portada marfany2.qxd
15/09/2008
12:46
Andreu Mayayo Josep Solé Barberà, advocat
La veu del PSUC Xavier Benguerel Memòries (1905-1940) Aram Monfort
Barcelona 1939 El camp de concentració d’Horta Josep Calvet El pas d’evadits pels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial
la relació entre les dues llengües, el concepte de diglòssia adquireix una posició analítica central. Els estudis continguts en aquest llibre, fruit d’una llarga dedicació de l’autor a aquesta qüestió, incideixen tots ells en aquest concepte de diglòssia i visualitzen, no només en el cas català sinó també en els de França i la Gran Bretanya, com arran de la construcció de l’Estatnació modern es va imposant la llengua estatal en detriment de les llengües minoritàries. L’adopció, particularment per part de les classes rectores de la societat, de la llengua castellana com a vehicle de la llengua escri-
Joan-Lluís Marfany
Joan-Lluís Marfany (Barcelona, 1943) és doctor en filologia catalana i professor de llengua i literatura a la Universitat de
Llengua, nació i diglòssia
Liverpool (Anglaterra). Ha col·laborat en nombrosos mitjans de comunicació, revistes especialitzades (Serra d’Or, Els Marges, Recerques, L’Avenç, Past&Present, Social History) i llibres col·lectius, i és autor dels lli-
ta va confinant el català a ús parlat. Un procés, d’altra banda, similar al que
bres Aspectes del modernisme (1975), La cul-
va ocórrer al País de Gal·les, a Escòcia o al sud de França. Això va fer que,
tura del catalanisme (1995) i, més recent-
durant llargs períodes, el principal vehicle de la literatura, a Catalunya, no fos pas el català, la qual cosa ens hauria d’obligar a plantejar de forma diferent aquells estudis que busquen els antecedents de la recuperació posterior de la llengua catalana. En aquest sentit, sosté l’autor, els Jocs Florals no van ser més que una cerimònia anual que tenia com a finalitat única no pas la “restauració” de la llengua catalana com a llengua literària, sinó precisament la justificació de l’adopció de la diglòssia. La darrera part del llibre recull, precisament, les primeres passes d’una nova recerca sobre la qüestió de l’anomenada Renaixença. El llibre de Marfany constitueix un al·legat polèmic a favor d’una anàlisi històrica, i no pas ideològica, de la història de la llengua a Catalunya des del segle XVI fins al XIX.
21 E
www.rballibres.com
Història
Llengua, nació i diglòssia
Les muntanyes de la llibertat
A l’hora d’estudiar la història de la penetració del castellà a Catalunya i de
Joan-Lluís Marfany
Últims títols publicats
PÆgina 1
ment, La llengua maltractada (2001).
tripa Marfany.qxd
15/09/2008
12:34
PÆgina 11
JUSTIFICACIÓ
Aquest llibre és un aplec de treballs dispersos, escrits en ocasions i per motius diversos. Amb l’excepció del capítol sobre els obrers i l’anarquisme, que va veure la llum per primera vegada en 1991, són tots molt recents, posteriors al 2002. En justifica la publicació en aquesta nova forma –espero– el fet que els uneix, fins a un cert punt si més no, un mateix fil conductor: tots tracten aspectes diversos de la història cultural d’una societat diglòssica, bé que uns ho fan en termes generals de teoria i mètode i d’altres es concentren en punts molt concrets. Val a dir també que la seva primera sortida pública va efectuar-se en llocs que cauen una mica fora de l’abast dels lectors no especialistes i que dos d’ells van aparèixer en anglès. Dos altres, finalment, són inèdits. Un, el que ocupa aquí el primer lloc, l’he escrit especialment per a aquest llibre, tot i que aquesta no era pas la meva intenció original. Jo volia simplement ampliar una mica les observacions crítiques sobre la sociolingüística contingudes a la primera versió de l’ara capítol 3, però aquesta ampliació aviat va crèixer monstruosament fins a un punt en què el més raonable em va semblar que era tallar-ne el cordó umbilical i deixar-la que vingués al món com a una criatura nova. Amb l’altre, l’aquí segon capítol, m’ha passat una cosa semblant. En una efímera existència anterior va ser un paper que vaig llegir a València, pel desembre del 2005, si no ho recordo malament, en un col·loqui sobre nacionalisme organitzat conjuntament per la Facultat d’Història d’aquella Universitat i per la Biblioteca Valenciana, i que havia de publicar-se a les corresponents actes, les quals, que jo sàpiga, no han arribat a materialitzarse mai. En mirar de posar-lo una mica en solfa per tal d’incorporar-lo a aquest volum vaig trobar que no me’n sortia i vaig acabar refent-lo de 11
tripa Marfany.qxd
15/09/2008
12:34
PÆgina 12
cap i de nou, de manera que cap dels qui van escoltar-lo aleshores no el reconeixeran gens ara si per casualitat l’arriben a llegir. Els treballs ja publicats els he retocat una mica, però no massa. Hi he fet algunes supressions per tal, sobretot, d’evitar repeticions, tret del cas del capítol 4, que és una versió molt escurçada del text original. També hi he corregit alguns errors i, en algun cas, especialment el darrer capítol, hi he incorporat informació nova. He mirat, així mateix, de posar al dia la bibliografia, però amb moderació, afegint-hi només títols que fossin molt directament rellevants al tema concret del capítol, per evitar d’inflar encara més unes «notes bibliogràfiques» sens dubte massa llargues ja. Això probablement es notarà sobretot en el capítol 5, on la bibliografia sobre el moviment obrer tal vegada semblarà antiquada a molts lectors. La meva justificació és que el molt que s’ha publicat des d’aleshores sobre el tema ben poca cosa té a dir pel que fa a la qüestió de la llengua –ben poca cosa de substancial i substanciada, en tot cas. He fet, finalment, alguns retocs d’estil per qui i per lla. Amb la intenció de no entrebancar la lectura, he copiat del recent llibre del meu vell amic Jaume Torras –estic segur que no li’n sabrà greu– el procediment de confinar les referències bibliogràfiques a una mena d’apèndix al final de cada capítol. En comptes de ser admirablement i característicament concises com les seves, però, aquestes «notes bibliogràfiques» meves resulten, em temo, més aviat excessives, i encara no he sabut estar-me d’afegir-hi en més d’un cas alguns comentaris marginals. Si en més d’un cas, però, aquestes notes excedeixen la imprescindible necessitat de consignar amb exactesa les fonts primàries i secundàries que un ha fet servir, és perquè tenia informació complementària que no podia incorporar al text sense fer-lo massa ponderós o afectarne la claredat, però que m’ha semblat útil d’oferir als eventuals lectors especialistes, més que més tractant-se de temes encara relativament poc investigats. El mateix he dir pel que fa als esmentats «comentaris marginals», que potser hauria calgut incorporar directament al text. Això només ho hauria pogut fer a base de re-escriure de cap i de nou uns treballs que, en la seva forma actual, em semblen, modèstia a part, relativament arrodonits –tot intent d’enganxar-hi pedaços nous n’hauria trencat l’estructura i afeblit el poder de convicció que puguin tenir. Però al mateix temps no he sabut renunciar a fer certes observacions 12
tripa Marfany.qxd
15/09/2008
12:34
PÆgina 13
que penso que poden ser d’interès i que, en tot cas, contribueixen a justificar una mica més el que queda dit al cos de cada capítol. Sigui’m permès d’afegir, en conclusió, que aquest llibre reflecteix un moment d’inflexió en la meva trajectòria d’investigador. La seva darrera part representa les primeres passes, o potser seria més exacte dir-ne tentines, d’una nova recerca sobre la qüestió de l’anomenada Renaixença. Porto ja algun temps treballant-hi, amb l’ajut d’una generosa beca de la Institució Catalana de la Recerca i els Estudis Avançats que em va ser concedida a instàncies de la Secció Jaume Vicens Vives de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona i de la qual vaig gaudir durant tres anys –quedi aquí constància del meu agraïment a l’una i l’altra–, però és feina llarga i de moment encara sóc a l’etapa de recollida sistemàtica de material. La resta del llibre recull les escorrialles disperses de la meva immediatament anterior dedicació al tema de la història de la diglòssia a Catalunya, el fruit principal de la qual va ser un llibre que molta gent, i sobretot, amb alguna honrosa excepció, la immensa majoria dels especialistes del ram, han decidit de fer com si no existís. És el que se sol fer quan no es pot fer cap altra cosa, tret d’allò que exigiria una honestedat intel·lectual que no es té. Potser aquest tindrà més sort, però no m’hi faig gaires il·lusions. Southport, 7 de maig del 2008
13