Activitats
CO L · L E CCI O N S PR I VAD E S MI R AD E S PÚ B L I Q U E S
Visita comentada a l'exposició i taller Diumenge 20 de desembre a les 12 h. Activitat gratuïta. No cal inscripció.
Activitats educatives Cal concertar dia i hora
Museu d'Art de Cerdanyola CAN DOMÈNECH (MAC Can Domènech) Carrer de Sant Martí, 88 / Passatge del Llorer, 11 08290 Cerdanyola del Vallès Tel. 93 591 41 30 c.e.: mac@cerdanyola.cat Horari:
De dimarts a dissabte de 17 a 20 h Diumenges i festius d'11 a 14 h
Entrada gratuïta a l'exposició temporal
Montserrat Soto Arcs amb paisatge de pedra 2001 Fotografia 240 x 480 cm
Col·leccions privades, mirades públiques Txema Romero Martínez Museu d'Art de Cerdanyola
Amb el suport de:
CAN DOMÈNECH
Col·leccions privades, mirades públiques s'ha concebut com un cicle dedicat a mostrar diverses facetes del col·leccionisme d'àmbit privat -tan individual com corporatiu- per aproximarlo al públic d'una forma temàtica: la de la identitat i el gust del propi col·leccionista. Per això es dedicarà cada vegada a un propietari diferent i es buscarà en la tria uns trets definitoris específics. Els museus inclouen normalment moltes obres
particulars en les exposicions temporals i monogràfiques, però ben poques vegades es dedica una exposició centrada exclusivament a un col·leccionista privat. La iniciativa del Museu d'Art de Cerdanyola proposa, a partir d'una sèrie d'exposicions de producció pròpia i de format mitjà, una visió més àmplia que estableixi relacions entre les institucions i el col·leccionisme i, d'alguna manera, també contribueixi a la difusió i al coneixement d'aquest patrimoni ocult. "6 contemporanis del BS" estrena el cicle i és també la primera vegada que el Banc Sabadell mostra la seva col·lecció com a tal. La selecció, adaptada a l'espai del museu, ens ofereix una tria de sis obres emblemàtiques de sis artistes catalans contemporanis que reflecteixen l'actual esperit de la col·lecció.
Perejaume. Butaques al Delta de l’Ebre, 1988. Fotografia. 200 x 200 cm.
l BS
Jordi Colomer Círculo, 1989 Ferro i fusta 220 x 120 x 40 cm. Jordi Bernadó Hong Kong 2002 Fotografia 240 x 120 cm.
s de i n a r o
r, p lome g m o e C t , n 6 co B e r n a d ó o i Vilapui CAN DOMÈNECH
lí, ot ner A b a l aume, S de ge j e 3 r e e P r vemb e no
12 d
L'alliberament de la domesticitat Josep Casamartina i Parassols L'any 1954, el Banc de Sabadell -l'actual Banc Sabadell- es construïa una seu flamant a la plaça de l'Ajuntament. Fins llavors havia estat als baixos del Gremi de Fabricants de la ciutat vallesana on havia nascut, el 1881. De fet, el Banc havia estat fundat per molts dels empresaris del propi Gremi. La dècada de 1950 marcava un punt d'inflexió en l'art i l'arquitectura catalans, reflex dels impulsos de reintegració del país a escala internacional, després d'una enclaustrada postguerra. Era el moment dels salons d'octubre i de les biennals hispanoamericanes, en què la modernitat tornava a treure el nas, primer tímidament, i després amb decisió i empenta. Es fundava el Grup R que aplegava un conjunt d'arquitectes de diverses generacions disposats a recuperar el llegat del GATCPAC (Grup d'arquitectes i tècnics catalans per al progrés de l'arquitectura contemporània). Tot això passava sobretot a Barcelona, però Sabadell estava al dia i Andreu Castells editava la revista Riutort, i es revolucionava l'ensopida Acadèmia de Belles Arts amb l'organització d'unes cèlebres biennals que guardonaven l'art abstracte. També s'hi anava imposant l'arquitectura contemporània, amb obres de volada com l'Escola Industrial, projectada el 1958 per Josep Antoni Balcells Gorina -membre fundador del Grup R i autor d'altres edificis interessants a la ciutat-, el Club de Natació de Josep Soteras Mauri construït un any després, o el despatx de Manuel Corominas de Fèlix de Azúa, bastit el 1960. Tots aquests edificis no eren els únics que s'inscrivien en els corrents moderns, la majoria de fàbriques, més o menys, sempre s'hi havien inscrit i continuaven fent-t'ho. No obstant això, quan es va fer l'encàrrec d'una sèu amb caràcter definitiu del Banc de Sabadell, es va triar una opció menys moderna, potser perquè es buscava una imatge duradora i d'intemporalitat. El nou edifici va ser projectat pel barceloní Lluís Bonet Garí, amic del pintor sabadallenc per excel·lència Antoni Vila Arrufat. La
construcció de Bonet -que sembla inspirada directament, i potser amb un clara voluntat simbòlica, en la sucursal que el Banc havia tingut a Buenos Aires el 1891- s'inscrivia amb discreta correcció acadèmica en el gris traçat urbà. L'interior, net i polit, era més interessant, tenia aires de gran urbs, de banca internacional. Ornat puntualment amb uns austers baixos relleus de Francesc Jueventeny i Camil Fàbregas, dos escultors que a la postguerra eren molt populars al Vallès. El Banc de Sabadell, com la majoria de bancs i caixes, llavors no tenia encara una col·lecció d'art.
d'estètica moderna i, alhora, de respecte amb la ja emblemàtica construcció existent. D'altra banda, Pepe Cortés duria a terme l'interiorisme dels despatxos de direcció i de Sabadell Banca Privada amb què obtindria un premi FAD el 2007, amb l'agençament de les plantes 3 i 22 de la Torre Banc Sabadell. També amb l'entrada del nou segle, assumia la direcció de la Fundació Banc Sabadell i de la col·lecció d'art Miquel Molins i Nubiola, procedent del MACBA, on havia tallat la cinta com a director. El canvi de registre havia abocat a una nova sensibilitat. I va arribar l'hora de fer un pont al present, igual que Mateo havia fet amb la seu de 1954, bo i conservant l'interès pel millor del que ja hi havia -com era el cas de les obres de Fortuny, Gimeno, Mir, Rusiñol, Casas, Nonell, Graner, Urgell, Anglada Camarasa, Obiols, Nogués o Villà, amb l'excepcionalitat d'un Picasso. D'aleshores ençà, Molins, deslliurat de la pressió de la domesticitat, ha avançat el discurs anant-lo a trobar, precisament, just a la dècada de 1950 per fer-la arribar fins al present, amb Tàpies, Saura o Guerrero i la generació que els va seguir, Hernández Pijuan, Teixidor, Ràfols Casamada o Gordillo, els pintors dels anys setanta i vuitanta, Broto, Sicília, Campano, Chancho, García Sevilla, Navarro Baldeweg, i fotògrafs com Fontcuberta, entre d'altres.
Va arribar un moment, però, en què -sobretot els quadres- van començar a proliferar a mesura que l'empresa s'expandia i calia donar calidesa i confort als nous locals. El 1976, amb la presidència de Joan Llonch, que era un bon mecenes local, es va decidir donar cos al conjunt i es va anar ampliant fins a donar-li la categoria de col·lecció, amb Tomàs Casañas al capdavant. La tradició era considerada un valor segur i la Sala Parés n'era l'emblema, un criteri compartit per la majoria de clients, personal i directius de l'entitat. Tot es mirava una mica a si mateix, com si s'estigués al centre del món, d'un món conegut i acotat. Però el Banc es va fer gran i en fer-se'n van canviar les coordenades. I aquella acumulació de quadres es va tornar petita i la tradició que volien embolcallar, també. Amb el recent traspàs del segle, sota la direcció de Josep Oliu i Creus, va arribar l'hora de sortir a borsa i jugar fort, adquirir altres entitats del ram i fer seus més representatives. I l'academicisme classicista i domèstic va acabar cedint el pas a la modernitat, nítida i eficaç. Com a paradoxa, l'any 2003, la mateixa expansió dotava l'entitat d'una nova seu barcelonina, més representativa i moderna que les que ja tenia, amb l'adquisició del Banc Atlàntic i el seu conegut edifici de la Diagonal, ara anomenat Torre Banc Sabadell, versió catalana del 1969 de la milanesa torre Pirelli de Gio Ponti, obra de Francesc Mitjans i Santiago Balcells Gorina -germà de l'autor de l'esmentada Escola Industrial local. Un any després s'encarregava a l'arquitecte sabadellenc Jaume Bach la nova central del banc a la B30 -al terme de Sant Cugat-, i l'arquitectura i l'interiorisme de totes les sucursals a Josep Lluís Mateo que, el 2006, rehabilitaria l'oficina sabadellenca de la plaça de Sant Roc, amb un depurat exercici
Els "6 contemporanis del BS" són un reflex fidel d'aquesta nova situació funcional i estètica. Formen part d'aquest altre aspecte de la col·lecció del banc que, més enllà de les seus on es guarda, ara s'estrena al flamant Museu d'Art de Cerdanyola per inaugurar un interessant cicle temàtic dedicat a les col·leccions privades, ja siguin d'institucions o de particulars. Després d'anys d'acumular obra, ara és la primera vegada que Banc Sabadell mostra en públic una petita tria de la seva col·lecció, adequada a les característiques de la sala temporal del Museu d'Art de Cerdanyola, i ho fa amb aquests sis autors contemporanis Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), Ignasi Aballí (Barcelona, 1958), Montserrat Soto (Barcelona, 1961), Jordi Colomer (Barcelona, 1962), Oriol Vilapuig (Sabadell 1964) i Jordi Bernadó (Lleida, 1966)- que responen a una selecció feta d'acord amb el mateix Molins. Ignasi Aballí. Clasificat (blau), 2007. Acrílic i impressió sobre tela. 200 x 190 cm.
De fet, aquests autors no formen cap grup homogeni, ni corresponen a una generació concreta, però tots sis són actuals i consolidats, nascuts a Catalunya entre 1957 i 1966, i la majoria treballa d'una forma interdisciplinària, un tret característic de bona part dels creadors del final del segle XX i l'inici del XXI. També s'hi podria afegir que comparteixen un cert look que s'avé amb la nova estètica de l'entitat. En el cas del fotògraf i arquitecte Jordi Bernadó això és prou clar atès que s'encarrega de fer una icona, en versió d'imatge personal, de cada ciutat on el banc té oberta oficina, unes vistes que formen un projecte coherent i emblemàtic i presideixen l'espai públic de les respectives sucursals, i compten amb una publicació específica a cura de l'editorial ACTAR de la qual n'ha estat, precisament, cofundador. Però al marge d'aquest projecte concret, es poden establir unes relacions o correspondències, uns links interessants, entre els sis autors d'aquesta tria. I potser, de tots, és Perejaume -que, no en va, és el més gran d'edat- qui se situa al bell mig d'aquest encreuament. La seva trajectòria traça un pont entre un cert retorn a la figuració propi de les dècades de 1970 i 1980, l'art conceptual, la literatura i el vídeo art. La reflexió pionera de Perejaume sobre la representació, la realitat i la ficció, la natura i la civilització, el compromís intel·lectual i la ironia, ben evident en "Pintura i representació" -amb el trasllat de les butaques del Palau de la Música al Delta de l'Ebre, precedent del cèlebre pati/sostre de butaques del Liceu-, una peça que connecta d'una forma directa amb l'imponent claustre despullat de Montserrat Soto que s'insereix -en aquest cas a partir del fotomuntatge- en un paisatge àrid, sense cap vegetació, fet del mateix material que les arcades. Realitat i ficció es barregen voluntàriament com un peix que es mossega la cua. Alhora, tant una imatge com l'altra es relacionen amb l'enigmàtica vista de Hong Kong de Bernadó, que és real però sembla perfectament trucada amb el contrast brutal del bosc selvàtic amb les esprimatxades i denses torres d'habitatges de la densificada capital xinesa, com uns estranys bolets o espàrrecs gegantins. Tres fotografies que també comparteixen l'impacte gairebé cinematogràfic del gran format. La relació irònica entre construcció i entorn també es pot fer extensiva a l'obra de Jordi Colomer, un escultor que ha passat per l'Escola Tècnica d'Arquitectura de Barcelona. El seu Cercle pertany a la primera
Oriol Vilapuig. Projecció. La forma d’un crit, 2004. Oli sobre tela. 195 x 240 cm.
etapa creativa centrada en un formalisme abstracte i geomètric que, amb el pas del temps, anirà trencant per acostar-se a propostes més conceptuals. D'altra banda la reflexió sobre la possibilitat o impossibilitat de la pintura, la inutilitat del quadre i les referències literàries, el sentit de l'humor i una certa angoixa existencial que comporta voler assolir el present i la consciència de la creació mateixa, també connecta Perejaume amb l'obra de Vilapuig, en el fons, de tots el pintor més romàntic, els personatges del qual alter ego d'ell mateix- pensen a partir del quadre. També Aballí reflexiona sobre la impossibilitat de l'art, sentiment implícit en el traspàs del segle XX al XXI. Però el seu díptic dedicat al blau, que exhaureix totes les possibilitats d'aquest color simplement a partir de l'escriptura que alhora també el tapa, en quedar inacabat deixa una porta oberta, malgrat la dosi de pessimisme i de tristesa que du implícit, atès que es tracta d'una cosa -la pintura- que ja se sap de fa temps que té una implacable data de caducitat. La tria dels “6 contemporanis del BS”, amb les seves múltiples interrelacions, posa de manifest aquest anhel absolut de