Assaig Fernando Pessoa
Escrits sobre Catalunya i Ibèria Aram Monfort
Barcelona 1939 El camp de concentració d’Horta
Emili Manzano
Pinyols d’aubercoc Georges Perec
Ellis Island Noms propis Andreu Mayayo Josep Solé Barberà, advocat
La veu del PSUC Xavier Benguerel Memòries (1905-1940)
12 €
www.rballibres.com
Literatures
Georges Perec
Georges Perec (1936-1982) és un dels es-
Ellis Island
tura francesa del segle XX. Va ser membre de
criptors cabdals i més innovadors de la literal’Oulipo, i autor de llibres com Les choses, La disparition, La vie (mode d’emploi) i Je me souviens. Nascut a París en el si d’una famí-
Ellis Island
Literatures
“el que jo, Georges Perec, he vingut a qüestionar aquí és l’errància, la dispersió, la diàspora. Ellis Island és per a mi el lloc mateix de l’exili, és a dir, el lloc de l’absència de lloc, el no-lloc, l’enlloc. és en aquest sentit que aquestes imatges em concerneixen, em fascinen, m’impliquen, com si la recerca de la meva identitat passés per l’apropiació d’aquest lloc-dipòsit on funcionaris escarrassats batejaven americans a cabassos. el que per mi es troba aquí no són en absolut referències, arrels o traces, sinó el contrari: alguna cosa que puc anomenar clausura, o escissió, o tall, i que per a mi està molt íntimament i molt confusament lligada al fet mateix de ser jueu”
Georges Perec
Títols publicats
lia d’origen jueu polonès, que va patir la persecució nazi (el seu pare va morir després de ser ferit al front i la seva mare deportada en un camp de concentració), el 1978 Perec va rebre l’encàrrec de fer una pel·lícula documental per a la televisió sobre Ellis Island, la porta d’entrada dels immigrants europeus al somni americà, a Nova York. Perec va escriure per al documental un text, breu i intens, amb el tema de fons de l’exili i la dispersió, que expressa la seva concepció de la literatura com un acte de memòria.
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 2
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 3
Georges Perec
ELLIS ISLAND Traducció de Margarida Casacuberta
L’AVENÇ Barcelona 2008
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 4
Barcelona, maig 2008 Títol original: Ellis Island © del text, P.O.L éditeur, 1995 © de la traducció, Margarida Casacuberta, 2008 © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2008 Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny de la coberta: Toni Miserachs Il·lustració de la coberta: Young Russian Jewess, de Lewis W. Hine (1905). © George Eastman House Composició: L’Avenç ISBN: 978-84-88839-24-4 Ref. AVEN008 Dipòsit legal: Imprès a
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 5
taula
L’Illa de les llàgrimes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 Descripció d’un camí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 6
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 7
a la memòria de Madame Kamer
El nostre país és aquesta migrada riba on hem estat llançats Jean-Paul de Dadelsen Jonàs
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 8
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 9
I L’Illa de les llàgrimes
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 10
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 11
A partir de la primera meitat del segle XIX, una esperança formidable sacseja Europa: per a tots els pobles esclafats, oprimits, reprimits, esclavitzats, massacrats, per a totes les classes explotades, famolenques, assolades per les epidèmies, delmades per anys de carestia i de penúria, va començar a existir una terra promesa: Amèrica, una terra verge oberta a tothom, una terra lliure i generosa on els damnats del vell continent podran esdevenir els pioners d’un nou món, els fundadors d’una societat sense injustícia i sense prejudicis. Per als pagesos irlandesos amb les collites devastades, per als liberals alemanys perseguits des de 1848, per als nacionalistes polonesos anihilats el 1830, per als armenis, per als grecs, per als turcs, per als jueus de Rússia i d’Àustria-Hongria, per als italians del sud que morien a centenars de milers del còlera i de misèria, Amèrica es va convertir en el símbol de la nova vida, de l’oportunitat finalment donada, i van ser desenes de milions, famílies senceres, pobles sencers, els emigrants que, provinents d’Hamburg o de Bremen, de Le Havre, de 11
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 12
Nàpols o de Liverpool, es van embarcar en aquest viatge sense retorn. Durant moltes dècades, l’última etapa d’aquest èxode sense precedent en la història de la humanitat va ser, al final d’una travessia efectuada gairebé sempre en unes condicions espantoses, un petit illot anomenat Ellis Island, on els serveis de l’Oficina federal d’Immigració havien instal·lat el centre de recepció. Així, damunt d’aquell estret banc de sorra a l’embocadura del Hudson, a uns quants cables de l’estàtua de la Llibertat, aleshores ben recent, s’hi van concentrar durant un temps tots aquells qui, després, han fet la Nació americana. Pràcticament franca fins al 1875, l’entrada d’estrangers en sòl dels Estats Units va ser progressivament sotmesa a mesures restrictives, primer elaborades i aplicades a escala local (autoritats municipals i portuàries), tot seguit agrupades en el si d’un Secretariat d’Immigració dependent del govern federal. Obert el 1892, el centre de recepció d’Ellis Island marca el final d’una emigració gairebé salvatge i l’adveniment d’una emigració oficialitzada, institucionalitzada i, per dir-ho així, industrial. Del 1892 al 1924, prop de setze milions de persones passaran per Ellis Island, a raó de cinc a deu mil per dia. La majoria només s’hi estaran algunes hores; només un dos o tres per cent seran rebutjats. Al cap i a la fi, Ellis Island no serà res més que una fàbrica de fer americans,1 una fàbrica de transformar emigrants en
1. El 70 % dels immigrants procedents d’Europa passaven per Nova York.
12
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 13
immigrants, una fàbrica a l’americana, tan ràpida i eficaç com una xarcuteria de Chicago: a un extrem de la cadena, s’hi posa un irlandès, un jueu d’Ucraïna o un italià de la Pulla; a l’altre extrem –després de la inspecció d’ulls, de la inspecció de butxaques, vacunació i desinfecció– en surt un americà. Però al mateix temps, al llarg dels anys, les condicions d’admissió esdevenen cada vegada més estrictes. De mica en mica, es torna a tancar la Golden Door d’aquesta Amèrica fabulosa on els galls dindis cauen rostits als plats, on els carrers estan pavimentats amb or, on la terra pertany a tothom. De fet, a partir de 1914, l’emigració es comença a aturar, primer a causa de la guerra, i després a causa d’una sèrie de mesures qualitativament (Literacy Act) i quantitativament (quotas) discriminatòries que pràcticament prohibeixen l’entrada als Estats Units d’aquells “rebuigs miserables” i d’aquelles “masses entatxonades” que, segons Emma Lazarus, l’estàtua de la Llibertat convida a venir. El 1924, els procediments d’admissió seran confiats als consolats americans a Europa, i Ellis Island no serà res més que un centre de detenció dels emigrants en situació irregular. Durant i immediatament després de la Segona Guerra mundial, Ellis Island arriba al capdavall de la seva vocació implícita i es convertirà en una presó per als individus sospitosos d’activitats antiamericanes (feixistes italians, alemanys pro nazis, comunistes o considerats com a tals). El 1954, Ellis Island serà definitivament tancat. Avui dia és un monument nacional, com el mont Rushmore, l’Old Faithful i l’estàtua de Bartholdi, administrat per uns ràngers amb gorres de boy scout que el fan visitar, durant sis mesos a l’any, quatre vegades al dia. 13
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 14
No tots els emigrants estaven obligats a passar per Ellis Island. Aquells que tenien diners suficients per a viatjar en primera o en segona classe eren ràpidament inspeccionats a bord mateix per un metge i un funcionari i desembarcaven sense problemes. El govern federal estimava que aquests emigrants comptaven amb alguna cosa per subvenir a les seves necessitats i no perillava que visquessin a expenses de l’estat. Els emigrants que havien de passar per Ellis Island eren els que viatjaven en tercera, és a dir, a l’entrecoberta, en realitat al fons de la bodega, per sota de la línia de flotació, en grans dormitoris no només sense finestres sinó pràcticament sense ventilació i sense llum, on dos mil passatgers s’apilonaven damunt de màrfegues superposades. El viatge costava deu dòlars els anys 1880 i trenta-cinc després de la guerra del 1914. Durava prop de tres setmanes. El menjar consistia en patates i arengades. Tota una sèrie de tràmits tenien lloc en el decurs de la travessia; se n’encarregaven les companyies navilieres, les quals d’alguna manera eren responsables dels passatgers que embarcaven ja que havien de pagar les despeses de l’estada dels emigrants retinguts a Ellis Island i, en cas de rebuig, assumir-ne el retorn a Europa. Aquests tràmits consistien en una visita mèdica, feta generalment de qualsevol manera, vacunacions, desinfeccions, i l’establiment d’una fitxa personal on es consignaven informacions diverses relatives a l’emigrant: identitat, origen, destinació, recursos, antecedents judicials, tutor als Estats Units, etc.
14
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 15
A Ellis Island mateix, els tràmits d’inspecció duraven, en el millor dels casos, de tres a cinc hores. Els arribats de poc havien de passar primer de tot per una inspecció mèdica. Qualsevol individu considerat sospitós era retingut i sotmès a una visita molt més aprofundida; algunes malalties contagioses comportaven automàticament l’expulsió, sobretot el tracoma, la tinya (favus) i la tuberculosi. Els emigrants que superaven sense entrebancs aquesta inspecció eren cridats, després d’una espera més o menys llarga, davant d’uns escriptoris (legal desks) darrere els quals hi havia un inspector i un intèrpret (el cèlebre alcalde de Nova York, Fiorello La Guardia, va ser durant molt temps intèrpret de jiddisch i d’italià a Ellis Island). L’inspector disposava aproximadament de dos minuts per decidir si o no l’emigrant tenia dret a entrar als Estats Units i prenia la decisió després d’haver-li posat una sèrie de vint-i-nou preguntes: Com us dieu? D’on veniu? Per què veniu als Estats Units? Quina edat teniu? Quants diners porteu? On els heu obtingut? Mostreu-me’ls. Qui us ha pagat el viatge? Heu signat algun contracte a Europa per venir a treballar aquí? Hi teniu amics, aquí? Hi teniu família? 15
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 16
Algú pot ser el vostre avalador? Quin ofici feu? Sou anarquista? etc. Si el nouvingut responia d’una manera que l’inspector considerava satisfactòria, l’inspector li segellava el visat i el deixava marxar després d’haver-li donat la benvinguda (Welcome to America). Si hi havia el més mínim problema, escrivia al paper “S.I.”, que volia dir Special Inquiry, inspecció especial, i l’acabat d’arribar era convocat, al cap d’una nova espera, davant d’una comissió composta de tres inspectors, un taquígraf i un intèrpret que sotmetien el candidat a la immigració a un interrogatori molt més intens. El 1917, malgrat el veto del president Wilson, el Congrés va votar el Literacy Act i exigí als candidats a la immigració que sabessin llegir i escriure en la seva llengua d’origen i que fossin sotmesos a diversos tests d’intel·ligència. Aquestes mesures, al mateix temps que l’aplicació de quotes desfavorables als nous emigrants (els que venien de l’Europa de l’Est, de Rússia i d’Itàlia, a diferència dels que, durant els tres primers quarts del segle XIX, havien vingut dels països escandinaus, d’Alemanya, d’Holanda, d’Anglaterra i d’Irlanda), van fer tornar els procediments d’admissió molt més llargs i, d’un any per l’altre, molt més difícils. La majoria dels inspectors feien la seva feina a consciència i s’esforçaven, amb l’ajuda dels intèrprets, a obtenir dels nouvinguts unes informacions correctes. 16
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 17
Molts eren d’origen irlandès i poc avesats a la grafia i a la consonància dels noms de l’Europa central, de Rússia, de Grècia i de Turquia. D’altra banda, molts emigrants desitjaven tenir uns noms que fessin americà. D’aquí ve que innombrables històries de canvis de nom tinguessin lloc a Ellis Island: un home vingut de Berlín va ser anomenat Berliner, un altre que es deia Vladimir va rebre el nom de Walter, un altre que es deia Adam de nom tingué Adams de cognom, un Skyzertski va esdevenir Sanders, un Goldenburg es convertí en Goldberg mentre que un Gold esdevenia Goldstein. Van aconsellar a un vell jueu rus que es triés un cognom ben americà que no fos de mal transcriure pels funcionaris. Va demanar consell a un empleat de la sala d’equipatges que li va proposar Rockefeller. El vell jueu repetí moltes vegades seguides Rockefeller, Rockefeller per estar segur de no oblidar-se’n. Però quan al cap d’unes quantes hores el jutge li va demanar el cognom, se n’havia oblidat i va respondre, en jiddisch: Schon vergessen (ja me n’he oblidat), i és així com el van inscriure amb el nom ben americà de John Ferguson. Aquesta història potser és massa bonica per ser veritat, però importa ben poc, en el fons, que sigui veritat o mentida. Per a uns emigrants àvids d’Amèrica, canviar de nom podia ser considerat un benefici. Per als seus néts, avui és diferent: s’ha constatat que el 1976, any del bicentenari, unes quantes dotzenes de Smith d’origen polonès van demanar de tornar-se a dir Kowalski (val a dir que Kowalski i Smith signifiquen tots dos ferrer). 17
tripa Ellis Island2.qxd
14/04/2008
13:14
PÆgina 18
Només el 2 % dels emigrants van ser expulsats d’Ellis Island. Això representa, tanmateix, dues-centes cinquanta mil persones. I des de 1892 fins a 1924, hi va haver tres mil suïcidis a Ellis Island.
18