Portada_Ramos:Portada_Ramos.qxd
16/02/2012
14:14
Página 1
Andreu Mayayo
En els dies immediatament posteriors a la rebel·lió militar que va donar lloc a la guerra civil espanyola, es va constituir el Partit Socialista Uni-
La veu del PSUC
ficat de Catalunya (PSUC), un partit que estava cridat a tenir un prota-
Josep Solé Barberà, advocat
gonisme destacat en el transcurs del conflicte bèl·lic i, particularment,
Aram Monfort
en la manera com, a Catalunya, lluny encara del front de guerra, es va
Barcelona 1939
desencadenar l’enfrontament intern entre les diverses interpretacions
El camp de concentració d’Horta
sobre la naturalesa i l’abast de les transformacions socials sobrevinguJosep Calvet
Les muntanyes de la llibertat
des i sobre la prioritat, abans de tot, de defensar la República i guanyar
El pas dels evadits pels Pirineus durant la Segona Guerra Mundial
la guerra. Aquest llibre, que constitueix una nova aportació a un perí-
Federico Vázquez Osuna
gueix la història dels primers deu mesos de la guerra civil a Catalunya,
La justícia durant la Guerra Civil
des de la resposta “revolucionària” a la revolta militar del juliol de 1936
Euskadi Crònica d’una desesperança Josep M. Muñoz (ed.)
fins als Fets de Maig de 1937, en què va esclatar finalment el conflicte entre les concepcions oposades de la CNT i el POUM, d’un costat, i del PSUC, de l’altre. Fonamentat en un treball d’arxiu i d’hemeroteca, el llibre, alhora que
Els Quatre Presidents
desmenteix alguns tòpics arrelats, fa nova llum sobre qüestions com la
Entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla
violència a la rereguarda i els reiterats intents per part del Govern de
Carme Molinero i Pere Ysàs
la Generalitat, presidit per Esquerra Republicana, d’instaurar la seva
Els anys del PSUC
autoritat i executar la seva política en qüestions tan decisives com l’or-
El partit de l’antifranquisme (1956-1981) Ferran Requejo
Camins de democràcia De l’autonomia a la independència Josep Termes
Història del moviment anarquista a Espanya
dre públic, l’exèrcit popular o la “nova economia”. Responent al postulat que diu que una bona història d’un partit, d’un partit rellevant, ha de ser una bona història d’un país, una recerca que havia començat sent una història del PSUC ha esdevingut una història del conflicte a la rereguarda catalana. www.rballibres.com
(1870-1980) Marina Subirats
Barcelona: de la necessitat a la llibertat Les classes socials al tombant del segle XXI
Assaig
La rereguarda en guerra
Antoni Segura
ode sobre el qual encara ens falten treballs ben documentats, resse-
Catalunya, 1936-1937
El Tribunal de Cassació de Catalunya
José Luis Martín Ramos
SÈRIE ASSAIG
JOSÉ LUIS MARTÍN RAMOS (Barcelona, 1948) és catedràtic d’Història Contempo-
José Luis Martín Ramos
rània de la Universitat Autònoma de Bar-
La rereguarda en guerra
moviment obrer, ha centrat la seva recer-
Catalunya,1936-1937
celona. Especialitzat en la història del ca en el moviment socialista i comunista al segle
XX
a Catalunya i a Espanya. Va
coordinar una Historia del socialismo espa-
ñol, dirigida per Manuel Tuñón de Lara, de la qual va redactar el volum quart (1989) i ha publicat una Historia de la Unión General de Trabajadores (1998 i 2008). Sobre la història del PSUC ha publicat, abans d’aquest, dos altres llibres: Els orígens del PSU de Catalunya, 1930-1936 (1977) i Rojos contra Franco. Historia del PSUC, 1939-1947 (2002). La seva publicació més recent és Ordre públic i violència a Catal u n y a ( 1 9 3 6 - 1 9 3 7 ) ( 2 011 ) . H a e s t a t co-director de L’Avenç entre 1993 i 1999, i director de l’Arxiu d’Història del Socialisme de la Fundació Rafael Campalans.
tripa_Ramos3.qxd
16/02/2012
13:37
PÆgina 2
tripa_Ramos3.qxd
16/02/2012
13:37
PÆgina 3
José Luis Martín Ramos
LA REREGUARDA EN GUERRA CATALUNYA, 1936-1937
L’AVENÇ Barcelona 2012
tripa_Ramos3.qxd
16/02/2012
13:37
PÆgina 4
Barcelona, març de 2012 © del text, l’autor © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2012 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny de la coberta: Natàlia Báscones Il·lustració de la coberta: Tanquetes al Pla de Palau, enviades a Barcelona pel Govern de la República des de València, durant els Fets de Maig de 1937 (AHCB) Composició: L’Avenç ISBN: 978-8488839-62-6 Ref. aven040 Dipòsit legal: B-7.591-2012 Imprès per
tripa_Ramos3.qxd
16/02/2012
13:37
PÆgina 5
TAULA
PRÒLEG. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
7
1. GUERRA, REVOLUCIÓ I PACTE POLÍTIC. . . . . . . . . . . . . . La derrota de la revolta deixa un desenllaç obert . . . . . . . . . . . Comitès pertot arreu, la repetició territorial del pacte. . . . . . . .
15 15 32
2. L’ALTRA CONSEQÜÈNCIA DE JULIOL: LA FUNDACIÓ DEL PSUC. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Un procés d’unificació política difícil i polaritzat . . . . . . . . . . . La guerra en precipita la resolució . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
41 41 52
3. ASSAIG, FRUSTRAT, DE RESPOSTA INSTITUCIONAL . . . Cal respondre als fets, no seguir-los . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La fugaç incorporació del PSUC al Govern Casanovas . . . . . . .
69 69 79
4. MOLTS PASSOS ENRERE I ALGUN ENDAVANT . . . . . . . . 91 Un govern feble . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91 La violència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105 Patrulles i serveis d’investigació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 112 5. EL PARTIT DEL FRONT POPULAR . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127 El sentit de la proposta comunista del Front Popular . . . . . . . . 127 Expansió, militant i política, del partit unificat . . . . . . . . . . . . . 137 6. GOVERN UNITARI I REDREÇAMENT INSTITUCIONAL La iniciativa d’un nou pacte polític . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La reconstitució institucional del territori . . . . . . . . . . . . . . . . . . Una nova correlació política a l’àmbit local . . . . . . . . . . . . . . .
147 147 163 173
tripa_Ramos3.qxd
16/02/2012
13:37
PÆgina 6
7. AVANÇOS I RETROCESSOS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Pacte també sobre la “nova economia” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L’embús de la mobilització per a la guerra . . . . . . . . . . . . . . . . La violència cedeix però no acaba . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
179 179 187 200
8. CRISI D’EXECUCIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . En picat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Un incident extemporani . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Resolució en fals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
213 213 223 232
9. UN NOU CONFLICTE: LES SUBSISTÈNCIES . . . . . . . . . . . . L’etapa voluntarista dels comitès . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Menys i més car . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . De qui és la culpa? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Comorera canvia el sistema . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . .
239 239 248 255 263
10. QUI CONTROLA L’ORDRE PÚBLIC? . . . . . . . . . . . . . . . . . 283 El Conseller i les Patrulles, relat d’una topada . . . . . . . . . . . . . 283 L’escàndol de la Fatarella . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 299 11. “DONAR GAS A LA REVOLUCIÓ” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El Pla Tarradellas, la darrera iniciativa reeixida . . . . . . . . . . . . Fronda anarquista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La CNT passa a l’atac . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
315 315 330 337
12. LA UNITAT ANTIFEIXISTA ES TRENCA . . . . . . . . . . . . . . El PSUC treu la gent al carrer a favor de l’Exèrcit Popular . . . La reorganització dels serveis d’Ordre Públic . . . . . . . . . . . . . . “Cuida’t dels idus de març” . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
345 345 355 367
13. ENSULSIADA POLÍTICA I ENFRONTAMENT ARMAT Raons de la crisi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Una tramitació interminable i inacabada . . . . . . . . . . . . . . . . . Quan les paraules fallen, parlen les armes . . . . . . . . . . . . . . . . .
377 377 390 411
NOTES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 425
tripa_Ramos3.qxd
16/02/2012
13:37
PÆgina 7
PRÒLEG
Una altra història de la guerra civil? És possible que el tema pugui arribar a cansar més d’un lector o fer-li la sensació, si més no, que el camp està excessivament fressat. Potser és així, tot i que segueix sent un dels períodes més interessants de la nostra història contemporània, que encara exigeix molts més treballs i respecte al qual probablement no puguem considerar que n’hi hagi mai un de definitiu. La història és un procés de reconstrucció constant, per al qual sempre hi ha una perspectiva nova, una altra línia d’interpretació, nous recursos documentals a considerar. En la història de la guerra civil les novetats, aportades o exigibles, són encara importants. Com ho és la contumàcia amb què se segueixen mantenint narracions i interpretacions generals àmpliament desacreditades per la recent investigació d’arxiu. Durant molt de temps, la història que es va escriure de la guerra civil va estar fonamentada sobretot pels llibres de memòries –o les enquestes orals o escrites– dels protagonistes, amb l’afegit, com a molt i no sempre, d’algun repàs hemerogràfic. D’aquesta manera es va anar construint una història tòpica –seria excessiu anomenar-la mite– que reproduïa una vegada rere l’altra la percepció parcial, de vegades clarament fal·laç, de moltes d’aquestes memòries. És fàcil, però és inevitable per la consideració que segueix tenint fins i tot en àmbits acadèmics, recordar l’exemple de Burnett Bolloten. Recolzat en memòries tant esbiaixades –i tot sovint mentideres– com les de Jesús Hernández, o les de l’agent soviètic Krivitsky, després de desertar i acollir-se a la protecció nord-americana, o en els records, parcials, de molts protagonistes, però mai en documentació primària, d’arxiu, va sustentar la calúmnia d’un Negrín com a suposat instrument conscient del Partit Comunista, o la invenció d’una
tripa_Ramos3.qxd
8
16/02/2012
13:37
PÆgina 8
LA REREGUARDA EN GUERRA
contrarevolució en marxa en el camp republicà, impulsada per uns comunistes als quals, alhora, se’ls acusa d’estar, en el fons, assaltant de manera subreptícia el poder. No seguiré ni faré d’aquesta introducció un repàs historiogràfic. Només és un botó de mostra, encara que és una mostra significativa. La figura de Juan Negrín ha estat convenientment reconsiderada per Enrique Moradielos o per Ángel Viñas, a partir d’un treball crític de les fonts i, sobretot, d’un treball d’arxiu, d’immersió en fonts primàries. I tanmateix, n’hi ha que segueixen entestats a donar una imatge deformada, sinó perversa, de Negrín, la qual cosa és una de les millors maneres de desacreditar la República i proporcionar una molt esbiaixada interpretació de la guerra. Aquest treball d’arxiu, que ha permès posar en evidència tòpics que segueixen molt arrelats en les divulgacions mediàtiques, marca l’etapa actual dels estudis sobre la guerra civil. I aquí convé invocar, un cop més, Marc Bloch: el document primari no ens proporciona per ell mateix el fet històric, sinó que també ha de ser analitzat críticament, utilitzat no com una revelació de la veritat sinó com el que és, una aportació documental que, sumada a altres i a la documentació secundària –de manera particular, en la història de la guerra civil, les memòries, escrites o orals– ens permetrà una reconstrucció del passat i una interpretació més justa; sigui des de la perspectiva ideològica que sigui, afegeixo. En aquest llibre hi ha algunes mostres de com de productiu resulta el treball d’arxiu i de com, gràcies a ell, es poden superar tòpics molt arrelats. En destacaré alguns. Un dels llocs comuns més repetits és el que sosté que el PSUC “en realitat” no era un partit obrer, sinó un partit de la petita burgesia, i atribueix a la CNT i al POUM l’exclusivitat de la militància obrera; doncs bé, espero que hauré deixat ben clar que, amb les dades de què disposem, procedents de fonts diverses, això és absolutament fals. La militància del PSUC era majoritàriament de classes treballadores, amb una presència també important de pagesos, sobretot arrendataris i rabassaires en particular. I indiscutiblement la seva incidència sobre les classes treballadores catalanes ja era, l’hivern de 1936-1937, molt més gran que la del POUM, del qual per cert no tenim encara una documentació definitiva sobre les característiques de la seva militància. Una altra cosa és el “caràcter social” de la seva política, però aquesta qüestió és una de les fonamentals d’aquest llibre.
tripa_Ramos3.qxd
16/02/2012
13:37
PÆgina 9
PRÒLEG
9
El lloc comú que el PSUC era una organització petitburgesa i contrarevolucionària s’acompanya amb el de considerar que només hi podia haver una “política revolucionària” que respongués als interessos de les classes treballadores, que era la que desenvolupava la CNT i postulava, sobretot, el POUM. És un tòpic exclusivament ideològic que pressuposa moltes coses totes elles molt discutibles, fins i tot en el terreny del debat de les idees. Pressuposa que només, i en tot moment, una anomenada “política revolucionària” pot representar aquests interessos, i pressuposa, molt dogmàticament, que hi ha un arquetip de revolució i de política revolucionària, quan a la Catalunya de 1936 el que es va posar en relleu va ser precisament la pluralitat de les concepcions revolucionàries. Aquestes concepcions diverses van fer el possible per orientar el curs dels esdeveniments, i els seus desenvolupaments polítics pràctics van xocar entre si i van acabar sent antagònics, però no en els termes d’una disjuntiva entre revolució i contrarevolució; la contrarevolució corresponia a l’altre bàndol, al dels rebels. Ni tan sols hi va haver un únic moviment revolucionari, que s’identifica amb la revolució dels comitès, com planteja François Godicheau –el qual, amb més prudència, rebutja considerar l’existència d’una revolució com un fenomen acabat. Hi va haver diversos moviments revolucionaris, diverses mobilitzacions revolucionàries; un procés més obert que tancat i que, en definitiva, havia de concloure, en primera i no pas en última instància, amb el desenllaç final de la guerra. Encara que a Catalunya en els primers mesos del conflicte bèl·lic, la guerra de veritat, la del front, va semblar lluny i resultés en bona part substituïda, en les preocupacions quotidianes, pel conflicte intern. Un tercer tòpic és el de l’“evaporació” d’Esquerra Republicana i la seva exclusiva supervivència en la cúspide de les institucions. Certament, Esquerra Republicana, que venia ja d’una situació interna particularment agitada després de la ressaca del 6 d’octubre de 1934, va acusar inicialment el cop i, sobretot, va haver d’acceptar una nova situació en què l’hegemonia política que havia mantingut des de la proclamació de la República va haver de fer front al protagonisme de les organitzacions obreres; ara bé, Esquerra no va desaparèixer i és significatiu que la seva reactivació com a organització militant tingués molt a veure amb aquella posició de predomini en la cúspide de les institucions que no van resultar enderrocades i que, per contra, van ser hàbil-
tripa_Ramos3.qxd
10
16/02/2012
13:37
PÆgina 10
LA REREGUARDA EN GUERRA
ment defensades per Companys i acceptades per les organitzacions obreres, encara que ho fos per raons i en graus molt diferents. No es va produir un gir de 180 graus, a tot estirar de 90. De la mateixa manera que tampoc no es va produir un capgirament en els protagonismes socials. Va ascendir el de les classes treballadores industrials i del transport, però també el dels petits camperols, els arrendataris, els rabassaires, encara que no fos amb el mateix pes que les primeres, i no es va esfumar el dels funcionaris i treballadors de serveis, els de l’ensenyament, la menestralia, una part important dels professionals –metges, advocats, periodistes. Esquerra Republicana va seguir tenint una incidència important en aquests últims sectors i també la va mantenir, encara que fos minoritària, entre les classes treballadores dels barris obrers clàssics de Barcelona –no els perifèrics– i de moltes altres poblacions catalanes. El fenomen de la simbiosi puntual entre militància cenetista i militància republicana, encara que no fos majoritari, es va mantenir i la seva consideració ajuda a entendre el decantament de la política d’aliances republicana. Esquerra no va desaparèixer i no es va veure desplaçada ni per la CNT en els deu primers mesos de la guerra –dels quals s’ocupa aquest llibre– ni pel PSUC després de maig de 1937. Una altra cosa és la història de les discrepàncies internes –una cosa que no era nova– i com aquestes discrepàncies, personificades en els seus principals dirigents, Lluís Companys, Joan Casanovas, Josep Tarradellas, van dificultar el lideratge polític que Esquerra mai no va voler abandonar i que en una perspectiva de conjunt va mantenir, això sí, ara a través d’una problemàtica política de coalició a la qual no s’havia vist obligada fins a l’estiu de 1936. I afegeixo un detall, ni de bon tros insignificant: en la dinàmica d’aquesta política de coalició, Esquerra Republicana va liderar, entre altres coses, el conflictiu procés de relacions amb el Govern de la República, de relacions entre Catalunya i Espanya –la lleial–; des de l’afirmació unilateral de la confederació, l’estiu de 1936, fins a la negociació de la consolidació d’un règim nou d’autogovern, els límits del qual s’aproximessin a l’statu quo dels primers mesos de 1937. Una negociació finalment desestabilitzada no per les ingerències de València –del Govern de la República, instal·lat aleshores en aquesta ciutat– sinó pel fracàs final de la política de coalició tal i com l’havia anat configurant el lideratge dels republicans, posat de manifest en la llarga crisi de govern de la primavera de 1937 i en els Fets de Maig.
tripa_Ramos3.qxd
16/02/2012
13:37
PÆgina 11
PRÒLEG
11
El present volum, que recorre el període clàssic de juliol de 1936 a maig de 1937, és el primer d’una obra concebuda en dues parts. La segona correspon a l’etapa en què, pocs mesos després de la recomposició política amb què va concloure la crisi d’abril-maig, Catalunya es va convertir primer en capital de la República, amb el trasllat de la seu del seu Govern a Barcelona, la tardor de 1937, i després directament en escenari de guerra a partir de l’inici de 1938. Una etapa molt menys considerada per la historiografia, en la qual la realitat de la guerra s’imposa a totes les discrepàncies internes, fins que el seu desenllaç les reactiva, en un tram final de descomposició, ja no simplement de divisió, del camp republicà. La guerra es va allunyar de la imatge distant i èpica del primer període, amb les seves litúrgies d’enterrament de militants destacats, i va presentar la seva cara de tragèdia, en la qual ja ni es compten de manera heroica dels morts i s’imposa la realitat contemporània de la guerra total. La discussió ja no va ser com fer la guerra, sinó com acabar-la, o com evitar-ne el desastrós final. Espero que el lector a qui li hagi interessat aquest volum –per bé o per mal– no hagi de esperar gaire a disposar del segon i final. *** L’únic responsable, és obvi, d’aquest llibre sóc jo. No obstant això, en la seva elaboració hi han intervingut, de manera positiva, una sèrie d’amics, mestres i institucions el concurs dels quals vull agrair de manera pública. El primer agraïment és per a Josep Termes, el meu primer mestre en la matèria, perquè va ser ell qui em va introduir en aquesta història, quan va dirigir la meva tesi de llicenciatura sobre els orígens del PSUC; sento que ja no podré lliurar-li la continuació d’aquell treball i, sobretot, que ja no ens tornarem a veure, a punt d’ocupar els nostres respectius seients al Camp Nou, i tenir-hi la nostra breu però sempre cordial conversa. També per a Francesc Espinet, corrector de l’original del llibre en què es va traduir aquella tesi de llicenciatura i que també em va ajudar en l’inici d’aquest, amb observacions que em van ajudar a convèncer-me que allò que estava fent tenia algun interès. Després d’aquella tesi i d’aquell llibre va passar molt de temps fins que no vaig tornar a reprendre aquesta història. Josep Fontana em va suggerir que m’ocupés, més que de publicar la tesi, de seguir treballant en
tripa_Ramos3.qxd
12
16/02/2012
13:37
PÆgina 12
LA REREGUARDA EN GUERRA
la mateixa línia per escriure la història del PSUC durant la guerra civil. No se si ho recordarà, però el fet és que no li vaig fer cas. Seria un abús sobre el lector explicar per què. Van ser raons personals que van tenir més a veure amb la meva tirada cap a la mala vida política i amb els meus dubtes sobre quin era el camí que havia d’escollir en la meva vida professional. Quan per fi ho vaig tenir decidit, a final dels anys vuitanta, se’m va acudir que una manera de recuperar el temps transcorregut –mai diré perdut– podia ser la de reescriure la història dels orígens del PSUC i així l’hi vaig comentar a Josep Maria Huertas. Em va donar un gran consell que vaig tenir el bon encert de seguir: que no ho fes, que no em tanqués en el que ja havia fet, sinó que seguís endavant amb la història del PSUC després de la seva constitució. També sento que no podré fer-li a mans el resultat del seu consell, que ha estat determinant en el transcurs de la meva activitat com a historiador d’aleshores ençà. Escriure la història del PSUC durant la guerra civil era un gran repte i per afrontar-lo em calia saber-ne molt més, del PSUC i de la guerra civil. A això m’he dedicat en els darrers quinze anys, encara que ho hagi fet a la meva manera, a través d’una interrelació constant entre les lectures, les anades a l’arxiu i les classes. La meva docència a la universitat ha constituït una aportació fonamental, perquè sempre han estat els meus alumnes de les assignatures de moviment obrer –ara es diuen de “moviments socials”– i de postgrau els primers a conèixer el meu treball; volent ensenyar-los, he anat aprenent i rectificant: per tant, a tots ells el meu agraïment. Això explica que, per raons de planificació acadèmica, publiqués primer, ara fa deu anys, Rojos contra Franco, una història del PSUC entre 1939 i 1947, que recollia tota la feina, d’investigació i d’explicació, que havia fet en les meves assignatures de doctorat sobre la resistència antifranquista i la història del socialisme i el comunisme a Catalunya. Mentrestant, vaig seguir avançant en el coneixement de l’etapa republicana i com a mostra d’això vaig publicar diversos articles sobre la violència a la rereguarda i les Patrulles de Control, els fets de maig de 1937 o l’evolució d’Esquerra Republicana; eren proves parcials del meu treball que, en ser publicades, em permetien verificar per on anava. Finalment fa tres anys vaig començar l’elaboració definitiva d’aquest llibre, que inicialment havia de cobrir tot el període de la guerra i ocupar més de mil pàgines. També va canviar-ne l’orientació. Sempre vaig recordar el postulat de Paolo Spriano que diu
tripa_Ramos3.qxd
16/02/2012
13:37
PÆgina 13
PRÒLEG
13
que una bona història d’un partit –d’un partit rellevant, s’entén; ell es referia al Partit Comunista Italià– havia de ser una bona història d’un país. L’he pres per la part final. El llibre havia de ser una història del PSUC, però no és una història “interna” del PSUC –com la que vaig publicar sobre el període de 1939-1947– sinó de la seva política i de l’impacte d’aquesta, de manera que se m’ha anat convertint en una història del conflicte a la rereguarda catalana; sense deixar de ser-ho, ja no és només una història del PSUC. Finalment, un altre bon amic, i bon conseller, Giaime Pala em va convèncer que seria millor dividir-lo en dos. Diverses parts del text original han merescut comentaris de Ramon Alquézar, Alejandro Andreassi, Francesc Espinet, Ferran Gallego i Giame Pala. Els dono les gràcies i espero seguir comptant amb ells. També vull agrair a Mariano Aragón la valoració que ha fet dels meus treballs sobre la història del PSUC i de la projecció pública que els ha donat a través de l’Associació Catalana d’Investigacions Marxistes. Vull agrair a Carmen Negrín la consulta de l’arxiu del seu pare, Juan Negrín, a París. I a Montserrat Català i a Judith Poblet, de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, l’atenció que sempre m’han prestat –i sóc bastant pesat– en les meves consultes de la documentació dipositada al monestir de Poblet. D’altra banda –política universitària obliga– he de fer constar que aquest llibre, com altres publicacions que he fet durant el període, s’ha beneficiat del projecte de recerca I+D+I HAR2008-02582 “Les cultures del feixisme i de l’antifeixisme a Europa (1894-1953)”, que ha finançat les meves consultes als arxius d’Àvila, Madrid, Poblet, Salamanca, Sant Cugat del Vallès, París i Amsterdam. Finalment invoco el suport de la meva família que és la que sempre pateix en primer terme els humors de la meva feina.