coberta_Kohlhaas.qxd
22/02/2013
14:49
Joan-Daniel Bezsonoff
UNA EDUCACIÓ FRANCESA
Michael Kohlhaas és un relat inspirat en la vida d'un personatge real del segle XVI, Hans Kohlhase. La ficció creada per Heinrich von Kleist potencia tots els elements literaris de la realitat per crear una
Jordi Puntí
ELS CASTELLANS LES PARAULES SÓN PEDRES TRES VIATGES A SICÍLIA Georges Perec
W
O EL RECORD DE LA INFANTESA Fèlix Fanés
DIARI DE GUERRA NOVA YORK, TARDOR 2001 Honoré de Balzac
EL CORONEL CHABERT Joseph Roth
JOB
HISTÒRIA D'UN HOME SENZILL Félix Fénéon
NOTÍCIES DE TRES RATLLES
Heinrich von Kleist (Frankfurt de l’Óder, 1777-Potsdam, 1811), poeta, narrador i dramaturg va convertir la seva vida, incloent-hi el seu suïcidi, en un manifest del
ticisme. La història comença quan Michael Kohl-
moviment romàntic. Nascut en el si d’una
haas es dirigeix a la fira de Dresden per vendre els
família de casta militar, va participar en
seus cavalls. De sobte és interceptat en un pont que controla el senyor feudal Wenzel von Tronka i li exigeixen una alta penyora per poder passar. Von Tronka s’acaba apropiant injustament de dos dels seus cavalls i quan Kohlhaas busca suport en les lleis i
MICHAEL KOHLHAAS
Carlo Levi
obra dramàtica envoltada per una aura de roman-
Heinrich von Kleist
ÚLTIMS TÍTOLS PUBLICATS
PÆgina 1
la lluita contra l'ocupació napoleònica. Va conjugar una vida d'acció amb la formació intel·lectual, estudiant dret i filosofia i treballant a l’administració pública. El 1803 inicià una breu, intensa i prolífica carrera literària, que el va conver-
la justícia, les institucions no hi fan res. A partir d’a-
tir en un dels més grans escriptors
quí els fets s’acceleren en una dinàmica de violèn-
alemanys. Tot i que fou conegut sobre-
cia que portarà el protagonista a prendre decisions
tot com a dramaturg, amb tragèdies com
irreversibles per poder recuperar el que és seu. El desencadenant de la novel·la és l'acció en estat pur que culmina en una mena de catarsi redemptora. Amb aquest llibre, Heinrich von Kleist reafirma el principi romàntic de l’individu com a element fonamental davant les forces superiors que el subjuguen per culpa d’una llei humana corrupta.
Joan-Daniel Bezsonoff
www.lavenc.cat
LES MEUES UNIVERSITATS Robert Louis Stevenson
L’EMIGRANT AMATEUR
Literatures
Heinrich von Kleist
MICHAEL KOHLHAAS Traducció de Jaume Creus
Die Familie Schroffenstein, Das Käthchen von Heilbronn i Pentesilea, comèdies com El càntir trencat i el drama El príncep de Homburg, també va destacar com a narrador, particularment amb les novel·les breus La marquesa d’O i Michael Kohlhaas.
tripa Kleist.qxd
20/02/2013
12:33
PÆgina 4
tripa Kleist.qxd
20/02/2013
12:33
PÆgina 5
Heinrich von Kleist
MICHAEL KOHLHAAS (D’una antiga crònica)
Traducció de Jaume Creus
L’AVENÇ Barcelona 2013
tripa Kleist.qxd
20/02/2013
12:33
PÆgina 6
Barcelona, març de 2013 © del text, l’autor © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2013 © de la traducció, Jaume Creus i del Castillo Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny de la coberta: Natàlia Báscones Il·lustració de la coberta: © L’Avenç / JMM Composició: L’Avenç ISBN: 978-84-88839-68-8 Ref. aven049 Dipòsit legal: B. 6470-2013 Imprès a Book Print Digital, S.A.
tripa Kleist.qxd
20/02/2013
12:33
PÆgina 7
A la riba del Havel vivia, a mitjan segle xvi, un rambler anomenat Michael Kohlhaas, fill d’un mestre d’escola, un dels homes més honrats i alhora més esglaiadors del seu temps. Aquest home extraordinari hauria pogut ser considerat fins als seus trenta anys com un model de bon ciutadà. Posseïa, en un poble que encara porta el seu nom, un mas on amb el seu ofici proveïa el sosteniment de la família en pau i tranquil·litat; educava els fills que li havia donat la seva dona en el temor de Déu, perquè fossin treballadors i lleials; cap ni un dels seus veïns no s’hauria estat de gaudir de la seva bondat o de la seva rectitud; ras i curt, el món hauria hagut de beneir la seva memòria si no s’hagués lliurat en excés a una virtut. El sentit de la justícia el va convertir en un lladre i un assassí. Una vegada cavalcava cap a l’estranger amb una rècula de cavalls joves, ben alimentats i llustrosos, i ja calculava a l’engròs com invertiria els guanys que esperava obtenir-ne als mercats –una part, com a bon patró, per a nous beneficis, i una altra, però, també per al gaudi del present–, quan arribà a l’Elba i, en passar prop 7
tripa Kleist.qxd
20/02/2013
12:33
PÆgina 8
d’un castell imponent en territori saxó, topà amb una barrera que mai abans no s’havia trobat en aquell camí. Just en el moment en què la pluja queia amb més força, s’aturà amb els cavalls i cridà el guàrdia, que no trigà a treure el cap per la finestra amb cara reganyosa. El rambler va dir que li havia d’obrir el pas. «¿Quina novetat és aquesta?», preguntà quan el duaner al cap d’una bona estona va sortir de la casa. «Privilegi senyorial –contestà l’altre, mentre obria–, concedit al junker1 Wenzel von Tronka». «Així, doncs –digué Kohlhaas–, ¿es diu Wenzel, el junker?», i observà el castell que, amb uns magnífics merlets, dominava els camps. «¿És mort, el vell senyor?» «Mort de feridura», respongué el duaner, mentre aixecava el tronc de la barrera. «Hum! Quina llàstima! –contestà Kohlhaas–. Un vell senyor digne que s’alegrava del moviment de persones, que ajudava el comerç i els negocis tant com podia, i que una vegada va fer fer una calçada perquè al camí de l’entrada del poble una egua meva es va trencar la cama. Bé, doncs! ¿Què us dec?», preguntà, i amb penes i treballs va treure de sota la capa, que voleiava al vent, els groschen2 que el duaner li demanava. «Sí, amic –va afegir mentre l’altre rondinava, dient “ràpid, ràpid!”, i maleïa el temps revoltat–, si l’arbre de la tanca s’hagués quedat al bosc, hauria estat millor per a mi i per a vós»; i, dit això, li va donar els diners i es disposà a continuar cavalcant. Però tot just passava per sota la barrera, 1. Junker: jove senyor, gentilhome, propietari rural de la noblesa. 2.Groschen: cèntim de schilling. Però a l’època de la novel·la el sistema monetari dels estats alemanys es basava en la dotzena: dotze pfennige eren un groschen; vuit groschen eren mig gulden o bé un terç de taler o thaler; vint-i-quatre groschen eren un taler sencer.
8
tripa Kleist.qxd
20/02/2013
12:33
PÆgina 9
quan al seu darrere ressonà una altra veu des de la torre del castell: «Atureu-vos, rambler!». I veié l’alcaid del castell que tancava una finestra d’una revolada i baixava corrents cap a ell. «I ara, ¿què hi ha de nou?», es preguntà Kohlhaas, i s’aturà amb els cavalls. L’alcaid, cordant-se una armilla de pagès sobre el cos voluminós, arribà i demanà, inclinant-se contra la maltempsada, el certificat de pas. Kohlhaas va preguntar: «¿El certificat de pas?». Una mica perplex, digué que no en tenia cap que sabés; però que, si li podien explicar què dimonis era allò, potser casualment sí que n’estava proveït. L’alcaid, mirant-se’l de reüll, va respondre que sense un permís de pas senyorial cap rambler podia passar amb els cavalls per la frontera. El rambler li va assegurar que havia travessat la frontera disset vegades a la seva vida sense un certificat com el que li demanava; que coneixia perfectament totes les disposicions senyorials referents al seu comerç; que allò només podia ser un error, per la qual cosa suplicava, ja que el seu viatge era llarg, que s’ho repensessin i que no el retinguessin més temps allà, inútilment. Però l’alcaid replicà que la divuitena vegada no se n’escaparia, que per això havia aparegut feia poc l’ordenança, i que o bé resolia allò del certificat o bé se’n tornava per on havia vingut. El rambler, que es començava a irritar amb tota aquella extorsió il·legal, després de reflexionar breument, descavalcà, donà el cavall a un criat i digué que en parlaria amb el junker von Tronka en persona. Va pujar al castell; l’alcaid el seguia, mentre ell remugava entre dents contra els mesquins avariciosos i la lucrativa sagnia; i tots dos entraren a la sala, tot mesurant-se l’un a l’altre amb les mirades. Es donà el cas que precisament en aquell 9
tripa Kleist.qxd
20/02/2013
12:33
PÆgina 10
moment el junker remullava la gola amb uns quants amics molt animats i, a causa d’una broma, ressonaven encara unes rialles inacabables, i llavors se li acostà Kohlhaas a presentar la seva queixa. El junker preguntà què volia; els cavallers, quan van veure l’estrany, callaren; però tot just aquest havia començat la seva petició sobre els cavalls, que el grup sencer exclamà: «Cavalls! ¿On són, on són?», i es precipitaren a la finestra per tal de contemplar-los. Així que veieren la magnífica rècula, baixaren volant al pati, a proposta del junker; la pluja havia parat; l’alcaid, l’administrador i els criats s’aplegaren al seu voltant i tots examinaven les bèsties. L’un elogiava el bai amb l’estel al front, a un altre li agradava el castany, i un tercer amanyagava el clapat amb taques grogues i negres; i tothom opinava que els cavalls eren com cérvols, i que en el país no se’n criaven de millors. Kohlhaas contestà, tot animat, que els cavalls no eren pas millors que els genets que els havien de muntar i els convidà a comprar-los. El junker, fascinat pel potent semental bai, en demanà el preu; l’administrador li va proposar comprar un parell de cavalls negres, que, a causa de l’escassetat de cavalls, creia poder fer servir per a la hisenda del castell. Però quan el rambler s’hagué explicat, els cavallers ho trobaren massa car, i el jove gentilhome digué que si fixava aquell preu hauria de cavalcar fins a la Taula Rodona i fer una visita al rei Artús. Kohlhaas, que observà com l’alcaid i l’administrador parlaven l’un amb l’altre a cau d’orella, dirigint eloqüents mirades als cavalls negres, decidí, per un fosc pressentiment, desfer-se’n. Digué al junker: «Senyor, vaig comprar aquests negres fa sis mesos per vint-i-cinc florins d’or; doneu-me’n trenta i són 10
tripa Kleist.qxd
20/02/2013
12:33
PÆgina 11
vostres». Dos cavallers, que eren al costat del junker, expressaren sense embuts que aquells cavalls ja ho valien; però el jove gentilhome opinà que es gastaria diners pel semental bai, però no pas pels negres, i va fer gest d’anar-se’n; llavors Kohlhaas digué que potser la pròxima vegada que passés amb els seus rossins acabarien fent tractes; s’acomiadà del junker i aferrà les regnes del seu cavall per muntar i partir. En aquest moment l’alcaid se separà del grup i digué, perquè ho sentís Kohlhaas, que sense el certificat de pas no podia reprendre el viatge. Kohlhaas es va girar i preguntà al jove gentilhome si era ben exacta aquella condició que li arruïnava totalment el negoci. El junker contestà, amb la cara mudada, mentre se n’anava: «Sí, Kohlhaas, has de tenir el certificat. Parla amb l’alcaid i continua el teu camí». Kohlhaas li assegurà que la seva intenció no era en absolut eludir les ordenances que existissin respecte al trànsit de cavalls; va prometre obtenir el certificat a la cancelleria, quan passés per Dresden, i va suplicar que el deixessin passar aquesta vegada i prou, perquè no en sabia res, d’aquell requisit. «Bé!», digué el junker, just quan la tempesta tornava a embravir-se i el fred li traspassava els membres esprimatxats. «Deixa passar el pobrissó! Veniu!», digué als cavallers i es girà per tornar-se’n al castell. L’alcaid, adreçant-se al jove gentilhome, li va fer observar que almenys caldria que aquell home deixés una penyora com a assegurança que obtindria el certificat. El junker es quedà dret sota el portal del castell. Kohlhaas preguntà quin valor, en diners o espècies, havia de deixar com a penyora pels cavalls negres. L’administrador insinuà, murmurant entre dents, que podia deixar els mateixos cavalls 11
tripa Kleist.qxd
20/02/2013
12:33
PÆgina 12
negres. «Certament –digué l’alcaid– això és el més adient; quan tingueu el certificat, podeu passar a recollir-los en qualsevol moment.» Kohlhaas, desconcertat per una exigència tan descarada, digué al jove gentilhome, el qual s’aguantava, mort de fred, el perpunt davant del cos, que ell anava a vendre els cavalls; però el junker, en el mateix instant en què rebia una ràfega de pluja i calamarsa a través del portal, per tal de posar fi a l’assumpte, cridà: «Si no vol deixar anar els cavalls, engegueu-lo de nou a l’altra banda de la barrera», i se n’anà. El rambler, que ja prou que veia que hauria de cedir a la violència, decidí de satisfer aquella demanda, perquè no tenia altre remei; desenganxà els cavalls negres i els conduí a la quadra que li va indicar l’alcaid. Deixà un criat amb ells, el proveí de diners i el va exhortar a tenir cura dels cavalls fins que ell tornés, i aleshores continuà el viatge amb la resta de la rècula cap a Leipzig, cap a la fira on volia anar, mig dubtant si era a causa de la florent cria de cavalls que podia haver aparegut un tal decret a Saxònia. A Dresden, on posseïa en un raval de la ciutat una casa amb algunes quadres, que li permetien des d’allà cobrir el comerç amb els petits mercats del país, tan bon punt arribà, s’adreçà a la cancelleria, on s’assabentà, pels consellers –alguns dels quals coneixia– d’allò que certament la seva primera impressió ja li havia suggerit: que la història del certificat de pas era un conte de fades. Kohlhaas, a qui els descontents consellers, a requesta seva, havien donat un certificat sobre aquella manca de fonament, es rigué de la facècia de l’esprimatxat junker, malgrat no veure encara clar què era el que es proposava; i al cap d’unes quantes setmanes, un cop venuda a 12
tripa Kleist.qxd
20/02/2013
12:33
PÆgina 13
satisfacció seva la rècula de cavalls que duia amb ell, va tornar cap a Tronkenburg sense altra sensació d’amargor que la de la misèria general del món. L’alcaid, a qui va mostrar el certificat, no s’hi va entretenir gaire, i a la pregunta del rambler sobre si ara podia recuperar els cavalls, digué que només havia d’anar al darrere i agafar-los. Kohlhaas, però, hagué d’assabentar-se, així que entrà al pati, de la desagradable escena en què el seu criat, a causa, com digueren, d’un comportament indecorós, havia estat apallissat i foragitat pocs dies després d’haver restat a Tronkenburg. Preguntà al jove que li havia donat la notícia què havia fet i qui havia tingut cura dels cavalls mentrestant; però aquest contestà que no en sabia res, i dit això va obrir al ramblaire, que tenia el cor ple de mals pressentiments, la porta de l’estable on eren. Però quina va ser la seva sorpresa quan en lloc dels seus dos cavalls negres, llustrosos i ben alimentats, va veure un parell de rossins magres i consumits; amb uns ossos on s’haurien pogut penjar coses com en una perxa; amb els pèls i crins apegalosos i embullats sense cura ni atenció: la imatge exacta de la misèria al regne animal! Kohlhaas, a qui els cavalls renillaren amb una lleu agitació, es va enutjar d’allò més, i preguntà què els havia succeït, als seus rossins. El jove, que s’estava al seu costat, li va contestar que no els havia passat pas cap desgràcia, que fins i tot havien rebut el farratge adequat, però que, havent estat precisament època de collita, els havien fet servir al camp per manca de bèsties d’arrossegament. Kohlhaas va maleir aquella brutalitat infame, tramada secretament; tanmateix, pressentint la seva impotència, va reprimir tota rancúnia, i ja mostrava la intenció –vist que no tenia 13
tripa Kleist.qxd
20/02/2013
12:33
PÆgina 14
altre remei– d’abandonar amb els seus cavalls aquell cau de lladres, quan aparegué l’alcaid del castell, atret per l’enrenou, tot preguntant què passava allí. «¿Que què passa? –contestà Kohlhaas–. ¿Qui ha donat permís al junker von Tronka i a la seva gent per fer servir a les feines del camp els cavalls que vaig deixar a casa seva?» I encara afegí si consideraven que allò era humà. Va provar d’incitar les extenuades bèsties amb un cop de vara i li mostrà que ni es bellugaven. L’alcaid, després d’haver-se’l mirat pertinaçment una estona, va contestar: «Ves quin pallús! Si el molt trinxeraire encara hauria de donar gràcies que els rossins siguin vius!» I preguntà qui se n’havia d’haver fet càrrec quan el criat va tocar el dos. I si no era just que els cavalls s’haguessin guanyat al camp el farratge que els donaven. Va concloure dient que no els vingués amb romanços o faria cridar els gossos i aviat tornaria a haver-hi calma al pati. Al rambler li bategava el cor contra el gipó. Va notar un fort impuls de llançar aquell miserable panxut al femer i esclafar-li el rostre del color del coure amb el peu. Però el seu sentit de la justícia, que era com una balança d’orfebre, encara vacil·lava; davant del tribunal del seu propi cor encara no estava segur que pesés alguna culpa sobre el seu adversari; i mentre, empassant-se les injúries, anava cap als cavalls a desenredarlos la crinera, considerant serenament les circumstàncies, preguntà amb veu apagada per quina falta havien fet fora el criat del castell. L’alcaid replicà: «Perquè el galifardeu es va mostrar insolent allà al pati! Perquè es va resistir a canviar de quadres, quan era necessari, exigint a més que els cavalls de dos joves senyors que acabaven d’arribar a Tronkenburg passessin la nit al ras, i 14
tripa Kleist.qxd
20/02/2013
12:33
PÆgina 15
tot pels seus rossins!» Kohlhaas hauria donat el valor dels cavalls per tenir a mà el criat i poder confrontar la seva declaració amb la declaració d’aquell alcaid presumptuós. Ell s’estava encara allà, desfent els manyocs de pèl dels cavalls i reflexionant sobre què podia fer en la seva situació, quan l’escena va canviar de sobte, i aparegué a la plaça del castell el junker Wenzel von Tronka, amb un estol de cavallers, criats i gossos, que venien de caçar la llebre. Quan va preguntar què havia passat, l’alcaid de seguida prengué la paraula i, mentre els gossos, per una banda, a la vista del foraster, li adreçaven un udol assassí, i els cavallers, per una altra, els feien callar, va exposar, deformant tendenciosament els fets, la mena de rebel·lió que els duia el rambler perquè li havien fet servir els cavalls. I afegí, amb rialles sarcàstiques, que ara el molt orgullós es negava a reconèixerlos com a seus. Kohlhaas va cridar: «Aquests no són els meus cavalls, poderós senyor! Aquests no són els cavalls que valien trenta florins! Vull que em tornin els meus cavalls sans i ben alimentats!» El junker, a qui li havia pujat a la cara una pal·lidesa sobtada, descavalcà i digué: «Si aquest senyor dels co... no vol endur-se els cavalls, doncs que es quedin. Veniu, Günther! Hans! Veniu!», va cridar, mentre s’espolsava els camals amb la mà; i encara ordenà, en ser a la porta amb els cavallers: «Porteu vi!», i entrà a dins. Kohlhaas va dir que preferia cridar l’escorxador i llançar els cavalls al canyet més que no pas conduir-los en aquell estat a les seves quadres de Kohlhaasenbrück. Va deixar estar les bèsties sense preocupar-se’n més, va saltar sobre el seu cavall castany, tot assegurant que sabria procurar-se justícia, i va marxar. 15