Francesc Català-Roca
Francesc Català-Roca
La Costa Brava
Els homes i el paisatge
Museu d’Història Sant Feliu de Guíxols
Plaça del Monestir, s/n (Monestir) 17220 Sant Feliu de Guíxols Tel. 972 82 15 75 Fax. 972 82 15 74 museuhistoria@guixols.net www.guixols.net
Francesc Català-Roca
La Costa Brava Els homes i el paisatge (1958-1978)
(1958-1978)
La Costa Brava
Els homes i el paisatge (1958-1978)
Francesc Català-Roca La Costa Brava
Els homes i el paisatge (1958-1978)
Museu d’Història Sant Feliu de Guíxols
Plaça del Monestir, s/n (Monestir) 17220 Sant Feliu de Guíxols Tel. 972 82 15 75 Fax. 972 82 15 74 museuhistoria@guixols.net www.guixols.net
EXPOSICIÓ Organització i producció Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols Diputació de Girona Idea i coordinació Sílvia Alemany Genís Cano Disseny gràfic Dosis Disseny CATÀLEG Edita Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols Diputació de Girona Textos Sílvia Alemany Dolors Vida M. Àngels Suquetl Genís Cano Assessorament lingüístic Montse Carré Disseny i maquetació Dosis Disseny Impressió Gràfiques Alzamora Dipòsit legal: GI-477-2004 ISBN: 89-932263-5-1 Activitat relacionada: Documental amb entrevistes sobre Català-Roca a Frederic Amat, Joan Artigues, Carles Sentís i Lluís Permanyer. 1998, 25 Min., direcció: Raúl Román.
Agraïments A Martí i Andreu Català Pedersen, per haver posat a la nostra disposició l'arxiu fotogràfic del seu pare, proporcionar-nos informació i col.aborar activament en el projecte. A Arnau Puig, per les informacions i reflexions aportades. Un agraïment també a: Galeria Carmen Tatché, Dolors Vidal, M. Àngels Suquet, Pere Roig, Jordi Colomedap i Rosa Mullor.
Presentació Una de les iniciatives dels centres municipals que vetllen pel nostre patrimoni és la de recollir i difondre tot allò que ens dóna informació de la societat en els moments passats, així com en aquells més recents. L'arxiu fotogràfic de Francesc Català-Roca esdevé un d'aquests materials idoni per endinsar-nos i transportar-nos cap a un període de grans canvis com el dels anys que emmarquen les obres d'aquesta exposició organitzada des del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols. Transformacions de tota escala d'un país que entrava en una segona fase del franquisme, i d'un àmbit més local transformat per l'efecte del turisme en els diferents indrets de la Costa Brava. Ens omple de satisfacció de poder oferir aquest retall de la Costa Brava entre els anys cinquanta i vuitanta, imatges motes d'elles realitzades per Català-Roca durant les seves estades a Sant Feliu de Guíxols. Coincideix l'inici d'aquesta exposició amb les conclusions a les quals han arribat diferents col.lectius després d'haver estat debatent sobre el model turístic i de creixement urbanístic a la Costa Brava. Tenint en compte que moltes de les imatges eren encàrrecs per a il.lustrar guies sobre el litoral, poden aquestes servir per reflexionar sobre les temàtiques (monumentals, naturals, tipus humans com a mostra d'exotisme i autenticitat) i els motius seleccionats que s'usaven de manera propagandística i d'enaltiment del territori. Hi ha també, però, més enllà del reconegut caràcter documental i històric de les fotografies de Francesc CatalàRoca, el necessari gaudi d'aquestes obres, el valor artístic i estètic que se suma als anteriors. El paisatge humà i natural de la Costa Brava, tenint com a protagonistes anònims la seva gent, se suma a les exposicions que darrerament han revisat l'obra de Francesc Català-Roca, com les dedicades a les capitals de Barcelona i Madrid, i als artistes als quals dedicà bona part de la seva trajectòria: Salvador Dalí i Joan Miró. Miquel Lobato i Cárdenas Alcalde
La transmutació del paisatge a través de la mirada de Català-Roca Davant la modificació vertiginosa produïda en el paisatge- humà i natural- a la Costa Brava a partir dels anys 60, alguns escriptors1 expliciten el sentiment de saber-se com d'una època passada, en una cruïlla on un temps i unes sensacions s'anaven allunyant. Així ens sembla reconèixer-ho també en les imatges de Francesc Català-Roca preses l'any 1958: una voluntat de recollir allò que irremeiablement s'anava perdent: turistes encuriosits, artistes extasiats davant una costa verge, l'autenticitat d'uns tipus humans a partir dels quals sembla voler exemplificar mites mediterranis. Més endavant, en altres publicacions posteriors, el protagonisme decantarà cap uns altres nouvinguts, en allò que llavors s'erigia com a símbol de la modernitat. Per la seva amistat amb Llorens Artigas, Català-Roca s'estarà durant uns anys-per períodes no massa llargs, normalment a l'estiu, però també a la tardor- a la casa del ceramista a Sant Feliu de Guíxols; serà des d'allà, des d'on realitzarà alguns dels reportatges de la Costa Brava. D'una primera etapa de fotoperiodisme podrà dedicar-se als reportatges per a llibres il.lustrats, cosa que li permetrà de tenir més llibertat creativa al mateix temps que li suposa una gran difusió de la seva obra. Allunyat de la fotografia oficialista de l'època2, realitza una obra decididament realista i testimonial. Sap sumar un sòlid coneixement de la tècnica a una gran capacitat creativa. Guanyarà en la seva obra una encertada percepció d'allò real, el reflex de la realitat de cada moment, la captació de l'instant; i un gran instint visual. Tal com ho va descriure Alexandre Cirici, "eleva els espectacles particulars i efímers a la categoria de significants arquetípics”3. Ell creia que les fotografies ja existien i que l'únic que feia era captar-les; d'aquí que només en tirava 2 o 3 per a un mateix motiu4. Retratista de grans personalitats com Dalí i Miró, és a la vegada un artista que sent la necessitat de captar la quotidineïtat de l'home anònim, sabedor del valor documental i històric de la captació dels ambients de postguerra. Amb ull psicològic, accedeix a la confiança
Francesc Català-Roca convidat a una cantada d’havaneres. Calella de Palafrugell, 1958.
de diferents gents que coneix, confiança que queda atrapada per la seva càmera, sobretot en les imatges de moments de treball o de descans i festa. Imatges que respiren una vida extraordinària i un respecte per aquells homes i dones, de treball dur, que tiren l'art i avaren la barca, que mantenen una relació d''amor i respecte amb la natura. També al mateix temps ens fan present la misèria d'aquell país autàrquic, malgrat que per alguns crítics les imatges poguessin arribar a ser interpretades des dels òrgans oficials com a costumistes. Les imatges arriben a un punt on les localitzacions geogràfiques no importen, es dilueixen, per a sobresortir allò més universal i més vital5. Encisat per la magnificència d'allò natural, ens ho transmet sobretot a partir de la tècnica màgica del contrallum, donant lloc a paisatges quasi irreals. L'home amb la seva petitesa davant la Natura, és el que sembla que ens transmetin algunes composicions. Juga també amb no explicitar una panoràmica; sinó que és a partir del detall ampliat (tècnica que usa sovint) com interpel.la l'espectador a imaginar-se la resta. Fa explícit que la fotografia mai és exactament objectiva; provoca que ens preguntem què queda fora de l'enquadrament. Als paisatges amb un únic i aparent valor estètic, hi introdueix la possibilitat d'imaginar la història dels personatges humans que, de prop o de lluny, hi són presents. A cada foto hi ha una interrogació, amb una possible història al darrere. En els llibres il.lustrats ens proposa jocs d'imatges, amb seqüències de 2, 3 o 4 imatges seguides, per a les quals estableix un diàleg entre elles. Es pot considerar que es dóna una gran dualitat entre unes imatges plenes de moviment, com aquell pescador saltant de la barca, fins a l'extrem oposat, on sembla que el temps s'hagi aturat, com en una escena- plena de significat- amb barques al fons i nanses a primer terme. El color, que alguns fotògrafs ja utilitzaren a partir del 1954- tot i no saber usar dignament la tan trascendental innovacióno serà una eina còmode per a Català-Roca fins ben entrats els setanta, quan la disponibilitat d'equip i material li permetia, com en el blanc i negre, d'intervenir personalment en tot el procés. Per la seva formació i experiència viscuda al costat del seu pare, Pere Català i Pic, era un artista que podia controlar des de la captació de la imatge, passant pel revelat, la maquetació, l'off-set i l'enquadernació. De fet, la seva intenció era que la següent guia il.lustrada sobre la Costa Brava, després de la realitzada amb textos de Luis Romero el 1958, s'hagués pogut fer en color.
Sílvia Alemany Nadal Directora del Museu d’Història 1. Josep Pla en el pròleg de JOSEP PLA/ FRANCESC CATALÀ ROCA (1978) La Costa Brava; també ho sap expressar perfectament GAZIEL (1958), Sant Feliu de la Costa Brava. 2. LÓPEZ MONDÉJAR, PUBLIO (1996) Fotografía y sociedad en la España de Franco. Las Fuentes de la memoria III. Barcelona: Lunwerg. 3. CIRICI, ALEXANDRE "Monocle, bisturí i Luna Park" a Avui, 28.03.1982. 4. FRANCESC CATALÀ-ROCA (1995) Impressions d'un fotògraf. Barcelona: ed. 62. 5. Com ens ho descriu Juan Manuel Bonet, referenciant els paisatges urbans a "Una lectura del Català-Roca fifties" a Català-Roca. Barcelona-Madrid (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Madrid, 2003).
La imatge turística Remo Bodei en el seu treball sobre Le Forme del Bello ens diu que en llatí per a designar la bellesa es fan servir paraules que tenen a veure amb l’excel·lència i la perfecció moral com bellus i bonus. També en grec, Kalos significa bo. En la seva formulació més física, trobem el concepte formosus (formós, hermós) lligat a la forma i venustus relacionat amb virginitat, que vol dir forma verge. També en alemany i en anglès, schön i schein es refereixen a brillar, resplendir, aparèixer envoltats de llum6. La imatge de la Costa Brava emesa a finals dels segle XIX i a començaments del XX, respon sobretot a la idea recuperada de mediterrània clàssica, escollida pels grecs i també pels romans, lloc de bellesa mesurada i amb l’atractiu afegit d’haver estat oblidada. Rescatar el passat significa tornar-lo a nomenar, tornar-lo a adjectivar, poder-lo reinventar. Així doncs, aquest rescat pròpiament noucentista deixa fluir no poques energies del simbolisme modernista.: des de la malenconia plantejada com a enigma, el paisatge pintoresc, el quotidià com a al·legoria. La imatge turística haurà de ser capaç de comunicar a propis i estranys alguna cosa d’essencial del territori, del paisatge humà, de la seva claror. Per això, en aquest espai amb una imatge projectada lligada essencialment a les experiències dels viatgers individuals, mica en mica es construirà l’univers simbòlic propi amb assumpció de les tècniques gràfiques i fotogràfiques específicament turístiques. A principis de segle XX, parlem de la fotografia com a experiència que passa de mirada individual a la col·lectiva i parlem del cartellisme com a experiència comunicativa directament adreçada a l’altre. vehicle de comunicació en el que participaran l’autor anònim, l’artista i el professional fotògraf. L’impacte social i mediàtic serà tan gran que traspassarem de l’àmbit d’eina informativa a eina de coneixement. Tal i com Maurizio Vitta explica, la nostra pròpia construcció del pensament es basa en les imatges molt més del que imaginem. Estudiar-les i exposar-les no suposa només explorar un territori perifèric del saber sinó entrar en el centre mateix de la nostra cultura, que per un costat explora el quotidià i per l’altra condiciona, de forma indirecta, els seus models. El cartellisme com a Comunicació turística arriba a un elevat nivell creatiu abans de la guerra civil. A partir de l’apropiació d’aquesta eina comunicativa desenvolupadíssima a França i Anglaterra, el turisme enceta un canal de difusió internacional de projecció Passeig de Sant Feliu, 1978.
de la pròpia imatge. Alguns noms, com Morell i després Moneny insuficientment estudiats, són vertaders artífexs influents en la creació i projecció del nostre territori en l’imaginari col·lectiu europeu. La segona meitat del segle, substituirà la pràctica pictòrica del cartell per la fotografia. Justament quan comença el debat sobre el postmodernisme, la fotografia turística adquireix el doble estatus, la doble codificació. La deconstrucció canvia el rol de lector de la imatge tradicionalment assignada a la crítica pel del receptor en el que ni les imatges ni les paraules són fixes. En aquest nou paradigma, tota imatge emesa construeix i deconstrueix alhora. Participa cronològicament del procés de lectura i crítica especialitzada alhora que la imatge és retornada pel reflex de una multiplicitat de miralls. Seguint Walter Benjamin, quan parla de l’aura en què explica que es construeix una trama entre l’espai i el temps, un espai obert entre el que mira i el que és mirat, podem establir un paradigma visual entre el que és proper i llunyà en el que el poder de la mirada transita del emissor al receptor. La imatge turística, al meu entendre, segueix perfectament el que Benjamin explica en el procés de presa de poder de la mirada. Es presenta quan la mirada és prestada del que mira al que és mirat. Per Benjamin, sentir l’aura d’una cosa és conferir-li el poder de treure’s els ulls, de deixar els teus ulls a l’altre, un poder en el que hi juga un paper fonamental que ell anomena memòria involuntària. Aquesta és la responsable finalment de la presència del desig, que es presenta amb tota la força quan es produeix aquest préstec. La fotografia revela la manera de mirar del fotògraf i al mateix temps revela la mirada del turista. Perquè el fotògraf en certa manera fotografia allò que els turistes miren i allò que mira al turista. Un gratacels aixecat expressament per allotjar un nombre creixent de visitants que ja no són convidats als hostals ni a les pensions ni a les habitacions de lloguer ens mira. A nosaltres. És la imatge del fantasma que hem creat per donar resposta al boom turístic. Un animal de mil ulls que tot ho mira. La imatge turística pot treballar al mateix temps en tres paràmetres (i així ho demostren els escassos estudis especialitats): a). El de la mirada de l’imaginari del turista b). El de la mirada creada en l’imaginari de l’amfitrió o de l’indígena sobre el que vol el turista c). El que segueix el joc entre un i l’altre i presenta els moments d’intersecció de la mirada imaginada. La presentació d’una exposició d’un artista meravellós com Català Roca al Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols, suposa també la presentació d’aquest triple joc, la del fotògraf, la del turista i la de l’amfitrió. Fixem-nos que una de les oportunitats, és veure a la mirada prestada de l’altre. I aquí hi ha el nus de la qüestió. Remo Bodei, ens explica igualment l’origen del concepte de lletjor (to aischron) que té a veure amb la imatge d’allò que és vergonyós o contaminat. En llatí s’utilitza deformitas, en el sentit d’alteració de la forma i trupis que vol dir allò humiliant, com foedus -impur, escandalós, mal olorós- Lleig deriva de brutus, en sard leggiu. Burke substituí aquest concepte pel de ugliness (allò que genera por i ens sembla terrible, fent servir els mateixos caràcters quan es refereix al sublim). Aquesta mostra de Català Roca dóna una bona visió del sublim deixant entreveure el que pot fer por en el turisme.
Dolors Vidal Casellas Escola Universitària de Turisme
6. BODEI, R (1995) Le forme del Bello. Bologna: Il Mulino.
Fransec Català-Roca i les comarques de Girona Fill i germà de fotògraf, aquest autor és, pel contingut i la qualitat de la seva obra, un dels més importants de l'estat. No obstant, també gaudeix de reconeixement a nivell internacional. Més enllà d'Europa, va mostrar la seva obra als Estats Units i a l'Àsia. La selecció de cinquanta fotografies que es presenta en aquest catàleg s'ha realitzat sobre un conjunt de més de 4.000 imatges del seu fons, realitzades en l'àmbit de les comarques de Girona durant una vintena d'anys, concretament, entre 1958 i 1978. Aquest volum de fotografies se situen, doncs, en el que es pot considerar la seva etapa de consolidació i creixement professional. Després d'haver guanyat diferents premis a principi de la dècada de 1950 i després de realitzar la seva primera exposició individual de treballs de creació a la Sala Caralt de Barcelona, l'any 1953. Exposició que, l'any següent, va itinerar a Madrid. Si a l'inici es va dedicar sobretot als cartells i a les revistes il.lustrades, posteriorment es va centrar en el vessant més artístic de la fotografia. La seva obra es va anar generant a partir de la col.laboració amb altres creadors. Principalment es va dedicar a la il.lustració de llibres, referents a temes turístics i patrimonials. A part, doncs, de la seva relació amb diferents escriptors, va treballar també amb arquitectes (Grup R) i artistes visuals (Dau al set, Salvador Dalí, Joan Miró, Chillida o Guinovart).
Les Voltes. La Bisbal, 1978.
En el conjunt de fotografies referit a les comarques de Girona que hem analitzat, hi ha representades les diferents especialitats de Francesc Català. El volum més important correspon, per tant, al que es pot nomenar temàtica patrimonial: paisatge natural i urbà, monuments i etnografia. Aquest tipus de fotografia té una vocació totalment romàntica i és herència de les entitats que, ja des de mitjan segle XIX, organitzaven campanyes fotogràfiques per copsar els vestigis d'una societat antiga que s'anava transformant amb la industrialització. En aquest cas, l'autor va a la recerca de tots aquells elements que es poden considerar més genuïns o identificadors de la nostra terra, en contraposició amb el fenòmen turístic i la transformació urbanística de la costa. Els llocs amb major nombre de fotografies són la ciutat de Girona, les comarques de l'Empordà i el Ripollès.
Les instantànies de Francesc Català expliquen els tòpics que han contribuït a crear la imatge turística del nostre territori des d'un punt de vista i una sensibilitat irrepetibles. Es recrea en els racons tranquils, en el brunzit de les platges, els mercats i botigues, en els transports, en la solemnitat de les pedres. Un dels seus centres d'interès són els cartells i material gràfic, tant en el context del carrer com en els comerços per a turistes. La recerca tan personal d'aquest element potser es pot explicar per la seva dedicació al cartellisme en la fase inicial de la seva carrera. També s'apassiona amb la "captura" de diferents tipus humans, els seus ambients, les seves activitats, els seus objectes. En aquest camp, de vegades, la fotografia etnogràfica esdevé social. La seva voluntat de mostrar col.lectius marginals esdevé palesa, per exemple, en els retrats de persones d'ètnia gitana realitzats a Girona als anys 1950. En segon lloc, cal destacar els reportatges que tenen com a finalitat retratar diferents personatges, generalment els artistes amb els quals va col.laborar: Salvador Dalí, Josep Pla, Luis Romero, Carles Riba, Josep M. Gironella, Leopoldo Panero, Carles Sentís, Antoni Clavé, etc. La majoria d'aquestes fotografies es plantegen des del punt de vista periodístic, mostrant les persones en els seu àmbits privats, com si l'objectiu perseguit fos la il.lustració d'entrevistes. En el cas de Salvador Dalí, la posada en escena és, òbviament, molt més teatralitzada i es fa en espais públics. També val la pena esmentar un reportatge fet durant una estada del comandant Cousteau a la nostra costa, la voluntat del qual semblaria més documental. Francesc Català fa el seguiment dels preparatius per a realitzar la immersió. Finalment, de manera més minoritària trobem reportatges d'edificis fets per encàrrec d'arquitectes: cases de Cadaqués, l'Illa de Port Lligat, la Porta Catalana, etc. També hi ha algunes fotografies que presumiblement es van fer amb finalitat publicitària, com detalls de laboratoris o les activitats realitzades pels alumnes en una escola privada de Girona. Independentment del tema i de la finalitat cercats per l'autor, cadascuna de les seves fotografies és art i document alhora. Com bé transmet el seu fill, Francesc Català Roca considerava que cada imatge era el mitjà que ell posava a l'abast de la gent perquè pogués connectar amb diferents espais i moments. Per aquest motiu, era partidari de l'exposició nua i directa de les fotografies, sense la presència de cap element distorsionador. Hi sobraven no només els marcs i els vidres, sinó també les explicacions. Així els espectadors, d'aguna manera, esdevenen actors que interpreten les imatges i aprenen nous detalls en cada visualització. Aquest catàleg constitueix una bona oportunitat per deixar-se seduir per la proposta d'aquest fotògraf.
M. Àngels Suquet i Fontana Falta càrrec
Fotografia exempta. Paisatge exaltat La definitiva opció de Català-Roca de mostrar la fotografia reproduïda sense marc ni paspartú, sense vidre protector ni cornucòpia de cap classe, exempta de qualsevol "parergon" suplementari tot vinclant el paper fotogràfic per sobre del bastidor, ens crea una icona. Plena i pura fins als límits, ens ensenya la voluntat de correspondència amb allò que en el món editorial, en les arts gràfiques hom anomena imatge a sang. Sembla que el creador volgué dir: "Jo fotografio i prou" tot adaptant la màxima de Nonell, el pintor de gitanes de la Colla del Safrà. Dins les càbales al voltant de les concepcions de "pura" fotografia hem trobat una reflexió sobre l'obra del nordamericà Edward Weston; així parlant d'aquest pristí retratista de tipus humans i tipus botànics, ens diu: "L'economia de mitjans que caracteritza la concepció de la fotografia "pura" (...) participa llargament a la perfecció de les imatges, macla única de transparència i densitat on res sembla esgotar el poder hipnòtic"7.
Home i nena caminant vora Girona, 1958.
L'esmentada economia de mitjans, el senzill joc amb les hores de llum reflectint el paisatge humà i el paradís terrenal, en la versió de la Costa Brava d'aquella època, ens fa arriscar per l'obra de Català-Roca en les mateixes cabòries que s'escriuen per al fotògraf Ansel Adams: "...participa com a fotògraf a la revelació de l'harmonia del món que ell cerca a través d'una experimentació quasi mística de la llum"8.
En la mostra que presentem a Sant Feliu de Guíxols això es fa diàfan especialment- i segons la nostra manera de veureen les imatges de la natura. En els contrallums dels pins contra el mar, en la tramuntana agitant un canyís solitari en unes dunes, en els ailants altíssims al sol naixent de la badia... Essent el litoral de la costa de Girona tan ric en jardins vora el mar- Mar i Murtra, cap Roig,...-, en horts particulars i patis privats curulls d'espècies autòctones i importades- poncemer i camel.lis, muses i margallons...- i amb les serralades que arriben a la làmina de l'aigua, alambor d'alzinars típics amb espècies subespontànies- atzavares, tamarius, ametllers, ullastres...- tot és a preservar, a tesauritzar.
Així ho clissà el nostre fotògraf, no pas en el sentit esteta com és definit pel sociòleg Bourdieu: "Els estetes s'esforcen per alliberar la pràctica fotogràfica de les funcions socials a les que la majoria els subordinaprincipalment el registre i atesorament de "records" d'objectes, persones o esdeveniments socialment considerats importants"9. Més bé les icones escollides ens fan pensar en una experiència estètica holística que va molt més enllà; si més no fins l’estat anímic d’”arousal”- concepte propi de la psicologia de l’art i de l’estètica-, espècie de despertar de la consciència, desvetllament de la sensibilitat, percepció sobreeixida. Tot talaiant la natura humana i la naturalesa humanitzada. Ens ve al cap un poema de Carner- que m'abelleix reproduir- de l'obra "lluna i llanterna (represa de temes xinesos)": "FLORS DE SALZE - Flors de salze, jo us diria borrallons, on fem via, escampades legions? - Quin serà el nostre vial? No el sabem i tant se val. Sols la llei hem de seguir de l'airada que ens captiva: viure, viure en remolí... i la mort a la deriva"10. Aquesta mena de comunió amb el paisatge, aquest capbussar-se en les llums i els fums d'un territori i els seus habitants ho trobem també en les pàgines de Gaziel: "(...) Tota vulgaritat, tota sutzura, s'esvaïen com una mala boira, només d'entrar en la lluminositat serena d'aquelles platges daurades, respirar la sentor balsàmica dels arbres que hi havien arrelat i crescut a la bona de Déu, barrejada amb la flaire de marisc que la mar hi feia"11.
Genís Cano Soler Falta càrrec
7. MOUSTASHAR, M (2002) Arles & La Photographie. Arles: Actes Sud/ Musée Reattu, pàg. 34. 8. MOUSTASHAR, M (2002) Ídem, pàg. 42. 9. BOURDIEU, P. (2003) Un arte medio. Barcelona: Gustavo Gili, pàg. 46. 10. CARNER, J. (1968) Obres completes. Barcelona: Selecta, pàg. 602. 11. GAZIEL (1970) Obres completes. Barcelona: Selecta, pàg. 374.
El joc de les evidències Intuir i actuar, sintonitzar i percebre, fixar per transmetre, abstreure per evidenciar... Conèixer és estimar. Conèixer és estimar. Estimem allò conegut i desitgem allò que no podem tocar. Només té sentit el que sentim, i ens adonem tan sols quan es produeix gaudi o dolor. La fotografia és un present, un passat projectat al futur. Andreu Català Pedersen
Barques i nanses a Roses, 1958
Nansaire. Begur, 1958
Remendant xarxes. Tamariu, 1958
Menjant a la barca. Palamรณs, 1958
Port de Palamรณs, 1958
Descarregant peix a Sant Feliu de Guíxols, 1958
Port de Palamós, ca. 1978
Teranyines a la platja de l’Escala, 1958
Pescador amb xarxes. L’Estartit, 1958
Dona remant. Cadaqués, 1958
Vells al Passeig. Sant Feliu de Guíxols, 1958
Mercat de Sant Feliu de Guíxols, 1958
Mercat de Sant Feliu de Guíxols, 1958
El Centre Fraternal de Palafrugell, 1978
El Casino dels Nois de Sant Feliu de GuĂxols, 1978
Turistes descansant a la sorra. Tossa, 1958
Platja d’Aro, 1958
Paisatge amb cotxes i barques. Blanes, 1978
Recepció d’hotel. Sant Feliu de Guíxols, 1957
La carretera cap a la costa. Llagostera, 1978
Parada al mercat de la Bisbal, 1978
Ampuriabrava
Noves edificacions envolten antics xalets. Sant Feliu de GuĂxols, 1978
Deixalles al port de Palamรณs, 1958
Troncs a la desembocadura del Ter, amb la silueta de les illes Medes al fons, 1978
Contrallum amb atzavara. Port de la Selva, 1978
Palmera al passeig de Lloret de Mar, 1957
Comtat de Sant Jordi. Calonge, 1958
Tramuntana, entre Grifeu i Colera, 1958
Tronc d’atzavara. Sant Esteve de Mar (Palamós), 1978
Costellam de barca. Blanes, 1958
Corall i fotògrafa. L’Estartit, ca. 1958
Platja de Sant Feliu de Guíxols, 1978
La barana de mar, vora la platja. Sant Feliu de GuĂxols, 1978
Pannes de suro. L’Ardenya, 1978
Breu biografia Francesc Català-Roca (Valls 1922-1998) Fill de Pere Català i Pic, que esdevingué un dels protagonistes de la innovació estètica del període d'entreguerres, quan la fotografia comença a substituir el dibuix en la publicitat i es generalitzen les revistes il.lustrades, Català-Roca va créixer envoltat de fotogrames, càmeres i imatges. De ben petit ja realitza fotografies i treballa al costat del seu pare, fins que el 1948 decideix independitzar-se i muntar el seu propi laboratori. Les pàgines de la revista Destino (apareguda el 1947) i de Gaceta Ilustrada (a partir de 1955) esdevindran unes excel.lents plataformes per a l'obra de Català-Roca. Els enquadraments arriscats i la frescor de les composicions el porten a ser premiat amb diferents guardons, com el Popular Photography o els premis Ciutat de Barcelona de fotografia. Així mateix, l'interès per la imatge el condueix a experimentar amb el cinema (La ciudad Condal, Femme/Woman. A tapestry by Joan Miró,...). El 1952 obté el primer premi del Festival d'Ancona (Itàlia) per la seva pel.lícula "Piedras vivas"; també llavors realitza les seves primeres exposicions individuals (Sala Caralt de Barcelona, Centre de Lectura de Valls) i inicia la seva dedicació en el món de la il.lustració de llibre. Té una certa relació amb el grup Dau al Set, compost entre altres per Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç, Joan Brossa,... Inicia els reportatges sobre artistes plàstics amb Dalí durant els 1952-1953, i a partir de llavors, a Joan Miró. Altres escollits seran Chilida o Guinovart. La rellevància de la seva creació li valgué el 1983 el Premi Nacional d'Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura, que per primera vegada es concedia a un fotògraf. Català-Roca publicà diferents llibres com: Sagrada Familía, Foto-grafías A-cromáticas, Barcelona (amb Luis Romero,1954), Madrid (amb Juan Antonio Cabezas, 1954), Costa Brava (amb Luis Romero 1958), Libro del mar (amb Rafael Alberti, 1968), La Costa Brava (amb Josep Pla, 1978),...