Portada Andreu def_Portada Domingo-2.qxd 30/01/2015 13:06 Página 1
components destacats de la lluita antifranquista que va fer possible la Maria Campillo (ed.)
transició a la democràcia i la defensa dels interessos de les classes sub-
Allez! Allez!
alternes en el procés de canvi polític i institucional. Aquest moviment
Escrits del pas de frontera, 1939
popular, alimentat per l’oposició comunista i per militants cristians de Jaume Ayats
base, es va articular a Barcelona, a partir de l’any 1972, entorn de la titat, nascuda burgesa i afí al poder establert, però ràpidament con-
Marina Subirats
Barcelona: de la necessitat a la llibertat
trolada per l’esquerra i el catalanisme, va aconseguir conquestes
Les classes socials al tombant del segle
urbanístiques, socials i culturals importants; la complicitat de profes-
XXI
José Luis Martín Ramos
La rereguarda en guerra Catalunya, 1936-1937
sionals i intel·lectuals, i una influència política que va sobrepassar l’àmbit metropolità. De fet, aquest moviment va fer possible a Barcelona una ruptura política, social i cultural amb el franquisme sense paran-
Lluís Solà
La paraula i el món
gó. Fins a l’extrem que, després de provocar el cessament dels alcal-
Assaigs sobre poesia
des Josep Maria de Porcioles (1973) i Joaquim Viola (1976), i de forçar
Carles Gerhard i Hortet
la dimissió d’Enric Masó (1975) per l’immobilisme del règim, el movi-
Dues guerres i un exili
ment veïnal va imposar la seva agenda política i reivindicativa durant
Memòries Jordi Borja
Cartes de lluny i de prop Incerteses i propostes de reconstrucció democràtica
els dos anys de mandat del singular alcalde de la transició Josep M. Socias Humbert. A partir de les eleccions municipals del 1979, però, les exigències de participació i democràcia de base del moviment veïnal van topar amb resistències dels vells poders econòmics i dels nous
Jordi Castellanos
Literatura i societat
poders polítics, i el moviment ciutadà va patir el desencís polític i la
La construcció d’una cultura nacional
crisi de les associacions de veïns. Amb tot, el moviment dels barris
Jaume Guillamet (ed.)
havia estat una llavor decisiva del consens urbà i la forma de fer ciu-
El desafiament català
tat que després es coneixeria com a model Barcelona.
Un relat internacional de la Transició Andreu Domingo
Catalunya al mirall de la immigració Entra a www.elsllibresdelavenc.cat i accedeix al Dossier de Lectura
BIC JFFN ISBN 978-84-88839-85-5
Assaig
Barris, veïns i democràcia
Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB). Aquesta en-
De cançó eròtica a himne nacional
El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986)
Els Segadors
Demografia i identitat nacional
Marc Andreu Acebal
El moviment ciutadà forjat als barris durant la dictadura va ser un dels
ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS
Marc Andreu Acebal
Barris, veïns i democràcia El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986)
MARC ANDREU ACEBAL (Barcelona, 1973) és historiador i periodista. Codirigeix la revista Carrer de la FAVB i col·labora al diari El País, a les revistes L’Avenç i Sàpiens i al digital Crític . Ha estat redactor d’ El Periódico de Catalunya i cap de comunicació del Memorial Democràtic. Llicenciat en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barceloma i doctor en Història per la Universitat de Barcelona, és membre del Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual (GRANMA) de la Universitat de Barcelona. Especialitzat en barris, moviments socials, cultura i política, i concretament en l’anàlisi de la Barcelona contemporània i la transició a Catalunya, ha participat en diversos llibres des que el 1996 va publicar Barcelona en lluita amb Josep Maria Huertas Claveria.
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Pรกgina 4
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 5
Marc Andreu Acebal
BARRIS, VEÏNS I DEMOCRÀCIA El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona (1968-1986)
L’AVENÇ Barcelona 2015
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 6
Barcelona, febrer de 2015 © del text, l’autor © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2015 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny i composició: L’Avenç Imatge de la coberta: Vinyeta de “L’auca del Poble Sec, petita història d’un barri popular”, cartell en òfset de Pilar Villuendas i Josep Ramon Gómez (1979). BIC: JFFN ISBN: 978-84-88839-85-5 Ref. aven066 Dipòsit legal: B. 4038-2015 Imprès per a Romanyà Valls
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 7
TAULA
Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els barris combatius i la Coordinadora de Sant Antoni (1968-1974) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1. De l’Església i les Comissions Obreres a les Comissions de Barri . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2. La Coordinadora de Sant Antoni i la fi de la Barcelona de Porcioles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. Les eleccions de Rodríguez Ocaña i l’hegemonia guanyada pels barris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
11
24 29 43 56 65 67
L’ordre burgès i la FAVB dels ‘bombillaires’ (1972-1974) . . 1. Del carrer Petritxol i el Saló Rosa a l’Hotel Oriente . . 2. Amics de la Ciutat, Revolució dels Clavells i negociació amb els barris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3. Puig Antich, la FAVB i el moviment veïnal . . . . . . . . .
79 92
La FAVB i els barris contra la dictadura (1974-1976) . . . . . 1. Els barris ocupen l’Hotel Oriente . . . . . . . . . . . . . . . . 2. El (des)control i la repressió de Martín Villa . . . . . . . . 3. La força revolucionària de les escoles en lluita . . . . . . 4. La gran guerra del Pla Comarcal . . . . . . . . . . . . . . . . 5. Del ‘no al català’ al Congrés de Cultura Catalana. . . . 6. De l’encariment de la vida al foment del comerç . . . . . 7. Les claus veïnals (i reservades) del ‘cas Huertas’ . . . . .
100 106 117 143 151 170 185 190
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 8
8. Fraga i la FAVB abans de ‘la calle es mía’ . . . . . . . . . 9. La campanya per l’amnistia i les manifestacions de. . . febrer de 1976 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10. Escac al Rei: ‘Salvem Barcelona per a la democràcia’ 11. Intel·lectuals, professionals i altres companys de viatge 12. Raimon, Serrat i la cançó als barris . . . . . . . . . . . . .
202 207 226 244 252
La FAVB i el timó de la transició a Barcelona (1977-1979). 1. Per un Ajuntament de transició cap a la democràcia . . 2. Els partits polítics i la FAVB entre eleccions . . . . . . . . 3. Pressió veïnal i acumulació popular de capital . . . . . . 4. Totes les formes de lluita i organització . . . . . . . . . . . 5. La recuperació de la cultura, les festes i l’esport popular 6. La premsa veïnal, més voltes que el 29 . . . . . . . . . . . . 7. L’Estat contra el moviment veïnal i Barcelona, capital
260 265 286 317 330 349 367 375
La FAVB i els ajuntaments democràtics (1979-1986). . . . . . 1. Crítica urbana, debilitats i resistències veïnals . . . . . . 2. Model de ciutat, canvi d’hegemonia i fi del consens urbà
392 406 418
Epíleg: Hegemonia social, model de ciutat i ruptura democràtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
424
Fonts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Notes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Índex de noms . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
445 448 497
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 9
A la memòria de Josep Maria Huertas i d’Anna Alabart. A la Gretel, el Biel i el Pau. Als meus pares, família i amics. I a la gent del carrer, dels barris; els qui lluiten i s’estimen la ciutat com, per exemple, l’Andrés Naya.
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 10
Además de hacer historia, el movimiento ciudadano ha hecho otras muchas cosas a lo largo de estos años. En particular, ha hecho casas, ha equipado barrios, ha plantado árboles, ha abierto escuelas, ha viajado en nuevas líneas de autobuses, ha bailado en verbenas, ha bebido limonadas y sangrías y ha escuchado charlas en que la democracia y la inteligencia no podían ser palabras prohibidas Manuel Castells (Ciudad, democracia y socialismo, Siglo XXI, 1977)
La democracia la fueron conquistando estos hombres y mujeres calle por calle, árbol por árbol. La democracia es una cosa que se puede tocar, y que esta gente tuvo en sus manos durante días seguidos y noches enteras. Conseguir un colegio público en un barrio que no lo tenía; la construcción de un ambulatorio donde no llegaban los médicos; dejar una plaza sin edificar para que los niños jueguen;hacer un polideportivo para que el único deporte no sea apedrear perros; lograr que pase el autobús por donde no pasaba nada o que llegue el metro a donde no llegaba para poder ir al trabajo sin necesidad de pisar charcos, sin aguantar la lluvia y el frío de la madrugada, sin andar por los descampados que separaban el barrio de los transportes públicos, esa es la democracia que hicieron realidad estas gentes encerrándose en los locales de sus asociaciones de vecinos, encadenándose a verjas, cortando el tráfico, protestando en la calle, luchando. La democracia es algo que se ve y se toca, y donde no se percibe es que no la hay. Javier Pérez Andújar (Paseos con mi madre, Tusquets, 2011)
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 11
Introducció
“Crec que viure significa prendre partit. No poden existir els qui només són homes, els estranys a la ciutat. Qui viu de debò no pot no ser ciutadà, no prendre partit. La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odio els indiferents” Antonio Gramsci
El geògraf, urbanista i activista polític Jordi Borja reivindica la ciutat com a lloc del canvi històric des de la revolució francesa de 1789 i, per tant, el paper de subjecte històric de la ciutadania organitzada,1 encara que sigui en forma prepolítica com a moviment social, tal i com ho definia el filòsof Francisco Fernández Buey.2 I això és així en base a la idea del dret a la ciutat exposada el 1968 per Henri Lefebvre i segons la qual els moviments revolucionaris assumeixen amb freqüència, si no sempre, una dimensió urbana.3 Un dret a la ciutat que no sorgeix primordialment de fascinacions i modes intel·lectuals (malgrat que també n’hi ha), sinó de la realitat dels carrers, dels barris, i de la lluita per guanyar, en temps convulsos, de crisi o de desesperació, demandes concretes de les classes populars, en una accepció que depassa el concepte de classe obrera però que s’ajusta bé a la idea gramsciana d’hegemonia de les classes subalternes. Historiadors com Charles Tilly, Eric J. Hobsbwam, E.P. Thompson i George Rudé han certificat que els moviments socials, i en especial els urbans, a la vegada que canvien accions i finalitats en sintonia amb la modernització del temps històric, constitueixen un dels
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 12
12
BARRIS, VEÏNS I DEMOCRÀCIA
indicadors o baluards més significatius del canvi social en condicions modernes i, de fet, marquen l’expansió i la contracció de les oportunitats democràtiques.4 De la mateixa manera que, com va establir Charles Tilly, el factor geogràfic i d’arrelament territorial, local, de proximitat, és clau en els moviments socials. Més concret, el sociòleg Manuel Castells argumenta que els moviments veïnals i de base local o territorial, on la participació de les dones ha estat decisiva, són elements fonamentals de l’organització i el canvi social, en totes les societats i al llarg del temps, malgrat que han estat ignorats, menystinguts o deformats en la visió històrica respecte dels considerats grans actors de la història: Estats, poders polítics i agents econòmics. En el context de la globalització, Castells considera clau per comprendre i, al mateix temps, per poder incidir en el canvi històric, els tres eixos sobre els quals, durant el darrer mig segle, s’han estructurat de forma oberta els moviments veïnals arreu. Es refereix a la defensa de les condicions de vida en el sentit més ampli –des de l’anomenat salari indirecte (educació, sanitat…) a les demandes ecologistes–; a la construcció d’una identitat col·lectiva, social i cultural amb el territori, el barri, com a element fonamental, i a l’afirmació d’una autonomia política local que reconstrueix les formes democràtiques del poder en base a la capacitat de participació ciutadana. Castells veu reforçats aquests tres eixos en els moviments veïnals “perquè són molt més capil·lars que tots els altres moviments socials i que els sindicats i estan molt més difosos en el conjunt de la societat”.5 No es pot oblidar tampoc el seu caràcter territorial, una peculiaritat compartida només pels nacionalismes, i que deixa la resta de moviments socials, que són per definició temàtics o sectorials, davant del risc de quedar subsumits en una fita més àmplia, clarament política. En el context de Catalunya i Espanya durant la transició dels anys 1970, aquesta fita va ser la democràcia. Potser sí que, com argumenta el sociòleg Slavoj Zizek, “el límit d’aquests moviments és que no són polítics en el sentit d’un singular universal: són moviments d’un sol tema que no tenen la dimensió de la universalitat, és a dir, que no és relacionen amb la totalitat social”.6 Però aquest no sembla ser, tanmateix, el cas dels moviments populars, ciutadans o veïnals que, si bé responen a particularismes locals, també són capaços d’afrontar la totalitat social i política.
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 13
INTRODUCCIÓ
13
Com a mínim això és així en una ciutat de les dimensions, ubicació geogràfica i significació històrica, política i social com Barcelona. En una memòria sobre les revoltes socials a l’Espanya de 1873, Friedrich Engels va escriure que Barcelona tenia “en el seu haver-hi històric més combats de barricades que cap altra ciutat del món”. Un segle i quart després, en una convenció petrolera celebrada el 25 de març de 2003, l’expresident dels Estats Units George Bush pare va dir, en referència a la gran protesta contra la guerra d’Iraq organitzada a la capital catalana tres dies abans: “Ningú pot permetre que la seva política sigui determinada pel nombre de gent que es manifesta a Barcelona”. A desgrat de qui sigui, en bona mesura això ha estat així en diferents moments clau de la història. I no cal recórrer als mitificats exemples de la ciutat resistent al setge borbònic de 1714 o de la Barcelona revolucionària que va tenir el seu moment àlgid quan va barrar el pas al feixisme, el 19 de juliol de 1936. Fins i tot les multitudinàries manifestacions per les llibertats nacionals de Catalunya que Barcelona ha protagonitzat en la història més recent, des de l’Onze de Setembre de 1977 a les mateixes diades del cicle 2012-2014, es fan difícils d’explicar o entendre sense analitzar abans el fenomen dels moviments socials en l’àmbit de la ciutat. En relació als moviments socials, l’historiador Josep Fontana diu que “Barcelona s’ha mogut sempre” i, en conseqüència, és un subjecte històric amb personalitat pròpia i propici a promoure canvis.7 Per contra, hi ha autors de prestigi que ignoren el paper de la capital catalana com a referent dels moviments socials urbans. És el cas de Donatella della Porta i Mario Diani a Los movimientos sociales, un treball de 2006 traduït al castellà el 2011 i amb epíleg actualitzat fins al 15-M. Recolzats en Manuel Castells, els seus autors situen els moviments socials dels anys 60 i 70 i citen el Maig francès, els drets civils als Estats Units, les protestes estudiantils a Alemanya, el Regne Unit i Mèxic, l’eclosió del catolicisme crític des de Roma a l’Amèrica Llatina i “les mobilitzacions a favor de la democràcia en llocs tan diferents com el Madrid franquista i la Praga comunista”.8 Però ni una paraula de Barcelona. En el mateix oblit cau David Harvey, que a Ciudades rebeldes cita Barcelona com a referent de moviments socials per la guerra civil i pel 15-M però, en canvi, ignora el paper cabdal de la capital catalana en “les mobilitzacions urbanes de 1968 (París, Chicago, Mèxic, Bangkok i altres, incloses l’anomenada ‘Primavera de Praga’ i l’auge de les associacions
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 14
14
BARRIS, VEÏNS I DEMOCRÀCIA
de veïns a Madrid al capdavant del moviment antifranquista en aquella mateixa època)”.9 Tota una paradoxa quan, precisament, la Barcelona que va de la fi de la guerra civil a l’eclosió del sobiranisme i el 15-M, amb el període clau intermedi de la lluita antifranquista i la transició democràtica, és determinant en l’anàlisi dels moviments socials. De fet, tot allò que va de la vaga de tramvies de 1951 a les grans manifestacions de la transició durant la segona meitat dels anys 70 no pot ser menystingut o ignorat ni dins ni fora de les nostres fronteres. I encara menys quan un historiador com Sebastian Balfour ja fa anys que va conceptuar la vaga de tramvies com un punt d’inflexió en la història del moviment obrer que renova una forma de dissidència tradicional a Barcelona i que conté les llavors d’una nova acció popular i urbana de masses.10 O quan, més enllà que donessin la volta al món les fotos de Manel Armengol de la manifestació per l’amnistia de l’1 de febrer de 1976 –convocada pel moviment veïnal i, amb la capvuitada del 8 de febrer, fixada com “el desafiament català” per un editorial de Le Monde–, tant la premsa francesa com l’anglosaxona van parlar sense embuts de “la batalla de Barcelona”. I d’una “Barcelona, ciutat oberta” que se sabia “ciutat alliberada de la por” i “més roja que Bolonya”, fins a l’extrem de ser considerada per la premsa internacional com “el bastió més sòlid de l’esquerra a l’Europa occidental”.11 Amb tot, i malgrat allò que certifica l’hemeroteca i la historiografia, correm el risc d’oblidar, malinterpretar o tergiversar una part significativa de la nostra història. Sense anar més lluny, certa memòria històrica sobre les manifestacions de febrer de 1976 fa saltar totes les alarmes. M’hi vaig trobar quan, com a redactor de política d’El Periódico de Catalunya, el 13 d’octubre del 2008 vaig cobrir l’homenatge a Lluís Maria Xirinacs fet al Palau de la Música. La recreació dramatitzada de la marxa de l’1 de febrer de 1976 a Barcelona que hi va dirigir l’actor Joel Joan –en un muntatge on va intervenir l’historiador Oriol Junqueras– em va indignar de tal manera, per la seva manipulació històrica, que no em vaig quedar tranquil ni denunciant-ho a les pàgines del diari i implicant-hi l’historiador Andreu Mayayo i alguns protagonistes d’aquell fet històric.12 Veure com l’episodi clau que va ser aquella gran mobilització per l’amnistia –impulsada pel moviment veïnal de Barcelona i recollida per l’Assemblea de Catalunya sota el famós lema “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”– era tergiversat teatralment fins a l’extrem de
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 15
INTRODUCCIÓ
15
ser presentat com una marxa que hauria acabat al crit de “In-inde-independència!” em va refermar en la necessitat de tirar endavant la tesi doctoral que barrinava, feia temps, per reivindicar una història molt desconeguda i encara menys reconeguda: la de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i el moviment social urbà, ciutadà, popular, durant el franquisme i la transició. Una indignació i reflexió similar m’havia produït gairebé tres anys abans, el febrer del 2006, veure la foto i la història, mal explicada o pitjor contextualitzada, de l’anomenat niño del puñito de Madrid en la portada d’un col·leccionable de El País titulat La Transición, així com en un pròleg de Juan Luis Cebrián, uns comentaris de Juan Eslava Galán i un reportatge de Juan Cruz al mateix diari. En síntesi, no tan sols s’ignorava que havia estat el moviment veïnal madrileny qui va convocar l’acte del 22 de juny de 1976 on César Lucas havia fet aquella foto, sinó que es presentava la protesta com “la primera gran manifestació de la Transició”, tot obviant les grans marxes per l’amnistia de l’1 i el 8 de febrer, a Barcelona, que havien precedit i inspirat aquella de Madrid. En aquest cas, l’espina de la indignació me la vaig mirar de treure, també per via periodística, mitjançant un article a L’Avenç.13 Però no n’hi ha prou. Perquè espines d’aquesta mena poden punxar periòdicament la consciència d’un historiador. Per exemple, en llegir obres com CT o la Cultura de la Transición, coordinada pel periodista Guillem Martínez, o La transición contada a nuestros padres, del politòleg Juan Carlos Monedero.14 Es pot compartir bona part de l’anàlisi crítica que s’hi fa, però, des del punt de vista del rigor i el coneixement històric, aquests llibres o interpretacions similars, de tota mena de signe ideològic, fan un flac favor. Perquè no tan sols no recullen el paper del moviment veïnal i el lideratge que van tenir els moviments socials de Barcelona i Catalunya en el procés de canvi polític a l’Espanya dels anys 70 del segle xx, sinó que, des del presentisme, tergiversen el que va ser la transició en el seu context històric. És explícit l’historiador Xavier Domènech quan diu que es fa una mala lectura de la transició que, al seu torn, pot instal·lar els moviments socials actuals en la cultura de la derrota.15 I és que, com que la historiografia tot just comença a tractar a fons aquests objectes d’estudi que són els moviments socials urbans i la transició vista des de baix, el risc encara és gran. Fins al punt que, per exemple, Josep Fontana, a La formació d’una identitat. Una història de Catalunya, ni tan sols esmenta
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 16
16
BARRIS, VEÏNS I DEMOCRÀCIA
les manifestacions de febrer de 1976 a Barcelona (sí les de Sabadell) i només dedica literalment quatre ratlles al paper del moviment veïnal durant l’antifranquisme i la transició democràtica. En una obra de síntesi això no tindria l’especial gravetat o importància que, en canvi, té pel fet que, juntament amb altres llacunes en un relat històric construït molt a la manera clàssica, des de dalt, contradiu o deixa a la intempèrie la pròpia tesi de fons de Josep Fontana: “Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la”.16 Contribuir a omplir aquest buit historiogràfic i a la divulgació d’una part de la història dels moviments socials de Barcelona és el que pretén aquest llibre. En la seva base hi ha, adaptada i actualitzada, la tesi doctoral dirigida pel catedràtic Andreu Mayayo al departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona que, sota el títol El moviment ciutadà i la transició a Barcelona: la FAVB (1972-1986), vaig iniciar formalment el 2008 i vaig culminar el març de 2014, davant d’un tribunal format pel catedràtic d’Història Antoni Segura (UB), el catedràtic d’Arquitectura Josep Maria Montaner (UPC) i l’urbanista Jordi Borja (UOC). Tot el treball de recerca, en tot cas, té una prehistòria clau i un gran inspirador: Josep Maria Huertas Claveria. Ell va ser l’amic que em va convèncer perquè estudiés primer Periodisme amb l’ànim i el compromís que després fes igualment Història. I el 1996, l’any que em vaig llicenciar en Periodisme a la UAB mentre restava matriculat a Història a la UB, va ser també l’any que, amb Josep Maria Huertas, vam escriure a quatre mans el llibre Barcelona en lluita. El moviment urbà (1965-1996). Un interès per Barcelona, la història i els moviments socials que, des de 1991, he conreat també a la revista de la FAVB, La Veu del Carrer¸ i en diversos llibres i publicacions. Fins aquí hi he arribat utilitzant sempre les eines del periodisme i de l’historiador, oficis complementaris i amb reconeguts apologistes: Ryszard Kapuscinski i Marc Bloch, respectivament.17 Per no parlar d’Eric Hobsbawm i la frase del final de les seves memòries, una perfecta síntesi dels dos oficis: “L’examen que ha de passar la vida d’un historiador o d’una historiadora consisteix a veure si és capaç de plantejar preguntes i respondre-les com si fos un periodista”.18 A banda, m’he beneficiat sem-
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 17
INTRODUCCIÓ
17
pre d’un acompanyament col·lectiu: familiar, per descomptat; i també periodístic, acadèmic i militant. L’equip de Carrer i la gent de la FAVB i l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou; els companys huertamaros i de professió periodística que encara creuen que “cada taula pot ser un Vietnam”; els professionals del Memorial Democràtic a l’època que el va dirigir Miquel Caminal; i col·legues del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI) i el Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual (GRANMA) a la UB i el Pavelló de la República; del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID) a la UAB; de l’Arxiu Crític Model Barcelona a la UPC, i del Centre d’Estudis dels Moviments Socials (CEMS) a la UPF, han acompanyat, d’una manera o altra, el recorregut intel·lectual que ha fet possible aquest llibre. Una monografia sobre la FAVB i el moviment veïnal de Barcelona era necessària perquè no existia. Però és que, parafrasejant Antonio Gramsci, sóc dels que crec que escriure la història d’una organització significa, ni més ni menys, escriure la història general d’un país des d’un punt de vista monogràfic, per tal de posar-ne en relleu un aspecte característic. Deia Gramsci que “l’historiador, tot donant a cada cosa la importància que té en el quadre general, posarà l’accent, sobretot, en l’eficiència real del partit [llegiu-hi organització], en la força determinant, positiva i negativa, amb què ha contribuït a crear un esdeveniment o ha impedit que altres esdeveniments es produïssin”.19 I aquest accent, aquest èmfasi en la força determinant de l’organització objecte d’estudi –però també en les persones que l’integren i, en definitiva, en el que jo denomino factor humà– no és, en cap cas, lineal, mecanicista ni determinista. Així ho posa de manifest l’estructura d’una obra que, respectant la cronologia més elemental, es permet salts, sobretot temàtics, per a major comprensió o interès d’un relat i una interpretació històriques que tenen com a protagonistes la ciutat de les persones, la Barcelona dels barris, el seu moviment popular, veïnal, i, en definitiva, les necessitats i anhels de les classes subalternes. Com veurem, la història de la FAVB i del moviment veïnal en general no és precisament la d’uns homes i dones despolititzats i, encara menys, inactius. I sí que és, la seva, la història d’un progrés; innegable a la ciutat de Barcelona però, en cap cas, ni automàtic ni inevitable. Ni, amb els temps que corren, tampoc irreversible. Per això he volgut defugir de la linealitat més absoluta en l’anàlisi i el relat històrics. I em recol-
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 18
18
BARRIS, VEÏNS I DEMOCRÀCIA
zo en Josep Fontana: “Aquesta pràctica respondria a la incitació d’Edward Thompson perquè busquem en l’arxiu ‘la realitat ambigua i ambivalent’, o a la de Walter Benjamin, que volia un mètode de treball capaç d’associar el rigor de la teoria amb la ‘visibilitat’ de la història: un mètode que fes possible ‘descobrir en l’anàlisi del petit moment singular el cristall de l’esdeveniment total’”.20 Aquest intent de descobrir l’esdeveniment total en l’anàlisi del petit moment ha estat, en certa manera, el mètode de treball emprat aquí. Ben falcat per la dèria d’ofici (de periodista, d’historiador) de contrastar i contextualitzar les informacions amb el màxim de dades i fonts possibles. Això s’ha concretat en un buidat exhaustiu de l’arxiu de la FAVB, completat amb un treball d’història oral, recerca hemerogràfica, buidat bibliogràfic i documentació en altres arxius oficials, locals i particulars. És el cas dels fons personals de Pep Martínez Barceló i d’Antoni Batista al CEHI-CRAI Pavelló de la República de la UB, on gràcies a les seves eficients arxiveres he pogut consultar també molta altra documentació rellevant. I ha estat també el cas de l’Arxiu del Govern Civil de Barcelona, buidat en clau veïnal pels companys del CEFID de la UAB gràcies al Memorial Democràtic i per encàrrec de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (Confavc). Igualment útil ha estat la informació conservada al sistema d’arxius municipals i de districtes i, molt especialment, la dels arxius històrics de barri (Poblenou, Sants, Sant Andreu, Roquetes-Nou Barris…), sovint recopilada o fins i tot editada gràcies al propi moviment associatiu. Indispensable ha estat l’aportació documental i l’accés als arxius personals de Josep Maria Huertas i Araceli Aiguaviva, Andrés Naya, Maria Eugenia Ibáñez, Josep Martí, Jaume Fabre, Maria Favà, Pepe Encinas, Josep Ramon Gómez i Pilar Villuendas. I, finalment, ha calgut una àmplia recerca bibliogràfica i hemerogràfica i un treball a fons d’història oral que inclou 17 entrevistes en profunditat: amb els expresidents de la FAVB Albert Pons Valón, Carles Prieto, Prudenci Sánchez, Margarita Rodríguez i Pep Miró; els veterans dirigents veïnals Miquel Esquirol, Andrés Naya, Josep Maria Prochazka i Lluís Reverter; els urbanistes Jordi Borja i Joan Antoni Solans; la sociòloga Marina Subirats; el filòsof i periodista Josep Ramoneda; els polítics amb un passat de vinculació al moviment ciutadà Joan Saura, Joan Ferran i Eulàlia Vintró; i l’exgovernador civil de Barcelona i exministre Rodolfo Martín Villa.
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 19
INTRODUCCIÓ
19
Fugint de la linealitat però mantenint una cronologia clara, aquesta història del moviment veïnal de Barcelona avança essencialment entre 1968 i 1986. En algun moment manté relats paral·lels per diferenciar la FAVB burgesa o bombillaire, d’una banda, i les associacions de veïns dels barris obrers i populars, de l’altra. I també inclou incursions enrere en el temps, fins a 1951; i endavant, cap al present ja històric de 1992, 2004 i 2014. En síntesi, les pàgines que segueixen expliquen els orígens, l’evolució i l’impacte del moviment de barris i la moderna lluita social urbana a Barcelona. La història del moviment veïnal és clau per analitzar el model Barcelona. Hi ha qui sosté que el porciolisme com a model urbà tardocapitalista ha acabat imposant el seu esperit després de més de tres dècades de democràcia. D’altres no comparteixen o matisen aquesta visió tot destacant la petja que, combinant la protesta amb la proposta, el moviment veïnal ha deixat a la ciutat. En tot cas, el repte està a pensar històricament si aquest moviment social va forçar a la Barcelona dels anys 70, a la Barcelona de la transició, una ruptura democràtica en la línia del que sosté Andreu Mayayo per al conjunt de Catalunya: el canvi, abans que electoral, va ser civil i cultural i es va aconseguir a les manifestacions i a les festes majors.21 Sense disposar dels simbolismes d’una Generalitat restaurada ni de la presa directa del poder municipal, Barcelona compta, en canvi, amb la ruptura factual que va significar la influència decisòria del moviment ciutadà sobre el darrers alcaldes franquistes, alguns pressionats fins a forçar-ne la destitució (Josep Maria de Porcioles i Joaquim Viola) i d’altres aprofitats en el seu tarannà més obert per guanyar (no sempre) tota mena de lluites veïnals (Enric Masó i, en especial, Josep Maria Socias Humbert). Amb tot, les expectatives del moviment veïnal de contribuir a la construcció d’una democràcia de base es van veure frustrades. S’aspirava a una ciutat democràtica que, arrelada en la realitat republicana d’abans de la guerra civil, en l’imaginari antifranquista i en la quotidianitat i les lluites dels barris, Manuel Vázquez Montalbán va definir lúcidament com un projecte abstracte no revolucionari però sí radicalment democràtic i amb un horitzó socialitzant.22 Perduda aquesta idea de ciutat democràtica –deia Vázquez Montalbán que entre 1982 i 1986; per d’altres, entre 1992 i 2004–, com a paràmetre d’anàlisi de la Barcelona contemporània és una idea que es
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 20
20
BARRIS, VEÏNS I DEMOCRÀCIA
manté viva, fins i tot políticament. I travessa bona part de la bibliografia disponible i utilitzada: des de les obres de referència clàssiques dels periodistes i historiadors Josep Maria Huertas i Jaume Fabre o la inèdita tesi de la sociòloga Anna Alabart fins a la producció memorial i d’història local autoeditada pel mateix moviment veïnal o les aportacions historiogràfiques més recents. De fet, contemplada en diferents graus i fórmules per historiadors com Sebastian Balfour, Andreu Mayayo, Mercè Tatjer, Xavier Domènech, Ivan Bordetas, Carme Molinero i Pere Ysàs, aquesta idea d’anàlisi de la ciutat democràtica s’obre pas de forma pluridisciplinària. Escriure la història del moviment ciutadà a Barcelona era un repte al que els historiadors hem posat, finalment, fil a l’agulla. Esperonats i ajudats, també cal reconèixer-ho, per les mateixes organitzacions 0veïnals. Han entomat bé el repte els autors de Construint la ciutat democràtica i, singularment, Ivan Bordetas.23 Hi contribueix el treball col·lectiu de la FAVB on predominen els no historiadors que és 19702010. 40 anys d’acció veïnal i que es complementa amb el llibre també col·lectiu i no estrictament acadèmic Memoria ciudadana y movimiento vecinal. Madrid, 1968-2008.24 Tots aquests treballs proven que historiar el moviment veïnal comporta trencar tòpics sobre els seus orígens: anteriors a la Llei d’Associacions de 1964 i tan o més arrelats en el cristianisme de base que en el PSUC o Bandera Roja. Significa també redimensionar l’abast social del moviment: interclassista i plural, però singularment obrer i d’esquerres i amb un paper molt important de les dones. I vol dir repensar la crisi de les associacions de veïns a partir de 1979: una crisi ja existent abans i potser no tan forta als anys 80 –almenys als barris de la capital catalana– si es vol entendre l’èxit inicial del model Barcelona i el renéixer de la crítica veïnal entre 1992 i 2004, clau per poder explicar després les efervescències i confluències entre moviments socials i política a la Barcelona actual. *** La llista d’agraïments en una obra d’aquestes característiques és llarga i mereix entretenir-s’hi un moment. D’entrada, per la seva empenta, suport i guiatge, cito el meu director de tesi: Andreu Mayayo, un company i amic amb qui, a banda d’història, fem llargues tertúlies de des-
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 21
INTRODUCCIÓ
21
patx o sobretaula per mirar d’arreglar el món. Andrés Naya i Carles Prieto sumen a la seva categoria de cotutors de facto de la tesi les de bons sparrings intel·lectuals o amics amb qui també voldríem arreglar el món, així com la insubstituïble condició de fonts històriques de primera mà. Un paper que també han jugat Jordi Borja i Mercè Tatjer i que, sens dubte, hauria fet el bon amic i mestre Josep Maria Huertas. I que, en la mesura de mútues possibilitats i disponibilitats, van fer, fins al final, els enyorats Anna Alabart i Miquel Caminal. Al costat de tots ells hi ha moltes persones, algunes d’elles anònimes del meu barri i la meva associació de veïns. N’esmento només algunes que ja no hi són: Josep Parés, Fèlix Crugeira, Josep Figueras, Antoni Parrón, Francesc Macià… Com en Josep Maria Huertas, és clar. Sí que hi són, i han contribuït al llibre o a la meva formació, la majoria de huertamaros (Jaume Fabre, María Eugenia Ibáñez, José Martí Gómez, Eugeni Madueño, Maria Favà, Juanjo Caballero, Pepe Encinas…) i tants companys periodistes d’El Periódico i El País. Els condenso a tots en la persona de Carles Geli, company de molts anys que m’ha transmès la seva obsessió per fer bon periodisme, aquell que contrasta fonts i aporta dades, el màxim d’informació, sense oblidar ni l’estil, ni el rigor ni un punt de vista honest que no exclou la interpretació personal. També he de citar, lògicament, els companys historiadors o del món universitari. Començant per l’Antoni Segura, investigador principal del meu grup de recerca al CEHI i a qui vaig tenir l’honor, com a l’Andreu Mayayo, d’editar-li o proposar-li textos al suplement de Llibres de El Periódico, abans fins i tot de tenir-los als cursos de doctorat entre professors com Joan Villarroya, Teresa Abelló, Agustí Colomines, Carles Santacana i Gabriel Cardona. En un moment o altre he pogut compartir idees que han deixat pòsit amb gent de disciplines o procedències universitàries diverses: Horacio Capel, Pere Ysàs, Carme Molinero, Manel Risques, Jaume Botey, Joan Roca, Joan Subirats, Enric Tello, Albert Recio, Alfons Barceló, Josep Maria Solé Sabaté, Ricard Gomà, Manuel Delgado, José Luis Oyón, Josep Maria Montaner, Zaida Muxí, Fernando Álvarez, Vicente Pérez Quintana, Fernando Pindado, Tom Angotti, Nico Calavita, Carme Cebrián, Ricard Martínez, Xavier Domènech, Ivan Bordetas, Jordi Mir i José Manuel Rúa. Vull fer extensiu l’agraïment a tots els companys del CEHI i del GRANMA de la UB, ben coordinats per Lola Harana; i a alguns amb
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 22
22
BARRIS, VEÏNS I DEMOCRÀCIA
qui vaig compartir feina i lluita durant prop de dos anys al Memorial Democràtic. També agraeixo la confiança dipositada pels meus editors Josep Maria Muñoz i Núria Iceta, que al seu torn han obert les pàgines de L’Avenç a una sèrie de reportatges sobre barris i realitats metropolitanes, Les ciutats invisibles, que m’han permès fer una mena d’epíleg periodístic a aquest llibre d’història. Una menció especial mereix Ferran Amores, amic, historiador i documentalista que em va donar un cop de mà amb les transcripcions d’algunes entrevistes. Tampoc no puc deixar d’esmentar els amics Joan Herrera i David Fernández amb qui, en la seva faceta política i militant, he discutit més d’una i de dues vegades sobre les nocions d’hegemonia gramsciana que impregnen el llibre. I, last but no least, el meu sincer agraïment a tota la gent del Carrer, amb l’Andrés Naya i l’Elia Herranz al front d’un consell de redacció dels que ja no en queden, i a tot el personal de la FAVB. Ha estat una sort no tan sols comptar amb el testimoni de tots els presidents vius de la FAVB dels anys 70 i 80, sinó compartir moltes altres coses amb els que ho han estat des dels anys 90 (i amb molta de la gent de les seves juntes): Pep Miró, Roser Argemí, Manel Andreu, Eva Fernández, Jordi Bonet i Lluís Rabell. Això inclou la Confavc i els seus darrers presidents, Joan Martínez i Jordi Giró. I també, de forma més esporàdica, el contacte amb el president de la Federación Regional de Asociaciones de Vecinos de Madrid, Nacho Murgui. Finalment, he d’incloure en el lloc més especial dels agraïments la família i els amics. Per les moltes hores robades. Sobretot a la Gretel i als meus fills Biel i Pau. És la Gretel qui sempre em fa tocar de peus a terra i amb qui tinc un deute infinit d’aquells que només es poden saldar amb amor. I és la meva germana Irene i molts amics i amigues qui poden reclamar-me el temps que els ha pres la meva dèria investigadora. Tota la feina hagués estat impossible sense la complicitat de la Gretel, evidentment, però també dels meus pares, Manel i Rosa, i dels meus sogres, Xavier i Pilar. Una col·laboració familiar que ha estat pràctica, emocional i també intel·lectual. És un luxe contrastar idees a la família més directa amb persones, totes elles, compromeses amb la transformació de la societat i el benestar de la gent i el seu entorn immediat, el barri, i que són activistes socials, veïnals, sindicals, polítiques; militants d’esquerres, obrers, cristians… En múltiples combinacions de les que, confesso, me’n sento orgullós.
tripa Andreu tercera_maqueta base mida butxaca 30/01/2015 14:49 Página 23
INTRODUCCIÓ
23
Recollint d’alguna manera aquesta herència rebuda, espero contribuir a difondre i obrir pas a una línia d’anàlisi i interpretació sobre la ciutat democràtica, els moviments socials urbans i els processos històrics de canvi polític i de configuració d’hegemonia cultural que intenta destruir tòpics i vol ajudar a recuperar una memòria d’un temps, d’un país, d’una ciutat que no es pot deixar perdre. Una història que és necessari conèixer per entendre el present i albirar el futur d’aquesta ciutat i d’aquest país. En definitiva, de la societat, del món que hem de construir entre tots, amb lluita i empenta i capacitat d’organització social, per defensar i guanyar drets i llibertats i aspirar al benestar, a la igualtat i a la justícia social o, resumint, a viure feliços. Per nosaltres i pels qui ja no hi són però sempre ens ho demanaven, com en Josep Maria Huertas. I també pels que ens succeiran i als qui els ho demanem, com en Biel i en Pau. Barcelona, gener de 2015