coberta_bezsonoff.qxd
12/07/2012
12:33
Emili Manzano
PINYOLS D’AUBERCOC
No he tingut la sort de participar a cap guerra, no m’ha torturat cap policia, no m’ha assassinat cap marit gelós, no he tingut cap accident greu. Tinc una vida plana, sense interès, poblada de novel·les i de
Georges Perec
ELLIS ISLAND Joan-Daniel Bezsonoff
UNA EDUCACIÓ FRANCESA Joe Brainard
ME’N RECORDO Jordi Puntí
ELS CASTELLANS
diccionaris. He estimat algunes dones, la mort m’ha robat amics, he estudiat una desena de llengües tan variades com l’afrikaans i el provençal, però aquestes peripècies sentimentals i filològiques no poden interessar ningú. Durant aquesta vida avorrida i amarga de conservador d’una llengua crepuscular, he conegut una gran aventura intel·lectual. La Khâgne. Miraré d’explicar, d’una manera intel·ligible, i en el català de la tundra que parlem al Rosselló,
Carlo Levi
aquesta història tan francesa. En aquell temps, els
TRES VIATGES A SICÍLIA
estudiants encara sabíem llatí o grec. Escoltàvem
LES PARAULES SÓN PEDRES
discos de vinil i cassetes. Cap savi foll encara no havia Georges Perec
inventat la sida. Per trucar a casa, calia entrar en una
O EL RECORD DE LA INFANTESA
cabina amb un viatge de monedes. Vivíem amb una
W
alegria melangiosa, un romanticisme tardà i estimàFèlix Fanés
DIARI DE GUERRA NOVA YORK, TARDOR 2001 Honoré de Balzac
EL CORONEL CHABERT
vem les postes de sol, la companyia dels àngels, els croissants del matí, els diaris plens de tinta, els licors italians, les cançons de Frank Sinatra. Estimàvem la vida i la vida ens corresponia. www.rballibres.com
Joseph Roth
JOB
HISTÒRIA D’UN HOME SENZILL Félix Fénéon
NOTÍCIES DE TRES RATLLES
Literatures
Joan-Daniel Bezsonoff LES MEUES UNIVERSITATS
TÍTOLS PUBLICATS
PÆgina 1
Joan-Daniel Bezsonoff
LES MEUES UNIVERSITATS
Joan-Daniel Bezsonoff va néixer a Perpinyà l’any 1963. A partir de Les Rambles
de Saigon (1996) ha conreat una novel·la preocupada per l’exacta ambientació històrica, i que inclou ja una sèrie de títols, guardonats amb diversos premis, com La presonera d’Alger (2002), La guerra dels cornuts (2004), Les amnèsies de Déu (2005) i, més recentment, La melancolia dels oficials (2011). Al mateix temps, ha explorat els seus orígens, russos i catalans, a Els taxistes del tsar (2007) i a Un país de butxaca (2010), respectivament. Tot i el seu sentit del pudor, ha recreat la seva infantesa i adolescència a Una educació francesa (L’Avenç, 2009), llibre pel qual va obtenir la Lletra d’Or. Ara s’ha decidit, amb Les meues universitats, a continuar la narració coral dels seus anys de formació durant la Khâgne, aquesta específica preparació humanística per entrar a l’Escola Normal Superior. I diu que, per tancar la trilogia, vol escriure un altre llibre que dedicarà al servei militar. Mentrestant, es guanya la vida fent classes de llengua i literatura, i escrivint als papers.
tripa meues universitats2:tripa meues universitats2.qxd
17/07/2012
14:11
Pรกgina 2
tripa meues universitats2:tripa meues universitats2.qxd
17/07/2012
Joan-Daniel Bezsonoff
LES MEUES UNIVERSITATS
L’AVENÇ Barcelona 2012
14:11
Página 3
tripa meues universitats2:tripa meues universitats2.qxd
17/07/2012
Barcelona, setembre de 2012 © Joan-Daniel Bezsonoff, 2012 © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2012 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat
Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor.
Disseny de la coberta: Natàlia Báscones Il·lustració de la coberta: Imatge promocional de Luis Mariano. Postal francesa d’Editions P.I., Paris, nr. 38. Foto: Discina. Composició: L’Avenç ISBN: 978-84-88839-65-7 Ref. aven042 Dipòsit legal: B- 21.407 Imprès a Book Print Digital S.A
14:11
Página 4
tripa meues universitats2:tripa meues universitats2.qxd
17/07/2012
14:11
TAULA
Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Niça . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La Sandra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El grau zero de l’escriptura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Admiracions juvenils . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El mestre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . De Magdalena Potione . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El ball . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els bàrbars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . A Strange Gentleman . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Kant i Hegel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La pagesa culta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Respostes al qüestionari Proust de 1984 . . . . . . . . . . . El president dels meus vint anys . . . . . . . . . . . . . . . . . El teatre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El marquès . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Un estiu a Salamanca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Bizuths . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Quebec i Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Miss Khâgne . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El concurs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Cavalleria secreta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Retorn a Arcàdia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Membra disjecta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Dramatis Personae . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
9 11 19 27 39 53 61 67 71 81 87 91 95 97 103 113 119 125 129 135 145 151 153 157 173
Página 5
tripa meues universitats2:tripa meues universitats2.qxd
17/07/2012
Per en Joan Miquel Touron, a qui he comprat tants llibres.
14:11
Pรกgina 6
tripa meues universitats2:tripa meues universitats2.qxd
17/07/2012
14:11
Igor soutenait que l’évocation du passé rendait mélancolique et que c’était la première cause de l’alcoolisme. C’était une règle, écrite nulle part et approximative. Jean-Michel Guenassia, Le club des incorrigibles optimistes
Página 7
tripa meues universitats2:tripa meues universitats2.qxd
17/07/2012
Voldria regraciar els amics que m’han ajudat tant en la redacció d’aquestes memòries: Florenci Salesas, Roger Bofill, Jordi van Campen, Vicenç Pagès, Jean Centini, Xavier Pla, Francescu-Micheli Durazzo, Jean-Luc Dalmasso.
14:11
Página 8
tripa meues universitats2:tripa meues universitats2.qxd
17/07/2012
14:11
PRÒLEG
Cada cop que puc, baixi a Girona. Arrambi l’auto sota un pollancre de la Devesa. Compri llibres a la Llibreria 22. Si no hi ha massa gent, faig una cervesa amb en Guillem Terribas en un cafè del carrer de les Hortes. A vegades dini amb en Xavier Pla. Fa anys, panys i cadaules que l’amic Pla em repeteix que l’apassionaria (sic) llegir els meus records universitaris. Ha insistit tant que he acabat cedint. D’ençà de la segona guerra mundial i de les darreres guerres colonials, els novel·listes occidentals s’han quedat sense història. No he tingut la sort de participar a cap conflicte, no m’ha torturat cap policia, no m’ha assassinat cap marit gelós, no he tingut cap accident greu. Tinc una vida plana, sense interès, poblada de novel·les i de diccionaris. He estimat algunes dones, la mort m’ha robat amics, he estudiat una desena de llengües tan variades com l’afrikaans i el provençal, però aquestes peripècies sentimentals i filològiques no poden interessar ningú. Durant aquesta vida avorrida i amarga de conservador d’una llengua crepuscular, he conegut una gran aventura intel·lectual. La Khâgne. Miraré d’explicar, d’una manera intel·ligible, i en el català de la tundra que parlem al Rosselló, aquesta història tan francesa. En aquell temps, els estudiants encara sabíem llatí o grec. Escoltàvem discos de vinil i cassetes. Cap savi foll 9
Página 9
tripa meues universitats2:tripa meues universitats2.qxd
17/07/2012
encara no havia inventat la sida. Per trucar a casa nostra, calia entrar en una cabina amb un viatge de monedes. Vivíem amb una alegria melangiosa, un romanticisme tardà i estimàvem les postes de sol, la companyia dels àngels, els croissants del matí, els diaris plens de tinta, els licors italians, les cançons de Frank Sinatra. Estimàvem la vida i la vida ens corresponia. Amb les nostres ambicions i la mateixa melangia, devíem situar-nos més a prop dels estudiants del 1900 que de les promocions universitàries del 2012. Volíem governar una illa del Pacífic, esdevenir ambaixador a l’Extrem Orient, reconquerir Algèria, cantar a tots els teatres d’Itàlia. Ens imaginàvem que l’amor existeix. En algun paradís que podria retirar a una cala catalana, una plaça provençal plena de plataners i de felibres alcohòlics, un cafè de París on es citarien poetes de Nova York, segur que ens esperava una princesa. Creièm en l’amor amb el fanatisme dels croats que, a la tornada de Jerusalem, ploraven quan endevinaven, en la llunyania, els primers campanars molsosos de Vézelay.
10
14:11
Página 10
tripa meues universitats2:tripa meues universitats2.qxd
17/07/2012
14:12
NIÇA
Tots els ocells ho saben. Niça és una ciutat de places i de balcons. Una Barcelona al peu dels Alps amb una gentilezza italiana i un refinament francès. Les avingudes ignoren les façanes ocràcies i grogues de la vila medieval i corren d’un pujol a l’altre. Poca broma! Els Alps baixen fins a la mar i concedeixen una plana minúscula. Les avingudes de Niça acaben totes a la platja. Belles i nues. A cada cantonada, s’aixequen penya-segats blancs a la glòria de l’imperi. Podrien fer de ministeri en qualsevol capital de l’Europa central. Els russos s’hi senten a casa. Abans de la revolució, els aristòcrates i els burgesos hi passaven l’hivern lluny de la fred que, a Rússia, s’instal·la per sis mesos. A la llarga, la neu acaba cansant malgrat els seus jocs i les seues belleses. De fet, els russos no han entès que el clima no els surt bé. Txèkhov i la Maria Bashirtsev no van poder vèncer-hi la tuberculosi. Els ocells ho saben. Passen l’hivern a l’Àfrica. Els romans preferien els serrats. Hi van construir tota una ciutat amb un fòrum i un teatre. Ara, els vells hotels anglesos, tots blancs com gavines sentimentals, recorden que la vida passa volant, com els ocells d’Àfrica que sempre acaben tornant a Niça. Amb les seues pedres blanques que adoptaven les colors de les hores i passaven del blau matiner al roig vespertí, el liceu 11
Página 11
tripa meues universitats2:tripa meues universitats2.qxd
17/07/2012
Masséna sortia del mateix motlle que les pastisseries colonials eixamenades per totes les ciutats de la Cotxinxina. Les tres ales, les galeries porxades mantenien la il·lusió imperial. Les escales, amples i majestuoses, pujaven cap a un món misteriós anomenat les alpages –és a dir, els prats d’alta muntanya on els ramats estiuegen. Quins secrets amagaven les golfes del liceu? No vull decebre els amants de l’esoterisme. A les antigues golfes havien arranjat dos dormitoris, les cambres dels vigilants, així com un taller on cosien i rentaven els llençols dels estudiants. Unes quantes palmeres palpitaven als tres patis sota la torre del rellotge d’estil anglès. El liceu Masséna era una buga poblada d’unes tres mil abelles. Tota una humanitat que es movia entre les velles galeries ventoses, un dèdal de patis interiors, de graners i de passadissos oblidats. Els proveïdors passaven per l’entrada de la Rue du Lycée que conduïa a una xarxa de patis sense encant. Els alumnes entraven per la porta principal de l’avinguda Félix Faure, vigilada pel senyor Guérini, el porter cors intransigent que havia memoritzat la cara de tots els pensionistes. La seua dona no imaginava que el francès pogués tenir una accentuació i una prosòdia diferent de les llengües itàliques. Feia riure tots els francòfons de naixement quan demanava “À quel numéro vous êtes?” (En quin número s’està, vostè?) contradient tots els hàbits del francès... La porteria del senyor Guérini, entrada oficial, tancava a mitjanit i obria a les set. Els entesos coneixien l’entrada clandestina, secret transmès de generació en generació com la ubicació de les fonts a les nostres muntanyes aspres. Calia tenir una bona condició física. Davant de Festival, la botiga de disfresses, es trobava una antiga entrada, clausurada des de la nit dels temps. El trajecte començava per l’escalada de la reixa que envoltava el liceu. Això rai. A la segona etapa t’enfilaves al terrat de vidre de l’antic porxo que retirava a un hivernacle. Els nostres pre12
14:12
Página 12
tripa meues universitats2:tripa meues universitats2.qxd
17/07/2012
14:12
decessors, a la manera dels alpinistes, havien marcat el passatge oscant el vidre. Una altra flexió i t’afrontaves amb la part més difícil de l’ascensió. Valent-se de les anfractuositats, pervenies fins a la plataforma on passava l’escala d’emergència. Mai no tancaven la porta. Aquest alpinisme urbà exigia, almenys, deu minuts... Segons les assercions dels especialistes, la sortida nocturna presentava encara més dificultats que l’ascensió... Fins a l’edat de 17 anys, mai no havia sentit a parlar de la Khâgne i de l’Hypokhâgne. Aquestes dues classes, preparatòries al concurs d’ingrés a l’École Normale Supérieure, encara constituïen la flor i la nata de les humanitats a França. Sovint els dos anys no eren suficients per aprovar i els millors estudiants podien repetir. Els candidats llorejats continuaven els estudis a la Rue d’Ulm, al cor del Barri Llatí, tot cobrant un sou. Molta gent famosa havia passat per la Khâgne i per la Normale Supérieure: poetes com Aimé Césaire; filòsofs com Maurice Merleau-Ponty, Simone Weil; historiadors com Jean-Baptiste Duroselle, Henri Guillemin; novel·listes com Jules Romain, Jean-Paul Sartre, Robert Brasillach, Julien Gracq i fins i tot un president de la República com Georges Pompidou. Els candidats suspesos al concurs accedien directament a la llicenciatura i s’havien beneficiat d’una formació sense parió. Els estudiants de la khâgne clàssica havien de tenir el nivell de la llicenciatura en totes aquestes disciplines: filosofia, lletres franceses, llatí, anglès, grec antic o una segona llengua viva, història. Si les classes de la facultat començaven a la fi del mes d’octubre, nosaltres arribàvem al liceu als primers dies del setembre. N’he vist molts, d’estudiants, anarse’n per problemes de salut. En Joël Rinaudo, millor estudiant que jo, s’havia tornat tan blanc que els seus enemics el motejaven Lavabo. 13
Página 13
tripa meues universitats2:tripa meues universitats2.qxd
17/07/2012
En filosofia calia conèixer l’obra dels filòsofs dels presocràtics fins a l’actualitat. En literatura francesa, havíem de conèixer els autors del segle xvi fins als anys 1970. En llatí, tota la literatura clàssica. En anglès, del Renaixement fins als anys 1970. En grec, tota la literatura clàssica. En castellà, el segle d’or. Per donar-vos una idea del nivell, al batxillerat, havia obtingut un 18 sobre 20 comentant un extracte de Huasipungo de Jorge Icaza. La meua primera traducció a l’Hypokhâgne va merèixer un 3 sobre 20... Habíamos pasado a otra dimensión ¿verdad? Ingressar a les classes preparatòries del liceu Masséna no era fàcil. Calia reclamar un dossier a l’administració. Cada professor havia d’indicar la mitjana de les notes de l’impetrant amb un comentari. Quedar-s’hi era molt difícil. Si les males notes s’acumulaven, les observacions sarcàstiques dels professors, la rialla dels companys us obligaven a dimitir i a refugiar-vos a la facultat. M’hauria agradat més dormir a casa, a Canes, però em vaig haver de resoldre a demanar un lloc a l’internat perquè els trajectes em cansaven massa. El director de l’internat, el senyor Sevilla, em va rebre. Li vaig preguntar si eren parents amb la Carmen Sevilla. Amb un somriure va respondre que no. Durant tres anys em va vagar conèixer millor aquell francès del Marroc. Conreava un estil de gentleman a la Jean Dutourd, l’acadèmic, i fumava cigars tot explicant els darrers estirabots del mestre. –Henri (s’adreçava preferentment a Henri Lareng) connaissez-vous la dernière de Jean Dutourd? (sap el darrer estirabot de Jean Dutourd?) Ho va repetir tantes vegades que, trenta anys després, confessi que no me’n recordi. Li agradava esmentar la gramàtica estructuralista del francès que escrivia des de feia molts anys. –L’œuvre d’une vie, Henri... (L’obra d’una vida, Henri...) Quan s’enfadava, sempre repetia la mateixa fórmula: 14
14:12
Página 14
tripa meues universitats2:tripa meues universitats2.qxd
17/07/2012
14:12
–Vous prenez vos cliques et vos claques et vous ne faites plus partie de la maison (Agafi els trastets, ja no hi té res a fer aquí). El primer cop impressionava. La desena ens enriolava i s’havia convertit en cantarella llegendària que servia de contrasenya als pensionistes. Havíem inventat una història on imaginàvem que un pensionista boig havia cremat l’institut. –Écoutez, vous reconstruisez le lycée pierre par pierre et je vous jure que monsieur le Proviseur ne sera pas mis au courant. (Escolti, reconstrueixi l’institut pedra per pedra, i li juro que el senyor director no n’estarà al corrent...) El senyor Laroche, el director, anava sempre vestit de blau petroli amb ulleres i uns bigotis ridículs com els personatges de Tintín. Corria la brama que havia col·laborat amb els alemanys durant l’ocupació. L’arrest de Klaus Barbie, el botxí de Lió, així com els articles de Le canard enchaîné sobre Maurice Papon, un antic ministre del president Giscard d’Estaing acusat de crims contra la humanitat, estimulaven les joves imaginacions. El darrer any va arribar el senyor Lambinet. Alt, jove, amb una barba triomfal, el nou director, antic professor de matemàtiques, volia revolucionar el vell paquebot administrat paternalment pel senyor Laroche. D’entrada va declarar als representants de les classes preparatòries: –Senyors, som entre científics... Els delegats de la Khâgne van tossir. –Els khâgneux tenen un rigor molt científic. Des de la nostra arribada, ens inculcaven l’esperit de cos. Com a totes les tropes, les acadèmies d’elit. Ens deixaven entendre que pertanyíem a un orde de cavalleria. Els catedràtics de les altres classes preparatòries tenien el mateix discurs. Una de les bromes preferides d’en Fef, catedràtic de matemàtica, era de dir als seus estudiants febles: –La fenêtre ou la fac... (La finestra o la facultat...) 15
Página 15
tripa meues universitats2:tripa meues universitats2.qxd
17/07/2012
Ens educaven en el culte de l’ascesi, de l’excel·lència, de l’esforç permanent, de la superació de si mateix. Ens van convertir en petits samurais, en kamikazes de les humanitats. Com els sots-oficials de la Legió Estrangera, els nostres professors ens haurien pogut dir Marche ou crève! (Camina o rebenta). Els estudiants que no seguien el ritme de la classe havien d’anar-se’n. Això rai. Queia una pedra dins l’estany i no passava res. Els nenúfars no es movien. Les granotes sàvies continuaven raucant. El 1981, un any abans de la meua arribada, una estudiant s’havia suïcidat després d’haver suspès. Li havien tret l’autoestima. N’he conegut, d’aquestes desferres brillants, clafertes de llatí i de grec, estudiants perduts per l’amargor. Els més afortunats han acabat essent teòrics d’alguns partits extremistes crepusculars. Els professors de la Khâgne ens havien adoctrinat tant que sortíem, com missioners, a predicar la bona paraula. Havia conservat relacions excel·lents amb el senyor Dagrève, el meu professor de filosofia a l’institut del Lys. Em va convidar a pronunciar una petita conferència sobre la meua experiència. Com vaig pontificar davant dels seus alumnes! Quina pretensió! Fins i tot em vingué a felicitar la senyora Delorme, la meua antiga professora de castellà. Els professors del Lys s’enorgullien de la meua reeixida, compartint-la amb mi. Vaig repetir a en Dagrève una frase del senyor Olivier que trobava grotesca. “Mai no he entès com un home tan intel·ligent com Hegel no s’hagi convertit mai al catolicisme”. En Dagrève em va mirar amb gravetat: –Aquesta és una pensada d’una gran profunditat. I vaig tornar, cofoi, cap al camp de batalla. Tants anys després, aconsellaria als estudiants de cursar els tres anys de Khâgne, d’abeurar-se de llatí, de llegir els clàssics i sobretot 16
14:12
Página 16
tripa meues universitats2:tripa meues universitats2.qxd
17/07/2012
14:12
de fugir de la docència. De què m’ha servit estudiar els dialectes del francès antic, de dominar el llatí i d’haver llegit El Lazarillo i el Quixot en castellà? De tant en tant, uns veterans ens visitaven. Contribuïen a mantenir el mite de la Khâgne. Arribaven a la nit, com déus misteriosos, triomfadors de les boires de les oposicions. Havien travessat, vencedors, l’Aqueront. A la primavera del 1983, va passar un tal Fischesser, germanista i fill de professor d’alemany. Baixet, amb ulleres rodones a l’estil de Sartre, parlava amb frases sòbries. Com l’admirava! Em va semblar extraordinari que aquell heroi em parlés i acceptés que el tutegés. Em manifestava la mateixa benvolença que el baró Balinkay pel tinent Anton Hofmiller a La impaciència del cor de Stefan Zweig.
17
Página 17