Portada_prova01.qxd
27/01/2011
10:46
Emili Manzano
Pinyols d’aubercoc Georges Perec
Ellis Island
A W o el record de la infantesa s’alternen dos relats paral·lels: la descripció angoixant d’un món remot i imaginat i els records d’una infantesa viscuda durant la Segona Guerra Mundial i marcada per la desaparició dels pares. De l’encreuament de totes dues històries, n’emergeix lentament l’horror de la història
Joan-Daniel Bezsonoff
Una educació francesa Joe Brainard
Me’n recordo
col·lectiva d’Europa. El primer text pertany enterament a la imaginació: és la reconstrucció, arbitrària però minuciosa, d’una fantasia infantil que evoca una societat a l’illa
Carlo Levi
de W, a la Terra de Foc, centrada en la competició
Les paraules són pedres
esportiva d’acord amb unes normes olímpiques extre-
Tres viatges a Sicília
mes, que esdevenen una metàfora del totalitarisme. L’altre text és una autobiografia: la vida d’un nen durant la guerra, una història feta de records i de fragments dispersos, d’absències, d’oblits, de dubtes, de supòsits, d’anècdotes escasses.
www.rballibres.com
Literatures
Georges Perec W o el record de la infantesa
Títols publicats
PÆgina 1
Georges Perec
W o el record de la infantesa
Georges Perec (1936-1982) és un dels escriptors cabdals i innovadors de la literatura francesa del segle XX. Va néixer a París en el si d’una família de jueus polonesos que va patir la persecució nazi (el seu pare va morir després de ser ferit al front i la seva mare deportada en un camp de concentració). Va ser membre de l’Oulipo, grup de literatura experimental, i és autor de llibres ja clàssics com Les coses i La vida (instruccions d’ús). En aquesta mateixa col·lecció ha aparegut Ellis Island (2008), un text, breu i intens, amb el tema de fons de l’exili i la dispersió, que expressa la seva concepció de la literatura com un acte de memòria.
tripa Perec_2.qxd
03/02/2011
13:53
PÆgina 2
tripa Perec_2.qxd
03/02/2011
13:53
PÆgina 3
Georges Perec
W o el record de la infantesa Traducció de Margarida Casacuberta
L’AVENÇ Barcelona 2011
tripa Perec_2.qxd
03/02/2011
13:53
PÆgina 4
Barcelona, març de 2011 Títol original: W ou le souvenir d’enfance © del text, Denoël, 1975 © de la traducció, Margarida Casacuberta, 2011 © d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2011 Passeig de San Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16 www.lavenc.cat Es reserven tots els drets. Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l’editor. Disseny de la coberta: Natàlia Báscones Il·lustració de la coberta: © Anne de Brunhoff Composició: L’Avenç ISBN: 978-84-88839-51-0 Ref. aven030 Dipòsit legal: B. Imprès a
tripa Perec_2.qxd
03/02/2011
13:53
PÆgina 5
PRIMERA PART
Aquesta boira insensata on s’agiten les ombres, com la podria esvair? Raymond Queneau
tripa Perec_2.qxd
03/02/2011
13:53
PÆgina 6
tripa Perec_2.qxd
03/02/2011
13:53
PÆgina 7
I
He dubtat durant molt de temps abans d’emprendre el relat del meu viatge a W. M’hi decideixo avui empès per una necessitat imperiosa, persuadit que els esdeveniments dels quals he estat testimoni han de ser revelats i trets a la llum. No m’he pas amagat els escrúpols –anava a dir, no sé per què, els pretextos– que semblaven oposar-se a una publicació. Durant molt de temps he volgut guardar el secret del que havia vist. No em pertocava divulgar res sobre la missió que m’havia estat confiada, primer perquè, potser, aquesta missió no fou acomplerta –però, qui l’hauria poguda menar a bon port?– i després perquè aquell qui me la va confiar també ha desaparegut. Durant molt de temps vaig romandre indecís. Lentament vaig oblidar les incertes peripècies d’aquell viatge. Però els meus somnis es poblaven d’aquelles ciutats fantasmes, d’aquelles curses cruels de les quals encara creia sentir els mil clamors, d’aquelles oriflames desplegades que el vent de la mar esquinçava. La incomprensió, l’horror, la fascinació es confonien en aquells records sense fons. Durant molt de temps he buscat les traces de la meva història, he consultat mapes i anuaris, munts d’arxius. No he tro7
tripa Perec_2.qxd
03/02/2011
13:53
PÆgina 8
bat res i de vegades em semblava haver-ho somiat, que allò no havia estat res més que un malson inoblidable. Fa... anys, a Venècia, en una fonda de mala mort de la Giudecca, vaig veure entrar un home que em va semblar reconèixer. Me li vaig tirar al damunt, però balbucejant dos o tres mots com a excusa. No hi podia haver cap supervivent. Allò que els meus ulls havien vist havia passat realment: les lianes havien desfet els encasts, el bosc s’havia menjat les cases; la sorra va envair els estadis, els cormorans caigueren a milers i el silenci, el silenci glacial, tot d’una. Passi el que passi, faci el que faci, jo era l’únic dipositari, l’única memòria vivent, l’únic vestigi d’aquell món. Això, més que qualsevol altra consideració, m’ha empès a escriure. Un lector atent comprendrà sens dubte que el que resulta de tot el que precedeix és que, en el testimoniatge que em disposo a fer, vaig ser testimoni, no pas actor. No sóc l’heroi de la meva història. Tampoc no en sóc exactament el xantre. Fins i tot si els esdeveniments que he viscut han trasbalsat el curs, fins aleshores insignificant, de la meva existència, fins i tot si encara pesen amb tot el seu pes sobre el meu comportament, sobre la meva manera de veure, voldria, per relatar-ho, adoptar el to fred i serè de l’etnòleg: he visitat aquest món engolit i heus aquí el que hi he vist. No és pas el fervor ardent d’Acab el que viu dins meu, sinó la blanca fantasia d’Ismael, la paciència de Bartleby. És a ells, una altra vegada, després de tantes altres, a qui demano que siguin les meves ombres tutelars. Això no obstant, per tal de satisfer una regla gairebé general, i que, d’altra banda, no discuteixo, donaré ara, tan breument com pugui, algunes indicacions sobre la meva existència i, 8
tripa Perec_2.qxd
03/02/2011
13:53
PÆgina 9
més precisament, sobre les circumstàncies que determinaren el meu viatge. Vaig néixer el 25 de juny de 19..., cap a les quatre, a R., un llogarret de tres focs, no gaire lluny d’A. El meu pare posseïa una explotació agrícola. Va morir de resultes d’una ferida, quan jo estava a punt de fer sis anys. No va deixar gaire res més que deutes i tota la meva herència consistí en alguns objectes, una mica de roba blanca i tres o quatre peces de vaixella. Un dels dos veïns del meu pare es va oferir a adoptar-me; vaig créixer entre els seus, mig com a fill, mig com a mosso de granja. Als setze anys vaig deixar R. i me’n vaig anar a la ciutat; hi vaig exercir durant un temps diversos oficis, però com que no en vaig trobar cap que m’agradés, vaig acabar allistant-me. Acostumat a obeir i dotat d’una resistència física poc comuna, hauria pogut ser un bon soldat, però ben aviat em vaig adonar que mai no m’acabaria d’adaptar del tot a la vida militar. Al cap d’un any a França, al Centre d’Instrucció de T., em van enviar a fer maniobres; m’hi vaig quedar més de quinze mesos. A V., durant un permís, vaig desertar. Acollit per una associació d’objectors, vaig aconseguir arribar a Alemanya, on vaig restar molt de temps sense feina. Finalment em vaig instal·lar a H., prop de la frontera luxemburguesa. Havia trobat una plaça de greixador en el garatge més gran de la ciutat. M’estava en una petita pensió familiar i passava la major part dels vespres en una cerveseria mirant la televisió o, de tant en tant, jugant a jaquet amb l’un o l’altre dels meus companys de feina.
9
tripa Perec_2.qxd
03/02/2011
13:53
PÆgina 10
II
No tinc records d’infantesa. Fins als dotze anys aproximadament, la meva història dóna per a poques línies: he perdut el meu pare als quatre anys, la meva mare als sis; he passat la guerra en diversos pensionats de Villard-de-Lans. El 1945, la germana del meu pare i el seu marit em van adoptar. Aquesta manca d’història m’ha tranquil·litzat durant molt de temps: la seva sequedat objectiva, la seva evidència aparent, la seva innocència, em protegien; però ¿de què em protegien sinó precisament de la meva història, de la meva història viscuda, de la meva història real, de la meva pròpia història, la qual, cal suposar-ho, no era ni seca, ni objectiva, ni aparentment evident, ni evidentment innocent? “No tinc records d’infantesa”: jo feia aquesta afirmació amb seguretat, gairebé amb una mena de desafiament. Ningú no m’interrogaria sobre aquesta qüestió. No estava inscrita al meu programa. N’estava dispensat: una altra història, la Gran, la Història amb majúscula, ja havia respost per mi: la guerra, els camps. Als tretze anys, vaig inventar, vaig explicar i vaig dibuixar una història. Més endavant, la vaig oblidar. Fa set anys, un vespre, a Venècia, vaig recordar de sobte que aquesta història es titulava W i que era, d’alguna manera, si no la història, com a mínim una història de la meva infantesa. 10
tripa Perec_2.qxd
03/02/2011
13:53
PÆgina 11
Tret del títol, bruscament restituït, no tenia pràcticament cap record de W. Tot el que en sabia cabia en menys de dues línies: la vida d’una societat exclusivament preocupada per l’esport, en un illot de la Terra del Foc. Una vegada més, els paranys de l’escriptura es posaven en marxa. Una vegada més, vaig ser com un infant que juga a fet i amagar i que no sap què tem o què desitja més: si restar amagat o ser descobert. Més tard vaig trobar alguns dels dibuixos que havia fet cap als tretze anys. Gràcies a ells vaig reinventar W i la vaig escriure a mesura que l’anava publicant com a fulletó a La Quinzaine Littéraire, entre el setembre de 1969 i l’agost de 1970. Avui, al cap de quatre anys, intento posar un terme –vull dir amb això tant “traçar uns límits” com “donar un nom”– a aquest lent desxiframent. W no s’assembla pas més al meu fantasma olímpic que aquest fantasma olímpic no s’assemblava a la meva infantesa. Però tant en la xarxa que teixeixen com en la lectura que en faig, sé que hi ha inscrit i descrit el camí que he recorregut, la marxa de la meva història i la història de la meva marxa.
11