portada huraca:portada huraca.qxd
08/09/2011
11:29
Andreu Mayayo
Catalunya viu actualment el període més dinàmic, extraordinari, opulent i a la vegada polèmic de la seva història teatral moderna. Barcelo-
La veu del PSUC
na és el centre d’operacions d’una enèrgica escena teatral que, en el
Josep Solé Barberà, advocat
decurs de les dues darreres dècades, ha presenciat una sorprenent eclo-
Aram Monfort
sió de nous autors dramàtics, un crescendo constant en l’assistència al
Barcelona 1939
teatre i un increment continu de la presència de directors, dramaturgs
El camp de concentració d’Horta
i companyies catalans a nivell internacional. Josep Calvet
Federico Vázquez Osuna
no exempt de situacions tempestuoses tant a dalt com a fora de l’es-
La justícia durant la Guerra Civil
cenari. Però un huracà sempre amaga en el seu centre una zona de
El Tribunal de Cassació de Catalunya Antoni Segura
Euskadi Crònica d’una desesperança Tzvetan Todorov
Una tragèdia francesa Josep M. Muñoz (ed.)
Els Quatre Presidents Entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla Carme Molinero i Pere Ysàs
Els anys del PSUC
nals que havia perdut durant la dictadura ha estat un procés complex,
serenitat. En aquest cas, es tracta d’un animat espai ple de vitalitat, en què la banalitat, la despesa desmesurada o les solucions fàcils han estat substituïdes pel risc, l’experimentació, la recerca i el compromís. Aquest estudi posa de relleu algunes facetes notables de la vida teatral a Catalunya en el període comprès entre els anys 1976 i 2006, amb l’a-
Sharon G. Feldman
Sharon G. Feldman, nascuda a Nova York, és catedràtica i cap del Departament d’Estudis Llatinoamericans i Peninsulars a la
A l’ull de l’huracà
Universitat de Richmond (Virgínia), on s’es-
Teatre català contemporani
Texas a Austin després de cursar estudis a
pecialitza en arts escèniques contemporànies. Es va doctorar per la Universitat de la Universitat de Pennsilvània i a la Universitat de Nova York (NYU). És autora, entre altres, d’Alegorías de la disidencia: El teatro de Agustín Gómez-Arcos i coeditora de Barcelona Plays, un recull d’obres teatrals catalanes traduïdes a l’anglès. Paral·lelament, desenvolupa una extensa tasca com a traductora de textos dramàtics catalans d’autors de la talla de Carles Batlle, Sergi Belbel, Josep M. Benet i Jornet, Lluïsa Cunillé,
parició del Teatre Lliure i del TNC, i presta una atenció especial a una
Daniela Feixas o Pau Miró, alguns dels quals
sèrie de companyies (Els Joglars, La Fura dels Baus) i de dramaturgs
han pujat a escenaris d’Alemanya, Angla-
(Josep M. Benet i Jornet, Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Carles Batlle i
terra, Canadà, els Estats Units i Irlanda.
Josep Pere Peyró). Un capítol final està dedicat a noves sales i múlti-
Actualment forma part del Grup de Recerca en Arts Escèniques de la Universitat
ples veus que han emergit durant la darrera dècada.
Autònoma de Barcelona.
El partit de l’antifranquisme (1956-1981) Ferran Requejo
Camins de democràcia De l’autonomia a la independència Josep Termes
Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980)
A l’ull de l’huracà
El pas dels evadits pels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial
tat per recuperar i reconstituir la legitimitat i la visibilitat professio-
Teatre català contemporani
Les muntanyes de la llibertat
El camí al llarg del qual l’escena teatral catalana contemporània ha llui-
Sharon G. Feldman
Sèrie Història
Página 1
www.rballibres.com
Història
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 2
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 3
Sharon G. Feldman
A L’ULL DE L’HURACÀ Teatre català contemporani
L’AVENÇ Barcelona 2011
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 4
Aquesta obra ha estat publicada amb una subvenció de la Dirección General del Libro, Archivos y Bibliotecas del Ministerio de Cultura, pel seu préstec públic en Biblioteques Públiques, d’acord amb el previst en l’article 37.2 de la Llei de Propietat Intel·lectual.
Aquest llibre, en la seva edició original en anglès, va obtenir el Premi Serra d’Or 2010 de catalanística.
Barcelona, octubre 2011 Títol original: In the Eye of the Storm. Contemporary Theater in Barcelona (2009) © del text, l’autora © de la traducció, Pere Bramon i Neil Charlton © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2011 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat
Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor.
Disseny de la coberta: Natàlia Báscones Il·lustració de la coberta: Cúpula del vestíbul del Mercat de les Flors, obra de Miquel Barceló (1986). Fotografia © Román Yñan Composició: L’Avenç ISBN: 978-84-88839-56-5 Ref. aven036 Dipòsit legal: B. Imprès per
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 5
TAULA
Prefaci. El teatre i Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Introducció. Una geografia teatral sense límits . . . . . . . . . . . . . . . i. Del vessant política a l’espectacular: Els Joglars. . . . . . . . . . . . . ii. Aspirar a l’autenticitat: La Fura dels Baus. . . . . . . . . . . . . . . . . iii. Una mirada fenomenològica: Josep M. Benet i Jornet . . . . . . iv. El teatre del dolor: Sergi Belbel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . v. El teatre de l’enigma: Lluïsa Cunillé. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . vi. Paisatges europeus: Carles Batlle. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . vii. Escenes de la desentesa: Josep Pere Peyró . . . . . . . . . . . . . . . . Epíleg. Nous espais i noves visions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Notes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Bibliografia. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
9 21 47 79 111 173 241 267 303 319 347 377
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 6
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 7
Per a Andrew P. Debicki in memoriam
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 8
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 9
PREFACI. EL TEATRE I BARCELONA
–On vas? –A Barcelona. Stephen Sondheim, «Barcelona» (de Company)
La terra promesa i l’huracà El setembre de 2004, arran de l’estrena al Teatre Nacional de Catalunya de Forasters (2003), una obra escrita i dirigida per Sergi Belbel (1963), el veterà crític teatral Joan de Sagarra va publicar una columna a La Vanguardia elogiant no només la peça teatral i el treball de direcció de Belbel (junt amb l’hàbil actuació d’Anna Lizaran), sinó dedicant també especial atenció a un pròleg inclòs en la versió publicada del text de Belbel a càrrec de l’eminent dramaturg barceloní Josep M. Benet i Jornet (1940). El prefaci de Benet «Sergi Belbel; tot just comença» situa la carrera d’un dels autors dramàtics més prominents de Catalunya dins d’un context històric i suggereix alhora que l’extraordinària acollida internacional de Belbel –especialment la seva fama generalitzada arreu d’Europa– és un fenomen que ha realçat el perfil del conjunt de l’escena catalana, dotant-lo d’una considerable dosi de prestigi. Referint-se a la valoració insòlitament optimista que ofereix Benet (aquí, anomenat «Papitu», com habitualment el coneixen els seus amics), Sagarra explica que el va emocionar per igual l’experiència de llegir el pròleg i d’assistir a l’estrena de Forasters de Belbel, atès que li van infondre un sentit llargament esperat de «normalitat» en relació a l’escena catalana contemporània: 9
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 10
Para mí, el prólogo que ha escrito mi amigo Papitu a su ahijado Sergi, y muy especialmente estas últimas palabras son algo que me reconcilia con este país, con esa pequeña patria que es el teatro catalán, y que no solamente me hace sentir una persona normal, un lector, un espectador normal en un país normal, confiemos en que definitivamente normalizado, sino que además me emociona. Y lo único que me duele es no poder compartir esa emoción con algunas personas muy queridas de esa pequeña patria que es el teatro catalán, en la que siempre creyeron y que hoy no están con nosotros.1 En el cas de Sagarra, que fa dècades que escriu la crònica cultural barcelonina, tot sembla indicar que la seva prominent sensació de la «normalitat» és producte dels records que conserva del llòbrec període de la postguerra, en què núvols amenaçadors d’opressió i censura projectaven ombres gegantines al llarg del paisatge cultural català. Les seves al·lusions, per tant, a la «normalització» estan en consonància amb la freqüent connotació del terme com s’acostuma a utilitzar dins dels cercles polítics i lingüístics catalans per referir-se al procés de recuperació, renaixement i relegitimació de la vida intel·lectual i cultural sorgit en el període posterior a la dictadura franquista. Aquí, ser «normal» equival a passar de la perifèria al centre, a ser considerat vàlid en comptes d’il·lícit i a ser visible i cridaner –fins i tot obvi i corrent– en comptes d’obturat, silenciat o relegat als marges de l’exili, als amagatalls de la memòria o a les tenebres de la invisibilitat. Així doncs, el sentit de «reconciliació» de Sagarra és potser una referència a la seva forma de veure el present respecte al passat i la seva assimilació d’una memòria històrica catalana, així com la història teatral. Catalunya viu actualment el període més dinàmic, extraordinari, opulent i polèmic de la seva història teatral moderna. Barcelona, el nucli cultural de Catalunya, és el centre d’operacions d’una enèrgica escena teatral que en el decurs de les dues darreres dècades ha presenciat una increïble eclosió de nous autors dramàtics, un crescendo constant en l’assistència al teatre (fins arribar als dos milions d’espectadors per temporada) i un increment continu de la presència de directors, dramaturgs i companyies catalans a nivell internacional.2 El paisatge cultural postolímpic de Barcelona, d’altra banda, comprèn alguns pro10
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 11
jectes de teatre públic arquitectònicament sorprenents com ara el Teatre Nacional de Catalunya (1997) i el nou Teatre Lliure (2001), el darrer dels quals està inclòs en la sèrie d’equipaments culturals que conformen la Ciutat del Teatre, situada a la falda de l’icònic turó de Montjuïc. Cal destacar que els autors dramàtics i professionals del teatre que havien assolit la majoria d’edat durant el període democràtic han gaudit d’un nivell de formació acadèmica en la teoria i la pràctica per escriure i posar en escena obres com no s’havia vist abans a Catalunya ni a tot l’Estat espanyol. La diversitat d’oportunitats per representar obres en català a una sèrie d’espais de la ciutat no té precedents, des de sales comercials, com el Teatre Poliorama o el Teatre Condal, a escenaris finançats amb diners públics, com el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure, passant per sales «alternatives» experimentals com la Sala Beckett o el Teatre Nou Tantarantana. El camí al llarg del qual l’escena teatral catalana contemporània ha lluitat per recuperar i reconstituir la legitimitat i visibilitat professionals que havia perdut durant la dictadura ha estat un procés complex i polèmic, no exempt d’excessos melodramàtics tant a dalt com a fora de l’escenari. Fins i tot Sagarra indica al seu comentari abans esmentat que els seus sentiments de reconciliació i normalització han sorgit malgrat les complexitats d’aquest món teatral relativament petit, un lloc (o pàtria o país, com ell l’anomena) on la gent té fama de «devorar-se» mútuament.3 Benet i Jornet, amb un to bastant sardònic –però també implacablement greu– ha comparat la «normalitat» de l’actual període de la història del teatre català amb l’arribada del poble jueu a la Terra Promesa després del seu Èxode d’Egipte i la seva posterior travessia del desert: El segon llibre de la Bíblia es diu «Èxode». Com sabeu, en ell s’explica com els jueus van fugir de la captivitat que patien a Egipte i van viatjar durant quaranta anys pel desert, perduts i a la recerca de la Terra Promesa –una terra que sovint dubtaven de poder abastar mai. Però hi van arribar. Encara que arribar-hi, contra allò que havien imaginat, no va ser el final feliç de la seva història. Va ser el començament de noves lluites externes i de nous conflictes interns. Bé, voldria establir un paral·lelisme esquemàtic i frívol –ho sé–, entre aquella travessia del desert i la història del teatre de text a Barcelona durant 40 anys.4 11
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 12
Aquí Benet centra la seva atenció en la situació del teatre de text en català, el gènere literari que, durant la dictadura, va ser potser el més vulnerable a la censura. Tanmateix, un cop travessat el desert, com bé comenta, el camí cap a la «normalitat» encara no havia acabat i li seguirien nous reptes. Per esmentar-ne només alguns, es faria palesa la inquietud respecte a la distribució de subvencions públiques per al teatre, el reduït suport a la figura del dramaturg (a favor del director) i el fet de privilegiar els espectacles visuals sobre el teatre de text. En realitat, el paisatge teatral barceloní s’ha convertit en un lloc el clima del qual és tan tempestuós que la simple compra d’una entrada de teatre es pot interpretar com un gest metafòric indicatiu de les inclinacions o aspiracions culturals i/o politicolingüístiques d’una persona. Des de la dècada del 1990, en l’entorn cultural i polític que ha envoltat la construcció i reconstrucció de diversos equipaments teatrals arquitectònicament impressionants, ostensiblement sumptuosos i àmpliament polèmics –que inclouen l’abans esmentat Teatre Nacional de Catalunya i el nou Teatre Lliure, així com el Gran Teatre del Liceu (que va reobrir el 1999, arran d’un incendi l’any 1994)– no han faltat moments melodramàtics, acusacions enceses i rampells d’histèria, presenciats tant a dalt com a fora de l’escenari. En el món teatral barceloní, no és gens estrany que la vida real es confongui amb la de l’espectacle, oferint-nos repetits exemples del que el director Albert Boadella (1943), al seu llibre El rapto de Talía anomena un «virus exhibicionista» o «delirio» que ha assetjat la societat contemporània.5 Potser el teatre, a causa del seu propi caràcter d’art viu, interpretat per als éssers vius, no es podrà separar mai del tot de les extravagàncies vulgars, els interessos aliens i les frivolitats supèrflues que de vegades semblen engolir-lo per complet, ocultant el seu veritable ofici artístic. L’escena barcelonina, al llarg de la seva evolució contemporània, ha estat immersa en un clima tempestuós, el moviment atmosfèric incessantment frenètic del qual, en ocasions, pot impedir trobar la distància espacial i temporal necessària per veure-hi més enllà de l’huracà. Però un huracà sempre amaga en el seu centre una zona de serenitat, i en el cas del teatre català contemporani, és un nucli que, tot i no ser immune als problemes de finançament i viabilitat, desborda vitalitat i creativitat. Avui en dia, l’ull d’aquest huracà el conforma un animat espai ple d’energia avantguardista, en què la banalitat, la despesa desmesurada 12
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 13
o les solucions fàcils han estat substituïdes pel risc, l’experimentació, la recerca i el compromís, i als artistes no se’ls estalvia el reconeixement internacional. Aquest és el cas de la Sala Beckett, un punt de referència entre les aproximadament trenta sales alternatives (semblants en la seva concepció als espais d’actuació situats «off-off» Broadway o al «fringe» londinenc) escampades arreu d’Espanya. Sorgides a meitat de la dècada del 1980, a hores d’ara Catalunya compta amb aproximadament vuit d’aquests forns relativament petits d’originalitat i ingenuïtat: la Beckett, l’Espai Escènic Joan Brossa, la Sala Muntaner, el Teatre Nou Tantarantana i el Versus Teatre a Barcelona; la Sala La Planeta a Girona; i el Teatre de Ponent a Granollers. El dramaturg, director i pedagog valencià José Sanchis Sinisterra (1940) va fundar la Sala Beckett l’any 1989 en el que abans era una fàbrica del barri de Gràcia de Barcelona (ben a prop d’altres sales de teatre catalanes com l’antic Teatre Lliure i la recentment desapareguda Sala Artenbrut). La Beckett es va concebre inicialment com un lloc on presentar les activitats del Teatro Fronterizo de Sanchis, la companyia que va endegar l’any 1977 durant la Transició. A banda d’obres del propi Sanchis i d’altres autors, el Fronterizo, que va romandre actiu fins a mitjan anys noranta, va posar en escena diverses adaptacions de textos literaris canònics (d’autors com Bertolt Brecht, Julio Cortázar, James Joyce, Franz Kafka, Herman Melville o Ernesto Sábato) tant en castellà com en català. En un manifest «latent» que va publicar tres anys després del debut de la companyia, Sanchis, tenint sempre present la perspectiva de crear un teatre convincentment vàlid i políticament compromès a la nova Espanya democràtica, reivindicava un teatre que «desarticulés models ideològics» tot posant en dubte les condicions de l’espectacle i el públic.6 Per tant, destacava el que considerava una relació indispensable entre el contingut i la forma, o entre les qüestions socials/polítiques/culturals i els àmbits estètics. Ell i la seva companyia, per consegüent, es van posar a investigar els marges, els límits i les «fronteres» en les seves múltiples figures i manifestacions en relació a la teatralitat així com a la cultura en general. Malgrat que el Teatro Fronterizo ja no existeix com a companyia en actiu, l’empremta que ha deixat en l’escena teatral contemporània de Barcelona és encara ben palesa atès que, a banda de servir com a plata13
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 14
forma per a alguns dels propis textos de Sanchis (escrits en castellà), ha alimentat i estimulat amb més o menys intensitat les carreres d’alguns prominents actors, directors i dramaturgs barcelonins com Sergi Belbel, Luis Miguel Climent, Lluïsa Cunillé, Jordi Dauder, Manel Dueso, Magüi Mira, Rosa Novell o Ramon Simó.7 Va ser, a més, l’embrió del que evolucionaria fins a esdevenir una de les sales de teatre alternatives més prominents i progressistes, una autèntica cuina per a la preparació de les anomenades «noves dramatúrgies catalanes». L’any 1997, Sanchis va deixar la Sala Beckett en les mans de Toni Casares (1965), un director de gran talent que havia col·laborat amb el Fronterizo i supervisat l’Aula de Teatre (el programa teatral extracurricular) de la Universitat Autònoma de Barcelona.8 Com a director artístic de la Beckett, Casares ha elevat la sala a nous nivells de prestigi, disseny i eficàcia, renovant i actualitzant el conjunt de les instal·lacions físiques, aconseguint més finançament públic per als espectacles, augmentant les activitats educatives, incorporant-hi les propostes de dansa contemporània i adoptant decisions de programació oportunes i imaginatives, com la sèrie titulada a «L’acció té lloc a Barcelona», una iniciativa que va posar en marxa durant la temporada 2003-2004 i que li va valdre a ell i a la Beckett el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya l’any 2005.9 És aquest ull de l’huracà, la zona temperada de reflexió pausada i de tranquil·litat que exemplifica la Sala Beckett, el que m’interessa aquí. Tot i que aquest estudi té en consideració alguns dels drames públics i privats, moments cabdals i fins i tot algunes de les històries de rerefons que han configurat la vida teatral de la ciutat de Barcelona durant el període democràtic, també examino de forma extensa diverses companyies, dramaturgs, obres teatrals i espectacles que ocupen aquest espai de reflexió calmada i que han contribuït a recuperar aquesta vida teatral. Al capítol introductori ofereixo una visió global de qüestions d’importància i punts d’inflexió en el procés de ressorgiment del teatre català durant aquest període, centrant-me específicament en dos grans llocs de dissensió: el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure. En aquest capítol preliminar també presento el concepte de «Catalunya invisible», un terme que utilitzo per referir-me a la circumstància paradoxal per la qual la ciutat de Barcelona va començar a assumir una presència gairebé imperceptible, fantasmagòrica, en molts dels textos tea14
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 15
trals escrits durant les dècades del 1980 i 1990. Aquest va ser el cas, malgrat l’èmfasi en la projecció i difusió internacionals, que va caracteritzar la política cultural catalana durant el període postfranquista. En capítols posteriors dedico la meva atenció a dues companyies clau, Els Joglars (1962) i La Fura dels Baus (1979), que han tingut papers cabdals en l’escena teatral barcelonina. Els seus espectacles, on sovint no predomina la funció del llenguatge oral, els han valgut les etiquetes de «teatre visual» o «teatre d’imatges». En aquests capítols subratllo fins a quin punt ambdues companyies són testimonis de l’important llegat històric del moviment del teatre experimental «independent» dels anys seixanta i setanta, que va esclatar al marge de la censura franquista. Els capítols que segueixen ofereixen estudis de cas individuals de cinc dramaturgs clau: Josep M. Benet i Jornet (1940), Sergi Belbel (1963), Lluïsa Cunillé (1961), Carles Batlle (1963) i Josep Pere Peyró (1959). Alguns han gaudit d’un èxit comercial considerable; d’altres mostren una actitud més esotèrica envers el teatre. En examinar l’obra d’aquests dramaturgs tinc en compte els seus lligams estètics amb avantguardes teatrals contemporànies europees i nord-americanes. En concret, centro la meva atenció en les preocupacions comunes que apareixen en les seves obres respecte al procés de comunicació (en quina mesura el llenguatge determina l’acció dramàtica) i la fenomenologia de l’espai teatral (la relació entre espai físic i realitats invisibles, subjectives, psíquiques). El darrer capítol, un epíleg titulat «Nous espais, noves visions», està dedicat a noves sales i múltiples veus que han emergit a l’escena catalana durant la dècada del 2000. Aquest llibre representa l’edició catalana d’un volum titulat In the Eye of the Storm: Contemporary Theater in Barcelona, publicat per Bucknell University Press als Estats Units l’any 2009. Des d’aleshores, he intentat posar al dia alguns petits detalls i omplir alguns buits que contenia el manuscrit original. En general, però, el llibre, en principi concebut per a un públic nord-americà, s’ha mantingut intacte i intenta examinar i puntualitzar algunes facetes notables de la vida teatral a Catalunya en el període comprès entre els anys 1976 i 2006. No pretenc de cap manera ser exhaustiva a l’hora de cobrir l’escena catalana contemporània o els molts subgèneres que existeixen a Barcelona dins les categories de «teatre» i «arts escèniques». Més aviat el que m’interessa és posar de relleu una sèrie de dramaturgs i companyies que ja 15
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 16
han demostrat la seva capacitat de superar les dificultats de sobreviure dins de l’escena teatral professional i la feina dels quals –tenint en compte factors de rebuda, visibilitat i profunditat intel·lectual– ja ha mostrat indicis de fortalesa futura i fins i tot de transcendència. Amb l’excepció de Benet i Jornet, no dedico una àmplia atenció a membres de la coneguda com a generació del Premi Sagarra, el grup d’escriptors dramàtics sorgit a mitjan anys seixanta, molts dels quals, començant per Benet l’any 1963, van guanyar aquest guardó. Aquests dramaturgs són: Alfred Badia (1912-1994), Alexandre Ballester (1934-2011), Ramon Gomis (1946), Jaume Melendres (1941-2009), Manuel Molins (1946), Josep M. Muñoz Pujol (1924), Carles Reig (1947-2001), Rodolf Sirera (1948), Joan Soler i Antich (1935-2007) i Jordi Teixidor (19392011). Molins i Sirera continuen bastant actius avui en dia; els altres no.10 Diversos crítics i historiadors de Catalunya i Espanya han ofert estudis més complets del teatre i les arts escèniques catalans contemporanis del que sóc capaç de fer jo en l’espai d’aquest llibre. La llista d’estudis disponibles en castellà inclou l’obra de María-José Ragué-Arias, una crítica catalana que ha publicat dues monografies indispensables que proporcionen un inventari gairebé enciclopèdic del teatre d’aquest període. El seu ¿Nuevas dramaturgias?: Los autores de fin de siglo en Cataluña, Valencia y Baleares (2001) inclou informació detallada sobre el teatre de les terres de parla catalana i el seu El teatro de fin de milenio de España (de 1975 hasta hoy) (1996) aborda el fenomen teatral arreu d’Espanya. Altres estudiosos que escriuen en castellà també han examinat dins d’un únic volum el teatre d’Espanya en conjunt, dedicant atenció diversa a dramaturgs catalans. Entre altres, cal esmentar Ángel Berenguer i Manuel Pérez, Tendencias del teatro español durante la transición política (1975-1982) (1998); José García Templado, El teatro español actual (1992); i César Oliva, La última escena: teatro español de 1975 a nuestros días (2004), Teatro español del siglo xx (2003) i El teatro desde 1936 (1989). L’edició en dos volums de Javier Huerta Calvo d’Historia del teatro español (2003) és la descripció més completa del teatre espanyol fins avui i també conté diversos apartats dedicats a Catalunya. L’any 2000, Juan Antonio Hormigón va publicar un dossier especial titulat «Teatro Actual en Cataluña» a ADE Teatro, la revista bimensual de teatre publicada per l’Asociación de Directores de Escena. Amb articles de Jordi Coca, Benet i Jornet, 16
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 17
Joan Casas, Ragué-Arias i Esteve Polls, entre altres, serveix d’important punt de referència en relació a l’escena catalana a principis del nou mil·lenni. També digna d’atenció és la visió general de la literatura catalana del segle xx a càrrec de Ferran Carbó i Vicent Simbor a Literatura catalana del siglo xx (2005). Lourdes Orozco, a més a més, establerta a Gran Bretanya, ha desembullat la relació laberíntica entre teatre i política a Barcelona, oferint-ne una perspectiva pròpia, a la seva monografia en castellà Teatro y política en Barcelona (19822000) (2007). La prolífica obra de Mercè Saumell i José A. Sánchez sobre grups de l’escena catalana ha aparegut en diversos idiomes, i especialment útil i ampli en la seva cobertura és l’Archivo virtual de las artes escénicas, un arxiu en línia sobre les arts escèniques a Espanya, que conté materials visuals i de text, i que dirigeix Sánchez des de la Universidad de Castilla-La Mancha. Dins l’àmbit de Catalunya, alguns dels estudis més ben fonamentats sobre l’obra de dramaturgs catalans contemporanis es poden trobar en molts pròlegs publicats pels crítics teatrals/historiadors Carles Batlle, Francesc Foguet, Enric Gallén, Miquel Gibert i Núria Santamaria, entre altres, que sovint han aparegut a la col·lecció El Galliner d’Edicions 62, publicada per l’Institut del Teatre, i en els volums d’obres coeditades per Editorial Proa i el Teatre Nacional de Catalunya. Aquests pròlegs són sovint eines indispensables per orientar el lector, espectador i/o professional de teatre que vol aprofundir en el tema. En la mateixa línia, un volum que mereix atenció especial és l’edició preparada per Carles Batlle de les actes del primer simposi internacional dedicat al teatre contemporani català (I Simposi Internacional Sobre Teatre Català Contemporani: de la Transició a l’actualitat), que es va celebrar a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona el juny de 2005. El volum ofereix un ampli i detallat tractament de temes de discussió i figures clau dins l’escena teatral catalana postfranquista. Batlle, d’altra banda, ha ofert extenses visions generals dels dramaturgs sorgits de l’escena teatral catalana contemporània en articles com «Apunts per a una valoració de la dramatúrgia catalana actual: realisme i perplexitat» o «La nova dramatúrgia catalana: de la perplexitat a la diversitat». Malgrat el prominent perfil cultural de Barcelona, el teatre català del període postfranquista ha rebut relativament poca atenció crítica 17
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 18
d’estudiosos de fora dels àmbits de parla catalana i castellana i només una atenció limitada en llengua anglesa. L’obra dels estudiosos britànics David George i John London (Contemporary Catalan Theatre: An Introduction, 1996), Maria M. Delgado (‘Other’ Spanish Theatres: Erasure and Inscription on the Twentieth-Century Spanish Stage, 2003) i Helena Buffery (Shakespeare in Catalan: Translating Imperialism, 2007) representa una excepció al reduït nombre de monografies escrites en anglès. L’estudi de George i London, un recull que conté les seves pròpies aportacions i diversos articles d’estudiosos catalans (Enric Gallén, Mercè Saumell i Rodolf Sirera), ofereix una visió de conjunt clara de la història del teatre català. El plantejament imaginatiu de Delgado se centra en l’obra de directors concrets dins de l’ampli context de l’Espanya del segle xx. La monografia d’Helena Buffery aborda la història d’apropiació i adaptació a Catalunya d’obres de Shakespeare, de com en temps moderns els seus textos han estat subjectes a una complexa xarxa de contextos socials, culturals i polítics. Una altra excepció és la publicació d’un número especial de Contemporary Theatre Review de l’any 2007, titulat «Catalan Theatre 1975-2006: Politics, Identity and Performance» amb articles dels editors Delgado, George i Orozco, així com col·laboracions de Cariad Astles, Carles Batlle, Helena Buffery, Jordi Coca, John London i Mercè Saumell, entre altres.11 L’erudició nord-americana en l’àmbit del teatre de la Península Ibèrica ha mostrat des de fa molt temps una tendència a destacar el paper de la ciutat de Madrid per sobre de Barcelona i a concentrar-se en textos dramàtics concrets escrits en castellà. El meu tractament, per tant, dins un únic volum, dels espectacles visuals i del teatre de text en català representa una nova manera de definir la visió que fins ara ha predominat del teatre a Espanya. Desitjo que aquest llibre s’afegeixi a altres estudis i que continuï posant al descobert una dimensió de la història catalana (i de la Península Ibèrica) que durant massa temps no ha estat prou revelada, tot i ser enormement significativa. Al llarg d’aquest estudi, em baso en gran part en la meva pròpia experiència com a espectadora de teatre català en el decurs de més d’una dècada a Barcelona i altres municipis de Catalunya, així com a Madrid. Totes les descripcions dels muntatges a què es fa referència aquí, a menys que s’assenyali el contrari, sorgeixen de la meva pròpia experiència com a espectadora. Sempre que sigui possible, ofereixo 18
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 19
entre parèntesis les dates de naixement de dramaturgs i directors catalans, les dates de fundació de companyies catalanes i la data de composició de textos i d’espectacles teatrals. Escriure aquest llibre ha suposat un recorregut molt llarg que va començar l’any 1995, quan vaig passar tres mesos a Barcelona amb una beca concedida per l’Institut d’Estudis Catalans. En aquells moments, vaig tenir la gran sort que m’assignessin com a tutor el professor Ricard Salvat, de la Universitat de Barcelona. Sempre estaré agraïda als seus bons consells, la seva entusiasta visió de futur i la seva generositat en obrir-me moltes portes i finestres de l’escena teatral catalana. Altres fonts de finançament per a aquest estudi provenen de beques de la Faculty Research Fund de la Universitat de Richmond, el Hall Center for the Humanities i el General Research Fund de la Universitat de Kansas, el Programa de Cooperació Cultural entre el Ministeri d’Educació i Cultura d’Espanya i les Universitats dels Estats Units, i el United States Fulbright Scholar Program. A banda dels esmentats programes i institucions, estic en deute amb les següents persones que van facilitar la meva recerca a arxius teatrals de Madrid i Barcelona: Cristina Santolaria i Gerardo del Barco, del Centro de Documentación Teatral (Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música); Odilo Gundía i María Carmen Pérez de Arenaza, de la Fundación Juan March (Biblioteca de Música y Teatro Contemporáneos); Carme Cases i Carme Sáez, del Centre de Documentació de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona; Domènec Reixach, del Teatre Romea (Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya) i el Teatre Nacional de Catalunya, i Txiqui Vanaclocha, de l’arxiu Belbel. Voldria expressar el meu sincer afecte, també, a una extensa llista de professionals del teatre català que, al llarg dels anys que he treballat en aquest projecte, van compartir amablement amb mi una gran diversitat de materials addicionals dels seus arxius personals (textos d’obres, cartells, crítiques, originals inèdits, fotografies dels muntatges i vídeos), així com reflexions sobre la seva feina i el seu procés creatiu. La llista inclou Xavier Albertí, Quico Amorós, Àngels Aymar, Albert Boadella, Toni Casares, Narcís Comadira, Comediants, La Cubana, Lluïsa Cunillé, Ramon Fontserè, Beth Escudé, Albert Espinosa, Miki Espuma, Pepe Far, La Fura dels Baus, Ignasi Garcia, Els Joglars, Roger Justafré, Pablo Ley, Albert Mestres, Esteve Miralles, Pau Miró, Pilar 19
tripa Feldman.qxd
08/09/2011
11:12
PÆgina 20
Mir i El Tricicle, Marcos Ordóñez, Mercè Paloma, Josep Pere Peyró, Ventura Pons, Magda Puyo, María-José Ragué-Arias, Òscar Roig, José Sanchis Sinisterra, Mercè Sarrias, Ramon Simó, Antonio Simón i Victoria Szpunberg. També valoro en gran manera els assenyats comentaris que em van fer diversos amics i col·legues europeus com Inés Delseny Miró, Enric Gallén, David George, John London, Montse Parera, Cristóbal Pera (pare i fill) i Núria Santamaria. L’edició catalana d’aquest llibre ha estat possible gràcies a una subvenció del degà Andrew F. Newcomb i la School of Arts and Sciences de la Universitat de Richmond. Voldria donar les gràcies també a Jordi Castellanos, Josep M. Muñoz i Núria Iceta pel seu suport a l’hora de fer possible aquest projecte. I, molt especialment, voldria expressar la meva gratitud a Carles Batlle, Sergi Belbel i Josep M. («Papitu») Benet i Jornet. A tots tres, els vull agrair la seva amabilitat i generositat. Finalment, i com sempre, el meu agraïment a la meva família per la seva paciència i entusiasme.
20