Nazis a Barcelona, de Mireia Capdevila i Francesc Vilanova by L'Avenç

ISBN 978-84-393-8002-3

9 788439 380023

MIREIA CAPDEVILA I FRANCESC VILANOVA

NAZIS A BARCELONA

Entre 1939 i 1945, entre la fi de la Guerra Civil espanyola i l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la presència de representants de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista a la Catalunya de la postguerra va ser reiterada. El règim franquista, malgrat la seva neutralitat oficial en la guerra europea, va tenir un gran interès a mostrar la seva coincidència ideològica i política amb les dictadures de Hitler i de Mussolini en l’intent de construir una “Nova Europa” totalitària. Les visites del cap de les SS, Heinrich Himmler, i del gendre de Mussolini, el comte Ciano, van ser els moments més destacats d’aquesta presència dels “amics” nazi-feixistes. Al costat d’aquests dos episodis, però, trobem un entramat de visites diplomàtiques, militars i acadèmiques i tot un seguit d’esdeveniments socials i culturals, centrats sobretot a la ciutat de Barcelona, que van comptar amb el suport de les autoritats franquistes locals i la complicitat de la premsa barcelonina de l’època. Tot plegat va deixar un testimoni gràfic molt impactant que aquest llibre recupera per primer cop de forma sistemàtica, amb material procedent de diversos arxius històrics. Una esplendor feixista, propiciada per les noves autoritats, que només va desaparèixer quan el desenllaç de la guerra europea es va anar decantant a favor de les democràcies.

NAZIS A BARCELONA L’ESPLENDOR FEIXISTA DE POSTGUERRA (1939-1945)

NAZIS A BARCELONA Lâ&#x20AC;&#x2122;ESPLENDOR FEIXISTA DE POSTGUERRA (1939-1945)

Primera edició: maig de 2017 Editen: Ajuntament de Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, L’Avenç © dels textos: els autors © de les imatges: els autors o els arxius esmentats © de l’edició: L’Avenç

Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castallo, Jordi Campillo Gámez, Joan Llinares Gómez, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, José Pérez Freijo, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet. Directora de Comunicació: Águeda Bañón Director d’Imatge i Serveis Editorials: José Pérez Freijo Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 barcelona.cat/barcelonallibres L’Avenç, S.L. Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Tel. 93 245 79 21 www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat Coordinadora documentació fotogràfica: Anna Tetas Palau Disseny original: Natàlia Báscones - L’Avenç Cartografia: Víctor Hurtado i Andreu Grau Impressió: Comgrafic ISBN: 978-84-16853-05-2 ISBN Ajuntament de Barcelona: 978-84-9850-979-3 Dipòsit legal: B 265-2017 Fotografia de la coberta: Concert del Grup Artístic de les Joventuts Hitlerianes celebrat al Palau de la Música Catalana el 10 de novembre de 1943. (Pérez de Rozas, AFB) S’han fet totes les gestions possibles per identificar els propietaris dels drets d’autor de les fotografies reproduïdes. Qualsevol error o omissió accidental, que haurà de ser notificat per escrit a l’editor, serà corregit en posteriors edicions. AGRAÏMENTS Els autors i editors d’aquest llibre agraïm la col·laboració, l’assesorament i les indicacions de tots els professionals dels arxius amb qui hem treballat per documentar aquesta obra. Igualment, volem mostrar el nostre més sincer agraïment a Claudi Ripol Millet i Clara de Yzaguirre Pabolleta per la seva valuosa col·laboració.

NAZIS A BARCELONA Lâ&#x20AC;&#x2122;ESPLENDOR FEIXISTA DE POSTGUERRA (1939-1945)

Mireia Capdevila Francesc Vilanova

Continguts Introducció La Segona Guerra Mundial a Catalunya: la presència de nazis i feixistes El gran amic, l’Alemanya nazi

9 26

El Reichsführer Heinrich Himmler visita Barcelona (i Montserrat)

Joventuts d’Europa: els joves hitlerians arriben a Catalunya

Una ciutat acollidora per als amics alemanys

Tot celebrant el calendari nazi

«Bajo el signo de la esvástica»: les grans exposicions alemanyes

El Col·legi Alemany i l’Institut Alemany de Cultura: dos focus d’activitats

El feixisme italià a la ciutat

104

La visita del comte Galeazzo Ciano i l’inici d’una nova era

106

El feixisme italià visita Barcelona

116

Complicitats i homenatges italo-espanyols

126

Cultura italiana per a la Barcelona franquista

134

La Barcelona franquista, entre la germanofília i la neutralitat La torna espanyola: de les donacions alemanyes als catalans de la División Azul

140

151

Condecoracions alemanyes i complicitats militars

164

176

Alemanya: l’esplendor nazi

178

Els aliats: l’esforç de guerra, les democràcies

184

Una biblioteca per llegir la guerra

189

Llegir i veure la guerra des de Barcelona

225

Nota sobre els autors

228

Índex d’arxius

229

142

La Barcelona «neutral» i l’intercanvi de presoners de guerra (1943-1944)

Una guerra de paper: informació i propaganda

Epíleg Comiat a Adolf Hitler i a l’Alemanya nazi

194

Llegir i explicar la guerra des de Barcelona

196

Alguns comentaristes principals

198

Veure la Segona Guerra Mundial

206

Humor gràfic per a una guerra

219

Introducció La Segona Guerra Mundial a Catalunya: la presència de nazis i feixistes1 Malgrat la neutralitat oficial, que no real, que la dictadura franquista va mostrar davant el nou conflicte europeu, la guerra va arribar a Catalunya de diverses maneres i amb un caient molt marcat: l’Espanya franquista —i, amb ella, el franquisme català; l’autòcton i el vingut d’arreu del territori espanyol— va obrir les portes als amics i camarades nazis i feixistes, per tal de fer visible l’aliança entre les que es consideraven les tres grans protagonistes del nou ordre europeu que s’engegaria amb la culminació de les grans victòries dels països de l’Eix: Alemanya, Itàlia i Espanya. Per la seva importància, Barcelona va concentrar la major part d’aquesta presència a Catalunya. Des d’abril de 1939, tot just acabada la guerra civil a Espanya, els nazis van començar a fer-se presents en l’espai públic. Les primeres aparicions foren discretes però compliren l’objectiu marcat d’anar obrint camí. D’aquests primers mesos, podem destacar els següents episodis. El primer, la donació de sis camions a l’Ajuntament de Barcelona per part d’Auxilio Social Alemán. El 17 d’abril de 1939, l’alcalde Miquel Mateu i Pla va rebre de mans dels representants alemanys els sis camions que van ocupar la plaça Sant Jaume. Unes setmanes més tard, la gentilesa germànica tornaria a ocupar l’escena política municipal quan el 9 d’agost de 1939 va arribar al port de Barcelona un vaixell d’Auxilio Social Alemán per fer entrega a la seva homònima barcelonina d’un donatiu compost per cent vint-i-cinc mil quilos de farina i cinc mil de sucre. Un gest que va ser agraït amb sentides i emocionants paraules per part de les autoritats franquistes. Així mateix, la presència alemanya també començà a fer-se evident en altres esferes de la vida pública: els teatres i cinemes de la ciutat començaren a adaptar la seva programació a les noves simpaties; així per exemple, el mes de maig de 1939 es va estrenar al Cinema Savoy de Barcelona la pel·lícula El Flecha Quex i al Publi-Cinema la celebrada Homenaje a Alemania, «una visión magnífica de la potencialidad bélica y espiritual del nuevo régimen nacionasocialista creado por el genio audaz y arrollador de Hitler».2 Ara bé, la primera gran recepció internacional d’un «amic» estranger va correspondre a la Itàlia feixista: la visita del comte Ciano el mes de juliol de 1939. Galeazzo Ciano, ministre d’Afers Estrangers i gendre del dictador italià, Benito Mussolini, va arribar a Barcelona el 10 de juliol de 1939 i va suposar, per a la ciutat, una gran mobilització de masses. Fou el primer gran acte de reconeixement a un dels aliats essencials del franquisme.

1. Aquesta introducció ha estat redactada amb la col·laboració de Josep Calvet. 2. Solidaridad Nacional, 18 de maig de 1939.

L’any següent va ser el torn d’una de les jerarquies nazis més importants, Heinrich Himmler. El 23 d’octubre de 1940, la ciutat oficial es va posar al servei del Reichsführer alemany i cap de les SS i de l’Oficina Central de Seguretat del Tercer Reich. Totes dues visites han deixat per a la història de Barcelona un seguit de fotografies d’altíssim valor, tant pel seu contingut històric com per l’impacte visual que suposen. Al darrere d’aquests dos episodis de màxim ressò internacional, trobem tot un entramat de visites diplomàtiques, acadèmiques, militars i esdeveniments socials i culturals que van articular-se al voltant de Barcelona i que van convertir-la en una ciutat «amiga» dels feixistes italians i dels nazis alemanys. Evidentment, tot plegat, amb l’aprovació i col·laboració de les principals autoritats espanyoles i barcelonines d’aquells anys. Barcelona va ser, entre 1939 i 1945, el focus d’atenció d’alemanys i italians a Catalunya. La capital catalana va concentrar el gruix del poder nazi i italià a terres catalanes. Barcelona, aquella ciutat «rojo-separatista», havia de ser redimida: calia que expiés els seus pecats rojos i republicans. Era necessari, doncs, visualitzar la nova aliança internacional. Per a fer-ho, Barcelona cedí gustosament als nous amics italians i alemanys l’espai públic de la ciutat i els edificis més emblemàtics. Una visió cartogràfica d’aquesta presència ofereix un resultat sorprenent. Desenes de locals d’espectacles, teatres, cinemes, centres de poder polític i militar, escoles i instituts, museus, indústries, etc. on hi hagué presència nazi-feixista, confirma l’enorme importància que va tenir, per al franquisme, fer explícita l’aliança amb Alemanya i Itàlia, almenys mentre la guerra els va ser favorable. En aquest sentit, la caiguda de Mussolini, el juliol de 1943, va culminar la tendència a la desaparició dels italians de l’espai públic barceloní (per no dir català), que ja s’havia manifestat amb les dificultats bèl·liques del règim feixista des de feia almenys un any. La presència alemanya es va mantenir fins ben enllà de 1944, però a les darreries d’aquest any ja no trobem informació publicada sobre actes, exposicions, visites, etc., si no és alguna nota discreta sobre activitats al Col·legi Alemany, i poca cosa més. Una lectura acurada dels mapes sobre els centres oficials i de recepció nazis, feixistes i franquistes ens permet veure com el centre de la ciutat fou literalment ocupat pels nazis alemanys i els feixistes italians. El cor de la ciutat bategava al ritme que marcaven les institucions diplomàtiques amigues: la plaça de Catalunya, per exemple, concentrava el Consolat General d’Alemanya, el Banc Alemany Transatlàntic i la Cambra de Comerç Alemanya. Al passeig de Gràcia, just al costat de la Jefatura Provincial del Movimiento, s’hi instal·là l’Oficina d’Informació Turística d’Alemanya, i dos carrers més amunt, s’hi trobava la Casa Alemanya de Barcelona, acompanyada del Consolat General d’Itàlia, la Casa del Italians i l’Institut de Cultura Italiana. La ubicació estratègica d’aquests centres no era menor, i les contínues anades i vingudes dels seus principals representants i els del poder municipal i estatal, tampoc. Una segona lectura a destacar d’aquests mapes rau en el fet que els centres d’educació oficials d’Alemanya van ser molt nombrosos, i tots ells situats a la part alta de la ciutat. L’adoctrinament dels joves era un dels principals fonaments del Tercer Reich: 12

els joves constituïen el futur del nou Estat i per això calia tenir-los ben controlats i que no es desviessin de les consignes ideològiques. El jardí d’infància, l’internat de nens, l’internat de nenes, l’escola de primària, l’institut de secundària i l’Hogar Deportivo Alemán conformaven l’entramat de centres afins al règim nazi. I en el terreny intellectual i cultural, no podem oblidar l’Institut de Cultura Alemanya, el centre de l’Acadèmia germànica, que el novembre de 1942 inaugurà un imponent edifici a l’Avenida del Generalísimo. És innegable que Barcelona va concentrar el pes de la presència nazi i feixista, però la resta de Catalunya també comptà amb visites i petjades importants. El comte Ciano va inaugurar una pràctica que, en els anys següents, es repetiria amb altres delegacions: la visita a d’altres zones del país, encara que fossin presències limitades. Ciano va marxar fins a Tarragona, amb motiu de la restitució de l’estàtua de César August. Abans, una delegació de mariners feixistes havia visitat Montserrat. Darrere d’ells, Heinrich Himmler, l’octubre de 1940, va pujar fins al monestir benedictí amb la secreta esperança de trobar-hi el Sant Graal. Abans, havia passat per Martorell, on va saludar els nois d’un campament del Frente de Juventudes. Sabadell, Terrassa, la Bisbal del Penedès, Sant Feliu de Guíxols, Calella, Cervera, Mollet, entre d’altres, són algunes de les poblacions de Catalunya que conserven rastre documentat de presència feixista i nazi. Visita de Heinrich Himmler a un campament del Frente de Juventudes de Martorell el 23 d’octubre de 1940 en el seu trajecte camí de Montserrat. (Pérez de Rozas, AFB) [Pàgina 8] Visita oficial del comte Ciano al Palau de la Diputació Provincial. D’esquerra a dreta, el president de la Diputació, el comte de Montseny; el comte Ciano; l’escriptor Ernesto Giménez Caballero (en segon pla) i Ramón Serrano Súñer. (Autor desconegut, AFB)

[A dalt] Inauguració i benedicció d’un monument als Caiguts a la Bisbal del Penedès el 15 d’agost de 1941. L’acte, que va comptar amb una llarga nòmina d’autoritats franquistes —el governador civil, el governador militar, el president de la Diputació, el president de l’Audiència, i tots els alcaldes de la zona— va ser presidit pel cònsol general d’Alemanya i el seu homòleg italià. La posada en escena fou ben contundent: les tres banderes dels països aliats com a teló de fons. Una curiositat que va passar desapercebuda pels vilatans de la Bisbal però que fou motiu de retret per part del cònsol alemany: l’esvàstica estava del revés. (ABP) [A l’esquerra] El cònsol general d’Alemanya, Dr. Rolf Jaeger, va oficiar el descobriment de la làpida en honor a Walter Eckert, aviador de la Legió Cóndor caigut a Mollet del Vallès el 28 de gener de 1939. Aquest acte de confraternitat hispano-alemanya va celebrar-se al «Paseo de la Victoria» el 30 de gener de 1941. (Pérez de Rozas, AFB)

[A l’esquerra] Grup de calellencs que formaren part de la División Azul mostrant amb satisfacció la bandera que anirien a defensar. 1944. (Autor desconegut, AHMC) [A baix] Detlev Ehlers, cap nacional de les Joventuts Hitlerianes a Espanya, va fer lliurament d’un retrat del Führer Adolf Hitler a la coorporació municipal de Sabadell. El seu alcalde, Josep Maria Marcet, va rebre aquest obsequi el 22 d’agost de 1941 en un acte celebrat al Saló de Plens de la ciutat. (Autor desconegut, AHS)

Joventuts hitlerianes i autoritats nazis i franquistes al xalet Casas de Sant Pol amb motiu de la inauguració de l’hogar alemán, residència d’estiueig per a joves alemanys, 15 de juny de 1941. (Pere Rigau Roch, AMSFG. Fons Pere Rigau Roch)

CAMINS D’EVASIÓ. ALIATS, JUEUS I NAZIS I en els territoris fronterers amb França? Allí la presència de la Segona Guerra Mundial va ser d’un caire molt diferent al viscut a Barcelona. En aquelles comarques no hi va haver exhibicions d’esvàstiques ni visites de joves feixistes italians. Al contrari, en aquests territoris abruptes i mal comunicats, el franquisme va haver de gestionar el problema de què fer amb els fugitius, civils i militars, dels seus aliats ideològics que arribaven amb l’esperança que l’Espanya franquista, si no els acollia, almenys els permetria passar cap a destinacions més segures. Els fugits de la Segona Guerra Mundial poden ser agrupats de manera genèrica en diversos grups. En primer lloc, els francesos que pretenien incorporar-se a l’exèrcit que el general Charles De Gaulle organitzava al nord d’Àfrica, però que també volien fugir, a partir de la primavera de 1943, del Servei de Treball Obligatori (STO), que obligava el règim de Vichy a enviar homes i joves a treballar a Alemanya. Naturalment, hi havia els jueus de moltes nacionalitats i procedències que fugien de la persecució que els nazis havien iniciat contra ells, des de 1933 a Alemanya i a partir de 1939 als països que progressivament anava ocupant el seu exèrcit. Aquells que no van poder fugir dels territoris ocupats, el més probable és que acabessin als camps nazis. També hi havia centenars de militars que van ser desmobilitzats quan els seus exèrcits van ser derrotats pels alemanys: polonesos, belgues, francesos, etc. No només

volien evitar de caure presoners, sinó que el seu objectiu era arribar a la Gran Bretanya per unir-se als exèrcits aliats. Un grup especialment nombrós de combatents que creuà el Pirineu català va ser els dels aviadors aliats que, després de ser abatuts sobre territori enemic, evitaven de caure presoners i volien retornar a Anglaterra per reincorporar-se als combats. Els pilots eren molt apreciats, ja que el cost de temps i diners en la seva formació els convertia en un element altament valuós per als exèrcits aliats. En aquest sentit, es van esmerçar molts esforços per recuperar-los de territori enemic, fer-los passar per Espanya amb seguretat i reincorporar-los a les forces aèries aliades. També creuaren territori català alguns polítics antifeixistes, sobretot belgues i francesos, que volien arribar a territori aliat per integrar-se als comitès d’alliberament que s’estaven organitzant, sobretot a Londres, i des dels quals es preparava la postguerra en els seus països respectius. En la majoria dels casos, les expedicions de polítics (poc nombroses i discretes) passaven la frontera i eren dirigides a hotels barcelonins, on eren recollits per acompanyar-los fins a Portugal. I encara es pot documentar la presència ocasional de desertors de l’exèrcit alemany, que patirien un destí incert, i, a partir de l’agost de 1944, l’arribada de contingents de duaners i guàrdies de frontera alemanys, destacats a França, que fugien de la derrota davant dels aliats. Des d’una perspectiva general, es poden assenyalar tres etapes que coincideixen amb el tractament atorgat a aquests refugiats per les autoritats espanyoles. Entre 1939 i 1940, la major part arriba a través de les duanes habilitades (Pont de Rei, la Farga de Moles, Puigcerdà, la Jonquera, Portbou); porten la documentació obligatòria i un bitllet de vaixell per dirigir-se a la seva destinació, preferentment a Amèrica. Des de mitjans 1940 i fins al 1942, el govern espanyol, pressionat per l’alemany, va començar una política d’obstaculitzar l’entrada de fugitius, mitjançant la denegació de visats d’entrada. Tot plegat s’agreujà quan els governs espanyol i francès van signar un acord pel qual els detinguts en un radi de 5 kilòmetres de la frontera podien ser retornats al seu país d’origen. Aquesta mesura s’executà de manera puntual, però va afectar fonamentalment famílies jueves que ja havien aconseguit traspassar la frontera i va provocar autèntics drames personals. Un dels casos més coneguts fou el del filòsof Walter Benjamin, qui, davant el risc evident de ser retornat a França, es va suïcidar a Portbou, el setembre de 1940. Des de 1942 i fins a l’alliberament del sud de França, l’estiu de 1944, Espanya va tolerar l’arribada de fugitius, encara que ho fessin clandestinament, creuant els colls pirinencs. Molts d’aquests fugitius eren detinguts i acusats de pas clandestí de fronteres. Inicialment els passos més transitats eren els situats al Pirineu gironí, atesa la seva facilitat i menor alçada, però quan s’incrementà la vigilància de la frontera després de l’ocupació de l’anomenada zona lliure, el novembre de 1942, les evasions es van escampar per tota la serralada, fins i tot pels colls més abruptes del Pirineu lleidatà. La presència nazi als llocs fronterers propicià l’establiment de contactes amb els policies i guàrdies civils espanyols. Eren freqüents les visites d’agents alemanys a Les, Puigcerdà, la Jonquera o Figueres amb motiu d’actes oficials o fins i tot en els seus períodes 17

Vista de l’estació de ferrocarril de Portbou, amb un tren estacionat a l’esquerra i el campanar de l’església parroquial de Santa Maria al fons, c. 1945. (Marian Roman, ACAE)

d’esbarjo. Fins i tot autoritats militars i policials destacades al sud de França complimentaren els governadors civils. Agents nazis destacats a la frontera i policies espanyols que col·laboraven amb ells, controlaven l’arribada dels refugiats i informaven puntualment a la seva ambaixada dels noms i filiacions de les persones que havien estat detingudes. Fora de Catalunya, a l’estació internacional de ferrocarril de Canfranc, arribà a onejar l’esvàstica nazi. Per a fer funcionar aquest trànsit de persones, la peça més essencial van ser les xarxes d’evasió i els guies o passadors que en formaven part. Les xarxes d’evasió foren creades pels serveis d’intel·ligència aliats per facilitar la sortida d’Europa a militars i polítics, però poc a poc també foren utilitzades per francesos i famílies jueves. Els guies s’encarregaven de portar els fugitius fins a la frontera i, en altres casos, fins als consolats aliats a Barcelona. En alguna ocasió, molt excepcional, s’ha pogut documentar algun viatge de passadors i fugitius fins a Portugal. En el darrer tram d’aquesta esglaonada organització es trobaven els guies catalans, sovint habitants de les terres de frontera o exiliats al sud de França, bons coneixedors de la zona i dels llocs de vigilància. També es comptà amb l’ajut de contrabandistes, que en aquesta època combinaren el pas de persones amb el de mercaderies. Per altra part, molts habitants de banda i banda del Pirineu actuaren moguts per un esperit de solidaritat, facilitant ajuda i suport a centenars de persones: els indicaven els camins més segurs, els acompanyaven per zo18

nes de dificultat, o els allotjaven a casa seva o en les masies isolades. A vegades, però, es van produir incidents amb guies i passadors corruptes, que haurien extorsionat, robat i, fins i tot, assassinat els fugitius al seu càrrec.3 Creuada la frontera per qualsevol lloc possible, els fugitius podien ser detinguts per la Guàrdia Civil o les unitats militars que patrullaven per la zona. Des d’aquest moment, els nouvinguts començaven un altre pelegrinatge per la península Ibèrica, que podia durar mesos o anys. En primer lloc, eren portats als pobles on hi havia caserna de la Guàrdia Civil (Les, Alòs d’Isil, Martinet de Cerdanya, Núria, Maçanet de Cabrenys, Espolla, etc). Després anaven a les presons de partit judicial (Viella, Sort, la Seu d’Urgell, Puigcerdà, Ripoll). El següent pas eren les presons principals (Lleida, Figueres i Girona). D’allí restaven en llibertat o eren traslladats al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos). A Miranda hi anaven només els joves en edat militar, compresos entre els 18 i

Comissaria de Policia de la Seu d’Urgell, situada a la carretera d’entrada a la ciutat procedent del Principat d’Andorra. Segons les anotacions de l’època, aquest edifici fou construït l’any 1934 per Gaspar Escudé, natural de la Seu. L’Estat espanyol pagava un total de 75 pessetes mensuals en concepte de lloguer per la planta baixa de l’edifici. (Autor desconegut, AHLL. Fons Govern Civil)

3. Josep Calvet, Huyendo del Holocausto, Lleida, Editorial Milenio, 2014.

FAÇANA EXTERIOR I INTERIORS DE LA COMISSARIA DE POLICIA DE LES (VALL D’ARAN) [D’esquerra a dreta] A la façana exterior s’observa l’escut de l’Espanya franquista sota el lema «Una, grande y libre» i la inscripció del «Cuerpo de Investigación y Vigilancia». A la paret, hi ha pintat l’escut de FET y de las JONS, el partit únic durant el franquisme. (Autor desconegut, AHLL. Fons Govern Civil) Interior de la comissaria. Presideix el distribuïdor un retrat de José Antonio Primo de Rivera —fundador de FET y de las JONS— i el «yugo y las flechas» de Falange. (Autor desconegut, AHLL. Fons Govern Civil) Despatx del cap de la comissaria de Les. Presideix l’estança un retrat del general Franco i una composició on s’aprecien les fotografies d’Adolf Hitler, Benito Mussolini, Antonio de Oliveira Salazar i Francisco Franco, els caps d’estat feixistes d’Alemanya, Itàlia, Portugal i Espanya, respectivament. (Autor desconegut, AHLL. Fons Govern Civil) Presó de Sort. Durant els anys de la Segona Guerra Mundial van passar per aquesta presó prop de tres mil refugiats que fugien de l’Europa en guerra i que havien estat detinguts als passos fronterers de la Vall d’Aran i el Pallars Sobirà. Després d’uns dies d’estada a la presó de Sort, eren traslladats als centres penitenciaris de la ciutat de Lleida. Al costat, s’ubicava la presó de dones, que acollí prop de dues-centes refugiades, la majoria jueves. (ACPS. Fons Josep Maria Vidal)

Vista del port de la Bonaigua que comunica la Vall d’Aran amb el Pallars Sobirà. Fins l’any 1948 —data d’inauguració del túnel de Viella—, era l’única via de comunicació entre l’Aran i la resta del país. La carretera restava afectada per la neu entre sis i vuit mesos a l’any, per la qual cosa durant aquest període, l’Aran només tenia comunicació viària amb França. (Arxiu Josep Calvet)

Vista de la Vall de Bescaran des del poble d’Estamariu (Alt Urgell). Aquest fou un dels punts d’entrada de refugiats durant els anys de la Segona Guerra Mundial procedents del Principat d’Andorra. (IEI)

els 40 anys. Les instal·lacions del camp eren molt deficients, ja que només s’havien previst per a uns 1.500 presoners; quan els fugitius europeus arribaven al camp, aquest podia estar ocupat per prop de 4.000 persones. Els oficials dels exèrcits aliats gaudien d’un tracte especial; a partir d’un determinat moment eren traslladats als balnearis de Jaraba i Alhama de Aragón, ambdós situats a la província de Saragossa. Alguns d’aquests oficials, però, foren allotjats en funció del seu origen (nord-americans i jueus) en hotels i fondes tant del Pirineu com de les capitals de província i de Barcelona. En el cas dels jueus, les organitzacions encarregades de facilitar la seva sortida d’Europa van descobrir ben aviat que Espanya era el lloc per on podrien aconseguir salvar més persones, de manera que hi abocaren molts recursos i esforços. A finals de 1941 s’instal·là a Barcelona una delegació de l’organització benèfica American Jewish Joint Distribution Committee comandada per Samuel Sequerra. Sequerra i el seu ampli equip s’ocuparen de l’acollida dels refugiats que arribaven a través del Pirineu català i aragonès; una vegada agrupats, els preparaven els mitjans per a fer-los emigrar a Amèrica o al protectorat britànic de Palestina. Aconseguiren evitar al màxim el seu internament a les presons i al camp de concentració de Miranda de Ebro. A Barcelona els allotjaven en hotels, pensions i cases particulars. A les comarques gironines, alguns nens jueus anaren a l’hospici i les seves mares a la Presó Provincial de Dones. Posteriorment, podien ser traslladades a la Presó Provincial de Dones de Barcelona situada al barri de les Corts. Hom calcula que un mínim de 70.000 persones, 55.000 d’elles detingudes segons les estadístiques del govern espanyol, aconseguiren fugir de l’Europa en guerra entre 1939 i 1945.4

4. Josep Calvet, Les muntanyes de la llibertat, Barcelona, L’Avenç, 2008.

La derrota: un refugi per a nazis i feixistes A partir de la tardor de 1943, després de la sortida d’Itàlia de la guerra, Catalunya començà a acollir els antics aliats ara derrotats. Els primers en arribar van ser els italians, que van ser allotjats en balnearis de Caldes de Malavella, de forma temporal, mentre es decidia la seva sort. El primer grup era format pels tripulants de la flota que fou atacada per la Luftwaffe alemanya a la Mediterrània, després que haguessin abandonat el port de La Spezia el 9 de setembre de 1943, l’endemà que el mariscal Badoglio, en nom del rei Víctor Manuel III, signés l’armistici amb els aliats. L’armistici establia que les forces armades italianes deposessin les armes i que tots els bucs de la seva marina es dirigissin a ports aliats. En concret, s’ordenà que anessin a l’illa de Malta on havien d’entrar onejant un drap negre en senyal de rendició. Després de recollir un gran nombre de nàufrags, molts d’ells ferits, i davant la impossibilitat d’anar a Malta, la flota italiana supervivent es dirigí a les illes Balears. Una part dels vaixells arribaren al port de Maó i altres al de Pollença. Només a Maó foren desembarcats 1.595 italians, entre ells 13 morts. Gairebé 300 tripulants foren hospitalitzats immediatament. Ben aviat, davant la impossibilitat de mantenir-los a Mallorca i Menorca, es va decidir traslladar-los a la península. Inicialment es pensà portar-los a Miranda de Ebro, però la sobreocupació del camp no ho va permetre. Finalment, es decidí ubicar-los a Caldes de Malavella. El gener de 1944, els marins italians que encara eren a Mallorca i Menorca van ser traslladats a Caldes de Malavella. En total hi van arribar 1.002 marins italians, dels quals 47 eren oficials, 87 sotsoficials i 868 individus de tropa. Els van allotjar en els tres balnearis de la localitat (Prats, Soler i Vichy Catalán) i en dues fondes (Fabrellas i Ribot). El balneari més gran, Vichy Catalán, va atendre un nombre més elevat de marins, que representaven gairebé el 50% del total d’internats a Caldes. Per tal de donar un marc legal a la utilització d’aquests establiments es procedí, fins i tot, a formalitzar contractes d’arrendament de les instal·lacions. Al maig de 1944, el govern espanyol començà a plantejar la possibilitat de buidar de marins italians la població de Caldes de Malavella. La preocupació sorgia de la possibilitat que els establiments de Caldes haguessin de ser utilitzats per tropes militars espanyoles, en el cas que es plantegés algun problema a la frontera, atesa la seva proximitat al Pirineu. Paral·lelament a aquestes gestions, els hotelers de Caldes havien iniciat la seva particular lluita per aconseguir deixar lliures les instal·lacions i així aprofitar la temporada de banys termals. Altres nàufrags d’aquesta mateixa flota arribaren a les costes catalanes. En concret, el caçatorpediner Ugolino Vivaldi que havia estat canonejat per les bateries alemanyes a les boques de l’estret de Sant Bonifaci, entre Còrsega i Sicília, esfondrant-se a conseqüència de l’impacte. El 18 de setembre recalà a la platja de Sant Antoni de Palamós un bot d’aquest vaixell amb 34 tripulants i a Blanes aparegué un segon bot del mateix caçatorpediner amb un comandant, tres oficials i 37 tripulants. Per la seva part, la tarda del 15 de setembre es presentaren al port de Barcelona dues llanxes de guerra de transport i desembarcament. 23

A final d’agost de 1944, l’alliberament del sud de França va obligar centenars de militars alemanys que eren al control de la frontera o en unitats desplegades als departaments propers a Espanya a fugir cap a territori espanyol. La darrera setmana d’agost, les autoritats franquistes van internar diversos contingents de duaners alemanys, repartintlos en funció del seu punt d’origen: els de Luchon (Haute Garonne), St-Girons (Ariège) i Arreau (Hautes Pyrénées) arribaren a Les (Val d’Aran). Els d’Arles-sur-Tech (Pyrénées Orientales) arribaren a Albanyà, Maçanet de Cabrenys i Tàpies (Alt Empordà). Els de Bains du Bolou (Pyrénées Orientales) aparegueren al Pertús. Finalment, els de la Torre de Querol i Mont-Louis (Pyrénées Orientales), a Puigcerdà (Cerdanya). L’arribada d’aquests contingents agafà per sorpresa les autoritats espanyoles, que n’hagueren d’improvisar l’acolliment. La primera intenció fou retenir-los a Catalunya sota la jurisdicció militar, per la qual cosa s’acordà habilitar alguns espais per a tres mil persones als camps de concentració de Figueres, Sitges, el Vendrell i Cervera. D’aquests indrets, Cervera era l’únic lloc mínimament preparat. El Ministeri d’Afers Exteriors franquista va considerar que els duaners alemanys havien abandonat de forma voluntària llurs unitats militars, per la qual cosa els qualificà de desertors. Això implicava traslladar-los al camp de concentració de Miranda de Ebro. A la pràctica, significava aplicar als alemanys la mateixa normativa que s’havia establert anys abans per als fugitius aliats i que perseguia, especialment, als nois en edat militar (de 18 a 40 anys). Amb els concentrats a l’Aran, 436 persones (429 duaners i 7 oficials), que constituïen el grup més nombrós dels que s’internà a Espanya, s’organitzà un comboi que, a través del port de la Bonaigua, arribà a Sort i d’allí foren traslladats al camp de concentració de Cervera, que es reobrí per acollir aquest contingent. Passaren una nit a les dependències de la Universitat i el dia 27 d’agost foren traslladats al camp de concentració de Miranda de Ebro. A Puigcerdà se’n detingueren 402 que romangueren a la caserna del batalló de muntanya Alba de Tormes número 6. A la Jonquera se’n lliuraren uns 250 que anaren a parar, inicialment, al castell de Sant Ferran de Figueres, conjuntament amb els 21 detinguts a Maçanet de Cabrenys. Entre els apressats a la Jonquera hi havia oficials de l’organització Todt, secretàries dels serveis duaners de nacionalitat suïssa, francesa i espanyola i diversos agents de policia. Tots els alemanys foren immediatament desarmats i requisades les seves pertinences, que constituïen un volum impressionant, especialment en armament i vehicles. Així, només a Catalunya, amb el material intervingut s’ompliren fins a 9 vagons de ferrocarril, cinc dels quals es dipositaren a la Maestranza de Artillería de Barcelona.5 Sumant-hi els presentats al Pirineu d’Osca i a Guipúscoa, arribaren a Miranda 1.253 alemanys dels quals la immensa majoria eren personal del servei de duana assimilats a categories militars, 1.230 sotsoficials i 23 oficials.

5. Archivo Intermedio Militar Pirenaico (AIMP). Capitanía General de la 5ª Región Militar (CG 5ª RM).

Caixa 5253.

Grup de duaners alemanys a l’estació de ferrocarrils de Cervera el 25 d’agost de 1944. Aquest contingent va arribar a la Vall d’Aran el 20 d’agost del mateix any i van ser traslladats a Cervera, des d’on un comboi de ferrocarril els va portar fins al camp de concentració de Miranda de Ebro. (Claudi Gómez Grau)