30/06/2011
9:42
«Pocs dies després dels sagnants atemptats, per raons de feina, vaig anar a viure uns mesos a Nova York. El que
Emili Manzano
Pinyols d’aubercoc
havia de ser un viatge plaent, mancat de preocupacions, una mena de llargues vacances entretingut en afers del
Georges Perec
meu interès (una exposició sobre Dalí, un llibre sobre
Ellis Island
Miró), va convertir-se de sobte en una estada plena de
Joan-Daniel Bezsonoff
Una educació francesa
confusió i d’ansietat. En aquella època, jo duia un diari. Amb la caiguda de les Torres Bessones, les anotacions que hi feia van guanyar espai. Tot d’una, la vida agafava un
Joe Brainard
ritme diferent. Nova York és una ciutat nerviosa i excita-
Me’n recordo
da, però amb els atemptats encara s’hi va tornar més. Com una força líquida que es desborda, la por ho envaïa tot i
Carlo Levi
Les paraules són pedres
transformava en reals els perills més imaginaris. De la immensitat irrisòria que anomenem vida, un diari en recull tan sols les engrunes, uns instants fugaços, unes
W o el record de la infantesa
sensacions lleus. L’atemptat de l’Onze de Setembre, si no
Jordi Puntí
Els castellans
va canviar el món, almenys va modificar la nostra manera de percebre’l. El llibre que segueix és el dia a dia d’algú que viu –sense saber-ho– aquella transformació, que ara, amb la perspectiva dels anys, ens sembla tan gran, tan decisiva».
Nova York, tardor 2001
Georges Perec
Fèlix Fanés Diari de guerra
Títols publicats
PÆgina 1
Fèlix Fanés
Diari de guerra Nova York, tardor 2001
© Albert Fortuny
Portada_diari01.qxd
Fèlix Fanés (Barcelona, 1948) és catedràtic d’història de l’art de la Universitat Autònoma de Barcelona i ha publicat nombrosos estudis sobre art, cinema i literatura en el segle
XX.
Entre les seves
publicacions cal destacar El cas Cifesa (València, 1989), Salvador Dalí. La construcción de la imagen. 1925-1930 (Madrid, 1999), La pintura y sus sombras (Terol, 2005), Joan Miró. Pintura, collage y cultura de masas (Madrid, 2007) i Pere Portabella. Avantguarda, cinema, política (Barcelona, 2008). Ha estat el comissari de l’exposició Dalí. Cultura de Masses (CaixaForum, Barcelona /Reina Sofía, Madrid, 2004) i Dalí and Films (Tate Modern, Londres / MoMA, Nova York, 2007). Al marge de l’activitat acadèmica ha publicat l’assaig periodístic La vaga de
www.rballibres.com
tramvies de 1951 (Una crònica de Barcelona) (Barcelona, 1977), la novel·la La ger-
Literatures
mana fosca (Barcelona, 1988) i el llibre de relats La indiferència (Barcelona, 2006).
tripa FanØs.qxd
30/06/2011
9:15
PÆgina 2
tripa FanØs.qxd
30/06/2011
9:15
PÆgina 3
Fèlix Fanés
DIARI DE GUERRA Nova York, tardor 2001
L’AVENÇ Barcelona 2011
tripa FanØs.qxd
30/06/2011
9:15
PÆgina 4
Barcelona, setembre 2011 © del text, l’autor © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2011 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat
Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny de la coberta: Natàlia Báscones Il·lustració de la coberta: © Luis Reyes, Puddle, New York, 1999. Composició: L’Avenç ISBN: 978-84-88839-59-6 Ref. aven034 Dipòsit legal: B. Imprès a
tripa FanØs.qxd
30/06/2011
9:15
PÆgina 5
TAULA
Pòrtic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . [Setembre] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . [Octubre] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . [Novembre] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . [Desembre] . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
7 11 41 95 151
Procedència de les imatges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 183
tripa FanĂ˜s.qxd
30/06/2011
9:15
PÆgina 6
New York is a case of metropolis that yearned to belong to another country Lionel Abel
6
tripa FanØs.qxd
30/06/2011
9:15
PÆgina 7
Tendim a percebre el present com a memòria fins que un fet inesperat ho desorganitza tot i ens deixa muts, sense respostes. Els dos avions segrestats per terroristes encastant-se a les Torres Bessones l’Onze de Setembre del 2001 en són una prova. L’horror per les prop de tres mil persones mortes només es pot comparar amb la sorpresa causada pel mètode. Mai una acció d’aquesta mena havia recorregut a una barreja tan terrible de fanatisme i de tecnologia. La coincidència d’elements contraposats van despertar un viu sentiment d’incertesa que, amb els cops posteriors (Londres, Madrid), no pararia de créixer. Pocs dies després dels sagnants atemptats, per raons de feina, vaig anar a viure uns mesos a Nova York. El que havia de ser un viatge plaent, mancat de preocupacions, una mena de llargues vacances, entretingut en afers del meu interès (una exposició sobre Salvador Dalí, un llibre sobre Joan Miró), va convertir-se de sobte en una estada plena de confusió i d’ansietat. En aquella època, jo duia un diari. Amb la caiguda de les Torres Bessones, les anotacions que hi feia van guanyar espai fins a multiplicar-se per dos, i per tres, una vegada aterrat a l’aeroport Kennedy. Tot d’una, la vida agafava un ritme diferent. Nova York és una ciutat nerviosa i excitada, però amb els atemptats encara s’hi va tornar més. Com una força líquida que es desborda, la por ho envaïa tot i transformava en reals els perills més imaginaris. El el lector té ara a les mans els apunts d’aquella època. Un diari s’escriu de moltes maneres. En el meu cas l’anotava arribada la nit, de vegades sorprès, a cops irat, sovint confús, però sempre cada dia. Això suposa una certa disciplina, no tant pel deure d’escriure regularment com per la necessitat de seleccionar quan ets davant del paper un o dos fets d’entre el conjunt d’esdeveniments de la jornada i prescindir de la resta. De la immensitat irrisòria que anomenem vida, un dia7
tripa FanØs.qxd
30/06/2011
9:15
PÆgina 8
ri en recull tan sols les engrunes, uns instants fugaços, unes sensacions lleus. L’esforç d’anotar quotidianament les impressions del dia confereixen a aquesta classe de textos un to de literatura baromètrica: canviant, contradictòria, poc inclinada a la coherència. Zdzislaw Lapinski la comparava amb els retalls que s’amunteguen en una paperera. Sigui com vulgui, en ben poc temps, els darrers mesos del 2001 s’han convertit en història. L’atemptat de l’Onze de Setembre, si no va canviar el món, almenys va modificar la nostra manera de percebre’l. El llibre que segueix és el dia a dia d’algú que viu –sense saber-ho, té altres coses al cap– aquella transformació, que ara, amb la perspectiva dels anys, ens sembla tan gran, tan decisiva. Sant Cugat del Vallès, març del 2011
8
tripa FanØs.qxd
30/06/2011
9:16
PÆgina 9
tripa FanØs.qxd
30/06/2011
9:16
PÆgina 10
tripa FanØs.qxd
30/06/2011
9:16
PÆgina 11
[Setembre]
Dissabte, 1. Ens llevem d’hora i amb la Rosa anem a Llançà a banyar-nos. Bufa una mica de tramuntana i ens dirigim a la Farella, una platja a redós del vent. Nedem una bona estona, mar enfora. L’aigua, arrissada i clara, un punt freda. Des de la boca de la cala observem el perfil de les roques, tallant com ombres de migdia, i la línia fina de la platja, pintada amb un pinzell molt prim. A l’esquerra, unes cases blanques s’enfilen pels lloms suaus dels turons enmig d’una espessor de pins i, a la dreta, uns talussos es desplomen tacats d’atzavares. Després, a poc a poc, tornem a la sorra. L’esmorzar és en una guingueta sota unes canyes davant del mar. Si la vida fos sempre així, penso; però no es pot pensar davant del mar. Amb recança iniciem el camí de tornada. Les vacances queden enrere. L’estiu ha transcorregut, plàcid, sense sobresalts. Diumenge, 2. Dinem a Empúries amb el Leandre i la Maria. El dia calorós i ressec convida a banyar-se, però hem arribat tard, amb el temps just per seure a taula. Mengem al jardí protegits per un porxo emparrat en companyia d’altres parelles que no conec. Per damunt nostre s’enfila una mare-selva que atreu un núvol d’abelles. Tothom sembla distès. La conversa va d’una cosa a l’altra, sense rumb, una mica atordida. 11
tripa FanØs.qxd
30/06/2011
9:16
PÆgina 12
Acabada la sobretaula, tornem de dret cap a Sant Cugat. A la nit, encara que cansats, sortim al cine només per trepitjar Barcelona. Com un grapat de minúsculs cristalls, els sons, els colors i els perfums de la ciutat revifen el record d’altres retorns de vacances. Acabem a la Rambla de Catalunya prenent una cervesa en una terrassa. El perfum dels til·lers es barreja amb el gust amarg del llúpol. Una brisa lleu lluita amb la xafogor sense acabar d’imposar-se. Dilluns, 3. Al matí m’acosto a l’estudi, que manté l’ordre de la darrera endreça. Ni un llibre, ni un paper damunt la taula. Obro la finestra i una lleu capa de pols s’aixeca al meu voltant adoptant formes capritxoses. El cel mig tapat anuncia un dia calitjós. Se sent un gall endarrerit. Rumio. Dir que les vacances s’han acabat és una manera imprecisa d’explicar-me. Seria millor dir que tot just les començo. Després de vint-i-cinc anys de classes, la Universitat m’ha ofert un curs sabàtic, que he corregut a acceptar. Les vacances queden enrere, sí, però demà, o demà passat, no posaré exàmens, ni els hauré de corregir, ni de comentar amb els estudiants; tampoc no em convocaran a reunions, ni a debats sobre línies de recerca, ni a tribunals de tesis; encara menys hauré de revisar programes, o posar al dia bibliografies, o preparar dossiers de lectures, o buscar noves diapositives. Tindré tot el temps per a mi, per fer el que vulgui, com si de cop hagués saltat amb una gran gambada enrere, cap als anys joves, sense compromisos ni obligacions. Tot i la sobtada llibertat no em quedaré amb les mans plegades. El meu propòsit és moure’m. Tinc alguns encàrrecs de feina que m’obliguen a viatjar. Aniré el primer semestre a Nova York i el segon a París. A Nova York perquè m’han demanat que organitzi –pel centenari del naixement de Salvador Dalí– una exposició commemorativa i vull explorar el terreny per veure si el meu projecte (Dalí, 12
tripa FanØs.qxd
30/06/2011
9:16
PÆgina 13
films, fotos, publicitat, premsa, moda...) és viable. A París, en canvi, hi aniré per preparar el llibre que m’ha encarregat el meu amic Juan Antonio Ramírez sobre Joan Miró, el collage i la revista Documents (el publicarà Alianza Editorial). Aquests són els propòsits. Ja veurem en què queden. Dimarts, 4. La qüestió del dia és el Fòrum de les Cultures, que s’ha rebentat com un furóncol. La lluita soterrada entre faccions rivals per tenir-ne el control ha remogut les aigües plàcides de la política municipal. Vaig a un dinar de feina i, al cafè, un dels comensals explica que Maragall volia dur a terme un canvi urbanístic de gran abast a la desembocadura del Besòs. Un altre afegeix que certes persones, agitant l’espantall de l’especulació, han posat el crit al cel, però s’equivoquen, perquè no hi ha reforma urbanística sense negocis espuris. Un tercer conclou que el projecte, sotmès a un escrutini constant, ha acabat anant pel pedregar. Parlen amb l’aplom dels entesos. Sobre què és un Fòrum de les Cultures, en canvi, ningú no me’n sap dir res. Més encara: es mostren molt sorpresos quan els ho pregunto, i canvien de tema. Dimecres, 5. He rebut notícies de Charles Palermo. Em comunica que, per la seva banda, tot continua endavant i vol confirmar si, per la meva, puc dir el mateix. Cuito a respondre-li que sí. Palermo és la persona que em lloga el seu pis a Nova York. M’ha costat déu i ajut trobar un lloc on viure. Els habitatges a Manhattan van molt buscats. Durant mesos m’he fet un tip de trucar a la porta d’amics, col·legues, institucions. Fins i tot vaig arribar a recórrer a obscures agències immobiliàries. Com sol passar, la solució ha aparegut de manera inesperada. La meva amiga Jordana Mendelson m’havia posat fa un cert temps en contacte amb Charles Palermo, un jove professor de Nova York amb qui vaig 13
tripa FanØs.qxd
30/06/2011
9:16
PÆgina 14
començar a escriure’m. Un dia vam descobrir que ell necessitava llogar el seu pis a algú de confiança i a mi em calia algú de confiança que em llogués el seu pis (el Charles se’n va a impartir un semestre a la Universitat de Williamstown). Ara, a la tornada de vacances, vol confirmar que tot tira endavant. Naturalment que sí. Dijous, 6. He quedat a dinar amb Gustavo Hernández, que em rep a la barra del Monterrey. Després de beure unes cerveses i fer tertúlia amb els cambrers, ens instal·lem a la terrassa del Vell Sarrià, on ens espera un dels suculents arrossos de la casa. Les trobades amb el Gustavo s’allarguen sense més propòsit que passar l’estona xerrant. El meu amic encadena una història amb una altra fins a dibuixar un magma narratiu que no se sap on comença ni on acaba. De tant en tant s’atura perquè passa una senyora del veïnat que el saluda. Davant nostre, uns nens juguen a perseguir coloms. La visió de les aus ens du a Mercè Rodoreda, a qui el Gustavo va conèixer quan escrivia el guió de La Plaça del Diamant. “Rodoreda era una dona difícil”, m’explica. “Això sí, amb un enorme talent. Però costava molt posar-s’hi d’acord. Podia ser terriblement tossuda.” També havia tractat l’editor de la novel·lista, Joan Sales, de qui volia adaptar Incerta glòria. “Vaig relacionar-me més amb la dona que no pas amb Sales, que va morir de seguida; només hi vaig arribar a parlar un parell de vegades. Incerta glòria és un gran llibre. Potser la millor novel·la sobre la guerra civil.” Una llenca de sol que s’esmuny per sota el tendal deixa una taca de groc vacil·lant damunt la taula. Hem acabat de dinar i prenem cafè. Gronxats per la placidesa de la tarda, saltem de Sales a Joaquim Jordà, de qui no fa gaire s’ha vist a la tele El momento del cazador, un documental sobre Cinto Esteva. És un film sense pietat a propòsit d’un personatge i 14
tripa FanØs.qxd
30/06/2011
9:16
PÆgina 15
una època. “Sense pietat no vol dir que no sigui una pel·lícula generosa”, precisa el Gustavo, a qui la cinta agrada força. Tot parlant de Jordà i Esteva, surt Pere Portabella, que en la pel·lícula queda molt malparat. Les querelles entre els membres d’aquella generació solien ser sagnants. El Gustavo, que els va tractar més que no pas jo, me n’explica algunes. Després passem a parlar del meu viatge. És l’hora de les confidències. “Me’n vaig a Nova York”, dic. El Gustavo m’escolta. Coneix la meva por a volar i em pregunta com me’n sortiré. Li responc que no ho sé i li explico que el meu pare, que també tenia pànic a l’avió, no hi pujava mai. Com que era periodista, el convidaven a tot arreu, però només acceptava d’anar-hi si existia un mitjà de locomoció alternatiu. Va viatjar a Nova York en vaixell. En comptes de vuit hores de patiment enclaustrat dins una nau sinistra, va gaudir de vuit dies en alta mar en un confortable transatlàntic. “I quant de temps s’hi va quedar, a Nova York, el teu pare?”, pregunta el Gustavo. “Una setmana.” “¿Em dius que va passar vuit dies d’anada, afegits als vuit de tornada, setze dies al mar, per estar només una setmana a Nova York?” “Sí, sí, tal com t’ho explico.” “Admirable. I com ocupava els temps?” “Llegia, mirava el mar; no ho sé.” El Gustavo, bon amic, burxa en la ferida i diu somrient: “En canvi, tu et ficaràs dins d’un d’aquests cofres funestos...” Divendres, 7. Passo per la facultat, on ensopego amb pocs col·legues i encara menys estudiants. Torno llibres a la biblioteca i signo papers a secretaria. Amb la Susanna, sempre alegre, fem broma. Al despatx m’espera una alumna. Cada any, entre juny i setembre, tinc entrevistes amb estu15
tripa FanØs.qxd
30/06/2011
9:16
PÆgina 16
diants que acaben la carrera i no saben gaire bé a què volen dedicar-se. És el cas de la Laura. Va començar a estudiar art amb un entusiasme difús, però durant la carrera se li ha desvetllat, o li sembla que se li ha desvetllat, un cert interès per a la gestió cultural –la museologia, sobretot. La Laura té els cabells castanys, recollits enrere per vèncer els rissos que se li escapen rebels; unes celles ben dibuixades, una boca bonica i expressiva, inclinada a la rialla; i uns ulls desconcertants, foscos i alhora clars, per unes pestanyes rosses que esquitxen de reflexos daurats unes ninetes molt negres. Ara aquests ulls em miren dubitatius. De la seva vocació, dedueixo. Em pregunta per màsters i li recomano que busqui feina. Si no li agrada la que troba, que continuï buscant-ne, fins a descobrir la que més l’atregui. Llavors potser sigui el moment de pensar en un màster, encara que el millor màster serà la mateixa feina. Li aconsello també que millori l’anglès. La mà que s’ha passat tota l’estona corregint un rull indòcil ara se m’adreça per damunt la taula per dir-me adéu. M’aixeco i l’acompanyo fins a la porta. Li desitjo sort. Dissabte, 8. Estic neguitós i a les nits no acabo de dormir bé. Avui, per exemple, m’ha despertat un malson. Em perseguien i m’amagava. En un moment determinat, sentia veus apropant-se i m’afanyava a esquitllar-me dins una mena de cova. Les veus haurien passat sense fixar-se en mi, si no fos per una criatura que, tafanejant, em descobria. “Senyoreta, senyoreta, hi ha un home amagat!” Semblava un grup d’escolars. Després d’uns instants de cridòria i vacil·lació, durant els quals tot d’altres caparrons treien el nas encuriosits, la mestra ha dit: “Com vols que hi hagi un home? Au, va, anem!” Entre la veu del nen i la decisió de la mestra han transcorregut uns instants d’incertesa en què m’he vist sense escapatòria. La sensació, de tan insuportable, m’ha desvet16
tripa FanØs.qxd
30/06/2011
9:16
PÆgina 17
llat. Com que no em puc tornar a adormir, mentre els primers sorolls del carrer anuncien el començament del dia, miro d’interpretar el somni. El material que l’alimenta sembla fàcil de reconèixer. L’anada a la facultat ahir, després de tot l’estiu, em podria haver retornat al món escolar. No és l’única empremta diürna que hi descobreixo. El terror es pot deure al fet que durant l’estiu he llegit Arxipèlag Gulag, d’Alexander Soljenitsin. L’estat policíac que s’hi descriu és terrible. Les irrupcions dels agents de matinada, els escorcolls, les delacions, les inacabables sessions de tortura, les paròdies de judici, les humiliacions, la vida als camps, el fred, la gana i els maltractaments acaben provocant un efecte de nàusea, gairebé física. És un llibre que he llegit sense gust, amb penes i treballs, en un estat de permanent desfici. Si la condició humana pot explicar-se de dues maneres, posant l’èmfasi en allò elevat o carregant les tintes en el que té de vil, Soljenitsin tria sempre el segon camí. Ara bé, per narrar aquells fets, n’hi havia un altre? Diumenge, 9. A la tornada de Nova York, el meu pare va publicar una sèrie d’articles al vell El Correo Catalán. Li he demanat al Joan que me’ls busqui. Pel que jo recordava, els reportatges havien aparegut cap al final d’agost, començament de setembre del 1965. No li ha costat gaire localitzarlos. Avui ens els hem mirat. El títol és enginyós: “De Cádiz a Bilbao con escala en Nueva York”, potser una al·lusió irònica als pocs dies passats al lloc de destí. Endreço les fotocòpies entre els papers que m’enduré i explico al Joan i al Manuel que, de Nova York, el seu avi em va portar uns pantalons bermudes de colors vius i un disc de Bob Dylan, aquell amb la portada en blanc i negre en què el cantant mira cap a avall amb una cella una mica aixecada. Era el primer cop que l’escoltava; de fet, era el primer cop que en sentia a parlar. 17
tripa FanØs.qxd
30/06/2011
9:16
PÆgina 18
Aleshores, el meu pare tenia quaranta-vuit anys; Dylan, vinti-quatre, i jo, disset. Dilluns, 10. A primera hora del matí he agafat l’euromed cap a València. M’ha tocat formar part d’un tribunal d’oposició. No hi volia anar, però la cap del departament d’allà, Carme Gràcia, no m’ha deixat escapatòria. A més de la Carme, el tribunal el componen una altra valenciana, Immaculada Aguilar, la canària Isabel Navarro i l’andalús Fernando Martín. I jo, és clar. No deixa de ser curiós que tots cinc siguem especialistes en art contemporani quan la plaça de professor en joc té un perfil d’art antic. Qualsevol diria que és un contrasentit, i ho és, sens dubte, però les coses són com són. Per sort, hi ha una única candidata –no pas dolenta. Després d’una pacífica i relaxada primera sessió, anem a casa de la professora Aguilar, propietària d’una col·lecció d’art, heretada del seu pare. Entre les obres, hi figuren un Tàpies força bo, un Equipo Crónica excel·lent, a més d’un Ismael de la Serna, diversos Lahuerta i un bonic Pinazo. També té cinc o sis Juan Hidalgo. Els explico que havia conegut l’artista a Madrid en una festa. Hidalgo em va semblar un home discret, més aviat silenciós, gairebé gris, en contrast amb la seva obra, tan estrident. A la nit, anem a sopar a un restaurant prop de l’hotel, un d’aquests locals greixosos i depriments que encara es troben per Espanya. Els àpats amb col·legues durant les oposicions són temibles. L’enyorança sol arrasar qualsevol indici de conversa entenimentada. El millor que pot succeir és que els comensals es desfoguin parlant dels fills. El pitjor, que s’extraviïn per camins encara més enutjosament personals (una vegada, un professor sepultat per la malenconia em va explicar amb pèls i senyals tot el seu servei militar). Per sort, avui, ens hem quedat al primer nivell, i xerrem dels fills. 18