Portada_Borja2.qxd
24/04/2013
13:02
PÆgina 1
Josep M. Muñoz (ed.)
«A Catalunya han emergit o s’han reactivat centenars de col·lectius socials, territorials, culturals o directa-
Els Quatre Presidents
ment polítics. I desenes de plataformes, coordinado-
Entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla
res, fòrums, etc. Ha emergit una societat política, un moviment heterogeni, que parteix de motivacions
Carme Molinero i Pere Ysàs
Els anys del PSUC
específiques però que expressa una voluntat de canvi
El partit de l’antifranquisme (1956-1981)
polític radical, és a dir, que té esperança. En uns casos
Ferran Requejo
l’objectiu principal és l’independentisme i hi predomi-
Camins de democràcia
na el nacionalisme. En altres la renovació política,
De l’autonomia a la independència Josep Termes
Història del moviment anarquista a Espanya
tant en la dimensió socioeconòmica com en el funcionament de la democràcia, i hi predomina la cultura d’esquerres. Però una part important de l’indepen-
(1870-1980)
dentisme és d’esquerres i la gran majoria dels movi-
Maria Campillo (ed.)
ments socials i sindicals accepten l’independentisme
Allez! Allez!
o un encaix específic de Catalunya a Espanya amb un
Escrits del pas de frontera, 1939 Jaume Ayats
Els Segadors De cançó eròtica a himne nacional
alt nivell d’autogovern. Tots coincideixen en el dret a decidir i en l’exigència d’un canvi profund del sistema polític i socioeconòmic que es va configurar en la transició i que ha degenerat i s’ha esgotat.» a d
Marina Subirats
Barcelona: de la necessitat a la llibertat Les classes socials al tombant del segle XXI José Luis Martín Ramos
La rereguarda en guerra
www.lavenc.cat www.lavenc.cat
Catalunya, 1936-1937 Lluís Solà
La paraula i el món Assaigs sobre poesia
Assaig
Jordi Borja Cartes de lluny i de prop
ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS
Jordi Borja
CARTES DE LLUNY I DE PROP Incerteses i propostes de reconstrucció democràtica
JORDI BORJA (Barcelona, 1941) és llicenciat en sociologia i geografia, màster en urbanisme per la Universitat de París i doctor en geografia per la Universitat de Barcelona, amb una tesi sobre
Revolución urbana y derechos ciudadanos. Va començar la seva trajectòria política a finals dels anys 1950, quan la seva militància clandestina al PSUC l’obligà a exiliar-se a París. Ha estat, consecutivament, un dels artífexs del moviment ciutadà dels anys 1970; diputat al Parlament i tinent d’alcalde eurocomunista a la Barcelona dels 1980; des de l’Ajuntament de la capital va dissenyar la descentralització en districtes de la ciutat i va contribuir a la projecció internacional de Barcelona i a la cultura urbanística democràtica. A mitjan dels 1990 va deixar la política institucional. Ha participat en l’elaboració de plans i projectes de desenvolupament urbà de diverses ciutats europees i llatinoamericanes. Actualment és director del màster sobre Gestió de la ciutat de la UOC i presideix l’Observatori DESC (drets econòmics, socials i culturals).
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 4
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 5
Jordi Borja
CARTES DE LLUNY I DE PROP Incerteses i propostes de reconstrucció democràtica
L’AVENÇ Barcelona 2013
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
Barcelona, maig de 2013 © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2013 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny i composició: L’Avenç ISBN: 978-8488839-70-1 Ref. AVEN050 Dipòsit legal: B.10995-2013 Imprès a: Book Print Digital, S.A.
PÆgina 6
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 7
TAULA
Pròleg. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . I. Cartes de lluny Carta 1- Catalunya des de Londres . . . . . . . . . . . . . . Carta 2- Regne Unit. Lluita de classes, dret a decidir i democràcia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Carta 3- Independentisme, federalisme i internacionalisme. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Carta 4- Sobre líders polítics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Carta 5- Nit electoral, debat sobre els PIGS . . . . . . . .
9
19 31 35 51 63
II. Cartes de prop Carta 1- Als que heu arribat després . . . . . . . . . . . . 81 Carta 2- Sobiranisme, crisi, resistències . . . . . . . . . . . 113 Carta 3- Catalunya i les esquerres: remoure les aigües estancades . . . . . . . . . . . . . . . . . . 137
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 8
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 9
Pròleg
He vist escriure i he llegit totes i cadascuna de les cartes escrites per Jordi Borja i que es publiquen en aquest llibre, les cinc cartes de lluny, redactades a Londres, i les tres cartes de prop, a Barcelona. Som parella, i per això n’estic al cas, encara que també és cert que no n’és condició indispensable. Crec que val la pena explicar perquè s’escriuen i què aporten, des de la meva visió, clar. Les cartes, les de lluny i les de prop, parlen fonamentalment de Catalunya, de la situació política, del present i futur de l’independentisme, de les possibilitats i límits dels partits d’esquerres i també de les seves glòries i misèries. Parlen dels nous moviments socials, de futur i d’esperança. Parlen de com es pot ser independentista i d’esquerres, del federalisme i del confederalisme. Parlen de la necessitat de reconstruir l’esquerra política des de l’impuls i la implicació de l’esquerra social. Les cartes de lluny parlen també d’alguns esdeveniments purament londinencs però explicats en clau catalana, com la manifestació contra les retallades en la qual vam participar, la visita a la tomba de Marx, o un debat sobre els PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia, Espanya). Les cartes de lluny sorgeixen d’un viatge fet a la inversa. És un viatge cap a Catalunya fet des de fora, des de lluny,
9
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 10
intentant entendre què estava passant. Perquè mentre en Jordi i jo érem fora (de juliol al novembre del 2012) van passar moltes coses al nostre país. Veníem d’una situació molt complexa políticament, marcada per una greu crisi econòmica, política i democràtica que havia generat grans mobilitzacions i protestes ciutadanes, com el moviment del 15-M, les múltiples manifestacions contra les retallades, dues vagues generals i un fort activisme dels moviments socials. Les lluites socials reflectien els antagonismes de classe, reactivats per una greu crisi que els governs fan pagar a les capes populars que veuen atònites com es rescaten bancs mentre es retallen sous, s’expulsa gent de la casa que no pot pagar, es destrueixen llocs de treball cada dia i s’incrementa la pobresa. Però l’11 de setembre hi hagué a Barcelona una gran manifestació, amb un lema, “Catalunya, nou Estat d’Europa”, que desplaça les inquietuds socials cap a les nacionals. Es tracta de la manifestació més gran que hi ha hagut mai a Catalunya i que ocupà literalment la ciutat de Barcelona. I el 25 de novembre hi hagué eleccions al Parlament de Catalunya. Érem a mig període d’una legislatura on CiU havia recuperat el govern, després de set anys del tripartit, i no l’acabava perquè convocava eleccions anticipades. Tots aquests esdeveniments (la convocatòria de noves eleccions, la gran manifestació, la campanya electoral i les eleccions mateixes) van succeir mentre Jordi i jo voltàvem per aquests mons-de-déu. El nostre viatge, de cinc mesos, va ser fruit de la casualitat i de l’oportunitat. Jo em reintegrava a la meva universitat, la Rovira i Virgili, després d’haver-ne estat més de dotze anys fora (com a diputada al Parlament i com a consellera del Consell de l’Audiovisual de Catalunya). La universitat em va concedir sis mesos de llicència amb la finalitat d’actualitzar els coneixements i vaig tenir clar que volia fer activitats que ho facilitessin. Vaig acceptar impartir un curs de doctorat a la Universitat de Buenos Aires durant el mes de setembre i vaig 10
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 11
destinar els mesos d’octubre i novembre a fer una estada a Londres com a investigadora invitada al Goldsmiths’ College i al Birckbeck College. Abans d’anar-hi, calia actualitzar el meu anglès, una mica rovellat, i vaig reservar tres setmanes de juliol per fer un curs intensiu a Irlanda. L’agost, entremig, va ser per mi un mes de vacances, entre Mèxic i Nova York. Parlo en primera persona, però aquest itinerari va ser compartit quasi en la seva totalitat amb en Jordi. Ell també necessitava millorar l’anglès (Irlanda), tenia demandes de feina a Mèxic vinculades amb la seva feina a la UOC (el vaig acompanyar), i les dues setmanes a Nova York ens les vam regalar com a vacances, gràcies que podíem comptar amb l’apartament d’uns bons amics. El setembre ell va anar a Nàpols, al Fòrum Urbà Mundial de Nacions Unides, i a Medellín, on va fer la conferència inaugural del Congrés Iberoamericà d’Urbanistes. A Buenos Aires és on ens vam retrobar. Ell hi va anar també per qüestions de feina (cursos de la UOC i conferències a diverses ciutats argentines i a Montevideo). I finalment, Londres: en Jordi també tenia invitacions de la London School of Economics i del Birckbeck College. Tant ell com jo vam fer algunes conferències a Londres, i ell va establir un lligam de col·laboració entre el Programa Cities de la LSE i el de Gestió de la Ciutat de la UOC. En resum: hi havia l’oportunitat (única i irrepetible) de fer aquest periple i no ens ho vam pensar dues vegades, perquè a la nostra edat no es poden deixar les coses per a més endavant. Va ser un viatge productiu, estimulant, ric en contactes i en teixir velles i noves amistats. Va ser un viatge una mica onerós, però ja feia temps que estalviàvem, i preferíem fer aquesta despesa que no seguir regalant diners als bancs. I va ser un viatge amb components personals, perquè la meva filla viu a Londres i vaig tenir la possibilitat de veure-la sovint. A Irlanda vam tenir alguns indicis indirectes que el sentiment independentista a Catalunya tindria un protagonisme 11
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 12
creixent en el futur proper. Vam ser en un petit poble, Schull, en una escola d’anglès que tenia una part per a adults i una altra per a “juniors”. Va coincidir que hi havia una vintena de nois i noies catalans, adolescents entre 13 i 17 anys, que seguien els cursos organitzats. Una professora seva va voler comentar amb nosaltres el que veia cada dia. El cas és que els joves de Catalunya es confrontaven amb els d’altres llocs d’Espanya (i no amb els d’altres països). A la professora li va cridar l’atenció els arguments molt elaborats que empraven els catalans per explicar els seus greuges: el dèficit fiscal, les autopistes que cal pagar, l’endarreriment en infraestructures, el transvasament de l’Ebre, el corredor del Mediterrani, el menysteniment del català... Davant d’això, els altres joves no tenien capacitat de contraargumentar, no podien contestar amb dades, i llavors passaven directament a desqualificar la presumpta voracitat d’uns catalans que mai no en tenen prou. La reflexió nostra era que aquests catalans adolescents havien assumit el que sentien parlar a casa, a TV3, potser també a l’escola i que podien tenir experiències molt directes del que parlaven. El franquisme el tenien lluny, no estaven condicionats per la prudència o les pors dels qui hem viscut la difícil filatura de la transició i es plantejaven sense complexos la ruptura amb aquesta Espanya que no estima Catalunya però que la necessita. Quan era a Buenos Aires va tenir lloc la gran manifestació de l’11 de setembre. Els diaris n’anaven plens, i la televisió també. En Jordi va arribar pocs dies més tard, i moltes persones ens preguntaven què estava passant. La gent de la universitat i del món professional coneix el nostre país, sap que Catalunya té una especificitat dins d’Espanya, i consideren els catalans com a gent pragmàtica i pactista. No entenien què s’havia produït per desencadenar una demanda d’independència tan sonora i tan nombrosa. Nosaltres érem els primers sorpresos per la magnitud de la manifestació, 12
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 13
que semblava haver canalitzat moltes formes de frustració i de descontentament. El cas és que l’anomenat dret a decidir i la qüestió nacional prenien protagonisme davant dels greus problemes socials. Allà a Buenos Aires, des de lluny, ens vam veure obligats a endreçar les idees i a fer la diagnosi de què havia precipitat aquell gran moviment. I de seguida vam comprovar que no era difícil fer-ne l’anàlisi de les causes, però que en canvi era extremament complicat poder predir cap on ens portaria tot això. Artur Mas semblava disposat a liderar la gran demanda social que reclamava el dret a decidir i ens temíem que la dreta capitalitzés aquest gran moviment. Havien estat convocades eleccions per al 25 de novembre i Mas les plantejà com un plebiscit, demanava una majoria àmplia. I ens vam creure que la tindria. La veritat és que era una situació desconcertant, però també apassionant. Els tres dies, breus, que vam ser a Barcelona abans de marxar cap a Londres vam poder parlar amb alguns amics, tots ells d’esquerres. Vam veure entusiasme i il·lusió en alguns d’ells, com si la independència fos fàcil d’aconseguir i el dia després ja s’arreglaria tot: ens transmetien aquest sentiment i apostaven fins i tot per votar a Mas. Altres eren més escèptics i en actitud expectant, desconcertats com nosaltres, però fidels a optar per partits d’esquerres en les eleccions, no pels socialistes desorientats però sí per Iniciativa o per les CUP. Tots, en qualsevol cas, tenien en comú l’opinió que Catalunya no podia mantenir la relació amb Espanya tal com estava ara, com si no passés res, després de la fatídica sentència del Tribunal Constitucional respecte a l’Estatut d’Autonomia i amb l’actitud desafiant i recentralitzadora del Partit Popular. El model de l’Espanya de les autonomies estava esgotat i alguna cosa havia de canviar. I tots ens deien que feia molts anys que no es parlava tant de política i de forma tan apassionada. 13
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 14
En aquest clima vam marxar a Londres. Vam viure en un apartament que era en una residència de la London School of Economics, i cadascú treballava al despatx que ens va cedir Birckbeck College, a Russell Square, a més de complir altres compromisos de feina. Vam treballar molt, i vam gaudir de la ciutat. També dels amics. Seguíem amb avidesa l’actualitat informativa, a través de la premsa i dels telenotícies de TV3 que vèiem enganxats a l’Ipad. Vam xerrar amb catalans residents a Londres i el tema era monogràfic: no ens en podíem estar, de parlar del que estava passant. Les converses amb Mari Paz Balibrea i amb Quim Aranda, bons amics i excel·lents amfitrions, eren llargues i intenses. També amb la meva filla Roser, i amb Arantza Díez, una jove periodista de TV3 que, víctima de les retallades, buscava noves oportunitats a fora, i amb Rosa Bosch, la corresponsal de TVE a qui feien tornar a Madrid. També ens vam trobar amb Raimon i Annalisa, que van anar a Londres per motiu d’un concert, i vam assistir a actes organitzats per l’associació Catalans UK. La possible independència de Catalunya i la situació política eren els temes dominants. També apareixia aquest tema parlant amb diferents persones del món intel·lectual o acadèmic que vam trobar a Londres, com Paul Preston, bon coneixedor de Catalunya, Richard Sennett, Jorge Fiori, Sasha Roseneil, Victoria Goddard, Ann MacLarnon, Ricky Burdett, Juan Carlos Monedero o Boaventura de Souza Santos. No explico més, perquè ja entraria en el contingut de les cartes. En Jordi, que és un animal polític, sentia la necessitat d’interpretar el que estava passant a Catalunya i d’anar més enllà fent propostes de cara al futur. Un diumenge a la tarda es va posar a escriure furiosament, no perquè estigués enfadat, sinó perquè no deixava respirar al pobre ordinador, que quasi no el podia seguir. Escrivia perquè pensava sobre el tema, i perquè escrivia fluïen noves idees. Així va sortir la primera carta des de lluny, que va enviar a alguns amics, de 14
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 15
la forma que ara s’envien les cartes, sense paper, sobre, ni segell sinó mitjançant el correu electrònic que és molt més ràpid. I després un altre diumenge, i un altre... Un cop retornats a Barcelona, en Jordi va començar a escriure les cartes des de prop. Continuava així la seva tasca d’analista polític. Les cartes de prop són més llargues i més denses que les escrites a Londres, potser perquè aquelles eren més impressionistes i molt agudes i, en canvi, les escrites a Barcelona tenen més profunditat i s’hi incorporen més elements d’anàlisi. El cas és que les cartes tingueren respostes immediates. De vegades era per agrair haver-les tramès i fer una salutació simpàtica. De vegades per comentar-ne el contingut, amb acords o discrepàncies. I alguna vegada, fins i tot, amb escrits complementaris. Em consta que les cartes van circular i que van arribar a molta més gent dels qui se’ls havia tramès, i més d’una persona les ha demanes expressament perquè en sabia l’existència. Alguns amics m’han dit (i també li han dit a en Jordi) que les primeres cartes van ser com una mena de redescobriment del que estava passant: servien per endreçar les idees i sistematitzar els esdeveniments, donaven elements per interpretar-los i, a més, gosaven fer propostes per encarar el futur, sempre des d’una perspectiva d’esquerres i de lluita social. La distància va facilitar de fet la tasca d’observar i d’interpretar els fets, cosa que és més difícil quan s’hi està immers, i d’aquí la utilitat dels escrits. Segurament s’hi nota la distància emocional per no haver viscut directament el que havia succeït. Les cartes servien en tot cas per al debat polític. I continuen essent útils per aquesta finalitat. Per això és d’agrair a L’Avenç la seva publicació. Dolors Comas d’Argemir
15
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 16
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 17
I. CARTES DE LLUNY
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 18
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 19
Carta 1 Catalunya des de Londres
Londres, 6 d’octubre de 2012 És casualitat, potser? Aquesta primera carta s’inicia un 6 d’octubre, dia del darrer intent d’“independentisme” que, per cert, va acabar malament (1934). No era exactament una declaració d’independència, sinó que es pot qualificar més aviat d’intent de les esquerres espanyoles de rebutjar la involució antirepublicana de les dretes mitjançant una revolució política que facilités les transformacions socials del republicanisme. Una revolució fallida que solament es va materialitzar a Catalunya i a Astúries i es va acabar amb una repressió violenta de les dretes i de l’Exèrcit. Em temo que ens ho recordaran molt aviat. Avui, doncs, començo a escriure, a hores nocturnes o disperses, algunes impressions, intuïcions, comentaris, previsions i idees “en procés d’elaboració”, és a dir poc estructurades, sobre la situació a Catalunya quan ja fa gaire bé un mes de la Diada. Segurament es convertiran en cartes als amics i amigues amb el títol manllevat a Josep Pla, si m’atreveixo a difondre-les, en tot cas per a un públic conegut i reduït. I no sempre han de ser polítiques. Assumeixo que estic lluny del territori i del debat polític. Relativament poc informat i, sobretot, sense poder participar de l’ambient d’efervescència i d’esperança que s’ha produït a partir de la diada de l’11 de setembre. Fa tres mesos
19
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 20
que sóc fora de Catalunya, entre Amèrica del nord i del sud i les Illes Britàniques i encara trigaré dos mesos a tornar a Barcelona. Excuseu el meu atreviment per opinar de lluny; en realitat, el que pretenc és que els possibles amics-lectors/es reaccionin a la carta i, si és possible, que em contestin i em critiquin. En els moments històrics, quan es poden produir canvis transcendentals, els processos s’acceleren i el que semblava fora de lloc o impossible esdevé real i per a molts necessari. Són moments on els elements emocionals compten molt, les forces mobilitzades es multipliquen i no es pot reflexionar com abans, fins i tot com tres mesos abans. Cal una certa empatia per entendre el que succeeix, per avaluar el que és possible, per reconsiderar que allò que era gairebé una utopia ara ens sembla que està a tocar, el que abans era una aventura folla ara és realista, fins i tot indispensable. Però no visc aquests moments històrics com a actor o participant, no puc evitar que la meva mirada sigui interessada però també freda. La meva posició és inevitablement analítica i l’optimisme de la voluntat sense participar en l’acció difícilment es pot imposar a l’anàlisi que ja sabem que tendeix a ser pessimista. Pretenc no ser-ho, però tampoc no puc participar de lluny en un entusiasme per procuració. Solament em veig amb cor d’apuntar dos comentaris, basats en intuïcions sobre el que pot succeir. Intentaré respondre a dues preguntes: Primer: ¿cap a on ens porta un moviment independentista, majoritari i plural, però liderat per l’actual president de la Generalitat? Segon: ¿el moviment independentista i l’hipotètic procés cap a la independència (no em plantejo si es pot assolir o no) quina orientació política i social tindrà, pot tenir o volem que tingui? 20
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 21
Les preguntes em semblen pertinents, les respostes agosarades. Però sense fer previsions no es poden definir objectius, temporalitats, iniciatives. És a dir, un escenari de futur desitjable, en aquest cas la independència, solament serà un factor mobilitzador per a un període llarg si donem respostes a aquestes preguntes. L’art de la política és preveure, va dir Mendès France. La primera qüestió ha de partir de reconèixer que la reacció social “independentista” genera una situació política nova i que, sigui quin sigui el resultat d’aquesta crisi en la relació de Catalunya amb l’Estat espanyol, sembla impossible que les coses segueixin com fins ara. La mobilització social i política va mes enllà del catalanisme tradicional, ja que inclou una part de la població originària d’altres territoris de l’Estat espanyol i una gran presència de gent jove (segurament molts dels “indignats” i molts altres que no van participar en el 15-M). L’independentisme va també més enllà del “nacionalisme”, inclou sectors socials i polítics d’esquerres que prioritzen tant o més les polítiques socioeconòmiques i culturals i de drets personals (com el laïcisme per exemple) que no el fet mateix de la independència. Semblen més viables, aparentment almenys, majories i polítiques d’esquerres en una Catalunya independent que no a l’Estat espanyol. Però cal matisar aquesta visió unilateral. Per ara aquest moviment no ha generat un moviment significatiu de sentit contrari, excepte els habituals exabruptes d’alguns personatges com el ministre Wert, els senyors Vidal-Quadras o Lara o una advocada de l’Estat, que reforcen de moment l’independentisme. Però el que avui són provocacions de personatges extremistes o poca-soltes (com el ministre), demà poden ser amenaces molt reals des del poder polític o econòmic. I ja s’anuncien iniciatives, com una propera manifestació a favor de “som espanyols i catalans” per fer emergir una oposició interna anti-independentista que l’extrema dreta pot portar 21
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 22
cap a la violència. El PP i el PSOE podran aprofitar-ho per justificar mesures repressives en relació a la consulta, en nom de l’“ordre públic”, per evitar la “fractura social” i la “confrontació civil”. Com si no existís ja la confrontació, la qüestió és si es vol resoldre per mitjans pacífics i democràtics, com la consulta i la negociació, o per la repressió autoritària i violenta. La violència de l’Estat no sempre és legítima. Les pressions internacionals, en especial europees, i dels sectors de l’empresariat faran repensar-s’ho a alguns sector mitjans i, especialment, als governants catalans i als mitjans de comunicació. Es notarà molt més després de les eleccions. Començaran aviat les campanyes terroristes-mediàtiques sobre els mals que ens cauran a sobre si ens declarem independents. La votació del Congrés de diputats en contra d’una possible consulta a la ciutadania decidida per la Generalitat és un indicador de les posicions radicalment contràries al reconeixement del poble català com a subjecte polític per part del PP i del PSOE. Per cert, coincideix amb el moment històric en què la consulta està a l’ordre del dia al Quebec i a Escòcia i es negocia amb el govern central que accepta que es plantegi la independència com una de les alternatives. Pot ser que la caverna espanyola, i també el conjunt de la dreta i el PSOE, accentuïn el discurs amenaçador. Els uns exigint que s’enviï l’exèrcit a Catalunya per impedir qualsevol consulta. Els altres, des de les institucions, fent declaracions solemnes afirmant que el poder polític és exclusiu dels poders centrals i en darrer terme del “poble espanyol”. No solament no es reconeix “el dret a decidir”, és a dir, l’autodeterminació que tots els partits polítics catalans democràtics tenien en el seu programa de lluita contra la dictadura; també es pretén prohibir que s’expressi una voluntat col·lectiva indicativa del poble català. Aquests raonaments, per a molts de nosaltres, són provocacions que radicalitzen l’independentisme. ¿Calia que la independència d’Estats Units l’aprovés el Parlament 22
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 23
d’Anglaterra? ¿És contrari a l’esperit democràtic de la Constitució (que, per altra part, nombrosos sectors reconeixen que cal reformar urgentment) que un govern elegit faci una consulta no vinculant als ciutadans? Però no ens enganyem: les amenaces repressives des de l’Estat, en un país que té incorporada la memòria de la guerra i del franquisme, per molt absurdes i injustificades que siguin aquestes amenaces, poden tenir efectes dissuasoris en una part de la ciutadania. Tot plegat ens porta a pensar que després de les eleccions el moviment independentista corre el risc de trencar-se i perdre força. Ací intervé Artur Mas. És possible que com el general Della Rovere, el personatge que va interpretar un gran Vittorio de Sica, s’hagi cregut un Macià amb més força i més suports que el president de la Generalitat republicana o del que va envair Catalunya des de Prats de Molló. Acceptem la seva bona fe. Però és qui representa la dreta catalana, més tractable que l’espanyola però que comparteix lligams i interessos amb els mateixos sectors socials. Potser no és la seva intenció fer-se independentista per tapar la seva complicitat activa amb les polítiques espanyoles i europees clarament antipopulars. Però cal reconèixer que l’onada independentista li va molt bé perquè es deixi fora del camp polític les seves responsabilitats en la crisi (compartides amb el PP i els socialistes) i, especialment, en les respostes a la crisi. Tot ajuda a guanyar les properes eleccions: la independència hipotètica present i la crisi real absent de l’escenari preelectoral. Després de les eleccions tot es complicarà. El president de la Generalitat, molt probablement Artur Mas, anirà a Madrid a buscar un acord per fer una consulta sobre el dret a decidir. El govern espanyol dirà que no és legal i el president català que és legítim. I començaran a negociar. És possible que els governants de Madrid, si són intel·ligents, es treguin algun conill del barret, com una proposta de llei que de facto 23
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 24
redueixi l’impacte de la sentència del Tribunal Constitucional (per cert, l’independentisme català té un gran deute amb l’enorme sentit d’irresponsabilitat del tristament famós Tribunal!). O negociar una consulta amb una pregunta pactada que no inclogui la independència o no ho redueixi a “independència sí o no”, és a dir amb una tercera alternativa. Seran propostes difícilment acceptables per l’independentisme, però potser sí per CiU. És confiar molt en uns governants espanyols cabuts i covards. Però alguna cosa hauran de proposar per justificar una negociació. I el president de la Generalitat haurà d’acceptar la negociació, ja que no vol sortir del marc legal… definit pel govern de l’Estat. Aquesta negociació generarà impaciències immediates, el sector més radical de l’independentisme augmentarà la seva desconfiança cap a en Mas i cap a CiU i potser les primeres ruptures vindran per aquest costat. Sobretot si es veu que la consulta s’aparca sine die. Per la seva part, les esquerres partidàries de l’autodeterminació ja s’hauran desmarcat de CiU en la campanya electoral, augmentaran les crítiques i les propostes oposades al conservadorisme social. En el procés negociador posterior trobaran en el seu pactisme l’oportunitat de criticar la seva feblesa enfront del govern de l’Estat, exigiran canvis radicals en la Constitució i en les polítiques econòmiques i promouran diversos moviments propis. El gran moviment independentista unitari, en aquest escenari, pocs mesos després de les eleccions pot ser més feble que ara. Podrà negociar però no imposar la seva agenda completa. Sembla un escenari probable si tenim en compte els interessos socioeconòmics i polítics de cadascú. És possible que l’escenari no sigui aquest, que Mas faci la consulta malgrat l’oposició del govern espanyol i que es guanyi amb una gran majoria, del 60 o 70%, o no tan gran però un “no” minoritari, de no més d’un 20%. El Govern espanyol es trobarà molt debilitat, no solament per la derro24
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 25
ta a Catalunya, també estarà tan desprestigiat a la resta d’Espanya que de facto acceptarà el resultat de la consulta i deixarà tàcitament les portes obertes a la negociació de la independència. Com va succeir al Sàhara al final del franquisme. Aleshores es plantejaria la qüestió de l’hegemonia en el moviment independentista. Ens hi referirem després. Però aquest escenari, amb happy end, és més propi de Hollywood, amb un Mas interpretat per Gary Cooper, que de l’Espanya de la ràbia centralista i uniformista. També és possible que, a la convocatòria, el govern d’Espanya hi respongui amb la repressió. És imprevisible el que pot passar però segurament seria una derrota, potser momentània, de Catalunya. El moviment independentista en sortiria inicialment molt més feble, la frustració col·lectiva seria enorme, però la resistència social i nacional renaixeria ràpidament, ja que sembla molt improbable que la repressió fos comparable amb la dels anys 40. I begin the beguine, tornem a començar. La segona qüestió: què és i què pot ser el moviment independentista i què poden fer les esquerres en el seu si. No vull, des de lluny, declarar-me totalment convençut a favor de la independència, malgrat que considero que és un dret indiscutible del poble català i que probablement fóra la millor solució. El meu dubte és si és possible, si els costos a pagar no seran enormes i si no hi ha altres possibles sortides. És a dir, si em pregunten si sóc independentista tendeixo a dir que jo mateix no ho sé, o sí que ho sóc però crec que no cal tancar-se a aquesta única sortida, ja que altres poden ser també favorables i no es poden considerar com una derrota. Estic convençut que cal estar en aquest moviment unitari, amb les reserves, ja exposades, que tinc sobre el seu futur. Si es manté la gran força que s’ha expressat fins ara hem de concloure que no hi ha altra sortida lògica que la independència. Des d’un punt de vista 25
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 26
molt subjectiu trobo la independència fascinant. Però em plantejo les següents qüestions que em porten a pensar que no és segur, ni fins i tot probable, que el moviment independentista pugui mantenir la gran força majoritària i unitària, tranquil·la i gairebé festiva, que ha tingut fins ara. I sense trobar una oposició seriosa a Catalunya i tampoc una ofensiva decidida i violenta per part de l’Estat. Però aviat canviarà el panorama. Ja hem indicat els diversos factors que el poden afeblir en un futur proper. Cal doncs pensar no solament en la sortida A, independència, també en la B i potser en la C. La dreta pot ser realment independentista? Crec que no, la seva base social, sector empresarial inclòs, pot acceptar i fins i tot voler el pacte fiscal i més respecte i més autogovern. Però una part important i influent que dóna suport a CiU és probablement ambivalent o fins i tot contrària a la independència, especialment si és conflictiva amb l’Estat espanyol. El moviment independentista pot superar CiU però també aquesta, com a força política relativament autònoma, pot deixar-se arrossegar pel marejol independentista i no repetir la història de la Lliga el 1931 que es va posicionar a favor de mantenir la monarquia. I, d’aquesta manera, mantenir un cert lideratge. CiU pot pensar que és molt més viable una Catalunya independent dirigida per un govern conservador. Si s’imposa aquest escenari i s’arriba a la independència o a un grau molt elevat d’autogovern (per exemple confederal o de federalisme fort) la confrontació dreta/esquerra serà molt més visible que avui, sense la túnica que ara tapa en gran part aquest conflicte. És un escenari poc probable, almenys a curt termini, però si tenim en compte les experiències d’altres països no fóra res de l’altre món arribar a una situació de quasi independència. Vegeu els casos del país flamenc, dels escocesos o del Quebec. Hi ha un catalanisme emergent més radical, amb presència a l’escenari polític, en alguns casos amb vocació d’esquer26
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 27
res com les CUP i nuclis similars a Bildu. Però hi ha altres sectors, hipernacionalistes, que poden derivar cap a la intolerància, la xenofòbia i l’autoritarisme. No serà fàcil combinar l’independentisme radical amb la cultura de les esquerres. Ara tinc la sensació que, a certs llocs de Catalunya on aquest catalanisme radical és hegemònic, l’ambient pot resultar a vegades ofegador, és a dir, contrari als valors democràtics i de les esquerres. Es pot suposar que una part del catalanisme independentista estrictament “nacionalista” s’inclinarà cap a CiU i una altra mantindrà un independentisme radical sense continguts socials o molt genèrics, per centrar-se en un sol objectiu: un Estat totalment independent d’Espanya. Però hi haurà sectors catalanistes radicals, independentistes, nacionalistes però d’esquerres, o no necessàriament nacionalistes (encara que considerin, com les esquerres, que Catalunya és una nació) que poden integrar un bloc d’esquerres o altres formes d’aliança política. Els diversos grups catalanistes, col·lectius, agrupacions poc formals, etc., que en gran part han format part de l’Assemblea Nacional Catalana i que han aparegut o s’han desenvolupat recentment són molt diversos i és molt difícil de preveure quin serà el seu futur, o fins i tot si en tindrà. Potser acabarà diluint-se en els partits existents, o en formaran un o més d’un, o serà l’estructura que acollirà sectors radicals del catalanisme o es fracturarà. Hi ha un món que es pot anomenar “societat política” (terme més precís que societat civil) que té com a base integradora el catalanisme, però sigui quin sigui el procés difícilment es mantindran units. A mesura que s’hagin de definir polítiques més complexes que “independència sí o no”, les diferències entre “pactistes” i “radicals”, o entre socialment conservadors i d’esquerres, emergiran. Principalment entre dretes i esquerres. Com a la democràcia, a la independència cal preguntar-li: per fer què? Una resposta en forma de pregunta que van donar-li a Fer27
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 28
nando de los Ríos ara fa 90 anys en una reunió de la Tercera Internacional. I ens queden les teòriques esquerres. Les esquerres poden ser o no ser independentistes, segons el que més convingui als treballadors, als sectors populars i a la gran majoria del país. Ara han d’assumir la possibilitat de la independència, però desmarcant-se de les estratègies de les dretes i dels talibans. El PSC ha aconseguit aparèixer com un partit que no és catalanista ni d’esquerres, és a dir amb vocació suïcida. Els que volen exercir de catalanistes, o deixen el partit o es constitueixen en minoria opositora a la direcció. Només faltava que votés amb el PP el “no” al dret a consultar el poble català. I la seva incapacitat de promoure polítiques d’esquerres enfront de la crisi, ans al contrari, ha fet que no representi ni les esperances dels sectors populars ni que obtinguin l’adhesió dels qui prioritzen els valors de l’esquerra o del socialisme. Malgrat les idees d’alguns dels seus dirigents i dels interessos de la majoria dels seus militants i electors que se senten d’esquerres. Avui és un partit fantasma, sense lideratges, sense projectes i sense credibilitat. Esquerra Republicana, com va dir un exsecretari general del partit quan exercia el càrrec, “no és d’esquerres ni és republicana... per això jo en sóc”. És una exageració però el cert és que és un partit erràtic amb tendència a caure cap al catalanisme conservador i en certs sectors cap al talibanisme. Però també té sectors clarament d’esquerres. Si el debat polític està exclusivament centrat, com a element unificador, en “independència sí o no” les diferents sensibilitats poden conviure. Però aquesta única alternativa no es mantindrà indefinidament. Ja veurem si després es pot mantenir un partit que té cares tan diverses. Les esquerres catalanes avui estan més en la societat política que en les institucions, encara que ICV-EUiA (amb presència institucional significativa i amb arrelament social en28
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 29
tre sectors intel·lectuals i professionals, en l’ecologisme i entre la classe treballadora) i altres grups (CUP i altres grups o personalitats tenen també presència especialment en les institucions locals). En aquest món que he anomenat “societat política”, les esquerres em sembla que constitueixen un univers magmàtic, nombrós i relativament estructurat, però fragmentat i amb menys visibilitat que el nacionalisme. Aquest univers social, polític i cultural està representat molt parcialment pels partits institucionals. En aquest món hi ha una part del socialisme català, el conjunt complex que és ICV-EUiA, una part important del sindicalisme, de les organitzacions cíviques i socials o de barris, ongs, entitats i moviments culturals col·lectius procedents de l’altermundialisme o l’antiglobalització, joves indignats, ecologistes, etc. Però no hi ha ni projecte polític, ni estructura organitzativa ni presència en l’escenari polític que ho unifiqui. Hi ha un buit i no sempre la naturalesa de les coses ocupa els buits. Els elements dispersos es troben intermitentment quan hi ha ocasions excepcionals o rituals, i quan no n’hi ha són usurpats per altres partits que no representen realment aquest magma però se’ls vota, quin remei!, o per la dispersió o l’abstenció de la política de cada dia. Les esquerres han de tenir un projecte polític i organitzatiu que els doni possibilitats d’hegemonitzar a mig termini l’actual moviment i d’oferir sortides, sigui quin sigui l’escenari de futur. És previsible que el buit de les esquerres en el panorama actual sigui molt visible i la força dels esdeveniments generi ocasions d’una renovació i reestructuració de les esquerres. El Front Cívic de creació recent sembla un instrument important per promoure aquesta tasca. ICV-EUiA, sectors del PSC potser, d’altres organitzacions polítiques com la CUP, els anticapitalistes, sectors importants dels sindicats (CCOO, UGT, CGT, independents, etc.), ongs, etc. s’haurien d’incorporar a aquest Front Cívic. O que es creï una estruc29
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 30
tura que els representi a tots per orientar el moviment independentista cap a l’esquerra, tant si s’assoleix com si no s’assoleix la independència. Potser ara és més fàcil que fa uns mesos agrupar políticament sectors tan diversos. Però no serà fàcil i és urgent que es defineixi un projecte polític que no sigui solament utòpic (una perspectiva utòpica sempre és necessària per la transformació social i política) i que sigui mobilitzador, amb objectius que apareguin tan necessaris com possibles. Cal no oblidar que en moments d’acceleració històrica el que era utòpic esdevé realista, el que semblava impossible esdevé necessari. “Soyez realistes, demandez l’impossible” es va escriure el 1968. Per això cal un projecte polític amb vocació hegemònica en la societat i voluntat de conquerir el poder polític. Ara per ara qui ha après la lliçó gramsciana és la dreta.
30
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 31
Carta 2 Regne Unit. Lluita de classes, dret a decidir i democràcia
Londres, 21 d’octubre de 2012 Sortosament sóc Gèminis, i gairebé a l’estat pur, segons Anna Cabré, demògrafa científica i experta en astrologia, tarot i altres ciències ocultes per a la majoria dels mortals... Malgrat la meva nul·la fe en religions i altres ocultismes, reconec que el “geminisme” em va bé ara: m’adapto a conviure amb els dos personatges, amb mig cap a Londres i mig a Catalunya... La Carta 2 serà més breu i menys dedicada totalment al debat català. Comencem per la gran manifestació d’ahir, unes hores desfilant per la vorera del Tàmesi. I després un petit comentari sobre Escòcia. Vam anar amb grup de LSE (London School of Economics) i el Sindicat de l’Ensenyament a la manifestació contra les polítiques socials i econòmiques. Algunes impressions immediates: La resistència sindical és forta i es manté malgrat que fa tres anys que lluiten. Hi ha una mena de Confederació d’organitzacions sindicals, socials i polítiques, Coalition for Resistance, que presideix el líder històric del Partit Laborista Tony Benn, amb una gran capacitat de convocatòria. La corresponsal de TV1 va dir-me que li havien donat la xifra de 100.000 persones. Sorprèn (agradablement) el sentit i l’orgull de “classe” que s’hi respirava. Fins i tot l’estètica, molta música, molts
31
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 32
standards (domassos o quelcom semblant) molt treballats, alguns antics, altres recents, molts elements de memòria i estètica treballadora, tothom amb pancartes individuals o portades per dues persones, pocs crits, la música dominava.... Els policies de servei, els més propers a la gent que desfilava s’hi barrejaven, saludaven i es feien fotografies amb els manifestants. El sindicat de policies hi era present, amb uniformes i també els bombers i altres treballadors públics. També els sindicats o col·lectius de músics, del cinema, del teatre i de les arts, però hi havia sobretot una afirmació de la indústria, l’educació i els serveis públics. Un llenguatge de working class i molt anti posh (rics i pijos). Els punts principals per una alternativa eren: a) Prou retallades i aturem les privatitzacions; b) Impostos per als milionaris i les grans corporacions; c) Quitem el deute i posem els bancs sota control democràtic; d) Invertim en llocs de feina, serveis públics i medi ambient. Una petita pancarta que portava la gent d’Unison (The Public Service Union) deia: I’m marching for that works. Hi havia un col·lectiu no gaire nombrós de manifestants que anaven encapçalats per una gran pancarta del Partit Comunista, em va semblar que no era la força hegemònica, fins i tot es feien notar una mica menys que el Partit Socialista i el Socialist Workers Party (suposo que eren troskistes) i el Green Party... Però l’escrit amb més “contingut” es titulava “El capitalisme no té futur: per això necessitem una revolució” de la International Communist Current. Un llenguatge de la iii Internacional de l’any 1930 (quan van decidir que els socialistes eren en realitat social-feixistes). El document denunciava el Partit Laborista i les Trade Unions, les crítiques que feien no anaven totalment equivocades al meu parer, però negar la col·laboració en el moment actual sembla més que exagerat (un dels subtítols del document diu: Labour and the TUC [Sindicats] are not on our side). 32
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 33
Hi havia pancartes i papers reclamant la vaga general, però no crec que les TUC la convoquin. Una part important de la població està a l’atur o cobra sous que sovint estan al límit de la supervivència. No tant a Londres i a la regió del sud de Londres, però sí a gran part del país. Londres, de totes maneres, és car, força més que Barcelona. Off demonstration. Ens ha impressionat la quantitat de gent jove espanyola i catalana que ha arribat a Londres a treballar en el que sigui (bars, botigues). La majoria ens diuen que van marxar fa dos o tres anys. Tots tenen estudis, sovint universitaris, acabats. Tenien feina i la van perdre degut a EROs o al tancament de l’empresa, alguns no n’havien trobat mai a Espanya. Ací van trigar un mes o dos a trobar-ne i sovint han canviat una o dos vegades per millorar. No guanyen gaire i han de treballar bastant, però se’ls veia bastant contents. No sé si alguns eren a la manifestació. I ara el comentari sobre Escòcia. Si ho comparem amb Espanya, en relació a Catalunya ací sembla el conte de color de rosa que sovint ens presenten alguns sectors de l’independentisme. És cert que hi ha diferències entre el cas escocès i el català, la primera i principal és que ells tracten amb el govern britànic i a nosaltres ens (mal)tracta el govern espanyol. És probable que la premsa espanyola n’hagi informat força, El País i La Vanguardia m’ha semblat que n’informen però, en especial El País, de forma una mica esbiaixada. Alguns indicadors de la situació ací: ho sap tothom, però no està de més recordar-ho. El govern britànic considera que el dret a una consulta és bàsic i malgrat que legalment té la competència exclusiva de convocar referèndums ha delegat aquesta competència al govern autonòmic d’Escòcia. La pregunta serà: Independència sí o no. 33
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 34
També convé tenir present que els escocesos han tingut sempre ministres i sovint caps de govern al Regne Unit. Per exemple, l’anterior cap de govern, Gordon Brown. No es respira cap mena de tensió al respecte. La BBC tracta el tema amb molta objectivitat (almenys així ens ho ha semblat). Avui a l’informatiu del matí hi havia una llarga entrevista amb Alex Salmond, cap del govern escocès. El periodista li feia preguntes de la forma més natural, incisiva però gens agressiva, sobre com funcionaria una Escòcia independent, és a dir, ho considerava com una de les sortides possibles i aparentment no ho presentava com una tragèdia per al Regne Unit ni per a Escòcia. Quan Salmond diu que Escòcia no és un precedent per ningú es refereix 1) a un fet històric, el tractat d’unió amb Anglaterra data de començaments del segle xviii i considera que cada cas és específic; 2) no es vol pronunciar sobre altres casos per una raó evident, no es vol enfrontar amb altres governs europeus que podrien vetar l’ingrés a la Unió Europea d’una Escòcia independent. Tinc la impressió que el «no» guanyarà el referèndum d’Escòcia. Els tories i, sobretot, el Labour, tenen molts vots a Escòcia i han guanyat en anteriors eleccions. El «sí» pot arribar al 40% dels vots i una força suficient per aconseguir nivells superiors d’autonomia. Cal dir que en la cultura política-jurídica-administrativa britànica quan es transfereixen competències i recursos és molt més difícil que a Espanya interpretar restrictivament l’autonomia ja que no es pot legislar amb la facilitat i la persistència amb què ho han fet els governs espanyols fent servir la competència de la legislació bàsica per assumir competències autonòmiques o per portar a les autonomies al tribunal constitucional. Uf, per avui ja està bé! Salut, companys i companyes!
34
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 35
Carta 3 Independentisme, federalisme i internacionalisme
Londres, 3-4 de novembre de 2012 El referèndum, les dictadures i els socialistes. Els socialistes em recorden una frase de Balzac: “Mostres a un cavaller polonès un precipici i s’hi tira de cap”. Fins i tot una persona tan prudent quan parla, cosa que fa molt de tant en tant, com Montilla, després de molt de temps sense dir res, es despenja amb un discurs aparentment tan absurd com vulnerable sobre el lligam entre dictadures i referèndums. Absurd, perquè ara la qüestió és si es podrà fer o no una consulta. O si s’ha de fer costi el que costi, ja que és un dret bàsic en una democràcia. Evidentment, caldrà veure si la pregunta és retòrica o capciosa, o bé si planteja alternatives reals i que responguin a les expectatives de sectors importants de la ciutadania. Però ara, negar i desqualificar absolutament el referèndum i considerar-lo propi de les dictadures és absurd. O és que potser es pretén negar el dret dels catalans a ser consultats. ¿Com volen que s’expressi el dret a decidir que fins i tot el PSC ha acceptat, amb la boca petita i amb molt poca convicció, si no se’ls consulta? Si es vol mirar més lluny es pot exigir als polítics que siguin clars: si el que volen és la independència, o si es tracta d’una possibilitat i pot haver-hi alternatives, o si es vol mantenir la situació actual. L’aspirant a líder socialista Carme Chacón opta clarament, ahir mateix declarava, que a ella,
35
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 36
radicalment contrària a la independència i que va aplaudir la sentència del Tribunal Constitucional, ja li està bé com està Catalunya a Espanya. No sabem si juga a llançar-se al precipici o vol que s’hi tiri el PSC, no ella. I a Catalunya hi haurà solament el PSOE. Mentrestant el dirigent màxim del PSC declara que considera lícit el “dret a decidir” però afegeix que ho sigui aplicant la llei. I com que la llei és en mans del govern del PP, és com dir que no hi ha dret a decidir. I insisteix en el federalisme, que de tan gastat s’ha convertit en un “opni”, objecte polític no identificat, utilitzat com una solució dolça, que teòricament faria a tothom content, però els que podrien portar-lo a la pràctica, PP i PSOE, no ho volen i no hi creuen. Els que ho proposen de bona fe, a Catalunya i a Espanya, tenen segurament idees molt diverses sobre el tema. Tornem al referèndum que preocupa el senador Montilla. Sovint els referèndums han estat promoguts per governs autoritaris, certament. I serveixen per donar una aparença de legitimitat a un govern que ningú es creu, ni els mateixos convocants. És un chalaneo, tothom menteix però ningú s’enganya. Aquests referèndums no plantegen mai alternatives reals, ja que no s’admet que hi intervinguin els opositors. No s’exerceixen en llibertat, al contrari, ja que els ciutadans no tenen els drets polítics elementals i pateixen coacció. Els referèndums, com qualsevol instrument o mecanisme de representació o de participació, poden ser una manipulació, com passa també sovint amb els sistemes electorals. Però en altres casos han estat un procediment que permet desenvolupar la democràcia o reforçar un govern amb un programa de reformes avançades en contra dels poders fàctics o de les institucions més conservadores. Un exemple proper han estat els referèndums d’iniciativa popular que des de mitjan anys noranta s’han celenrat a Itàlia i que, malgrat l’hegemonia quasi continuada de la dreta, han permès fer aprovar lleis 36
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 37
democràtiques com el divorci, la reforma electoral, la no possibilitat de privatitzar l’aigua, etc. L’argument del senador Montilla és molt desafortunat. Ja que parla poc hom pot suposar que abans d’obrir la boca s’ho ha pensat. Com que crec que se li ha de reconèixer habilitat política, cal preguntar-se què l’ha mogut a utilitzar un argument demagògic per oposar-se a qualsevol consulta o referèndum i anul·lar de facto el dret a decidir. El senador Montilla, a diferència de la diputada Chacón, no diu tonteries i menys fa declaracions que fan mal al seu partit quan aquest vol intentar sintonitzar una mica amb l’ambient preelectoral. ¿Potser pretén, però, quelcom de semblant a la citada diputada, liquidar a la pràctica el PSC perquè només quedi el PSOE? Em permeto apuntar una hipòtesi. Pot tractar-se d’una operació destinada a “madrilenyitzar” el PSC, és a dir convertir-lo en quelcom de semblant a la Federación de Madrid del PSOE. No em refereixo a l’aspecte orgànic necessàriament, encara que a la pràctica cada cop s’hi assembla més. Em refereixo a la dimensió funcional. El PSOE madrileny no pretén, des de fa temps, guanyar les eleccions, malgrat els esforços del seu líder Tomás Gómez. És una organització que ha trobat avantatges com a partit d’oposició. Ha preferit renunciar a presentar candidats potents, primeres figures del Partit, com fóra lògic a la capital de l’Estat i a la Comunitat més rica junt amb Catalunya. En canvi, un conjunt nombrós de personatges pràcticament anònims poden viure de les institucions, bé com a càrrecs electes o nomenats, bé com a assessors, col·laboradors, receptors d’encàrrecs o subvencions, etc. El PP ho ha aprofitat i s’ha mostrat relativament generós per facilitar la subsistència d’un aparell de partit que no té força ni qualitat com a oposició ni li fa por que pugui guanyar les eleccions, malgrat l’ensurt quan es va presentar per primera vegada Esperanza Aguirre que va resoldre comprant uns vots de trànsfugues. Fer candidatures fortes, amb candidats 37
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 38
coneguts i amb personalitat, podria deixar sense càrrecs molts dels qui ara viuen dels pressupostos públics. És possible que al PSC no hi hagi una estratègia política conscient en aquest sentit. Però sembla abocat a anar en aquesta direcció. I alguns dels seus dirigents, com els ja citats, hi contribueixen amb els seus actes o amb les seves omissions. Aquesta tendència, políticament miserable, es pot sentir reforçada amb les eleccions. És probable que perdi força vots i diputats, però no serà segurament una davallada catastròfica, com la que va tenir el PSUC el 1982. Hi ha un vot social que en gran part es mantindrà, entre d’altres raons perquè no sabrà on anar, excepte cap a l’abstenció i a la dispersió en totes direccions. A la recerca de l’esquerra perduda i les limitacions històriques d’ICV-EUiA. El caràcter fantasmagòric que ha anat adquirint el PSC, almenys a jutjar per la imatge que transmet la seva cúpula, no és l’únic problema de les esquerres a Catalunya. Hi ha una esquerra social nombrosa i estructurada en multitud de tota mena d’organitzacions, entitats, col·lectius, etc. En l’àmbit cultural, en el sentit més ampli de la paraula, els valors progressistes, solidaris, radicalment democràtics, estan molt estesos en la societat catalana. Però no hi ha una expressió política d’esquerres que agregui les aspiracions i reivindicacions i que ho converteixi en un programa arrelat en la societat com va fer per exemple l’Assemblea de Catalunya. És a dir, un projecte polític estructurat amb vocació de conquerir una certa hegemonia social i d’aconseguir el poder polític. És obvi que ara per ara el Partit dels Socialistes de Catalunya ha renunciat a ser-ho i, com vaig escriure a la primera Carta, avui els socialistes catalans no apareixen ni com a catalanistes, per la seva dependència del PSOE, ni com una esquerra renovada amb propostes polítiques alternatives. I en l’escenari de la política més visible, la institucional, ens queda ICV-EUiA. 38
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 39
Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa té una presència institucional significativa però reduïda i els seus progressos són continuats, però lents. És evident que sovint resulta simpàtica per la seva imatge oberta, honesta, assenyada i dolçament d’esquerres. Però arrossega dues limitacions, històriques i estructurals. Primera limitació, el canvi de nom i l’opció ecosocialista degut a la crisi i posterior fragmentació del PSUC i al distanciament amb el PCE i Izquierda Unida. Segona, el fet d’haver prioritzat la presència en les institucions des de posicions subalternes o gairebé marginals. Cal afegir-hi un element conjuntural que situa la força més d’esquerres en l’àmbit institucional en una posició ambivalent. Forma part d’un moviment sociopolític per la independència sense ser un partit clarament independentista. Una part important dels seus militants i votants no ho són, o ho són a mitges, i probablement prefereixen el federalisme. Altres són independentistes de forma “instrumental”, per un nou encaix a Espanya, federal o confederal. I altres, segurament ho són sense cap reticència. Cal afegir-hi la posició incòmoda d’ICV-EUiA pel fet d’estar, encertadament al meu parer, en un moviment que lidera CiU i el president de la Generalitat, quan a la vegada és i vol ser la força política amb presència a les institucions més oposada a les polítiques econòmiques i socials que representen una escandalosa regressió democràtica i que a Catalunya encapçala Artur Mas. Aquesta ambivalència, especialment respecte a l’independentisme, és probable que no li permeti fer un salt espectacular en les properes eleccions, quan fóra lògic que es proposés fer il sorpasso als socialistes, que han fet prou mèrits per patir una davallada superior a la que segurament tindran. Considero que l’opció ecosocialista, vinculada al canvi de nom, no ha estat una ampliació de la base social, ans el contrari, ha estat una limitació. No vull insistir gaire en el fet del 39
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 40
nom que va representar molt més que la sigla, el color i l’etiqueta, que ja és molt: si es destrueixen els símbols, també s’abandona la cultura i la història. El PSUC tenia una credibilitat democràtica i catalanista indiscutible, era vist per les classes treballadores com el “seu partit” i era suficient que explicités més clarament i de forma més radical el seu rebuig del model soviètic i de l’estalinisme per desarmar les crítiques anticomunistes. Era un partit de lluita i de govern. A la transició, per la seva força, fins i tot electoral, i per un enorme sentit de responsabilitat, va prioritzar el sentit de govern des de les institucions. Després, molt més feble, a partir de la crisi d’inicis dels 1980, va procurar sobreviure, políticament i materialment, a les institucions, i ha desenvolupat fins ara pràctiques positives des dels governs locals i fins i tot a la Generalitat en el període del “tripartit”. Sobre la crisi del PSUC, origen de les limitacions d’ICVEUiA, em sembla obligat que hi faci referència. Una part de responsabilitat, com a membre dels òrgans de direcció, òbviament la tinc. El PSUC es va trencar després de donar la imatge que els conflictes interns eren la seva activitat principal, va perdre les dues terceres parts dels vots i va estar a punt de desaparèixer de l’escenari institucional. Una crisi que va enfrontar dirigents i quadres del partit: tots tenien raons, oposades però reals, que responien a aspiracions i interessos diversos dels militants i dels electors. Però teníem molt més en comú. Els qui ocupàvem càrrecs de responsabilitat en el partit no vam saber dialogar i vam fracassar. I després d’aquest error en van venir d’altres. Després de la victòria socialista de 1982 vam cometre (vaig estar vinculat al PSUC fins al 1987) un error d’anàlisi greu: en nom del “possibilisme” es va ser poc crític amb el govern socialista. “¿Cuando se jodió el Perú, Zabaleta?” A Catalunya i a Espanya va ser als anys 80, amb el govern socialista. Pel que va fer i pel que no va fer. La covardia es va 40
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 41
instal·lar en les elits polítiques i en especial al PSOE, partit clarament hegemònic fins a mitjan anys 90. El cop d’estat va fracassar però a una part important de la classe política li va quedar la por, quan en realitat s’obria la possibilitat d’una segona transició. Era el moment de donar un nou impuls al procés democràtic i no va ser així. La dreta política fragmentada i perplexa, l’extrema dreta desacreditada, els sectors autoritaris de les Forces Armades vençuts i repudiats, la cúpula de l’Església tolerant i l’esquerra socialdemòcrata governant l’Estat, la majoria de comunitats autònomes i d’ajuntaments. I quin va ser el resultat? Reconeixement de la dreta neofranquista (AP, després PP) com a alternativa de govern (el mateix error que va fer l’ex-PCI amb Berlusconi), polítiques econòmiques neoliberals (“enrichessez vous, enrichessez vous”, “gato blanco o negro no importa si caza ratones”), intent fracassat de la Loapa (UCD-PSOE) i posteriorment interpretació sistemàticament recentralitzadora de la Constitució, concessions econòmiques i polítiques a l’Església en el nou concordat, no tocar la Magistratura (fent que els neofranquistes mantinguin posicions de poder impensables en un país democràtic), la negació o oblit “polític” de la memòria històrica democràtica i un pacte tàcit per aïllar els comunistes al màxim (excepte si eren necessaris per apuntalar governs locals). El govern del PSOE no era igual a la dreta d’origen filofranquista (em va semblar d’una enorme indigència política la idea de “las dos orillas” del PCE postCarrillo) però tampoc no va ser una força que impulsés un avenç democràtic imprescindible. Ara ho estem pagant. No sé si convé ara plantejar-se recuperar el nom de PSUC, però en tot cas el nom d’ICV-EUiA és una sopa de lletres sense cap gràcia. El nom Iniciativa per Catalunya va ser un intent de reconversió cap al nacionalisme d’esquerres però no es pot canviar la naturalesa d’un partit amb el canvi de nom. Quelcom de semblant ha passat amb el fet d’afegir-hi els 41
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 42
Verds. Amb el temps, els hereus del PSUC poden potser oblidar la seva història, però no es poden crear un “adn” nou de cop. Poden fer coalicions amb nacionalistes i ecologistes, com a Galícia, però no pretendre substituir-los. Em sembla urgent replantejar-se la definició “ecosocialista”. Agradi o no, el nom simbolitza el fet de passar de ser el partit dels treballadors (que ho és relativament poc, malgrat els esforços del darrers anys per donar prioritat a les polítiques socials) a ser percebut com el partit d’una part de les classes mitjanes “cultivades”. I la militància nova és en gran part de cultura ecologista i procedent d’aquest origen social. La dimensió “ecosocialista” o “ecologista” si es vol ser més clar, ha de ser una dimensió important del partit, com el catalanisme, el feminisme o l’europeisme. Però no l’element definitori. I tenint en compte la confusió política que caracteritza els Verds, a Espanya i a Europa, més valdria començar per treure la V de la sigla i reduir el color verd en els cartells. Es pot ser “verd” i d’esquerres, però no sempre és així. El roig en canvi no crea confusió. La crisi actual ha posat de relleu l’actualitat de la lluita de classes. La qüestió ecològica ha quedat en segon pla. És important, cal vincular-la a la qüestió nacional, integrar-la en els projectes socials, econòmics i culturals. Però no pot estar ni al marge ni per sobre de la confrontacions capital i treball, classes populars i poder polític. En aquest sentit, i si ens situem en un àmbit estrictament català, és difícil d’entendre la distinció entre ICV i EUiA, que apareix solament com una coalició electoral. ¿No fóra positiu per a tots plegats que tinguessin estructures locals per desenvolupar iniciatives en la societat civil i no només en relació al Parlament o als ajuntaments? La política no s’esgota a les institucions. L’altra limitació que també ve de lluny és considerar com a activitat principal, gairebé única si no es tenen en compte les tasques organitzatives internes, la dedicació a les institucions, 42
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 43
especialment per part d’ICV. Certament és important, ja que permet relacionar-se amb el conjunt de la ciutadania i, en l’àmbit local especialment, desenvolupar polítiques positives per a la població. Però cal assumir que ICV-EUiA té molt sovint posicions subalternes, no és l’oposició principal, especialment a les Corts i al Parlament, i solament es pot fer notar en debats importants. En els ajuntaments, amb algunes excepcions interessants, forma part de coalicions que en limiten molt l’activitat. Molts militants segurament treballen en altres dimensions de la política, en els sindicats o en entitats, col·lectius o moviments socials diversos però sense que el o els partits de la coalició ho capitalitzin, ni apareguin com a integradors d’aquestes pràctiques i idees en un projecte polític. Altres es dediquen a donar suport als regidors, de vegades fins i tot quan col·laboren amb els socialistes o altres partits en contra de moviments socials a fi i efecte de mantenir els pactes. I altres s’hi apunten, van a algun acte obert o a una reunió d’agrupació però no troben una estructura relacional que faciliti un treball polític en els seus entorns. En aquests moments un partit con ICV-EUiA hauria d’estar a les institucions principalment per complir una funció “tribunícia”, ser la veu del carrer, dels moviments socials i de les lluites populars i obreres. Difondre els missatges, proposar altres polítiques sense sotmetre’s a les agendes dels altres partits, legitimar les lluites. Solament en els casos en què es puguin desenvolupar polítiques pròpies, clarament diferenciades del conservadorisme dominant i anant més enllà del marc legal quan hi ha legitimitat social, es justifica una dedicació principal a les institucions. No pretenc culpabilitzar els dirigents actuals. Ben al contrari. Per aquesta raó he parlat de l’herència. Han trobat un partit minoritari però suficientment integrat a les institucions per existir i per tenir una presència en la vida política. I no és fàcil canviar el xip, l’estil de treball, les prioritats, el 43
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 44
tipus de militants. Els dirigents antics s’han acostumat a la política institucional i els nous no han viscut cap altra política. Un dirigent ple de bona voluntat i de bones intencions em va dir molt convençut que solament es fa política seriosa a l’interior de les institucions. Potser si tens majories, potser si tens un potent moviment a darrere que et dóna força a part dels vots, potser si tens uns líders carismàtics que són escoltats per molta més gent que la pròpia base electoral. El reclutament de membres del partit es fa més per simpatia a les posicions públiques que per la participació en les lluites socials, culturals o polítiques. Excepte, evidentment, en el cas dels que ja són quadres o activistes sindicals o dels moviments socials, ongs o de col·lectius joves. No han hagut d’elaborar reivindicacions ni objectius, ni tenir iniciatives a presentar en assembles, ni pensar en noves formes d’organització i coordinació. I per tant els nous que ingressen no troben tampoc un entorn que els ajudi a l’aprenentatge de la militància, a mobilitzar col·lectius, a convèncer activistes socials de la necessitat d’un projecte polític i per tant d’integrar-se en un partit. Una omissió curiosa: la formació de quadres. El que es podia fer a la clandestinitat, malgrat les dificultats de tota mena, no es fa ara. Sense formació teòrica i històrica i sense capacitat d’anàlisi de la conjuntura política i de les contradiccions que es donen en cada sector de la societat, no es pot ser un militant qualificat, un quadre polític real, un càrrec electe útil al partit. Estic segur que hi ha quadres polítics i càrrecs electes valuosos en els partits de la coalició. Però em sembla que és més degut a la seves trajectòries personals que a la forma d’organitzar-se i treballar el partit. Per acabar aquesta reflexió sobre ICV vull referir-me a la situació ambivalent d’ICV-EUiA en el moment actual. Estan per la independència sí o no? I la coincidència a reclamar el dret d’autodeterminació (no oblidem que va ser una posició permanent del PSUC i de la majoria de les forces democràti44
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 45
ques durant el franquisme) en un moment històric en què el president de la Generalitat ha sabut encapçalar l’independentisme (sense pronunciar la paraula independència) no pot fer la impressió que la lluita contra les polítiques neoliberals que aplica queden en segon terme? Crec que en política, per honestedat i per credibilitat, cal rebutjar l’ambigüitat o que ho sembli. Personalment la independència no em sembla la millor sortida possible (suposant que ho sigui), però si raono políticament crec que s’ha d’apostar per la independència. O millor dit: el dret a la independència. És un dret bàsic de qualsevol poble. El moviment d’opinió ha trobat en la independència un objectiu unificador ara i és una perspectiva de futur engrescadora. Però s’ha de deixar clar que la prioritat és la consulta, una pregunta clara que no sigui equívoca com la que voldrà proposar Mas i que sigui votada per una majoria clara de ciutadans. Preveure la seva futura traïció a l’independentisme i denunciarho. Vincular sempre el “dret a decidir” amb unes altres polítiques públiques. La independència, com la democràcia, per fe què? Si volem poder polític no és per fer o per tolerar polítiques antipopulars com les actuals. Cal explicitar que els governants de l’Estat i els de la Generalitat poden disputarse quotes de poder polític (cap d’ells és o serà sobirà) però són representants dels mateixos interessos econòmics i probablement hauran d’entendre’s. Cal assumir i explicar que un projecte independentista, sense un procés previ de dissolució de l’Estat (que no és el cas, malgrat el descrèdit de les institucions), és llarg i passa probablement per situacions intermèdies (Escòcia, Flandes, Quebec). Jugar net amb el tema de la independència és necessari, i no és fàcil. El que no val és fer volar coloms sobre el federalisme que en el millor dels casos seria un altre café para todos. Les declaracions recents de Rubalcaba, dient que el seu federalisme és fer evolucionar gradualment l’Estat de les autono45
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 46
mies, són una presa de pèl. El tema més delicat és la gran frustració col·lectiva que es produirà quan es vegi clar que Mas punxa el globus de la il·lusió. Cal tenir un pla B: una ofensiva mobilitzadora contra els dos governs, el de Catalunya i el d’Espanya. Per la independència, amb les transicions que calguin i, sobretot, per unes polítiques democràtiques reals, és a dir populars. Un tema per una propera carta.
Notes disperses El manifest de Madrid. Quan el PP i sectors del PSOE van coincidir amb l’extrema dreta espanyolista fa molt pocs anys, no recordo que els nostres amics intel·lectuals i professionals espanyols reaccionessin contra les aberrants i totalment injustificades campanyes contra Catalunya, crides al boicot dels productes catalans i insults als ciutadans del nostre país. Quan el Tribunal Constitucional va sentenciar que no es podia utilitzar el terme “nació” referint-se a Catalunya (citant una declaració del Parlament) a l’exposició de motius del l’Estatut aprovat pel poble català, ¿els firmants del Manifest van dir res? ¿Van recordar-li, potser, al Tribunal el que ara declaren: “el sentimiento nacional de los catalanes, de lo cual el resto de los españoles son plenamente conscientes, debe ser reconcido e integrado en las instituciones...”? Acusen els catalans que reclamen el dret a decidir de “violentar las leyes” però al mateix temps diuen que les lleis, començant per la Constitució, reconeixen el “derecho a decidir”. Si és així, quina raó hi ha per no permetre una consulta popular? O un referèndum: fóra suficient que el govern espanyol, com ha fet el govern britànic respecte a Escòcia, delegui en el Govern català o en el Parlament la competència per convocar un referèndum. 46
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 47
Ens proposen “la federalización del Estado de las autonomías”, és a dir una nova versió del café para todos. Però ells mateixos reconeixen que Catalunya requereix un encaix especial, que “existe un fuerte sentimiento nacional... si ese sentimiento de forma mayoritaria se manifestara contrario de modo irreductible y permanente al mantenimiento de las instituciones que entre todos nos dimos, la convicción democrática nos obligaría al resto de los españoles a tomarlo en consideración…”. I si és així, ¿per quina raó denuncien l’expressió de l’independentisme i la voluntat de promoure que els ciutadans de Catalunya s’expressin sobre el seu futur col·lectiu? El Manifest parteix de considerar que el moviment que s’ha expressat a Catalunya sobre el “dret a decidir” és un factor que agreuja la crisi econòmica i les conseqüències socials que se’n deriven. Amb raó critiquen l’ús que es pot fer de l’independentisme per desviar l’atenció de la crisi. Però es refereixen genèricament a tots els “independentistes”, no a l’actual govern de la Generalitat. I es cuiden prou de fer cap crítica al Govern espanyol i al Partit Popular. El PP ha accentuat els efectes devastadors per l’economia i pel benestar social que va iniciar el govern del PSOE. Un dels factors multiplicadors de l’aspiració independentista han estat precisament aquestes polítiques. Molts catalans, de parla catalana o castellana, fills de catalans o de persones originàries d’altres zones de l’Estat, s’han convertit a l’independentisme pensant que serà més fàcil impulsar polítiques alternatives si Catalunya és “un Estat a Europa” que no pas una comunitat autònoma sense poder propi. Són habituals les declaracions de líders polítics espanyols que tenen un efecte multiplicador sobre l’independentisme. El manifest no ho esmenta. Per exemple les declaracions, més pròpies d’un franquista que d’un personatge que es defineix com a socialista, José Bono. O del ministre Wert. I si volen tenir ocasió de fer un nou manifest, en trobaran cada dia. 47
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 48
Aquest cap de setmana una de les persones més civilitzades del govern, la vicepresidenta Saénz de Santamaría, s’ha despenjat amb una consideració que estimularà una mica més l’independentisme. Per argumentar que Catalunya, si s’independitza no serà automàticament membre de la Unió Europea (una evidència: si és un Estat nou, haurà de demanar l’ingrés però si compleix els requisits difícilment se li podrà negar, com han dit diverses autoritats i experts europeus) ja que, ha dit, hi ha un precedent molt clar i similar: quan Algèria es va independitzar de França va deixar de formar part de la UE. Deixant de banda que Algèria no és exactament un país europeu, la comparació de Catalunya amb Algèria, que era de facto una colònia francesa, donarà més arguments a l’independentisme. Els lapsus són sovint molt simptomàtics. Sobre el futur d’Europa i el sobiranisme. I parlant d’Europa, fóra convenient que des de les esquerres es pensés més en el futur polític d’Europa i en la relació amb els “Estats-nació” actuals i superar d’una vegada la discussió ridícula sobre qui té la “sobirania”. Ningú la té del tot, ni de lluny. És probable que els casos de Flandes, Escòcia, Catalunya i altres contribueixin a generar una nova dinàmica europeista. Hi ha una contradicció evident entre el desenvolupament democràtic de la UE i la permanència dels Estats actuals amb un poder que ni fa ni deixa fer. Una Unió Europea democràtica, ara no ho és, no existirà si els Governs nacionals no perden poder cap amunt i cap avall. Independentisme i internacionalisme. Una alta funcionària d’una entitat financera de la City (encara sóc a Londres) va rebre la primera Carta que li va enviar un amic comú periodista català resident ací. Aquesta senyora, espanyola, em va adreçar una resposta airada: en nom de l’internacionalisme com em podia dir d’esquerres si justificava l’independentis48
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 49
me i reconeixia la importància de les nacions. Vaig contestarli que difícilment hi ha internacionalisme si no hi ha nacions. Per acabar. Hauria volgut exposar algunes idees sobre el futur de les esquerres a Catalunya. A Espanya hi ha hagut recentment dues experiències interessants i força diferents entres elles: Bildu al País Basc i Alternativa Galega de Esquerda. A Catalunya no s’ha donat un reagrupament similar, admetent que els dos casos, com també el de Syriza a Grècia, tenen històries i components diferents, però el resultat ha significat una reactivació de les esquerres i del sentiment nacional en tots els casos citats. Si el capital no té pàtria, i encara menys el capital financer globalitzat, els pobles viuen en territoris concrets, tenen una història específica i constitueixen una població heterogènia però que necessita conviure. ¿Per què a Catalunya no s’ha donat un fenomen similar, quan la convocatòria d’eleccions l’hauria d’haver propiciat i precipitat? No és ara el moment d’allargar aquesta carta. És la una de la nit del diumenge i m’he passat algunes hores escrivint i amb un alt nivell de risc de perdre els lectors, que es desanimaran abans d’arribar a la meitat del text. Només un apunt. Les organitzacions de la “societat política” estan molt atomitzades i encara no han generat lideratges unificadors. ICVEUiA podria haver estat el partit més interessat a promoure una aliança similar a les ja citades però la seva força, relativament superior a la resta, i la convicció que augmentarà els seus vots no l’ha estimulat a compartir un èxit electoral més gran a costa de repartir escons entre diversos col·lectius. Però em sembla ineluctable que caldrà anar cap a la creació d’una força política radicalment d’esquerres amb un fort contingut nacional, probablement similar a la que ha emergit a Galícia. Em sap greu que ICV-EUiA no s’ho hagi plantejat seriosament, tot i que suposo que els diversos components de la co49
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 50
alició ho han pensat. Per aquesta raó he dedicat a aquesta coalició més extensió de la que pretenia. Caldrà que ells i altres forces amb presència a les institucions assumeixin que la innovació política i la reconstrucció de les esquerres no es realitzaran en el marc de les institucions ni fent la suma d’organitzacions partidàries exclusivament. S’haurà de fer amb elles també però des de la base dels moviments, organitzacions socials i assemblees de tota mena. Mentrestant sóc un company de viatge lleial. Com sempre, votaré a ICV-EUiA. Post scriptum. En la propera carta voldria aportar algunes idees a la renovació del nostre llenguatge. No es canvia la societat si no es tenen els conceptes adequats. I les esquerres sovint han acceptat els conceptes dels seus adversaris. Com l’Estat de dret intocable i la democràcia reduïda als mecanismes procedimentals. O considerar l’economia en termes únicament monetaris, la confusió entre productivitat i benestar social amb competitivitat i lògica dels mercats. I molts altres exemples.
50
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 51
Carta 4 Sobre líders polítics
Londres-Barcelona, 17 de novembre de 2012 Catalunya des de Londres. Fa uns dies vam quedar amb Paul Preston en un pub. Dirigeix el Centre d’Estudis Històrics de la LSE (London School of Economics), és a dir el mateix centre al qual estic vinculat. Trobar-se al pub per parlar és un costum molt simpàtic, però cal anar-hi a hores de poca clientela o bé a un pub xic o amic on et reservin taula. El director del Cities Program (Ricky Burdett), també de la LSE, encara que ens citem al seu despatx, immediatament proposa anar al pub o, si és al matí, a una cafeteria. D’entrada en Paul Preston em va dir que era molt catalanòfil, parla molt bé el català. Catalanista? No ho sé, potser també, no n’estic segur, va afegir. Però la independència no creu que convingui ni a Catalunya ni a Espanya, encara que tampoc no es pot mantenir la situació actual. En resum, vaig entendre que la seva opinió és que cal més autogovern i més reconeixement. Va afegir, gairebé emprenyat, “aquestes eleccions només serviran perquè Mas governi quatre anys fent el que li doni la gana i poca cosa més”. Jo em permeto afegir que probablement el mapa o sistema de partits es modificarà força i que l’esquerra tindrà una oportunitat de refer-se i renovar-se, encara que em temo que no sàpiga aprofitar-ho. He llegit les darreres declaracions de la versió petita d’en Mas, Francesc Homs. Ha dit el que molts pensem i és profecia,
51
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 52
el que es pot considerar manipulació. Després de les eleccions el Govern de la Generalitat tindrà quatre anys per anar pensant i negociant com es concreta la consulta respecte al “dret a decidir”. La nova maniobra anti-CiU procedent de Madrid, la d’El Mundo contra Mas i Pujol, donarà més vots a CiU i més motius a Mas per fer discursos abrandats fins a les eleccions. Després s’obriran llargues, inoperants i avorrides “negociacions” que contribuiran a refredar la temperatura independentista. Una visió manipuladora i a curt termini que provocarà una gran frustració. Però cal comptar amb la caverna, que arriba fins al PSOE (almenys a una part dels seus representants) en relació a Catalunya per tornar a escalfar l’ambient. A Europa tot el que es refereix a les dues grans guerres del segle xx i especialment qualsevol referència al nazisme es pren, lògicament, molt seriosament i amb molta cura. Les declaracions de José Bono i de Marcel·lí Iglesias solament s’entenen si considerem que Bono té més de nacionalista ranci (d’estil falangista) que de socialista. Iglesias sembla que està en possessió d’una àmplia incultura general i una sensibilitat trastornada. Vincular, com fa Bono, el nacionalisme català amb el nazisme (que distingia entre els alemanys de veritat, els aris, i els jueus) és d’un mal gust enorme i, fins i tot en el miserable debat polític que es practica a Espanya, resulta fora de mida. Per cert, ¿ els catalans som els nazis aris i els jueus són els descendents d’immigrants, o els no independentistes? O potser és al contrari, ¿els catalans som els jueus rics que explotem la resta dels espanyols, fent-los treballar a Catalunya i venent els nostres productes a tot Espanya? Sigui com sigui, la comparació és odiosa. Sorprenen més les declaracions d’Iglesias. El tenia per una persona assenyada, oberta i amiga de Catalunya. Anunciar que el nacionalisme porta a massacres col·lectives i posar com a exemple els “100 milions de morts al segle xx” generats per les guerres derivades, segons ell, dels nacionalismes 52
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 53
és tan confús, desproporcionat, aberrant, que solament es pot recomanar al trist protagonista que es prengui un any sabàtic per tranquil·litzar-se. Si el que pretenien aquests dos personatges és generar més tensió, ho aconsegueixen. Exciten els nacionalismes, tant l’espanyol com el català. El pitjor nacionalisme, el més irracional, el d’un contra l’altre, en els dos sentits. Sembla, doncs, que el PSOE estigui especialment interessat a enfonsar el PSC. I fins i tot que alguns dels seus propis dirigents semblen disposats a contribuir-hi. Carme Chacón ha estat la primera i més entusiasta acusadora del president de la Generalitat i de l’expresident Pujol malgrat que fins i tot el ministre d’Interior i la judicatura han dit que no hi ha indici que s’hagi encarregat cap investigació i els no-acusats però citats ho han negat. Artur Mas li podrà agrair el plus de vots que li aporten les declaracions de Chacón. Ella, tan vinculada al Baix Llobregat i al PSC de la zona, hauria de ser més prudent, ja que em sembla que no seria difícil que els seus adversaris li tornessin la moneda multiplicada. No tinc idea de si els parents de Pujol o de Mas tenen o no tenen diners en comptes corrents a Suïssa. Però sembla molt sospitós que aquest “esborrany” hagi aparegut a una setmana de les eleccions i mitjançant una font tan sospitosa com El Mundo que funciona segons l’anomenat “principi Goebbels: “menteix, menteix, que alguna cosa queda”. Tot plegat té un caire de joc brut, per part d’El Mundo, que representa la versió més repugnant de la comunicació i de la política. Lamentablement Carme Chacón, que estic segur que no forma part d’aquestes clavegueres, s’ha posat al seu nivell. Amb menys excitació, com correspon al primer secretari, Pere Navarro, ha aportat la seva contribució a podrir el debat polític. Ha demanat al president de la Generalitat que “demostri la seva innocència” i només així li donarà suport. Però no és prou clar que primer cal que hi hagi una acusació 53
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 54
i que estigui basada en proves o indicis ben convincents? Algú l’ha acusat, fins ara? S’han aportat proves? És potser una prova un esborrany d’origen desconegut difós per un diari “groc” que practica sistemàticament l’escàndol i la mentida i és molt agressiu respecte a Catalunya? Aquesta mena d’acusacions em recorden l’obra del penalista rus Vichinsky, Teoria de la prova en l’Estat socialista. La tesi del llibre és que si el govern acusa un ciutadà és aquest qui ha de provar la innocència, no l’Estat. Vichinsky va aplicar les seves tesis com a fiscal dels processos de Moscou de 1936-1938. Debat entre els candidats a la presidència de la Generalitat: independència i Unió Europea (Nota escrita el diumenge 18 al vespre). Hem seguit per TV3 el debat. No em referiré al conjunt del debat. Difícilment puc aportar cap informació o reflexió que aporti res de nou. Solament un aclariment sobre la Unió Europea. Primer, dir que una Catalunya independent quedaria fora de la UE és una obvietat. Si no existia prèviament com a Estat, és impossible que pugui formar part de la UE l’endemà de ser independent. Segon, el que ningú no nega, però no es va dir en el debat, és que pot demanar immediatament l’ingrés. I en aquest cas, si compleix les condicions polítiques bàsiques, difícilment se li podria negar l’ingrés. Tercer, és cert que un govern pot posar un veto però ha d’estar molt justificat, no com a venjança política derivada d’un conflicte intern. Quart, segons m’han comentat alguns alts funcionaris europeus, no veuen que es pogués justificar davant de l’opinió pública europea l’exclusió d’un país tan integrat en la vida europea com Catalunya. Hi ha raons per defensar un encaix diferent de Catalunya en l’Estat espanyol en lloc de la independència. Però l’argument no pot ser Europa. Si ens mantenim en el marc de l’Estat espanyol haurà de ser per altres motius. 54
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 55
Brevíssim comentari sobre el debat. S’ha de reconèixer que Mas i Sánchez Camacho han estat molt “professionals”. Ell, però, no pot evitar que té cua de palla respecte al futur. Practica el doble llenguatge, un de retòric per al present i un altre en clau de futur. I la senyora Sánchez Camacho menteix de mala manera sobre el passat però amb una admirable aparent convicció. Herrera va estar bé, va ser el principal contradictor de Mas i es va enfrontar bé amb Sánchez Camacho i no va exculpar de res Navarro i els socialistes. Els tres s’hi van enfrontar com a adversari principal. Va ser el Gary Cooper de Sol davant el perill, la paràbola del maccarthisme. El senyor Junqueras, amb l’aparatós aspecte de mujik que ha progressat fins a pope, va actuar com l’escolanet de CiU. Navarro, catastròfic, inexistent. Cap comentari, per misericòrdia. Sobre la CUP. La legislació electoral i la regulació de la comunicació està al servei de la reproducció ad infinitum de les “elits polítiques”. La CUP, que va obtenir 65.000 vots a les municipals, un centenar de regidors i quatre alcaldies es presenta per primera vegada a les eleccions parlamentàries. Però no té dret a sortir a la televisió en igualtat de condicions que les altres candidatures. És probable que malgrat aquestes limitacions obtinguin dos o tres diputats. Fóra una pèrdua per a la política institucional que no fos així. Entraria aire fresc a l’envelliment prematur del debat polític convencional. Us recomano la lectura de l’entrevista que publica Sin Permiso aquesta setmana (19 de novembre) amb el cap de llista que exposa un programa d’esquerres amb un llenguatge directe que fa goig. Una reserva solament: insistir en un projecte de Països Catalans sense comptar amb un significatiu suport fora de Catalunya té com a principal efecte provocar reaccions de sentit contrari. Algunes trobades a Londres per parlar d’Espanya, dels Estats Units i del pensament de les esquerres. El divendres pas55
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 56
sat, 16 de novembre, vaig dinar amb Richard Sennett. Viu entre Nova York i Londres, entre la NYU (New York University) i la LSE (London School of Economics). La invitació inicial per fer una estada a la LSE va venir d’ell. No parlaré dels temes urbans, ara no vénen al cas, però sí del que em va dir ell en relació a Espanya. Manté una relació directa amb el president Obama i aquest està especialment preocupat per Europa i per Espanya. Resumeixo. “Estats Units” està convençut que la no reactivació d’Europa els afectarà molt negativament. A Espanya la consideren clau, Grècia té poc pes, i Itàlia se’n sortirà, ja que té una economia real més forta del que semblen els números. El país que cal que es recuperi perquè, si no, arrossegarà Europa és Espanya. El govern d’Estats Units vol influir, encara que sigui indirectament, per ajudar Espanya. Obama, va afegir, no creu en les polítiques recessives que s’apliquen. I solament troba un líder polític amb qui s’entén, Hollande. Comentari meu: Obama i Hollande tenen un discurs millor que els de Merkel o Cameron, però a la pràctica la diferència és molt menys significativa que en el discurs. Sennett va anar recentment a Madrid i es va entrevistar en privat amb Rajoy. Va informar-lo de les preocupacions d’Obama, va afegir que en tornar als EUA el veuria i podria trametre-li algunes demandes o propostes del cap del govern espanyol. Rajoy es va quedar pensant, o parat, no deia res. Sennett va insistir. Finalment Rajoy va dir: “comprensión, mucha comprensión”. No se’n sabia avenir, mai no s’havia trobat amb una persona amb responsabilitats tan mancada d’idees, va afegir. I em va preguntar com podien ajudar Espanya. Vaig dir-li: canvieu-li les idees a la senyora Merkel. Impossible, Obama ja ha renunciat a parlar amb ella, em va dir, no s’entenen gens ni mica. Tant ella com el seu equip de govern no tenen cap visió de futur, solament volen que els països endeutats paguin i paguin encara que no tinguin re56
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 57
cursos i que les polítiques que s’apliquen els portin a un endeutament infinit. I menys seriosament, vaig afegir, es podria pensar a promoure a Espanya un govern de transició de dos anys format meitat per tecnòcrates i meitat per sindicalistes. Amb ell i Saskia Sassen, que ha vingut a Londres a passar solament el cap de setmana, vam estar comentant la crisi del pensament d’esquerres, un cop han quedat superats per la història el comunisme estatalista i el social-liberalisme que ha acabat confonent-se amb el neoliberalisme. I vam constatar dos fenòmens “intel·lectuals” interessants. El nou interès pel marxisme entre gent jove. I com la crisi actual ha revelat la urgència de renovar la política i els models econòmics. La qual cosa també permet superar l’atzucac polític que van generar la French theory (Foucault, Derrida, etc.), el postmodernisme i alguns moviments socials progressistes que van derivar cap a un “culturalisme” de grup o individualista (sectors del feminisme, corrents ecologistes i multiculturalistes, protagonisme del “ciutadà individual”), recuperat sovint pel neoliberalisme. I vam coincidir en la responsabilitat de les ciències socials acadèmiques, principalment de l’Economia i la “Ciència” Política. Com a anècdota puc citar que el diumenge passat vam anar a visitar la tomba de Marx. Hi havia gent fent el mateix camí, ja que des del metro cal caminar una estona pujant cap a Highgate. La gran majoria era gent jove, anglesos i turistes, entre ells catalans i espanyols. Un altre fet que va explicarme un professor de la London University: el mes de maig passat es va fer un congrés de Marx i marxisme al qual va assistir gent, inclosos força joves, de molts països europeus i d’altres continents. Ací he trobat que en l’àmbit acadèmic i també en el polític el llenguatge és molt més directe, menys equívoc. Es parla obertament, fins i tot per gent conservadora o liberal, de classes i de lluita de classes, de capitalisme i de socialisme, a 57
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 58
favor o no del sector públic, etc. Crec que hem de recuperar o reconstruir el llenguatge de les esquerres. Hem assumit conceptes “naturalitzadors” del capitalisme especulatiu com “competitivitat”, “cohesió social”, “mercats”, “globalització”, “eficiència del sector privat”, “equitat”, etc. O fem servir conceptes confusionaris com “Estat de dret”, “sobiranisme”, “participació”, “sostenibilitat”, “governabilitat”, etc. Però és un tema per un article, que en gran part ja tinc fet, i no d’una carta. En tot cas la reflexió i el debat ací són estimulants. La setmana vinent, el dijous 22, hi ha una taula rodona sobre l’Europa del sud. El 20 arriba Boaventura Santos, un referent del Fòrum Social Mundial i un dels pensadors radicals més interessants. Hem quedat per trobar-nos. Espero que en la propera i darrera carta podré incloure una nota sobre la conversa amb B. Santos i sobre el debat dels PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya). Mitjans de comunicació, una mirada a Espanya des de Londres. No he vist la TV espanyola, però sí les portades dels diaris. Les portades dels diaris de Madrid (La Razón, ABC, El Mundo) de l’endemà de la vaga del 14-N són escandaloses. La premsa anglesa i francesa destacava especialment la vaga i les manifestacions a Espanya, molt per sobre dels altres països europeus. Una gran part dels diaris de Madrid ho titulaven com un fracàs i inventaven que a les manifestacions hi havia quatre gats. No es pot falsejar la informació i afegir-hi qualificatius insultants i derivats de les dades falses. No es poden donar xifres “d’alguns milers” quan altres fonts (administracions públiques, altres mitjans de comunicació o els organitzadors) parlen de desenes de milers o de centenars de milers. Cada matí veiem la BBC i és interessant constatar amb quina cura informen amb “objectivitat” i com s’autocritiquen quan involuntàriament han donat una informació errònia. 58
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 59
Comentant el comportament dels mitjans espanyols, la corresponsal de TVE em diu que algunes televisions o ràdios espanyoles al Regne Unit estarien sancionades o prohibides. El cas Trillo, ambaixador d’Espanya. Una vergonya. És el personatge que va presentar el recurs contra l’Estatut. Va publicar, com suposo es va conèixer a Catalunya, un article al Financial Times que era una barreja de mentides i un sistemàtic menyspreu cap a Catalunya. Deia que pràcticament Catalunya mai no havia estat independent, que era una província del regne d’Aragó. I que no tenia res a veure amb Escòcia i que solament uns exaltats volien la independència. Com més llegeixo i hi penso, no hi veig tantes diferències, entre Catalunya i Escòcia, i les que hi ha poden justificar més la independència de la primera que no de la segona. La principal diferència és respecte al present. El referèndum es farà a Escòcia d’acord amb el govern britànic i en canvi el govern espanyol no permet ni una consulta indicativa. Es pot afegir que a Escòcia difícilment sortirà el “sí” a la independència. Dels tres principals partits, Labour, Conservadors (ara substituïts pels Liberals) i el nacionalista escocès, solament aquest darrer es declara independentista i ja serà molt si el “sí” arriba al 40%. En canvi, a Catalunya és molt possible que el “sí” superés el 50%, o almenys els governants espanyols així ho creuen (jo no n’estic tan segur). A Escòcia l’independentisme era relativament minoritari però quan van plantejar la possibilitat de la independència Margaret Thatcher, aleshores la premier, s’hi va oposar amb el seu estil habitual, de mala manera. El resultat és que el Partit nacionalista va créixer i finalment va guanyar les eleccions escoceses. L’actual premier, David Cameron, ha tingut l’actitud contrària, cap problema, volen votar sí o no a la independència, doncs endavant. El resultat és que és gairebé segur que sortirà el “no”. La qual cosa no vol dir una derrota fatal pel na59
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 60
cionalisme escocès, segurament tindrà més força per negociar un nivell més alt d’autogovern. El País, el totalitarisme i Cebrián. El País no és igual que la premsa cavernícola que inclou els altres grans diaris de Madrid. Però en molts casos, amb un llenguatge menys groller, les seves posicions són obertament conservadores i vinculades a la ideologia espanyolista i a grups econòmics privilegiats. En relació a Amèrica Llatina per exemple. I respecte a Catalunya. La difusió del manifest dels “seus intel·lectuals” va donar-li la possibilitat de fer de “policia bo”, però “policia” que donava consells arrogants a uns catalans que havien perdut l’oremus. Ja sabem que al costat del bo hi ha sempre el policia dolent. Una prova: l’editorial recent en què catalogava Mas de “totalitari” i d’atemptar contra l’Estat de dret. L’Estat de dret no és un marc rígid i immòbil. En el nostre cas va ser un compromís quan estàvem amb un peu a l’inici de la “democràcia formal” i un entramat institucional heretat de la dictadura que ens tenia agafat l’altre peu. És legítim, lògic i necessari fer-lo evolucionar, cosa que suposa plantejar propostes que van més enllà del marc legal. I més quan es tracta de drets bàsics de les persones i dels pobles. L’acusació de “totalitari” és absurda, extravagant, fora de lloc i més pròpia de la pitjor Cope que no d’un diari com pretén ser El País. En aquest diari podríem trobar perles més pròpies del “totalitarisme espanyolista” que en els discursos del president de la Generalitat. A Mas se li poden criticar una gran part de les seves polítiques, des de les socials fins a la manipulació de l’independentisme amb finalitats electorals, però de cap manera se’l pot acusar de “totalitari”. Una perla que recorda el totalitarisme m’ha vingut al record. Fa 21 anys aproximadament, primera guerra d’Iraq per l’ocupació de Kuwait. Espanya hi participa i dóna un important suport logístic a l’aviació nord-americana com a 60
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 61
contribució a una guerra televisiva que va costar molts milers de víctimes sense que es veiessin mai ni els morts ni les destruccions d’una part important del país. El senyor Cebrián, l’home fort del diari, va escriure en primera pàgina i amb un gran títol, un article a favor d’una guerra lamentable que va generar, com era previsible, una reacció fonamentalista del món islàmic. Fins ací un error polític considerable i una posició moral colonialista que va compartir amb el govern socialista. Un ministre, socialista i català, em va dir aleshores que ens convenia aquella guerra per continuar tenint petroli “barat” per continuar guanyant eleccions. Cebrián, en el seu solemne article-editorial va anar més lluny: denunciava “els falsos intel·lectuals” que s’oposaven a la intervenció militar per considerar que això no serviria per res més que per provocar víctimes innocents i agreujar els problemes a la regió. No recordo si citava noms però entre els que hi van escriure en contra hi havia Manuel Vázquez Montalban, Juan Goytisolo i altres, com jo mateix. El líder d’El País afirmava que solament eren veritables intel·lectuals els qui estaven a favor de la intervenció militar. Són la mena d’arguments que han utilitzat els governs totalitaris i els seus chiens de garde (com va escriure Nizan sobre els intel·lectuals legitimadors de les elits del poder) contra els intel·lectuals crítics per raons polítiques i morals.
61
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 62
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 63
Carta 5 Nit electoral, debat sobre els PIGS
27 de novembre de 2012 Aquesta Carta de lluny és la darrera. La propera setmana seré a Barcelona. Aquesta carta és també especial per una altra raó: una part important està escrita per Dolors Comas: la nota sobre “La nit electoral a Londres” i el resum i comentari de la taula rodona sobre els PIGS (Portugal, Italy, Greece and Spain) titulat “Debat sobre els PIGS” en el qual van tenir una participació destacada dos amics: Boaventura de Sousa Santos i Juan Carlos Monedero. La nit electoral a Londres (enmig de convergents). Nota de Dolors Comas d’Argemir El delegat del govern de la Generalitat i l’associació Catalans-UK van organitzar el seguiment dels resultats electorals en un hotel de Londres. En Jordi havia marxat a Bilbao aquella tarda i hi vaig anar per veure quin ambient es respirava. Em feia mandra perquè ja sabia que hi trobaria sobretot gent afí a CiU o en tot cas majoritàriament independentista, i estava convençuda (com tothom, com les enquestes pronosticaven i com ningú va dubtar) que Mas obtindria bons resultats. I va resultar interessant. L’ambient inicial era eufòric, encara que començava a circular que les enquestes a peu d’urna donaven resultats molt contradictoris, però com que vèiem TV3, la patacada no va venir fins que van comen-
63
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 64
çar a donar dades de l’escrutini real. Cares de preocupació quan, amb l’1%, el 2%, el 5% escrutats, CiU obtenia 47-48 escons. “Bé, això encara no és fiable”, vaig comentar jo mateixa a qui tenia al costat, que començava a estar neguitós. Després, les cares s’anaven tornant serioses i més serioses, mentre jo m’anava posant de millor humor. A mig recompte va canviar la dinàmica de la sala i un grupet es dedicava a comptar els escons dels del “dret a decidir” amb el desig d’arribar als 90, mentre anaven donant notícies dels gols del Barça. Somriures quan el PSC o el PP disminuïen algun escó i explosió d’alegria (d’uns quants, però molt sorollosos) quan ERC es va situar en segon lloc. Unes noies que tenia al costat es lamentaven que SI es quedés sense representació. “Són vots independentistes que es perden; quina llàstima: tant que han treballat ells!”. Aquí ja no em vaig poder aguantar, les vaig mirar i vaig dir: “S’ho mereixen: aquests són uns oportunistes i gens fiables”. Es van quedar tan parades que no van gosar dir res. I un senyor, que sabia que jo havia estat diputada d’ICV, em va venir a trobar, inquiet per saber quan podríem tenir la independència amb aquest resultat electoral. “Potser no hem sabut veure que la crisi i les retallades són molt mes importants”, em va dir. “Segur, li vaig dir jo. Hi ha molta gent que ha sortit al carrer contra les retallades i que ha participat en les vagues generals i difícilment pot confiar en un govern que ha contribuït a agreujar la crueltat de la crisi amb les seves polítiques”. Quan Artur Mas va sortir a parlar, tothom escoltava amb expectació i encara amb estupefacció. Paraules anodines les que va pronunciar: vull dir que no tenien la grandiloqüència ni el fervor de dies abans. A la sala el silenci s’anava fent més i més dens. Jo haguera celebrat amb cava el desastre de CiU, també l’increment d’ICV i l’entrada de les CUP, però allà el cava no va aparèixer per res. Era el moment de marxar...
64
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 65
Després de les eleccions... què fer? Nota de JB No m’interessa gaire especular sobre si els resultats electorals són bons o dolents per a l’esquerra i per a Catalunya, és a dir per a la majoria dels catalans. La realitat és la que és, i sovint és contradictòria. El que compta és què fem després. D’un resultat dolent en pots treure beneficis a mig termini, potser superiors a si el resultat hagués estat millor. I també pot succeir el contrari. A priori el resultat de les eleccions ofereix més possibilitats a les esquerres i al catalanisme que vol l’autodeterminació. Però tot dependrà de com es gestioni el “després” del títol de la nota. Apunto tres breus comentaris relativament esperançadors. 1. Mas, l’enganyador enganyat. Com molts, segurament la gran majoria, dels destinataris d’aquesta carta, jo pensava que Mas obtindria un bon resultat. A l’igual que Preston (vegeu la carta anterior), no em creia que tirés endavant un procés cap a la independència, però sí que obtindria més de 60 escons sense arribar a la majoria absoluta. Amb amics catalans de Londres, tots d’esquerres i força informats (entre altres alguns periodistes), li atribuíem entre 60 i 65 escons. Un resultat suficient per governar i per “forçar” negociacions amb el govern de l’Estat. Com ja vaig exposar a les cartes anteriors, estava també convençut que després de les eleccions Mas arraconaria gradualment el discurs independentista però el faria servir com un instrument per aconseguir alguns avantatges de l’Estat i, si no ho aconseguia, per mantenir la pressió sobre el govern i el suport d’una part del catalanisme. Evidentment que no podria impedir que sectors importants de l’independentisme se sentissin enganyats. Com no ha pogut impedir tampoc que les esquerres catalanistes denunciessin les seves polítiques antipopulars. Però l’enganyador ha estat enganyat. Es considerava líder i portaveu del “poble català” i principalment del gran movi65
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 66
ment social de l’11-S, però les eleccions l’han fet caure del pedestal. Certament té el doble de vots que qualsevol altre candidat i es manté com l’interlocutor inevitable del govern espanyol. Però molt feble, amb poca capacitat de ser escoltat, no té una posició de força que obligui l’altre a negociar res important. El seu poc fiable “independentisme parvenu” i les seves polítiques públiques (com molt bé han analitzat A. Domènech, G. Buster i D. Raventós a Sin Permiso el 26-112012) han donat lloc que una part important de l’electorat independentista i dels sectors populars d’esquerres que s’han mobilitzat els darrers mesos hagin votat a ERC, CUP i ICVEUiA. Una reacció lògica que molts de nosaltres no vam preveure. Un problema no resolt del marxisme: es molt útil per “preveure el passat” però no el futur. Nobody is perfect. 2. El vot popular i l’independentisme. El fracàs de Mas ha afeblit l’independentisme, especialment fora de Catalunya, cosa que inevitablement repercuteix en el nostre país. És obvi que hi ha sobre el paper un 50% de vot “independentista”: la majoria de CiU, ERC, CUP i una part dels votants d’ICV i també alguns sectors del PSC. Ara bé, una part dels que avui es declaren independentistes i es van mobilitzar l’11-S corresponen a sectors socials conservadors que en cas d’haver-hi confrontació amb les forces externes i també internes contràries no voldran córrer ni riscos ni aventures. Per altra part, els sectors populars o classes treballadores, és a dir, el “poble d’esquerres” que ha votat “pel dret a decidir”, a ERC, a CUP i a ICV-EUiA, pot ser més conseqüent a favor de l’independentisme o d’un alt nivell d’autogovern de caire confederal o federalisme asimètric. Però a condició de vincular l’autodeterminació a un canvi radical de les polítiques socioeconòmiqes i a una regeneració i democratització de les institucions. Òbviament aquest conjunt heterogeni és també insuficient si no integra la majoria dels votants i sectors del 66
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 67
socialisme català. És un vot que prové en gran part de les classes populars i malgrat la davallada (ha perdut la meitat dels seus votants en els darrers anys), el PSC ha estat el segon partit més votat, tot i que no ha arribat al 15%. També caldrà plantejar-se com recuperar o conquerir una part dels votants de Ciutadans i alguns sectors populars que han votat per raons oposades a CiU i PP. Tot plegat suposa iniciar un procés de reconstrucció política de les esquerres. “Nada se ha perdido si asumimos que todo se ha perdido” va escriure Julio Cortázar. El “todo” vol dir el discurs, els aparells, les formes. És molt, però les contradiccions revelades per la crisi econòmica i política, el malestar d’una societat mobilitzada en bona part i la cultura política democràtica difosa i mal representada per les principals organitzacions polítiques és una base de partida que permet un relatiu optimisme. 3. Què fer? Molts de nosaltres hem estat educats, en relació a la política, a fer-nos en tot moment aquesta pregunta... i contestar-la. Ni més ni menys. No és una pregunta que la pugui contestar una persona sola, ni un grup reduït. I tampoc, quan hi ha un canvi important en la situació, no es pot contestar immediatament. Però sí que cal fer propostes per arribar a construir una proposta. I crec que cal trobar almenys tres tipus de propostes. Una és com mantenir una capacitat de mobilització integradora enfront del govern de l’Estat i, probablement o en part, del govern de CiU. Crec que ha de ser “el dret a decidir” plantejat de tal manera que arrossegui sectors en principi no “independentistes” però que reconeixen la legitimitat de la consulta. La consulta ha de fer referència a la independència, però pot deixar la porta oberta a una relació confederal, per exemple, per negociar una nova relació amb l’Estat espanyol. Una segona proposta ha d’anar vinculada a la projecció cap als sectors populars i progressistes del conjunt dels 67
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 68
pobles d’Espanya. Amb tres tipus d’arguments. A Catalunya volem tenir capacitat de promoure polítiques d’esquerres, volem tenir poder polític per fer-les i per contribuir amb l’exemple i la solidaritat que també es puguin fer al conjunt de l’Estat espanyol. Si Catalunya és d’esquerres el govern conservador espanyol serà molt més feble. I una tercera proposta és la de construir les idees, els projectes i les formes organitzatives per a la reconstrucció i la renovació d’una esquerra transversal. Crear grups de reflexió conjunts, realitzar congressos o assemblees per al debat i la reelaboració dels programes de les esquerres a partir de superar la compartimentació dels partits i col·lectius existents actualment. Ens cal redefinir l’economia, el creixement, el treball i el benestar col·lectiu. La qualitat de vida, la seguretat i la reducció radical de les desigualtats. L’habitatge, el dret a la ciutat i la supressió total de l’especulació mitjançant l’apropiació pública del sòl i el control estricte del capital financer. El poder de proximitat i la superació de la democràcia reduïda a les formes pròpies de la representació. L’Estat de Dret reconstruït en la seva vessant “material”, és a dir, les polítiques públiques. Cal també legitimar els drets que fan possible canviar les lleis: el dret a la desobediència civil, i a la il·legalitat, el dret a la comunicació lliure i el dret a acabar amb els monopolis de facto de la comunicació, al dret a disfrutar dels béns comuns i a les okupacions amb ampli suport social. El què fer és un procés. Però els processos existeixen si comencen. Ara es tracta de començar. El problema a resoldre és força clar. Es tracta de donar expressió i continuïtat política a les múltiples i diverses formes de conflicte, a les reivindicacions i a les aspiracions d’un poble que ha trobat en l’independentisme una solució màgica però que s’ha demostrat insuficient. Ni els independentistes són tants com semblava, ni tots els que s’han declarat independentistes responen a les demandes populars profundes (CiU especialment) ni tots els 68
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 69
que s’han mobilitzat l’11-S i el 14-N tenen interès a fer de soldats rasos de les elits dominants a Catalunya o a Espanya. Debat sobre els PIGS. Nota de Dolors Comas d’Argemir En Jordi i jo vam assistir a un debat sobre la crisi i les resistències als països del sud d’Europa (els ‘PIGS’, com els diuen aquí, pejorativament), organitzat per Birkbeck College. Hi participaven Costas Douzines (Birkbeck), Juan Carlos Monedero (Universidad Complutense de Madrid), Andrea Fumagalli (UIV PV), Maria Margaronis (periodista de The Nation i The Guardian) i Boaventura de Sousa Santos (Universitat de Coimbra). Hi havia un públic molt interessat, compost en bona part per persones vinculades als països que es tractaven. Predominava l’ambient crític, i molta gent jove. En el cas d’Itàlia es va dibuixar una situació pessimista. Els moviments socials, protagonitzats pels joves, no estan trobant expressió política. La situació prèvia era la pràctica coincidència de tots els partits respecte a l’estratègia de l’austeritat, que, pensaven, els portaria a la sortida del túnel, cosa que anaven prometent però que mai no arribava. I els sindicats van entrar també en aquesta lògica i van haver d’acceptar la retallada de drets laborals. La presència de Berlusconi, amb el seu estil barroer, excessiu, corrupte a fons, ha comportat, d’altra banda, una oposició política a la seva persona, on les dimensions ideològiques han quedat amagades. Fumagalli va representar la situació com una mena de presó col·lectiva de la qual es difícil sortir-ne, perquè tot s’expressa en claus molt internes i escassament ideologitzades. El problema principal a Itàlia, doncs, és l’absència d’alternatives. Costas va constatar com a Grècia la política d’austeritat havia multiplicat el deute fins a uns extrems insostenibles i en va responsabilitzar tant el colonialisme europeu (llegiu, alemany) com la complicitat de les elits. Ell mostrava optimisme, 69
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 70
malgrat tot, perquè la situació és tan greu que l’interès de classe predomina sobre les diferències polítiques i perquè les protestes socials han trobat en Syriza la seva expressió política. La gent mobilitzada sent que Syriza els representa, i això ho considera un factor important de resistència i alternativa, que serveix de model per als altres països d’Europa. Es va parlar molt de Grècia en aquest acte perquè la periodista, Maria Margaronis, n’ha fet la cobertura informativa en diverses ocasions. Ella discrepava de l’optimisme de Costas i va posar l’èmfasi que s’està produint justament una divisió en el si de les classes populars, moltes de les quals han votat a l’extrema dreta (10% dels vots). El partit neonazi Alba Daurada, d’altra banda, està fent una tasca d’assistència social, cobrint forats originats per la crisi i per la fallida de l’Estat i recaptant simpaties de la gent més vulnerable, que davant les extremes necessitats que tenen obliden el terrible paper que va tenir el nazisme a Europa i també en concret a Grècia. La situació d’Espanya seria la d’una forta mobilització social, representada pel moviment dels indignados, que ha esperonat protestes similars a d’altres països del món, combinada amb la fragmentació política de les esquerres, de manera que aquesta forta mobilització no ha trobat, com en el cas de Grècia, una formació política que la representi. Monedero considera que aquest moviment no és una resposta a la crisi, sinó un qüestionament de l’actual sistema polític i econòmic, també cultural en el sentit més global, i que ha anat experimentant una politització progressiva. Veia també com a saludable la capacitat mobilitzadora que ha tingut la convocatòria de les vagues generals, a les quals no sols s’han sumat sindicalistes i treballadors sinó també població molt diversa. I va subratllar que a Espanya s’havien acabat els consensos (respecte a la Constitució, respecte a la monarquia, respecte al futur de l’Estat). Totes aquestes mostres de resistència, de canvis i de recerca d’alternatives demanen res70
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 71
postes que no vinguin de dins del sistema, que siguin realment alternatives, així com una articulació política de les esquerres que superi l’actual fragmentació i incorpori a la gent mobilitzada. Boaventura do Santos va posar l’èmfasi en el fracàs de la construcció europea, que mai no ha tingut contingut democràtic ni ha generat una veritable unió política. Va comentar l’absurditat de voler imposar a Europa un neoliberalisme que s’havia mostrat un fracàs als països on ja s’havia aplicat, i va denunciar durament la política d’Alemanya, part molt interessada en aquest procés i de la qual som ostatges. I va subratllar com el neoliberalisme havia engolit els partits d’esquerres, que acaben aplicant la política neoliberal directament. Fent referència a la situació concreta de Portugal, va mostrar la seva esperança en la feina feta pel Bloco de Esquerda. Va constatar però que això no era suficient degut a la seva implantació minoritària i que l’única esperança és que es constituís un front electoral amb persones provinents del socialisme, del comunisme i del bloco, i que es possés molt clar sobre la taula que calia renegociar el deute i fer un control públic dels bancs, a l’estil del que han fet a Islàndia. La transparència com a principi, perquè la població també havia d’assumir aquesta estratègia. En alguna de les intervencions es va comentar, encara que de forma breu (no era l’eix del debat) que calia canviar les polítiques basades en el creixement econòmic il·limitat i radicalitzar la democràcia. Va haver-hi moltes preguntes i comentaris entre el públic, alguna de les quals, interessant, plantejava els límits d’Europa i per què es prescindia d’un país com Turquia, per exemple. I cal destacar la intervenció d’una activista dels drets humans que va denunciar la brutalitat de l’actuació policial durant la vaga general del 14-N i, en concret, dels Mossos a Barcelona, on una noia havia sofert la pèrdua d’un ull, la qual cosa, a més, havia estat 71
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 72
silenciada pels mitjans. Amnistia Internacional està treballant-hi per denunciar-ho. I la nota d’humor. Monedero va insistir en la necessitat d’un canvi de plantejaments i que amb el tema del deute podia seguir-se el que havien fet a Argentina o a Veneçuela, que es van negar a pagar-lo tot i van distingir el “bo” del “dolent” (cosa que dos Santos també va destacar). Per il·lustrar-ho va explicar aquell acudit del matrimoni que és al llit i que la dona, advertint que el seu company no dorm, li pregunta què li passa. Ell respon amb evasives, però li acaba confessant: “És que dec 50.000 euros al nostre veí, el Fernández, me’ls esta reclamant, i no els hi puc pagar!”. Ella s’alça amb resolució, obre la finestra i crida: “Fernández!” El veí apareix: “Què passa? Què vols a aquestes hores?” “Mira, el meu marit et deu 50.000 euros, i no comptis pas que te’ls pagarà” i tanca la finestra sense esperar resposta. Quan torna al llit, li diu al marit astorat: “Veus, ara el que no podrà dormir és ell”. Per cert, del tema de Catalunya i la independència no se’n va parlar per res, i només hi hagué una breu referència a la situació d’Escòcia. Alguna conclusió de caràcter personal. Ens cal que a Catalunya (i a Espanya també, clar) es pugui produir l’articulació entre les mobilitzacions socials i les alternatives polítiques de l’esquerra. A Catalunya Iniciativa ho intenta, però no ho està aconseguint i no és suficient. La CUP ha irromput amb força en aquestes eleccions, i està connectant amb sectors joves i amb persones atretes pel seu llenguatge més radicalitzat. Però tampoc no és suficient. Els socialistes pateixen la crisi a la qual es referia en Boaventura dos Santos, d’haver-se integrat a la lògica neoliberal, han abandonat el seu electorat, i molta gent que se sent d’esquerres i que els ha votat o que els vota podria sumar-se a un moviment alternatiu 72
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 73
ampli. El component nacional, amb la contundència amb què avui s’expressa en forma d’independència sí o no, pot complicar les coses en dificultar les aliances en un mateix costat, però el que està clar és que cal sumar i ser forts per poder decidir de veritat. Si això no succeeix, si l’esquerra plural avui existent no suma, els que avui surten al carrer (la ciutadania mobilitzada) no trobarà qui els representi. I això no implicaria necessàriament que els actuals partits no puguin anar subsistint en les institucions i fent un determinat activisme, però no representarien una alternativa a la situació actual i, no sent alternativa real, estaran contribuint a reproduir l’actual estat de coses. Tota una responsabilitat. Que en tot cas és una responsabilitat també de cadascun de nosaltres com a ciutadans. I a la resta d’Espanya? Ens deia Monedero (això en privat) que costa molt construir aquesta alternativa àmplia d’esquerres amb la radicalització a Catalunya de la qüestió nacional, que genera molta incomprensió i que contribueix a fragmentar en comptes de sumar. I afegia que no entenia que hi hagués gent a Catalunya que parlant castellà fos independentista: una mostra del que costa entendre la realitat catalana i de l’essencialisme que comporta aquesta afirmació, tractant-se en aquest cas d’algú que n’és molt respectuós. Les característiques de Catalunya, amb una llengua, institucions i cultura pròpies i amb unes determinades relacions de poder internes, són importants per a les mobilitzacions i l’articulació política. Pot fer més fàcil, en definitiva, una alternativa àmplia d’esquerres. En aquest sentit, resulta interessant el procés que ha tingut lloc a Galícia, que ha anat en aquesta línia d’aconseguir sumar i articular diferents sectors socials i polítics. Catalunya no pot ser l’excusa del que no es fa per part de l’esquerra a Madrid, a Andalusia o a d’altres regions. Un partit com Izquierda Unida és un obstacle per aquest sumatori potencialment multiplicador si 73
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 74
la seva direcció segueix ancorada en uns personatges i uns plantejaments a l’antiga (per dir-ho suaument). Potencialment hi ha molt terreny per recórrer, gent mobilitzada i unes condicions tals que mostren la vessant més salvatge i extrema del capitalisme depredador socialment, ecològicament, culturalment. Notes diverses de JB El País Basc i el nou mapa territorial europeu. El dilluns (26 de novembre) era a Bilbao en un Congrés sobre Euskal Hiria, la Ciutat Basca. És a dir, la concepció del País Basc com un sistema de ciutats. Tres idees em van cridar l’atenció. Primera, a diferència de Catalunya no es plantejaven la qüestió de la independència com a objectiu immediat. Prioritzaven una renovada concepció de país que tingués en compte les noves realitats polítiques (Europa), econòmiques (l’esgotament i la degeneració del capitalisme actual), socials (la reducció de les desigualtats), ambientals (el bon ús dels recursos), tecnològiques (la societat virtual) i culturals (el respecte i el diàleg interculturals). Evidentment les posicions eren diferents i fins i tot contradictòries però se sabia de què es parlava. Segona idea, les idees renovadores no venien de les elits tradicionals, fossin econòmiques, polítiques o acadèmiques, fossin conservadores o d’esquerres. Els discursos més “antisistema” els van fer Guillermo Dorronsoro, director d’una Escola de Negocis vinculada als jesuïtes, i José Luis Azkárate, director de la consultora d’enginyeria del grup Mondragón i també el manager d’una consultora alternativa anglesa, Rob Hopkins i el col·lectiu format per joves professionals promotors d’una cultura de “decreixement”, DotDesazkundea, que amb un altre llenguatge recuperen els valors i objectius de l’esquerra crítica territorial (em van recordar el Ceumt i no per casualitat: al cap de molts anys ens vam retrobar físicament i culturalment amb l’economis74
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 75
ta i catedràtic de Planificació territorial José Allende). I tercera idea, vaig retrobar una reflexió que recordo que compartíem amb Pasqual Maragall i companys i col·legues de Barcelona i d’altres ciutats europees als anys 1990: els espais socioeconòmics i culturals europeus són les regions estructurades per ciutats, la versió actual de la “Catalunya-ciutat”, i cal que tinguin una estructuració política, que no és exactament ni el “sobiranisme” ni el federalisme del segle xix però sí que suposa un important grau d’autogovern. Una expressió que va fer fortuna en el congrés la va dir el director de l’escola de negocis: cal refer la democràcia i l’economia des de baix. Gairebé vam trobar a faltar que acabés la seva intervenció cantant la Internacional. Això ens porta a repensar el mapa de la Unió Europea amb menys poder dels estats, i més poder de les regions de ciutats. Conversa amb Boaventura de Sousa Santos sobre la reconstrucció de l’esquerra. Quan aquesta carta ja estava escrita, vam sopar i tenir una llarga conversa amb “Boa”, continuació de l’anterior referida a la carta 4. El tema gairebé únic va ser com refer l’esquerra. Apunto tres temes principals en els quals va haver sempre coincidència. 1. Constatar que les esquerres avui no tenen una base teòrica compartida que permeti una anàlisi crítica del capitalisme financer global ni un projecte polític alternatiu. Cal començar recuperant un llenguatge propi que no sigui ni el procedent del dogmatisme estatalista ni el de la socialdemocràcia neoliberal. Per exemple la contradicció CapitalTreball i les respostes alternatives a l’especulació financera i a la precarietat laboral. O la que es dóna en el territori entre l’acumulació de capital i la reproducció social que ha anat lligada a la demolició de l’estat del benestar. 2. La crítica de la democràcia formal que avui més que mai ha donat lloc que els governs siguin “el consell d’admi75
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 76
nistració del gran capital financer”. La democràcia té una dimensió material, les polítiques públiques que garanteixen els drets del conjunt de la població i redueixen les desigualtats. És a dir, els nostres Estats no són avui democràtics (sense estat del benestar no hi ha democràcia). Cal desmitificar l’Estat de dret que no garanteix els drets i legitimar la desobediència civil. La regeneració de la política no tindrà lloc a l’interior de les actuals institucions. Els partits d’esquerres no s’han de deixar tancar dins de les institucions, han de serhi per denunciar-les. Un test que cal passar és la consideració com a ciutadans de ple dret de les poblacions discriminades (immigrants, indígenes). 3. La força política de les esquerres es reconstruirà mitjançant processos de transversalitat no a partir d’un partit actual o d’una coalició de partits. Avui les esquerres socials i culturals són molt més àmplies que la suma dels partits que pretenen representar-les. Cal també recuperar els militants i electors dels partits però en un format, unes pràctiques i unes bases teòriques renovades. I la innovació la generen molt més els col·lectius socials i culturals que no les actuals estructures partidàries, amb les quals cal comptar però no admetre que s’atribueixin el monopoli de la política. Londres-Barcelona. Dos mesos a Londres són molt insuficients, almenys per a qui com jo solament hi havia estat quatre o cinc vegades, la majoria de menys d’una setmana. La Dolors hi havia fet una estada de quatre mesos fa 20 anys. Molts llocs on volíem anar no hem pogut anar-hi i els contactes més interessants es fan quan ja ets a punt de marxar. Però és suficient per deixar portes obertes que facilitin la tornada. En el proper viatge segurament podrem fer en dues setmanes el que no hem pogut fer en dos mesos. En el meu cas (JB) les portes que han quedat obertes són les de LSE Cities (London School of Economics) i les del Development Planning Unit de 76
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 77
UCL (University College London, el centre fundacional de la London University). I en el cas de la Dolors, el Birkbeck Institute for Social Research i en el Goldsmiths College, els Departments d’Antropologia i el de Mitjans i Comunicacions. Crida l’atenció el nombre d’espanyols i catalans i de llatinoamericans que et trobes: professors fixos o visitants, investigadors, estudiants de doctorat o de postgrau, treballadors a la mateixa Universitat o a l’entorn. Quan escric aquestes darreres ratlles de la Carta acabo de fer una conferència a UCL davant d’un públic d’espanyols i llatinoamericans, inclosos força brasilers. El que és segur és que tornarem a Londres!
77
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 78
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 79
II. CARTES DE PROP
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 80
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 81
Carta 1 Als qui heu arribat després
Barcelona, del 29 al 31 de desembre de 2012 Carta dedicada als companys/es de l’Observatori DESC (Drets econòmics, socials i culturals), membres de la generació constructora del futur, que va néixer quan la dictadura agonitzava o havia aparentment desaparegut. Us agraeixo per ser com sou, diferents de nosaltres i també propers. I perquè dieu NO a aquest món que heu heretat i ens doneu una esperança. Les reflexions que segueixen deuen molt a la relació i col·laboració amb vosaltres en els darrers anys. I potser us poden ser d’alguna utilitat. Carta dedicada a Raimon i a Annalisa. Cadascuna de les vostres cançons i la vostra amistat ens transmet força i tendresa. Sense la força no sobreviuríem amb dignitat, sense la tendresa simplement no mereixeríem viure. Alguns títols de Raimon m’han servit de pauta. Gràcies! Un record per l’estimada amiga Anna Alabart, que ha mort fa algunes hores quan començava a escriure aquesta carta. I amb molt afecte per Miquel Caminal. I finalment vull fer constar que les reflexions i propostes que segueixen deuen molt a les converses amb l’amic i company de molts anys Joaquim Sempere.
81
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 82
El títol de la Carta recorda molt un gran poema de Bertolt Brecht, Als nascuts després. Però hi ha una diferència, un matís potser, sense comptar amb la incomparable distància de qualitat literària. Brecht s’adreça, en futur, a “vosaltres, aquells que emergireu de la inundació que ens ha engolit”. La meva Carta s’adreça a la generació que s’enfronta ara i ací al món, al país que els hem deixat. No podem estar satisfets de nosaltres mateixos. Nosaltres també podem demanar “recordeu-nos amb indulgència”. A condició que no la tinguem respecte a nosaltres mateixos. Cal revisar el nostre passat col·lectiu sense triomfalismes, desmuntar el conte de color de rosa de l’accés a la “democràcia”, reconsiderar la submissió a un “Estat de dret” que nega drets bàsics i accentua les desigualtats i l’acceptació d’un sistema econòmic i social que santifica la injustícia, els privilegis i la cobdícia. Permeteu-me que transcrigui ara els darrers versos del poema de Brecht, Als nascuts després Vosaltres, aquells que emergireu de la inundació que ens ha engolit, Recordeu també –en parlar de les nostres febleses– Aquests foscos temps dels que us heu escapat. Perquè hem passat, canviant més sovint de país que de sabates Per la guerra de les classes, desesperats, Quan no hi havia res més que injustícia i cap revolta Sabem, però, que també l’odi contra la baixesa Endureix les faccions i que la ràbia contra la injustícia fa més ronca la veu. Ai!
82
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 83
Volíem preparar el terreny per un món amical, I nosaltres mateixos no vam poder ser amicals. Però vosaltres, quan haurà arribat l’hora Que l’home esdevindrà un ajut de l’home, recordeu-nos amb indulgència. B. Brecht, Històries d’almanac, traducció de Feliu Formosa, 1959.
Justificació Aquesta Carta no és la continuació de les cinc Cartes de lluny que vaig escriure des de Londres els mesos d’octubre i novembre. És probable que a partir de gener faci una nova sèrie titulada Cartes de prop. Aquesta Carta és un intermezzo que pretén proporcionar alguns indicis sobre l’autor, des de quina posició escriu, és a dir els condicionants subjectius, els parti pris no explícits però que sempre estan presents en les anàlisis, les opinions, les previsions i òbviament en les propostes. En els temes polítics i en general en tot el que és matèria de les “ciències socials” la relació de l’objecte i el subjecte és simbiòtica, subjecte i objecte se solapen. Cal saber des de quina posició es parla per a avaluar el discurs. Les reflexions que segueixen són subjectives, en part intuïtives, sovint degudes als intercanvis amb companys/es, principalment a la segona part, més extensa i propositiva, com s’indica en una nota a peu de pàgina.
83
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 84
Primera part. D’on venim, on anem 1. D’un temps, d’un país. Vinc d’un temps en què ens pensàvem que teníem futur. I era cert i fàcil de preveure. La dictadura tenia el temps comptat, el dictador també. Vinc d’un país que manifestava una resistència creixent. També era cert, encara que la nostra militància ens feia sovint sobrevalorar-la. Ens sentíem, perdoneu-nos la immodèstia, protagonistes d’una història que avançava en la direcció desitjada. La resistència i el pas del temps ens va donar relativament la raó, a mitges per ser més exacte. La dictadura va acabar. I es va iniciar la transició democràtica. La resistència havia mitificat la democràcia. La transició no va ser una victòria plena, va ser un pacte desigual, en part tàcit, entre franquistes reformistes, demòcrates sovint sobrevinguts i resistents d’esquerres i nacionalistes. Els partits polítics, inclosos els d’esquerres, es van tancar en les institucions resultants d’aquest pacte. El resultat ens ha portat fins ací. La primera transició va establir un marc de democràcia formal amb limitacions, com l’exclusió del dret a l’autodeterminació de les nacionalitats, la monarquia i els privilegis de l’Església catòlica. I no va incorporar les aspiracions de democràcia avançada o material que eren part fonamental de la resistència social, econòmica i cultural de les classes populars. Era un moment històric d’equilibri de forces entre una societat on predominaven les demandes democràtiques i uns aparells d’Estat en els quals les forces autoritàries tenien capacitat de frustrar el procés. Després del fracassat cop militar, la desfeta política de la dreta i la victòria electoral dels socialistes s’obria la possibilitat d’una segona transició. Però no va ser així. El govern socialista va pactar de facto amb les forces conservadores, i els comunistes, marginats i testimonials en el àmbit estatal, s’autodestruïen. 84
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 85
Ens han arrabassat el temps, hem viscut un present molt imperfecte. La memòria del passat de lluita democràtica va ser eliminada de l’espai públic i ens vam quedar sense expectativa de futur, sense cap mite mobilitzador i sense cap esperança d’aconseguir un món no dominat pel capital. El país, és a dir la ciutadania, es va refugiar en la supervivència, la feina, el salari, l’accés als serveis públics i l’esplai (i alguns en l’especulació i la cobdícia). Uns drets bàsics però precaris en un marc en què la regla fonamental és el benefici privat del capital. I arriba un moment que l’acumulació de capital destrueix el treball, redueix dràsticament els ingressos de la majoria i els serveis públics cauen a mínims amb l’empobriment de la reproducció social dels sectors populars i mitjans. La nostra generació us ha deixat un futur d’esperances dubtoses i d’alternatives confoses i un país perplex, mancat de projectes polítics forts que estructurin una força social de resistència i de canvi. I en aquest context emergeix l’independentisme. Una aspiració profunda en uns casos, instrumental en altres, que ha generat un moviment social extraordinari que integra tota mena de reivindicacions i proposa una alternativa política. Realista o màgica? Potser ambdues coses. 2. Qui perd els orígens perd identitat. Les esquerres polítiques van optar per l’amnèsia, van oblidar la crítica intel·lectual al capitalisme, el contingut de classe de les polítiques, l’articulació de la lluita social amb la presència institucional. Han oblidat els seus orígens d’instrument polític dels treballadors per transformar el sistema capitalista. I han menyspreat els mites mobilitzadors i l’esperança que un altre món és possible. El “Jo vinc d’un silenci” fa referència, al meu parer, als orígens i a la identitat de classe. Les esquerres polítiques (els partits amb suport electoral) s’han deixat engabiar a les institucions i aquestes són sempre profundament conservadores. Han perdut la identitat pròpia de les esquer85
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 86
res. Solament si reben forts estímuls des de l’exterior poden assumir reformes estructurals en benefici dels treballadors. Les esquerres polítiques, especialment els socialistes, recloses a les institucions, van mitificar l’Estat de Dret, la Constitució, la democràcia formal. Van assumir com a únic sistema possible l’economia de mercat i es van creure la capacitat autoreguladora del capitalisme i la possibilitat del desenvolupament indefinit de l’estat del benestar. Van confiar en la possibilitat de redistribuir regularment una part de l’excedent (els beneficis capitalistes) quan la lògica del capital global a partir dels anys 80 era reduir la massa salarial i l’estat del benestar. El sistema polític, governi qui governi, ha promogut el “consens passiu” i considera el conflicte col·lectiu com una patologia social. La qual cosa ha facilitat la involució cap a formes repressives antidemocràtiques sobre diversos grups socials: immigrants, joves, pobres i exclosos. Més recentment han sofert repressió o abandó els manifestants, els desnonats, els aturats, els treballadors estafats per la crisi, els sectors populars enganyats pels bancs, etc. L’Estat espanyol actual és un Estat fonamentalment repressiu, disposat a practicar la “violència institucional” contra les oposicions diverses, socials i nacionals, que serveix incondicionalment al gran capital integrat en el sistema global i que està ocupat per una casta político-burocràtica corrupta integrada en els grups econòmics més potents. Les esquerres polítiques ja no són els fantasmes que recorren Europa, ni Espanya, com deia el Manifest Comunista. Els socialistes, el partit hegemònic de l’esquerra (?) dels darrers 30 anys són fantasmes immòbils, que no fan por a ningú i que no ofereixen cap futur esperançador. Alguns poden ser receptius a estímuls exteriors, com ICV-EUiA, malgrat el seu “institucionalisme”. Altres estan en procés de constituir-se en força política nacional, com la CUP i veurem 86
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 87
si poden oferir un projecte polític que incorpori un conjunt de sectors socials i generacionals. Potser alguns sectors del socialisme es replantejaran recuperar els seus orígens, però és dubtós que esdevinguin una força significativa. Les forces polítiques citades poden formar part d’un moviment que ofereixi un futur, però caldrà que facin un doble esforç: contribuir a reconstruir un pensament i un projecte alternatius i arrelar-se en les mobilitzacions socials sense pretendre monopolitzar-ne la representació política. Hi ha un divorci entre les esquerres polítiques i les classes treballadores o populars. Una part d’aquestes classes poden votar als partits actuals com mal menor però s’ha trencat el cordó umbilical, cultural, que va existir al final del franquisme i inicis de la democràcia. El retorn als orígens i la recuperació de la identitat és un llarg camí que es troba més fora que dintre de les institucions. Avui les esquerres són més socials i culturals que institucionals. Els nous lideratges difícilment sorgiran de les institucions polítiques. No hi haurà un canvi polític, social i nacional sense un procés conflictiu que superi els actuals marcs legals. Els partits actuals tenen por o no estan preparats per assumir aquest procés, practicar la desobediència civil i fer actes de força que expressin una legitimitat no reconeguda per les lleis. Hi ha un “dret a la il·legalitat” quan es defensa una causa considerada socialment legítima, que s’inspira en uns valors morals admesos per la majoria i reconeguts per les declaracions de drets humans i els principis generals de les constitucions democràtiques. Per fer legal el que és legítim cal assumir sovint formes d’acció directa que no accepta el “dret positiu”, com són ara la resistència al desnonament, l’ocupació de l’espai públic real i virtual que no pot ser monopoli de l’Estat i dels grans grups econòmics, el boicot als bancs especuladors, el no reconeixement de les institucions corruptes o de comportaments arbitraris, etc. 87
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 88
És hora de confrontar-se, sense acceptar els límits legals il·legítims, a les pràctiques polítiques no democràtiques, que atorguen privilegis als poderosos (indults, fuga de capitals, fiscalitat desigual, etc.) i que penalitzen els sectors populars, víctimes de l’economia especulativa i de la reducció de l’estat del benestar. L’acció directa i la desobediència civil, amb suport social i cultural, formen part genèticament de les esquerres. Tancar-se a les institucions és contrari al que han de ser les esquerres, a les quals correspon promoure un moviment de transformació del sistema polític i econòmic. Els partits institucionals d’esquerres actualment no són forces que lluiten per promoure els canvis que exigeix aquest món i aquest país en crisi. I en el cas dels socialistes el fet és que ni han tingut ni tenen capacitat de govern per generalitzar i legalitzar els canvis necessaris promoguts per la mobilització social (reforma laboral, fiscalitat, control bancari, desnonaments, etc). Al contrari, quan governaven han fet la política de la dreta més conservadora i sense pietat. 3. Diguem No. El “no” de la cançó de fa 50 anys va ser assumit o interpretat per la ciutadania amb anhel de llibertat com un “no” a la dictadura, a l’explotació social, a la repressió política i cultural. Avui el context és diferent però hi ha motius suficients per tornar a dir “no” al nostre entorn polític, econòmic i cultural. La crisi actual és reveladora de la perversitat del capitalisme salvatge i de la complicitat del sistema polític. No són suficients les reivindicacions sindicals ni la crítica als governs. Cal dir “no” al règim actual i obrir un nou procés constituent. A Espanya i a Catalunya vivim una crisi d’Estat. Poc a poc s’han anat descobrint les lacres dels diferents aparells com la Judicatura, el Banc d’Espanya, el Tribunal de Comptes que mira cap un altre costat per no denunciar les malversacions de les administracions públiques, el Tribunal Consti88
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 89
tucional que actua per consignes polítiques i no atura la proliferació de decrets-llei inconstitucionals, el Consell del Poder Judicial i el Tribunal Suprem, que van utilitzar el cas Garzón per legitimar el franquisme. Els exministres que deixen el càrrec públic per passar al sector privat i els ministres procedents dels sectors econòmics per garantir que rebran després informació privilegiada, contractes i subvencions, com ha succeït a la banca. La corrupció, o les nombroses corrupteles i privilegis, que es donen en la majoria dels partits polítics i que, per altra part, han creat un sistema destinat a reproduir-se mitjançant la legislació electoral, la negació dels sistemes participatius com els referèndums i la iniciativa legislativa i l’ús il·legítim dels mitjans de comunicació públics i privats. Els privilegis atorgats a l’Església catòlica i la progressiva entrega de l’educació per part dels governs a l’escola religiosa. La venda de les empreses i dels serveis públics al sector privat on es col·loquen membres de l’elit política. Fins i tot la privatització de la sanitat com una nova oportunitat de negoci per als grups que no poden per ara aprofitar-se del boom immobiliari. La monarquia, fins fa poc oferia una imatge virginal, ben lluny de la realitat, però ara ha començat a ser visible la seva col·lusió amb grups econòmics i s’ha començat a conèixer la seva participació en pràctiques il·legals per enriquir-se. En síntesi, en trobem en una crisi de sistema. Una justícia il·legítima, una informació manipulada pels poders polítics i econòmics, una complicitat orgànica de l’Estat amb l’economia financera especulativa han generat atur i empobriment dels sectors populars i també mitjans, el descrèdit del conjunt de l’Estat i una progressiva deriva autoritària, així com la creació d’un ambient sociocultural que es mou entre la anomia i la desesperació individuals i la revolta social sense projecte polític. Ens trobem davant d’un capitalisme més pervers i més improductiu que l’industrial. La regeneració 89
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 90
democràtica també implica una alternativa econòmica i cultural al capitalisme actual. La resposta política a Catalunya no es pot reduir a la consulta i a la independència i deixar que sindicats i organitzacions socials practiquin la resistència al marge del projecte polític. Cal mantenir, òbviament, l’exigència de consulta, del dret a decidir o autodeterminació, inclosa la independència o un encaix confederal. No és admissible un nacionalisme com és avui l’espanyol que pretén imposar-se per la força i que practica greuges polítics, econòmics i culturals a Catalunya. Però aquesta exigència suposa enfrontar-se amb el govern d’Espanya i per això cal trobar comprensió en la societat espanyola i, sobretot, objectius polítics compartits. Acabar amb l’actual règim polític espanyol pot ser avui un objectiu comú a les esquerres catalanes i espanyoles. Avui a Espanya no hi ha un Estat de Dret, la Constitució és traïda sistemàticament pel govern espanyol i està superada per la realitat social i política actuals. Les polítiques públiques dominants desfiguren la democràcia, hi ha un procés de demolició del precari estat del benestar i a la vegada aquestes polítiques són còmplices de les dinàmiques econòmiques que ens han portat fins ací. El sistema bancari rep els recursos públics en forma d’enormes subvencions i també es beneficia de la privatització, de dret o de fet, dels serveis de naturalesa pública, en condicions de rendibilitat garantida. L’altra cara d’aquesta deriva és la tendència a criminalitzar la resistència social, a multiplicar els controls i la repressió sobre col·lectius com immigrants o joves (no hem d’oblidar les “normes de civisme” pactades per socialistes i convergents) i a multiplicar les figures delictives i la gravetat de les sancions. Vincular el dret a decidir a Catalunya amb la crisi i l’alternativa al règim polític espanyol i l’autogovern de Catalunya amb una regeneració democràtica amb forts elements d’anticapitalisme suposa construir un bloc d’esquerres a Cata90
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 91
lunya que estableixi ponts de diàleg i de col·laboració amb les esquerres dels altres pobles d’Espanya. I per construir aquest bloc amb vocació hegemònica o alternativa proposem més endavant iniciar un procés constituent.
Segona part. A la recerca de l’esquerra 1. Les esquerres, les hem conegut sempre igual? La cançó de Raimon, amb independència de si es va inspirar en algun personatge real, era també un perfil i un homenatge al conjunt de resistents contra la dictadura, als militants de la lluita clandestina presents en els barris i les fàbriques, en les universitats i en els sectors professionals i culturals. I especialment als militants i dirigents que havien de viure en una estricta clandestinitat. Una part important d’aquests resistents estaven vinculats al PSUC però també hi havia militants d’altres organitzacions d’esquerres i nacionalistes. El PSUC però era “el partit”, la referència principal. En una entrevista recent, però d’abans de l’11 de setembre, el president Pujol ho reconeixia i trobava a faltar un partit o moviment que donés a la vegada direcció, coherència i capacitat de mobilització d’un ampli ventall de sectors socials al catalanisme, com va fer el PSUC en la lluita democràtica contra la dictadura. Artur Mas i CiU han intentat convertir-se en la referència del moviment que es va expressar l’11-S, però el lideratge no s’improvisa i el moviment pel dret a decidir integra amplis sectors populars crítics amb les polítiques socioeconòmiques convergents. L’emancipació nacional no es pot desenvolupar sense una forta presència en la seva orientació política i mobilització social de les esquerres, com va succeir amb la lluita democràtica. Però, on són les esquerres? El PSUC no és el que era, i encara que hi hagi hereus legítims, són una altra cosa. No tenen 91
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 92
l’arrelament que tenia el PSUC en els sectors populars i en el moviment obrer. I tampoc la capacitat hegemònica cultural ni el lideratge polític que va tenir “el partit” als anys 70. El PSC és un partit electoralista i institucional, amb una certa sensibilitat social però profundament conservador. El seu destí manifest sembla que serà el PSOE. ERC és una força potencial però que encara dubta entre acompanyar el catalanisme conservador o les esquerres. La seva capacitat de lideratge ara per ara és un misteri i la seva orientació futura encara més. Què ha passat a les esquerres polítiques que estan gairebé desaparegudes quan hi ha unes grans mobilitzacions socials i nacionals i ni les lideren ni en són la seva representació política? No són el que haurien de ser, no estan on haurien d’estar, no fan el que haurien de fer i no diuen el que haurien de dir. Com ha estat possible? La resposta és simple i dolorosa. Les esquerres institucionals no tenen projecte de futur i, per tant, estan perplexes en una època de canvi, de crisi i d’oportunitats. La base teòrica i crítica és feble, dispersa i sovint utilitza els mateixos criteris, conceptes i indicadors que els conservadors. No tenen un fort arrelament al teixit social excepte electoral o clientelar, és a dir no estan presents com a avantguardes en les lluites, especialment el món socialista. Els partits o col·lectius més clarament d’esquerres sovint tenen un discurs ideològic doctrinari que frena el seu desenvolupament, o bé excessivament “correcte” degut al fet d’estar engabiats a les institucions. Les mobilitzacions socials i culturals s’han generat a partir de grups de base gairebé sempre desconnectats del sistema de partits, cosa que dificulta la construcció d’un pensament i d’una estratègia i també la continuïtat de l’acció col·lectiva. Però seria injust i erroni fer-ne responsables principals als dirigents i quadres del partits actuals. Les responsabilitats vénen de lluny, dels anys 80 probablement. I no es pot generalitzar: el cas del PSOE / PSC és molt diferent del de PCE92
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 93
IU / ICV-EUiA. La deriva socialista és fàcil d’entendre. No és un partit forjat en la lluita antifranquista (excepte una ínfima minoria), es pot dir que és un partit construït des del poder. Mai no ha estat un partit de base militant i amb vocació transformadora. ¿Se li pot reprotxar que no sigui el que mai ha pretès ser? Certament els seus documents i els seus dirigents es proclamen d’esquerres i suposo que molts dels seus militants i votants ho són. Però el partit no ho és, ni en teoria ni a la pràctica, ni en el govern ni en l’oposició. El PSOE en el poder va caure en el miratge del diner fàcil a finals dels 80, com després el “nou laborisme” (Blair). Tot mercaderia, negocis fàcils i especulació monetària. La qual cosa generava un excedent que, en una petita part, arribava a les arques públiques i permetia fer obres públiques i finançar un inici d’estat del benestar. Es va crear un ambient marcat per la cobdícia i es va facilitar la corrupció pública i privada. Actualment viu una profunda crisi que possiblement suposarà a Catalunya ruptures i creació de col·lectius més allunyats del PSOE i més propers a les esquerres socials i culturals presents en les actuals mobilitzacions. Però seran grups més simbòlics i testimonials mitjançant “personatges” que no pas amb pes quantitatiu en el moviment de la societat catalana. El PSC actual, residual, mantindrà una base electoral /clientelar i serà una delegació del PSOE encara que de tant en tant pretengui distingir-se fins a caure en el ridícul i el descrèdit (com l’anunci de l’abstenció sistemàtica a tot el que es refereix al dret a decidir). En el PSC i PSOE hi ha gent d’esquerres, però no són partits d’esquerres. Del PSUC a ICV-EUiA. Les nostres coresponsabilitats. L’anàlisi crítica de l’evolució del PSUC i que ha donat lloc a ICV-EUiA ha de ser també d’entrada autocrítica. Jo era membre de la direcció del PSUC quan es va desfermar una confrontació fratricida que va esdevenir un suïcidi, involuntari. Es tractava d’un partit que des dels anys 50 era a la ve93
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 94
gada la referència, l’instrument i l’esperança de les classes treballadores i dels sectors progressistes de la societat catalana. Amb independència que els socialistes traguessin més vots, però no molts més, a les eleccions dels primers anys de democràcia formal. Avui possiblement un partit com el PSUC hauria ja fet il sorpasso electoral al PSOE-PSC. Però no té interès especular sobre “lo que pudo haber sido y no fue” com diu el bolero. La meva generació política, la nascuda majoritàriament després de la guerra, que es va incorporar o col·laborar amb el PSUC a partir de mitjan anys 50 i va assumir càrrecs de responsabilitat els anys 60 i 70, avui segurament té nostàlgia de futur i enyora el PSUC d’aquells anys. És possible que en el curs dels anys 80 el PSUC hagués entrat en crisi igualment, per les pressions combinades del bloc soviètic i la seva demolició posterior, del bloc occidental que volia un conservadorisme més o menys presentable i una socialdemocràcia domesticada i del bipartidisme espanyol interessat a aïllar i afeblir al màxim al PCE-PSUC, a qui no perdonaven haver estat l’eix del antifranquisme. Massa fort per no fer por a conservadors, socialistes i poders econòmics. I no prou fort per hegemonitzar un bloc d’esquerres alternatiu. La nostra societat havia canviat i en la mateixa dècada les noves llibertats es van combinar amb polítiques públiques pròpies d’un incipient estat del benestar, la recuperació del llocs de treball i l’augment de la capacitat de consum, al mateix temps que es reduïa la classe obrera industrial. Tampoc no cal menystenir que la majoria de la societat no havia combatut el franquisme directament i per tant no es podia identificar fàcilment amb el PCE ni amb el PSUC, potser també per mala consciència. Però tot plegat no justifica la crisi del PSUC que va esclatar entre 1980 i 1981. Nosaltres ens avançàrem als factors estructurals i externs o no els vam saber preveure i analitzar-los i resistir-los conjuntament. Cadascú 94
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 95
(les diferents sensibilitats, tendències o corrents) va mirar solament una part de la realitat i va buscar una via pròpia, enfrontada a la dels altres. Com a mínim se’ns ha de reconèixer que la majoria dels principals protagonistes de la crisi han (hem) renunciat des de fa molts anys a exercir de dirigents polítics. El PSUC primer es va fragmentar, després els successors van anar incorporant altres col·lectius (nacionalistes, ecologistes, esquerrans, etc), amb un èxit molt relatiu. I finalment han constituït una coalició de nom estrambòtic i confusionari, ICV-EUiA, amb finalitats únicament electorals. No podem culpar els continuadors del PSUC de les limitacions actuals de la nova força política hereva. Van rebre una herència ruïnosa: el 1982 el PSUC que havia obtingut gairebé el 20% dels vots a les eleccions municipals (1979) i autonòmiques (1980) va caure al 4%. Prèviament havia perdut més de la meitat del militants i posteriorment va donar lloc a tres partits. Però sí que podem qüestionar el fet que el procés, meritori però molt insuficient, de reconstrucció hagi consistit en una coalició electoral i que aquesta activitat sigui la forma principal, en molts casos única, de fer activitat política, la qual cosa els ha allunyat de l’esquerra social i cultural “extramurs” de l’escenari polític formal. El cas és que el PSUC era l’únic gran partit que hauria pogut ser la base principal (no única) d’una esquerra alternativa amb vocació hegemònica o almenys molt influent. Però els seus successors han cultivat amb un èxit discret les eleccions i la presència a les institucions. No han ofert un mite mobilitzador com històricament han fet els moviments alliberadors i transformadors com llibertat, independència, revolució, socialisme, igualtat, república, etc. El concepte innovador ha estat “ecosocialisme”, que em recorda el de “federalisme”: un concepte interessant i probablement amb futur però ara per ara més de seminari intel·lectual que no de projecte polític. En el debat polític actual no s’entén gaire i no 95
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 96
em sembla que remogui sentiments forts ni mobilitzacions socials extenses. Almenys fins ara. Ni la coalició ni el partit principal no han construït una base teòrica crítica, ni una estratègia que integrés altres forces en la mateixa direcció. No han format quadres que s’arrelessin en el teixit social i esdevinguessin referències dels moviments sindicals, territorials, culturals, educatius, etc. Em temo que no s’ha generat un partit de militants, forjats en els conflictes i amb discurs propi. En el desert intel·lectual de l’escenari polític i enfront d’un socialisme mut, sense idees i sense projectes, calia oferir un relat, amb passat i amb futur. En aquest darrers anys, marcats per la crisi econòmica i política i pel gran malestar social, calia haver tingut l’audàcia de les propostes i no anar a remolc de les iniciatives sindicals o nacionalistes. S’ha prioritzat augmentar una mica el nombre d’electes, gairebé amb les mateixes persones i els mateixos discursos. Reconec l’esforç renovador d’alguns líders d’ICV, com Herrera o Coscubiela, però no és suficient, ni molt menys. No enyoro el PSUC d’abans, dels anys 70. Però sí un partit o un moviment que amb propostes, accions i estils diferents compleixi una funció equivalent. La història no fa marxa enrere. Cal un pensament jove, audaç i fresc. Una nova forma d’organització política que esdevingui una representació i orientació que respongui a la demanda social popular. 5. Al vent.1 Ja és hora del canvi del règim polític d’Espanya i del de Catalunya. I del relleu de les elits polítiques. No es tracta necessàriament d’un relleu generacional sinó de molts polítics que han conegut la política solament en el àmbit institucional. O com a mínim complementar-los des de la “societat política”, és a dir un conjunt d’actors o sectors de la 1. En aquest punt, el més extens, he tingut molt en compte les converses i els escrits dels companys/es de DESC, de Sin Permiso i com ja he citat a l’inici de l’amic Joaquim Sempere.
96
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 97
“societat civil” que es mobilitzen alhora i per objectius coincidents o interdependents. Cal que la veu del carrer s’expressi de forma continuada i organitzada. Una veu fresca, un llenguatge nou, sense por i amb ambició. Per renovar la política, o “reinventar-la” com escriu Rossana Rossanda, cal renovar la majoria dels protagonistes i també el llenguatge. No es canvia el món, la política i l’economia si no es canvien els conceptes. El vent de la renovació es va expressar l’11 de setembre i 14 de novembre passats i abans el 15-M. Cal escoltar la veu del carrer, més interessant i innovadora que la de “las Cortes” o del Parlament actuals, encara que hagi de passar en un moment propici per la legitimació del sufragi universal, via consulta popular o mitjançant les assemblees electes (el futur Parlament potser). Una reflexió crítica i prepositiva que reculli i sintetitzi les demandes, les aspiracions i les propostes de la “societat política” requereix unes bases compartides per interpretar la realitat, un cert nivell d’acord o d’acceptació mútua dels objectius polítics que es volen assolir i un procés que faci possible la participació de tots els actors per elaborar conjuntament els continguts d’un procés constituent. A continuació proposem un conjunt de propostes relatives als temes que hem exposat. És solament un exercici destinat a estimular la reflexió i el debat, no pretén ser de cap manera una proposta tancada, ans el contrari. Com es veurà és molt incompleta i esquemàtica.
97
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 98
Reflexions sobre el món actual i la perplexitat de les esquerres polítiques i institucionals A. De la perplexitat a la incertesa i d’aquesta a la submissió al pensament i a la política dels conservadors. Per una redefinició i concreció dels drets ciutadans. La crisi ha revelat, o confirmat per a molts, la indigència de l’esquerra institucional majoritària, el PSOE principalment, amb el suport dels parlamentaris del PSC. Han tolerat i fins i tot han facilitat l’augment de les desigualtats, una falta absolutament inexcusable per a una esquerra, per moderada que sigui. S’han sotmès al poder financer, desregulant i no controlant el seu funcionament especulatiu i fraudulent. Han promogut, seguint la mateixa política del PP, el creixement artificiós vinculat a l’especulació urbana i al boom immobiliari. A l’hora de la crisi han tolerat fins a un extrem difícil d’entendre que es practiqués una onada de desnonaments brutals, en contradicció amb la legislació europea, els principis de la Constitució espanyola, la protecció dels drets humans i el sentit comú. Com es pot entendre que famílies sense recursos hagin de quedar sense sostre i endeutats per tota la vida degut que el desnonament no anul·la el deute malgrat haver pagat una part del crèdit i entregat l’habitatge? Un criteri inicial per renovar la política d’esquerres és analitzar la pràctica pel PSOE... i fer el contrari. I a partir d’aquest punt cal definir objectius clars i rotunds en relació a les desigualtats i els privilegis, la banca, l’ocupació, l’habitatge, la regeneració democràtica, etc. Un bon punt de partida és la redefinició dels drets ciutadans, incloent-hi els drets socials i culturals, sobre la base de tres criteris: a) els drets han de ser reals, és a dir exercibles i comprometent a les polítiques públiques; b) els drets són un bloc integral, s’han de tenir tots, si en falta algun els altres es devaluen; c) si no es 98
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 99
compleixen es legítima la desobediència civil i l’acció directa per forçar el seu compliment.2 B. Recuperar un llenguatge propi per l’esquerra No es canvia el món, la política o el país si no es canvia el llenguatge del poder. Una gran part de les esquerres institucionals, de les ciències socials suposadament “neutres” o fins i tot d’orientació progressista i dels mitjans de comunicació han produït, acceptat i difós el llenguatge del poder i han contribuït a “naturalitzar” els principis i conceptes propis del neoliberalisme, amb l’ajut de corrents intel·lectuals vinculats al postmodernisme. Es tracta de conceptes que són funcionals al poder i que serveixen per tapar els que són més reveladors de les contradiccions dels sistemes polítics i econòmics específics de l’actual capitalisme. Exposem-ne algun exemple. La cohesió social, un concepte difícilment mesurable, confós i d’aparença ben intencionada serveix per no fer referència a la igualtat, o per no mesurar la desigualtat. I també contribueix a fer desaparèixer les classes socials com a realitat empírica i devaluar el concepte com si fos exclusiu del marxisme, condemnat en nom del liberalisme. La competitivitat, d’ús propi de les empreses i de la lògica patronal, s’aplica ara a tort i a dret fins i tot als països i a les ciutats, la qual cosa és totalment absurda com han demostrat economistes i geògrafs. Però serveix com arma contra el treball, per vincular la productivitat a la 2. No desenvolupem els drets que corresponen a la nostra època. L’Observatori DESC ja ho ha fet pels drets econòmics, socials i culturals amb l’Institut de Drets Humans de Catalunya. L’autor d’aquest text també en diverses publicacions al llarg dels darrers deu anys, des de La ciudad conquistada (Alianza Editorial, 2003) i Los derechos ciudadanos (Fundación Altenativas, 2004) fins a L’esquerra erràtica a la recerca de la ciutat perduda (en el llibre col·lectiu L’esquerra, un instint bàsic, Pagès editors, 2009) i la tesi doctoral, Revolució urbana i drets ciutadans (que publica Alianza editorial el 2013).
99
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 100
reducció dels salaris i dels treballadors, per augmentar els ritmes i els horaris de treball i per desqualificar el valor del treball i la qualitat de vida dels empleats. La competitivitat “global” aplicada als territoris legitima les actuacions especulatives que suprimeixen activitats productives i generen exclusió social. Els mercats: es fa servir com la paraula màgica que permet obviar el comportament del capitalisme financer global que converteix economia i societat en mercaderia. És una concepte abstracte, sense realitat material visible, que també invisibilitza els ciutadans víctimes de l’economia especulativa. Es valoren els beneficis de les empreses i es vinculen a l’orgull nacional malgrat que el capital avui no és nacional. Les reclamacions d’Espanya a Argentina i Bolívia –que han nacionalitzat empreses que controlaven recursos bàsics i no invertien o feien pagar preus abusius als ciutadans del país– es podrien definir com “Exigimos que nos devuelvan lo que es suyo”. Les administracions públiques promouen obres públiques i projectes urbans en nom de l’“interès general” però sovint es tracta d’actuacions ostentoses, malversadores de diners públics i de rendibilitat negativa (autopistes, AVEs, aeroports, grans projectes urbans semiabandonats, etc.) que serveixen per generar grans beneficis a les empreses contractades o concessionàries. I quan es tracta d’operacions que milloren la qualitat de certes zones de les ciutats o del territori, i que per tant són o semblen realment d’interès de la majoria o fins i tot dels sectors populars, al final no ho són del tot. Gairebé mai no es tenen en compte, o es dissimulen, que les millors actuacions tenen efectes perversos provocats pels mercats: es generen processos d’exclusió social i de negocis particulars. Les autoritats assumeixen el concepte d’exclusió com una fatalitat que afecta alguns col·lectius socials, quan en realitat es tracta de l’exèrcit de reserva de mà d’obra, al qual es pretén segregar de la classe treballadora. Com succeeix amb els 100
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 101
immigrants, que en realitat no són immigrants (ho eren en arribar, no ara quan són residents), són treballadors i ciutadans a qui es nega una part important dels drets que els correspon. Un altre concepte molt usual i menys neutre del que sembla és la governabilitat i s’hi pot afegir una altra paraula més horrible, la governança. Dos mots perfectament prescindibles, és més clar parlar de governs i de la relació entre ells i amb la ciutadania. Però serveixen per convertir els governs en una abstracció i el conflicte en una patologia social ja que expressa una protesta sense interlocutor i per tant sense objecte, la qual cosa fa que es consideri un atemptat a l’ordre. Vinculat a aquests conceptes que acabem de citar trobem la seguretat. Els poders polítics i mediàtics han aconseguit crear una psicosi col·lectiva en uns països i ciutats que són les zones més segures de la història de la humanitat (si ens referim a agressions a les persones, a catàstrofes naturals o a epidèmies mortals). Aquesta por davant dels possibles atemptats a persones o béns en realitat serveix per multiplicar els controls sobre la societat, a criminalitzar els col·lectius que interessa mantenir exclosos (immigrats) o vigilats (joves) i a dissimular que les causes de les inseguretats són altres: atur, pensions, habitatge, crèdits, accés a la sanitat o a l’educació en bones condicions... i també soledat, insolidaritat, incerteses sobre el futur, pèrdua de referències en l’entorn, etc. I un altre conflicte confusionari és el de classe política. Un concepte interessat que convé molt al poder econòmic i als mitjans de comunicació. El poder econòmic utilitza la classe política dominant però la menysprea al mateix temps que la té sotmesa. Ja li va bé que no tingui prestigi. Els mitjans de comunicació inclouen dins la “classe política” els opositors reals, els crítics i els qui podrien representar una alternativa, tot contaminant-los injustament del desprestigi general. En tot cas, més que classe política es tracta d’una oligarquia que 101
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 102
reuneix el poder polític i l’econòmic com es manifesta en multitud d’actes socials i encara més en les reunions, públiques i privades entre governants i els directius dels bancs i de les principals empreses. C. Elogi del conflicte i denúncia del consens passiu Les polítiques neoliberals i l’hegemonia del capital financer han accentuat la fragmentació de les classes treballadores que continuen representant la majoria de la població activa. També el consum de masses i l’accés a la propietat de l’habitatge i al cotxe han enfosquit la visibilitat de les classes socials i han generat una falsa consciència en els ciutadans de ser clients i propietaris més que subjectes de drets i obligacions altament socialitzats. S’ha proclamat, amb la complicitat de les ciències socials i dels mitjans de comunicació, que estem en el moment històric de triomf de l’individu i es multipliquen les recerques i les campanyes publicitàries que fan de l’“individu” aïllat el protagonista de la història, d’una història sense futur, immòbil, que canvia solament per reproduir-se. Cal dir que una certa intel·lectualitat justament crítica amb els totalitarismes ha derivat cap aquesta exaltació de l’individu. Però mai no hem estat tan socialitzats, mai la dependència dels béns i els serveis comuns ha estat tan forta: l’aigua, l’energia, la sanitat, l’educació, els transports, la protecció social, la seguretat, el treball (entre el 80 i el 90% de la població cobra un salari o una pensió), la comunicació, la propietat de l’habitatge en les zones urbanes, etc. L’exaltació de l’individu és però molt funcional al sistema de poder polític i econòmic. Justifica les privatitzacions dels béns comuns i dels serveis públics que són una font d’importants beneficis privats i de corrupcions públiques. Atomitza la ciutadania i la condiciona per acceptar el consens passiu respecte a les decisions del poder i als missatges dels mitjans de comunicació. Sobretot es justifica la consideració del con102
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 103
flicte com a patologia social. Les mesures repressives que s’han accentuat recentment contra les vagues i les manifestacions es presenten com a “defensa dels drets dels ciutadans”. És de gran importància legitimar el conflicte i evitar la seva asimetria, és a dir, que sigui únicament una acció “expressiva”,3 sense definir un objectiu i un antagonista i interlocutor, sense generar organització i per tant continuïtat, sense una vocació transformadora que qüestioni elements estructurals del sistema polític i econòmic (com exposaré breument més endavant). Els moviments sociopolítics es basen en la continuïtat i en la relació permanent entre organització i espontaneïtat, entre nuclis estables i actors infinits. Apuntem algunes condicions que al nostre parer són importants en aquest moment. El discurs, és a dir, les raons, els objectius, la perspectiva històrica, l’acumulació d’experiències, els mites mobilitzadors, les esperances. L’independentisme el té, el moviment obrer també, i la lluita dels barris populars o dels diferents sectors professionals i culturals, o dels joves, etc. Però cal renovar-los i integrar-los en conceptes, objectius i projectes comuns. Els moviments citats coincideixen amb altres i actualment es més viable que tots plegats trobin elements comuns. És fonamental la coordinació, l’agregació de demandes, els objectius comuns. Els moviments reivindiquen drets i aquests són inseparables. No tenir un habitatge digne i integrat en el teixit físic i social et condiciona l’accés a la salut, a l’educació, a la feina, etc. El mateix si estàs a l’atur, o sense papers, o molt mal comunicat. Actualment es mobilitzen sectors socials i professionals diferents, des dels desnonats als metges, des dels treballadors afectats per EROs als estudiants, etc. Cal concretar demandes agregadores i objectius politicoeconòmics compartits. 3. Pizzorno va establir una tipologia interessant de moviments socials: els expressius, els instrumentals i els transformadors.
103
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 104
És important trobar receptivitat i suport en alguns aparells de l’Estat, mitjans de comunicació, organismes internacionals. En el cas dels desnonaments alguns mitjans de comunicació, sectors de la judicatura i de la Unió Europea han donat suport o s’han escandalitzat de com el Govern ha estat còmplice passiu de com s’han produït molts desnonaments. Quelcom de semblant pot produir-se en relació a la privatització de la sanitat, la situació de les desenes de milers de famílies que no tenen cap ingrés o l’atur de més de la meitat de la població jove activa. Les tendències repressives del govern espanyol han de tenir resposta no solament al carrer, també mitjançant la denúncia i la pressió sobre la judicatura, els col·legis d’advocats, els sindicats de policies, etc. I no oblidem la repressió exercida pel govern català, especialment quan Felip Puig era conseller d’Interior. Els moviments, però, han de controlar els seus actes públics, manifestacions, assemblees, ocupacions, etc. per evitar l’actuació d’elements provocadors. Organitzar un servei d’ordre potent em sembla una necessitat ineludible. El moviment obrer sempre ho ha tingut present. Com a criteri general em sembla convenient vincular els conflictes i moviments reivindicatius, siguin sobre el dret a decidir o la situació socioeconòmica, amb un programa de regeneració democràtica i d’alternativa a l’actual règim polític responsable de la crisi, del cost altíssim que paguen les classes treballadores i del maltractament que rep Catalunya. D. Moralitzar l’economia Tot és mercaderia, el treball i els treballadors, als qui s’aplica la lògica del kleenex, es fan servir per acumular capital i quan es redueix el negoci se’ls llença, començant pels més febles (els “immigrants” són els primers de la fila). Els serveis públics es privatitzen i segurament no tardaran les pensions, com ja fa temps ha començat. I tot val, el que importa és que 104
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 105
generi beneficis monetaris. Hem destruït gran part del capital productiu i del capital social i a canvi hem viscut uns anys de creixement fictici basat en una economia especulativa amb la complicitat complaent del poder polític. Com explica molt bé Yanis Vaoufakis (El Minotaure Global) els socialistes han compartit aquesta responsabilitat amb els conservadors neoliberals (Thatcher, Reagan, Bush, Aznar, Sarkozy, Berlusconi) i han renunciat a l’herència moral que van representar Brandt, Kreisky, Palme, Wilson, Pertini. La socialdemocràcia clàssica va desenvolupar l’estat del benestar, va considerar sempre que calia reduir les desigualtats i garantir els llocs de treball a tothom i limitar l’acumulació privada de capital, va crear instruments de control de l’economia capitalista, en especial del sistema bancari i un important sector econòmic públic o parapúblic. El socialisme europeu de les darreres dècades, i en especial l’espanyol, ha fet tot el contrari. Va declarar que renunciava al “marxisme”, però no van dir que també renunciava a la moral, fins i tot a l’ètica pròpia del capitalisme. Cal denunciar la immoralitat de l’economia capitalista actual. Les insuportables taxes d’atur, els desnonaments massius, el comportament dels bancs, els negocis especulatius, la conversió dels béns i serveis comuns en activitats lucratives i per tant excloents, tot plegat és profundament immoral, sigui des d’una perspectiva socialista o democràtica, capitalista clàssica (és a dir liberal) o cristiana. El resultat és una crisi econòmica i política que ha estat destructora de l’economia productiva i de l’estat del benestar, que ha devaluat la democràcia i ha provocat un descrèdit de la política institucional i que ha empobrit fins a límits inimaginables fa pocs anys la majoria de la ciutadania. Un cas especialment immoral és la perversió del “deute dels Estats” que han donat lloc a les retallades públiques i han generat la descapitalització de l’economia privada. L’endeutament principal corresponia a bancs i als actors econò105
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 106
mics privats, solament menys del 30% corresponia a ciutadans-consumidors. El deute públic espanyol era inferior al de la majoria d’Estats europeus. Degut a la crisi i per evitar la caiguda del sistema bancari, l’Estat es va endeutar per transferir diners als bancs especuladors.4 Resultat, les retallades a costa del conjunt dels ciutadans. Paguen justos per pecadors. Però la perversió va més lluny. Una part important dels creditors és la banca internacional i en particular l’alemanya. És un deute de més que discutible legitimitat, ja que també aquests bancs van especular i ara utilitzen el govern Merkel per arruïnar els països del sud. És un deute a renegociar i per acordar una moratòria de pagament. És l’única manera de reactivar l’economia i reduir els costos socials de la crisi. Per tornar a la qüestió del llenguatge permeteu-me plantejar una altra qüestió moral. Fa uns anys Pierre Mauroy, ex cap del Govern francès en els dos primers anys de la presidència de Mitterrand i expresident de la Internacional Socialista, em deia que li dolia molt que la majoria dels dirigents del seu partit rarament utilitzaven termes com classe social i encara menys classe obrera, lluita social i encara menys lluita de classes. I això a França, el país que més ha assumit aquests conceptes i on les estadístiques indiquen que el 50% de la població activa es pot considerar “classe treballadora” en sentit estricte (25% classe obrera industrial i l’altre 25% empleats assalariats dels serveis, sense comptar els quadres). Quan es renuncia a les paraules que designen les contradiccions i els antagonismes es renuncia a molt més, a com cadascú se situa en el conflicte social, a la vocació transformadora, a donar esperança als sectors explotats i oprimits.
4. Fins a l’esclat de la crisi, els bancs espanyols van donar crèdits que només tenien el suport del 20% dels seus dipòsits, quan a Europa la mitjana bancària era del 80%.
106
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 107
E. El retorn de la política La ciutadania no està cansada o avorrida de la política. Pot estar-ho dels governs i dels opositors, dels partits o de la majoria dels personatges de l’elit política, però no de la política, si aquesta està al seu abast. És suficient citar les recents mobilitzacions, des del 15-M i la seva continuïtat per barris i pobles fins a les de l’11 de setembre i del 14 de novembre, la multiplicació de col·lectius de tota mena i l’èxit de la CUP, la creació de l’Assemblea Nacional Catalana, la vitalitat de les xarxes socials amb un clar contingut polític, el desenvolupament del sindicalisme de base recolzat per assemblees i lluites de resistència, la mobilització de sectors específics que no ho tenen per costum com la sanitat o l’alta participació a les eleccions catalanes del 25-N. Es pot argumentar que l’independentisme és una paraula màgica que integra emocions múltiples, que és un horitzó que a mesura que avancem s’allunya i que hi participen sectors ciutadans molt diversos i amb interessos en alguns casos oposats. Però és un gran moviment social, cultural i polític que ha creat “un poble” com actor polític. La reivindicació del dret a decidir i la força adquirida per l’independentisme obliga al govern espanyol a confrontar-se amb Catalunya, a amenaçar però també haurà d’oferir dialogar. És inevitable que es plantegi la necessitat de revisar la relació de l’Estat amb els catalans, tant en l’aspecte polític com econòmic. També el Govern català s’ha sentit obligat a incorporar, potser retòricament, el canvi socioeconòmic al projecte nacional. Avui hi ha tres eixos de la mobilització política nacional, social i democràtica: el dret a decidir i una possible independència o relació confederal; una nova política socioeconòmica amb continguts o elements anticapitalistes; i la regeneració democràtica que reformi radicalment les normes generals, l’organització de les institucions i la participació política de la ciutadania. Aquests tres eixos estan simbolit107
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 108
zats per l’Assemblea Nacional i entitats com Òmnium Cultural; la coordinació de les organitzacions sindicals i les ongs que constitueixen de facto un fòrum social o cívic; i el moviment del 15-M. Aquests eixos estan destinats a trobar-se. Per arribar-hi cal establir lligams o connexions, reals i virtuals, vinculats a iniciatives conjuntes i formes permanents de comunicació i d’intercanvi. I gradualment construir un relat polític en part conjunt i en part divers que estableixi a la vegada les arrels pròpies del conjunt dels moviments i les perspectives, en gran part comunes, de tots ells. Per desenvolupar aquesta qüestió afegim dues notes amb què acabarà aquesta Carta que resulta gairebé interminable. Nota 1. Sobre algunes accions polítiques integradores Les propostes que s’exposen són molt parcials i probablement moltes d’elles força discutibles. I segur que n’hi ha d’altres tant o més importants. Però poden servir d’exemples i de debat. A. Campanya per acabar amb l’actual règim espanyol. Negar que sigui un Estat de Dret. Referèndum sobre les polítiques del govern espanyol i si la majoria no les aprova hauria de dimitir. Per una nova Constitució que estableixi el dret a l’autodeterminació i la possibilitat d’una estructura confederal i un conjunt de principis socioeconòmics que facin reals els drets dels ciutadans. Incloure en la Constitució un referèndum sobre monarquia o república. B. Procés constituent popular a Catalunya al marge del Parlament. Amb la participació dels partits polítics i el conjunt de les organitzacions i col·lectius que formen la “societat política” que s’expressa principalment mitjançant els tres eixos ja citats. Es tracta d’elaborar no solament el marc políticoinstitucional desitjable i aprofundir el seu caràcter democrà108
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 109
tic, també hauria d’incloure els objectius socials, econòmics i culturals com van fer el Conseil National de la Résistance a França i el Consiglio Nazionale de Liberazione a Itàlia. Es tractava d’uns projectes de “democràcia política i socioeconòmica avançada” que en gran part es van aplicar per governs que anaven des del centre (democràcia cristiana, que avui seria de centreesquerra) fins a socialistes i comunistes.5 C. Proposar mesures immediates en l’àmbit socioeconòmic. Control públic sobre el sistema financer (bancs i caixes), amb participació dels usuaris i dels treballadors. Fer marxa enrere en els processos de privatització de l’ensenyament i la sanitat i garantir-ne el caràcter públic. Estimular mitjançant crèdits el sistema productiu de les pimes. Moratòria de dos anys en el pagament del deute exterior. Programes públics de creació de llocs de treball en indústries i serveis. Participació dels treballadors en els consells d’administració de les grans i mitjanes empreses, etc. D. Propostes en relació a l’habitatge i a l’entorn urbà. Paralitzar tots els processos de desnonament durant un any. Anul·lar els contractes il·legals (almenys en el marc europeu) i validar la dació com a pagament que anul·la el deute. Mediar en la negociació relativa al desnonament quan no es tracta de la primera residència. Gestionar un patrimoni immobiliari públic o privat desocupat per reallotjar els qui han estat desnonats de la primera residència. Proposar un banc públic que adquirirà sòl, promourà habitatges i concedirà hipoteques o regularà les que gestioni la banca privada. Es prendran mesures fiscals i urbanístiques per contrarestar l’especulació i la disseminació urbanes. Fixar uns preus mà5. El Labour Party va elaborar un programa similar amb el qual va guanyar les eleccions en acabar la guerra mundial, malgrat el prestigi assolit pel líder conservador Winston Churchill.
109
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 110
xims de lloguer i un sistema d’ajut a fi i efecte que el cost del lloguer no superi el 20% de l’ingrés regular de la família. El 75% dels habitatges han de ser protegits o de caràcter social. Es garantirà la mixtura social a tots els barris de les ciutats. E. Mantenir la pressió sobre les institucions polítiques per convocar la consulta sobre el dret a decidir. Malgrat les amenaces per part d’un Govern tan autoritari com incompetent i provocador, el poble de Catalunya ha d’estar convençut de la seva força i de la seva raó. I ho ha de demostrar mitjançant iniciatives permanents per aconseguir celebrar la consulta en els propers anys. Solament la mobilització de la societat catalana els farà retrocedir. El procés constituent que es proposa (punt B) pot ser un instrument de mobilització important.6
Nota 2. El procés constituent. Algunes qüestions de mètode A. Composició. Es tracta d’un procés obert a una gran part de la ciutadania, a la ciutadania activa, la que vulgui participar-hi. Els partits polítics podran participar-hi, directament i indirecta, però no han de tenir el principal protagonisme. Ja tindran ocasió de portar els resultats a debat i si s’escau a aprovació al Parlament. B. Mapa dels moviments, organitzacions socials i sindicals, entitats culturals o de base territorials, col·lectius, plataformes i coordinadores, assemblees de base, etc. Caldrà fer una cartografia i un cens del conjunt d’actors col·lectius que s’integraran en el procés. I establir un mecanisme per la participació individual.
6. La idea del procés popular constituent la dec en gran part a Joaquim Sempere.
110
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 111
C. Convocatòria de les principals organitzacions i plataformes per crear una Coordinadora provisional. Tindrà com a funció única establir l’agenda d’una Assemblea promotora que debatrà i aprovarà si s’escau els principals objectius, continguts, mètode de treball i terminis. Aquesta Assemblea elegirà la Coordinadora que orientarà el procés. D. Elaboració per Assemblees locals i sectorials i per Internet. A més de les citades assemblees obertes als qui vulguin participar-hi es crearà una pàgina web (o un equivalent) que permeti una participació individual o col·lectiva més àmplia. Es distingiran els estudis i informes, les propostes normatives, les iniciatives d’acció, els temes de debat, etc. La Coordinadora haurà de designar un equip o equips heterogenis que sintetitzin les contribucions. E. Assemblea de debat i aprovació d’un document final. La naturalesa del document final dependrà del propi procés. Pot incloure una part en relació a Espanya però cal suposar que el document principal ha de ser un projecte de Constitució per Catalunya amb una exposició de motius i un articulat normatiu. I segurament un document complementari d’estratègia i acció per arribar a la seva aprovació efectiva. Advertència. Aquesta nota pretén solament apuntar la idea d’un procés constituent. La resta és solament un exercici potser gratuït destinat a presentar un possible mètode. Però si fos assumida per un nombre significatiu de sectors de la “societat política” el mètode el decidiran òbviament els promotors. Nota-epíleg adreçada “als que heu arribat després” Utilitzeu aquest paper com us convingui. Es pot llegir o no i simplement esborrar-lo d’entrada. O després d’una lectura ràpida oblidar-lo. O tenir en compte algunes reflexions o 111
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 112
propostes. O discutir-lo. L’autor pretén agrair especialment als col·lectius més joves amb qui ha col·laborat, en primer lloc Observatori DESC, que l’hagin estimulat a repensar la política, conjuntament amb alguns companys/es de la seva generació. Ha fet un treball reflexiu i prepositiu, i un cop fet renuncia a l’autoria. Fa temps que ha renunciat al protagonisme polític. El contingut del text serà de qui el faci servir. Si és que aquest algú existeix.
112
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 113
Carta 2 Sobiranisme, crisi, resistències
1 de febrer de 2013 Aquesta Carta es divideix en quatre parts. La primera part és un comentari crític sobre el concepte de “sobiranisme” i abans una entrada sobre la tergiversació sistemàtica que practica el millor diari de la capital espanyola (cal tenir en compte com són els altres) en relació a les informacions sobre el debat polític a Catalunya. Segueix la reflexió sobre el “sobiranisme”, un concepte que em sembla poc adequat teòricament i confusionari políticament. La segona part fa referència al marc econòmic financer global i a la naturalesa de la crisi, que ens demostra que ens trobem davant d’un canvi d’època i ens planteja la necessitat d’un projecte de canvi històric. Apuntem algunes reflexions sobre com s’ha naturalitzat el llenguatge politicoeconòmic que ens ha portat a considerar que el capitalisme financer especulatiu és l’única realitat econòmica possible. La tercera part es refereix a la resposta sindical o, millor dit, sociopolítica que correspon a l’ofensiva agressiva del capital per reduir brutalment la massa salarial i les polítiques públiques de benestar social. La quarta part és una breu anàlisi sobre la societat política catalana, els efectes sobre el territori i les possibilitats de construir una renovada representació política.
113
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 114
Primera part. Del “dret a decidir” a la consulta “sobiranista” El País ja fa temps que no és el que era o volia ser. Si es tracta d’Amèrica Llatina és la còpia literal dels diaris de la dreta. I quan tracta de Catalunya, tendeix a practicar la deshonestat intel·lectual i l’espanyolisme ranci. Dos exemples recents. Un editorial: Aires de ruptura, publicat l’endemà de la declaració del Parlament que enceta un procés sobre “el dret a decidir”. És una síntesi del que expressen cada dia els membres del govern i dirigents del PP i els dirigents del PSOE. En resum, afirmen que ni la Constitució permet la independència, ni el marc legal permet una consulta política com la que es proposa si no la convoca el govern espanyol. Fins ací és real però també és fals com diria Ernest Bloch (“el que és real sovint no és vertader”). Es parteix de la base que el subjecte polític únic és el “poble espanyol” i la seva representació política (les Corts i el Govern). Però els subjectes polítics no els determinen les lleis, existeixen quan per raons històriques, socioeconòmiques o culturals, o exclusivament polítiques, s’expressen amb una gran força explícita i potser majoritària. Els responsables del diari ho saben i algun dels seus col·laboradors ho ha explicat en algun article argumentant que la qüestió catalana no es pot diluir en procediments legals i que cal reconèixer i gestionar un conflicte polític (el jurista andalús Javier Pérez Royo). Però la mala fe és més evident quan al final de l’editorial afirmen el caràcter antidemocràtic de la declaració perquè no “respeta la legalidad” ni permet que “la voluntad de los ciudadanos discurra por cauces democráticos”. És a dir, proposar una consulta jurídicament no vinculant va contra la democràcia. I assumir després la voluntat popular tampoc no és democràtic segons el diari. ¿No és aquesta una forma oligàrquica d’entendre la democràcia? L’altre exemple és la mitificació ahistòrica de la Constitució i el marc legal respecte a la consulta. El punt de partida és 114
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 115
un article destacat, a la “quarta pàgina”, d’un col·laborador habitual del diari, Patxo Unzueta. L’autor utilitza un recurs barroer: citacions descontextualitzades d’una persona amiga i desapareguda, Jordi Solé Tura. Era l’any 1978, es debatia la Constitució i no era gens clar el futur de la democràcia. Es temia que, en un moment o altre, hi hauria pronunciaments militars que liquidarien les precàries llibertats conquerides. La legalització del PCE un any abans havia ja provocat temptacions colpistes. He rebut avui un esplèndid article de l’amic Borja de Riquer que ha publicat el diari Ara. Em recorda l’anècdota que ens va explicar Solé Tura: els redactors constitucionals havien rebut una nota procedent de “las alturas” exigint que s’incloguessin les frases sobre “la indisoluble unidad de la Nación Espanyola” i “la patria común e indivisible de todos los españoles”. Incloure en la Constitució el dret a la secessió podia precipitar un cop militar. Es va optar per les autonomies amb un reconeixement especial per les nacionalitats històriques i en conseqüència per no incloure cap referència a l’autodeterminació. Solé Tura ho va defensar i recordo que vaig discutir-ho amb ell. Al meu parer era probablement la millor de les solucions possibles en aquell moment, però no suposava renunciar a plantejar l’autodeterminació més endavant. Evidentment caldria modificar la Constitució i Solé-Tura considerava que era producte d’un compromís i que ja veuríem si l’invent de l’Estat de les autonomies funcionava o no. Ara farà 10 anys que vaig tenir una conversa amb ell. Ja tenia problemes de salut però raonava perfectament. Em va dir amb una certa angoixa “voldria escriure un article per dir que cal plantejar-se la reforma de la Constitució, és absurd considerar-la com intocable... però em costa molt escriure”. No vull atribuir-li més del que em va dir, no era “independentista”, però sí que considerava compatible l’Estat de les autonomies i un encaix específic per a les nacionalitats histò115
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 116
riques. I és de suposar que la sentència del Tribunal Constitucional l’hauria indignat i me l’imagino emprenyat i remugant “aquesta gent s’està carregant la Constitució”. El sobiranisme com a concepte teòric i com a objectiu polític és aclaridor o confusionari? Sense cap dubte hauria votat “sí” a la proposta que va aprovar el Parlament de Catalunya, dret a decidir, exercici de sobirania i consulta popular. Però no m’hauria sentit del tot còmode en fer-ho. “El dret a decidir” és una fórmula eficaç, però vinculada a la consulta genera un malentès. El resultat de la consulta, sigui la que sigui, solament suposarà l’expressió d’una aspiració, que pot donar molta més força i legitimitat a la representació política que assumeixi el resultat i afeblirà els qui representin una posició contrària. En qualsevol cas, s’obre un procés de confrontació i negociació. Però la consulta no és una presa de decisió. Si afegim les referències al “sobiranisme” per justificar el “dret a decidir”, augmenta la confusió. Es pot ser un poble-subjecte polític sense proclamar-se “sobirà”. Certament hi ha una ciutadania catalana, un poble català, no solament per història, també i sobretot per expressions molt presents: la representació política majoritària que assumeix que Catalunya és una nació i té dret a decidir el seu futur, els actes col·lectius (reacció a la sentència del TC, manifestació del darrer 11 de setembre), les xarxes socials (físiques i virtuals) que es desenvolupen a tot Catalunya, etc. L’existència d’un poble, un demos, un col·lectiu de ciutadans als quals s’ha de reconèixer que són un subjecte polític no depèn d’una constitució, és un fenomen sociopolític que el marc legal ha de reconèixer. Pot reprimir-lo, com ho pot fer amb la llengua o les creences religioses, però no pot negar-ne l’existència. Però formar part del poble de Catalunya no exclou que una part de la població se senti més o menys també vincula116
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 117
da a altres àmbits territorials i culturals com Espanya o una regió espanyola determinada, Europa o un país no europeu en què ha nascut. Per tant, l’afirmació que “poble de Catalunya” és “subjecte polític i jurídic sobirà” es pot entendre com una ruptura radical de lligams amb el nostre entorn. És una afirmació més pròpia del segle xix que de l’actual. Fóra més encertat haver substituït “sobirà” per “subjecte polític i jurídic amb dret a decidir el seu futur”. I aquest futur pot ser la independència o altres formes d’articulació amb els poders polítics del nostre entorn. I “sobirania” no la tenen ni la tindran ni Catalunya ni Espanya. El sobiranisme és avui un anacronisme metafísic perillós. Avui, millor o pitjor, s’imposa gradualment el “pluralisme” del poder polític. És la base d’un model polític, l’Estat-Leviatan, alienador i excloent. Recomano la lectura de tres articles de Harold Laski escrits entre 1929 i 1930 reunits en un petit volum amb el títol Los peligros de la obediencia que correspon al primer article. Els altres dos, “¿Civilizar el mundo de los negocios?” i “Las limitaciones de los expertos” són títols prou explícits i ben actuals. En l’excel·lent presentació del traductor, Antonio José Antón Fernández, es destaca una concepció pluralista del poder polític que es pot considerar molt moderna i radicalment democràtica. No hi ha, o no hi ha d’haver “Estats sobirans”, les societats actuals requereixen una arquitectura de poders articulats que no solament van dels nivells locals als internacionals (com Europa), també atribueix una quota important de poder polític als sindicats, com a contrapès als poders econòmics. Laski, intel·lectual influent del Labour Party i de les Trade Unions, amic de Keynes i d’Einstein, dels matrimonis Webb (promotors del Welfare State) i de Roosevelt, del líder miner Keir Hardie, era a la vegada mal vist pels sectors moderats del laborisme, odiat pels conservadors i criticat pels comunistes. Però la seva crítica de l’Estat (“expressió dels interessos dels qui 117
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 118
tenen el poder econòmic”) era profundament marxista i la seva concepció del poder polític “pluralista”, democràtic i anticapitalista recorda a Rosa Luxemburg, als italians Pietro Ingrao i Bruno Trentin, al Michel Rocard del PSU i a les propostes del Front de Gauche francès. Les referències grandiloqüents al sobiranisme tenen una certa aroma de naftalina. Però no justifica el vot contrari del PSC. Fos com fos el text, el PSC hi hauria votat en contra per imperatiu del PSOE. Si l’argument era el sobiranisme demostren una ignorància que mereix la inhabilitació política. Primer: en el text queda clar que la invocació del sobiranisme és per justificar el “dret a decidir”, és a dir, a fer una consulta, no una predeclaració d’independència. Segon: si sobrevaloren la sobirania negant la de Catalunya, opten per l’espanyola, és a dir, per la dependència política total de l’Estat espanyol. Tercer: no solament traeixen el seu adn catalanista, també la cultura històrica del socialisme català molt proper al pluralisme polític. Un cop més el PSC ha fet un altre pas cap al suïcidi polític. Continuarà perdent militants i votants i en quedarà una federació del PSOE i un conjunt de col·lectius diversos, uns més catalanistes i uns altres més esquerrans. La Cup ha pagat la seva inexperiència en la política parlamentària. Ha fet un vot difícilment comprensible per a la ciutadania. Un vot a favor i dues abstencions. El valor polític de la Declaració era endegar el procés per exercir el dret a decidir. Calia votar sí per reforçar la decisió del Parlament, no sols per arribar als dos terços. La resta del text té una importància principalment retòrica, és la música d’acompanyament. Discutible, però cal aprendre que quan es volen impulsar polítiques des de les institucions que permeten generalitzar la seva difusió i execució, s’han de fer compromisos. Mai no es pot demanar que els altres s’adaptin al cent per cent a les nostres posicions i llenguatges. 118
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 119
El dret a decidir i Espanya. Sigui quina sigui la posició respecte a l’independentisme, una consulta per saber què volen els ciutadans de Catalunya és un dret al qual no es pot renunciar i així ho entén la majoria dels catalans, sigui quina sigui la seva llengua i el seu lloc de naixement. L’afirmació de “sobiranisme” no solament és un concepte inadequat, és també una font de confusió. Catalunya i els seus ciutadans tenen molts lligams amb la resta dels ciutadans de l’Estat espanyol i sigui quina sigui la voluntat que s’expressi a Catalunya ens convé trobar una certa comprensió en l’opinió pública espanyola. El sobiranisme s’identifica fàcilment amb la independència absoluta, que no és ni possible ni desitjable i significaria no mantenir lligams d’interdependència ni amb Espanya ni amb Europa. En resum: el contingut concret i no interpretable de la Declaració del Parlament és reconèixer l’existència d’un poble el català com a subjecte polític i endegar un procés que permeti al poble català pronunciar-se sobre el seu futur. La consulta no serà jurídicament vinculant però de facto vincularà les forces polítiques catalanes que l’hagin promogut. Cal esperar que no sigui un procés dirigit i controlat exclusivament pel Govern, el Parlament i les cúpules dels partits “institucionals”. És la “societat política” qui ha fet possible que es posés en qüestió l’actual encaix de Catalunya a l’Estat espanyol. El dret a decidir s’ha d’expressar mitjançant una gran i diversa mobilització de la societat catalana. Les agressions constants del govern espanyol ofereixen raons per desenvolupar reaccions a Catalunya: el maltractament econòmic; el menyspreu de la llengua; la imposició de la bandera hereva del franquisme; les amenaces permanents per part de governants i mitjans de comunicació, etc. El procés per exercir el dret a decidir és molt important, massa per deixar-ho en les mans exclusives del Govern i del Parlament.
119
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 120
Segona part. L’economia, la política i el seu llenguatge Catalunya és un país petit? Espanya és un país gran? La mida del país és un factor determinant per desenvolupar més o menys polítiques públiques? Un amic de Madrid, C.A.Z., m’envia unes notes interessants sobre l’economia global, en especial el marc financer en el àmbit europeu, i com afecta Espanya. Planteja diferents escenaris de futur: a) Continuar la política actual imposada per Alemanya, retrocés històric de l’economia espanyola; b) Abandó de l’euro per part d’Espanya, encara pitjor, tensions socials, fragmentació de l’Estat, retorn a una semi autarquia; c) Alemanya deixa la zona euro i pacta amb França, que quedaria líder, una reactivació gradual de l’economia; d) Alemanya opta per liderar la zona, accepta un fort grau de federalització política i econòmica (que suposaria la mutualització del deute) i un creixement amb inflació al voltant del 5%. És la millor solució per Espanya però depèn d’Alemanya i per ara no hi sembla gens disposada. No vull ara entrar a discutir aquests escenaris que són tots pertinents i incerts. És un exercici interessant però ja sabem que el futur sempre troba camins entre els diferents escenaris possibles. Però sí que em van cridar l’atenció dues frases, molt similars. Una en la nota econòmica i l’altre en el missatge personal. La primera diu: “La opción de izquierdas es sostener (en la Unión Europea) posiciones que tengan una base nacional amplia para que tengan más fuerza”. L’altra, “ser alguien en el mundo o en la UE requiere pasar de los 40 o 50 millones” (d’habitants). C.A.Z no té états d’âme espanyolistes, té molta simpatia per Catalunya, és federalista obert a encaixos específics de les nacionalitats i sobretot és radicalment racional, lúcid i pragmàtic. Els seus raonaments són probablement encertats però serien potser aplicables si la història recent no hagués enverinat les relacions entre les 120
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 121
nacionalitats i el govern de l’Estat i també entre les Comunitats Autònomes. El discurs implícit que proposa es pot traduir en el fet que cal mantenir l’actual Estat sense reformes radicals (no apunta res al respecte) i per tant resulta ara poc convincent donat que l’actual Estat ha fracassat, no té pes ni influència en el món ni ofereix garanties de canvi que el faci més integrador i més eficient. L’independentisme és problemàtic, tant per arribar-hi com per consolidar-lo, però és una possibilitat i una esperança. Si des de l’Estat espanyol es vol evitar la separació ha de fer ofertes que tinguin en compte els greuges acumulats. I sembla que ni tan sols no s’ho planteja. Ni el PP ni el PSOE accepten un federalisme real, i menys encara una relació “confederal” amb Catalunya (que podria ser una alternativa substitutòria de la independència); no hi ha cap altra sortida que la mobilització de la societat i de les institucions catalanes a favor de l’independentisme. I evidenciar que no es tracta d’una qüestió “legal” sinó “política”. És una tema que es resol mitjançant la confrontació, la relació de forces, de raons i de suports externs i, sobretot, oposant a la legalitat formal la legitimitat democràtica. En tot cas el problema no és el nombre d’habitants de Catalunya. Com diuen a Argentina, “tamaño no es documento”. Ofensiva del capitalisme financer i territori És inevitable parlar de la “crisi”. Afecta molt directament la vida de la gran majoria de la població. Però pot fer pensar que és un episodi dramàtic de curta durada i que tot tornarà a ser com abans. Des de l’any 2008 ens diuen que l’any vinent tot començarà a anar bé, sí, com abans. Però és fals i, sobretot, el futur no serà com abans, sinó molt pitjor. El problema o, millor dit, el mal, ve de lluny. Des de finals dels anys 70 s’apunta una ofensiva ideològica primer i política i econòmica després contra les classes treballadores. A Espanya 121
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 122
una mica més tard, ja que estem en ple “procés democràtic”, però en els anys 80 comença a manifestar-se, més per omissió que per acció. I a partir dels anys 90 més obertament. Però calia una “crisi”, un shock com l’actual per portar desenvolupar-la del tot. L’ofensiva ideològica l’anuncia l’informe de la Trilateral sobre Els excessos de la democràcia (1975). Els excessos es refereix que els sistemes polítics representatius multipliquen les demandes socials, augmenten les despeses públiques, és a dir les que són pròpies de l’estat del benestar, i també els salaris. La qual cosa redueix els beneficis del capital i la seva capacitat d’inversió. A partir d’aleshores es multipliquen els articles i les declaracions que legitimaran el “neoliberalisme”: privatitzacions dels serveis públics, flexibilitat del mercat de treball, reducció de les despeses socials públiques, desregulació del sistema financer, atac al sindicalisme, etc. Els 1980 són els anys de Reagan i Thatcher, que legitimen definitivament les polítiques neoliberals. El FMI (Fons Monetari Internacional), l’OMC (Organització Mundial de Comerç) i altres organismes i acords internacionals executen o imposen aquestes polítiques en relació als països més febles. Posteriorment la Unió Europea les converteix en norma. Per què? Com? Com sempre, només s’entenen els moments de canvi com a resultat de processos que vénen de lluny. En el darrer quart de segle xx es produeix la progressiva financiarització de l’economia. El sistema financer es globalitza, internet allibera les transferències (monetàries, accions, títols, etc.) dels controls estatals i els governs dels Estats queden gradualment dependents dels anomenats “mercats”, és a dir, de l’economia especulativa. Les finances passen a controlar gradualment la indústria, els serveis i fins i tot, més recentment, les universitats. La financiarització de l’economia busca beneficis a curt termini per satisfer els 122
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 123
accionistes i l’especulació és el mitjà més favorable per aconseguir-ho. El pacte entre capital i treball iniciat en els anys 1930 i desenvolupat després de la segona guerra mundial es trenca gradualment a partir dels anys 1980. L’ofensiva neoliberal s’accelera als anys 1990 quan es generalitza l’economia especulativa i en alguns casos, com els Estats Units, Espanya o Irlanda, s’expressa especialment mitjançant el boom immobiliari. Com en el joc de la piràmide, els primers anys sembla que tothom hi guanya i governs que es presenten com a progressistes (PSOE a Espanya, Clinton als EUA) prenen algunes mesures redistributives de caràcter social però en els darrers 25 anys els salaris tendeixen a baixar, els drets dels treballadors es redueixen, l’economia productiva passa a segon terme i es desenvolupen les privatitzacions d’empreses i serveis públics. La crisi actual, l’explosió de les contradiccions que genera un sistema que tendeix a enriquir una minoria i a pauperitzar una majoria, que produeix una riquesa fictícia i una pobresa real, que multiplica els privilegis i la corrupció per un costat i les exclusions i les discriminacions per un altre, que degrada la política i fomenta les pitjors pulsions socials com la xenofòbia i la por i que tendeix a destruir els lligams socials i els comportaments solidaris, que converteix els financers i les grans fortunes en triomfadors exemplars i menysprea el treball i la intel·ligència, excepte si està al seu servei. Però és també una oportunitat, potser provocada, per accelerar de forma brutal el projecte del capitalisme financer especulatiu i dels governs al seu servei. No ens trobem, doncs, en una conjuntura de crisi a la qual seguirà una reactivació que permetrà recuperar els drets adquirits en el passat i que s’havien perdut en part en els anys crítics. Ens trobem davant d’un canvi estructural del capitalisme i en una “guerra de classes” que, com va dir el milionari Warren Buffett, “l’estem guanyant”: l’estan guanyant els poderosos. La 123
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 124
resistència social actual ha de ser no solament defensiva enfront de les agressions quotidianes com acomiadaments, privatitzacions, desnonaments, mesures legislatives que suprimeixen drets (com la “reforma laboral”), transferències als bancs, etc. Ha de tenir un projecte que plantegi reformes estructurals dels marcs legals i econòmics. Cal reconstruir el discurs de l’esquerra o “l’intel·lectual col·lectiu” com deia Gramsci. La traïció dels experts: “les chiens de garde”. Permeteume una referència als llibres de Julien Benda i de Paul Nizan, que denuncien a finals dels anys 1920 i a començaments dels 1930 i des de posicions diferents la complicitat amb els poders econòmics i polítics contraris als interessos de la majoria. Cal dir que sense el servei dels “experts”, dels “acadèmics” i dels “alts funcionaris” hauria estat molt més difícil establir l’hegemonia ideològica neoliberal i naturalitzar les idees legitimadores de les polítiques com les úniques possibles. Per això s’ha generalitzat un llenguatge que s’ha imposat en la política, les universitats i centres d’investigació i en els mitjans de comunicació. I que en gran part les esquerres polítiques amb afany exclusiu de participar del poder han assumit, per submissió als mercats i a les institucions, per covardia o per ignorància. Certament la crisi és també una oportunitat per transformar els sistemes dominants però si no denunciem el llenguatge dominant acabarem acceptant les polítiques que volem combatre i si no canviem el nostre llenguatge no canviarem la realitat. Reconquerir el llenguatge de les majories populars. En la carta anterior em vaig referir al llenguatge del neoliberalisme: competitivitat (treballar més, guanyar menys), globalització (financera), mercats (especuladors), seguretat jurídica (pel capital nòmada), individu lliure com a client (no com a ciutadà), totalitarisme (si defensem els interessos col·lectius), multiculturalisme (per fragmentar les classes treballadores), 124
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 125
flexibilitat (per acomiadar o precaritzar), governança (per diluir el poder polític), burocràcia i corrupció (aplicats únicament a la política i al sector públic), exclusió (per justificar la sobreexplotació o la reserva de mà d’obra), Estat de dret (per mantenir el marc legal de protecció del capital), desorganització social i desordre públic (per no reconèixer el conflicte social i per reprimir la resistència popular), inseguretat ciutadana (per generar pors i justificar els controls), etc. Són conceptes confusionaris, legitimadors de les polítiques dominants i naturalitzadors de la injustícia i l’explotació. Uns conceptes que els mitjans acadèmics i de comunicació han fet seus, des dels titulars dels diaris fins a les recerques universitàries. Potser ja ha arribat el moment de denunciar la traïció o la ignorància de molts intel·lectuals, investigadors i professionals que s’han fet còmplices de la cerimònia de la confusió que avui predomina en les ciències socials i en les publicacions, tant en les especialitzades com en les destinades al gran públic. Fins i tot hi ha trampes en discursos sovint benintencionats i/o crítics, però no sempre. Per exemple, es defensa en nom del multiculturalisme la identitat dels “immigrants” però de fet serveix per obviar la manca de drets de ciutadania. És evident que els sectors populars i mitjans volen seguretat, però el discurs dominant es refereix a la delinqüència menor i no sanciona la principal: quants banquers, empresaris especuladors i grans fortunes que practiquen el frau fiscal, el blanqueig de diners i els negocis il·lícits (corrupció, informació privilegiada, etc.) van a la presó? La denúncia de la corrupció és un exemple de la crítica a mitges. La majoria dels grans mitjans de comunicació estan avui a mans del capital financer o de grans empreses vinculades a aquest: quasi tots els diaris impresos, els canals de televisió privats, les grans cadenes de ràdio. Qualsevol periodista us dirà que és relativament fàcil denunciar corrupcions del món polític 125
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 126
però que difícilment es pot fer el mateix si els delinqüents són directius de bancs o de grans empreses. Per reconstruir el discurs d’esquerres cal començar per recuperar els conceptes que el discurs dominant ha pretès eliminar tant de la vida política com de les ciències socials. Demostrar l’existència de les classes socials i fer aparèixer que més de la meitat de la població activa està formada per treballadors assalariats. Cal parlar del passat i del present de la classe obrera, de la “nova classe treballadora” amb estudis i amb feines precàries o aturats permanents, dels col·lectius als quals sovint es denomina per una característica específica, com dones, immigrants, joves, per separar-los de la classe treballadora. Hem d’afirmar la lluita de classes, la legitimitat del conflicte social, la creixent desigualtat. No admetre conceptes com equitat que serveixen per no dir igualtat, ni exaltar la llibertat abstracta i no reconèixer drets concrets. S’ha de discutir sobre la societat actual no com a “moderna”, informacional, del coneixement, etc., conceptes passe partout, que valen per tot: la societat actual és capitalista, tot és mercaderia, hi ha explotació i dominació, privilegis d’uns i opressió d’altres. Cal assumir que hi ha interessos col·lectius, que els drets de les persones individuals es conquereixen, es defensen i s’exerceixen col·lectivament. Reivindicar el paper històric i actual dels sindicats i de les organitzacions i moviments socials que es confronten amb les institucions i que han de pretendre conquerir quotes de poder. La vida pública no és monopoli del sistema institucional tradicional o delimitat per constitucions i estatuts que redueixen la democràcia a la representació formal i indirecta.
126
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 127
Tercera part. Sindicalisme. De la resistència al moviment sociopolític Les converses amb Antonio Castán, que també m’ha enviat unes notes, i Santi Medina, ex dirigents de CCOO de Pegaso i amics des de fa més de 40 anys, han contribuït molt a les reflexions següents. He tingut també en compte la documentació del recent Congrés de CCOO de Catalunya i l’emergència del Front Cívic a diferents llocs de Catalunya. La crisi ha estat, per ara, sobretot, una oportunitat pel capitalisme financer que ha eliminat les pèrdues i ha estat refinançat pels governs còmplices. L’ofensiva del capital contra els salaris, l’ocupació i les despeses públiques socials s’ha desenvolupat en totes direccions: empreses públiques i privades, bancs i caixes, universitats i ensenyament, sanitat i programes socials, funció pública, etc. Ha afectat obrers i empleats, professionals i tècnics, joves i immigrants especialment, les dones i la gent gran... No és d’estranyar que s’hagin generat o reactivat centenars de plataformes i coordinadores, els moviments socials i les accions de resistència, les iniciatives legislatives i els projectes autogestionaris, fòrums de debat i fronts o assemblees polítiques. Alguns partits i sindicats s’han vinculat o s’han mostrat favorables a trobar formes de col·laboració, com les CUP i IC-EUiA, en alguns casos ERC i altres, com el PSC, expressen una tímida simpatia, per exemple als desnonats, però no s’impliquen ni en la crítica intel·lectual ni menys encara en la col·laboració en les accions. Les principals centrals sindicals, CCOO i UGT, mostren una bona disposició teòrica a la col·laboració però tenen la seva pròpia agenda d’acció i negociació. I ací trobem el problema sindical. La qüestió sindical avui. Em referiré solament a CCOO, “el meu sindicat”. CCOO reclama polítiques econòmiques i so127
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 128
cials diferents, alternatives, amb les quals no es pot estar en desacord. Però difícilment es canviaran, governi el PP o el PSOE, encara que hi hagi diferències, si la conjuntura econòmica ho permet. També defensa els drets socials adquirits i promou accions, com la vaga general, com a demostració de força per frenar les agressives polítiques del capital i dels actuals governs. Però el sindicalisme s’ha “despolititzat” i en nom de la independència del sindicat respecte als partits, ha deixat de costat els objectius pròpiament polítics. Quan, precisament, el que cal avui són objectius polítics. ¿Com, si no, es poden frenar les polítiques públiques i empresarials que generen crisis i acomiadaments, reformes laborals i suport a les entitats financeres especuladores, liquidació de l’Estat del benestar i reformes fiscals regressives, més la permissivitat del frau i de la corrupció? ¿Com és que el Sindicat ha deixat de ser un moviment sociopolític per convertir-se en una organització centrada en la negociació? En un llarg període de creixement a partir de mitjan dels 1980, amb interrupcions com a la meitat dels 1990, els governs postdictadura estaven disposats a la negociació i assumien el prestigi adquirit pel moviment obrer contra la dictadura. La negociació es practicava sense una lluita prèvia i amb una certa disponibilitat per les dues parts a buscar sortides consensuades. Però ara el que hi ha és una política agressiva sistemàtica i que no vol fer passes enrere, que vol debilitar el sindicalisme i fragmentar la classe treballadora, des d’una aliança de ferro entre Capital i Estat. L’escenari apriorístic de la negociació en una relativa igualtat de condicions no existeix. Vegeu si no el cas recent de Nissan o de Telefònica, empreses que no estan en crisi i que obtenen beneficis alts. El sindicat ha quedat engabiat en la xarxa de la negociació, com els partits parlamentaris en la institucional. No pretenc negar la disponibilitat per la lluita dels dirigents sindicals, però com sovint ho consideren com el darrer 128
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 129
recurs, l’acció col·lectiva arriba tard i en condicions desfavorables. L’organització per a la negociació no forma espontàniament quadres per a l’acció ofensiva, no està articulada amb la seva base social, aquesta està més desesperada que mobilitzada, no hi ha una pràctica assembleística regular, ni una articulació amb el territori de l’entorn, ni objectius polítics que facilitin ampliar el moviment, ni lligams amb altres moviments sociopolítics. En nom del sindicalisme strictu sensu no s’assumeix un rol polític. La pràctica sindical, per altra part, ha creat estructures organitzatives fortes però molt dependents de les subvencions de l’Estat sense tenir una contrapartida de poder que evitaria la dependència. Per exemple, constitucionalitzar el poder sindical. Com més organització sindical professionalitzada menys recurs a les bases i menys estima per les assemblees que sovint són contestatàries. El sindicat de serveis és una evolució lògica i positiva si es planteja com servei a la classe i amb fórmules autogestionades, no com a serveis “lucratius” cap a l’exterior, que sovint no ho són i en canvi generen noves dependències. L’univers humà del sindicalisme és, malgrat els comentaris anteriors, sa i potencialment fort, és l’organització més potent i més autònoma dels treballadors. Les circumstàncies actuals l’han d’estimular a una renovació de la pràctica sindical i a un nou desenvolupament de la seva naturalesa de moviment sociopolític. A continuació algunes propostes encara que siguin un brindis al sol: Projecte polític. El sindicalisme ha de tenir un projecte polític, no solament fer reivindicacions parcials o sectorials als governs de torn sense canviar res d’important. Avui a Espanya ens trobem amb un govern no solament reaccionari i impotent, també subordinat al govern alemany i al sistema bancari. La monarquia i les principals institucions de l’Estat, el Parlament, els partits principals del govern i de l’oposició, 129
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 130
la judicatura, els grans mitjans de comunicació, etc., han perdut legitimitat, estan marcats per la corrupció i defensen interessos particulars. El sistema bancari i alguns dels principals grups econòmics més vinculats a l’Estat són responsables de la crisi i de la corrupció, gaudeixen d’impunitat i de privilegis i continuen enriquint-se. El moviment sindical, amb els altres moviments sociopolítics i les organitzacions d’esquerres han de plantejar-se acabar amb l’actual règim polític. Mobilització social i valors morals. Hem d’introduir una dimensió moral a la mobilització social. El sindicalisme ha de posar en primer terme el valor del treball productiu, de la qualitat de vida, de la igualtat dels treballadors siguin d’on siguin, facin el que facin, ocupats i aturats, joves i jubilats, dones i immigrants. Ha de denunciar les desigualtats, els privilegis, l’economia especulativa, els beneficis que no són producte del treball o que són absolutament desproporcionats en relació a la inversió, els salaris escandalosos dels directius, la impunitat dels financers i directius delinqüents, els qui practiquen el frau fiscal, blanquegen diners o participen en trames corruptes. ¿Per què no un salari o ingrés regular màxim obligatori? Quan els banquers aniran a la presó? Les bases sindicals i el moviment sociopolític. El sindicalisme com a força de transformació social ha de tenir arrels en les bases sindicals, ha d’haver-hi pràctiques col·lectives que generin lligams de classe. Les assemblees són els moments forts en què s’expressen els treballadors com a classe, on s’agreguen les demandes i reivindicacions, on es manifesten les aspiracions profundes i les esperances, on es genera comunitat i on el col·lectiu s’informa i es vincula als moviments del seu entorn i de la seva branca. És a partir de les assemblees que el sindicalisme s’eleva a moviment sociopolític.
130
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 131
Quarta part. Moviments socials, coordinacions territorials i objectius polítics “Resistir és tenir esperança” diu un poema de René Char. A Catalunya han emergit o s’han reactivat centenars de col·lectius socials, territorials, culturals o directament polítics. I desenes de plataformes, coordinadores, fòrums, etc. Ha emergit una societat política, un moviment heterogeni, que parteix de motivacions específiques però que expressa una voluntat de canvi polític radical, és a dir, que té esperança. En uns casos l’objectiu principal és l’independentisme i hi predomina el nacionalisme. En altres la renovació política, tant en la dimensió socioeconòmica com en el funcionament de la democràcia, i hi predomina la cultura d’esquerres. Però una part important de l’independentisme és d’esquerres i la gran majoria dels moviments socials i sindicals accepten l’independentisme o un encaix específic de Catalunya a Espanya amb un alt nivell d’autogovern. Tots coincideixen en el dret a decidir i en l’exigència d’un canvi profund del sistema polític i socioeconòmic que es va configurar en la transició i que ha degenerat i s’ha esgotat. Moviments socials, territori i moviment polític. Els moviments socials parteixen sovint de bases sectorials: els afectats per EROs, és a dir acomiadaments, els aturats, la gent de l’ensenyament i de la sanitat, els desnonats, les víctimes d’estafes bancàries, els qui no reben ni tan sols ingressos equivalents al salari mínim, els joves que no han pogut treballar mai i que sovint han perdut l’esperança d’aconseguir-ho excepte si marxen fora, els precaris amb sous mínims i permanentment amenaçats (com per exemple a les universitats), el sector de la cultura en gran part paralitzat per manca de recursos, etc. Els col·lectius citats i molts altres tendeixen a constituir plataformes per agregar les reivindicacions i coordinar les 131
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 132
accions. En aquest procés es plantegen tres tipus d’objectius: a) Oposició a les actuacions dels governs o dels responsables d’empreses privades o entitats públiques (retallades, acomiadaments, etc). b) Elaboració d’alternatives de polítiques públiques per el seu sector i c) Denúncia de les autoritats polítiques responsables de la situació actual. Però la suma comptable de moviments socials sectorials no necessàriament esdevé un moviment polític que pugui qüestionar el sistema actual. Cal una interpenetració entre aquests moviments. En teoria és possible, la crisi econòmica i política ha aproximat molt les situacions de cadascú i ha polaritzat tots els moviments contra el govern i el règim polític d’Espanya i també, especialment per part de les esquerres i gran part dels sectors populars, contra les polítiques socioeconòmiques del Govern català. Malgrat les diferents apreciacions respecte a la Generalitat és important sumar tots plegats per constituir un gran moviment polític extrainstitucional, és a dir de societat política. La construcció d’aquest moviment ha de tenir bases territorials. La necessitat i la proximitat fa que cada col·lectiu o moviment sectorial de base local busqui el suport i la coordinació amb altres col·lectius o moviments del seu entorn. En molts casos ja hi ha plataformes o coordinadores que integren problemàtiques locals diverses. Fins i tot és probable que ajuntaments i consells comarcals col·laborin en la mobilització sociopolítica. El moviment polític és ja una realitat en procés de desenvolupament i inclou des d’organitzacions socials, sindicals o polítiques formalitzades a col·lectius més recents i sovint menys formals com els “indignats”, independentistes, ambientalistes, aturats, desnonats, etc. El territori té un gran valor polític. En primer lloc els drets i les reivindicacions de la població són interdependents, habitatge, feina, ingressos bàsics, medi ambient, dret de decidir, identitat politicocultural (per exemple, llengua, banderes), regenera132
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 133
ció democràtica, etc., tot plegat va molt lligat. En segon lloc, integrar aquestes demandes esdevé un procés polític, una confrontació amb el règim polític. I, en tercer lloc, les bases territorials són una alternativa de poder, són bases de mobilització per promoure el canvi de règim polític. L’alternativa política. L’autor no es considera legitimat per fer una proposta política. Ha de ser resultat d’un procés col·lectiu i organitzat. Em limito a apuntar alguns elements amb la intenció de facilitar el debat. El procés polític que hi ha en marxa a Catalunya té tres eixos: el dret a decidir, l’oposició a les polítiques socioeconòmiques neoliberals i la regeneració democràtica. Cal desenvolupar els tres eixos i generar lligams entre ells. El dret a decidir es concreta en la consulta. Però com dèiem al final de la primera part no és un procés circumscrit al Govern de la Generalitat, a les cúpules dels partits polítics i al Parlament. Ha de ser un procés de la societat política catalana i que plantegi alternatives clares. Ha de quedar clar si es vol o no continuar amb la situació actual, és a dir la Constitució i Estatut actuals, si es vol o no la independència i si hi ha una solució intermèdia de caràcter confederal que doni a Catalunya un nivell d’autogovern molt superior a l’actual. L’oposició a les polítiques socioeconòmiques neoliberals ha de basar-se en el conjunt de drets del ciutadans i en les reivindicacions i propostes generades pels diversos moviments socials. Hi ha ja propostes assumides per diversos moviments com per exemple 1.000 € com ingrés bàsic mínim, cost de l’habitatge entre el 10 o 20 % de l’ingrés familiar, ensenyament i sanitat públiques per tothom, nacionalització o control estricte del sistema bancari, eliminació dels mecanismes que afavoreixen l’especulació, etc. Cal vincular aquestes polítiques a l’autogovern de Catalunya. Les polítiques per133
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 134
missives o agressives neoliberals i l’acció depredadora dels agents especulatius ha destruït o malbaratat gran part del capital fix i social del territori. Els arguments econòmics, malgrat els tòpics sobre la mida del país, ens són favorables. L’economia productiva“nacional” (espanyola), com en la majoria de països europeus d’una mida igual o superior, és en gran part fictícia. La productivitat, la qualitat de vida, el teixit econòmic complex, l’atractivitat dels inversors, els recursos humans, l’accessibilitat i les comunicacions, etc., tot allò que determina la capacitat de produir béns i serveis no correspon avui, excepte en països petits, a un àmbit estatal. En canvi l’Estat té les competències reguladores i la capacitat inversora. Es tracta de conquerir per a Catalunya aquestes competències i recursos. L’espai econòmic pertinent són les “regions” europees com Catalunya i en general les àrees caracteritzades per una potent urbanització, la Catalunya-ciutat material, no la metafísica d’Eugeni d’Ors. La regeneració democràtica avui es pot concretar en l’exigència d’un canvi de règim polític. La monarquia no solament és un règim anacrònic, avui també ha perdut gran part de la credibilitat que tenia. El sistema de partits actuals ha derivat en un conjunt d’oligarquies allunyades de la ciutadania i sovint marcades per la corrupció (encara que no tanta com en el món de les altes finances). El sistema electoral (proporcional o mixt), la iniciativa popular, les agrupacions d’electors, les quotes de poder que cal transferir a la societat (hem citat els sindicats, també les organitzacions professionals, les entitats culturals, etc.), els diversos mecanismes de la democràcia deliberativa, l’equiparació en drets dels residents d’origen immigrants, han de ser objecte de reformes radicals. Com la judicatura, avui encara influïda pels sectors neofranquistes, els mitjans de comunicació (la gran majoria controlats pels grans grups econòmics, en especial els bancs), 134
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 135
la cúpula de l’Església que ha desvirtuat el teòric laïcisme de l’Estat, etc. A mesura que avanci el procés de creació de plataformes territorials o multisectorials amb militants de diferents moviments socials es pot convocar una Assemblea de moviments socials de tot Catalunya que aprovi un programa bàsic amb objectius polítics comuns. En aquesta Assemblea confluiran moviments sectorials o territorials i també fòrums o plataformes més directament polítiques o col·lectius vinculats a partits d’esquerres. Aquest programa bàsic hauria de servir d’orientació als partits d’esquerres que es presentin a les eleccions i fóra molt positiu que es constituís una coalició que integrés IC-EUiA, CUP, potser col·lectius socialistes que no s’identifiquin amb la política actual del PSOE, i sobretot representants o líders dels moviments socials. ERC està en una posició a mig camí entre CiU i les esquerres socials i ha estat el partit més votat. No voldrà integrar-se en una coalició però pot formar part d’una majoria postelectoral de govern o d’oposició. Però ara la prioritat no és preparar eleccions sinó desenvolupar la mobilització política al carrer. La mobilització política ha de concretar-se en alguns principis bàsics i entenedors: dret a decidir o autogovern, drets que ens facin a tots lliures i iguals, democràcia política a tots nivells, des del carrer o el treball fins a les institucions de govern. Nota de l’autor de les cartes. Els partits d’esquerres, els sindicats, les organitzacions socials tenen el deure de formar militants i simpatitzants. No hi ha transformació social si els que lluiten per aquest objectiu no es formen. Calen escoles de formació i lectures adequades i accessibles. A continuació cito algunes lectures recents que m’han semblat interessants.
135
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 136
Lectures recents recomanades Harold Laski. Los peligros de la obediencia. Sequitur, 2011. Joaquim Sempere. Marx, el arma de la crítica. Catarata, 2013. Veure també Mejor con menos, Editorial Crítica, 2008. Borja de Riquer. “Sobirania, nació espanyola i constitució”. Ara, 2-2-2013 i del mateix autor l’article sobre la Correspondència entre els dos líders de la Lliga, Cambó i Ventosa. Segle XX, revista catalana d’història, núm. 5, 2012. Veure també el núm. 4 de la revista citada, dossier sobre “Els processos de nacionalització a Espanya”. Autors: Fernando Molina, Miguel Cabo i Alejandro Quiroga. Editorial Afers i Fundació Cipriano García-CC.OO. Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana. 19601980, Transicions i canvis a les terres de parla catalana. Cossetània Edicions, 2012. Gerardo Pissarello i Jaume Assens. No hay derechos, Icària, 2011. Antoni Domènech. La humanidad es una sola, no un cúmulo de culturas cerradas. Sin Permiso (en línia), 7 de gener de 2013. Vegeu també l’esplèndida Introducció a la reedició del llibre clàssic d’E.P. Thompson, La formación de la classe obrera en Inglaterra. Editorial Capitán Swing, 2011. Marina Subirats. Barcelona, de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle xxi. Editorial L’Avenç, 2012. M. Belil, J. Borja i M. Corti. Ciudades, la ecuación imposible. Inclou textos de José Manuel Naredo, Ada Colau, David Harvey, Graciela Silvestri, etc. Les revistes El Carrer i L’Avenç i els setmanaris Mongolia (imprès) i Sin Permiso (en línia). Properament trobareu en la xarxa el diari digital catalunyaplural .cat, germà de eldiario.es amb l’antic equip de Público i altres col·laboradors (entre ells l’autor de les cartes). I ja podeu llegir també la revista mensual Alternativas económicas amb alguns dels mateixos col·laboradors. Recomano també les Col·leccions de llibre de petit format sobre els grans temes del debat polític actual. Vegeu col·leccions d’Icaria, Viejo Topo, Catarata, Traficantes de sueños, etc.
136
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 137
Carta 3 Catalunya i les esquerres: remoure les aigües estancades
abril de 2013 Aquesta Carta tanca un cicle de reflexió sobre Catalunya, independentisme i esquerres. Completa les cartes anteriors i el conjunt es publicarà com a llibre per iniciativa de l’editorial L’Avenç. L’autor en principi no té intenció de continuar infligint aquesta mena de cartes adreçades als amics i amigues, però “mai no diguis mai més” ens recorda James Bond. La qual cosa no vol dir que no s’expressi mitjançant articles o notes en publicacions diverses com catalunyaplural-dia rio.es (en línia) o la revista L’Avenç. El contingut principal de la Carta és una reflexió sobre el moment actual però molt orientada cap al futur. La crisi econòmica i la impotència agressiva del govern espanyol han estimulat una reacció sociopolítica que s’ha expressat mitjançant l’explosió de la reivindicació independentista i social. Les mobilitzacions dels treballadors, sectors populars i mitjans i, sobretot, dels joves ha donat lloc a la creació de múltiples plataformes, coordinadores, col·lectius de base territorial o sectorial, manifestacions i altres accions de protesta, etc. Avui està en qüestió tant el lideratge de l’independentisme com respondre al repte que té el magma sociopolític de generar una representació política integradora, fins ara molt parcialment representada per organitzacions polítiques minoritàries i que no són una alternativa real de poder.
137
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 138
La Carta es complementa amb unes notes derivades d’un viatge recent a París, una nota sobre Itàlia i algunes notes i informacions diverses.
Catalunya, independentisme i esquerres 1. Introducció. Les “cartes de prop” (primera i segona) van ser escrites a començaments d’any una i a començaments de febrer l’altra. Després de quasi mig any voltant per Europa i Amèrica, de juliol a desembre del 2012, les dues cartes citades van servir per fer una recapitulació amb elements propositius que pretenien sistematitzar les reflexions polítiques suscitades pels processos polítics i socials produïts a Catalunya en els mesos anteriors. Com sap el lector les “cartes de prop” tenen un precedent, les cinc “cartes de lluny” escrites des de Londres entre octubre i novembre. Les cartes de lluny intentaven seguir els esdeveniments, amb acotacions comparatives del que vèiem al Regne Unit i comentaris de persones més o menys conegudes com Paul Preston o d’amics que passaven per Londres com Raimon i Annalisa. Si més no, em van servir per ordenar la informació, proposar elements d’interpretació dels processos en curs i apuntar algunes previsions pels mesos futurs. Un cop retornat a Barcelona vaig orientar les Cartes de prop sobre la problemàtica relació de Catalunya-Espanya i la posició de les esquerres catalanes en un escenari polític dominat per l’independentisme i liderat feblement pel Govern de CiU i ERC. Aquest va ser el contingut de les dues cartes anteriors. Ara, amb la tercera carta que presentem no es tracta solament d’entendre què passa, cal endevinar les dinàmiques existents que es poden accelerar en qualsevol moment i com posicionar-se en el proper període. Estem en un moment en 138
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 139
què es poden donar processos conflictius que poden fer-nos anar endavant o endarrere. 2. L’independentisme ara: el lideratge del centre-dreta en qüestió. L’independentisme és avui expectant, pendent d’un lideratge feble, dubtós i dividit. Existeix tan o més fort que abans però manca un lideratge clar i la consulta, la clau que ens hauria d’obrir la porta per anar endavant, ara s’està desdibuixant malgrat el gran suport social que té. L’independentisme és per naturalesa transversal però fins ara ha estat hegemonitzat políticament per les dretes catalanes, Convergència i Unió, més tractables que les de la resta de l’Estat però que practiquen les mateixes polítiques socioeconòmiques que el PP. I cada cop més coliderat per un partit, Esquerra Republicana, que pretén integrar la transversalitat en el seu si, que es declara d’esquerres i que, a diferència de CiU, encara té el vent a favor. ERC practica inevitablement l’ambivalència sistemàtica, com ho expressa volent ser a la vegada el partit que és el principal suport del Govern i també el principal partit de l’oposició. CiU i el seu cap, Mas, han quedat malmesos al perdre vots i diputats quan esperaven la majoria absoluta. La representació política i el lideratge del projecte independentista ha quedat molt afeblit malgrat que el conjunt dels vots mostren que almenys el 80% de la ciutadania reivindica o assumeix la legitimitat del dret a decidir. CiU i Mas governen a Catalunya, practiquen polítiques impopulars i el seu discurs, independentista però confús, ha quedat molt tocat pel resultat electoral i per la feblesa amb la qual s’enfronta al govern espanyol. ERC cal suposar que pretén ser l’alternativa i, si és així, és molt probable que li passi el mateix. El catalanisme, amb més o menys radicalitat, avui s’expressa mitjançant el “dret a decidir” que per a la majoria s’identifica, no ens enganyem, amb el camí cap a la indepen139
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 140
dència. La qual cosa no exclou que en el futur hi hagi propostes intermèdies, des del pacte fiscal fins a solucions més o menys federals, simètriques o asimètriques, o confederals. Però per ara aquestes propostes són avui pures especulacions, ningú amb una certa força social al darrere no les planteja, no estan ni en l’escenari polític ni en la realitat social. No es poden considerar com a “sortides” a la situació actual ja que caldria una negociació ara inexistent, falten els interlocutors de les dues bandes i falta la taula de negociació. I tampoc no són “entrades” per iniciar un procés, cap dels actors no planteja una negociació en aquests termes. I si ho fa és a esquena de la ciutadania, com segurament ho practiquen representants del poder econòmic amb connexions amb els governs d’Espanya i de Catalunya. Els sectors conservadors poden pretendre substituir “independentisme per finançament”, a la baixa. Quan el portaveu del Govern de la Generalitat insisteix que no es farà un troc entre “consulta” i “finançament”, és que alguna cosa hi ha en aquest sentit. Si dónes més explicacions que les que et demanen és perquè tens cua de palla. Excusatio non petita, accusatio manifesta. Només falta un lapsus del tipus “som innocents i a més hi ha circumstàncies atenuants”. L’independentisme canvia de pell: el lideratge en qüestió. El Govern no té el lideratge, a causa de la combinació entre la urgència de trobar solucions al dèficit financer, que depenen de la negociació amb el govern espanyol, i de l’afebliment polític i personal del seu president davant d’un govern espanyol intransigent sobre el dret del poble català a expressar la seva voluntat. Tampoc no té el lideratge ERC, que no governa la Generalitat i no pot pretendre convocar la consulta. El seu líder multiplica els equilibris retòrics amb indiscutible habilitat. Però ni pot substituir el president de la Generalitat per confrontar-se amb el Govern espanyol ni pot 140
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 141
liderar el moviment de base catalanista al carrer tal com està lligat al Govern. El seu discurs és d’esquerres i la seva pràctica és el suport permanent al govern de centre-dreta. No es pot excloure que CiU o ERC, junts o separats, intentin assumir novament el lideratge, però ara no el tenen, o bé ho sembla. I en política el que sembla, és. CiU ara ha perdut el lideratge, potser perquè era més aparent que real, que va tenir fa uns mesos i ERC haurà d’optar per retornar al catalanisme popular o perdre un suport que va guanyar molt ràpidament i que pot perdre de la mateixa manera. Si es convoquen eleccions anticipades és probable que, enfrontats o aliats, l’un en surti derrotat i l’altre tingui en el millor dels casos una victòria pírrica. 3. Avui el catalanisme té fonamentalment un caràcter “popular”. És el catalanisme de les classes populars i treballadores i en part de les classes mitjanes, especialment professionals. Inclou molts ciutadans no nascuts a Catalunya o fills d’immigrants procedents de diverses regions espanyoles i fins i tot d’altres països. Aquest catalanisme va sortir al carrer l’11 de setembre però no tots confiaven en CiU o van prestar-li el vot i ara l’han recuperat per votar probablement per ERC, IC-EUiA o la CUP. L’arrelament del catalanisme i de l’independentisme és desigual però la força social que es va expressar al carrer ha generat una il·lusió mobilitzadora que ha enfortit la reivindicació del dret a decidir i que molts ciutadans assumeixin l’independentisme com a natural. El catalanisme popular és avui el projecte polític que pot unificar “les forces del treball i la cultura” o una majoria social progressista, democràtica i productiva. Aquests sectors tenen altres preocupacions, altres interessos i altres aspiracions que no estan representats pel govern de CiU i no gaire per ERC. I per raons diferents pel PSC, a menys que no recuperi el perfil catalanista ni d’esquerres. 141
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 142
La representació política de l’esquerra institucional (o alternança electoral) era fins ara el socialisme català vinculat al PSOE, és dir el PSC, que accepta amb molta reticència el dret a decidir però es declara oposat a l’independentisme. El PSC ha aconseguit a la vegada donar una imatge de manca de legitimitat catalanista i d’escassa credibilitat social d’esquerres. I el que és pitjor, de subordinació sistemàtica al PSOE (malgrat el gest recent de votar a favor del dret a la consulta al Congrés de diputats). ¿El socialisme és encara d’esquerres, és realment catalanista? Les polítiques del PSOE no han estat d’esquerres en molts aspectes i encara menys comprensives amb Catalunya. Però una part important de la base social i de la militància del PSC, malgrat les seves dependències, divisions i davallades electorals, se l’ha de considerar potencialment com possible integrant d’un bloc progressista. Si accepta el dret a decidir ha de ser conseqüent i ha d’acceptar la possibilitat de la independència. I si reconeix l’error de les polítiques socioeconòmiques del PSOE, que ha practicat o ha acceptat, pot contribuir a configurar una alternativa d’esquerres, però ja no serà la força dominant. Les esquerres polítiques són minoritàries i tenen el repte d’articular-se amb un esquerra social que en gran part desconfia dels partits institucionals i està molt desagregada. La CUP i ICV-EUiA sí que tenen la legitimitat i la credibilitat citades. Però la CUP per ara té una implantació molt desigual en el territori i sovint el seu arrelament està més vinculat a l’independentisme que no a la mobilització socioeconòmica dels treballadors. I IC-EUiA, encara que no s’oposa a l’independentisme, tampoc no el representa i la seva força en el moviment sindical i en les mobilitzacions dels treballadors és relativa. Les esquerres catalanistes no institucionalitzades, que tenen una extensa base social però molt fragmentada i diversa, estan representades molt imperfectament pels partits polí142
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 143
tics. El seu repte avui és disputar l’hegemonia al centre-dreta i forçar a ERC a posicionar-se. Hauran d’articular, com ja s’ha dit, una representació política que tingui un arrelament en les organitzacions i moviments socials, cosa que, òbviament, no es pot fer sobre la base exclusiva de l’independentisme i dels actuals partits polítics. El moviment independentista obre perspectives per a una alternativa d’esquerres a Catalunya i per posar en crisi el règim polític espanyol caracteritzat per un dèficit democràtic insuportable.
4. Avancem algunes conclusions Primera conclusió: Les esquerres polítiques catalanes es troben, almenys aparentment, en una situació paradoxal. Mai no havien tingut una oportunitat com aquesta per hegemonitzar un moviment social i polític que es convertís en majoritari, fins i tot electoralment. Però les seves contradiccions internes, la feblesa del seu arrelament social, la temptació de créixer principalment a costa de les altres forces d’esquerres (i no dels abstencionistes i dels vots populars que van a les dretes, o de populistes com Ciutadans) i el fet de no liderar ni l’independentisme ni la mobilització social, no els ha permès fins ara aparèixer com una alternativa enfront a una CiU devaluada, una Esquerra Republicana ambigua i un socialisme desacreditat. Estan obligades a assumir que ni per separat ni en coalició són suficients per ser una alternativa real i transformadora. Segona conclusió: Existeix una esquerra social potencialment majoritària però que ara està poc i sovint mal representada a les institucions. No oblidem que una part important del vot popular va al PSC-PSOE, a CiU i ERC, i fins i tot al PP i a Ciutadans. O a l’abstenció. La veu del carrer, el males143
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 144
tar ambiental amb desig de canvis radicals, l’expressió de les mobilitzacions socials, l’emergència d’una “societat política” d’esquerres han estat, en part, representats per CUP i ICV-EUiA, sovint sense gaire convenciment. Una part important se sent orfe de representació política. Tercera conclusió: L’esquerra social ha de consolidar-se com a societat o força política i aparèixer com una alternativa de representació política. Cal que defineixi uns objectius polítics bàsics i compartits. Ha de procurar atraure partits i organitzacions socials i sindicals fins ara instal·lats en els àmbits institucionals però que assumeixen que cal canviar o reformar a fons el sistema polític i socioeconòmic. Ha de generar una oferta política i electoral amb vocació majoritària per obrir un procés constituent. No és alternança: és alternativa, és ruptura, és procés constituent d’una democràcia renovada.
5. Sobre la conjuntura política a Espanya i com afecta Catalunya i les esquerres La crisi econòmica continua apareixent com un forat negre que no sembla tenir final. La inoperància del Govern espanyol, incapaç de fer res excepte retallades als pressupostos públics i mantenir un sistema bancari que no dóna crèdits i per tant impedeix la reactivació, resulta exasperant. Un exemple: ni tan sols la dació en pagament en casos de desnonament, que inicialment el govern del PP semblava que assumia tal com reclamava l’ILP (iniciativa legislativa popular) i que ara ha fet marxa enrere. Les reaccions socials poden ser cada vegada més desesperades, la repressió més dura i la degradació econòmica i social més difícil de recuperar. Conclusió: no es pot esperar. Cal donar una esperança a la ciuta144
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 145
dania, cal construir una força política que pugui aparèixer com una alternativa, cal que la política arreli en la base de la societat, cal posar en crisi l’actual règim polític espanyol, cal un altre govern a Catalunya. L’agonia de la monarquia és un fet que es confirma i s’aguditza cada dia. Sembla inevitable que el Rei haurà d’abdicar. I no li serà fàcil al seu successor consolidar-se com a Cap de l’Estat. La corrupció és un altre factor d’exasperació i si afecta la cúpula de l’Estat, és el règim polític resultat de la transició que es posa seriosament en qüestió. La crisi del sistema polític no es redueix a la monarquia, inclou pràcticament el conjunt de les institucions, governs i parlaments, judicatura i tribunals especials (constitucional, de comptes, etc.) i les cúpules i aparells de la gran majoria dels partits, en especial dels partits que han governat. Altres institucions i poders fàctics com les cúpules de l’Església i de les empreses de mitjans de comunicació i alguns sectors de l’Exèrcit acceptats pels poders polítics tenen uns comportaments i expressen unes opinions que els fa poc compatibles amb un Estat democràtic. Tot plegat configura una oligarquia política, escassament representativa, inoperant, classista i privilegiada. I sotmesa, còmplice i integrada en el poder econòmic, els bancs i les grans empreses. Avui aquest sistema institucional està desprestigiat, deslegitimat i rebutjat. És hora de suscitar un moviment popular a tot l’Estat per canviarlo. El moviment independentista de Catalunya pot contribuir a precipitar la crisi del règim polític espanyol, que doni lloc a una reforma radical de la Constitució, a una república o una monarquia sense els actuals privilegis i a una nova relació entre Catalunya i Espanya.
6. La mobilització social. La mobilització social té els components propis de les reivindicacions populars quan empitjo145
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 146
ren les condicions de vida com és ara l’atur, la reducció dels ingressos econòmics, la privatització o la degradació dels serveis públics (ensenyament, sanitat, protecció social, etc.). Una degradació que suposa una regressió de l’avenç social per anar més d’un segle enrere. Hi ha un fet nou: la protesta social avui va més enllà de les classes treballadores clàssiques (treballadors industrials, d’oficines i de l’ensenyament i altres serveis públics). Els professionals i les pimes es revolten contra la demolició de l’estat del benestar i contra els privilegis que disfruta el sector financer. Hi ha tantes raons d’ètica professional i de sentiment de justícia com de defensa d’interessos propis, a ells també els afectarà com a professionals i com a ciutadans. És el cas del sector de la sanitat pública (metges inclosos), de l’ambientalisme, de les “noves tecnologies”, de la cultura, de la recerca, etc. Però hi ha altres factors, tant o més importants que aquests. Un factor és estrictament polític: les polítiques governamentals (europees, espanyoles i catalanes) que tendeixen a accentuar les dinàmiques negatives contràries a la reactivació i en canvi contribueixen a augmentar els ingressos de les entitats financeres i els beneficis i corrupcions de les elits econòmiques i polítiques. S’afegeix a la indignació popular adonar-se que l’Estat de Dret i la “democràcia formal o representativa” són a la pràctica una carcassa que protegeix una minoria poderosa i exclou gran part de la ciutadania d’influir i de participar en la concepció i l’execució de les polítiques públiques. És a dir, hi ha una crisi de representació política accentuada pel sentiment col·lectiu d’injustícia, per la creixent desigualtat que afecta la majoria i pels escandalosos privilegis d’una minoria. Aquesta crisi genera un esperit de revolta i també augmenta l’actitud controladora i repressiva dels governs. És previsible que la tensió i fins i tot la violència s’instal·li gradualment en la vida social. En el cas de Catalunya la majoria de la ciutadania ha arribat a la conclu146
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 147
sió que, amb l’actual govern espanyol i en el marc del règim polític instal·lat en la transició i pervertit pels partits dominants, no hi ha altra sortida que la independència. La prova és que els actuals governants han aconseguit en pocs anys duplicar el nombre de ciutadans que opta per l’independentisme. Hi ha també un factor que podríem considerar de caràcter cultural o ideològic: l’emergència de l’anticapitalisme. L’hegemonia adquirida pel capitalisme financer, especulatiu i oligàrquic, ha perdut el dubtós encant que va adquirir en multiplicar els diners, o la seva circulació, mitjançant la creació d’una economia fictícia. Inicialment els costos no eren immediats o poc visibles per la majoria: degradació del territori, malversació de recursos bàsics com l’aigua i l’energia, cultura de la por i de la cobdícia, mercantilització de la vida social, destrucció de capital productiu, dependència d’activitats efímeres, exclusió o sobrexplotació de col·lectius vulnerables i poc visibles (immigració especialment). Ara els costos són molt visibles i afecten la majoria de la població. Avui la crítica a la deriva capitalista actual no és monopoli de les esquerres, també l’expressen gent de tarannà liberal o conservador, per raons professionals o de sentit comú. I també, cal dir-ho, es presta a demagògia per part de l’extrema dreta. És un nou repte per a les esquerres: poden conquerir una certa hegemonia cultural si saben elaborar i comunicar una interpretació i una alternativa a la crisi generada per l’economia financera i la política neoliberal. Els partits i els líders polítics de les esquerres institucionals fins ara no ho han fet, la gran majoria ni ho ha intentat. Les esquerres polítiques amb presència a les institucions representatives haurien de proposar una alternativa a aquestes polítiques, han d’exposar les causes sistèmiques i denunciar els responsables si cal amb noms i cognoms. Han d’arrelar-se en els moviments específics, sectorials o territorials i 147
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 148
contribuir a definir objectius polítics clars que permetin agregar les reivindicacions i unificar els moviments com a “societat política”. Com que no ho han fet, ara no poden ser la representació política de la mobilització social. Poden contribuir, i molt, a construir una nova representació política, no a monopolitzar-la, ja que cap partit o coalició de partits avui presents a les institucions poden liderar-la. Cal renovar els lideratges, sense excloure òbviament els lideratges existents, però difícilment poden ser els principals protagonistes. 7. Crisi política: un règim esgotat. Amb tot el respecte pels que fan ara de l’independentisme el seu objectiu prioritari, i sovint gairebé únic, crec que cal tenir en compte que l’emergència d’un sentiment col·lectiu a favor de l’independentisme ha estat molt estimulat per la crisi moral i política del règim espanyol. Per tant, no es pot considerar la independència com una possibilitat immediata mentre no s’accentuï aquesta crisi que certament l’independentisme pot aguditzar sempre que en paral·lel actuïn forces polítiques i socials democràtiques a la resta de l’Estat. Les esquerres espanyoles haurien de trobar en nosaltres una força aliada per acabar amb un règim que ens fa retrocedir en direcció als períodes més negres de la història comuna. No podem considerar que l’únic objectiu important ara és la independència. Un cop assolida se’ns diu que podrem afrontar els altres objectius, com els socials i econòmics i els del desenvolupament democràtic. Cal recordar que no és automàtic: en més de 30 anys de Generalitat i en matèries pròpies de l’Estatut s’ha avançat molt poc o gens: no s’ha fet la llei electoral, l’organització territorial és un desgavell inflacionari (comarques, vegueries, diputacions, etc.); no s’ha endreçat el territori, en molts casos s’ha facilitat la urbanització especulativa; s’ha permès la irresponsabilitat i la cor148
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 149
rupció de les caixes; etc. Però apostar exclusivament per la independència ens temem que sigui un camí que ens porti a la frustració i a la derrota. El moviment nacional català solament serà fort si es donen unes condicions i uns objectius que no es redueixen a la reivindicació independentista. Hem de “sumar” al dret a decidir els qui a Catalunya i a la resta de l’Estat estan farts del govern espanyol, de les polítiques econòmiques i socials i de l’entramat oligàrquic que domina la vida pública. En el passat el conjunt de l’antifranquisme donava suport al nostre dret d’autodeterminació. Per una raó simètrica, el moviment per la independència pot contribuir molt a assolir els objectius de “democràcia real” que no li estan teòricament vinculats però que avui li són necessaris, fins i tot indispensables, per obtenir els suports o la neutralitat indispensables en el conjunt de l’Estat. Hem de partir d’una reacció moral, indignació i denúncia, però també expressar la voluntat d’acabar amb les situacions i els comportaments que provoquen la reacció ciutadana. Les injustícies que afecten les majories i els privilegis dels qui tenen un fort poder econòmic, mediàtic i polític. La desigualtat creixent, la misèria d’uns, l’empobriment d’altres, l’acumulació i ostentació de riquesa d’una minoria. La indefensió dels ciutadans i la impunitat dels corruptes, siguin financers, empresaris o polítics. L’acció dels poders de l’Estat, governs i judicatura, que en la majoria de les situacions reprimeixen les víctimes i faciliten la impunitat dels poderosos. Es neguen els drets bàsics als ciutadans, la crisi actual ha revelat la perversió del sistema polític i econòmic: atur i precarietat en el treball, desnonaments i endeutament per vida, reducció de l’accés i degradació dels serveis públics, etc. I també es nega el dret dels pobles que conviuen en aquest Estat que expressin el destí que desitgen. El govern espanyol crea un clima d’incertesa i d’incapacitat per afrontar els problemes, genera por, angúnia i desesperació, no mereix la més mínima confiança, multiplica 149
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 150
el malestar col·lectiu, i si actua apareix com a enemic dels ciutadans als quals empobreix i amenaça. És el contrari d’un Estat protector. Ha perdut la legitimitat per governar. S’han creat situacions socialment insuportables, econòmicament aberrants, políticament indecents, culturalment miserables. Tenen noms i cognoms, els banquers i els seus sicaris, els noms de les llistes que evadeixen impostos, els governants que els indulten o que els faciliten els negocis especulatius, els mitjans de comunicació que els protegeixen (més al poder econòmic que al polític, excepte si cobren regularment), els corruptes i les seves amistats que se’n beneficien, els jutges que fan executar immediatament els desnonaments quan altres han demostrat que és possible ajornar-los i buscar alternatives, els qui imposen la reforma laboral, les empreses que l’apliquen i els bufets d’advocats que fan negoci a expenses de la capacitat de negociació dels treballadors, etc. En aquest marc s’ha generat una crisi del model d’Estat de la transició i de la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol. No podem separar una crisi de l’altra, són dimensions o aspectes de la mateixa crisi. No es poden entendre l’una sense l’altra, ni combatre i guanyar si no les afrontem a la vegada. És una evidència la crisi del règim polític espanyol. Una monarquia desacreditada, que no pot fer ni ser àrbitre de res, que no representa ni valors morals decents ni conductes polítiques necessàries. Un govern venut als poders econòmics, sotmès a un personatge que solament busca arreplegar diners per als seus bancs com és la senyora Merkel. Un govern que practica la pitjor política possible: empobrir a la majoria dels ciutadans, demolir els sistemes de l’estat del benestar i acabar de destruir al capital productiu i el social (recursos humans) amb mesures contràries a la reactivació. Un Congrés que no representa avui la ciutadania: Ada Colau va despullar, políticament s’entén, els diputats en el debat sobre 150
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 151
els desnonaments. Una Constitució d’origen molt ambigu i que la gestió governamental del PP i del PSOE ha anat pervertint. Ni s’han fet polítiques públiques que fessin possible els drets dels ciutadans (com el treball i l’habitatge, el medi ambient, la protecció davant dels poders financers i les empreses de serveis que gestionen serveis públics, la democràcia participativa, el pluralisme dels mitjans de comunicació) ni s’han desenvolupat les autonomies, en especial les que són “nacionalitats”. La Constitució formal és confusa i la material està monopolitzada per les forces conservadores i reaccionàries, i també pel PSOE. Avui aquesta Constitució, tal com està, ja no serveix. En part per la seva ambigüitat o concessions als neofranquistes: com per exemple en relació als privilegis de l’Església, com atribuir a l’Exèrcit la capacitat d’intervenir per “garantir la indissolubilitat del territori d’Espanya”, facilitar als governs centrals que impedeixin el desenvolupament de les autonomies i establir el “café para todos” en detriment de les nacionalitats. La corrupció s’ha fet visible a les cúpules dels principals partits i a diverses comunitats autònomes i ajuntaments i ha creat una imatge que gran part de la “casta política” s’enriqueix il·legalment i amb relativa impunitat. El sistema de partits ha ofegat la participació ciutadana, com és el cas de les “iniciatives legislatives populars” que requereixen un nombre exagerat de firmes, i depèn de la mesa del Congrés admetreles o no a tràmit. El sistema electoral afavoreix clarament als dos partits més votats (per tant penalitza els partits minoritaris i els nous), les llistes tancades donen un gran poder als aparells interns i fa que els candidats tinguin escassa relació amb la ciutadania. Tot plegat afavoreix l’immobilisme i la formació de “castes” instal·lades a les institucions, la distància respecte als ciutadans i la manca absoluta de creativitat i de receptivitat a la innovació de la gran majoria dels “representants”. Es pot afegir a aquest panorama de “final de regnat” 151
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 152
els guanys enormes i en part il·lícits de bancs, caixes i grans empreses (de serveis i obres públiques), molt vinculades als poders polítics, que són a la vegada corruptes (guanys il·legals o immorals dels seus directius) i corruptores. El poder real no és democràtic ni decent. És un complex polític-econòmic-mediàtic que representa de facto un 1% de la ciutadania. Les esquerres catalanes tenen ara una oportunitat històrica: accentuar la crisi del règim polític espanyol i provocar la seva caiguda. Serviran així a les classes treballadores catalanes, al moviment independentista i a les esquerres espanyoles i també a demòcrates i sectors populars de tot l’Estat. Però els cal, ni més ni menys, una força política nova, arrelada en el conjunt del teixit social i cultural, que es nodreixi d’aquesta esquerra social, uns més d’esquerres que independentistes, altres a la inversa, i altres a parts iguals, però tots amb objectius comuns. Aquesta nova esquerra evidentment ha d’integrar els partits i col·lectius polítics a l’esquerra dels socialistes, però també sectors d’aquest partit i potser més endavant una part de l’electorat i militància de Ciutadans. ERC ara per ara sembla que el seu objectiu és fer el sorpasso a CiU i és possible que a curt termini acabi formant amb CiU un moviment de “centre” i perdi sectors per l’esquerra. En qualsevol cas, en un moment o altre, ERC, o una part important dels seus membres i electors, haurà d’integrar-se en un bloc d’esquerres. Ara l’objectiu és convertir el magma de les esquerres socials i polítiques en “societat política”, el “poble” com a actor polític democràtic, una força suficientment estructurada per elaborar una oferta política i una representació que signifiqui una alternativa de govern. 8. Construcció de la societat política d’esquerres i la relació necessària amb l’independentisme. Recordo que quan la dictadura estava agonitzant i el dictador acabava de morir, un sociòleg italià, proper al PCI (Partit Comunista Italià), em va 152
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 153
dir: “Mai no havia entès què volia dir Gramsci quan es referia a la societat civil, però ara a Catalunya ho entenc, està present al carrer”. Érem al començament de 1976. Gramsci escrivia a la presó i utilitzava termes que passessin pel sedàs de la censura. La societat civil és el conjunt humà organitzat que existeix fora de les institucions de l’Estat. Certament a Catalunya hi ha una societat civil relativament forta i complexa en part degut a la manca d’Estat. Però la “societat civil” gramsciana és el teixit dinàmic que promou el desenvolupament democràtic més enllà de la democràcia “representativa”, és a dir formal o procedimental. Com va fer el tiers état a la revolució francesa de 1789. La democràcia real o material, per oposició a la formal mal anomenada “representativa”, és la que promou polítiques públiques destinades a fer reals els drets teòrics, és la que crea condicions d’igualtat i llibertat per tothom, és la que construeix una democràcia present en tots els àmbits de la societat i la que facilita la participació dels ciutadans en tots els nivells del sistema polític. La societat que l’amic italià contemplava al carrer era el que, en altres èpoques, en dèiem el “poble”, els qui no tenien poder i el reclamaven i volien ser reconeguts, el que hem anomenat “societat política”, un conjunt divers de sectors socials que coincideixen en objectius en relació al poder polític: enderrocar-lo o reformar-lo, ser reconeguts i exigir drets que els són negats, promoure el canvi de governants o de determinades lleis, etc., al marge de les institucions existents i excloents. La societat política en part se solapa amb la societat civil, amb els sectors que tenen greuges o discriminacions respecte als poders polítics i econòmics dominants i també els sectors que s’han construït des dels marges de les institucions, com diversos moviments, plataformes, col·lectius, que han aparegut principalment en els darrers anys. Avui a Catalunya ha emergit una “societat política” que ha trobat un objectiu àmpliament integrador, l’independen153
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 154
tisme. És una realitat i un dret i fóra absurd i injust intentar defugir-la o devaluar-la. Hi havia un teixit civil que ho facilitava i unes institucions i partits distanciats de la ciutadania. En els darrers 20 ó 30 anys també han sorgit realitats noves o que han adquirit més rellevància, que han donat lloc a conflictes, alternatives i formes d’acció col·lectiva i que han irromput en l’escena pública: les qüestions ambientals i les relacionades amb els recursos bàsics (aigua, energia, sòl, etc.); l’ús de les noves tecnologies de comunicació (que ha donat lloc a un dens teixit de xarxes virtuals); el treball, la precarietat i l’atur i la crisi del sindicalisme de negociació i gestió; l’augment de la desigualtat social i la degradació dels serveis públics; l’afirmació de les identitats de base socioterritorial com contrapunt a la globalització; la llunyania dels poders reals i les tendències uniformadores; l’arribada a la majoria d’edat de les generacions que no visqueren la transició i que han conegut en canvi la degeneració de la democràcia deficitària però que als anys 80 va ser un avenç important; la crisi de les ideologies globalitzadores. Una llista que es podria allargar força però que és suficient per entendre tres elements que caracteritzen aquesta naixent societat política. Primer: a partir dels anys 90 augmenten les entitats formals i els grups informals i es creen noves formes organitzatives: col·lectius, associacions, fundacions, plataformes de base, etc., unes de caràcter territorial, altres sectorials o especialitzades en una determinada temàtica i altres amb un caràcter polític no partidari com van ser les CUP en els seus orígens; el moviment “okupa” i els grups que reclamen habitatge per als joves; els col·lectius informals, sovint de cani sciolti o militants sense partit que s’expressen al voltant de publicacions i activitats politicoculturals; els vinculats a moviments sociopolítics com la denúncia de la corrupció, del deute 154
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 155
públic il·legítim, de les polítiques dels organismes econòmics internacionals, contra la guerra; o en defensa del territori, els seus recursos o qualitat de vida; els qui desenvolupen activitats culturals i d’esplai de caràcter identitari; grups alternatius que intenten inventar noves formes de vida i d’activitat econòmica. Etcètera. Era, fins fa pocs anys, un univers força nombrós però molt heterogeni, molt poc articulat entre els diferents elements, minoritari i en molts casos relativament marginal o poc influent en el seu entorn. Amb excepcions, com va ser el cas de la guerra de l’Iraq, que va tenir una capacitat de mobilització extraordinària. Segon. La crisi econòmica ha multiplicat aquestes iniciatives i, sobretot, han trobat molta més receptivitat en la societat. També en alguns casos han desenvolupat una forta projecció política, com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca que ha promogut fins i tot una Iniciativa Legislativa Popular admesa a tràmit pel Congrés de Diputats degut a la forta i majoritària pressió social. Una iniciativa que ha estat seguida per una altra de similar, la que proposa una Renda bàsica garantida a tots els ciutadans. La crisi ha mobilitzat, d’altra banda, sectors que no estaven o que sovint no anaven més enllà de qüestions corporatives, com la sanitat, l’ensenyament, la recerca, les pimes, les associacions d’usuaris de la banca, els petits comerciants, etc. Els partits d’esquerres i els sindicats majoritaris, molt “institucionalitzats”, s’han vist en alguns casos superats per nuclis sindicals de base, iniciatives d’acció massiva al carrer promogudes per col·lectius polítics no institucionals i sense etiqueta de partit i per noves formes d’organització i coordinació (com el Front cívic). El que fa deu anys era un univers de “societat política” en potència ara és un univers visible, actiu i amb tendència a articular-se. S’han multiplicat les formes de coordinació i les accions conjuntes i els manifestos que proposen objectius 155
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 156
polítics comuns com el “Manifest per la radicalització democràtica més enllà del 25-N” (novembre de 2013: eleccions catalanes), o la Crida a favor de la Desobediència civil, firmades per milers de persones vinculades a diferents organitzacions i col·lectius, i altres contra la corrupció, l’especulació financera, etc. Aquest univers encara està molt fragmentat, en gran part desconfia dels partits polítics i encara no s’endevina com és podrà articular una representació política que inclogui, si no tots, la majoria de la societat política democràtica i progressista que està disseminada per tot Catalunya. Ara bé aquesta mobilització social s’ha desenvolupat, s’ha fet més visible i ha emergit com força política degut en una part important a l’estímul que ha representat l’explosió independentista que va emergir l’11 de setembre. Tercer. Independentisme i esquerres socials i polítiques. Independentisme i moviments sociopolítics vinculats a les cultures de les esquerres són dos moviments socials i polítics diversos per història, per contingut de classe i per les prioritats que més destaquen uns i altres. Però en la realitat se solapen, una part important dels seus membres s’identifiquen amb un i l’altre, en els dos casos són conjunts interclassistes, els seus membres tenen segurament sentiments diversos, avui s’expressen des de centres de convocatòria diferents i generen dinàmiques polítiques a vegades separades però no confrontades. I, sobretot, es necessiten mútuament. Molts del participants en la gran manifestació de l’11-S eren militants de les esquerres en les seves variants (comunistes, socialistes, anarco-sindicalistes, radicals de tota mena) que assumien o acceptaven l’independentisme com un dret legítim però que els motivava relativament i com una via perquè les esquerres arribessin al poder polític o hi tinguessin més influència. I una part important de l’independentisme no és 156
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 157
d’esquerres, o la seva prioritat no són les polítiques socials i econòmiques, que deixen per a quan s’hagi assolit la independència. ¿És possible l’entesa, la convergència, la fusió entre aquests sectors? L’independentisme tendirà cap a l’esquerra: el seu principal suport seran les classes populars, treballadores, amb catalans d’origen i amb catalans nascuts a fora o fills d’immigrats. CiU rebaixarà molt la seva vocació independentista, la meitat de la seva base social ho considera una aventura i la seva cúpula està molt lligada als grups econòmics que accepten el pacte fiscal i un grau més gran d’autonomia, però no la independència. ERC i l’Assemblea Nacional Catalana aniran cap a l’esquerra o es dividiran. És cert que el Govern espanyol pot actuar d’una forma tan intransigent i provocadora que pot crear una tensió que no deixi espai per res més que l’independentisme i pot ser que sigui brutalment reprimit. Però, podrà fer-ho? Durarà gaire aquest Govern? La qüestió que haurà de resoldre l’independentisme és la relació amb Espanya. ¿És possible aconseguir la independència sense tenir aliats polítics i socials a Espanya, sense la seva comprensió i sense coincidir amb alguns objectius comuns? Les esquerres catalanes poden assumir l’independentisme, per convicció o per necessitat. Si s’assoleix la independència o una relació de caire confederal seran més factibles polítiques d’esquerres a Catalunya. Sense independentisme avui no es podrà negociar demà una relació futura entre Catalunya i Espanya que sigui favorable a Catalunya i a les esquerres. I potser en aquest cas es pot arribar a una solució que no suposi una ruptura traumàtica i costosa ni tampoc una renúncia a l’autogovern de Catalunya. El que no val és acceptar el dret a decidir i estar en contra de la independència. Solament si es reclama la independència es podrà pactar positivament amb l’Estat espanyol. Crec que gran part del socialisme català, amb més o menys entusiasme, pot assumir 157
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 158
aquest raonament. Com crec que ja ho entenen les forces polítiques més a l’esquerra. Les esquerres catalanes han de proposar a l’independentisme i a les esquerres espanyoles un objectiu comú: enderrocar i transformar profundament el règim polític espanyol, per regenerar la democràcia, per canviar el model econòmic, per pactar una relació justa entre els pobles de l’actual Estat espanyol. És un objectiu prioritari. 9. Societat política i la seva representació. Manifestos, crides, plataformes, coordinadores, fòrums expressen la riquesa i diversitat dels moviments i organitzacions socials i dels col·lectius polítics (en general no són partits) que sovint hi estan vinculats. Compleixen ja una funció agregadora però cal encara fer alguns passos endavant per construir una representació política amb vocació majoritària, es a dir capaç de guanyar eleccions. La representació política es guanya si es compleixen tres condicions: a) arrelament en la base del teixit social; b) proposar un conjunt d’objectius, mesures i formes de relació amb la ciutadania com a programa que respongui a les expectatives del teixit social al qual t’adreces i en part construeixes; i c) presentar persones que siguin representatives dels dos punts anteriors. Però com que no es tracta ara d’avaluar la idoneïtat d’un partit polític existent sinó d’un magma d’organitzacions, moviments i col·lectius poc formals i fins i tot persones a títol individual, la construcció de la representació política pot resultar bastant més complicada. Algunes qüestions prèvies: la representació política ha de provenir de les organitzacions i moviments socials o també dels partits? Com es pot iniciar el procés per construir la representació política? Qui i com pot elaborar i aprovar una candidatura? La veritat és que no em sento capacitat per contestar aquestes preguntes i encara que pensés que tinc respostes no crec que corresponguin a un individu treure la 158
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 159
“solució” com un mag d’un barret. Però sí que m’atreveixo a apuntar alguns criteris. La candidatura ha de pretendre representar l’esquerra social, els treballadors i treballadores, les classes populars, gran part de la ciutadania que va sortir al carrer l’11 de setembre, els qui van manifestar-se el 14 de novembre, els qui assumeixen l’independentisme perquè ja no suporten l’actual règim polític espanyol, les seves polítiques antipopulars i la configuració de l’Estat que nega els drets del poble català. Però em semblaria absurd prescindir dels partits o organitzacions polítiques i també de les centrals sindicals i entitats culturals que se situen en un espai molt proper a les organitzacions i moviments socials com ICV-EUiA, CUP i altres que no estan en l’àmbit parlamentari. I atraure també sectors del socialisme i potser d’ERC. Òbviament la gent procedent directament dels partits no han de monopolitzar una candidatura, han de tenir una presència significativa, però no majoritària. El conjunt dels moviments socials, o més ben dit sociopolítics, ha de sentir-s’hi ben representat. Crec que cal, primer, elaborar i aprovar el programa polític. Els grans objectius i també les mesures concretes: procés constituent a Catalunya, reforma radical de la Constitució, creació d’una banca pública hegemònica, moratòria i avaluació del deute, reforma fiscal, renda bàsica garantida a tothom, recuperació pública del 90% de les plusvàlues urbanes, dació en pagament de l’habitatge si no és el principal (aquest no es pot desnonar si no té alternativa), etc. Es tracta de presentar propostes de lleis i programes que corresponguin als objectius de reconstrucció democràtica, de negociació del procés d’independència o de la solució que aprovi el poble català, reorientar radicalment la política econòmica i garantir l’accés de tota la ciutadania als serveis públics bàsics com ensenyament, sanitat, protecció social, habitatge, etc. Es tracta d’oferir un programa destinat a desenvolupar una 159
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 160
economia productiva, sostenible i que tendeixi a reduir l’atur i la precarietat fins a la seva desaparició, reduir significativament cada any la desigualtat social, construir una democràcia que arribi a la base de la societat. L’objectiu ha de ser que els drets de les persones que corresponen a la nostra època estiguin garantits per les polítiques públiques. És probable que es comencin a promoure noms de possibles candidats i caps de llista. Seria prendre una drecera que ens podria portar a un camp de cols quan volíem arribar a la plaça major. Ara cal prendre el pols de tot el que belluga al país, crear una xarxa o plataforma molt representativa de les forces socials i polítiques que prepari un procés participatiu que culmini en una Assemblea i que s’arribi a aprovar un programa polític. Els noms que configurin una (o més d’una) candidatura ha de ser el darrer acte. Ni déu, ni cèsar ni tribú, els salvadors de les pàtries són gent perillosa. 10. Nota explicativa. Sóc conscient que ens trobem en una situació plena d’incerteses, i que és molt difícil preveure quines dinàmiques es poden generar molt a curt termini, i que el temps lent que s’ha instal·lat des de les eleccions es pot accelerar abruptament i trobar-nos en situacions inesperades. Com a professional que procedeix de les ciències socials sé que si fas previsions tens moltes més possibilitats d’equivocar-te (quasi totes), que d’encertar. I com a urbanista sé que quan penses l’escenari de futur el que no en resulta mai és el que has imaginat. Com deia un entrenador de futbol, “jo col·loco els jugadors en el camp molt bé, cadascú sap el seu lloc i el que ha de fer... però la pilota comença a córrer i tots els jugadors abandonen els llocs on els havia posat”. En política és indispensable fer previsions per orientar la teva acció. Els polítics sempre volen tractar amb gent previsible, siguin de la seva colla, aliats o adversaris, encara que ells no ho siguin. En el moment actual fer previsions és semblant a 160
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 161
un cec que busca un gat negre en una habitació absolutament fosca on no hi ha cap gat negre. Les propostes que es dedueixen de les previsions tenen tantes possibilitats d’arribar a bon port i trobar el destinatari desitjat com els missatges llançats al mar. Encertar quines seran les dinàmiques col·lectives i els comportaments dels diferents actors és com encertar la combinació resultant d’un nombre incert de nombroses, possibles i desconegudes combinacions. Però s’ha de partir d’un escenari possible per apuntar línies d’acció.
L’autor s’ha basat en algunes idees simples. Apunto les que em semblen més significatives. La lenta i segura degradació del règim polític espanyol. L’atracció fatal que sent Convergència i Unió cap a la dreta política i econòmica i cap a una interminable negociació de misèries amb el govern de l’Estat. Els dilemes d’Esquerra Republicana que forçaran a optar entre dreta i esquerra, no podrà mantenir molt temps ser el principal partit de l’oposició com s’han autoproclamat i, a la vegada, el principal suport del govern de la Generalitat. La dificultat que ens sembla per ara insuperable que tindran els socialistes per saber què són i on volen ser, de moment em temo que es mantindran als llimbs, que per cert no existeixen, ni al costat del cel ni a l’escenari de la política. La disponibilitat, cal esperar-ho, del partits de les esquerres catalanistes per intentar construir una candidatura integradora de la societat política. Tinc dubtes al respecte perquè ells les tenen, em sembla. Potser si finalment hi ha més d’una candidatura amb un compromís de pactar un programa comú o de fer un pacte de legislatura tampoc no seria una catàstrofe però se’n reduiria l’efecte multiplicador. La capacitat del magma de moviments, plataformes, etc., per intercanviar, fusionar i agregar idees i propostes. I la 161
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 162
generositat de tots els que intervinguin en el procés constituent d’una alternativa política per no prioritzar el seu paper a l’obra sinó contribuir a escriure-la dialogant amb els actors i el públic. Finalment la inoperància agressiva del govern espanyol farà explotar les demandes socials i de regeneració democràtica tenint en compte com avança la construcció d’un teixit popular actiu. L’immobilisme del govern català i del seu aliat real i per ara opositor solament teòric paralitza el moviment catalanista que buscarà altres vies i altres lideratges. Són dos moviments destinats a trobar-se, si construeixen uns lideratges nous, que tinguin sobretot ambició i audàcia però també pragmatisme per unir-se i realisme per avaluar en cada moment la relació de forces.
Notes diverses París és encara una festa. Exposició Guy Debord i els Situacionistes. Lectures recomanables Vaig aprofitar una reunió professional sobre els projectes pel “Grand Paris” per passar els dies de Setmana Santa a la ciutat on he viscut uns quants anys i on necessito tornar almenys una o dues vegades l’any. París és una festa per la seva fantàstica escenografia. Com algunes altres ciutats, no gaires, París sempre s’assembla a la imatge que ens proporcionen la literatura, el cinema i les postals. Així com Venècia sembla inventada per Canaletto, la ciutat s’ha adaptat a les imatges no gaire realistes de l’artista. I Nova York, o Manhattan més exactament, procura imitar la visió que en dóna Woody Allen. París també és una ciutat de llibreries i de llibres i revistes que et mostren el dernier cri de les modes intel·lectuals, com 162
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 163
Londres i Nova York. La qual cosa suposa destriar el gra de la palla. La cultura francesa té una gran capacitat de produir corrents d’idees que semblen que obren nous camins i que sovint no porten enlloc com la French theory i els nouveaux philosophes del postmodernisme (Derrida, Baudrillard, Lacan, Althusser, Deleuze, Guattari, Lyotard, B.H. Lévy, Glucksmann i fins i tot Foucault). Sé que he fet una amalgama i que alguns es poden salvar, especialment Foucault i algunes coses d’Althusser i Derrida. Però la importància que se’ls ha donat a les últimes dècades del segle xx ha estat com a mínim absolutament desproporcionada. Cal reconèixer que l’administració francesa i les grans fundacions i fins i tot empreses utilitzen, i si cal s’inventen, productes culturals per vendre la “marca France”. Per exemple, quan feia uns anys que Sartre era mort, van organitzar una gran exposició a la Grande Bibliothèque per reactivar el “producte”. Ara han fet una hàbil operació mediàtica amb el “situacionisme”, precursor del maig del 68 i de moviments recents com el dels “indignats”. El situacionisme va ser un moviment inicialment desconegut per la gran majoria i menyspreat o criticat per les elits polítiques i culturals, incloses les esquerres formals. Va tenir un breu però intens període de fama a finals dels anys 60 i inicis dels 70, després va desaparèixer i ara ha tornat a l’actualitat amb l’exposició inaugurada recentment també a la Grande Bibliothèque titulada “Guy Debord, un art de la guerre”. No entraré ara a descriure l’exposició que segueix la trajectòria de Debord, líder del situacionisme i explica de forma brillant i estimulant què va ser el moviment, la seva influència en el maig del 68 i la seva actualitat avui sobre alguns moviments socials recents (els “indignats” i el 15-M, Occupy Wall Street, etc.). Per cert, és a punt de sortir Filosofía para indignados. Guy Debord y otros (RBA), amb un pròleg de Gonçal Mayos molt pertinent que relaciona les 163
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 164
idees i les pràctiques situacionistes i els moviments actuals. Ell mateix ha fet la selecció de textos. A París els textos claus del situacionisme, que van ser gairebé bestsellers a finals dels 60, tornen a estar de moda i són objecte de nombroses reedicions: De la misère en milieu étudiant (1966), La Société du Spectacle (1967) de Debord i Traité de savoir vivre à usage des nouvelles générations (1967) de Raoul Vaneigem. Un precedent que els va influir explícitament havia estat Henri Lefebvre i el seu llibre Critique de la vie quotidienne (195962), al qual va seguir Le droit à la ville (1968). Les idees dels situacionistes (polítiques, comunicacionals, urbanístiques) avui ens resulten molt modernes i els seus eslògans han perdurat, com els “no ens representen” o “la imaginació al poder”. Cohn Bendit acaba de publicar un llibret Pour supprimer les partis politiques. Réflexions d’un apatride sans parti que recorda força les textos situacionistes dels 60. La internacional situacionista va morir d’èxit el 1972. Si visiteu l’exposició trobareu un excel·lent catàleg i una molt atractiva síntesi, amb imatges, Les situationnistes. L’utopie incarnée, de L. Chollet, un llibre de menys pes i volum i a més bon preu. Com que sobretot hem freqüentat llibreries i bouquinistes cal dir que les llibreries resisteixen, encara que sempre t’adones que algunes han desaparegut o han canviat de lloc. Com és el cas de dues de les preferides. La Hune, situada estratègicament entre el Café Flore i Les Deux Magots ha estat substituïda per Louis Vuitton (objectes de luxe), però la llibreria simplement s’ha desplaçat menys de 100 metres a l’altra punta de la plaça de Saint-Germain, on hi havia una altra llibreria interessant, Le Divan. A l’altre costat del Café Flore se n’hi manté una, vella i excel·lent, L’écume des pages, que recorda òbviament un freqüentador del lloc, Boris Vian. Una llibreria, mig generalista mig “urbana” que mai no deixo de visitar, és Le Genre Urbain, a la rue Belleville, barri popular 164
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 165
històric, abans ocupat en bona part per jueus procedents d’Europa central, ara amb molta presència xinesa i també amb vida cultural i universitària. I prop de la Sorbona, a la rue des Écoles, una llibreria més nova, transparent, on tot està ben posat i és rar que no trobis el que busques (si és relativament recent o “clàssic”), La Compagnie, molt ben assortida en ciències socials i literatura. El marxisme i el pensament social més crític ha tornat a estar de la moda. Els qui van ser deixebles o col·laboradors d’Althusser escriuen molt i els trobes a tot arreu: Rancière, Balibar, Badiou. Afortunadament han aterrat a la realitat concreta, especialment Balibar. De i sobre Marx se’n troba pertot arreu. Una curiositat, a la FNAC i molt exposat vaig trobar un petit llibre amb una selecció de cartes Lettres d’amour et de combat entre Marx i la seva esposa Jenny, amb un annex autobiogràfic de Jenny. També hi ha col·leccions molt assequibles que publiquen textos actuals amb clàssics del pensament revolucionari, com La fabrique éditions. No és gaire habitual a França, però en aquest cas fan nombroses traduccions. El darrer volum, Qu’est-ce qu’un peuple conté textos de Bourdieu (es manté en el grup de més citats del rànquing), Rancière, i altres. Dos altres col·leccions molt recomanables són Politique à gauche (Éditions Bruno Leprince) i Raisons d’agir. La primera ha publicat fa uns mesos dos llibres molt clars i contundents: Le populisme i Classes en lutte. I Raison d’agir textos de Bourdieu, Wacquant, sobre la universitat, i un pamflet virulent de Serge Halimi sobre Les nouveaux chiens de garde, que recupera el títol d’un clàssic, Les chiens de garde de Paul Nizan (1932). Halimi fa una diatriba actual, violenta i documentada, contra els intel·lectuals mediàtics i els periodistes legitimadors de les elits polítiques i econòmiques. També em vaig reunir amb els directors d’Esprit, Oliver Mongin i Marc Olivier Padis. La revista fundada per Emma165
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 166
nuel Mounier i el seu referent al nostre país era als anys 60 i 70 Alfonso Comín. Avui Esprit és una revista-llibre progressista i que ha incorporat les temàtiques actuals. A diferència de Temps Modernes que malviu un cop desapareguts Sartre i els pares fundadors. Es van mostrar molt interessats a seguir els processos que es donen a Espanya i Catalunya i van demanar-me col·laboracions (ja els he enviat l’article de Jaume Botey publicat recentment al Viejo Topo). Per acabar algunes informacions llibresques més especialitzades. Vaig visitar Alternatives Économiques i vaig conversar amb al seu director, Thierry Pech. L’havia vist poques setmanes abans quan vam coincidir al naixement a Barcelona d’un “fill intel·lectual”: les Alternativas Económicas en castellà, una molt interessant revista mensual que dirigeix Andreu Missé. A França la revista i els llibres tenen una gran difusió. Políticament es poden considerar socialdemòcrates d’esquerres i les seves idees econòmiques se situen entre el neokeynesianisme i el marxisme. Una curiositat: han editat un llibre amb textos d’Adam Smith en defensa del paper regulador de l’Estat en l’economia, Sur l’Etat. Ja ens agradaria que els liberals actuals actuessin inspirats per les idees dels pares fundadors que preconitzaven que la banca ha de ser controlada pels governs i els béns comuns bàsics (sòl, aigua, energia, etc.) no poden ser objecte d’apropiació privada. I ja que parlem de liberalisme, un llibre recent d’Alain Policar, Le libéralisme politique et son avenir (editat pel CNRS), que presenta una lectura democràtica o progressista del liberalisme i demostra la perversió de l’anomenat “neoliberalisme”. Finalment, dues excel·lents síntesis que ens posen molt al dia sobre la innovació sociocultural i sobre la innovació política. La primera és From counterculture to cyberculture, de Fred Turner que relata a la vegada la vida de Stewart Brand, el creador de Wired i de Whole Earth Catalogue, i la història d’Internet (versió francesa Aux sources de l’utopie 166
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 167
numérique, C&F Éditions). I la segona L’empowerment, une pratique émancipatrice, de Marie-Helène Bacqué i Carole Biewener, a Éditions La Découverte, una història del desenvolupament de l’empoderament, especialment als països anglosaxons. Les referències que dono no són innocents, ajuden a situar-se en el moment actual. Us estalvio els llibres o revistes de temes urbans.
Nota d’Itàlia. Grillini, una esquerra perduda en el laberint de la política de l’inciucio i la resurrecció de Berlusconi Una amiga que viu des de fa anys a Roma, Maite Larrauri m’escriu sobre els grillini. És un moviment amb vocació regeneradora, extremament crític amb la política institucional i contrari a fer qualsevol acord a mig termini, és a dir només accepta aquelles mesures concretes que corresponguin exactament al seu programa. A la pràctica vol dir que impedeix que es formi un govern de centre-esquerra liderat pels hereus (descolorits) de l’antic PCI, la qual cosa comportarà o un govern tecnocràtic com va ser el de Monti o bé noves eleccions que probablement guanyarà Berlusconi. A continuació reprodueixo una part de les notes que m’envia Maite, una filòsofa de València que va ser una activa militant en els anys 70 de Bandera Roja i del PCE i ara fabrica “filosofía para profanos” (és una col·lecció de llibres que fan Larrauri com a escriptora i Max com a dibuixant. Els títols són suggerents: La libertad según Hanna Arendt, La sexualidad según Michel Foucault, La amistad según Epicuro, etc.). Los parlamentarios italianos del Movimento 5 Stelle (los grillini, seguidores de su líder Grillo) no son la única causa de que la situación política italiana esté estancada y de que no se sepa qué va a pasar, pero aportan más de un granito de 167
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 168
arena. Ellos dicen que no quieren inciuci con los partidos de la Cámara. Un inciucio (“inchucho”) en inglés se traduce como deal, o sea “acuerdo”, pero no es eso. Si en inglés inciucio no existe, es porque allí sólo hay acuerdos, o sea deals. [O por lo menos dan por supuesto que es así, jb]. En castellano yo emplearía la palabra “apaño”. Un “apaño” no tiene la honorabilidad de un acuerdo, sino que deja ver que detrás de algunas negociaciones lo que está en juego son intereses muy particulares, reparto de poder, arreglos individuales. En España tenemos la palabra, y también la práctica: los partidos que están desde hace años en el poder y en la oposición, tanto a niveles locales como nacionales, están llenos de personas que se han adaptado a la vida política. O sea, a lo que pueden sacar personalmente de la vida política. Por eso, a veces, en algunos lugares, siendo como es que la vida en la oposición trae menos quebraderos de cabeza que la vida en el poder, algunos prefieren no ganar. Al fin y al cabo, sus vidas están aseguradas, blindadas ya que, gracias a los “apaños”, a los que no ganan también les tocan puestos. Es comprensible que no deseen entrar en el mundo de los “apaños”, pero junto con el agua de la bañera de los “apaños” tiran al niño que había dentro, es decir, el acuerdo. Los “grillini” rehuyen la confrontación dialéctica y afirman que lo que tienen que decir ya lo hacen en la red. Pero claro, en la red todo es virtual. En la realidad del Parlamento, apenas dicen algo más que monosílabos: “éso no”; “ésto sí”. Es pot pensar que els grillini faciliten la resurrecció de Berlusconi i la degradació de la vida política. Però l’esquerra institucional, representada pel “Partit democràtic”, ha perdut la voluntat política de representar una alternativa, desorientada la recerca d’una identitat perduda en el laberint de la política de l’incuicio i s’entén que no doni gaires garanties 168
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 169
d’obrir un procés que reformi radicalment el sistema polític actual. En política molt sovint, massa sovint, cal escollir entre un mal i un altre pitjor. El problema és saber quin és el mal pitjor. Maite Larrauri té raó que almenys haurien d’intentar trobar un acord amb el centre esquerra, posició que defensen diversos sectors dels grillini, però no Beppe i pel que sembla la majoria dels seus simpatitzants. La qual cosa em sembla que no facilita el progrés de la cultura política democràtica.
Espanya. Amenaça d’una espiral de provocacions i de repressió. El govern espanyol té una virtut. Cada dia els seus membres mostren una especial habilitat a demostrar que són tan miserables i perversos com les seves polítiques. Procuren semblar odiosos i cal reconèixer que se’n surten molt bé. Els escraches o escarnis són una forma d’expressió de la denúncia d’actes que poden ser delictius o en tot cas que produeixen víctimes innocents. Seran més o menys oportuns, es faran amb maneres que poden agradar més o menys. Com succeeix amb els piquets els dies de vaga o les protestes que tallen la circulació. Què tenen, d’específic? Els criticats i denunciats són persones amb poder polític o econòmic que són responsables directes o còmplices necessaris dels actes que es denuncien. És a dir gent que es considera intocable, que no vol assumir cap responsabilitat individual, que comet crims sense embrutar-se les mans. Són els responsables de l’especulació i de la corrupció, de l’atur i dels desnonaments, de l’enriquiment d’una minoria i de l’empobriment de la majoria, dels suïcidis i de la desesperació de moltes famílies. I pretenen encara criminalitzar les víctimes? Els governants espanyols anuncien que practicaran la provocació i amenacen amb la repressió pròpia d’una dicta169
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 170
dura. La senyora Cifuentes, responsable de l’ordre públic a Madrid, no sap construir una frase correctament i les seves declaracions són tan aberrants que es poden considerar insignificants. Però practica el principi “menteix, menteix, que alguna cosa queda”. Quan compara la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca amb la kale borroka, i quan declara que la portaveu de la Plataforma té contactes amb ETA, Batasuna, etc. pot semblar que no sap el que s’empesca. Però sap quin és el missatge implícit que transmet: la Plataforma és una organització terrorista. La secretaria general del PP ha anat més lluny, ha qualificat la PAH de “nazis”, motiu més que suficient per convidar-la a visitar els camps de Buchenwald i Mauthausen, i a llegir Primo Levi i Jorge Semprún. El Ministeri de l’Interior ha anunciat que prepara mesures policíaques dures per reprimir els qui pretenguin denunciar els responsables de la situació que ha portat milions de persones a perdre una part dels seus béns i centenars de milers a perdre l’habitatge o a quedar endeutats per vida, o les dues coses a la vegada. Per la seva part, el Ministeri de Justícia prepara modificacions legals perquè es considerin delicte aquests actes quan com a màxim, quan adquireix un cert grau d’agressivitat, es considera en el marc legal actual una falta. Aquesta ofensiva no està destinada solament a deslegitimar primer i reprimir després a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Anuncia un procés de “facistització” o d’Estat autoritari destinat a destruir la resistència social. És una acció de llarga durada però que si no s’atura pot accelerar-se mitjançant una escalada de provocacions, bé promogudes per irresponsables com la senyora Cifuentes, o el que és més perillós, actes violents promoguts pels serveis especials del Govern o per grups d’extrema dreta manipulats pel poder. Al mateix temps s’estan preparant els instruments polítics i jurídics per generalitzar la “repressió preventiva” com diria Bush sobre el conjunt d’Espanya i especialment a Catalunya. 170
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 171
Catalunya. E pur si muove Amb simetria amb Espanya la política institucional, i en especial el Govern de la Generalitat, es caracteritza també per l’immobilisme. Es mouen els personatges però sense moure’s de lloc, és a dir sense iniciatives ni propostes, intentant adormir el personal. El Consell assessor per a la Transició Nacional, creat fa poc, amb independència de qui l’integri, és teòricament necessari si es volen començar a dissenyar estructures d’estat. Però cal suposar que des de fa mesos ja hi havia equips que hi treballaven: fóra irresponsable que el president de Generalitat, quan fa sis mesos declarava que a Catalunya li calen estructures d’estat, no tingués aquest tema perfilat o com a mínim en preparació. Anunciar-ho ara sembla que es vulgui donar l’aparença que es tenen iniciatives. El govern català, com el seu homòleg espanyol, de tant en tant fa un brindis al sol. Però mentre el Govern espanyol quan llença amenaces té mitjans per executar-les, a Catalunya l’única força és el poble, la gent al carrer. El govern de la Generalitat evita curosament que els ciutadans omplin places i carrers, ara ja tem amb una certa raó que, quan ho facin, no solament ho faran contra el govern del PP també poden girar-se en contra seu. Però la política per baix, en la societat real, sí que belluga. A Catalunya s’ha donat un procés de politització, una socialització de la política, en gran part fora de les institucions i dels partits. Emergeix una voluntat col·lectiva que vol intervenir en la política, seguint aquell vell principi “si no fas política la faran per tu” i sovint contra tu. Alguns partits, els menys o gens compromesos en l’inciucio institucional, els que estan més a prop dels moviments socials, sembla que es mostren més sensibles a compartir la representació política amb la “societat política” emergent. I des de l’altre costat s’han creat diverses plataformes polítiques basades en gent que té militància social, sindical o cultural, sovint exmilitants de partits, altres són joves polititzats però que no sen171
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 172
ten poc atrets pels partits existents. Un exemple és el Front Cívic, però no és pas l’únic. Recentment, el 4 d’abril, quan aquesta Carta estava gairebé acabada, es va celebrar un acte que em va semblar significatiu. Un debat sobre “el procés constituent a Catalunya”. Per cert m’agradaria veure les respostes a una hipotètica enquesta on es preguntés “què és per a vostè el procés constituent?” La gran majoria em sembla que quedaria en blanc i els que creuen que ho saben segurament donarien respostes molt diverses. Però és un terme que serveix per expressar la voluntat d’un canvi polític radical, en relació a Espanya, sobre les formes de fer política i respecte de les polítiques públiques vigents. A l’acte de fa uns dies van intervenir gent de partits (Camats i Herrera d’IC, Nuet d’EUiA, Llorente d’ERC, Elena sector crític del PSC), de CCOO (una molt poc afortunada intervenció) i de persones vinculades als moviments socials o intel·lectuals independents (Pisarello de DESC, Galdón, Ramoneda). No és freqüent que un debat d’aquesta mena tothom (amb l’excepció citada) expressi idees positives i interessants i que es s’evitin els protagonismes o l’autobombo del sector o organització que representen. Es va crear, vull pensar-ho així, un clima d’entesa que potser anuncia la construcció d’un bloc polític d’esquerres amb vocació d’alternativa real a la política actual. Vaig trobar-hi a faltar almenys un representant de la CUP. Altres iniciatives com aquesta apareixeran. Quan ja havia acabat la Carta rebo la notícia que la popular monja benedictina Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, economista crític i activista social, fan una crida pública a promoure una candidatura que tingui com objectiu endegar “el procés constituent”. L’instrument seria una plataforma popular que aparegués com un actor nou en el escenari polític. Es pot deduir que es pensa en una candidatura amb el suport dels movi172
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 173
ments socials més polititzats i no queda clar si es preveu una possible integració de partits com els ja citats o la CUP. És sense dubte una iniciativa interessant, que contribueix a remoure les aigües estancades de la política institucional. Les dues persones que l’encapçalen tenen un prestigi personal i intel·lectual ben merescut i un suport social i mediàtic indiscutibles. Caldrà veurè com es rep la iniciativa per part dels moviments i dels partits. Esperem que sigui positiu. Solament un dubte, o més ben dit algunes preguntes. Qui i com s’ha fabricat aquesta iniciativa? Jo havia sentit tocar campanes, lògic si es té en compte que les campanes són habituals a les esglésies. Em consta que algunes desenes, o més persones estaven relativament al corrent de la iniciativa i un grup reduït preparava aquesta operació. Fóra convenient saber-ho, conèixer els que ho dirigeixen i organitzen a més de les dues personalitats que ho encapçalen. I també els que han estat consultats i hi donen suport. Com s’han organitzat? ¿Qui farà els contactes ara amb possibles interlocutors polítics, col·lectius socials, mitjans de comunicació, moviments i entitats diverses? ¿Com s’integraran i s’agregaran els objectius i les reivindicacions en una proposta programàtica coherent? ¿Tot ho faran els dos promotors, ells sols? Un objectiu tan ambiciós no s’aconsegueix amb l’aire del cel, cal força gent que hi treballi. No fos cas que sovint critiquem els partits, per opacitat i excessivament tancats sobre si mateixos, però que almenys actuen en l’espai públic, i ara se’ns proposa que donem suport a dues magnífiques i respectades personalitats, que s’ho mereixen però que almenys fins ara apareixen com l’única cara visible d’una iniciativa que suposem que compta amb el suport d’un grup organitzat però invisible per a la ciutadania. Esperem que les iniciatives citades i altres similars coincideixin a trobar un camí comú. Es una condició indispensable per tenir possibilitats d’èxit. 173
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 174
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 175
tripa Borja jmm.qxd
22/04/2013
14:23
PÆgina 176