, on la barreja de llenguatge científic i col·loquial resulta gairebé còmica: “A les seves cartes no m’han dit si els interessa el descobriment de les causes dels molts càncers, si no els interessa, aleshores assumpte tancat, però diguin-m’ho per carta, però del president o en nom del Scientific Advisory Comitee, perquè la signatura del secretari 37

• Figurí de moda amb gran mantell, 1913.

Tinta i aquarel·la sobre paper. MAC. Donació Enrique García-Herraiz en memòria de Paco Smith.

jo no sé aquí als USA quin valor té...” “Estic fent un estudi de les diferents organitzacions de càncer i per això les seves cartes i les meves són per als meus estudis d’un gran valor. Per això, no suspenguin la meva correspondència”. “El doctor C. C. Little en nom d’American Society of the Control of Cancer m’ha ofert tenir un Comitè Científic amb químics per investigar els meus escrits, jo ho accepto si vostès accepten la meva primera carta, aleshores els jutges no serien ni de vostès ni dels que jo enviï, sinó imparcials en aquest. Sento que vostès barregin les cartes de joc en aquest assumpte”.

El 13 de desembre de 1938 envia una nota memoràndum per la qual veiem que ara ha tornat la seva atenció a Espanya per oferir els seus descobriments.

Anuncia l’enviament adjunt de formularis i records de càncer d’acord amb 38

les recomanacions de l’American College of Surgeons. “Vaig demanar això per a vostès per la qual cosa els ho envia un espanyol de Barcelona als grans nacionalistes espanyols, als creadors d’una Espanya per als espanyols”. En aquest curiós escrit Smith es mostra apassionat i una mica tossudament defensor “dels militars del mar i de la terra que estan sota les ordres superiors sanes d’ordre i res més… Però de l’espanyol ningú n’espera res de bo, és impressió de la llegenda negra, és a la ment de tots”. Després ofereix una llei “per a la protecció dels éssers, en els quals hi ha incloses totes les grans malalties com ho és el càncer i els tumors, el que diríem infeccions sense infecció, la ràbia, la lepra, refredats, influència, etc.” I continua desbarrant clarament, adduint que el comunisme és fruit d’una patologia mental: “Això és una revelació meva que les revolucions modernes són a base de sífilis i tuberculosi (…) Jo només espero que vostès em comprin aquest llibre en el qual seria el complet de la victòria…”

• El violoncel·lista, 1914.

Llapis sobre paper. MAC. Donació Enrique GarcíaHerraiz en memòria de Paco Smith.

39

• Nurse, ca. 1962.

Ceràmica esmaltada.

La Mare i Els Cinc Germans El context familiar juga sempre un paper important en l’equilibri emocional i en l’activitat vital d’Ismael. La família Smith primer es va instal·lar, després d’una breu estada al Carrer 42, en un bon pis de la zona residencial de Manhattan, que el anys vint era la part Oest –el West– de la ciutat a la riba del riu Hudson, on encara subsisteixen els jardins i el monument al General Grant. Aquí, al 173 de Riverside Drive, van viure els cinc germans i la mare passant els alegres anys vint i els de la depressió que a ells no els afectà tan negativament com a la gran massa del poble 14. En aquests anys els germans van adquirir nombroses peces d’art americà; seria el germà artista el que els guiés, tant per afecció i coneixement com per disposar de més temps lliure.

40

La crisi proporcionava grans oportunitats que els germans Smith aprofiten per formar una bona col·lecció, que més tard seria objecte de dissensions entre Paco i Ismael en quedar-se sols, després de la mort dels altres. Aquesta activitat col·leccionista relaciona Ismael amb José Lázaro Galdiano, entre altres espanyols que apareixen per Nova York. Lázaro, en una carta de 1942 escrita des de l’Hotel Pierre, esmenta que li encantaria tornar a la casa d’Irvington, que qualifica d’edèn. En una altra, encarrega a Ismael licitar per ell en una subhasta propera per una moneda de Carles II que li interessa.

L’anomena: “El meu estimat escultor”.

Vers 1941 es traslladen a aquesta gran mansió del riu Hudson que compren molt més barata del que estaven disposats a pagar i aviat s’hi instal·len amb gran estil, com expliquen a la tornada els amics de Catalunya que els visiten i que gaudeixen de la seva hospitalitat. La casa, amb pòrtic de grans columnes, disposava d’un gran jardí on els Smith van instal·lar grans estàtues, dos gladiadors del neoclassicisme francès, una arca renaixentista i una escultura americana Art Deco molt representativa que devia agradar molt a Ismael per la clara afinitat amb el seu art. Es tractava d’un brau miocènic de Paul Manship i cal presumir que fou Ismael qui descobrí l’extraordinària peça, que seria venuda la dècada de 1960. El nou ambient rural imposa un tipus de vida diferent amb la seva necessitat de transport amb automòbil o tren a la ciutat, on els germans, excepte Ismael, continuaven amb els seus negocis. Aquest experimenta un fogós entusiasme per la natura, que barreja i adapta a les seves creixents preocupacions sobre les causes de les malalties, i es recull cada cop més en ell mateix. “Sempre estava de gresca i res li semblava bé. La seva ocupació preferida era portar la contra. A més era molt tossut i no canviava d’opinió per res del món”. Així el pintava el seu germà Paco, poc abans de morir, afegint que la seva malaltia mental i les seves rareses procedien d’un tumor cerebral que va tenir de petit i que per això la mare sempre es cuidava més d’ell que dels altres.

El Científic a Irvington El 1940, Smith cancel·la el seu títol de soci del Club d’Art Sagalmundi manifestant en una carta que ho feia per ocupar-se ara d’investigacions científiques. Es relaciona molt amb el Consulat d’Espanya, on consta per cartes que tenia bona amistat amb el cònsul general Miguel Espinós, també català, amb qui compartia records comuns i enyorances barcelonines. Hi ha 41

indicis clars que Ismael tractava d’ajudar el govern de Franco amb informacions sobre presumptes complots internacionals comunistes. El 28 de juny de 1951 el seu germà Isaac mor de càncer a Barcelona, precipitant encara més la seva obsessió per aquesta malaltia. “A Nova York –explicava Paco Smith– no li sabien dictaminar el seu mal i va haver d’anar-se’n a Barcelona, on l’hi van diagnosticar en un no res. Ho sento, senyor Smith, li van dir. Té vostè càncer i no li resten tres mesos de vida, com així va succeir”. Aquí es va frustrar el retorn del clan Smith a Barcelona o a Sitges, ja que estaven en negociacions per adquirir Maricel, el palau de l’americà Deering, veí del famós Museu Cau Ferrat de Sitges.

A la gran mansió d’Irvington el seu art s’esllangueix i la seva passió per la ciència mèdica augmenta. La desaparició de la seva mare, del seu estimat germà Isaac, i de la seva germana Ana María –també artista, que va morir a Irvington el 1951– i del seu germà gran Pedro Juan –aquest en circumstàncies tràgiques, ja que mor d’un sobtat atac de cor en un hotel de San Francisco, sembla que víctima d’una vendetta d’un intermediari en un negoci de venda d’armament de l’exèrcit americà al govern de Perón– deixa els dos germans en situació molt inestable, ja vells i amb manies hipocondríaques, tot i que disposen d’una fortuna considerable incrementada amb les herències acumulades i els èxits de Paco a la borsa de Nova York. Aquest home, genial en el seu estil, inventor, amb patents, de plàstics i procediments d’estalvi de maquinària industrial, havia creat en el seu retir d’Irvington una granja d’animals i venia per correu faisans, conills, etc. Un ex-libris d’Ismael sembla inspirat en la tasca del germà, presentant una imatge arcàdica amb animals i nimfes. Ismael es fa naturista i nudista i comença a cridar l’atenció de les bones gents d’Irvington, que ja el tenien classificat com un tipus estrafolari, però inofensiu, encara que força impertinent. Va el dia de la inauguració del nou Museu Guggenheim el 1959 i davant la vista de les obres de Pollock, Kline i els abstractes americans en ple triomf, comença a cridar protestant contra l’art abstracte, demanant veure el director per manifestar-li la seva indignació per haver permès l’exposició. La seva actitud aïrada mobilitza el servei de seguretat que l’expulsa per força del Museu. Un s’imagina el petit i ja vell Ismael cridant indignat, barrejant els tres idiomes amb què es comunicava sense dominar mai l’anglès. Veritablement es podia considerar que la seva vida era un fracàs absolut. Ni el seu art havia triomfat ni els seus descobriments científics havien estat reconeguts. Tot jeia allà en una habitació, projectes de monuments que mai es farien, models de vestits per a dones ideals que no trobarien tallers per a la seva confecció, planxes de coure i acer, 42

gairebé sense usar, que ningú reclamava per a noves edicions, escaioles per a medalles que mai passarien al bronze permanent, fotografies i negatius que esperaven en va la carta d’un editor per a la seva publicació en un llibre que reivindiqués la seva obra. Quina tristesa Ismael Smith... i encara més trist i incomprensible… milers de pàgines acuradament classificades amb els seus estudis sobre les causes de les malalties, sobre l’assot de la humanitat, el càncer, estudis sobre els elements químics i les substàncies nocives per al cos i la ment. “Tumor formation continued alteration of tissue, equilibrium loss energy of growth of connective tissue. Proliferation of Epithelial element or carcinoma…” No li interessava a Amèrica, no li interessava a França, no li interessava a Espanya...

Internament a Bloomingdale El germà cedeix, per fi, a la pressió de l’ambient i a la seva pròpia por de compartir l’enorme casa amb un desequilibrat que l’havia amenaçat de mort. La policia rep denúncies sobre el comportament públic d’Ismael, que no s’està de rebre els convidats completament nu. Algú el va veure també masturbant-se davant de la nova piscina pública del poble 15.

El 1962, Ismael és reclòs per al seu millor tractament i aïllament a l’Hospital Psiquiàtric de Bloomingdale, a la veïna ciutat de White Plains a unes 10 milles de distància d’Irvington. Tenia aleshores setanta-sis anys i encara en viuria dotze més.

La decisió de Paco, de recloure el seu germà gran, succeí probablement com un mal menor dins d’una problemàtica que presentava símptomes d’agreujarse en tots els camps. Paco havia d’enfrontar les obligacions econòmiques de la família, ara reduïda a dos. Tot i que retirat prematurament del negocis mantenia una activa vida que es perllongaria amb bona salut fins complerts els noranta. La tensió en les seves inversions a la Borsa i els plets derivats de les herències sobrevingudes per les morts dels germans, ocupaven el seu temps alhora que la seva inquisitiva ment mantenia sempre un interès constant per la marxa del món i l’entorn social d’Irvington. Malgrat el seu bon caràcter, hom intueix que els germans Ismael i Paco havien arribat a una situació d’incompatibilitat extrema fent impossible la convivència. Ismael no es creia un home boig, sinó més aviat un incomprès, víctima de les forces concitades 43

de les institucions i les fundacions que, per interessos, li impedien la seva entrada en el cercle tancat dels poderosos centres mèdics i d’investigació del país. Després vindrien les denúncies a la policia d’Irvington.

Ismael no va acceptar el seu internament de bon grat i va culpar el seu germà d’apartar-lo de la propietat i privar-lo de llibertat i es va negar a rebre’l durant tres anys. Paco, puntualment cada setmana, conduïa el seu cotxe el dia prescrit de visita i l’esperava a la porta mentre que el matrimoni Knapp, o més habitualment l’esposa Elizabeth, entraven a l’hospital durant l’hora reglamentària. Un dia, Ismael va tenir una caiguda, sembla, motivada per una disputa amb un altre malalt i es va veure obligat a estar al llit. Ja aleshores va consentir a veure el seu germà que continuaria visitant-lo periòdicament fins a la seva mort.

Des de l’hospital, la seva activitat epistolar no decau i es mostra interessat en les notícies internacionals, en la ciència, que ara és la seva preocupació dominant, ja que de la teoria sembla haver passat a la pràctica, aconsellant als interns en les seves dolences. És indubtable que Ismael Smith va aprendre molt en els seus anys de lectura de llibre de medicina i d’assistència a conferències. Per exemple, en matèria de dietes i composició química dels aliments, anotava i resumia constantment i no és estrany que arribés a poder emetre opinions vàlides. Ja el 1956, en una carta que adreça a Pau Casals i de la qual es conserva còpia, li aconsella un pla complet per a una malaltia que no esmenta i de la qual diu: “jo, des de 1935, pateixo aquesta dolença, calamitats orgàniques complicades per uns virus (...) N’he tingut tants, que la meva experiència és molt correcta per adonar-me de la situació, si l’aturada és completa, és i són doloroses per no tenir circulació, cal aprendre a bufar, que l’aire surti, netejar l’estómac de menjars, gasos (...) Closca Sagrada, EnoSalts. No respirar per uns segons, copejar-se el cor”. Després d’indicar-li una dieta de fruites i herbes, li diu: “pregunteu al vostre metge i que m’escrigui” i li ofereix la finca per reposar-se i per oferir un gran concert, ja que hi cabrien tres mil persones amb ampliacions de televisió i ràdio. “Jo he admirat obres de vostè”, li contesta Casals des de Puerto Rico i li explica que no pot anar als Estats Units per raons polítiques ben conegudes.

Poc a poc, Ismael es va anar resignant a la seva nova situació i va adoptar la seva vida al reglament de l’establiment; però un dia que li va venir en gana es va escapar com per demostrar que podia fer-ho malgrat les mesures de seguretat de les quals es vanagloriava l’hospital.

44

Les “Mascarilles” de White Plains Tots aquells que conegueren Ismael Smith amb certa profunditat van apreciar en la seva personalitat espurnejos genials. Els que no hi simpatitzaven, per la seva intolerància i rareses, encara admetien que gairebé deia coses interessants i que era una sorpresa contínua la seva conversa per les idees que relacionava i la seva erudició en moltes matèries. Salvador Dalí li telefonava amb freqüència aquells anys.

L’estudi de la genialitat en l’artista és una història d’incessant interès, ja que tracta de la pròpia essència de l’art i el seu misteriós procés de naixement. No hi ha notícies concretes de quan i per què Ismael Smith –revelació a l’Exposició Internacional de Barcelona d’Autoretrats de 1906, escultor de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1907-, un dia en el llòbrec hospital de White Plains va tornar a sentir-se artista i va modelar uns caps on batega el gran art que va fer concebre tantes esperances a Eugeni d’Ors 16. El seu germà Paco sí que recordava que va començar a acudir a la sala de teràpia recreativa de l’hospital, on disposaven de plastilina i, una mica com a joc, va demanar els seus estris i va anar traient vàries escultures de ceràmica amb un bany de color.

Es coneixen sis caps buits, tipus màscara, i un bust gairebé tancat. Les sis primeres representen dones, tal vegada infermeres. El bust, amb suport vertical, té trets fisonòmics semblants als del seu germà Paco, de jove, però aquest, que tenia l’escultura exposada a la seva sala d’estar a Irvington, no sabia exactament qui representava. La veritat és que els caps de l’hospital ens retrotrauen a l’Ismael Smith de la seva joventut, com si finalment hagués descobert la veritat de la seva personalitat i s’hagués despullat de la fullaraca del fals modernisme, fent cas, a la fi, dels consells del seu amic Pijoan.

Els caps de White Plains ens retornen l’escultor del cap de Junoy. El bust del seu amic Junoy, aleshores juvenil poeta del modernisme, està tocat d’una gràcia i vivacitat que eren –en la primera dècada del segle– la marca peculiar del seu art. Les d’ara són més tràgiques: les estilitzacions de l’Art Deco s’han evaporat.

Les boques tenen un rictus ambigu com si restessin en una zona neutra entre la vida i la mort, ja que, més que retrats de les infermeres de l’Hospital Psiquiàtric, semblen expressió del truncat ideal femení d’Ismael Smith: fronts amples de pentinat senzill i clàssic, nas curt, llavis entreoberts que poden dir-ho tot o fer el darrer sospir i una barbeta rotunda de dona forta. Al final de la seva vida, des del més profund del seu fracàs, Ismael Smith es redimeix amb un gest darrer on ofereix la més autèntica i nua representació del seu art17.

45

Notes 01. D’Ors cita Ismael Smith en dues gloses de 1906 i 1907, la segona titulada “Laura Albéniz Noucentista”. També està inclòs en l’Almanach dels Noucentistes, editat per Joaquim Horta. A més, d’Ors també escriu la presentació de Smith al Catàleg de l’Exposició Albéniz, Néstor, Andreu, al Fayans Català de 1911. Alexandre de Riquer presentava Albéniz, Miguel Utrillo feia el mateix amb Néstor Fernández de la Torre i Josep Ma Roviralta s’ocupava d’Andreu. La il·lustració de la portada era de Smith i l’impressor era Oliva.

02. L’Art Català Contemporani d’E. Jardí, Proa, 1972, reprodueix la famosa ceràmica Manola, feta en col·laboració amb el ceramista Antoni Serra. La seva activitat juvenil d’orfebreria està reconeguda al mateix llibre, que cita l’Exposició Internacional de Joieria Moderna (1890 – 1961) del Victoria and Albert Museum de Londres i la de Barcelona de 1966, Cent anys de Joieria; Orfebreria Catalana.

Alexandre Cirici Pellicer, a El Arte Modernista Catalán (Aymà editor, 1950), reconeix en I. Smith l’expressionista precoç, el cita no menys de tretze vegades i recull els elogis de d’Ors al Glosari, que el considera escultor noucentista per excel·lència.

Veure també El Noucentisme d’Enric Jardí.

Curiosament, cap dels especialistes nord-americans del modernisme català –George Collins, de Columbia University (amb treballs sobre Gaudí), Marylin McCully (Exposició del Modernisme a Barcelona, Londres, 1986) i Joseph P. Cervera (Modernismo: The Catalan Renaissance of the Arts. Garland, 1976)– no sembla conèixer Ismael Smith i Mari.

03. El museu Lázaro Galdiano –per donació d’“E. Knapp i E. García-Herráiz in memoriam de F. Smith” el desembre de 1986– és el posseïdor actual d’aquesta col·lecció de dibuixos i esbossos de vestits espanyols dels segles XVIII i XIX, més un grup d’aquarel·les de personatges per a una obra de teatre no determinada, relacionada sens dubte amb els Reis Catòlics i el descobriment d’Amèrica.

04. Veure “Ismael Smith, grabador modernista español” del mateix autor. Catàleg de l’Exposición de Grabados de Ismael Smith. Calcografía Nacional – Madrid – Biblioteca de Catalunya – Barcelona, 1987.

Carmina Borbonet autora del catàleg enumera cent dinou estampes.

05. El llibre de Joaquín Renart –El Ex Libris en España, Barcelona. 1958- el cita. Veure també Josep Maria Riquer, que el recull com a artista i com a col·leccionista, i Her Ex Libris in Spanje & Portugal, 1955.

06. Era soci de l’American Society of Bookplate. Es conserven cartes d’Oliver Sheean (1942), de Mr. Baer (del mateix any). Dan Burne-Jones i Mr. Tolbart (sense data) demanant dades a Ismael sobre la seva obra d’ex-librista. Devia també intercanviar les seves obres amb altres artistes europeus i americans d’aquest gènere, ja que es conserva un imprès amb el nom d’Ismael Smith escrit en diversos idiomes del tipus utilitzat per intercanviar exemplars d’ex–libris. La informació que dóna J. M. Riquer –en el seu llibre sobre el tema publicat a Barcelona el 1952 (Ed. Milla)- que la col·lecció de Smith a Amèrica arribava als “huit mil exemplars” no crec que fos certa, però entre els seus papers, que conservava el germà, es trobaven esparsos 46

alguns ex–libris de diversos països i artistes i Paco sempre parlava de la gran afecció del seu germà per aquest tema. Ja s’ha explicat que cap a 1939 Ismael havia perdut tot l’interès sobre el mateix tema, i no en tornaria a produir cap de nou. (Paul Latcham va fer la catalogació definitiva dels ex–libris de Smith al Butlletí Anual de 1988-89 de l’American Bookplate, Designers and Collectors. Gairebé simultàniament la revista Ex-Libris de Barcelona li va dedicar un número el 1992).

07. Hi exposaven entre altres Robert Henri, Eugene Higgins, George Bellows, Edward Hooper, George Lucks i John Sloan.

08. El Club Sagalmundi de Nova York, li va donar un primer premi consistent en cinc mil dòlars, pel millor gravat de l’any (c. 1928-1929) del qual es va fer una tirada limitada d’exemplars i es va destruir la placa després (informació facilitada per Paco Smith). El Sagalmundi Club només conserva en l’actualitat la data de l’entrada d’Ismael a la Societat, ja que, segons he comprovat, no manté arxius ordenats de la seva història. No sabem quin deu ser aquest gravat.

09. Postal des de París d’1 d’agost de 1921: “l’estiu passa deliciosament”. L’informa del paper per a aiguaforts que li havia encarregat. Pach (1833-1958) era també artista i va figurar en la històrica exposició internacional d’Art Modern de Brooklyn de 1926 i va exposar en vàries galeries de Nova York fins a la seva mort. Avui és un pintor oblidat. Com a escriptor va brillar més, sent autor de llibres sobre Van Gogh, Cézanne, Redon, Ingres i va traduir a l’anglès les cartes de Delacroix.

10. Agraeixo a la germana Margaret Brenan, Arxivera de la diòcesi de WheelingCharleston (West Virginia) la seva amable assistència en la recerca de l’estàtua que, malgrat els seus esforços, no s’ha aconseguit localitzar. Carta de 20 de desembre de 1984 al qui subscriu, comunicant a més que la Santa Teresa d’Ismael Smith, després d’un primer trasllat de Washington a Wheeling –on va passar per tres espais diferents (sala capitular, claustre exterior i magatzem)– va ser inclosa entre les coses que li van regalar a un tal Fra Farina de Pittsburgh que regentava un orfenat en aquesta ciutat i a qui recorda mostrant-se molt content del donatiu. D’aquesta manera la pista de Santa Teresa s’ha perdut fatalment.

11. Es conserven vàries cartes del Pare José de Isasi a Ismael. En una d’elles, de 9 de setembre de 1923, l’assabenta de l’escassa venda de les Santes Teresetes, i li diu en un rampell de sinceritat: “[digui-li] A la seva bona mare que vostè es va portar com tot un home de bé, només el cap sap més de l’art femení-masculí-epicè que dels principis morals de l’Art: allò Bo va abans d’allò Bell i allò Veritable abans que els dos. Els tres junts componen en art perfecte”.

Ismael es traslladà a Washington per realitzar l’estàtua. El Washington Post va publicar fotografies i notes sobre la celebració d’un “solemne tríduum” en honor de la recentment beatificada Santa Teresa (27 de maig de 1923). La nota, amb una gran fotografia de la imatge, es preocupa d’assenyalar que la “figura de mida natural de la “Floreta” és obra de l’espanyol Ismael Smith, qui conserva nombrosos retalls i estampes de veneració de la seva Santa Tereseta, i d’altra banda, els nombrosos resums biogràfics de Smith que publiquen el Dictionary of American Painters (1926) –el Who is Who in American Art la cita entre les seves obres importants–igual que l’Enciclopèdia alemanya Thieme-Becker.

47

12. La fotografia és de l’Arxiu Mas (c-56770. Exposició Internacional de Barcelona 1929-30). Però va estar exposada aquesta obra en la dita exposició? Josep Gudiol em va dir a la Biblioteca Amatller, el 14 de març de 1982, que aquest Sagrat Cor de Jesús va ser un fracàs artístic. Recordava molt bé Ismael Smith , a qui descrivia com agut i nerviós i molt divertit, amb coses sempre molt interessants per explicar i trets genials. Molt curós en el vestir, “No treballava mai i aquí a Barcelona no li va fer cas ningú”. Malgrat tot, Gudiol insistia que aquesta visita devia haver tingut lloc els anys cinquanta, pel que crec que confonia els dos germans Ismael i Paco o, almenys, els barrejava en els seus records. Després he comprovat en llegir cartes de Manuel Rocamora a la família Smith que, en efecte, Ismael romangué a Barcelona part de l’any 1929 preparant la seva escultura del Sagrat Cor que es va exposar al Palau de les Missions.

13. A París va cercar dades al Musée de l’Armée, amb l’ajut de l’ambaixada d’Espanya, per documentar-se sobre una escultura de Jean Baptiste de Moynesieur de Bienville, segon Governador de Louisiana (1701-1712). Li van contestar que no duia vestit de mariner perquè era un navegant mercant i que no tenien cap estampa d’ell. Deu ser aquest personatge el representat a l’estàtua de cavaller francès dipositada al Museu d’Art Modern de Barcelona que no té cap identificació.

14. En una pel·lícula de 16 mm conservada de Pedro Juan, el fotògraf de la família, es pot veure l’aleshores alegre família amb Smith dibuixant en un dia assolellat a la terrassa enjardinada sobre el riu Hudson. I en una altra esculpint amb la seva mare com a model. No es conserva aquesta peça.

15. Entre els escrits pseudocientífics es troba un manuscrit sobre l’autosatisfacció sexual que, tot i que no concreta els termes clarament i es perd en divagacions, pot ser classificat d’autèntica apologia de la masturbació.

16. Paco refereix que el van nomenar professor de la classe, però que va durar poc, ja que un dia van trobar-los a tots nus seguint l’exemple del mestre.

En una carta des de l’Hospital, adreçada a Francisquet, el 1970, li diu, entre paràgrafs de difícil comprensió i amb paraules aïllades, que estava fent unes màscares per fer content el seu germà que patia unes fortes cataractes.

17. Una d’aquestes màscares es pot veure en l’actualitat a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac.

• Ex-libris de Tórtola València, ca. 1919.

Imprès sobre paper. MAC. Donació Enrique García-Herraiz en memòria de Paco Smith.

48

Ismael Smith i Marí Texto original en castellano editado en la revista “Goya” el año 1987.

Ismael Smith era, ya en la primera década del siglo, un personaje que había merecido una glosa de Eugenio d’Ors, donde le califica de “escultor noucentista” 1 y estar representado en la exposición de Ramón Casas de 1909 del Fayans Catalá de retratos al carbón de catalanes y españoles ilustres. El joven Ismael Smith aparece junto a Rusiñol, Granados, Sorolla, Nonell, Casals, d’Ors, Benlliure, Macià i Cambó entre otros muchos políticos y artistas de la época. El dibujo de Casas capta, de cuerpo entero, un Ismael Smith de veintitrés años, pletórico de ilusión y goce de la vida; chaquetón de amplias mangas dobladas, corbata blanca de pajarita y alto cuello almidonado, pelo corto con la raya en medio y sonrisa entre burlona y provocativa: es el retrato de un triunfador.

Verdaderamente, no le faltaban razones para sentirse como le presentaba Casas en 1909.

Después de su alumnado en La Llotja, en 1903 había ganado el segundo premio con diploma de honor en el Concurso de Aprendices de Barcelona, del Ateneo barcelonés; al año siguiente se hacía con la segunda y tercera medalla de escultura del Ayuntamiento y el Ateneo respectivamente. Ya entonces había sido objeto de atención relevante por su éxito en la Exposición de la Liga Regionalista de 1906 en honor de la Solidaridad Catalana, a la que presentó retratos de políticos. En 1907 obtuvo una tercera medalla en la Exposición Internacional de Barcelona en su sección de escultura donde competían figuras como Rodin, Meunier y Rombaux y una segunda medalla por sus dibujos. En el año final de la década ganó una tercera medalla en la Exposición Internacional de 1910 en Bruselas. En 1909 concurrió a la Exposición de Autorretratos de Artistas Españoles del Circulo Artístico de Barcelona con una esculturita en la que se retrataba a sí mismo con pose de dandy de la época, escultura que antes de las reformas actuales se podía ver en una vitrina del Museo del parque de la Ciudadela barcelonés -en la actualidad en el MNAC-. Al año siguiente, gana una segunda medalla en la Exposición Internacional de Escultura de Barcelona. Como colofón, el Ayuntamiento le concedió en este año una beca para estudiar en París escultura, dibujo y grabado. No pasaba una semana sin que la prensa barcelonesa recogiera alguna información sobre su arte o sobre su persona. A esta época pertenece también el bello monumento funerario de las familias Camp i Nonell, en Lloret de Mar. ¿Qué pasó después?¿Dónde se quebró esta línea ascendente tan bien comenzada en la Barcelona modernista que había auspiciado el ascenso de Picasso unos años antes?...

Ciertamente no se quebró su carrera en Paris, en donde existen testimonios y documentos de una febril actividad y un éxito considerable durante los años 1911 a 1914. Con característica precisión, el propio Ismael Smith anotaría, ya en América, en una hoja de papel impreso en Paris, su historial artístico precedente. La hoja de papel de carta lleva un encabezamiento profesional con su nombre en grandes mayúsculas y debajo, Dessinateur – Sculpter – Peintre (¿está marcando ya sus preferencias?) Adresse: 21, Rue d’Armaillé, París. Atelier : 5. Villa Méquillet, Neully. Vale la pena fijarse en el texto, escrito y mecanografiado probablemente por el propio Ismael, con destino a alguna revista de arte o coleccionista de su nuevo país de residencia a mediados de los años veinte. Se puede observar que el paso del Atlántico, a primeros de 1919, introduce en su currículo elementos extraños a su carrera artística: se hace socio de la Academia de Ciencias de Nueva York y de una sociedad neoyorquina de Microscopia.

49

El Recuerdo de Smith Pero volvamos al principio. ¿Qué se sabe de Ismael Smith?¿Qué significa hoy en España, en Cataluña, este nombre? En un plano de público general que conoce nombres como Sorolla, Picasso o incluso Rusiñol y Casas, absolutamente nada. En un nivel más elevado de especialistas de arte catalán (y con más precisión del modernismo) y entre coleccionistas de Cataluña su memoria, aunque confusa y apagada, sigue viva como lo demostró el éxito de la exposición de dibujos de 1985 en la Sala Parés.

En los diccionarios de artistas de Cataluña de Ràfols i Alberti y en la más reciente y rigurosa Enciclopedia de la Cultura Catalana, la figura de Smith i Mari aparece recogida con cariño y suficiente extensión hasta 1910, pero con notable imprecisión y errores considerables en lo referente a su etapa extranjera. Uno de los errores fundamentales es el de atribuirle unos éxitos en Estados Unidos que no existieron sino muy pálidamente en sus comienzos, como ya intuyó sagazmente el critico barcelonés Rafael SantosTorroella en su crónica necrológica publicada en el Noticiario Universal de 5 de diciembre de 1972, titulada “Ya en el recuerdo definitivamente, Ismael Smith”. Crónica verdaderamente magistral, pese a algún error biográfico, que demuestra que al crítico le ha interesado desde antiguo la figura enigmática de este artista que se perdió para Barcelona entre las brumas del Atlántico. Después de aludir a sus dibujos –festivos en su mayoría-, ex libris e ilustraciones diversas, dice Santos Torroella: “No obstante, al examinar el resto de sus obras, se tiene la impresión de que era ante todo escultor y de que si hubiese sido capaz de vencer su inclinación al preciosismo y la bufonería, habría podido realizar, como tal, obras de muchos mayores vuelos y de más enjundia que las que en definitiva llevó a cabo”. La misma opinión, en lo fundamental, la he visto expresada en una carta de los años veinte que su amigo José Pijoan (cinco años mayor que Smith) le dirigía desde Toronto con ocasión de haberle encomendado la gestión de vender en Estados Unidos los derechos de publicación en inglés de su Historia del Arte. La carta de Pijoan, junto a otras dos, se ha perdido, pero recuerdo –pues lo anoté en marzo de 1984- que Pijoan le aconsejaba concentrarse en su labor de escultor: “Lo tuyo es el retrato escultórico. Déjate de monerías de ex libris y de ilustraciones de poca monta. Escultura, escultura...” Y le sugería y le pedía una escultura de Don Quijote y Dulcinea, que Pijoan pensaba que Smith podría hacer muy bien. Ya veremos el camino sinuoso de la obra escultórica de Smith en América y su final sorprendente.

El articulo de Santos Torroella y algunas otras menciones esporádicas en revistas y libros originados en Barcelona demuestran que Ismael Smith no está completamente olvidado en el ambiente artístico catalán. Hay que mencionar a este respecto, a Josep Maria Cadena, quien repetidamente ha pedido una exposición y una revisión de la obra de Smith y que consideraba la estatuilla del Museo de Arte de Barcelona “como una de las piezas más interesantes de nuestra escultura moderna” (Diario de Barcelona, 6 de junio de 1971 y 10 de diciembre de 172 y Catálogo de Exposición de Dibujos, Sala Rovira de Barcelona, 1973-74). Rafael Benet lo menciona en el libo de Aymà “L’Art Català”, destacando “sus excelentes bustos a lo Bourdelle, de Jul, Cambó y Milà i Fontanals”.

Cirici Pellicer lo trata como uno de los escultores más caracterizados del modernismo catalán en su importante libro sobre el periodo. Ainaud de Lasarte era amigo de la familia Smith de antiguo y de él he oído expresiones de interés y admiración por Smith, pero no conozco ningún juicio escrito. Francesc Fontbona es el autor de una precisa 50

nota biográfica en la Gran Enciclopedia Catalana (Barcelona, 1979) que ya incluye el dato de su muerte en un hospital psiquiátrico de Nueva York y la decadencia de su actividad artística en Estados Unidos. En el libro La Escultura Española Contemporánea (1800 – 1978) José Marín-Medina lo incluye dentro del grupo catalán del modernismo, que encabeza su maestro Josep Llimona, y llama especialmente la atención sobre el “curioso, particular y divertido” autorretrato ya mencionado. Última muestra del desconocimiento en Madrid del escultor español Smith es su no inclusión en la Exposición Antológica de Escultura Española (1900 – 1936) (marzo 1985) patrocinada por el Ministerio de Cultura, aunque está mencionado su nombre (con el año de nacimiento adelantado una década) en el catálogo. El libro de Enric Jardí L’Art Catalá Contemporani (Ed. Proa, 1972) alude a él en cinco lugares diferentes. El libro El modernismo en España, de Josep Francesc Ràfols (Barcelona, 1945), lo acoge con concisa biografía que destaca sus retratos y sus preciosistas dibujos en revistas para terminar con un vago “más tarde se trasladó a Norteamérica, donde reside” 2.

No, desde luego, Barcelona no ha enterrado definitivamente a Ismael Smith, pero se impone una recopilación de sus obras para conocerlo mejor y poder interpretar su compleja personalidad artística que fluye irregularmente por varios manantiales: el dibujo, la acuarela, el grabado y la litografía, el ex libris, la ilustración y la decoración de libros, la escultura, los proyectos de monumentos, la orfebrería y la pintura. Materia aparte, constituyen sus escritos de carácter pseudo científico.

Dibujante Festivo y Grabados. Modas La faceta de dibujante festivo es probablemente la más conocida en el mundo artístico barcelonés como consecuencia de su fértil etapa de colaborador en las revistas Papitu, Cu-Cut, Or i Grana, Picarol y otras. Sus dibujos, de fuerte perfil negro, representan tipos característicos de elegante vestimenta. Ellas, de alta pechera y cabeza pequeña, manos ensortijadas. Ellos, con guantes, bastón y pies menudos. Con la firma grande de Smith y un número de una sola cifra encerrado en círculos de puntos, indicando el año de la primera década del siglo XX, revelan ya su talento de dibujante de la forma humana a la vez que marcan la afición de Smith por las modas.

A esta época, anterior a su marcha a Paris, pertenecen los primeros ejemplares de una actividad de su producción artística muy poco conocida en España: los grabados.

De 1909 –pues está firmado Smith 9- es un curioso y extraño grabado de 10,50 x 10,30 ctms. que muestra una mujer desnuda, con zapatos y aparatoso sombrero, rodeada de tres figuras de sexo y carácter indefinido, una de ellas algo monstruosa. Los varios ejemplares existentes de este grabado, coloreados algunos por su autor en una interesante variedad de tonos, no llevan título alguno, pero la fotografía publicada en la Pequeña Monografía Ismael Smith de Oliva de 1911, le denomina “La primera vanidad”. Buen título en cualquier caso. El ejemplar de la colección del Museo de Arte Moderno de Barcelona tiene anotado el titulo “Fruto prohibido” de su propia mano. Muestra relación indudable con su escultura “En abundancia”, de 1907, varias veces reproducida, pero destruída, que según el autor de la Pequeña Monografía citada representa a Susana y los viejos. En Barcelona, el joven artista ya había hecho bastantes trabajos para la 51

imprenta Oliva y otras con ilustraciones de anuncios como el Congreso del Esperanto, aparición de la nueva revista Arlequín y orlas decorativas para poesías de Maragall.

En Paris asistió a las clases de la Escuela Nacional de Artes Decorativas y trabajó, como Raoul Dufy y otros artistas de su tiempo, para varias casas de modas, demostrando una capacidad de creación y un gusto poco comunes. De este tipo quedan numerosos dibujos de acuarela, excepcionales por la levedad del color y la elegancia de la línea. Sus modelos masculinos son generalmente afeminados, de pies pequeños, ojos pintados y manos de gestos ambiguos. No sabemos si eran ejercicios de clase o trabajos de encargo que después le devolvían. Colaboró en las revistas Journal des Dames et des Modes, Revue des Elégances Feminines y otras. Además de por la moda contemporánea, Smith se interesó siempre por los trajes e indumentarias regionales e históricos. Quizá aconsejado por su amigo Pijoan, a su llegada a Nueva York presentó un proyecto a la Hispanic Society de un libro ilustrado que nunca llegó a publicarse 3. A este fin, Smith llevó desde España una carpeta con dibujos de trajes fechados en Madrid, Sos y Sevilla en 1918, meses antes de su viaje a Nueva York, en donde ya fecha dibujos desde febrero de 1919. Según su hermano Paco, Ismael intentó el éxito en el mundo de la moda americana y llegó a tener una entrevista con la directora de “Vogue” que le dio determinadas instrucciones para sus ilustraciones que él no aceptó, pues tenía un carácter muy obcecado e intransigente en cuestiones artísticas.

En París En París, contaba el hermano que Ismael se gastó la beca muy pronto comprándose trajes y corbatas y no privándose de nada en la gran ciudad. Cuando llegó Paco, tuvieron que trasladarse a una pensión más modesta compartiendo casa con el también joven escultor José de Creeft. Paco Smith contaba extraordinarias ocurrencias de de Creeft, que fue en su juventud un tipo ejemplar de la bohemia del artista sin dinero. Después, de Creeft triunfaría en Nueva York con su escultura monumental Alice in Wonderland del Parque Central, pero a pesar de coincidir en la misma ciudad, nunca se volvieron a encontrar los dos viejos amigos del París bohemio. Pero un dia el burlón Paco le llamó por teléfono desde Irvington y cuando le anunció que era una llamada del prefecto de la comisaría de París, de Creeft reconoció inmediatamente a Paco Smith por el recuerdo de una cómica aventura que tiene algo que ver con la extraña manera de ganarse la vida robando perritos de lujo en los paseos parisienses. En París se veían con amigos de Barcelona como Alfons Masseras, Junoy, d’Ors, Néstor de la Torre, Mariano Andreu, Zuloaga, Manolo Hugué, Picasso, etc. Asiste a los conciertos y especialmente le interesa el mundo del ballet. Diaghilev, Stravinsky i Nijinsky están en auge rompiendo moldes.

El mundo artístico bulle en mil direcciones. Ismael trabaja y se divierte, concursa en numerosas exposiciones (18 según sus referencias) y fija sus observaciones y sus visiones de la calle parisina en apuntes expresionistas de fuerte y seguro trazo, a veces coloreados por certeros toques de acuarela. El año 1911 es especialmente prolífico en estas notas de andar y ver: personajes del circo, mendigos, verduleras peleándose, prostitutas de la noche y enormes, extrañas, imponentes mujeres flamencas envueltas en sus mantones de Manila; también, desnudos de suave y seguro trazo anunciando una dedicación de por vida a un tema que no parecía cansarle nunca.

52

Dos Estilos En este tema se advierten tempranamente los dos polos opuestos que pugnaban en su espíritu y que alternaban sin mostrar un predominio hasta los años americanos, donde se aprecia que ha triunfado una manera y se ha arrinconado otra que solo reaparece de forma muy esporádica. Me refiero a la coexistencia de un estilo expresionista de trazo grueso y rápido y manchas de vivo color, con otro de línea estilizada y sin sombreado, donde el color está aplicado buscando la mayor suavidad y claridad de tonos. Los modelos también se corresponden con el diferente estilo. En el primero son personajes de la calle, a veces vulgares y obesos. En el segundo solo admite cuerpos perfectos y jóvenes, modelos femeninos que aspiran a una idealización de la belleza. La dualidad se aprecia especialmente a partir de 1914 con una acuarela de una bailarina flotando entre nubes y olas que ya pertenece al estilo Art Deco. Es obvio que Ismael Smith vivió en Barcelona intensamente la experiencia de la estética modernista y después recogió influencias de artistas tan diversos como pueden ser Munch, Bourdelle, Kirchner, Egon Schiele, Picasso y Van Dongen. En estos años parisienses, Ismael Smith lucha por la definición de su personalidad y parece dudar entre varios caminos, pero descarta decididamente el cubista. Varios dibujos firmados que se conservan de este estilo evidencian que lo ensayó con personalidad pero sin continuidad.

Su vocación de escultor de la forma humana en su expresión más concreta –como es el retrato, en cuyos dominios se había introducido con gran éxito en sus años barceloneses y que continuaría después (los retratos de Prat de la Riba, Enrique Granados y Cambó se cuentan entre lo mejor)- le impulsaba a la búsqueda de la personalidad por el camino del expresionismo. Era en este sentido un escultor expresionista que tendía más a las formas radicales de los expresionistas alemanes que a las formas clásicas de la generación anterior de Rodin y Bourdelle, aunque tuviera algunos débitos de éstos por razón del aprendizaje en las escuelas por ellos influídas. Evidentemente, no era un seguidor de Maillol y en esto radicaba su rareza en la nómina de la escultura catalana de la época, tan monocorde con su adscripción al neoclasicismo mediterráneo de Casanovas y Clarà. Ya se veía, incluso en la temática, que Smith era otra cosa.

Según las fotografías y negativos que guardaba, Smith debió hacer en París cerca de cincuenta esculturas entre figuras pequeñas, bustos, desnudos y parejas, alternando también sendos estilos.

Pese al entusiasta patrocinio de d’Ors ahora se ve claro que su arte se apartaba de los senderos puros del Noucentisme, aunque quede inscrito en los límites más amplios de la plástica modernista europea que va desde la Secesión austriaca (1890) al final del Art Deco norteamericano (1940).

La antinomia mencionada se aprecia también en los grabados, donde vemos que algunos reflejan el primer estilo linear en el primer estado, para luego dar paso a un mayor y más libre entrecruzado de líneas y añadido de sombras. Quizá lo más provechoso y concreto de los años parisinos de Smith fue su progreso en la técnica del grabado 4.

53

Temas Entre 1911 y 1918, es decir, antes de su salto a América, hizo más de treinta planchas con temas de modas, Andalucía, Fiesta de Toros y Desnudos. El impulso llega hasta por lo menos 1923, año en que firma y data una pareja de desnudos en un campo yermo de extraño dramatismo titulada “Love is the life of man”. La obra total grabada de Smith comprende setenta y seis planchas, dieciséis litografías y algunas xilografías. El Museo Británico posee una colección de cincuenta aguafuertes y una litografía realizados hasta 1923, que es cuando su autor envió el lote que le había sido previamente aceptado y que he podido ver en una reciente visita a Londres. Predominan los motivos taurinos y de flamenco y campo andaluz. El artista había estado con su madre y hermana una larga temporada en Sevilla en 1918 y antes en 1916 y quizás en 1917. Allí fecha numerosos dibujos preparatorios de litografías y grabados en los que aparecen por primera vez temas narrativos con gitanos y bailaoras que se muestran desnudas de cintura para arriba.

Al parecer, allí aprendió algo de baile flamenco junto con su hermana Ana María y Paco refería que en efecto actuó en una función benéfica de la sociedad neoyorquina a poco de llegar a Nueva York. Los temas flamencos y taurinos los cultivó mucho desde su época barcelonesa.

Los temas de modas y escenas españolas desaparecen definitivamente en América hacia 1922, sustituidos por otros motivos donde el sentido no es ya tan evidente y representativo.

Surgen imágenes bíblicas y un nuevo interés en temas eróticos.

Erotismo y Sexualidad La pareja desnuda en el campo y una serie sobre Cristo y Moisés emergen en la perspectiva del grabador presentando problemas de interpretación que pueden tener su clave en su compleja personalidad psicológica y sexual. En una serie de grabados de parejas se reitera una constante en la figuración de Smith desde sus dibujos para las revistas festivas: la mujer es la agresora, el hombre mantiene una actitud de espera casi dubitativa sobre lo que deba hacer. En un grabado de París la mujer aparece echada sobre el hombre que no la abraza. En éstos de mediados de los veinte en Nueva York, el varón desnudo parece asustado del ataque sexual de la mujer, que se muestra expresiva y seductora.

En opinión de un amigo que le trató en su época del hospital, Ismael era probablemente virgen, aunque tenía una extraordinaria fantasía en temas eróticos. Paco más bien daba a entender que era un homosexual reprimido. Nunca se le conocieron amigos ni amigas de intimidad. Sus estudios y academias de desnudos eran habitualmente femeninos, en ocasiones con evidente sobrecarga erótica. El varón desnudo aparece siempre en compañía de la mujer, pero excepcionalmente hizo algunos dibujos a lápiz mostrando únicamente desnudos masculinos . Además, aunque tenía rarezas como rasurarse el pelo de todo el cuerpo y darse cremas y rouge por la cara, su aspecto y sus maneras no reflejaban los de un hombre amanerado. Había tenido siempre una fuerte relación afectiva con su madre y hermana. “Con las mujeres nunca he tenido nada que ver –escribe en inglés en una carta a una señora amiga desde el hospital- porque no lo 54

necesitaba, ya que recibí todo el amor posible de mi madre y mi hermana.” En una ocasión, en un grabado importante realizado en Estados Unidos, trata del amor entre dos hermafroditas, un tema que también había fascinado a su amigo y compañero expositor de Barcelona. Néstor Fernández de la Torre, quien al pie de un gran grabado de bailaoras flamencas, de claras concomitancias con el arte y el espíritu de Smith, le escribe una expresiva dedicatoria de amigo.

Retratos En tres grabados de personajes bíblicos (dos de Cristo y un Moisés), de 1924-25, acierta a reflejar la superioridad de espíritu e individualidad del modelo, plasmado con sencillez de líneas y sentido de monumentalidad que delatan al escultor con el virtuosismo que despliega en la representación de las túnicas. En los rostros de estas figuras religiosas se percibe la búsqueda de un modelo idealizado de naturaleza divina. Ismael Smith repite mucho, en bocetos y dibujos acabados de diversas épocas, esta investigación o aproximación al personaje de categoría superior o paradigma de virtudes objeto de su admiración. De ellos son particularmente interesantes los que dedicó, probablemente posando en vivo en Madrid en 1918, a su antiguo amigo Francisco Cambó, que servirán para el busto famoso conocido hoy sólo por fotografías y que se destruyó en la guerra civil. En 1943, inesperadamente vuelve a la cabeza de Cambó en versiones idealizadas de sus aquilinas facciones en las que le representa con expresión sosegada, e incluso dulce, y con una toga que deja el cuello desnudo a lo romano. Cambó murió en 1974.

Otras cabezas que dibuja mucho son las de Prat de la Riba y, ya en América, la del Presidente Franklin Delano Roosevelt. A Enrique Granados le había hecho un busto juvenil en París o Barcelona, conocido por fotografía, y que se expuso en Nueva York en 1920. No pudo haberlo hecho allí por ser anterior su trágica muerte en el mar volviendo de Nueva York en 1917. Le había hecho también una mascarilla que se puede ver hoy en la Hispanic Society neoyorquina, la cual Ismael debió ya traer consigo de España, pues existe una carta de 13 de agosto de 1919, en la que el Presidente de la Sociedad Hispánica, Archer Huntington, acusa recibo de la máscara del compositor y otra, de 6 de septiembre del mismo año, comunicándole la aceptación oficial de la misma para la colección. En dibujos a lápiz y tinta, Smith sondea en los rasgos del amigo admirado, dando una variedad de versiones a cuál más fascinante.

En otra vena de personajes esta faceta muestra su riqueza en las huellas que quedan de su obsesión con llegar a una representación lo más cabal posible de la cabeza de Don Quijote y de un varón al que presenta de perfil con barba y largo cabello que probablemente quería representar a Dios. A Don Quijote lo habían esculpido en dos versiones (París) que se guardan hoy en el Museo de Arte de Cataluña, con policromado de Ignacio Zuloaga, que Paco Smith donó con otras obras, en 1955. El hermano quería sufragar el fundido de varias esculturas, pero el trabajo no llegó a realizarse y las piezas originales en arcilla continuaron almacenadas sin exhibirse ni fundirse nunca.

La amistad con el pintor vasco surgiría al calor de las tertulias del café del Lyon D’Or en la Barcelona de la primera década del siglo, descrito por Josép María Junoy en “Nuestro Lyon D’Or” (Destino, 5 de febrero, 1955). Junoy menciona en extenso a su amigo Smith en un repaso colorista de los contertulios del café: “Había enviado a la 55

Exposición Municipal de Bellas Artes un discutidísimo grupo escultórico “pour épater le bourgeois”, modelado en yeso, que Ignacio Zuloaga, nada menos , policromó de su propia mano...”. Después se verían en Nueva York, frecuentando la casa de los Smith durante sus viajes a Estados Unidos para sus exposiciones. En una fotografía que le dedica le llama “mi querido amigo y admirado artista”. Paco también recordaba a Zuloaga desde París, donde acudía al estudio de Ismael y “pintaba” las esculturas de éste.

Sus dibujos de la figura de Jesús (o Dios) de los años cuarenta son citados de paso en una crónica de Carlos Sentís en la que recuerda una visita efectuada en 1948 a la mansión de los Smith en Irvington (que el cronista sitúa en Long Island en vez de a orillas del río Hudson): “En la amplia propiedad cada uno de los hermanos daba rienda suelta a sus aficiones o manías: Isaac jugaba a la Bolsa y estaba las noches pendiente de la Bolsa de Londres para operar a desfase con la de Nueva York; Ismael pintaba en todos los tamaños solamente dos modelos: Jesucristo y Don Quijote; otro hermano se dedicaba a coleccionar pavos reales...” (C. Sentís, “El dólar y su padre”. El Correo Catalán, 9 de mayo de 1971). He visto dibujos, pero sólo una pintura de estos temas. El Museo de Arte Moderno de Barcelona –actualmente MNAC- posee varios: dos paisajes urbanos neoyorquinos mostrando vistas desde su casa en Riverside Drive con el Río Hudson al fondo y un retrato de la madre.

La Pintura La pintura de Ismael es materia aparte y misteriosa por la razón principal de que se ignora el paradero de la mayoría de sus cuadros. El archivo de la Fundación Amatller conserva una docena de fotografías; en la casa de Smith había también fotografías pequeñitas de pinturas con motivos de la recolección agrícola y de frutos y grupos alegóricos en los que una joven porta la barretina catalana. Son de 1931, año de la República Española, y parecen inspiradas en alguna idea conmemorativa del nuevo régimen. (Se conserva una postal firmada por Ismael fechada en Pollensa en 1931).

También mujeres desnudas de medio cuerpo con las boquitas pintadas de carmín. Se conservan tres retratos al óleo de París, ejecutados en pequeños cartones, magníficos por la técnica y la expresión, representando a Mariano Andreu, d’Ors y su propio hermano Francesc.

1914. Londres. España.

Si no espectacular al estilo de Picasso, el paso de Smith por París puede considerarse positivo y de avance. Participó en varias exposiciones importantes como el Salón de Independientes, el Salón Nacional de Bellas Artes y el de Otoño. Aprendió y perfeccionó su técnica de grabado, concurriendo a exposiciones de valía, pero la guerra del catorce le saca de París y le lleva a Alemania en compañía de una dama española que le había encargado una escultura del Kaiser Guillermo. La guerra explota al llegar a la ignorada ciudad germana y la dama se desplaza a España con su familia en compañía de Smith. En efecto, Ismael anota, en una de sus páginas de inventario de su vida artística ya mencionadas, lo siguiente: “Cuarteles de Numancia – Cuarto de Banderas – Escultura de Guillermo 56

de Alemania 1918” (sic). Había sido seleccionado en 1914 para la Exposición Antológica del Arte Español Moderno en Brighton y Londres (Galerías Grafton), importante muestra en la que participaba el pleno de los artistas españoles de la época, desde Romero de Torres a Aniceto Marinas. Concurrió como grabador y como escultor.

La revista de arte The Connoisseur (num. 40, 1914, Pág. 174), en su sección Current Art News, recogía una crítica de esta exposición patrocinada por la Embajada de España de la que Smith conservaba el bien editado catálogo. El crítico –después de observar que apenas se advierte la nacionalidad de los cuadros exhibidos, pues siguen la tendencia cosmopolita del arte moderno- sólo nombra a cuatro artistas, tres de ellos no modernos representados por obras prestadas de colecciones británicas (Fortuny, Domingo) y uno al que ya calificaba de “más moderno en sentimiento”, Ignacio Zuloaga, al que encuentra afinidades con Whistler por ser común su fuente de inspiración en Velázquez. Pero sorprendentemente, teniendo en cuenta el enorme número de obras y artistas representados en esta exposición, destaca al final de la crónica dos aguafuertes de toros de Ismael Smith, que dice son de los más originales de la muestra. El crítico está aludiendo evidentemente al gran grabado de Smith “Reattacking” y al de igual tamaño, pero horizontal, titulado “Flirting”. “Los temas son repulsivos –dice el anónimo críticopues en sendos casos el toro está representado despanzurrando al caballo del picador que le monta. Pero es tal el sentimiento decorativo de su línea que el espectador apenas se siente afectado por la fuerza y el movimiento expresado con sentimiento rítmico”.

Hay que decir que en una sala contigua Mariano Benlliure presentaba su famosa escultura “La primera vara” y Aniceto Marinas, el modelo en bronce de la estatua de Velázquez del Museo del Prado. Néstor Fernández de la Torre figuraba junto a su amigo Smith con dos grabados de danzas andaluzas.

Otra revista, The Queen, bajo la firma de Randall Davis, publicó, el 31 de octubre de aquel año, otra breve crítica de la la exposición a su llegada a Londres. Aquí, el artista que se destaca y el único que se menciona es Ismael Smith a quien se califica de “Remarkable Genius” y se vuelve a llamar la atención sobre los grandes grabados de corridas de toros “llenos de extraña fuerza e imaginación”.

Los periódicos españoles, ya no sólo los catalanes, se ocupaban con frecuencia de su obra y publican reproducciones. Afortunadamente el celo del propio artista por seguir la marcha de su carrera le hacía anotar toda línea impresa que sobre él aparecía y así sus papeles constituyen la mejor referencia para trazar su biografía. En estos años, menciona artículos o ilustraciones en La Actualidad, El Poble Catalá, La Veu de Catalunya, Mundial de París, Journal de Neully, La Revue de Beaux Arts, Revue des Elegances Femenines, Gil Blas, Picarol, Messidor de Barcelona y El Fígaro de Madrid, que en su número 10 de septiembre de 1918 publica un artículo de Rafael Marquina con reproducción de un dibujo representando a Cambó. Miguel Utrillo, Raimon Casellas, Eugenio d’Ors, Josep Maria Roviralta, Alfons Maseras y Josep Junoy, según el propio Smith, eran los autores que escribieron sobre él.

Desde 1914 a 1918 –según las anotaciones del propio Smith- fue profesor de dibujo en el Colegio de las Dominicas, en el barrio de Horta (Barcelona). En 1917, firma varias acuarelas de exquisito color dando al dorso una dirección en Londres, en donde ya vivían sus tres hermanos varones. Son proyectos para invitaciones a un baile benéfico relacionado con víctimas de la guerra europea. Se fotografía con bombín y bastón, frente 57

a un cartel del centro de Londres. Es todavía, en su pose y expresión, un hombre decidido a conquistar la gloria. En las ilustraciones se había encaminado por los derroteros del post-modernismo con un fuerte sentido decorativista en el que pájaros y adornos florales se combinan con la figura femenina. Un arte que todo el mundo podía reconocer como de gran belleza y mérito, pero que no interesaba a las galerías de la vanguardia.

En 1917, realiza el retrato escultórico de Prat de la Riba y en 1918 la excepcional cabeza de Cambó (La Nova Revista, Vol. I, 1922, nº 4). También en este año expone en Madrid la Salomé, extraordinaria obra del modernismo español probablemente desaparecida.

Nueva York, 1919 Los hermanos Smith, que habían trasladado su centro de operaciones comerciales de París a Londres durante la guerra europea, deciden seguir al mayor, Pedro Juan, y saltan a Nueva York en 1918. El padre de Ismael, Victoriano Smith, había fallecido de una pulmonía contraída el día en que se conoce en Barcelona la catástrofe de la pérdida de Cuba (1898), pues había estado deambulando todo el día abrumado por su ruina al quebrar sociedades en las que tenía invertido su dinero. La madre, doña Mónica Marí, la hermana Ana María y el propio Ismael siguen al clan familiar a finales del mismo año 1918. Smith se encuentra ya en Nueva York en enero de 1919, pues consta que le escribe a Mr. Huntington, Presidente de la Hispanic Society, pidiéndole una cita. Su amigo Ventosa y Calvel, a la sazón Comisario de Abastecimientos y Transportes, le había dado una carta de presentación para Mr. Huntington y la Casa Real le proporciona otra para el Embajador en Washington, don Juan Riaño.

Smith y La Hispanic Society Smith, sin duda aleccionado por el éxito de Sorolla en la Hispanic Society y aconsejado por Pijoan, que ya estaba en universidades cercanas, trata de obtener el apoyo de Archer M. Huntington. Le regala la máscara de Granados y varios dibujos y ex libris, pero sus propuestas de hacer un libro con dibujos de trajes históricos españoles y otros proyectos no son aceptados. Ismael hace los ex libris de la madre de Huntington –A.D.H.- y del hermano del fundador Archer, Henry Edward Huntington.

Hay que presumir que los Huntington, que al parecer visitaron a los Smith en su casa de Manhattan, en el 173 Riverside Drive, ayudaron socialmente a la familia y proporcionaron a Ismael clientes para ex libris. Ismael mantiene correspondencia con Huntington hasta 1926, pero siempre es Smith el que ofrece y Huntington el que agradece o declina cortésmente. El busto de Milà i Fontanals que figura hoy instalado en la sala de la Biblioteca de la Sociedad, fue adquirido en 1922, previa autorización del Instituto de Estudios Catalanes para el que fue fundido el original, aunque a un eventual rechazo parece referirse d’Ors en su artículo de reencuentro con Ismael publicado en Blanco y Negro el 10 de octubre de 1926, que más tarde citamos en extenso. Es evidente que Ismael Smith tuvo siempre gran afecto y admiración por la obra cultural de la Sociedad Hispánica neoyorquina.

(Allí se celebró en 1986 la primera exposición retrospectiva sobre el arte de Ismael Smith organizada por Manuel J. Borja Villel y el que suscribe).

58

Ismael Smith se apresta, con su típica diligencia, a la conquista de Nueva York. “Se apuntaba a todo”, decía su hermano. Se hizo papel de escribir con una cabecera ilustrada en el que se titulaba “señor Ismael Smith, New York City. Member of the American Book Plate Society. The American Numismatic Society, New York. League of the American Artists, Inc., New York. The American Federation of Arts. Washington, D. C., Instituto de las Españas, Columbia University, New York, Sagalmundi Club, New York. Art Alliance of America. Society of Independent Artists, New York, Etchings-ExLibris-Portraits-Sculptor Paris and Barcelona. 260 Riverside Drive, New York”, terminado con los teléfonos de la casa y del estudio.

En los primeros tiempos compartía un estudio en Brooklyn (246 Fulton Street) con un escultor francés de noble origen ruso –Leslie de Vergennes- que, según recordaba el hermano Paco, había esculpido los leones de la fachada de la Biblioteca Pública de Nueva York. Asistía a academias para copiar modelos o los contrataba independientemente.

Vivía con la familia y no tenía problemas de dinero. Sus hermanos (Pedro Juan, Isaac y Paco) progresaban en sus varios negocios y, aunque vivían en un mundo ajeno al de Ismael, le ayudaron proporcionándole clientes para los ex libris, sobre todo Isaac, que, según Paco, tenía buenas amistades judías.

Los Ex Libris Los ex libris le debieron ocupar buena parte de su actividad en estos primeros años decisivos. Venía de Barcelona con el triunfo reciente de habérsele encargado dos modelos para el propio Rey Alfonso XIII. Los cobraba según las posibilidades del cliente. Según refería Paco Smith a los ricos les cobraba como ricos y a los pobres nada. El embajador español Juan Riaño y Gayangos, le abonó cien dólares por el original y un determinado número de ejemplares impresos. Muchos eran de personalidades famosas y de amigos de su juventud en Barcelona y París: Isaac Albéniz, Enrique Granados, Tórtola Valencia, Fokine, Enrich Ràfols, Vicente Blasco Ibáñez, Gustavo Pittaluga, etc.

Al mismo tiempo que producía nuevos grabados de ex libris, mantenía una activa correspondencia con sociedades de exlibristas y coleccionistas de todo el mundo. Pronto se preocuparía de ofrecer colecciones de los suyos a museos americanos, que los aceptan reconociendo su valor y originalidad. Consta que envió 39 al Cleveland Art Museum de los que le fueron aceptados 24 remitiéndose los 15 restantes a la Universidad Western Reserve por ser repetidos. Hasta la fecha he podido localizar 60 ejemplares diferentes. En 1923, la American Bookplate Society le concede mención en su exposición de dicho año. Cualquiera que sea el valor que se dé al ex libris como forma artística, hay que reconocer que Ismael Smith se dedicó con la mayor honestidad a hacer de sus creaciones, en este campo, modelos de perfección técnica y rigor compositivo y, en lo posible, histórico 5.

Hacía numerosos estudios y bocetos en busca de la expresión más acorde a su idea sin tener muy en cuenta los gustos o instrucciones de quién formulaba un encargo. El dibujo a tinta china era unas seis veces mayor que el impreso resultante.

Pero la gran época del ex libris había pasado ya en Europa, incluso cuando florecía en España el arte de Alexandre de Riquer, quien había sido profesor del propio Smith. Los 59

que hizo para sí mismo o para sus hermanos revelan datos biográficos o fantasías eróticas muy típicas de su ambigua personalidad. En uno de ellos, un joven desnudo, que se le asemeja en el rostro, juega o hace el amor con un cisne como en el mito de Leda. Un fuerte neomodernismo decorativista y gótico, con figuras lánguidas de caballeros y damas amorosas, dan la tónica en un conjunto nada homogéneo, sino lleno de variedad y sorpresas. Evidentemente, Ismael se sentía a gusto cultivando este arte para el que se presentaba su espíritu laborioso y su afición por el detalle ornamental ya demostrada en sus figurines de modas 6. Siempre excelente dibujante de limpio trazo, Smith produce sus mejores aciertos cuando contiene su tendencia al abigarramiento gótico, como en el dedicado a A.D.H.

Exposiciones en America En 1919 ya figuraba con obras, principalmente grabados, en las exposiciones de la National Academy of Design y la Society of Independent Artits, ambas en Nueva York y características del tipo antiguo de Academia de Arte contra el que se habían rebelado los artistas que fundaron la Association of American Painters and Sculptors en 1911, organizadora de la histórica exposición “New York Armony Show” de 1913.

Un artículo, escrito con gran afecto hacia su persona por el doctor Luis Pardo en la revista neoyorquina La Tribuna del 17 de abril de 1920 (fundada en 1918 por Rubén Darío), nos sitúa en el medio ambiente en que se desenvuelven los primeros pasos del recién llegado, bien alejados de donde fluía el arte significativo del momento en Nueva York: “Entre la hojarasca dispersa en las paredes de la Exposición de la sociedad de Artistas Independientes que acaba de efectuarse en esta ciudad, los verdaderos connoisseurs pudieron descubrir en el fondo de la pequeña sala marcada con la letra S dos marcos que encerraban cada uno de ellos un grupo de aguafuertes y litografías de asuntos españoles. En ellas se advertía la extraña firma “Señor Ismael Smith”.

Preguntábase la gente ¿Quién es el artista que lleva ese nombre, mitad israelita, mitad inglés, precedido de la palabra Señor?”

Después de ponderar sus aguafuertes y litografías y advertir que eran de las pocas obras vendidas en la exposición, el texto alaba la escultura del busto de Enrique Granados y hace unas consideraciones que vale la pena reproducir porque debían, lógicamente, reflejar las ideas del artista, inspirador amistoso de la crónica: “Pero donde la personalidad del artista aparece en toda su interesante genialidad es en las creaciones originales.

Márcalas el vigor, el realismo y el sentimiento decorativo. Ismael piensa que la pintura, la escultura, las artes plásticas en general, deben ser eminentemente decorativas”. Y más adelante, como si transcribiera la conversación: “Ismael es un interesante español.

Lo es por naturaleza. Aunque ha resistido y trabajado principalmente en París, su obra revela (...) la influencia de los franceses principalmente Desbois, Bartholomé y naturalmente Rodín, su espíritu es indudablemente hispánico. Confiesa que no conoció a toda España, sino más tarde, cuando ya era artista reconocido...” Es de notar también que la crónica informa de que “el artista es un enamorado del baile español, mil veces más vigoroso que el francés o el ruso, y tan plástico como un deporte heleno”. El artículo se ilustraba con una figura de cerámica titulada “Manola danzante” y un dibujo a pluma, retrato de José Pinazo, tocado de gran chambergo.

60

En el año 1920 –probablemente por intermedio de Pijoan- Smith envía cinco grabados a la Canadian National Exhibition de Toronto. Se conserva el catálogo, donde del número 332 al 336 se relacionan los títulos: Viva tu madre, Chulaperías, A young Lady, Another Party in Sevilla. Edward Hopper, el artista neoyorquino que tardaría varios años en triunfar plenamente, concurriría con cuatro grabados, uno de ellos por cierto, de tema taurino.

Después, en 1922, participa en la National Arts Club Galleries (con bocetos de esculturas) 7, en el Print Club de Filadelfia, en la Society of Etchers y a partir de entonces, según la cuenta del propio Smith, en el Art Institute of Chicago; Society of Etchers (abril 1920); National Academy of Desing, de 1919 al 1924 y en 1937; The Pennsylvania Academy of Fine Arts, del 1921 al 1926; The Society of Independent Artists de Nueva York, del 1919 al 1924 y en 1937; The Brooklyn Society of Etchers, en 1923 (junto a Zuloaga y Picasso en la sección española como apuntaba orgulloso el propio Smith) y en todas las exposiciones anuales de esta Sociedad hasta 1926; The Búfalo fine Art Academy y Albright Gallery, en 1923; The Living American Etchers, de 1923 a 1925; The Art Association of Newport, 1924; The Print Makers Society of California, L.A. 1921. En todas estas exposiciones Smith participa con grabados litografías, ex libris y alguna vez con dibujos y acuarelas. En la Brown Robertson Galleries, pudo haber expuesto en 1 de febrero de 1921 8.

Su relación amistosa con el importante crítico y escritor de arte Walter Pach está documentada por varias cartas escritas por Pach, en muy buen español, desde 1921 9.

Pach había sido, en 1913, uno de los principales organizadores del Armony Show. No hemos localizado ningún escrito del crítico sobre el artista español, quien le agradece por carta en 1950 su asistencia al funeral de su mujer.

Escultura en America La actividad como escultor de Smith parece sufrir un descenso considerable en América.

No surgen obras nuevas y se inclina al medallismo, quizás por derivación del exlibrismo y los trabajos gráficos de portadas de revistas como la del Boletín de la Cámara Española del Comercio de Nueva York y otra, muy elaborada, para una cartilla escolar, con un dibujo de Cervantes basado en el cuadro de Jáuregui cuya reproducción obtiene de la Hispanic Society. Hace una medalla para el nuevo Instituto de las Españas de la Universidad de Columbia y deja sin fundir -al parecer- las placas de escayola para medallones de la American Red Cross, el New York Athletic Club y un proyecto de una medalla con la inscripción: “The Isaac Smith Prize” con un Quijote en cabalgadura y varias otras de tipo testimonial o conmemorativo sobre temas hispánicos y americanos. Destaca una placa grande, firmada en grandes caracteres, de Don Quijote con una gran espada y leyenda circular con las palabras: “I am valiant, courageus, liberal, wellmannered, generous, gentle, bold, mild, patient, año 1605”.

Por fin, en 1923, parece presentarse una oportunidad de acometer un trabajo serio de escultura. Un jesuita español, el Padre José María de Isasi, le pone en contacto con los Padres Carmelitas descalzos de Washington, D.C. que le encargan una estatua de Santa 61

Teresa de Lisieux para su iglesia. Además, se harían varias copias de la figura y una edición a escala reducida para el comercio de imágenes religiosas. Ismael debió acometer este trabajo con gran entusiasmo, pues quedan muchas fotografías mostrando varias fases de su realización, con el escultor sonriendo a un lado de la obra. El resultado final, en el que interviene un nuevo proceso de cocimiento del modelo original, no parece satisfacer a nadie y el Padre Isasi se lamenta que se hayan vendido muy pocas imágenes, ya que el artista tenía derecho a cobrar una cantidad proporcional del precio de las ventas. Si como negocio, al que aludía su hermano Paco jocosamente, resultó un desgaste, artísticamente también alcanza cotas más bien bajas. Ismael tuvo que ceñirse a un modelo que le constreñía en su creatividad y así le salió una santita asentada en su breve pedestal con el nombre tan cursi de Little Flower. Sin embargo, habría que ver al natural esta imagen, hoy desaparecida de su instalación original en Washington, para emitir un juicio más fundado que el que se basa en las fotografías conservadas 10. En una de ellas, que muestra la escultura terminada antes del policromado, resulta mucho más convincente.

Una monja que había visto esta “Santa Teresa” en el Monasterio Carmelita de Wheeling (West Virginia) en los años cuarenta, la recodaba como “pintada con colores al estilo español” y quizá no agradable para el gusto americano 11.

1926, El Sagrado Corazón de Barcelona y El Último Viaje a España Del otro encargo importante de estatuaria religiosa existen confusas noticias. Se trataba evidentemente de un gran Cristo del Corazón de Jesús de unos ocho pies de alto que se destinaba a algún lugar de Sudamérica y que encargó a un tal señor Subirana de Barcelona. Se harían también, como con la Santa Teresa, un buen número de reproducciones y se exhibiría en la Exposición Internacional de Barcelona.

Smith se trasladó a España, donde permaneció desde 1926 hasta 1931. En el Arxiu MAS del Institut Amatller de Barcelona se conservan unas fotos de este Cristo del Sagrado Corazón 12. Paco Smith recordaba que no gustó a nadie, que le había salido demasiado “judío” y con su gracejo peculiar contaba riéndose que querían excomulgar a su hermano. La estatua se destruyó para evitar más gastos de almacenamiento en el puerto de Barcelona en donde quedó abandonada, después de doce años de no saber nadie qué hacer con ella.

Por lo que se puede apreciar en las fotografías que Smith conservaba de esta escultura, mostrándola antes del policromado, su autor decidió –quizá escarmentado por los resultados de su fidelidad al encargo de los carmelitas de Washington- romper con los modelos convencionales de esta devoción de los jesuitas y crear su propia versión del Cristo del Sagrado Corazón. Aquí, en Barcelona, Smith no tenía al Padre Isasi supervisando el trabajo y pudo dar fin a una imagen inspirada en sus propias ideas estéticas del Salvador, que ya había tenido ocasión de concretar en su grabado “Mesías” de unos años antes. En vez del Cristo triunfante, de resplandeciente hermosura, de las imágenes que propagaban el culto del Sagrado Corazón, Smith concibe un varón que parece consumido por el ayuno y la meditación, de ojos profundos y pelo largo que después pintaría de negro intenso, según se aprecia en la fotografía del Arxiu Más. Mezcla típica smithiana de modernismo y expresionismo, esta escultura de 1929 recuerda un tanto a Lehmbruch, el escultor alemán de las figuras alargadas y de cuyas obras guardaba Smith alguna fotografía.

62

El viaje a España surge en el verano de 1926 acompañándole Manuel Rocamora, pintor aficionado, gran amigo de la familia, visitante de Nueva York, y famoso por su colección de trajes de época que donaría a la ciudad formando el Museo de la Indumentaria en el Palacio de Moncada barcelonés. Los Smith –la madre sobre todo- ayudaron mucho a Rocamora en la obtención de trajes y zapatos de valor histórico para su colección.

Desde Madrid Rocamora y Smith escribieron a la madre de Smith informando que habían visto la excelente colección de arte de Félix Boix, el Museo del Prado y El Escorial. También viajaron juntos a París y Londres 13.

En Madrid, Ismael se vio con Eugenio d’Ors que le dedicó un brillante artículo en el Blanco y Negro. D’Ors se confiesa aquí antiguo admirador de arte de Smith y, al observar por la conversación su escasa dedicación actual a la escultura, dice: “Es lástima, porque este hombre tenía, y me figuro que tiene aún para este arte, condiciones que no vacilo en calificar de geniales. Tal vez, esperaba de él más que nadie hoy en el mundo, una solución al grave problema de la estatuficación noble del hombre moderno, con sentido estético y buen gusto, pero a la vez sin falsear nada, sin hacer trampa, sin hurtar las dificultades que presenta el indumento y las costumbres de nuestro tiempo, sin vestir al ilustre ingeniero con una túnica ni desnudar los riñones a Ramón y Cajal (...) La potencia de estilización que ha tenido Smith sobre los detalles y modas contemporáneas, en pocos ciertamente, la he conocido. La magia característica, expresiva, vitalizadora de su pulgar, en ninguno. El opulento hispanófilo Mister Huntington pudo rechazar la escultura de Milá i Fontanals que le ofreció José Pijoan, nuestro misterioso historiador del arte. Pero, en cambio, Francisco Cambó está entusiasmado con su retrato, extraordinario realmente...” Este texto de d’Ors, quizá nunca antes reproducido, expresa con sinceridad las esperanzas y expectación que los inicios geniales de la carrera de Smith habían producido en el crítico y que se confirmaban espléndidamente con la escultura del célebre político catalán.

La “Ciencia Médica” de Ismael Smith No se puede precisar con exactitud el año en que comienzan a ejercer su tiranía en la distribución del tiempo y en la atención de su mente las preocupaciones y los escritos de carácter científico-médico. Nacido bajo el signo de cáncer parecía predestinado a que la enfermedad del siglo marcara su carácter hasta el punto de dar un rumbo distinto a su existencia y transformar la propia percepción de sí mismo, ya que Ismael Smith se creía más un científico que un artista en el último cuarto de su existencia. Lo cierto es que en 1933 escribe una serie de cartas, cuyas copias conservaba, a don Francesc Macià, President de la Generalitat, al profesor G. Jeannery de Burdeos, al doctor Goyanes, Director del Instituto del Cáncer de Madrid y a J.F. de Cárdenas, Embajador de España en Washington. A éste último le escribe: “Todo este trabajo en el cual estoy trabajando lo más difícil es la parte de dar a conocer lo que los otros no han llegado a ver. Y hay tantos intereses creados en estos institutos por las grandes donaciones, que no dejan hablar sobre el descubrimiento de la causa del cáncer”.

Al doctor Marañón le escribe en 1935 una curiosa carta: “España en estos momentos se podría poner en el mapa científico como lo fue en el siglo XV”. En una carpeta tiene anotadas todas las biografías y descubrimientos de sabios hispano-árabes. Después 63

continúa: “En estos momentos estoy en comunicación con el gobierno federal, otra vez, pues me han suspendido por unos tres años por negociaciones de venta de mi secreto en las causas de las enfermedades modernas principalmente el cáncer y los tumores.

Después con estas informaciones se descubren las causas de todas las otras enfermedades”.

En otra hoja suelta escribe en inglés sobre su libro The Prevention of Medical Disease. Ismael Smith asiste ahora a conferencias médicas, seminarios, jornadas científicas en los diversos institutos y universidades, principalmente en la Facultad de Medicina de Fordham, regida por los jesuitas. Escribe cientos de resúmenes o copia sin cesar libros en las bibliotecas.

Su letra menuda, perfectamente legible, letra de dibujante, a veces alterna el dibujo con la escritura bosquejando los rostros de los conferenciantes y los doctores. El arte ha pasado a un segundo plano. A los que le escriben pidiéndole ex libris para intercambiar o interesándose por sus dibujos les contesta displicente: “Ahora me ocupo de otras materias más serias y no tengo tiempo para dibujar”. En el mismo año 1933, intentó vender su libro sobre “la causa de las enfermedades” y preparó un borrador de carta para su traducción en inglés, que también se conserva, en el que la mezcla del lenguaje científico y coloquial resulta casi cómica: “En sus cartas no me han dicho si les interesa el descubrimiento de las causas de los muchos cánceres, si no les interesa, entonces el asunto concluido, pero díganmelo por carta, pero ésta del Presidente o en nombre del Comité Scientific Advisory Comité, porque la firma del Secretario yo no sé aquí en USA que valor tiene”... “Estoy haciendo un estudio de las diferentes organizaciones de cáncer y por esto sus cartas y las mías son para mis estudios de un gran valor. Por esto no suspendan mi correspondencia”.

“El doctor C. C. Little en nombre de American Society of the Control of Cancer me ha ofrecido tener un Comité Científico con químicos para investigar mis escritos, yo lo acepto si ustedes aceptan mi primera carta, entonces los jueces serían ni de ustedes ni los que yo mande, pero imparciales en este descubrimiento. Siento que ustedes mezclen las cartas de juego en este asunto”.

El 13 de diciembre de 1938 envía una nota memorando por la que vemos que ahora ha vuelto su atención a España para ofrecer sus descubrimientos. Anuncia el envío adjunto de formularios y records de cáncer de acuerdo con las recomendaciones del American College of Surgeons. “Pedí esto para ustedes por lo cual se lo manda otro español de Barcelona a los grandes nacionalistas españoles, a los creadores de una España para los españoles”. En este curioso escrito Smith se muestra apasionado y un tanto tercamente defensor “de los militares del mar y de la tierra que están debajo de órdenes superiores sanas de orden y nada más... Pero del español nadie espera nada bueno, es impresión de la leyenda negra, está en la mente de todos”. Después ofrece una ley “para la protección de los seres, en las cuales están incluidas todas las grandes enfermedades como es el cáncer y los tumores, lo que llamaríamos las infecciones sin infección, la rabia, la lepra, resfriados, influencia, etc.” Y continúa desvariando claramente, aduciendo que el comunismo es fruto de una patología mental: “Esto es una revelación mía que las revoluciones modernas son a base de syphillis y tuberculosis (...) Yo sólo espero que ustedes me compren este libro en el cual sería el completo de la victoria...”

La Madre y Los Cinco Hermanos El contexto familiar juega siempre un papel importante en el equilibrio emocional y en la actividad vital de Ismael. La família Smith primero se instaló, tras una breve estancia en la 64

Calle 42, en un buen piso de la zona residencial de Manhattan, que en los años veinte era la parte Oeste -el West- de la ciudad a orillas del río Hudson, donde aún subsisten los jardines y el monumento al General Grant. Aquí, en el 173 de Riverside Drive, vivieron los cinco hermanos y la madre pasando los alegres años veinte y los de la depresión que a ellos nos les afectó tan negativamente como a la gran masa del pueblo 14.

La crisis proporcionaba grandes oportunidades que los hermanos Smith aprovechan para formar una buena colección, la cual sería objeto más tarde de distensiones entre Paco e Ismael al quedarse solos, tras la muerte de los demás. Esta actividad coleccionista relaciona a Ismael con José Lázaro Galdiano, entre otros españoles que aparecen por Nueva York. Lázaro, en una carta de 1942 escrita desde el Hotel Pierre, menciona que le encantaría volver a la casa de Irvington, a la que califica de edén. En otra, encarga a Ismael pujar por él en una subasta próxima por una moneda de Carlos II que le interesa.

Le llama: "Mi querido escultor".

Hacia 1941 se trasladan a esa gran mansión del río Hudson que compran mucho más barata de lo que estaban dispuestos a pagar y pronto se instalan con gran estilo, como dan cuenta a su vuelta los amigos de Cataluña que les visitan y que disfrutan de su hospitalidad. La casa, con pórtico de grandes columnas, disponía de un gran jardín donde los Smith instalaron grandes estatuas, dos gladiadores del neoclasicismo francés, una arca renacentista y una escultura americana Art Deco muy representativa que debía gustar mucho a Ismael por su clara afinidad con su arte. Se trataba de un toro micénico de Paul Manship y hay que presumir que fuera Ismael quien descubrió la extraordinaria pieza, que sería vendida en la década de 1960. El nuevo ambiente rural impone un tipo de vida distinto con su necesidad de transporte por automóvil o tren a la ciudad, donde los hermanos, excepto Ismael, continuaban con sus negocios. Este experimenta un ardoroso entusiasmo por la naturaleza, que mezcla y adapta a sus crecientes preocupaciones sobre las causas de las enfermedades, y se recoge cada vez más en sí mismo. "Siempre estaba de gresca y nada le parecía bien. Su ocupación favorita era llevar la contra. Además era muy testarudo y no cambiaba de opinión por nada del mundo". Así le pintaba su hermano Paco, poco antes de morir, añadiendo que su enfermedad mental y sus rarezas procedían de un tumor cerebral que tuvo de pequeño y que por eso la madre siempre se cuidaba más de él que de los demás.

El Científico en Irvington En 1940, Smith cancela su título de socio del Club de Arte Sagalmundi manifestando en una carta que lo hacía por ocuparse ahora de investigaciones científicas. Se relaciona mucho con el Consulado de España, donde consta por cartas que tenía buena amistad con el Cónsul General Miguel Espinós, también catalán, con quien compartía recuerdos comunes y añoranzas barcelonesas. Hay indicios claros de que Ismael trataba de ayudar al gobierno de Franco con informaciones sobre presuntos complots internacionales comunistas. El 28 de junio de 1951 su hermano Isaac muere de cáncer en Barcelona, precipitando aún más su obsesión por esta enfermedad. "En Nueva York -contaba Paco Smith- no le sabían dictaminar su mal y tuvo que irse a Barcelona, donde se lo diagnosticaron en un santiamén. Lo siento, señor Smith, le dijeron. Tiene usted cáncer y no le quedan tres meses de vida, como así sucedió". Aquí se frustró el regreso del clan 65

Smith a Barcelona o a Sitges, ya que estaban en negociaciones para adquirir Maricel, el palacio del americano Deering, vecino del famoso Museo Cau Ferrat de Sitges.

En la gran mansión de Irvington su arte languidece y su pasión por la ciencia médica aumenta. La desaparición de la madre, de su querido hermano Isaac, de su hermana Ana María -también artista, que falleció en Irvington en 1951- y de su hermano mayor, Pedro Juan -éste en circunstancias trágicas, pues muere de un repentino ataque del corazón en un hotel de San Francisco, al parecer víctima de una vendetta de un intermediario en un negocio de venta de armamento del ejército americano al gobierno de Perón- deja a los dos hermanos, en situación muy inestable, ya viejos y con manías hipocondríacas, aunque disponen de una fortuna considerable acrecentada con las herencias acumuladas y los éxitos de Paco en la bolsa de Nueva York. Este hombre, genial en su estilo, inventor con patentes de plásticos y procedimientos de ahorro de maquinaria industrial, había creado en su retiro de Irvington una granja de animales y vendía por correo faisanes, conejos, etc. Un ex libris de Ismael parece inspirado en la labor del hermano, presentando una imagen arcádica con animales y ninfas. Ismael se hace naturista y nudista y empieza a llamar la atención de las buenas gentes de Irvington que ya le tenían clasificado como un tipo estrafalario, pero inofensivo, aunque bastante impertinente. Acude el día de la inauguración del nuevo Museo Guggenheim en 1959 y ante la vista de las obras de Pollock, Kline y los abstractos americanos en pleno triunfo, comienza a gritar, protestando contra el arte abstracto, pidiendo ver al director para manifestarle su indignación por haber permitido la exposición. Su actitud destemplada moviliza al servicio de seguridad que lo expulsa del Museo a la fuerza. Uno se imagina al pequeño y ya viejo Ismael gritando indignado mezclando los tres idiomas en los que se comunicaba habitualmente sin dominar nunca el inglés. Verdaderamente se podía considerar que su vida era un absoluto fracaso. Ni su arte había triunfado ni sus descubrimientos científicos se habían reconocido. Todo yacía allí en una habitación, proyectos de monumentos que nunca se harían, modelos de vestidos para mujeres ideales que no encontrarían talleres para su confección, planchas de cobre y acero, apenas usadas, que nadie reclamaba para nuevas ediciones, escayolas para medallas que jamás pasarían al bronce permanente, fotografías y negativos que esperaban en vano la carta de un editor para su publicación en un libro que reivindicara su obra. Qué tristeza Ismael Smith... y aún más triste e incompresible... miles de páginas cuidadosamente clasificadas con sus estudios sobre las causas de las enfermedades, sobre el azote de la humanidad, el cáncer, estudios sobre los elementos químicos y las sustancias nocivas al cuerpo y a la mente. "Tumor formation continued alteration of tissue, equilibrium loss energy of growth of connective tissue. Proliferation of Epithelial element or carcinoma..." No le interesaba a América, no le interesaba a Francia, no le interesaba a España...

Internamiento en Bloomingdale El hermano cede, por fin, a la presión del ambiente y a su propio miedo de compartir la enorme casa con un desequilibrado que le había amenazado de muerte. La policía recibe denuncias sobre el comportamiento público de Ismael, que no se recata de recibir a los visitantes completamente desnudo. También alguien le ha visto masturbándose delante de la nueva piscina pública del pueblo 15.

66

En 1962, Ismael es recluido para su mejor tratamiento y aislamiento en el Hospital Psiquiátrico de Bloomingdale, en la vecina ciudad de White Plains a unas 10 millas de distancia de Irvington. Tenía entonces setenta y seis años y aún viviría doce más.

La decisión de Paco, de recluir a su hermano mayor, sucedió probablemente como un mal menor dentro de una problemática que presentaba síntomas de agravarse en todos los campos. Paco tenía que hacer frente a las obligaciones económicas de la familia, ahora reducida a dos. Aunque retirado prematuramente de los negocios mantenía una activa vida que se prolongaría con buena salud hasta cumplidos los noventa. La tensión en sus inversiones en la Bolsa y los pleitos derivados de las herencias sobrevenidas por los fallecimientos de los hermanos, ocupaban su tiempo a la par que su inquisitiva mente mantenía siempre un interés constante en la marcha del mundo y el entorno social de Irvington. A pesar de su buen carácter, uno intuye que los hermanos Ismael y Paco habían llegado a una situación de incompatibilidad extrema haciendo imposible la convivencia. Ismael no se creía un hombre loco, sino más bien un incomprendido, víctima de las fuerzas concitadas de las instituciones y las fundaciones que, por intereses, le impedían su entrada en el círculo cerrado de lo poderosos centros médicos y de investigación del país. Luego vendrían las denuncias a la policía de Irvington.

Ismael no aceptó su internamiento de buen grado y culpó a su hermano de apartarle de su propiedad y privarle de libertad y se negó a recibirle durante tres años. Paco, puntualmente cada semana, conducía su coche el día prescrito de visita y le esperaba a la puerta mientras que el matrimonio Knapp, o más habitualmente la esposa Elizabeth, entraban en el hospital durante la hora reglamentaria. Un día, Ismael tuvo una caída, al parecer, motivada por una disputa con otro enfermo y se vio obligado a guardar cama.

Ya entonces, consintió en ver a su hermano que continuaría visitándole periódicamente hasta su muerte.

Desde el hospital, su actividad epistolar no decae y se muestra interesado en las noticias internacionales, en la ciencia, que ahora es su preocupación dominante, ya que de la teoría parece haber pasado a la práctica, aconsejando a los internos en sus dolencias. Es indudable que Ismael Smith aprendió mucho en sus años de lectura de libros de medicina y de asistencia a conferencias. Por ejemplo, en materia de dietas y composición química de los alimentos, anotaba y resumía constantemente y no es de extrañar que llegara a poder emitir opiniones válidas. Ya en 1956, en una carta que dirige a Pau Casals y de la que conservaba copia, le aconseja un plan completo para una enfermedad que no menciona y de la que le dice: “yo, desde 1935, sufro de esta dolencia, calamidades orgánicas complicadas por unos virus (...) He tenido tantos, que mi experiencia es muy correcta en darme cuenta de la situación, si el paro es completo es y son dolorosas por no tener circulación, hay que aprender a soplar, que el aire salga, limpiar el estómago de comidas, gases (...) Cáscara Sagrada, Eno-Salts. No respirar por unos segundos, golpearse el corazón”. Después de indicarle una dieta de frutas y hierbas, le dice: “Le preguntáis a vuestro médico y que me escriba” y le ofrece la finca para reponerse y para dar un gran concierto, pues cabrían tres mil personas con ampliaciones de televisión y radio. “Yo he admirado obras de usted” le contesta Casals desde Puerto Rico y le explica que no puede ir a Estados Unidos por razones políticas bien conocidas.

67

Poco a poco, Ismael se fue resignando a su nueva situación y adoptó su vida al reglamento del establecimiento; pero un día que le vino en gana se escapó como para demostrar que podía hacerlo pese a las medidas de seguridad de que se vanagloriaba el hospital.

Las “Mascarilles” de White Plains Todos aquellos que conocieron a Ismael Smith con cierta profundidad apreciaron en su personalidad destellos geniales. Los que no simpatizaban con él, por su intolerancia y sus rarezas, aún admitían que casi siempre decía cosos interesantes y que era una sorpresa continua su conversación por las ideas que relacionaba y su erudición en muchas materias. Salvador Dalí le llamaba por teléfono con frecuencia aquellos años.

El estudio de la genialidad en el artista es una historia de incesante interés, pues trata de la propia esencia del arte y su misterioso proceso de alumbramiento. No hay noticias concretas de cuando y por qué Ismael Smith –revelación en la Exposición de Autorretratos de 1906, escultor de la Exposición Internacional de Barcelona de 1907-, un día en el lóbrego hospital de White Plains volvió a sentirse artista y modeló unas cabezas donde late el gran arte que hizo concebir tantas esperanzas a Eugenio d’Ors 16. Su hermano Paco sí que recordaba que empezó a acudir a la sala de terapia recreativa del hospital, donde disponían de plastilina y, un poco en plan de juego, pidió sus utensilios y fue sacando varias esculturas de cerámica con un baño de color. Se conocen seis cabezas huecas, tipo máscara, y un busto casi cerrado. Las seis primeras representan mujeres, tal vez enfermeras.

El busto, con soporte vertical, tiene rasgos fisonómicos parecidos a los de su hermano Paco, de joven, pero éste, que tenia la escultura expuesta en su cuarto de estar en Irvington, no sabía exactamente a quién representaba. Lo cierto es que las cabezas del hospital nos retrotraen al Ismael Smith de su juventud, como si finalmente hubiera descubierto la verdad de su personalidad y se hubiera despojado de la hojarasca del falso modernismo, haciendo caso, al fin, de los consejos de su amigo Pijoan.

Las cabezas de White Plains nos devuelven al escultor de la cabeza de Junoy. El busto de su amigo Junoy, entonces juvenil poeta del modernismo, está tocado de una gracia y vivacidad que eran –en la primera década del siglo- la marca peculiar de su arte. Las de ahora son más trágicas: las estilizaciones del Art Deco se han evaporado. Las bocas tienen un rictus ambiguo como si se quedaran en una zona neutra entre la vida y la muerte, pues, más que retratos de las enfermeras del Hospital Psiquiátrico, parecen expresión del truncado ideal femenino de Ismael Smith: frentes despejadas de peinado sencillo y clásico, nariz corta, labios entreabiertos que pueden decirlo todo o dar el último suspiro y una barbilla rotunda de mujer fuerte. Al final de su vida, desde lo más profundo de su fracaso, Ismael Smith se redime en un gesto postrero en el que alumbra la más auténtica y desnuda representación de su arte 17.

68

• Ramon Casas. Retrat d’Ismael Smith i Marí. Carbó i pastel. Museu Nacional d’Art de Catalunya.

69

Notas 01. D’Ors cita a Ismael Smith en dos glosas de 1906 y 1907, la segunda, titulada “Laura Albéniz Nuocentista”, también está incluido en el Almanac dels Noucentistas editado por Joaquim Horta. Además, d’Ors también escribe la presentación de Smith, en el Catalogo de la Exposición Albéniz, Néstor, Andreu, en el Fayans Cátala de 1911.

Alexandre de Riquer presentaba a Albéniz, Miguel Utrillo hacia lo propio con Néstor Fernández de la Torre y Josep M. Roviralta se ocupaba de Andreu. La ilustración de la portada era de Smith y el impresor era Oliva.

02. L’Art Català Contemporani de E. Jardí, Proa, 1972, reproduce la famosa cerámica « Manola », hecha en colaboración con el ceramista Antoni Serra. Su actividad juvenil de orfebrería está reconocida en el mismo libro, que cita la Exposición Internacional de Joyería Moderna (1890 – 1961) del Victoria and Albert Museum de Londres y la de Barcelona de 1966, Cent anys de Joyeria; Orfebrería Catalana.

Alexandre Cirici Pellicer, en El Arte Modernista Catalán (Ayma editor, 1960), reconoce en I. Smith al expresionista precoz, le cita no menos de trece veces y recoge los elogios de d’Ors en el Glosari, quien le considera escultor nuocentista por excelencia.

Ver también El Noucentisme d’Encic Jardí.

Curiosamente, ninguno de los especialistas norteamericanos del modernismo catalán –George Collins, de Columbia University (con trabajos sobre Gaudí), Marylin McCully (Exposición del Modernismo en Barcelona, Londres, 1986) y Joseph P. Cervera (Modernismo: The Catalan Renaissance of the Arts. Garland, 1976) - parecen conocer a Ismael Smith i Mari.

03. El museo Lázaro Galdiano –por donación de “E. Knapp y E. García-Herráiz in memoriam de F. Smith” en diciembre de 1986- es el poseedor actual de esta colección de dibujos y bocetos de trajes españoles de los siglos XVIII y XIX, más un grupo de acuarelas de personajes para una obra de teatro no determinada, relacionada sin duda con los Reyes Católicos y el descubrimiento de América.

04. Ver “Ismael Smith, grabador modernista español” del mismo autor. Catálogo de la Exposición de Grabados de Ismael Smith. Calcografía Nacional – Madrid – Biblioteca de Cataluña – Barcelona, 1987.

Carmina Borbonet autora del catálogo enumera ciento diecinueve estampas.

05. El libro de Joaquín Renart –El Ex Libris en España, Barcelona. 1958- lo cita. Ver también José María Riquer, que lo recoge como artista y como coleccionista, y Her Ex Libris in Spanje & Portugal, 1955.

06. Era socio de la American Society of Bookplate. Se conservan cartas de Oliver Sheean (1942), de Mr. Baer (del mismo año). Dan Burne-Jones y Mr. Tolbart ( sin fecha) pidiendo datos a Ismael sobre su obra de ex librista. Debió también intercambiar sus obras con otros artistas europeos y americanos de este género, pues se conserva un impreso con el nombre de Ismael Smith escrito en varios idiomas del tipo usado para intercambiar ejemplares de ex libris. La información que da J. M. Riquer –en su libro sobre el tema publicado en Barcelona en 1952 (Ed. Milla)- de que la colección de Smith en América llegaba a las “huit mil exemplars” no creo que fuera cierta, pero entre sus papeles, que conservaba el hermano, se encontraban 70

desperdigados algunos ex libris de diversos países y artistas y Paco siempre hablaba de la gran afición de su hermano por este tema. Ya se ha explicado que hacia 1939 Ismael había perdido todo interés sobre el mismo tema, y no volvería a producir ninguno nuevo.(Paul Latcham hizo la catalogación definitiva de los ex libris de Smith en Boletín Anual de 1988-89 de la American Bookplate, Designers and Collectors. Casi simultáneamente la revista ExLibris de Barcelona le dedicó un número en 1992).

07. Exponían entre otros Robert Henri, Eugene Higgins, George Bellows, Edward Hooper, George Lucks y John Sloan.

08. El Club Sagalmundi de Nueva York, le dio un primer premio consistente en cinco mil dólares, por el mejor grabado del año (c. 1928-1929) del que se hizo una tirada limitada de ejemplares destruyéndose la placa después (información facilitada por Paco Smith). El Sagalmundi Club sólo conserva en la actualidad la fecha de la entrada de Ismael en la Sociedad, pues, según he comprobado, no mantiene archivos ordenados de su historia. No sabemos cuál será este grabado.

09. Postal desde París de 1 de agosto de 1921: “el verano pasa deliciosamente”. Le informa del papel para aguafuertes que le había encargado. Pach (1833-1958) era también artista y figuró en la histórica exposición internacional de Arte Moderno de Brooklyn de 1926 y expuso en varias otras galerías de Nueva York hasta su muerte. Hoy es un pintor olvidado. Como escritor brilló más, siendo autor de libros sobre Van Gogh, Cézanne, Redon, Ingres y tradujo al inglés las cartas de Delacroix.

10. Agradezco a la hermana Margaret Brenan, Archivera de la diócesis de WheelingCharleston (West Virginia) su amable asistencia en la búsqueda de la estatua que, pese a sus esfuerzos, no se ha conseguido localizar. Carta de 20 de diciembre de 1984, al que suscribe comunicando además que la Santa Teresa de Ismael Smith, después de un primer traslado de Washington a Wheeling –en donde pasó por tres distintos espacios (sala capitular, claustro exterior y almacén)- fue incluida entre las cosas que le regalaron a un tal Fray Farina de Pittsburgh que regentaba un orfanato en esta ciudad y a quien recuerda mostrándose muy contento del donativo.

De esta manera la pista de Santa Teresa se ha perdido fatalmente.

11. Se conservan varias cartas del Padre José de Isasi a Ismael. En una de ellas, del 9 de septiembre de 1923, le da cuenta de la escasa venta de la Santas Teresitas, y le dice en un arranque de sinceridad: “[dígale] A su buena madre que usted se portó como todo un hombre de bien, sólo la cabeza sabe más del arte femenino-masculinoepiceno que de los principios morales del Arte: lo Bueno es antes de lo Bello y lo Verdadero antes que los dos. Los tres juntos componen el arte perfecto”.

Ismael se trasladó a Washington para realizar la estatua. El Washington Post publicó fotografías y notas sobre la celebración de un “solemne triduo” en honor de la recientemente beatificada Santa Teresa (27 de mayo de 1923). La nota, con una gran fotografía de la imagen, se preocupa de señalar que la “figura de tamaño natural de la “Florecilla” es obra del español Ismael Smith, quien conserva numerosos recortes y estampas de veneración de su Santa Teresita, por otro lado, los resúmenes biográficos de Smith que publican el Dictionary of American Painters (1926) –el Who is Who in American Art la cita entre sus obras importantes- igual que la Enciclopedia alemana Thieme-Becker.

71

• Francesc, Ismael i Pere Joan Smith, i Alfons Masseras a París, ca. 1911. MAC. Donació Enrique García-Herraiz en memòria de Paco Smith.

12. La fotografía es del Arxiu Mas (c-56770. Exposición Internacional de Barcelona 1929-30). Pero ¿estuvo expuesta esta obra en dicha exposición? Josep Gudiol me dijo en la Biblioteca Amatller, el 14 de marzo de 1982, que este Sagrado Corazón de Jesús fue un fracaso artístico. Recodaba muy bien a Ismael Smith, a quien describía como agudo y nervioso y muy divertido, con cosas siempre interesantes que contar y rasgos geniales. Muy cuidadoso en el vestir, “No trabajaba nunca y aquí en Barcelona no le hizo caso nadie”. Sin embargo, Gudiol insistía en que esta visita debió haber tenido lugar en los años cincuenta por lo que creo que confundía a los dos hermanos Ismael y Paco o, al menos, los mezclaba en sus recuerdos.

Después he comprobado al leer cartas de Manuel Rocamora a la familia Smith que, en efecto, Ismael permaneció en Barcelona parte del año 1929 preparando su escultura del Sagrado Corazón que se expuso en el Palacio de las Misiones.

13. En París buscó datos en el Musée de l’Armée, con la ayuda de la Embajada de España, para documentarse acerca de una escultura de Jean Baptiste de Moynesieur de Bienville, segundo Gobernador de la Luisiana (1701-1712). Le contestaron que no llevaba uniforme de marino porque era un navegante mercante y que no tenían ninguna estampa sobre él. Debe ser este personaje el representado en la estatua de caballero francés depositada en el Museo de Arte Moderno de Barcelona que no tiene ninguna identificación.

14. En una película de 16 mm conservada de Pedro Juan, el fotógrafo de la familia, se puede ver a la entonces alegre familia con Smith dibujando en un día soleado en la terraza ajardinada sobre el río Hudson. Y en otra esculpiendo teniendo a su madre como modelo. No se conserva esta pieza.

15. Entre los escritos pseudo científicos se encuentra un manuscrito sobre la autosatisfacción sexual que, aunque no concreta los términos claramente y se pierde en divagaciones, puede ser calificado de auténtica apología de la masturbación.

16. Paco refiere que le nombraron profesor de la clase, pero que duró poco, pues un día encontraron a todos desnudos siguiendo el ejemplo del maestro.

En una carta desde el Hospital, dirigida a Francisquet, en 1970, le habla, entre párrafos de difícil comprensión y con palabras aisladas, de que estaba haciendo unas “mascarilles” para poner contento a su hermano que padecía de unas fuertes cataratas.

17. Una de estas mascarillas se puede ver en la actualidad en la Fundació Palau de Caldes d’Estrac.

72

Sanatori de Bloomingdale, White Plains, 1968

amb el suport de: