Benguerel-def-Q6.qxd
21/1/08
12:32
Página 1
Assaig
Xavier Benguerel pertany a la mateixa generació que Mercè Rodoreda i Pere Calders, sorgida de l’impuls cultural del primer terç del segle XX i que
Fernando Pessoa
va viure l’esperança de la República i el camí amarg de l’exili. Les seves
Escrits sobre Catalunya i Ibèria
memòries, redactades en el moment en què culmina la seva obra narrativa
Literatures
amb la publicació d’Els vençuts, reviuen, amb un gran sentit del ritme i amb
Emili Manzano
un persistent deix d’ironia, l’etapa de la seva formació com a escriptor.
Pinyols d’aubercoc
Benguerel hi evoca la seva infantesa i joventut en el suburbi industrial del
Noms propis
Poblenou, el seu esforç per obrir-se camí en el món literari i cultural dels
Andreu Mayayo Josep Solé Barberà, advocat
any vint i trenta, així com l’experiència de la guerra i del primer exili a
La veu del PSUC
França, abans d’embarcar cap a Xile. Les Memòries de Benguerel, on ex-
Xavier Benguerel Memòries (1905-1940)
cel·leixen els seus retrats d’escriptors (Pere Calders, Joan Oliver, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Francesc Trabal), constitueixen un extraordinari retrat d’una generació que va maldar per normalitzar la cultura catala-
Pròxims títols Aram Monfort
Barcelona 1939 El camp de concentració d’Horta Georges Perec
Ellis Island
na i assimilar-la a l’europea, abans del daltabaix del 1939. Amb aquestes Memòries, L’Avenç recupera un text que condensa les virtuts que han fet de
Xavier Benguerel Memòries (1905-1940)
Títols publicats
Xavier Benguerel
Xavier Benguerel i Llobet (Barcelona, 19051990) va ser un escriptor i traductor d’ofici, com ell mateix es definia. Fill del Poblenou, publicà el
Memòries (1905-1940) Pròleg de Pere Calders
seu primer llibre el 1929, Pàgines d’un adolescent. Aquí comença una obra que comprèn més de vint novel·les, un recull de poemes, tres obres de teatre i quatre reculls de narracions. A finals dels anys seixanta va revisar i reeditar les seves obres i, paral·lelament, va escriure les seves memòries (1971), que abracen els anys de la seva infantesa i joventut i de la seva formació com a escriptor. El 1988 va publicar un segon volum de memòries sobre el seu exili a Xile, d’on va tornar el 1954. És conegut sobretot pel seu retrat de l’evolució del Poblenou a Pàgines d’un adolescent (1929), Suburbi (1936), Icària, Icària (1974), I tu, qui ets? (1989) i per les seves novel·les sobre l’exili i el retorn Els fugitius (1956), Els vençuts (1969), 1939
Benguerel un clàssic de la literatura catalana: el seu ofici com a escriptor,
(1973) i Llibre del retorn (1977). Com a traductor
el seu domini de la llengua i la seva gran capacitat narrativa, que van fer que
va publicar l’obra de La Fontaine, Rimbaud,
Joan Oliver proclamés Benguerel com “un escriptor de raça, de gran alè”.
Baudelaire, Poe, Valéry, Mallarmé i Neruda. Va rebre nombrosos premis: el primer, Les Ales
“Unes Memòries de lectura apassionant (...)
Esteses (1929) per Pàgines d’un adolescent, i des-
Un relat on batega la història, vista i viscuda per un cronista excepcional.”
prés, entre d’altres, el Premi Sant Jordi (1952) per
Pere Calders
La família Rouquier, Planeta (1974) per Icària, Icària, Crítica Serra d’Or (1978) per la traducció de les Faules de La Fontaine, la Creu de Sant Jordi
20 €
(1985), i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1988).
www.rballibres.com
Noms propis
tripa Benguerel reimpressio.qxd
29/07/2008
9:30
PÆgina 2
tripa Benguerel reimpressio.qxd
29/07/2008
9:30
PÆgina 3
Xavier Benguerel
MEMÒRIES 1905-1940
L’AVENÇ Barcelona 2008
tripa Benguerel reimpressio.qxd
29/07/2008
9:30
PÆgina 4
Aquesta obra ha estat publicada amb una subvenció de la Dirección General del Libro, Archivos y Bibliotecas del Ministerio de Cultura, pel seu préstec públic en Biblioteques Públiques, d’acord amb el previst en l’article 37.2 de la Llei de Propietat Intel·lectual.
Aquest llibre va ser publicat originalment l’any 1971 per l’editorial Alfaguara.
Barcelona, febrer 2008 © del text, hereus de Xavier Benguerel i Llobet, 2008 © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2008 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny de la coberta: Toni Miserachs Il·lustració de la coberta: El entoldado, de Joaquim Torres-Garcia (1917). Col·lecció particular Composició: L’Avenç ISBN: 978-84-88839-23-7 Ref. AVEN007 Dipòsit legal: B-5.773-2008 Imprès a
tripa Benguerel reimpressio.qxd
29/07/2008
9:30
PÆgina 5
TAULA
Pròleg de Pere Calders . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
7
Primeres paraules . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
13
1905-1920 Ser o no ser . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Gàbia i ocell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Del meu i d’altres pessebres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La Consuelo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Paraigua, castanyeres i terrat de casa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Jo he fet de Sant Miquel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Seminari, cítara, taronges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Visites de cap d’any . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . A la Marbella . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Les neules del senyor Pasqual . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La senyora Casanelles, planxadora, i els seus fills . . . . . . . Comerç amb l’escenografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Cinc anys d’Écoles Françaises . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
19 24 32 36 40 46 53 56 58 61 63 66 71
1921-1935 D’un despatx a l’altre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Primer i últim record de Pompeu Fabra . . . . . . . . . . . . . . . . . L’avi Lluís . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’oncle Erasme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’oncle Carles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Poble Nou i a Blanes amb Joaquim Ruyra. . . . . . . . . . . . . . .
81 93 99 103 106 110
tripa Benguerel reimpressio.qxd
29/07/2008
9:30
PÆgina 6
Desenllaç . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els candidats del districte i una visita de Francesc Macià . . . Apunts per a la petita història del meu barri . . . . . . . . . . . . . Manifest futurista, Salvat-Papasseit i Farran i Mayoral . . . . Pàgines d’un adolescent després de Joia . . . . . . . . . . . . . . . . Pau Gargallo i l’art de traduir . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Fer bona lletra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Frustrada biografia de Joaquim Ruyra . . . . . . . . . . . . . . . . . A compte d’inventari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Retrats de l’autor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Uns feliços anys trenta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Les meves relacions amb Paul Valéry . . . . . . . . . . . . . . . . . . El teu secret i Suburbi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La penya de l’Euzkadi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
117 123 125 130 138 144 149 155 164 168 172 178 182 187
1936-1940 Aquell 18 de juliol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La guerra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El casament de la Xela . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ...i la guerra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Comença l’èxode . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . A ratlla de frontera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . A Perpinyà, 21 kms . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Als pompiers de Tolosa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Roissy-en-Brie, paradís equívoc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Dramàtica entrevista amb en Joan Puig i Ferreter a París . . D’un castell a l’altre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La sale guerre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Saint-Cyr-sur-Morin... castell de cartes . . . . . . . . . . . . . . . Contra rellotge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La interminable nit de Costoja . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’endemà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Viatge a Amèrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
197 202 210 218 226 234 244 252 261 269 278 286 292 299 306 312 318
Últimes paraules . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
325
tripa Benguerel reimpressio.qxd
29/07/2008
9:30
PÆgina 7
Si mai t’oblidava, Jerusalem, que se’m paralitzi la mà dreta; que se m’encasti la llengua al paladar, si deixés d’anomenar-te... salm 136 (Cant dels exiliats, vs. 5 i 6)
tripa Benguerel reimpressio.qxd
29/07/2008
9:30
PÆgina 8
tripa Benguerel reimpressio.qxd
29/07/2008
9:30
PÆgina 9
PRÒLEG
En el moment de considerar les realitzacions d’un escriptor, si és contemporani meu i el conec, m’és impossible de separar l’home de l’obra. En el terreny de la pura creació artística, qui sap si això constitueix un pes a l’hora de jutjar, fins i tot admetent –com en el meu cas– que el dret d’opinar comporta el deure de la discreció. Però tractant-se d’unes Memòries, la cosa canvia. Aleshores, l’home tal com és, amb limitacions i tot i amb la seva capacitat de superar-les, adquireix el ple valor de protagonista amb poders de jutge i part. Per això, en aquest cas, és tan important de saber com és l’home. En Xavier Benguerel ha tingut el do de mantenir-se fidel a un concepte molt concret de la vida i de la literatura. Coneixent-lo a través dels anys i de vicissituds molt diverses, s’arriba a la conclusió que en Benguerel, de bon començament, es va traçar un itinerari amb unes estacions concretes i ha avançat conquistant-les una a una. És un escriptor que té un concepte molt elevat de l’ofici, i, des que el tracto, per tot el que en sé, ha fugit sempre de la facilitat, s’ha sotmès a un esmolament ple de lucidesa. Em consta que la gratuïtat l’irrita i que s’aplica un estricte rigor de «si mateix», dues condicions inestimables en el trànsit d’escriure unes Memòries. Cal dir de seguida que aquest llibre és un document de gran valor, perquè al costat de la preocupació per aconseguir un alt nivell literari, hi ha sempre present la voluntat de donar fe. En Benguerel sotmet les observacions i les emocions a un control sever, perquè no traeixin mai l’objectivitat que s’imposa. Però d’una manera conscient s’arrisca –fins on ho permeten les circumstàncies– a fixar un criteri i a mantenir unes lleialtats, posant com a penyora la pròpia experiència. Aquest és un 9
tripa Benguerel reimpressio.qxd
29/07/2008
9:30
PÆgina 10
dels factors que fan apassionant la lectura d’aquestes Memòries i les converteixen en un relat on batega la història, vista i viscuda per un cronista excepcional. Al costat de l’historiador minuciós, hi ha en tot moment el novel·lista que vetlla perquè la narració mantingui un constant interès de lectura; en aquestes pàgines, el lector hi trobarà la relació d’uns fets que, d’una manera o altra, han afectat la seva vida o que en alguna dimensió la segueixen afectant. És curiós de constatar que, al final d’un període de crítica «realista» –exercida amb un cert absolutisme, en el panorama que algú ha tractat de donar-nos de la nostra literatura pontificant, beneint i excomunicant–, l’obra novel·lística d’en Benguerel no hagi estat justament estudiada. És quasi inevitable la temptació d’atribuir l’omissió a estranyes distraccions, ja que és evident la impossibilitat de completar un esquema de la nostra cultura sense tenir en compte una de les aportacions més considerables de les lletres catalanes al registre d’una densa etapa. Hem dit i repetit que a Catalunya, on el professionalisme dels escriptors és pràcticament inexistent, el cultiu del gènere novel·lístic exigeix una tenacitat gairebé heroica. Si això és cert –i realment ho és–, cal admirar-se d’aquest cicle narratiu benguerelià, formulat com una intuïció en plena adolescència de l’autor, i realitzat conscientment al llarg de tota una vida. En Benguerel no ha sentit mai la seducció de les modes: el que ell espera de la forma i del llenguatge és que li serveixin per a expressar el seu pensament amb la màxima claredat. De fet, es tracta del repte més honest que pot acceptar un escriptor. Però com ha tingut, en Benguerel, l’obsessió de polir i de donar la màxima validesa a aquesta forma i aquest llenguatge! Ell diu que això el fa sofrir, però deu ésser un sofriment que l’atreu amb fascinació: no li és possible de rellegir cap dels seus escrits sense sentir-se obligat a corregir i a canviar, sempre li sembla que hi ha alguna manera més cenyida i concreta. Aquest mateix escrúpol que l’empeny a buscar la perfecció tal com l’entén, el mou a verificar dates i a puntualitzar, a confrontar informacions i a reconstruir fets, posant els records sota el control de les comprovacions. Pertany, crec, a la mena de cronistes més de fiar: els que uneixen el do de saber explicar a una honestedat exemplar i a una profunda humanitat. He esmentat abans, una mica de passada, el fet desconcertant que l’obra d’en Benguerel no hagi estat degudament estudiada. La qual 10
tripa Benguerel reimpressio.qxd
29/07/2008
9:30
PÆgina 11
cosa no vol pas dir que hagi passat desapercebuda: en el plebiscit que representa el favor del públic, els llibres d’en Benguerel han conegut un èxit extraordinari i alguns assenyalen moments transcendentals en la història de les nostres edicions. Els tres mil exemplars de la primera edició de la novel·la Gorra de plat es van esgotar en un dia, i altres obres seves han merescut els honors de repetides reimpressions. No ho esmentaria aquí si no fos perquè em sembla important d’establir la capacitat de projecció d’un autor damunt una massa de lectors, sobretot a l’hora de jutjar l’impacte que poden produir unes Memòries. Un públic fidel, constant, que ha passat el relleu d’una generació a l’altra –magnífic triomf per a un escriptor– trobarà en aquestes pàgines l’evocació d’uns esdeveniments que mantenen tenaçment l’interès de grups humans molt nombrosos. D’altra banda, estic convençut que els qui, a través d’aquest text, prenguin contacte per primera vegada amb l’obra d’en Xavier Benguerel, tindran el desig d’insistir i de fer més extens aquest coneixement. Si és així, i si els assisteix una sana curiositat de lectura, tindran al seu abast el cicle novel·lístic més considerable, amb més ambició d’explicar una època i una gent, que ofereixen les nostres lletres.
Pere Calders
11
tripa Benguerel reimpressio.qxd
29/07/2008
9:30
PÆgina 12
tripa Benguerel reimpressio.qxd
29/07/2008
9:30
PÆgina 13
PRIMERES PARAULES
Avui, 3 d’agost de 1969, compleixo 64 anys. La xifra comença a fer-me un cert respecte. Sobretot si tinc en compte que, entre d’altres xacres de menor quantia, he estat víctima de sis úlceres de duodè, que a la vista ràdiogràfica de la que feia set, el meu admirat i estimat amic doctor Moisès Broggi m’escorxà com un bou, i que al cap d’un parell de mesos, una embòlia va estar a punt d’obligar-me a presentar la dimissió definitiva. Em palpo el cos: si tingués tapa, com els rellotges, i el pogués obrir de tant en tant, ara examinaria si funciona amb regularitat, sobretot, si el mecanisme de la corda garanteix que encara és lluny el cop de falç que m’escapci les anciens désaccords avec le corps. Cos vituperat, maltractat, acusat de ser origen de la majoria de tares que trasbalsen i arruguen l’ànima, tan delicada, tan pulcra. Tanmateix, amb paciència, bona voluntat, dosis massives de reflexió, vitamines, analgèsics, sedants i pesadíssims diàlegs amb mútues concessions i ensarronades, el cos i jo hem aconseguit de reduir els antics desacords al mínim. Ens entenem bastant bé. Ho confesso: després de la meva darrera re-naixença, cada dia, cap al tard, el trec una hora a passeig per a desentumir-lo, airejar-lo, defensar-lo d’una acartonada propensió al reuma així que al frare del baròmetre se li acut d’assenyalar humitat. Tinc 64 anys. És a dir, vaig néixer quan ja es pastava i s’enfornava la Solidaritat Catalana. Simplement ho constato. De fet, cada dia estic més decidit a creure que si, biològicament, és probable que només hagi nascut una sola vegada, des d’un punt de vista metafísic, moral i literari (amén d’algun avortament insignificant), he passat per quatre o cinc autèntics naixements i, per tant, per quatre o cinc defuncions més o menys absolutes. 13
tripa Benguerel reimpressio.qxd
29/07/2008
9:30
PÆgina 14
Del meu primer naixement al carrer de Guifré el Pelós (barriada barcelonina del Poblenou), els meus pares me’n van donar unes quantes referències sense cap mena d’importància, tot i que, arribar en aquest món a vint-i-dos mesos de distància del meu germà gran, devia produir el seu trastorn a la magra economia domèstica. En rigor, el meu primer naixement, com que no em pertany del tot, com que escapa al meu control i als estatuts existencialistes, m’interessa relativament poc. Fins als catorze o quinze anys vaig ser, doncs, cosa manada, esmenada i dirigida per l’autoritat paterna, amb lleugeres i saboroses escapades a aquells horts on tots, de criatura, hem anat a robar fruita i a tirar pedres a la lluna. L’any 1926 es presentà un part frustrat, mena d’avortament literari, en guanyar la Mimosa de Vermell als Jocs Florals del Genet d’Or a Perpinyà. Confinat fins aleshores entre les quatre parets del meu suburbi, aquest premi em produí, d’entrada, l’efecte d’una consagració. No podia sostreure’m a la idea que mentre el senyor Genescà del carrer de Pujades em feia un vestit nou i jo dubtava entre comprar-me o no comprar-me un barret d’artista, algun cigalier o felibre devia anar conjuminant a la meva intenció una locució feliç i profètica. El meu autèntic naixement literari m’estava reservat tres anys més tard en guanyar el premi de novel·la de l’editorial «Les ales esteses» amb Pàgines d’un adolescent, que em concedí un jurat compost pels senyors Pere Coromines, J. Massó i Torrents, J. Pous i Pagès, Alexandre Plana i Avel·lí Artís, pare i padrí del premi... Vida magnífica, però efímera: començada l’any 1929, s’extingí el 1936. La guerra civil espanyola, com a tants d’altres, m’obliga a abandonar la terra promesa on havíem acampat al terme d’una primera i esperançadora etapa. Els últims dies de la guerra, exactament el 25 de gener, vaig arribar a Girona junt amb la meva dona i milers i milers de vençuts, extenuats, famolencs, que emprenien el camí de l’exili. A través del turó que separa Agullana de les Illes, una nit de febrer, amb lluna plena, a peu, vam traspassar la ratlla. Feia pocs dies que la meva dona, amb un grup encomanat a la tutela del mestre Fabra, havia passat per la Jonquera en bibliobús, camí de Perpinyà. Del Voló a Perpinyà, de Perpinyà a Tolosa, de Tolosa a Roissy-en-Brie i Saint Cyr-sur-Morin, vam viure deu mesos exiliats a França. Els meus dos nois, de vuit i cinc anys, havien quedat a Barcelona amb els meus pares, i el meu bon pare, amb un co14
tripa Benguerel reimpressio.qxd
29/07/2008
9:30
PÆgina 15
ratge que no li agrairé mai prou, me’ls portà de Maçanet de Cabrenys a Costoja, al pic de l’hivern, a tall de contrabandista, acompanyat per un guia. La guerra gran havia esclatat el 3 de setembre. Érem al novembre, cap a la fi de mes: aventurar-se a passar la frontera era perillós; viatjar, com feia jo, amb documents caducats, m’exposava a ingressar en un camp de concentració. Però tot això encara lligava amb la meva segona existència: la de la guerra civil. Aquesta vida va tenir un rompiment gairebé còsmic quan, camí de Xile, després d’haver embarcat a Marsella a la primeria de desembre de 1939 amb uns quants companys del meu gremi, d’haver desembarcat a Buenos Aires, de travessar la immensa, interminable pampa argentina, vam haver d’escalar els Andes en sortir de Mendoza. Anava amb la meva dona i els meus dos fills en un dels taxis dedicats a aquesta travessia: Mendoza-Punta de Vacas –aquest poble ja en territori xilè. El camí pedregós, amb contínues i perilloses giragonses ran d’espadats que t’obligaven a tancar els ulls i a encomanar-te a Déu, no tolerava ni remotament el pas d’autobusos. En arribar al cim de la carena que separava els dos països, la presència del vessant desèrtic, tot roca nua i silenci, d’un món com abandonat al tercer dia de la Creació, abans de l’herba verda i els arbres, abans del sol i les estrelles, abans dels monstres marins i dels ocells, sense possibilitat aparent de tornar a les valls on s’escolen les aigües i creixen les plantes, i la gent viu a recer en cases i carrers i pobles, la presència de tanta abrupta i hostil geologia m’ultrapassa per fora i per dins. Vaig sentir que un pes enorme queia damunt les meves pobres espatlles, que tenia cinc o cent o mil anys, que potser encara havia de néixer o bé que ja era mort i, si alguna cosa perdurava de mi a causa d’una falla de la meva memòria, ara es convertia en pols. En tot cas, que l’home de l’exili deixava d’existir, que en fer un primer pas em convertiria en un altre, que fins i tot estaria obligat a parlar un idioma que no era el meu, i a no poder mirar enrere. Aquesta tercera existència, la de l’èxode, durà molts anys, massa: no menys de quinze. Va ser amarga, estranya. Ni enyorar-se no tenia sentit. Enyorar, què? Vivia a Santiago de Xile amb els meus, i uns quants companys d’exili, sobretot amb els que havíem format l’equip de Roissy-en-Brie, el que havia embarcat a Marsella, una nit esmolada pel fred i pel vent, per anar-se’n a viure a l’altre cap de món. Va ser en tornar de Xile, justament a l’aeròdrom de Barajas, a Madrid, que vaig sentir que jo, l’home-exiliat, tot i que entrava en una al15
tripa Benguerel reimpressio.qxd
29/07/2008
9:30
PÆgina 16
tra mena d’exili, queia mortalment ferit. Qui sap si, el cop de gràcia, el vaig rebre en sentir que a través dels altaveus se’m comminava a presentar-me a la policia. D’acord amb una llista de molt gruix on figurava el meu nom, se’m recorda la meva condició i que, d’arribada a Barcelona, estava obligat a presentar-me a la policia del districte on anés a viure, abans de vint-i-quatre hores. És de la rendeta d’aquesta quarta o cinquena existència que ara vaig tirant, que visc o em sobrevisc. En aquest aspecte no em queixo. Gens. Cada matí m’observo al mirall. No ho sembla, però encara sóc jo. Tot és contradictori. I lleig. A tot estirar, ho repeteixo, matèria elemental per a una caricatura. En canvi, si tanco els ulls, sento imbricar-se les meves quatre o cinc existències i morts successives com al fons de misteriosos corredors. Puc recordar, recapitular, com ara, fer esment d’uns difunts que se m’assemblen, d’algú que respondria vagament als meus noms... Tot plegat és estrany: la guerra, l’exili, el retorn i, a tanta distància, aquell xicot que agafava el tramvia al Poblenou per anar-se’n a recollir la Mimosa de Vermell a Perpinyà. N’hi ha que no ho entenen; n’hi ha que no ho volen entendre; n’hi ha que no ho creuen: un exili no acaba mai. Et trobes perdut en la teva soledat, el teu escepticisme... Ser escriptor català ha estat dur, amarg, difícil, però molt entranyable. I ara em trobo que ja tinc 64 anys. Tant se val. Continuo fidel a la veu que oferí un primer vers a l’adolescent que també vaig ser. Desitjo que aquesta veu es transformi, aquí, en el meu darrer alè, el meu definitiu silenci, infinitament més profund i significatiu que el dels Andes.
16