Portada guillamet midapetita3:Portada guillamet midapetita3.qxd
10/01/2014
14:41
Página 1
Constitució del 1978, els ulls dels principals diaris europeus i nord-americans es van girar cap a Espa-
Josep Termes
Història del moviment anarquista a Espanya
nya. Això els va permetre descobrir una realitat nova i diferent: Catalunya i la seva reivindicació de l’auto-
(1870-1980)
govern, que havia de tenir un paper fonamental en la Maria Campillo (ed.)
Transició cap a la democràcia. Després de les mani-
Allez! Allez!
festacions celebrades a Barcelona els diumenges 1 i 8 de febrer de 1976 a favor de la llibertat, l’amnistia
Jaume Ayats
Els Segadors
i l’estatut d’autonomia, que van ser objecte d’una
De cançó eròtica a himne nacional
repressió policial les imatges de la qual van donar la volta al món, el diari Le Monde va publicar un edito-
Marina Subirats
rial amb aquest títol: «Le défi catalan». Es tractava
Barcelona: de la necessitat a la llibertat Les classes socials al tombant del segle José Luis Martín Ramos
La rereguarda en guerra Catalunya, 1936-1937
del desafiament que Catalunya plantejava i afrontava XXI
a l’hora de contribuir a l’establiment d’un règim democràtic a Espanya que impliqués el reconeixement de la seva personalitat política i cultural. Però ¿com va ser vist i analitzat aquest procés pels corresponsals i
Lluís Solà
La paraula i el món Assaigs sobre poesia Carles Gerhard i Hortet
comentaristes estrangers? Un equip de recerca de la Universitat Pompeu Fabra presenta un relat internacional de la Transició a Catalunya a través de quasi
Dues guerres i un exili
300 notícies, articles i editorials dels principals dia-
Memòries
ris de França, Itàlia, el Regne Unit i els Estats Units.
Jordi Borja
BiC JFD ISBN 978-84-88839-78-7
Cartes de lluny i de prop Incerteses i propostes de reconstrucció democràtica Jordi Castellanos
Literatura i societat La construcció d’una cultura nacional
Assaig
www.lavenc.cat
El desafiament català
Escrits del pas de frontera, 1939
Jaume Guillamet (ed.)
Entre la mort del dictador Franco i l’aprovació de la
ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS
Jaume Guillamet (ed.)
El desafiament català Un relat internacional de la Transició
JAUME GUILLAMET (Figueres, 1950), titulat en periodisme i doctor en història contemporània, és catedràtic de Periodisme del departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i un destacat investigador de la premsa catalana, tant del seu passat històric com de la seva realitat present. Entre les seves publicacions recents hi ha l’assaig L’Empordà dels escriptors (L’Avenç, 2009) i l’estudi sobre L’arrencada del periodisme liberal. Política, mercat i llengua a la premsa catalana, 1833-1874 (Eumo, 2010). Per a aquest llibre sobre el «desafiament català», ha coordinat un grup d’investigadors integrat per Marcel Mauri, Ruth Rodríguez-Martínez, Francesc Salgado i Christopher Tulloch, professors de la Universitat Pompeu Fabra i membres del Grup de Recerca en Periodisme. Els primers resultats de la seva recerca sobre el paper de la premsa estrangera en la Transició espanyola s’han publicat al volum El periodismo en las transiciones políticas (Biblioteca Nueva, 2014). Els seus treballs s’han centrat, a més, en qüestions com l’ètica del periodisme, i en l’estudi de l’obra periodística de Manuel Vázquez Montalbán.
tripa Guillamet.qxd
10/01/2014
12:23
PÆgina 3
Jaume Guillamet (ed.) Marcel Mauri, Ruth Rodríguez-Martínez, Francesc Salgado i Christopher Tulloch
EL DESAFIAMENT CATALÀ Un relat internacional de la Transició (1975-1978)
L’AVENÇ Barcelona 2014
tripa Guillamet.qxd
10/01/2014
12:23
PÆgina 4
Barcelona, febrer de 2014 © del text, els autors © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2014 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny i composició: L’Avenç Il·lustració de la coberta: Capçaleres dels diaris Le Monde, The Times, La Repubblica, The Daily Telegraph, The Guardian i The New York Times. BIC: JFD ISBN: 978-84-88839-78-7 Ref. aven057 Dipòsit legal: B. 1417-2014 Imprès a Book Print Digital, S.A.
tripa Guillamet.qxd
10/01/2014
12:23
PÆgina 5
TAULA
Propòsit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 1. Incertesa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 2. Oposició unida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19 3. Aires de canvi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37 4. Sorpreses electorals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77 5. El camí cap a l’autonomia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95 6. Un cert desencant . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 147 Epíleg: El valor de la unitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 179 Notes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 185
tripa Guillamet.qxd
10/01/2014
12:23
PÆgina 6
tripa Guillamet.qxd
10/01/2014
12:23
PÆgina 7
PROPÒSIT
El títol d’aquest llibre està inspirat en el títol de l’editorial que va publicar el diari francès Le Monde el dia 10 de febrer de 1976: “Le défi catalan”. Diumenge 8, hi havia hagut una gran manifestació per l’estatut d’autonomia al centre de Barcelona, combatuda de manera ferotge i inútil per la policia, com la del diumenge anterior per l’amnistia. “Le défi catalan” és el desafiament democràtic a un govern que dóna pocs senyals de canvi, dos mesos i mig després de la mort del general Franco i de la coronació de Joan Carles I. En un sentit més ampli, Catalunya afronta el seu propi desafiament de contribuir a l’establiment d’un règim democràtic a Espanya que porti al reconeixement de la seva personalitat política i cultural. De la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia, com resa el més cèlebre eslògan polític del moment. Aquest llibre presenta un relat internacional de la transició democràtica a Catalunya a través de cap a tres-cents textos de la premsa estrangera, com a primer resultat de l’explotació d’uns materials periodístics que tenen un fort valor testimonial i un interès històric remarcable. Aquest conjunt de textos, fruit d’un projecte d’investigació sobre el paper de la premsa internacional en la Transició espanyola,1 han de ser objecte d’estudi i interpretació en treballs especialitzats, però també permeten enfilar una aproximació cronològica i
tripa Guillamet.qxd
8
10/01/2014
12:23
PÆgina 8
EL DESAFIAMENT CATALÀ
documental al relat històric encara pendent del canvi democràtic a Catalunya. Són notícies, cròniques, reportatges, articles i editorials publicats als principals diaris de França, Itàlia, el Regne Unit i els Estats Units d’Amèrica. En les setmanes posteriors a la mort de Franco, hi ha un interès general per descobrir l’estat de coses i d’opinió a Catalunya, com a regió més avançada en el pla econòmic, polític, cultural i en la vocació europea. Després, la referència catalana és permanent en els moviments dels governs successius d’Arias Navarro i de Suárez, així com de l’oposició, durant força mesos il·legal, les demandes nacionalistes i el moviment obrer. L’atenció de la premsa estrangera és desigual en la selecció de fets i temes i en el seu tractament. El francès Le Monde –el diari internacional de referència a Espanya durant la segona part del segle XX– s’ocupa freqüentment de l’estat de coses a Catalunya i fa un seguiment molt intens del procés de restabliment i posada en marxa de la Generalitat, després de les eleccions del 15 de juny de 1977.2 Es fixa molt en el paper del partit comunista, que a França té un pes electoral important, i fa una política d’unió de l’esquerra amb el partit socialista. L’interès pels comunistes i les seves expectatives electorals és determinant al Corriere della Sera, La Stampa i La Repubblica, ja que el partit d’Enrico Berlinguer és el segon del país i promou un comunisme democràtic o eurocomunisme, que és compartit també pel francès Georges Marchais i l’espanyol Santiago Carrrillo. El terrorisme d’extrema dreta, molt present a Itàlia, és l’altre interès específic d’aquests diaris. Els britànics The Times, The Daily Telegraph, The Guardian i The Financial Times i els nord-americans The New York Times i The Washington Post es fixen en els fets més que en els temes. Són els que ofereixen la crònica directa de les manifestacions de febrer de 1976, de la celebració auto-
tripa Guillamet.qxd
10/01/2014
12:23
PÆgina 9
PROPÒSIT
9
ritzada dels primers Onzes de Setembre i del retorn de l’exili del president de la Generalitat Josep Tarradellas. En tots els casos, hi ha una valoració constant de l’evolució del procés, ja sigui per la veu dels corresponsals o els editorials freqüents dels diaris, en particular de Le Monde i els britànics. Els corresponsals i enviats estrangers es desplacen sovint de Madrid a Barcelona. Llevat d’alguns veterans corresponsals locals (stringers) com Harry Debelius, Bill Cemlyn-Jones o Paolo Bugialli que des de fa anys segueixen l’actualitat espanyola per a The Times, The Guardian i Corriere della Sera, la majoria arriben a Madrid amb motiu de la mort de Franco. Hi ha molts joves periodistes en els inicis de la seva carrera, però d’altres provenen de fronts informatius calents com el Vietnam, l’Orient Mitjà o Llatinoamèrica, a més de la Revolució portuguesa i el conflicte de Xipre. Un cas especial és el del també veterà José Antonio Novais –autor d’una entrevista a Aureli M. Escarré publicada a Le Monde l’11 de novembre de 1963, que causà la renúncia forçada al càrrec i la marxa d’Espanya de l’abat de Montserrat–, que durant la Transició passa a col·laborar amb el nou diari italià La Repubblica. Només The Guardian té un col·laborador propi a Barcelona, Robert McCloughlin, que publica cròniques entre la mort de Franco i les eleccions de juny de 1977. Entre ells hi ha un cas aparent de repressió: a finals de març de 1976, The Daily Telegraph, diari conservador i el de més difusió al Regne Unit, relleva Harold Sieve, que portava més d’un any a Madrid, després d’una carta del Duc de Wellington que el titlla de socialista i critica la seva manera de tractar el rei d’Espanya. Poques setmanes abans havia estat a Barcelona amb motiu de les manifestacions dels dos primers diumenges de febrer i del primer viatge reial, dut a terme enmig d’un clima de tensió per les vagues de treballadors de la construcció i dels funcionaris municipals de Barcelona i la repressió policial que les va acompanyar.
tripa Guillamet.qxd
10
10/01/2014
12:23
PÆgina 10
EL DESAFIAMENT CATALÀ
Són quasi 300 textos els que contribueixen a enfilar el relat d’aquest llibre, que acaba amb l’aprovació de la Constitució, el 6 de desembre de 1978, que significa la culminació del canvi de règim. La cobertura de la premsa estrangera perd intensitat després de les eleccions del 15 de juny de 1977, però es manté l’atenció sobre l’acció del primer govern democràtic, la resposta a les demandes d’autonomia del País Basc i Catalunya i l’elaboració de la Constitució democràtica. Marcada per la distància i pel servei a les demandes i els interessos de l’opinió de cada país, la cobertura de la premsa estrangera té un marge més gran de llibertat, sobretot durant el primer any i mig. A Espanya, la Llei de Premsa i Impremta de 1966 segueix vigent, bé que en vigílies de la convocatòria de les eleccions, un reial decret del dia 1 d’abril de 1977 deroga els articles 2 i 69 relatius als límits a la llibertat de premsa. El Govern, però, es reserva la facultat d’ordenar el segrest administratiu de periòdics en el cas d’expressions contràries a la unitat d’Espanya i al prestigi de la Monarquia i de les Forces Armades, així com pels continguts considerats obscens o pornogràfics. També es reforça la persecució dels possibles delictes d’injúries i calúmnies, especialment en el període electoral. La ràdio i la televisió continuen durant tot el període al servei del Govern, a més dels diaris del Movimiento de totes les províncies, amb molt de pes a Girona, Lleida i Tarragona. La premsa estrangera queda també al marge del compromís polític dels diaris espanyols amb la Monarquia, el Govern i els partits naixents, principalment de la dreta i el centre. *** El text del llibre és escrit per Jaume Guillamet, a partir de les aportacions de Ruth Rodríguez-Martínez (França), Fran-
tripa Guillamet.qxd
10/01/2014
12:23
PÆgina 11
INCERTESA
11
cesc Salgado (Itàlia), Marcel Mauri (Estats Units), les seves pròpies del Regne Unit i les de Christopher Tulloch sobre corresponsals. Tots els autors han participat en la revisió d’una primera versió del text i en les aportacions a la versió definitiva. El llibre té el to neutre i dinàmic propi d’un relat, apuntalat amb les dades i referències necessàries per a la comprensió completa dels fets i del procés polític, centrat en els aspectes que han merescut l’atenció dels corresponsals. La traducció de les citacions del francès, l’italià i l’anglès és responsabilitat dels autors, que han mantingut en el possible la literalitat de l’expressió. S’ha respectat la idiosincràsia dels llenguatges periodístics respectius, sense modificar, per exemple, l’expressió de primer ministre, habitual a Europa, en comptes de la de president del govern, habitual al Espanya. S’ha mantingut de manera quasi literal la varietat d’expressions –regionalisme, nacionalisme, separatisme, auto-govern, autonomia, descentralització– relatives a les tradicions, aspiracions i demandes de Catalunya i el País Basc. Les expressions angleses home rule i devolution s’han traduït per autogovern i autonomia. S’ha suprimit, en canvi, el tractament de senyor que la premsa francesa i anglosaxona posa sempre davant dels noms de persona. El relat resultant té una vocació genuïnament documental. Es tracta de veure de quina manera la situació i els fets esdevinguts a Catalunya varen cridar l’atenció de la premsa estrangera durant la Transició espanyola. Com en varen informar els seus enviats i quines interpretacions tragueren d’aquest procés que en el títol del llibre presentem con un desafiament català en un doble sentit: la contribució al canvi democràtic a Espanya i la recuperació de l’autonomia obtinguda durant la II República. Els autors hem evitat al màxim les interpretacions pròpies, de manera que el relat sigui fidel a la visió dels diaris i a l’esperit del moment.
tripa Guillamet.qxd
10/01/2014
12:23
PÆgina 12
tripa Guillamet.qxd
10/01/2014
12:23
PÆgina 13
INCERTESA
A finals d’octubre de 1975, arriba a Barcelona Malcom W. Browne, que fins fa poc ha estat corresponsal a la guerra de Vietnam. L’envia el diari The New York Times, per copsar l’ambient que es respira a Catalunya davant la mort de Franco, que cada cop sembla més pròxima. Fa més d’un any que la premsa internacional ja va donar per amortitzada la figura del cap de l’Estat espanyol. Arran de la seva primera malaltia, el juliol de 1974, es demana, en va, que la transmissió de poders al príncep Joan Carles sigui definitiva, en l’esperança que això faci més fàcil la transició a un nou règim. La premsa espanyola no se’n fa ressò. Trigarà a poder-se’n fer, dels continguts més crítics de la premsa estrangera. El 17 d’octubre, el Caudillo ha presidit breument el Consell de Ministres, l’endemà que se li hagi descobert un infart de miocardi. Se’l va veure molt dèbil el dia 12 a la desfilada de la festa de la Hispanitat que, a diferència d’altres anys, no va oferir en directe TVE. El 24 té una nova crisi cardíaca i el 26 s’activa l’anomenada “Operación Lucero”, en previsió de la mort del cap de l’Estat. L’enviat nord-americà publica un extens reportatge des de Barcelona el dia 29 d’octubre, just un mes després de la forta reacció internacional per les cinc penes de mort executades el 27 de setembre, a tres militants del FRAP i dos
tripa Guillamet.qxd
14
10/01/2014
12:23
PÆgina 14
EL DESAFIAMENT CATALÀ
d’ETA. L’afusellament d’un dels joves bascos va ser en un bosc del costat del cementiri de Cerdanyola. Tot just acaben de tornar a Madrid els ambaixadors retirats pels dotze governs de la Comunitat Econòmica Europea, en protesta per les irregularitats dels consells de guerra que els van condemnar per la mort de policies i guàrdies civils. Franco havia desatès totes les peticions de clemència, també del papa Pau VI. Dues altres penes de mort ja havien estat executades a les presons de Barcelona i Tarragona, el 2 de març de 1974, contra el jove anarquista Salvador Puig Antich i el polonès Heinz Chez. A primers de setembre, Franco va recordar la guerra civil, en una audiència a l’associació d’ex-combatents. Espanya, els va dir, afronta perills encara més greus que l’any 1936.3 Tenint molt present la preocupació per la violència, l’enviat de The New York Times destaca en el seu extens reportatge4 la demanda de canvis a Espanya que fa “l’orgullosa minoria catalana”: Els catalans, una orgullosa minoria de quasi 8 milions de persones a l’estat espanyol, apareixen més units que mai en la seva història díscola i devastada per les guerres, demanant un ràpid canvi polític. El reporter es mou per Barcelona i parla amb diverses persones, buscant les opinions de gent crítica amb el règim franquista: Joan Pagès Moret, un vell militant comunista, combatent de la guerra civil i supervivent dels camps nazis; Josep Andreu Abelló, antic president del Tribunal de Cassació de la Generalitat republicana, que el rep a l’edifici de Banca Catalana del passeig de Gràcia; l’advocat comunista Albert Fina, amb qui parla en un bar del carrer Entença, davant de la presó Model; i el cantant Raimon. Altres persones prefereixen encara mantenir l’anonimat: un banquer; un profes-
tripa Guillamet.qxd
10/01/2014
12:23
PÆgina 15
INCERTESA
15
sor jove de la Universitat de Barcelona, un periodista, un marxista, un home de negocis i un antic militar. Tots els interlocutors comparteixen els objectius principals de democràcia i autonomia, la superació de la guerra civil i dels plantejaments revolucionaris. Però preocupa la violència que es pugui desfermar l’endemà de la mort de Franco, les amenaces telefòniques que reben de nit persones significades, l’abast de la repressió policial contra les manifestacions que hi hagi... Tot i això, val la pena empènyer el canvi: “Imagino que els catalans, que som molt més formats i políticament sofisticats que els espanyols, serem capaços d’evitar el caos si i quan el successor de Franco obri la caixa de Pandora de la lliure activitat política”, diu el banquer. Hi ha molta vida a Barcelona, botigues i cafès són plens, la gent segueix tranquil·la les notícies de la premsa. La llengua catalana continua prohibida a les escoles, tribunals, correspondència oficial i diaris, però l’hostilitat centralista sembla relaxada. Hi ha banderes catalanes a l’aire, adhesius reivindicatius als automòbils –“Jo sóc català”, “Llegeix, escriu i parla català”– i recitals massius de Raimon, on policies de paisà vigilen que no es canviï la lletra de les cançons autoritzades per la censura. Hi ha hagut escassos actes de violència a Catalunya, però el corresponsal acaba amb una nota d’inquietud: “Allò que has de recordar”, em diu un veterà i antic militar, “és que Barcelona també era bonica abans de la Guerra Civil. La bellesa i la mort sempre han estat companyes inseparables a Espanya”.
tripa Guillamet.qxd
16
10/01/2014
12:23
PÆgina 16
EL DESAFIAMENT CATALÀ
El periodista nord-americà no ha mostrat interès en les autoritats locals. El president de la Diputació Provincial de Barcelona, Juan Antonio Samaranch, procurador en Corts i antic delegat nacional d’Esports, ha restablert al pati dels Tarongers un bust d’Enric Prat de la Riba, antecessor seu i fundador de la Mancomunitat de Diputacions, el 1914, així com el nom de Palau de la Generalitat a la porta de l’edifici. A l’altra banda de la plaça de Sant Jaume, Joaquim Viola Sauret, alcalde de Barcelona des de fa un mes, ha acabat amb l’esperit de diàleg ciutadà del seu antecessor, l’empresari Enric Masó, que havia substituït dos anys abans el longeu Josep Maria de Porcioles. Són els homes de la situació, a les ordres del governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, un home jove del Movimiento, com el delegat provincial de Sindicats, Josep Maria Socias Humbert, que han de tractar amb una conflictivitat creixent política, cultural i obrera. Tot i que la dictadura no permet parlar lliurement de política, la reivindicació de l’ensenyament de la llengua catalana ha saltat a primer pla, després del ple de l’Ajuntament de Barcelona de 4 de març de 1975, encara amb l’alcalde Masó. La majoria de la corporació –els anomenats “18 regidors del no”– va rebutjar la petició de destinar una partida pressupostària per a classes voluntàries de català a l’escoles municipals, feta per Jacint Soler Padró. Alguns altres ajuntaments cometen el mateix error i després rectifiquen, segueix un clamor general i el govern acaba publicant el 30 de maig un reial decret que autoritza a títol experimental l’ensenyament com a matèria voluntària de “las lenguas nativas españolas” a preescolar i a l’ensenyament general bàsic. El 31 d’octubre, un nou reial decret de protecció de “las lenguas regionales españolas”, porta la firma del príncep Joan Carles que s’ha fet càrrec el mateix dia dels poders delegats de Franco. L’agència AP5 ho interpreta com una primera victòria del cap d’Estat en funcions, però el corresponsal a Madrid de The
tripa Guillamet.qxd
10/01/2014
12:23
PÆgina 17
INCERTESA
17
New York Times, Henry Giniger,6 s’afanya a puntualitzar l’amarga reacció que provoca. Henry Giniger, que ha arribat fa poc a Madrid des de Mèxic, on ha estat deu anys, i té una llarga experiència anterior a París, ho veu com un pas enrere. Malgrat que el govern declara les altres llengües espanyoles com a patrimoni a protegir i n’autoritza un ús públic que ja era tolerat, el decret és vist com una imposició del castellà com a llengua única a nivell oficial. El disgust és especial a Catalunya, “la més gran i desenvolupada de les cultures regionals”. És un cas típic de “l’arrogància paternalista de Madrid”, escriu Giniger. Recorda al lector nord-americà que a Espanya la llengua és “una causa de divisió, ja que no és sols un vehicle de cultura, sinó una manera de vida i un símbol polític”. El mateix dia que el rei presideix l’enterrament de Franco al Valle de los Caídos, el 23 de novembre, Giniger7 insisteix en el malestar que ha causat el decret entre catalans i bascos. En un informe a la mateixa pàgina, Flora Lewis,8 delegada a París després d’haver estat a Vietnam i Líban, explica que la repressió de les minories a l’Europa Occidental s’està acabant, però que el País Basc és la més feroçment perseguida i bel·ligerant, la més propensa al desig d’independència, per darrera d’Irlanda i per davant d’Escòcia. El sentiment separatista hi és molt violent i perillós, a diferència de Catalunya on és petit. Hi ha el denominador comú d’un fort desig d’autonomia i de plena llibertat per a les tradicions i la cultura, diu Giniger, de manera que “el nou rei i els poders de Madrid hauran d’afrontar-ho si hi ha d’haver pau a Espanya”. Franco ha mort la matinada del 20 de novembre de 1975, estant renyit, encara, “amb dos pobles espanyols com els catalans i els bascos”. Ho escriu The Guardian9 en l’editorial de l’endemà. El futur s’obre amb incertesa.