portada _camins_prova04.qxd
13/09/2010
13:51
PÆgina 1
Andreu Mayayo
“Democràcia”, “llibertat”, “autogovern”, “drets”, “justícia”, “benestar” signifiquen avui coses diferents a les que significaven fa només unes
La veu del PSUC
poques dècades. Davant de la complexitat present, necessitem pensar
Josep Solé Barberà, advocat
cada vegada millor, d’una manera més refinada, per tal de copsar o de
Aram Monfort
poder simplement descriure adequadament la realitat que ens envolta i,
Barcelona 1939
eventualment, per tal de poder-la transformar. Aquest és l’objectiu
El camp de concentració d’Horta
Ferran Requejo
Sèrie Història
d’aquest llibre, escrit amb la concisió i la claredat de pensament a què Josep Calvet El pas dels evadits pels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial
de l’autonomia a la independència”, tracta la qüestió del reconeixement
Federico Vázquez Osuna
d’autonomia i fins a la sentència del Tribunal Constitucional. L’autor hi
La justícia durant la Guerra Civil
justifica el pas de la defensa del model que anomenava “federalisme pluri-
El Tribunal de Cassació de Catalunya
i de l’autogovern de Catalunya a partir del procés de reforma de l’Estatut
nacional” a la defensa d’una posició independentista per al futur de CataAntoni Segura
Euskadi Crònica d’una desesperança Tzvetan Todorov
Una tragèdia francesa
lunya, després de constatar la rigidesa de l’unitarisme que caracteritza tant les dues forces polítiques espanyoles (PSOE i PP) com la Constitució espanyola i les principals institucions de l’estat. Les altres parts del llibre fan referència al debat actual sobre la qualitat i la transformació de la democràcia (la multiculturalitat, la laïcitat i la desafecció), la globa-
Josep M. Muñoz (ed.)
Els Quatre Presidents
lització –amb un accent en els reptes ecològics–, i, en darrer lloc, a
Entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla
darrers descobriments científics que incideixen en la ciència i la filosofia
Carme Molinero i Pere Ysàs
polítiques a inicis del segle XXI.
Els anys del PSUC El partit de l’antifranquisme (1956-1981)
Camins de democràcia. De l’autonomia a la independència
Les muntanyes de la llibertat
obliguen les col·laboracions periodístiques. La primera part, “Catalunya:
Ferran Requejo
Ferran Requejo (Barcelona, 1951) és catedràtic de ciència política a la Universitat Pompeu Fabra, on dirigeix el Grup de Re-
Camins de democràcia
cerca en Teoria Política (GRTP), el Grup de
De l’autonomia a la independència
Democracies: Federalism, Nationalism and
Recerca en Ciència Política, el Màster Current Multiculturality i el Màster Political Philosophy. Les seves línies de recerca són les teories de la democràcia, el federalisme i les democràcies plurinacionals, el liberalisme polític i la socialdemocràcia, democràcia i multiculturalitat, i filosofia i teoria política. Ha rebut el Rudolf Wildenmann Prize europeu d’investigació (1997), el Premi Ramon Trias Fargas d’assaig (2002) i el Premi AECPA al millor llibre publicat (2006): Multinational Federalism and Value Pluralism, Routledge 2005. Ha estat membre del comitè executiu de l’European Consortium for Political Research, del Comparative Federalism Research Committee (International Political Science Association), així com de la Junta Electoral Central (2004-2008). Els seus últims llibres publicats són Political Liberalism and Multinational Democracies, (Routledge 2010, amb M. Caminal) i Federalism beyond Federations (Ashgate 2010, amb J. Nagel). Col·labora habitualment al diari La Vanguardia i en altres mitjans de comunicació (més informació a www.ferranrequejo.cat)
www.rballibres.com
Assaig
tripa Requejo-2.qxd
14/09/2010
10:26
PÆgina 3
Ferran Requejo
CAMINS DE DEMOCRÀCIA De l’autonomia a la independència
L’AVENÇ Barcelona 2010
tripa Requejo-2.qxd
14/09/2010
10:26
PÆgina 4
Barcelona, octubre 2010 © del text, l’autor © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2010 Passeig de San Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat
Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny de la col·lecció: Toni Miserachs Disseny de la coberta: Natàlia Báscones Il·lustració de la coberta: Manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Òmnium Cultural (R. de Marfà) Composició: L’Avenç ISBN: 978-84-88839-49-7 Ref. aven025 Dipòsit legal: B. Imprès per
tripa Requejo-2.qxd
14/09/2010
10:26
PÆgina 5
TAULA
Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
9
I. CATALUNYA: DE L’AUTONOMIA A LA INDEPENDÈNCIA 1. Reconeixement nacional i autogovern . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
17
Federalisme plurinacional (I) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Federalisme plurinacional (II) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El rellotge constitucional . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’Estatut, un fruit agredolç . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Nacions sense Estat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Maragall i el teorema de Gödel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Maragall: una renúncia immerescuda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La por d’Ulisses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Un TC en caiguda lliure . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Camins d’aire . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Tot comparant democràcies federals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Catalunya global i lideratge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Sis escenaris de futur (i Hegel) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Hamlet a la Rambla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El TC i la «tirania de la majoria». . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Catalunya després de la sentència del TC . . . . . . . . . . . . . . . . 25+2: lideratge? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Independentisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Democràcies imparables . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Govern, projecte, lideratge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
17 19 22 25 27 30 32 34 37 39 41 45 47 49 51 54 56 58 61 63
tripa Requejo-2.qxd
14/09/2010
10:26
PÆgina 6
Jutges del passat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Vers la independència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Sentència dura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
65 68 70
2. Llengua i democràcia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
73
El plurilingüisme de l’estat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Plurilingüisme al Congrés . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Les llengües en el nou Estatut . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Llengua única, democràcia pobre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Multilingüisme estratègic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Una llengua de cine . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
73 75 77 80 82 84
II. DEMOCRÀCIA 1. Democràcia i multiculturalitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
89
Es pren la multiculturalitat seriosament? . . . . . . . . . . . . . . . . 89 Llibertat cultural i democràcia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92 Un contracte cívic multicultural . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94 Multiculturalisme i drets humans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96 Què significa «integració»? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 98 Immigració i autogovern . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101 Multiculturalisme liberal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103 2. Democràcia i laïcitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107 La fascinació dels déus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Un debat encara obert (la Bíblia) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Pluralisme, respecte, laïcitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Agnòstic, religiós, ateu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Democràcia liberal i religions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
107 108 109 111 112
3. Democràcia, eleccions i participació ciutadana. . . . . . . . . . . . 115 D’allò que es diu a allò que es fa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 115 Consumidors o ciutadans? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 116
tripa Requejo-2.qxd
14/09/2010
10:26
PÆgina 7
Qui té por als referèndums? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Desafecció, partits i mitjans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Per què votem quan ho fem? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La llei electoral . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Democràcies perforades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
117 118 121 122 124
III. POLÍTICA INTERNACIONAL I GLOBALITZACIÓ 1. Política internacional . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 129 ONU i UE: belles dorments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Democràcia estable a l’Iraq? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Dos reptes per Llatinoamèrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Bolívia sota els focus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Bolívia i Equador davant el seu futur . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Kosovo: un paraigua confederal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Àfrica i la Unió Europea . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Drets humans: una declaració com a referent . . . . . . . . . . . . . 1990-2010: canvi d’escenari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Despesa militar, lideratge, seguretat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Panorama de drets humans . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . UE: del cafè al cibercafè . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La UE i l’Orient Mitjà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
129 131 133 136 138 140 143 144 145 147 150 152 154
2. Globalització i ecologia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 157 El triangle viciós . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Cultura de reutilització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Desenvolupament humà i consum . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’estruç retòric . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Efectes de la globalització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Quadrar el triangle . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Energies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
157 158 159 161 163 164 166
tripa Requejo-2.qxd
14/09/2010
10:26
PÆgina 8
IV. CIÈNCIA I FILOSOFIA POLÍTICA Política, una aventura humana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Dos bojos van de copes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La foscor de les «llums» . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La modernitat cosmopolita de Kant . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’igualitarisme liberal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Mono sapiens, humà emocional . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . De Frankfurt a Montreal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Riquesa i felicitat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Democràcies sense liberalisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ADN i ciències socials . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Justícia social i justícia redistributiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Fills de la pressa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Desigualtats en democràcia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Convèncer, persuadir, dissuadir . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Salsa bolonyesa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Democràcia liberal i emancipació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Isaiah Berlin, un liberalisme refinat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Gilgamesh i Lear, viatges savis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
171 173 175 178 180 182 185 187 188 189 191 193 195 196 198 201 203 205
tripa Requejo-2.qxd
14/09/2010
10:26
PÆgina 9
INTRODUCCIÓ
Sempre la humanitat ha sentit l’angoixa del qui va a les palpentes. Gaziel, Tots el camins duen a Roma
L’univers perfecte no sols és inassolible, sinó que és inconcebible. Isaiah Berlin, El meu camí intel·lectual
No tinguem pressa per emetre un judici sobre les coses essencials. Heràclit, Fragment DK 47
William Faulkner, a Rèquiem per a una monja, ens diu que “el passat no és mort. Ni tan sols és passat”. Tanmateix, el temps acostuma a enterrar l’antic sentit d’algunes paraules, especialment d’aquelles que estan relacionades amb els conceptes i amb els valors que conformen els principals referents amb els quals tractem d’orientar-nos en un món que sabem que ha esdevingut més complex, més plural i més interdependent. “Democràcia”, “llibertat”, “autogovern”, “drets”, “justícia”, “benestar” apunten cap a uns objectius, a vegades contradictoris, que avui signifiquen coses diferents a les que significaven fa només unes poques dècades. Davant de la complexitat necessitem pensar cada vegada millor, d’una manera més refinada, per tal de copsar o a vegades per poder simplement descriure adequadament la realitat que ens envolta. I encara necessitem pensar millor quan tractem d’explicar o de transformar aquesta realitat vers unes societats més lliures, més justes i més plurals. En els darrers vint anys he escrit articles en diferents diaris del país. Després dels inevitables dubtes inicials, l’experiència m’ha convençut que es tracta d’una activitat no del tot inútil, malgrat que sigui marginal dins la vida professional d’un professor universitari centrat en la recerca acadèmica. Es tracta d’un exercici intel·lectual que t’obliga a pensar d’una manera més clara i més pràctica que la que resulta habitual en els llenguatges i les referències, sovint bastant críptics, que envolten el món de les publicacions, dels congressos i dels workshops acadèmics internacionals. 9
tripa Requejo-2.qxd
14/09/2010
10:26
PÆgina 10
Aquest és el tercer llibre d’articles de premsa que publico. És, per tant, la continuació dels dos anteriors: Zoom polític. Democràcia, federalisme i nacionalisme des d’una Catalunya europea (Proa, 1999); i Pluralisme i autogovern al món. Per unes democràcies de qualitat (Eumo, 2005). La immensa majoria dels articles d’aquest tercer volum han aparegut en el període 2005-2010 a La Vanguardia, publicació en la qual escric un article mensual. El llibre s’estructura en quatre capítols temàtics. El primer capítol, “Catalunya: de l’autonomia a la independència” inclou un conjunt de col·laboracions que tracten la qüestió del reconeixement i de l’autogovern de Catalunya a partir del procés de reforma de l’Estatut d’autonomia de l’any 2006. En termes generals, aquest capítol marca un canvi d’orientació en les meves propostes normatives i institucionals respecte als dos llibres d’articles anteriors. Es tracta del pas de la defensa del model que anomenava “federalisme plurinacional” com a possible acomodació del pluralisme nacional de l’estat, a la defensa d’una posició independentista per al futur de Catalunya. Les raons fonamentals d’aquest canvi estan en el que s’ha constatat en el procés de reforma estatutària: una rigidesa en la concepció i en el desenvolupament de l’estat de les autonomies per part tant de les dues forces polítiques del poder central (PSOE i PP) com de les principals institucions de l’estat (Govern central, Corts Generals i Tribunal Constitucional). Aquesta rigidesa converteix, crec, en quelcom implausible arribar a un model de federalisme plurinacional que reconegui el pluralisme nacional de l’estat i permeti arribar a un autogovern nacional dins la democràcia espanyola emmarcada en la Constitució de 1978. Actualment, donat l’antiquat tancament mental dels partits nacionalistes espanyols i l’absència de federalistes en el seu si, ser “federalista” a Espanya ha esdevingut una posició molt il·lusa, poc realista, i que acaba fent el joc als partits nacionalistes espanyols. Això ha acabat essent així especialment després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya (2010), en la qual desapareixen les ambigüitats del model constitucional sorgit de la transició dels anys setanta del segle passat. Un model de federalisme plurinacional podria oferir una solució justa i estable del tema territorial en el cas espanyol. Però l’absència de federalistes i d’actors que parteixin del caràcter plurinacional de la 10
tripa Requejo-2.qxd
14/09/2010
10:26
PÆgina 11
societat espanyola entre les principals forces polítiques estatals i les constriccions constitucionals fan que, en tot cas, la càrrega de la prova que el federalisme plurinacional –no qualsevol federalisme– és encara possible i factible correspon als federalistes que encara hi pugui haver. Una prova que cap partit, tampoc a Catalunya, no ha ofert fins al moment. Si Catalunya no vol esdevenir una mera comunitat autònoma més dins el conjunt autonòmic espanyol, cal que emprengui un camí més radical en favor del seu reconeixement i del seu autogovern nacionals, tant a nivell intern de Catalunya com a nivell internacional. Donada la cultura política dels principals actors polítics espanyols, de caràcter molt primitiu i unitarista, i empeltada de conceptes i pràctiques jacobines “afrancesades”, el camí de la independència dins la Unió Europea apareix com el més racional i el més raonable donat el context jurídic i polític actual. Una perspectiva a implementar de manera pacífica, però contundent. De fet, en una democràcia avançada, si la voluntat de la majoria dels ciutadans és clara, pacífica i amb una interlocució i un lideratge legitimats, pot resultar imparable. Es tracta d’un procés que no serà fàcil, que veurà segurament avenços i retrocessos en el camí, i que requereix l’establiment d’uns objectius, lideratges i una estratègia clara sobre les “estacions intermèdies” a recórrer. Hi ha molta feina a fer. I les presses no acostumen a ser la via més ràpida cap a l’èxit. Però avui el catalanisme polític ja no pot ser pensat i portat a la pràctica a partir dels referents i dels postulats de les dècades anteriors. Els partits catalans encara són en bona part massa “antics”. Hauran d’evolucionar (en els seus programes, lideratges i aliances). Resulta necessari obrir una nova etapa política amb la independència alhora com a procés i com a horitzó. El segon capítol, titulat genèricament “Democràcia”, recull bàsicament tres qüestions: el tractament de la “multiculturalitat” en les democràcies liberals actuals; el tema de la laïcitat en una societat plural en relació a les creences religioses, atees o agnòstiques dels ciutadans; i la creixent “desafecció” social respecte a la classe política de les democràcies occidentals experimentada en les dues darreres dècades. Es tracta de tres qüestions que formen part del debat normatiu, empíric i institucional sobre les deficiències dels sistemes polítics actuals i la seva possible transformació en unes democràcies més eficients i dotades de més qualitat ètica. 11
tripa Requejo-2.qxd
14/09/2010
10:26
PÆgina 12
El tercer capítol, “Política internacional i globalització” analitza alguns aspectes de la política europea i internacional, així com els reptes ecològics en un món cada vegada més globalitzat, amb més pressió demogràfica i amb més demanda de recursos energètics. També s’analitza la situació internacional dels drets humans i de la seguretat, així com aspectes d’alguns sistemes democràtics que han estat rellevants en els darrers cinc anys. El quart capítol, “Ciència i filosofia política” conté els articles de caire més teòric, en els quals destaquen dues temàtiques. D’una banda, la importància que per a l’anàlisi de la política té entendre els humans (i els seus cervells) simplement com el que són: un producte de l’evolució de la vida en el planeta. Malgrat que aquesta és una qüestió trivial i de sentit comú analític, es tracta d’un enfocament que no ha rebut atenció suficient per part de la ciència i la filosofia política contemporànies. Crec que per ser un bon politòleg s’ha de partir d’una bona informació històrica i d’una perspectiva filosòfica i antropològica sòlida, cosa que requereix una bona comprensió de la teoria neodarwinista de l’evolució de la vida. Això resulta especialment significatiu en el camp de les teories polítiques normatives. L’anàlisi acurada de la política requereix, a més de saber operar amb tècniques i mètodes quantitatius, qualitatius i comparats per analitzar dades empíriques, tenir coneixements sòlids d’història, de filosofia i de biologia evolutiva. Lamentablement, resulta fàcil comprovar la manca de coneixements científics de bona part dels estudiants de ciències socials i d’humanitats. Una situació que és avalada per la idea, crec que nefasta, que sovint considera que una persona “culta” és aquella que té coneixements d’art, de literatura, d’història, etcètera, malgrat que alhora sigui completament analfabeta en qüestions científiques. Una comprensió acurada, per exemple, de la teoria de la selecció natural o del segon principi de la termodinàmica seria convenient que formessin part de la “cultura bàsica” de tots els ciutadans. D’altra banda, en el pla de les anàlisis normatives en aquest capítol defenso una versió dels plantejaments morals i polítics “il·lustrats” que no arrossegui les ingenuïtats teòriques i les perversions pràctiques de les concepcions de la Il·lustració tradicional –encara presents en bona part de les concepcions liberals, socialistes i conservadores actuals– en favor d’uns “universalismes” i d’uns “cosmopolitismes” que, a la pràc12
tripa Requejo-2.qxd
14/09/2010
10:26
PÆgina 13
tica, en el millor dels casos tenen un caire fonamentalment retòric i, en el pitjor, resulten ser estratègies intel·lectuals que oculten les relacions de poder de caràcter social, nacional, cultural, etcètera, que actuen en el món dels sistemes polítics, incloses les democràcies liberals. Dins de cada capítol, els articles estan ordenats de forma cronològica (de més antic a més modern). Alguns pocs articles han estat escrits en col·laboració amb altres col·legues. És el cas dels sis articles de l’apartat “Llengua i democràcia” del primer capítol, escrits conjuntament amb Albert Branchadell, i de l’article sobre multiculturalitat que obre el segon capítol, escrit amb en Ricard Zapata. A tots dos he d’agrair la seva disponibilitat i la facilitat demostrada en el tracte personal. També voldria agrair de nou a José Antich, director de La Vanguardia, l’oportunitat que em va oferir per escriure periòdicament en aquest mitjà, ara fa deu anys. Vull agrair també a Montse Ayats de l’editorial Eumo i, especialment, a Josep M. Muñoz de L’Avenç, el seu interès i actitud perquè aquest llibre veiés la llum. No cal dir, però, que el seu contingut és, com se sol dir, responsabilitat només de l’autor. Malgrat la mala fama, a vegades treballada, que la classe política acostuma a tenir en la ment del ciutadans –una qüestió que es constata en la pràctica totalitat de les democràcies actuals– crec que l’ofici de polític professional mereix molt més reconeixement i comprensió del que és habitual. La millor literatura política, des dels temps del Gilgamesh sumeri de fa 5.000 anys, expressa les dificultats que implica la tasca de govern i del governant. Ho recull, per exemple, Hegel, quan comenta: “la història no és la terra en què creix la felicitat. Els períodes de felicitat són les pàgines en blanc de la història” (Lliçons sobre filosofia de la història universal). O quan Thornton Wilder fa dir al seu personatge “Cèsar”: “El suport d’un poble no es guanya simplement governantlo segons els seus interessos. Nosaltres, els governants, hem de dedicar una gran part del temps a seduir la seva imaginació” (Els idus de març). En fi, espero que trobin d’interès les col·laboracions aquí recollides. Qualsevol comentari o suggeriment serà òbviament benvingut. Per si és del seu interès, la meva pàgina web i el meu e-mail són els següents: www.ferranrequejo.cat i ferran.requejo@upf.edu Barcelona, estiu 2010
13