Portada_prova04.qxd
13/01/2011
Emili Manzano
Pinyols d’aubercoc Georges Perec
Ellis Island Una educació francesa Joe Brainard
Me’n recordo
Les paraules són pedres, un títol feliçment dur i colpidor, és el fruit d’un viatge en tres temps que el pintor i escriptor italià Carlo Levi, l’aclamat autor de Crist s’ha aturat a Èboli, va fer a Sicília entre 1951 i
Carlo Levi (Torí 1902 - Roma 1975) abandonà aviat la medicina per dedicar-se a la pintura. De família jueva, nebot del diri-
1955: “el relat de les coses d’allà baix, a través de la
gent socialista Claudio Treves, el 1930 es
mirada atenta d’un viatger sense prejudicis”. Amb la
va integrar en el moviment antifeixista
màfia al rerefons, Levi hi descriu un món antic en moviment. Així, assistim al retorn al seu poble natal de Vincent Impellitteri, un emigrat que va arribar a ser alcalde de Nova York; a la primera vaga en una mina de sofre; a la Palerm de carrers pul·lulants d’humanitat, a la Catània negra com la lava de l’Etna, a la blaumarí Aci Trezza de Verga i de Visconti; o a les dificultats de la reforma agrària a l’antiga possessió de lord Nelson. Però la desesperació de la Sicília que
Les paraules són pedres
Joan-Daniel Bezsonoff
PÆgina 1
Carlo Levi
Últims títols publicats
11:08
Giustizia e Libertà. Com a resultat del seu activisme, va ser confinat, entre 1935 i 1936, a la regió meridional de la Basilicata (coneguda aleshores com a Lucània). El 1939 se’n va anar a França, on es va unir a la Resistència, i el 1941 va tornar a Florència, on va ser novament arrestat. Entre 1943 i 1944 va viure-hi amagat, per evitar ser deportat pels nazis, mentre escrivia el seu llibre més conegut, Crist s’ha aturat a Èboli (1945), on narra la seva
ha patit els morts i la injustícia troba la redempció
experiència com a confinat i la seva des-
en la ferma determinació d’una dona, Francesca Serio,
coberta de la pobresa del sud d’Itàlia.
la mare del sindicalista Salvatore Carnevale, assas-
Acabada la guerra, va anar a viure a Roma,
sinat per la màfia, d’entrar en la història.
on va continuar pintant i escrivint. Els seus llibres inclouen Paura della libertà (1946), L’Orologio (1950), Le parole sono
Carlo Levi
Les paraules són pedres
www.rballibres.com
Literatures
Tres viatges a Sicília
pietre (1955), Il futuro ha un cuore antico (1956), La doppia notte dei tigli (1959) i Tutto il miele è finito (1964). Va ser senador independent, elegit en les llistes del Partit Comunista Italià, entre 1963 i 1972.
tripa Levi2.qxd
13/01/2011
9:34
PÆgina 3
Carlo Levi
LES PARAULES SÓN PEDRES Tres viatges a Sicília Traducció de Teresa Muñoz Lloret
L’AVENÇ Barcelona 2011
tripa Levi2.qxd
13/01/2011
9:34
PÆgina 4
Barcelona, febrer de 2011 © del text, 1955, 1975, 2010 Giulio Einaudi editore s.p.a, Torí © del pròleg, Vincenzo Consolo, 2010 © de la traducció, Teresa Muñoz Lloret, 2011 © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2011 Passeig de San Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny de la coberta: Natàlia Báscones Il·lustració de la coberta: © Fulvio Roiter. A la carretera Gela-Caltagirone, Sicília, 1953. Composició: L’Avenç ISBN: 978-84-88839-50-3 Ref. aven029 Dipòsit legal: B. Imprès a
tripa Levi2.qxd
13/01/2011
9:34
PÆgina 5
TAULA
Pròleg de Vincenzo Consolo. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
7
Primera part . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Segona part. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Tercera part. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Epíleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
15 69 97 157
tripa Levi2.qxd
13/01/2011
9:34
PÆgina 6
tripa Levi2.qxd
13/01/2011
9:34
PÆgina 7
PRÒLEG
La nit del 15 de gener de 1969, un any després del terratrèmol de la vall del Belice, em trobava a Gibellina, enmig de les barraques dels supervivents; era el poble més destruït de la vall, i no en quedava sinó una estesa de runes. Hi havia molta més gent, pagesos de Santa Margherita, Montevago, Salaparuta, Santa Ninfa, i escriptors, pintors, científics, sociòlegs, capellans, periodistes, reunits allà per una trobada, un pelegrinatge en memòria, però també per demanar, a l’Estat i al món, que des d’allà, des del Belice –en nom de la humanitat, del sentit del deure de la humanitat, no havíem de desviar la mirada– que la població del Belice mereixia el nostre respecte, solidaritat i ajuda. Vana amonestació i vana crida: més tard, les cròniques devien registrar puntualment l’enèsim insult a aquella gent, no solament oblidantla, sinó traint-la amb l’habitual joc brut de la corrupció i dels furts. Però aquella nit, entre les barraques de Gibellina, sota un cel hivernal net i estrellat, els pagesos, les dones, les velles i les criatures, encara amb la por i el dolor pels morts en els rostres, es miraven els “forasters” que érem allà per ells amb l’antiga malfiança però també amb una mal dissimulada gratitud i esperança. 7
tripa Levi2.qxd
13/01/2011
9:34
PÆgina 8
La concentració a l’esplanada de les barraques es va acabar convertint en un seguici, un llarg seguici lluminós com un riu de foc a causa de les torxes que tothom havia encès i que duia a la mà, que va començar a pujar el coll de Gibellina. Va ser allà, entre les runes, més sinistres i espectrals a la claror de les torxes i dels feixos de llum dels projectors que sabrejaven el cel, que vaig veure, enfilat dalt del capitell d’una columna abatuda, Carlo Levi. Parlava amb un grup de pagesos que feien rotllana al seu voltant, se n’hi acostaven d’altres i poc a poc el grup anava creixent. No podia sentir les paraules de Levi, però veia els seus gestos tranquils i fraternals, l’expressió clara i reconfortant del seu rostre, veia l’atenció i l’adhesió dels pagesos a les seves paraules. I en aquell moment se’m van fer presents, com si s’haguessin concentrat en una única paraula, les pàgines de Crist s’ha aturat a Èboli, les pàgines de Les paraules són pedres i totes les pàgines que havia escrit sobre el món pagès. Concentrades en una única paraula: amor. Aquí rau la força i la poesia de les pàgines de Levi: l’amor per tot allò que és humà, intensament humà, és a dir feble i dolorós, és a dir noble. D’aquí la seva extraordinària capacitat d’observar, llegir i entendre la realitat, la capacitat de llegir la realitat pagesa meridional, de comunicar-s’hi. Sobre la base d’aquest amor, s’hi afegeix la ironia i la invectiva contra l’inhumà, contra els responsables dels mals, i la determinació a l’hora de restablir el sentit de la veritat i de la justícia. Les paraules són pedres –mai cap altre títol de llibre ha estat més feliçment dur i colpidor– és el fruit d’un viatge a Sicília en tres temps: el 1951, el 1952 i el 1955, any, aquest darrer, en què es va publicar el llibre per primera vegada. Viatge i no sojorn, com ja havia estat el de Lucània. I justament perquè és producte d’un viatge, Les paraules són pedres, al contrari que Crist s’ha aturat a Èboli, té un ritme 8
tripa Levi2.qxd
13/01/2011
9:34
PÆgina 9
interior d’imminència, una tensió i gairebé una passió en la mirada i en la intel·ligència a l’hora de captar voraçment la realitat i restituir-la de seguida en la seva puresa i en el seu significat més autèntic. L’últim, en aquell moment, d’una llarguíssima i il·lustríssima llista de viatgers a Sicília, viatgers que sovint, en aquesta terra antiga i complexa, enormement estratificada, han estat enganyats i desencaminats per superfícies ardidament acolorides o per monumentalismes imminents, fins arribar de tant en tant al desconcert (com li va passar a aquell pobre anglès que es deia Newman, que després va ser cardenal, que va fugir de Sicília confús i enfebrat), l’últim, deia, Levi no té ni distraccions ni incerteses. El 1951 no va ser, per no sortir de la norma, un any especialment feliç a Itàlia i encara menys al Sud i a Sicília. Va ser un any igual o exactament especular al de cinquanta anys abans, el 1900. A l’inici de segle, a Sicília, després de les ferides obertes per les repressions estatals contra els alçaments dels pagesos i dels miners del sofre, havia començat, amb el govern Giolitti, una terrible crisi agrària seguida d’una greu crisi econòmica que havia obligat les masses desheretades i humiliades pels creditors a embarcar-se i salpar cap a Amèrica. Va ser el primer gran èxode, la primera gran emigració. Mig segle després, la Sicília pagesa, exhausta pel feixisme i per la guerra, però encesa en l’esperança de poder finalment intervenir en la història, de poder canviar, ella mateixa, el curs de la història, va patir una altra vegada la repressió i la sang, per part de l’Estat, per part de les eternes, obscures i prepotents forces que des de sempre l’han subjugada: els latifundistes i la màfia. Aquests, el 1947, armen un bandoler, Giuliano, i li encarreguen que dispari contra pagesos indefensos que celebren el primer de maig a Portella della Ginestra. Més tard, les eleccions nacionals del 1948 –en què van 9
tripa Levi2.qxd
13/01/2011
9:34
PÆgina 10
influir notablement els Estats Units i l’Església, per conjurar, deien, “el perill comunista”– i el consegüent govern centrista de De Gasperi, van frustrar els resultats i les esperances de les primeres eleccions regionals sicilianes, l’abril del 1947, en què les forces populars havien obtingut un gran suport. I el 1951, encara sota un nou govern De Gasperi, no obstant les ajudes americanes del pla Marshall i no obstant la creació de la Cassa per il Mezzogiorno, la diferència entre les dues Itàlies, la del nord i la del sud, es va eixamplar encara més. Així que a l’inici dels anys cinquanta comença el segon gran èxode de les masses pageses meridionals cap a la Itàlia septentrional, cap al centre d’Europa, cap a Amèrica, de nou cap a aquella Amèrica mítica on cinquanta anys abans havien desembarcat els primers emigrants. Entre aquests emigrants de principi de segle, hi havia un sabater sicilià, amb la dona i sis fills. Un dels fills, Vincent, Vincent Impellitteri, criat als Estats Units, un dia es converteix en alcalde de Nova York. El 1951, mig segle després, aquest primer ciutadà de la “ciutat més gran del món” torna, gairebé com una divinitat, per a una breu visita, al seu poble natal: Isnello, un poblet desolat de les Madonie, 600 metres d’alçada, 4.000 habitants. Carlo Levi acompanya Impellitteri en aquesta jornada de commoció i triomf a Isnello, s’ho mira tot, escolta, pren nota, i de seguida ens fa entendre, amb la seva fina ironia, que rere la bella faula, rere el mite de l’home d’origen humil que pot convertir-se en algú important en una nació com l’americana “on hi ha llibertat i igualtat”, s’amaga una realitat ben diferent. Per exemple la del ferotge joc polític en una ciutat com Nova York, gràcies al qual un “estrany” com Impellitteri es pot convertir en alcalde només amb el recolzament de l’Italian American Labor Council, la potentíssima organització del sector de la confecció que fa gala de lligams 10
tripa Levi2.qxd
13/01/2011
9:34
PÆgina 11
amb la màfia. Ens fa entendre que, enfront de l’èxit “net” d’un Impellitteri o enfront de l’èxit brut d’un gàngster com Lucky Luciano, hi ha hagut Sacco i Vanzetti, hi ha una massa enorme d’immigrants que treballa, s’eslloma i no s’enriqueix, no té èxit, continua en la pobresa. Que El Dorado no existeix, que no hi ha nacions innocents, que no existeixen ni l’atzar ni la sort. Hi ha el dret i la justícia: el primer s’ha de fer respectar, la segona reclamar. Si els pagesos d’Isnello no ho han entès, trastornats pel Pontiac, pels discursos altisonants de les autoritats i per la invasió dels petulants periodistes americans, sí que ho han entès els miners del sofre de Lercara Friddi. És aquí que a Levi se li obre l’antic món sicilià de les mines de sofre. Món del qual caldria conèixer la història: dels carusi cedits per les famílies als picadors que ostenten tot el poder damunt d’aquests nens treballadors (però el poder absolut, damunt dels picadors i damunt dels carusi l’ostenten el propietari, l’arrendatari, el supervisor); de la feina inhumana dins d’aquelles fosses dantesques, de les freqüents explosions i dels despreniments que s’hi produïen i de les víctimes que s’hi quedaven enterrades; i la història, també, de les revoltes i de les vagues dels miners, com aquelles del 1893 que Pirandello explica en la seva novel·la I vecchi e i giovani. A Lercara, doncs, malgrat el tancament polític que anava tenint lloc aquells anys tant a l’illa com a la península, malgrat la crueltat, l’arrogància i la mafiosa seguretat del propietari de la mina Ferrara, conegut com a Neró, els miners, amb la primera vaga que feia un mes que durava, acabaven d’adquirir una nova consciència, acabaven d’entrar en el “dinàmic riu de la història”. La causa d’aquest miracle es devia al sacrifici d’un noiet de disset anys, Michele Felice, mort esclafat per una roca a l’interior de la mina. “Del sobre 11
tripa Levi2.qxd
13/01/2011
9:34
PÆgina 12
de la setmanada del mort se’n va retirar una part del salari, perquè, com que havia mort, no havia acabat la seva jornada”: “L’antic sentit de la justícia va provocar la reacció, la desesperació secular va trobar, en aquell fet, un símbol visible, i va començar la vaga”. En poques i eixutes paraules Levi ens explica un fet tràgic i immens. Una vegada trobat, a Lercara Friddi, el fil, l’objectiu del viatge, i del llibre –la nova consciència i l’entrada a la història del món del pagès sicilià– Levi avança en una direcció ben concreta. Però no pot deixar d’aturar-se en tot allò que a Sicília encara està estancat i es podreix, en tot allò que envesteix amb violència, que torba amb tristesa, que acaricia amb dolçor, que torna a la memòria amb tota la càrrega històrica, mítica i poètica. I és Palerm, la fastuosa i miserable Palerm, amb els seus edificis nobles que imiten els palaus dels Borbons enmig dels “patis” de tracoma i de tisi, amb les vil·les-hotels d’estil mossàrabmodernista, d’emprenedors com els Florio que s’alçaven per damunt dels sostres dels tuguris; la Palerm dels carrers pul·lulants d’humanitat com els de Nova Delhi o del Caire o dels soterranis dels convents plens a vessar de morts embalsamats, immobilitzats en gestos i somriures burletes, com el passeig d’aquell esquelet a cavall i armat amb una falç que apareix al fresc conegut com a Triomf de la mort del museu Abatellis. És la negra Catània de lava, la blaumarí Aci Trezza de Verga, la Segesta d’or o la blanca Erice de Venus; és Partinico amb les fosques cases dels bojos del barri d’Spine Sante, per on circula Danino Dolci, incòmode denunciador del mal i suscitador d’esperances; és Montelepre, amb les seves aspres i ferotges muntanyes, escenari del bandolerisme. Però fixem-nos, amb Levi, en Bronte i el ducat de Nelson. Aquesta possessió, obtinguda pel cínic almirall anglès per haver vessat la sang dels jacobins revolucionaris napolitans (ell personalment va penjar a l’arbre de la seva nau l’almirall 12
tripa Levi2.qxd
13/01/2011
9:34
PÆgina 13
Caracciolo) i defensada pels seus descendents amb repressió i sang. Com quan el 1860, per odre de Bixio, van afusellar cinc rebels, entre els quals un pobre, innocent boig. I aquesta es manté com una de les pàgines més negres de l’anomenada epopeia garibaldina. Ara, al 1955, després de gairebé un segle d’aquells fets, els jornalers i els pagesos que treballen la terra del duc són encara allà, als tuguris, als carrerons, als patis pestilents i plens de malària amb irònics noms de flors, de muses i de poetes, que sonen com a “injúries”, insults als seus habitants. Són allà, i els descendents de Nelson, enmig de la mà de ferro i la murrieria dels administradors i dels guardes rurals, defensant encara la possessió de la llei de Reforma agrària, estafant i espoliant els pagesos. Però la desesperació dels pagesos de Bronte, com la desesperació de tota aquella Sicília que ha sofert els morts i les injustícies, troba la redempció i el sentit en la força, en la consciència lúcida, en la ferma determinació d’entrar en la història, de quedar-se en la història, d’una dona: Francesca Serio, la mare del sindicalista Salvatore Carnevale, assassinat per la màfia. I aquí també, com a Lercara Friddi amb la mort del jove Michele Felice, “l’antic sentit de la justícia va ser tocat” i Francesca Serio, ferida en les entranyes de mare mediterrània, en comptes de replegar-se en la tràgica desesperació, que degrada, transfereix la seva ira a la raó: el crit obscur i el plor s’articula en paraules, les paraules –aquelles paraules que es converteixen en pedres– en un procés verbal, el procés verbal de la narració, essencial, definitiva; i el seu llenguatge, reivindicatiu, acusador, jurídic, de partit, tècnic, esdevé un llenguatge històric, un “llenguatge heroic”. A Sciara, Levi ha trobat, en el subtil fil que ressegueix la nova consciència pagesa, el punt més autèntic i més alt de la realitat siciliana d’aquells anys. I el to del llibre es torna 13
tripa Levi2.qxd
13/01/2011
9:34
PÆgina 14
llavors més autèntic i més intens: les pàgines dedicades a Francesca Serio són inoblidables, són pàgines d’emoció continguda pel pudor, pàgines de paraules sòbries i sonores, pàgines poètiques. Han passat més de cinquanta anys de la primera edició d’aquest llibre. En aquest mig segle la realitat siciliana s’ha transformat, i no en el sentit apuntat per Francesca Serio ni en el sentit que Carlo Levi esperava, és a dir en el de la història que avança cap a la justícia i la serenitat per a tothom. Els jornalers i els pagesos de Bronte han emigrat a Alemanya, el ducat de Nelson s’ha venut a la Regió siciliana per un bon nombre de milers de milions; les mines de sofre de Lercara Friddi, i la resta de mines sicilianes, s’han tancat per improductives: encara són allà, grogues sota la llum de lluna, com excavats monuments d’antigues morts i d’antics sofriments. De Francesca Serio, una dona de més de setanta anys, se’n van tenir les darreres notícies fa molt temps a les columnes d’un diari de l’illa, que recordava que vint anys abans, al procés de Palerm contra els mafiosos que havien assassinat Salvatore Carnevale, l’advocat de la part civil era Sandro Pertini. I el diari publicava una fotografia seva, com era llavors, alta i prima, amb els nobles trets del rostre emmarcats pel mocador negre, agafada del braç de Pertini. Del que s’acabaria convertint en president de la República, el diari en deia: “És un home just, un home just”. Els justos, la justícia: eren encara les seves úniques certeses. Vincenzo Consolo gener de 2010
14